Còpia digital de l'exemplar imprès de la tesi dipositat a la Biblioteca de la Faculta de Geografia i Història / En la presente tesis doctoral se aborda el estudio de la pintura informal en la Escuela de Barcelona. Para ello la obra establece un “corpus” de 25 artistas plásticos importantes y se estudian sus aportaciones dentro del informalismo, que puede considerarse dividido en cuatro sub-tendencias: pintura de materia, pintura del signo-gesto, pintura tactista y pintura espacialista. El análisis de las aportaciones de los distintos pintores se ha efectuado directamente del natural, con el objeto de poder establecer unas periodizaciones concretas. Una vez terminado el estudio, pueden extraerse una serie de conclusiones, cuya suma permite confirmar la existencia de una escuela informalista en el seno de la llamada “Escuela de Barcelona”, que arrancaría en 1952 cuando el pintor Antoni Tàpies, apartándose de la estética “dau-al-setiana”, inicia un nuevo camino creativo, ya dentro del informalismo más matérico, por lo que puede considerarse como el introductor del Informalismo en Cataluña, así como en España. Este movimiento comenzaría a declinar a mediados de los años sesenta, cuando los artistas o bien deciden seguir otros itinerarios artísticos, o bien cesan en su actividad, para darse por concluido en 1970, fecha que consideramos como tope final de nuestro trabajo.

La teoria d'E. Hale sobre la influència dels misteris en la iconografia de les obres d'art medieval va ser e1 mòbil que ens va portar a interessar-nos per la relació text - imatge en el camp de l'art de l'Edat Mitjana. D'altra banda, els treballs que J. Romeu i J. F. Massip han dedicat al teatre assumpcionista català varen fer que aquesta temàtica se'ns presentés com la més apta per ser considerada en un estudi comparatiu amb les arts plàstiques. Aixi doncs, els textos dramàtics assumpcionistes han estat el punt de partida per iniciar la recerca, tant del material artístic, com dels altres elements literaris que hem consultat. D'entre aquests darrers, ens han merescut una atenció especial els relats apòcrifs, especialmente en versions d'època tardana i traslladades al català, però també hem tingut en compte la poesia, els goigs i la literatura religiosa en general.Altrament, la qüestió del final de la Verge va ser un dels problemes més importants de la mariologia de l'edat mitjana. El silenci que sobre aquest tema mantenen els evangelis canònics i, en conseqüència, l'aparició de relats apòcrifs, van ser la causa de les controvèrsies que va haver de patir la creença assumpcionista i que, lògicament, la iconografia transparenta. Per això resulta indispensable el coneixement dels textos litúrgics, sermons, etc.Pel que fa ala limits geogràfics d'aquest estudi, també varen ser els textos dramàtics els que ens varen proporcionar les pautes. A part del "tropus" en llatí que s'escenificava a Santa Maria de l'Estany, ens hen arribat les consuetes de tres representacions dramàtiques, escrites en llengua catalana, que se celebraven a Tarragona, València i Elx, respectivament, en la diada de l'Assumpció. La unitat lingüística que presenten aquests textos es complementa amb la primera traducció de la "Legenda Aurea" de Iacopo da Varazze i les obres de Ramon Llull, Francesc Eixemenis, les composicions dels Goigs i els relats apòcrifs que circulaven durant els últims segles de l'Edat Mitjana, com el publicat pel canonge Collell. Un material, doncs, de caràcter divers que respon a intencions i usos diferents, però que estava destinat a glossar la festa de 1'Assumpció utilitzant la llengua catalana.Així doncs, la unitat lingüística del tema en l'àmbit literari ens va donar els límits per al material artístic. Les obres del nostre "corpus" pertanyen a Catalunya, València i Mallorca. A més, d'acord amb la tradició historiogràfica, també s'hi ha inclòs aquelles obres localitzades en terres aragoneses, però que pel seu estil pertanyen a escoles artístiques valencianes o catalanes.Pel que fa a la qüestió cronològica, la problemàtica entorn de la creença assumpcionista aconsellava remuntar-se a les primeres representacions conegudes. L'anomenada "Bíblia de Ripoll" (s. XI) ofereix dues il.lustracions especialment interessants per iniciar l'exposició del desenvolupament del tema a les arts plàstiques. Altrament, l'abundància de textos literaris dels segles XIV i XV i els canvis en les diferents esferes de l'àmbit religiós promoguts pel concili de Trento feien gairebé obligatori posar el terme al final del segle XIV.Finalment, el material artístic aplegat pertany als diferents àmbits de les arts visuals: obres de pintura, com els frontals romànics, els retaules gòtics, alguns conjunts murals o els manuscrits il.lustrats; obres d'escultura, les més abundants de les quals són els retaules, però també hi ha algun timpà, clau de volta. etc.; obres de vidrieria i alguna peça d'orfebreria.Tot aquest material recollit es divideix clarament en dos grups. En primer lloc hi ha les obres anteriors al segle XIV. És un grup quantitativament reduït, on cada peça sol cooptar amb una única escena del cicle marià, però amb fòrmules iconogràfiques molt variades. En aquest sentit, s'han pogut assenyalar paral.lelismes amb obres d'altres països, amb tractats de mariologia, homilies, etc. Per últim, hem intentat esbrinar quina era la funció de l'escena de temàtica assumpcionista dins del conjunt de l'obra a la qual pertany per tal de copsar el valor i significat precís que es donava a l'obra en qüestió.El segon bloc és el de les obres dels segles XIV i XV. A diferència del grup anterior, hi ha una gran quantitat de material i, a més a més, en força casos ja es pot afirmar l'existència del cicle, és a dir, que fins a cert punt, les seqüències dels textos literaris són presents a l'art. Aquests dos fets han determinat l'estudi en dues vessants diferents. En primer lloc, hem comentat les diverses tipologies de cada una de les escenes que componen el cicle i les possibles relacions amb els textos contemporanis.L'altra vesssnt estudiat ha estat la contextualització. Les escenes del cicle assumpcionista que contenen les representacions dramàtiques són presents a les arts plàstiques, però amb unes marcades diferències:- Primera. Poquíssimes vegades el conjunt d'una obra es dedica únicament al cicle assumpcionista.- Segona. D'acord amb el material conservat, l'escena de la Dormició és la de major importància, en detriment de la de l'Assumpció. Gràcies a contractes d'obres i descripcions contemporànies podem desvetllar la incógnita: la típica escena de la "Dormitio" o "Transitus", que figura el moment en què Maria lliura l'ànima al seu Fill, solia ser anomenada "Assumpció". Per tant, tot i l'evolució de la creença, l'antiga fórmula bizantina encara era utilitzada per figurar l'entrada de Maria al cel. De fet, la celebració del 15 d'agost comptava amb el costum d'exposar en el centre de l'església una llitera anb la figura de l'anomenada Mare de Déu morta.- Tercera. El context dins del qual s'insereixen les escenes assumpcionistes propicia que la Coronació sigui l'altra escena representada més sovint. Aquesta composició pot assumir diversos significats que expliquen l'èxit aconseguit. D'una banda, serveix per tancar de manera apoteòsica les seqüències del cicle assumpcionista. De l'altra, al.ludeix al paper d'intercessora per qual M'aria és bàsicament aclamada. Però, a més. sovint es deslliga totalment del cicle per prendre uns valors diferents, per exemple, ser un referent de la glorificació de l'Església, o servir d'imatge de l'arribada d'una ànima pietosa al paradís, tal com ho comenta sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons per a la festa de l'Assurnpció. / The fact that the text of three mysteries written in Catalan in the 14th or 15th century about the Assumption of the Virgin has survived until today made us decide to choose this topic on which to carry out an iconographic study on the plastic representations of the last episodes of Mary's life. Besides, the problem of the Maryological belief in the Assumption made the consulting of the Apocryphal Gospels, liturgical texts, sermons and other religious literature indispensable.The artistic material collected belongs to different areas of the visual arts. Chronologically, it embraces an extensive period of time which is very characteristic since it begins with the "Ripoll Bible", one of the first recognized Romanesque works, and it ends with the altarpiece still within the Gothic tradition, of Valentian painting of the last years of the 15th century. This corpus is clearly divided into two groups. Firstly, the group in which are to be found works before the 14th century, a quantitatively reduced group, in which each piece presents only one scene of the cycle but with a variety of solutions that reveal the different tradition of the Romanesque period. On the other hand, the group of work of the 14th and 15th century is very numerous but the iconographic formulas are more repetitive. Although the works of this period are contemporary of the dramatic representations, the cycle is treated in a different way in each group. To this effect, we see that a whole painting has almost never been dedicated to the theme of the Assumption, but rather that the scene or scenes form part of broader iconographic programs. We have also observed and shown that the scene most often represented is not of the Assumption but of the Dormition, since the image of the dead Mother of God was the outstanding feature of the feast of 15th August. Finally, the Coronation is another episode that appears more often than the Dormition. The explanation lies in the polyvalent character that was given to this representation.

La presente investigación analiza el fenómeno artístico, social y cultural conocido como software art o arte del software, el cual emerge aproximadamente en el año 2000. El software tiene lugar en la relación entre arte, ciencia y tecnología; por ello, esta investigación se guía por una perspectiva transdisciplinar e integradora que contempla y pone en relación tanto las herramientas de las artes y las humanidades como las de la ciencia y la tecnología. La relación espacio-tiempo es el gran eje articulador de esta investigación. Sostenemos que en las últimas cuatro décadas se ha intensificado un proceso de aniquilación del espacio por el tiempo, de reducción de las fricciones geográficas y de los tiempos de traslado y de espera, tanto en la comunicación como en el desplazamiento físico. Concluimos que el espacio digital, junto con el tiempo de ejecución y tiempo real de los sistemas informáticos, son producto de esa contracción de la experiencia espacio- temporal; y que el medio digital tiene características distintivas que constituyen una plasticidad digital producto de una combinación específica de software y hardware. Sostenemos también que las tecnologías digitales se han fusionado con la economía financiera, que el software es una tecnología productora de valor y productora de espacio, por lo tanto es eminentemente política. Consecuentemente, la producción cultural del software no puede ser analizada tomando en cuenta sólo sus aspectos técnicos, estéticos y formales, por lo que proponemos recurrir también a la economía política y la teoría crítica para comprenderla en toda su complejidad.

DE LA TESIS:La tesis se centra en el estudio de la obra crítica de Enrique Díez-Canedo y Reixa (1879-1944), y como base del estudio se han empleado tanto los libros en que se compilaron sus críticas como los artículos aparecidos en diarios y revistas de ambos lados del Atlántico, mayoritariamente en la revista España y en los diarios El Sol, La Voz y La Nación, si bien la nómina de revistas y periódicos consultados supera el centenar.La tesis está estructurada en dos volúmenes. El volumen I se divide en cinco apartados. El primero, titulado "Aspectos preliminares", contiene una presentación, un estado de la cuestión y un contexto biográfico y cultural de la obra crítica de Enrique Díez-Canedo.El segundo apartado lo constituye el "Análisis del corpus de su obra crítica", que está subdividido en once capítulos, de cuyo contenido dan buena cuenta sus títulos: "Diarios y revistas en que colaboró", "Libros (Compilación de los artículos en volumen)", "Ideas sobre la Crítica", "El fenómeno teatral", "La poesía analizada por un poeta", "La prosa", "Reflexiones acerca de la traducción", "Díez-Canedo y la literatura hispanoamericana", "Díez-Canedo y la literatura catalana", "Sobre literaturas extranjeras" y "La vertiente paródica y burlesca en la obra periodística de Enrique Díez-Canedo" (donde se analiza sobre todo su colaboración en la sección titulada "La cena de las burlas", del periódico La Voz).El tercer apartado lo forma la "Lista cronológica de colaboraciones en la prensa", en la que se compilan 2.709 entradas críticas (con indicación de la fecha, el lugar de publicación, el título del artículo y una indicación orientativa sobre el tipo de artículo) y se señalan los criterios empleados y los porcentajes. Los apartados cuarto y quinto son, respectivamente, las conclusiones y una extensa bibliografía de y sobre Enrique Díez-Canedo.El segundo volumen de la tesis consta de cuatro secciones. En la primera se hace una recopilación de los artículos publicados por Diez-Canedo, mientras que en la segunda se hace lo propio con los textos de sus conferencias. El tercer apartado de este volumen incluye su "Antología malograda de la Revista de Occidente", y el cuarto y último apartado recopila un conjunto de cartas sumamente interesante, entre las que destacan el intercambio epistolar con Juan Ramón Jiménez.

Davant l'actual context d'incertesa climàtica futura, el sud peninsular es concep com una zona especialment sensible a possibles canvis en la dinàmica de la Circulació General Atmosfèrica imperant a l'Atlàntic Nord. En relació amb el canvi global, els diferents informes i models climàtics presenten el Mediterrani i, en concret el sud-est peninsular, com una zona d'especial vulnerabilitat, on la reducció de la precipitació a finals de segle XXI pot arribar a ésser d'un 20-30% respecte dels valors actuals i la temperatura mitjana anual augmentar en un rang de 2 a 6ºC (IPCC, 2007; El canvi climàtic a Espanya. Estat de situació, 2007). La necessitat d'obtenir més informació sobre la dinàmica climàtica natural en el sud peninsular ens remet a arxius sedimentaris, que en el cas de la nostra àrea d'estudi a Sierra Nevada, ens poden proporcionar informació de la variabilitat climàtica holocena a escala centenal-decadal (llacs de muntanya i lòbuls de solifluxió).La tesi doctoral ha demostrat la sensibilitat d'un medi semiàrid d'alta muntanya com Sierra Nevada als canvis ambientals esdevinguts durant l'Holocè, així com l'escàs rang tèrmic necessari per a activar els processos periglacials (i glacials) en el massís a cotes sensiblement més baixes que les actuals. Durant l'Holocè, les fluctuacions tèrmiques s'emmarquen en un rang tèrmic d'aproximadament ± 2ºC. La reconstrucció paleoecològica del nivell de cims és indicativa de la variabilitat paleoclimàtica que ha conduït aquests canvis ambientals. La combinació de baixes temperatures i elevats índexs d'humitat no ha estat suficientment favorable per al desenvolupament del glaciarisme durant l'Holocè a Sierra Nevada, tot i que sí ha estat suficient per intensificar el dinamisme periglacial en altures per sobre dels 2.500 m.Els nostres registres demostren una evident component natural en la variabilitat climàtica del sud peninsular, que també manifesta una progressiva tendència a la aridesa intensificant-se gradualmente durant els últims ~4.200 anys. Aquesta tendència ha determinat paisatge actual del massís, amb una cobertura vegetal manifestament escassa en les seves culminacions.Entre els resultats que s'ofereixen en la tesi cal esmentar:· Escàs dinamisme dels processos periglacials actuals a Sierra Nevada. El monitoratge dinàmic i tèrmic resol la disponibilitat hídrica com un factor clau per activar la solifluxió al massís (Oliva et al., in press).· Tipologia, distribució, cartografia i morfometria dels lòbuls de solifluxió al massís, aprofundint estudis previs fets al Yukon canadenc (Hugenholtz & Lewkowicz, 2002) i als Alps suizos (Matsuoka et al., 2005).·Síntesi de la primera cronologia holocena de la solifluxió en el conjunt de l'àrea mediterrània i Península Ibèrica, amb vuit fases solifluidals/edàfiques a Sierra Nevada. Aquesta cronologia s'ha contrastat amb aquelles prèvies establertes per a sectors dels Alps (Steinmann, 1978; Gamper, 1983 i Veit, 1988).·Sondeig de les llacunes més altes d'Europa (Aguas Verdes, Rio Seco i Lagunilla de Rio Seco) que evidencien una clara tendència a la aridesa des de l'Holocè Mig al massís, pauta també constatada al nord d'Àfrica (Cheddadi et al., 1998; Gasse, 2000) i sud-est ibèric (Burjachs et al., 2007).·Coincidència entre les fases d'inestabilitat de vessants determinats en registres solifluidals i lacustres amb moments de major precipitació (Jalut et al., 2000), avanç glacial als Alps (Hormes et al., 2006) i anomalies positives de radiocarboni (Stuiver et al., 1997). Condicions climàtiques caracteritzades per un augment de temperatura i menors precipitacions impliquen major dominància del desenvolupament edàfic en sectors topogràficament favorables i una estabilització de la dinàmica de vessants a Sierra Nevada.·Reconstrucció relativa de la variabilitat de la precipitació i temperatura en Sierra Nevada i el seu context regional durant els últims ~7.000 anys BP.NOTA: Aquesta tesi ha estat defensada segons la normativa de la Universitat de Barcelona referent a la Menció de Doctor Europeu / "Holocene alpine environments in Sierra Nevada (Southern Spain)"TEXT:The geographical position of Sierra Nevada in southern Iberian Peninsula determines important landscape changes during the Holocene: the massif has been as a climate border in southernmost Europe. Our research has proved a succession of environmental changes in this massif related to Holocene climate dynamics. Geomorphologic processes in Sierra Nevada react sensitively to small changes in temperature and/or moisture regimes, showing the proximity of these processes to their climate boundaries.We studied two sedimentary archives located in the present periglacial belt: solifluction lobes and mountain lakes. Thermal and dynamic control of solifluction lobes shows evidence of a very low solifluction activity under present climate conditions. Solifluction records provide a chronology of periglacial activity/soil formation timing for the last 7 ky BP whereas cores extracted from the highest lakes ever cored in southern Europe reveal up to seven phases of slope instability during the last 6 ky BP.Displacements of the mid-latitude westerlies towards southern positions than today implied higher precipitations and colder temperatures in Sierra Nevada; periglaciarism extended downvalleys, solifluction activated at altitudes down to 2500 m and enhanced slope dynamics transferred more sediment onto the lakes. By contrast, a major persistence of the subtropical high-pressure belt in the Mediterranean area determined warmer temperatures and lower moisture indexes: cold processes had to migrate upwards the valleys, grass recover became denser and slowed down mass movements, reducing solifluction and sediment inputs into the lakes.Both natural archives provide a synchronous timing for Mid-Late Holocene slope instability in this high semiarid massif. Lake sediments report a progressive arid trend in the massif intensifying since ~4.2 ky BP that has conditioned solifluction activity to shift gradually to higher altitudes. This arid trend is also reflected in proxies from the south-eastern corner in the Iberian Peninsula (Burjachs et al., 2007) and northern Africa (Cheddadi et al., 1998; Gasse, 2000).

El escritor vasco José María Salaverría, autor inscrito en el contexto de la Generación del 98, es un escritor no reeditado y prácticamente olvidado. El presente trabajo se ha propuesto analizar la totalidad de su obra literaria, formada por unos 65 libros, elaborar un inventario de sus colaboraciones en la prensa barcelonesa y madrileña, que abarcan un período comprendido desde 1904 a 1940 y presentar una edición antológica de los artículos periodísticos más destacables de su producción. El objetivo ha sido rescatar los textos más desconocidos del autor, actualizar la bibliografía existente sobre Salaverría y la Generación el 98, recoger todas las reseñas publicadas en vida del objeto de estudio, destacar los trabajos más relevantes de su trayectoria, enjuiciar en qué géneros y de qué modo pudo ser innovador, señalar sus limitaciones como intelectual y artista y documentar sus abundantes viajes, tareas no realizadas con exhaustividad hasta ahora. El análisis de la obra salaverriana se propuso poner en relación su producción literaria y periodística con cada uno de los movimientos estéticos que enjuicia en sus páginas (Realismo, Naturalismo, Vanguardias, Generación del 27), así como relacionar también su escritura con las ideologías y los acontecimientos históricos que se sucedieron durante su trayectoria literaria: crisis de Fin de Siglo y Desastre colonial, Regeneracionismo, Primera Guerra Mundial, maurismo, Aliadofilia y Germanofilia, crisis política de 1917, fin de la Restauración y advenimiento del Directorio militar, inicio de la Segunda República Española y Guerra Civil. Asimismo, el trabajo se propuso dilucidar cuál fue la relación de Salaverría con los principales intelectuales de su tiempo, documentando epistolarios, viajes en común y comentarios mutuos en la prensa nunca consignados: Unamuno, Baroja, Azorín, Maeztu, Ortega y Gasset, Araquistáin, Ricardo Baeza, Miquel dels Sants Oliver y Eugenio D’Ors, entre otros. Las hipótesis barajadas antes del proceso de redacción fueron: en primer lugar, que un alumbramiento de los textos desconocidos del autor, enterrados en publicaciones de principios del siglo XX, ampliaría considerablemente el espectro de temas a tratar y aportaría una mayor complejidad al análisis de su carácter. En segundo lugar, hacía falta demostrar la coetaneidad y coincidencias de Salaverría con la promoción de Miguel de Unamuno, Pío Baroja, Ramiro de Maeztu y José Martínez Ruiz, sin calificar al autor de “novecentista” u otros rótulos no acompañados de una justificación (Salaverría nació en 1873: Baroja en 1872 y Maeztu en 1874). En tercer lugar, poner de manifiesto el hecho de que Salaverría, al lado de Maeztu y Grandmontagne, era un eslabón que unía el Regeneracionismo finisecular con la derecha autoritaria de los años veinte. En cuarto lugar, Salaverría forjó una serie de iconos nacionalistas y creó un tipo de prosa propagandística que influyó sobre muchos escritores más jóvenes: Rafael Sánchez Mazas, Ernesto Giménez Caballero y Luys Santa Marina, avanzándose una década a los planteamientos corporativistas propios de la década de los años 20. En quinto lugar, señalar que el autor sacrificó toda veleidad estética para forjar un proyecto político ultranacionalista. Y por último, describir de qué modo intuyó el autor la utilidad de la prensa industrializada a la hora de divulgar un ideario político de confrontación. La estructura de la tesis comprende dos partes diferenciadas: el cuerpo del trabajo en que se analizan, reunidos por géneros, todos los libros de Salaverría y todos sus artículos en prensa y, en un apéndice con un CD como soporte, la antología con los 83 artículos escritos por Salaverría y nunca recogidos en forma de libro que completan el análisis. / José María Salaverría and Ipenza was a known polygraph in the generation of the 98 who was soon eclipsed by the great intellectual figures of his class: Unamuno, Azorin, Baroja, and Maeztu. His work is composed of about sixty books and a newspaper production volume which is comparable in quantity (but not in quality) to the one by his colleagues. The thesis consists of two parts. The first is an analysis of all the books published by the author sorted by thematic cycles. The second part is an appendix containing 83 articles never collected in book and have been exhumed from the three newspapers that contain large collections of texts author: ABC, La Vanguardia and El gráfico.

O obxectivo da presente Tese de Doutoramento é debullar o desenvolvemento das distintas etapas do nacionalismo galego entre o golpe militar reaccionario de xullo do 1936, e a súa antesala republicana, até a creación dunha nova plataforma política patriótica galega no propio país: a Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG). Un período de catro décadas no que distinguimos tres tempos no referido ao tecido patriótico na Galiza e alén mar: un primeiro de desarticulación, un outro de resistencia e un final de rearticulación político-organizativa. Este último desenvolverase na última década, a partir do 1963 co efímero Consello da Mocidade, cristalizando o cambio de ciclo na AN-PG, nacida clandestinamente no ano 1975, inmediatamente antes da morte do dictador Francisco Franco Baamonde (1892-1975). Nesta liña, pretendemos dar luz á resposta que o nacionalismo galego desenvolvería diante da queda republicana; afondando, aliás, no longo exilio que se abriría tras a vitoria fascista. Albíscanse, neste senso, os programas e proxectos que substentaron o axir galeguista alén e aquén mar, seguindo para aquela realidade a figura central e común denominador representado por Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950), así como para este a reconstrución do movemento nacionalista na clandestinidade franquista, con Ramón Piñeiro (1915-1990) como activo destacado, dunha banda, e a creación da Unión do Povo Galego (UPG), doutra, como maior referencia dos novos tempos a partir do ano 1964. / L'objectiu de la present Tesi de Doctorat és esmicolar el desenvolupament de les diferents etapes del nacionalisme gallec, entre el cop militar reaccionari de juliol del 1936 fins a la creació d'una nova plataforma política patriòtica, la Asemblea Nacional-Popular Galega l'any 1975 (i del Bloque Nacional-Popular Galego en el 1977), una vegada desapareguda la figura central de la dictadura que s'obria pas a partir del moviment sediciós: el general Francisco Franco Baamonde (1892-1975). En aquesta línia, pretenem posar llum a la resposta que el nacionalisme gallec donarà a la caiguda republicana, esbrinant en el llarg exili que s'obriria després de la victòria feixista. Albirant el programa i projecte que sustentarà l'obrar galleguista amb la figura central de Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950) al seu cap en el exili, i la reconstrucció del moviment nacionalista en la clandestinitat franquista i primer post-franquisme en Galiza, amb Ramón Piñeiro (1915-1990) com a actiu destacat, d'una banda, i la creació de la Unión do Povo Galego (UPG), d'altra banda, com a major referència del nou temps, a partir de l'any 1964. / This PhD Dissertation focuses on the phases of the development of Galician Nationalism, from the right wing coup d’etat of 1936 and the republican years that preceded it, to the creation of a new patriotic political platform in Galicia, the Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG). In this four-decade period three basic moments can be established: desarticulation; resistance, and rearticulation in administrative and political terms. The last phase takes place in the last decade, which starts in 1963 with the short-lived Consello da Mocidade and ends with the clandestine birth of the AN-PG in 1975, just before the death of the dictator, Francisco Franco Bahamonde (1892-1975). Within this framework, we intend to throw light on the response of Galician Nationalism to the defeat of the II Republic, focusing on the long exile that followed the fascist victory. There were programs and projects which sustained nationalist dynamism both at home and overseas. Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950) acted as a central and cohesive force in exile. Regarding the clandestine reconstruction of the nationalist movement in Galicia under Franco’s regime, we need to consider, one the one hand, Ramón Piñeiro López (1915-1990) and, on the other, the creation of the Unión do Pobo Galego (UPG) as the major organizational reference in this new time from the year 1964. / El objetivo de la presente Tesis de Doctorado es desgranar el desarrollo de las distintas etapas del nacionalismo gallego, entre el golpe militar reaccionario de julio del 1936 hasta la creación de una nueva plataforma política patriótica, la Asemblea Nacional-Popular Galega en el 1975 (y a partir de aquellas de otras realidades organizativas, caso del Bloque Nacional-Popular Galego en el 1977), inmediatamente antes de desaparecer la figura central de la dictadura que se abría paso a partir de aquel movimiento sedicioso: el general Francisco Franco Baamonde (1892-1975). En esta línea, pretendemos poner luz a la respuesta que el nacionalismo gallego daría frente al derrumbamiento republicano, averiguando su realidad en el largo exilio desarrollado a partir de la victoria totalitarista, vislumbrando el programa y proyecto que sustentaría la actuación galleguista en el exilio, con la figura central de Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950) a su cabeza, y la reconstrucción del movimiento nacionalista en la clandestinidad franquista, y primero post-franquismo, en Galiza con la figura central de Ramón Piñeiro López (1915-1990), por una parte, y la creación de la Unión do Povo Galego (UPG), por otra, como referencia organizativa central desde el año 1964.

En esta tesis hemos intentado plantear un nuevo estudio de la pintura valenciana de los siglos XVI y XVII no atendiendo sólo a aspectos formales sino, sobre todo culturales, que conllevaron a un cambio de gusto y, con ello, de estilo. Para su análisis utilizamos fuentes de diversa índole como la literatura epistolar jesuítica, procesos inquisitoriales, libros de historia, crónica sobre la expulsión morisca, concilios y sínodos, etc. buscando con este abanico de información, realizar un estudio poliédrico de la complicada sociedad valenciana, marcada por la convivencia de dos grupos religiosos, esto es, moriscos y católicos, y con tímidas incursiones de herejes protestantes.Uno de los aspectos más interesantes de la investigación fue el estudio de las políticas sociales y religiosas que emplearon la imagen para la difusión de su ideología, por eso abordamos la defensa de la fe de los católicos ante los moriscos, que se resistían a abandonar sus dogmas, produjo un arte misional importante, que fue expandiéndose gracias a órdenes religiosas como los jesuitas. Todo ello influyó en la creación de una iconografía que osciló entre la devoción y la necesidad de conversión del mundo musulmán, principalmente, basada en 3 tipologías: los cristos crucificados y las cruces; la Eucaristía y la Virgen. Pero no tratamos solo de la conformación de una imagen religiosa sino también de su destrucción, Por primera vez en la historiografía artística valenciana se utilizaron fuentes inquisitoriales (contrastadas con otras coetáneas) para marcar cuáles fueron los motivos de la destrucción, como se llevaron a cabo y qué consecuencias tuvo en la sociedad y arte valenciano de los siglos XVI y XVII, siendo por tanto esto, una aportación científica de bastante relevancia. Demostramos que así, estos grupos minoritarios consiguieron realizar una defensa de su identidad ante los dogmas impuestos.Es decir, nuestra tesis ha sido planteada como un revisión de ideas expuestas en el pasado, añadiendo nuevos factores, como el morisco, que nos ayudaron a crear una nueva visión del arte y la cultura valenciana, mostrando fuentes inéditas y estudiando documentos que habían restado en el olvido. Los católicos mediante sus campañas misionales, los protestantes y moriscos con su rebeldía iconoclasta nos plantean una dicotomía interesantísima que tuvo el arte como piedra de toque, tanto por su finalidad didáctica como ideológica; idea que resume, en esencia, la intención de esta tesis doctoral. / From the mid 16th century to the beginning of the 17th century, there was an undoubtedly agitated period of social, political, financial and religious matters. Many slight ecclesiastic reformations were carried out in the Spanish territory, ahead of the Council of Trent (1545-1563), and parallel to -if not ahead of- Lutheran attacks. Art was an essential tool in indoctrinating and an excellent example of such instability. Adding to this was the endogenous factor to the diocese of Valencia: the problem of Moriscos. Different measures were applied to educate them and avoid final expulsion -which actually happened in 1609-. There were never enough measured to achieve the real conversion of Muslims. Art played once again an essential role in this framework. In this work, the diverse school schools of thought influencing art development in them late 16th and early 17th centuries will be analysed. It is in fact a social outlook of art in Valencia in the Modern period.

La tesi pretén posar en relleu les interrelacions entre el territori i els noms de lloc (o topònims), i demostrar la idoneïtat de l'enfocament geogràfic en l'estudi de la toponímia. S'ha actuat, en aquest sentit, a dos nivells: per una banda, s'ha aprofundit en els aspectes teòrics de la ciència onomàstica, amb vista a argumentar que la geografia constitueix un dels tres pilars bàsics en què es fonamenta tota investigació sobre els noms de lloc (essent els altres dos la lingüística i la història). D'altra banda, els plantejaments teòrics s'han aplicat a l'estudi geogràfico-toponímic d'una regió concreta de Catalunya: la comarca del Baix Camp (695,30 km2 i 140.546 habitants el 1996), la capital de la qual és Reus. En el pla concret de l'estudi dels noms de lloc de la comarca, una de les primeres qüestions que ens hem hagut de plantejar en profunditat ha estat l'ordenació i la sistematització dels topònims. Aquest aspecte l'hem considerat com una condició estructural de la recerca; en el sentit de donar al conjunt dels noms una "xarxa referencial" lògica al nivell de l'espai. Estudiades les diverses fórmules i propostes existents al respecte, hem arribat a la conclusió que era impossible establir una tipologia única, de valor general i aplicable a qualsevol territori. Partint d'aquesta base, hem elaborat una tipologia d'ordenació especifica per a la toponímia de la comarca, que hem fonamentat en els trets geogràfics bàsics del seu territori. Des del punt de vista metodològic, ha estat igualment imprescindible preparar un “corpus” de toponímia adequat a les nostres necessitats, i que fos operatiu a la pràctica. Aquest “corpus” l'hem identificat com la toponímia bàsica de la comarca. Tal com hem tingut ocasió de definir-lo, consisteix en el conjunt de noms de lloc que es pot considerar com a vigent dins la demarcació estudiada. Globalment representa un total d'uns 16.500 topònims, que es reparteixen entre els vint-i-nou municipis (inclòs l'antic terme de la Mussara) del Baix Camp. Des de la perspectiva de la distribució temàtica, una tercera part de la “toponímia bàsica” correspon a elements de caràcter físic, mentre que les altres dues terceres parts fan referència a l'activitat humana, en el sentit més general de l'expressió, Tot i aquesta diferent importància quantitativa, hem tingut ocasió de constatar -i d'assenyalar en el seu moment- que la seva significació territorial no té el mateix valor. La toponímia del medi físic és més variada al nivell del detall; té una diversificació lèxica més gran i presenta, a més, unes diferències considerables entre uns municipis i uns altres (en funció de la variació del propi medi físic). En canvi, la toponímia sobre l'activitat humana respon a uns patrons d'articulació més generals i presenta un grau de diversificació interna molt menor. L'estudi de la toponímia de la comarca al nivell del detall ens ha permès, també, detectar unes similituds i unes diferències en la utilització de determinats genèrics molt remarcables, Sobre aquesta base, hem pogut fer en alguns casos una sèrie de precisions de detall sobre l'àmbit concret de distribució de determinats termes de caràcter geogràfic (aspecte que, fins ara, no quedava del tot aclarit en les obres i els diccionaris a l'abast), En aquest sentit, creiem que l'enfocament específicament geogràfic de la recerca ha permès que arribéssim a aquests resultats, L'estudi detallat dels aspectes territorials dels inventaris onomàstics i la correlació cartogràfica d'aquesta informació han estat els factors metodològics fonamentals del procés, Pel que fa a les conclusions, ha quedat àmpliament palès a partir de la nostra anàlisi, que, amb caràcter general, la toponímia és un reflex fidel de les realitats del territori, de les interrelacions entre els seus aspectes físics i humans, i de les transformacions successives que aquest territori experimenta. En aquest sentit, el cas del Baix Camp és paradigmàtic perquè els seus noms de lloc testimonien dos aspectes fonamentals del territori actual: d'una banda, la importància que ha tingut (com a mínim fins l'últim terç del segle XX) el món rural i les activitats agràries; d'altra banda, la profunda transformació socioeconòmica que ha registrat en les tres darreres dècades, i que s'ha concretat, particularment, en l'expansió urbanística derivada de les activitats industrials i del turisme. Com a corol.lari de l'estudi, dues observacions finals, L'una en relació amb el treball dut a terme; l'altra, en relació amb el sentit general de la geografia, La primera va en la línia de remarcar que ens movem dins un camp en e! qual hem d'estar disposats, permanentment, a arribar a noves conclusions. En el camp de la toponímia, la manca d'una informació de base extensa, homogènia i globalment fiable és, sens dubte, un condicionant de cara al futur. Però és segur que a mesura que es vagin omplint els buits existents, s'aniran depurant les observacions i fent més precisos els resultats de qualsevol recerca, És convenient no perdre de vista, en aquest context, que per a l'estudiós, i per al geògraf en particular, el repte no és arribar a uns resultats perfectament acabats. Més aviat diríem que és donar compte del món, del territori, de la realitat immediata que ens envolta i que, per definició, està en transformació permanent. La segona observació apunta cap a una perspectiva més general, i amb ella reprenem el fil de les consideracions que hem anat fent, en diversos capítols i apartats de la tesi, sobre la raó de ser i sobre les possibilitats de la geografia com a eina de coneixement. Es tracta, senzillament, de reivindicar la seva plena validesa i la seva utilitat; sobretot perquè, com a disciplina de síntesi vinculada específicament a l'estudi del món -entès com una globalitat- ofereix unes possibilitats insospitades per a la sensibilització i l'aprenentatge amb caràcter general. l això, en uns moments de desconcert intel.lectual i de banalització cultural en el pla col.lectiu, pensem que no és poca cosa. / This thesis illustrates the links between territory and place-names and demonstrates the suitability of a geographical approach to the study of toponymy. This is achieved on two levels: first, the theoretical aspects of onomastics are analysed in order to show that geography is one of the three main pillars supporting research into place names (the other two being linguistics and history). Second, the theoretical positions outlined are applied to the geographical-toponymic study of an area within Catalonia: the comarca of the “Baix Camp” (695,30 km2 and 140.546 inhabitants at 1996), whose capital is the town of Reus. Drawing on bibliographic records, documents and maps, the ''basic toponymy" of the Baix Camp is established (that is, the place-names, currently used, in this territory). Nearly 16,500 toponyms are recorded (23.7 names per Km2). The ''basic toponymy" of the Baix Camp is ordered in accordance with certain geographical criteria, and then analysed in detail. In general, it can be concluded that the toponymy constitutes a faithful reflection of the realities of the territory, of the interrelationships between its physical and human aspects and of its successive transformations. In this sense, the case of the Baix Camp is paradigmatic since its place-names stand testimony to two fundamental aspects of the present-day territory: on the one hand, the importance that the rural world and agrarian practices have held (at least until the last thirty years of the XX century); and on the other, the far-reaching socio-economic transformation that has occurred in the last three decades, and which has manifested itself above all in the urban expansion derived from industrial activities and tourism.

La presente Tesis propone una interpretación del conjunto de la obra cinematográfica de Ingmar Bergman (46 películas) desde los datos aportados por el "último Bergman", es decir, dos libros de memorias, tres novelas autobiográficas y esis películas escritas y realizadas durante las dos últimas décadas.