Aquesta tesi es presenta com l'anàlisi aprofundida de la formació d'un gènere per a la inscripció identitària. Es tracta del testimonio, un gènere institucionalitzat en el context de l'Amèrica Llatina dels anys setanta i denominat emblemàticament en castellà en la crítica posterior que n'ha promogut la difusió com a gènere reeixit, però també com a problema teòric. El testimonio ha estat definit com un gènere híbrid o fronterer, que beu de distints models i disciplines per tal d'obrir un espai d'enunciació. La seva existència s'ha justificat en funció d'aquest objectiu pragmàtic: el de donar veu als individus i a les comunitats subalternes que anteriorment no havien tengut accés a l'expressió. Tot prenent com a correlat el cas del testimonio, en aquesta tesi s'analitzen les implicacions teòriques i crítiques de la difusió i interpretació d'aquest tipus de literatura, creada amb una voluntat programàtica determinada a partir de formes de representació que se situen en l'espai ambigu que separa i uneix alhora la literatura i les ciències socials. Així, a partir de l'anàlisi dels discursos difosos com a testimonials, s'estudia el procés en què es configuren gèneres per a la representació cultural en un intercanvi de mètodes i formalitzacions entre l'antropologia i la literatura. Es parteix de la hipòtesi que aquests gèneres no són models buits sinó categories en la constitució de les quals intervenen tant la producció teòrica de justificacions disciplinàries com també una determinada voluntat política de condicionar les formes de representació que fan possibles. Per desenvolupar aquesta hipòtesi, el treball s'inicia amb una anàlisi del context interdisciplinari en què es creen obres com a testimonios. És així que el primer capítol està dedicat íntegrament a presentar les polèmiques que ocasiona l'acostament de l'antropologia a la literatura. Aquest acostament està provocat per la necessitat dels etnògrafs de trobar noves formes de llegir les seves produccions textuals, així com també de crear nous tipus d'escriptura que els permetin mostrar-se conscients de les posicions d'enunciació que generen. En el segon i el tercer capítols, s'aprofundeix en la formació i recepció crítica del testimonio. Es fa esment especial als condicionaments polítics que afecten tant els testimonios com les tendències crítiques (postcolonials, grups d'estudi subaltern, etc.) que n'assumeixen la defensa. També s'analitza amb atenció la constitució problemàtica de les instàncies d'autor i d'informant en els testimonios, així com el tipus de representació política i poètica que pretenen els llibres publicats com a tals. Per acabar, el darrer capítol tanca la tesi amb un estudi de cas sobre les obres de tres autors, Oscar Lewis, Ricardo Pozas i Elena Poniatowska, des de l'avinentesa que aquestes se situen en un espai ambigu entre la literatura i l'antropologia i que, potser per aquesta mateixa ambigüitat, han estat llegides com a testimonios.En definitiva, es tracta d'una tesi que ofereix una mirada interdisciplinària sobre el testimonio en particular i sobre l'escriptura identitària en general. Es planteja amb la voluntat de bastir una visió completa sobre un producte cultural híbrid com el testimonio però també sobre les implicacions teòriques del tractament crític de tot tipus d'objectes culturals creats en un context interdisciplinari o amb una voluntat política explícita. / This doctoral thesis presents a deep analysis of how a literary genre is created in order to assume a cultural and political representation. This genre is testimonio, a type of literature created during the 70s in Latin America and lately divulged by literary critics as a good example to illustrate some theories on postcolonial literature and the expression of new cultural identities. Testimonio has been defined as a hybrid genre, a type of literature created in the intersection between different models and disciplines in order to open a new space for the expression of subaltern voices. This pragmatic objective has been the most important argument in favor of the existence of this "new" genre. The theoretical side of this study reflects on the process of configuration of this kind of literary objects, created to represent cultures and constructed by an exchange of methods between literature and anthropology. These genres are not empty schemas, but categories that are determined by political and critical wills. To expound this hypothesis, this study begins with an analysis of the interdisciplinary context in which testimonios are produced. The first chapter is focuses entirely on the polemics that the approach of anthropology to literary representations caused in the social science. This approach is induced by the ethnographers' need to find new ways to read their own textual productions and, at the same time, by the wish to invent new ways of writing that let the researcher show consciously the enunciation positions that are generated in the ethnographic encounter. The second and third chapters present a profound study of the formation and critical reception of testimonio. They refer specially to the political conditions that affect the diffusion of testimonios, as well as the critical groups (the ones devoted to postcolonial or subaltern studies, for example) that assume this subaltern genre defense. The problematical constitution of the informant and author positions in mediated testimonios are also analyzed. The fourth and last chapter closes the thesis with a case study about the works of three writers, Oscar Lewis, Ricardo Pozas and Elena Poniatowska, who produce books interpreted ambiguously as literary or ethnographical ones. To sum up, this doctoral thesis offers an interdisciplinary sight on testimonio and identity writing in general. It aims to present a complete work on a hybrid genre but also on the theoretical problems of working with all kinds of cultural objects created in an interdisciplinary context or with an explicit political wish.

El estudio que he presentado como tesis doctoral empieza aclarando en qué sentido se presenta a sí mismo como un proyecto de «lectura» de lo que solemos llamar un «texto poético» griego. Defendíamos que nuestra capacidad de «leer» el poema estaba en relación con el grado de autocuestionamiento del que fuésemos capaces, de ahí que nuestra posible cercanía al texto (o, mejor, a eso que nos ha llegado en cuanto «mero texto») fuese proporcional a nuestra consciencia de la insuperable distancia, pues precisamente en el intento de leer en serio un texto procedente de la Grecia arcaica podía percibirse la urgencia de delimitar el operar irrestricto de categorías que para nosotros, modernos, son ya obvias. El examen crítico de nuestros supuestos ponía de manifiesto el carácter secundario de los mismos, a la vez que remitía a Grecia como «origen» en un sentido no trivial, es decir, como el acontecimiento cuyo tener lugar es su propia pérdida, pérdida que da lugar al otro ámbito: nosotros, la Modernidad.Puesto que manteníamos cierta reserva frente a la tentación de exponer el resultado de un cuestionamiento de nuestros propios supuestos en abstracto, apostando más bien porque fuese la propia confrontación con el texto cuya lectura constituía la auténtica tarea de nuestro estudio la que los hiciese relevantes, una discusión inicial de ciertas palabras griegas con las que Homero describe aspectos de lo que inmediatamente entendemos como «la vida humana» (por ejemplo: nóos, aión y psykhé) introdujo ella misma la actitud que frente al texto nos autoexigíamos en nuestro intento de lectura. Veíamos a través de la exégesis de estas palabras que la finitud era en Grecia lo primario, la noción misma de «ser», y precisamente esto, a saber, la finitud como lo primero, nos resultaba a nosotros, modernos, lo más difícil de pensar. Sin embargo, darnos cuenta de que ella era en Grecia el fondo de sentido no temático instauraba una cierta distancia respecto a nosotros mismos, la misma que hacía posible la apertura de un espacio hermenéutico en el cual poder leer, en este caso, los versos de la Ilíada. / The text that I have presented as PhD begins clarifying in what sense it is presented itself as a "reading project" of what we usually call a Greek "poetic text". I have defended that the capacity of reading is in relation to the degree of thematisation of our own horizon of sense we are able, so that our possible proximity to the text (or, better, to that that have reached us as "mere text") is proportional to our awareness of the insurmountable distance, since precisely in the serious intent of reading a text of the archaic Greece it was made evident the urgency to question the origin of categories that for us, modern people, work with the character of the obviousness. The critical exam of our assumptions showed they were of a secondary nature, and at the same time remitted to Greece as "origin" not in a trivial sense, that is, like the event whose taking place is its own loss, a loss that gives rise to the other area: we, the Modernity. Since I have maintained certain reserve set against the temptation to expose the result of a questioning of our assumptions in an abstract way, wagering instead that the confrontation with the text whose reading constituted the authentic task of our study would make them prominent, the initial discussion of certain Greek words with which Homer describes aspects of what we immediately understand as "the human life" (for example: nóos, aión and psykhé) introduced the attitude that we requiered ourselves in this intent of reading. Bias of the exegesis of these words I have expounded that the finitud was in Greece the primary ontological notion, the notion of "being" itself, and precisely the acknowledgement that the finitud is there the basic thing, was for us, modern interprets, a difficulty. Nevertheless, to realize that in Greece it is the ground of sense established a certain distance with respect to ourselves, the same that could make possible the opening of a hermeneutical space in which I have tried to read, in this case, the verses of the Iliad.

No description available.

La sátira literaria ha sido desde siempre un objeto de estudio de difícil definición. Los especialistas del tema la califican de elusiva, proteica y escurridiza, precisamente porque las características constantes del género varían tanto de un poema a otro, que resulta complicado establecer un modelo común a todas las obras.El presente análisis intenta echar luz al problema de la elusividad de la sátira. Para ello, recurrimos a herramientas metodológicas provenientes de campos del conocimiento distintos del de la Filología Clásica, tales como la Semiótica, en general, y la Semiótica de la Cultura, en particular, además de otras como el Análisis del Discurso y la Teoría de los Polisistemas.Partimos de la hipótesis de que la sátira romana fue un género de fronteras entre dos sistemas semióticos distintos, el literario y el social. Ambos están en tensión constante debido a que, mientras el sistema literario es autorreferencial, es decir, crea mundos sin necesaria existencia en la realidad empírica del momento de producción, el sistema social es multirreferencial, porque reenvía constantemente a signos de existencia histórica.En segundo lugar, planteamos que la sátira fue un antitexto literario, definido por la marginalidad que el género ocupó en el sistema poético de la Roma antigua. El concepto de antitexto fue desarrollado por Yuri Lotman y la Escuela de Tartú como el texto que se opone a las reglas que un sistema literario establece para que los textos se consideren semióticamente válidos. El antitexto se define como el texto que desafía la normativa vigente, que se resiste a la codificación y que constituye una amenaza para los textos canónicos, porque plantea la alternativa de existencia semiótica al margen de los rasgos exigidos por el sistema.Esta propuesta es novedosa y tiene relevancia por dos razones. En primer lugar, porque nos acercamos con ella a la noción textual de género, es decir, dejamos de ver el género como un 'modelo' y, en definitiva, como algo externo al texto mismo.Y en segundo lugar, porque plantea una ruptura con respecto a los géneros canonizados del momento. La sátira ingresó en el sistema literario romano como una vía alternativa a la de los géneros tradicionales, y se abrió camino, paradójicamente, mediante rasgos que el propio sistema descalificaba, como la poesía conversacional, alejada de lo mitológico, y con una temática social. Así, la sátira vino a llenar un casillero vacío a través de la antagónica combinación de poesía y sermo.El análisis se centró en las sátiras programáticas de Horacio y Persio, esto es, Hor. Sat. I 4, I 10 y II 1, y Persio I y V, dada la convicción de que en los pasajes metatextuales se entrelazan los códigos literarios y los códigos sociales como en ninguna otra parte de los poemas. Los textos en los que el poeta reflexiona sobre su propia actividad creativa son espacios de tensiones políticas, y en ese ejercicio de autodefinición se dirimen cuestiones tan relevantes como la postura que el poeta adopta ante el poder político, la manera como esto influye en la orientación literaria que da a su obra, o las respuestas que da a la tradición que elige seguir, entre otras.El estudio pormenorizado de los textos a la luz de las condiciones sociales y políticas históricas del contexto de producción de las obras nos permite explicar la sátira como un género de fronteras situado conflictivamente entre la intertextualidad y la interdiscursividad. La inasibilidad del género halla en este entrecruzamiento de códigos la mejor explicación de sus tensiones y de las dificultades que desde siempre hemos tenido los críticos para definir el objeto de estudio. / Literary satire has always been a complex object of study. Scholars describe it as 'elusive' and 'protean', because its constant characteristics vary so much from one poem to another, that it is difficult to set a common pattern to all the individual works.The present study sustains the hypothesis that Roman satire can be located in the boundaries of two semiotic systems: the literary one, which tends to self-referentiality (that is, to the creation of worlds which do not necessarily exist in the empirical reality), and the social one, which is multi-referential (because it constantly refers to discourses of social reality).The second hypothesis we propose is that Roman satire is a literary anti-text defined by its bordering position between the literary and the social system. Developed by Yuri Lotman's Semiotics of Culture, the 'anti-text' is that which opposes the rules that a literary system sets for texts semiotically valid. The anti-text is a marginal text in competition for being part of the canon; it resists codification and threatens canonical texts because it represents the possibility of semiotic existence out of the system's rules.Roman satire emerges as an alternative way of expression in the literary system, and consolidates its place between the previous genres through characteristics which paradoxically the own Roman literary system discredited: conversational, anti-mythological and socially concerned poetry. Viewed from this perspective, satire fills an empty pigeonhole in Roman poetry by the conflicting combination of sermo and poetry. We focused the analysis on Horace's and Persius' programmatic satires, which are metatexts. These texts speak about the creative activity and enclosure political tensions; they are exercises of self-definition in which relevant issues arise: the position the poet assumes towards political power; the way it influences his poetics; or the answers the poet gives to the tradition he chooses.The detailed study of the texts already mentioned considering the social and political contexts of production allows us to explain satire as a genre of boundaries, polemically placed between intertextuality and interdiscoursivity.

Aquesta tesi doctoral tracta els conceptes de gènere discursiu i de professió des d'un punt de vista teòric i en l'aplicació a la figura del traductor jurídic i jurat (TJJ). La hipòtesi inicial del treball planteja que l'estat socioprofessional dels TJJ pot explicar-se a través del grau de professionalització, açò és, a través de la consolidació en l'entorn comercial i, per tant, a través del nivell d'homogeneïtat aconseguit pel producte del seu treball, açò és, la traducció, com la (re)creació discursiva que el professional ofereix al mercat. Així, s'incorporen a l'enfocament professional de la traducció les perspectives sorgides en la sociologia i es proposa un marc descriptiu que puga aplicar-se als TJJ i a altres professionals, com els advocats, para obtenir termes de comparació amb els quals explicar aquesta activitat mercantil. A continuació, la tesi se centra en la noció de gènere discursiu i en les possibilitats d'aplicació des d'una perspectiva sociocultural, cognitiva i discursiva. En aquest sentit, s'adopta un marc d'anàlisi que permet accedir des de la forma al contingut, a fi d'aconseguir, en l'anàlisi dels texts jurídics i de les traduccions, una visió que abaste els coneixements, destreses i valors que caracteritzen la comunitat productora del discurs. Posteriorment, duen a terme estudis empírics, descriptius i experimentals, amb els quals s'analitza la figura del TJJ, de l'advocat i la producció textual d'ambdós professionals. Finalment, es proposa una diagnosi de l'estat professional dels TJJ, així com vies d'investigació i acció que permeten solucionar els problemes més urgents d'aquesta activitat professional.