EN EL PRESENTE TRABAJO SE DESCRIBEN LOS EXPERIMENTOS REALIZADOS CON EL OBJETO DE DEMOSTRAR LA EXISTENCIA O NO DE UNA ASOCIACION ENTRE EL PRRSV Y H. PARASUIS. PARA ELLO SE HAN REALIZADO ESTUDIOS TANTO IN VIVO COMO IN VITRO, HACIENDO HINCAPIE EN LOS ESTUDIOS PATOLOGICOS Y DE PATOGENIA EN LOS PRIMEROS, Y ULTRAESTRUCTURALES Y FUNCIONALES EN LOS SEGUNDOS. SE REALIZARON 3 EXPERIMENTOS CON ANIMALES CON EL OBJETO DE DILUCIDAR SI LA PRESENCIA PEVIA DE PRRSV PROVOCABA UN AUMENTO EN LA PREVALENCIA DE POLISEROSITIS FIBRINOSA EN LOS ANIMALES INOCULADOS POSTERIORMENTE CON H. PARASUIS (EXPERIMENTOS 1 Y 3), Y OBTENER UN MODELO ADECUADO DE REPRODUCCION DE ENFERMEDAD DE GLASSER (EXPERIMENTO 2). EN LOS 2 PRIMEROS EXPERIMENTOS SE OBSERVO QUE LA UTILIZACION DE ANIMALES LIBRES DE PRRSV DIFICILMENTE PERMITE LA REPRODUCCION DE LA ENFERMEDAD DE GLASSER, LO CUAL SUGIRIO QUE EL COMPONENTE DE INMUNIDAD SISTEMICA PUEDE SER DETERMINANTE DE CARA A DESARROLLAR O NO LA INFECCION POR H. PARASUIS. EN EL TERCER EXPERIMENTO, REALIZADO CON ANIMALES LIBRES DE LOS DOS AGENTES PATOGENOS, SE LOGRO REPRODUCIR POLISEROSITIS FIBRINOSA EN 7 DE 10 CERDOS INOCULADOS EXCLUSIVAMENTE CON LA BACTERIA, PERO LA INOCULACION DE PRRSV PRIMERO Y H. PARASUIS (SEROVAR 5) 5 DIAS DESPUES NO RESULTO EN UN AUMENTO DE ENFERMEDAD DE GLASSER SINO EN UNA DISMINUCION DE ESTA PERO UN AUMENTO EN LOS NIVELES DE MORTALIDAD SUBITA RESPECTO AL GRUPO INOCULADO SOLO CON LA BACTERIA. ESTOS RESULTADOS SUGIEREN QUE EL EFECTO INMUNOMODULADOR DEL PRRSV, EN LOS CUALES SE PRODUCE UNA DISMINUCION DE LAS DEFENSAS A NIVEL PULMONAR PERO UNA MEJORA DE LOS MECANISMOS DE DEFENSA SISTEMICOS, PODRIA SER LA RAZON DE LOS RESULTADOS OBTENIDOS. EN LOS EXPERIMENTOS ULTRAESTRUCTURALES IN VITRO SE PRETENDIO ESTUDIAR LOS CAMBIOS SUFRIDOS POR LOS MAP INOCULADOS CON PRRSV Y DUALMENTE CON PRRSV Y H. PARASUIS, UTILIZANDO UNA DOSIS VIRICA DE 1 MOI. LA INFECCION DE MAP POR PRRSV DENOTO CAMBIOS MINIMOS EN LA ULTRAESTRUCTURA DE ESTOS, PRODUCIENDOSE BASICAMENTE UN AUMENTO DEL NUMERO DE LISOSOMAS. LA PRESENCIA DE LA BACTERIA PRODUJO UN CAMBIO DE ULTRAESTRUCTURA MUY EVIDENTE EN MAP, CON UNA MASIVA FORMACION DE FAGOSOMAS Y FAGOLISOSOMAS. LOS MAP SE MOSTRARON, ADEMAS, COMO CELULAS DE EFICACIA RELATIVA EN FAGOCITOSIS DE H. PARASUIS OPSONIZADA. EN LOS EXPERIMENTOS IN VITRO DE FUNCIONALIDAD SE PRETENDIO VALORAR LAS CAPACIDADES DE FAGOCITOSIS Y MUERTE INTRACELULAR DE H. PARASUIS POR PARTE DE MAP INFECTADOS O NO CON PRRSV. LOS RESULTADOS DE ESTAS PRUEBAS REVELARON QUE LA BACTERIA OPSONIZADA ERA FAGOCITADA POR MAP A UNOS NIVELES RELATIVAMENTE BAJOS (PORCENTAJES DE FAGOCITOSIS INFERIORES AL 25%), PERO QUE LA BACTERIA NO OPSONIZADA NO ES PRACTICAMENTE FAGOCITADA. POR OTRO LADO, SE PRESENTO UNA TENDENCIA DE MENOR CAPACIDAD DE MUERTE INTRACELULAR A MEDIDA QUE AUMENTAVA EL TIEMPO PI VIRICO.

TESIS DOCTORAL:Reducción de la deposición de grasa abdominal en el pollo de carne mediante la modificación del perfil de ácidos grasos de la dieta.Nieves Crespo AlcarriaTanto la selección genética y la utilización de dietas cada vez más energéticas han permitido un aceleramiento de la velocidad de crecimiento del pollo. Así, mientras que en los años 50 eran necesarios unos 85 días para que un pollo de carne alcanzara un peso de 1.800 gramos, actualmente este periodo se reduce a 36 días, y además se acompaña de una mejora en el índice de conversión de más de un 50%. Sin embargo, paralelamente a esta mayor velocidad de crecimiento se ha producido un mayor engrasamiento de la canal.En el procesado industrial, la grasa de la carcasa constituye una pérdida económica importante. Si además consideramos la mayor aceptación de los productos con bajo contenido en grasa, por parte de los consumidores se justifica el interés por conseguir una reducción en la deposición de grasa corporal en el pollo de carne.Numerosos trabajos realizados en mamíferos y algunos realizados en pollos sugieren que la sustitución de grasa saturada por poliinsaturada en la dieta del pollo podría producir un menor engrasamiento de la canal. En la presente tesis se estudió el efecto de dietas con diferentes perfiles de ácidos grasos sobre la deposición de grasa y el metabolismo lipídico del pollo de carne o Broiler. Se utilizaron 4 tipos de grasa con diferente grado de insaturación a un nivel de inclusión en el pienso del 10%: sebo (rico en ácidos grasos saturados), aceite de oliva (rico en ácidos grasos monoinsaturados), aceite de girasol (rico en ácidos grasos poliinsaturados de la serie n-6) y aceite de linaza (rico en ácidos grasos poliinsaturados de la serie n-3). Los objetivos principales fueron determinar el efecto de los diferentes tipos de grasa en la dieta sobre:  Los parámetros productivos del pollo La deposición de grasa corporal, abdominal y en otros depósitos lipídicos definidos La retención de energía, proteína, grasa y ácidos grasos La síntesis hepática de ácidos grasos Determinados parámetros bioquímicos relacionados con la deposición de grasa en el pollo (VLDL, glucosa e insulina). Los resultados obtenidos demostraron que las dietas ricas en ácidos grasos poliinsaturados mejoran el índice de conversión en el pollo Broiler hasta un 10%. El porcentaje de grasa abdominal y de otros depósitos lipídicos definidos disminuyó de forma significativa (aproximadamente 30g) con las dietas ricas en ácidos grasos poliinsaturados. Por otro lado se observó una mayor beta-oxidación de ácidos grasos en los pollos alimentados con las dietas ricas en ácidos grasos poliinsaturados dando lugar a una menor eficiencia energética de estas raciones. Sin embargo, al determinar la síntesis de ácidos grasos hepáticos, se observó que la dieta con linaza producía un mayor grado de lipogénesis que el resto de dietas estudiadas. Por tanto, se concluye que las dietas ricas en ácidos grasos poliinsaturados reducen la deposición de grasa en el pollo de carne. Sin embargo, los resultados indican que no es la modificación de la actividad lipogénica la principal causa de la reducción de la deposición de grasa por los AGPI de la dieta, sino que sería la mayor actividad oxidativa de ácidos grasos y por tanto, la menor eficiencia energética de las dietas suplementadas con dichos ácidos grasos para la deposición de energía. Teniendo en cuenta la escasa contribución de la síntesis endógena de ácidos grasos a la deposición de grasa en pollos alimentados con dietas con un alto porcentaje de inclusión de grasa cualquier modificación en dicha actividad no habría de suponer una modificación detectable en la deposición de grasa corporal ya que podría ser totalmente compensada por la deposición directa de grasa dietética que se produce con estas raciones. / Reduction of abdominal fat deposition in Broiler chicken by dietary fatty acid profile modification.Nieves Crespo AlcarriaGenetic selection and use of energetic rations has led to an increase in broiler growth. Fifty years ago chickens spend 85 days to reach 1.800g of body weight. Nowadays this period has been reduced to 36 days and moreover feed conversion ratio has been improved in more than 50%. However, as a consequence of this higher growth it has been produced higher carcass fat deposition.In the processing plant, carcass fat constitute important economic loses. If we also take into account the higher acceptance of low fat content products by consumer, this justifies interest to obtain a reduction in body fat deposition of chickens.Several works performed in mammals and some in chickens suggest that substitution of saturated fat by polyunsaturated fat in feed could reduce carcass fat deposition.In the present work the effect of feed with different fatty acid profile on fat deposition and lipid metabolism in the chicken was studied. Four types of fat with different saturation level were used at 10% inclusion level. Tallow was added as a source of saturated fatty acid, olive oil as a source of monounsaturated fatty acids, sunflower oil as a source of polyunsaturated fatty acids of n-6 series and linseed oil as a source of polyunsaturated fatty acids of n-3 series.Main objectives were to determine the effect of different dietary fats on: Performance parameters of broiler chickens. Body and abdominal fat deposition and fat deposition in other separable fat depots. Energy, protein, fat and fatty acid deposition. Hepatic lipid synthesis. Biochemical parameters related with fat deposition in broiler chicken (VLDL, glucose and insulin).Obtained results show that diets rich in polyunsaturated fatty acids improve feed conversion ratio in about 10%.Percentage of abdominal fat and other separable fat depots was significantly reduced with diets rich in polyunsaturated fatty acids. This reduction reached values of about 30g of adipose tissue.On the other hand, higher fatty acid beta-oxidation was obtained in broilers fed diets rich in polyunsaturated fatty acids which could lead to lower energetic efficiency of feed. Results of hepatic fatty acid synthesis showed higher levels in broilers fed diet with added linseed oil, respect to the rest of the diets.It was concluded that diets rich in polyunsaturated fatty acids reduce fat deposition in broiler chicken. Results suggest that the main cause of fat reduction by polyunsaturated fatty acids is not a modification in lipogenesis level but also the higher fatty acid beta-oxidation observed with these diets, that would lead to lower energetic efficiency of the diet to fat deposition. Taking into account the low contribution of endogenous fatty acid synthesis to fat deposition in broilers fed high fat diets, any modification in this endogenous activity would not lead to a modification in body fat deposition as it would be compensate by direct dietary fat deposition.

No description available.

En el gat, encara que amb freqüència es parla dels desordres associats a eosinòfils, inclòs el EGC, són poc coneguts i en general s'associen a causes immuno-mediades o parasitàries, anàlegs als seus equivalents humans. Tot i així, el contingut i les funcions dels eosinòfils dels gats, encara que es consideren similars als eosinòfils humans, no es coneixen. Per tot això, els objectius d'aquesta tesi varen ser estudiar el EGC felí i obtenir informació específica de la biologia dels eosinòfils del gat.En aquesta tesi, es varen estudiar els signes histopatològics de les diferents lesions clíniques del EGC amb seccions de H & E i tinció tricròmica. A H & E, totes les lesiones del EGC examinades es varen caracteritzar per un infiltrat dèrmic eosinofílic, de intensitat variable, i per la presència de petits a grans focus de material eosinofìlic que amb la tinció tricròmica, semblaren estar constituïts per fibres de col·lagen normals rodejades per restes de material amb el mateix aspecte tintorial dels grànuls dels eosinòfils. Aquests resultats indiquen que les lesiones del EGC amb diferent aspecte clínic histopatològicament són indistingibles i que els focus dèrmics de material eosinofílic, petits i grans, tenen una histogènesi similar. A més, les figures amb flama, utilitzades per definir petits focus de material eosinofílic amb analogia amb les figures amb flama de la síndrome de Wells, es poden utilitzar també per parlar de dipòsits de material eosinofílic de gran tamany. A més, es va investigar la ultraestructura de les figures en flama, petites i grans, de les lesions del EGC. Estan formades per fibrilles de col·lagen morfològicament inalterades, fibres de col·lagen parcialment separades per edema i restes cel·lulars i eosinòfils desgranulats via ECL i PMD. La ultraestructura de les figures en flama al EGC va ser similar al que es descriu a les figures en flama de la síndrome de Wells humana. Això suggereix que en el gat els eosinòfils juguen un paper primari en la formació de les figures en flama, anàlogues a les descrites als humans. A més, aquest estudi demostra que al EGC felí, en els teixits, els eosinòfils alliberen el contingut dels seus grànuls per ECL i PMD, igual que els eosinòfils tisulars humans en inflamacions mediades per eosinòfils. El mecanisme de desgranulació predominant va ser ECL. Es va realitzar un estudi ultraestructural de eosinòfils circulants de gats amb diferents recomptes de eosinòfils i diferents malalties asociades a eosinofília. Als eosinòfils perifèrics es va observar morfologia de PMD, indicativa d'activació i desgranulació. No es va observar correlació directa entre en numero de eosinòfils que presentaven canvis de PMD i el nivell de eosinofília sanguínia. Aquesta última observació suggereix que el recompte del número total de eosinofils circulants no representa el millor criteri per avaluar la participació dels eosinòfils en una malaltia eosinofílica.Finalment, es va realitzar un estudi sobre les proteïnes dels grànuls dels eosinòfils del gat. Es varen estudiar les proteïnes dels grànuls extretes de eosinòfils obtinguts per inducció experimental de eosinofilia peritoneal. Les proteïnes es varen analitzar per cromatografia de gel-filtració i es varen estudiar les seves activitats biològiques. Les proteïnes dels grànuls dels eosinòfils del gat tenen activitats peroxidasa, RNasa i bactericida. La EAR felina presenta una homologia de la seqüència N-terminal amb les proteïnes de la superfamília de la RNasa A, incloses les RNases de eosinòfils i la seqüència N-terminal de la MBP felina va ser homòloga a la de la MBP-1 humana i murina. Aquest resultats indiquen que les proteïnes dels grànuls del eosinòfil felí tenen un paper biològic similar als descrits als humans i a altres espècies animals i evidencien que el gat pot ser una espècie adequada per l'estudi de les malalties eosinofíliques humanes. / Despite being commonly reported, feline eosinophil-associated disorders, including EGC, are poorly understood and generally associated to immune-mediated or parasitic causes, analogous to their human counterparts. Nevertheless, cat eosinophil functions and contents, although considered similar to those of human eosinophils, are currently unknown. Hence, the objectives of this thesis were to study feline EGC and to obtain specific information on the cat eosinophil biology. In this thesis, the histopathological features of clinically different EGC lesions were studied on H & E and trichrome stained sections. With H & E stain, all the EGC lesions examined were characterised by a dermal eosinophilic infiltration of variable intensity and the presence of small- to large-sized foci of eosinophilic debris that, with trichrome stain, appeared to consist of normally stained collagen fibres surrounded by a debris showing the same tinctorial properties as eosinophil granules. These results showed that EGC lesions with different clinical appearance are histopathologically indistinguishable and that small- and large-sized dermal foci of eosinophilic debris have similar histogenesis. Hence, the term flame figures, normally used to define small foci of eosinophilic debris by analogy with flame figures in Wells' syndrome, may be employed also to designate large-sized focal depositions of this debris. Furthermore, the ultrastructure of small- and large-sized flame figures in EGC lesions was investigated. They comprised morphologically unaltered collagen fibrils, collagen fibres partly disrupted by oedema and cellular debris, and degranulating eosinophils via ECL and PMD. The ultrastructure of flame figures in EGC was similar to that reported in flame figures of human Wells' syndrome. This suggested that eosinophils play a primary role in flame figures formation in cats, analogous to what reported in humans. In addition, this study demonstrated that tissue eosinophils in feline EGC release their granule contents by ECL and PMD, analogous to human tissue eosinophils at sites of eosinophil-mediated inflammation. ECL was the predominant mode of degranulation. An ultrastructural study of feline circulating eosinophils from cats with various blood eosinophil counts and different eosinophil-associated diseases was also performed. PMD morphology, indicative of eosinophil activation and degranulation, was recognised in peripheral eosinophils. No direct correlation was found between the number of eosinophils showing PMD changes and the level of blood eosinophilia. This latter finding suggested that total blood eosinophil count might not represent the best criterion to evaluate the contribution of eosinophils to the ongoing eosinophil-associated disease. Finally, a study on cat eosinophil granule proteins was conducted. Granule proteins, extracted from cat eosinophils obtained by experimentally induced peritoneal eosinophilia, were analysed by gel-filtration chromatography and their biological activities were studied. Cat eosinophil granule proteins possessed peroxidase, RNase and bactericidal activities. Feline EAR showed N-terminal sequence homology with proteins of the RNase A superfamily, including eosinophil RNases, and the N-terminal sequence of feline MBP was homologue to that of human and murine MBP-1. These findings indicated that feline eosinophil granule proteins have biological roles similar to those reported in humans and other animal species and highlighted that the cat might represent a suitable species for studying human eosinophil-mediated diseases.

L'objectiu d'aquesta tesi va ser obtenir nous coneixements sobre la immunologia i epidemiologia de la infecció per Leishmania en gossos que viuen en zones endèmiques. El capítol 2 descriu l'expressió d'anticossos anti-Leishmania IgG, IgG1 i IgG2 en una població de gossos. Els nivells d'immunoglobulines en gossos asimptomàtics van ser molt variables i menors que els dels animals malalts. En els animals malalts, els nivells de IgG i IgG2 van ser molt alts però els nivells d' IgG1 molt variables. Els resultats van mostrar la gran variació en l'expressió de IgG1 tant en gossos asimptomàtics com en simptomàtics, així com la baixa correlació de la IgG1 amb la IgG o IgG2.El capítol 3 descriu l'avaluació i comparació de l'eficàcia de dues preparacions de leishmanines en la detecció de la resposta cel·lular davant de Leishmania en el gos.El capítol 4 mostra l'estudi de la resposta humoral i cel·lular en una població de gossos. El 77% dels gossos va mostrar una resposta immunitària específica davant de Leishmania, ja fos humoral o cel·lular. El 80% dels cans eivissencs i el 48% dels gossos d'altres races van presentar resposta cel·lular. Els resultats van mostrar que la taxa d'infecció era molt alta, i que els gossos presentaven un ampli ventall de respostes inmunitàries, des de gossos resistents fins a gossos malalts. El ca eivissenc va manifestar més uniformement resposta cel·lular. El capítol 5 descriu l'estudi de la prevalença de la malaltia, la seroprevalença i la prevalença de la infecció. Es va analitzar el quadre clínic, la serologia i la presència d'ADN de Leishmania en diferents teixits. La prevalença de la malaltia i seroprevalença van ser, respectivament, d'un 13% i d'un 26%. Els resultats de PCR positives en moll d'ós, conjuntiva i pell van ser respectivament, d'un 18%, 32% i 51%. La prevalença de la infecció va ser d'un 67%. La majoria de gossos de zona endèmica ha estat infectat pel paràsit.El capítol 6 descriu l'estudi de paràmetres immunològics (serologia, test intradèrmic amb leishmanina, assaig de proliferació de limfòcits i detecció d'IFN-g i TNF-a) en l'avaluació de gossos infectats amb Leishmania. La majoria dels animals infectats sense simptomatologia clínica presentava nivells variables d'anticossos, reacció positiva al test intradèrmic, bona resposta proliferativa al antigen de Leishmania i producció d'IFN-g. La resta va mostrar nivells variables d'anticossos però absència de reacció al test intradèrmic. Abans del tractament, els animals malalts presentaven alts nivells d'anticossos, test intradèrmic negatiu, no producció d'IFN-g i producció de TNF-a. La millora clínica es va associar amb la disminució dels anticossos i amb l'augment del diàmetre del test intradèrmic. La combinació de la serologia, el test intradèrmic i la medició de citocines constitueixen tècniques útils i d'alta rellevància clínica en l'avaluació de la resposta inmunitària d'un pacient individual. / The objective of this thesis was to obtain new knowledge about the immunology and epidemiology of Leishmania infection in dogs living in endemic regions in the Mediterranean basin. Chapter 2 describes the expression of IgG, IgG1 and IgG2 specific antibodies to L. infantum in a wide population of dogs. The levels of immunoglobulins in asymptomatic dogs were highly variable and lower than those found in ill dogs. In ill dogs, the levels of IgG and IgG2 were very high but the levels of IgG1 were extremely variable. Overall results showed a large variation in the IgG1 expression in asymptomatic and symptomatic dogs and a low IgG1 correlation with IgG or IgG2.Chapter 3 describes the evaluation and comparison of the efficacy of two leishmanins for detection dog Leishmania cellular immune response. Chapter 4 describes the study of humoral and cellular responses in a population of dogs. Seventy-seven percent of the dogs demonstrated a specific Leishmania response either humoral or cellular. Eighty percent of ibizian hounds and 48% of dogs of other breeds presented a cellular response. The results showed that the rate of infection was high and that dogs presented a broad range of immune responses from resistant to ill dogs. The Ibizian hound manifested a more uniform cellular response. Chapter 5 describes the study of the prevalence of Leishmania infection, the seroprevalence and the prevalence of canine leishmaniosis. Clinical exploration for the presence of clinical signs compatible with leishmaniosis, the titre of anti-Leishmania antibodies, and the presence of Leishmania DNA by PCR on several tissues were assessed. The prevalence of the disease was 13% and the seroprevalence was 26%. The results of positive PCR in the bone marrow, the conjunctiva and the skin were 18%, 32% and 51%, respectively. The prevalence of the infection was 67%. The results showed that Leishmania infects the majority of dogs living in an endemic area.Chapter 6 describes the study of immunological parameters (anti-Leishmania IgG1, IgG2, total IgG antibodies, LST, LPA, and production of IFN-g and TNF-a) in the evaluation of dogs infected by Leishmania. The majority of infected animals without clinically patent disease showed variable titres of anti-Leishmania antibodies, a positive LST, a strong Leishmania antigenic proliferative response, and a high production of IFN-g. The remainder showed positive titres of anti-Leishmania antibodies with a negative positive LST. Before treatment, ill dogs presented high levels of anti-Leishmania antibodies, negative LST, no production of IFN-g but a production of TNF-a. Clinical recovery was associated with a decrease in the titre of antibodies and an increase of the diameter of the LST. The combination of serology, LST, and measurement of cytokines constitutes a useful, clinically relevant method to evaluate the immune response to Leishmania in a single patient.

Les gestacions de bessons tenen un impacte negatiu sobre l’economia de les explotacions lleteres per l’elevat risc d’avortament i els efectes negatius del part de bessons sobre l’eficiència reproductiva postpart de les vaques. La reducció embrionària ofereix l’oportunitat de transformar una gestació múltiple en una simple i es presenta con una eina per a disminuir la creixent taxa de bessons i els seus efectes negatius. El principal objectiu d’aquesta tesi ha estat desenvolupar i avaluar els beneficis i riscs potencials de la reducció embrionària en vaques d’alta producció. També es van estudiar els factors de maneig que poden afectar la incidència de gestacions de bessons i els efectes del part de bessons sobre la vida productiva de la vaca. Els quatre estudis que s’inclouen en aquesta tesi han estat publicats o estan sotmesos a revisió per a la seva publicació en revistes científiques. En el primer estudi es van analitzar l’efecte dels factors de maneig i especialment els diferents protocols de sincronització de cel emprats sobre la incidència de gestacions de bessons. La taxa de gestació de bessons sobre un total de 2015 gestacions va ser del 17.9% i la incidència es va veure significativament afectada per factors individuals (lactació i bessons en el part anterior), factors ambientals (fotoperíode y estació) i pel protocol de sincronització aplicat abans de la inseminació. El segon estudi recull els historials reproductius complets de 4861 vaques lleteres d’alta producció amb un total de 12587 parts amb l’objectiu de determinar els efectes del part de bessons sobre l’eficiència reproductiva postpart i la vida productiva de les vaques. La taxa de parts de bessons durant el 11 anys d’estudi va ser del 5.6% y el 9.8% de las vaques van tenir bessons al menys en una ocasió al llarg de la seva vida. Les vaques amb part de bessons van presentar una menor taxa de concepció i un major risc d’eliminació en la lactació següent, major risc d’avortament i menor la vida productiva que les vaques amb un únic vedell al part. En el tercer estudi es va avaluar l’efecte de la reducció embrionària per la ruptura manual de l’amnios d’un dels embrions en gestacions de bessons unilaterals i bilaterals sobre el manteniment de la gestació. El risc de pèrdua de la gestació va ser similar en el grup de vaques amb gestacions de bessons unilaterals tractades i control. Tanmateix, la reducció embrionària va incrementar el risc de pèrdua en les vaques amb gestacions de bessons bilaterals. A l’últim estudi es van comparar les taxes de manteniment de la gestació en gestacions múltiples reduïdes mitjançant la ruptura manual de l’amnios o mitjançant aspiració transvaginal del fluid fetal guiada per ecografia. El risc de pèrdua de la gestació va ser similar per ambdós mètodes de reducció. / Las gestaciones gemelares tienen un impacto negativo sobre la economía de las explotaciones de vacuno lechero por su elevado riesgo de aborto y el efecto del parto gemelar sobre la eficiencia reproductiva postparto de la vaca. La reducción embrionaria brinda la oportunidad de transformar una gestación múltiple en una simple y se presenta como una herramienta para disminuir la creciente tasa de partos gestaciones y sus efectos negativos. El principal objetivo de esta tesis fue desarrollar y evaluar los beneficios y riesgos potenciales de la reducción embrionaria en vacas de alta producción. Se estudiaron además los factores que afectan a la incidencia de gestaciones gemelares y los efectos de los partos de gemelos sobre la vida productiva de la vaca. Los cuatro estudios experimentales y epidemiológicos incluidos en esta tesis han sido publicados o están sometidos a revisión para su publicación en revistas científicas. En el primer estudio se analizaron los factores de manejo y especialmente de los diferentes protocolos de sincronización de celo empleados sobre la incidencia de gestaciones gemelares. La tasa de gestaciones gemelares sobre un total de 2015 gestaciones fue del 17.9% y la incidencia se vio significativamente afectada por factores individuales (número de lactación y gemelos en el parto previo), factores ambientales (fotoperiodo y estación) y por el protocolo de sincronización aplicado antes de la inseminación. En el secundo estudio se recogieron los historiales reproductivos completos de 4861 vacas lecheras de alta producción con un total de 12587 partos con el objetivo de determinar los efectos del parto gemelar sobre la eficiencia reproductiva postparto y la vida productiva de las vacas. La tasa de partos gemelares durante los 11 años de estudio fue del 5.6% y el 9.8% de las vacas parieron gemelos al menos en una ocasión a lo largo de sus vidas. Las vacas con partos gemelares presentaron, además de una menor tasa de concepción y un mayor riesgo de ser eliminadas durante la siguiente lactación, un mayor riesgo de aborto y una menor vida productiva que las vacas con un único ternero al parto. El tercer estudio evaluó el efecto de la reducción embrionaria mediante la ruptura manual del amnios de uno de los embriones en gestaciones gemelares unilaterales y bilaterales sobre el mantenimiento de la gestación. El riesgo de pérdida de la gestación fue similar para el grupo de vacas con gestación unilateral tratadas y control mientras que la reducción embrionaria incrementó el riesgo de pierda de la gestación en las vacas con gestaciones bilaterales. En el último estudio se compararon las tasas de mantenimiento de la gestación tras reducir gestaciones múltiples mediante la ruptura manual del amnios o mediante aspiración transvaginal del fluido fetal guiado por ecografía. El riesgo de pérdida de la gestación fue similar para ambos métodos de reducción. / Twin pregnancy is an increasing and current topic of the high-producing dairy herds due to the economic losses caused by their great risk of pregnancy failure and the detrimental effects of twinning on the postpartum reproductive efficiency. Transforming a multiple pregnancy into a singleton pregnancy by inducing embryo reduction may circumvent those problems. Therefore, the main aim of this thesis was to develop and evaluate the potential risks and benefits of embryo reduction in dairy cattle as a therapeutic strategy addressed to prevent cows from delivering twins and to reduce the twinning rate in high-producing dairy herds. In order to offer a holistic perspective on the problem of twins and to determine its magnitude, we also studied the factors that affect the incidence of twin pregnancies and the effects of twinning on the productive lifespan of the cows. Research included in this thesis was divided in four studies published or submitted for publication in peer-reviewed journals. The first study addressed potential management risk factors affecting the incidence of twin pregnancies in high-producing dairy cows. Special attention was paid to the estrus synchronization protocol used before the AI resulting in pregnancy. Twin pregnancy was recorded in the 17.9% of the 2015 pregnancy diagnoses, and the incidence was affected by cow factors (lactation number and previous twining), environmental factors (photoperiod and season) and management related to synchronization protocols. The second study analyzed data from complete reproductive records for 4861 high milk-producing dairy cows including 12587 calving events to determine the effects of twinning on the subsequent reproductive performance and productive lifespan of the cows. The twinning rate was 5.6%, and 9.8% of the cows delivered twins at least once during their life. Cows delivering twins, besides being less likely to conceive and more likely to be culled in the subsequent lactation, also carry a higher risk of abortion on the subsequent lactation and show a reduced mean productive lifespan. In the third study we evaluated the effect on pregnancy maintenance of embryo reduction by manual amnion rupture in unilateral and bilateral twin pregnant cows. Embryo reduction by manual amnion rupture did not carry an additional risk of pregnancy loss for unilateral twin pregnancies, whereas the treatment increased the risk of pregnancy failure in bilateral twin pregnancies. The last study compared the effect on pregnancy maintenance of two embryo reduction techniques, Manual Rupture (MR) and Transvaginal Ultrasound Guided Aspiration (TUGA) of allanto-amniotic fluid in dairy cows with multiple pregnancies. No effect was detected on pregnancy maintenance of the technique used.

En la present tesi un dels primers objectius era caracteritzar el model caní per tal d'avaluar les seves similituds amb el melanoma humà. En aquest sentit, el primer que es va descriure va ser la caracterització de tres línies de melanoma caní (CML-1, CML-6M i CML-10c2) quant a l'expressió de proteoglicans (PGs) i la seva resposta a factors de creixement. D'aquest objectiu en sortí el primer article (Am J Vet Res 2002; 63:1151-1158), on es conclou que el contingut de proteoglicans i la resposta al tractament de TGF- de les línies de melanoma caní CML-1 i CML-6M són similars als de les línies de melanoma humà indiferenciades. En canvi, la línia cel·lular CML-10c2 produeix una baixa quantitat de proteoglicans d'elevat pes molecular. Com que aquests PGs extracel·lulars estan involucrats en el control de l'adhesió, proliferació i migració, poden jugar un important rol en la progressió dels melanomes en el gos.En veure els resultats previs de la diferencial expressió de les isoformes de versicà en les diferents línies de melanoma humà (Touab et al., 2002) i caní (Serra et al., 2002) es decidí sobreexpressar la isoforma V3 (que no conté cadenes de glicosaminoglicans) a dues línies cel·lulars de melanoma humà i dues de melanoma caní, on una era indiferenciada i expressava les isoformes V0 i V1 de versicà, i l'altra era diferenciada i no expressava cap isoforma de versicà. Es va utilitzar el sistema de transfecció retroviral per la sobreexpressió de V3 i es van fer els corresponents controls amb el vector sol. El treball es centrà en l'estudi del complex format per àcid hialurònic (HA), CD44 i versicà. La sobreexpressió de V3 reduïa marcadament el creixement cel·lular, incrementava l'adhesió i migració cel·lulars sobre HA. Aquesta migració incrementada es bloquejava quan les cèl·lules eren pre-incubades amb HA soluble o amb anticossos bloquejants de CD44, suggerint que V3 actuava alterant la interacció de l'HA amb el CD44. Per últim, es van realitzar estudis tumorigènics d'aquestes línies. Els resultats inicials mostraren que els ratolins injectats amb les cèl·lules que sobreexpressaven V3 tenien unes latències més llargues que els animals control, resultat que coincideix amb el retard del creixement observat in vitro. A més, els tumors expressaven versicà, CD44 i HA de forma diferencial entre els animals injectats amb les cèl·lules control i els injectats amb les cèl·lules. D'aquests resultats en sorgeix el segon article (acceptat sota minor revisions). Aquest segon apartat del treball es complementa amb l'estudi de l'expressió i activitat de MMPs i d'integrines en aquestes línies cel·lulars, així com de l'estudi de la migració sobre col·lagen tipus I i l'estudi del cicle cel·lular i dels seus inhibidors. Per continuar l'estudi del gos com a model del melanoma humà, el treball es va centrar en la relació existent en el complex format per versicà, HA i CD44, el principal receptor de superfície cel·lular de l'HA i sovint sobreexpressat en les cèl·lules tumorals. D'aquest objectiu en sortí el tercer article (J Comp Pathol, 2004, 130: 171-180). Per l'estudi in vitro es van utilitzar les línies cel·lulars canines CML-1 i CML-10c2. CML-1 expressa CD44, HA i versicà, cosa que permet la formació d'una matriu pericel·lular abundant, mentre que no es veu en el cas de CML-10c2, la qual expressa CD44, però produeix molt menys HA i no expressa versicà. Es van utilitzar biòpsies canines per fer l'estudi immunohistopatològic de CD44. Es va veure que la seva expressió era més intensa en els melanomes malignes, on tendia a estar present a la perfèria del tumor, mentre que era homogènia en el cas dels melanocitomes. / One of the most important aims was to characterize the canine model to evaluate its similitude with human melanoma. In this sense, the first step was to characterize the proteoglycans profile in three canine melanoma cell lines (CML-1, CML-6M and CML-10c2) and their response to growth factors. The first paper (Am J Vet Res 2002; 63:1151-1158) was originated from these results. We described that the proteoglycans content and the response to TGF- treatment are similar between CML-1, CML-6M and undifferentiated human melanoma cell lines. In contrast, CML-10c2 cell line produce a low quantity of high molecular weight proteoglycans as the differentiated human melanoma cell lines do. These extracellular proteoglycans are involved in adhesion, proliferation and migration control, so they may have an important role in canine melanoma progression. Because of our previous results about the differential expression of versican isoforms in different human and canine melanoma cell lines (Touab et al., 2002; Serra et al., 2002; Domenzain et al., 2003) we decide to continue with the study of versican. We overexpressed V3 isoform (it has not glycosaminoglycan chains) in two human and two canine melanoma cell lines, which differ in their endogenous versican expression. Retroviral system was used and the respective controls were done with the vector only (LXSN). The work was focused on the complex formed by hyaluronic acid (HA), CD44 and versican. V3 overexpression markedly cellular growth in vitro, and it increased adhesion and migration on HA substratum. This increased migration was blocked when cells were pre-incubated with soluble HA or with blocking anti-CD44 antibody, which suggest that V3 was changing HA-CD44 interaction. Finally, we performed tumorigenic assays with the transduced cell lines. Initial results showed that mice injected intradermically with V3 cells had longer latencies than animals injected with control cells, which is similar to the observed growth rates in vitro. Furthermore, primary tumors had different expression of versican, CD44 and HA between control and V3 cells. These results are compiled in the second paper (accepted under minor revisions). This second chapter it is also complemented with the study of MMPs and integrins expression and activity, and the study of migration on type I collagen and cellular cycle as well.To continue canine study as a human model of melanoma, we focused on the relationship within the complex formed by versican, HA and CD44, the major cellular surface receptor of HA, which is often overexpressed in tumoral cells. The third paper was derived from this goal (J Comp Pathol, 2004, 130: 171-180). For in vitro studies we used CML-1 and CML-10c2 canine melanoma cell lines. CML-1 expressed CD44 and versican and produced high amounts of HA, which allowed the formation of an important pericellular coat. In contrast, we couldn't see this pericellular coat in CML-10c2 cell line, which produced little amounts of HA and didn't express versican. Canine melanocytic tumors were used to study the expression of CD44. Malignant melanomas express more CD44 than melanocytomas and the expression pattern was different between benign and malignant lesions. In malignant tumors the CD44 expression was more intense in the periphery of the tumors, whereas an homogeneous CD44 expression was showed in benign lesions.

Las cabras de cinco provincias de la región Apurímac del Perú fueron investigadas con el objetivo de caracterizarlas estructural, morfológica y genéticamente. Se encontró que la estructura de la totalidad de las explotaciones caprinas apurimeñas es característica de un sistema extensivo y de tipo familiar, donde prevalece el régimen de tenencia de tierra comunal (90,7%) y el minifundio [terrenos <10 ha (93,3%)]. Las distancias de las explotaciones al núcleo urbano son diferentes entre provincias (P<0,001), oscilando mayormente entre 1 y 6 km (68%), siendo el acceso por caminos afirmados (56%). El tamaño medio de los rebaños es reducido (13,6 animales) y distinto entre provincias (P<0,05), y se conforma en promedio por animales mayores de 1 año [1,03 machos (7,6%) y 6,25 hembras (45,8%)] y animales en crecimiento menores de 1 año [6,35 (46,6%)]. Estos animales descansan en corrales de madera, troncos y/o ramas (56%) y de piedra (16%), produciendo 1 litro de leche/día y al sacrificio 15,6 kg de carne. La venta de cabras mediante intermediarios es realizada por el 65,3% de los propietarios que en promedio tienen 49 años, no tienen estudios (33,3%), ni pertenecen a ningún tipo de asociación; sin embargo, un 89,3% de ellos desean asociarse con el objetivo de conseguir apoyo técnico y económico del gobierno (85,3%), así como mejorar los canales y formas de comercialización (77,3%). La media de mano de obra empleada por explotación es de 1,1 UTA (0,14 UTA por cabra). La cabra apurimeña se corresponde con un animal de formato eumétrico y tipo brevilíneo con tendencia mediolínea. De perfil frontonasal recto (69,4%), cuernos arqueados (53,6%) y color de la capa mayoritariamente manchado (44,5%) ─policromado en diferentes variedades─, pelo corto (86,6%), orejas medianas (57,4%) y horizontales (49,3%). Presenta perilla o barbilla (60,8%), piel y mucosas pigmentadas (82,3%) así como pezuñas (95,2%). Existe un marcado dimorfismo sexual para el perfil frontonasal y el tipo de cuernos (P<0,001). Dimorfismo significativo también se observa en las variables cuantitativas: altura a la cruz, diámetros dorsoesternal y bicostal, anchura de grupa, y perímetros torácico y de caña. La longitud y anchura de cabeza, el perímetro de caña, el diámetro longitudinal y dorsoesternal, fueron las variables más discriminatorias, en orden de importancia, entre las diferentes subpoblaciones caprinas. Los valores de las distancias de Mahalanobis determinaron que las subpoblaciones más semejantes morfológicamente fueron Andahuaylas y Chincheros (P>0,05) y las más heterogéneas Abancay y Chincheros (P<0,001). La variabilidad genética fue alta, con una heterocigosis esperada media de 0,70 a través de todos los loci, y un número medio de alelos por locus de 8,62. Las cinco subpoblaciones mostraron niveles similares de diversidad genética (diferencias no significativas) y la variabilidad genética explicada por las diferencias entre ellas fue pequeña (FST = 0,03). De manera individual (FIS = 0,11) y en conjunto (FIT = 0,13), las subpoblaciones se desviaron del equilibrio Hardy-Weinberg, debido a un déficit de heterocigotos, probablemente consecuente al tipo de manejo reproductivo propio de las zonas estudiadas, caracterizado por ser no planificado, practicar apareamientos indiscriminados, préstamo de machos entre explotaciones y mantener una ratio macho/hembra muy bajo. El análisis factorial de correspondencias y los dendrogramas obtenidos mediante los métodos UPGMA y NJ, señalan claramente que las subpoblaciones de Abancay, Andahuaylas y Chincheros están más relacionadas genéticamente, lo que está en perfecto acuerdo con la proximidad geográfica existente entre ellas. Asimismo, nos indican que las subpoblaciones de Grau y Aymaraes, muestran un cierto grado de separación con respecto a las otras subpoblaciones. En general las subpoblaciones constituyen un grupo genético homogéneo sugiriéndonos que existiría una única estructura genética poblacional. / Goats in five provinces of the Apurimac region of Peru were investigated with the objective of characterizing them structurally, morphologically and genetically. The structure of all apurimeñas goat farms is characteristic of an extensive system and family type, where the regime of communal land possession (90.7%) and the smallholding [land <10 ha (93.3 %)] predominate. The distances from the farms to the urban center are different between provinces (P<0.001), between 1 and 6 km (68%), with access by dirt roads (56%). The average size of flocks is reduced (13.6 animals) and differs between provinces (P<0.05), and it is mainly made of animals older than 1 year [1.03 males (7.6%) and 6.25 females (45.8%)] and growing animals under 1 year [6.35 (46.6%)]. These animals rest in farmyards made of wood, trunks and/or branches (56%) and stone (16%), producing 1 liter of milk/day and 15.6 kg of meat. The goats are sold through intermediaries by 65.3% of the farm owners, who are on average have 49 years old, have no education (33.3%), nor belong to any type of organization, however, 89.3% of them want to partner with the aim of obtaining technical and financial support from the government (85.3%), and also for improving marketing channels and means of marketing (77.3%). The average labor input per farm is 1.1 UTA (UTA 0.14 per goat). The apurimeña goat has a eumetric phenotype, with a brevilineous to mediolineous trend. Frontonasal profile is straight (69.4%), horns are arched (53.6%) and coat color is generally spotted in various patterns (44.5%). The hair is short (86.6%), ears have medium length (57.4%) and are horizontal (49.3%). Most have a beard (60.8%), skin and mucous membranes are usually pigmented (82.3%) as are hooves (95.2%). There is a marked sexual dimorphism for the frontonasal profile and the type of horns (P<0.001). Significant sexual dimorphism is also seen in these quantitative variables: height at withers, chest height, chest width, rump width, chest girth and cannon bone circumference. The head length, head width, cannon bone circumference, chest height and body length, were the variables most discriminating in order of importance, among different goat subpopulations. The values of Mahalanobis distances determined that the Andahuaylas and Chincheros subpopulations were the most morphologically similar (P>0.05) while Chincheros and Abancay were the most heterogenous (P<0.001). Genetic variability was high, with a mean expected heterozygosity of 0.70 across all loci and a mean number of alleles per locus of 8.62. The five subpopulations showed similar levels of genetic diversity (no significant differences) and genetic variability explained by the small differences between them (FST = 0.03). Individually (FIS = 0.11) and overall (FIT = 0.13), the subpopulations deviated from the Hardy-Weinberg equilibrium due to a deficit of heterozygotes, probably because of the bad practices of the farmers in these studied areas, characterised by unplanned reproductive management, indiscriminate mating, males loan between farms and maintaing a very low ratio of male/female. The factorial correspondence analysis and dendrograms obtained by UPGMA and NJ methods, clearly indicates that the subpopulations of Abancay, Andahuaylas and Chincheros are more related genetically, which is in perfect agreement with the geographical proximity between them. The analysis also indicate that the subpopulations Aymaraes and Grau show a degree of separation from the other subpopulations. Overall the subpopulations are a homogeneous genetic group suggesting that there is a single genetic population structure.

El lince ibérico (Lynx pardinus) es la especie de felino en mayor riesgo de extinción según la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza. En el 2004 se inicia un programa de cría en cautividad para apoyar los esfuerzos de conservación y recuperación de la especie en la naturaleza. El presente estudio sobre la morbilidad, mortalidad y la reproducción de la especie en cautividad se ha realizado con el objetivo de mejorar el manejo de la especie y recomendar líneas de investigación. El programa sanitario del lince ibérico se ha integrado en un esfuerzo multidisciplinar, lo que ha permitido obtener una sólida base de información biomédica de la especie. Este programa sanitario también ha establecido diversas medidas de medicina preventiva con el objetivo de reducir el riesgo de aparición de enfermedades. La toxicosis renal debido a la administración de suplementos con un exceso de vitamina D afectó al 40.6% (39/96) de los animales. Otras patologías asociadas a la dieta fueron casos esporádicos de salmonelosis, dermatofitosis, y ciertos cuadros gastrointestinales. Los traumas intraespecíficos se debieron principalmente a las agresiones entre cachorros. También se observó necrosis avascular de cuello de fémur así como cuadros sospechosos de epilepsia idiopática. La infección secundaria por Mycobacterium bovis se detectó en dos de los ejemplares que murieron debido a la intoxicación por vitamina D. Abortos, prematuros y neonatos no atendidos por sus madres constituyeron el 62.5 % (25/40) de las muertes registradas en la población cautiva. Un tercio de los signos clínicos no fueron diagnosticados. En la población cautiva de lince ibérico también se determinaron ciertos parámetros reproductivos y se estudió si estos se veían afectados por la edad, la condición (nacidos en cautividad o en vida libre) y el origen (si proceden de la zona de Sierra Morena o Doñana) de los ejemplares. El periodo de cópulas duraba una media de 3.1 días, se producían una media de 23 cópulas por pareja. Los machos nacidos en cautividad realizaron menor número de cópulas que los que habían nacido en la naturaleza. La proporción de cría (número de partos respecto al total de emparejamientos) fue del 47.7%. El éxito de cópula de las hembras (proporción de hembras que paren respecto a las que han copulado) fue más elevado en hembras con mayor edad, y no se veía afectado ni por la condición ni por el origen de las mismas. El tiempo medio de gestación fue de 64.4 días, con un tamaño medio de camada de 2.4 cachorros, y un sex ratio medio de camada de 1.15 (relación del número de cachorros machos sobre el de hembras). El tamaño de camada no se veía significativamente afectado por la edad, condición u origen de la hembra. Sin embargo las hembras de Sierra Morena nacidas en libertad presentaban una tendencia a un mayor tamaño de camada. Las primeras gestaciones tuvieron una mayor mortalidad perinatal y abandono de cachorros (81.8%). El tratamiento y cría artificial de neonatos en riesgo produjo un aumento significativo de la supervivencia de los mismos, así como del éxito reproductor de las hembras al destete. Los resultados muestran que la mejora en los aspectos relacionados con la alimentación constituyen los factores claves para mantener la salud de la población cautiva. Por tanto, el análisis de la composición de la dieta y de los suplementos, el control de las granjas que suministran conejos como alimento, y el control de la higiene debería ser mejorado y estandarizado. El análisis de los signos clínicos no ha ofrecido información útil sobre el estado de salud de la población cautiva. Sería por tanto necesario realizar un mayor esfuerzo en el registro de la información clínica y en la realización de diagnósticos. Diversos factores asociados al mantenimiento en cautividad de los animales, incluyendo el estrés, podrían tener un impacto negativo en la supervivencia y la capacidad reproductiva de la especie. De igual forma, la baja variabilidad genética de la especie podría estar relacionada con su supervivencia y capacidad reproductiva, así como con el desarrollo de ciertas enfermedades. Por tanto, sería recomendable investigar si estos factores afectan a la salud y la reproducción de la población cautiva de lince ibérico. / The Iberian lynx (Lynx pardinus) is the only species of felid in major risk of extinction according to the International Union for Conservation of Nature. A captive breeding programme was initiated in 2004 in order to support the efforts for the conservation and recovery of the species in the wild. This study on the morbidity, mortality and reproduction of the species in captivity was done to improve the husbandry of the species and recommend lines of research. An Iberian lynx health program was integrated into multidisciplinary efforts, which made it possible to obtain relevant biomedical information of the species. The program also established preventive measures in the captive population in order to reduce the risk of disease development. Renal toxicosis due to the administration of supplements with an excess of vitamin D affected 40.6% (39/96) of the animals. Other diet-related conditions consisted of sporadic cases of fatal salmonellosis, dermatophytosis, and gastrointestinal episodes. Intraspecific trauma cases were predominantly observed from sibling aggression. Suspected idiopathic epilepsy and femoral neck metaphyseal osteopathy were also observed. Mycobacterium bovis was found as a secondary infection in two of the vitamin D toxicosis deceased animals. Stillbirths and premature and non-attended cubs that died from secondary bacterial sepsis, accounted for 62.5% (25/40) of the mortality in the captive population. One third of the clinical signs remained undiagnosed. Several reproductive parameters were determined in the Iberian lynx captive population and it was studied if they were affected by the age, condition (wild-born or captive-born) or origin of the breeders (Sierra Morena or Doñana areas). The mating period lasted a mean of 3.1 days, in which the animals copulated an average of 23 times. Captive-born males had a lower mating frequency than wild-born ones. The breeding proportion (number of births out of number of pairings) was 47.7%. Mating success of females (females that gave birth out of those that mated) was greater in older females and it was not affected by their condition or origin. Mean gestation time was 64.4 days, the average litter size was 2.4 cubs with a mean sex ratio of 1.15 (males out of females). Almost half of the litters were twins and one third triplets. As the mating frequency increased the probability of having triplets over twins increased. Although there was a tendency for bigger litters amongst the wild-born females from Sierra Morena, litter size was not significantly affected by the age, condition or origin of the female. First pregnancies registered a higher perinatal mortality and non-attended cubs (81.8%). The assistance of cubs at risk increased significantly the cub survival and the reproductive output of females at weaning. Casuistry indicated that improvement of diet-related conditions is a key factor in preserving the health of the captive population. Thus, the control of food and supplement composition, rabbit farm suppliers and hygiene should be standardized and improved. The analysis of clinical signs did not offer useful information on the health status of the captive population. Thus, more emphasis should be placed on recording data and getting diagnosis. Captivity related factors, including stress, could have had a negative impact on the lynx fitness. Low genetic variability could also be related to certain diseases and the lynx fitness. Thus, research in genetics and captive related factors should also be performed.

Els objectius d'aquesta tesi han estat l'estudi de la funció de les cèl·lules intersticials de Cajal (ICCs) en l'activitat marcapassos i en la transmissió neuromuscular, dins el tracte gastrointestinal. L'estudi s'ha realitzat en el còlon perquè en aquesta part del tracte gastrointestinal els mecanismes marcapassos i de neurotransmissió són poc coneguts. El model de rata s'ha utilitzat perquè estudis previs, realitzats al nostre laboratori, van mostrar-hi un marcapassos d'origen miogènic, també descrit en el còlon humà. A més a més, les rates Ws/Ws tenen una mutació en el gen c-kit i presenten una afectació de certes línies cel·lulars, incloses les ICCs. Per tant, hem utilitzat tres grups d'animals: rates Sprague-Dawley, mutants Ws/Ws i les seves germanes controls +/+. Per investigar l'activitat marcapassos i la neurotransmissió vam realitzar: (i) tincions immunohistoquímiques amb anticossos c-kit i nNOS per marcar ICCs i neurones nitrèrgiques, respectivament; (ii) experiments d'activitat mecànica en bany d'òrgans; (iii) enregistraments elèctrics amb la tècnica de microelèctrodes intracel·lulars. Els nostres estudis mostren dues xarxes d'ICCs en el còlon de rata, a nivell dels plexes d'Auerbach (ICC-AP, 100 cèl·lules/mm2) i submuscular (ICC-SMP, 50-60 cèl·lules/mm2). Les ICCs intramurals (ICC-IM) van trobar-se distribuïdes de forma paral·lela entre les cèl·lules musculars llises. Resultats similars van ser obtinguts en rates Sprague-Dawley i +/+. En canvi, les rates mutants Ws/Ws van presentar una marcada disminució d'immunoreactivitat al c-kit. Les rates Sprague-Dawley van presentar una activitat elèctrica espontània formada per ones lentes i despolaritzacions cícliques, seguint un patró regular. Aquesta activitat elèctrica dóna lloc a contraccions d'alta i baixa freqüència, respectivament. Les contraccions d'alta i baixa freqüència varien en relació a l'orientació de la tira de múscul (orientació circular o longitudinal) i també en relació al segment estudiat (còlon proximal, mig i distal). L'activitat elèctrica i mecànica de les rates +/+ va ser similar a la presentada per les rates Sprague-Dawley. Les rates Ws/Ws, en canvi, van mostrar una alteració dels patrons mecànic i elèctric, presentant potencials d'acció irregulars que donaven lloc a contraccions incoordinades. La neurotransmissió va ser estudiada mitjançant: i) la distribució i quantificació de les neurones nNOS; ii) el potencial post unió inhibitori (IJP) i la relaxació mecànica induïda per l'estimulació elèctrica de camp; iii) la presència d'un to neural. Les neurones nNOS positives es van trobar a la regió del plexe d'Auerbach formant una xarxa de ganglis i branques, acompanyades per fibres primes que van trobar-se paral·leles a les cèl·lules llises musculars ( en major nombre en la capa muscular circular). El còlon mig va ser la zona més inervada (130 cèl·lules/mm2). En les rates Ws/Ws, es va observar una lleugera reducció en el nombre de neurones nitrèrgiques. Tant en rates Sprague-Dawley, com Ws/Ws i +/+, l'estimulació elèctrica de camp va causar un IJP i relaxació mecànica, degut a l'alliberació d'ATP i NO. A més a més, es va evidenciar un to neural funcional (inhibitori), provocat per l'alliberació tònica d'ATP i NO. Per tant, podem concloure que: (i) la presència de dues xarxes d'ICCs és un element indispensable per la correcta funció marcapassos en el còlon; (ii) les ICC-SMP serien responsables de les ones lentes de les quals s'originen les contraccions d'alta freqüència; (iii) les ICC-AP serien l'origen de les despolaritzacions cícliques que provoquen les contraccions de baixa freqüència; (iv) les propietats mecàniques de cada tira serien les responsables dels patrons motors que asseguren el trànsit, propulsió i barreja.; i finalment (v) les ICCs c-kit positives són elements no essencials per la neurotransmissió a no ser que aquesta funció la pogués acomplir les cèl·lules intersticials c-kit negatives o bé que es produís un canvi del fenotip en les rates mutants Ws/Ws. / The objective of this research project was to investigate the role of interstitial cells of Cajal (ICCs) as pacemaker cells and as mediators of neuromuscular transmission in the gastrointestinal tract. We have studied the rat colon because in this part of the gastrointestinal tract the pacemaker and neurotransmission mechanisms are poorly understood. The rat is used as the animal model because previous work from our laboratory showed that a myogenic pacemaker is present, similarly to what it has been described in the human colon. Moreover, rats with a mutation in the c-kit gene show impairment of the development of certain classes of cell lineages, including ICCs. Accordingly, we have used three groups of animals: (i) Sprague-Dawley; (ii) Ws/Ws mutant rats and (iii) +/+ rats (the siblings of Ws/Ws mutant rats). To study the pacemaker activity and neurotransmission we have performed: (i) immunohistochemical stainings with c-kit and neuronal nitric oxide synthase (nNOS) antibodies to label ICCs and nitrergic neurons respectively; (ii) mechanical experiments with muscle bath technique and (iii) intracellular electrical recordings with microelectrode technique. Our results demonstrate that ICCs are present in the rat colon forming two networks at the level of the Auerbach's (ICC-AP, around 100 cells/mm2) and submuscular plexuses (ICC-SMP, about 50-60 cells/mm2). Intramural ICCs (ICC-IM) were found running parallel and between smooth muscle cells. Similar results were obtained both in Sprague-Dawley and +/+ rats. In contrast, a strong reduction in c-kit immunoreactivity was found in Ws/Ws rats. The spontaneous electrical activity in Sprague-Dawley rats consisted of slow waves superimposed with cyclic depolarizations forming a regular pattern. These two electrical events were responsible for high frequency (HF) and low frequency (LF) contractions, respectively. HF and LF contractions varied in relation to the orientation of the muscle strip (circular or longitudinal orientation) and the segment studied (proximal, mid and distal colon). The electrical and mechanical activities found in +/+ rats were very similar to those described in Sprague-Dawley rats. In contrast, Ws/Ws rats showed an impairment of the electrical and mechanical patterns, characterized by irregular action potentials, which cause uncoordinated contractions. Neurotransmission was studied with by: (i) the distribution and quantification of nNOS positive neurons; (ii) the inhibitory junction potential (IJP) and mechanical relaxation induced by electrical field stimulation and (iii) the presence of a neural tone. nNOS positive neurons were found at the Auerbach's plexus (AP) region forming a network of nerve strands and ganglia. Moreover, fine fibers were found running parallel to smooth muscle cells, especially in the circular muscle layer. The mid colon was the most innervated segment (about 130 cells/mm2). A slight reduction in nNOS positive neurons was observed in Ws/Ws rats compared to control rats. Electrical field stimulation caused an IJP and mechanical relaxation due to the release of ATP and NO. Moreover, a functional neural tone due to the ongoing release of ATP and NO was present. These results were observed in the three groups of animals: Sprague-Dawley, +/+ and Ws/Ws rats. We conclude that: (i) the presence of two ICC networks is a crucial element responsible for the pacemaker activity in the colon; (ii) the ICC-SMP network is probably responsible for the slow wave activity that originates HF contractions; (iii) the ICC-AP network might be responsible for the cyclic depolarizations that trigger LF contractions; (iv) the mechanical properties of each strip are responsible for the motor events that ensure transit, propulsion and mixing and (v) c-kit positive ICC cells are not essential elements for neurotransmission, unless this function could be accomplished by c-kit negative interstitial cells or alternatively, a change in the phenotype of Ws/Ws animals occurs.