En esta tesis se ha estudiado en detalle la genoarquitectura de la placa neural del anfioxo en desarrollo. La expresión de varios genes había sido descrita en el primordio nerual del anfioxo, pero no existe ningún consenso sobre la significación morfológica de las partes distinguibles por patrones moleculares concretos descritos en el sistema nervioso central. En este estudio hemos analizado cerca de cincuenta genes de diferenciación y, sobretodo, factores de transcripción que se expresan en el análogo neural de las néurulas de anfioxo, corroborando y complementado estudios previos. En vertebrados, sus ortólogos delinean distintos territorios cerebrales, contribuyendo con el concepto de bauplan neural gracias al modelo prosomérico. Nuestro principal objetivo fue determinar si el anfioxo podría constituir una aproximación a ese modelo, y en ese caso, en qué medida se podría definir un bauplan neural para cordados. Nuestros resultados revelan varios patrones de expresión discretos que discriminan tanto entre regionalización antero posterior como dorso ventral. En el caso de la regionalización antero posterior, los territorios Otx- y Gbx-positivos son fácilmente identificables pronto en el desarrollo, de la misma forma que ocurre en vertebrados. Dentro del territorio Otx-positivo, en la región se delimitan dos subdivisiones: el primordio del hipotálamo (HyP) y el primordio del di-mesencéfalo (DiMeP), la el límite entre las dos es conicidente con la aposición de los dominios de Fesf y Irx. Y, conjuntamente con el primordio rombo- espinal (RhSp), que se define en el territorio Gbx-positivo, las tres subunidades principales quedan delimitadas por las mismas barreras topológicas que definen equivalentes dominios moleculares, tanto en cefalocordados como en vertebrados. Además los límites entre las tres subunidades principales son coincidentes con el posicionamiento y desarrollo de los organizadores secundarios en vertebrados. Ésta correspondecia topológica entre la región tálamo-pretecto-mesencefálica con el DiMeP, simple o simplificado de anfioxo, sugiere que estas tres regiones en vertebrados, que están delimitadas y especificadas por los organizadores secundarios compartan origen evolutivo. Extendiendo las correlaciones y extrapolaciones que surgen de este studio genoarquitectónico, en esta tesis se describe un bauplan neural para cordados y se discuten otros temas relacionados con el origen y la evolución del complejo sistema nervioso central de vertebrados. / In this thesis we have studied thoroughly the genoarquitecture of the neural plate of amphioxus embryos. The expression of various genes have been studied variously in the neural primordium of Amphioxus but, there was no consensus about the morphological significance of the CNS regions that are distinguishable by characteristic molecular patterns. We have now analysed around fifty differentiation genes and transcription factors that are expressed in the neural anlage of amphioxus at the middle neurula stage, corroborating and complementing earlier reports. Homologs of the chosen markers delineate distinct brain territories in vertebrates, contributing to current concepts of the neural bauplan by means of the prosomeric model. Our main aim was to determine whether amphioxus in any way approximates that model, and whether if it can be defined a common neural bauplan for chordates. Our results revealed various discrete patterns discriminating along both the anteroposterior and dorsoventral dimensions (AP, DV). As regards AP expression patterns, Otx-positive versus Gbx-positive territories were early observable, as in vertebrates. The Otx-positive subregion is further partitioned by several markers in two major parts, which we named as primordial hypothalamus (HyP) and a primordial di-mesencephalon (DiMeP). And, along with the rhombospinal primordium (RhSP), that corresponds to the Gbx-positive territory, the three main subunits are delimited by the same topological boundaries, defining the same molecular limits, that define the secondary organizers in vertebrates. This topological correspondence between the thalamic-pretectal-mesencephalic region with the DiMeP in amphioxus suggests that this three regions in vertebrates, that are surrounded by the specifying effect of the secondary organizers, may share common ancestry. Extending the correlations that issue from this genoarquitectonic study, in this thesis, a neural bauplan for chordates is described, and other issues related with the origin and evolution of central nervous systems are debated.

Els trastorns de l’espectre autista (TEA) són trastorns greus del neurodesenvolupament, caracteritzats per una discapacitat en la comunicació, tant verbal com no verbal, la limitació de la interacció social i comportaments i interessos restrictius i repetitius. La seva prevalença s’estima entre el 0,5% i l’1%, amb una mitjana de 4 vegades més homes afectats que dones. Els estudis familiars i de bessons indiquen una àmplia contribució genètica als TEA. Tot i això, el coneixement actual sobre aquests factors genètics és encara limitat, i les causes de la malaltia continuen plantejant una qüestió important. El treball que es presenta en aquesta Tesi Doctoral ha permès identificar variació genètica de risc als TEA. Així, s’ha avaluat la participació en autisme de variants rares del gen candidat PTCHD1, mitjançant el seu cribratge mutacional, i de gens que codifiquen microRNAs, per seqüenciació massiva. També s’ha estudiat la participació de variants genètiques de susceptibilitat, mitjançant estudis d’associació cas-control poblacionals, en el anteriors candidats: PTCHD1 i els gens de microRNA. S’ha dut a terme el primer estudi sistemàtic de la contribució als TEA de variants rares heretades, mitjançant la seqüenciació d’exomes de 10 famílies múltiplex. Aquest estudi va suggerir nous gens candidats, entre els quals destacava el gen de densitat post-sinàptica YWHAZ. A continuació, es va analitzar la família de gens 14-3-3, a la qual pertany YWHAZ, mitjançant un estudi d’associació cas-control amb polimorfismes dels set gens de la família, i el cribratge mutacional dels mateixos a una mostra de pacients per seqüenciació d’alt rendiment, amb l’objectiu d’avaluar la contribució de variants comunes i rares en aquests gens als TEA. S’han realitzat estudis funcionals de dues de les variants rares descrites en aquests treballs: una duplicació de 27 pb a la regió promotora del gen PTCHD1, identificada a tres pacients no emparentats mitjançant el cribratge del gen, i una mutació de canvi de pauta de lectura al gen YWHAZ, identificada a dos germans de l’estudi d’exomes a famílies múltiplex. / Autism Spectrum Disorders (ASD) are a severe group of neurodevelopmental disorders characterized by impairments in both verbal and non-verbal communication, limited social interaction and repetitive and restrictive interests and behaviors. Their prevalence is estimated between 0.5 and 1%, with 4 times more affected males than females. Family and twin studies have shown a large genetic contribution to ASD. However, our current understanding of the specific underlying genetic factors remains largely unknown. The work presented in this Thesis allowed us to identify genetic variation of risk to ASD. We evaluated the involvement of rare genetic variants of the candidate gene PTCHD1 to autism by Sanger sequence analysis, and of genes encoding microRNAs by high-throughput sequencing. We also studied the participation of common susceptibility variants by population-based case-control association studies targeting the former candidates: PTCHD1 and microRNA genes. Additionally, we performed the first systematic study of the contribution to ASD of rare inherited variants by exome sequencing of 10 multiplex families. This study identified new candidate genes, among them the post-synaptic density gene YWHAZ. Subsequently, the 14-3-3 gene family, to which YWHAZ belongs, was analyzed by a case-control association study with polymorphisms covering the different ORFs, and by a mutation screening in a sample of patients using high-throughput sequencing, with the aim to evaluate the contribution of common and rare variants in these genes to ASD. Finally, we performed functional studies of two rare variants described in these works: a 27-bp duplication in the promoter region of PTCHD1, identified in three unrelated patients, and a frameshift mutation in the YWHAZ gene, identified in two affected siblings from one of the multiplex families.

Els canvis evolutius en l’espècie humana, i en concret en el cervell, han permès que els humans hagin desenvolupat una capacitat d’aprenentatge i memòria sense precedents. En un marc multidisciplinari de l’evolució humana, l’arqueologia, la genètica i la medicina són disciplines que convergeixen en la recerca científica de l’evolució cerebral. Per entendre els canvis que s’han produït en el cervell humà, aquesta Tesi dóna un enfocament partint de l’evolució del cervell fins a la vulnerabilitat a patir malalties neurodegeneratives que afecten, principalment, la capacitat de memòria. L’objectiu d’aquest treball ha estat aportar coneixements en la capacitat cognitiva humana, concretament en la cerca de factors de risc genètics implicats en processos de deteriorament cognitiu i pèrdua de memòria. Els dos gens d’estudi en aquest treball són el gen de microtúbols associats a proteïna TAU (MAPT) i el gen de la β-glucocerebrosidasa (GBA). Existeixen nombrosos estudis publicats que associen aquests gens amb el deteriorament cognitiu. Per dur a terme el treball, inicialment es van recollir mostres de pacients acuradament diagnosticats en malalties neurodegeneratives (malaltia d’Alzheimer i malaltia de Parkinson) i també es van recollir mostres d’individus sans per realitzar l’estudi. Per enriquir evolutivament aquest treball, s’ha completat l’anàlisi de les variants del gen MAPT en homínids ancestrals (Homo neanderthalensis i homínid de Denisova) i grans simis mitjançant bases de dades disponibles a Internet. Les anàlisis dels gens MAPT i GBA donen com a resultat que existeixen variacions genètiques significatives entre pacients amb malalties neurodegeneratives amb demència respecte a individus sans. Els resultats també mostren que les mutacions i variants en aquests dos gens impliquen un augment del risc de demència en pacients respecte controls. En l’àmbit evolutiu, la comparació de la seqüència d’ADN del gen MAPT entre humans anatòmicament moderns, neandertals, homínid de Denisova i grans simis ha aportat diferències en la seqüència genòmica úniques entre els tres homínids. Els avenços tecnològics, com la seqüenciació nuclear d’ADN en diferents espècies d’homínids, podran esclarir en un futur qüestions cognitives referents als nostres avantpassat. / Los cambios evolutivos en la especie humana, y en concreto en el cerebro, han permitido a los humanos desarrollar una capacidad de aprendizaje y memoria sin precedentes. En un marco multidisciplinar de la evolución humana, la arqueología, la genética y la medicina son disciplinas que convergen en el estudio científico de la evolución cerebral. Para entender los cambios que se han producido en el cerebro humano esta Tesis aporta un enfoque partiendo de la evolución cerebral hasta la vulnerabilidad al desarrollo de enfermedades neurodegenerativas, que afectan principalmente, la capacidad de memoria. El objetivo de este trabajo ha sido aportar conocimientos en la capacidad cognitiva humana, concretamente en la búsqueda de factores de riesgo genéticos implicados en los procesos de deterioro cognitivo y pérdida de memoria. Los dos genes de estudio en este trabajo son, el gen de los microtúbulos asociados a proteína TAU (MAPT) i el gen de la β-glucocerebrosidasa (GBA). Existen muchos estudios de asocian con estos genes al deterioro cognitivo. Para desarrollar este trabajo, inicialmente se recogieron muestras de pacientes cuidadosamente diagnosticados en enfermedades neurodegenerativas (enfermedad de Alzheimer y enfermedad de Parkinson) y también se recogieron muestras de individuos sanos para realizar el estudio. Para enriquecer evolutivamente el trabajo, se completó el análisis de las variantes del gen MAPT en homínidos ancestrales (Homo neanderthalensis y el homínido de Denisova) y grandes simios, mediante bases de datos disponibles en internet. Los análisis de los genes de MAPT y GBA dan como resultado que existen variaciones genéticas significativas entre pacientes con enfermedades neurodegenerativas con demencia respecto a individuos sanos. El resultado también muestra que las mutaciones y variantes de estos genes implican un aumento de riesgo de demencia en pacientes respecto controles. En relación a la evolución, la comparación de la secuencia de ADN del gen MAPT entre humanos anatómicamente modernos, neandertales y el homínido de Denisova y grandes simios aporta diferencias en la secuencia genómica únicas entre los tres homínidos. Los avances tecnológicos, como la secuenciación nuclear del ADN en diferentes especies de homínidos podrá esclarecer en un futuro cuestiones cognitivas de nuestro pasado.

La mort sobtada cardíaca (MSC) es defineix com una mort natural, repentina i d’origen cardíac que succeeix durant la primera hora des de l’inici dels símptomes fins el seu desenllaç final. La MSC és la manifestació més temuda dins de les malalties cardíaques ja que freqüentment és el primer símptoma de la patologia. La MSC presenta una incidència d’entre 50-100 en 100.000 individus en la població general, i és conseqüència de diferents tipus de cardiopaties. Dins del gran ventall de cardiopaties trobem la Miocardiopatia Aritmogènica de Ventricle Dret (MAVD). La MAVD es una cardiopatia que es caracteritza per la substitució de part del múscul cardíac del ventricle dret, esquerra o d’ambdós per de teixit fibrós i/o greixós que indueix una alteració de la transmissió elèctrica a traves de les fibres del cor. Això provoca arítmies i un registre característic en l’ electrocardiograma. Aquesta miocardiopatia afecta especialment als joves esportistes, i s’estima que és responsable d’un 5% del total de les MSC. La causa és genètica, i sol ser deguda principalment a alteracions del gen PKP2 el qual codifica per una proteïna del desmosoma del miòcit, la placofilina-2. Al ser una patologia genètica, cal fer estudis clínics i genètics als familiars ja que també poden estar a risc de patir una MSC. Tot i els gran avenços que s’han produït en els darrers anys, el diagnòstic clínic és encara complex i els mecanismes que la desencadenen són encara molt desconeguts. Aquesta tesi es planteja com a objectiu aprofundir en el coneixement de les bases genètiques i dels mecanismes moleculars implicats de la MAVD. Els resultats aporten nous coneixements en tres àmbits: la predisposició genètica, les alteracions que es produeixen en el teixit afectat i els mecanismes moleculars que n’estan implicats. Concretament, es determina que les variants genètiques més comunes són les que afecten al gen de la placofilina-2 i, a més, que les variants d’aturada que indueixen el truncament d’aquesta proteïna estan associades a una edat de diagnòstic major. D’altra banda, també s’han identificat la deficiència d’una altra proteïna del desmosoma cardíac (placoglobina) en el teixit afectat, suggerint-ho com a eina diagnòstica. Tots els resultats obtinguts permeten millorar el coneixement de la MAVD, així com ajudar a la millora dels actuals protocols de diagnòstic i tractament de les famílies afectades per la patologia. / Sudden cardiac death (SCD) is a sudden, unexpected death caused by loss of heart function which occurs within 1 hour of the onset or abrupt change of symptoms. The incidence of SCD ranges between 50-100 in 100.000 individuals in general population. It can be caused by diferent cardiomyopathies, including Arrhtyhmogenic Right Ventricular Cardiomyopathy (ARVC). ARVC is a cardiomyopathy characterized by a progressive substitution of cardíac muscle to fat and/or fibrotic tissue This fibrofatty replacement may affect the conduction system causing ventricular arrhythmias, with partiular features in the electrocardiogram. This pathology affects mainly young athletes and its responsable for 5% of total MSC. ARVC has a genetic origin, mainly caused by alterations in PKP2 gene encoding a cardíac desmosomal protein, plakophilin-2. Since it is a genetic disease, clinical studies and genetic screening in family members are needed to prevent MCD. Even though clinical diagnosis has been improved in the past years, it is still not completely accurate and other questions as the molecular mechanismes underlying ARVC are still unkown. This thesis aims to study genetic predisposition, molecular mechanisms and tissue effects observed in the myocardium involved in ARVC. Our results showed new data in these three aspects. In particular, we showed that ARVC has a genetic origin in more than 50% of cases as a consequence of genetic variants in desmosomal genes, especially caused by stop variants in PKP2 (PKP2TR). PKP2TR are associated with a later age of onset of ARVC. On the other hand, this work also shows that tissue alteration in the myocardium such as a decreased in a desmosomal protein, plakoglobin (PG), signal at intercalated disks, supporting the idea it could be used as a diagnostic tool in biopses. All results together help to improve actual knowledge of ARVC, as well as, clinical protocols in affected families.

El gen absent, small, or homeotic discs 2 (ash2) és un membre del grup dels trithorax (trxG), reguladors positius de la transcripció dels gens homeòtics. Els al·lels mutants per ash2 són letals larvals o pupals i presenten anomalies en els discs imaginals i en el cervell. Hem identificat un nou transcrit, més petit que el descrit fins al moment, pel gen ash2. L'al·lel ash2I1 no presenta el transcrit més gran i és un mutant nul per la funció trxG d'ASH2. Per tal d'identificar gens diana d'ASH2, hem estudiat el patró d'expressió de larves mutants d'ash2 mitjançant microarrays de cADN. Entre els gens que varien els seus nivells d'expressió se n'hi troben d'involucrats en múltiples processos, com la proliferació, l'adhesió i el cicle cel·lulars. Alguns d'aquests gens han estat validats mitjançant tècniques d'expressió alternatives o estudis funcionals. D'altra banda, el gen ash2 ha estat relacionat funcionalment amb els gens absent, small or homeotic discs 1 (ash1) i trithorax (trx) mitjançant interaccions genètiques. ASH2 i ASH1 pertanyen a complexes multimèrics diferents de composició desconeguda i no es coneix amb exactitud de quina manera regulen la transcripció. L'examen minuciós dels patrons d'expressió de discs imaginals d'ala de mutants d'ash2 i d'ash1, mostra que hi ha un alt grau de solapament (overlap) entre els dos, tant en les comparacions gen a gen com en els processos que es troben alterats. Sorprenentment, la comparació dels transcriptomes de larva de mutants d'ash2 i de trx no mostren cap tipus de correlació. A més, ensenyem que la sub-expressió d'alguns d'aquests gens està directament correlacionada amb alguns dels fenotips observats en els mutants d'ash2. Per tal d'entendre millor el gen ash2, hem comparat els gens des-regulats en els seus mutants amb dades genòmiques provinents d'altres anàlisis in vivo i in silico. Una d'aquestes comparacions apunta cap a una putativa relació entre ASH2 i Sin3A, una proteïna associada a complexes desacetiladors d'histones. L'anàlisi en profunditat d'aquesta possibilitat ens ha portat a demostrar que tant ASH2 com Sin3A co-immunoprecipiten amb la proteïna Host Cell Factor (HCF), i que les tres co-localitzen en molts loci de cromosomes politènics. Aquestes evidències, juntament amb l'observació de que ASH2 co-localitza amb la tri-metilació de la H3K4, donen suport a un model en el qual ASH1 i ASH2 actuarien de forma seqüencial en la modificació de les histones per tal de mantenir els estats activats de transcripció. / The transcription factor absent, small, or homeotic discs 2 (ash2) gene is a member of the trithorax group of positive regulators of homeotic genes. Mutant alleles for ash2 are larval_pupal lethals and display imaginal disc and brain abnormalities. The allele used in this study is a true mutant for the trithorax function and lacks the longest transcript present in wild-type flies. In an attempt to identify gene targets of ash2, we have performed an expression analysis by using cDNA microarrays. Genes involved in cell cycle, cell proliferation, and cell adhesion are among these targets, and some of them are validated by functional and expression studies. Even though trithorax proteins act by modulating chromatin structure at particular chromosomal locations, evidence of physical aggregation of ash2-regulated genes has not been found. Although ASH2 and ASH1 belong to distinct multimeric complexes and it is unclear how they act to regulate transcription, they are functionally related. In this study, examination of gene expression profiles in wing imaginal discs from ash2 and ash1 mutants revealed their transcriptomes are very similar and correlate with wing phenotypes. Comparison of the differentially expressed genes with results from other in vivo and in silico genome-wide analyses indicated, among others, a putative relationship between ASH2 and the histone deacetylase-associated protein Sin3A. ASH2 and Sin3A were found to colocalize on polytene chromosomes and coimmunoprecipitate with the Host Cell Factor. Together with the localization of ASH2 at sites of H3K4 trimethylation, our results support a model in which ASH2 and ASH1 are sequentially involved in histone modifications.

A l'inici del desenvolupament, les cèl·lules d'un organisme comencen a diferenciar-se en resposta a estímuls intrínsecs i del seu entorn cel·lular. Aquests estímuls provoquen l'expressió de factors reguladors de la transcripció que estableixen uns patrons d'expressió gènica específics per a cada tipus cel·lular. Malgrat l'expressió d'aquests factors és transitòria, els patrons d'expressió gènica establerts inicialment es mantenen al llarg del desenvolupament, transmetent-se de generació en generació a les cèl·lules filles. El fet que una cèl·lula expressi uns gens i no uns altres durant molts cicles de divisió cel·lular, li confereix una identitat pròpia i fa sobreentendre que hi ha d'haver un mecanisme, basat en senyals epigenètics, que reconegui i preservi el patró de gens que s'ha d'activar o silenciar. Els gens del grup Polycomb (PcG) i trithorax (trxG) codifiquen per proteïnes reguladores de la cromatina implicades en el manteniment de les identitats cel·lulars. La seva funció com a reguladors dels gens homeòtics ha estat molt ben documentada però es coneix molt poc sobre els efectes que poden tenir en altres gens diana o processos del desenvolupament. En aquesta Tesi s'utilitza el patró de venes i intervenes de l'ala com a model per entendre la funció del gen trxG absent, small or homeotic discs 2 (ash2). Es mostra que ash2 es requereix per mantenir l'activació dels gens promotors d'intervena blistered i net, i per reprimir l'expressió de rhomboid, un component de la via de DER, necessària per la formació de venes. Els nostres resultats també mostren que ash2 actua com a repressor del gen knirps (kni), organitzador de la vena longitudinal L2. La inhibició que ash2 exerceix sobre kni és independent de spalt-major i spalt-related, els quals s'ha postulat que són els reguladors de kni. Tots aquests experiments indiquen que ash2 és essencial per dos processos durant el desenvolupament de l'ala: (1) mantenir el destí cel·lular d'intervena, ja sigui activant els gens promotors d'intervena o inhibint els de vena; i (2) mantenir kni en un estat reprimit en teixits fora de la vena L2. A més, donat que els gens del grup PcG i trxG codifiquen per proteïnes que formen part de complexes multiproteics reguladors de la cromatina, en aquesta Tesi també s'ha intentat fer una aproximació al complexe d' ASH2. Mitjançant estudis de co-immunoprecipitació i marcatges en cromosomes politènics es va demostrar que les proteïnes ASH2 i Sin3A interaccionen amb la proteïna Host Cell Factor (HCF), suggerint que a Drosophila podria existir un complexe conservat, semblant al purificat en humans, amb capacitat histona metiltransferasa. / Differential gene expression results in cell diversity, although how different cell identities are established early in development and maintained throughout life is still poorly understood. Most of the transcription factors required for early developmental decisions are expressed transiently, but the gene expression patterns they trigger are maintained during cell division and inherited by daughter cells. Actively dividing cells must preserve individual genes in an on or off expression state after an initial commitment is made, especially given that some regulators disassemble from promoters during DNA replication or mitosis. Thus, developmental decisions may be maintained by the ability to deposit epigenetic marks involving chromatin modifying complexes to control the cellular memory of gene activity states. Genes of the Polycomb (PcG) and trithorax group (trxG) encode proteins that are engaged in the regulation of cellular memory.absent, small or homeotic discs 2 (ash2) is a trxG protein that belongs to a 0.5 MDa complex thought to be involved in chromatin remodelling. In this thesis, to gain more insight into the function of ash2, we have used the Drosophila wing as a model system to examine whether vein- and intervein-specific genes and vein positioning genes act as putative targets of ash2 function. We found that ash2 is involved in activating intervein-promoting genes and downregulating the Egfr pathway. Moreover, ash2 also acts as a kni repressor independently of sal-C. These results strongly support a role for ash2 in maintaining vein/intervein developmental decisions and vein patterning in the developing wing.We have also tried to do an approximation to the Drosophila ASH2 complex. We have demonstrated that ASH2 and Sin3A were found to colocalize on polytene chromosomes and coimmunoprecipitate with the Host Cell Factor (HCF). Together with the localization of ASH2 at sites of H3K4 trimethylation we propose that Drosophila might contain an ASH2 complex with histone methyltransferase activity similar to the one found in humans.

Els linfomes no hodgkinianos són un grup heterogeni de neoplasies del sistema linforreticular. Sota el terme genèric de linfoma s'engloben neoplasies de ràpid creixement i elevada agressivitat, vaig agafar com altre bé tolerat durant mesos o anys. L'heterogeneïtat dels processos inclosos dintre dels linfomes es tradueix en una àmplia variabilitat en la presentació clínica, història natural i pronòstic de la malaltia. La caracterització dels linfomes s'ha fonamentat fonamentalment en la valoració histopatològica de biòpsies de mostres d'origen ganglionar o extraganglionar. Donada la diversitat del comportament dels linfomes, s'ha intentat estratificar als malalts afectes de linfoma en grups amb distint pronòstic segons la classificació histològica, de l'extensió de la malaltia, de la biologia tumoral, etc.. / Los linfomas no hodgkinianos son un grupo heterogéneo de neoplasias del sistema linforreticular. Bajo el término genérico de linfoma se engloban neoplasias de rápido crecimiento y elevada agresividad, así como otras bien toleradas durante meses o años. La heterogeneidad de los procesos incluidos dentro de los linfomas se traduce en una amplia variabilidad en la presentación clínica, historia natural y pronóstico de la enfermedad. La caracterización de los linfomas se ha basado fundamentalmente en la valoración histopatológica de biopsias de muestras de origen ganglionar o extraganglionar. Dada la diversidad del comportamiento de los linfomas, se ha intentado estratificar a los enfermos afectos de linfoma en grupos con distinto pronóstico en función de la clasificación histológica, de la extensión de la enfermedad, de la biología tumoral, etc..

Introduction: A commmon single nucleotide polymorphism in the human brain derived neurotrophic factor (BDNF) gene (Val66met) may have a modulatory effect on the cardiac sympathovagal balance (Yang A. , Chen, Tsai, Hong, Kuo, & Yang, 2010). Recovery of the heart rate immediately after exercise is a function of vagal reactivation. During exercise the increase of the simpathetic activity and the decrease of the vagal activity produce an increase of the cardiac heart rate. The parasimpathetic activation, seems that causes the deceleration of the heart (Levy, 1971; Javorka, Zila, & Balhárek, 2002).Methods: The sample was 67 healthy universitary Spanish students (age, 18-35 years), 17 females and 50 males, All of them were Caucasian for C≥3 generations. The genotype frequency was val/val (n=41), val/met (n=22) and met/met (n=4). Hardy-Weimberg equilibrium X2 test (p = 0.65). They performed a treadmill test with an inclination 3%, and speed increment (begining at 6 km/h and increasing 2km/h every 2 minutes) until exhaustion, maximal heart rate was obtained as well as heart rate recovery immediately after the exercise during the first minute until the fourth minute. The blood pressure was obtained in rest, when finalising the test and past four minutes. Treadmill Lifefitness (USA), MP100 System Hardware. AcqKnoledge Software 3.9-Windows XP. Biopac Systems (USA) and Polar T31 (Finland) were used. DNA testing from saliva Oragene Kit (DNA GENOTEK). Descriptives with Mean and Standard deviation were calculated using SPSS 18 package. Results: Heart rate peak was 185.2 bpm. The results suggest that subjects without p.val66met have a better heart rate recovery during the first minute (24.59 bpm ±10.25). Second minute subjects with p.val66met have a better heart rate recovery (40.50 bpm±12.29). Third minute the subjectes with p.val66met have a better heart rate recovery (51.55 bpm±14.56). Fourth minute the subjects with p.val66met haver a better heart rate recovery (66.55 bpm±10.53). In rest the systolic blood pressure (SBP) (123.48mmHg±11.15) and the diastolic blood pressure (DBP) (63.63 mmHg±7.17) was higher in subjectes without the p.val66met. At the end of the treadmill test the SBP was higher in subjects with the p.val66met (213.63 mmHg±15.28) and the DBP was higher in subjects without the p.val66met. (44.34 mmHg±17.75). At the end of the four minutes the subjects with the p.val66met obtained values higher in SBP (169.63 mmHg±9.43) and in relation to DBP did not have differences (48.86 mmHg±4.86).Our research was only a descriptive study and needs more research to determine the influence of the (BDNF) gene (Val66met) in the heart rate recovery and in the blood pressure. / Introducción: El polimorfismo val66met del factor neurotrófico derivado del cerebro (BDNF: Brain Derived Neurotrophic Factor) podría ejercer un efecto regulador en el equilibrio cardíaco simpatovagal (Yang A. , Chen, Tsai, Hong, Kuo, & Yang, 2010). La recuperación cardíaca inmediatamente después del ejercicio es una función de la reactivación vagal. Durante el ejercicio el incremento de la actividad simpática i la disminución de la actividad vagal produce un incremento de la frecuencia cardíaca. La activación parasimpática parece ser que causa la desaceleración de la frecuencia cardíaca (Levy, 1971; Javorka, Zila, & Balhárek, 2002). Metodología: La muestra escogida es de estudiantes universitarios (edad, 18-35 años), 17 mujeres i 50 hombres. Todos ellos caucásicos en que 3 generaciones o más de la misma familia han vivido en la península ibérica. La frecuencia de genotipo es de val/val (n=41), val/met (n=22) y met/met (n=4), con un Hardy-Weimberg equilibrium X2 test de p = 0.65. Se les administró un test en cinta rodante con una inclinación del 3% y un incremento progresivo de la velocidad (inicio a 6 km/h y incremento de 2km/h cada 2 minutos) hasta la exhaustación, obteniéndose la frecuencia cardíaca máxima, la frecuencia cardíaca en el primer, segundo, tercer y cuarto minuto. También se registró la tensión arterial sistólica y diastólica en reposo, al acabar la prueba de esfuerzo y pasados cuatro minutos. Para este estudio se utilizó una cinta rodante Lifefitness (USA), MP100 System Hardware, AcqKnoledge Software 3.9-Windows XP, Biopac Systems (USA) and Polar T31 (Finland). Para la obtención del DNA Se utilizó el DNA testing from saliva Oragene Kit (DNA GENOTEK). Se hicieron los estudios descriptivos utilizando la media y desviación típica utilizando el programa SPSS 18 package. Resultados: La media de la frecuencia cardíaca máxima fue de 185.2 bpm. Los resultados sugieren que los sujetos sin p.val66met tienen una mejor recuperación cardíaca con 24.59 lat/min ±10.25. Durante el segundo minuto los portadores del p.val66met recuperan mejor (40.50 lat/min ±12.29). En el tercer minuto son los sujetos con p.val66met con mejor recuperación cardíaca (51.55 lat/min ±14.56). En el cuarto minuto los sujetos p.val66met recuperan mejor (66.55 bpm±10.53). En situación de reposo la tensión arterial sistólica (TAS) (123.48 mmHg±11.15) y la tensión arterial diastólica (TAD) (63.63 mmHg±7.17) es más alta en portadores de p.val66met. Al finalizar la prueba la TAS es más alta en individuos con p.val66met (213.63 mmHg±15.28) y la TAD és más alta en sujetos sin p.val66met. (44.34 mmHg±17.75). Pasados cuatro minutos los registros más altos de TAD son para los sujetos con p.val66met (169.63 mmHg±9.43) no habiendo diferencias en relación a la TAD. Este es un estudio descriptivo que necesita más investigaciones del p.val66met. / Introducció: El polimorfisme val66met del factor neurotròfic derivat del cervell (BDNF: Brain Derived Neurotrophic Factor) podria tenir un efecte regulador en l’equilibri cardíac simpatovagal (Yang A. , Chen, Tsai, Hong, Kuo, & Yang, 2010). La recuperació cardíaca després de l’exercici ésuna funció de la reactivació vagal. Durant l’exercici l’augment de l’activitat simpàtica i la disminució de l’activitat vagal provoca un increment de la freqüència cardíaca. L’activació parasimpàtica sembla ser que causa la desacceleració de la freqüència cardíaca (Levy, 1971; Javorka, Zila, & Balhárek, 2002). Metodologia: La mostra escollida és d’estudiants universitaris de nacionalitat espanyola (edat, 18-35 años), 17 dones i 50 homes. Tots ells caucàsics i tres generacions o més de la mateixa família han viscut a la península ibèrica. La freqüència de genotip era de val/val (n=41), val/met (n=22) i met/met (n=4), amb un Hardy-Weimberg equilibrium X2 test de p = 0.65. Es va administrar un test amb cinta rodant amb una inclinació del 3% i un incriment progressiu de la velocitat (inici a 6 km/h y augment de 2km/h cada 2 minuts) fins a la exhaustació, obtenint la freqüència cardíaca màxima, la freqüència cardíaca inmediata durant el primer, segon, tercer i quart minut. També es va enregistrar la tensió arterial sistòlica i la diastòlica en repòs, en acabar la prova d’esforç i passats quatre minuts. Per a realitzar aquest estudi es va utilitzar cinta rodant Lifefitness (USA), MP100 System Hardware, AcqKnoledge Software 3.9-Windows XP, Biopac Systems (USA) and Polar T31 (Finland). Les mostres de DNA es vang obtenir amb DNA testing from saliva Oragene Kit (DNA GENOTEK). Els estudis descriptius es van fer utilitzant la mitjana i la desviació estàndard fent servir el programa SPSS 18 package. Resultats: La mitjana de freqüència cardíaca màxima va ser de 185.2 bpm. Els resultats suggereixen que els subjectes sense p.val66met tenen una millor recuperació cardíaca amb 24.59 bpm ±10.25. Durant el segon minut els portadors del p.val66met recuperen millor (40.50 bpm±12.29). En el tercer minut son els subjectes amb p.val66met els que recuperen millor (51.55 bpm±14.56). En el quart minut els subjectes amb p.val66met recuperen millor (66.55 bpm±10.53). Pel que fa a la situació de repòs la tensió arterial sistòlica (TAS) (123.48mmHg±11.15) i la tensió arterial diastòlica (TAD) (63.63 mmHg±7.17) és més alta en portadors de p.val66met. En finalitzar la prova la TAS és més alta en individus amb p.val66met (213.63 mmHg±15.28) i la TAD més alta en subjectes sense p.val66met (44.34 mmHg±17.75). Passats quatre minuts els registres més alts de TAD són per a subjectes amb p.val66met (169.63 mmHg±9.43). No es detecten diferències en relació a la TAD. Aquest és un estudi descriptiu que necessita més recerques al voltant del p.val66met.

La retinitis pigmentària (RP) és la degeneració retinal hereditària més prevalent i una de les causes principals de ceguesa en humans. Des d'un punt de vista clínic es manifesta com a ceguesa nocturna, progressa amb la reducció del camp visual i en estadis avançats condueix a la ceguesa completa. Es caracteritza per la mort apoptòtica de les cèl·lules fotoreceptores de la retina com a conseqüència de l'alteració d'algun dels 32 gens que, fins a dia d'avui, han estat identificats com a gens causals de la malaltia.L'objectiu principal d'aquest treball de tesi doctoral ha estat la cerca d'un nou gen de retinitis pigmentària autosòmica recessiva en el locus RP26. Aquest locus havia estat definit prèviament, pel nostre grup, en el braç llarg del cromosoma 2, mitjançant una anàlisi de lligament. En aquest treball de tesi, es presenta la caracterització funcional d'un nou gen del locus RP26, el gen ORMDL1, identificat com a pressumpte candidat, i la descripció de la família gènica a què pertany: una nova família de gens que codifiquen proteïnes transmembrana del reticle endoplasmàtic, molt conservades i presents exclusivament en els eucariotes. A partir de l'anàlisi funcional realitzada amb la generació de soques knockout dels gens ORM1 i ORM2 del llevat, es proposa una implicació d'aquestes proteïnes en la resposta del reticle endoplasmàtic a proteïnes malplegades. En la segona part del treball, s'exposen els resultats de la cerca del gen responsable d'RP del locus RP26. Gràcies a una aproximació que va incloure el refinament dels marges del locus, l'anàlisi de gens candidats i un extens mapatge d'homozigositat, realitzat al llarg d'un interval de cosegregació de 12 Mb, vam definir una regió candidata que contenia 9 gens descrits. Tot ells van ser descartats per seqüenciació com a responsables de la malatia. La cerca in silico de nous gens ens va conduir a la identificació d'un nou gen, que vam anomenar CERKL (ceramide kinase-like) perquè codifica una proteïna similar a ceramida quinasa. La seqüenciació de la regió codificant de CERKL en la família RP26, ens va permetre identificar una mutació puntual (R257X) en l'exó 5 del gen, en homozigosi en els individus afectes. Aquesta mutació produeix el truncament prematur de la proteïna CERKL, al bell mig del pressumpte domini quinàsic. El gen CERKL s'expressa en diversos teixits adults, inclosa la retina, i fetals. L'ortòleg del ratolí s'expressa en la capa de cèl·lules ganglionars i en els fotoreceptors de la retina. La descoberta de CERKL com a gen RP26 vincula per primer cop l'apoptosi característica de la degeneració retinal amb una alteració del metabolisme dels esfingolípids, que ha estat implicat en nombrosos processos de supervivènica i mort cel·lular. / Retinitis Pigmentosa (RP), the main cause of adult blindness, is a genetically heterogeneous disorder characterized by progressive loss of photoreceptor cells through apoptosis. Up to now, 32 genes have been implicated in RP.The main goal of this PhD thesis has been the search of a novel autosomal recessive RP gene within the RP26 locus. This locus was identified by linkage analysis on 2q31.2-q32.3. As no obvious positional candidates were found among known genes, an expressed sequence tag (EST) database search was undertaken to identify sequences expressed in the retina. Following this approach, we characterized a novel gene within the RP26 locus, ORMDL1. This gene belonged to a eukaryotic gene family that encoded highly conserved endoplasmic reticulum transmembrane proteins.In the second part of the thesis, we refined the RP26 locus down to 2.5 Mb by homozygosity mapping. After unsuccessful mutational analysis of the nine genes initially reported in this region, a detailed gene search based on expressed-sequence-tag data was undertaken. We finally identified a novel gene encoding a ceramide kinase (CERKL), which encompassed 13 exons. All of the patients from the RP26 family bear a homozygous mutation in exon 5, which generates a premature termination codon. The same mutation was also characterized in another, unrelated, Spanish pedigree with arRP. Human CERKL is expressed in the retina, among other adult and fetal tissues. A more detailed analysis by in situ hybridization on adult murine retina sections shows expression of Cerkl in the ganglion cell layer. Ceramide kinases convert the sphingolipid metabolite ceramide into ceramide-1-phosphate, both key mediators of cellular apoptosis and survival. Ceramide metabolism plays an essential role in the viability of neuronal cells, the membranes of which are particularly rich in sphingolipids. Therefore, CERKL deficiency could shift the relative levels of the signaling sphingolipid metabolites and increase sensitivity of photoreceptor and other retinal cells to apoptotic stimuli. This is the first genetic report suggesting a direct link between retinal neurodegeneration in RP and sphingolipid-mediated apoptosis.

El gènere "Artemisia és un dels més grans, pel que fa a nombre d'espècies, de la família de les Asteraceae i és àmpliament distribuït, principalment a l'hemisferi nord, on ocupa hàbitats molt diversos. Algunes de les seves espècies tenen una gran importància econòmica pels seus usos medicinals, alimentaris i ornamentals entre d'altres. El gènere és força conegut des del punt de vista de la seva composició química, però la manca d'estudis biològics generals sobre el gènere i les relacions entre les seves espècies ha sigut la raó per la qual hem dut a terme aquesta tesi doctoral.Aquest estudi comprèn treballs de filogènia molecular basats en la seqüenciació de regions del DNA nuclear i cloroplàstic, que delimiten el subgènere Dracunculus respecte dels altres quatre subgèneres d'Artemisia i estableixen les relaciones entre les espècies que el formen. Les reconstruccions filogenètiques han servit com a marc de discussió per a la resta d'aproximacions, que comprenen estudis cariològics, citogenètics i palinològics i han permès d'establir hipòtesis sobre la colonització del continent sud-americà. S'han realitzat nombrosos recomptes cromosòmicos, molts cops nous per als tàxons concernits, entre ells el primer en el nivell de ploïdia més alt conegut fins ara en el gènere, 16x. Cal destacar a més l'estudi de la grandària del genoma, que estableix un comportament de saturació en l'augment de la quantitat de DNA nuclear en els poliploides i un límit superior per a aquest paràmetre en el gènere. Els estudis sobre les regions 5S i 45S del DNA ribosòmic, duts a terme amb la tècnica d'hibridació in situ fluorescent (FISH), han suggerit l'existència d'un possible model ancestral per al gènere Artemisia quant a la distribució de l'rDNA. L'evolució del genoma d'aquestes espècies ha d'entendre's com el resultat de nombroses reorganitzacions cromosòmiques i de processos de poliploïdització i d'hibridació. També s'ha realitzat una caracterització morfomètrica i microestructural del pol·len del gènere Ajania, així com d'altres Artemisiinae relacionades. Hem confirmat la coexistència dels dos tipus pol·línics descrits a la subtribu, Anthemis i Artemisia, essent el primer el que caracteriza el gènere Ajania. Amb aquestes dades, i en el marc d'una filogènia de la subtribu, podem suggerir que probablement hi ha hagut un canvi del tipus Anthemis (ancestral) al tipus Artemisia (derivat), fet que troba el suport del canvi de la síndrome de pol·linització, d'entomòfila a anemòfila. / The genus Artemisia is one of the largest of the Asteraceae family. It is widely distributed, mainly in the northern hemisphere, where it occupies very different habitats. Some of the species have economic importance for their medicinal uses, as well as for food and ornamental purposes among others. The genus is well known from the standpoint of their chemical composition, but the lack of general biological studies and the poor knowledge of the relationships among its species has been the reason why we have conducted the present thesis.The present study includes a molecular phylogeny based on nuclear and chloroplast DNA regions, which circumscribes the subgenus Dracunculus within the genus Artemisia, studying in depth the relationships between the species of the subgenus. Other phylogenetic reconstructions have been used as frameworks for discussion in different approaches, including karyological, cytogenetic and pollen studies, allowing us to establish, among others, hypotheses about the colonization of South America. Many chromosome counts have been carried out, often related to new taxa, including the first report of the highest ploidy level in the genus to date, 16x (2n = 144 chromosomes). The thesis also includes the study of genome size. The results obtained seem to indicate that the increase of nuclear DNA amount across ploidy levels follows a saturation behaviour according to the Michaelis-Menten function, and a theoretical upper limit for this parameter is hypothesized for the genus. Studies on 5S and 45S regions of ribosomal DNA, carried out with the technique of fluorescent in situ hybridization (FISH) have suggested the existence of different patterns of rDNA distribution in complexes such as the annual representatives of the genus, the subgenus Dracunculus and in the polyploid species on the genus Artemisia. Genome evolution of these species should be understood as the result of numerous chromosomal rearrangements and processes of hybridization and polyploidization. We have also performed a morphometrical and microstructural characterization of the pollen in the genus Ajania and other related Artemisiinae. We have confirmed the coexistence of the two pollen types described in the subtribe, Anthemis and Artemisia, the former being the one that characterizes the genus Ajania. With these data, and in the context of a phylogeny of the subtribe, we suggest that there has probably been a change from the Anthemis type (ancestral) to Artemisia type (derived), a fact which is also supported by the change in the pollination syndrome from entomophily to anemophily.