El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) va ser un partit independentista que defensà la creació de l’Estat Socialista del Països Catalans. Tot i tenir una presència relativament important a Catalunya i al País Valencià durant els darrers anys del franquisme i als inicis de la transició democràtica, no va aconseguir cap dels objectius estratègics que s’havia proposat ni tampoc presència en el sistema de partits del nou sistema democràtic. L’objectiu principal d’aquesta tesi és conèixer com va ser el partit, per poder saber perquè no va aconseguir cap dels seus objectius explícits (independència, socialisme, Països Catalans) ni consolidar-se en el sistema de partits català. Per a respondre a aquest objectiu s’ha plantejat una doble estratègia investigadora. Per una banda una anàlisi longitudinal del partit durant els seus primers onze anys (1969-1980) i, per l’altra, una anàlisi seccional del seus aspectes més rellevants. La tesi s’estructura en quatre parts: El marc teòric d’anàlisi dels partits revolucionaris, l’evolució del PSAN i del seu sector polític, l’anàlisi del partit i, finalment, les conclusions. Com a marc de referència teòric, es repassen els models i categories que s’han fet servir des de la ciència política per analitzar partits que, com el PSAN, en el marc de democràcies liberals aposten per un model de partit revolucionari. S’utilitzen eines, conceptes i models d’autors com Duverger, Mair i Panebianco que ens són útils per aplicar-los a aquest objecte d’estudi. Per acotar més el marc d’anàlisi, es sintetitza el marc teòric amb el qual diversos autors han estudiat els partits d’esquerra radical durant la transició democràtica a l’Estat Espanyol. En la segona part de la tesi s’estudia l’evolució del PSAN i del conjunt de l’Esquerra d’Alliberament Nacional entre 1969 i 1980. S’hi fa una descripció del partit i del conjunt del moviment independentista que hi ha al seu voltant. Es posa especial èmfasi en situar-lo en relació a les altres forces polítiques, inicialment també clandestines, per tal de poder avaluar correctament la seva incidència en la societat catalana. En la tercera part es fa una anàlisi seccional del partit segons els àmbits d’estudi habituals de la ciència política. La selecció d’aquesta àmbits s’ha adaptat a un partit de les característiques del PSAN, de mida petita-mitjana i que durant un temps és clandestí i, posteriorment, extraparlamentari. En l’apartat de les conclusions en primer lloc es repassen les principals aportacions del PSAN a la societat catalana: la creació d’un espai polític singular i durador (l’Esquerra d’Alliberament Nacional); l’aportació ideològica asimètrica (independència, socialisme, Països Catalans); l’aportació qualitativa en la lluita antifranquista fent de pont entre les reivindicacions socials i nacionals i, finalment, l’aportació en capital humà nodrint de dirigents als partits parlamentaris catalans, fent de “partit escola”. En segon lloc s’explica que el no reeiximent del partit es deu la seva institucionalització dèbil, deguda a un conjunt de causes internes i externes. Les causes internes són les opcions que pren el partit: l’opció per un partit revolucionari amb una organització determinada (centralisme democràtic) no apta per a les democràcies occidentals, una aposta feble per la participació electoral i també per l’aposta ideològica per un esquerranisme excessivament radical. Les causes externes són degudes a l’entorn històric i territorial en el que es mou. Aquestes són l’entorn de la transició democràtica que premia el gradualisme i la moderació per sobre el maximalisme, l’hostilitat ambiental per part de l’Estat i també la presencia de nombrosos partits competidors en l’àmbit del catalanisme d’esquerres. / The Socialist Party for the National Liberation of the Catalan Countries (PSAN) was a separatist political party that defended the creation of a Catalan Socialist State. Despite the fact that it had a relatively large presence in Catalonia and València during the last years of the Franco regime and the beginning of the democratic transition, it did not manage neither to accomplish any of its strategic goals nor to become a significant player in the new political system. The main objective of this thesis is to find why the PSAN could not achieve any of its explicit goals (Catalan independence, Socialism and the political union of the different Catalan Countries) and why it could not consolidate its presence in the Catalan party system. In order to answer these questions this research has followed two strategies. On one hand, a longitudinal analysis of PSAN's strategy during its first eleven years of existence (1969-1980); and on the other, an analysis section by section. This thesis is divided into four parts: - A theoretical analysis of revolutionary parties in general - An analysis of the specific evolution of PSAN and of its followers - An organizational analysis of the party - Final conclusions. In the first part, we review the theoretical models that have been used in Political Science to analyze revolutionary parties similar to PSAN, in a similar context of liberal democracies. Different tools have been used in order to do so, as well as concepts and models of authors such as Duverger, Mair and Panebianco, that are also applicable to this study. For a more specific analysis, a synthesis has been made of the theoretical framework in which several authors have studied radical left-wing parties that existed in Spain during the political transition to democracy. The second part of the thesis is devoted to examine the evolution of PSAN and of the whole Catalan National Liberation Left movement between 1969 and 1980. It provides a description of the party and also one of the whole pro-independence movement that supported the PSAN. An special emphasis has been made to compare it with other political forces that initially were also not-legal, in order to analyze the real influence and impact that PSAN had on the Catalan society. In the third part there is an analysis section by section of the party, following the usual researching standards used in Political Science studies. The selection of these areas has been made taking into account the specific characteristics of PSAN: a small-medium party which initially was not legal and that once legalized did not manage to get any significant representation in the democratic institutions. In the conclusions we first take a look at the main contributions that PSAN made to Catalan society: the creation of an specific and long lasting political 'space' (the Catalan National Liberation Left movement), its ideological contributions to the political system (in areas such as Catalan Independence, Socialism and the union of the Catalan Countries), its qualitative contribution in the fight against the Franco regime, acting as a “bridge” that united social and national demands, and finally, acting as a school of new political leaders, some of which became later important leaders in other political organisations Secondly, this thesis explains some possible reasons why PSAN did not reach its goals: a very weak presence in the institutions due to internal and external causes. There are various different internal reasons to explain it: - Its choice of a revolutionary party model, with a very particular and centralized organizational system, not adapted at all to the standard way in which political parties usually work in western democracies - Not really placing its focus in voters and elections; - And its ideological bet to keep loyalty to radical left ideologies. The external causes were due to the very specific historical and social moment: during the Spanish democratic transition voters valued moderation and pragmatism more that maximalistic ideologies and parties. Furthermore, the Spanish State was quite hostile towards the ideology of PSAN. Last but not least, there were also some other Catalan leftist parties that attracted voters and that became strong PSAN competitors.

La doctrina que Rawls anomena "liberalisme polític" -i que trobem exposada en el llibre homònim que Rawls va publicar l'any 1993- ens diu com han de ser i com hem de veure aquelles concepcions de la justícia que pretenen donar compte de l'exercici legítim del poder polític en una societat marcada per un pluralitat insuperable de postures morals, filosòfiques i religioses. En aquest sentit, doncs, el liberalisme polític configura el marc conceptual en el qual hem d'encabir la concepció de la justícia que Rawls va proposar en el seu primer llibre, Una teoria de la justícia -i que va anomenar "justícia com a equitat". En la tesi, el que he mirat de criticar és justament aquest marc conceptual o, si es vol, la interpretació que acaba oferint Rawls de la seva pròpia concepció de la justícia com a equitat. Segons el meu parer, el liberalisme polític no reforçarà la posició de la justícia com a equitat davant de la constatació del pluralisme radical de les societats modernes, sinó que més aviat la debilitarà. I això serà així, crec, perquè el liberalisme polític és una mala resposta al fet del pluralisme en general. Efectivament, no és una bona manera d'abordar el pluralisme filosòfic -per exemple- afirmar que ens hem de quedar "a la superfície, filosòficament parlant" o que una concepció de la justícia ha de prescindir de la fonamentació filosòfica i que en fa prou de partir d'allò que en la societat es considera correcte. No és una bona manera de resoldre les disputes de la filosofia política sostenir que tan sols necessitem fixar-nos en la raonabilitat de les múltiples concepcions de la justícia existents i que podem oblidar-nos de fins a quin punt són correctes o vertaderes. Tot això és el que he mirat de demostrar en la segona part de la tesi -i en la mesura que és així, doncs, constitueix una crítica a la idea rawlsiana segons la qual una concepció de la justícia ha de ser exclusivament "política". Així mateix, la tercera part del treball està dedicada a criticar la noció de consens per superposició, que és la idea amb la qual el liberalisme polític pretén fer front al pluralisme sobretot èticopolític. Al meu parer, l'argument del liberalisme polític a favor del consens per superposició és un argument o bé irrellevant, o bé incoherent. A part d'això, és dubtós que hi hagi cap necessitat d'assolir aquesta mena de consens o que no hi hagi alternatives més realistes i adequades. D'altra banda, he defensat que la solució del consens per superposició no donaria cap resposta a un dels tipus de pluralisme més urgents d'abordar, com és el pluralisme nacional de molts Estats, entre ells el nostre.

Made available in DSpace on 2016-08-29T14:12:17Z (GMT). No. of bitstreams: 1 tese_7829_Dissertação - Luiz Arthur A Barros.pdf: 7297628 bytes, checksum: c922a660fa69dcc3ff7e188e39595772 (MD5) Previous issue date: 2014-07-04 / Esta dissertação tem por objetivo analisar como foram elaboradas e executadas as ações, na forma de políticas públicas de saúde, para combater a disseminação da lepra no estado do Espírito Santo, entre 1934-1945. Este período corresponde à gestão de Gustavo Capanema à frente do Ministério da Educação e Saúde, durante o Governo Vargas, quando ocorreu uma grande reestruturação da saúde pública no Brasil, com grande atenção para a eliminação da lepra. A principal ação destas políticas foi o isolamento compulsório dos doentes contaminados pela doença em espaços identificados como leprosários ou colônias agrícolas para leprosos. O foco principal desta pesquisa é identificar e entender os motivos que levaram à decisão pela construção da Colônia de Itanhenga, iniciada em 1935 e concluída em 1937, para receber os leprosos do Espírito Santo, como foram mobilizados os recursos para esta obra e qual foi o envolvimento do interventor federal João Punaro Bley e da sociedade civil neste processo. Para alcançar estes objetivos foram utilizadas diferentes fontes textuais como documentos, cartas e impressos que compõem o arquivo pessoal de Gustavo Capanema (CPDOC/FGV); notícias e matérias veiculadas nos jornais do Rio de Janeiro e do Espírito Santo; livros e artigos da autoria do Dr. Heraclides Cesar de Souza-Araujo, publicados na revista Memórias do Instituto Oswaldo Cruz; mensagens e relatórios governamentais do Espírito Santo.

Made available in DSpace on 2018-08-01T23:37:05Z (GMT). No. of bitstreams: 1 tese_10382_Dissertação MERISLANDIA.pdf: 2247765 bytes, checksum: c1a72051dfb881b94a37067d5adc6142 (MD5) Previous issue date: 2016-07-28 / Este estudo teve como objetivo investigar como se materializam os processos de escolarização de alunos com deficiência visual no ensino fundamental a partir das políticas locais e das práticas escolares no município de Vila Velha/ES. Como base teórica, contou com as contribuições de Boaventura de Sousa Santos para as discussões desencadeadas. Como aporte metodológico, apoiou-se em pressupostos da cartografia, que é um método que acompanha movimentos e investiga processos. O campo empírico foi composto pelo Núcleo de Educação Especial da rede de ensino do município e uma escola pública municipal de ensino fundamental de 1º ao 9º ano que tinha em seu corpo discente alunos com deficiência visual. Também foi realizado um grupo focal com os professores da área de deficiência visual da Rede. Os resultados da pesquisa apontam que houve avanços e retrocessos na área e, atualmente, busca-se efetivar o atendimento no contraturno de matrícula com a implantação de escolas referência. É uma aposta do município para garantir a escolarização do aluno com deficiência visual. O estudo aponta que há uma expectativa entre a maioria dos professores especializados, considerando interessante ter um professor para acompanhar cada aluno com deficiência visual na sala de aula do ensino comum, desejo que advém da fragilidade da articulação entre professor especializado e professor da sala de aula. A oferta de formação continuada para professores que trabalham com alunos com deficiência visual, no atendimento colaborativo, vem acontecendo, porém faz-se necessário o avanço dessa oferta para outros profissionais da escola, visando à colaboração, item presente nos documentos locais. O estudo evidencia que, na escola pesquisada, as tentativas que vêm sendo feitas para o avanço de alunos são pistas das possibilidades existentes de ensinar o aluno com deficiência visual, inclusive quando cursa com outra(s) deficiência(s).

Made available in DSpace on 2018-08-01T21:36:36Z (GMT). No. of bitstreams: 1 tese_9290_LILIANE_VERSÃO-FINAL-REVISADA_2016 pdf.pdf: 5437836 bytes, checksum: 35db984725eed8fecc32cac1e58af9d9 (MD5) Previous issue date: 2015-09-04 / Apesar de Vitória (ES) apresentar um dos maiores acúmulos de produção de riquezas no cenário nacional contemporâneo, ao mesmo tempo, é possível verificar, no interior de sua geografia citadina, a presença de um conjunto de contrastes socioeconômicos perversos, que vem persistindo ao longo dos anos. O quadro vigente de iniquidades encontrado nos lugares dessa capital sugere relação com certas políticas estatais do município, instituintes, desde a década de 1990, da oferta de equipamentos permanentes destinados às práticas corporais (PC), em espaços públicos, e considerados (pela gestão pública) elementos capazes de propiciar práticas saudáveis à população da cidade capixaba. A partir de tais premissas, minha pesquisa objetivou descrever e analisar a distribuição geográfica desses equipamentos (PC), junto com os equipamentos de segurança pública, em dois lugares de Vitória, selecionados por suas notórias disparidades sociossanitárias. Tentei verificar se o contexto comparativo dos equipamentos permitia revelar conexões com os contextos socioeconômicos díspares desses dois lugares. A pesquisa, de cunho qualitativo, utilizou subsídios metodológicos da cartografia, a partir dos quais foram situados os achados do estudo e discutidas as respectivas inferências analíticas. A processo de concretização o trabalho se expressa, fundamentalmente, em três etapas a seguir descritas: (1) elaboração de recorte teórico sistemático, não exaustivo, a partir do vasto e denso aporte conceitual disponível sobre iniquidades e sobre o processo saúde-doença-cuidado, na perspectiva de articular os temas, e contextualizá-los como fenômenos representativos da paradoxal realidade socioeconômica e política de nosso país, em permanente tensão no Estado Brasileiro ao longo de sua história; (2) levantamento, seleção, organização e análise comparativa de informações secundárias referentes à presença e à distribuição de equipamentos públicos de PC, e de equipamentos de segurança pública georreferenciados na capital capixaba, posteriormente transformadas em representações cartográficas para o estudo; (3) ida à campo, nos dois lugares selecionados (Jardim da Penha, e Gurigica/São Benedito), para realização de registros fotográficos e anotações em diários de campo, com o objetivo de mapear, cotejar e desvelar similitudes e diferenças sociossanitárias entre os dois lugares da pesquisa, bem como discutir esses achados, à luz das representações cartográficas dos equipamentos analisados. Os resultados do estudo permitem argumentar que, embora haja certo tipo de institucionalização pública dos equipamentos de PC, em Vitória, advogados como elementos importantes no contexto da saúde populacional pela gestão pública, por outro lado, a distribuição geográfica iníqua dos referidos equipamentos e o significado disso em termos de possibilidades de acesso/uso popular, podem ser correlacionados à segregação socioespacial, às desigualdades injustas e à subvalorização de certos lugares no município, elemento revelador das iniquidades existentes. Também foram percebidas disparidades importantes quanto à presença e distribuição espacial dos equipamentos de segurança pública nos dois lugares da pesquisa, algo que pode interferir na possibilidade das pessoas realizarem práticas corporais.

Made available in DSpace on 2018-08-01T23:37:08Z (GMT). No. of bitstreams: 1 tese_10605_ata_10605_Dissertação RONAN SALOMÃO GASPAR.pdf: 2121419 bytes, checksum: 6a79cb099acbfbf2e86b85e6394010c7 (MD5) Previous issue date: 2016-11-28 / A pesquisa teve como foco a relação entre o público e o privado na implementação da política de educação de tempo integral na rede pública estadual do Espírito Santo, por meio do Programa Escola Viva. O Programa ancora-se em um modelo de escola de tempo integral inspirado na proposta educativa do Instituto Co-Responsabilidade pela Educação. Conta, ainda, com o apoio de uma Organização Não Governamental relacionada ao empresariado capixaba, a Espírito Santo em Ação. Com o propósito de compreender essa relação, procurou-se investigar de que maneira se configura a relação público-privado na implementação do novo modelo de educação em tempo integral para o ensino público da rede estadual do Espírito Santo, em especial com relação à gestão escolar. Assumindo como perspectiva metodológica o estudo de documentos, trata-se de uma investigação de cunho qualitativo, onde se buscou analisar os delineamentos que tem se configurado na adoção da parceria público-privado na implementação do modelo de escola em tempo integral para o Ensino Médio. Como fundamentação analítica utilizou-se dos pressupostos da sociologia figuracional de Norbert Elias, principalmente para compreender a rede de interdependência que se estabelece nas relações humanas e as formas como o poder, oriundo das relações sociais, se manifesta nas configurações humanas. Em nossa análise, identificamos um conturbado processo social na implementação da proposta política de escola de tempo integral, representada pelo Programa Escola Viva. Os resultados da investigação também evidenciaram que o modelo de escola proposto possui como eixo central a perspectiva gerencial, o controle e a responsabilização, assim como uma formação voltada para o alcance de metas em avaliações sistêmicas padronizadas em índices educacionais e a formação de jovens adaptados às exigências do mercado de trabalho.

El gran objectiu d'aquesta tesi és reconstruir i analitzar la relació entre els arxius i el conflicte polític en el segle XX, tot presentant l'exemple dels arxius catalans durant el període comprès entre els anys 1931 i 1939. En primer lloc, cal destacar que els arxius entesos com els documents generats per un govern, una administració o un particular en base a la seva activitat, prenen uns valors complementaris en situacions de conflicte polític. Els arxius i els documents són com l'ADN que caracteritza i individualitza al seu productor i es converteixen en un element estratègic en un conflicte bèl•lic. La recerca s'inicia en el desenvolupament de la política cultural de la Generalitat de Catalunya, en matèria d'arxius, en el període entre 1931 i 1936. L'any 1931 la Generalitat de Catalunya crea el Consell de Cultura que alhora encarrega una ponència d'Arxius, Biblioteques i Belles Arts. A proposta d'aquesta ponència es publica un projecte d'organització dels arxius documentals de Catalunya que posa les bases d'un sistema d'arxius català. Com a precedents s'analitzen les pioneres actuacions en arxius de l'Institut d'Estudis Catalans creat per la Diputació Provincial de Barcelona l'any 1907. A continuació, el salvament dels arxius catalans durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) és el tema principal de l'estudi. La Secció d'Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya, dirigida per Agustí Duran i Sanpere, du a terme la gestió del salvament. Els objectius de la Secció d'Arxius, la seva organització, els seus recursos humans, els dipòsits documentals en l'evolució del conflicte, ens permeten comprendre la dimensió del salvament del patrimoni documental català. S'acaba la guerra, els arxius retornen a Barcelona. Quins foren els arxius protegits ? Quines varen ser les actuacions de la Secció d'Arxius arreu del país ? I la seva gestió econòmica ? La conferència de Duran en el VIII Congrés de Ciències Històriques a Zuric, l'agost de 1938, presenta pràcticament el balanç de l'obra realitzada. L'altra cara de la moneda és l'acció de les tropes franquistes en l'ocupació de Catalunya, consistent en l'espoli i la confiscació de documents de l'administració, d'entitats i de particulars catalans, que tenia com a objectius la depuració i repressió del bàndol republicà, una vegada finalitzat el conflicte. Els processos judicials a Duran posen de manifest la imparable maquinària depuradora del règim franquista imposat. La depuració com a funcionari de l'Ajuntament de Barcelona i el consell de guerra pel càrrec que desenvolupà com a Cap de de la Secció d'Arxius a la Generalitat de Catalunya foren els esculls que va haver de superar finalitzada la guerra. És també aclaridor comprovar quins són els diversos usos dels documents i dels arxius a través de la premsa durant la guerra. Control de l'Estat i l'administració de la població a través dels documents, la seva manipulació i utilització, la propaganda, la memòria històrica, la confiscació, l'espoli, etc. són accions i conceptes que protagonitzen els documents i que destaquen més que mai en una situació de conflicte bèl•lic. Finalment, s'analitzen les vicissituds dels arxius dels presidents de la Generalitat de la Catalunya de la Segona República Espanyola i a l'exili, així com el seu estat, contingut, accessibilitat i ubicació actuals. Les conclusions que es deriven de la tesi són: - La pionera obra de l'Institut d'Estudis Catalans i la política activa de la Generalitat republicana sobre patrimoni documental. - Els arxius identificats amb el poder: la seva destrucció i el seu salvament. - Els arxius com a eina identitària. - Els arxius com a eina de repressió. - Els arxius com a memòria històrica. - Els arxius com a portadors i reveladors de la veritat, la justícia i els drets humans. Les fonts emprades han estat les documentals, orals, hemerogràfiques, bibliogràfiques i legislatives. / The main objective of this doctoral thesis is to reconstruct and analyze the connection between archives and political conflict in the XX century, taking as an example the Catalonian archives between the years 1931 and 1939. First of all, it is noteworthy that archives, in the sense of documents generated by a government, an admininistration or a citizen, take on additional value in political conflict situations. Archives and documents are like the DNA that characterize and individualize their producer and become a key strategic element in an armed conflict. The present investigation starts from the development of the cultural policy with regard to files of the Government of Catalonia between the years 1931 and 1936. The pioneering archive work of the Catalonian Studies Institute, created by the Provincial Council of Barcelona in 1907, will serve as the background to our research. After that, the main subject of the research is the salvaging of the Catalonian archives during the Spanish Civil War (1936-1939). The archives section of the Service of Artistic, Scientific and Historical Heritage of the Government of Catalonia, that was managed by Agustí Duran Sanpere, was in charge of the management of the rescue. The objectives of the archives section, its organization, its human resources, the documentary deposit in the development of the conflict, allow us to understand the scale of the rescue of Catalonian heritage. Duran’s conference at the VII Congress of the Historical Science in Zurich, in August of 1938, showed the results. On the other side of the coin are the actions of Francois troops during their occupation of Catalonia, consisting in the confiscation of documents from the Catalonian administration, Catalonian organizations and citizens with the objective being the purging and repression of the Republican side. A. Duran’s judgement showed the unstoppable repression of the Franco regime. Finally, the analysis focuses on the ups and downs of the files of the presidents of the Catalonian Government in the Spanish Second Republic and in the exile, as well as their condition, content, accesibility and current location. The conclusions derived from the research are: - The pioneering work of the Catalonian Studies Institute and the active policy of the Government of Catalonia about its heritage. - The archives identify with the power, their destruction and rescue. - The archives as identity tool. - The archives as repression tool - The archives as historical memory - The archives proved very revealing of the truth, justice and human rights It has been used documentary, oral, hemerographic, bibliographic and legal sources.

Les relacions públiques han estat considerades generalment com un conjunt de tècniques de comunicació al servei d'estratègies del màrqueting. Aquesta concepció instrumental ha presidit la majoria d'aproximacions al fenomen, tant des de l'àmbit professional com acadèmic. Tanmateix, les relacions públiques són una disciplina científica amb la seva corresponent dimensió estructural. Així ho ha demostrat l'abundant doctrina nord-americana, especialment a partir de les investigacions de James E. Grunig, qui va elaborar els quatre models de la pràctica de les relacions públiques que imperen a l'actualitat tant als Estats Units com a la resta de països que els han investigat.La dimensió estructural de les relacions públiques, però, ha de superar l'horitzó de la pràctica professional i situar-se en la perspectiva epistemològica de les ciències socials. Des d'aquest punt de vista, la teoria del conflicte és essencial per entendre les relacions públiques com a una disciplina que estudia els processos comunicatius que tendeixen a la prevenció de conflictes potencials o resoldre els actuals entre una organització i els seus públics. El model proposat en aquest treball es fonamenta en aquesta dimensió conflictiva i en el paper de les tècniques de negociació i mediació necessàries per assolir el consens entre les organitzacions i els públics que conformen el seu entorn.La pluridisciplinarietat de les relacions públiques és una característica essencial, ja que els conceptes de la sociologia, la psicologia i l'economia han nodrit la majoria d'intents d'elaboració teòrica de la disciplina. La segona part de la tesi se centra en la perspectiva estructural de la interdisciplinarietat entre les relacions públiques i la comunicació política.La moderna comunicació política acostuma a ser nomenada pels estudiosos com a "màrqueting polític". No obstant, seria més adequat parlar de "relacions públiques polítiques". La comunicació política actual utilitza majoritàriament les tècniques de les relacions públiques, molt més que no pas les publicitàries. La recerca portada a terme en aquesta tesi demostra, en primer lloc, la preocupació gairebé obsessiva dels actors polítics per l'organització d'actes i les relacions amb els mitjans de comunicació social, dues tècniques genuïnes de les relacions públiques. En segon lloc, estan d'acord amb les afirmacions que validen els models de les relacions públiques, els quals van ser utilitzats per les principals forces polítiques que van concórrer a les eleccions generals espanyoles de l'any 2000. / Public relations have generally been considered as a group of communication skills open to any marketing strategies. This instrumental understanding has prevailed at most of the rapprochement to the phenomenon, in both the academic or professional circles. However, public relations are a scientific discipline with its corresponding structural dimension. The abundant North American doctrine has demonstrated so, specially from the researches of James E. Grunig who drew up the four models of the public relations practise that reigns nowadays in the United States and in all other countries that have done research into those.Nevertheless, the structural dimension of public relations has to go further the horizons of professional practise and move into the epistemological perspective of social sciences. From that point of view, the conflict theory is essential in order to understand public relations as a discipline that studies the communicative courses tending to potential conflicts prevention, as well as the settlement of the present conflicts between an organization and its publics. The proposed model of the thesis is based in this controversial dimension and in the role of negotiation techniques and the needed mediation to achieve a consensus among organizations and the public that constitutes its environment.The multidisciplinary nature of public relations is an essential feature, because sociology, psychology and economy concepts have nurtured most of the attempts to elaborate a theory of the discipline. The second half oh the doctoral thesis is focused on the structural perspective of the interdisciplinary among public relations and political communication.Experts usually refer to the actual political communication as "political marketing". However, it would be much more accurate to say "political public relations". The present political communication mostly uses public relations techniques instead of the advertising ones. The research included in the thesis proves, firstly, the nearly obsessive concern of politic actors for ceremony organization and the relations with the social media (those two techniques are genuine of public relations). Secondly, they agree with the statements that validate the public relations models, which were used by the main political forces during the Spanish general election of the year 2000.

El objeto de esta obra es el estudio del pensamiento de José Calvo Sotelo (1893-1936), una de las figuras más importantes de la derecha española en la primera mitad del siglo XX. El ideario calvosoteliano tiene un alto valor testimonial como producto de una persona perteneciente a la clase media tradicional, grupo sometido, a lo largo de los últimos ciento cincuenta años, a las tensiones de una sociedad en disolución y enfrentado con la búsqueda de enlaces sociales que le permitieran consolidarse entre las clases dominantes y los estratos populares. Calvo Sotelo, en efecto, sintió como nadie la debilidad y heterogeneidad de nuestros estratos intermedios. Sus soluciones políticas tenderán a corregir la falencia mesocrática mediante el encorsetamiento de la avalancha de las clases populares. Como muchos de sus contemporáneos, arranca de la creencia regeneracionista en unas míticas "masas neutras" para, desengañado de su existencia, no contemplar otra cosa que la desnuda y amenazadora realidad: el avance político y moral del proletariado. El retorno al venero ideológico canovista supondrá para Calvo Sotelo mucho más que el simple afán de desenterrar el herramental dialéctico de la derecha española. Será el reconocimiento de la inconsistencia, la exigüidad y la impotencia de una clase social válida únicamente como punto de referencia ideofónico, pero no apta para conformar axiológicamente a la sociedad entera.Sin embargo, no se queda anclado Calvo Sotelo en el lamento ni en el recurso descarnado a la suplantación violenta de la voluntad popular. Sueña con una sociedad urbana, industrial y desarrollada, en la que, sobre los goznes de una extensa clase media rural y bajo la protección militar, unas élites de origen mesocrático hagan realidad las antiguas aspiraciones regeneracionistas de "menos política y más administración".El interés del tema tratado viene, además, subrayado por: 1) la inserción de Calvo Sotelo en una generación que accede a la vida pública en 1914, justo al comienzo de una contienda mundial que desataría entre nosotros una enorme conflictividad estructural, prólogo anticipado de la que sobrevendrá en la década de los treinta; 2) su andadura maurista en pos de la "revolución desde arriba"; 3) sus contactos con los grupos social-cristianos; 4) su decisiva participación en el experimento primorriverista; y 5) su progresiva radicalización durante el quinquenio republicano, que le llevaría a la jefatura de la extrema derecha en el Parlamento y a propugnar un régimen autoritario, corporativo y plebiscitario donde el Ejército tuviera la consideración de "columna vertebral de la Patria".Juzgado como uno de los líderes espirituales de las fuerzas que dieron vida al alzamiento militar del 18 de julio de 1936 y reputado por la propaganda oficial del franquismo como el "protomártir" de la causa nacionalista, Calvo Sotelo resulta, sorprendentemente, el personaje mítico más olvidado y desconocido del santoral del régimen de Franco. Aquí, sin embargo, no vamos a estudiar ni su perfil humano ni su biografía política, sino a explicar e interpretar su ideología en función de un contexto: el del conservadurismo español desde la Restauración hasta la guerra civil (con alguna que otra breve incursión al momento europeo de la tercera década del siglo). Y es que Calvo Sotelo no es un pensador, un creador, un innovador, sino un reflejo divulgador, un arquetipo, una caja de resonancia, un hilo conductor, una correa de transmisión, una consecuencia y un antecedente. Por eso no nos ocuparemos de su peripecia humana personal ni de sus empresas políticas salvo de refilón. No nos interesa el hombre: sólo el testimonio y el significado.

Mi tesis doctoral lleva por título: El carisma político en la Teoría Sociológica. La investigación se ha centrado en definir el concepto de carisma político a través de distintos autores de la Teoría Social. El autor más relevante es, sin duda, Max Weber quien abordó en toda su complejidad la dimensión del concepto de carisma. Weber incluso considera que el carisma es capaz de cambiar la historia. Los autores previos que trataron el tema son Platón, Maquiavelo, Carlyle y Nietzsche y Durkheim quien desarrolló el concepto de "efervescencia colectiva". Hay que destacar que si bien estos autores construyen el concepto y se preguntan por el fenómeno carismático, no lo mencionan explícitamente. Por otra parte, Le Bon y Freud analizaron el concepto desde el punto de vista de la psicología de las masas. Después de Weber deben ser destacadas las aportaciones de Edward Shils quien incidió en la importancia del concepto de carisma propiamente dicho. Shils destacó su carácter central, además de ser un elemento generador de orden en las sociedades. Asimismo, observó su capacidad de legitimar un poder político. Otros autores modernos que han trabajado sobre el fenómeno y las relaciones carismáticas son Luciano Cavalli, Salvador Giner, David Aberbach, Ronald M. Glassman, Kyösti Pekonen, William H. Swatos, Charles Lindholm, Peter Kivisto y David Tàbara, entre otros. Cavalli ha enfatizado la necesidad de un liderazgo personal en las democracias occidentales, así como, la relación de confianza y responsabilidad que se establece entre el líder y el electorado. Giner enfatiza la metaracionalidad del carisma y su manufactura en las sociedades modernas. Mi hipótesis central es que a pesar que el carisma sea irracional, siempre tiene un cierto grado de racionalidad, aspecto que puede ser explicado a través de cada cultura, a través de cada uno de los seguidores del líder. En la dimensión carismática encontramos otros aspectos muy relacionados con el carisma político, tales como el carisma de la religión, el liderazgo político, el populismo, la identidad y los movimientos sociales. La gran revolución del carisma tuvo lugar durante los años sesenta debido a la generalización del uso de la televisión. Ésta ha transformado la morfología del carisma y la imagen pública de los políticos. Así, los medios de comunicación se han convertido en esenciales para ganar las elecciones. Por otra parte, el concepto de carisma ha sido trivializado por la prensa. Otro campo de investigación de gran interés es el carisma de género. A pesar que podemos definir el carisma como una característica perenne de todas las sociedades y a pesar que no podamos concebir las relaciones sociales sin su presencia, éste tiene un lado oscuro. Puede convertirse en peligroso al servicio de demagogos e ideologías como el fascismo. Así, un exceso de fascinación por el carisma puede ir en contra de la cultura política y del espíritu crítico de las democracias. No obstante, el carisma es un atributo necesario para todo tipo de líderes políticos democráticos, sin el cual los políticos no pueden triunfar electoralmente. Considero el carisma peligroso y simplista, puede incluso sustituir la cultura política, sin embargo, no podemos ignorarlo. Las muestras de afecto, las emociones, son presentes en las manifestaciones políticas y refuerzan las distintas adhesiones a los líderes y a sus partidos. / TITLE: POLITICAL CHARISMA IN SOCIOLOGICAL THEORYAUTHOR: BLANCA DEUSDAD University of Barcelona. Economics Faculty. Department of Sociological Theory.My Doctoral dissertation bears the title: Political Charisma in Sociological Theory ("El carisma político en la Teoría Sociológica"). I have focused my research on defining the concept of charisma through the different authors of Social Theory. The most relevant author is Max Weber who explains all the dimension of the concept of charisma. Weber even considers that charisma is able to change history. The previous authors that deal with the term are Plato, Machiavelli, Carlyle and Nietzsche, Durkheim who has developed the concept of collective effervescence. Even though these authors build the concept, they do not mention it explicitly. Moreover, Le Bon and Freud analyze the concept from the point of view of Psychology of the masses and Ortega y Gasset was concerned with the need of good government. After Weber the theories of Edward Shils must be underlined. He stresses the importance of the concept of charisma, especially as a central, order-creating and order-disclosing element. Furthermore, he emphasizes the charisma that contains the legitimacy of political power. In addition, modern authors as Luciano Cavalli, Salvador Giner, David Aberbach, Ronald M. Glassman, Kyösti Pekonen, William H. Swatos, Charles Lindholm, Peter Kivisto and David Tàbara, among others, study charisma and its demonstrations in modern societies. Cavalli underlines the need of a personal leadership in governments and its relation of confidence and responsibility with the electorate. Giner emphasizes the metarationality of charisma and its manufacture in Modern Societies. My central hypothesis is that even though charisma is irrational, it always has a certain degree of rationality, which can be explained by means of each culture, by means of every leader's follower. In the charismatic dimension there are other aspects very closely related to political charisma, but apart of charisma of religion, such as political leadership, populism, identity and social movements The greatest revolution took place in the sixties due to the increasing use of television. TV has transformed charisma's morphology and the politicians' public image in the mass media has become essential to win elections. Furthermore, the term has been trivialised by the press. It is also important to develop the research of charisma of gender. Even if charisma is a perennial feature of all societies and we cannot leave without it, it is a double-edged sword. It may become dangerous; it can support some ideologies such as fascism. An excess of fascination can go against political culture and the critical spirit of the democracies.Charisma is an attribute necessary to all kind of political leaders in the democracies, without which leaders could not, became successful in political elections. We consider charisma dangerous and simplistic, it can even substitute the political culture yet we cannot ignore it. Emotions, affections are present in political demonstrations and reinforce political adherences.