En nuestro trabajo nos planteamos conocer los posibles efectos de los flavonoides apigenina y naringenina potásicas sobre un modelo experimental de osteoporosis inducida mediante ovariectomía en conejas albinas Nueva Zelanda. El estudio “in vitro” demostró que los flavonoides ensayados, no afectaban de forma negativa a la viabilidad celular. En el “in vivo”, la deprivación estrogénica mediante la ovariectomía, fue suficiente en un plazo de ocho meses, para provocar la osteoporosis. Los estudios: bioquímico, de microCT, anatomopatológico (óptico y MEB) e ionómico (icp-oes), confirmaron la eficacia, tanto de la apigenina como de la naringenina potásicas, como agentes protectores frente a la pérdida ósea inducida por la ovariectomía, constituyéndose así, en una medida complementaria frente a la osteoporosis, a la vez que abre nuevas vías de investigación para la utilización de terapias preventivas minimizando los problemas de los efectos secundarios que caracterizan a otros tratamientos. / The effects of the flavonoids potassium apigenin and naringenin were studied in an experimental model of osteoporosis induced by ovariectomy in New Zealand albino/white rabbits. The in vitro study showed that cell viability was unaffected by either flavonoid, while in vivo experiments showed that estrogenic deprivation caused by ovariectomy provoked osteoporosis after eight months. Biochemical, microCT, anatomical-pathological (optical and SEM) and ionomic (icp-oes) studies confirmed the effectiveness of both potassium apigenin and naringenin as protective agents against bone loss induced by ovariectomy, representing a complementary measure against osteoporosis, while opening up new research pathways into using preventative therapies that minimise the secondary effects associated with other treatments.

En pacients cirròtics s’ha demostrat alteracions funcionals de la via cortico-espinal amb estimulació magnètica transcortical, consistents en una disminució de l’amplitud dels potencials evocats motors i en un increment de la latència. Aquestes alteracions funcionals s’associen a un increment de la senyal T2 per ressonància magnètica, probablement per un increment d’aigua cerebral. Les alteracions motores funcionals reverteixen amb el transplant hepàtic. a) En el primer treball s’ha demostrar alteracions funcionals en la via motora en dos models animals d’insuficiència hepàtica: cirrosi per tetraclorur de carboni i anastomosi porto-cava Les troballes reprodueixen les observades en humans, pel que podria ser útil en el desenvolupament d’un model experimental . No obstant, van ser trobades sota la influència d’anestèssics. Donat que la insuficiència hepàtica pot induir canvis en el metabolisme dels anestèssics, vem tenir interès per desenvolupar un model que no utilitzi anestèssics. b) En el segon estudi es va desenvolupar una nova metodologia per realitzar els estudis neurofisiològics en animals desperts, sense cap tipus d’anestèssia, i en lliure moviment. La nova metodologia està basada en la implantació de 6 elèctrodes subcutanis per poder fer els registres. Es va demostrar que la implantació dels eslèctrodes es poden mantenir com a mínim 3 setmanes per estudis repetits. A més a més, per validar el mètode, demostrem l’efecte dosi-depenent de tres diferents anestèssics sobre els potencials evocats motors. Aquesta nova metodologia pot fer servei per l’estudi en altres malaties com lesions medulars sense que l’anestèssia jugui un paper important. c) En el tercer estudi es va aplicar la nova metodologia sense anestèssia a diferents models de lesió hepàtica. Es va demostrar que les alteracions en els models de derivació porto-sistèmica i cirrosi es devien als efectes dels anestèssics. Per altra banda s’ha demostrat que el mètode és vàlid per mesurar l’encefalopatia hepàtica i de forma objectiva en models d’encefalopatia hepàtica aguda per insuficiènica hepàtica i encefalopatia hepàtica induïda per sang en el tub digestiu en rates amb anastomosis porto-cava. Aquesta nova metodologia té un gran valor científic, ja que l’encefalopatia hepàtica no es podia mesurar de cap manera objectiva, ja que tots els estudis anteriors es basaven en alteracions delscicle circadians, alteracions de comportament o aprenentatge que es mesuren amb mètodes no objectius. En canvi amb la neurofisiologia, és pot fer una mesura objectiva sense cap efecte per part de l’investigador i d’una manera quantificable. d) El quart estudi ha mostrat que és possible veure l’efecte d’un fàrmac que disminueix l’amoníac plasmàtic en rates amb anastomosis porto-cava que reben sang al tub digestiu. Aquest fàrmac, anomenat ornitina-fenilacetat (OP), ha començat a ser estudiat en pacients amb cirrosi hepàtica. La present tesis a resultat molt útil per obrir una nova línia: els estudis de nous fàrmacs per l’encefalopatia hepàtica en un model experimental. La tesi inclou el desenvolupament d’una nova metodologia, la validació d’un model i l’estudi dels mecanismes d’acció d’un fàrmac per l’encefalopatia hepàtica. Els resultats tenen una aplicabilitat immediata: -el model ha estat incorporat a la cartera de serveis de l’Institut de Recerca Hospital Vall Hebron. -El fàrmac estudiat es farà servir en pacients amb encefalopatia hepàtica. / Cirrhotic patients exhibit functional abnormalities in the corticospinal tract by transcartical magnetic stimulation, these patients show a decrease on the amplitude of the motor evoked potentials and an increase on the latency. These functional alterations are associated with an increase in the T2 signal by magnetic resonance, probably by an increase of the water content. The motor abnormalities return to normal after hepatic transplant. a) In the first study of the thesis, we demonstrate functional abnormalities of the motor tract in two animal models of hepatic disease: cirrhosis induced by carbon tetrachloride and portacaval anastomosis. These findings reproduce the human abnormalities and can be useful for the development of an animal model. However, this study was performed under anhestesia, since the hepatic failure can induce changes in the anesthetics metabolism; we are interested in the development of a model without anesthesia. b) In the second study we developed a new methodology to perform neurophysiological studies in awake animals, without any anesthesia, and in free movement. The new methodology is based on subcutaneous implantation of 6 electrodes to record the motor evoked potentials. It was demonstrated that the introduction of electrodes can keep at least 3 weeks for repeated studies. In addition, to validate the method, we show dose-dependent effect of three different anesthetics on motor evoked potentials. This new methodology can service the study in other diseases such as cord injury without the anesthesia play an important role. c) In the third study we applied the new methodology without anesthesia in different models of hepatic injury. It was demonstrated that alterations in portacaval anastomosis and cirrhosis were due to the effects of anesthetics. On the other hand has shown that the method is valid for measuring hepatic encephalopathy objectively in models of acute hepatic encephalopathy by acute liver failure and hepatic encephalopathy induced by blood in the digestive tract in rats with portacaval anastomosis. This new methodology has a scientific value, as hepatic encephalopathy could not be measured in any objective way, since all previous studies were based on changes in the circadian rhythms; changes in behavior or learning are measured with no objectives methods. In contrast with the neurophysiology, motor evoked potentials is an objective and a quantifiable way not affected by the investigator. d) The fourth study showed that it is possible to see the effect of a drug that lowers plasma ammonia in rats with portocaval anastomosis receiving blood in the digestive tract. This drug, called ornithine-phenylacetate (OP), has begun to be studied in patients with liver cirrhosis. The present results are very useful for opening a new line: studies of new drugs for hepatic encephalopathy in an experimental model. The thesis includes the development of a new methodology, the validation of a model study of the mechanisms of action of a drug for hepatic encephalopathy. The results have an immediate applicability: - The model has been incorporated into the service of Valle Hebron Hospital Research Institute. - The study drug will be used in patients with hepatic encephalopathy.

La gota ha estat classificada com a malaltia autoinflamatòria pel seu caràcter autolimitat i la participació del sistema immune innat i IL-1β en la seva patogènia. Durant els últims anys, l'evidència que els cristalls d'urat monosòdic (UMS) activen l'inflamasoma NLRP3, juntament amb l'eficàcia del tractament bloquejant de IL-1 en pacients gotosos, han reafirmat el concepte de gota com a malaltia autoinflamatòria. Tot i això, algunes preguntes relatives a la seva patogènia encara no tenen resposta. La presència de cristalls d'UMS en articulacions asimptomàtiques o el perquè no tots els pacients amb hiperuricèmia desenvolupen clínica de gota en són alguns exemples. En la present tesi hem centrat la nostra atenció en el sistema mononuclear fagocític amb la hipòtesi que l'estat d'activació o maduració dels monòcits i macròfags modula la resposta inflamatòria als cristalls d'UMS. Pel que fa als macròfags, la nostra hipòtesi és que els macròfags residents, després d'entrar en contacte amb els cristalls, adquireixen un fenotip inflamatori, sent capaços de produir citocines inflamatòries en presència d'un segon estímul. Per a demostrar-ho, hem emprat un model in vitro de macròfags derivats de monòcits humans polaritzats cap a fenotips M1 o M2 en la presència de GM-CSF o M-CSF respectivament, considerant als M2 com a model de macròfags residents a la sinovial. Tant els macròfags M1 com els M2 foren incapaços de produir IL-1β després d'estimulació amb cristalls d'UMS o LPS. Però en presència de cristalls d'UMS, els macròfags M2 van secretar IL-1β, disminuint a més la seva producció de IL-10, en rebre un segon estímul amb LPS. Inesperadament, l'àcid úric soluble va exercir un efecte supressor en ambdues citocines. Els resultats dels nostres experiments demostren que la producció de IL-1β per part dels macròfags M2 s'explica perquè els cristalls d'UMS són capaços d'activar caspasa-1 a través de l'activació de l'inflamasoma, mentre que LPS indueix la producció de la forma inactiva de pro-IL-1β i caspasa-1. La nostra anàlisi de l'inflamasoma en macròfags M1 i M2 ha mostrat trets diferencials que podrien explicar els seus diferents requeriments per a la producció de IL-1β. Per a investigar si una major reactivitat dels monòcits enfront dels cristalls d'UMS podria explicar perquè uns individus desenvolupen gota i d'altres no, vàrem comparar l'activació de l'inflamasoma en monòcits de pacients gotosos amb controls sans. Els monòcits de pacients gotosos presentaren una major activació de l'inflamasoma en presència dels cristalls d'UMS. Per tant, els nostres resultats suggereixen que els pacients amb gota presenten una major reactivitat enfront dels cristalls d'UMS. Per a completar l'estudi vam genotipar l'exó 3 del gen NLRP3, sense trobar associació de cap polimorfisme amb la gota. Finalment, vam analitzar la distribució de diferents subpoblacions de monòcits en sang perifèrica, observant una expansió dels monòcits amb fenotip intermedi (CD14++CD16+) en pacients durant un brot d'artritis gotosa, mentre que no varen existir diferències entre pacients gotosos asimptomàtics i controls sans. / Gout has been classified as an autoinflammatory disease because of its self-remitting course and the involvement of the innate immune system and IL-1β in its pathogenesis. During the last years, the evidence of NLRP3 inflammasome activation by monosodium urate (MSU) crystals and the beneficial effect of IL-1 blockade for the treatment of patients with gout, have reaffirmed the concept of gout as an autoinflammatory disease. However, some questions regarding its pathogenesis remain still unanswered. The presence of MSU crystals in asymptomatic joints or why not all individuals with hyperuricemia develop clinical gout, are some examples. In this thesis we centred our attention in the mononuclear phagocyte system with the hypothesis that the state of activation or maturation of monocytes and macrophages modulates the inflammatory response to MSU crystals. Regarding macrophages, our hypothesis is that resident macrophages, after contact with MSU crystals, acquire an inflammatory phenotype, being able to produce inflammatory cytokines in the presence of a second signal or trigger. Therefore, to test it, we used an in vitro model of human monocyte-derived macrophages polarized towards M1 or M2 phenotypes in the presence of GM-CSF and M-CSF respectively, considering M2 macrophages a model of resident synovial macrophages. M1 and M2 macrophages failed to produce IL-1β after stimulation with MSU crystals or LPS. However, in the presence of MSU, M2 macrophages produced IL-1β and decreased IL-10 secretion when LPS was added. Surprisingly, soluble uric acid had a suppressive effect for expression of both cytokines. The production of IL-1β was explained because MSU crystals increased the presence of active caspase-1, reflecting inflammasome activation, whereas LPS induced pro-IL-1β and inactive caspase-1 production. Analysis of inflammasome activation in M1 and M2 macrophages revealed differences in inflammasome proteins, that could account for their different IL-1β production. To investigate if the capacity of monocytes to react to MSU crystals could explain why some individuals develop gout, we compared the inflammasome activation induced by MSU crystals in PBMCs from gouty patients with healthy controls. PBMCs of patients with gout exhibited enhanced inflammasome activation after culture with MSU. Therefore, our results suggest that patients with gout have an increased reactivity to MSU crystals. To provide further insight, we genotyped exon 3 of NLRP3 gene in gout patients, without finding any association of gout with polymorphisms in this gene. Finally, we analyzed the distribution of different monocyte phenotypes or blood subpopulations in patients with gout. We observed an expansion of the intermediate subpopulation (CD14++CD16+) during gout flares, but no differences were observed in any of the subpopulations between asymptomatic patients and healthy controls.

Les fractures per fragilitat a Espanya, com a la resta de les societats occidentals, augmenten en números absoluts, associades a l’augment de l’esperança de vida. Es necessari identificar adequadament la població de major risc per fractura per fragilitat i prioritzar accions preventives sobre els col·lectius més fràgils. L’OMS va publicar el 2008 l’eina FRAX per a un número creixent de països. És un algoritme online per calcular el risc absolut de fractura principal a 10 anys, però que necessita ajustos o calibracions a cada país per a la seva validació. El conjunt dels quatre estudis publicats resumeix el procés que finalitza en una proposta de calibració de FRAX per a la població femenina espanyola. El primer article descriu la cohort FRIDEX formada per dones adreçades des de l’any 2000 per determinar la DMO. Se’ls va determinar la DMO per densitometria tipus DXA, les mesures antropomètriques i un qüestionari ampli sobre factors de risc (FR). L’estudi descriu i quantifica en percentatge la presència dels FR inclosos a FRAX, l’edat, el pes, etc. i els tractaments farmacològics rebuts per a l’osteoporosi. Així queda descrit l’estat basal de FRIDEX, cohort prospectiva de dones espanyoles. El segon article mostra l'anàlisi de 770 dones de FRIDEX, d’entre 40 a 90 anys en el moment basal. Aquestes complien els criteris de no estar prenent tractament en el moment de l’ingrés en la cohort i van estar seguides durant 10 anys. Els FR que es varen associar al risc de fractura van ser: l’edat, les fractures prèvies, l’artritis reumatoide, tenir osteoporosi en la DXA basal i una major freqüència de caigudes en l’any previ. Les anàlisis també mostraren que la capacitat discriminativa de FRAX, mesurada per l'AUC-ROC amb i sense DMO, era moderada, però no inferior a la DMO amb criteris d’osteoporosi (OMS 1994). Per altra banda, l’anàlisi de la capacitat predictiva, mesurada de forma global amb la ràtio FxObs/FxEsp, va ser de 2,4 amb FRAX sense DMO per fractura principal i 2,8 per fractura de maluc. La prova de Hosmer-Lemeshow va mostrar una bona correlació només després de la calibració amb els resultats de la ràtio FxObs/FxEsp. El tercer article fa una anàlisi dels valors de FRAX resultants d’analitzar els casos de la cohort FRIDEX en la pàgina web per població espanyola comparats amb els resultats de fer-ho en la pàgina web del Regne Unit. Aquest estudi va ser motivat perquè algunes publicacions orientaven l’ús d’aquesta web en no ajustar-se adequadament FRAX en població femenina espanyola. Els resultats varen mostrar diferències de 2,2 vegades més gran la probabilitat per fractura principal i d'1,6 per maluc del Regne Unit respecte d’Espanya. Els resultats van suggerir que no era aconsellable aquesta pràctica i que calia disposar de llindars d'intervenció ajustats a la població espanyola, d'acord amb els promotors de FRAX. El quart article proposa un model amb els punts de tall de FRAX que permeten estratificar la cohort en tres grups de risc de patir una fractura principal. Aquest s’estableix en base als resultats reals de fractura soferta durant 10 anys (baix <10%; intermedi 10-20%; alt >20%) i també en la valoració cost-efectiva comparant el model amb la pràctica clínica habitual. Els punts llindars de FRAX que estableixen el model més cost-efectiu són: <5 risc baix; ≥ 5 i <7,5 risc intermedi; ≥ 7,5 risc alt. Utilitzar aquest model amb els llindars calibrats de FRAX permetria reduir un 82% les DXA i un 35% els tractaments farmacològics, reduint la despesa un 29% per detectar el mateix nombre de dones que pateixen fractura durant 10 anys que en el model de practica mèdica actual. / Fragility fractures in Spain, as in other Western societies, are increasing in absolute numbers, associated with the increase in life expectancy and it is necessary to properly identify the population at risk of fragility fracture and to prioritize preventive actions on the most vulnerable groups. In 2008, the WHO published the FRAX tool for a growing number of countries. This is an online algorithm to calculate the absolute risk of fracture for 10 years, but it needs some adjustments or calibrations in each country for validation. The set of four published studies summarizes the process that ends as a FRAX tool calibration proposal for Spanish female population. The first article describes FRIDEX cohort comprised by women from the year 2000 aimed to determine the bone mineral density (BMD). They were determined BMD by DXA scan, anthropometric measures and an extensive questionnaire on risk factors (RF). The study describes and quantifies in percentages the presence of the RF included in the FRAX tool, as well as the age profile, weight, etc. and also pharmacological treatments received for osteoporosis. Thus it is established the baseline of a prospective cohort. The second paper shows the analysis of 770 women of the FRIDEX cohort aged between 40 to 90 years old at baseline. These women who met the criteria of not being taking treatment at the time of entry into the cohort have been monitored for 10 years. The RF associated with the risk of fracture were: age, previous fractures, suffering from rheumatoid arthritis, having osteoporosis at the DXA baseline and a higher frequency of falls in the previous year. The analysis also showed that the discriminative capacity of FRAX, as measured by AUC-ROC with and without BMD was moderate, but not lower than BMD criteria for osteoporosis (WHO 1994). On the other hand, the analysis of the predictive ability, as measured globally with the ObsFx /EspFx ratio was 2.4 with FRAX without BMD for major osteoporotic fracture and 2.8 for hip fracture. The Hosmer-Lemeshow test proved a good correlation only after calibration with the results of the ObsFx / EspFx ratio. The third article is an analysis of the resulting values of FRAX after analysing cases in the cohort FRIDEX website for Spanish population compared with the results of doing so on the website of the United Kingdom. This study was motivated because some publications guiding the use of this website did not fit properly in FRAX Spanish female population. The results showed differences of 2.2 times more likely to have major fracture and 1.6 to have hip fracture of the UK compared to Spain. The results suggested that this practice was not advisable and necessary intervention thresholds have to be adapted to the Spanish population, according to the developers of FRAX. The fourth article proposes a model with thresholds that allow FRAX stratify the cohort into three groups of risk of major osteoporotic fracture. These are set based on actual results of fractures suffered for 10 years (low <10%, intermediate 10-20%, high >20%) and also on cost-effective evaluation comparing the model with the clinical practice. The FRAX thresholds that establish the most cost-effective model are: <5 low risk; ≥ 5 to <7.5 intermediate risk; High risk ≥ 7.5. Using this model with calibrated FRAX thresholds would reduce by 82% DXA and by 35% of pharmacological treatments, reducing spending by 29% to detect the same number of women who suffer fractures in the current model of common medical practice.

Objectiu: Determinar l' associació entre els inhibidors de la bomba de protons (IBP) i les comorbiditats incloses en l' índex de Charlson amb la fractura de maluc. Metodologia: Estudi 1- Estudi de cassos i controls retrospectiu. Criteris d' inclusió: >50 anys i haver patit fractura de maluc (2007 - 2010). Aparellament de 2 controls per cada cas. Es va analitzar el consum d' IBP durant els 5 anys previs a la fractura de maluc. Estudi 2- Estudi de cohorts retrospectiu (base de dades SIDIAP). Criteris d' inclusió: Tots els homes registrats (2007). Seguiment : 3 anys. Es van enregistrar les comorbiditats incloses en l' índex de Charlson i les fractures de maluc (2007-2009). Resultats: Estudi 1- Es van analitzar 358 cassos i 698 controls. No es va detectar una associació entre el consum d'IBP i la fractura de maluc (OR ajustada 1,24 (95% IC: 0,93-1,65; p=0,14). Estudi 2- Es va estudiar 186.171 homes (1718 fractures). La diabetis (RR ajustat de 1,89 (95% IC: 1,15-3,12), la MPOC (RR ajustat de 1,20 (95% IC: 1,03-1,40), la malaltia renal crònica (RR ajustat de 1,32 (95% IC: 1,07-1,65), el VIH (RR ajustat de 5,03 (95% IC: 1,25-20,21), la demència (RR ajustat de 1,65 (95% IC: 1,30-2,09), la malaltia vascular cerebral (RR ajustat de 1,51 (95% IC: 1,27-1,80), l'hepatopatia lleu (RR ajustat de 1,53 (95% IC: 1,10-2,13) i una puntuació superior a 3 a l' índex de Charlson es van associar amb un increment del 50% de risc de fractura de maluc. Conclusió: Els IBP no es van associar amb un increment de risc a la nostra regió, però vàries comorbiditats incloses a l’índex de Charlson o una puntuació superior a 3 si que es van associar amb un increment del risc de fractura de maluc en homes / Objetivo: Determinar la asociación entre los inhibidores de la bomba de protones (IBP) y las comorbildades incluidas en el índice de Charlson con la fractura de cadera (FC). Metodología: Estudio 1- Estudio de casos y controles retrospectivo. Criterios inclusión: > 50 años y tener fractura de cadera (2007 – 2010). Emparejamiento de 2 controles por cada caso. Se analizó el consumo de IBP en los 5 años previos a la fractura de cadera. Estudio 2- Estudio de cohortes retrospectivo (base de datos SIDIAP). Criterios inclusión: Todos los hombres registrados (2007) . Seguimiento: 3 años. Se registraron las comorbilidades incluidas en el índice de charlson y las fracturas de cadera (2007- 2009). Resultados: Estudio 1- Se analizaron 358 casos y 698 controles. No se detectó una asociación entre el consumo de IBP y la FC (OR ajustada 1,24 (95% IC: 0,93-1,65; p=0,14). Estudio 2- Se estudiaron 186171 hombres (1718 fracturas de cadera). La diabetes (RR ajustado de 1,89 (95% IC: 1,15-3,12), la EPOC (RR ajustado de 1,20 (95% IC: 1,03-1,40), la enfermedad renal crónica (RR ajustado de 1,32 (95% IC: 1,07-1,65)), el VIH (RR ajustado de 5,03 (95% IC: 1,25-20,21), la demencia (RR ajustado de 1,65 (95% IC: 1,30-2,09), la enfermedad cerebral vascular (RR ajustado de 1,51 (95% IC: 1,27-1,80), la hepatopatía leve (RR ajustado de 1,53 (95% IC: 1,10-2,13)) y una puntuación >3 en el índice de Charlson fueron asociada con un incremento del 50% de riesgo de FC. Conclusión: Los IBP no se asociaron con un incremento de riesgo en nuestra región, sin embargo varias comorbilidades incluidas en el índice de charlson al igual que un puntuación de >3 si que se asociaron con un incremento de riesgo de fractura de cadera en hombres. / Aim: To determine the association between the proton pump inhibitors (PPI) and the comorbidities included in the Comorbidity Charlson Index with the hip fracture (HF). Methods: Study 1- Retrospective case-control study. Inclusion criteria: >50 years old with a hip fracture (2007-2010). Matching: 2 controls per case. We analyzed the consumption of PPI in the 5 years previous to the hip fracture. Study 2- Retrospective cohort study using the SIDIAP dababase. Inclusion criteria: All the men registered in the database by 2007. Follow-up: 3 years. We registered all the comorbidities included in the Charlson Index and all the hip fracture (2007-2009). Results: Study 1- A total of 358 cases and 698 controls were analyzed. No association was detected between the consumption of PPI and the HF (Adjusted OR 1.24 (95% CI: 0.93-1.65; p=0.14). Study 2- A total of 186,171 men were analyzed (1718 hip fractures). The diagnosis of diabetes (adjusted RR of 1.89 (95% CI: 1.15-3.12), COPD (adjusted RR of 1.20 (95% CI: 1.03-1.40), chronic kidney disease (adjusted RR of 1.32 (95% CI: 1.07-1.65), HIV (adjusted RR of 5.03 (95% CI: 1.25-20.21), dementia (adjusted RR of 1.65 (95% CI: 1.30-2.09), cerebrovascular disease (adjusted RR of 1.51 (95% CI: 1.27-1.80), mild liver disease (adjusted RR of 1.53 (95% CI: 1.10-2.13) and a puntuation >3 in the Chalson index was associated with a 50% increased risk of HF. Conclusion: The PPI was not associated with an increased risk of hip fracture in our region, never the less several comorbidities included in the Chalson index as well as a punctuation of at least 3 was asosciated with the hip fracture in men.

El músculo esquelético es un órgano formado por tejido muscular esquelético, tejido conectivo, tejido nervioso y vasos sanguíneos. Estos se disponen y relacionan entre sí dando lugar a una configuración histoarquitectónica característica determinada por la función del músculo esquelético, la contracción (potente y unidireccional), que determina el alto grado de organización que se observa en sus diferentes niveles tisular, celular y molecular. Las lesiones musculares suponen el tipo de lesión más frecuente en el mundo del deporte con un índice del 31% del total de lesiones y un 30% de re-lesiones. Dada la gran variedad de grupos musculares y los múltiples factores que influyen en la lesión, el tiempo de recuperación de estas lesiones es muy variable incluso en lesiones que se ocasionan en el mismo músculo o grupo muscular. La clasificación de la lesión muscular en función del mecanismo de producción o en función de la estructura afectada así como el conocimiento exacto de la anatomía de cada músculo son factores determinantes para poder establecer un correcto diagnóstico de la lesión y, por lo tanto, un tratamiento lo más individualizado posible y un retorno a la competición más rápido y seguro. El estudio del complejo del tríceps sural y en especial del músculo sóleo son las investigaciones en las que se centra el proyecto de esta tesis doctoral. La anatomía compleja del músculo sóleo en la que existen gran cantidad de regiones músculo-tendinosas debido a los tabiques y aponeurosis intramusculares juntamente con grandes áreas miofasciales es lo que confiere al sóleo un gran interés científico ya que lo convierte en un músculo a través del cual pueden estudiarse todos los tipos de lesiones que pueden darse en otros grandes grupos musculares. El hecho de comprender y estudiar estos distintos tipos de lesiones debe permitir, en un futuro, poder extrapolar la metodología de estudio y los resultados al diagnóstico y tratamiento de cualquier tipo de lesión muscular. Estos hallazgos permiten clasificar las lesiones dentro de un mismo grupo muscular según un criterio de alto o bajo riesgo, hecho muy importante en clínica para poder dar un pronóstico de mayor o menor severidad. Uno de los aspectos más importantes dentro de las lesiones musculares es dar, precisamente, este pronóstico de severidad que condicionara un mayor tiempo de convalecencia y un mayor riesgo de recidiva. / Skeletal muscle is an organ composed of skeletal muscle tissue, connective tissue, nerve tissue and blood vessels. These are arranged and relate to each other in a characteristic histological configuration determined by the function of skeletal muscle: powerful and unidirectional contraction. This determines the high degree of organization observed at molecular, cellular and tissue levels. Muscle injuries are the most common type of injury in the sports world comprising 31% of all injuries and 30% of re- injury. Given the wide variety of muscle groups and the multiple factors that influence the injury, the recovery time of these lesions is highly variable even in lesions that are caused in the same muscle or muscle group. Classifying muscle injury according to the mechanism of production or depending on the affected structure as well as precise knowledge of the anatomy of each muscle are major determinants to establish a correct diagnosis of the lesion. This allows treatment to be individualized as much as possible, and a faster and safer return to competition. The study of the triceps surae complex and particularly the soleus muscle are the focus of investigation of this thesis project. The complex anatomy of the soleus muscle, in which there are many musclo-tendinous regions due to aponeuroses and fascia partitions together with large myofascial areas, makes the soleus of great scientific interest. This should allow it to be a model through which all injuries that can occur in other large muscle groups can be studied. The study and understanding of these different types of injuries should allow, in the future, extrapolation of the study methodology and results to the diagnosis and treatment of any type of muscle injury. These findings allow classification of lesions within the same muscle group as high or low risk, a clinically very important fact to give a prognosis of greater or lesser severity. One of the most important aspects of muscle injuries is to determine the severity of the lesion as this will determine prognosis and may lead to a longer convalescence and increased risk of recurrence.

This study investigated two hypotheses. First, that chronic cocaine treatment would mimic the changes in breathing that are associated with ventilatory acclimatisation to chronic hypoxia (VAH). Second, that pre-treatment with a hypoxic stressor would bring about cross-sensitisation to cocaine. To address the first hypothesis, rats were exposed to either chronically hypoxic or chronically normoxic conditions and treated with either cocaine or saline for a 14 day period. Following this period, acute breathing trials were performed to measure resting ventilation and ventilatory chemoreflexes. The results demonstrated that chronic cocaine treatment did not induce the changes in breathing associated with VAH. To address the second hypothesis rats were exposed to a hypoxic stressor for 10 days (either intermittent hypoxia or chronic hypoxia) after which cocaine sensitisation was measured via locomotor sensitisation trials. The results demonstrated that cross-sensitisation between a hypoxic stress and cocaine was observed for intermittent but not chronic hypoxia.

The objective of the present study was to examine the effects of prenatal exposure to alcohol on sensorimotor coordination, emotionality, learning and memory in young adult Wistar rats. Most of the recent reports concerning behavioral effects of fetal alcohol exposure refer to the juvenile period of life and very few studies investigated different aspects of behavior simultaneously in the same subjects. In the current study, alcohol was delivered to the pregnant dams by intragastric infusions, throughout gestation days (GD) 7-20, at the dose of 6g /kg maternal body weight /day. This dose resulted in relatively high peak blood alcohol concentration (340 mg/dl) as assessed on GD 20. A pair-fed isocaloric and untreated control groups were included. Prenatal alcohol administration retarded dams&rsquo / weight gain significantly, and had an adverse effect on pups&rsquo / weight at birth but not in adulthood. No between-group differences were observed in the litter size and in the pups&rsquo / mortality. The adult brain weight was neither affected. Pups were subjected to a series of behavioural tests as young adults (at 2.5 months of age). In adulthood, rats prenatally treated with alcohol were not impaired in sensorimotor coordination and/or did not show muscle weakness as assessed by rotarod/accelerod tests. Their behavior in the open field and plus maze suggested alcohol-induced increase in iv anxiety level and some decrease in behavioral flexibility, but hyperactivity was not observed. In cognitive tasks, alcohol treated rats showed slightly slower rate of initial place learning in the water maze. However, memory retention tested after 1 and 10-day delay, reversal learning, rate of extinction of place preference, as well as working memory capacity appeared to be the same in alcohol exposed and control rats. The possible reasons of this negative result are discussed.

Objetivo Dada la asociación de polimorfismos en genes que codifican para los receptores de muerte (DR) con la susceptibilidad a padecer cáncer o enfermedades autoinmunes y con la respuesta al tratamiento anti-TNF decidimos estudiar SNPs en genes que codifican moléculas involucradas en la apoptosis por la vía extrínseca como son los TRAILR, FAS, TNFR y sus ligandos. El objetivo es evaluar la influencia de polimorfismos en genes que codifican para moléculas relacionadas con la apoptosis por vía extrínseca, como son rs763110, rs1800682, rs20576, rs2230229 y rs12488654, en los genes FASL, FAS, TRAILR1A y TRAIL respectivamente, en la susceptibilidad a padecer Espondilitis Anquilosante (EA) y en la variabilidad de respuesta al tratamiento con infliximab en pacientes diagnosticados de EA. Método Estudio observacional prospectivo de una población de pacientes diagnosticados de EA en tratamiento con infliximab procedentes de los Servicios de Reumatología de dos áreas de salud de la Región de Murcia. En el estudio de susceptibilidad genética se comparó la distribución de genotipos en los pacientes con EA con un grupo de controles sanos pertenecientes a la misma área geográfica. La evaluación de la respuesta al tratamiento con infliximab se realizó a través del porcentaje de mejora en el BASDAI y BASFI (20, 50 y 70%) a los 3, 6 y 12 meses desde el inicio del tratamiento. Para la detección de los polimorfismos se utilizaron sondas KASPar basadas en una PCR competitiva alelo específica empleando la tecnología FRET y un equipo de PCR a tiempo real 7500F de Applied Biosystems en placa de 96 pocillos. El estudio estadístico se realizó empleando el programa Epidat versión 4.1 y el estudio estadístico por haplotipos utilizando la página web SHEsis. Resultados El genotipo CC del polimorfismo rs763110 parece conferir un papel protector a desarrollar la enfermedad. Se observó una asociación significativa entre los portadores del alelo C del rs1800682 en FAS y una mayor respuesta al infliximab a los 3 meses desde el inicio del tratamiento según criterios de respuesta BASFI. En el estudio genético por haplotipos cabe destacar la combinación de los alelos T-T en el par ligando-receptor FAS y FASL y la combinación de alelos A-A en TRAILR1 se asociaron con una mayor respuesta al tratamiento con infliximab. Su presencia podría considerarse un predictor de respuesta al tratamiento con infliximab. Conclusiones La identificación de polimorfismos en genes relacionados con la apoptosis y la respuesta inmune podría ser útil en el manejo clínico de los pacientes con EA tratados con terapia biológica anti-TNF. / Objetive Given the association of polymorphisms in genes coding for Death Receptors (DRs) with susceptibility to cancer, autoimmune diseases and the response to anti-TNFα therapy we decided to study SNPs in genes coding for molecules involved in the apoptotic extrinsic pathway such as TRAILR, FAS, TNFR and their ligands. The objective is to evaluate the association between FASL, FAS, TRAILR1A and TRAIL gene polymorphisms involved in the apoptotic extrinsic pathway (rs763110, rs1800682, rs20576, rs2230229 and rs12488654) and genetic susceptibility to Ankylosing Spondylitis (AS) and the pharmacogenetics of patients with AS treated with anti-TNFα therapies. Method Longitudinal study of all patients with AS from Rheumatology Departments from two hospitals located in different geographical regions of Spain treated with infliximab. Genetic susceptibility genotype distribution was compared in AS patients with a group of healthy controls belonging to the same geographical area. The response to infliximab was assessed using the improvement percentage of Bath Ankylosing Spondylitis Disease Activity Index (BASDAI) and Bath Ankylosing Spondylitis Functional Index (BASFI) (20, 50 and 70%) at 3, 6 and 12 months after starting infliximab therapy. Genotypes were determined using competitive allele-specific PCR (Kaspar), an SNP genotyping system that uses fluorescence resonance energy transfer (FRET) quencher cassette oligonucleotides. A 7500F real-time thermocycler was used for plate reading (Applied Biosystems). The statistical and haplotype analyses were made using the Epidat V.4.1. computer programme and the SHEsis on-line application respectively. Results The CC genotype rs763110 polymorphism FASL gene appears to confer a protective role to develop the disease. A significant association was observed between the C allele of rs1800682 polymorphism FAS gene and better response to infliximab at 3 months in AS patients according to response criteria BASFI. Genetic study by haplotypes include the combination of TT alleles in the ligand-receptor pair FAS and FASL and the combination of AA allels of TRAILR1 were associated with a better response to treatment with infliximab. This presence could be considered a predictor of response to treatment with infliximab. Conclusions The identification of polymorphisms in apoptosis-related genes could be useful in the clinical management of anti-TNFα therapy in AS patients.

Objetivos Estudiar polimorfismos presentes en genes relacionados con la activación de la apoptosis por la vía extrínseca para: 1. Valorar, mediante un estudio de susceptibilidad genética, la influencia de polimorfismos presentes en los genes que codifican para TRAILR1, TRAIL, FAS y FASL en el riesgo de padecer artritis reumatoide (AR). 2. Estudiar, a través de un estudio de farmacogenético, la influencia de polimorfismos presentes en los genes que codifican para TRAILR1, TRAIL, FAS y FASL en la respuesta al tratamiento con infliximab a los tres, seis y doce meses desde el inicio del tratamiento. 3. Evaluar en un estudio de haplotipos si la combinación de los polimorfismos estudiados tiene relación con la susceptibilidad a AR o con la respuesta al tratamiento con infliximab a los tres, seis y doce meses desde el inicio del tratamiento. Los polimorfismos objeto de estudio son en TRAILR1: rs20576 y rs2230229, en TRAIL: rs12488654, en FAS: rs1800682 y en FASL: rs763110. Material y métodos Los pacientes incluidos en el estudio proceden del Servicio de Reumatología del Hospital Universitario Santa María del Rosell de Cartagena (HUSMR). El periodo de estudio estuvo comprendido entre febrero de 2007 y febrero de 2010. En el estudio de susceptibilidad genética fueron incluidos 90 pacientes diagnosticados de AR, que se compararon con un grupo de 151 controles sanos. En el estudio farmacogenético de respuesta al tratamiento fueron incluidos 43 pacientes diagnosticados de AR y en tratamiento con infliximab. La valoración de la respuesta se hizo según los criterios de respuesta establecidos por la EULAR (European League Against Rheumatism). Estos criterios están basados en el cálculo del índice DAS-28(28-Disease Activity Score). El DAS-28 incluye la evaluación del dolor e inflamación en 28 articulaciones y considera además la VSG y la valoración global de la enfermedad. Según los criterios EULAR la respuesta al tratamiento puede ser clasificada como buena, moderada o ausente. Los pacientes se clasificaron en respondedores y no respondedores. La detección de los polimorfismos se realizó utilizando sondas KASPar basadas en una PCR competitiva alelo específica empleando la tecnología FRET para la detección de genotipos. Para ambos estudios el análisis estadístico se llevó a cabo utilizando los programas SHEsis y Epidat 3.1. Se confirmó que los genotipos cumplían con el equilibrio de Hardy-Weinberg Se empleó el test de χ2 de Pearson para los análisis y se consideró p<0,05 como estadísticamente significativo. Conclusiones 1. Los polimorfismos estudiados no han mostrado asociación con la susceptibilidad a padecer AR. 2. Se ha observado una tendencia a la significación en la asociación del alelo T en rs1800682 de FAS con el riesgo de AR. 3. Los haplotipos que incluyen los alelos T y C en las posiciones rs1800682 de FAS y rs763110 de FASL respectivamente, conjuntamente con el alelo A en rs20576 y rs2230229 de TRAILR1 se asocian con un mayor riesgo de padecer AR. 4. Los polimorfismos estudiados no mostraron asociación significativa con la respuesta a infliximab a los tres, seis y doce meses desde el inicio del tratamiento. 5. Los haplotipos que incluyen la combinación de alelos TT en rs1800682 de FAS y rs763110 de FASL, conjuntamente con la combinación AG en rs2230229 de TRAILR1 y rs12488654 de TRAIL se asocian a una peor respuesta al tratamiento con infliximab a los tres meses del inicio. 6. Los polimorfismos en genes relacionados con la apoptosis extrínseca parecen contribuir de forma combinada en la asociación con la respuesta al infliximab y podrían ser de utilidad en el manejo clínico de los pacientes AR tratados con este anticuerpo monoclonal. / Objectives: Study polymorphisms in genes related to activation of apoptosis by the extrinsic pathway to: 1. Assess, through a genetic susceptibility study, the influence of polymorphisms in genes encoding TRAILR1, TRAIL, FAS and FASL in the risk of rheumatoid arthritis (RA). 2. Study, through a pharmacogenetic study, the influence of polymorphisms in genes encoding TRAILR1, TRAIL, FAS and FASL in the response to infliximab at three, six and twelve months from the start of treatment. 3. Evaluate, through a haplotype study, whether the combination of the polymorphisms studied is associated with RA susceptibility or with response to treatment with infliximab at three, six and twelve months from the start of treatment. Polymorphisms under study are TRAILR1: rs20576 and rs2230229 in TRAIL: rs12488654, in FAS: rs1800682 and FASL: rs763110. Material and methods: Patients included in the study come from the Department of Rheumatology at the University Hospital Santa María del Rosell de Cartagena (HUSMR). The study period was between February 2007 and February 2010. 90 patients diagnosed with RA were included in genetic susceptibility study, which were compared with a group of 151 healthy controls. 43 patients diagnosed of RA and treated with infliximab were included in the pharmacogenetic study of response to treatment. Assessment of response was made according to response criteria established by the EULAR (European League Against Rheumatism). These criteria are based on the calculation of the DAS-28 index (Disease Activity Score 28). The DAS-28 includes the assessment of pain and inflammation in 28 joints and also considered the ESR (erythrocyte sedimentation rate) and the global disease assessment. This index takes into account the degree of improvement and the current situation of the patient. According to EULAR criteria of response to treatment it can be classified as good, moderate or absent. Patients were classified as responders and no responders. Detection of polymorphisms was performed through a competitive allele-specific PCR (KASPar) using the FRET technology for detection of genotypes. For both studies, statistical analysis was performed using 3.1 Epidat and SHEsis software. The genotype distributions were consistent with the Hardy-Weinberg equilibrium (p>0.5) Pearson χ2 test was used for the statistical analysis (p<0.05 was considered as statistically significant). Conclusions 1. Studied polymorphisms have shown no association with susceptibility to RA. 2. There has been a trend towards significance in the association of the T allele at rs1800682 (FAS) with RA risk. 3. Haplotypes including T and C alleles in rs1800682 (FAS) and rs763110 (FASL) and the A allele in rs2230229 and rs20576 (TRAILR1) are associated with a higher RA risk. 4. Studied polymorphisms showed no significant association with response to infliximab at three, six and twelve months from the start of treatment. 5. Haplotype including the combination of alleles TT at rs1800682 (FAS) and rs763110 (FASL) with AG combination alleles in rs2230229 (TRAILR1) and rs12488654 (TRAIL) is associated with a poorer response to treatment with infliximab at three months of onset. 6. Combination polymorphisms in the extrinsic apoptosis related genes seem to contribute in response to infliximab and could be useful in the clinical management of RA patients treated with this monoclonal antibody.