resums pendents

Esta tesis doctoral tiene como objetivo principal analizar la que es, quizá, la cuestión de más difícil comprensión en la trayectoria del escultor Jorge Oteiza: su abandono del arte en 1959, justo cuando su obra comienza a tener reconocimiento a nivel internacional. Partimos de la hipótesis de que este abandono responde a su personal concepción del arte, que además, da cuenta de la coherencia de su proyecto estético a lo largo de los treinta años (1929-1959) en los que se desarrolla su lenguaje plástico. Para ello, se analizan sus esculturas más importantes, poniendo el acento en los cambios morfológicos que hacen que su lenguaje plástico concluya con unas formas escultóricas "vacías". Este análisis se acompaña con el estudio de la importante producción escrita del escultor, donde es posible encontrar varias de las claves teóricas que justifican los cambios morfológicos de sus obras, además de que nos permiten hacernos cargo del profundo significado religioso que Oteiza otorga al arte. Esta característica de su concepción del arte y de la estética es la que lleva a Oteiza a dar por finalizada su labor como escultor. / To understand the artistic personality of Jorge Oteiza we have to move back to an event, that we could at least refer to as unusual: two years after being awarded as the best international sculptor in the IV Bienal de Sao Paulo in 1957, he decided to abandon his artistic career He renounced with this decision to the international recognition and the economic temptations of the art business. This doctoral thesis has the primary objective of interpreting this intriguing early retirement by analysing the sculptural and theoretical development of Jorge Oteiza's work throughout his lifespan. Our starting premise is that this giving up responds to his personal conception of what art means. We will comment on this conception in order to provide coherence to the thirty years (1929- 1959) in which his artistic language was founded and developed. For doing so, we will study the hermeneutical keys that help us to explain the evolution of his sculpture, which ended up with the execution of «void» figures. This analysis will be enriched with Oteiza's written reflections about his own work, that contain a strong religious component. It is precisely this artistic and aesthetic conceptual characteristic what we consider to be the ultimate explanation of the abrupt end of his career as a sculptor.

Esta Tesis es la biografía de Simón de Rojas Clemente y Rubio (1777-1827), botánico (naturalista en general) que pertenece a la Ilustración tardía ya rayana con el Romanticismo, pero como buen ilustrado tocó muchos temas: fue profesor de árabe y hebreo en la Universidad, fue un buen conocedor de lenguas modernas, diputado por Valencia en el Trienio Liberal, fue perseguido como afrancesado y la Inquisición le abrió un proceso que finalmente se archivó. Desde el punto de vista académico su grado más alto era el de Doctor en Teología. Otra vertiente de su vida es la de aventurero ya que en 1802 y 1803 estuvo, junto con Domingo Badía (más conocido como Alí Bey), en París y en Londres, viaje sufragado por el gobierno de Manuel Godoy con el fin de preparar una incursión a África de carácter científico, por lo menos en principio, después el asunto tomó un giro claramente político, lo cierto es que el de Titaguas al final no realizó ese viaje. Otros méritos suyos son el haber sido bibliotecario del Jardín Botánico de Madrid y director del mismo, miembro de diversas asociaciones como la Sociedad Linneana de París, el primero en medir el pico del Mulhacén, etc. Todo lo que antecede ha sido desglosado en la Tesis de la manera que sigue. El primer capítulo nos introduce en las raíces del biografiado que no son otras que las de la Ilustración, la cual determinará toda la vida y la obra de Simón de Rojas (sin olvidar el Romanticismo que también imprimió caracteres a algunos escritos y comportamientos suyos). Después, en el capítulo 2, entramos en su infancia y juventud ya en Madrid, desde donde parte su viaje por París y Londres que llena el capítulo 3, y llegamos a Andalucía donde sufre la decepción de haber acabado allí su periplo viajero, pues en principio tenía que haber continuado junto a Alí Bey hasta África (capítulo 4). En Andalucía se queda precisamente para realizar la “Historia natural del Reino de Granada” (publicada como “Viaje a Andalucía”) y otros trabajos (capítulo 5); el capítulo siguiente es su vuelta a Madrid como bibliotecario del Jardín Botánico –cargo que nunca abandonará-, y la publicación del “Ensayo sobre las variedades de la vid común que vegetan en Andalucía” (1807). La Guerra de la Independencia lo sorprende en Sanlúcar de Barrameda y su continuación es un continuo ir de un lado a otro (física pero incluso políticamente), y si se me apura de unos a otros pero estando siempre con los mismos: con sus amigos científicos fueran del lado que fueran; es desde este punto de vista desde el que hay que comprender sus vaivenes con respecto a los distintos regímenes que le tocó vivir, desde sus inquebrantables apetitos científicos que nombra en sus memorias, lo que se evidencia no sólo en estos capítulos 7 y 8 sino también en el resto de la Tesis. A la guerra le sucede una etapa florida en cuanto a investigaciones (Ceres hispanica, la Agricultura general de Herrera) pero llena de penurias económicas e ideológicas; fue además cuando pudo tener problemas con la Inquisición (capítulo 9 y 10). En el Trienio Liberal tomó partido por el liberalismo siendo además diputado a Cortes pero con escasa participación; en este tiempo fue acechado por la enfermedad y hasta tuvo que enfrentarse a los involucionistas en su pueblo, lo cual se refleja en el capítulo 11. Y tras ese periodo, en el capítulo 12 se cuenta su obligada partida a Titaguas, su pueblo, a vivir su exilio interior hasta que el rey lo llamó para acabar la “Historia natural del Reino de Granada” siendo elegido director del Jardín Botánico de Madrid, pero donde vivió “acorralado por los enemigos de las luces” en expresión de Godoy; hasta que le llegó la muerte y el cumplimiento de lo dispuesto en el testamento y hasta de los deberes morales de unos y de otros, que es el capítulo 13. Después, como es natural, viene la bibliografía utilizada y los apéndices. / This thesis is the biography of Simón de Rojas Clemente y Rubio (1777-1827), botanical (naturalist in general) that belongs to the late Enlightenment, already bordering with Romanticism, but as a good illustrated touched many subjects: he was professor of Arabic and Hebrew University, was a connoisseur of modern languages, deputy for Valencia in the Liberal Triennium, was Frenchified and the Inquisition opened a process that finally shelved. From the academic point of view their highest degree was that of Doctor of Theology. Another aspect of his life is adventurous since in 1802 and 1803 was, along with Ali Bey in Paris and London, trip funded by the government of Manuel Godoy in order to prepare a raid Africa scientific, at least in principle, then the issue clearly took a political turn, the fact is that at the end Simón de Rojas not made that trip. His other merits are being librarian of the Botanical Garden of Madrid and director, member of various associations like the Linnean Society of Paris, the first to measure the peak of Mulhacen... The first Chapter introduces us to the roots of the biography which are none other than those of the Enlightenment, which will determine life and work of Simon de Rojas. Then, in Chapter 2, we entered his childhood and youth in Madrid, from where his journey through Paris and London that fills Chapter 3, and came to Andalusia where having suffered the disappointment of his journey ended there, because in principle had to be continued with Ali Bey to Africa (Chapter 4). In Andalusia is precisely for Historia natural del Reino de Granada (published as Viaje a Andalucía) and other work (Chapter 5), the next Chapter is his return to Madrid as librarian of Botanical Garden - position he will never abandon-, and the publication of the Ensayo sobre las variedades de la vid común que vegetan en Andalucía ( 1807). The War of Independence surprises in Sanlucar de Barrameda and then is a continual back and forth of (physical but even politically) but being always the same: with his scientific friends were the side that were, it is from this point of view from which we must understand their ups and downs with respect to the various schemes which he lived, from its unbreakable scientific appetites named in his memoirs, as evidenced not only in these Chapters 7 and 8 but also in the rest of the thesis. After the war happens florida stage in terms of research (Ceres hispánica, Agricultura General de Herrera) but full of economic and ideological hardship; was also when he could have trouble with the Inquisition (Chapter 9 and 10). In the Liberal Triennium sided with liberalism also being Member of Parliament but with limited participation, in this time was stalked by disease and even had to face the regressive in its people, which is reflected in Chapter 11. And after that period, in Chapter 12 has his forced departure to Titaguas, his village, to live his internal exile until the king called to finish the Historia natural del Reino de Granada, being elected director of the Botanical Garden of Madrid, until death came and compliance with the provisions of the will and even the moral duties of one or the other, which is Chapter 13.

La tesis analiza el corpus biográfico familiar y lo contrasta con el corpus biográfico generado asimismo por la figura del Dalai Lama (Takster, 1935). El objeto es demostrar el carácter seminal de “Mi vida y mi pueblo” (1962), epicentro textual de toda la auto/biografía posterior. Las tres autobiografías escritas por el Dalai Lama entre 1962 y 2009, son: “Mi vida y mi pueblo. Memorias del Premio Nobel de la Paz 1989, Libertad en el exilio. Autobiografía del Dalai Lama, y Mi biografía espiritual. A cargo de Sofía Stril – Rever. Asimismo, el Dalai Lama es protagonista de sucesivas biografías desde 1984 iniciadas con Great Ocean. Authorized biography of the Dalai Lama, hasta el presente, siempre con una colaboración occidental que hace accesible su relato a la comunidad internacional / The thesis analyzes the familiar biographical corpus and contrasts with the biographical corpus also generated by the figure of the Dalai Lama (Takster, 1935). The purpose is to demonstrate the seminal character of My Life and my People (1962), textual epicenter of all auto/biography back. The three autobiographies written by the Dalai Lama between 1962 and 2009, are: My Life and my People. Memoirs of the Dalai Lama of Tibet, Freedom in Exile. Autobiography of the Dalai Lama, and My spiritual biography. With Sofia Stril – Rever. Also, the Dalai Lama is the protagonist of successive biographies since 1984 started with Great Ocean. Authorized biography of the Dalai Lama, until now, always with a Western collaboration that makes his story accessible to the international community.

En aquesta tesi, inscrita en una doble línia de recerca: estudis de literatura oral popular i estudis de gènere i/o feministes, s'analitza la figura de la folklorista Adelaida Ferré i Gomis (Barcelona 1881 – Barcelona 1955), de manera especial com a rondallista. El treball s’estructura en dues parts: d’una banda es presenta la biografia de la folklorista, el seu context familiar, trajectòria professional i el seu treball com a conreadora del folklore a través de l’anàlisi de diversos materials, de fonts orals fonamentals i a través de la correspondència que va mantindre amb el seu mestre Rossend Serra i Pagès. En aquesta primera part també s’exposa la situació de les dones catalanes de final del segle XIX i principi del XX, el marc general —durant els primers trenta anys del segle XX— en què es va produir la seua incorporció al folklore i quines van ser les aportacions que hi van fer en aquest període. A més, s’estudia el paper que Rossend Serra i Pagès va tindre en la formació de les joves folkloristes i gràcies al qual va iniciar-se i consolidar-se el treball d’aquestes dones a aquesta disciplina. La segona part de l’estudi se centra en la transcripció, edició, catalogació i anàlisi d’un corpus de 96 rondalles eminentment inèdites. Aquests relats es presenten classificats en tres apartats diferents: (1) Rondalles catalogades a l’índex tipològic internacional [ATU]; (2) Rondalles catalogades al web RondCat (i no a ATU), i (3) Versions no catalogades. Amb aquesta tesi es posa de manifest la faena de les folkloristes catalanes de principi de segle XX, es reivindica la figura i el treball —poc o gens conegut— d’Adelaida Ferré i Gomis com a folklorista, i s’enriqueix el panorama de la rondallística catalana amb la incorporació de noves versions de tipus ja existents i de tipus nous. / En esta tesis, inscrita en una doble línea de investigación: estudios de literatura oral popular y estudios de género y/o feministas, se estudia la figura de la folclorista Adelaida Ferré i Gomis (Barcelona 1881 – Barcelona 1955), de manera especial como recolectora de cuentos populares. El trabajo se estructura en dos partes: por un lado se presenta la biografía de la folclorista, su contexto familiar, su trayectoria profesional y su trabajo como cultivadora del folclore a través del análisis de distintos materiales, de fuentes orales fundamentales y a través de la correspondencia que mantuvo con su maestro Rossend Serra i Pagès. En esta primera parte también se expone la situación de las mujeres catalanas de finales del siglo XIX y principios del XX, el contexto general —durante los primeros treinta años del siglo XX— en que se produjo su incorporación al folclore y cuáles fueron las aportaciones que hicieron en este período. Además se estudia el papel que tuvo Rossend Serra i Pagès en la formación de jóvenes folcloristas y gracias al cual se inició y se afianzó el trabajo de estas mujeres en esta disciplina. La segunda parte del estudio se centra en la transcripción, edición, catalogación y análisis de un corpus de 96 cuentos populares en gran parte inéditos. Estos relatos se presentan clasificados en tres apartados distintos: (1) Narraciones catalogadas en el índice tipológico internacional [ATU]; (2) Narraciones catalogadas en la página web RondCat (i no en ATU), y (3) Versiones no catalogadas. Con esta tesis se pone de manifiesto el trabajo de las folkloristas catalanas de principios del siglo XX, se reivindica la figura y el trabajo —poco o nada conocido— de Adelaida Ferré i Gomis como folclorista, y se enriquece el panorama catalán de los cuentos de tradición folclórica con la incorporación de nuevas versiones de tipos ya existentes y de nuevos tipos. / This dissertation, set within a twofold research line: popular oral literature studies and gender and/or feminist studies, analyzes the importance of the folklorist Adelaida Ferré i Gomis (Barcelona 1881 - Barcelona 1955), especially as a folktales collector. The work is structured into two parts: the first one presents the folklorist's biography, her family background, her career and her work as a folkloric scholar through the analysis of various materials, fundamental oral sources and her correspondence with her teacher Rossend Serra i Pagès. It also sets out the situation of Catalan women between late 19th and early 20th centuries, the general context -during the first thirty years of the 20th century- in which they joined the study of folklore, and which were their contributions to the discipline in this period. Moreover, it studies the role played by Rossend Serra i Pagès in teaching young female folklorists, thanks to which they could commence and consolidate their work in this discipline. The second part of this study focuses on the transcription, edition, cataloguing and analysis of a corpus of ninety-six mostly unpublished folktales. These tales are classified into three groups: (1) Folktales catalogued in the ATU international classification system; (2) Folktales catalogued in the web RondCat (and not in ATU), and (3) Folktales not catalogued. This doctoral thesis highlights the work of Catalan female folklorists at the beginning of the 20th century, calls deserved attention to Adelaida Ferré i Gomis's almost unknown contribution to the folkloric research, and enriches the Catalan folktales corpus with the addition of both new versions of already existing types and new types.

Aquesta tesi s'ha realitzat amb una metodologia qualitativa, fenomenològica mitjançant la utilització d'històries de vida. La pregunta de recerca formulada va ser: Conèixer la història de vida de l'ancià permet aplicar unes cures que reforcin la identitat, la individualitat i augmentin la satisfacció durant la seva estada a la residència geriàtrica? L'objectiu general: intentar comprendre els significats que els ancians atorguen a la seva història de vida i la influència que té sobre els seus desitjos i necessitats durant la seva vida a la residència. A l'anàlisi de les històries de vida destaca: els ancians tenen expectatives de ser cuidats pels fills; l'ingrés en la residència sol ser motivat per problemes de salut i/o problemes funcionals que els dificulta portar una vida autònoma; les residències segueixen mantenint característiques d'institucions totals com indicava Goffman; les creences religioses ajuden a donar sentit a la mort. Com a conclusió, la història de vida i la seva anàlisi posterior permeten a la infermera planificar i realitzar unes cures que reforcin la identitat, individualitat afavorint l'autoestima i revaloritzant aspectes de la vellesa. / Esta tesis se ha realizado con una metodología cualitativa, fenomenológica con la utilización de historias de vida. La pregunta de investigación formulada fue: ¿Conocer la historia de vida del anciano permite aplicar unos cuidados que refuercen la identidad, la individualidad y aumenten la satisfacción durante su estancia en la residencia geriátrica? El objetivo general: intentar comprender los significados que los ancianos otorgan a su historia de vida y la influencia que tiene sobre sus deseos y necesidades durante su vida en la residencia. En el análisis de las historias de vida destaca: los ancianos tienen expectativas de ser cuidados por los hijos; el ingreso en la residencia suele ser motivado por problemas de salud y/o problemas funcionales que les dificulta llevar una vida autónoma; Las residencias siguen manteniendo características de instituciones totales como indicaba Goffman; las creencias religiosas ayudan a dar sentido a la muerte. Como conclusión la historia de vida y su análisis posterior permiten a la enfermera planificar y realizar unos cuidados que refuercen la identidad, individualidad favoreciendo la autoestima y revalorizando aspectos de la vejez. / The research method used for this thesis is a phenomenological qualitative methodology by using life histories. The research question was: Do the knowledge of elderly life histories allows to apply cares wich reinforce identity, individuality and increase vital satisfaction during their stay at geriàtric centre. The main purpose was to understand the meaning that old people give to their own life histories and the influenceit has on their wishes and needs during their stay in the residence. In the analysis of life histories highlights: old people have expectations of being cared by their sons or daughters. Usually entry into the residence tends to be motivated by health and/or funcional problems that make it difficult to lead an autonomous life. According Goffman, the residences remain features of total institutions. Religious beliefs help to make sense of the death. In conclusion, the life histories and its subsequent analysis allow nurses planning and implementin cares to strengthen identity and individuality promoting self-esteem and enhancing the old age.

Aquesta tesi doctoral estudia les produccions literàries de dos escriptors interconnectats, Henry Miller i Lawrence Durrell, tot posant especial atenció a les seves obres sobre el món grec, i la influència de la cultura hel•lènica sobre ambdós autors a través d’alguns escriptors grecs moderns. La meva tesi demostra que el contacte dels esmentats autors amb el món hel•lènic i amb determinats escriptors grecs de la primera meitat del segle vint va influenciar als primers considerablement, impregnant moltes de les seves obres. El terme “hel•lènic”, en la tesi, s’utilitza en el sentit que li dóna Kavafis, entenent la cultura grega com un continu. És a dir, l’herència cultural del poble grec com a grup que comparteix la llengua grega i un conjunt de valors. Aquesta connexió es manifesta en tres àrees principals de confluència entre Durrell i Miller i els autors grecs que s’aborden: l’assimilació que els primers en fan de les produccions d’aquests autors grecs, les estretes afinitats intel•lectuals i estètiques entre tots ells, i la influència decisiva del país que els va aplegar. Miller i Durrell van jugar un paper realment molt important en la difusió internacional d’alguns escriptors grecs moderns que encara no ha estat suficientment estudiat. Les seves relacions personals i literàries amb certs membres de la “Generació grega dels anys 30” marcaren una empremta en les seves obres i el seu discurs. Conseqüentment, aquesta tesi doctoral també explora l’àmplia correspondència entre Durrell i Miller i alhora, el seu intercanvi epistolar amb alguns d’aquests intel•lectuals grecs. Aquest darrer aspecte ha comportat realizar recerca en diversos arxius que compten amb col•leccions relacionades amb Durrell, Miller, Seferis i Sikelianos. Aquesta tasca ha permès l’estudi d’una extensa compilació de documents inèdits. / Esta tesis analiza las producciones literarias de dos escritores interconectados, Henry Miller y Lawrence Durrell, poniendo una atención especial en sus obras sobre el mundo griego, y la influencia que la cultura helénica tuvo sobre ambos autores a través de algunos escritores griegos modernos. Mi tesis demuestra que el contacto de Miller y Durrell con el Mundo Helénico y con determinados escritores griegos de la primera mitad del siglo veinte les influyó considerablemente e impregnó muchas de sus obras. El término ‘Helénico’ se utiliza aquí en el sentido que le da Kavafis, entendiéndose la cultura griega como un continuo. Es decir, la herencia cultural del pueblo griego como grupo que comparte la lengua griega y un conjunto de valores. Esta conexión se manifiesta en tres áreas principales de confluencia entre Durrell y Miller y los autores griegos que se abordan: la asimilación que los primeros hacen de las producciones de estos últimos, las estrechas afinidades intelectuales y estéticas entre todos ellos, y la influencia decisiva del país que los reunió. Miller y Durrell jugaron un papel realmente muy importante en la difusión internacional de algunos escritores griegos modernos que todavía no ha sido suficientemente estudiado. Sus relaciones personales y literarias con ciertos miembros de la “Generación griega de los años 30” marcaron una huella en sus obras y en su discurso. Consecuentemente, esta tesis doctoral también explora la amplia correspondencia entre Durrell y Miller y al mismo tiempo, su intercambio epistolar con algunos de estos intelectuales griegos. Este último aspecto ha comportado realizar investigación en distintos archivos que cuentan con colecciones relacionadas con Durrell, Miller, Seferis y Sikelianos. Esta tarea ha permitido el estudio de una extensa compilación de documentos inéditos. / This dissertation analyzes the literary productions of two interconnected writers, Henry Miller and Lawrence Durrell, while paying special attention to their works on the Greek world, and the influence that the Hellenic culture had on both authors through some modern Greek writers. This thesis demonstrates that Miller’s and Durrell’s contact with the Hellenic World and with certain Greek writers of the first half of the twentieth century strongly influenced them and permeated many of their works. Here, the term ‘Hellenic’ is employed as used by Cavafy, meaning the Greek culture as a continuum. That is to say, the cultural heritage of the Greek people as a group sharing the Greek language and a common set of values. This connection is found in three main areas of confluence among Durrell and Miller and the Greek authors that are here studied: the formers’ assimilation of the latter’s productions, the close intellectual and aesthetic affinities among all of them, and the decisive influence of the country that brought them together. Miller and Durrell played indeed an important role in spreading the knowledge of some modern Greek writers at an international level which still had not been sufficiently studied. Their personal and literary relationships with some of the members of the Greek “Generation of the 30s” pervaded their productions and philosophical discourses. Consequently, this dissertation also examines Durrell’s and Miller’s long mutual correspondence and their exchange of letters with some of these Greek intellectuals. This last aspect has involved working in several archives with collections related to Durrell, Miller, Seferis, and Sikelianos, which has resulted in the study of an extensive compilation of unpublished documents.

En el marc de la Catalunya de mitjans segle XIX la recuperació de la universitat barcelonina permet, a l'emergent burgesia catalana, establir un programa de recuperació dels estudis superiors enfaixats per les normatives restrictives dels governs liberals, moderats i progressistes, que mantenen una orientació centralista de la instrucció pública, i de la resta d'instruments polítics. En aquesta conjuntura comença la labor docent del vilafranquí Francesc Xavier (ó Xavier) Llorens i Barba, que va guanyar primer la càtedra de l'Institut, i després la de Filosofia i la seva història a la Facultat de Filosofia. Llorens es mantingué sempre en l'estricta observància de la seva missió professional: formar el jovent universitari en els coneixements de la filosofia -sobretot l'escocesa del sentit comú-, però també en els aspectes ètics i morals, despertant el que per Llorens era el quid de la Filosofia, la consciència. Això queda emmarcat en el context universitari en què es mogué, detallant les principals lleis i reformes que afectaven la vida universitària catalana i espanyola, impulsades des dels governs durant els llargs anys de poder moderat.Veiem també quines seran les persones, totes elles vinculades amb la Renaixença, que més tractarà el nostre filòsof: Manuel i Pau Milà i Fontanals, Joan Mañé i Flaquer, Marià Aguiló, Josep Maria Quadrado i Joaquim Roca i Cornet entre altres. Tots ells arrenglerats amb el moviment liberal conservador català, molt vinculat a l'Església catòlica, que intentaran, d'una banda, preservar la cultura tradicional relacionada amb la religió, però de l'altra, procurant que el catolicisme aconsegueixi una certa modernització per tal de facilitar la seva continuitat en una societat que basculava cada cop més cap al materialisme i, com a mínim, l'agnosticisme. Més endavant incloem una anàlisi general de la filosofia europea del segle XIX i precedents, cap a la concreció més precisa en el pensament divulgat per Llorens i Barba, a través de les diverses recopilacions d'apunts. Els apunts de Llorens van ser objecte de polèmica anys després de la seva mort perquè es va dilatar molt la seva edició definitiva. Alguns acusaven la Universitat de tenir-los obstaculitzats perquè el corrent tomista dominant en aquesta institució des de finals del XIX no volia donar a conèixer l'admiració que el mestre sentia per Kant. El que aportem com a novetat són els apunts de Lluís Àlvarez, alumne de Llorens, on en els preliminars del curs parlava dels conceptes estat i nació, identificant aquest darrer amb l'existència d'una llengua pròpia, cosa que ja en 1855, en ple Bienni, podia donar arguments als intel·lectuals implicats amb el catalanisme cultural.L'obra més destacada de Llorens en vida va ser el discurs inaugural del curs 1854-1855 a la Universitat de Barcelona, també, com veiem, en ple Bienni Progressista. És una obra densa, acadèmica, que pot tenir diverses lectures, en la qual Llorens condensà part del seu pensament que, d'altra banda, no deixà ampliat en cap més text. Es coneix un discurs sobre la figura del seu mestre (i mestre de tota la seva generació) Ramon Martí d'Eixalà, pronunciat a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, però que es troba desaparegut. En el discurs inaugural Llorens es refereix al desenvolupament de la filosofia en els pobles. Aquests haurien d'estar atents més al seu potencial intern que a les influències estrangeres, no fixar-se tant en les novetats vingudes de l'exterior i conrear el propi esforç. Llorens, persona escoltada i respectada pels seus contemporanis, solament aspirava a influir en els deixebles. Dos dels seus deixebles més destacats, en l'àmbit espaial català i espanyol, van ser Josep Torras i Bages i Marcelino Menéndez Pelayo.

La figura i l'obra de l'anarquista catalanista Josep Llunas i Pujals, poeta, narrador, teòric de la literatura, teòric anarquista i periodista, són completament desconegudes en l'actualitat. La meva tesi doctoral intenta fer l'edició actualitzada de la seva obra completa i l'estudi d'aquesta, així com de la seva publicació La Tramontana. Alhora, constata l'existència d'una literatura obrera en català durant el segle XIX que respon a un programa estètic anomenat “literatura obrerista” creat teòricament per Llunas que coincidia amb les característiques de l'estètica anarquista europea del moment i utilitzava la literatura popular catalana com a forma d'arribar al públic obrer anarquista. Llunas desenvolupa una estètica obrerista a la qual intenta sumar la intel·lectualitat del moment i, en no aconseguir-ho, opta per una construcció autònoma que compta amb eines pròpies com els certàmens socialistes i l'extensió de les seves idees a través de publicacions, narracions i poemes que acompanyen els textos periodístics i teòrics més ideològics. La poesia resultat d'aquests plantejament es pot dividir en poesia d'entreteniment i poesia obrerista. La segona posa sempre el contingut damunt de la forma i té una intenció bàsicament doctrinària, d'enfrontament a la classe burgesa i de construcció d'un sentit de classe que serveixi els obrers per fer la revolució social. / La figura y la obra del anarquista catalanista Josep Llunas i Pujals, poeta, narrador, teórico de la literatura, teórico anarquista y periodista, son completamente desconocidas en la actualidad. Mi tesis doctoral intenta hacer la edición actualizada de su obra completa y el estudio de ésta, así como de su publicación La Tramontana. A la vez, constata la existencia de una literatura obrera en catalán durante el siglo XIX que responde en un programa estético denominado “literatura *obrerista” creado teóricamente por Llunas que coincidía con las características de la estética anarquista europea del momento y utilizaba la literatura popular catalana como forma de llegar al público obrero anarquista. Llunas desarrolla una estética obrerista a la cual intenta sumar la intelectualidad del momento y, al no conseguirlo, opta por una construcción autónoma que cuenta con herramientas propias como los certámenes socialistas y la extensión de sus ideas a través de publicaciones, narraciones y poemas que acompañan los textos periodísticos y teóricos más ideológicos. La poesía resultante de estos planteamiento se puede dividir en poesía de entretenimiento y poesía obrerista. La segunda pone siempre el contenido encima de la forma y tiene una intención básicamente doctrinaria, de enfrentamiento a la clase burguesa y de construcción de un sentido de clase que sirva los obreros para hacer la revolución social. / This thesis examines the work of Josep Llunas i Pujals, an anarchist and Catalan nationalist poet, narrator, journalist, and a literature and anarchist theorist whose work still remains completely unknown. This dissertation presents an updated edition of the study of Llunas’ complete oeuvre and of his publication “La Tramontana”. By examining his life works, this thesis confirms the existence of a XIX century Catalan working-class literature which is linked to an aesthetic literature movement called “workerist literature” created theoretically by Llunas. These literary productions meet the characteristics of the European anarchist aesthetic of those times in conjunction with the Catalan popular literature as a means to reaching the working-class anarchist target audience. Josep LLunas, not succeeding in his intention to engage his contemporary intelligentsia to the development of a workerist aesthetic movement, develops an autonomous strategy. He thereafter organized socialist events and spread his ideas through publications, narrations and poems that were supported by theoretical and journalists texts with more profound ideological content. The poems he wrote resulting from this approach can be classified into two types, entertainment and workerist poetry. In the latter, content takes precedence over form and has the doctrinal aim of both confronting the bourgeoisie and constructing a sense of social class to entice the working class go towards a social revolution.

Des del document 00TESI.pdf s'accedeix a la resta de documents mitjançant enllaços.El tamany dels arxius pot retardar la seva descàrrega. / La present tesi neix de les inquietuds que generen els singulars arcs de les obres de Gaudí, a voltes de perfil parabòlic, a voltes catenari, així com de la singular manera de calcular i modelar la forma mitjançant el mètode dels models penjats de cordes i pesos.La tesi s'estructura en tres grans parts. La primera fa un recorregut històric abans de Gaudí des de la geometria grega cercant l'orígen de la corba paràbola i de la resta de corbes còniques i cercant les regles antigues de dimensionar els arcs que recolliren els tractats de construcció, fins arribar al descobriment de la corba catenària, i el naixement de la resistència de materials i l'estàtica gràfica. Aquestes corbes planes, dutes a l'espai i posades en moviment, generaran una sèrie de superfícies, entre elles, les reglades que tan interessaran a Gaudí per les seves aplicacions a la construcció de les seves obres: paraboloides hiperbòlics, hiperboloides d'un full, helicoides, conoides... Ens interessarà de buscar quan Gaudí comença a familiaritzar-se amb la representació d'aquestes superfícies, qüestió absolutament necessària i prèvia a la posterior utilització exhaustiva en els seus projectes.En la segona part abarca el període de Gaudí estudiant i de Gaudí arquitecte. S'analitzen en detall els seus expedients acadèmics, cercant els llibres i publicacions pròpies de cada un dels seus professors així com dels apunts de classes d'altres alumnes o companys de Gaudí que s'hagin conservat fins avui. L'estudi permet fer-se una bona idea del perfil personal de cada un d'aquests professors així com dels continguts docents que impartien, sobretot en aquelles matèries relacionades amb el tema que ens ocupa, la geometria i la mecànica.Aquesta part dóna resposta a un dels interrogants que motivaren l'inici del present estudi, i és la de determinar com i quan Gaudí va formar-se per emprendre el camí en solitari de calcular arcs i voltes amb el singular mètode dels models de cordes i pesos, de la mateixa manera que mostra el moment en què comença a veure superfícies reglades en tractats de descriptiva i realitza complexos exercicis d'ombres on aquestes superfícies hi són implicades.D'altra banda, de l'observació dels càlculs gràfics de Gaudí i dels seus col·laboradors, es desprèn que el mètode que utilitzaven és molt pròxim al mètode que explicava el professor Torras a les classes de Resistència de materials. L'ànalisi i reconstrucció d'uns càlculs gràfics, exemplificadors, dels tres principals col·laboradors de Gaudí serveixen per explicar amb la màxima claretat didàctica el funcionament del mètode, des del cas simple resoluble en el pla fins als casos de composició de funiculars a l'espai. L'exposició "Gaudí: la recerca de la forma" la reconstrucció física, que seguí a la reconstrucció virtual, d'un model inèdit del projecte previ de l'església de la Colònia Güell va servir per experimentar i explicar al gran públic, sempre amb aquesta visió pedagògica del tema, el singular mètode creatiu i de comprovació estructural simultània.La darrera part s'obre cap al futur amb una proposta de recuperar l'esperit del mètode, la intensa connexió entre al fase de disseny i la de càlcul. La viabilitat de la proposta pasa per l'oferiment d'un programa que permeti processos gràfics de càlcul iteratiu amb un dinamisme i interactivitat tal que refaci en un instant tot un plànol que abans necessitava molt d'esforç, quan cada una de les proves implicaven refer a mà tot el procés.