Aquest treball s’insereix en una línia d’investigació en què la reflexió sorgeix de la confrontació amb el text, per aquesta raó els problemes de comprensió que han sorgit en el moment de posar-nos a llegir la tragèdia de les Eumènides han estat els que ens han permès una nova aproximació al que podria significar que quelcom fos tràgic, i per tant, a allò que podria ser una tragèdia. El treball d’exegesi del text grec, així com les dificultats de la seva traducció han posat de manifest la distància que separa Grècia de la Modernitat, en la mesura que el text només s’ha obert a la comprensió quan hem estat capaços de deixar endarrere els supòsits que ens conformen en tant que moderns i hem intentat una interpretació que busqués la coherència interna del text més enllà de preconcepcions tradicionals. D’aquesta manera hem intentat donar cobertura a diferents escenes de les Eumènides i assajar algun tipus de solució als diversos problemes que ens havien impulsat a fer d’aquest treball la lectura d’una tragèdia, entre ells la importància de la figura de Dionís com a déu de la tragèdia, la irrenunciabilitat a l’oposició entre el cor i els personatges, la possibilitat de la tragèdia com a festa en què la pólis es detenia per anar al teatre o la relació d’aquesta amb la mort. En el curs de la investigació la tragèdia s’ha revelat com a obra radicalment grega, i per tant, com l’expressió del que nosaltres des de la nostra posició moderna no podem deixar de percebre com la seva estructura. En aquest moment es feia rellevant Grècia com allò altre, i per tant, com el més necessari per entendre qui érem nosaltres. / This work fits with research in that reflection arises from the confrontation with the text, which is why understanding the problems that have arisen in the moment we read the tragedy of the Eumenides have been those that have allowed us a new approach to what it might mean something to be tragic, and therefore what could be a tragedy. The work of exegesis of the Greek text and translation difficulties have highlighted the gap between Modernity and Greece, because the text has only been open to understanding when we were able to leave behind the assumptions that shape us as a moderns and tried an interpretation to look for internal coherence of the text beyond traditional preconceptions. In this way we tried to cover different scenes in the Eumenides and try some kind of solution to various problems that had driven to make this work the reading of a tragedy, including the importance of the figure of Dionysus as the god of tragedy, the indispensability of opposition between the chorus and the characters, the possibility of tragedy as the polis party that stops the activity for going to the theatre and its relationship with death. The course of the investigation has revealed tragedy as a work radically Greek and therefore, as an expression of what, our modern position cannot fail to perceive as its structure. At this time, Greece became relevant as the other, and therefore, as the most necessary to understand who we were.

La presente tesis tiene como objetivo exponer las diferentes conceptualizaciones de la noción de “virtud” en el pensamiento chino antiguo (770 a.C.–220 d.C.) en relación a los motivos de “elección”, “dilema ético” y “consecuencia”, a través de tres momentos discursivos interrelacionados: los textos poético-literarios, filosóficos e históricos. Con tal fin, este estudio se estructura a través de un capítulo introductorio que recoge el estado de la cuestión dilemática, tanto en la filosofía occidental como en China y, especialmente, en el confucianismo. A partir de aquí, y una vez han sido discutidos y definidos los conceptos centrales de “virtud” en la filosofía pre-imperial, se analiza, en primer lugar, la tensión existente entre los textos rituales que tenían como función principal contener el ethos confuciano y, por otro lado, los textos poéticos cuya edición la tradición atribuye a Confucio y que presentan, además, motivos que contradicen las normas sociales establecidas. A este respecto, la poesía se dibuja como un depósito de información histórica que debe ser aprendido y que es, a su vez, fuente principal de reflexión creativa. En ella se recoge una tensión entre la tradición social y los deseos individuales, llamando a la reflexión crítica sobre ambos. En la segunda y tercera parte se discute el dilema moral en el tejido filosófico chino, centrándose nuestro análisis en los conflictos entre lo civil y lo público que aparecen a lo largo de los textos puramente filosóficos y, finalmente, los motivos de elección y dilema en la literatura histórica, profundamente confuciana y con una función inequívocamente didáctico-moral, abarcando dos textos fundacionales de la historiografía Han: la obra de Sima Qian, Shiji o Registros Históricos, y el Lienüzhuan o Biografías de Mujeres Ejemplares. Desde esta perspectiva, y tomando los diversos ejemplos repartidos a lo largo de la historiografía pre-Han y Han, parece evidente que el particularismo moral defendido por el confucianismo no permite aceptar la existencia de virtudes cardinales (“overriding principles”). Tanto el confucianismo como la tragedia griega desafían así una concepción ontológica de la moral y nos obligan a preguntarnos si las soluciones prima facie alcanzan a enunciar lo que realmente ocurre en determinadas partes del tejido de lo moral, a cuestionar esa petitio principii según la cual la mejor teoría moral debería eliminar la existencia de conflictos entre virtudes aparentemente excluyentes, por existir un orden superior cognoscible de “verdad” o “sistema” moral. Al no existir un sustrato deontológico que defina la ética china, son las vicisitudes y vivencias particulares de cada agente moral las que establecen el desarrollo de la acción, por lo que ante una situación concreta no puede establecerse una prescripción moral del tipo de deber objetivo. No hay una teoría filosófica confuciana propiamente dicha en el sentido de un tratado aristotélico, aunque el método es, en ocasiones, semejante al diálogo platónico. Lo que el confucianismo propone es una invitación a entender el significado del “ser” moral a través de la ejemplificación de un agente moral responsable, que, con sus acciones, transcienda los límites del lenguaje y, tal vez más específicamente, del lenguaje escrito. La conclusión de este estudio destaca, precisamente, los motivos rectores de lo que denominaremos una ética de la virtud particularista, así como los posibles senderos que con esta lectura se abren para el estudio intercultural de las relaciones entre el confucianismo y los derechos humanos (para los que es necesaria la idea de individualismo que tradicionalmente se le ha negado a aquél) o la posición social de la mujer. / The thesis has the primary objective to investigate and show the different conceptualizations of “virtue” in ancient Chinese thought (770 BC-220 AD) and its relation with the leitmotifs of “election,” “ethical dilemma,” and “consequence”. In order to achieve this purpose, this study is divided in five main parts: an introductory chapter that gathers the necessary philosophical prerequisites to understand the current state of the art in moral dilemmas East and West; a second chapter is included to illustrate recent philological and philosophical research in the definition of the different moral concepts at stake: li (propriety), yi (righteousness), xiao (filial deference), de (virtue, charisma), and the most important ren. The three remaining chapters focus on the three-dimensional configuration of the Confucian text: poetry, philosophy, and history, and the moral dilemmas they personally address. Chapter 3 compares the ritual texts of the Confucian tradition with the Classic of Poetry or Shijing, identifying a core conflict that is left unresolved in Chinese tradition: the social mores of the ritual texts forbid or punish behavior that is actually praised or accepted by the poetry collected, edited, and approved by Confucius. Chapter 4 discusses moral dilemmas in philosophical texts and authors (Analects, Mencius, Hanfei, etc.), outlining parallelisms between Confucian and Classic Greek cases of conflict between civil and public cases of conflict. Finally, chapter 5 raises the issue of tragedy or tragic thought in Confucianism, studying the historical literature of the Han period and two of its most representative texts: the Historical Records or Shiji of Sima Qian and the Biographies of Exemplary Women by Liu Xiang. In the former, we refer to the stories of Yurang and Nie Zheng, carefully describing its points of contact with the tragic legends of Ajax and Antigone.

L'objectiu immediat de la nostra tesi és analitzar les representacions de la divinitat que es troben en els corpus tràgics atribuïts a Eurípides i a Sèneca, i més específicament en dos parells de tragèdies que comparteixen argument mític: Hèracles i Hipòlit per a l'autor grec, i Hercules furens i Phaedra per al llatí. Entenem per “divinitat” tant els déus que apareixen en les obres de teatre com els diferents discursos sobre la divinitat que també s'hi troben. El nostre objectiu final és contribuir a la constitució d'un marc teòric per a l'anàlisi de la tragèdia, entesa aquesta no com a universal ahistòric, sinó com un contínuum arrelat en la praxi escènica i textual, i que manté una relativa unitat gràcies a la tradició. Encara que el material de què disposem sigui molt escàs, és possible de mostrar que les diferents maneres de tractar la representació dels déus reflecteixen la diferent relació que el gènere tràgic, en dos contextos també molt diferents, pot tenir amb les concepcions extrateatrals de la divinitat. La tragèdia àtica es pot entendre com un context de performance obert a discursos variats sobre els déus. Això és així, no com a conseqüència de la lliure circulació d'idees en el sentit modern de l'expressió, sinó d'una complexa interacció entre diferents nivells de discurs que són presents en el món grec clàssic i que no s'oposen a la religió per se. Trobem en la tragèdia àtica dues tendències que considerem decisives, i que Eurípides sembla dur fins a l'extrem. En primer lloc, la crítica de la representació homèrico-hesiòdica de la divinitat. En segon lloc, un sistema mimètic no naturalista que afavoreix la formulació de discursos sobre l'acció dramàtica des de l'escena mateixa. Ambdues tendències es combinen en certes obres que, indubtablement, critiquen les representacions dels déus que apareixen en l'acció escènica, però no la “religió atenesa” com a tal. Enfront de la tragèdia euripidea, l'estructura i els continguts de les obres dramàtiques de Sèneca fan palès el procés de textualització que ha experimentat la poesia, i el paper subsidiari d'aquesta última davant d'un “centre del discurs” que ja no es troba en la poesia mateixa. Les representacions dels déus que hi trobem no semblen estar lligades a un context específic de performance, sinó a una tradició d'interpretació de la poesia associada a la Filosofia. Els déus que hi apareixen com a personatges, i els discursos sobre els déus, es poden entendre com a mitjans per a la construcció d'obres que no són estrictament filosòfiques, però que només es poden entendre plenament a partir de la Filosofia. Així, podem dir que la representació dels déus en les tragèdies d'Eurípides i Sèneca està clarament lligada als respectius contextos intel•lectuals. / The immediate goal of our dissertation is to analyze the representations of godhead in the tragic corpus attributed to Euripides and Seneca, and more specifically in two pairs of tragedies, one for each author, that deal with the same mythoi: Heracles and Hippolytus by the Greek author, and Hercules furens and Phaedra by the Latin one. As “godhead” we understand both the godly characters that appear in the plays and the different kinds of discourse about the gods which we find in them. Our final goal is to contribute to a theoretical framework for the analysis of tragedy, not as an ahistorical genre, but as a continuum rooted in both scenic and textual praxis that maintains its relative unity through tradition. Despite the scarcity of the material, it is possible to show that the different ways of dealing with the godhead may be understood as reflecting the different ways in which tragic genre, in two clearly differentiated contexts, deals with extratheatrical understanding of divinity. Attic tragedy might be understood as a context for performance which is open to various discourses about the gods. Its relative openness is allowed, not by a supposed free circulation of ideas in the modern sense of this expression, but by a complex interaction of different levels of discourse which are present in Classical Greek society and which are not seen as antagonistic against religion per se. There are two traits in Attic tragedy which we consider decisive, and which Euripides seems to take to the extreme: first, the criticism of the representation of gods in the Homeric-Hesiodic tradition; second, a non naturalistic mimetic system which favours the formulation of discourses on dramatic action from inside the stage. Both combine to create some plays that undoubtedly criticize the representations of gods that appear in them, but not “Athenian religion” as such. In contrast with Euripidean tragedy, the structure and contents of Senecan plays evidence a process of textualization of poetry, and of its subsidiary role with regards to a “centre of discourse” which would explicitly find itself outside the realm of poetry. Its representations of gods do not seem to be directly linked to a specific representational context, but to an interpretative tradition associated to philosophy. Gods as characters, and discourses about gods, are to be understood as a means to the construction of plays which are not strictly philosophic, but which can be properly understood only through Philosophy. In this sense it is possible to say that the representation of gods in Euripidean and Senecan tragedy is strongly linked to their respective intellectual framework.

L'efecte hipnòtic en el cinema postmodern desenvolupa una aproximació al discurs postmodern a través de la categoria estètica d'allò sinistre (das unheimliche), com el camí que senyala l'ombra i el fantasma, el desplaçament del subjecte i la representació de l'inconscient, el real del desig, per mitjà de la metàfora de la hipnosi aplicada al cinema.Hypnotic effect in postmodern cinema develops an approach to postmoden theories throught the sinister aesthetic category (das unheimliche), understood as the way that shows the shadow and the ghost, the subject displacement and the unconsciousness representation, the real of the desire, by the metaphor of hypnosis applied to cinema.