• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 49
  • 37
  • 10
  • 1
  • Tagged with
  • 97
  • 97
  • 97
  • 95
  • 95
  • 95
  • 59
  • 35
  • 25
  • 22
  • 22
  • 17
  • 12
  • 11
  • 11
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
81

Francesc Maspons i Anglasell: Polític, jurista, periodista (1872-1967)

García Izquierdo, José Manuel 10 February 2016 (has links)
Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fou un jurista d’una reconeguda trajectòria professional. Especialista en dret català, va ser director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i va destacar per ser un precursor i ferm defensor de la unió de les nacions europees. Gairebé tan extensa, malgrat que força més desconeguda, és la seva tasca com a periodista i home de lletres. Fill de la Renaixença, Maspons i Anglasell va ser conscient ja de ben jove del pes de la premsa i del seu poder a l’hora de difondre les excel·lències de la cultura catalana i la seva capacitat de conscienciació nacional. Influït per l’activitat literària del seu pare, el notari Francesc Maspons i Labrós, i d’altres membres de la seva família com Maria Maspons i Labrós –més coneguda com Maria de Bell-lloc- i Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell va endegar un seguit de publicacions encaminades a comentar la vida política i cultural del país. El seu nom va ser un habitual dintre de les principals revistes de caire catalanista del primer terç del segle XX, just abans de l’ensulsiada que va suposar la Guerra Civil. Durant aquest període de temps va col·laborar activament amb publicacions de tota mena com Catalunya, un bisetmanari d’elevades pretensions intel·lectuals i literàries; La mainada, una revista infantil que buscava la catalanització de la infantesa i on Maspons publicava sota el pseudònim de Blai Einer, i Fòrum, redactada pels estudiants de dret de la facultat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però la seva gran aportació al món del periodisme de principis del segle XX fou la creació de tres destacades revistes: Empori, Claris i Clarisme, cadascuna d’elles especialitzada en aspectes molt significatius de la societat catalana. Director de totes tres, Empori (1907-1908) va ser un mensual d’una rellevant categoria intel·lectual; Claris (tres etapes: 1932, 1933 i 1936) esdevingué una tribuna des d’on va comentar i analitzar tot el procés estatutari de 1932 i les seves derivades, i Clarisme (1933-1934) naixé com un setmanari cultural pensat per donar una oportunitat a joves escriptors i periodistes que volguessin obrir-se camí en el món de les lletres. A banda del seu periodisme intencional encaminat a dignificar la llengua i la cultura catalana i a reivindicar la seva personalitat nacional pròpia; Maspons i Anglasell participà de nombroses i variades iniciatives que el convertiren al llarg de la seva extensa vida en una figura força reconeguda i popular. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, l’Associació Internacional per l'Estudi dels Drets de les Minories de l’Haia i la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fou sotspresident de Congrés de minories nacionals de la Societat de Nacions, candidat del Partit Nacionalista Català i un dels primers defensors de la catalanitat de Cristòfor Colom, entre moltes altres empreses. / Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fue un jurista de una reconocida trayectoria profesional. Especialista en derecho catalán, fue director de la Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya y destacó por ser un precursor y firme defensor de la unión de las naciones europeas. Casi tan extensa, a pesar de que bastante menos conocida, es su tarea como periodista y hombre de letras. Hijo de la Renaixença, Maspons i Anglasell fue consciente ya desde muy joven del peso de la prensa y de su poder a la hora de difundir las excelencias de la cultura catalana y su capacidad de concienciación nacional. Influido por la actividad literaria de su padre, el notario Francesc Maspons i Labrós, y otros miembros de su familia como Maria Maspons i Labrós –más conocida como Maria de Bell-lloch- y Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell emprendió una serie de publicaciones encaminadas a comentar la vida política y cultural del país. Su nombre fue un habitual dentro de las principales revistas de cariz catalanista del primer tercio del siglo XX, justo antes del desastre que supuso la Guerra Civil. Durante este periodo, colaboró activamente con publicaciones de todo tipo como Catalunya, un bisemanario de elevadas pretensiones intelectuales y literarias; La mainada, una revista infantil que buscaba la catalanización de los más pequeños y donde Maspons publicaba bajo el pseudónimo de Blai Einer, y Fòrum, redactada por los estudiantes de derecho de la facultad de Barcelona durante la dictadura franquista. Pero su gran aportación en el mundo del periodismo de principios del siglo XX fue la creación de tres destacadas revistas: Empori, Claris y Clarisme, cada una de ellas especializada en aspectos muy significativos de la sociedad catalana. Director de las tres, Empori (1907-1908) fue un mensual de una relevante categoría intelectual; Claris (tres etapas: 1932, 1933 y 1936) aconteció una tribuna desde donde comentó y analizó todo el proceso estatutario de 1932 y sus derivadas, y Clarisme (1933-1934), nacido como un semanario cultural pensado para dar una oportunidad a jóvenes escritores y periodistas que quisieran abrirse camino en el mundo de las letras. Además de su periodismo intencional encaminado a dignificar la lengua y la cultura catalana y a reivindicar su personalidad nacional propia; Maspons i Anglasell participó de numerosas y variadas iniciativas que lo convirtieron a lo largo de su extensa vida en una figura bastante reconocida y popular. Presidió la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, la Asociación Internacional por el Estudio de los Derechos de las Minorías de la Haya y la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fue vicepresidente de Congreso de minorías nacionales de la Sociedad de Naciones, candidato del Partit Nacionalista Català y uno de los primeros defensores de la catalanidad de Cristóbal Colón, entre otras muchas empresas. / Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) was a jurist of recognized professional. Catalan law specialist, was director of the Oficina d'Estudis Juridics of the Mancomunitat of Catalonia and stood out as a pioneer and strong supporter of the union of European nations. Almost as large, though far less known is his work as a journalist and man of letters. Son of the Renaissance, Maspons i Anglasell was aware from an early age and weight of the press and its power in spreading the virtues of the Catalan culture and national awareness capability. Influenced by the literary activity of his father, the notary Francesc Maspons i Labrós, and other family members as Maria Maspons i Labros -better known as Maria de Bell- lloch- and Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell launched a series of publications aimed at discussing the political and cultural life of the country. His name was a regular in leading journals in Catalan complexion of the early twentieth century, just before the disaster that led to the Civil War. During this period, he actively collaborated with publications of all kinds as Catalunya, a biweekly high intellectual and literary pretensions; La Mainada, a children's magazine that sought Catalanization of the smallest and where Maspons published under the pseudonym Blai Einer, and Fòrum, written by law students of the faculty of Barcelona during the Franco dictatorship. But his great contribution to the world of journalism of the early twentieth century was the creation of three leading journals: Empori, Claris and Clarisme, each specialized in a very significant aspects of Catalan society. Director of the three, Empori (1907-1908) was a month of relevant intellectual category; Claris (three stages: 1932, 1933 and 1936) came a platform from which he commented and analyzed the entire statutory process of 1932 and its derivatives, and Clarisme (1933-1934), born as a cultural weekly intended to give an opportunity to young writers and journalists who wanted to break into the world of letters. In addition of intentional aims to dignify the Catalan language and culture and to assert their own national identity; Maspons i Anglasell participated in numerous and varied initiatives that made him throughout his long life in a fairly recognized and popular figure. He chaired the Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, the Unió Jurídica Catalana, the Centre Excursionista de Catalunya, the Federació Catalano-balear de Turisme, the driving cooperative of the Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, the International Association for the Study of the Rights Minority Hague and the Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; he was vice president of Congress of national minorities of the League of Nations, candidate of Partit Nacionalista Català and one of the first defenders of the Catalan identity of Christopher Columbus, among other initiatives.
82

Els assassins d'El Capitán Trueno. La censura de les publicacions infantils i juvenils durant el franquisme. Estudi de l'evolució del marc legal i del seu impacte en els continguts publicats (1936-1982)

Sanchís Llàcer, Josep Vicent 14 January 2016 (has links)
A Espanya el control del pensament i la informació per part del règim derivat de la victòria de la guerra de 1936 va tenir sempre intencions totalitzadores, però va travessar diferents etapes segons els moments històrics, les pressions del context internacional i les conveniències del general Franco. El dictador, que amb el pas dels anys va acabar cedint en alguns aspectes, com ara la imposició de la censura prèvia, va mantenir sempre un control asfixiant sobre la premsa i l’edició. Fins el 1952 la censura de les publicacions de caràcter infantil i juvenil atenia els mateixos criteris que les destinades a adults. Se’ls exigia que no atemptaren contra el dogma i la moral catòliques ni contra el règim ni les seues autoritats. Per contra, la violència desbocada esguitava la majoria de les publicacions. Una violència que els censors toleraven perquè responia a la mateixa essència d’un règim que s’havia legitimat destruint la discrepància. La primera regulació específica de la premsa infantil a Espanya es publica al Boletín Oficial del Estado el 21 de gener de 1952, quan la competència del control de la premsa ha passat al nou ministeri d’Informació i Turisme. Una ordre d’aquesta data crea la Junta Assessora de la Premsa Infantil. Apareixen alhora les primeres normes que en regulen els continguts. Si aquestes normes s’hagueren aplicat amb rigor, l’humor de la denominada escola Bruguera hauria hagut de canviar a la força i els quaderns d’aventures, l’altre gran pilar del tebeo espanyol de postguerra, no s’haurien pogut publicar tal havien estat concebuts des del 1940. L’arribada de Manuel Fraga Iribarne al ministeri d’Informació i Turisme, l’any 1962, va suposar un gran canvi en el control de la premsa espanyola. El 13 d’octubre d’aquell any, en el context de canvis legals que afecten tota l’estructura de la premsa, es fixa la creació, dins el Consell Nacional de Premsa, d’una Comissió d’Informació i Publicacions Infantils i Juvenils que substitueix l’antiga Junta Assessora. La Comissió va quedar en mans d’una instància executiva que lidera el seu secretari general, Jesús María Vázquez, l’autèntic factòtum del control de la premsa infantil i juvenil fins al final del règim. Com a “gestor de l’ortodòxia”, el dominic Vázquez va aplicar de la manera més estricta la normativa que fins aquell moment mai havien atès els censors del ministeri. Les fitxes i els informes que s’han conservat des de 1964 són duríssims i van modificar amb contundència el contingut de les revistes infantils i juvenils, abans pensades per a tots els públics, i dels quaderns d’aventures. Jesús María Vázquez i el seu equip van liquidar els tebeos tal com s’havien conegut fins aquell moment. Va eliminar-ne d’arrel qualsevol vestigi de violència i l’humor “pensat per adults i per a adults”. La Llei de Premsa i Impremta de 1966 –coneguda com a llei Fraga– va eliminar la censura prèvia de totes les publicacions, amb una única excepció: les infantils i les juvenils, que a partir d’aquell moment van ser regides per un marc legal propi: l’Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils, que concretava de nou els punts negres que havien d’evitar aquestes publicacions. L’Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils, com la Llei de Premsa del 66, no es va derogar mai. Però, mort el general Franco i en un context de transició cap a la democràcia, la llei, no l’Estatut, va ser modificada pel reial decret 24/1977 sobre llibertat d’expressió. Malgrat aquesta norma i l’aprovació de la Constitució, que consagrava la llibertat d’expressió, la consulta prèvia voluntària, en el cas de les publicacions per a adults, i l’obligada, en el cas de les infantils i juvenils, es van allargar fins a l’any 1982. Els ressorts de la censura franquista van deixar de ser efectius, ni que fóra parcialment, amb l’arribada del PSOE al poder aquell mateix any. / En España el control del pensamiento y la información por parte del régimen derivado de la victoria de la guerra del 36 tuvo siempre una intención totalizadora, pero atravesó diferentes etapas según los momentos históricos, las presiones del contexto internacional y las propias conveniencias del general Franco. El dictador que, con el paso de los años acabó cediendo en algunos aspectos, mantuvo siempre un control asfixiante sobre la prensa y la edición; sobre la comunicación en general. Hasta 1952 la censura de las publicaciones de carácter infantil y juvenil se regía por los mismos criterios que las destinadas adultos. Se les exigía que no atentaran contra el dogma y la moral católicos ni contra el régimen ni sus autoridades. En cambio, la violencia desbocada salpicaba la mayoría de las publicaciones. Una violencia que los censores toleraban porque respondía a la misma esencia de un régimen que se había legitimado arrasando la discrepancia. La primera regulación específica de la prensa infantil en España se publica en el Boletín Oficial del Estado el 21 de enero de 1952, cuando la competencia del control de la prensa había pasado al nuevo ministerio de Información y Turismo. Una orden de la misma fecha crea la Junta Asesora de la Prensa Infantil. Aparecen al mismo tiempo las primeras normas que regulan sus contenidos. Si aquellas normas se hubieran aplicado con rigor, el humor de la denominada escuela Bruguera habría tenido que cambiar a la fuerza y los cuadernos de aventuras, el otro gran pilar del tebeo español de posguerra, no se habrían podido publicar tal como habían estado concebidos desde 1940. Las normas fueron únicamente un brindis al BOE. La llegada de Manuel Fraga Iribarne al ministerio de Información y Turismo, el año 1962, supuso un gran cambio en los criterios del control de la prensa española. El 13 de octubre de aquel año, en el contexto de modificaciones legales que afectaron toda la estructura de la prensa, se fija la creación, dentro del Consejo Nacional de Prensa, de una Comisión de Información y Publicaciones Infantiles y Juveniles que sustituye la antigua Junta Asesora. La Comisión quedó en manos de una instancia ejecutiva que lideraba su secretario general, Jesús María Vázquez, el auténtico factótum del control de la prensa infantil y juvenil hasta el final del régimen. Como “gestor de la ortodoxia”, el dominico Vázquez aplicó de la manera más estricta la normativa que hasta aquel momento nunca habían considerado los censores del ministerio. Las fichas y los informes que se han conservado desde 1964 son durísimos y modificaron contundentemente el contenido de las revistas infantiles y juveniles, antes pensadas para todos los públicos, y de los cuadernos de aventuras. Jesús María Vázquez y su equipo liquidaron los tebeos tal y como se habían conocido hasta aquel momento. Eliminaron de raíz la violencia de sus páginas y también el humor “pensado por adultos y para adultos”. La Ley de Prensa e Imprenta de 1966 –conocida como ley Fraga– eliminó la censura previa de todas las publicaciones, con una única excepción: las infantiles y las juveniles, que a partir de aquel momento se rigieron por un marco legal propio: el Estatuto de Publicaciones Infantiles y Juveniles, que concretó de nuevo los puntos negros que tenían que evitar. El Estatuto de Publicaciones Infantiles y Juveniles, como la Ley de Prensa del 66, no se derogó nunca. Pero, muerto el general Franco y en un contexto de transición a la democracia, la ley, no el Estatuto, fue modificada por el real decreto 24/1977 sobre libertad de expresión. A pesar de esta norma y, posteriormente de la aprobación de la Constitución, que consagraba la libertad de expresión, la consulta previa voluntaria, en el caso de las publicaciones para adultos, y la obligada, en el caso de las infantiles y juveniles, se alargó hasta 1982. Los resortes de la censura franquista sólo dejaron de ser efectivos, ni que fuera parcialmente, con la llegada del PSOE al poder aquel mismo año. / In Spain, the control over thought and information by the regime derived from the victory in the war of 1936, had always totalitarian intentions, but it went through different phases depending on the historical moments, the pressures of the international context and general Franco’s interests. The dictator, who over the years eventually gave in on some points, like the imposition of previous censorship, always kept a stifling control over press and editing. Up to 1952, censorship in Spain on publications for children and youth followed the same criteria than on adult’s publications. They were required not to attempt against the Catholic dogma and moral nor against the regime and it’s authorities. In contrast, runaway violence splashed most of the publications. Censors tolerated this violence because it matched the essence of a regime that had legitimated itself by destroying divergence. The first specific regulation on children’s press in Spain was published in the Boletín Oficial del Estado(the government’sgazette) on January 21, 1952, when the power over press was transferred to the Ministry of Information and Tourism. An order of this date created the Advisory Board of Children’s Press. The first rules regulating its contents appeared. If those rules had been applied with rigor, the humor of the so-called Bruguera school would have had to change by force and the adventure notebooks, the other great pillar of spanish postwar comics, would have not been published in the way they were conceived since 1940. The arrival of Manuel Fraga Iribarne to the Ministry of Information and Tourism, in 1962, meant a great change in the control of spanish press. On October 13 of that year, in a context of legal changes that affected the whole structure of press, it’s determined the creation of a Commission of Information and Publications for Children and Youth, within the National Press Council. The Commission was left to an executive body leaded by its general secretary, Jesús María Vázquez, the real factotum of the control over press for children and youth until the end of the regime. As the “agent of orthodoxy”, Vázquez, who was a dominican, appliedin the most strict way the rules that up to then had not been put into practice by the censors of the ministry. The record cards and reports that have been preserved since 1964 are very harsh and modified forcefully the content of magazines for children and youth -previously made for all audiences- and of adventure notebooks. José María Vázquez and his team liquidated comics as they were known up to that moment. He rooted out any trace of violence and humor “made by adults and for adults”. The Press and Printing Law of 1966 -known as Fraga’s Law- eliminated the previous censorship for all publications, with just one exception: the ones for children and youth, which from then on were ruled by their one legal frame. This frame was the Statute of Publications for Children and Youth and it specified again the black spots that those publications should avoid. The Statute and the Press law of 1966 were never repealed. However, once Franco died and within a context of transition to democracy, the law -not the Statute-, was modified by the royal decree 24/1977 on freedom of speech. Despite this rule and the passing of the Constitution, which consecrated freedom of speech, the voluntary previous control -in the case of adult publications-, and the obligatory one -in the case of publications for children and youth-, lasted until 1982. The means of the Francoist censorship stopped being effective, even partially, with the coming to power of PSOE that same year.
83

ECOSOCIALISME, Comunicació política i societat postmoderna a la Catalunya democràtica. Teoria i història de l'ecosocialisme com a corrent de pensament en la Posmodernitat (1980-2015) a través de la seva representació política i mediàtica

Risquete Sánchez, Jaime Miguel 29 January 2016 (has links)
Aquesta tesi doctoral és una recerca sobre els orígens i el desenvolupament de l'ecosocialisme, corrent de pensament que fusiona elements de la doctrina marxista, del socialisme utòpic, de l'anarquisme i de l'ecologisme. Les arrels d'aquesta hibridació ideològica es troben en el segle XIX tot i que caldrà esperar a la dècada dels anys 1970 perquè a partir de l'impuls del nou ecologisme polític emergeixi un cos doctrinari i la mateixa expressió, ecosocialisme, que començarà a ser d'ús habitual en la dècada següent especialment a partir de la transformació de partits comunistes -en alguns casos, pocs anys abans de la caiguda del Mur de Berlín- en esquerra verda o ecosocialista. Un d'aquests partits ecosocialistes és el cas d'Iniciativa per Catalunya Verds, partit hereu del PSUC, fundat el 23 de febrer del 1987 i que abraçarà oficialment l'ecosocialisme el 22 de novembre del 1996. En aquell període d'anys Iniciativa va anar buscant una identitat ideològica que fusionés les idees d'esquerra radical amb els nous moviments socials (pacifisme, feminisme i ecologisme). L'ascens de l'ecosocialisme es dóna en paral·lel als canvis socials, econòmics, polítics i comunicatius que defineixen un nou estadi de la Modernitat o bé una etapa diferent que coneixem com a Postmodernitat des que el filòsof Jean-François Lyotard va publicar el 1979 La Condition postmoderne. La tesi analitza l'ecosocialisme com a corrent que respon a alguns dels trets característics de la Postmodernitat, i ho fem en el context dels canvis socials, polítics i comunicatius que defineixen aquesta Postmodernitat i, concretament ,a Catalunya, que considerem una de les regions més postmodernes a Europa i al món. L'anàlisi de la trajectòria d'Iniciativa per Catalunya Verds des del 1987 es prolonga fins a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 període en què aquesta formació ha estat un dels pocs exemples al món de partit autodefinit com a ecosocialista que ha tingut representació parlamentària i, fins i tot, ha arribat a formar part d'un govern. Així mateix, la tesi analitza el paper d'ICV durant el debat sobiranista a Catalunya en el període 2003-2015. En aquest sentit, hem elegit per al nostre estudi de cas la consulta no vinculant per la independència de Catalunya que es va celebrar el 9 de novembre del 2014 i els efectes que aquest debat ha tingut en les opinions i actituds dels militants respecte al sentiment de pertinença identitari i al model d'Estat, entre altres trets del perfil d'aquesta militància. A través d'una enquesta entre 410 militants d'ICV hem fet una radiografia de la militància, la més àmplia que fins ara s'ha elaborat d'aquest partit. L'enquesta també ha tingut com a objectiu validar una de les teories més importants de la comunicació, l'Espiral del Silenci, formulada el 1972 per la periodista, politòloga i sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann. Com a investigadora, Noelle-Neumann va observar que en període electoral (i en altres tipus de debats públics) alguns punts de vista semblaven obtenir més atenció que uns altres. De vegades, les persones prefereixen mantenir el silenci i, fins i tot, evitar parlar-ne. La sociòloga alemanya va anomenar aquest fenomen '"espiral del silenci" que ocorre quan -contràriament quan els individus perceben les seves pròpies opinions com a populars no tenen cap problema a expressar-les i defensar-les- les persones percebem que les nostres opinions no són populars i preferim mantenir el silenci. Aquest procés s'esdevé en forma d'espiral, i així una de les parts acaba aconseguint més publicitat que altres. Per a Noelle-Neumann l'opinió pública són actituds i comportaments que s'han de poder expressar en públic sense perill de caure en l'aïllament. En un context de controvèrsia i canvi, les opinions públiques són aquelles actituds que es poden expressar sense haver de patir el perill d'aïllament. Hi ha, no obstant, excepcions a aquest fenomen d'espiral del silenci. Són aquells grups i individus que no tenen por a l'aïllament i que no tenen cap problema a expressar les seves opinions malgrat que això comporti conseqüències. Aquesta és una característica dels innovadors, agents de canvi, avantguardes i el "hard-core" (nucli dur) dels partits polítics. El cas pràctic d'aquesta tesi s'ha centrat a analitzar els canvis en les actituds i opinions de la militància (hard-core) d'un partit polític, ICV, en el context del debat sobre la independència de Catalunya. És una de les primeres recerques que s'ha fet a Catalunya i a Espanya en què s'ha aplica aquesta teoria en un àmbit de la realitat social i política, en aquest cas en el terreny de la comunicació política. Al capdavall, hem volgut investigar si aquest fenomen d'espiral de silenci té vigència en la "societat xarxa" actual. / Esta tesis doctoral es una investigación sobre los orígenes y el desarrollo del ecosocialismo, corriente de pensamiento que fusiona elementos de la doctrina marxista, del socialismo utópico, del anarquismo y del ecologismo. Las raíces de esta hibridación ideológica se encuentran en el siglo XIX aunque habrá que esperar a la década de 1970 para que, a partir del impulso del nuevo ecologismo político, emerja un cuerpo doctrinario y la misma expresión, ecosocialismo, que comenzará a ser de uso habitual en la década siguiente, especialmente a partir de la transformación de partidos comunistas -en algunos casos, pocos años antes de la caída del Muro de Berlín- en izquierda verde o ecosocialista. Uno de estos partidos ecosocialistas es el caso de Iniciativa por Cataluña Verdes, partido heredero del PSUC, fundado el 23 de febrero de 1987 y que oficialmente abrazará el ecosocialismo el 22 de noviembre de 1996. En ese período Iniciativa irá buscando una identidad ideológica que fusionara las ideas de la izquierda radical con los nuevos movimientos sociales (pacifismo, feminismo y ecologismo). El ascenso del ecosocialismo se da en paralelo a los cambios sociales, económicos, políticos y comunicativos que definen un nuevo estadio de la Modernidad o bien una etapa diferente que conocemos como Postmodernidad desde que el filósofo Jean-François Lyotard publicó 1979 La Condition postmoderne. La tesis analiza el ecosocialismo como corriente que responde a algunos de los rasgos característicos de la Postmodernidad, y lo hacemos en el contexto de los cambios sociales, políticos y comunicativos que definen esta Posmodernidad y, concretamente, en Cataluña, que consideramos una de las regiones más postmodernas en Europa y en el mundo. El análisis de la trayectoria de Iniciativa por Cataluña Verdes desde 1987 se prolonga hasta las elecciones al Parlamento de Cataluña, el 27 de septiembre de 2015, período en el que esta formación ha sido uno de los pocos ejemplos en el mundo de partido político que se haya autodefinido como ecosocialista , que haya tenido representación parlamentaria e, incluso, que haya llegado a formar parte de un gobierno. Asimismo, la tesis analiza el papel de ICV durante el debate soberanista en Cataluña en el periodo 2003-2015. En este sentido, hemos elegido para nuestro estudio de caso la consulta no vinculante sobre la independencia de Cataluña que se celebró el 9 de noviembre de 2014 y los efectos que este debate ha tenido en las opiniones y actitudes de los militantes respecto al sentimiento de pertenencia identitario y al modelo de Estado, entre otros rasgos del perfil de esta militancia. A través de una encuesta entre 410 militantes de ICV hemos hecho una radiografía de la militancia, la más amplia que hasta ahora se haya elaborado de este partido. La encuesta también ha tenido como objetivo validar una de las teorías más importantes de la comunicación, la Espiral del Silencio, formulada en 1972 por la periodista, politóloga y socióloga alemana Elisabeth Noelle-Neumann. Como investigadora, Noelle-Neumann observó que en periodo electoral (y en otros tipos de debates públicos) algunos puntos de vista parecían obtener más atención que otros. A veces, las personas prefieren mantener el silencio e, incluso, evitar hablar. La socióloga alemana llamó a este fenómeno "espiral del silencio" que ocurre cuando -contrariamente cuando los individuos perciben sus propias opiniones como populares no tienen ningún problema en expresarlas y defenderlas- las personas percibimos que nuestras opiniones no son populares y preferimos mantener el silencio. Este proceso ocurre en forma de espiral, y así una de las partes termina consiguiendo más publicidad que otras. Para Noelle-Neumann, la opinión pública son actitudes y comportamientos que deben poder expresarse en público sin peligro de caer en el aislamiento. En un contexto de controversia y cambio, las opiniones públicas son aquellas actitudes que se pueden expresar sin tener que sufrir el peligro de aislamiento. Hay, sin embargo, excepciones a este fenómeno de espiral del silencio. Son aquellos grupos e individuos que no tienen miedo al aislamiento y que no tienen ningún problema en expresar sus opiniones sin que ello conlleve consecuencias. Esta es una característica de los innovadores, agentes de cambio, vanguardias y el "hard-core" (núcleo duro) de los partidos políticos. El caso práctico de esta tesis se ha centrado en analizar los cambios en las actitudes y opiniones de la militancia (hard-core) de un partido político, ICV, en el contexto del debate sobre la independencia de Cataluña. Es una de las primeras investigaciones que se ha hecho en Cataluña y en España en que se ha aplica esta teoría en un ámbito de la realidad social y política, en este caso en el terreno de la comunicación política. Con este estudio también hemos querido investigar si el fenómeno de espiral de silencio tiene vigencia en la "sociedad red" actual. / This doctoral thesis investigates the origins and development of eco-socialism, a fusion of thought with elements of marxist doctrine, of utopian socialism, of anarchism and environmentalism. The roots of this ideological hybridisation can be found in the 19 century, however one has to wait until the 1970's for the emergence of this doctrine and the term eco-socialism. The impulse for the theory of eco-socialism emerged from a body of doctrine of the same name, eco-socialism. This term became to be used more generally in the following decade particularly with the transformation of the communist parties (in some cases a few years before the fall of the Berlin Wall) into green left or eco-socialism. One of these eco-socialist parties is the case of Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) that was founded on the 23 February 1987 and embraced officially eco-socialism on the 22nd of November 1996. In this period ICV was looking for an ideological identity which was able to fuse the ideas of the radical left with the ideas from the new social movements (pacifism, feminism and environmentalism). The emergence of eco-socialism happens in parallel with social, political, economic and communication changes and these changes came to define a new stage in Modernity or a new stage which we know as Post-modernity from the philosopher Jean-François Lyotard and his publication of La Condition postmoderne in 1979. This thesis analyses eco-socialism as a current of thought which has responded to some of the characteristics of Post-modernity and in particular in the context of Catalonia, which we consider to be one of regions of Europe and in the world which is more postmodern. Our analysis of the trajectory of ICV is from 1987 until the elections on the 27 September 2015. In this period this political party has been one of the few examples in the world of a political party which defined itself as eco-socialist and which had a parliamentary representation and even formed part of a government. Also this thesis analyses the role of ICV during the debate about sovereignty in Catalonia in the period 2003-2015. In relation with his period we chose for this study the case of the non binding consultation for the independence of Catalonia which took place on November 9 of 2014 and the effects of this debate on the opinions and attitudes of the membership (hard-core) in relation with their roots of identity and the model of the state. Through a questionnaire completed by 410 members of ICV we have constructed a profile of this membership. This profile is the largest ever to be made about membership of ICV. Also the purpose of this questionnaire was to validate one of the most important communication theories, the Spiral of Silence. As a political researcher Noelle-Neumann observed that in elections (and other kind of public debates) certain views seem to get more play than others. Sometimes people prefer to remain silent about their opinions rather than talk about them. Sociologist Noelle-Neumann calls this the spiral of silence that occurs when individuals who perceive that their opinion is popular express and defend it, whereas those who do not think their opinion is popular remain quiet. This process occurs in a spiral, so that one side of an issue ends up with much publicity and the other side with little. For Noelle-Neumann public opinion includes attitudes or behaviors one is able to express in public without the danger of isolating oneself; in areas of controversy or change, public opinions are those attitudes one can express without running the danger of isolating oneself. There are exceptions to the spiral of silence. There are groups and individuals who do not fear isolation and who will express their opinions no matter what the consequences, a characteristic of innovators, change agents, the avant-garde and the hard-core of political parties. This is one of the first pieces of research focused on this theory related to the Catalan social or political reality and in this case in relation to the field of study of political communication. Finally, we want to investigate if the Spiral of Silence phenomena could be manifested in the current "network society".
84

La mediatització del conflicte ambiental el cas de les terres de l’Ebre.

Prades Tena, Jordi 23 October 2015 (has links)
Aquesta tesi identifica les transformacions socioculturals i en els mitjans de comunicació que, arran del conflicte ambiental, han tingut lloc a les Terres de l’Ebre en el període 2000-2015. A través de la mediatització, l’anàlisi detecta camps, moments i objectes mediatitzats fruit d’aquestes transformacions, en els nivells macro, meso i micro, en dos àmbits: la comunicació (local) i el dret (global). La Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre exemplifica el canvi d’un discurs negatiu, victimista i resignat a un discurs propositiu, un reframing del conflicte cap al consens. Certament, la confirmació de la hipòtesi no significa que les diferències entre els actors en disputa s’hagin resolt, però hi ha nous punts per a l’acord. La Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre es presenta com una oportunitat incerta: És una eina vàlida per implementar polítiques de sostenibilitat i en aquest sentit pot ser útil per apaivagar aspectes econòmics i socials del conflicte a nivell local i a curt i mitjà termini. En canvi, passada pel sedàs de la cultura dels drets revisada, la reserva no sembla que serveixi per resoldre el conflicte ambiental, atès que reprodueix el model de la modernització ecològica que el capitalisme imposa globalment. / Esta tesis identifica las transformaciones socioculturales y en los medios de comunicación que, a raíz del conflicto ambiental, han tenido lugar en las Tierras del Ebro en el período 2000-2015. A través de la mediatización, el análisis detecta campos, momentos y objetos mediatizados fruto de estas transformaciones, en los niveles macro, meso y micro, en dos ámbitos: la comunicación (local) y el derecho (global). La Reserva de la Biosfera de las Terres de l'Ebre ejemplifica el cambio de un discurso negativo, victimista y resignado a un discurso propositivo, un reframing del conflicto hacia el consenso. Ciertamente, la confirmación de la hipótesis no significa que las diferencias entre los actores en disputa se hayan resuelto, pero hay nuevos puntos para el acuerdo. La Reserva de la Biosfera de las Terres de l'Ebre se presenta como una oportunidad incierta: Es una herramienta válida para implementar políticas de sostenibilidad y en este sentido puede ser útil para apaciguar aspectos económicos y sociales del conflicto a nivel local y a corto y medio plazo. En cambio, pasada por el tamiz de la cultura de los derechos revisada, la reserva no parece servir para resolver el conflicto ambiental, dado que reproduce el modelo de la modernización ecológica que el capitalismo impone globalmente. / This thesis identifies social, cultural and media transformations that, as a result of environmental conflict, have taken place in the Terres de l'Ebre in the period 2000-2015. Through mediatization, the analysis detects mediatized fields, moments and objects -as a result of these changes-, in the macro, meso and micro level in two areas: communication (local) and law (global). The Biosphere Reserve of Terres de l'Ebre illustrates the switch from a negative discourse reflecting victimization and resignation to a purposeful discourse reflecting action, enthusiasm and hope that points to something more than just agreeing to disagree. Although the confirmation of the hypothesis does not mean that the differences between the players in dispute have been resolved, there are new points to the agreement. The Biosphere Reserve of Terres de l'Ebre is an uncertain opportunity. It is a valid tool for implementing sustainability policies and in this sense it may be useful to appease social and economic aspects of the conflict at a local level and at short and medium term. Instead, from a culture of rights' point of view, the reserve does not seem to be useful to resolve the environmental conflict, given that it reproduces the ecological modernization model that capitalism imposes globally.
85

La enseñanza universitaria de la Ética y Deontología periodísticas y los desafíos morales de los informadores. Encuentros y desencuentros entre la academia y la profesión en la transición al Espacio Europeo de Educación Superior

Jiménez Gómez, Eva 21 January 2016 (has links)
En aquest treball, es descriu l'estat de l'ensenyament de l'assignatura d'Ètica i Deontologia periodístiques, s'explica la percepció dels periodistes sobre diverses qüestions ètiques i es comparen les respostes de professors i informadors sobre alguns aspectes concrets el 2012 a Espanya. Com en aquest moment la universitat espanyola es trobava en plena transició a l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), s'analitza també una mostra de programes impartits en llicenciatura i grau per un mateix professor, a fi de determinar si s'estava produint o no una millora en la qualitat de l'ensenyament. Tot això s'acompanya, a més, d’una perspectiva històrica que permet conèixer millor l'evolució de l'ensenyament de la matèria i dels dilemes morals, l'ètica, la deontologia i l’autoregulació dels professionals. Aquesta informació s'ha obtingut a partir de dues enquestes en línia, una a docents i una altra a periodistes, així com d'una anàlisi de contingut i bibliogràfica, respectivament. En la part acadèmica, el lector podrà conèixer qui impartia aquesta matèria en la carrera de Periodisme a les facultats de Comunicació espanyoles, què ensenyaven i com ho feien durant el curs 2011-2012. I esbrinarà, per exemple, que els professors es plantegen fites educatives molt pràctiques i ambicioses, però que després no són coherents amb els sistemes d'avaluació emprats, més propis de classes magistrals i teòriques. També podrà comprovar que la implantació del sistema de Bolonya encara no es trobava plenament assentada, amb més canvis superficials que significatius. En el bloc dedicat a la professió, s'aprecia amb claredat que els periodistes es troben tan preocupats per la falta de llibertat i autonomia dins de la seva pròpia empresa que són incapaços de pensar en les repercussions del seu treball de cara a la ciutadania i la consegüent pèrdua d'identitat i sentit del seu treball. El capítol històric ajuda a comprendre com les dictadures, sobretot la franquista, van impedir un desenvolupament adequat de la llibertat i, per tant, de la responsabilitat. Això s'aprecia tant en la docència, on es va confondre i se segueix confonent la moral amb l'ètica, l'ètica amb la deontologia i la deontologia amb l'autoregulació; però també en la professió, on els periodistes es mostren incapaços de buscar solucions conjuntes per por de perdre la seva fràgil llibertat. La tesi constitueix una invitació al coneixement mutu, de tal manera que acadèmics i professionals puguin comprendre's i alçar ponts de col·laboració que beneficiïn ambdues parts i, indirectament, tota la societat. / En este trabajo se describe el estado de la enseñanza de la asignatura de Ética y Deontología periodísticas, se explica la percepción de los periodistas sobre diversas cuestiones éticas y se comparan las respuestas de profesores e informadores sobre algunos aspectos concretos en 2012 en España. Como en ese momento la universidad española se hallaba en plena transición al Espacio Europeo de Educación Superior (EEES), se analiza también una muestra de programas impartidos en licenciatura y grado por un mismo profesor, a fin de determinar si se estaba produciendo o no una mejora en la calidad de la enseñanza. Todo ello se acompaña, además, con una perspectiva histórica que permite conocer mejor la evolución de la enseñanza de la materia y de los dilemas morales, la ética, deontología y autorregulación de los profesionales. Dicha información se ha obtenido a partir de dos encuestas en línea, una a docentes y otra a periodistas, así como de un análisis de contenido y bibliográfico, respectivamente. En la parte académica, el lector podrá conocer quiénes impartían dicha materia en la carrera de Periodismo en las facultades de Comunicación españolas, qué enseñaban y cómo lo hacían durante el curso 2011-2012. Y averiguará, por ejemplo, que los profesores se plantean metas educativas muy prácticas y ambiciosas, pero que después no son coherentes con los sistemas de evaluación empleados, más propios de clases magistrales y teóricas. También podrá comprobar que la implantación del sistema de Bolonia todavía no se hallaba plenamente asentada, con más cambios superficiales que significativos. En el bloque dedicado a la profesión, se aprecia con claridad que los periodistas se hallan tan preocupados por la falta de libertad y autonomía dentro de su propia empresa que son incapaces de pensar en las repercusiones de su trabajo de cara a la ciudadanía y la consiguiente pérdida de identidad y sentido de su trabajo. El capítulo histórico ayuda a comprender cómo las dictaduras, sobre todo la franquista, impidieron un desarrollo adecuado de la libertad y, por tanto, de la responsabilidad. Esto se aprecia tanto en la docencia, donde se confundió y se sigue confundiendo la moral con la ética, la ética con la deontología y la deontología con la autorregulación; pero también en la profesión, donde los periodistas se muestran incapaces de buscar soluciones conjuntas por miedo a perder su frágil libertad. La tesis constituye una invitación al conocimiento mutuo, de tal manera que académicos y profesionales puedan comprenderse y tender puentes de colaboración que beneficien a ambas partes e, indirectamente, a toda la sociedad. / This paper describes the status of the teaching of the subject of Journalistic Ethics and Deontology, the perception of journalists on various ethical issues and the responses of teachers and reporters about some specific aspects are compared in 2012 in Spain. As at that time Spanish university was in full transition to the European Higher Education Area (EHEA), is also analysed a sample of programs taught in “licenciatura” and “grado” by the same teacher, to determine if it was occurring or not improvement in the quality of teaching. Besides, all of this is accompanied by a historical perspective to gain understanding into the development of ethics teaching and moral, ethical, deontological and professional self-regulation. Such information has been obtained from two online surveys, one from teachers and other from journalists, as well as a content analysis and literature respectively. On the academic side, readers will know who taught one particular subject in the career of Journalism at Communication schools in Spain, what taught and how they did during 2011-2012. And you'll find out, for example, that teachers arise very practical and ambitious educational goals, but are not consistent with employee evaluation systems, more typical of conference and lectures. You can also verify that the implementation of the Bologna system was not yet fully established, with more superficial than significant changes. In the section dedicated to the profession, we see clearly that journalists are so concerned about the lack of freedom and autonomy within their own company that are unable to think about the impact of their work on citizenship and the consequent loss of identity and sense of their work. The historical chapter helps to understand how dictatorships, particularly Franco’s, prevented adequate development of freedom and therefore responsibility. This is reflected both in teaching, where became confused and continues to confuse morality with ethics, ethics and deontology and deontology and self-regulation; but also in the profession, where journalists are incapable of finding joint solutions for fear of losing his fragile freedom. The thesis is an invitation to mutual knowledge, so that academics and professionals can understand and build bridges of cooperation to benefit both and indirectly the whole society.
86

Radios universitarias y redes sociales. Análisis de la gestión de contenidos de la radio universitaria española en las redes sociales

Casajús, Lucía 28 January 2015 (has links)
La tesis analiza la gestión de contenidos de las radios universitarias españolas en las redes sociales a partir del estudio de las 23 radios de la Asociación de Radios Universitarias de España (ARU). Tras una aproximación teórica a los medios de comunicación en Internet, la web 2.0 y las redes sociales, la radio en este contexto, la radio universitaria en general y en España en particular, se analizan las emisoras y los datos de sus páginas web y de la gestión de redes sociales, así como los canales en las redes sociales más utilizadas. Junto a las conclusiones, se expone la situación y tendencias de las radios en redes sociales, reflexionando sobre sus posibilidades; y se plantea un catálogo de buenas prácticas para la integración de las redes sociales en la gestión de las radios. / The thesis analyses the content management of the Spanish university radio in social networks based on the study of the 23 university radio stations of the Spanish Association of University Radio Stations (ARU). It starts from a theoretical approach to the media on the Internet, the web 2.0 and the social networks, the radio in this context, university radio in general and in Spain in particular. Spanish university radio stations and data from their websites and social network management are analysed. Together with the conclusions, the status and trends of the university radio stations on social networks are studied, thus reflecting on their possibilities for the future. The thesis arises a catalogue of best practices for the integration of social networks in the management of university radios.
87

La Democracia Digital y sus Artefactos: Implementación de las Aplicaciones de Asesoramiento al Voto (VAAs) en España, Chile y la Unión Europea

Uribe Sandoval, Ana Cinthya 12 January 2016 (has links)
Aquesta tesi doctoral és una anàlisi de caràcter experimental que pretén fer un balanç de l’aplicació de les eines conegudes com Aplicacions d’Assessorament al Vot o VAAs (segons les seves sigles en anglès) en diversos contextos. Concebuts com un element d'educació i informació ciutadana, els VAAs permeten als electors trobar al partit o opció política amb la que tenen més coincidència en comparar les seves postures en certes qüestions de política pública amb les dels candidats / partits / coalicions que es presenten a l’elecció. Després de presentar l'eina creada a finals del segle XX a Holanda i aplicada en altres països com una pràctica exemplar (best practice), aquest treball d'investigació pretén reflectir les diferències, reptes, problemes i èxits enfrontats en implementar la metodologia en tres diferents entorns: Catalunya (Elecciones.es), Xile (VotoInformado) i un projecte en xarxa per a les eleccions europees de 2014 (VoteMatch Europe). / Esta tesis doctoral es un análisis de carácter experimental que pretende realizar un balance de la aplicación de las herramientas conocidas como Aplicaciones de Asesoramiento al Voto o VAAs (según sus siglas en inglés) en diversos contextos. Concebidas como un elemento de educación e información ciudadana, las VAAs permiten a los electores encontrar al partido u opción política con los que tienen mayor coincidencia al comparar sus posturas en ciertas cuestiones de política pública con las de los candidatos/partidos/coaliciones que se presentan a dicha elección. Después de presentar la herramienta creada a finales del siglo XX en Holanda y aplicada en otros países como una buena práctica, este trabajo de investigación pretende reflejar las diferencias, retos, problemas y éxitos enfrentados al implementar la metodología en tres distintos entornos: Cataluña (Elecciones.es), Chile (VotoInformado) y un proyecto en red para las elecciones europeas de 2014 (VoteMatch Europe). / The following dissertation is an experimental analysis around the implementation of the tools known as Voting Advice Applications in different environments. Conceived as a standard guide for voters in any kind of elections, the VAAs aim to help voters to find the political party that would represent them better in a given situation. After defining the tool created in the Netherlands at the end of the 20th Century as a best practice, this research will go through the problems, success and challenges faced by teams that had introduced the method in three different environments: Catalonia (Elecciones.es), Chile (VotoInformado) and a network for the European Elections (VoteMatch Europe).
88

HYDROGENOLYSIS OF GLYCEROL OVER NI-BASED CATALYSTS

Miranda Morales, Bárbara Cristina 17 October 2014 (has links)
La demanda de energía en el mundo va en aumento año a año. Los sistemas de producción y patrones de consumo actuales son insostenibles. Existe la necesidad de desarrollar nuevas formas de satisfacer no sólo, la demanda de energía y producción de compuestos químicos, sino también de encontrar una forma de hacerlo que sea amigable con el ambiente. El glicerol, como recurso biomásico, representa una alternativa a esto. El catalizador cumple un papel clave en el mecanismo de rompimiento de los enlaces C-C y C-O del glicerol, y modula la selectividad hacia los productos deseados. Debido a esto, el presente trabajo de investigación desea contribuir en el desarrollo de catalizadores para su aplicación en la transformación catalítica de glicerol a productos químicos de alto valor. Además, ayudar al entendimiento de la relación entre la estructura del catalizador y la actividad catalítica. La atención de esta investigación se centra en la conversión de glicerol sobre catalizadores de níquel, cuya principal desventaja es su baja estabilidad debido a la deposición de carbón. Cómo mejorar la estabilidad de los catalizadores de níquel es aún un tema de debate. Se estudió la conversión catalítica de glicerol en fase gas sobre un catalizador de Ni/γ-Al2O3 a presión atmosférica, 573 K y en presencia de hidrógeno en un reactor de lecho fijo. La temperatura de reducción del catalizador fue empleada como parámetro para evaluar su efecto sobre la actividad catalítica. Además, el efecto de la introducción de Cu en el catalizador de Ni/γ-Al2O3 sobre la conversión del glicerol fue también estudiado. Diferentes razones atómicas Ni/Cu (8/1, 4/1, 2/1, 1/1, 1/2, 1/4, 1/8) fueron estudiadas. / World demand for energy, chemicals and products is increasing every year. Current production systems and consumption patterns are now unsustainable. New alternative ways must be developed to satisfy not only the energy needs and the production of chemicals but also for a more friendly effect on the environment. Biomass resources such as glycerol represent one alternative to this. The catalyst role in the mechanism of the cleavage of the C-C and C-O bonds which modulates the routes in the glycerol conversion is the key to control the selectivity to target products. Because of that, this research work wishes to contribute with the development of catalysts for the catalytic transformation of glycerol to high value-added chemicals, and to understand the catalyst structure relationship with the catalytic performance. The attention of the present research is devoted to the glycerol hydrogenolysis over Ni based catalysts. The catalytic conversion of glycerol in gas phase over Ni/γ-Al2O3 catalyst at atmospheric pressure and 573 K in the presence of hydrogen in a fixed bed reactor was studied. Different reduction temperatures of the Ni samples were used as parameter to evaluate its effect on the catalytic performance. Then, the effect of Cu introduction into Ni in the catalytic glycerol conversion was also studied. Different Ni/Cu atomic ratios of 8/1, 4/1, 2/1, 1/1, 1/2, 1/4, 1/8 were studied.
89

Els escrits estètics d'Antoni Tàpies

Tort Bodro, Eulàlia 08 July 2015 (has links)
L’aportació artística d’Antoni Tàpies figura, des de fa varies dècades, entre les més notables de la segona meitat del segle XX. La seva influència aviat va transcendir l’entorn més inmediat i avui és una figura que gaudeix de reconeixement internacional. Nascut el 1923 en el si d’una família burgesa, culta i catalanista, immersa des de mitjan segle XIX en una tradició editorial i llibretera, ben aviat es despertà en el jove artista un amor pels llibres i la lectura. Aquestes circumstàncies familiars suposaren una extraordinària oportunitat per a què des de ben jove llegís a Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Wilde o Sartre, entre d’altres. Probablement aquesta estima per la lectura sembrada en temps de joventut influí en què Antoni Tàpies sigui avui un dels pocs artistes de casa nostra que ha optat per l’escriptura com a mitjà d’expressió. Al llarg de la seva vida, publicà set volums, cinc dels quals constitueixen una selecció d’articles publicats en premsa i mitjans de comunicació. En aquest sentit, en tant que col·laborador habitual d’algunes de les capçaleres més importants del nostre país, Antoni Tàpies conreà l’escriptura de manera activa i periòdica, expressant les seves opinions en aquelles qüestions que considerava pertinents. L’objectiu d’aquesta investigació consisteix en realitzar una anàlisi del llegat textual de l’artista per esbossar les principals línies del pensament d’Antoni Tàpies i esbrinar, si s’escau, quines són les vinculacions entre l’obra plàstica i els seus escrits. Antoni Tàpies constitueix una raresa en el panorama historiogràfic estètic català i ens preguntem si Tàpies forma part de la tradició d’artistes occidentals que des de finals del segle XIX usaren la ploma per expressar els seus pensaments i teories artístiques. Antoni Tàpies pensà contínuament l’art i sovint en la seva obra trobem temàtiques que impregnen l’obra literària publicada al llarg dels anys. Tres d’aquestes qüestions que l’artista aborda en múltiples articles són: la pregunta sobre el sentit de l’art, un intent d’aproximació a la figura de l’artista i, finalment, les vinculacions entre art i espiritualitat. En aquest sentit, aquesta investigació s’adentra en la pregunta sobre el sentit de l’art que, en el cas particular d’Antoni Tàpies, s’haurà de respondre, entre d’altres aspectes, des de la seva funció social. Així mateix, cal situar l’artista català en diàleg amb d’altres artistes contemporanis que han reflexionat sobre qüestions semblants per poder, posteriorment, construir una visió de conjunt i valorar-ne la seva originalitat. Aquesta tesi també recorre una altra pregunta fonamental: com creu Antoni Tàpies que ha de ser el vertader artista. Aquesta és una pregunta important, ja que aludeix a aspectes personals i ens apropa als anhels més íntims de l’artista. Tàpies rebutja qualsevol intent de reduir el paper de l’artista al de mer comunicador entès com aquell qui reprodueix el discurs generat per pensadors i escriptors. L’artista ha de trobar una veu pròpia que el defineixi i cal establir les relacions entre aquesta personalitat i la funció social de l’art. Finalment, farem referència a la darrera de les temàtiques que volem estudiar: art i espiritualitat. Antoni Tàpies no s’adscriu a cap religió tot i que paraules com mística, energia, camí, Déu o meditació farceixen els seus escrits. L’artista té una visió molt personal sobre aquesta qüestió, influïda per les cultures orientals, especialment les procedents d’Índia, Xina i Japó. Ens preguntarem doncs si l’art és un mitjà de comunicació de l’experiència transcendent. En definitiva, Antoni Tàpies mai no publicà un llibre amb tota la seva estètica o filosofia de l’art però sí que optà, al llarg de tota la seva vida, per publicar articles circumstancials. L’anàlisi d’aquests textos, al costat de la seva obra plàstica, ens haurien de permetre apropar-nos al seu pensament en la que és la primera tesi doctoral sobre els escrits d’Antoni Tàpies. / The artistic contribution of Antoni Tàpies figure, for several decades, among the most notable in the second half of the twentieth century. His influence soon transcended the immediate surroundings and today is a figure who enjoys international recognition. Antoni Tàpies was born in Barcelona in 1923 into a cultured, middle-class, Catalan nationalist family who, since the 19th century, had been part of a publishing and book-selling tradition that awoke in him an early love of books and reading. These extraordinary family circumstances meant the opportunity to read Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Sartre and Wilde, among others. Probably this love for reading explains that Antoni Tàpies is today one of the few artists in Catalonia who have chosen writing as a way of expression. Throughout his life, he published seven books and five of them are a selection of articles published in press and magazines. In this sense, as a regular contributor to some of the most important headlines of our country, Antoni Tàpies cultivated writing actively and regularly expressing his opinions on matters that he considered important. The objective of this research is to perform a textual analysis of the legacy of the artist to sketch the main lines of Antoni Tàpies thought and find out which are the links between the artistic work and his writings. Antoni Tàpies is a rarity in the historiographical aesthetic Catalan scene and we want to wonder if he is part of the Western tradition of artists that use the text to express their thoughts and artistic theories from the late nineteenth century since nowadays. Antoni Tàpies always thought the art and there are some themes that permeate the literary works published over the years. Three of these issues are: the question about the meaning of art, an attempt to approach the figure of the artist and, finally, the links between art and spirituality. In this sense, this research analises the question about the meaning of art that in Antoni Tàpies’ case should respond, among other things, from its social function. Likewise, we must place the Catalan artist in dialogue with other contemporary artists who have reflected on similar issues triyng to assess its originality. This thesis also runs another fundamental question: how Antoni Tàpies believes that a true artist must be. This is an important question because alludes to personal issues and brings us to the deepest longings of the artist. Tàpies rejects any attempt to reduce the role of the artist as a communicator understood as the one who plays the speech generated by thinkers and writers. The artist has to find their own voice and define the need to establish relationships between the personality and the social function of art. Finally, we will refer to the last issue that we want to study: art and spirituality. Antoni Tàpies not attached to any religion but words like mystical, energy, path, God or meditation stuffed his writings. The artist has a very personal view on this issue, influenced by Eastern cultures, especially from India, China and Japan. We therefore ask if art is a way of communication of the transcendental experience. In short, Antoni Tàpies never published a book with all his aesthetics or art philosophy. He choses, throughout his life, to publish circumstancial articles. The analysis of these texts, along with his artistic work, should enable us to get closer to his thinking in what is the first doctoral thesis on the writings of Antoni Tàpies. / La aportación artística de Antoni Tàpies figura, desde hace varias décadas, entre las más notables de la segunda mitad del siglo XX. Su influencia pronto trascendió el entorno más inmediato y hoy es una figura que goza de reconocimiento internacional. Nacido en 1923 en el seno de una familia burguesa, culta y catalanista, inmersa desde mediados del siglo XIX en una tradición editorial y librera, pronto se despertó en el joven artista un amor por los libros y la lectura. Estas circunstancias familiares supusieron una extraordinaria oportunidad para que desde muy joven leyera a Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Wilde o Sartre, entre otros. Probablemente este aprecio por la lectura sembrada en tiempos de juventud influyó en que Antoni Tàpies sea hoy uno de los pocos artistas catalanes que ha optado por la escritura como medio de expresión. A lo largo de su vida, publicó siete volúmenes, cinco de los cuales constituyen una selección de artículos publicados en prensa y medios de comunicación. En este sentido, como colaborador habitual de algunas de las cabeceras más importantes de nuestro país, Antoni Tàpies cultivó la escritura de manera activa y periódica, expresando sus opiniones en aquellas cuestiones que consideraba pertinentes. El objetivo de esta investigación consiste en realizar un análisis del legado textual del artista para esbozar las principales líneas del pensamiento de Antoni Tàpies y averiguar cuáles son las vinculaciones entre obra plástica y escritos. Antoni Tàpies constituye una rareza en el panorama historiográfico estético catalán y nos preguntamos si Tàpies forma parte de la tradición de artistas occidentales que desde finales del siglo XIX usaron la pluma para expresar sus pensamientos y teorías artísticas. Antoni Tàpies pensó continuamente el arte y a menudo encontramos temáticas que impregnan toda la obra literaria publicada a lo largo de los años. Tres de estas cuestiones que el artista aborda en múltiples artículos son: la pregunta sobre el sentido del arte, un intento de aproximación a la figura del artista y las vinculaciones entre arte y espiritualidad. En este sentido, esta investigación se adentra en la pregunta sobre el sentido del arte que, en el caso particular de Antoni Tàpies, deberá responderse, entre otros aspectos, desde su función social. Asimismo, hay que situar al artista catalán en diálogo con otros artistas contemporáneos que han reflexionado sobre cuestiones similares para poder, posteriormente, construir una visión de conjunto y valorar su originalidad. Esta tesis también recorre otra pregunta fundamental: cómo cree Antoni Tàpies que debe ser el verdadero artista. Esta es una pregunta importante, ya que alude a aspectos personales y nos acerca a los anhelos más íntimos del artista. Tàpies rechaza cualquier intento de reducir el papel del artista al de mero comunicador entendido como aquel que reproduce el discurso generado por pensadores y escritores. El artista debe encontrar una voz propia que lo defina y es necesario establecer las relaciones entre esta personalidad y la función social del arte. Finalmente, haremos referencia a la última de las temáticas que queremos estudiar: arte y espiritualidad. Antoni Tàpies no se adscribe a ninguna religión aunque palabras como mística, energía, camino, Dios o meditación llenan sus escritos. El artista tiene una visión muy personal sobre esta cuestión, influida por las culturas orientales, especialmente las procedentes de India, China y Japón. Nos preguntaremos pues si el arte es un medio de comunicación de la experiencia trascendente. En definitiva, Antoni Tàpies nunca publicó un libro con toda su estética o filosofía del arte pero sí optó, a lo largo de su vida, por publicar artículos circunstanciales. El análisis de estos textos, junto a su obra plástica, debería permitirnos acercarnos a su pensamiento en la que es la primera tesis doctoral sobre los escritos de Antoni Tàpies.
90

Propuesta y desarrollo de un modelo para la evaluación de la recuperación de información en internet.

Martínez Méndez, Francisco Javier 10 July 2002 (has links)
La recuperación de información, como disciplina claramente diferenciada de la recuperación de datos, posee una naturaleza determinista que provoca ineludiblemente ciertas dosis de incertidumbre a la hora de la realizar una operación de búsqueda. Es por ello que, desde el inicio del desarrollo de esta disciplina, ha surgido una considerable cantidad de propuestas de medida de la efectividad del funcionamiento de los sistemas encargados de esta tarea: los sistemas de recuperación de información (SRI). La consolidación de la World Wide Web como ejemplo paradigmático del desarrollo de la Sociedad de la Información y del Conocimiento, y la continua multiplicación del número de documentos que en ella se publican cada día, propicia la creación de los sistemas de recuperación de información más avanzados, de mayor volumen de documentos gestionados y de mayor popularidad: los motores de búsqueda. En estos sistemas, no obstante, subyacen las dudas sobre su efectividad, máxime cuando los mismos suelen ofrecer grandes cantidades de referencias entre las cuales abundan muchas poco relevantes con la necesidad de información del usuario. La evaluación de estos sistemas ha sido, hasta el momento. dispersa y dispar. La dispersión procede de la poca uniformidad de los criterios empleados y la disparidad surge de la aperiodicidad de los estudios y por la diferente cobertura de los mismos. Surge entonces la necesidad de proponer el desarrollo de un modelo de evaluación multidimensional de estos sistemas, próximo a los usuarios y al contexto donde se desarrolla, la World Wide Web, entorno difícil de gestionar y que, además, se encuentra afectado de grandes dosis de volatilidad. Nuestra propuesta de modelo de evaluación adapta medidas empleadas en otros procesos de la misma naturaleza, basadas en los juicios de relevancia y en la detección de errores y/o duplicados e implementa una función discreta de ponderación de la relevancia de los documentos diseñada con base en su posición dentro de la respuesta que ofrece el motor. Por último, nuestra propuesta analiza la similitud de las colecciones de documentos almacenadas en los índices de los motores. El análisis de la serie de datos producidos por el experimento de verificación de viabilidad de este modelo, nos ha permitido identificar un comporta- miento tipo de los motores de búsqueda, a pesar de lo difuso y heterogéneo que resulta el espacio donde han de trabajar. / Information Retrieval, thinked as discipline clearly distinguised to data retrieval. gets a deterministic nature that implies. inescapably, small doses of uncertainty about the effectiveness of a search. So, since the beginning of the development of this discipline, has growth a considerably number of proposals oriented to mesaure the effectiveness of the Information Retrieval Systems. The consolidation of the World Wide Web as the paradigmatic schema for developing the Information and Knowledge Society, and the continuous multiplication of the number of documents published in this environment, has leaded the implementation and establishment of the most advanced, great and extense information retrieval systems: the web search engines. Nevertheless, under these systems underlie the doubt about their effectivenes, especially when they usually present, as response to a question, many documents with few relevance to the user information need. The evaluation of these systems has been, until the moment, dispense and different. The scattering is dued to the little uniformity detected into the set of criteria used in these works, and this disparity derives from their aperiodicity and different coverage. It is necessary to dispose of a proposal of a model for a multidimensional evaluation of the web search engines, near to the users and oriented to the context: the World Wide Web. Our proposal adjusts and combines several measures based on the relevance of the documents. traditionally used in another studies of similar nature and goals, with the detection of the percentages of dead links and duplicates references, implementing a discrete function for the measurement of the relevance. designed in basis of the documents position into the response offered by the searh engine. The analysis of the series of data produced by our experiment, let us the possibility of identify a standard behaviour of the search engines, in spite of the diffuse and heterogeneus space where they have to work.

Page generated in 0.0636 seconds