Xina representa avui el mercat emergent més atractiu del món. Molts indicadors econòmics ho confirmen: Xina encarna un país amb un PIB pròsper, una creixent població urbana, una ascendent classe mitjana i un augment en la despesa privada i públic. Malgrat tot això, les exportacions espanyoles a Xina són encara baixes i subratllen un dèficit comercial desfavorable i crònic. Per descomptat, es fan esforços per corregir aquest desequilibri de comerç. L'evolució a partir de 2009 mostra un augment de les exportacions espanyoles a Xina, una petita reducció en el dèficit i un augment en la inversió directa. No obstant això, tot això encara representa un canvi modest. El present document es basa en tres hipòtesis: en primer lloc, l'accés al mercat xinès dicta que les empreses estrangeres en general, i espanyoles en particular, adaptin els seus productes o serveis a aquesta demanda específica. En segon lloc, Xina ofereix un atractiu mercat conformat per molts consumidors i una significativa emergent classe mitjana. Espanya no aprofita plenament aquestes oportunitats. Finalment, l'accés al mercat xinès està ple d'obstacles: es requereix una inversió important, personal especialitzat, un període de recuperació llarg, molta paciència i perseverança. Per tant, és accessible només per a les grans empreses. Mentre es confirmen les dues primeres hipòtesis, no ocorre el mateix amb la tercera. Algunes grans i molt reconegudes marques espanyoles estan tenint gran èxit a Xina. Però també hi ha centenars de petites empreses que operen de manera fructífera en aquest país, en tots els sectors. L'enquesta realitzada confirma que hi ha importants possibilitats d'èxit, independentment de la grandària de l'empresa. La qüestió crucial és tenir una estratègia molt clara per a la implementació del projecte a Xina. Per tant, podem concloure que el fonamental no és principalment la mida (encara que pugui ajudar) sinó tenir una estratègia clara i complir amb certs requisits que s'analitzaran detalladament. S'ha realitzat una exhaustiva investigació utilitzant dades quantitatives i qualitatives. Es va enviar un qüestionari a les empreses espanyoles a Xina per categoritzar qui són i identificar les oportunitats; estudiar les seves dificultats i plans per al futur al país; descobrir les millors pràctiques: un marc que recolzi l'acció estratègica de les nostres empreses. Totes aquestes variables es troben desenvolupades en els propers capítols. Finalment, podem concloure que el món avança a un ritme turbulent i les empreses tracten d'adaptar-se ràpidament als canvis. Si en el passat recent les empreses occidentals es van traslladar a Xina per accedir al seu baix cost laboral, avui dia intenten accedir el mercat intern creixent. S'obren oportunitats gràcies a una classe mitjana ansiosa per consumir que augmenta ràpidament. L'accés és difícil i ple d'obstacles. Al mateix temps, els guanys no s'esperen fàcilment a curt termini. Però existeixen oportunitats per a les empreses espanyoles de totes les grandàries i sectors (un en particular és el turisme de qualitat de Xina cap a Espanya). El document proposa unificar esforços per promoure la marca Espanya, ja que Xina està aquí per quedar-se i les empreses espanyoles estan a Xina per quedar-se.

El primer capítol d’aquesta Tesis porta per Títol “Trade Patterns, Income Differences and Gains From Trade” i ha estat elaborada conjuntament amb el meu col·lega Wyatt J. Brooks. Quantificar els guanys provinents de comerç internacional és una àrea de recerca que ha estat estudiada usant una gran varietat de models de comerç. Al mateix temps, s’ha mostrat com les no-homoteticitats són molt útils per explicar patrons de comerç observats en dades molt desagregades. Posem ambdues literatures juntes per preguntar com les no-homoteticitats afecten les prediccions de guanys de comerç. A tal fi, desenvolupem un model de comerç amb N països amb els mateixos volums de comerç internacional, població, PIB per càpita i desigualtat dins de cada país que a les dades. Incloem les no-homoteticitats per tal que el comerç entre països rics i països pobres sigui igual al que observem a les dades. Amb aquest model, podem comparar els resultats en benestar obtinguts amb els que impliquen Arkolakis, Costinot, and Rodriguez-Clare (2012) – que dóna una fórmula senzilla de guanys comercials per part d’un gran nombre de models homotètics (també la versió d’aquest model quan les preferències són homotètiques). El principal resultat és que els models homotètics esbiaixen a la baixa els guanys comercials en països amb poca població i baixa productivitat, i a l’alça el dels països molt poblats i molt productius. El model homotètic esbiaixa a l’alça els guanys comercials dels EE.UU. i de Japó en 14% i 22%, mentre que ho fa a la baixa per Espanya i Itàlia en un 24% i un 14%. El segon capitol d’aquesta Tesis porta per títol “Measured Productivity and International Trade: An Unresolved Puzzle”. Utilitzar models de dinàmica d’empreses correctes quan s’analitza l’impacte del comerç és clau a fi d’entendre completament quins són els efectes a la part productiva de l’economia quan aquesta es dedica a comerciar més. Hi ha diversos models de comerç que intenten entendre la relació entre comerç i dinàmica d’empreses, però un d’ells és sens dubte el més utilitzat per economistes de comerç: el de Melitz (2003). Aquest model explica algunes característiques de les dades. En particular, vol explicar per què les empreses més productives exporten. És de comú parer entre els economistes que aquest model explica bé les característiques de productivitat de les empreses. En aquest capítol ens preguntem: ho és? Concretament, mostrem que si hom mesura la productivitat als resultats del model tal i com es fa a les dades, ens trobem amb resultats sorprenents sobre quines són les empreses més productives: poden ser les que no exporten. El tercer capítol de la Tesis es titula “Distortions, Productivity, and Idiosyncratic Shocks” i és escrita conjuntament amb el meu professor José María Da Rocha. Considerem distorsions en un model on les plantes tenen xocs idiosincràtics a la productivitat que evolucionen amb una moció Browniana. Introduir els xocs en el model implica que les plantes tenen beneficis no constants i com a resultat el marge de sortida es torna exogen, i les plantes han de decidir en cada període si es queden o no produint. Utilitzem l’equació de Kolmogorov per tal de caracteritzar l’equilibri estacionari. La contribució de l’estudi consisteix en mostrar que si un model es calibra/s’estima sense xocs idiosincràtics, les plantes tenen productivitat constant en el temps i la rati de sortida és exògena a fi d’obtenir els moments generats pel model amb xocs i sortida endògena, les distorsions en PTF són esbiaixades a l’alça. / The first chapter of this Thesis is entitled Trade Patterns, Income Differences and Gains From Trade and is coauthored with my colleague Wyatt J. Brooks. Quantifying the gains from international trade is an area of research that has been widely studied using a variety of trade models. At the same time, it has been shown that nonhomotheticities are useful for matching the systematic patterns of trade present in disaggregated trade data. We bring these two literatures together to ask how nonhomotheticities affect our predictions for gains from trade. To do so, we develop a N-country trade model that exactly matches bilateral trade, population, GDP per capita and within country income inequality for many countries. We include nonhomotheticities to match patterns of trade between rich and poor countries that we observe in highly disaggregated trade data. We then make use of the results from Arkolakis, Costinot, and Rodriguez-Clare (2012), which gives a simple formula for gains from trade in a large class of homothetic models, including a version of our model with the nonhomotheticity removed. Our main finding is that homothetic models underestimate gains from trade in countries with small populations and low productivities, and overestimate gains in countries with large populations and high productivities. The homothetic model overestimates the gains from being open to trade in the U.S. and Japan by 14% and 22%, and underestimates them in Spain and Italy by 24% and 14%. The second chapter of this Thesis is entitled Measured Productivity and International Trade: An Unresolved Puzzle. Using correct models of firm dynamics when analyzing the impact of trade is key in order to fully understand what are the effects to the supply side of the economy when it engages into trade. There are several models of trade that try to understand the role of trade and firm dynamics, but there is one that is most used by trade economists: the Melitz model (2003). This model explains several features of the data. In particular, it aims to explain why more productive firms export. It is a common agreement among economists that the model is well suited in order to explain these patterns. In this chapter we ask: is it? In particular, we show that measuring productivity in the model's outcome as it is done in the data may lead to some surprising results regarding what more productive firms do: they may be the non-exporters. The third chapter of this Thesis is entitled Distortions, Productivity, and Idiosyncratic Shocks and is coauthored with my professor José María Da Rocha. We consider policy distortions in a model where plants face idiosyncratic productivity shocks that evolve following a Brownian motion. Introducing idiosyncratic shocks into the model implies that plants have non-constant operating profits and as a result there is an endogenous exit margin and incumbent plants must decide in each period whether or not to remain in the industry. By using the forward Kolmogorov equation, we analytically characterize the Stationary Equilibrium. Our main contribution is to show that if a model is being calibrated/estimated without idiosyncratic shocks, where plants face constant productivity over time and the exit rate is exogenous to fit data generated from a model with shocks and endogenous entry, TFP distortions will be overestimated.

Aquesta tesi té per objectiu analitzar els canvis en les tries lingüístiques dels preadolescents mataronins en la transició a l’educació secundària. L’adolescència és una etapa vital marcada per constants transformacions i transicions a tots nivells on els preadolescents es redefineixen, canvien i es transformen constantment. Malgrat les transformacions constants aquests adolescents se socialitzen lingüísticament en un entorn concret (Schieffelin i Ochs 1986; Garrett i Baquedano-López 2002), assumint unes normes d’ús (Vila 2012) i uns habitus determinats (Bourdieu 1985). I és durant aquest procés quan adquireixen uns repertoris lingüístics i comunicatius concrets a través dels diferents camps socials –institucions escolars, mitjans de comunicació, xarxes socials, família– on estan immersos. Els objectius principals d'aquesta recerca són tres: en primer lloc es pretén examinar els canvis lingüístics de la població escolar que es produeixen en el Temps 1 (6è P) i el Temps 2 (1r ESO). En segon lloc, analitzar els canvis en les trajectòries individuals: els canvis intraindividuals. I finalment, dibuixar els perfils sociolingüístics dels canvis en els usos i les tries lingüístiques, i els lligams d’aquests amb els factors sociodemogràfics i sociolingüístics que els acompanyen. El projecte està concebut de manera longitudinal, amb dues etapes de recollida de dades. Una primera etapa, en què s’analitza el comportament dels informants en el seu últim any d'ensenyament primari (6è grau) i una segona etapa, un any més tard, amb l’anàlisi dels informants a la fi de 1r de l’Educació Secundària Obligatòria. La base de l'anàlisi és la comparació diacrònica dels indicadors d’usos lingüístics interpersonals (amb la família, amb els amics i amb el professorat) i de tries lingüístiques en el consum mediàtic (elecció de llengua en el consum cultural, mediàtic i d'oci). L'univers d'estudi (N= 888) són els alumnes de Mataró nascuts a l’any 1995 que durant el curs escolar 2006-07 cursaven 6è de primària (11 a 12 anys) i durant el curs escolar 2007-08 cursaven 1r ESO (12 a 13 anys). Les conclusions d'aquesta tesi indiquen que els preadolescents mataronins sociolingüísticament no formen grups hermètics sinó fluids i dinàmics. Les pràctiques lingüístiques dels alumnes mataronins s’inscriuen dins un contínuum social on s’han de seguir les trajectòries individuals per tal d’entendre el procés que estan vivint i els canvis en les seves tries lingüístiques. Podem agrupar els canvis en les tries lingüístiques en dues tendències: d’una banda, hi ha els canvis que es detecten al conjunt de la població escolar, és a dir, que tots els alumnes segueixen la mateixa tendència; i d’altra banda, hi ha els canvis en les tries lingüístiques més vinculats a les trajectòries individuals que només s’han detectat a través de l’estudi panel (canvis intraindividuals). En resum, els adolescents de la societat de la informació, no poden ser categoritzats en grans col•lectius –els que canvien les tries lingüístiques, dels que no–, sinó que les transformacions sociolingüístiques són molt més complexes i heterogènies. Ara bé, podem concloure en termes generals que: d’una banda, hi ha un retrocés del català en favor del castellà, sobretot per l’aprimament dels usos bilingües en català i castellà. D’altra banda, es detecten menys canvis en els usos interpersonals privats –família i amics– que en els formals –professorat– o en el consum cultural i mediàtic. I finalment, hi ha una certa estabilitat general (no hi ha canvis extrems en cap camp social), però sí que es produeixen oscil•lacions generalitzades en les trajectòries individuals. / One of the current challenges confronting bilingual education has to do with pupil’s reluctance to transfer their school-based L2 linguistic knowledge into their wider social domain. Whilst it is clear that bilingual education, in its multiple forms, can and does lead to successful outcomes (Baker 2006), the definition of success is often limited to the sociopolitical climate of the school, area or community and to the patterns of dominance relations between the two languages (Thomas and Roberts 2011). Nowadays, the successful of bilingual education in Catalonia is complex. On one hand, knowledge of Catalan among young people has increased significantly. However, knowledge is not seen translated into an effective growth in the use of Catalan inside and outside the school. Some authors have attempted to explain part of this process by examining the transition from childhood to youth. This thesis investigates the change in language practices that take place during the transition from primary to secondary school. It focuses especially on: identifying the most relevant changes that are produced in the linguistic uses in three domains: home, school and peer-to-peer, and examining the influence of sociodemographic and sociolinguistic environment in the transition and its sociolinguistic impact. The methodology for the study was based on a survey on language competence and use in Catalan and Castilian. The universe of the study is formed by 888 pupils aged between 11 and 13. The basis of the analysis is a panel comparison of indicators. Results show that in the transition from primary to secondary school there is an increase in the use of Castilian in all domains, from home to school. However, the use of Catalan is explained by the characteristics of the individual, the nature of the linguistic interaction and the availability of the language inside and outside the school.

La tesis que aquí presentamos busca estudiar dos cuestiones fundamentales. En primer lugar, el cómo se ha ido forjando la responsabilidad de proteger (R2P) en el marco de las Naciones Unidas. Y en segundo lugar, analizar las intervenciones de los miembros permanentes del Consejo de Seguridad en relación a esta temática a través del análisis de la argumentación de los mismos en una selección de debates y documentos oficiales. Se trata de un análisis teórico-práctico que intentará resolver si dentro del marco de la ONU la R2P se interpreta y se explota como algo que va más allá de un concepto meramente político. Nuestro punto de partida será poner a prueba la hipótesis inicial de la R2P, tanto en su formulación formal como en su aplicación en una serie de casos que se fueron sucediendo en el contexto posterior a la Guerra Fría. Asimismo, intentará determinar si se trata de un concepto que terminará resultando en un principio de carácter y aceptación universal o, por el contrario, simplemente responde a una demanda emanada de la comunidad internacional sin utilidad práctica real y aplicable a los conflictos actuales. De la misma forma, este trabajo pretende hacer énfasis en la distinción, si la hubiese, entre el concepto de protección de civiles (POC) y R2P, señalando tanto sus similitudes como sus diferencias. Pero el verdadero valor añadido de este estudio reside en analizar la evolución de la retórica empleada por los miembros del Consejo de Seguridad de la ONU a través del análisis de su discurso político de las intervenciones de los cinco miembros permanentes (P5s) del Consejo de Seguridad en una serie de sesiones públicas en relación a la R2P. Estudiaremos si los conceptos que se han ido acuñando a lo largo de la historia disponen del mismo significado y contenido político, o si por el contrario la terminología empleada va evolucionando a medida que se van sucediendo diferentes acontecimientos históricos. Además de analizar las intervenciones de los miembros permanentes del Consejo de Seguridad en una selección de debates y reuniones a puerta abierta, también estudiaremos una serie de documentos oficiales del Consejo, resoluciones o declaraciones presidenciales (PRST) donde aparecen reflejadas, tanto en los párrafos operativos como en el preámbulo de las mismas, alusiones a la R2P. Partiremos de que la responsabilidad de proteger supone que, más allá de los principios de soberanía, integridad territorial y la no interferencia en los asuntos domésticos de los estados, cuando un Estado no quiere o no puede cumplir con su responsabilidad de proteger los derechos humanos, relativos a las de cada uno de sus habitantes, corresponde a la comunidad internacional, y en particular a las Naciones Unidas, adoptar medidas colectivas firmes con el objetivo de paliar las atrocidades que se estén produciendo. La tesis se enmarca en el campo de las ciencias sociales, y aunque a primera vista pueda parecer un estudio de gran calado jurídico, por los temas y la materia estudiada, no es este el caso. Se trata más bien de un trabajo que se inserta en una línea de investigación de talante político, dentro de la rama de las relaciones internacionales. La originalidad del trabajo reside, entre otras cosas, en el hecho de que la doctoranda ha ocupado distintos cargos dentro de la ONU. Cabría destacar, entre otros, su estancia en la Misión híbrida las Naciones Unidas y la Unión Africana en Darfur (UNAMID), durante 14 meses, en calidad de oficial información pública. Y el trabajo que realizó, entre 2011-2012 en el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas, pudiendo ofrecer así una visión real, pragmática y global de cómo funciona el órgano político internacional por excelencia. Por otro lado, y de igual importancia, ha tenido a su alcance datos y la posibilidad de poder trabajar con fuentes primarias de gran relevancia, de acceso restringido, o de difícil acceso. Al comenzar la fase exploratoria de la tesis, donde se tantearon diferentes temas de estudio, siempre dentro de una misma área de conocimiento, la doctoranda decidió ocuparse de un concepto relativamente nuevo en el ámbito internacional, pero que a los pocos años se convertiría en uno de los temas más debatidos en los círculos académicos y políticos. La responsabilidad de proteger vendría a sustituir lo que en la década de los noventa se conoció como intervención humanitaria. A diferencia de la anterior, la R2P pone énfasis en la responsabilidad de Estado de proteger a sus ciudadanos, con el novedoso añadido de que la comunidad internacional cobra un papel primordial a la hora de asistir a estos países a cumplir con sus obligaciones de protección. Por otro lado, cuando nos planteamos este trabajo nos dimos cuenta de que la literatura que se había publicado al respecto era aunque intensa, poco innovadora; es decir, casi todos los autores presentaban en sus textos planteamientos muy similares, hasta el punto de caer en una reproducción generalizada de temas y proposiciones. Por lo que podemos afirmar que son pocas las aportaciones teórico-prácticas en este sentido. De ahí que nos hayamos centrado exclusivamente en aquellos autores que, además de explicar sus antecedentes y rasgos principales han contribuido, de una forma u otra, a la elaboración, consolidación, difusión y afianzamiento del concepto. La revisión bibliográfica que se llevó a cabo durante la primera fase de la elaboración de la tesis se centró en el estudio de libros, capítulos de libros, artículos académico-científicos y documentos oficiales de organismos regionales e internacionales publicados desde principios de los años noventa, hasta el último semestre de 2012; teniendo en cuenta que salvo los documentos relacionados con los antecedentes de la R2P, los demás han sido publicados entre 2005 y 2012. Se trata en su totalidad de literatura en lengua inglesa, menos aquellos textos oficiales que han sido traducidos al español. El motivo que nos ha llevado a examinar publicaciones inglesas en su gran mayoría es porque constituyen las fuentes primarias más relevantes que abordan la noción de R2P. Por otro lado, destacar que no se trató de un análisis exhaustivo de cada publicación, sino de ofrecer una relación de textos que estimamos necesaria para abordar en profundidad el tema que aquí tratamos.

La tesi doctoral es focalitza en l'avaluació de polítiques públiques, concretament, en plantejar el disseny i l’execució d’un projecte socioeducatiu que forma part d'una política integral de regeneració urbana. El projecte objecte d’avaluació, el projecte Albada, forma part del pla de barris del Centre Històric de Lleida. El projecte integral i transversal, que pretén afavorir la regeneració urbana d’aquesta zona, queda inclòs en un marc polític més ampli com és la Llei de barris (2004). L’Albada intervé sobre la situació de risc social lleu o moderat que pateixen els joves (d'entre 12 i 18 anys) a través del reforç de les seves habilitats socials, educatives, emocionals, entre altres actuacions. Es tracta d’una actuació intensiva en el temps (aproximadament d’un any), realitzada en un equipament de nova creació adquirit per l’Ajuntament i amb el suport d’educadores i una treballadora familiar. Els joves parteixen d’un Projecte Educatiu Individualitzat (PEI) on s’hi estableixen els principals objectius i actuacions particulars de cada un. Les activitats que es realitzen a l’Albada van en la línia de reforçar aquestes mancances i contemplen des del reforç educatiu, el suport emocional, el treball dels hàbits socials com també la cura de l’alimentació i la higiene personal. La premissa de partida és un no aïllament dels joves dels seus punts de referència com és la família i el barri on viuen, és per això que a l’equipament no es pernocta i que aquest està ubicat dins del mateix Centre Històric. La tesi parteix d’un doble objectiu precisament de caire metodològic. En primer lloc, dissenyar un pla d'avaluació, en segon, executar aquest disseny avaluatiu en el cas de l’Albada per contrastar la seva validesa. Partint d'aquests, la tesi té un doble marc teòric, d'una banda la regeneració urbana i de l'altra, l'avaluació com a concepte teòric i com a disseny avaluatiu de recerca. El disseny avaluatiu recull la influència de la perspectiva teòrica de l'Avaluació basada en la teoria (TBE). L’aproximació basada en la teoria posa l’èmfasi no només en els resultats sinó també en el procés de com aquests han estat generats. Informa de la “caixa negra” de les polítiques públiques a través de contrastar la teoria del programa. El disseny s’estructura en tres grans fases, la identificació del marc de referència, el disseny i l’execució d’aquest. Pel que fa al disseny aquest es compon de tres etapes que permeten fer emergir la teoria del programa, contrastar-la i redefinir-la. L'execució de cada fase es porta a terme a través d'entrevistes en profunditat a actors clau: gestors del projecte, educadores, joves i famílies. Amb tota la informació, a la primera etapa s’ha dibuixat una teoria del programa que explica l'estructura dels resultats com també els mecanismes que els enllacen. En aquest moment, és una assumpció de com es preveu que funciona el projecte segons la visió dels gestors del mateix. També s’informa de la jerarquia d’objectius i dels efectes no previstos (tan positius com negatius). A la segona etapa, aquesta teoria del programa esbossada pels gestors, és corroborada, ampliada i matisada per part del grup de professionals implicats en el projecte (educadores i treballadores socials del Centre Històric) com també per part dels beneficiaris del projecte (joves i llurs respectius familiars, en aquest cas, les mares). En aquesta segona etapa també s’aporten nombrosos exemples dels resultats aconseguits, del com són aconseguits i en alguns casos, de com no són aconseguits. En la darrera etapa, la teoria del programa es refinada amb tota la informació recollida en les etapes precedents i s’ofereix una visió global, posant també especial atenció a les ruptures de la teoria del programa i a quin són els mecanismes que expliquen aquests trencaments. Aquesta tesi doctoral pretén assajar aquest disseny avaluatiu exhaustiu i testar fins a quin punt els resultats esperats s’acaben generant, i per tant, els joves que participen d’aquest recurs, tenen més habilitats per trencar el relleu generacional del risc que pateixen. / The thesis focuses on evaluation of public policies, in particular to design and execute evaluation process of socio-educational project included in an urban regeneration project. The project evaluated, called Albada is part of the Neighborhood Plan of the historic center of Lleida. This comprehensive and transversal project aims to promote the regeneration of this area. All the neighborhood plans are included in a broader political context as the Neighborhood Law (Llei de Barris, 2004). The Albada project treats young people (aged 12 to 18 years) who are in low or moderate social risk situation. The project tries to strength their social skills, educational, emotional, among other actions. It is an intensive time action (about one year), located in a newly purchased equipment by the City Council, with the support of educators and social worker. Young people are guided by an Individualized Education Project (IEP) where it establishes the main objectives and activities for each one. The initial premise isn't insulating young persons from their references: family and neighborhood where they are living. For this reason, youth aren’t overnight in the center and it is located within the Historic Center. The thesis has two methodological objectives: first, design an evaluation plan, secondly, execute this evaluation design to test its validity. Based on these two objectives, the thesis has a dual theoretical framework, on one hand, urban regeneration and on the other hand, evaluation concept and evaluation research. The design is based on theory-based evaluation approach (TBE). This perspective emphasizes not only the results but also the process of how they were generated. This lets inform about the "black box" of public policy using program theory. Evaluation design is divided into three phases, identifying the reference framework, design and implementation of evaluation plan. Related to evaluation design, this consists of three stages that allow emerge theory of the program, contrast and redefine it. The execution of each phase is carried out through indepth interviews of key stakeholders: project managers, educators, youth and families . With all collected information, it allows draw a program theory that explains the structure of results as well as the mechanisms that link them. Also results report unintended effects (positive and negative), and tell break ups in theory program.

Aquesta tesi analitza de forma comparada la creació de mecanismes de coordinació subregionals per al desenvolupament econòmic en dos contextos nacionals diferents: Espanya i el Regne Unit. Des dels anys noranta assistim a una descentralització creixent de les polítiques vinculades al desenvolupament econòmic que ha comportat que el nivell local i regional siguin partícips d'iniciatives per a generar ocupació i creixement econòmic dins el seu àmbit d'actuació. Aquesta descentralització s'emmarca en una perspectiva econòmica que els Estats nacionals occidentals assumeixen i que assumeix que les relacions socials i la proximitat juguen un paper en el desenvolupament econòmic, de forma que són els actors econòmics i polítics locals i regionals els qui poden generar ocupació i creixement econòmic a través d'un entorn adequat i unes relacions de confiança entre els actors. Seguint aquesta aproximació, la UE ha estat clau en el desenvolupament de polítiques locals i regionals per al creixement econòmic. El procés d'integració europea ha comportat un nou marc d'oportunitats per als actors que operen a l'escala local, ja que a través dels diferents programes europeus finançats amb el Fons Social Europeu i amb els Fons Estructurals han pogut implicar-se en la provisió de polítiques d'ocupació i de desenvolupament econòmic. En aquesta tesi s'analitza com, dins d'aquest marc europeu, en alguns territoris subnacionals profundament industrialitzats els actors locals estan desenvolupant polítiques i formes d'organització per tal de transformar l'economia l0cal, lluitar contra l'atur, i fer el territori competitiu. Entenem territori no com una simple unitat geogràfica sinó com una construcció social que es configura a través de relacions econòmiques, socials i polítiques més o menys fortes entre diferents actors en un espai geogràfic determinat (keating 1998). Aquesta tesi es centra en l'anàlisi de territoris que s'han conformat a través de les relacions de producció industrial sorgides a partir dels segles XVIII i XIX. Els dos territoris analitzats són la comarca del Vallès Occidental, dins la regió metropolitana de Barcelona, i el Black Country, situat a la conurbació de West Midlands, liderada per Birmingham, al Regne Unit. L'elecció dels dos territoris respon al seu caràcter d'antics districtes industrials i al fet que ambdós han participat en programes europeus per al foment de la descentralització de polítiques i la regeneració econòmica, com els Pactes Territorials per l'Ocupació. Aquest tipus de territoris són d'especial interès perquè durant el segle XIX van conformar sistemes de producció locals similars als que els diferents governs i la UE promouen a través de la descentralització, i mantenen certs elements en termes de normes, valors, organitzacions i sentiment d'identitat comú. A través del seu estudi volem veure en quina mesura aquests elements històrics influeixen positivament o negativa en la creació d'estratègies per al desenvolupament econòmic, i en quina mesura aquestes estratègies són innovadores, parant així atenció a la tensió entre dependència històrica i innovació. Ens referim aquí a una innovació de caràcter social que permet noves formes de satisfacció de necessitats humanes i la transformació de les relacions entre els individus i entre els grups dins d'una comunitat (Moulaert i Nussbaumer, 2005). Dins d'un territori existeixen un conjunt de relacions socials que el defineixen i que estan condicionades pel seu desenvolupament històric: relacions de mercat, de treball, professionals, i de governança. No obstant, els actors locals poden generar processos d'innovació que transformen aquestes relacions socials i permeten noves formes de cobrir necessitats no cobertes fins aleshores, contribuint a fer front a l'exclusió social. Per tant, no es vol analitzar només el desenvolupament econòmic del territori a través de formes de noves formes d'organització col·lectiva sinó veure l'impacte en termes d'innovació social. / This research analyses, in a comparative way, the creation of subregional coordination mechanisms for economic development in two different national contexts: Spain and the United Kingdom. Since the nineties we are witnessing a growing decentralisation of economic development policies, which has brought increasing involvement of local and regional levels in these policies. This decentralisation is framed in an economic perspective assumed by national-states that departs from having into consideration that social relations and proximity are key in economic development. Following this approach, the EU has played a central role in the development of local and regional policies. The European integration process has meant a new frame of opportunities for local actors, given that they can be involved in employment and economic development policies through European funds. This thesis analyses how in this European framework in some industrial subnational territories local actors promote policies and forms of organisation to transform local economy, fight against unemployment and making territories more competitive. Territory is understood here as a social construction configured through economic, social and political relations more or less strong between different actors in a given geographical space (Keating, 1998). Following this definition, this research is focused on the analysis of territories that emerged through industrial social relations in the XVIII and XIX centuries. The first territory analysed is the county of Vallès Occidental in the Barcelona Metropolitan Region, which in the past formed an important industrial district based on clothing production. The second territory is the Black Country, in the West Midlands conurbation, which was one of the first industrial districts in history, leaded by Birmingham and oriented towards metal production. Both territories have a strong industrial past and have received European funds for economic development, developing Territorial Employment Pacts. Through the comparison we want to analyse to what extent the historical elements influence the creation of local strategies for economic development and to what extent the strategies are innovative, analysing the tensions between path dependency and innovation. Thus, we want to analyse not only the economic development in the territory through new forms of organisation but also its impact in terms of social innovation.

This dissertation seeks to contribute to a better understanding of the roles that universities currently play in economic development. This topic is particularly relevant in the current situation, in the aftermath of the world financial crisis, when the leading industrial nations are increasing their support for universities and for scientific research in particular (Hughes and Mina, 2012). The main questions that this dissertation will deal with are therefore the following: How do universities affect economic development? To what extent do universities generate impacts on economic development that would otherwise not occur? These are big questions. We can start by answering smaller questions: What happens in a region in terms of firm creation when a university is created? What is the role of the universities in terms of creating of human capital? What are the effects of the universities on industrial innovation? After the general introduction of the dissertation, the second chapter evaluates the effects of the establishment of new universities by measuring its impact on the formation of new firms. I study this effect making use of the differences-in-differences methodology. I create a quasi-experimental design based on the enacting of the Spain’s 1983 University Reform Act (LRU), which opened the door to the foundation of new universities and faculties. The results indicate that the establishment of a new university has a positive and significant effect on new firm start-ups. When the analysis is carried out at faculty level, the findings indicate that the foundation of science and social science faculties has had a marked impact on the creation of firms. The third chapter aims to analyse university characteristics that affect the graduation rate, and to determine whether regional characteristics influence university performance in terms of graduation. The results show that university expenditure has been a key determinant of the graduation rate in Spain over the last decade. Moreover, results obtained through quantile regression analysis show that a policy of increasing university expenditure only makes sense for universities with low graduation rates. However, universities whose graduation rates do not belong to the 20th percentile can improve their ranking by raising financial-aid to students. The universities’ roles in industrial innovation are tested in chapter fourth. Four different roles of universities are analysed: 1) as source of information, 2) as a partner of cooperation, 3) as an agent helping to enhance absorptive capacity and, 4) as a supplier of R&D services. The main findings can be summarised as follows. Firstly, the role of universities as a source of information and knowledge is found to be a very important channel in enhancing firms’ innovative performance. Secondly, carrying out formal collaboration with universities in order to perform research is a very effective mechanism for improving firms’ innovation outcomes. Moreover, the effect of collaborating with universities over four years is found to have a strong and positive impact on firm innovative performance. Thirdly, universities as a creator of highly skilled workers are found to be one of the natural and most important mechanisms through which they boost innovation. Finally, universities play another role in the innovation process as suppliers of R&D services. It is confirmed that firms that undertake the development of complex innovations buy R&D services from universities. In a nutshell, the dissertation’s chapters are concerned with questions of universities and economic development. The first two of them with a regional perspective - firm location and creation of human capital - and the other deals with the links between universities and industry. Overall, this dissertation provides strong evidence for the importance of universities and demonstrates the wide range of mechanisms by which universities influence economic development.

La tesi està estructurada en quatre parts i les conclusions finals. A la primera part realitzem una introducció a l'evolució de la comptabilitat i del management. L'objectiu de partida a l'hora d'elaborar aquesta breu panoràmica evolutiva era la de trobar-nos preparats per afrontar un terreny d'investigació que intuíem estretament interrelacionat entre el camp de la comptabilitat i el del management. En aquesta part introductòria realitzem a continuació una presentació de les línies d'investigació principals, i quina o quines poden ser, segons el nostre parer, més aplicables a la Comptabilitat i Auditoria Social (CAS). Finalment fem una presentació de l'evolució de la CAS sota diferents perspectives. En primer lloc ho fem des d'un punt de vista conceptual i històric. A continuació ho presentem respecte d'aquells camps que s'hi troben interrelacionats i, finalment, presentem alguns dels àmbits temàtics principals i una síntesi de l'evolució a diferents països, fins a arribar a una de les primeres normes com és la Social Accountability 8000 (SA8000), la qual encara no és una norma genèrica sinó una especialització per a un camp concret tal com tindrem ocasió d'exposar.La segona part té l'objectiu de presentar les eines pròpies de la CAS des d'una perspectiva instrumental. Fem una presentació de l'enfocament dels stakeholders propi de la planificació estratègica de les organitzacions, junt amb una perspectiva que considerem prèvia a la CAS que és la del corporate citizenship, i dues possibles línies metodològiques per a la CAS. La del centre Info Suisse de Friburg, que considerem alternativa a l'enfocament adoptat en aquesta tesi, i finalment l'enfocament que creiem més prometedor que és el de la New Economics Foundation (NEF).La tercera part entra de ple en l'anàlisi de la primera norma genèrica existent sobre CAS la norma AA1000 de l'Institute of Social and Ethical AccountAbility, molt estretament vinculat a la NEF, i una presentació d'un document d'una associació professional de comptables, que l'hem trobat interessant d'analitzar pel que suposa d'aproximació des del món de la comptabilitat financera a la CAS.La quarta part té com a objectiu la presentació d'experiències aplicades de CAS. Més endavant justificarem la selecció de les entitats incloses en aquesta part. En aquest moment subratllarem que la primera entitat triada és la multinacional The Body Shop, que hem presentat en primer lloc per trencar la idea preconcebuda que la CAS és una realitat més pròpia del món no lucratiu. La segona entitat inclosa és Traidcraft, que pertany clarament al sector d'entitats no lucratives. L'objectiu d'aquesta part és il·lustrar la diversitat d'aproximacions a la CAS, exemplificades en aquestes dues entitats.

El silencio administrativo es una institución cuyo sentido y finalidad depende estrechamente del contexto político y constitucional vigente en cada momento histórico. La evolución del concepto de Estado de Derecho pone de relieve cómo no nace con carácter garantizador sino que responde a criterios organizativos de un Estado que lucha a lo largo de todo el siglo XIX para afirmarse, y evitar que la inactividad administrativa deje abiertos indefinidamente pleitos contra la Administración. Tal carácter garantizador se adquirirá, posteriormente, por la particular evolución constitucional, en la que el poder judicial sustituye al parlamentario en el control de la Administración. La necesidad de fortalecer este acceso al juez favorecerá una visión eminentemente procesal de la institución. En todo este proceso histórico y a diferencia de lo que viene sosteniendo un importante sector de la doctrina española, debe relativizarse el papel que jugó la reclamación previa en los orígenes del silencio administrativo y del carácter revisor de la jurisdicción contencioso-administrativa. Tal afirmación queda demostrada por diversas razones. En primer lugar por la existencia durante el período entre 1845-1851, esto es desde que se dicta la legislación de lo contencioso-administrativo hasta la aparición de la regulación del silencio administrativo en la reclamación previa, de diversos supuestos legales de silencio administrativo, circunstancia que basta este momento no había sido destacada. La aplicación jurisprudencial de tales preceptos pone de relieve corno se pretende cerrar los plazos de interposición de recursos contencioso-administrativos. El gran quebranto patrimonial y económico que provoca a la hacienda pública determinados asuntos lleva a que se implante el silencio administrativo como la técnica computar plazos perentorios, a través de la doctrina del acto consentido. En segundo lugar, también lo demuestra el largo periodo existente entre la implantación del silencio administrativo en el ámbito de la reclamación previa (1851) y la primera regulación general del silencio administrativo, acontecida para la esfera local con los estatutos municipal y provincial de Calvo-Sotelo. Si tan decisiva fue la influencia de tal reclamación, ¿por qué debió esperarse hasta los años '20 de nuestro siglo para generalizar la técnica del silencio? En tercer lugar, la escasa influencia que tuvo en si mismo el precedente de la reclamación previa en la redacción de los Estatutos de Calvo-Sotelo que toman como referente la legislación francesa de 1900 y la jurisprudencia emanada del Consiglio di Stato italiano.La distinción entre el silencio positivo y negativo es fruto de las construcciones realizadas por la doctrina italiana en los años '30 y retornada posteriormente por la doctrina española hacia los años '50. En ambos períodos existe un contexto político e institucional muy similar en ambos países, en el cual la doctrina trata de potenciar al máximo el control de los jueces sobre la Administración, objetivo que deviene la pieza central del sistema jurídico.La denuncia de la mora es fruto de la incorporación a nuestro ordenamiento del ona di diffida del Derecho italiano, creado jurisprudencialmente por la decisión de 1902 del Consiglio di Stato "Caso Longo' y positivizada por la Ley italiana sobre municipios y provincias. Esta incorporación la realiza el Sr. SERRANO SÚÑER, entonces diputado de la CEDA, en la Ley municipal de 1935, aprobada por las Cortes republicanas del denominado "bienio negro". La denuncia de la mora se introduce, como demuestran los debates parlamentarios de 1935, para evitar a los particulares los perjuicios de la doctrina del acto consentido. Se concibe, pues, como un correctivo o forma de suavizar la concepción más rígida y clásica del silencio. Las anteriores consideraciones podrían tenerse en cuenta, a mi juicio, en una futura reforma legislativa. Así mientras puede ser conveniente la supresión de la certificación de acto presunto en el ámbito del silencio negativo, ello para facilitar a! máximo la tutela jurisdiccional de los ciudadanos, cuestión distinta es que deba hacerse lo mismo en el ámbito del silencio positivo. Los posibles perjuicios que puede producir la aplicación automática de plazos al interés público pueden ser mitigados por un requerimiento o intimación previa a la Administración pública.La inactividad administrativa puede y debe ser estudiada desde el comportamiento opuesto la actividad. Al atribuir efectos jurídicos a la inactividad, el ordenamiento pretende en muchas ocasiones venir a asimilar esta situación a una actividad administrativa expresa. Tal punto de análisis debe ser efectuado a través del concepto técnico de función y del análisis de sus elementos. Así puede realizarse una clasificación de la inactividad desde el elemento subjetivo (inactividad de efectos unilateral y multilaterales e inactividad en relaciones unilaterales y contractuales o negociadas), desde los elementos atributivo y final (inactividad en la Administración de dirección y control e inactividad en la Administración prestacional y de incentivación) y desde el elemento objetivo o de resultado (inactividad jurídica, ya sea de carácter sustancial ya sea de carácter formal, e inactividad material).A través de una panorámica general de diversos tipos de potestades administrativas puede constatarse como el factor tiempo produce efectos de muy diverso alcance. En unos casos la concurrencia de un interés pública muy intensa justifica una relativización de las exigencias de seguridad jurídica y, por tanto, implica que el tiempo no tenga ninguna o muy escasa relevancia en el ejercicio de la potestad. En cambio, en otros supuestos, la presencia de unos determinados derechos y la menor lesión que éstos pueden causar al interés público, justifica que se marquen unos plazos precisos, transcurridos los cuales el ejercicio de la potestad decae. El examen de los diversos ámbitos analizados plantea, asimismo, la constante dialéctica entre prescripción y caducidad. Debe señalarse que, en principio, la caducidad es en principio la más adecuada en el ámbito de las Administraciones públicas, pues evita que la Administración pueda refugiarse cómodamente en sus plazos, interrumpiendo sucesivamente el cómputo de los mismos. No obstante, esta regla no puede generalizarse ya que se constata que determinados ámbitos responden más adecuadamente a la prescripción, por cuanto no existen necesidades imperiosas de seguridad en el tráfico jurídico que deban suponer la imposibilidad del ejercicio de la potestad transcurrido un determinado período. Por otra parte, debe advertirse como de esta panorámica general se desprende que la caducidad administrativa no tiene un régimen absolutamente homogéneo, distinto de la caducidad civil, como algún autor ha señalado, sino que difiere sensiblemente según se contemple: bien como un límite a! ejercicio de potestades administrativas o bien como un limite a los derechos de los particulares.La técnica del silencio positivo supone esencialmente un límite al ejercicio de una potestad administrativa que se somete a un plazo de caducidad, transcurrido el cual al particular se le reconoce un status, una situación que la Administración debe respetar. La aproximación del silencio positivo a la caducidad dependerá con el grado de automatismo con el ordenamiento articule aquella técnica. Si se quiere potenciar el principio de seguridad jurídica frente al de legalidad, ambas instituciones se aproximarán en gran medida. Por el contrario, si se busca asegurar ante todo el respeto a la legalidad existirá un mayor distanciamiento y el tiempo será un elemento más, pero no el decisivo para resolver la inactividad de la Administración.El silencio positivo no supone, como mantiene un importante sector doctrinal, la modificación de la potestad autorizatoria, sustituyéndola por un veto. Tal afirmación nos llevaría a concluir que la Administración puede o no resolver discrecionalmente las solicitudes de los ciudadanos, cuando en definitiva existe una obligación de resolver. En realidad no se modifica la potestad sino que se establece un límite a su ejercicio. Por otra parle si se produjera tal modificación, una vez producido el silencio positivo no estaríamos ante un poder de revisión de una actuación administrativa, sino ante mera actividad de limitación. En cambio, la técnica de la comunicación previa se asemeja en mayor medida a la existencia de una potestad de veto, por cuanto el órgano competente, por lo general, sólo intervendrá a través de su actividad de limitación cuando lo que se comunica fuera contrario a la legalidad y a! interés público. De lege ferenda podría plantearse el silencio positivo como mecanismo alternativo al ejercicio de potestades administrativas y configurarlo, de esta forma, como un instrumento de simplificación administrativa. La notable ampliación de los supuestos de silencio positivo producida por la legislación vigente viene a cuestionar gran parte de la existencia de autorizaciones administrativas previas. Sin duda la gran dimensión que adquiere en nuestro país el problema de la inactividad jurídica viene propiciada por el gran número de autorizaciones administrativas previas existentes, muchas veces sin una justificación adecuada. En gran parle ello es consecuencia de una tradición intervencionista propia de nuestra historia reciente, donde la regla general era la prohibición que había de excepcionarse, caso por caso, a través de un pronunciamiento administrativo expreso. El ordenamiento vigente ha mantenido y a veces incluso ha incrementado el número de autorizaciones previas pese a haber cambiado sustancialmente el marco constitucional. Por ello planteo como propuesta, desde una perspectiva de lege ferenda, la necesidad de invertir la regla existente, estableciéndose la autorización previa como una exigencia excepcional a través de la correspondiente Ley y con la finalidad de proteger o tutelar un bien o interés jurídico relevante. Ello no supone privar de poderes a la Administración, sino trasladarlos a un momento posterior, esto es, durante la realización de la actividad sujeta a control.El silencio positivo tiene su ámbito natural de operatividad en el ejercicio de potestades regladas, por cuanto si se establece con relación a potestades discrecionales deja de ser un mero límite del poder y estaría conformando el propio ejercicio del poder que corresponde a la Administración pública. Con todo, no debe descartarse a priori la aplicación del silencio positivo en el caso de potestades discrecionales, tal como lo confirma la existencia de supuestos significativos (v.gr. la aprobación por silencio de planes de urbanismo). En realidad, debe atenderse a un análisis casuística en el que se valoren los intereses públicos y privados en presencia, de forma similar a como acontece en la suspensión del acto administrativa.Limites materiales respecto al silencio positivo son los supuestos en que se transfieran a los particulares facultades relativas a! servicio público o a! dominio público. La noción de servicio público que utiliza la legislación al regular el silencio no puede ceñirse en los casos de gestión indirecta a la concesión, arrendamiento o concierto, pues estos límites se establecen precisamente respecto a autorizaciones regladas. Por ello cabe incluir dentro de la noción de servicio público a aquellos casos que han sido calificados doctrinalmente como servicios públicos impropios o servicios de interés público. Por su parte, el dominio público como límite a! silencio positivo tiene su fundamento constitucional en la nota de imprescriptibilidad que caracteriza el régimen de este tipo de bienes, según establece el art. 132 de nuestro Texto fundamental.En el ámbito de las relaciones interadministrativas rigen otros principios que constituyen un límite no respecto al silencio positivo, sino en relación al silencio negativo, como es la garantía institucional que constituye la autonomía de los entes sometidos a control. Por tanta estamos en un campo adecuado para la operatividad del silencio positivo por cuanto tales relaciones implican una armonización de diversos intereses públicos. Además, pierden en este ámbito su razón de ser la exclusión del silencio positivo en relación a! dominio o al servicio públicos, por cuando aquí no se produce una transferencia de facultades públicas a particulares. De esta forma, no rige en este ámbito esquema típico del derecho preexistente, propio de la posición jurídica del ciudadano respecto a la Administración pública.La exigencia de resolver las peticiones de los ciudadanos se instrumenta tendencialmente en nuestro ordenamiento como una obligación y no como un mero deber, constituyendo una regla fundamental que vincula la actuación de las Administraciones públicas. No obstante, la plena efectividad de esta obligación dista de estar garantizada, siendo satisfecha en la mayoría de las ocasiones a través de remedios sustitutivos que no son plenamente satisfactorios. Será necesario no concentrar las soluciones en el momento del incumplimiento, sino actuar de forma preventiva, buscando mecanismos de simplificación administrativa, y potenciando la figura del procedimiento como instrumento a través del cual concurren diversos intereses, públicos y privados, que pueden coadyuvar a la impulsión de la actividad administrativa y a! cumplimiento de la obligación de resolver.La inactividad en la producción de informes y dictámenes, que no tengan la calificación de determinantes, no produce efectos substantivos, sino meramente procedimentales, en cuanto se considera evacuada o cumplido el trámite. Los efectos favorables que se atribuyen al informe o dictamen levantan el carácter preceptivo que pudiera tener el mismo, pero no dispensan al órgano administrativo competente para resolver de su obligación de motivar, por lo cual deberá recabar los elementos de juicio necesarios para fundamentar su decisión final, so pena de nulidad.La inclusión del silencio administrativo en la teoría del acto administrativo ha venido favorecida por la asunción de un concepto amplio, cuanto no meramente descriptiva de éste último. Tal concepción amplia ha venido facilitada por la necesidad de extender el ámbito de control de la jurisdicción contencioso-administrativa. La articulación de esta jurisdicción como tuteladora de derechos e intereses legítimos y no como meramente revisora de un acta, debe llevar a buscar un concepto preciso de acto administrativo. Dentro del mismo no cabe incluir a! silencio, por cuanto ambos constituyen realidades diversas, si bien tienen algunos efectos comunes. Tal diversidad puede constatarse en su propio origen por cuanto que en un caso se llega a la terminación normal del procedimiento, mientras que en el otro la administración esta incumpliendo precisamente su obligación de resolver, y por tanta se sitúa claramente fuera de la legalidad. En cambio, no es un argumento absolutamente concluyente afirmar que el silencio administrativo no es un acto en base a la inexistencia de una voluntad de la Administración. Hay que advertir que en los casos de silencio administrativo puede existir una voluntad de la Administración que no ha podido ser exteriorizada e impedir el transcurso del plazo para resolver. Cuestión distinta es que el ordenamiento la tenga o no en consideración para atribuir los efectos del silencio. Del estudio del silencio a través de los elementos del acto administrativo debe distinguirse entre perfección, eficacia y validez, categorías que si bien están estrechamente interrelacionadas entre sí, operan en planos distintos. La perfección del acto presunto es aquella situación jurídica en virtud de la cual, concluido su proceso formativa, se produce el nacimiento del acto presunto, mediante la constatación de la ausencia de actividad administrativa, con efectos suspensivos sobre el plazo legalmente establecido, durante el transcurso del mismo, ante la presentación de una solicitud por un interesado. Decimos ausencia de actividad administrativa con efectos suspensivos sobre el plazo y no inactividad, por cuanto es posible que haya habido actividad administrativa, si bien la misma no ha podido ser exteriorizada de forma efectiva en el plazo marcada legalmente. La no perfección del denominada acta presunto supone la inaplicación del régimen jurídico prevista para el mismo por la legislación vigente. En cambio, la contradicción del acto con el ordenamiento jurídico puede implicar la invalidez del acto presunto, que deberá ser declarada a través de los procedimientos establecidos, pero no su inaplicación. / This dissertation provides a scientific analysis of the concept of lack of official response from an authority ("administrative silence") not only from the perspective of the administrative act -which is the traditional approach-, but also and more importantly from that of the theory of power and administrative procedure. The dynamics of "administrative silence" goes beyond the mere production of the so-called "presumed act". It emerges from an administrative procedure, and in certain cases, its effects have an impact on the exercise of "administrative power" itself, thereby falling within the scope of "legal inactivity", in both its material and formal aspects. From this perspective, one may argue for the existence of several legal systems which-although differing in their view of the concept of 'administrative silence'-share certain guidelines and criteria, established from the perspective of administrative power and procedure. The system proposed is not restricted to the limited, albeit useful, concept of administrative act. For the moment, both positive and negative "administrative silence" should be included within the framework of an administrative procedure. This approach shows that it is not a mechanism of administrative simplification -as it has sometimes been suggested-, but a pathology that prevents the completion at which the procedure. Nevertheless, as said before, positive "administrative silence" can not only be examined from a procedural perspective, but should also be included in the theory of power. Thus, two important aims are achieved: the effects of 'administrative silence' on authority can be studied, which in turn enables the identification of those fields in which "administrative silence" can be more suitable. A strict application of the concept of positive "administrative silence" means that the administration, in specific cases, will not be able to exercise the authority it has been granted to defend general interests. This implies that the concept of "administrative silence" must be examined carefully, although in some cases it can also have certain applicability. This, however, would require that each case be evaluated in terms of the importance of time factors in both public and private interests, reconciling them as much as possible.

Que es el turisme?, Que entenem per política turística?, Que son les polítiques turístiques?, ... Es necessària una organització turística?, Com cal organitzar el turisme?, La Unió Europea ha de jugar algun paper en el sector turístic?, ... Totes aquestes qüestions es plantegen sovint entre els mateixos professionals del sector turístic, existint diferències substancial entre els mateixos professionals, ja que no hi ha una sola resposta en cap dels casos, depenent del lloc on es trobi el professional i dels diferents interessos turístics que cadascun defensi.Justament, l'objecte d'aquesta Tesi Doctoral és el d'analitzar les diferents interrelacionsexistents entre les actuacions que la Comunitat ha portat a terme dins dels diferents àmbits d'actuació, davant de les nombroses afectacions que pot generar el sector turístic, des de la creació de les Comunitats Europees fins a l'aprovació,entrada en vigor i posterior desenvolupament del Tractat de la Unió Europea(apartat t de l'article 3), i les possibilitats que planteja per al sector turístic i el seu futur l'aplicació i desenvolupament del principi de subsidiarietat, com a part d'un procés que possibiliti una convergència turística real de les diferents "polítiques turístiques" de la Unió Europea.