S'engager dans le processus de mise en place de l'écotourisme dans les pays en voie de développement nécessite aujourd'hui, une réelle stratégie afin d'aider les décideurs à s'assurer de la durabilité des aménagements touristiques de leur territoire. Plus encore, s'agissant des espaces désertiques, il y a urgence à construire un modèle de mise en œuvre des projets écotouristiques applicables dans ces milieux vulnérables et basé sur le concept d'optimum écotouristique développé par Jean-Pierre LOZATO-GIOTART (2003, p.306) qui prône une synergie entre leurs différents composantes : intervenants, ressources (naturelles et culturelles), communautés locales et visiteurs… c'est-à-dire un "équilibre entre pratiques de loisirs et préservation des territoires d’accueil". La création d'une grille d'indicateurs d'écotourisme spécifique aux espaces désertiques est une approche qui pourrait aider à construire des programmes de développement selon les principes de l'optimum écotouristique. Aussi, l'application du concept de l'optimum écotouristique dans le sud-ouest du Sahara algérien, grâce au projet-pilote écotouristique à la Daïra de Charouine, située dans la wilaya d'Adrar, répond de façon appropriée aux stratégies de développement local des régions du Sud de l'Algérie, dont la grande majorité est cataloguée comme pauvres, bien que leurs richesses en biodiversité et culture aient déjà été recensées.Cette étude de cas ouvre une nouvelle vision sur la réflexion à mener à propos des indicateurs de durabilité en écotourisme en vue de leur application effective dans le contexte de planification et de gestion des projets dans les milieux désertiques. / Launching the process of establishing ecotourism in developing countries requires today a real strategy to help decision makers to ensure the sustainability of tourism development in their territory. Furthermore, with regard to desert areas, there is urgency to build a model of implementation of ecotourism projects applicable in these vulnerable areas and based on the concept of ecotourism optimum developed by Jean-Pierre Lozato-Giotart (2003, p.306) that promotes synergy between their different components: actors, resources (natural and cultural), and visitors local communities ... that is to say, a "balance between recreation and conservation practices of the host territories". Creating a grid of indicators specific to desert areas ecotourism is an approach that could help build development programs based on the principles of ecotourism optimum. Also, the application of the concept of ecotourism in the optimum southwest of the Algerian Sahara, through the pilot project of ecotourism in the Daïra Charouine, located in Adrar, responds appropriately to local development strategies of the southern regions of Algeria, the vast majority is classified as poor, although their wealth in biodiversity and culture has already been identified. This case study opens a new vision to carry on thinking about sustainability indicators ecotourism for their effective implementation in the context of planning and project management in desert environments.

La réduction de la consommation énergétique dans le secteur de bâtiments présente aujourd’hui une priorité primordiale dans les politiques des pays industrialisés. En France, le secteur du bâtiment consomme environ 43 % de l’énergie finale et contribue pour près d’un quart aux émissions nationales de gaz à effet de serre [ADEME]. Il se positionne comme un acteur clé pour parvenir à résoudre les inquiétants défis environnementaux auxquels nous devons faire face. Face à ces véritables défis, l’augmentation des niveaux d’exigence des réglementations thermiques s’est poursuivie et intensifiée pendant les 40 dernières années, jusqu’à la naissance de la réglementation thermique 2012, qui a permis de construire des bâtiments basse consommation (BBC) qui équivaut à 50 kWh/m².an. Cette nouvelle réglementation plus exigeante constitue une incitation forte à l'innovation des matériaux, produits et systèmes d'enveloppe. Dans ces conditions, l’amélioration des performances hygrothermiques des matériaux de construction aura des retombées économiques et environnementales conséquentes. C’est dans ce contexte que ce travail a été mené. Il vise à étudier et à améliorer les performances des produits de l’entreprise Briqueteries du Nord (BdN). Il est réparti sur deux axes principaux : le premier consiste à l’étude de l’inertie thermique et du pouvoir hygroscopique des briques en terre crue. Le second axe vise à élaborer des solutions possibles concernant l’amélioration de la résistance thermique des briques en terre cuite. Ce travail de recherche a été réalisé au laboratoire de l’Ecole Centrale de Lille avec une étroite collaboration avec l’université d’Artois et l’entreprise (BdN) / Nowadays, the reduction of energy consumption in buildings industry represents a major issue in industrialized countries’ policies. In France, the building sector consumes about 43% of final energy and accounts for nearly a quarter of the national emissions of greenhouse gas emissions [ADEME]. It is considered as a key factor to overcome the environmental challenges we have to face.In front of these significant challenges, the thermal regulations requirements were seriously intensified during the last 40 years until the notification of the thermal regulation 2012. This latter enable the construction of low energy buildings (BBC) whose consumption is equivalent to 50 kWh/m² per year on average. This new regulation provides a strong incentive for innovation of materials, products and envelope systems. Under these conditions, improving hygrothermal performance of building materials will allow a substantial economic and environmental benefits. This work was conducted in this context. It aims to study and improve the performance of the company Briqueteries du Nord (BdN) products. It is divided in two main axis: the first consists on studying the thermal inertia and hygroscopic capacity of unfired clay bricks. However, the second axis aims to develop possible solutions for improving the thermal resistance of fired clay bricks. This research was conducted in the laboratory of the Ecole Centrale de Lille with close collaboration with the University of Artois and the BdN company

[ES] La arquitectura vernácula suele decirse adaptada al lugar y al modo de vida de sus habitantes. Pero las sociedades y sus culturas no son estáticas. El comportamiento y el entorno cambian y, con ellos, también la manera de construirlo. A la vez, este tipo de arquitectura ha reunido unas cualidades y alcanzado un grado de armonía entre naturaleza, construcción y comunidad que no siempre ha conseguido ser emulado por la profesión moderna de la arquitectura. Así, surge una contradicción aparente: cómo preservar el saber-hacer de estos entornos en el cambio. La síntesis entre conservación y adaptación parece resolverse en el aprendizaje: ¿qué lecciones de lo vernáculo es posible extraer y aplicar a la planificación contemporánea a pesar de las transformaciones? Para aproximarse a la respuesta, la investigación parte de antecedentes de estudio: sobre el contexto general de transformación del ámbito rural en un panorama donde el cambio parece inevitable; sobre la arquitectura vernácula, su estudio y cierta crítica a algunas tendencias de la modernidad; y sobre el contexto específico de la investigación en Burkina Faso. A partir de esta base, el trabajo se sitúa en dos escenarios: el de la arquitectura tradicional mossi en el pueblo de Baasneere (Región Centro-Norte), construida, habitada e inmersa en un proceso de cambio similar al de otros hábitats tradicionales en el país; el de la disciplina y profesión de la arquitectura modernas en Burkina Faso, con actitudes distintas hacia lo vernáculo a lo largo de las etapas históricas de urbanización del país. Cada escenario sugiere preguntas específicas de investigación que son abordadas mediante la revisión bibliográfica relativa a cada tema, el estudio de campo con observación participante, entrevistas abiertas y semiestructuradas, la documentación gráfica y la elaboración de fichas para registrar casos de viviendas tradicionales y sus cambios. En el primer escenario, la constatación de las transformaciones que afectan a la arquitectura vernácula, justificadas en cambios sociales y culturales, permite identificar algunos conflictos y lecciones. En el segundo escenario, un acercamiento de la disciplina hacia lo local es apreciado en determinadas tendencias definitivamente puestas en práctica en algunos casos de proyectos de cooperación al desarrollo. Parece ser en ese ámbito de trabajo donde algunas de las lecciones de lo vernáculo encuentran su aplicación más directa. Para terminar, el enfoque de la investigación se abre para proponer una reflexión sobre los puntos en común con otros contextos a nivel global. Si una determinada forma de progreso ha desencadenado modificaciones similares en los entornos rurales a nivel global, maneras alternativas de considerarlo deberían conducir a soluciones en común. En definitiva, la consideración de los entornos vernáculos, surgidos de relaciones de cooperación y simbiosis, podría tener la significación, en la primera mitad del siglo XXI, de despertar cierta conciencia de adecuación y mostrar vías posibles de acción para trabajar en la adaptación real de nuestros entornos y el arraigo de nuestras sociedades. / [CA] L'arquitectura vernacla sol dir-se adaptada al lloc i a la manera de vida dels seus habitants. Però les societats i les seues cultures no són estàtiques. El comportament i l'entorn canvien i, amb ells, també la manera de construir-lo. Alhora, aquest tipus d'arquitectura ha reunit unes qualitats i aconseguit un grau d'harmonia entre naturalesa, construcció i comunitat que no sempre ha aconseguit ser emulat per la professió moderna de l'arquitectura. Així, sorgeix una contradicció aparent: com preservar el saber-fer d'aquests entorns en el canvi. La síntesi entre conservació i adaptació sembla resoldre's en l'aprenentatge: quines lliçons del vernacle és possible extraure i aplicar a la planificació contemporània malgrat les transformacions? Per a aproximar-se a la resposta, la investigació parteix d'antecedents d'estudi: sobre el context general de transformació de l'àmbit rural en un panorama on el canvi sembla inevitable; sobre l'arquitectura vernacla, el seu estudi i una certa crítica a algunes tendències de la modernitat; i sobre el context específic de la investigació a Burkina Faso. A partir d'aquesta base, el treball se situa en dos escenaris: el de l'arquitectura tradicional mossi al poble de Baasneere (Regió Centre-Nord), construïda, habitada i immersa en un procés de canvi similar al d'altres hàbitats tradicionals al país; el de la disciplina i professió de l'arquitectura modernes a Burkina Faso, amb actituds diferents cap al vernacle al llarg de les etapes històriques d'urbanització del país. Cada escenari suggereix preguntes específiques d'investigació que són abordades mitjançant la revisió bibliogràfica relativa a cada tema, l'estudi de camp amb observació participant, entrevistes obertes i semi-estructurades, la documentació gràfica i l'elaboració de fitxes per a registrar casos d'habitatges tradicionals i els seus canvis. En el primer escenari, la constatació de les transformacions que afecten l'arquitectura vernacla, justificades en canvis socials i culturals, permet identificar alguns conflictes i lliçons. En el segon escenari, un acostament de la disciplina cap al local és apreciat en determinades tendències definitivament posades en pràctica en alguns casos de projectes de cooperació al desenvolupament. Sembla ser en aquest àmbit de treball on algunes de les lliçons del vernacle troben la seua aplicació més directa. Per a acabar, l'enfocament de la investigació s'obri per a proposar una reflexió sobre els punts en comú amb altres contextos a nivell global. Si una determinada forma de progrés ha desencadenat modificacions similars en els entorns rurals a nivell global, maneres alternatives de considerar-ho haurien de conduir a solucions en comú. En definitiva, la consideració dels entorns vernacles, sorgits de relacions de cooperació i simbiosi, podria tindre la significació, en la primera meitat del segle XXI, de despertar una certa consciència d'adequació i mostrar vies possibles d'acció per a treballar en l'adaptació real dels nostres entorns i l'arrelament de les nostres societats. / [EN] Vernacular architecture is often said to be adapted to the place and the way of life of its inhabitants. But societies and their cultures are not static. Behaviour and environment change and, with them, so does the way it is built. At the same time, this type of architecture has brought together qualities and achieved a degree of harmony between nature, building and community that has not always managed to be emulated by the modern architectural profession. Thus, an apparent contradiction arises: how to preserve the know-how of these environments in change. The synthesis between preservation and adaptation seems to be resolved in learning: what lessons from the vernacular can be drawn and applied to contemporary planning despite the transformations? To approach the answer, the research is based on a background of studies: on the general context of rural transformation in a perspective where change seems inevitable; on vernacular architecture, its study and some criticism of certain trends of modernity; and on the specific context of research in Burkina Faso. On this basis, the work is situated in two scenarios: that of traditional Mossi architecture in the village of Baasneere (Centre-North Region), built, inhabited and immersed in a process of change similar to that of other traditional habitats in the country; that of the modern discipline and profession of architecture in Burkina Faso, with different attitudes towards the vernacular throughout the historical periods of the country's urbanisation. Each scenario suggests specific research questions that are addressed by means of a literature review on each topic, a field study with participant observation, open and semi-structured interviews, graphic documentation, and the creation of sheets to record cases of traditional dwellings and their changes. In the first scenario, the observation of the transformations affecting vernacular architecture, justified by social and cultural changes, makes it possible to identify some conflicts and lessons. In the second scenario, a rapprochement of the discipline towards the local can be seen in certain tendencies, definitely put into practice in some cases of development cooperation projects. It seems to be in this field of work that some of the lessons of the vernacular find their most direct application. Finally, the research approach opens up to propose a reflection on the points in common with other contexts at the global level. If a particular form of progress has triggered similar changes in rural environments globally, alternative ways of looking at it should lead to common solutions. In short, the consideration of vernacular environments, arising from relations of cooperation and symbiosis, could have the significance, in the first half of the 21st century, of awakening a certain awareness of adequacy and showing possible ways of action to work on the real adaptation of our environments and the rootedness of our societies. / Lidón De Miguel, M. (2022). Arquitectura vernácula y de cooperación. Transformación, continuidad, lecciones y aprendizajes en el contexto de Burkina Faso para un panorama de cambio [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/191457

[EN] The present study was designed to evaluate in independent trials the effect of replace protein fishmeal (HP) by four plant sources, lupine (Lupinus mutabilis Sweet), corn gluten (CGM), amaranth (Amaranthus caudatus L.) and quinoa (Chenopodium quinoa) on the growth of juvenile shrimp Litopenaeus vannamei. For this four sets of diets were developed. The first two containing 35% protein and 11% lipids were prepared to replace the 0, 25, 50, 75 and 100% of the protein from HP by protein lupine (LKM) or CGM. The other two series of isoproteic (30%) and isolipidic (9.5%) diets were formulated to replace 0, 15, 25, 35 and 45% protein HP by protein amaranth and quinoa. Only the contents of corn starch and fish oil were varied to maintain constant levels of protein and lipid in all the experimental diets. All diets had squid meal to provide attractability. Depending on the test conducted eight (LKM and CGM) or seven (amaranth and quinoa) juveniles of about 1g were stocked randomly in aquariums (44 m-2 or 39 m-2) 50 L equipped with a flow-through water system using full-strength seawater. Six aquariums (replicates) were assigned to each of the treatments in a completely randomized design. The shrimp were fed ad libitum twice a day for about eight weeks. At the end of the growth trial, shrimp were fed experimental diets containing 0.5% of chromium oxide. Overall survival in the study was higher than 74% and did not change significantly (p>0.05) when HP was replaced partially or completely by each of the sources evaluated. The results of this study showed that LKM can replace 50% of the protein of HP without significantly (p>0.05) reducing growth (6.7-7.0 g final weight). LKM inclusion in any of the tested levels resulted in a significantly (p<0.05) reduced the apparent digestibility of dry matter (ADMS) and apparent digestibility of crude protein (ADPC) of the feed. The gradual increase of CGM in diets produced a significant (p<0.05) decrease of shrimp final weight (5.9 to 3.2 g) and growth rate (2.7 to 1.7% d-1) compared to those fed CGM 0 (7.1 g and 3.0% d-1). Feed Conversion Factor (FCA) was also significantly (p<0.05) affected by CGM level, diets CGM50, CGM75 and CGM100 had higher FCA than CGM0 and CGM25. The inclusion of CGM on any level tested resulted in a significant decrease in ADMS, from 77.9 to 66.0%, and ADPC, 80.5 to 52.0%, of the feed. The apparent digestibility of amino acids, except lysine, declined with the addition of CGM, reflecting the ADPC. While those shrimps fed diets based on amaranth showed that the diet with 15% replacement obtained a better growth (p<0.05) after the control diet. Diets with replacement 15% and 25% reported significantly (p<0.05) better DAMS (79.7% and 71.2%) and ADPC (88.4% and 81.1%) than the diet with 35% and 45% substitution. The replacement of quinoa in any of the assessed levels have not demonstrated performance (p<0.05) lower than the control diet. The DAMS and ADPC for quinoa diets were statistically superior (p<0.05) than control diet. These results show that lupine and quinoa have a very good potential as a protein source up to 50% and 45% respectively of the HP protein which is equivalent to a third of the total protein in the diet. The cost-benefit of including these ingredients needs to be evaluated. Lower values of corn gluten and amaranth on the HP could be due to low protein digestibility, imbalance of amino acids and / or the presence of antinutritional factors. / [ES] El presente estudio fue diseñado para evaluar en ensayos independientes el efecto de reemplazar la proteína de la harina de pescado (HP) por cuatro fuentes de origen vegetal, altramuz (Lupinus mutabilis Sweet), gluten de maíz (CGM), amaranto (Amaranthus caudatus L.) y quinua (Chenopodium quinoa) sobre el crecimiento de camarones juveniles Litopenaeus vannamei. Para esto se elaboraron cuatro series de dietas. Las dos primeras conteniendo 35% de proteína y 11% de lípidos fueron preparadas para sustituir el 0, 25, 50, 75 y 100% de la proteína proveniente de la HP por proteína de las harinas de altramuz (LKM) o CGM. Las otras dos series de dietas isoproteicas (30%) e isolipidicas (9,5%) fueron formuladas para reemplazar 0, 15, 25, 35 y 45% de la proteína de la HP por proteína de amaranto y quinua. Solamente los contenidos de almidón de maíz y aceite de pescado variaron para mantener constante los niveles de proteína y lípidos en todas las dietas experimentales. Todas las dietas tuvieron harina de calamar. Dependiendo del ensayo realizado ocho (LKM y CGM) o siete (amaranto y quinua) juveniles de alrededor de 1g fueron sembrados aleatoriamente en los acuarios (44 m-2 o 39 m-2) de 50 l equipados con un sistema de recambio de agua de mar de flujo continuo. Seis acuarios (réplicas) fueron asignadas a cada uno de los tratamientos en un diseño completamente aleatorizado. Los camarones fueron alimentados ad libitum dos veces al día por aproximadamente ocho semanas. Al final del ensayo de crecimiento, los camarones fueron alimentados con las dietas experimentales conteniendo 0,5% de óxido de cromo. La supervivencia en general del estudio fue superior a 74% y no varió significativamente (p>0,05) cuando la HP fue reemplazada parcial o totalmente por cada una de las fuentes evaluadas. Los resultados de este estudio mostraron que LKM puede reemplazar el 50% de la proteína de la HP sin disminuir significativamente (p>0,05) el crecimiento (6,7-7,0 g peso final). La inclusión de LKM en cualquiera de los niveles ensayados resultaron en una significativamente (p<0,05) reducción de la digestibilidad aparente de materia seca (DAMS) y la digestibilidad aparente de proteína cruda (DAPC) del alimento. El gradual incremento del CGM en las dietas produjo un significativo (p<0,05) decrecimiento del peso final (5,9 a 3,2 g) de los camarones y sus tasas de crecimiento (2,7 a 1,7% d-1) comparado a aquellos alimentados con 0 CGM (7,1 g y 3,0 % d-1). El Factor de Conversión Alimenticia (FCA) fue también significativamente (p<0,05) afectado por el nivel de CGM, las dietas CGM50, CGM75 y CGM100 tuvieron un más alto FCA que CGM0 y CGM25. La inclusión de CGM en cualquier nivel ensayado resultó en un significativo decrecimiento en DAMS, de 77,9 a 66,0%, y en DAPC, de 80,5 a 52,0%, del alimento. La digestibilidad aparente de aminoácidos, con la excepción de lisina, declinó con la incorporación de CGM, reflejando la ADPC. En tanto que los camarones alimentados con las dietas a base de amaranto mostraron (p<0,05) que la dieta con 15% de reemplazo obtuvo un mejor crecimiento después de la dieta control. Las dietas con reemplazo de 15% y 25% registraron significativamente (p<0,05) una mejor DAMS (79,70% y 71,21%) y DAPC (88,39% y 81,10%) que las dieta con 35% y 45% de sustitución. El reemplazo de la quinua en cualquiera de los niveles evaluados no demostraron tener un rendimiento (p<0,05) inferior a la dieta control. La DAMS y DAPC para las dietas con quinua fueron estadísticamente superiores (p<0,05) a la dieta control. Estos resultados muestran que el altramuz y quinua tienen un potencial muy bueno como fuente proteína hasta el 50% y 45% respectivamente de la proteína de la HP lo cual es equivalente a un tercio del total de la proteína presente en la dieta. Los valores más bajos del gluten de maíz y amaranto relativo a la HP podrían ser debido a la baja digestibilidad de la proteína, imbalance de aminoácidos y/o a la pres / [CA] El present estudi va ser dissenyat per a avaluar en assajos independents l'efecte de reemplaçar la proteïna de la farina de peix (HP) per quatre fonts d'origen vegetal, tramús (Lupinus mutabilis Sweet), gluten de dacsa (CGM), amarant (Amaranthus caudatus L.) i quinoa (Chenopodium quinoa) sobre el creixement de gambetes juvenils Litopenaeus vannamei. Per a açò es van elaborar quatre sèries de dietes. Les dos primeres contenint 35% de proteïna i 11% de lípids van ser preparades per a substituir el 0, 25, 50, 75 i 100% de la proteïna provinent de la HP per proteïna de les farines de tramús (LKM) o CGM. Les altres dos sèries de dietes isoproteicas (30%) i isolipidicas (9,5%) van ser formulades per a reemplaçar 0, 15, 25, 35 i 45% de la proteïna de la HP per proteïna d'amarant i quinoa. Només els continguts de midó de dacsa i oli de peix van variar per a mantindre constant els nivells de proteïna i lípids en totes les dietes experimentals. Totes les dietes van tindre farina de calamar per a proveir atractabilidad. Depenent de l'assaig realitzat huit (LKM i CGM) o set (amarant i quinoa) juvenils d'al voltant de 1g van ser sembrats aleatòriament en els aquaris (44 m-2 o 39 m-2) de 50 l equipats amb un sistema de recanvi d'aigua de mar de flux continu. Sis aquaris (rèpliques) van ser assignades a cada un dels tractaments en un disseny completament aleatorizado. Les gambetes van ser alimentats ad libitum dos vegades al dia per aproximadament huit setmanes. Al final de l'assaig de creixement, les gambetes van ser alimentats amb les dietes experimentals contenint 0,5% d'òxid de crom. La supervivència en general de l'estudi va ser superior a 74% i no va variar significativament (p>0,05) quan la HP va ser reemplaçada parcial o totalment per cada una de les fonts avaluades. Els resultats d'este estudi van mostrar que LKM pot reemplaçar el 50% de la proteïna de la HP sense disminuir significativament (p>0,05) el creixement (6,7-7,0 g pes final). La inclusió de LKM en qualsevol dels nivells assajats van resultar en una significativament (p<0.05) reducció de la digestibilitat aparent de matèria seca (DAMS) i la digestibilitat aparent de proteïna crua (DAPC) de l'aliment. El gradual increment del CGM en les dietes va produir un significatiu decreixement del pes final (5,9 a 3,2 g) de les gambetes i les seues taxes de creixement (2,7 a 1,7% d-1) comparat a aquells alimentats amb 0 CGM (7,1 g i 3,0 % d-1). El Factor de Conversió Alimentària (FCA) va ser també significativament (p<0.05) afectat pel nivell de CGM, les dietes CGM50, CGM75 i CGM100 van tindre un més alt FCA que CGM0 i CGM25. La inclusió de CGM en qualsevol nivell assajat va resultar en un significatiu decreixement en DAMS, de 77,9 a 66,0%, i en DAPC, de 80,5 a 52,0%, de l'aliment. La digestibilitat aparent d'aminoàcids, amb l'excepció de lisina, va declinar amb la incorporació de CGM, reflectint l'ADPC. En tant que les gambetes alimentats amb les dietes a base d'amarant van mostrar que la dieta amb 15% de reemplaçament va obtindre un millor creixement després de la dieta control. Les dietes amb reemplaçament de 15% i 25% van registrar significativament una millor DAMS (79,70% i 71,21%) i DAPC (88,39% i 81,10%) que les dieta amb 35% i 45% de substitució. El reemplaçament de la quinoa en qualsevol dels nivells avaluats no van demostrar tindre un rendiment inferior a la dieta control. La DAMS i DAPC per a les dietes amb quinoa van ser estadísticament superiors a la dieta control. Estos resultats mostren que el tramús i quinoa tenen un potencial molt bo com a font proteïna fins al 50% i 45% respectivament de la proteïna de la HP la qual cosa és equivalent a un terç del total de la proteïna present en la dieta. El cost-benefici d'incloure estos ingredients necessita ser avaluat. Els valors més baixos del gluten de dacsa i amarant relatiu a la HP podrien ser degut a la baixa digestibilitat de la proteïna, imbalance d'aminoàcids y/o a / Molina Poveda, C. (2016). Evaluación de varias fuentes de proteína vegetal en dietas para camarón Litopenaeus vannamei [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63666

In this diploma thesis is designed replica Hanacky estate from the 19th century. The whole structure includes not only a replica of the estate but also including the reconstruction of a barn or shelter. Hanacky estate will be part of Zoopark Vyškov and will serve as an environmental education center. Thesis I deal with a construction technological project. I focus here on the transport links, building-site cell site equipment, calculation of water and electricity, design tools and machinery, calculation, budget and schedule, the use of machines and workers, limitky. I deal with the technological regulations innovative technology. Furthermore, it is the control and test plans, security, ecology, design contract for work. In the last part of my thesis I deal with natural building materials.

[ES] A lo largo de los años, numerosos materiales de construcción han sido objeto de experimentación y mejoras tecnológicas para cumplir con sus propósitos previstos y mantenerse competitivos en la industria de la construcción. En una era marcada por crecientes preocupaciones sobre el cambio climático, la selección de materiales de construcción con bajo impacto de carbono es fundamental. Sin embargo, materiales locales como la tierra carecen de los avances técnicos y la integridad estructural necesarios para lograr una adopción generalizada entre arquitectos y la sociedad. Si bien los materiales a base de tierra ofrecen beneficios ambientales innegables, como baja energía incorporada y emisiones de carbono, persisten dudas sobre su rendimiento técnico y su fiabilidad estructural. Los arquitectos y constructores a menudo prefieren opciones convencionales percibidas como más fiables. La tesis busca explorar las posibilidades arquitectónicas de los materiales de tierra, examinando formas de integrarlos en varios elementos arquitectónicos y proponiendo enfoques de diseño innovadores, como estructuras postensadas, para mejorar su usabilidad y ampliar sus aplicaciones. El objetivo es capitalizar las cualidades únicas de los materiales terrosos y desafiar la noción predominante de ellos como formas estandarizadas y planas, abordando las preocupaciones de viabilidad. La metodología de investigación emplea un método mixto concurrente, que combina datos experimentales con observaciones del comportamiento del material para derivar resultados. A través de un proceso de experimentación de tres fases, se prueban rigurosamente variables como materiales de moldeo, mezclas de tierra y estructuras postensadas. El diseño iterativo y las pruebas meticulosas refinan las técnicas de fabricación, asegurando la solidez del diseño de investigación. En resumen, esta tesis avanza significativamente los materiales de construcción contemporáneos y la ingeniería arquitectónica. A través de la innovación y la colaboración interdisciplinaria, facilita la creación de estructuras funcionales y estéticamente agradables que se integran perfectamente con su entorno, al tiempo que empujan los límites de los paradigmas de diseño convencionales. / [CA] Al llarg dels anys, nombrosos materials de construcció han sigut objecte d'experimentació i millores tecnològiques per a complir amb els seus propòsits previstos i mantindre's competitius en la indústria de la construcció. En una era marcada per creixents preocupacions sobre el canvi climàtic, la selecció de materials de construcció amb baix impacte de carboni és fonamental. No obstant això, materials locals com la terra manquen dels avanços tècnics i la integritat estructural necessàries per a aconseguir una adopció generalitzada entre arquitectes i la societat. Encara que els materials a base de terra ofereixen beneficis ambientals innegables, com baixa energia incorporada i emissions de carboni, persisteixen dubtes sobre el seu rendiment tècnic i la seua fiabilitat estructural. Els arquitectes i constructors sovint prefereixen opcions convencionals percebudes com més fiables. La tesi busca explorar les possibilitats arquitectòniques dels materials de terra, examinant maneres d'integrar-los en diversos elements arquitectònics i proposant enfocaments de disseny innovadors, com ara estructures postensades, per a millorar la seua usabilitat i ampliar les seues aplicacions. L'objectiu és capitalitzar les qualitats úniques dels materials terris i desafiar la noció predominant d'ells com a formes estandarditzades i planes, abordant les preocupacions de viabilitat. La metodologia de recerca empra un mètode mixt concurrent, que combina dades experimentals amb observacions del comportament del material per a derivar resultats. A través d'un procés d'experimentació de tres fases, es proven rigorosament variables com ara materials de motlleig, mesclades de terra i estructures postensades. El disseny iteratiu i les proves meticuloses refinen les tècniques de fabricació, assegurant la solidesa del disseny de recerca. En resum, aquesta tesi avança significativament els materials de construcció contemporanis i l'enginyeria arquitectònica. A través de la innovació i la col·laboració interdisciplinària, facilita la creació d'estructures funcionals i estèticament agradables que s'integren perfectament amb el seu entorn, alhora que impulsen els límits dels paradigmes de disseny convencionals. / [EN] Over the years, numerous building materials have undergone experimentation and technological enhancements to meet their intended purposes and remain competitive in the construction industry. In an era marked by escalating climate change concerns, the selection of low-carbon footprint building materials is paramount. However, local materials like earth lack the necessary technical advancements and structural integrity to garner widespread adoption among architects and society. While earth-based materials offer undeniable environmental benefits, including low embodied energy and carbon emissions, doubts persist regarding their technical performance and structural reliability. Architects and builders often prefer conventional options perceived as more dependable. The thesis seeks to explore the architectural possibilities of earthen materials, examining ways to integrate them into various architectural elements and proposing innovative design approaches, such as post-tensioned structures, to enhance their usability and broaden their applications. The objective is to capitalize on the unique qualities of earth materials and challenge the prevailing notion of them as standardized, flat forms while addressing feasibility concerns. The research methodology employs a concurrent mixed method, combining experimental data with observations of material behavior to derive outcomes. Through a three-phase experimentation process, variables such as mold materials, earth mixtures, and post-tensioned structures are rigorously tested. Iterative design and meticulous testing refine fabrication techniques, ensuring the robustness of the research design. In summary, this thesis significantly advances contemporary building materials and architectural engineering. Through innovation and interdisciplinary collaboration, it facilitates the creation of functional, aesthetically pleasing structures that seamlessly integrate with their environment while pushing the boundaries of conventional design paradigms. / Maher, JSL. (2024). Tectonic Potentials of Earthen Materials: Post-Tensioned Structures [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/207011

[ES] La tierra ha constituido uno de los materiales constructivos de mayor antigüedad y presencia en las sociedades del pasado, dada su elevada disponibilidad en el entorno, sencilla obtención y transformación. Durante los diferentes periodos históricos, el desarrollo de técnicas constructivas como las mixtas, el amasado, el adobe o la tapia, ha respondido a tradiciones y culturas constructivas específicas que, en base a la experimentación, suponen un perfeccionamiento en su ejecución en aras de mejorar las propiedades mecánicas y físicas, así como dar una respuesta personalizada a los agentes de degradación. Por ello, se trata de construcciones capaces de arrojar datos de gran relevancia en la caracterización de estas sociedades, su delimitación territorial, migraciones, contactos o formas de vida; pero también de constituir herramientas para su transmisión al gran público mediante el reconocimiento físico y visual de las mismas. En los años recientes, la construcción con tierra de la antigüedad ha suscitado un interés renovado en el ámbito académico, debido al atesoramiento de dicha información en tanto a las técnicas constructivas; y en el de conservación, dadas las contradicciones experimentadas en la prolongación de su vida útil, reducción del mantenimiento derivado del desuso y retención de valores de autenticidad. Sin embargo, son numerosos los factores que amenazan y dificultan la preservación de estos vestigios, al tratarse de una arquitectura desprovista de sus sistemas de protección tradicionales, con un encaje y funcionalidad limitada en la sociedad actual, y una comprometida valoración del material, asociado a connotaciones negativas y a la pobreza constructiva. El objetivo de la presente tesis es abordar el panorama peninsular en este marco, atendiendo a los contextos de mayor fragilidad y priorizando la arquitectura de tierra doméstica, productiva y funeraria adscrita a los periodos prehistórico, protohistórico, romano o, en menor medida, medieval. De esta forma, identificar, por una parte, una muestra representativa de casos de estudio con vestigios conservados in situ, y generar una base de datos tanto de origen bibliográfico (estudio de técnicas constructivas), como con información actualizada (estado de conservación y transformación actual), a través de la toma de los mismos en visitas de campo. Por otra, proponer una metodología de evaluación que represente los principales factores de peligrosidad en la dimensión natural (sismo, inundación, desertificación y precipitación), social y antrópica, en aras de establecer, por comparación y cruce de datos institucionales, grados de vulnerabilidad y riesgo que favorezcan la prevención y planificación de estrategias de conservación. / [CA] La terra ha constituït un dels materials constructius de major antiguitat i presència en les societats del passat, d'acord amb la seua elevada disponibilitat en l'entorn, senzilla obtenció i transformació. En els diferents períodes històrics, el desenvolupament de tècniques constructives com les mixtes, la paret de mà, els tovots o la tàpia, ha respost a tradicions i cultures constructives específiques que, atesa l'experimentació, suposen un perfeccionament en la seua execució a fi de millorar les propietats mecàniques i físiques, així com donar una resposta personalitzada als agents de degradació. Per això, es tracta de construccions capaces de llançar dades de gran rellevància en la caracterització d'aquestes societats, la seua delimitació territorial, migracions, contactes o formes de vida; però també de constituir eines per a la seua transmissió al gran públic mitjançant el reconeixement físic i visual. En els últims anys, la construcció amb terra de l'antiguitat ha suscitat un interés renovat en l'àmbit acadèmic, a causa del tresorejament d'aquesta informació en tant a les tècniques constructives; i en el de conservació, d'acord amb les contradiccions experimentades en la prolongació de la seua vida útil, reducció del manteniment derivat del desús i retenció de valors d'autenticitat. No obstant això, són nombrosos els factors que amenacen i dificulten la preservació d'aquests vestigis, en tractar-se d'una arquitectura desproveïda dels seus sistemes de protecció tradicionals, amb un encaix i funcionalitat limitada en la societat actual, i una compromesa valoració del material, associat a connotacions negatives i a la pobresa constructiva. L'objectiu de la present tesi és abordar el panorama peninsular en aquest marc, atesos els contextos de major fragilitat i prioritzant l'arquitectura de terra domèstica, productiva i funerària adscrita als períodes prehistòric, protohistòric, romà o, en menor mesura, medieval. D'aquesta manera, identificar, d'una banda, una mostra representativa de casos d'estudi amb vestigis conservats in situ, i generar una base de dades tant d'origen bibliogràfic (estudi de tècniques constructives), com amb informació actualitzada (estat de conservació i transformació actual), a través de la recollida d'aquests en visites de camp. Per una altra, proposar una metodologia d'avaluació que represente els principals factors de perillositat en la dimensió natural (sisme, inundació, desertificació i precipitació), social i antròpica, a fi d'establir, per comparació i encreuament de dades institucionals, graus de vulnerabilitat i risc que afavorisquen la prevenció i planificació d'estratègies de conservació. / [EN] Earth has been one of the oldest and most widely used building materials in past societies, given its high availability in the environment, ease of production and transformation. Throughout different historical periods, the development of construction techniques such as wattle and daub, cob, adobe, and rammed earth has been influenced by specific construction traditions and cultures. Through experimentation, these techniques have been refined to improve their mechanical and physical properties, as well as to provide personalised responses to degradation. Consequently, these constructions yield significant data for the characterization of these societies, their territorial boundaries, migrations, contacts, and ways of living. They also serve as tools for public dissemination through their physical and visual recognition. In recent years, ancient earth construction has sparked renewed interest in the academic and conservation fields. The accumulation of knowledge regarding these construction techniques and the challenges experienced in extending their lifespan, reducing maintenance resulting from disuse, while preserving their authenticity values, have contributed to this interest. However, numerous factors threaten and complicate the preservation of these remnants, as they lack traditional protective systems, have limited fit and functionality in today's society, and are associated with negative connotations and poor construction quality. The objective of this thesis is to address the situation on the Iberian Peninsula within this circumstances, focusing on contexts of greater fragility and prioritizing domestic, productive, and funerary earthen architecture from prehistoric, protohistoric, Roman, and to a lesser extent, medieval periods. The aim is twofold: first, to identify a representative sample of case studies with preserved remains in situ and generate a database from both bibliographic sources (study of construction techniques) and updated information (current state of conservation and transformation) through field visits and data collection. Second, to propose an evaluation methodology that encompasses the main factors of natural (earthquakes, flooding, desertification, and precipitation), social, and anthropic hazards. By comparing and cross-referencing institutional data, this methodology aims to establish degrees of vulnerability and risk that facilitate prevention and conservation planning strategies. / Gracias al Ministerio de Ciencia e Innovación, por financiar la presente tesis en el Centro de Investigación en Arquitectura, Patrimonio y Gestión para el Desarrollo Sostenible de la Universitat Politècnica de València, así como las estancias de índole internacional y nacional durante los años de desarrollo. / Manzano Fernández, S. (2023). Arquitectura de tierra en yacimientos arqueológicos de la Península Ibérica: estudio de riesgos naturales, sociales y antrópicos y estrategias de conservación [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/197994

[ES] La arquitectura de tierra desempeña un papel crucial en la historia de España. Este tipo de patrimonio constructivo ha acompañado de manera significativa la vida de las comunidades humanas a lo largo del tiempo, como evidencia su extensa y rica presencia en todo el territorio del país. Sin embargo, en los últimos ciento cincuenta años, el vínculo entre las comunidades humanas y la arquitectura tradicional ha experimentado en general una erosión gradual y significativa, como resultado de los profundos cambios sociales, económicos y tecnológicos del país. Estos cambios han impulsado nuevas formas de construir y habitar que han relegado progresivamente a las técnicas tradicionales a un segundo plano. De manera que la arquitectura de tierra, ha sido severamente afectada y desacreditada en muchas ocasiones, por una parte considerable de la sociedad, repercutiendo así de forma significativa tanto en su preservación como en su promoción. El abandono generalizado al que se enfrentan tanto los edificios como las técnicas de construcción de tierra también impacta negativamente en la apreciación, la comprensión y la salvaguardia de la sabiduría constructiva que subyace en ellas. La disminución en su uso, junto con los citados prejuicios sociales, influyen de manera sustancial en diversos aspectos, a través de los cuales se gestiona la arquitectura y que, a su vez, desempeñan un papel fundamental en su conservación, aplicación y promoción. Este trabajo aspira a analizar la situación de desventaja actual y su impacto específico en la conservación de la arquitectura tradicional de tierra en España. El objetivo es identificar estrategias de mitigación coherentes y apropiadas. Esta meta se logra a través de tres principales operaciones: en una fase introductoria y preliminar, la investigación plantea la existencia de un riesgo social para la arquitectura y define dicho riesgo de forma exhaustiva. A partir de esta definición, se establecen las bases metodológicas para el análisis. Éste se centra en tres dimensiones temáticas principales: la caracterización de la arquitectura, la situación de la población y del contexto territorial, y las medidas generales dirigidas a la salvaguardia, puesta en valor y fomento del patrimonio arquitectónico. Definido el marco metodológico apropiado, el trabajo avanza y se aplica directamente al territorio español. Tras reflexionar sobre las características demográficas del país y los contextos relevantes para la conservación de la arquitectura tradicional, en la investigación se realiza un análisis del territorio nacional y autonómico. Esta operación proporciona una comprensión del estado general de la situación e identifica algunos aspectos de interés, como problemas o buenas prácticas. En base a los resultados obtenidos, se seleccionan algunos casos de estudio a nivel municipal, y se aplica nuevamente el método de análisis desarrollado para comprender la situación a pequeña escala y observar así el funcionamiento de ciertas situaciones y estrategias. Tras esta última etapa del análisis territorial, se reflexiona sobre los resultados alcanzados y se resumen tanto los problemas, como los aspectos y fenómenos positivos identificados. Así mismo, se evalúa cómo las distintas acciones analizadas dentro de la dimensión tres, influyen en la conservación de la arquitectura de tierra. Más en concreto, se reflexiona tanto sobre sus necesidades como sobre el efecto de las acciones e iniciativas analizadas, llegando a proponer algunas líneas estratégicas que se podrían implementar para mejorar la situación. A partir de estas directrices, se seleccionan y analizan cuatro casos de estudio internacionales que han puesto efectivamente en marcha algunos de los ejes estratégicos estudiados. A modo de conclusión del trabajo, se evalúa el posible impacto de la aplicación de dichos ejes en los ámbitos de estudio de la investigación y se cierra el estudio, con un cuadro sinóptico de las acciones localizadas y formuladas. / [CA] L'arquitectura de terra exercix un paper crucial en la història d'Espanya. Este tipus de patrimoni constructiu ha acompanyat de manera significativa la vida de les comunitats humanes al llarg del temps, com a evidència la seua extensa i rica presència en tot el territori del país. No obstant això, en els últims cent cinquanta anys, el vincle entre les comunitats humanes i l'arquitectura tradicional ha experimentat en general una erosió gradual i significativa, com a resultat dels profunds canvis socials, econòmics i tecnològics del país. Estos canvis han impulsat noves maneres de construir i habitar que han relegat progressivament a les tècniques tradicionals a un segon pla. De manera que l'arquitectura de terra, ha sigut severament afectada i desacreditada en moltes ocasions, d'una banda considerable de la societat, repercutint així de manera significativa tant en la seua preservació com en la seua promoció. L'abandó generalitzat al qual s'enfronten tant els edificis com les tècniques de construcció de terra també impacta negativament en l'apreciació, la comprensió i la salvaguarda de la saviesa constructiva que subjau en elles. La disminució en el seu ús, juntament amb els citats prejuís socials, influïxen de manera substancial en diversos aspectes, a través dels quals es gestiona l'arquitectura i que, al seu torn, exercixen un paper fonamental en la seua conservació, aplicació i promoció. Este treball aspira a analitzar la situació de desavantatge actual i el seu impacte específic en la conservació de l'arquitectura tradicional de terra a Espanya. L'objectiu és identificar estratègies de mitigació coherents i apropiades. Esta meta s'aconseguix a través de tres principals operacions: en una fase introductòria i preliminar, la investigació planteja l'existència d'un risc social per a l'arquitectura i definix este risc de manera exhaustiva. A partir d'esta definició, s'establixen les bases metodològiques per a l'anàlisi. Este se centra en tres dimensions temàtiques principals: la caracterització de l'arquitectura, la situació de la població i del context territorial, i les mesures generals dirigides a la salvaguarda, posada en valor i foment del patrimoni arquitectònic. Definit el marc metodològic apropiat, el treball avança i s'aplica directament al territori espanyol. Després de reflexionar sobre les característiques demogràfiques del país i els contextos rellevants per a la conservació de l'arquitectura tradicional, en la investigació es realitza una anàlisi del territori nacional i autonòmic. Esta operació proporciona una comprensió de l'estat general de la situació i identifica alguns aspectes d'interés, com a criticitats o bones pràctiques. Sobre la base dels resultats obtinguts, se seleccionen diversos casos d'estudi a nivell municipal, i s'aplica novament el mètode d'anàlisi desenvolupada per a comprendre la situació a petita escala i observar així el funcionament d'unes certes situacions i estratègies. Després d'esta última etapa de l'anàlisi territorial, es reflexiona sobre els resultats aconseguits i es resumixen tant les criticitats, com els aspectes i fenòmens positius identificats. Així mateix, s'avalua com les diferents accions analitzades dins de la dimensió tres, influïxen en la conservació de l'arquitectura de terra. Més en concret, es reflexiona tant sobre les seues necessitats com sobre l'efecte de les accions i iniciatives analitzades, arribant a proposar algunes línies estratègiques que es podrien implementar per a millorar la situació. A partir d'estes directrius, se seleccionen i analitzen quatre casos d'estudi internacionals que han posat efectivament en marxa alguns dels eixos estratègics estudiats. A mode de conclusió del treball, s'avalua el possible impacte de l'aplicació d'estos eixos en els àmbits d'estudi de la investigació i es tanca l'estudi, amb un quadre sinòptic de les accions localitzades i formulades. / [EN] Earthen architecture plays a crucial role in the history of Spain. This type of constructive heritage has been a part of human communities over time, as evidenced by its extensive and rich presence throughout the country's territory. However, in the last hundred and fifty years, the connection between human communities and traditional architecture has gradually eroded due to the country's significant social, economic, and technological changes. New building and inhabiting methods have been developed, which have relegated traditional techniques to a secondary position. This has led to traditional earth architecture being discredited by a considerable portion of society, significantly impacting its preservation and promotion. The widespread abandonment of buildings and earth construction techniques has negatively affected the underlying knowledge's appreciation, understanding, and safeguarding. The decrease in their use, coupled with social prejudices, has substantially impacted various aspects related to architecture, such as its conservation, application, and promotion. As a result, it plays a fundamental role in its conservation, application, and promotion. This project aims to examine the current disadvantage situation and its specific impact on preserving traditional earthen architecture in Spain. The objective is to identify coherent and appropriate mitigation strategies. This goal is achieved through three primary operations: in an introductory and preliminary phase, the research posits the existence of a social risk for architecture and exhaustively defines this risk. Based on this definition, methodological foundations for the analysis are established. This analysis focuses on three main thematic dimensions: the characterization of architecture, the situation of the population and the territorial context, and general measures aimed at the safeguarding, enhancement, and promotion of architectural heritage. Once the appropriate methodological framework is defined, the work progresses and directly applies to the Spanish territory. After reflecting on the demographic characteristics of the country and the relevant contexts for conserving traditional architecture, the research analyses the national and regional territory. This operation provides an understanding of the overall state of the situation and identifies some points of interest, such as critical issues or best practices. Based on the results obtained, several case studies are selected at the municipal level, and the developed analysis method is applied again to comprehend the situation on a smaller scale, observing the functioning of certain situations and strategies. After this final stage of territorial analysis, the results are reflected upon, summarising both critical issues and positive aspects and phenomena identified. Likewise, an evaluation is conducted on how the various actions analysed within dimension three influence the conservation of earthen architecture. Specifically, a reflection on their needs is carried out, and the effect of the analysed actions and initiatives is analysed, leading to the proposal of some strategic guidelines that could be implemented to improve the situation. Based on these guidelines, four international case studies effectively implementing some of the studied strategic axes are selected and analysed. As a conclusion to the work, the possible impact of applying these axes in the research study areas is evaluated, and the study is concluded with a synoptic table of the localised and formulated actions. / Caruso, M. (2024). Vulnerabilidad frente a cuestiones socioculturales de la arquitectura de tierra tradicional. Análisis de las herramientas de gestión, protección y puesta en valor en el territorio español [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/206986