La pèrdua de funció del sistema vestibular causa vertigen, pèrdua d’equilibri i pèrdua de mirada fixa durant el moviment, sovint acompanyats de marejos i nàusees. Els trastorns de l’equilibri són comuns a les persones grans i alteren el seu patró de marxa, sent un important factor de risc per a les caigudes. En els éssers humans, una de les causes de pèrdua de funció vestibular és la toxicitat d’alguns fàrmacs, com antibiòtics aminoglicòsids, medicaments antipalúdics, diürètics de nansa, agents quimioterapèutics com el cisplatí, així com una sèrie de productes químics d’exposició laboral. La diana principal de la toxicitat són les cèl·lules ciliades. Estudis d’exposició aguda en animals han demostrat clarament que els components ototòxics poden causar discapacitat permanent perquè causen la degeneració de moltes o totes les cèl·lules ciliades. Aquestes cèl·lules no poden regenerar o ho poden fer de manera limitada en algunes espècies de mamífers com el conill d’Índies i la xinxilla i en qualsevol cas la recuperació funcional és limitada o nul·la. En peixos, amfibis i ocells les cèl·lules ciliades es produeixen i es poden regenerar al llarg de tota la vida. Les noves cèl·lules ciliades procedeixen de les cèl·lules de suport seguides de dos possibles mecanismes: mitosis o transdiferenciació. Aquestes evidències d’estudis experimentals no serveixen per explicar la recuperació funcional que té lloc en els humans després de la interrupció de l’exposició crònica ototòxica. Quan en pacients a qui s’ha diagnosticat ototoxicitat es para el tractament, els resultats són molt variables: des de la persistència completa dels símptomes fins una recuperació incompleta o completa. Encara que la recuperació comportamental es pot explicar en part per fenòmens de compensació al sistema nerviós central, es coneix molt poc sobre els mecanismes cel·lulars i moleculars involucrats en el dany vestibular crònic i la seva possible recuperació, així como la seva rellevància a nivell comportamental. Per a estudiar els processos involucrats en el dany i reparació vestibulars associats amb la ototoxicitat crònica i la subsegüent recuperació, es van exposar rates Long Evans mascles a IDPN (3,3’-iminodipropionitrilo) via l’agua de beguda durant vàries setmanes i es van avaluar al final del període d’exposició i al final d’un període de recuperació. Per a identificar les etapes de dany que són susceptibles de reparació i que poden ser la base de la recuperació funcional, es van examinar les característiques ultraestructurals de les crestes i els utricles. La intoxicació crònica per IDPN provoca pèrdua de les cèl·lules ciliades per extrusió. Per a revelar més característiques ultraestructurals del dany ototòxic i la seva posterior recuperació, així com dels efectes ciliars, es van examinar les crestes per microscòpia electrònica de transmissió. Per a caracteritzar la dinàmica del dany aferent i del procés de reparació, es van estudiar mitjançant immunohistoquímica i microscòpia de fluorescència confocal l’expressió de proteïnes prèviament identificades en el contacte entre el calze aferent i la cèl·lula ciliada de tipus I. El següent pas va ser estudiar que passava amb les cintes de les sinapsis aferents de les cèl·lules ciliades de tipus I i de tipus II. El model d’ototoxicitat crònica induït per IDPN a l’aigua de beguda, causa retracció i fragmentació del calze aferent abans que tingui lloc la mort de les cèl·lules ciliades per extrusió. En aquest treball es presenten les evidències que el desmantellament de les unions septades és un procés anterior al dany aferent durant la ototoxicitat crònica i que l’extensa reparació de les unions septades i del calze aferent són possibles després d’aturar-se l’agressió. / Acute toxic insults to the mammalian vestibular system cause loss of the sensory hair cells and subsequent loss of equilibrium. In animal models, many studies have demonstrated apoptosis, sometimes necrosis, of the hair cells. In most mammalian species the functional loss is permanent because the hair cells do not regenerate. Human vestibular dysfunction most commonly arises progressively as a result of chronic exposure to ototoxic compounds such as the aminoglycoside antibiotics. If the exposure is discontinued, a highly variable degree of recovery is observed, being either complete, only partial, or minimal with persistent dysfunction. The cellular and molecular bases of the vestibular dysfunction associated with chronic toxicity and of its remarkable variability in the degree of recovery are not established. One reason for this limited knowledge is the scarcity of animal studies of chronic vestibular toxicity, owing to, at least in part, the resiliency of rats and mice to aminoglycoside ototoxicity. Ototoxic nitriles offer an alternative model to study vestibular toxicity in these species. A particularly dependable model is the one of chronic drinking water exposure of rats to 3,3’-iminodipropionitrile (IDPN). We have established a protocol to study the vestibular sensory epithelia simultaneously by scanning electron microscopy, transmission electron microscopy and confocal immunofluorescence microscopy in rats previously assessed for vestibular dysfunction during chronic ototoxic exposure followed by variable times of recovery. This allows identifying the structural and molecular events associated with the loss and recovery of vestibular function. Initial data indicate that a deep but fully reversible functional loss is associated with synaptic and afferent damage and intact ciliary structure. With continued IDPN exposure, hair cell damage and more persistent functional are observed. We hypothesize that similar events occur in humans and are relevant to chronic damage, including that associated with age.

La qualitat de vida relacionada amb la salut (QVRS) en els nens amb paràlisi cerebral infantil (PCI) es pot veure afectada i les percepcions entre els nens i els seus pares poden variar. Els objectius generals d'aquest estudi han estat dos. El primer, mesurar la QVRS dels nens amb PCI i comparar-la amb la d'un grup control format per nens sense cap discapacitat. El segon, determinar el grau d'acord entre fills i pares. Com a objectius específics, es pretenen observar les diferències entre les percepcions dels pares del grup amb PCI i el grup control, analitzar la influència de variables sociodemogràfiques com l'edat i el gènere així com estudiar la possible influència del grau d'afectació motora. Es tracta d'un estudi transversal, quasi-experimental, compost de 288 participants. El grup de nois i noies amb PCI ha estat format per 50 participants, el 56% nois i 44% noies, amb una mitjana d'edat de 11,60 anys (SD: 2,44). La participació dels progenitors va ser del 100% de les mares i el 84% dels pares. El grup control ha estat format per 50 participants, 62% nois i 38% noies, amb una mitjana d'edat de 11,80 anys (SD: 2,47). La participació dels progenitors va ser del 98% de les mares i del 94% dels pares. L'instrument utilitzat ha estat el Kidscreen-52, desenvolupat per The Kidscreen Group Europe (2001-2004). Es tracta d'un instrument genèric dissenyat per mesurar la QVRS en població infantil i adolescent. Per mesurar el nivell d'afectació motora dels participants amb PCI s'ha utilitzat el Gross Motor Function Classification System (GMFCS). Els nois i noies amb PCI perceben una inferior QVRS concretament en dos dominis, en el de "Benestar psicològic", en el que principalment són les noies les que refereixen una significativa menor valoració en relació a les noies sense PCI, i en el de " Benestar físic ", en el qual principalment són els nois els que valoren significativament per sota que els nois sense PCI. Per contra, els nois amb PCI puntuen significativament per sobre que els seus iguals del grup control en el domini de "Relació pares i vida familiar". La valoració dels progenitors és globalment més negativa que la dels propis nois i noies amb PCI, sent-ho especialment la de les mares. Pares i mares coincideixen en infravalorar els dominis de "Benestar físic", "Autopercepció", Autonomia "i Amics i suport social". Les mares, a més, també infravaloren els dominis de "Benestar psicològic" i "Recursos econòmics". En comparar les valoracions entre grups de progenitors, els resultats mostren valoracions inferiors per part dels progenitors del grup amb PCI, i especialment per part de les mares. No es troben diferències en funció del gènere ni en el grup de nois i noies amb PCI, ni en el control. En el cas dels progenitors amb PCI, les mares puntuen significativament per sota que els pares en els dominis de "Benestar psicològic", "Estat d'ànim" i "Amics i suport social". En el grup sense PCI les mares valoren per sobre que els pares en domini de "Amics i suport social". Pel que fa a l'edat, en el grup amb PCI no es donen diferències entre el grup de 8 a 12 anys i el grup 13 a 18 anys. En el grup control es troba menors puntuacions per al grup d'edat entre 13 i 18 anys a 6 dominis: "Benestar físic", "Benestar psicològic", Autopercepció "," Autonomia "," Relació pares i vida familiar " i " Entorn escolar ". Centrant-nos en la influència del grau d'afectació motora dels participants del grup amb PCI, es troba valoracions significativament menors per part del grup amb una major afectació (nivells III / IV / V al GMFCSPC) a "Autonomia" i "Relació pares i vida familiar ". En el cas dels progenitors, les puntuacions són significativament inferiors en el domini de "Benestar físic" per al grup amb major afectació motora. Les troballes suggereixen que els nois i noies amb PCI no perceben una pitjor QVRS en general que els nois i noies sense discapacitat, però concretament el seu benestar físic i benestar psicològic es veuen condicionats de manera negativa. Per contra, aquest grup experimenti una major satisfacció pel que fa a la relació amb els pares i la vida familiar. Els pares dels nois i noies amb PCI infravaloren QVRS dels seus fills, de manera que les seves percepcions no són equivalents però si complementàries. Això pot estar relacionat amb la seva diferent posició, grau de maduresa i expectatives. L'impacte de la discapacitat es viu de manera diferent en funció del gènere. L'edat no és un factor condicionant de la QVRS en el grup amb PCI, probablement per les alteracions en el desenvolupament maduratiu i el nivell de consciència, però si ho és en el grup control, veient-se afectada en les etapes de la preadolescència i adolescència. El grau d'afectació motora dificulta el desenvolupament de l'autonomia i de la dinàmica familiar des del punt de vista del fill, i des del punt de visa del pare, influeix en el benestar físic. Els progenitors de tots dos grups tendeixen a infravalorar el benestar psicològic dels seus fills. Es posa en evidència que per als nois i noies, més enllà de si hi ha una discapacitat, la vivència del sentir-se acceptat a nivell social és un factor controvertit. Així mateix, per a tots els nois i noies, l'entorn escolar és font de satisfacció, així com també ho és l'entorn d'amistats i la sensació de suport social. Els progenitors en canvi, valoren que fa a l'entorn escolar però infravaloren les relacions d'amistat i el suport social amb el qual els seus fills compten. Finalment, es posa en evidència la necessitat de seguir desenvolupant programes d'intervenció des dels diferents organismes socials amb el objectius de, per una banda, aconseguir una igual QVRS per als nois i noies amb PCI, i de l'altra, atendre i afavorir el benestar psicològic, el desenvolupament personal i l'autonomia, de tots els membres d'una família en la qual es troba un fill amb PCI. / La calidad de vida relacionada con la salud (CVRS) en los niños con parálisis cerebral infantil (PCI) puede verse afectada y las percepciones entre los niños y sus padres pueden variar. Los objetivos generales de este estudio han sido dos. El primero, medir la CVRS de los niños con PCI y compararla con la de un grupo control formado por niños sin ninguna discapacidad. El segundo, determinar el grado de acuerdo entre hijos y padres. Como objetivos específicos, se pretenden observar las diferencias entre las percepciones de los padres del grupo con PCI y el grupo control, analizar la influencia de variables sociodemográficas como la edad y el género, así como estudiar la posible influencia del grado de afectación motora. Se trata de un estudio transversal, casi-experimental, compuesto de 288 participantes. El grupo de chicos y chicas con PCI ha estado formado por 50 participantes, 56% chicos y 44% chicas, con una media de edad de 11,60 años (SD: 2,44). La participación de los progenitores fue del 100% de las madres y del 84% de los padres. El grupo control ha estado formado por 50 participantes, 62% chicos y 38% chicas, con una media de edad de 11,80 años (SD: 2,47). La participación de los progenitores fue del 98% de las madres y del 94% de los padres. El instrumento utilizado ha sido el Kidscreen-52, desarrollado por The Kidscreen Group Europe (2001-2004). Se trata de un instrumento genérico diseñado para medir la CVRS en población infantil y adolescente. Para medir el nivel de afectación motora de los participantes con PCI se ha utilizado el Gross Motor Function Classification System (GMFCS). Los chicos y chicas con PCI perciben una inferior CVRS concretamente en dos dominios, en el de “Bienestar psicológico”, en el que principalmente son las chicas las que refieren una significativa menor valoración en relación a las chicas sin PCI, y en el de “Bienestar físico”, en el cual principalmente son los chicos los que valoran significativamente por debajo que los chicos sin PCI. Por el contrario, los chicos con PCI puntúan significativamente por encima que sus iguales del grupo control en el dominio de “Relación padres y vida familiar”. La valoración de los progenitores es globalmente más negativa que la de los propios chicos y chicas con PCI, siéndolo especialmente la de las madres. Padres y madres coinciden en infravalorar los dominios de “Bienestar físico”, “Autopercepción”, Autonomía” y Amigos y apoyo social”. Las madres, además, también infravaloran los dominios de “Bienestar psicológico” y “Recursos económicos”. Al comparar las valoraciones entre grupos de progenitores, los resultados muestran valoraciones inferiores por parte de los progenitores del grupo con PCI, y en especial por parte de las madres. No se encuentran diferencias en función del género ni en el grupo de chicos y chicas con PCI, ni en el control. En el caso de los progenitores con PCI, las madres puntúan significativamente por debajo que los padres en los dominios de “Bienestar psicológico”, “Estado de ánimo” y “Amigos y apoyo social”. En el grupo sin PCI las madres valoran por encima que los padres en dominio de “Amigos y apoyo social”. Por lo que se refiere a la edad, en el grupo con PCI no se dan diferencias entre el grupo de 8 a 12 años y el grupo 13 a 18 años. En el grupo control se encuentra menores puntuaciones para el grupo de edad entre 13 y 18 años en 6 dominios: “Bienestar físico”, “Bienestar psicológico”, Autopercepción”, “Autonomía”, “Relación padres y vida familiar” y “Entorno escolar”. Centrándonos en la influencia del grado de afectación motora de los participantes del grupo con PCI, se encuentra valoraciones significativamente menores por parte del grupo con una mayor afectación (niveles III/IV/V en el GMFCS) en “Autonomía” y “Relación padres y vida familiar”. En el caso de los progenitores, las puntuaciones son significativamente inferiores en el dominio de “Bienestar físico” para el grupo con mayor afectación motora. Aunque los resultados no son definitivos debido a las limitaciones de la muestra, se intuye menores puntuaciones en la CVRS de los chicos y chicas con PCI sin hermanos, y no se dan diferencias en función del estado civil de los padres. Los hallazgos sugieren que los chicos y chicas con PCI no perciben una peor CVRS en general que los chicos y chicas sin discapacidad, pero concretamente su bienestar físico y bienestar psicológico se ven condicionados de manera negativa. Por el contrario, este grupo experimente una mayor satisfacción en cuanto a la relación con sus padres y la vida familiar. Los padres de los chicos y chicas con PCI infravaloran CVRS de sus hijos, de manera que sus percepciones no son equivalentes pero si complementarias. Esto puede estar relacionado con su distinta posición, grado de madurez y expectativas. El impacto de la discapacidad se vive de manera distinta en función del género. La edad no es un factor condicionante de la CVRS en el grupo con PCI, probablemente por las alteraciones en el desarrollo madurativo y el nivel de consciencia, pero si lo es en el grupo control, viéndose afectada en las etapas de la preadolescéncia y adolescencia. El grado de afectación motora dificulta el desarrollo de la autonomía y de la dinámica familiar desde el punto de vista del hijo, y desde el punto de visa del padre, influye en el bienestar físico. Los progenitores de ambos grupos tienden a infravalorar el bienestar psicológico de sus hijos. Se pone en evidencia que para los chicos y chicas, más allá de si existe una discapacidad, la vivencia del sentirse aceptado a nivel social es un factor controvertido. Así mismo, para todos los chicos y chicas, el entorno escolar es fuente de satisfacción, así como también lo es el entorno de amistades y la sensación de apoyo social. Los progenitores en cambio, valoran lo referente al entorno escolar pero infravaloran las relaciones de amistad y el apoyo social con el que sus hijos cuentan. Finalmente, se pone en evidencia la necesidad de seguir desarrollando programas de intervención desde los distintos organismos sociales con el objetivos de, por un lado, conseguir una igual CVRS para los chicos y chicas con PCI, y por el otro, atender y favorecer el bienestar psicológico, el desarrollo personal y la autonomía, de todos los miembros de una familia en la que se encuentra un hijo con PCI. / The quality of life related to health (HRQL) in children with cerebral palsy (CP) could be affected and perceptions among children and their parents could vary. This study has two main objectives. The first objective is to measure the HRQL of children with PCI and compare it with a control group of children without disabilities. The second objective is to assess the level of agreement between children and parents. The specific objectives are intended to observe the differences between the perceptions of parents of group with PCI and the parents of the control group, analyze the influence of sociodemographic variables such as age and gender and study the possible influence of the motor impairment level. This cross-sectional study, quasi-experimental, included a total of 288 participants. The group of boys and girls with PC was made up of 50 participants, 56% boys and 44% girls, with an average age of 11.60 years (SD: 2.44). The involvement of parents was 100% of mothers and 84% of fathers. The control group was made up of 50 participants, 62% boys and 38% girls, with an average age of 11.80 years (SD: 2.47). The participation of the parents was 98% of mothers and 94% of fathers. The instrument used was the Kidscreen-52, developed by The Kidscreen Group Europe (2001-2004). This is a generic instrument designed to measure the HRQL in child and adolescent population. To measure the level of motor involvement of participants with PC it was used Gross Motor Function Classification System (GMFCS). The boys and girls with PC perceive a lower HRQL specifically in two domains. In “Psychologic well-being”, the girls are mainly who reported a significantly lower valuation in relation to the girls without PC, and in “Physical well-being “, the boys are mainly the ones who value lower than boys without PC. By contrast, children with PC scored higher than their peers in the domain of “Parent relation and home life”. We found that parental perspectives were generally more negative than those of the boys and girls with PC, especially the mothers remain so. Fathers and mothers agree underestimate domains “Physical well-being”, “Self-perception”, “Autonomy“ and “Social support and peers.” Mothers also underestimate “Psychological well-being” and “Financial resource”. Comparing valuations between groups of parents, results show lower valuations by the parents of the PC group, especially by mothers. No differences were found by gender, nor the group of boys and girls with PC, nor control group. For parents with PC, mothers scored significantly lower than fathers in the domains of “Psychological well-being”, “Moods and emotions” and “Social support and peers”. In the group without PC, mothers valued above the fathers “Friends and social support.” No differences were found regarding the age influence between PC group aged 8 to 12 and the group aged 13 to 18. By contrast, in the control group lower scores were found in 6 domains for the group aged 13 to 18: “Physical well-being”, “Psychological well-being,” Self-perception “,” Autonomy “,” Parent relation and home life” and “School Environment” Focusing on the motor impairment level influence of participants in the group with PC, it is significantly lower valuations by the group with greater impairment (level III / IV / V in the GMFCS) on “Autonomy” and “Parent relation and home life”. For parents, the scores are lower in the domain of “Physical well-being” for the group with greater motor impairment. The findings suggest that boys and girls with PC not perceive a worse overall HRQL than boys and girls without disabilities, but particularly their physical and psychological well-being are negatively conditioned. On the contrary, this group experienced greater satisfaction in the relationships with their parents and home life. Parents of boys and girls with PC underestimate their children HRQL, so their perceptions are not equivalent but the can be considered complementary. This may be related to their different vital position, maturity and expectations. The impact of disability is experienced differently by gender. Age is not a determining factor of HRQL in the PC group, probably by alterations in the development and the level of consciousness, but it is in the control group were a lower scores are found in the preadolescence and adolescence stages. The motor impairment level hinders the development of autonomy and family dynamics from the point of view of the child, and from parents’ point of view affects to the physical well-being. Parents of both groups tend to underestimate the psychological well-being of their children. It shows that for boys and girls, beyond disability, the experience of feeling socially accepted is a controversial factor. Likewise, for all boys and girls the school environment is a source of satisfaction, and so is the environment of friends and the feeling of social support. Parents also value successfully the school environment but underestimate the friendship relations and social support that their children have. Finally, it is highlighted the need to develop intervention programs from different social organizations with the objective of, achieve equal HRQL for boys and girls with PC, and serve and promote the psychological well-being, personal development and empowerment of all members of a family with a child with PC.

Aquest estudi parteix d’un posicionament constructivista relacional (Botella, Herrero, Pacheco i Corbella, 2004) i de la Teoria de l’Aferrament (Bowlby, 1969) i de l’Aferrament Adult (Hazan i Shaver, 1987) per a l’anàlisi d’aquest últim i de la seva relació amb la construcció de la identitat de 15 dones adoptades amb fills biològics. Per tal de dur-ho a terme, es va treballar a partir d’una entrevista semi- estructurada, del qüestionari auto-aplicat ECR-S (Alonso- Arbiol, Balluerka i Shaver, 2007) i de la Graella de Constructes Personals (Kelly, 1955/1991) referida a la construcció del sí mateix (Butt, Burr i Bell, 1997), en la que es varen incloure elements del sí mateix directament vinculats amb l’aferrament (Jo com a filla amb la meva mare/ Jo com a filla amb el meu pare) i amb l’aferrament adult (Jo com a parella). També es va incorporar a la graella, el constructe Segura vs. Insegura com a mesura general de l’aferrament. L’anàlisi qualitatiu de les dades de les transcripcions de les entrevistes i de les graelles es va dur a terme a través del mètode Grounded Theory (Glasser i Strauss, 1967) i l’anàlisi quantitatiu d’aquestes últimes, mitjançant el programa informàtic RECORD (Feixas i Cornejo, 1996). Els resultats generats per aquests així com per la triangulació de les dades mostren que les participants en la recerca construeixen la seva identitat a partir del posicionament com a mare i com a parella, en els que presenten una major autoestima. S’observa com l’aferrament adult és en general segur o tendent a la seguretat, i que experimenten un canvi en la identitat com a parella a partir de la vivència de la relació amb aquesta. S’ha vist que l’adopció també influeix en la construcció de la identitat. Finalment, s’observa una diferència entre l’aferrament amb la mare i amb el pare, essent el primer el més segur, malgrat es valorin més positivament en la relació amb el segon. / En este estudio partimos de un posicionamiento constructivista relacional (Botella, Herrero, Pacheco y Corbella, 2004) y de la Teoría del Apego (Bowlby, 1969) y del Apego Adulto (Hazan y Shaver, 1987) para el análisis de este último y de su relación con la construcción de la identidad de 15 mujeres adoptadas con hijos biológicos. Para ello, trabajamos a partir de una entrevista semi- estructurada, del cuestionario auto-aplicado ECR-S (Alonso- Arbiol, Balluerka y Shaver, 2007) y de la Rejilla de Constructos Personales (Kelly, 1955/1991) referida a la construcción del sí mismo (Butt, Burr y Bell, 1997), en la que incluimos elementos del sí mismo directamente vinculados con el apego (Yo como hija con mi madre/ Yo como hija con mi padre) y con el apego adulto (Yo como pareja). También se incorporó en dicha rejilla, el constructo Segura vs. Insegura como medida general del apego. El análisis cualitativo de los datos de las transcripciones de las entrevistes y de las rejillas se llevó a cabo mediante el método Grounded Theory (Glasser y Strauss, 1967) y el análisis cuantitativo de estas últimas, mediante el programa informático RECORD (Feixas y Cornejo, 1996). Los resultados generados por dicho análisis y por la triangulación de los mismos muestran que las participantes en la investigación construyen la identidad a partir del posicionamiento como madre y como pareja, en los cuales presentan una mayor autoestima. Se observa como el apego adulto es en general seguro o con tendencia a la seguridad, y que experimentan un cambio en la identidad como pareja a raíz de la vivencia de la relación con ésta. Se ha visto que la adopción también influye en la construcción de la identidad. Finalmente, se observa una diferencia entre el apego con la madre y con el padre, siendo el primero el más seguro, aunque se valoren más positivamente en la relación con el segundo. / We depart from a relational constructivist standpoint (Botella, Herrero, Pacheco & Corbella, 2004) and from the Attachment Theory (Bowlby, 1969) and Adult Attachment (Hazan y Shaver, 1987) to analyze adult attachment and its relation with identity construction of 15 adopted women with biological children. With this objective, we worked with a semi- structured interview, ECR-S questionnaire (Alonso- Arbiol, Balluerka & Shaver, 2007) and Repertory Grid Test (Kelly, 1955/1991) referred to self- construction (Butt, Burr & Bell, 1997) in which we include some elements directly related with attachment (Me as daughter with my mother/ Me as daughter with my father) and with adult attachment (Me as couple). It was also included in the grid the Secure vs. Insecure construct, as a global measure of attachment. Qualitative analyses of data were analyzed by Grounded Theory Method (Glasser & Strauss, 1967), and quantitative analyses were analyzed by means of the RECORD software (Feixas & Cornejo, 1996). Results generated from these analyses and the triangulation of them show that the participants in the research built their identity on the basis of the positioning as a mother and as a couple, in those who have a higher self esteem. It is noted, that adult attachment is generally safe or aimed at safety, and they have experienced a change in the identity as a couple on the basis of the relationship with him. It has been seen that the adoption also influences in the construction of identity. Finally, there is a difference between the attachment with the mother and the father, being the first safer, despite the evaluation is more positive in relation to the second.

Esta tesis examina el desarrollo de las investigaciones psíquicas en España (1888- 1931) a través de cuatro casos de estudio que implicaron a un científico español y a una médium española o extranjera. La tesis muestra que en España no existió un movimiento institucionalizado en pos de las investigaciones psíquicas, por lo que la mayoría de iniciativas fueron emprendidas de forma individual, sobretodo por parte de médicos interesados por la psiquiatría y psicología modernas. Con el objetivo de traspasar la historia local, los casos de estudio se enmarcan en lo que la tesis considera como etapas y desafíos relevantes para las investigaciones psíquicas en el contexto internacional; especialmente el francés, el cual, según argumenta esta tesis, fue el más influyente en España, tanto dentro del espiritismo como en las investigaciones psíquicas. En primer lugar, esta tesis concluye que los investigadores psíquicos españoles no lograron transformar las médiums en meros sujetos de investigación. Así, la distinción entre el sujeto de las investigaciones psíquicas y el médium espiritista siguió siendo muy vaga durante el período examinado (1888-1931). En segundo lugar, la tesis constata que los científicos estudiados confundieron el ser una autoridad científica con el ser un experto en investigaciones psíquicas. Asimismo, muestra que para reivindicarse como expertos se basaron en criterios sociales, como el tener contacto con autoridades extranjeras o el haber estudiado a los médiums más celebrados. Finalmente, la tesis afirma que ante la ausencia de un movimiento institucionalizado en pos de las investigaciones psíquicas, y ante la dificultad de hallar apoyos en el ámbito científico, el movimiento espiritista actuó como un aliado ocasional: publicó los trabajos de los investigadores y les proporcionó sujetos de investigación. Así, esta tesis concluye que demarcarse del espiritismo no fue una prioridad de las investigaciones psíquicas en España. / In this PhD dissertation I examine the development of psychical research in Spain from 1888 to 1931 through four case studies that involved a Spanish scientist and either a Spanish or a foreign medium. I demonstrate that there was no institutionalized movement in favour of psychical research in Spain. Most researchers carried out their work with mediums individually, especially in the case of physicians who were interested in modern psychiatry and psychology. In an attempt to move beyond local history, in this dissertation I frame the case studies within what I consider to be significant stages of psychical research in an international context, particularly the French context, which I argue was the most influential in Spain, both for spiritism and for psychical research. I firstly conclude that Spanish psychical researchers did not transform mediums into mere subjects of study. Hence, the distinction between the subject of study of psychical research and the spiritist medium continued to be very vague throughout the period considered (1888-1931). Secondly, I argue that the scientists involved assumed that being a prestigious scientist was enough to become an expert on psychical research. Additionally, I show that to proclaim themselves as experts they used social criteria, such as having well-established contacts with foreign scientific authorities or having studied the most celebrated mediums. Finally, I argue that, taking into account the lack of an institutionalized movement of psychical research as well as the difficulties researchers faced in finding support within the scientific community, the spiritist movement acted as an occasional ally: it published scientists’ work on psychical research and it provided them with study subjects. Therefore, I conclude that demarcating psychical research from spiritism was not a priority in Spain.

Several studies have shown that it is possible to substitute a person’s body by a virtual one giving rise to illusions of ownership and agency with respect to the virtual body. The effects and traces of such body substitution can be measured using subjective reporting, behavioural and objective physiological measures. However, considerable work remains for uncovering the underlying neurological mechanisms that trigger those effects. In this thesis we aim to measure neurophysiological correlates of ownership and agency, and by doing so to contribute to a greater understanding of the functioning of the body representation in the brain. In order to address this question we carried out a series of studies where the representation of the human body and activity in which it was engaged were externally manipulated in various ways through multisensory stimulation, while measuring the corresponding electroencephalography (EEG) responses. Through this multisensory stimulation, healthy humans experienced full body ownership and agency illusions over virtual bodies – as if their real bodies were perceptually substituted by these bodies. Specifically, Virtual Reality (VR) was used to give participants an egocentric view of a co-located virtual body, using a Head-Mounted Display. They could move this body through real-time motion tracking thus providing synchronous visuo-motor stimulation. The combination of the first person perspective and synchronous visuo-motor stimulation resulted in full body ownership and agency illusions over the virtual body, which we refer to as virtual embodiment. Under these circumstances we then explored the implications of such bodily perceptual manipulations in the brain with EEG. A first study was intended to validate whether a virtual body can be effectively recognized as a feasible substitute to the self-body at the unconscious level. A motor cortex activation equivalent to what would be expected in a real scenario was found after exposing participants’ virtual body to harmful stimuli. This particular result provides a measure of response-as-if-real indicating that participants tended to accept their given virtual bodies as their own. In a second study, the consequences of the agency mechanisms that provide the sensation of control over our own body actions were explored through virtual embodiment. In this study participants underwent sporadic agency disruptions while performing rapid arm movements. In certain conditions, the virtual hand of participants moved autonomously in the opposite direction to the participants’ real hand. Results provide evidence of specific neural processes responsible for detecting externally induced agency disruptions. Moreover, these neural processes were correlated with the strength of the subjective embodiment illusion. This study was also aimed at widening current perspectives on agency schemas, proposing and demonstrating the existing theory of re-afferent and feedback error mechanisms that are concurrently functioning in the brain to detect agency disruptions. In a third study the implications of the external appearance of the substitute virtual body for self-recognition were explored. We designed an experiment in which healthy participants were exposed to self, familiar and unknown faces of look-alike avatars. Results showed shared underlying mechanisms for self-identification in real and virtual faces in the visual cortex. In particular, neurophysiological traces showed that virtual faces are classified as real faces – in contrast to what happens with the classification of other objects (cars, flowers, etc.). Furthermore, the visual cortex differentiated familiarity levels among virtual faces. These are novel insights contributing to the better understanding of why different looking avatars can have an impact on participants’ performance or behaviour, thus being useful both for the fields of virtual embodiment and of self-recognition. Overall the research in this thesis explores brain activity through EEG of the immediate experience of having and controlling a body. Empirical evidence is presented to validate the use of virtual reality for the research of the body representation in the brain. Additionally, novel neural signatures of the bodily perceptual manipulations are presented through a set of studies. Results are put into context with an in-depth review of literature on self-awareness, body perception, body ownership and agency theories at the beginning of this thesis. / Múltiples estudios han demostrado que es posible sustituir el cuerpo de una persona por uno virtual produciendo ilusiones de posesión y agencia sobre este nuevo cuerpo. Los efectos y trazas de esta sustitución de cuerpos se pueden medir de manera subjetiva, a través del comportamiento del participante o a través de medidas fisiológicas objetivas. Sin embargo, restan por descubrir muchos de los mecanismos neurológicos subyacentes que provocan dichos efectos. Esta tesis pretende medir correlaciones neurofisiológicas de las ilusiones de posesión y agencia, y de esta manera contribuir al mayor conocimiento del funcionamiento de la representación corporal en el cerebro. Para ello realizamos una serie de estudios donde la representación del cuerpo humano y su actividad son externamente manipuladas de diversas maneras mediante estimulación multisensorial mientras se registra la correspondiente actividad cerebral mediante electroencefalografía (EEG). La estimulación multisensorial permite que humanos sanos puedan tener ilusiones de posesión y agencia sobre avatares (como si sus cuerpos hubieran sido perceptualmente sustituidos por cuerpos virtuales). Más en concreto, mediante el uso de Realidad Virtual (RV) los participantes tienen una perspectiva egocéntrica de un cuerpo yuxtapuesto al suyo (a través de cascos de realidad virtual estereoscópicos). A la vez que pueden mover este cuerpo mediante sistemas de rastreo del movimiento en tiempo real produciendo una estimulación visuo-motora síncrona. La combinación de la perspectiva en primera persona con la estimulación visuo-motora da como resultado una ilusión de posesión y control total del cuerpo virtual, a la que nos referimos como encarnación virtual. En este escenario exploramos las implicaciones de estas manipulaciones perceptuales en el cerebro mediante EEG. Planteamos un primer experimento con intención de validar si el cuerpo virtual se puede efectivamente reconocer como un sustituto viable del propio cuerpo a nivel del subconsciente. Tras exponer el cuerpo virtual a estímulos nocivos se halla una activación en la corteza motora de los participantes equivalente a la que sería de esperar en un escenario real. Este resultado-como-real hace indicar que los participantes ciertamente aceptan sus cuerpos virtuales dados como su propio cuerpo. En un segundo experimento se estudian las consecuencias de los mecanismos de agencia que nos proporcionan la consciencia de nuestras acciones corporales y motoras, a través de tecnologías de substitución virtual del cuerpo. Los participantes se someten a disrupciones esporádicas de sus acciones mientras realizan movimientos rápidos con su brazo. En algunas ocasiones, la mano virtual del participante se mueve autónomamente y en dirección contraria a la mano real del participante. Los resultados proporcionan evidencias de procesos neuronales específicos responsables de detectar disrupciones de agencia inducidas externamente. Asimismo, estos procesos neuronales se correlacionan con la ilusión de posesión del cuerpo medida a través de cuestionarios. Este estudio profundiza en las perspectivas actuales de los esquemas de agencia, proponiendo y demostrando la teoría existente de mecanismos de errores re-aferentes y de retro-alimentación que funcionan concurrentemente en el cerebro para detectar disrupciones de agencia. Se propone un tercer experimento para explorar las implicaciones de la apariencia externa del cuerpo virtual a la hora de auto-reconocerse. Diseñamos un experimento en el que los participantes se exponen a caras de avatares que se parecen a ellos, a un familiar o a una persona que no conocen. Los resultados muestran mecanismos subyacentes compartidos de auto-identificación de caras reales y virtuales en la corteza visual. En particular, las trazas neurofisiológicas muestran que las caras virtuales se clasifican igual que las reales (en contraste con lo que ocurre durante la clasificación de otros objetos como coches o flores). Además, la corteza visual diferencia niveles de familiaridad entre las caras virtuales. Contribuyendo así de manera novedosa a entender porque avatares con diferente apariencia tienen un impacto en el comportamiento de los participantes, y por ello siendo útil tanto para el campo de la realidad virtual como para el de la auto-identificación. Globalmente, la investigación de esta tesis explora las trazas cerebrales mediante EEG de la experiencia inmediata de poseer y controlar un cuerpo. Se presentan evidencias empíricas para validar el uso de realidad virtual en la investigación de la representación del cuerpo en el cerebro. Asimismo, a través de varios estudios mostramos novedosas trazas neurofisiológicas relacionadas con las manipulaciones corporales y perceptuales. Los resultados y experimentos se contextualizan mediante una revisión en profundidad de la literatura existente en consciencia, percepción corporal y teorías de posesión y agencia del propio cuerpo.

Les relacions de vincle tenen un paper crucial en el desenvolupament del nen, amb implicacions clares per al seu funcionament adaptatiu posterior. Donada la importància del període preescolar en l'adquisició d'habilitats sociocognitives i socioemocionals, és d'especial rellevància comprendre les contribucions dels diferents contextos de vida per a la seguretat de l'aferrament infantil en aquesta etapa de la vida. Utilitzant el model ecològic de Belsky (1984), aquesta tesi doctoral va pretendre examinar la contribució dels contextos parental - a nivell de la mind-mindedness representacional del pare i de la mare -, i dels contextos marital i familiar - en termes de l'ajust diàdic/marital, suport social i conciliació treball/família- per la qualitat de la representació de la inclinació dels/les fills/es als 36 mesos. En aquest estudi es va utilitzar una mostra de baix risc, composta per 42 nens i els seus respectius pares i mares, de famílies intactes. Els resultats no ha demostrat l'efecte de la mind-mindedness representacional dels progenitors en la representació de la inclinació dels/les fills/es. No obstant això, va posar en relleu la contribució de la cohesió diàdica/marital i dels beneficis inherents a la conciliació de treball i família percebuts per la mare (no pel pare) en la seguretat de l'aferrament del nen. El model de regressió logística binària va revelar tenir una bona capacitat predictiva, un poder de discriminació excepcional, classificant correctament el 82.1% de la mostra en termes de (in) seguretat de l'aferrament i presentant un 57.44% en la representació de la inclinació dels nen als 36 mesos d'edat. La cohesió diàdica/marital i els beneficis inherents a la conciliació del treball i de la família percebuts per la mare són variables determinants per a la qualitat de la representació de la inclinació dels nens als 36 mesos d'edat. / Las relaciones de apego desempeñan un papel crucial en el desarrollo del niño, con implicaciones claras para su funcionamiento adaptativo posterior. Dada la importancia del período preescolar en la adquisición de habilidades sociocognitivas y socioemocionales, es de especial relevancia comprender las contribuciones de los diferentes contextos de vida para la 'seguridad del apego infantil en esta etapa de la vida. Utilizando el modelo ecológico de Belsky (1984), esta tesis doctoral pretendió examinar la contribución de los contextos parental - a nivel de la mind-mindedness representacional del padre y de la madre -, y de los contextos marital y familiar - en términos del ajuste diádico/marital, apoyo social y conciliación trabajo/familia- para la calidad de la representación del apego de los/as hijos/as a los 36 meses. En este estudio se utilizó una muestra de bajo riesgo, compuesta por 42 niños y sus respectivos padres y madres, de familias intactas. Los resultados no ha demostrado el efecto de la mind-mindedness representacional de los progenitores en la representación del apego de los/as hijos/as. No obstante, puso de relieve la contribución de la cohesión diádica/marital y de los beneficios inherentes a la conciliación de trabajo y familia percecionados por la madre (no por el padre) en la seguridad del apego del niño. El modelo de regresión logística binaria reveló tener una buena capacidad predictiva, un poder de discriminación excepcional, clasificando correctamente el 82.1% de la muestra en términos de (in)seguridad del apego y presentando un hecho de 57.44% en la representación del apego de los niño a los 36 meses de edad. La cohesión diádica/marital y los beneficios inherentes a la conciliación del trabajo y de la familia percecionados por la madre son variables determinantes para la calidad de la representación del apego de los niños a los 36 meses de edad. / Attachment relations has a crucial role in child’s development with a significant impact in his/her future adaptive functioning. Given the importance of the preschool years for the acquisition of social-cognitive and socio-emotional competences, it is of special relevance to understand the contributions from distinct life contexts for the child’ security of attachment at this period of life. Using Belsky’s ecological model (1984), the present doctoral dissertation aimed to examine the contributions from the parental context – based on fathers’ and mothers’ mind-mindedness representations –, and from the marital and familial contexts – in terms of the marital adjustment, social support, and the conciliation between work and family – to their children’s quality of attachment representation at 36 months of age. The participants were 42 children and their fathers and mothers, from intact and low-risk families. The results did not show an effect of parents’ representational mind-mindedness in the quality of their sons’ and daughters’ attachment representation. However, a significant contribution of the marital cohesion and the inherent benefits of the conciliation between work and family, as perceived by the mother (but not by the father), for the child’s security of attachment was found. Binary logistic regression modelling proved to have a good predictive capacity by correctly classifying 82.1% of the sample in terms of (in)security of the attachment, and explaining 57.44 if variance in chid’s attachment representation at 36 months of age. Thus, the marital cohesion and the inherent benefits of the conciliation between work and family, as perceived by the mothers, influence the quality of their children’ s attachment representation at 36 month of age. / A qualidade da vinculação desempenha um papel primordial no desenvolvimento da criança, com claras implicações no seu posterior funcionamento adaptativo. Dada a importância do período pré-escolar na aquisição de competências sociocognitivas e socioemocionais, é de particular relevancia compreender a contribuição de diferentes contextos de vida para a segurança da vinculação nesta etapa da vida. À luz do modelo ecológico de Belsky (1984), pretendeu-se analisar a contribuição do contexto parental - ao nível da mind-mindedness representacional do pai e da mãe - e do contexto conjugal e familiar -, em termos de ajustamento diádico/conjugal, suporte social, e conciliação trabalho/família - para a qualidade da representação da vinculação dos/as filhos/as aos 36 meses de idade. No estudo recorreu-se a uma amostra de baixo risco, constituída por 42 crianças e respetivos pais e mães de famílias intactas. A análise dos resultados não revelou qualquer efeito da mind-mindedness representacional dos progenitores na representação da vinculação dos/as filhos/as. No entanto, destacou-se a contribuição da coesão diádica/conjugal e dos benefícios inerentes à conciliação do trabalho e da família percepcionados pela mãe (mas não pelo pai) na segurança da vinculação da criança. O modelo de regressão logística binária revelou ter uma boa capacidade preditiva, um poder discriminante excecional, classificando corretamente 82.1% da amostra em termos de (in)segurança da vinculação explicando 57.44% da variancia na representação da vinculação das crianças aos 36 meses de idade. A coesão diádica/conjugal e os benefícios inerentes à conciliação do trabalho e da família percepcionados pela mãe influenciam a qualidade da representação da vinculação das crianças aos 36 meses de idade.

Algunes de les diferències observades entre hominoïdeus no humans i entre grups d’humans en l’esquelet de l’extremitat superior es deuen a diferències en la locomoció i en els patrons d’activitat, respectivament. Les característiques estructurals de l’extremitat superior es poden quantificar mitjançant diversos mètodes: graduant entesis, calculat propietats geomètriques de secció, analitzant la forma o aplicant models biomecànics. Pel que fa a l’últim, el model pel càlcul de l’eficiència rotacional de l’avantbraç és d’especial interès, doncs la pronosupinació és essencial durant la locomoció i manipulació. Aquest model usa mesures preses en imatges 3D d’húmer i en radi i ulna per calcular l’eficiència rotacional, que és una mesura de la capacitat del pronador rodó per fer girar el radi al voltant de l’ulna. L’objectiu d’aquest treball és caracteritzar el braç i avantbraç dels hominoïdeus usant l’eficiència rotacional i altres característiques relacionades amb funció i usar aquesta caracterització per reconstruir patrons d’activitat i locomoció. L’eficiència es va calcular en una mostra àmplia d’hominoïdeus actuals. Els resultats indiquen que les posicions en el rang de pronosupinació on l’eficiència és màxima per cada angle del colze difereixen entre taxons, reflectint tipus locomotors. Els humans presenten posicions dels màxims que reflecteixen la manca de requeriments locomotors de l’extremitat superior i la millora de les capacitats de manipulació. Les diferències en les posicions de màxima eficiència es deuen a diferències en l’orientació de l’epicòndil medial, lloc d’inserció proximal del pronador rodó: epicòndils més retroflexionats fan que l’eficiència màxima en extensió se situï en posicions de més pronació, mentre que epicòndils més orientats proximalment fan que l’eficiència màxima en flexió se situï en posicions més supinades. L’efecte de l’activitat muscular en estructures esquelètiques es va estudiar analitzant els components de força del pronador rodó i avaluant la relació entre els canvis en les entesis i altres característiques esquelètiques en una mostra àmplia d’humans. Els resultats suggereixen que l’ús del pronador rodó pot provocar canvis en característiques relacionades amb l’eficiència rotacional, sobretot per superar desavantatges funcionals succeïts quan l’avantbraç s’usa en posicions de baixa eficiència o de desequilibri de forces. La correlació entre el desenvolupament d’algunes entesis i l’orientació de l’epicòndil medial indica que aquesta última pot ser modificada per activitat, i per tant les posicions de màxima eficiència poden reflectir patrons d’activitat. Les característiques esquelètiques de l’extremitat superior dependents d’activitat covarien entre elles: la diàfisi humeral augmenta la seva rigidesa i l’amplada anteroposterior de la seva regió medio-proximal per tal d’ajustar-se a requeriments mecànics relacionats amb músculs de l’espatlla. Les propietats geomètriques de secció i l’eficiència rotacional també es van usar per reconstruir patrons d’activitat a Tigara (1200-1700dC) i Ipiutak (100aC-500dC), Alaska. A Tigara, els valors de les propietats geomètriques de secció d’húmer són més grans en homes, indicant que duien a terme activitats amb més demanda física. Les dones tenen les posicions de màxima eficiència en flexió en posicions més supinades, indicant que potser s’encarregaven d’activitats de manipulació. A Ipiutak no es va trobar un grau de dimorfisme sexual rellevant. L’eficiència rotacional també es van usar per inferir el tipus locomotor de Lucy (Australopithecus afarensis). La similitud entre les posicions dels seus màxims i els de Pongo spp. al llarg de tot el rang de flexoextensió, i la similitud amb Pan troglodytes i Gorilla gorilla en flexió, suggereixen que l’extremitat superior d’Au. afarensis estava adaptada a locomoció arborícola. / Some of the differences observed among nonhuman hominoids and among human groups in the upper limb skeleton are triggered by differences in their locomotion and in their activity patterns, respectively. Upper limb structural characteristics can be quantified using several approaches, e.g. scoring entheseal changes, calculating cross-sectional properties, analyzing shape or applying biomechanical models. Concerning the latter, the model to calculate forearm rotational efficiency (pronator teres rotational efficiency, Erot) is of special interest, as pronation and supination are essential during locomotion and manipulation. This model uses osteometrical and geometrical measurements taken on three-dimensional images of humerii and on dry radii and ulnae to calculate Erot, which is a measure of the capacity of pronator teres to rotate the radius around the ulna. The objective of this dissertation is to characterize the hominoid arm and forearm skeleton using Erot and other function-related features and to use this characterization to reconstruct activity patterns and locomotor behaviors. Forearm rotational efficiency (Erot) was calculated in a large sample of extant hominoids. The results indicate that the positions in the pronation-supination range where Erot is maximal for each elbow angle differ among taxa, which reflects adaptations to locomotor modes: there are evident differences among knuckle-walkers, arboreal taxa and true brachiators. Humans present positions of the maximums that reflect the lack of locomotor requirements of their upper limb and the enhancement of manipulative capacities. The differences in the positions of maximum Erot are caused by differences in the orientation of the humeral medial epicondyle, the proximal attachment site of pronator teres: more retroflexed epicondyles cause maximum Erot in elbow extension to be in more pronated positions, whereas more proximally oriented epicondyles cause maximum Erot in elbow flexion to be in more supinated positions. The effect of muscular activity on skeletal structure was explored by analyzing the components of pronator teres force and by assessing the relationship between entheseal development and other skeletal characteristics on a large sample of humans. The results suggest that pronator teres usage can cause plastic changes on characteristics related to Erot calculation, especially to overcome functional disadvantages that occur when the forearm is used in positions of low Erot or disequilibrium of forces. The correlation between the development of some entheseal changes and medial epicondylar orientation indicates that the latter can be probably modified by activity, and so forearm positions where Erot is maximal can reflect activity patterns. Overall, skeletal features of the upper limb that are affected by activity, such as entheseal changes and humeral rigidity and shape, show covariance among them, which highlights their relevance to inferring function. The humeral shaft increases its rigidity and the anteroposterior width of its mid-proximal region in order to adjust to mechanical requirements related to muscles involved in shoulder motion. Cross-sectional properties and Erot were also used to reconstruct the activity-related sexual dimorphism in Tigara (1200-1700CE) and Ipiutak (100BCE-500CE), Alaska. In Tigara, the greater values for humeral cross-sectional properties among males indicate that they were involved in more physically demanding tasks, such as hunting. The forearm positions where Erot is maximal in elbow flexion are in more supinated positions in females, which suggests that they probably engaged in manipulative labors more frequently. In Ipiutak, the results failed to find a relevant degree of sexual dimorphism. Forearm rotational efficiency (Erot) was also used to infer the locomotor mode of Lucy (Australopithecus afarensis). The resemblance of the positions of its maximum Erot with those of Pongo spp. throughout the entire flexion-extension range, and its resemblance with Pan troglodytes and Gorilla gorilla in elbow flexion, suggest that the upper limb of Au. afarensis was adapted to arboreal locomotion.

Los ácidos araquidónico (AA), eicosapentaenoico (EPA) y linoleico (LA) son tres ácidos grasos poliinsaturados (PUFAs) que se encuentran formando parte de los fosfolípidos de las membranas celulares. El AA, EPA y LA, después de ser liberados por las fosfolipasas, pueden ser metabolizados por la vía de las ciclooxigenasas (COXs), de las lipoxigenasas (LOXs) y la del citocromo P450 (CYP450), que constituyen la cascada del AA. Los metabolitos que se generan son los eicosanoides y los ácidos hidroxioctadecanoicos (HODEs), todos ellos con efectos pleitrópicos que incluyen su efecto sobre la proliferación celular, sobre todo en tejidos de renovación rápida como el epitelio intestinal, por ello podrian estar involucrados en el cáncer y concretamente en el cáncer colorrectal (CRC). El CRC principalmente se origina por mutaciones en el epitelio colorrectal que dan lugar a una hiperproliferación celular que puede originar adenomas y finalmente CRC. En el 85% de los adenomas y CRC existe una sobrexpresión de las COXs. Por este motivo, el objetivo de este trabajo ha sido estudiar el papel de la cascada del AA en el control de la proliferación de células epiteliales intestinales humanas. Como modelo experimental se han utilizado células epiteliales intestinales no diferenciadas Caco-2 procedentes de un adenocarcinoma. Los cultivos de células Caco-2 se mantuvieron en condiciones estándar y finalmente se incubaron en las diferentes condiciones experimentales durante 48 horas. Los recuentos celulares se realizaron con microscopia de fluorescencia con tinción de naranja de acridina y bromuro de etidio; la síntesis de DNA por incorporación de timidina tritiada o BrdU; el estudio del ciclo celular por citometria de flujo; estudio de la degradación de DNA cromosómico con el método TUNEL; la determinación de eicosanoides por espectometria de masas; el análisis de activación de las vías de señalización por ELISA y la síntesis de PGE2 por inmunoensayo enzimático. Los resultados indican que las células Caco-2 sintetizan prostaglandina E2 (PGE2), leucotrieno B4 (LTB4) y los ácidos hidroxieicosatetraenoicos 5-HETE, 12-HETE y 15-HETE. Estos eicosanoides, junto con LTD4 y 13-R-HODE, inducen el crecimiento celular y la síntesis de ADN. Estos efectos son consecuencia de la interacción de la PGE2 con los receptores EP1 y EP4, el LTB4 con los receptores BLT1 y BLT2 y el LTD4 con el receptor Cis-LT1R. Hasta el momento no se han identificado receptores celulares para la mayoría de HETEs y HODEs , en esta tesis observamos que el 13-R-HODE interacciona con BLT1 y BLT2 y el 12-HETE con BLT2. Además, cuando se unen a sus receptores activan diferentes vías de señalización implicadas en la regulación de la proliferación celular tales como ERK, p38, CREB, GSK-3β y β-catenina. Cabe destacar que los dos enantiómeros del 13-HODE presentan efectos contrarios. Así, mientras que el 13-R-HODE presenta un efecto proliferativo, el 13-S-HODE inhibe el crecimiento e induce apoptosis al unirse a PPARγ. En relación a los derivados del EPA, tanto la PGE3 como el 12-HEPE inducen la proliferación de las células Caco-2 de forma similar a la PGE2 y al 12-HETE, mientras que el LTB5 no es mitogénico. Finalmente, en este trabajo se propone que el efecto proliferativo de LTB4, LTD4 ,12-HETE, y 13-R-HODE podría deberse principalmente a la activación de la vía COXs y la subsecuente síntesis de PGE2, que a su vez activaría múltiples vías de señalización implicadas en la proliferación celular. Además estos estudios proporcionan nuevas evidencias sobre el papel de diversos eicosanoides y sus receptores en el control del crecimiento de las células epiteliales intestinales. Resultados que pueden ser considerados en futuras investigaciones sobre el CRC y en el planteamiento de su tratamiento. / Arachidonic acid (AA), eicosapentaenoic acid (EPA) and linoleic acid (LA) are three polyunsaturated fatty acids (PUFAs) which are part of the phospholipids of cell membranes. After being released, all of them are metabolized by cyclooxygenase (COXs), lipoxygenase (LOXs) and cytochrome P450 (CYP450) pathways that form the AA cascade. The metabolites generated are eicosanoids and hidroxioctadecanoicos acids (HODEs), all of them with pleiotropic effects. One function that these metabolites regulate is cell proliferation and, as a result, they may be involved in cancer and particularly in colorectal cancer (CRC). Therefore, the objective of this work is to study the role of AA cascade in controlling the proliferation of human intestinal epithelial cells. We have used undifferentiated intestinal epithelial cells Caco-2 derived from an adenocarcinoma, as the experimental model. The results indicate that the Caco-2 cells synthesize PGE2, LTB4 5-HETE, 12-HETE and 15-HETE. These eicosanoids, together with LTD4 and 13-R-HODE, induce cell growth and DNA synthesis. These effects are due to the interaction of PGE2 with EP1 and EP4 receptors, LTB4 and 13-R-HODE with BLT1 and BLT2 receptors, 12-HETE with BLT2 and LTD4 with Cys- LT1R receptor. Also, when they bind to their receptors, they activate different signaling pathways involved in the regulation of Caco-2 cell proliferation. Note that the two enantiomers of 13-HODE have opposite effects. Thus, while 13-R-HODE has a proliferative effect, 13-S-HODE inhibits growth and induces apoptosis by binding to PPARγ. Regarding the metabolites derived from EPA, both PGE3 and 12-HEPE induce cell proliferation similar to PGE2 and 12-HETE, whereas LTB5 is not mitogenic. Finally, this Thesis proposes that the proliferative effect of LTB4, LTD4, 12-HETE, and 13-R-HODE could be due mainly to the activation of the COXs pathway and subsequent synthesis of PGE2 which in turn activate multiple signaling pathways involved in cell proliferation. Taken together, these studies provide new evidence that could be considered in future research on the role of eicosanoids in the pathogenesis of CRC as well as in the development of new pharmacological strategies.

Restes de primats de l’Eocè han estat recuperades de diferents jaciments de la Península Ibèrica des de la dècada de 1960, tot i que el seu estudi ha estat escàs des d’aleshores. Aquesta tesi doctoral inclou, d’una banda, una revisió bibliogràfica exhaustiva del registre de primats del Cenozòic de la Península Ibèrica, que representa una actualitació essencial després de les noves troballes fetes durant les últimes dècades i, d’altra banda, la descripció, comparació i determinació taxonòmica de noves restes dentàries de primats (Plesiadapiformes, Adapoïdeus i Omomioïdeus) de diferents jaciments de l’Eocè de la Península Ibèrica: Masia de l’Hereuet i Sossís (Lleida), Sant Jaume de Frontanyà (Barcelona) i Mazaterón (Sòria), emmagatzemades a les col·leccions de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Aquests estudis han permès en alguns casos la definició de nous tàxons. Concretament, s’ha descrit l’únic material de plesiadapiforme trobat a Espanya fins ara, procedent del jaciment de Masia de l’Hereuet (Eocè Inferior, Conca Sudpirinenca Central), i s’ha atribuït al gènere Arcius, l’únic gènere de la família Paromomyidae trobat a Europa, encara que l’escassedat de material no ha permès realitzar una determinació a nivell d’espècie. Del jaciment de Sant Jaume de Frontanyà (Eocè Mitjà, Conca Sudpirinenca Oriental) s’han definit dues espècies noves, l’adapoïdeu Anchomomys frontanyensis i l’omomioïdeu Pseudoloris pyrenaicus. La troballa d’A. frontanyensis, que va existir als Pirineus simultàniament amb l’espècie A. gaillardi a França, revela l’existència d’un altre llinatge d’aquest gènere a Europa. La descripció del material de P. pyrenaicus revela que les espècies P. saalae-P. isabenae-P. pyrenaicus-P. parvulus constitueixen un llinatge que va evolucionar durant l’Eocè Mitjà-Superior a Europa. També s’han definit un nou gènere i espècie, l’adapoïdeu Mazateronodon endemicus, i una nova espècie, l’omomioïdeu Pseudoloris cuestai, del jaciment de Mazaterón (Eocè Mitjà, Conca del Duero), que presenten diferències en la dentició amb els representants dels seus respectius grups a les conques pirinenques i a la resta d’Europa. Això reforça el caràcter endèmic de les faunes de la Bioprovíncia Occidental Ibèrica, que havia estat observat prèviament en altres grups de mamífers, causat per l’aïllament d’aquesta regió de la resta d’Europa durant l’Eocè, com a conseqüència de la transgressió marina que connectà els mars Cantàbric i Mediterrani. A més a més, Mazateronodon representa la mostra més rica d’un primat de l’Eocè d’aquesta bioprovíncia. Del jaciment de Sossís (Eocè Superior, Conca Sudpirinenca Central) s’ha descrit un nou gènere i espècie, l’adapoïdeu Nievesia sossissensis, que ha ajudat a aclarir, juntament amb la resta d’adapoïdeus estudiats en aquest treball, tots pertanyents a la tribu Anchomomyini, les relacions filogenètiques entre els anchomomyins i amb la resta d’adapoïdeus i estrepsirins actuals. Els resultats indiquen que els nous gèneres Nievesia i Mazateronodon semblen estar més emparentats entre ells que no pas amb la resta d’anchomomyins, i tot indica que els anchomomyins no estarien més relacionats amb els estrepsirins corona que amb altres adapiformes, i que en canvi hi hauria una relació filogenètica més estreta entre els anchomomyins i els asiadapins i els sivaladàpids que amb altres adapiformes. Tot i això, aquests resultats s’han d’analitzar amb precaució, degut a que és necessària més informació sobre caràcters que ens són encara desconeguts. / Fossil remains of Eocene primates have been recovered from many sites in the Iberian Peninsula since the 1960’s, although they have been poorly studied. This doctoral thesis includes, on the one hand, a thorough bibliographic revision of all the Cenozoic primate material from the Iberian Peninsula, which represents an essential updating after the new discoveries of the last decades. On the other hand, the description, comparison and taxonomic determination of new primate dental remains of Plesiadapiformes, Adapoidea and Omomyoidea from different Eocene fossil sites of the Iberian Peninsula: Masia de l’Hereuet and Sossís (Lleida), Sant Jaume de Frontanyà (Barcelona) and Mazaterón (Soria), stored in the collections of the Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. These studies have allowed, in some cases, the definition of new taxa. Specifically, the only material of a plesiadapiform found in Spain has been described, which was recovered from the fossil site of Masia de l’Hereuet (Early Eocene, Southern Pyrenean basins). The studied remains have been attributed to the genus Arcius, the only genus of the family Paromomyidae found in Europe, even though the scarcity of the material has not allowed a specific determination. From the fossil site of Sant Jaume de Frontanyà (Middle Eocene, Southern Pyrenean basins) two new species have been erected, the adapoid Anchomomys frontanyensis and the omomyoid Pseudoloris pyrenaicus. The finding of A. frontanyensis, which existed in the Pyrenees simultaneously with the species A. gaillardi in France, reveals the existence of another lineage of this genus in Europe. The description of the P. pyrenaicus material reveals that the species P. saalae-P. isabenae-P. pyrenaicus-P. parvulus constitute a lineage that evolved during the Middle-Late Eocene in Europe. Moreover, a new genus and species, the adapoid Mazateronodon endemicus, and a new species, the omomyoid Pseudoloris cuestai, have also been described from the locality of Mazaterón (Middle Eocene, Duero Basin). They both present traits in their dentition that differ from the representatives of their groups in the Pyrenean basins and the rest of Europe. This reinforces the endemic character of the faunas of the Western Iberian Bioprovince, which was previously observed in other groups of mammals, caused by the isolation of this region from the rest of Europe during the Eocene, as a consequence to the marine transgression that connected the Cantabric and Mediterranean seas at that time. In addition, Mazateronodon represents the richest sample of an Eocene primate from this bioprovince. From the Sossís fossil site (Late Eocene, Southern Pyrenean basins) a new genus and species has been described, the adapoid Nievesia sossissensis, which will help to clarify, together with the rest of the adapoids studied in this thesis, all belonging to the tribe Anchomomyini, the phylogenetic relationships among the anchomomyins and with the rest of adapoids and extant strepsirhines. The results indicate that the new genera Nievesia and Mazateronodon seem to be more related to each other than to other anchomomyins, and also that the anchomomyins would not be more related to crown strepsirhines than to other adapiforms, and that, on the contrary, there would be a closer phylogenetic relationship between anchomomyins, asiadapines and sivaladapids than to other adapiforms. Nevertheless, these results need to be taken with caution, since more information about still unknown characters is needed.

A mida que l'adolescència avança, tenir més o menys llibertat d'elecció influeix en els diferents esdeveniments que caracteritzen la transició a l'edat adulta per a les dones, on la iniciació de l'activitat sexual, el primer matrimoni i maternitat sovint es perceben com a elements clau en la formació familiar. En l'àmbit del matrimoni, en particular, tot i que en les últimes dècades, un augment en l'edat de la nupcialitat s'ha produït en la majoria de països arreu del món, encara avui en dia moltes noies joves es casen abans de complir els divuit anys. Aquesta pràctica preval en gran part d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, i d'alguna manera o altra existeix a tot el món. No obstant, les xifres nacionals sovint poden amagar una elevada prevalença per a algunes regions o sectors de la població. En les últimes dècades, però, aquesta forma de matrimoni ha disminuït lleugerament. Per tant, aquest canvi de patró suggereix una pregunta clau: Per què s’està esdevenint una postergació del matrimoni? Hi ha dues forces principals habitualment emprades per a la seva explicació: l'educació i la força laboral. Hi ha una consciència general entre els científics socials de l'associació entre l'edat de la formació de la unió i el nivell educatiu assolit, en el qual l'educació es veu com un fort agent en el canvi familiar. El fet que estudis demostren que, sistemàticament, les dones amb més anys d'escolaritat tendeixen a retardar la seva entrada a la primera unió, porta a la idea que en un escenari en el qual hi hagi hagut una gran o mitjana expansió educativa, el calendari de nupcialitat s’alterarà. Per tant, s'esperaria observar edats posteriors al primer matrimoni. I, degut a que en molts països s'ha produït no sols un augment en l'edat de les primeres núpcies, sinó també una expansió de l'educació, de forma quasi paral·lela, els dos fenòmens han estat sovint vinculats entre si. Per tant, pel que fa a la prevalença dels matrimonis precoços, el resultat esperats serien un descens de núvies adolescents a mida que més nenes assoleixen nivells més alts d'educació. Per tant, en aquesta tesi, en lloc de realitzar una anàlisi en profunditat d'aquelles regions en què el matrimoni infantil és una pràctica profundament arrelada, l'atenció se centra principalment en alguns d'aquests països en els quals hi ha algun canvi en el calendari matrimonial cap al endarreriment, així com un augment dels nivells d'escolaritat femenina. Consegüentment, per a cada regió continental s’ha escollit un país - l'Índia, Kenya i Colòmbia -, els quals comprenen el cos de la tesi de Doctoral -, amb l'Índia que representa el país on històricament les nenes les han casat ben joves, sent una característica comuna en la seva societat; mentre que certes poblacions en el context Kenyà també han practicat tals matrimoni precoços; i a Colòmbia les unions tendeixen a passar una mica més tard. No obstant, encara que aquests tres països han tingut un augment relativament impressionant en la seva expansió educativa femenina, presenten tres escenaris ben diferents en termes del possible efecte del canvi en l'estructura educativa en el calendari del matrimoni i sobretot en la prevalença dels matrimoni precoços específicament. Així, amb dades del Integrated Public Use of Microdata Series international project (IPUMSi) i de les enquestes de Demografia i Salut (DHS), l'objectiu central d'aquesta investigació ha estat el de proporcionar alguna evidència en aquest sentit mitjançant la comparació de tres experiències i contextos diferents ja que tots ells han estat objecte d'importants avanços en termes d'èxit educatiu, així com en canvis en la seva prevalença matrimoni precoç. / As adolescence progresses, having more or less freedom of choice influences the different events that characterize the transition to adulthood for women, with the initiation of sexual activity, first marriage and childbearing often being perceived as key steps in family formation. In the domain of marriage, in particular, even though in the last decades, an increase in the age at marriage has occurred in most countries worldwide, still to date many young girls will keep marrying before their eighteenth birthday. This practice prevails across much of Africa, Asia and Latin America, and in some form or another exists throughout the world. To date, although regional variation within national boundaries can be found, an early median age at first marriage is still prevalent in Middle/West Africa and the South of Asia, followed by the East/Southern Africa, Southeast Asia, and to a lesser extent the Caribbean and Central America. However, national figures can often veil an elevated prevalence of early marriage for some regions or population sectors. In the last decades, nonetheless, early marriage has been slightly diminishing, more so in some countries than others. Hence, this changing pattern arises one main question: Why is the postponement of marriage really taking place? There are two main forces usually employed for its explanation: education and labour force participation. There is a general awareness among social scientists of the association between age at union formation and the educational level achieved, in which education is seen as being a strong agent on family change. The fact that studies show that, systematically, women with more years of schooling tend to delay their entry into first union, brings upon the idea that in a scenario in which a great educational expansion has been taking place, marriage timing will evidently alter. Hence, one would expect to observe later ages at first marriage. And, due to the fact that in many countries there has been an increase in the age at marriage as well as an educational expansion, occurring almost in parallel, both phenomena have often been linked together. Consequently, in terms of the prevalence of early marriages, the expected outcome would be a descent of child brides as more girls reach higher levels of education. Hence, in the present thesis on early marriage, instead of performing in-depth analysis of those regions in which child marriage is a profoundly rooted practice, the focus is mainly on some of those countries in which there is some change in the marriage timing towards its delay as well as an increase of female schooling levels. Thus, one developing country for each continental region - that is India, Kenya and Colombia - comprise the Doctoral dissertation's major body -, with India representing the one which child brides have historically been a common feature in their society; while certain populations within the Kenyan context have also practiced such early marriage timing; and in Colombia unions happen somewhat later. Yet, although these three countries have seen relatively impressive gains in their female educational expansion, they present three different scenarios in terms the possible effect of the change in the educational structure on marriage timing and on the prevalence of early marriage specifically. So, with data from the Integrated Public Use of Microdata Series international project (IPUMSi) and the Demographic and Health Surveys (DHS) Program, the central aim in the present research has been to provide some evidence on this regard by comparing three different experiences -India, Kenya and Colombia- since they have all undergone major advances in terms of educational achievement, as well as changes in their early marriage prevalence.