La tesi es proposa posar de manifest les representacions entorn de les llengües (i d'altres qüestions relacionades) que apareixen en l'ensenyament secundari obligatori públic de Barcelona. Aquestes representacions s'obtenen mitjançant tres canals: l'entrevista personal oberta amb professorat de les àrees lingüístiques de diferents instituts públics de Barcelona; una enquesta (fonamentalment basada en l'expressió de grau d'acord amb determinades afirmacions relacionades amb l'ensenyament de llengües, la política i la planificació lingüístiques o la sociolingüística) passada a la totalitat del professorat dels intituts estudiats, i finalment una anàlisi de diverses línies de llibres de text de llengua i literatura catalana i castellana editats a Catalunya.Un dels objectius principals del treball era esbrinar si en un àmbit multilingüe com és la ciutat de Barcelona s'estan desenvolupant ideologies lingüístiques alternatives a l'homogeneïtzació i favorables al manteniment de la diversitat lingüística en general. Les conclusions principals són que hi ha, en efecte, un discurs de suport a la diversitat lingüística, però que resulta considerablement epidèrmic i contradictori amb certes representacions lingüístiques més específiques i amb determinades pràctiques escolars. Es posa de manifest que el professorat més en contacte amb la diversitat efectiva la valora positivament i la considera una font de recursos pedagògics: "com més llengües saps, més saps de llengua". Es detecta, tanmateix, una sensible inèrcia en la consideració d'un model lingüístic intrínsecament correcte i en la perpetuació de la jerarquització de llengües i de variants, tant territorials com socials, especialment en els llibres de text, on encara es poden trobar freqüents condemenes de formes dialectals o conceptualitzacions de variant dialectal com a varietat subordinada, incorrecte o subllengua (concepte que no apareix en les entrevistes al professorat). D'altra banda, es constata que, segons el professorat, a Barcelona els parlants de llengües diferents del català i el castellà, quan deixen de transmetre la seva pròpia llengua sempre adopten el castellà, de manera que els seus descendents seran monolingües castellanoparlants. Tanmateix, també es troben indicis d'un discurs crític i renovador en les representacions lingüístiques del professorat en la direcció de l'igualitarisme lingüístic i de la preservació de la diversitat. / The thesis aims to clarify linguistic representations occurring in compulsory public secondary education in Barcelona by means of three data-gathering methods. These are: face-to-face interviews with language teachers in public secondary schools in Barcelona; a survey of teachers in these same schools concerning their degree of agreement with certain statements on language questions; and an analysis of several lines in text books.One of the main objectives of the study was to ascertain whether, in a multi-lingual environment like the city of Barcelona, linguistic ideologies that are alternative to homogenisation and favour the maintenance of linguistic diversity are being developed. The main conclusions are that there really is a discourse supporting diversity, but that this discourse turns out to be fairly superficial and in contradiction with certain more specific linguistic representations and with determined practices. It was found that teachers in closer contact with effective diversity value this positively and consider it a source of pedagogic resources. However, a marked inertia in taking on board an intrinsically correct linguistic model and in perpetuating the hierarchisation of both languages and variants, both territorially and socially, and especially in text books, was found. However, there were also signs of a critical and innovative discourse in teachers' linguistic representations, in the direction of linguistic egalitarianism and the conservation of diversity.

La tesi és una aproximació a la descripció de la llengua saamaka, un crioll de base anglesa i portuguesa parlat al Surinam i a la Guaiana Francesa. La perspectiva principal de l’estudi és sincrònica, tot i que es té en compte també la dimensió diacrònica de la llengua, especialment per mirar de comprendre l’origen i el desenvolupament d’aspectes determinats. La metodologia emprada ha estat l’elicitació, l’anàlisi de textos enregistrats i la immersió. La recerca es basa fonamentalment en les meves pròpies dades, obtingudes en el treball de camp que he dut a terme a la Guaiana Francesa, acollida pel Laboratoire des Sciences Sociales de l’Institut de Recherche pour le Developpement (IRD), i al Surinam. Per a l’elaboració de la tesi vaig fer cinc estades breus, que es van desenvolupar en tres àmbits: Cayenne (capital de la Guaiana Francesa), un poble saamaka de l’oest guaianès i el territori saamaka tradicional a l’interior del Surinam. Evidentment, es prenen en consideració els estudis previs sobre la llengua saamaka i sobre les altres llengües pertanyents al mateix grup de criolls surinamesos, així com la bibliografia general dedicada a la discussió teòrica sobre l’origen i el desenvolupament de les llengües criolles. Aquesta tesi doctoral no parteix d’una pregunta que calgui respondre o d’una hipòtesi que calgui validar, sinó que es tracta d’una descripció d’alguns aspectes d’una llengua. Tampoc no s’inclou estrictament en cap dels corrents actuals de la criollística sinó que cerca respostes ad hoc. La tesi està estructurada en set capítols i dos apèndixs. El capítol I és una introducció sobre els pídgins i els criolls, i sobre la disciplina acadèmica que es dedica a l’estudi d’aquestes llengües. Em va semblar convenient incloure aquest capítol atesa la manca de tradició acadèmica d’aquest àmbit al nostre país, que es pot explicar en part per la inexistència de criolls de base catalana i l’escassedat de criolls de base espanyola. El capítol II se centra ja en els criolls del Surinam i la Guaiana Francesa, i més concretament en el saamaka dins aquest grup de criolls; inclou informació sobre les hipòtesis al voltant de la gènesi del saamaka i també una aproximació sociolingüística a la comunitat saamaka en el moment actual. El capítol III se centra en la composició del lèxic, un aspecte especialment interessant, ja que es tracta d’un crioll amb dues llengües lexificadores, l’anglès i el portuguès; hi he inclòs els resultats d’un recompte propi de vocabulari bàsic (la llista i l’anàlisi es troben en apèndix). El capítol IV inclou l’anàlisi de la fonologia segmental i suprasegmental. El capítol V està dedicat a la morfologia de la llengua; s’hi descriuen les classes de mots en saamaka, així com alguns processos morfològics de creació lèxica a partir de la derivació i també de la reduplicació. El capítol VI se centra en un aspecte sintàctic que m’ha semblat especialment rellevant, com és la predicació no verbal. Finalment hi ha el capítol VII, a mode de cloenda. A l’apèndix I s’hi detallen algunes informacions sobre els contextos i les circumstàncies del treball de camp, a la Guaiana Francesa i al Surinam; l’apèndix II conté la llista de vocabulari bàsic de cent mots i el recompte segons llengua d’origen presentat al capítol III. / The dissertation is an approach to the description of Saamaka (Saramaka, Saramaccan) language, an English and Portuguese-based creole spoken in Suriname and French Guiana. The main perspective of the study is synchronic, but it also takes into account the diachronic dimension of the language to try to understand the origin and development of certain aspects (of creoles languages). The methodology used to collect data included data elicitation, recorded text analysis and immersion. The research is based on my own data, obtained from the fieldwork I conducted in Suriname and French Guiana, hosted by the Laboratoire des Sciences Sociales de l’Institut de Recherche pour le Developpement (IRD). While working on the thesis, I made five brief trips to the region: Cayenne (capital of French Guayana), a Saamaka village in the West of Guiana and to the traditional territory in the interior of Suriname. I have taken into account the previous studies on Saamaka language and other languages included in the same group of Surinamese creoles, and also the literature devoted to general theoretical discussion on the origin and development of creole languages. This dissertation is not based on a question to be answered or a hypothesis to be validated, but rather is a description of some aspects of a language. It does not adhere to any of the current trends in creolistic studies; every question could have a different ad hoc explanation. The study is divided into seven chapters and has two appendices.

Esta tesis se presenta como compendio de publicaciones. Se hace una breve revisión de la lingüística cuantitativa y algunas de sus leyes: la ley de Zipf, la ley de Menzerath-Altmann y la ley de brevedad. Se propone además el principio de compresión en ciencia cognitiva y lenguaje. Para empezar, se presenta la ley de Zipf y se revisa la relación entre el exponente de la distribución de frecuencias y el exponente de la relación potencial entre la frecuencia y su rango. Se demuestra que ambos exponentes coinciden únicamente cuando su valor es el número de oro. Tras revisar las desviaciones de la ley de Zipf en el lenguaje, se incluye el primer estudio de estas desviaciones realizado con corpus de enfermos de Alzheimer, con el ánimo de detectar la evolución verbal de la enfermedad, lo que en el futuro podría ayudar a mejorar la detección precoz de la patología. Al explicar la ley de Menzerath-Altmann se muestra su no trivialidad estadística, y se aplica al estudio del nivel cromosómico del genoma y su relación con los modelos de fragmentación aleatoria. Posteriormente, tras exponer la ley de brevedad, se corroboró su presencia en los corpus de siete lenguas y se exploró, con diversos resultados, en el repertorio de delfines y en las emisiones de primates no humanos y cuervos. Seguidamente se presentan algunos principios generales que rigen la comunicación, entre ellos el principio de compresión, que tiene como consecuencia la ley de brevedad. El principio de compresión, originario de la teoría de la información, se propone para la ciencia cognitiva y la comunicación. Por último, se explora el fenómeno de la comunicación química, más allá del ADN. Tras revisar los conceptos de infoquímico, feromona y aleloquímico, se analiza cuantitativamente la base de datos Pherobase, encontrando dos regímenes de la ley de Zipf en la distribución de infoquímicos según el grado o número de especies que utiliza cada sustancia, lo que demostraría que también hay un repertorio químico nuclear y otro periférico en la comunicación química, en analogía a lo que sucede en el lenguaje. / vThis thesis is presented as a compendium of articles. It is a brief review of quantitative Linguistics and some of its laws: Zipf's law, Menzerath-Altmann’s law and brevity’s law. Also we propose and intend to integrate the principle of compression in cognitive science and language. First, we revisit Zipf’s law and the relationship between power law distribution of a magnitude and the corresponding power relationship between the magnitude of a certain element and its rank. We show that the exponents of the two power laws coincide when its value is the famous golden number. Deviations from the Zipf’s exponent in the words of mid-frequency for GDS5 patients with Alzheimer’s Disease (AD) have been observed, but not for GDS4 patients, showing that it is possible to predict the evolution from one disease stage to another in the AD and determine when syntax is altered, exploring the simple oral production of the patient. After that, we demonstrate that words follow Zipf’s law of brevity in human language, and conformity to this general pattern has been seen in the behavior of a number of other species. It has been argued that the presence of this law is a sign of efficient coding in the information theoretic sense, and the law has been connected with compression’s principle, the information theoretic principle of minimizing the expected length of a code. We argue that compression is a general principle of animal behavior that reflects selection for efficiency of coding. Finally, we explore Menzerath-Altmann’s law in genomes, aplying quantitative linguistics powerful tools for investigating nontrivial connections between human language and genomes. The distribution of infochemicals across species is investigated when they are ranked by their degree and we find that a double Zipf (a Zipf distribution with two regimes with a different exponent each) is the model yielding the best fit. This suggests that the world wide repertoire of infochemicals contains a chemical nucleus shared by many species and reminiscent of the core vocabularies found for human language in dictionaries or large corpora.

El estudio pretende analizar las influencias del modelo formativo AICLE (Aprendizaje Integrado de Contenidos y Lengua Extranjera) y EFI (Enseñanza Formal del Inglés) en los niveles de ansiedad y disposición a comunicarse en LE (DAC-LE) de los aprendices de inglés LE. La muestra total está compuesta por 185 alumnos de 2º curso de enseñanza secundaria obligatoria (ESO) de tres escuelas concertadas de Mallorca (España), entre los cuales 87 son estudiantes AICLE y el resto (N= 98) estudiantes no-AICLE. La recogida de datos del alumnado fue llevada a cabo a través de un conjunto de cuestionarios: el cuestionario de perfil (Background questionnaire), la versión española de la Foreign Language Classroom Anxiety Scale – FLCAS (Escala de Ansiedad en las Clases de Lengua Extranjera) y del Stait-Trait Anxiety Inventory – STAI-E (Inventario de Ansiedad Rasgo-Estado), la Escala de Disposición a Comunicarse (Willingness to Communicate Scale - WTCS), el Medidor de Disposición a Comunicarse en Inglés (WTC-METER), y un cuestionario docente. Los resultados generales de la investigación sugieren que: (1) los niveles de ansiedad en contextos AICLE fueron más elevados que en los contextos EFI; (2) los alumnos AICLE se sentían menos ansiosos que los alumnos no-AICLE en las clases EFI; (3) las actividades de interacción comunicativa fueron las más ansiógenas en contextos AICLE, mientras que en los contextos de instrucción formal en inglés la ansiedad se asoció, primeramente, con la corrección y, secundariamente, con la comunicación; (4) los alumnos AICLE se mostraron más dispuestos a comunicarse en LE que los no-AICLE en ambos contextos de enseñanza-aprendizaje y, finalmente, (5) el rendimiento en LE se relacionó positivamente con bajos niveles de ansiedad-LE, altos niveles de DAC-LE y la participación en programas AICLE. / This study aims to analyze the influence of the training model (Content and Language Integrated Learning/CLIL and English formal instruction/EFI) on the levels of anxiety and Willingness to Communicate (WTC) of foreign language learners of English. The total sample consisted of 185 students in Secondary Schools in Mallorca, Spain. The CLIL sample consisted of 87 participants, and the rest of students formed the non-CLIL group. Data collection was carried out through a set of questionnaires: the background questionnaire, the Spanish versions of the Foreign Language Classroom Anxiety Scale (FLCAS) and the State-Trait Anxiety Inventory (STAI-E), the Willingness to Communicate Scale (WTCS), the Willingness to Communicate Meter (WTC-METER), and a questionnaire addressed to teachers. The main results suggest that: (1) levels of anxiety were higher in CLIL contexts than in EFI contexts; (2) in EFI classes, CLIL students felt less anxious than non-CLIL students; (3) communicative interaction activities were the most anxiogenic factor in CLIL contexts, whereas, in EFI classes, anxiety was associated, first, to correction and, second, to communication; (4) WTC in English was higher in CLIL participants than in non-CLIL learners and it remained stable in both learning contexts for the former; finally, (5) achievement in FL was positively associated with low levels of anxiety-LE, high DAC-LE and participation in CLIL programs.

La tesi inclou un apèndix que per les seves característiques no s'inclou en el material de la present edició digital. Si teniu interès a consultar-ho, us podeu posar en contacte amb l'autora. / Varios estudios realizados en las últimas décadas del siglo XX y las primeras del XXI demuestran que el futuro simple en español (cantaré) está en pleno retroceso en Hispanoamérica y en el resto de zonas peninsulares para la expresión de eventos prospectivos frente a la forma perifrástica IR A + INFINITIVO (voy a cantar). Algunos estudios que lo reafirman son los de Miró y Pineda, 1990; Gómez Manzano, 1992; Almeida y Díaz, 1998; Troya Déniz, 1998; Sedano, 2006; Melis 2006. No obstante, en los territorios de habla catalana se considera que, respecto del español general (peninsular y americano), la tendencia es inversa: la estructura perifrástica es menos productiva que la sintética (Ramírez-Parra y Blas Arroyo, 2000; Buzón García, 2013, en áreas de la Comunidad Valenciana, e Illamola, 2008 y 2013, en zonas de Cataluña). La tesis doctoral que se presenta tiene como objetivos principales analizar, por un lado, la distribución de la forma sintética –RÉ y de la construcción perifrástica IR A + INFINITIVO en contextos prospectivos para comprobar en qué medida sigue la tendencia señalada para el español general. Y, por otro, estudiar esta variación en el marco de los fenómenos de contacto de lenguas, en tanto que se examina a partir de un corpus de producciones orales escolares de informantes bilingües castellano-catalán, entre 11 y 16 años, de dos municipios de Cataluña —Mataró y Manlleu— y en dos momentos temporales distintos —cuando cursaban 6º de primaria y, cuatro años más tarde, cuando cursaban 4º de la ESO. Concretamente, se quiere constatar la influencia del catalán en la producción de enunciados con referencia temporal prospectiva en castellano, expresados mediante una u otra forma. Si bien en catalán existe la perífrasis ANAR A + INFINITIVO, esta no acepta el valor de futuridad y mantiene el valor etimológico de movimiento y de finalidad. En cambio, en castellano, sí es posible dicho valor (y otros modales), dado el diferente grado de gramaticalización que presenta esa estructura en esta lengua. Por lo tanto, se considera que la imposibilidad que presenta el catalán para formular enunciados prospectivos mediante la construcción perifrástica con el verbo IR repercute en el empleo que hacen los informantes de una u otra forma de expresión en castellano. Así, aquellos individuos cuya lengua inicial sea el catalán producen mayor número de formas sintéticas y, por contra, aquellos informantes cuya lengua inicial es el castellano emplean formas analíticas en mayor medida. Se parte, por tanto, de la hipótesis de que la lengua inicial de los informantes es uno de los factores que inciden en el uso de una u otra variante para la expresión de futuro. Ahora bien, además de las variables clásicas que emplea la sociolingüística variacionista (sexo, edad), se incluyen como posibles condicionantes de este particular empleo nuevas variables independientes que permiten examinar más de cerca este fenómeno y las prácticas lingüísticas de los individuos; a saber: uso de castellano en el seno familiar, empleo de castellano en las interacciones entre amigos, competencia oral declarada y consumo de programas televisivos en castellano y en catalán. Todas estas variables inciden en los usos y prácticas lingüísticos de los individuos y, en consecuencia, condicionan en mayor o menor medida el empleo del futuro simple de indicativo y la perífrasis. En conclusión, en esta tesis se constata, en primer lugar, que los individuos analizados emplean de forma profusa la forma sintética, de modo que la tendencia es contraria a la constatada en otras zonas castellanohablantes monolingües y que puede hablarse de un fenómeno de convergencia lingüística, donde el sistema del castellano se está acercando paulatinamente al del catalán. Y, en segundo lugar, que el factor que de forma significativa condiciona el uso de la forma perifrástica es el sexo, aunque se observan correlaciones entre el empleo de IR A + INFINITIVO y la lengua inicial, la competencia oral declarada en castellano y el consumo televisivo: cuanto mayor es la presencia de castellano en estas esferas, mayor es la producción de FA. / Several studies in the last decades of the 20th and early 21st century show that, in Latin America and the rest of the Iberian Peninsula, there is a clear decline in the use of the future simple (cantaré) to express prospective events; the periphrastic construction IR A +INFINITIVO (voy a cantar) prevailing over it (Miró & Pineda, 1990; Gómez Manzano, 1992; Almeida & Diaz, 1998; Troy Déniz, 1998; Sedano, 2006; Melis 2006). However, in the Catalan-speaking territories it is considered that, in contrast to general Spanish (Peninsular and American), the tendency is the opposite: the periphrastic structure is less productive than the synthetic (Ramirez-Parra & Blas Arroyo, 2000; Buzón García, 2013, in Valencia, and Illamola, 2008, 2013 in Catalonia). The first aim of this doctoral thesis is to analyze, on the one hand, the distribution of the synthetic form (futuro simple) and the periphrastic construction (IR A + INFINITIVO) in prospective contexts, in order to see to what extent the described tendency for general Spanish remains. And, on the other hand, to study this variation in the context of language contact phenomena, by means of an oral corpus of 11-16 year old Spanish-Catalan individuals, from two cities in Catalonia —Mataró and Manlleu—, and at two different moments: during 6th grade and, four years later, when they were in 4th grade of ESO. It is assumed, therefore, that the L1 of the informants is one of the factors that influences the use of one or other variant for expressing the future. Now, apart from the classic variables used by variationist studies (sex, age), we include new independent variables as potential determinants of this particular use in order to better understand this phenomenon; namely use of Spanish in the family, use of Spanish in interactions between friends, declared oral competence and the consumption of TV programs in Spanish and Catalan. All these variables affect the uses and linguistic practices of individuals and, consequently, determine to a greater or lesser extent the use of simple future indicative and periphrastic construction. In conclusion, this thesis finds, first, that the individuals analyzed used the FS to a high degree, demonstrating that the tendency is clearly the opposite to that found in monolingual Spanish areas. Therefore, we can consider it a phenomenon of linguistic convergence where the Spanish linguistic system is gradually approaching that of Catalan. And, second, that the factor that most significantly affects the use of the periphrastic construction is sex, although there is a correlation between the use of IR A + INFINITIVO and L1, declared oral competence in Spanish and TV programs in Spanish: the higher the presence of Spanish in these areas, the greater the production of FA.

Còpia digital de l'exemplar imprès de la tesi dipositat a la Biblioteca de Lletres / El treball que aquí presentem tesi és el fruit d'anys d'investigació sobre l'estructura de la llengua llatina, dins del projecte sobre estructura sintàctica del Grup de Lingüística Llatina de la Universitat de Barcelona (GLLUB). La seva aspiració és, tot partint de l'estudi d'uns fenòmens particulars d'aquesta llengua, donar-ne una visió global. Pretén, a més, ser un estudi comprensiu, en el sentit que, en determinats moments, farà ús d'aspectes diversos i aparentment heterogenis de la llengua. Ara bé, aquests elements heterogenis estan inclosos dins d'un sistema i, en conseqüència, són necessàriament interactius. Aquest treball té també una altra peculiaritat: es desenvolupa dins d'un marc teòric específic. Això ja fa que s'hagin de prendre de bell antuvi determinades opcions. Si bé no és infreqüent sentir que sotmetre's a una teoria és una tirania en si mateix, també és cert que és un considerable avantatge quan el que intentem és donar una visió global d'un univers determinat, en el nostre cas, la llengua llatina (àdhuc, anant més enllà, el llenguatge). Qualsevol ciència que es vanti de tal, necessita una teoria general, uns pressupòsits teòrics, que donin suport a la seva proposta particular. Fins i tot per explicar per què una poma cau al terra, es va proposar una teoria general sobre l'atracció de les masses corpòries. De tota manera, en el nostre cas, triar una determinada teoria del llenguatge comporta com a conseqüència unes certes implicacions de mètode i consideració. Això vol dir que determinades opcions no es prendran en compte, perquè metodològicament resulten inapropiades. Aquesta posició respecte d'altres treballs en lingüística, en general, i en lingüística llatina, en particular, no equival a dir, però, que no es tinguin en consideració propostes procedents d'altres teories en el nostre camp. En alguns casos seran, senzillament, ortogonals; en d'altres, pel contrari, la idea serà aprofitable, però no la metodologia. Aquest és el cas, per exemple, de les oracions de relatiu. Ja que el que es pretén al llarg d'aquest treball és descobrir coses sobre l'estructura (jeràrquica o no) de la llengua llatina, el que ens interessa en parlar de relatius és veure les restriccions que afecten la relació entre la realització concreta del pronom i el nucli lèxic que el selecciona; el que en gramàtica generativa es diu moviment i restriccions sobre el moviment. Així doncs, no parlarem de classificacions semanticoIògiques establertes segons el significat que semblen aportar al seu antecedent. Això en si mateix, no implica que un enfocament sigui ni millor ni pitjor que l'altre. Significa, senzillament, que els objectius són diferents i que, necessàriament, la manera d'escometre el problema, serà diferent. Al final tot ens ha de servir per entendre millor la llengua a la qual tant de temps hi dediquem. Aquest treball es composa de tres parts o blocs. El primer d'ells (el capítol primer) ofereix una visió general i obligadament comprimida del model teòric en el qual s'insereix aquesta investigació. En primer lloc, es presenten succintament els fonaments més generals de la teoria; a continuació, es fa una exposició de l'organització i funcionament del model, i es tracten individualment les diverses sub-teories, prestant especial atenció a aquells elements rellevants al treball que es desenvolupa en els capítols següents; finalment, es fan unes consideracions sobre una de les qüestions centrals que aquí es tracten: la configuracionalitat. El segon bloc (capítols segon, tercer i quart) constitueix pròpiament la tesí. Al començament de cada capítol es fa una petita introducció a la història i tractaments anteriors del problema que es planteja; a continuació es presenten les dades llatines i, finalment, es fa la proposta teòrica. Una petita conclusió i/o discussió al final de cada capítol ajudarà a mantenir el fil, i a recordar la direcció del que volíem mostrar. El tercer bloc està format per un grup de taules de referència, destinades a facilitar la lectura i comprensió dels aspectes més formals d'aquest treball. La primera d'elles és una mena de 'diccionari' de termes tècnics, que inclou, per a cada unitat, la denominació completa, les sigles (si es fan servir), la denominació en anglès (si s'escau), una breu explicació i el capítol, secció o subsecció que hi fa referència d'una manera més rellevant. Aquestes taules inclouen termes de gramàtica generativa i termes de gramàtica tradicional, de manera que pugui ser útil tant a l'investigador de qüestions de lingüística general com a l'estudiós de les llengües clàssiques La segona d'elles (la inversa de la primera) està destinada a aquelles persones coneixedores de l'àmbit lingüístic generatiu que vulguin fer una consulta particular d'aquest treball. Consisteix en una llista dels mateixos termes tècnics, en anglès, amb l'equivalent en català que s'ha utilitzat en aquest treball. La tercera, per últim, és un llistat de les referències dels exemples llatins utilitzats en el treball. Inclou el número amb el qual apareixen en el cos del treball, l'exemple i la cita corresponent. Finalment, la bibliografia. S'ha utilitzat el sistema autor (data), que és el que es fa servir en els treballs de gramàtica generativa, per la comoditat que ofereix a l'hora de fer-hi les oportunes referències. Cada vegada que es fa menció d'una obra en el decurs del treball, es fa constar el cognom de l'autor, seguit, entre parèntesi, de l'any de publicació de l'obra en consideració; si en aquest any, l'autor ha publicat més d'una obra, es farà constar darrera de l'any una lletra per ordre alfabètic (a, b, c, ... ), seguint l'ordre de publicació dins del mateix any. Aquesta bibliografia no pretén ser un llistat exhaustiu de tots aquells treballs que han estat publicats sobre un tema determinat. Per exemple, no pretén incloure tot el que, fins a aquest moment, s'ha publicat sobre oracions de relatiu; inclou només allò que ha estat pertinent pel desenvolupament d'aquest treball. Aquells treballs que, o bé han quedat obsolets (i no mantenen algun tret que els faci rellevants), o bé han quedat subsumits en treballs i desenvolupaments posteriors, tampoc no han estat inclosos. Això sí, hem intentat no excloure cap treball pel senzill fet de tenir més de vint anys.

Còpia digital de l'exemplar imprès de la tesi dipositat a la Biblioteca de Lletres / A les últimes dècades el domini i els objectius de la fonètica i la fonologia s’han ampliat notablement. Actualment inclouen no tan sols l’estudi i explicació dels aspectes observables del llenguatge, sinó també els aspectes físics, psicològics i socials, i, en particular, l’estudi de com funciona la ment humana en l’aprenentatge i producció del llenguatge. Els mètodes de recerca, tanmateix, no han evolucionat de la mateixa manera. Es continua recorrent a l’observació i classificació dels fets i a l’especulació hipotètica de llurs causes funcionals. L’objectiu d’aquest treball és presentar la metodologia experimental i advocar pel seu ús el l’estudi fonètic i fonològic, ja que permet la contrastació empírica de les explicacions i hipòtesis sobre el funcionament del llenguatge. Potser aquest mètode de recollir evidències ha estat considerat com el domini d’altres ciències “més empíriques” com la física o la psicologia, i els instruments per a contrastar hipòtesis han estat considerats inaplicables a qüestions lingüístiques. Aquest treball es proposa d’argumentar que la lingüística, i en particular la fonètica i la fonologia, té l’avantatge de ser susceptible d’experimentació i demostrar, mitjançant quatre experiments originals, que l’experimentació és un mètode útil i fàcilment accessible per a recollir informació sobre qüestions lingüístiques.

Aquesta tesi doctoral caracteritza les formes lingüístiques que permeten establir referències díctiques de persona posant-les en relació amb els marcs participatius en què té lloc la interacció, i més concretament amb la descomposició de les nocions d'enunciador i enunciatari establerta per Goffman (1981) i Levinson (1988).En el primer capítol, introductori, s'estableixen l'objectiu general, els específics i les hipòtesis de partida, i es justifica el marc teòric de la pragmàtica i la metodologia utilitzada.En el segon capítol es fa una aproximació històrica a l'estudi de la dixi, des del precedent de la Sintaxi d'Apol·loni Díscol fins a l'actualitat, i es fa un repàs a les primeres aportacions contemporànies (Jespersen, Bühler, Jakobson, Lyons), i a les procedents de la semiòtica (bàsicament, Peirce i Burks), i sobretot de la pragmàtica (Fillmore, Levinson, Rauh, Vanelli i Renzi, Kerbrat-Orecchioni).En el tercer capítol es caracteritza la dixi per disposar en els capítols centrals d'un marc conceptual i una terminologia precisos i coherents. Es pren partit en algunes de les qüestions en què no hi ha un acord total en la bibliografia (la inclusió de la dixi de manera com a categoria díctica, juntament amb la de persona, la de temps i la de lloc; el rebuig argumentat del concepte de dixi social; la distinció entre categories díctiques i usos de la dixi on s'inclou la dixi discursiva ). El tercer capítol també estableix una primera classificació de les principals formes que codifiquen la dixi en català; i delimita les fronteres que es poden establir amb altres fenòmens propers (l'expressió de la subjectivitat, els diferents graus d'informativitat que poden tenir les expressions lingüístiques i la referència anafòrica).En el quart capítol es defineixen i s'exemplifiquen els marcs participatius a partir de Goffman i Levinson, amb l'objectiu de posar-los en relació amb la dixi de persona en els capítols següents.En el cinquè capítol es caracteritzen les formes gramaticalitzades, o no marcades, per a la referència als participants. S'hi estableix que la primera persona codifica la referència al responsable (el principal de Goffman), no a qualsevol tipus d'enunciador, i la segona al destinatari directe (l'addressed recipient de Goffman), no a qualsevol tipus d'enunciatari. També s'hi qüestiona la distinció entre usos inclusius i exclusius de les formes de plural de primera i segona persona quan hi ha més de dos participants, i els vocatius de crida (calls o summonses) de Levinson (1983) es descomponen en dos tipus, segons que afectin el conjunt de l'esdeveniment de parla o un esdeveniment enunciatiu.En el sisè capítol es caracteritzen les formes alternatives, o marcades, per a la referència als participants, entre les quals es pot destacar la distinció de vuit usos alternatius diferents de la primera persona del plural (sis per a la referència a l'enunciador, un per a la referència al destinatari directe i un altre per a la referència al destinatari no interpel·lat). Altres formes alternatives són la segona persona del singular per a la referència a l'enunciador, formes com menda, servidor-a i un -a, els tractaments de vós i de vostè(s) i diversos tipus de sintagmes nominals lèxics (bàsicament, metapragmàtics i expressius del rol activat).En el setè capítol s'apunten diverses vies d'anàlisi de les dades: els processos interpretatius que se segueixen en la identificació del referent de les formes més vagues des del punt de vista semàntic i més polivalents des del punt de vista referencial; el caràcter motivat, i més concretament icònic, de les formes alternatives; i finalment, la relació que es pot establir entre la dixi de persona i el tractament que fan Brown i Levinson (1978/1987) de la cortesia. / This work characterises person deixis in Catalan beyond the grammatical categories of first and second person, relating it to the participation frameworks set up by Goffman (1981) and Levinson (1988).Chapter 1 establishes the general and specific aims and the hypothesis, and outlines the pragmatic framework and the methodology used.Chapter 2 offers a historical overview of deixis studies, from Apollonius Dyscolus's "Syntax" to the first contemporary approaches (Jespersen, Bühler, Jakobson, Lyons), semiotics (Peirce, Burks), and pragmatics (Fillmore, Levinson, Rauh, Vanelli and Renzi, Kerbrat-Orecchioni).In chapter 3, deixis is characterised. Where there is no agreement in the literature, the author's position is argued (the inclusion of manner deixis as a deictic category, together with person, time and place deixis; the rejection of social deixis as a category; the distinction between deictic categories and uses discourse deixis is included here). The main linguistic expressions that encode deixis in Catalan are classified, and the borders with other phenomena (the expression of subjectivity, information-status and anaphoric reference) are drawn.In chapter 4, participation frameworks are described and exemplified.Chapter 5 characterises grammaticalised, or unmarked, forms in Catalan for participant reference. We establish that the first person encodes reference to the 'principal' (in Goffman's terms), not to any kind of speaker, and the second person to 'addressed recipient(s)', not to any kind of addressee. We also show that the distinction between inclusive and exclusive uses of first- and second-person plural forms is fuzzy when there are more than two participants. As regards vocatives, two kinds of Levinson (1983)'s calls, or summonses, are distinguished - at the speech-event level and at the utterance-event level.Chapter 6 characterises the alternative, or marked, forms for participant reference: mainly, eight uses of the first-person plural, the use of the second-person singular for speaker reference, forms such as "menda", "servidor -a", and "un -a", "vós" and "vostè(s)" polite strategies, and various kinds of lexical noun phrases (most of which are metapragmatic or express footing).Chapter 7 suggests some ways of analysing the data: the interpretation processes followed in referent identification; the iconicity of alternative forms; and the relationship between person deixis and Brown and Levinson (1987)'s approach to politeness.

Un observador interessat pels fenòmens de la comunicació s'adona immediatament que el potencial comunicatiu humà no es concreta, en la interacció ordinària, exclusivament través del canal verbal, sinò que funciona en paral.lel amb d'altres. Entre aquests la gestualitat sembla que mereix, per múltiples raons, una atenció bastant més intensa que no pas la que li han dedicat tradicionalment els especialistes o els interessats en la comunicació.De fet, gairebé no es pot ni parlar d'una autèntica tradició d'estudis sobre la gestualitat. Fins després de la segona meitat del segle actual no es desperta un interès viu sobre aquest fenomen -o sobre l'anomenada "comunicació no verbal", per utilitzar un terme més ampli i difós a partir d'aquest moment històric-, i el que trobem abans són o bé precedents il.lustres (Mallery, Wundt, Efron) en quali tat d'excepcions solitàries, o bé obres que s'enfronten amb la gestualitat i el gest en particular des de tradicions ja constituïdes o d'altra mena (la retòrica, la filosòfica i la psicològica, sobretot).El despertar dels estudis sobre comunicació després de la segona guerra mundial tindrà a la llarga l'avantatge que resituarà el fenomen del gest en un context més ampli, el de la comunicació no verbal en conjunt, s'oferiran les primeres classificacions funcionals que permetran una categorització més fonamentada.Dins d'aquest context epistemològic, si val l'expressió, es difondrà la noció d'emblema, original d'Efron, que substituirà -encara que no en sigui ben bé l'equivalent- la més tradicional i usada de gest simbòlic. La noció ha sofert múltiples matisacions, i el garbuix terminològic que s'hi ha aparellat n'és parcialment una prova. Als efectes d'aquest treball, l' emblema es defineix com un gest autònom (que pot donar-se amb independència del llenguatge verbal) fet amb intenció de comunicar, propi d'una col.lectivitat, i amb un nucli significatiu que en possibili ta una fàcil i breu traducció a una llengua natural, i un reconeixement inequívoc per part del grup humà que l'utilitza.Partint de la base de la classificació funcional de la gestualitat d'Ekman Friesen (1969) de la definició esmentada d'emblema, la tesi implícita d'aquesta investigació és que en el repertori comunicatiu propi d'una comunitat i -en el pla particular- d'un individu, cal integrar-hi, en qualitat d'eines comunicatives al seu abast, un conjunt o repertori d'emblemes, els quals acompleixen funcions comunicatives ben precises -però ben poc estudiades- en el si de 1es interaccions quotidianes.L'objectiu principal de la investigació, l'estab1iment d'un primer repertori bàsic d'emblemes catalans associables amb la modalitat col.loquial (o sigui, oral, espontània, informal interactiva) de la llengua catalana, s'ha acomplert mitjançant una metodologia que ha intentat garantir per sobre de tot la fiabilitat dels resultats, per bé que aquesta opció hagi redundat en dany d'un estudi més ambiciós que abracés un nombre superior de variables (de tipus geogràfic, social, sexual i generacional), segurament de la confecció d'un repertori més ampli (però alhora probablement més indefinit).La metodologia emprada combina una enquesta de codificació amb una de descodificació, les quals s'han passat a un total de vint informants amb característiques homogènies (pel que fa a l'origen, edat, sexe i formació cultural), i té l'avantatge que permet oferir força més dades sobre les unitats objecte d'estudi que els mètodes de la gran majoria de treballs similars duts a terme en d'altres llengües o cultures. En aquest sentit sembla igualment bastant més aconsellable i productiva que l'ús d'una simple enquesta de descodificación anàloga a l'enquesta dialectològica tradicional.El repertori bàsic definitiu d'emblemes catalans establert consta de 108 unitats (una o dues de les quals són susceptibles de ser considerades variants d'altres), i va acompanyat d'un repertori complementari de 65 gestos i d'una recopilació final d'unes altres 48 unitats, que s' ha considerat que no reunien els requisits imprescindibles per ser considerades emblemes. Aquest conjunt total de 221 gestos (anomenat inicialment repertori provisional bàsic) procedia d'una selecció d'un primer repertori provisional de 315 unitats, resultat al seu torn d'una altra selecció elaborada a partir de fonts bibliogràfiques i de dades recollides mitjançant l'observació directa de diferents situacions quotidianes.Complementant la tasca d'establir el repertori, la comparació dels tres reculls esmentats permet observar quines són les categories emblemàtiques més ben representades com a actes comunicatius (la representativa i l'exhortativa), fa possible aventurar algunes hipótesis sobre quines són les menes de gestos més propensos a emblematitzar-se a través d'un procés de convencionalització, ja que els percentatges de les diverses categories assenyalades varien d'una forma prou significativa al llarg dels tres reculls. Tanmateix, fa evident al mateix temps que aquest terreny en particular està necessitat d'estudis més detinguts. Al capdavall, el mateix es pot apuntar en general, pel que fa a la mancança d'estudis, de les múltiples confluències que presenten els camps de la lingüística i de la comunicació no verbal, l'estudi del gest i de la paraula, una àrea en què la interdisciplinarietat és obligada en l'enfocament i en l'anàlisi. / The implicit thesis of this investigation is that in the communicative repertoire peculiar to a community and -at the particular level- to an individual, it is necessary to integrate, as accessible communicative tools, a set or repertoire of emblems or autonomous gestures, which fulfil very precise -but very seldom studied- communicative functions in our daily interactions.The main aim of this investigation has been centered on establishing a first basic repertoire of Catalan emblems that can be associated with the colloquial variety (oral, spontaneous. informal and interactive) of the Catalan language. The methodology used combines a codification test with a decoding one, which have been given to a total of twenty informants with homogeneous characteristics (as far as origin, age, sex and cultural formation are concerned).The final basic repertoire of Catalan emblems consists of 108 items (from which one or two might be regarded as varieties of other items), accompanied by a complementary repertoire of 65 gestures and a final compilation of another 48 items. This total set of 221 gestures (the provisional basic repertoire) originated in a selection from a previous provisional repertoire of 315 items, which was in its turn the result of another selection elaborated from bibliographical sources and from data collected by means of direct observation.Complementing the task of establishing the repertoire, the comparison of the three compilations allows us to observe which are the emblematic categories that are best represented as communicative acts (the representative and the exhortative), and makes it possible to venture some hypotheses about which are the kinds of gestures that are more liable to become emblems through a process of conventionalization, since the percentages of the different categories pointed out vary significantly throughout the three compilations.

Esta tesis se centra en el estudio del silencio en la conversación cotidiana desde un enfoque pragmático y sociolingüístico. Más concretamente, se presenta un estudio basado en un test de hábitos sociales (realizado a 100 informantes jóvenes) y en el análisis de los 1069 silencios registrados en las conversaciones coloquiales de 10 jóvenes (corpus de 20 horas de duración). Entre los aspectos que aborda el trabajo, se encuentran las actitudes lingüísticas hacia el silencio en la conversación, las funciones y significados pragmáticos que presenta el silencio, la influencia de la variable género (es decir, cómo callan los mujeres y los hombres) y la valoración sociopragmática que reciben estos elementos (cortesía, descortesía y “anticortesía”). A cada una de estas cuestiones se le dedica un capítulo. Al final, en forma de epígrafe, también se aborda el estudio del silencio desde un enfoque del análisis de la conversación y se reflexiona sobre la posición que ocupan estos signos paralingüísticos en el turno de habla (posición inicial, interior o final). Entre los resultados que se han obtenido en la investigación destacan los siguientes: (1) el silencio tiene significado pragmático; (2) no lo producen igual mujeres y hombres; (3) las valoraciones sociopragmáticas que recibe dependen del contexto, de la relación social entre los hablantes y de la función comunicativa que desempeñe; y (4) las actitudes que presentan los hablantes hacia él también dependen del sexo de los hablantes, del contexto sociosituacional en que aparezcan y del rol comunicativo de los hablantes (emisor o destinatario). / Aquesta tesi es centra en l'estudi del silenci en la conversa quotidiana des d'un enfocament pragmàtic i sociolingüístic. Més concretament, es presenta un estudi basat en un test d'hàbits socials (realitzat a 100 informants joves) i en l'anàlisi dels 1069 silencis registrats en les converses col·loquials de 10 joves (corpus de 20 hores de durada). Entre els aspectes que aborda el treball, es troben les actituds lingüístiques cap al silenci en la conversa, les funcions i significats pragmàtics que presenta el silenci en la interacció, la influència de la variable gènere (és a dir, com callen les dones i els homes) i la valoració sociopragmàtica que reben aquests elements (cortesia, descortesia i "anticortesia"). A cadascuna d'aquestes qüestions se li dedica un capítol. Al final, en forma d'epígraf, també s'aborda l'estudi del silenci des d'un enfocament de l'anàlisi de la conversa i es reflexiona sobre la posició que ocupen aquests signes paralingüístics en el torn de parla (posició inicial, interior o final). Entre els resultats que s'han obtingut en la investigació destaquen els següents: (1) el silenci té significat pragmàtic; (2) no el produeixen igual dones i homes; (3) les valoracions sociopragmátiques que rep depenen del context, de la relació social entre els parlants i de la funció comunicativa que exerceixi; i (4) les actituds que presenten els parlants cap a ell també depenen del sexe dels parlants, del context sociosituacional on apareguin i del rol comunicatiu dels parlants (emissor o destinatari). / This dissertation focuses on the study of silence in colloquial conversation from a pragmatic and sociolinguistic approach. More specifically, the study was based on the observation of a test of social habits (100 young informants) and the analysis of the 1069 silences of 10 young speakers located in colloquial conversations (corpus of 20 hours). The study examines language attitudes towards silence in the conversation of young Spanish speakers, functions and pragmatic meanings of silence in interaction, the influence of the gender variable (ie, how silent the women and men) and sociopragmatic valuation receiving these elements (politeness, impoliteness and "anti-politeness"). At the end of the investigation, there is a section that analyzes the silence from a focus of conversation analysis and reflects on the position of these paralinguistic signs in the speaking turn (starting, interior or final position). Among the results that have been obtained in the investigation are the following: (1) pragmatic silence has meaning; (2) women and men do not use the same; (3) the sociopragmatics evaluations of silence depend on the context, of the social relationship between speakers and communicative role to play; and (4) attitudes toward silence speakers also depend on the sex of the speakers, the sociosituacional context in which they appear and communicative role of speakers (speaker or listener).