En esta tesis se ha estudiado la capacidad del ácido úrico para actuar como inductor de la litiasis renal oxalocálcica, diferentes factores implicados en la formación de las calcificaciones cardiovasculares y la capacidad de distintos polifosfatos para prevenir la osteoporosis.De esta tesis se concluye, en primer lugar, que el ácido úrico está implicado en la formación de un significante porcentaje de cálculos renales de oxalato cálcico monohidrato de cavidad. En segundo lugar, que la formación de calcificaciones cardiovasculares, al igual que los cálculos renales papilares, comienza con una lesión inicial a partir de la cual pueden desarrollarse los cristales cálcicos. Y en tercer lugar, que el fitato (myo-inositol hexafosfosfato), un polifosfato natural presente en fluidos y tejidos fisiológicos, es capaz tanto de inhibir la formación de calcificaciones cardiovasculares como de prevenir la pérdida de masa ósea en la osteoporosis. / A la present tesi s'ha estudiat la capacitat de l'àcid úric per actuar com a inductor de la litasis renal oxalocàlcica, diferents factors implicats en la formació de les calcificacions cardiovasculars i la capacitat de distints polifosfats per prevenir l'osteoporosi.D'aquesta tesi es conclou, en primer lloc, que l'àcid úric està implicat en la formació d'un significant percentatge de càlculs renals d'oxalat càlcic monohidrat de cavitat. En segon lloc, que la formació de calcificacions cardiovasculars, anàlogament als càlculs renals papil·lars, comença amb una lesió inicial sobre la qual es poden desenvolupar els cristalls càlcics. I en tercer lloc, que el fitat (myo-inositol hexafosfat), un polifosfat natural presenta fluids i teixits fisiològics, es capaç tant d'inhibir la formació de calcificacions cardiovasculars com de prevenir la pèrdua de massa òssia a l'osteoporosi. / The aims of this thesis have been to study the capacity of uric acid as inducer of calcium oxalate renal calculi, different factors involved in cardiovascular calcifications and the capacity of different polyphosphates to prevent osteoporosis. The conclusions of this thesis are, firstly, uric acid play an important role as inducer of an important percentage of calcium oxalate monohydrate unattached renal calculi. Secondly, the formation of cardiovascular calcification (as in papillary renal calculi) begins with a lesion over which calcium crystals can develop. And thirdly, phytate (myo-inositol hxaphosphate), a natural occurring polyphosphate, can inhibit cardiovascular calcification as well as prevent bone mass loss in osteoporosis

La enfermedad cardiovascular es un trastorno complejo, multifactorial, poligénico y con un importante componente ambiental. Este grupo de enfermedades, y en particular la cardiopatía isquémica, ocasionan una gran morbilidad y mortalidad a nivel poblacional. Por lo tanto, la prevención es un elemento importante en todas las políticas de salud pública. En la última década se ha avanzado de manera notable en el conocimiento del componente genético de la cardiopatía isquémica y se han descubierto más de 50 loci asociados con el riesgo de presentar esta enfermedad. Muchos de estos loci no se asocian con los factores de riesgo cardiovascular clásicos, y el mecanismo etiopatogénico que explica esta asociación no se conoce. Por otra parte, la variabilidad genética tambén puede explicar parte de la variabilidad interindividual en la respuesta a diferentes fármacos y asociarse al pronóstico de la enfermedad. / Cardiovascular disease is a complex, multifactorial, polygenic disorder with an important environment component. This group of diseases, especially ischemic heart disease, causes significant morbidity and mortality at the population level. Therefore, prevention is a key element of relevant public health policies. Over the past decade there has been a significant advance in knowledge of the genetic component of ischemic heart disease; more than 50 loci associated with risk for this disease have been discovered. Many of these loci are not associated with traditional cardiovascular risk factors, and the etiopathogenic mechanism that explains this association is unknown. Moreover, genetic variability may explain part of the interindividual variability in response to different drugs and may be associated with prognosis.

Cardiovascular disease and, specifically, atherothrombosis is a global health problem with huge devastating consequences. While cardiovascular research has progressed rapidly over the last years, there is still a need for clinically applicable tools for risk prediction, diagnosis, or therapeutic interventions; not only in order to improve earlier identification of cardiac diseases and the prediction of specific therapies avoiding invasive diagnostic procedures and unnecessary treatments, but also to further amplify the understanding of basic mechanisms responsible for their pathogenesis. This thesis mainly focuses on the role of cell-derived microparticles in atherothrombosis, showing their direct effect in the context of arterial thrombosis and investigating their association to preclinical atherosclerosis as a form to exploit them as potential biological markers of disease. The combination of functional, molecular, proteomic and genomic approaches allowed the elucidation of different important aspects of the microparticles both as an interesting therapeutic target and as a novel promising biomarker of silent atherothrombotic disease. / La enfermedad cardiovascular y, específicamente, la aterotrombosis es un problema de salud global con enormes consecuencias devastadoras. Aunque la investigación cardiovascular ha progresado rápidamente durante los últimos años, aún se requieren herramientas aplicables a la clínica para la predicción del riesgo, el diagnóstico o la intervención terapéutica, con el objetivo no solo de mejorar la identificación precoz de las enfermedades cardíacas y la elección de terapias específicas, evitando procedimientos diagnósticos invasivos y tratamientos innecesarios, sino también para ampliar el conocimiento de los mecanismos básicos responsables de su patogenia. La presente tesis se centra principalmente en el papel de las micropartículas celulares en la aterotrombosis, poniendo en evidencia su participación directa en el contexto de la trombosis arterial y asociación con la aterosclerosis preclínica, con el fin de utilizarlas como potenciales marcadores biológicos. El desarrollo combinado de ensayos funcionales y aproximaciones moleculares, proteómicas y genómicas ha llevado a elucidar aspectos relevantes de las micropartículas, siendo de interés su uso como dianas terapéuticas así como nuevos prometedores biomarcadores de la enfermedad aterotrombótica silente.

13 marcadors localitzats a 5 gens implicats en el procés de la coagulació sanguínia (FVII, FGA, FGB, GPIIb i GPIIIa) i a dos gens implicats en el procés de la fibrinolisi (PLAT i PAI-1) han estat analitzats en 6 mostres poblacionals pertanyents a la Mediterrània Occidental (Païs Vasc, Alpujarras, àrabs de Marroc, berbers de Marroc, Cabras (Sardenya), Nuoro (Sardenya)) i una població d´origen sud-saharià (Ahïzi a la Costa d´Ivori) amb la finalitat de realitzar un estudi de genètica de poblacions. Els esmentats marcadors han estat també estudiats en una mostra de 101 famílies amb fills afectats per cardiopatia isquèmica (CAI) (302 individus en total) per a realitzar un estudi d´associació en famílies basat en gens candidats per a la detecció de variants genètiques de risc per a la malaltia.Els resultats a nivell poblacional van mostrar un grau de diversitat interpoblacional considerable dels marcadors estudiats que els fa utils a l´hora d´estudiar relacions interpoblacionals en el marc de la Mediterrània Occidental. Les mostres procedents de l´illa de Sardenya es van mostrar clarament diferenciades de la resta de poblacions mediterrànies. Es va observar una gran homogeneitat entre la mostra d´àrabs de Marroc i la mostra alpujarrenca. A més, la mostra berber es va mostrar molt propera a la mostra àrab.Els resultats epidemiològics no van mostrar cap associació amb la CAI en els gens implicats en el procés de la coagulació. En canvi, si es van mostrar associacions amb la malaltia en els gens implicats en el procés de la fibrinolisi. En el gen PLAT, l´al·lel 115 del microstèl·lit (CA)sub15 C(TC)sub10 es va associar a un efecte protector contra la CAI (p=0.0029) amb un risc relatiu de 0.1. S´hipotetitza l´existència d´un polimorfisme en desequilibri de lligament amb el mencionat microsatèl·lit amb variabilitat realment associada a l´efecte protector detectat. També es va detectar l´associació amb risc per a la CAI dels al·lels de mida gran (207-229 pb) del microsatèl·lit (CA)sub "n" del gen PAI-1 (p=0.019) amb un risc relatiu de 1.86. Per altra banda, els al·lels de mida petita de l´esmentat microsatèl·lit (203 i 205 pb) es van associar a un efecte protector contra la malaltia amb riscs relatius de 0.48 i 0.43, respectivament. S´hipotetitza la influència de la grandària d´aquest microsatèl·lit a la taxa de transcripció del gen PAI-1 donat que es tracta d´una estructura del tipus Z-ADN implicada a la regulació de l´activitat de les ARN-polimerases. Finalment, la realització d´ANOVAs per a la detecció d´associacions entre la variabilitat dels gens estudiats i els nivells sèrics de triglicèrids, HDL-C, ApoB i lipoproteïna(a) a les famílies amb membres afectats per CAI va posar de manifest l´existència de correlació entre les combinacions haplotípiques del gen FVII i els nivells plasmàtics de triglicèrids i ApoB. S´hipotetitza l´existència d´un polimorfisme en el mencionat gen amb influència sobre l´interacció entre la proteïna FVII i les VLDLs.

De las numerosas discapacidades que pueden afectar a la humanidad, la lesión o enfermedad grave de la médula espinal constituye una de las calamidades más devastadoras en la vida de una persona. Recientemente, se ha producido un progresivo interés en el estudio de las alteraciones crónicas de la función cardiovascular, causa de una reducción de la capacidad al ejercicio de muchos lesionados medulares, así como del aumento de la morbi-mortalidad.Datos recientes muestran que las alteraciones cardiovasculares se han convertido en la primera causa de mortalidad entre las personas afectas de una LM.La posibilidad de conocer con detalle estas alteraciones representa el primer paso de cara a reducir factores de riesgo y así posibilitar mejoras en la calidad de vida y longevidad en los lesionados medulares.En las personas afectas de una lesión medular, la capacidad física se encuentra reducida debido a la pérdida directa del control motor y de la regulación simpática por debajo del nivel lesional. Los clínicos e investigadores en el campo de la neurorrehabilitación necesitan encontrar y poder comparar valores para los diferentes componentes de la actividad física (consumo de oxígeno, fuerza muscular de miembros superiores y función respiratoria), de cara a determinar cuales son los focos de atención de la rehabilitación. Es necesario poder monitorizar los cambios de la actividad física para conocer la eficacia y efectividad de los programas de rehabilitación a los que son sometidos las personas que han sufrido una lesión medular. El objetivo de la tesis, es la de integrar los diferentes componentes de la actividad física del sujeto que ha sufrido una lesión medular, su adaptación fisiológica al ejercicio, el análisis de que factores pueden influir en la calidad de vida de este colectivo, el análisis de los valores cardiorrespiratorios en respuesta al ejercicio comparados con sujetos normales y cuales son las posibles actuaciones que podemos realizar de cara a reducir los factores de riesgo cardiovascular, más habituales en los lesionados medulares que en la población general, y en definitiva, intentar incidir en parámetros de calidad de vida. Como conclusiones destacaremos que la adaptación a la actividad física en esta población muestra unas características específicas y, deben ser evaluadas de esta manera, proponiendo un cálculo teórico de consumo máximo de 02 diferente en los lesionados medularesel. Asimismo debemos intentar incrementar la actividad física en los lesionados medulares, ya que el desplazamiento en silla de ruedas o los ejercicios realizados en un programa de rehabilitación convencional no son suficientes de cara a mejorar indicadores de salud. El suplemento con ácidos grasos del grupo omega-3, aunque parece que puede reducir la mortalidad por enfermedad cardiovascular en la población LM estudiada, no se observaron modificaciones en el pérfil lipídico como factor de riesgo. Finalmente, el suplemento con ácidos grasos del grupo omega-3 ha demostrado que mejora de forma significativa la capacidad funcional de los lesionados medulares, sobre todo en los diferentes parámetros relacionados con la evaluación de la fuerza.

Les alteracions en el metabolisme dels àcids grassos estan implicades tant en l'aparició de la hipertròfia cardíaca com de la resistència a la insulina, encara que els mecanismes responsables són poc coneguts. Per aquesta raó, l'objectiu general d'aquesta tesi doctoral ha estat aprofundir en el coneixement dels mecanismes responsables de l'aparició d'aquestes dues patologies, així com els efectes de diferents fàrmacs sobre la hipertròfia cardíaca i la resistència a la insulina. Per a la consecució d'aquest objectiu general s'han realitzat una sèrie d'estudis amb els següents objectius específics: I. Determinar els efectes que produeix l'activació de NF-kappaB durant la hipertròfia cardíaca sobre l'expressió dels gens implicats en el metabolisme dels àcids grassos i l'efecte produit pels inhibidors d'aquest factor de transcripció.II. Avaluar si l'activador de PPAR-beta/delta, L-165041, és capaç de revertir la hipertròfia cardíaca en cardiomiòcits neonatals, i en cas que així sigui, determinar el mecanisme responsable.III. Examinar nous mecanismes potencials a través dels quals l'activació de NF-kappaB afecta l'acció dels PPARs en un model de rates amb constricció de la aorta abdominal que desenvolupen hipertròfia cardíaca i determinar l'efecte del tractament amb estatines en aquest model.IV. Estudiar l'efecte de les estatines sobre l'activitat de PPAR-beta/delta en cèl·lules H9c2 estimulades amb LPS i la possible participació del cofactor PGC-1 en aquest procés. V. Determinar si el tractament amb inhibidors de NF-kappaB afecta a la via Akt-GSK3-beta implicada en l'aparició de la hipertròfia cardíaca.VI. Examinar els efectes de l'HTB sobre la hipertròfia induïda per fenilefrina en cardiomiòcits neonatals i del triflusal en un model de rates amb constricció de la aorta abdominal.VII. Estudiar com el tractament amb troglitazona afecta a l'expressió de l'Akt i a l'activitat d'AMPK al múscul esquelètic i la seva implicació en els efectes d'aquest fàrmac sobre el metabolisme dels àcids grassos i la glucosa. Els resultats obtinguts semblen indicar que l'activació del factor NF-kappaB durant la hipertròfia cardíaca redueix l'activitat de PPAR-beta/delta tant in vivo com in vitro, a través d'un mecanisme que implica la interacció entre la subunitat p65 de NF-kappa-B i PPARbeta/delta. D'altra banda l'activació de PPARbeta/delta amb un agonista selectiu inhibeix la hipertròfia cardíaca induïda per fenilefrina en cardiomiòcits neonatals. Aquest tractament també inhibeix l'activació de NF-kappaB induïda per LPS a través d'un mecanisme que implica la interacció física entre aquest subtipus de PPAR i la subunitat p65 de NF-kappaB. Pel que fa al tractament amb atorvastatina, podem concloure que la reducció de l'oxidació dels àcids grassos observada durant la hipertròfia cardíaca, sembla ser el resultat de la reducció tant dels nivells de PPAR-alfa com de PPAR-beta/delta i de la interacció dels dos subtipus de PPAR i p65. Aquests canvis es reverteixen després del tractament amb atorvastatina. A més, l'activació de NF-kappaB induïda per LPS redueix l'expressió de la PGC-1. Aquest fet disminueix la interacció d'aquest coactivador i PPAR-beta/delta provocant un descens en l'expressió dels gens implicats en l'oxidació dels àcids grassos. Aquests canvis es reverteixen en presència d'inhibidors de NF-kappaB com l'atorvastatina i el partenolide. Finalment, l'atorvastatina inhibeix l'activació de la via Akt/GSK3-beta per estímuls hipertròfics, a través d'un mecanisme que implica la supressió de l'activitat NF-kappaB.Finalment, el triflusal, i el seu metabòlit actiu HTB, eviten la hipertròfia cardíaca tant in vitro com in vivo a través de la inhibició de NF-kappaB. En els resultats de resistència a la insulina, sembla que el tractament amb troglitazona incrementa l'expressió de la proteïna Akt en múscul esquelètic, a través de la reducció dels nivells intracel·lulars de ceramides. / Cardiac hypertrophy is a response of the heart to a wide range of extrinsic stimuli, such as arterial hypertension, valvular heart disease, myocardial infarction, and cardiomyopathy. Although this process is initially compensatory for an increase workload, its prolongation frequently results in congestive heart failure, arrhythmia, and sudden death. Among the signal transduction pathways involved in the hypertrophic growth of the myocardium, the nuclear factor (NF)-kappaB signaling pathway plays a pivotal role, since it has been shown that NF-kappaB inhibition blocks or attenuates the hypertrophic response of cultured cardiac myocytes. In addition, cardiac hypertrophy is associated with an increase in glucose utilization and a decrease in fatty acid oxidation, which is characteristic of fetal heart. Defects in mitochondrial fatty acid oxidation enzymes cause childhood hypertrophic cardiomyopathy, and perturbation of fatty acid oxidation in animal models causes cardiac hypertrophy, demonstrating that substrate utilization is important in the pathogenesis of hypertrophy.In this work we demonstrate that activation of PPARbeta/delta by the specific ligand L-165041, atorvastatin and triflusal inhibits cardiac hypertrophy.On the other hand, insulin resistance is a common metabolic abnormality associated with obesity, hypertension and type 2 diabetes mellitus. Skeletal muscle accounts for the majority of insulin-stimulated glucose utilization and is, therefore, the major site of insulin resistance. During the development of insulin resistance in skeletal muscle an impairment of glucose utilization and insulin sensitivity has been related to the presence of increased availability of certain lipid-derived second messengers, such as ceramides, which can attenuate several insulin signaling pathways leading to insulin resistance. Thiazolidinediones (ciglitazone, pioglitazone, rosiglitazone and troglitazone) are oral antidiabetic agents that improve insulin sensitivity and glucose homeostasis in type 2 diabetic patients as well as in various animal models of diabetes and obesity. The findings obtained implicate ceramide as an important intermediate in the regulation of Akt after troglitazone treatment and suggest that prior thiazolidinedione treatment may preserve or delay the onset of insulin resistance by increasing Akt in skeletal muscle.

Els malalts infectats pel Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) presenten major supervivència, degut a les teràpies altament efectives. De forma simultània però, també ha augmentat la incidència de malalties cardiovasculars , relacionada amb l’edat, els efectes secundaris de les medicacions i el mateix VIH. L’objectiu d’aquest treball és l’estudi de l’arteriosclerosi en malalts infectats pel VIH, de forma no invasiva (estudiant el intima-media thickness (IMT), mitjançant ecografia), i tenint en compte la dotació genètica (polimorfismes genètics), per identificar precoçment aquells individus més vulnerables a tenir events cardiovasculars. Contribucions i coneixements nous que aporta la tesi: l’estudi de l’arteriosclerosi en malalts amb una infecció crònica, s’hauria de complementar amb la utilització de la IMT i dels marcadors inflamatoris no convencionals (polimorfismes relacionats amb gens de les quimioquines). Metodologia emprada i conclusions més rellevants: disposem d’un “banc” d’imatges a partir de l’ecografia arterial per la mesura de la IMT així com una col•lecció de mostres biològiques (plasma, sèrum, ADN, limfòcits i ARN) per l’anàlisi dels polimorfismes (realitzats amb PCR) i per la determinació de les concentracions circulants d’algunes quimioquines (ELISA). D’acord amb els resultats obtinguts, podem concloure que determinats polimorfismes genètics tenen un impacte significatiu amb la promoció (MCP-1-2518G) o la preservació (SDF1-3’A) de l’arteriosclerosi dels malalts VIH, així com són determinants en la progressió de l’arteriosclerosi (CX3CR-1 249I). Així mateix, alguns d’aquests polimorfismes (MCP-1 i CCR-2) presenten una influència rellevant en l’evolució de la malaltia infecciosa (curs de limfòcits CD4 i càrrega viral del VIH). Resultats tangibles de la investigació: el desenvolupament d’aquesta tesi ha resultat en la publicació de quatre articles en revistes mèdiques especialitzades internacionals, i que representen referents en el camp cardiovascular (Circulation i Stroke) i en l’àrea de malalties infeccioses-VIH (AIDS i HIV Medicine). Així mateix s’han realitzat treballs complementaris (annexats a la tesi) publicats en revistes internacionals (Cytokine, Clinica Chimica Acta, European Journal of Pharmacology). Ens ha permès col•laborar amb d’altres grups de recerca (Rotterdam i Amsterdam) i presentar alguns dels resultats en el Congrés Nacional (La Corunya, 2005) i l’Internacional d’Arteriosclerosi (Roma, 2006).

Dins de les mesures en la ona espectral intrarenal, l’índex de resistivitat (IRI) és el més conegut i estudiat com relacionat amb la valoració de la disfunció renal i el seu pronòstic. Així mateix s’ha relacionat amb marcadors de lesió d’òrgan diana i risc Càrdio-Vascular (RCV). Es realitza un estudi observacional de tall transversal per relacionar IRI amb variables de dany renal, RCV i rigidesa arterial. S’han estudiat 229 individus. L'IRI s’ha trobat significativament augmentat en pacients DM2 i amb insuficiència renal.S’ha correlacionat positivament amb l'edat i paràmetres de disfunció renal. A més s’han trobat correlacions positives i significatives amb tots els paràmetres de rigidesa arterial (VOP, AASI i pressió de pols de 24h), amb la disfunció endotelial, així com amb la càrrega ateromatosa (GIM i ITB). Els factors independents per a un IRI augmentat han estat l'edat, l'FG, la tensió arterial diastòlica de 24h, l'HbA1c i la rigidesa arterial. En resum, l’IRI es troba més elevat en diabètics i insuficients renals, i s’associa amb factors de risc càrdio-vasculars, amb rigidesa arterial i amb dany renal. / Among the intrarenal spectral wave measurements, the resistivity index (RRI) is the most known and studied as related to the assessment of renal function and its prognosis. Also, it has been associated with markers of target organ damage and cardiovascular risk. Cross-sectional and observational study in order to relate RRI with kidney damage, cardiovascular risk and arterial stiffness. We studied 229 individuals. RRI has been found to be significantly increased in DM 2 and in kidney disease. Intrarenal resistivity has been positively correlated with age, parameters of renal dysfunction. Also, positive and significant correlations have been found with all parameters of arterial stiffness (VOP, AASI and pulse pressure was 24), with endothelial dysfunction as well as atherosclerotic burden. Independent factors for increased RII were age, GFR, 24 h diastolic blood pressure, the HbA1C and arterial stiffness. In summary, the RRI is elevated in patients with diabetes 2 and renal impairment, and is associated with cardiovascular risk factors, arterial stiffness and kidney damage.

Objectiu. Prevalença Arteriopatia Perifèrica(AP) Silent en població amb FRCV. Relació amb nutrició i QVRS Disseny. Descriptiu Observacional Retrospectiu - Prospectiu, a l'atenció primàriaSubjectes. 350 pacients, sense malaltia cardiovascular i amb polsos presents.Mesuraments. variables: edat, sexe, FRCV paràmetres antropomètrics, analítica, ECG, taules predicció RCV, turmell/braç, enquestes dietètiques i valoració QVRS. Estadística descriptiva, proves Khi-quadrat, Fisher, t d'Student-Fisher; regressió múltiple ,IC 95 % i p < 0.05. Resultats. 350 pacients, 62,45 anys(30-74). 250(71,4%) homes. 39,4%tabaquisme, 82,3%HTA, 81,4%dislipèmia, 42%diabetis. El 26,3%AP. 44,57%insuficiència i 55,43%calcificació Augmenten risc: Cintura/Maluc(OD:1,3) Cintura(OD:2,15), Cintura/Cuixa(OD:2,8), alta ingesta greixos Saturats(OD:1,67),baixa ingesta de greixos NO Saturats(OD:4,82), HTA(OD:1,225)Protectors: Normopès(OD:0,11), Grau Baix Pressió del Pols(OD:0,266) i microalbuminúria normal(OD:0,463). No relació amb QVRS.Conclusions. L'AP es presenta asimptomàtica amb prevalença elevada. Distribució greix abdominal i HTA factors més importants. Relació amb dany renal. Cap taula prediu l'AP. No relació amb QVRS. / Objectivo. Prevalencia Arteriopatia Periférica(AP) Silente en población con FRCV. Relación con nutrición y QVRS Diseño. Descriptivo Observacional Retrospectivo -Prospectivo, en la atención primariaSujetos. 350 pacientes, sin enfermedad cardiovascular y con pulsos presentes.Medidas. variables: edad, sexo, FRCV parámetros antropométricos, analítica, ECG, tablas predicción RCV, tobillo/brazo, encuestas dietéticas y valoración QVRS. Estadística descriptiva, pruebas Chi-cuadrado, Fisher, t Student-Fisher; regresión múltiple ,IC 95 % y p < 0.05.Resultados. 350 pacientes, 62,45 años(30-74). 250(71,4%) hombres. 39,4%tabaquismo, 82,3%HTA, 81,4%dislipemia, 42%diabetis. El 26,3%AP. 44,57%insuficiencia 55,43%calcificación Aumentan riesgo: Cintura/Cadera(OD:1,3) Cintura(OD:2,15), Cintura/Muslo(OD:2,8), alta ingesta grasas Saturadas(OD:1,67), baja ingesta de grasas NO Saturadas(OD:4,82), HTA(OD:1,225)Protectores: Normopeso(OD:0,11), Grado Bajo Presión del Pulso(OD:0,266) y microalbuminuria normal(OD:0,463). No relación con QVRS.Conclusiones. La AP se presenta asintomática con prevalencia elevada. Distribución grasa abdominal y HTA factores más importantes. Relación con daño renal. Ninguna tabla predice la AP. No relación con QVRS. / Aim. Predominance Arteriopatia Periférica (AP) in population with FRCV. Relation with nutrition and QVRSDesigned. Descriptive Observacional Retrospectivo - Pilot, in the primary health careSubjects. 350 patients, without cardiovascular disease and present pulses.Measurements. age, sex, FRCV anthropometric parameters, analytical, ECG, stage prediction RCV, ankle / arm, dietetic surveys and evaluation QVRS. Descriptive statistics, you prove Chi-Square, Fisher, t Student-Fisher; multiple retrogression, IC 95 % and p <0.05.Results. 350 patients, 62,45 years (30-74). 250 (71,4 %) men. 39,4%smoking, 82,3%HTA, 81,4%hypercholesterolemia, 42%diabetis. 26,3%AP. 44,57% Insufficiency , 55,43% Calcification They Increase risk: Waist / hip (OD:1,3) Waist (OD:2,15), Waist / thigh (OD:2,8), high ingestion Saturated fats (OD:1,67), low ingestion of not Saturated fats (OD:4,82), HTA (OD:1,225) Protective: normal-weight (OD:0,11), Grade Under Pressure of the Pulse (OD:0,266) and normal microalbuminuria (OD:0,463). Not relation with QVRS.Conclusions. The AP appears asymptomatic with high predominance. Abdominal greasy distribution and HTA more important factors. Relation with renal damage. The AP predicts no table. Not relation with QVRS

Introducción: El infarto cerebral és una de las primeras causas de morbi-mortalidad en nuestra sociedad. La fibrinolisis intravenosa con activador tisular del plasminógeno es el tratamiento de elección en las primeras 4.5 horas del inicio de los síntomas. Aproximadamente en un tercio de los pacientes se desconoce el tiempo de evolución, por lo que la fibrinolisis estaría contraindicada. Existe un gran interés en detectar parámetros fiables para discriminar el tiempo de evolución de un infarto cerebral. El tensor de difusión (DTI, del inglés diffusion tensor imaging) por resonancia magnética (RM) es un nuevo método no invasive que permite estudiar la difusividad de las moléculas de agua en los tejidos. La DTI aporta información sobre el grado y direccionalidad de la difusividad del agua, expresada por la anisotropía fraccional (FA, fraccional anisotropy). Actualmente, no existe suficiente evidencia científica que sostenga que los índice anisotrópicos son importantes para determinar el tiempo de evolución de un infarto cerebral. Por otro lado, recientemente se ha demostrado que la afectación del tracto corticoespinal (TCE), una de las vías motoras principales que regula el movimiento voluntario de brazos y piernas, se asocia a mala evolución motora. Una predicción precoz y precisa del déficit motor contribuiría a un mejor manejo de los pacientes. Los índices anisotrópicos podrían ser biomarcadores subrogados de deficit motor a largo plazo. Objectivos: Los objetivos primarios de esta tesis son: (1) valorar los índices anisotrópicos en el parénquima cerebral afectado por el infarto y determinar el potencial predictivo para discriminar el tiempo de evolución de un infarto cerebral; (2) evaluar si la anisotropía del TCE se correlaciona con el deficit motor a largo plazo tras un infarto cerebral. Material y Métodos: Se evaluaron 60 pacientes consecutivos con infarto en territorio de la arteria cerebral media de menos de 12 horas de evolución. El déficit motor se valoraró mediante los subíndices motores (5a, 5b, 6a, 6b) de la escala National Institutes of Health Stroke Scale (m-NIHSS) al ingreso, día 3, 30, 90 y los dos años tras el ictus. La severidad del déficit motor se categorizó en tres grados: grado I (m-NIHSS total de 0), grado II (1-4) y grado III (5-8). El déficit motor a los 2 años de la evolución se valoró mediante la escala de Índice de Motricidad. Todos los estudios de RM se realizaron en un equipo de 1.5 T. La secuencia de DTI se adquirió en 15 direcciones. Resultados: La rFA en el TCE (p=0.001), ratio de diffusivitat media cortical (p=0.036) , coeficiente aparente de difusión cortical (p=0.009 ), ratio de señal T2 en el TCE (p=0.006) e hiperintensidad en FLAIR (p<0.001) permitieron discriminar los infartos con un tiempo de evolución inferior o superior a 4.5 horas . La rFA al TCE fue el parámetro más fiable para discriminar el tiempo de evolución de un infarto cerebral en los modelos de regresión logística binaria. Los valores de rFA en el TCE superiores a 0.970 mostraron una sensibilidad, especificidad y valores predictivos positivo y negativo de 93.8%, 84.6%, 88.2% y 91.7% para detectar un infarto de menos de 4.5 horas de evolución respectivamente. Por otra parte, valores bajos de rFA en el TCE se correlacionó con déficit motor a los 30 días del inicio del ictus (p<0.001; r =-0,801) . Las variables prectidoras independientes de déficit motor a largo plazo fueron la rFA el día 30, volumen de infarto al día 3 , déficit motor al día 3 y 30 , así como afectación del brazo posterior de la cápsula interna al ingreso. La rFA el día 30 fue el mejor predictor de déficit motor a largo plazo (odds ratio 35.45; intervalo de confianza 95% , 32.23-39.87, p<0.001 ). Los mejores puntos de corte de rFA en el TCE para discriminar una evolución funcional motora favorable vs. intermedia e intermedia vs. desfavorable a los dos años desde el inicio del ictus fueron 0.978 y 0.685 , respectivamente (0.99 área bajo la curva, p<0.001 ) . Conclusiones : La cuantificación de la rFA en el TCE afectado por el infarto podría ser un marcador subrogado útil de tiempo de evolución. El daño axonal en el TCE evaluado por DTI en el día 30 es un factor predictor independiente de déficit funcional motor a largo plazo en pacientes con infarto cerebral. / Introduction: Stoke is a leading cause of death and disability. Intravenous administration of tissue plasminogen activator is conducted in patients with acute ischemic stoke (AIS) within 4.5 hours of onset. However, around a third of AIS patients do not have accurate onset time and most could not satisfy the inclusion criteria for thrombolysis. Therefore, it is recommended to investigate a reliable method that can determine the onset time of stroke. Magnetic resonance imaging (MRI) using diffusion weighted imaging (DWI) and perfusion-weighted imaging (PWI) is an effective method of identifying good candidates for thrombolysis. Diffusion tensor imaging (DTI) is a recently MRI method which allows the mapping of the diffusion process of molecules, mainly water, in biological tissues, in vivo and non-invasively. Molecular diffusion in tissues is not free, reflecting interactions of molecules with many obstacles, such as fibers and membranes. Therefore, DTI provides information on the predominant direction and degree of tissue water diffusion, commonly expressed as the fractional anisotropy (FA). Diffusion anisotropy MRI detects microstructural changes from ischemic injury, but its real clinical value remains unclear. On the other hand, the corticospinal tract (CST) is the most important motor pathway and motor deficit is one of the most common sequelae of AIS. Early prediction of motor outcome is of interest in stroke management because it contributes significantly to patients’ ability to live independently: over 50% of AIS patients have residual motor deficits. More accurate prediction of motor function would enable clinicians and patients to set realistic goals and allocate resources efficiently. DTI-metrics could potentially be used as imaging surrogate markers for long-term motor deficit. Objectives: In this thesis the primary objectives are whether (1) to investigate temporal changes of diffusion anisotropy on MRI by analyzing distinct ischemic regions and to test the predictive ability of DTI-metrics to determine time from symptom onset in AIS. The other main objectives are (2) to develop a model to predict which variables in the first month after stroke are more accurate in predicting long-term (2 years) motor outcome. Material and Methods: We evaluated 60 consecutive patients with MCA AIS onset clearly within 12 hours admitted to our stroke during a 19-month period. National Institutes of Health Stroke Scale (NIHSS) to assess clinical deficit at admission, at day 3, at day 30, at day 90, and at 2 years from stroke onset. The m-NIHSS subindex (5a, 5b, 6a, 6b) was used to categorize the severity of limb weakness as grade I (total m-NIHSS score of 0), grade II (m-NIHSS, score of 1–4), or grade III (m-NIHSS, score of 5–8). Motricity Index scores were used to categorize the long-term motor outcome at 2-years follow-up. All scans were performed with an 1.5T MR system. DTI was performed by using a single-shot echo-planar imaging sequence with the sensitivity encoding parallel-imaging scheme (15 noncollinear directions). Results: We found that variables with significant differences between infarcts ≤4.5 and >4.5 hours were rFA deep white matter (WM) (p=0.001), mean diffusivity ratio (rMD) cortical grey matter (GM) (p=0.036), apparent diffusion coefficient ratio (rADC) cortical GM (p=0.009), rT2 deep WM (p=0.006), and FLAIR (p<0.001). Logistic binary regression models and receiver operating characteristic demonstrated that rFA deep WM was the most reliable parameter to discriminate between infarcts <4.5 hours and those >4.5. The sensitivity, specificity, and positive and negative predictive values for infarct ≤4.5 h of onset by rFA deep WM > 0.970 were 93.8%, 84.6%, 88.2%, and 91.7%, respectively. On the other hand, lower rFA values correlated with motor deficit at day 30 (p<0.001; r=-0.801). Independent predictors of long-term motor outcome were rFA at day 30, infarct volume at day 3, motor deficit at day 3, motor deficit at day 30, and PLIC damage on admission. rFA at day 30 was the best predictor of long-term motor outcome (OR 35.45; 95%CI, 32.23-39.87; p<0.001). The best rFA cutoffs for discriminating good vs. intermediate and intermediate vs. poor outcome at 2 years were 0.978 and 0.685, respectively (AUC=0.99, p<0.001). Conclusions: DTI metrics, especially rFA deep WM, may be a surrogate marker of stroke age.Axonal damage in the CST revealed by DTI at day 30 is an independent predictor of long-term motor outcome after stroke