• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 2356
  • 1060
  • 584
  • 4
  • 4
  • 3
  • 1
  • 1
  • 1
  • Tagged with
  • 4010
  • 4010
  • 570
  • 561
  • 494
  • 403
  • 387
  • 358
  • 319
  • 313
  • 298
  • 291
  • 271
  • 240
  • 221
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
191

Saturació tenar d’oxigen (Sto2). Validació de la tècnica i anàlisi de la seva utilitat en pacients crítics amb sèpsia

Mesquida Febrer, Jaume 07 July 2015 (has links)
El present treball de tesi doctoral s'ha dirigit a aprofundir en el coneixement de la utilitat d'un paràmetre d'avaluació de la oxigenació regional, la saturació tissular d'oxigen (StO2), obtingut mitjançant una tecnologia d'espectrofotometria de llum propera a l'infraroig (Near-Infrared Spectroscopy,o NIRS), en el pacient crític amb sèpsia greu i xoc sèptic. Tot i tractar-se de quatre publicacions, la temàtica d'aquesta tesi doctoral es pot tractar en tres blocs: (1) Validació i protocol·lització de la mesura de StO2; (2) Estudi del valor de la StO2 com a predictor ràpid i no-invasiu d'alteracions en variables hemodinàmiques i oximètriques de caràcter global utilitzades al procés de reanimació; (3) Anàlisi del valor pronòstic de les variables de StO2 en els pacients en xoc sèptic. En un primer treball, realitzat en voluntaris sans, i amb l'objectiu de proposar uns paràmetres de mesura de la StO2 menys subjectes a variabilitat entre individus, es van comparar els valors de StO2 en diferents localitzacions musculars i a diferents profunditats de sensat. Donat que, a més del valor basal de StO2, l'avaluació de la resposta de la StO2 a un test d'isquèmia transitòria dóna informació sobre l'estat metabòlic i la funcionalitat endotelial del teixit estudiat, la mesura s'ha de fer en zones distals de les extremitats. En el present treball, la cara ventral de l'avantbraç i l'eminència tenar van ser les regions escollides per a la seva anàlisi. Els resultats obtinguts suggereixen que, en el procés de mesura de la StO2 i de les seves variables derivades d’un test d’oclusió vascular transitori, la combinació de la utilització de l’eminència tenar, amb un sensor de 15 mm i un test de provocació d’isquèmia amb un llindar de StO2 del 40% estan menys subjectes a variabilitat i donarien, per tant, resultats més consistents i comparables en els estudis clínics. El segon i tercer treballs es van dirigir a avaluar la correlació entre la StO2 i diferents variables oximètriques de caràcter global utilitzades com a objectius en el procés de reanimació del xoc. L'objectiu principal d'aquests treballs va ser testar la capacitat de predicció de la StO2 de l'alteració en variables d'oxigenació global, totes elles de caràcter invasiu. Els resultats obtinguts demostren que el valor absolut de StO2 és poc sensible a l’hora de descartar hipoperfusió global i, per tant, no seria una variable idònia per guiar la reanimació del xoc en substitució de les actuals variables d'oxigenació global. Tanmateix, la especificitat amb que la seva alteració es correlaciona amb la insuficient oxigenació dels teixits, juntament amb el seu caràcter ràpid i no-invasiu, podria fer de la tecnologia NIRS un sistema d’ajuda en la detecció precoç d’estats de hipoperfusió en situacions en les que no disposem encara de variables més invasives i/o de laboratori per a la detecció d’aquesta hipoperfusió tissular. Finalment, un quart treball va pretendre avaluar el valor pronòstic de les variables derivades de la StO2 en el procés de reanimació hemodinàmica, un cop s’haguessin restaurat els valors de pressió arterial mitjana. Els resultats obtinguts mostren que les variables de StO2 derivades d'un test d'isquèmia transitòria (tant la taxa de desoxigenació com la de reoxigenació) tenen valor pronòstic, independentment de l’estat macrocirculatori i/o d’oxigenació global. Per tant, la incorporació d’aquestes variables en el procés de reanimació, de forma complementària a les variables globals d'oxigenació, podria ser beneficiosa. Tanmateix, l'avaluació de la resposta d'aquestes variables als diferents tipus d'intervencions hemodinàmiques, així com l'anàlisi de l'impacte sobre el pronòstic de la seva inclusió en els algoritmes de reanimació, seran passes necessàries en el futur immediat per tal d'acostar aquesta tecnologia a la pràctica clínica. / The present thesis project has pretended to improve our knowledge on the usefulness of a regional oxygenation parameter, the tissue oxygen saturation (StO2), obtained by means of a novel spectroscopic technology (Near-Infrared Spectroscopy, or NIRS), in critically ill patients suffering from severe sepsis or septic shock. Although four publications complete this thesis, three main subjects might be depicted: (1) Validation and characterization of StO2 measurement; (2) Study of the StO2 value as a rapid and non-invasive predictor of alterations in global hemodynamic and oxygenation variables; (3) Analysis of the prognostic value of StO2 variables in septic shock patients. In a first study, in healthy volunteers, we aimed to propose a StO2 measurement process less subject to inter-individual variability. Therefore, we compared StO2 measurements in different muscular sites, and using different sensed depths. Since, in addition to StO2 steady-state value, StO2 changes in response to a transient ischemic challenge provide information about tissue metabolic state and endothelial integrity, its measurement needs to be performed on distal areas of the limbs. In the present study, the forearm and the thenar eminence were chosen for their analysis. The obtained results suggest that the combination of thenar eminence, a 15-mm probe and using a StO2 ischemic threshold of 40% is less subject to variability and, therefore, might result in more robust and comparable results in clinical studies. The second and third publications aimed to evaluate the correlation between StO2 and several global oxygenation variables used as septic shock resuscitation endpoints in clinical practice. The main objective of the study was to test the ability of StO2 to non-invasively predict alterations in global oxygenation variables. The observed results demonstrate that StO2 sensitivity is poor in order to rule out global tissue hypoperfusion, and therefore, might not be a reliable parameter to guide septic shock resuscitation process in substitution of current global oxygenation parameters. However, since StO2 alterations correlate with high specificity with tissue dysoxia, together with its rapid and non-invasive nature, NIRS technology might be a helpful tool in early detection of hypoperfusion states, when invasive or lab variables are not available yet. Finally, our fourth study was designed to evaluate the prognostic value of StO2 variables in the hemodynamic resuscitation process, once mean arterial pressure values have been normalized. The results of the study show that StO2 variables obtained during a transient ischemic challenge (both de-oxygenation and re-oxygenation rates) have prognostic implications, independently from the macrocirculatory state. Therefore, including these StO2 variables within the resuscitation process, complimentary to global oxygenation variables, might prove useful in terms of patients' outcome. However, StO2 response to further resuscitation interventions, as well as the impact of StO2 integration in future resuscitation algorithms, are mandatory in order to bring this technology closer to clinical practice.
192

Parálisis cerebral: neuropsicología y abordajes terapéuticos

Muriel Molano, Vega 29 September 2015 (has links)
La parálisis cerebral (PC) se define como un grupo de desórdenes del desarrollo del movimiento y la postura que cursa con déficit cognitivos, alteraciones emocionales, de conducta y sociales. Este trabajo ha tenido como objetivos analizar el efecto de un tratamiento de estimulación cognitiva sobre las capacidades cognitivas en niños con parálisis cerebral así como estudiar la relación entre el funcionamiento ejecutivo y la conducta a partir de las respuestas aportadas por padres y profesores. Dicha tesis se compone de dos estudios: -Estudio 1: Muestra de 15 niños con parálisis cerebral (PC), con una edad media de 8.80 años (DE: 2.51), clasificados mediante la escala Gross Motor Function Classification System (GMFCS) nivel I (n=6), nivel II (n=4), nivel III (n=2) y nivel V (n=3). Los déficit cognitivos fueron evaluados mediante la Escala de Inteligencia Wechsler para niños (WISC-IV) y la prueba Continuos Performance Test (CPT-II). Se administraron los cuestionarios para padres y profesores Behavior Rating Inventory of Executive Function (BRIEF) y la Escala de Evaluación de Conners (CPRS-48 y CTRS-28). Se realizó un programa de estimulación cognitiva 2 horas semanales durante 8 semanas. Se observaron diferencias estadísticamente significativas tras aplicar el tratamiento de estimulación cognitivo en el índice de Razonamiento Perceptivo del WISC-IV. No se obtuvieron diferencias pre y post-tratamiento en las puntuaciones de los cuestionarios Conners y BRIEF. Tampoco se hallaron diferencias en los resultados del WISC-IV en función del sexo o la escala GMFCS. El rendimiento cognitivo de los niños con PC mejora tras la aplicación de un programa de rehabilitación cognitiva. -Estudio 2: La muestra quedó formada por 46 niños con PC, con una edad media de 10,26 años (DE: 2,95). Los niños se distribuyeron en la escala GMFCS en nivel I (n=16), nivel II (n=3), nivel III (n=11), nivel IV (n=10) y nivel V (n=4). Los resultados mostraron una relación inversa entre el BRIEF y el ABAS-II, además, se obtuvieron discrepancias entre las respuestas aportadas por padres y profesores, tanto en el ABAS-II como en el BRIEF. Encontramos relación entre el funcionamiento ejecutivo y la conducta adaptativa en niños con PC. Hallamos discrepancias en las respuestas aportadas por padres y profesores. Por último, los datos muestran que a mayor afectación motora mayores dificultades en el hogar, en el autocuidado, en el control emocional y en la organización de materiales. / Cerebral palsy (CP) is defined as a group of developmental disorders of movement and posture that causes social cognitive deficits, emotional disturbances, and behavior. The main objectives of this work were to analyse the effect of cognitive stimulation treatment on the cognitive capabilities in children with cerebral palsy, as well as study the relationship between executive functioning and behavior in children with CP from the answers given by parents and teachers. - Research 1: Our sample consisted of 15 children with cerebral palsy, with a mean age of 8.80 ± 2.51 years, who were classified with the aid of the Gross Motor Function Classification System (GMFCS) on level I (n = 6), level II (n = 4), level III (n = 2) and level V (n = 3). Cognitive impairment was evaluated by means of the Wechsler Intelligence Scale for Children (WISC-IV) and the Continuous Performance Test (CPT-II). Both the questionnaires for parents and teachers from the Behavior Rating Inventory of Executive Function (BRIEF) and the Conners rating scales (CPRS-48 and CTRS-28) were administered. A cognitive stimulation programme was carried out at a rate of two hours a week for a total of eight weeks. Statistically significant differences were observed after applying the cognitive stimulation treatment in the perceptive reasoning index of the WISC-IV. No differences were obtained on the Conners and the BRIEF scores before and after the treatment. Neither were any differences found in the results on the WISC-IV according to sex or on the GMFCS. The cognitive performance of children with cerebral palsy improves after applying a cognitive rehabilitation programme. - Research 2: The sample consisted on 46 children with CP with a mean age of 10.26 years (SD: 2.95). 44 of the 46 children were distributed in Gross Motor Function Classification System (GMFCS) into level I (n = 16), level II (n= 3), level III (n = 11), level IV (n = 10) and level V (n = 4). The results showed a relationship between BRIEF and ABAS-II. Furthemore, discrepancies between the responses from parents and teachers, both in the ABAS-II and in the BRIEF, were obtained. We found a significative relationship between executive functioning in children with CP and adaptive behavior. We found discrepancies in the answers given by parents and teachers. Finally, the data showed that the higher motor impairment increases difficulties at home.
193

Rehabilitación de la heminegligencia visuo-espacial en pacientes que han sufrido un ictus hemisférico derecho. Investigación de estrategias combinadas para potenciar la rehabilitación neuropsicológica

Aparicio López, Celeste 30 September 2015 (has links)
La heminegligencia visuo-espacial izquierda es un trastorno neurológico grave que afecta a dos tercios de los pacientes que han sufrido un ictus en la arteria cerebral media o posterior del hemisferio derecho. Es un déficit que interfiere de forma significativa en las actividades de vida diaria de los pacientes (vestido, higiene personal, alimentación, movilidad, entre otros); también se ha asociado con estancias hospitalarias más prolongadas y períodos de rehabilitación más largos. Frente a esta problemática, se han propuesto múltiples técnicas para aliviar, reducir o rehabilitar la heminegligencia visuo-espacial, no obstante, a día de hoy aún no se ha identificado un tratamiento plenamente eficaz. Los objetivos del presente trabajo fueron: 1) analizar si la administración de intervenciones combinadas, en pacientes que presentaban heminegligencia visuo-espacial izquierda, era más eficaz que la aplicación aislada de un único tratamiento; 2) estudiar la relación entre el tiempo de evolución post-ictus y la respuesta a dos tipos de tratamiento, único y combinado. El tratamiento único consistió en realizar ejercicios de rehabilitación cognitiva informatizada mediante la plataforma de telerehabilitación Guttmann, NeuroPersonalTrainer®; el tratamiento combinado estuvo compuesto por la realización de los mismos ejercicios junto con un dispositivo visual que llevaba el hemicampo derecho de cada ojo ocluido (técnica del right hemifield eye patching). El protocolo de exploración neuropsicológico para los tres estudios estuvo formado por: Bells Test, Figure Copying of Ogden, Line Bisection, Baking Tray Task y Reading Task. La repercusión funcional del tratamiento se valoró mediante The Catherine Bergego Scale. En el primer estudio 12 pacientes fueron distribuidos aleatoriamente en dos grupos de tratamiento: tratamiento único (n=7) y tratamiento combinado (n=5). En ambos casos, el tratamiento comprendió una media de 15 sesiones de 1 hora de duración. Los resultados mostraron diferencias intergrupales estadísticamente significativas en la comparación de las diferencias post-pre tratamiento en la prueba Reading Task. No se obtuvieron diferencias funcionales en The Catherine Bergego Scale. En el segundo estudio se mantuvo la estructura y la metodología del anterior con la finalidad de comprobar si el efecto obtenido, en el primer estudio, se mantenía o aumentaba con un tamaño muestral mayor. Se realizó un ensayo clínico aleatorizado realizado con 28 pacientes compuesto por dos grupos experimentales: el grupo que recibió el tratamiento único (n=15) y, el grupo que recibió el tratamiento combinado (n=13). Todos ellos también realizaron también 15 sesiones de 1 hora de duración de rehabilitación cognitiva informatizada. Tras el tratamiento, los dos grupos mostraron cambios significativos a nivel intragrupal en el protocolo de exploración neuropsicológico aunque no se obtuvieron diferencias intergrupales, ni en el protocolo de exploración ni en la escala funcional. En el tercer estudio 31 pacientes fueron aleatorizados en dos grupos de tratamiento: tratamiento único (n=18) y, tratamiento combinado (n=13). En esta ocasión, cada grupo de tratamiento fue dividido en función del tiempo que había transcurrido entre el ictus y el inicio del tratamiento (≤ 12 semanas vs. > 12 semanas). Los resultados indicaron cambios a nivel intragrupal en los cuatro grupos, sin embargo, no se obtuvieron diferencias intergrupales. Ni el tiempo transcurrido entre el ictus y el inicio del tratamiento, ni el tipo de tratamiento recibido, parecieron ser variables que influyan en la mejora de estos pacientes. / Visuo-spatial neglect is a serious neurological disorder that affects two thirds of patients who have suffered a stroke in the middle or posterior cerebral artery of the right hemisphere. It is a deficit that can significantly interfere with patient´s activities of daily living (dressing, personal hygiene, feeding, mobility, etc.). It has also been associated with larger hospital stays and longer periods of rehabilitation. For this reason, many techniques have been proposed to alleviate, reduce or rehabilitate visuo-spatial neglect, however, nowadays effective treatment has not yet been identified. The aims of this work were 1) to analyze whether the administration of combination treatment in patients with visuo-spatial neglect, was more efficacious than single treatment; 2) to study the relation between post-stroke time evolution and to analyze the patient´s response to two treatments, single treatment vs. combination treatment. The single treatment groups followed a cognitive rehabilitation program using the computer-based platform Guttman, NeuroPersonalTrainer®; the combination treatment group received the same cognitive rehabilitation program but in combination with a visual device incorporated into the right hemifield eye patching, in which the right hemifield of each lens was completely opaque. Visuo-spatial neglect was assessed using a specific exploration protocol (Bell Cancellation Test, Figure Copying of Odgen, Line Bisection, Baking Tray Task, and Reading Task). The functional effects of the treatment were assessed using the Catherine Bergego Scale. In the first study, 12 patients were randomized into two treatment groups: a single treatment group (n= 7) and a combination treatment group (n= 5). In both cases, the treatment consisted of a mean number of 15 sessions each lasting 1 hour. Significant between-group differences were observed when comparing the pre- and post-treatment scores for the Reading Task. No differences were observed in either group in the Catherine Bergego Scale administered at baseline and at the final intervention. In the second study the structure and methodology was maintained from the previous study in order to check whether the effect obtained was maintained or increased with increasing sample size. A randomized clinical trial with 28 patients composed of two experimental groups was performed: single treatment group (n= 15) and combination treatment group (n= 13). In both cases, the treatment consisted of a mean number of 15 sessions each lasting 1 hour. After treatment, both groups showed significant changes intragroup, but did not show differences between-group in the exploration protocol or the functional scale. 31 patients were randomized into two treatment groups: a single treatment group (n=18) and a combination treatment group (n=13). In both cases, the treatment consisted of a mean number of 15 sessions each lasting 1 hour. Each treatment group was divided according to the period that elapsed between the stroke and the start of treatment (≤ 12 weeks vs. > 12 weeks). The results obtained after applying these treatments indicated changes at intragroup level in the four groups analyzed. However, no between-group differences were found. No differences in either group were observed in the Catherine Bergego Scale. Neither the time elapsed between the stroke and the beginning of treatment nor the type of treatment received appear to be variables that influence the improvement of these patients.
194

Optimization of flow cytometry assays for the detection of injured foodborne pathogenic bacteria

Subires Orenes, Alicia 01 October 2015 (has links)
Algunos tratamientos de elaboración y conservación de los alimentos lesionan las bacterias, de manera que pierden la capacidad para multiplicarse y no son detectadas por métodos de cultivo convencionales. La citometría de flujo es una técnica de análisis independiente del cultivo de los microorganismos, usada ampliamente para evaluar de manera rápida el estado fisiológico de células bacterianas individuales, siendo la integridad de membrana unos de los indicadores más habituales debido a su importancia en la supervivencia de éstas. Sin embargo, los resultados obtenidos mediante citometría de flujo se ven afectados por la presencia de partículas de las muestras alimentarias. En esta tesis, se evaluaron estrategias para desarrollar un ensayo por citometría de flujo basado en el uso del yoduro de propidio (YP), fluorocromo que no atraviesa las membranas intactas, combinado con un fluorocromo que penetra las membranas intactas, para detectar y cuantificar con precisión bacterias patógenas lesionadas. En el primer experimento, se ajustaron las concentraciones y las ratios de combinaciones de YP con SYTO 9, SYTO 24 y SYTO BC para mejorar la resolución de poblaciones de células sanas y muertas de Escherichia coli O157:H7, Salmonella Enteritidis y Listeria monocytogenes en suspensiones control. Esto permitió detectar células lesionadas en suspensiones expuestas a estreses relacionados con los alimentos. En el segundo experimento, se aplicaron las tinciones optimizadas a muestras de ensalada de pasta inoculadas con E. coli O157:H7. Asimismo, se compararon ocho pre-tratamientos basados en la filtración gruesa de las muestras homogeneizadas y en un paso de dilución/lavado, para evaluar la reducción de partículas interferentes y la recuperación de E. coli O157:H7 de la ensalada. El pre-tratamiento más favorable fue la combinación de la bolsa de homogenización con filtro de 63 µm y la filtración centrífuga a través de un filtro de 5 µm, ya que redujo la concentración de partículas interferentes tanto como diluir la muestra. Considerando que el objetivo principal de esta tesis fue detectar específicamente bacterias patógenas lesionadas, en el tercer experimento, la optimización se llevó a cabo para suspensiones control de E. coli O157:H7 en soluciones tampón comúnmente usadas en inmunoensayos, y teñidas con SYBR Green I, un fluorocromo con alta afinidad por los ácidos nucleicos, YP y un anticuerpo marcado con R-ficoeritrina (Ac-RFE). La adición de Ac-RFE no afectó notablemente la resolución de las poblaciones en comparación con la resolución conseguida con la tinción con SYBR Green I y YP, y permitió reconocer claramente las células de E. coli O157:H7. En el cuarto experimento, se evaluaron estrategias de filtración de señal analítica para reducir la adquisición de datos procedentes de partículas interferentes. Posteriormente, se aplicó el pre-tratamiento de muestra optimizado, la tinción para evaluar la integridad de membrana y la inmunodetección, y la filtración de señal analítica, para monitorizar los cambios de la integridad de membrana de E. coli O157:H7 inoculada en ensalada de pasta durante 14 días de almacenamiento en refrigeración (pH 4,5; 4°C). Con este protocolo optimizado, el límite de detección disminuyó a 5 log UFC/g. Además, se observó que la mayoría de células de E. coli O157:H7 estaban lesionadas al principio del almacenamiento, pero mostraban una membrana intacta al final, lo que sugiere que las células lesionadas repararon su membrana durante la exposición a ácido y refrigeración y, por lo tanto, sobrevivieron en la ensalada de pasta. En conclusión, el ensayo por citometría de flujo para la evaluación de la integridad de membrana y la inmunodetección desarrollado en esta tesis es una buena herramienta para monitorizar el efecto de tratamientos relacionados con los alimentos sobre el estado de la membrana de E. coli O157:H7, parámetro fisiológico relacionado con la presencia de células lesionadas. / Nowadays, one of the key factors driving consumer food choice is convenience. This has led to an increase in the ready-to-eat (RTE) meal market, with a consequent emergence of new food safety hazards, since food processing and preservation technologies that may be applied to these food products have a milder effect on microorganisms than traditional food processing strategies (e.g. pasteurization, sterilization). As a result, some of those technologies render injured bacteria, which may lose their ability to multiply and are therefore not detected by conventional plating. However, their presence in food must not be overlooked, due to their potential capacity to recover and pose a hazard to health in the case of pathogens. Flow cytometry is a culture-independent technique which has been widely used in bacterial research to rapidly assess the physiological state of individual cells, with membrane integrity being one of the most popular parameters due to its essential role in survival. However, flow cytometry results are largely affected by the interference of food particles. In this thesis, several strategies were evaluated to develop a flow cytometry assay, based on the use of the membrane-impermeant dye propidium iodide (PI) combined with a membrane-permeant dye, to accurately detect and enumerate injured pathogenic bacteria. In the first experiment, concentrations and ratios of combinations of PI with SYTO 9, SYTO 24, and SYTO BC were adjusted to improve resolution of healthy and dead Escherichia coli O157:H7, Salmonella Enteritidis and Listeria monocytogenes populations in control suspensions. This allowed detection of injured cells in suspensions exposed to food-related stresses. In the second experiment, optimized stainings were applied to RTE pasta salad samples inoculated with E. coli O157:H7. Moreover, eight different salad sample pre-treatments based on coarse filtration of homogenates and a dilution/wash step were compared in terms of background particle reduction and E. coli O157:H7 recovery. The most advantageous pre-treatment was the combination of a 63-µm filter blender bag and centrifugal filtration through a 5-µm filter, since it was equivalent to sample dilution in reducing background particle concentration. Considering that the ultimate goal of this thesis was to detect specific injured pathogen cells in RTE pasta salad, in the third experiment, optimization was carried out for E. coli O157:H7 control suspensions in buffers commonly used in immunoassays and stained with the high-affinity nucleic acid dye SYBR Green I, PI, and an R-phycoerythrin-labeled antibody (Ab-RPE). Addition of Ab-RPE did not remarkably affect population resolution compared with staining only with SYBR Green I and PI, and allowed clear recognition of E. coli O157:H7. Finally, in the fourth experiment, a range of signal filtering strategies were evaluated for reduced acquisition of flow cytometry data arising from interfering food particles. Then, optimized salad sample pre-treatment, combined membrane integrity and immunodetection staining, and signal filtering were applied to monitor the changes in membrane integrity of E. coli O157:H7 inoculated in pasta salad throughout 14-day refrigerated storage (pH 4.5, 4°C). With this optimized flow cytometry protocol, the limit of detection of the assay was reduced to 5 log CFU/g. Additionally, it was observed that most E. coli O157:H7 cells were injured at the beginning of refrigeration, but showed an intact membrane at the end, which suggests that injured cells repaired their membrane during exposure to refrigeration and acid stresses, and therefore survived in RTE pasta salad. In conclusion, the immunodetection and membrane integrity flow cytometry assay in food samples developed in this thesis is a good tool to monitor the effect of a number of food-related treatments on E. coli O157:H7 cell membrane state, a physiological parameter that can be related to the presence of injured cells.
195

Epidemiologia de l’anaplasmosi, babesiosi i besnoitiosi en bovins a Catalunya

Garrido Castañé, Ignasi 02 October 2015 (has links)
L'anaplasmosi, la babesiosi i la besnoitiosi es troben entre les malalties bovines poc conegudes i estudiades a Catalunya. A dia d'avui, més enllà de descripcions i comunicacions puntuals no disposem de cap estudi epidemiològic que ens permeti conèixer el seu estat actual. Amb el propòsit d'iniciar aquests estudis es planteja el present treball de Tesi Doctoral, centrat en l'estudi d'Anaplasma spp., Babesia bigemina i Besnoitia besnoiti. La prevalença dels dos hemoparàsits es va determinar a través de l’anàlisi de sèrums de diferents poblacions bovines. La metodologia va consistir en tècniques d’ELISA. L’estudi estadístic dels resultats i de diferents factors de risc associats a l’animal, el maneig i localització de l’explotació es va realitzar amb un model lineal generalitzat. Les seroprevalences observades van ser aproximadament d’un 40 % per a l’anaplasmosi i un 54,4 % per a la babesiosi causada per B. bigemina. L’edat i la cria en extensiu es van establir com a factors determinants. L'estudi de B. besnoiti consta a la vegada de dues parts. En la primera part, es van analitzar sèrums de bovins procedents de les zones nord i sud de Catalunya. mitjançant una tècnica d’ELISA L’estudi estadístic de les dades es va basar en un model lineal generalitzat. Els resultats de seroprevalença obtinguts van ser d'un 64 %. En la segona part de l'estudi de B. besnoiti es van obtenir mostres de globus oculars i de sang de 206 animals sacrificats en dos escorxadors de la comarca de la Garrotxa. Es van observar els quists escleroconjuntivals en un 3,9 % dels animals estudiats, mentre que la seroprevalença en els mateixos animals va ser d'un 29,6 %. Les seroprevalences obtingudes per a les hemoparasitosis i la besnoitiosi bovina mostren que s’haurien d’incloure en el diagnòstic diferencial de les malalties bovines a la nostra zona. / Anaplasmosis, babesiosis and besnoitiosis are bovine diseases with limited information in Catalonia. Nowadays, except for brief descriptions, no epidemiological studies are available to know the current status. The main objective of this Doctoral Thesis is to initiate these studies focused on Anaplasma spp., Babesia bigemina and Besnoitia besnoiti. Hemoparasites seroprevalence were established by the analysis of samples from different cattle population. The methodology consisted in ELISA analysis of serum samples. The statistical study of the results and different risk factors from animals, management and geographic location were obtained using a generalized linear model. The overall seroprevalence to Anaplasma spp. was closely to 40 % and to B. bigemina was 54.4 %. Age and extensive management were determined as determinant factors. B. besnoiti study was divided in two parts. In the first one, serum samples from north and south areas from Catalonia were analysed by an ELISA technique. Data analysis was based on a generalized linear model. The seroprevalence was found to be 64 %. In the second part of B. besnoiti study, eyeball and blood samples were collected from 206 slaughtered cattle in two abattoirs from Garrotxa region. 3,9 % of studied animals showed sclero-conjunctival cysts, whereas the seroprevalence was 29,6 % in the same animals. The high seroprevalences detected for both hemoparasites and bovine besnoitia suggested they all should be included in differential diagnosis in bovine diseases in our area.
196

Comparative study of the factors involved in the mother-infant bonding in women with and without postpartum depression

Palacios Hernández, Bruma 02 October 2015 (has links)
Estudios previos han identificado una mayor prevalencia de trastornos del vínculo materno-infantil en mujeres con depresión posparto. Sin embargo, no todas las madres deprimidas desarrollan una alteración en su vinculación temprana con sus infantes y aún hay poca información sobre cuáles factores son los más asociados a trastornos en el vínculo madre-bebé en madres deprimidas, particularment en población española durante el posparto. La presente tesis doctoral tuvo como principal objetivo el estudiar el proceso de vinculación temprana madre-infante en madres puérperas deprimidas y compararlas con madres sin depresión. Para cumplir el objetivo principal de la tesis, se desarrollaron tres estudios cada uno con su propio diseño, metodología y muestra. El primer estudio evaluó las propiedades psicométricas del Cuestionario de Vínculo en el posparto (PBQ, Brockington et al, 2001, 2006) en una muestra de 847 madres españolas a las 4-6 semanas de posparto. La muestra incluyó a 513 madres de población general y 327 madres de una muestra clínica, pacientes de un Programa de Psiquiatría Perinatal. La estructura original de 4 factores del PBQ no pudo ser replicada y un factor general fue identificado como la solución más estable. La versión española del PBQ reportó buenas propiedades psicométricas. El segundo estudio tuvo un diseño transversal e identificó una asociación entre un episodio depresivo mayor severo y no dar lactancia materna con perturbaciones en el vínculo materno-infantil en 77 madres diagnosticades con un episodio depresivo mayor a las 4-6 semanas de posparto. El estudio 2 permitió identificar una prevalencia del 33.8% de madres con perturbaciones en el vínculo materno-infantil en madres deprimidas usando el PBQ (puntaje total ≥26). El tercer estudio evaluó el vínculo materno-infantil en una muestra de 45 madres con trastornos mentales en el posparto. También permitió la comparación de las propiedades psicométricas de 3 cuestionarios que evalúan el vínculo materno-infantil: el PBQ, MPAS (Condon & Corkindale, 2006) y el MIBS (Taylor et al, 2005) y su utilidad en muestras clínicas. De los tres cuestionarios, el PBQ fue el que mostró las mejores propiedades psicométricas. Puntos de corte preliminares para identificar un trastorno en el vínculo materno-infantil fueron identificados para los 3 cuestionarios usando la Entrevista Birmingham para la Salud Mental Materna (Brockington et al 2006) como el estándar de oro. Las principales conclusiones identificaron que la severidad de la depresión y no brindar lactancia maternal están negativamente asociadas a perturbaciones en el vínculo materno-infantil en madres deprimidas. También las madres deprimidas reportaron una prevalencia mayor de perturbaciones en el vínculo materno-infantil que las madres con trastornos de salud mental y madres de la población general. El PBQ fue confirmado como un cuestionario válido y confiable para evaluar dificultades en el vínculo materno-infantil en madres puérperas españolas mostrando las mejores propiedades psicométricas cuando fue comparado con el MPAS y el MIBS. Asociaciones específicas entre la primiparidad, tratamiento psicofarmacológico, depresión (especialmente problemes de sueño, llanto debido a infelicidad e ideas suicidas) y la ansiedad fueron identificados Asociados con dificultades en el vínculo materno-infantil. / Previous studies have identified a higher prevalence of mother-infant bonding disorders in women that suffer from postpartum depression. Nevertheless not all the depressed mothers present a disturbance in their early relationship with their infants and there is few information that identifies the factors that are more related to a mother-infant bonding disorder in depressed mothers, specially in Spanish postpartum women. The present doctoral thesis had as main objective to study the early mother-infant bonding process in postpartum depressed mothers and compare them with mothers without depression. To fulfill the main objective of the thesis three studies were developed with their own particular design, methodology and population. The first study assessed the psychometric properties of the Postpartum Bonding Questionnaire (PBQ, Brockington et al, 2001, 2006) in a sample of 847 Spanish mothers at 4-6 weeks of postpartum. The total sample included 513 mothers from the general population and 327 mothers from a clinical sample, that attended a Perinatal Psychiatry Program. The original four-structure of the PBQ could not be replicated and a general factor was identified as the most stable solution. Good psychometric properties were reported in the Spanish version of the PBQ. The second study had a cross-sectional design and identified an association between the severity of postpartum depressive episode and not breastfeeding with early mother-infant bonding disturbances in 77 mothers diagnosed with a major depressive episode at 4-6 weeks of postpartum. Study 2 allowed to identify a prevalence of 33.8% of mother-infant bonding disturbances in depressed mothers using the PBQ (total score ≥26). The third study assessed the mother-infant bonding in a sample of 45 mothers with mental health disorders in the postpartum. It also allowed the comparison of the psychometric properties of three questionnaires that assess mother-infant bonding: PBQ, MPAS (Condon & Corkindale, 2006) and MIBS (Taylor et al, 2005) and their utility in clinical samples. Of the three questionnaires, the PBQ show the highest psychometric properties. Preliminary cutoff points to identify a mother-infant bonding disorder were identified for the 3 questionnaires with the use of the Birmingham Interview for Maternal Mental Health (Brockington et al 2006) as the gold standard. The main conclusions were that the severity of depression and not breastfeeding are negatively associated to mother-infant bonding disturbances (MIBD) in depressed mothers. Also the depressed mothers reported a higher prevalence of MIBD than mothers with mental health disorders and mothers from the general population. Also the PBQ was confirmed as a valid and reliable questionnaire to assess mother-infant bonding difficulties in Spanish postpartum mothers with the best psychometric properties when compared with the MPAS and the MIBS. Specific associations between primiparity, psychopharmacological treatment, depression (specifically sleeping problems, crying due to unhapinness and suicidal thoughts) and anxiety were also identified associated with mother-infant bonding difficulties.
197

Canals de clorur a les cèl.lules trabeculars: implicacions en l'evacuació de l'humor aquós

Comes Beltran, Núria 02 December 2005 (has links)
El glaucoma és una de les principals causes de ceguesa no traumàtica i afecta a milions de persones a tot el món. Aquesta patologia es caracteritza per una degeneració progresiva de les cèl·lules ganglionars de la retina i del nervi òptic i d'una pèrdua gradual del camp visual. Un dels principals factors de risc del glaucoma és l'augment de la pressió intraocular (IOP).L'humor aquós contingut a les cambres anterior i posterior de l'ull i l'equilibri entre la seva síntesi i evacuació determina la IOP. Quan l'evacuació de l'humor aquós disminueix, aquest fluid s'acumula a les cambres oculars i provoca un excés de pressió. En humans l'humor aquós s'evacua a través de la xarxa trabecular i el canal d'Schlemm. La xarxa trabecular és una estructura en forma de malla que modula l'evacuació de l'humor aquós mitjançant diferents mecanismes. Alteracions en aquest teixit comporten un augment de la resistència al pas de l'humor aquós, produint un augment de la IOP. Entre d'altres factors, el volum de les cèl·lules trabeculars modula activament la resistència al pas de l'humor aquós. Les cèl·lules trabeculars presenten un mecanisme homeostàtic en resposta a un augment de volum que es coneix amb el nom de regulatory volume decrease (RVD) i els permet recuperar el seu volum inicial amb l'eflux d'ions de potassi (K+), clorur (Cl-) i la sortida pasiva d'aigua.Ja que els canals de Cl- són claus en la regulació del volum cel·lular i que aquest mecanisme és un factor determinant en l'evacuació, és de gran interès estudiar els canals de Cl- a les cèl·lules trabeculars. Els resultats mostren que aquestes cel·lules expresen els canals de Cl- dependents de voltatge ClC-2, 3, 4,5,6 i 7. L'augment del volum cel·lular per hipotonicitat sobreexpressa el canal ClC-2 a les cel·lules trabeculars. L'elevada IOP durant una hora sobreexpressa el ClC-2 respecte el CIC-3. En canvi el canal ClC-3 se sobreexpressa en relació al ClC-2 després de 4 i 7 dies. Aquests resultats indiquen que ambdós canals podrien participar en el mecanisme homeostàtic que regula l'evacuació de l'humor aquós i estar relacionats amb la fisiopatologia del glaucoma.A les cel·lules trabeculars i amb la tècnica de patch clamp hem identificat els corrents de Cl- mitjançats pel canal ClC-2 que es caracteritzen per una rectificació d'entrada. La magnitud del corrent augmenta amb l'acidificació extracel·lular, l'AMPc i l'augment del volum cel·lular mentre que es bloqueja amb cadmi. La seqüència de permeabilitats aniòniques del corrent és Cl->Br->I->F->. Les cel·lules trabeculars també presenten corrents activats en condicions hipotòniques amb rectificació de sortida, inactivació dependent del temps als potencials positius i una seqüència de permeabilitats aniòniques de I-> Br->Cl->F>glucomnat-. L'activació del corrent requereix la presència d'ATP intracel·lular i es bloqueja amb Tamoxifen, DIDS i ATP extracel·lular. Les propietats electrofisiològiques i farmacològiques del corrent indiquen que es tracta del corrent de Cl- conegut amb el nom d' IClswell.Amb la tècnica fluorimètrica amb calceïna hem quantificat el mecanisme de RVD a les cel·lules trabeculars que els permet recuperar un 20% del seu volum después de 25 d'un augment del volum induït per hipotonicitat. L'aplicació de bloquejants específics dels diferents canals de Cl- indica que IClswell participa en el RVD de les cel·lules trabeculars mentre que el canal ClC-2 no col·labora en aquest mecanismo. Finalment, la hipotonicitat disminueix l'evacuació de l'humor aquós per l'augment del volum cel·lular i es recupera de manera progressiva per l'activació del RVD. Amb bloquejants específics hem determinat la implicació d' IClswell i del canal de K+ dependent de calci BKCa en la modulació de la facilitat d'evacuació mentre que el CIC-2 no hi té un paper rellevant. Per tant, les cèl·lules trabeculars poden modular de manera activa el seu volum i l'evacuació de l'humor aquós a travès dels canals Clswell i BKCa. / "Chrolide channels in the trabecular meshwork cells and their role in the aqueous humor outflow facility"In the eye, the balance between aqueous humor (AH) inflow and outflow determines intraocular pressure (IOP). The major AH outflow pathway in humans, is through the trabecular meshwork (TM) and the Schlemm's canal (SC). Impairment of AH outflow leads to ocular hypertension, which is the main risk factor to develop glaucoma. It is accepted that both TM cells and SC cells have an active role in modulating the IOP. Changes in TM cells volume may determine the AH outflow rate. Because cell volume is essential to TM function, we investigate cell volume and outflow facility regulation.The results showed that all members of the CLCN gene family but ClC-1 were detected in TM cells. After short periods of elevated pressure ClC-2 induction was significantly higher than that of ClC-3. In contrast, after long pressure insults ClC-3 mRNA was significantly increased. The expression of ClC-2 and ClC-3 were modified by cell swelling and dexamethasone, respectively.CIC-2 currents activated in TM cells were modified by changes in extracellular pH, 8Br-cAMP and hypotonicity-induced cell swelling. The anionic permeability sequence was CI->Br->I->F-. The electrophysiological data presented correlates nicely what the CIC-2 mRNA expression found in TM cells, thus we can conclude that TM cells express functional ClC-2 channels. Hypotonic media also activated a swelling-activated CI- current (Clswell) in TM cells. The current are characterized by an outward rectification, a time dependent decay at depolarizing voltages and an anion permeability sequence I>Br->Cl->F->gluconate-. The currents were inhibited by Tamoxifen, DIDS and external ATP.Cell swelling activates a regulatory volume decrease (RVD) mechanism that implies activation of K+ and Cl- currents. Our results obtained by blocking ClC-2 and Clswell currents showed that CIC-2 had no effect on RVD mechanism while the major contributor to CI- efflux is Clswell in TM cells. Hypotonic media decreased outflow facility in perfused anterior segments, which recovered to baseline levels. Clswell and BKCa channels are involved in a RVD because their selective blockade impair outflow facility recovery after cell swelling while CIC-2 block did not modify the outflow facility and are not involved in RVD mechanism.
198

"Delirium". Adaptación de un instrumento de detección y evaluación del pronóstico vital asociado

González Tugas, Matías 18 December 2003 (has links)
El delirium o síndrome confusional agudo es un trastorno que se sitúa en la interfase entre la Psiquiatría y el resto de especialidades médicas. Se define como un síndrome caracterizado por alteraciones de las funciones cognoscitivas superiores de inicio agudo y curso fluctuante. Es un síndrome de etiología compleja y a menudo multifactorial, que se presenta con alta frecuencia en los pacientes ingresados en un hospital general, afectando especialmente a los pacientes de edad avanzada. Supone una importante complicación que implica una elevada mortalidad y un aumento de la estancia media. El delirium habitualmente se infradiagnostica o recibe un abordaje terapéutico inapropiado o tardío.El objeto de la presente introducción es examinar las últimas investigaciones sobre los procedimientos más eficientes para detectar eficazmente el delirium en el ámbito clínico y hacer posible su tratamiento inmediato y específico. Con esta finalidad se ha efectuado una búsqueda sistemática de publicaciones en la base datos bibliográficos Medline entre 1990 y 2003, usando las siguientes palabras claves: delirium síndrome mental agudo, síndrome confusional agudo y síndrome mental orgánico. También se han valorado algunos trabajos anteriores al año 1990 por su particular interés. Los artículos se seleccionaron según la relevancia de sus aportaciones y de su calidad metodológica.
199

El benestar emocional de les famílies d'infants amb discapacitat intel·lectual i/o trastorn de l'espectre autista

Gómez Morales, Aroa 13 March 2015 (has links)
Al llarg dels últims anys, la investigació sobre les famílies ha anat adoptant un pes important en l’àmbit de la recerca sobre la discapacitat, tant pel paper decisiu que tenen les famílies en la creació i l’afavoriment d’oportunitats que potenciïn el desenvolupament i l’aprenentatge dels fills, com per les repercussions que pot tenir el fet de tenir un infant amb discapacitat en la dinàmica familiar. També s’ha anat aplicant i ha anat guanyant protagonisme el concepte de qualitat de vida, en l’àmbit de recerca sobre les famílies que tenen infants amb discapacitat, per tal de poder avaluar l’impacte que té la discapacitat a l’entorn familiar. A més a més, s’ha anat incorporant una perspectiva positiva sobre la vivència de la discapacitat i sobre l’afrontament del procés de criança d’un fill amb discapacitat i és que, tradicionalment, la discapacitat s’ha considerat com una condició negativa intrínseca a la persona que la presenta, però, amb aquest canvi d’enfocament, la discapacitat s’ha definit com la manifestació de la interacció entre la persona amb un funcionament limitat i el seu context. Cal considerar que la perspectiva ecològica és la que ha inspirat i ha fonamentat aquest canvi d’enfocament i, en definitiva, l’objecte d’aquest estudi. El benestar emocional de les famílies que tenen infants amb discapacitat, objecte d’aquesta investigació, constitueix un dels aspectes que representen la qualitat de vida familiar. Des dels estudis que s’han dut a terme recentment sobre el benestar emocional s’ha anat considerant la possibilitat que aquestes famílies presentin percepcions positives a més d’emocions i expressions afectives de caire negatiu. D’aquesta manera, a més d’adoptar una perspectiva positiva sobre la situació de tenir un fill amb discapacitat, s’ha anat apostant per la idea que les reaccions emocionals de les famílies que tenen infants amb discapacitat poden ser molt diferents entre elles i que no n’hi ha cap de prefixada ni d’irreversible. En aquesta investigació s’han tractat d’analitzar, concretament, les percepcions positives, els nivells d’ansietat, de depressió i d’estrès de famílies que tenien fills amb una discapacitat intel·lectual i/o un trastorn de l’espectre autista i que tenien entre 0 i 6 anys, és a dir, que es trobaven en edat de ser atesos pels centres de desenvolupament infantil i atenció primerenca. Un altre objectiu ha estat el de valorar la possible coexistència entre les mesures de caire positiu (les percepcions positives) i les de caire negatiu (l’ansietat, la depressió i l’estrès); també, el d'analitzar les relacions que es poden donar entre aquestes mesures i una sèrie de característiques dels pares i les mares, els infants i de les famílies mateixes. Per tal d’aconseguir aquests objectius de treball, 48 pares i 51 mares -que formaven parelles naturals- han respost uns qüestionaris demogràfics i s’han autoadministrat una sèrie d’escales que avaluaven el benestar emocional. Els resultats obtinguts en aquest estudi han permès arribar a la conclusió que les famílies que tenen infants amb una discapacitat intel·lectual i/o un trastorn de l’espectre autista poden tenir una visió positiva d’aquesta situació i que aquesta pot coexistir amb la manifestació de nivells d’ansietat, de depressió i/o d’estrès, tal com s’ha plantejat en la literatura científica. També, que la situació emocional i/o afectiva dels pares o de les mares influeix en el benestar emocional de les respectives parelles. Així mateix, es pot concloure que les mares presenten uns nivells de percepcions positives, d’ansietat i de depressió significativament superiors als dels pares de la mateixa família i que aquestes diferències poden estar influïdes per la situació laboral de cadascun d’ells. Respecte a les característiques dels infants, s’ha pogut valorar que el diagnòstic i la capacitat cognitiva dels infants no condicionen el benestar emocional de les famílies, però sí la manifestació de dificultats de conducta en els nivells d’ansietat i de depressió de les mares. L’última conclusió ha estat la tendència dels professionals dels centres de desenvolupament infantil i atenció primerenca a prioritzar les pràctiques d’intervenció amb els infants i a deixar en segon pla el treball amb les famílies. D’aquesta idea es reflecteix la importància d’organitzar pràctiques d’intervenció que estiguin dirigides a oferir un suport específic a les famílies, especialment, en el cas de les famílies que han demostrat més risc de patir problemes emocionals. / Throughout recent years investigation regarding families has taken on an increasingly important significance within research into disability. Additionally, the concept of quality of life has been given more importance within this field of research, so as to be able to evaluate the impact that disability has on the family environment. A positive perspective regarding life with disability and the challenge of raising a child with disability has now started to take root. From studies that have recently been carried out on emotional well-being the possibility is now being entertained as to whether these families present positive perceptions as well as those negative emotions and affective expressions. In this investigation an attempt is made to analyze, concretely, the positive perceptions, levels of anxiety, depression and stress of families that have children of between 0 and 6 years of age and who have intellectual disabilities and/or autistic spectrum disorders. That is to say, children who find themselves at an age during which they are liable to be treated at early intervention centers. One objective has been to assess the possible coexistence between the measures of positive bias (positive perceptions) and those of negative bias (anxiety, depression and stress). Another has been to analyze the relationships that may occur between these measures and a series of characteristics of parents, infants and the families themselves. In order to meet these objectives 48 fathers and 51 mothers, who formed natural couples, were asked to respond to a range of demographic questionnaires and to apply to themselves a series of scales that evaluate emotional well-being. The subsequent results have made it possible to arrive at the conclusion that families that include infants with intellectual disabilities and/or autistic spectrum disorders can take a positive view of this situation and that this may coexist with the manifestation of levels of anxiety, depression and/or stress. Furthermore, it also shows that the emotional and affective situation of mothers and fathers influence the emotional well-being of the respective couple. Likewise, it is possible to conclude that mothers present certain levels of positive perceptions, of anxiety and depression significantly greater than those of the fathers of the family and that these differences can be influenced by the employment status of each of them. In respect to the characterizes of the infants, it has been possible to confirm that their diagnosis and cognitive capacity does not condition the emotional well-being of the families but that the manifestation of behavioral difficulties does have an effect on levels of stress and depression within mothers.
200

Papel del receptor nuclear PPARgamma en la inflamación y la esteatosis hepática

Moran Salvador, Eva 13 September 2013 (has links)
El receptor nuclear PPARgamma controla y regula variedad de procesos biológicos como la adipogénesis, respuestas inflamatorias, y la homeostasis de los carbohidratos y lípidos. En relación con la EHGNA, el aumento de expresión de PPARgamma es una característica general de la esteatosis hepática demostrada tanto en estudios clínicos como en experimentales. Aunque se ha demostrado que la administración de TZDs mejora la esteatosis hepática en pacientes con EHGNA. En el contexto de la inflamación y fibrosis hepática no se ha establecido el papel que ejerce PPARgamma. Se han descrito las funciones antiinflamatorias que puede ejercer PPARgamma modulando el estado de activación de los macrófagos. Por otro lado, múltiples publicaciones demuestran que la recuperación de la expresión de PPARgamma en las células hepáticas estrelladas (CHE) revierte el estado de activación característico de la fibrosis hacia el de quiescencia. No obstante, otros estudios muestran resultados opuestos considerando que las acciones antiinflamatorias de las TZDs pueden ser limitadas, no aplicables para todas las fases de la EHGNA y actuar de forma independiente a la activación de PPARgamma. Debido que a PPARgamma se le han atribuido funciones controvertidas sin definir sus funciones exactas en los estadios de la enfermedad hepática, el objetivo principal de la tesis fue determinar cómo contribuye la expresión de PPARgamma de las células del parénquima y sinusoide hepático en la patogénesis de la EHGNA. Para ello, hemos utilizado la tecnología Cre-LoxP para generar modelos genéticos (ratones knockout o KO condicionales) en los que se ha eliminado selectivamente el gen para PPARgamma de forma específica en hepatocito, en macrófago así como en las células de Kupffer (CK) y en CHE. El primer estudio proporciona evidencias que PPARgamma es un factor pro-esteatótico en los hepatocitos y su expresión contribuye en la progresión del hígado graso inducido por la obesidad. La eliminación del gen para este receptor nuclear en los hepatocitos, y en menor medida en los macrófagos, protege a los ratones frente al modelo de obesidad y esteatosis inducido por una dieta rica en grasa. Los experimentos in vitro en cultivos de cortes de alta precisión de hígado (CAPH) y cultivos primarios de hepatocitos demostraron que el agonista de PPARgamma (rosiglitazona) induce la acumulación intrahepática de triglicéridos, un efecto que fue bloqueado por el antagonista de PPARgamma BADGE. Finalmente, observamos que los hepatocitos y los cultivos de CAPH de ratones deficientes para PPARgamma en hepatocitos presentaron una respuesta mitigada frente al estímulo proesteatotico de ácido oleico. En el segundo estudio se examinó el papel específico de PPARgamma en la respuesta aguda y crónica frente un agente hepatotóxico (CCl4). Se observó que la deleción de PPARgamma en los macrófagos y CK origina una respuesta inflamatoria exacerbada que conduce a la acentuación del daño hepático y la fibrogénesis. Estos hechos se confirmaron in vitro en cultivos de CAPH de los ratones control y deficientes para PPARgamma en los macrófagos/CK tras someterlos a un estímulo inflamatorio agudo con LPS. Curiosamente, los ratones KO condicionales en los hepatocitos mostraron menor daño hepático frente al modelo crónico de CCl4, y se observó una protección parcial frente el daño agudo hepático a través de CCl4 o el estímulo con LPS en cultivos de CAPH. Al evaluar la respuesta de los ratones KO condicionales en las CHE frente al modelo crónico de daño hepático se observó daño hepático exacerbado y una respuesta fibrogénica agravada, por lo que la expresión de PPARgamma en las CHE también ejerce un papel antifibrótico importante. En conclusión, nuestros hallazgos sugieren la existencia de roles divergentes específicos de célula e incluso funciones opuestas para PPARgamma en la patogénesis de la EHGNA y el daño hepático. / PPARgamma plays an essential role in the transcriptional regulation of genes involved in lipid and glucose metabolism, insulin sensitivity and inflammation. In the project we investigated hepatic PPARgamma function by using Cre-loxP technology to generate hepatocyte (Albumin-Cre), macrophage (LyzM-Cre) and hepatic stellate cells (aP2-Cre) -specificPPARgamma conditional knockout mice. In the first study published in FASEB Journal (2011), we provided evidence that PPARgamma plays a causative role in hepatocyte lipid deposition, contributing to the pathogenesis of hepatic steatosis. Targeted deletion of PPARgamma in hepatocytes (and to a lesser extent in macrophages) protected mice against high-fat diet model. We demonstrated that Rosiglitazone (insulin sensitized drug) increased oleic acid-induced steatosis in both liver slices and primary hepatocytes, we provided rosiglitazone not only activates hepatic PPARgamma but also induces its expression. In the second study published in Journal of Hepatology (Nov 2013), we studied the role of PPARgamma in inflammatory and fibrogenic liver injury. Our results revealed that inflammatory and fibrogenic responses to chronic exposure to CCl4 are exacerbated in mice with macrophage-specific disruption ofPPARgamma . The deleterious effects of PPARgamma  disruption in liver macrophages were confirmed in an acute model of CCl4 injury as well as in PCLS incubated with LPS. Importantly, hepatic stellate cells-specific PPARgamma knockout mice also showed exacerbated liver damage and fibrogenic response to CCl4. In summary, these data suggest that PPARgamma exerts specific cell roles and even opposing functions in the pathogenesis of NAFLD and liver damage. While PPARgamma in hepatocytes is a pro-steatotic factor but it also has antiinflammatory and antifibrogenic roles in non-parenchymal liver cells in NAFLD’s progression.

Page generated in 0.0741 seconds