La aceleración de los cambios que debe enfrentar el mundo social contemporáneo, ha llevado a replantearse el rol de las escuelas y a promover la implementación de currículos cada vez más abiertos como sustento del quehacer educativo. A partir de los desafíos que estos plantean para el mundo de la enseñanza, se ha ido socializando la necesidad de profundizar en la discusión sobre temáticas relacionadas no sólo con lo que está ocurriendo en nuestras escuelas e institutos, sino también con lo que ocurre en nuestras universidades a la hora de formar a los maestros y profesores encargados de llevar a la práctica propuestas de enseñanza construidas a partir de este tipo de currículos. La presente investigación se centra en el proceso de formación inicial de profesores de secundaria desde el ámbito de la didáctica de las ciencias sociales. Planteada como un estudio de caso, se comparan dos programas de formación de la Universidad Autónoma: CAP (Certificación de Aptitud Pedagógica) y el CCP (Curso de Cualificación Pedagógica). El primero, vigente desde la promulgación de la Ley General de Educación, el año 1970, se encuentra en sus últimos años de aplicación. El segundo, vigente de manera experimental en algunas instituciones universitarias y con previsión de ser impartido por todas las universidades españolas a partir del curso 2002-2003, responde a las exigencias de la Ley Orgánica General del Sistema Educativo del 3 de octubre de 1990 (LOGSE). Desde los cursos de Didáctica de las Ciencias Sociales de ambos programas se analizaron tres aspectos:* las ideas previas de los alumnos que ingresan a un programa de formación * las características y alcances del proceso de formación y de la relación teoría - práctica contemplada en ellos* la reflexión sobre el proceso de formación desarrollada por los alumnos que participaron en ambos programas. A partir de un diseño cualitativo de investigación se constituyeron grupos de seguimiento con los que se trabajó durante todas las instancias de formación contempladas en ambos programas. El seguimiento se ha centrado en el análisis de instrumentos escritos diseñados desde la investigación, de trabajos realizados por los alumnos en el contexto de los cursos de didáctica, de observaciones de clases en la universidad y en los centros de prácticas, y de entrevistas personales a los estudiantes de profesor, a los tutores de los institutos y a los alumnos de secundaria de los cursos en los que se realizaron prácticas. Ideas previas, proceso de formación inicial y reflexión de lo aprendido, han sido los ejes del análisis y comparación de ambos programas.La formación de profesores como tema de investigación ha ido adquiriendo importancia en los últimos años. Ya no es suficiente centrar nuestros esfuerzos en averiguar como aprenden los alumnos o a través de qué mecanismos enseñan los maestros y profesores sus materias; la diversidad socio - cultural en el interior de toda comunidad educativa y la velocidad de los cambios en la comunidad social nos ha llevado a preguntarnos, desde hace ya varias décadas, por la calidad de la formación inicial y continuada del profesorado y de sus proyecciones de actuación en la realidad educativa. Avanzar en la búsqueda de respuestas a esta interrogante ha sido la motivación inicial de esta tesis. / The acceleration of the changes that the contemporary social world has to confront, has been replanted in the role of schools and to promote the performance of a more open curriculum as a maintenance of educational work. In the world of teaching, the challenges outlined by this curriculum have been in creasing the need to deepen in the discussions about subjects related, not only with what's happening in our schools and institutes, but also what's happening in our universities regarding the educational formation of our professors and teachers in charge of leading the learning process based on curriculum.The current research focuses on the initial formative process of secondary educators within the didactical Social Sciences. The research, proposed as a case study, compares two formation programs of the Universidad Autónoma: CAP (Certificación de Aptitud Pedagógica) and the CCP (Curso de Cualificación Pedagógica). The first one, in force since General Education Law from 1970 promulgation, is in its last years of use. The second one, in force as experimental way in some universities and with foresight to be imparted by all of the Spanish universities from 2002-03 courses, answers to the demands of the General Organic Law of the Educative System of October 3, 1990.Three aspects were analyzed from the courses of both Didactical of Social Sciences programs:-The former ideas of the students that enter to a formation program.-The characteristics and significances of the formative process and the relation theory-practice contemplate in them.-The reflect on the formation process developed by the students participating in both programs.From a qualitative design of research, chase groups have been established to work with during all of the formation instances looked at in both programs. The chase has been focused in analyzing written documents designed from the research, tasks carried out by students about didactic courses, observing classes and in practice centers, personal interviews to teachers students, institute protectors and high school students of courses in which practices took place. Former ideas, initial formation process and reflection about what has been learned, has been the axis of the analysis and comparison of both programs.The formation of teachers as a research subject has been acquiring significance the last few years. It's not enough anymore to focus our efforts to find out how students learn or which ways teachers and professors teach their subjects; the inner social-cultural diversity of every educative community and the fast changes in the social community have made us ask for many decades about the quality of the initial and prolonged formation of the professorship and its projections of proceedings in the educative reality. Moving forward in the search of answers to this question has been the initial motivation of this thesis.

Aquesta investigació concilia la innovació curricular, la investigació educativa i la formació del professorat de Ciències Socials de secundària. És una mostra d'una línia de treball que pretén generar un canvi, innovar, en les pràctiques educatives d'aula per tal d'adaptar l'ensenyament i l'aprenentatge de les Ciències Socials a les necessitats dels nous contextos. Pretén donar resposta a preguntes com: quina és la millor manera de treballar a l'aula per aconseguir un bon aprenentatge en Ciències Socials? Com pot el professorat de Ciències Socials fer bones pràctiques? Com es pot formar un professor o una professora de secundària "sentint" que es forma? Com pot, el professorat, fer seu el bagatge teòric d'una innovació?La investigació ha estat possible gràcies a la col·laboració de Diàleg 9, un equip de 9 persones d'especialitats diferents en el camp de les Ciències Socials, que treballant a l'ESO i el Batxillerat van acceptar de bon grat fer innovació curricular a les seves aules. Per tal d'assumir el marc teòric de la línia d'investigació que sobre conceptes socials clau han fet Benejam, Batllori o Casas es va dissenyar un curs de formació i ha estat la seva col·laboració i cooperació quotidianes que han permès fer la investigació mentre tots hi apreníem a fer "bones pràctiques" educatives.La tesi consta de dues parts. En la primera es fa descripció de tot el procés per tal que el lector pugui situar-se en el context de la investigació; s'hi justifica la recerca, al·ludint especialment a raons que es sustenten en la voluntat, tant de la investigadora com de l'equip que és investigat, per ensenyar la comprensió i el compromís des del desig de treballar en col·laboració. En aquesta primera part també s'hi exposa i justifica la metodologia emprada i finalment s'hi exposen les bases teòriques, per una banda aquelles que donen sentit a la innovació curricular i per l'altra aquelles sobre les quals es fonamenta la pròpia investigació.La segona part té dos grans capítols; en el primer (el núm. 6 de la tesi) s'hi exposa i justifica la innovació curricular a l'entorn de dos conceptes socials clau _conflicte i poder_, d'unes habilitats cognitivolingüístiques concretes (definir, narrar, descriure, explicar, justificar i argumentar), d'unes habilitats socials i d'unes estratègies d'ensenyament i aprenentatge, entre les quals destaca el treball en equip i el debat. També s'exposa, explica i justifica el projecte de formació, que es va elaborar per tal d'assumir el marc teòric de la innovació, es fa descripció de tot el succeït i s'analitzen i interpreten els resultats de la seva implementació. En el segon capítol d'aquesta segona part (capítol 7 de la tesi) es fa descripció de la intervenció didàctica, concretant els cursos, l'alumnat, el context concret de cada unitat didàctica, etc. Finalment s'analitzen i interpreten els resultats de la intervenció didàctica.S'ha procedit a elaborar la recerca a través d'una metodologia qualitativa perquè s'ha pretès fer investigació educativa no pas partint de la racionalitat tècnica o instrumental sinó d'una racionalitat humana que fa ús de la raó sensible, aquella que permet tenir present el que en la modernitat se n'ha dit raó però que també contempla el sentiment i l'emoció. D'altra banda, tenint present que l'objecte de la investigació era captar i reconstruir el significats de processos, comportaments i accions que es desenvolupen en un entorn social concret, l'escola, l'aula, calia mantenir una orientació concreta i holística, per tal d'evitar parcel·lar en excés la realitat. En la sistematització de la informació s'ha utilitzat un procediment més inductiu que deductiu perquè la reconstrucció del que s'ha esdevingut en el camp objecte d'estudi i en el temps que ha durat la recerca no ha estat de fàcil anàlisi i sí de difícil teorització. En tot moment s'ha maldat per mantenir el rigor i l'objectivitat de la recerca, tasca gens fàcil perquè la doble condició de companya de feina i d'investigadora ha obligat a aplicar una triangulació múltiple, temporal, de subjectes i de mètodes. Finalment, per encarar la innovació i la investigació sense deixar d'actuar com a docent, ha estat molt útil l'ús de mètodes d'investigació-acció (Carr, Elliott, Kemmis, Stenhouse) que permeten conciliar teoria i pràctica.De les conclusions de la investigació se'n desprèn un model de formació permanent diferent als que s'han dissenyat fins ara i es demostra que el model ajuda el professorat de Secundària a fer "bones pràctiques", perquè li permet assumir amb facilitat el nous referents teòrics de la innovació, al mateix temps que s'assegura un bon aprenentatge per part de l'alumnat. El model proposat suposa per fer néixer la necessitat i la voluntat de formar-se d'aquells que es formen. La demanda, nascuda en el si del col·lectiu de docents que es vol formar, elimina resistències internes, crea clima d'equip, suposa satisfacció personal, predisposa a la innovació, facilita posseir un projecte curricular compartit i adaptat a l'entorn, millora del clima relacional i permet convertir el lloc de treball en un lloc d'aprenentatge i de professionalització. / This research conciliates curriculum innovation, educational research and Secondary teacher training in Social Sciences. It examines a working line which pretends to generate a change, innovate, in the educational methods in the classroom in order to adapt the Social Science teaching and learning process to the needs of the new contexts. Its aim is to answer questions such as: what is the best way to work in the classroom in order to achieve a good learning process in Social Sciences? How can the Social Science teaching staff obtain 'good practices'? How can a secondary teacher be trained 'feeling' that is being trained? How can the teaching staff assume the theoretical knowledge of an innovation?The research has been carried out thanks to the collaboration of Diàleg 9, a team of 9 people from different specialities within the Social Sciences area, working in ESO (Secondary Education) and Batxillerat (General Certificate of Education), who accepted with pleasure to innovate in their classrooms. In order to assume the theoretical framework of the research line based on key social concepts studied by Benejam, Batllori or Casas, a training course was created and their every day cooperation made the research possible while we all learned to implement 'good educational practices'.The thesis consists of two parts. The first part describes the whole process for the reader to be situated in the research context. The research is justified, mentioning reasons based on the wish, both of the researcher and the team which is studied, to show the comprehension and the compromise from the desire of working in cooperation. In the first part the methodology used is also exposed and justified and finally theoretical bases are examined: on the one hand, the ones that are used in the curriculum innovation and on the other hand, those on which the research process is based.The second part is composed of two big chapters: in the first chapter (Thesis, chapter 6) the curriculum innovation is expounded and justified grounded on 2 social key concepts (conflict and power), on specific cognitive linguistics skills (definition, narration, description, explanation, justification and argumentation), on social skills and on teaching and learning strategies, among which teamwork and debate stand out. The formation project, which was elaborated to assume the theoretical framework of innovation, is also presented, explained and justified, and there is a description of all the steps and the implementation outcomes are analysed and interpreted. The second chapter of the second part (Thesis, chapter 7) traces the didactic intervention, specifying the courses, the pupils, the context of every didactic unit, etc. Finally, the results of the didactic unit are analysed and interpreted.The research has been conducted following a qualitative methodology as the purpose was an educational research based not on a technical or instrumental rationality but a human rationality which uses the 'sensitive rationality', taking into account what in modern times is called 'rationality' but also containing 'feeling' and 'emotion'. Yet, assuming that the objective of the research was to grasp and rebuild the meaning of processes, behaviour and actions which take place in a particular social climate: the school, the classroom; a particular and holistic approach was needed, so as not to divide the reality to excess. As for the systematisation of the information, an inductive process rather than deductive has been used due to the difficulty in the analysis of what has arisen from the subject of study and the duration of the research, which has been difficult to theorize.The rigorousness and the objectivity have always been a major goal of the research, which has not been easy due to the double condition of colleague and researcher, so it has required a multiple triangulation, in time, subjects and methods. Finally, in order to lead the innovation and the research without acting as a teacher, the research-action methods (Carr, Elliott, Kemmis, Stenhouse) which conciliate theory and practice have been very useful.A new model of permanent training can be deduced from the conclusions of the research and it is different from those created so far and it demonstrates that helps the Secondary teaching staff to implement 'good practices', as it easily assumes new theoretical innovation guides, and it also guarantees a good learning process for the pupils.The proposed model fosters the need and wish for training by those who are being trained. The demand, originated within the teaching staff who wants to be trained, eliminates internal opposition, creates team work, entails personal satisfaction, encourages innovation, provides a shared and adapted curriculum project to the environment, improves the relational atmosphere and converts the working place into a learning and professional place.

Aquesta investigació és qualitativa, basada en estudis de cas i en l'observació de la pràctica. És una investigació crítica, vol canviar la realitat de la formació inicial per ensenyar el temps històric.Es fa una proposta d'estructura conceptual del temps històric, amb les aportacions de la filosofia, les ciències socials i en especial la història. Aquesta proposta s'utilitza per indagar en les representacions dels estudiants de mestre sobre el temps històric. Trenta i tres estudiants van contestar un qüestionari sobre el temps històric i es van seleccionar 9 estudiants que es van distribuir en tres grups. Es van establir tres tipologies d'estudiants: a) "pensador crític i constructor del futur"; b) "observador indiferent i descriptor del present"; c) "pensador determinista i enlluernat pel futur".Els estudiants van elaborar seqüències didàctiques relacionades amb el temps històric, les van portar a la pràctica i van fer una valoració crítica. Es van fer entrevistes als estudiants i als mestres tutors. L'investigador va observar dues sessions de la pràctica de cada estudiant.Les conclusions indiquen que els estudiants amb bones representacions del temps històric no sempre fan una bona pràctica. Al contrari també indiquen que una bona pràctica pot fer modificar unes representacions pobres.Un suggeriment final és aprofundir en la proposta conceptual del temps per la deconstrucció i la reconstrucció del temps en els estudiants. / This research is qualitative. It is based on case studies and on the observation of the practice. It is a critical investigation, it wants to change the reality of the initial preparation to teach the historical time.It makes a proposal of conceptual structure of the historical time, with the help of the philosophy, history and the social sciences contributions. This proposal is used to investigate in the representations of teacher's students about the historical time.Thirty three students answered a questionnaire about the historical time. Nine students were selected and distributed in three groups. We have defined three groups of students: a) "a critical thinker and the builder of the future"; b) "an indifferent observer and a describer of the present"; c) "a deterministic thinker and an admirer of the future".These students elaborated didactic sequences related with the historical time. They made the practice and they carried out a critical valuation. The researcher interviewed the students and the teachers. He observed each student's two practical sessions.The conclusions indicate that the students with good representations of the historical time don't always make a good practice. On the contrary a good practice can modify some poor representations of the historical time.A final suggestion is to deepen in the conceptual proposal of the time. It is necessary the deconstruction and the reconstruction of the historical time's concept.

Aquesta investigació té com a finalitat esbrinar què es considera patrimoni cultural a l'ensenyament i què i com s'ensenya. I per esbrinar-ho s'ha construït un model conceptual del patrimoni cultural per a l'ensenyament a través d'una proposta de transposició didàctica. Aquest model ha permès fer l'anàlisi i la valoració del seu tractament en els currículums, en els manuals i en d'altres materials. A partir d'aquest model conceptual, s'ha caracteritzat el tractament educatiu del patrimoni cultural a l'ESO a través de: - esbrinar, analitzar i valorar el tractament del patrimoni en els currículums de Catalunya i Espanya i d'altres països del nostre entorn cultural destacant les finalitats del seu ensenyament i la concreció dels objectius i de continguts d'aprenentatge, - analitzar les aportacions de manuals i de materials elaborats per museus, - analitzar i valorar l'opinió del professorat i d'experts sobre el valor educatiu del patrimoni cultural, i - observar, descriure i interpretar tres situacions educatives relacionades amb el procés d'ensenyament-aprenentatge del patrimoni cultural. Les hipòtesis d'aquesta recerca són les següents: - Existeix un gran interès per l'ensenyament del patrimoni cultural però, en canvi, no sembla que s'hagi fet un esforç massa gran de conceptualització i de transposició didàctica a partir de les noves aportacions, ni per part del professorat ni de les administracions educatives, i - Hi ha un gran interès per difondre i fer accessible el patrimoni cultural al públic escolar, com demostra l'augment de l'oferta de serveis i d'activitats educatives però, en canvi, no sembla que s'hagi fet l'esforç d'incorporar les aportacions que es fan des de la didàctica de les ciències socials. A nivell metodològic, aquesta recerca s'ha plantejat com una investigació qualitativa que s'interessa fonamentalment per la comprensió i la interpretació de la realitat. Descriu i analitza la situació de l'ensenyament del patrimoni comparant la realitat amb un model teòric construït per guiar la recerca i donar sentit als seus resultats. La informació s'ha organitzat i interpretat en funció del model teòric establert prèviament, però també s'han considerat aquells aspectes no previstos que han aparegut durant l'obtenció d'informació i que s'han considerat significatius. Els instruments utilitzats per l'obtenció d'informació són: l'anàlisi del contingut -dels programes, dels manuals i d'altres materials didàctics, de treballs de l'alumnat-; els qüestionaris, les entrevistes -a experts i a professors-; i l'observació no participativa de tres seqüències corresponents a tres professors diferents. I finalment, es presenten les conclusions a partir dels objectius i dels supòsits plantejats al principi de la investigació, amb la intenció d'aportar millores a l'ús i al valor educatiu del patrimoni cultural en l'ensenyament obligatori. Tenint en compte totes les anàlisis i valoracions fetes a la llum del model conceptual, es considera que el patrimoni cultural és un constructe que inclou tots aquells elements materials o immaterials que cada grup (col·lectiu, comunitat, poble o societat) reconeix, selecciona, adopta voluntàriament com a llegat del seu passat. És el seu equipatge cultural en el present.El patrimoni cultural en l'ensenyament hauria de configurar-se com l'herència que es transmet a les generacions futures perquè puguin gaudir-ne i aprendre d'ell, perquè puguin utilitzar-lo en la comprensió dels arrels històrics del seu present, i tinguin elements de decisió per al futur. L'ensenyament del patrimoni cultural pot ajudar a crear consciència història en els joves, ja que el seu aprenentatge els permetrà comprendre millor el passat que els envolta, valorar la historicitat del present, i participar conscientment en la construcció del seu futur personal i social. Per això, des de la didàctica de les ciències socials s'hauria de potenciar l'ensenyament i l'aprenentatge de les ciències socials mitjançant el patrimoni cultural, perquè pot facilitar la implicació i el compromís de la ciutadania per actuar de manera crítica, democràtica i responsable en consonància en els seus valors, principis i necessitats. / Esta investigación tiene como finalidad averiguar qué se considera patrimonio cultural en la enseñanza y qué y cómo se enseña. Y para averiguarlo se ha construido una modelo conceptual del patrimonio cultural para la enseñanza a través de una propuesta de transposición didáctica. Este modelo ha permitido hacer el análisis y la valoración de su tratamiento en los currículos en los manuales y en otros materiales. A partir de este modelo conceptual, se ha caracterizado el tratamiento educativo del patrimonio cultural en la ESO a través de: - Averiguar, analizar y valorar el tratamiento del patrimonio en los currículos de Cataluña y España y de otros países de nuestro entorno cultural, destacando las finalidades de su enseñanza y la concreción de los objetivos y de los contenidos de aprendizaje, - Analizar las aportaciones de los libros de texto, manuales y de materiales elaborados por museos, - Analizar y valorar la opinión del profesorado y de expertos sobre el valor educativos del patrimonio cultural, - Observar, describir e interpretar tres situaciones educativas relacionadas con el proceso de enseñanza-aprendizaje del patrimonio cultural. Las hipótesis de esta investigación son las siguientes: - Existe un gran interés por la enseñanza del patrimonio cultural pero, en cambio, no parece que se haga un verdadero esfuerzo de conceptualización y de transposición didáctica a partir de las nuevas aportaciones, ni por parte del profesorado ni de las administraciones educativas, y - Hay un gran interés por difundir, divulgar y hacer accesible el patrimonio cultural al público escolar, como se demuestra con el aumento de la oferta de servicios y de actividades educativas pero, en cambio no parece que se haga un verdadero esfuerzo para incorporar las aportaciones que se hacen desde la didáctica de las ciencias sociales. A nivel metodológico, esta investigación se ha planteado como una investigación cualitativa que se interesa fundamentalmente por la comprensión y la interpretación de la realidad. Describe y analiza la situación de la enseñanza del patrimonio comparando la realidad con un modelo teórico construido para guiar la investigación y dar sentido a los resultados. La información se ha organizado e interpretado en función del modelo teórico establecido previamente, pero también se han considerado aquellos aspectos no previstos que han aparecido durante la obtención de información y que se han considerado significativos. Los instrumentos utilizados para la obtención de información son: el análisis del contenidos -de los currículos, de los manuales o libros de texto y otros materiales didácticos, de los trabajos del alumnado-; los cuestionarios, las entrevistas -a expertos y a profesorado-; y la observación no participativa de tres secuencias correspondientes a tres profesores diferentes. Y finalmente, se presentan las conclusiones a partir de los objetivos y de los supuestos planteados al principio de la investigación, con la intención de aportar mejoras al uso y al valor educativo del patrimonio cultural en la educación obligatoria. Teniendo en cuenta todos estos análisis y valoraciones realizada a partir del modelo conceptual, se considera que el patrimonio cultural es un constructo que incluye todos aquellos elementos materiales o inmateriales, que cada grupo (colectivo, comunidad, pueblo o sociedad) reconoce, selecciona, adopta voluntariamente como legado de su pasado. Es su equipaje cultural en el presente. El patrimonio cultural en la enseñanza debería de configurarse como la herencia que se transmite a las generaciones futuras para que puedan disfrutar y aprender de él, para que puedan utilizarlo en la comprensión de las raíces históricas de su presente, y tengan elementos de decisión para el futuro. La enseñanza del patrimonio cultural puede ayudar a crear conciencia histórica en los jóvenes, ya que su aprendizaje les permitirá comprender mejor el pasado que los rodea, valorar la historicidad del presente, y participar concientemente en la construcción de su futuro personal y social. Por eso, desde la didáctica de las ciencias sociales se debería potenciar la enseñanza y el aprendizaje de las ciencias sociales mediante el patrimonio cultural, porque puede facilitar la implicación y el compromiso de la ciudadanía para actuar de manera crítica, democrática y responsable en consonancia con sus valores, principios y necesidades. / This research has got as its main aim to find out what is considered by cultural heritage within the educative context and how it is taught and what is taught under this term. In order to study these three features of what is called cultural heritage, it has been built a conceptual model of cultural heritage in accordance with the educative context by means of a proposal of didactic transposition. This model has been essential for the analysis and evaluation of its treatment within the curricula, manuals and other didactic materials. By the use of the conceptual model, the educative treatment of cultural heritage in ESO (secondary education, but compulsory) has been characterised in terms of: - To find out, analyse and value the treatment of cultural heritage within the curricula in Catalonia and the rest of Spain, as well as other countries which are closer to our cultural surrounding, highlighting their educative aims as well as how concrete learning objectives and contents are. - To analyse the contributions of manuals and other didactic materials created by museums. - To analyse and value teachers and other experts' opinions on the educative value of cultural heritage, and - To observe, describe and interpret three educative situations related to the teaching and learning process of cultural heritage. The hypotheses of this research are the following: - The educative context has an interest on cultural heritage but, on the other hand, it seems that it has scarcely been an effort of conceptualising and of didactic transposition based on new and innovative contributions on behalf of teachers and educative administrations, and, - Spreading and making cultural heritage accessible to the schooling public has been focus of interest and attention, as it is shown by the increase of offers based on educative services and activities, nevertheless, there has been a scarce effort of including the contributions from Social Sciences Didactics.. On a methodological level, this research has been designed as a qualitative whose interest relies mainly on understanding and interpreting reality. It describes and analyses the teaching situation of cultural heritage in comparison with a theoretical model built in order to guide the recherchÎ and give meaning to its results. The data has been organised and interpreted according to the theoretical model previously established, but also other unexpected or unplanned aspects which have been appearing throughout the data collection have been considered if relevant and meaningful. The data collection instruments are: content analysis -programmes, manuals and other didactic material and students' works and assignments-; questionnaires, interviews -to teachers and other experts-; and non-participative observation of three sequences corresponding to the three different teachers. And finally, the conclusions are presented on the base of the aforementioned objectives and hypothesis of the research; with the intention of contribute to the improvement of educative use and value of cultural heritage in compulsory secondary education. According to all analyses and valuations in the light of the conceptual model, it is considered that cultural heritage is a construct of each group (collective, community, people or society) which implies all the material and non-material elements which is recognised, selected, voluntary adopted as legacy of their past. It is the cultural baggage in the present.Cultural heritage in education should be configured as the heritage which is passed to future generations because they could enjoy it and learn from it, because they could use it in order to understand the historical origins and stems of their present in a better way, as well as to be able to make decisions for their future. Teaching cultural heritage can help to create historical conscience for the youth, since its learning will help them to understand their past better, to value historicity of their present, and to participate consciously in the construction of their personal and social future. This is the reason why from Social Sciences Didactics the teaching and learning of these sciences by means of cultural heritage should be fostered, since it could facilitate the implication and engagement of the citizens in order to act in a critical, democratic and responsible manner in accordance with their values, principals and needs.

No description available.

La formación –inicial y continua- del profesorado de historia es fundamental para comprender lo que sucede en los salones de clase cuando se enseña y se aprende historia. Este tesis se ubica en este campo de la formación y pone el énfasis en el desarrollo de la conciencia histórica, es decir en la capacidad de los futuros y de los jóvenes docentes de entender la historicidad el presente y de proyectarla hacia el futuro. La relación pasado, presente y futuro es una de las principales finalidades de la enseñanza de la historia y, en consecuencia, ha de serlo de su formación. Existe poca investigación sobre la formación del profesorado de historia en las Universidades argentinas y en los Institutos Terciarios de Formación del Profesorado y la que existe no es muy optimista. Esta investigación pretende aportar luz sobre los conocimientos del profesorado en formación en línea con las investigaciones que se realizan en GREDICS, grupo de investigación de la UAB, y en otros países, en particular del mundo anglosajón. Los objetivos de esta investigación son los siguientes: -Explorar los tipos de conciencia histórica que expresan de manera implícita y explícita los estudiantes avanzados y graduados del profesorado de historia de la Universidad Nacional del Litoral y, en segundo lugar, describir algunos de los factores que explicarían su construcción. -Analizar e interpretar distintas producciones -propuestas didácticas elaboradas especialmente para la instancias de aplicación previstas por la carrera, reflexiones autocríticas y narraciones sobre la profesión en el primer año de egresados- a los efectos de conocer cómo es influida la conciencia histórica por las prácticas concretas. -A partir de la identificación de recurrencias y singularidades, coincidencias y contradicciones en el caso analizado, elaborar una síntesis provisoria que muestre la complejidad de la construcción de la conciencia histórica en este contexto particular y los interrogantes que deja en relación con la formación. -Realizar propuestas de mejoramiento para la formación inicial, en particular la didáctica específica, y eventualmente proponer acciones institucionales de colaboración entre universidad y otras instituciones educativas del medio. Esta investigación se ha desarrollado metodológicamente como estudio de caso. Se han realizado encuestas, cuestionarios y entrevistas a un grupo de estudiantes y jóvenes docentes y se han analizado relatos y documentos varios para alcanzar los objetivos previstos. / Training - initial and professional development - history teachers is fundamental to understanding what happens in the classroom when it is taught and learned history. This thesis is place in the field of teachers’ education and emphasizes the development of historical consciousness, e.g. on the ability of the future and young teachers to understand the historicity present and project it into the future. The relationship between past, present and future is one of the main goals of teaching history and, consequently, must be present in teachers’ education. There is little research on the initial training education of history teachers in the Argentinean context. This research seeks to apply some of the previous knowledge and methods used by GREDICS, the UAB research group, and others research in other countries, to the Argentinean case. The objectives of this research are the following: -Explore the types of historical consciousness that expressed implicitly and explicitly, the advanced students and graduates of the faculty of history of the Universidad Nacional del Litoral and, secondly, to describe some of the factors that explain its construction. - Analyze and interpret various productions – teaching materials, self-critical reflections and narrations about teaching profession- with regards to identify the development of historical consciousness in teaching practices. - Elaborate a teaching proposal to teach historical consciousness to future history teachers. - Suggest some proposals to improve initial training education in History Education and to propose some collaboration actions with secondary schools. The research has followed the case study method. Survey, questionnaires and interviews have been performed with a group of students and young teachers as well as several documents and narration have been analyzed.

Aquesta tesi té com a objectius definir el concepte de participació crítica, identificar i analitzar com s’ensenya i s’aprèn a participar i fer algunes propostes per millorar aquest ensenyament- aprenentatge. A partir de l’estudi del cas “Les Audiències Públiques als nois i les noies de Barcelona” (un programa municipal d’educació per la ciutadania), s’han aplicat els mètodes mixtes per recollir i analitzar dades provinents de 112 alumnes, 6 professors, 3 professors d’universitat i 2 tècnics educatius de l’ajuntament de Barcelona. Les dades es van recollir per mitjà d’entrevistes, qüestionaris i observacions i es van analitzar quantitativa, qualitativa i dialècticament. D’acord amb tots els col·lectius implicats, es pot ensenyar a participar críticament mitjançant la combinació d’activitats d’aprenentatge comunitari amb les discussions a l’aula sobre temes controvertits, especialment aquells vinculats a la política i al poder. Els resultats també indiquen que els programes d’educació per la ciutadania i les finalitats del professorat poden tenir un impacte en l’aprenentatge de participació que realitza l’alumnat / The aims of this dissertation are to identify and analyse the nature of critical participation education and also to make proposals for improving critical participation teaching and learning in Barcelona (Spain). Rather than focusing solely on questions of how electoral participation might be learned, this case study pushes further to also think critically about the meanings, the proposals and the limitations of critical participation education. In this case study, focus on a citizenship educational program placed in Barcelona, data collection was done with a sample composed of 112 students, 6 teachers, 2 educational local political authorities and 3 teachers’ educators by means of interviews, observations and questionnaires. Data analyses were done using mixed methodology based on pre-experimental, qualitative analysis and dialectical inquiry. The results suggest that critical participation can be taught and learned in classrooms through a combination of class discussions about controversial, political and power issues and community-learning activities. They also suggest that teachers’ understandings of educational aims and the design of citizenship programs can have an impact in students.

pendent

Esta tesis doctoral da cuenta de una investigación cualitativa cuyo foco general de interés es los Relatos Digitales –Digital Storytelling– en Educación, concretamente los de carácter amateur, multimedial, multimodal, no interactivo y, sobre todo, personal, cuando son desarrollados por distintos tipos de estudiantes en un marco de Educación Formal. Desde una visión interpretativa y participativa, especialmente, y combinando como métodos la Investigación basada en Diseño y el Estudio de Casos instrumental y múltiple, se identifican y resumen diez (10) propuestas metodológicas existentes para la creación de relatos digitales personales, y se describen y analizan diez (10) intervenciones planificadas y orientadas por la misma investigadora, o con su acompañamiento, desarrolladas en Cataluña (España) entre 2008 y 2012 con diversos tipos de educandos. De esa forma se cumplen los objetivos: el primero, describir y comprender: (a) las características del procedimiento de realización y de los productos resultantes, (b) las condiciones o las limitaciones de la aplicación en el contexto académico, (c) los posibles usos o aplicaciones didácticos, y (d) los beneficios pedagógicos que pueden ofrecer estos relatos, cuando se realizan como proyectos prácticos de aprendizaje; el segundo, diseñar, implementar y perfeccionar, con base en la teoría, las propuestas preexistentes, y lo ocurrido en las mismas prácticas desarrolladas durante la investigación, una metodología o estrategia didáctica que permita orientar su creación, así como sus posibles usos y aplicaciones, en procesos de enseñanza y de aprendizaje centrados en el alumnado. Esto último, por lo menos con aprendices o en contextos formativos similares a los de las prácticas analizadas. La investigación se fundamenta teórica y pedagógicamente en los postulados de las teorías educativas constructivistas y socioculturales, principalmente en lo que tiene relación con el Aprendizaje centrado en el Aprendiz –y con uno de los métodos que lo hacen posible, el Aprendizaje por Proyectos–, el Aprendizaje Situado, el Aprendizaje por la Acción o la Experiencia, y el planteamiento conocido por su nombre original, How People Learn (Cómo aprenden las personas). Asimismo, se fundamenta en el reconocimiento de: los conceptos Relato, Narración e Historia; las funciones, la importancia de los relatos para las personas y, de forma genérica, en la educación; las características comunes y diferenciales de los relatos digitales y analógicos; las particularidades y tipologías de los relatos digitales que están enfocados en las vivencias o en la visión de los autores; los proyectos o casos de aplicación de estos últimos en diversos ámbitos, y sus aportes y limitaciones cuando han sido realizados con propósitos educativos. Por su parte, el trabajo de campo del estudio está compuesto por cinco (5) intervenciones con 53 adolescentes, alumnos de Educación Secundaria Obligatoria (ESO), y por otras cinco (5) con 38 jóvenes y adultos, de licenciatura o máster, o docentes de ESO en proceso de formación –para un total de 91 educandos participantes–. Se describe el prototipo de la estrategia metodológica empleada en cada caso –el último corresponde a la propuesta metodológica que se deriva de la investigación–, se presentan los resultados y se discuten los hallazgos más relevantes, analizando cada práctica por separado, o estableciendo comparaciones entre unidades y subunidades de análisis similares, teniendo en cuenta la imposibilidad de contrastar algunos aspectos por las diferencias en el perfil de los participantes o por las condiciones en las que se desarrolló cada experiencia. El trabajo se realizó bajo la dirección del Dr. José Luis Rodríguez Illera, en el programa Multimèdia Educatiu del Departament de Teoria i Història de l'Educació, de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, con el apoyo de varias de sus dependencias: la Agrupació de Recerca en Ciències de l’Educació (ARCE) y su Oficina de Recerca, el Observatori de l’Educació Digital (OED) y el Grup de Recerca Ensenyament i Aprenentatge Virtual (GREAV). Igualmente, con la contribución de la Fundació Bosch i Gimpera, de la Fundació per a la Societat del Coneixement-Citilab, y del IES Esteve Terradas i Illa. Se pretende contribuir al conocimiento de la relación entre narrativa digital y educación y, a la vez, facilitar y potenciar el aprovechamiento en el aula tanto de la expresión, las vivencias y las visiones de las personas que aprenden, como de las posibilidades de multimedialidad y multimodalidad que se potencian con las Tecnologías de Información y Comunicación. / This doctoral thesis presents a qualitative investigation whereby general focus of interest is Digital Storytelling-in Education, more concretely of the amateur type, multimedia, multimodal, non-interactive and especially with personal character, when they are developed by different types of students, in a formal education framework. From an interpretive and participative vision, specially, and combining methods as the Investigation based on Design and the Study of Cases, ten (10) methodological existing proposals for the creation of digital personal stories have been presented, described and analyzed, and ten (10) interventions planned and orientated by the same investigator, or with her accompaniment like diverse types of pupils, in Cataluña (Spain), between 2008 and 2012, to fulfill the proposed aims. The first one, to describe and to understand: (a) the characteristics of the realization procedure and of the resulting products, (b) the conditions or limitations of the application in the academic context, (c) the possible uses or didactical applications and, (d) the pedagogical benefits that those stories may offer when they are carried out as practical learning projects. The second, to design, to implement and to improve, based in the theory, preexisting proposals, and what happened in the same practices that were developed during the investigation, a methodology or a didactical strategy that permits to orientate its creation, and also its possible uses and applications in teaching and learning processes that are focused in the alumni. The latest must be done at least with apprentices or in formative contexts that are similar to the analyzed practices. The investigation is based theoretically and pedagogically in the postulate of the educative theories: constructivists and socio-cultural, especially when they are related with the learning that is focused in the Apprentice - and with one of the methods that makes it possible which is the Learning by Projects, The Situated Learning, the Learning by the Action or the Experience, and the putting into execution known as How People Learn. Therefore, the investigation started from the recognition of the functions, the importance and uses of the stories on the life of the people and generically in the education; from the clarification between the concepts of Story, Narration and History; from the common characteristics and the differences of the digital and analogical stories; from the particularities and typologies of the digital stories that are focused in living experiences or in the vision of the authors; from the projects or cases of application on diverse contours and from the identified contributions and limitations when they have been realized with an educative purposes. Meanwhile, the fieldwork of the study has five (5) interventions with 53 adolescents from Obligatory Secondary Education, and has (5) more with 38 youths and adults from degree or master or teachers in a formative process. The applied methodological strategy prototype is described in each intervention, the results are presented, and the more relevant aspects are discussed analyzing each of the cases separately or establishing comparisons between the units and the sub-units from similar analysis, given the impossibility of contrasting some aspects due to the differences in the participants’ profile and by the conditions that each of the experiences was developed. This work was made under the direction of Dr. José Luis Rodríguez Illera, on the Educational Multimedia Program from the Theory and History Education Department and the Pedagogy Faculty at Barcelona University, with the support of the Association for Research in Education Sciences (ARCE), The Digital Education Observatory (OED), the Research Group Education and Virtual Learning (GREAV), The Bosch i Gimpera Foundation (FBG), Fundació per a la Societat del Coneixement-Citilab, and IES SEP Esteve Terradas i Illa school. The pretention is to contribute to the knowledge relation between digital narrative and education and at the same time to facilitate and to enhance in the classroom the use of the expression as well as living experiences and visions of the people that learn, also the possibilities of multimediality and multimodality that are potentiated with the Information and Communication Technologies. / Aquesta tesi doctoral dóna compte d’una recerca qualitativa, el focus d’interès general de la qual són els Relats Digitals –Digital Storytelling– en Educació, més concretament els de tipus amateur, multimedial, multimodal, no interactius i, sobretot, de caràcter personal, quan són desenvolupats per diferents tipus d'estudiants, en un marc d'Educació Formal. Des d'una visió interpretativa i participativa, especialment, i combinant com a mètodes la Recerca basada en Disseny i l'Estudi de Casos instrumental i múltiple, es presenten, descriuen i analitzen deu (10) propostes metodològiques existents per a la creació de relats digitals personals, i deu (10) intervencions planificades i orientades per la mateixa investigadora, o amb el seu acompanyament, amb diversos tipus d’educands, a Catalunya (Espanya), entre 2008 i 2012, per complir els objectius proposats: el primer, descriure i comprendre: (a) les característiques del procediment de realització i dels productes resultants, (b) les condicions o les limitacions de l'aplicació en el context acadèmic, (c) els possibles usos o aplicacions didàctiques, i (d) els beneficis pedagògics que poden oferir aquests relats, quan es realitzen com a projectes pràctics d'aprenentatge; el segon, dissenyar, implementar i perfeccionar, basant-se en la teoria, les propostes preexistents, i l'ocorregut en les mateixes pràctiques desenvolupades durant la recerca, una metodologia o estratègia didàctica que permeti orientar la seva creació, així com els seus possibles usos i aplicacions, en processos d'ensenyament i d'aprenentatge centrats en l'alumnat. Això últim, almenys amb aprenents o en contextos formatius similars als de les pràctiques analitzades. La recerca es fonamenta teòricament i pedagògica, en els postulats de les teories educatives constructivistes i socioculturals, especialment en allò que té relació amb l'Aprenentatge centrat en l'Aprenent –i amb un dels mètodes que ho fan possible, l'Aprenentatge per Projectes–, l'Aprenentatge Situat, l'Aprenentatge per l'Acció o l'Experiència, i el plantejament conegut pel seu nom original, How People Learn (Com aprenen les persones). Així mateix, parteix del reconeixement de les funcions, la importància i els usos dels relats en la vida de les persones i, de forma genèrica, en l'educació; de l'aclariment entre els conceptes Relat, Narració i Història; de les característiques comunes i diferencials dels relats digitals i analògics; de les particularitats i tipologies dels relats digitals que estan enfocats a les vivències o a la visió dels autors; dels projectes o casos d'aplicació en diversos àmbits, i de les aportacions i limitacions identificades, quan s'han realitzat amb propòsits educatius. Per la seva banda, el treball de camp de l'estudi està compost per cinc (5) intervencions amb 53 adolescents, alumnes d'Educació Secundària Obligatòria (ESO), i per cinc (5) altres amb 38 joves i adults, de llicenciatura o màster, o docents d'ESO en procés de formació–. Es descriu el prototip de l'estratègia metodològica empleada en cadascuna de les intervencions, es presenten els resultats, i es discuteix sobre les troballes més rellevants, analitzant cada cas per separat, o establint comparacions entre unitats i subunitats d'anàlisis similars, tenint en compte la impossibilitat de contrastar alguns aspectes per les diferències en el perfil dels participants o per les condicions en les quals es va desenvolupar cada experiència. Aquest treball es va realitzar sota la direcció del Dr. José Luis Rodríguez Illera, dins el programa Multimèdia Educatiu del Departament de Teoria i Història de l'Educació, de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, amb el suport de diverses de les seves dependències: l’Agrupació de Recerca en Ciències de l’Educació (ARCE), l’Observatori de l’Educació Digital (OED) i el Grup de Recerca Ensenyament i Aprenentatge Virtual (GREAV). Igualment, de la Fundació Bosch i Gimpera, de la Fundació per a la Societat del Coneixement-Citilab, i de l'IES SEP Esteve Terradas i Illa de Cornellà de Llobregat (Catalunya). Al document s'ofereixen, en aquest ordre: la introducció, el marc teòric i referencial, el plantejament de la recerca –formulació i justificació del problema–, el marc i el disseny metodològic, el resum de les principals propostes metodològiques existents per a la realització de RDP, la descripció del treball de camp –incloent el perfil dels participants, i l'estratègia didàctica prototip, dissenyada i aplicada en cada cas–, la presentació, l'anàlisi i la discussió de les troballes rellevants, les conclusions –entre les quals s'explica la proposta final– i alguns suggeriments per a futures indagacions, les referències bibliogràfiques, els annexos –materials empleats o derivats de l'estudi– i, finalment, els apèndixs –que pretenen facilitar la lectura i comprensió d'aquest text–. Es pretén contribuir al coneixement de la relació entre narrativa digital i educació i, alhora, facilitar i potenciar l'aprofitament a l'aula tant de l'expressió, les vivències i les visions de les persones que aprenen, així com de les possibilitats de multimedialidad i multimodalitat que es potencien amb les tecnologies de la informació i la comunicació.

A la dècada dels setanta assistirem a la majoria dels països europeus a un creixement del sector públic com a conseqüència del desenvolupament de l’Estat de benestar. En els anys vuitanta es començà a qüestionar la dimensió i l’activitat del sector públic, com a conseqüència de la necessitat d’acomodar-se a les profundes transformacions de la societat. Això va dur a redefinir la prestació del conjunt dels serveis públics, entre ells l’activitat física i l’esport. El sistema esportiu espanyol ha evolucionat enormement en els últims anys. Des dels inicis de la transició democràtica espanyola l’esport va passar a ser atès pels poders públics. Després d’una primera fase basada en un fort desplegament d’equipaments esportius públics, es va arribar a la fi de la dècada dels noranta a una preocupació per l’eficàcia i l’eficiència de les organitzacions gestores. S’iniciava el procés de modernització a l’administració pública espanyola. La transformació de l’esport en un producte de consum, la diversificació de les pràctiques esportives, els canvis en els gustos i la evolució de la demanda d’activitat física han tingut un paper primordial en l’expansió d’una de les modalitats de privatització del sector públic: la gestió indirecta de serveis esportius. En el present treball es compara l’oferta (preus i programes) de les piscines cobertes municipals a Catalunya, segons es gestionin de manera directa o indirecta, així com la regulació de l’accés a la pràctica esportiva quan es subcontrata la gestió. S’han utilitzat instruments de recollida i d’anàlisi de dades quantitatives (anàlisi de la publicitat i qüestionari amb tractament estadístic a una mostra de 75 piscines) i qualitatius (anàlisi de contingut de 26 plecs de condicions). Els resultats obtinguts mostren que les piscines de gestió indirecta ofereixen preus significativament més cars i orienten l’oferta a un tipus de públic concret. Es fomenten aquelles modalitats d’accés que generen majors ingressos, entre les quals destaca la figura de l’abonat, les activitats gimnàstiques i els serveis complementaris orientats a la salut. L’oferta de les piscines cobertes municipals reprodueix les desigualtats en quan a edat i a classe social, i la gestió indirecta accentua aquestes diferències. Encara així, existeix una gran dispersió i variabilitat en el grup de piscines gestionades de manera indirecta. També s’observa que els Ajuntaments defineixen vagament les condicions que els adjudicataris han de seguir pel que fa a l’oferta de serveis. Es prioritza la regulació d’aspectes econòmics i d’eficiència del servei abans que l’exigència d’una oferta que atengui a la diversitat de la població. Les conclusions obtingudes poden ajudar a reflexionar als Ajuntaments sobre el paper a desenvolupar en la promoció l’esport quan és un tercer qui gestiona el servei públic; la responsabilitat municipal va més enllà de la titularitat del servei. / En la década de los setenta asistimos en la mayoría de los países europeos a un crecimiento del sector público como consecuencia del desarrollo del Estado de bienestar. En los años ochenta se empieza a cuestionar la dimensión y la actividad del sector público, derivado de una necesidad de acomodarse a las profundas transformaciones de la sociedad. Ello llevó a redefinir la prestación del conjunto de los servicios públicos, entre ellos la actividad física y el deporte. El sistema deportivo español ha evolucionado enormemente en los últimos años. Desde los inicios de la transición democrática española el deporte pasó a ser atendido por los poderes públicos. Tras una primera fase basada en un fuerte despliegue de equipamientos deportivos públicos, se llegó a finales de la década de los noventa a una preocupación por la eficacia y la eficiencia de las organizaciones gestoras. Se iniciaba el proceso de modernización en la Administración pública española. La transformación del deporte en un producto de consumo, la diversificación de las prácticas deportivas, los cambios en los gustos y la evolución de la demanda de actividad física han tenido un papel primordial en la expansión de una de las modalidades de privatización del sector público: la gestión indirecta de servicios deportivos. En el presente trabajo se compara la oferta (precios y programas) de las piscinas cubiertas municipales en Cataluña, según se gestionen de manera directa o indirecta, así como la regulación del acceso a la práctica deportiva cuando se subcontrata la gestión. Para ello, se han utilizado instrumentos de recogida y de análisis de datos cuantitativos (análisis de la publicidad y cuestionario con tratamiento estadístico en una muestra de 75 piscinas) y cualitativos (análisis de contenido de 26 pliegos de condiciones). Los resultados obtenidos muestran que las piscinas de gestión indirecta ofrecen precios significativamente más caros y orientan la oferta a un tipo de público concreto. Se fomentan aquellas modalidades de acceso que generan mayores ingresos, entre las que destaca la figura del abonado, las actividades gimnásticas y los servicios complementarios orientados a la salud. La oferta de las piscinas cubiertas municipales reproduce la desigualdad en cuanto a edad y a clase social, y la gestión indirecta acentúa estas diferencias. Aún así, señalamos que existe una gran dispersión y variabilidad en el grupo de piscinas gestionadas de manera indirecta. También se observa que los Ayuntamientos definen vagamente las condiciones que los adjudicatarios deben seguir con respecto a la oferta de servicios. Se prioriza la regulación de aspectos económicos y de eficiencia del servicio antes que la exigencia de una oferta que atienda a la diversidad de la población. Las conclusiones obtenidas pueden ayudar a reflexionar a los Ayuntamientos sobre el papel a desarrollar en la promoción el deporte cuando es un tercero el que gestiona el servicio público; la responsabilidad municipal va más allá de la titularidad del servicio. / During the 70s, the public sector rose sharply in most European countries as a consequence of the development of the welfare state. During the 80s, due to the significant changes in society, the dimension and activity of the public sector was questioned and the whole public services supplied, such as physical activity and sport, had to be redefined. The Spanish sport system has developed tremendously in recent years. At the beginning of the Spanish democratic transition, public authorities started to take charge of sport. The first stage, based on a large expansion of sport public facilities, led to constant worries about the efficiency and effectiveness of their managing organizations in the late 90s. The Spanish public administration was undergoing a process of modernization. Sport has become a consumer good, sport practices have diversified, taste in relation with it have changed and the demand of the physical activity has evolved. All these factors have played a key role in the spread of the indirect management of sport services, one of the methods of privatization of the public sector. I n this research, we have compared the supply (prices and programmes) of the local indoor swimming pools in Catalonia according to the way they are managed: direct or indirectly, and also the regulation to access the sport practices when management is subcontracted. For these, I have used different instruments of collection and testing of both quantitative data (analysis and surveys of the publicity and questionnaires of 75 swimming pools) and qualitative (analysis of the contents of 26 legal specifications). The results show that the swimming pools managed indirectly are significantly more expensive, and point their supply at a particular target. Moreover, they also boost the modalities of access which generate more revenue: membership, gymnastic activities and complementary health-related services stand out among others. The supply of the municipal indoor swimming pools reproduces the inequality as for age and to social class, and the indirect management accentuates these differences. Even though, we can state there is great dispersion and variability in the group of swimming pools managed indirectly. We have also noticed that local councils hardly define the conditions related to the supply of services for the bidders to be followed. They give priority to the control of economic aspects and the efficiency of the service itself rather than control the fact that supply takes into consideration the diversity of the population. The conclusions reached may help local councils to reflect on the role they should play when promoting sport in the case that a third party manages the public services. The responsibility of the local government is not limited to the holder of the service, but it has to go much further / Aux années soixante-dix on assiste dans la plupart des pays européens à une croissance du secteur public conséquence du développement de l’Etat du bien-être. Vers les années 80 on commence à questionner la dimension et l’activité du secteur public, dérivées du besoin de s’accommoder aux profondes transformations de la société. Cela comporta à redéfinir la prestation de l’ensemble des services publics, parmi lesquels l’activité physique et le sport. Le système sportif espagnol a évolué énormément aux dernières années. Dès le début de la transition démocratique espagnole le sport a passé à être assuré par les pouvoirs publics. Après une première phase basé en un fort déploiement d’équipements sportifs publics, on arrive à la fin de la décade des années quatre-vingt dix à une préoccupation par l’efficacité et l’efficience des démarcheurs. C’est ainsi que le procès de modernisation dans l’administration publique espagnole a commencé. La transformation du sport dans un produit de consommation, la diversification des pratiques sportives, les changements des goûts et l’évolution de la demande d’activité physique a eu un rôle essentiel dans l’expansion d’une des modalités de privatisation du secteur publique: la gestion indirecte des services sportifs. Dans ce travail on compare l’offre (prix et programmes) des piscines couvertes municipales en Catalogne, selon on traite de façon directe ou indirecte, ainsi comme la régulation de l’accès à la pratique sportive quand on sous-traite la gestion. Pour ceci, on a utilisé des instruments de ramassage et d’analyse de donnés quantitatifs (analyse de la publicité et questionnaire avec traitement statistique parmi une montre de 75 piscines) et qualitatifs (analyse du contenu de 26 plies de conditions). Les résultats obtenus nous montrent que les piscines de gestion indirecte offrent des prix significativement plus chers et elles orientent l’offre à un type de public concret. On fomente les modalités d’accès qui génèrent les plus grands revenus, parmi lesquelles on détache la figure de l’abonné, les activités gymnastiques et les services complémentaires orientés a la santé. L’offre des piscines couvertes municipales reproduit l'inégalité quant à l'âge et à la classe sociale, et la gestion indirecte accentue ces différences. Malgré tout, on signale qu’il existe une grande dispersion et variabilité dans le groupe de piscines démarchées de façon indirecte. On observe aussi que les Mairies définissent vaguement les conditions que les adjudicataires doivent suivre par rapport à l’offre de services. On priorise la régulation des aspects économiques et d’efficience du service avant que l’exigence d’une offre qui s’occupe de la diversité de la population. Les conclusions obtenues peuvent aider à réfléchir aux mairies sur le rôle à développer dans la promotion du sport quand c’est un troisième qui traite le service public; la responsabilité municipale va plus loin de la titularisation du service.