L'objectiu principal d'aquesta tesi és analitzar quines són les divergències i les convergències en la governança urbana de l'aigua a Madrid i a Barcelona des d'una perspectiva històrica.Desgranant aquest objectiu principal se'ns presenten d'altres més concrets que donen forma als diferents capítols d'aquesta tesi. D'aquesta manera se'ns planteja per una banda reconstruir el procés històric d'urbanització de l'aigua en les mencionades àrees urbanes. Per urbanització de l'aigua entenem la mobilització dels recursos hídrics per tal de permetre el creixement urbà. La recerca es planteja també analitzar les configuracions canviants de poder al voltant del control dels recursos hídrics. En tercer lloc, es vol il·lustrar com els recurrents discursos d'escassetat i sequera, així com les canviants tecnologies d'obtenció de recursos hídrics donen forma a les polítiques de l'aigua en ambdues zones. Finalment, la investigació s'interroga sobre si el marc polític i econòmic neoliberal i d'ambientalisme de mercat estan produint respostes similars a nivell de gestió dels recursos hídrics en els dos casos d'estudi.La tesi té un marca caràcter teòric i utilitza l'Ecologia Política Urbana per tal de construir un marc teòric útil per l'anàlisi dels processos històrics i de la situació actual en ambdues àrees d'estudi. La investigació parteix del punt de vista que la història de les ciutats pot ser llegida com la història de l'aigua. En altres paraules, traçar i analitzar la circulació de l'aigua a través del teixit urbà ens permet conèixer el funcionament de les societats modernes en tota la seva complexitat.En un context d'hegemonia neoliberal, l'aigua no tan sols permet el funcionament de les ciutats sinó que també lubrica la circulació de capital a diferents escales. El medi ambient en general, i l'aigua en particular, estan subjectes a diferents processos com poden ser la mercantilització, la privatització o la comercialització. En els capítols teòrics de la tesi, es repassen tots aquests processos així com els debats teòrics que la Geografia Crítica exposa sobre el binomi Neoliberalisme i medi ambient. Al mateix temps, es posa èmfasis en els debats sobre la participació privada en la gestió de l'aigua, així com en els aspectes més tècnics sobre la gestió dels recursos hídrics i el canvi de gestió de l'oferta a gestió de la demanda.Per acomplir amb els objectius plantejat s'han utilitzat diferents metodologies, tant quantitatives com qualitatives: revisió de relats històrics, el treball en hemeroteca, les entrevistes, l'observació participant, o l'anàlisi estadístic.La tesi demostra les diferències en les trajectòries històriques de gestió de l'aigua en les dos grans ciutats de l'Estat i reflexa la dicotomia públic-privat existent ja des de mitjans del segle XIX en quant a serveis urbans bàsics. Es barreja la part discursiva amb la material, traçant l'evolució d'una infraestructura que cada vegada busca recursos més lluny de l'àmbit de consum, arribant a reconceptualitzar el cicle hidrològic, com passa a Barcelona amb la dessalació. Tot aquest canvi ve propulsat per una escassetat d'aigua amb components físics i socials, que es vista com una oportunitat per ampliar els mecanismes de mercat en la gestió dels recursos hídrics.L'anàlisi demostra que l'escala local, regional i global s'entrellacen, per donar forma a una governança de l'aigua multi-escalar. Tant en el cas de Barcelona com de Madrid s'observa que l'obtenció dels recursos, però sobretot la circulació de capital sobrepassa l'escala urbana. La tesi conclou identificant els nexes entre els dos casos d'estudi respecte la neoliberalització de la gestió de l'aigua, així com subratllant l'important paper que l'escassetat d'aigua ha tingut en configurar la política urbana en concret i la política hídrica en general. / The main objective of this thesis is to analyse from a historical perspectives which are the divergences and the convergences in urban water management in Madrid and Barcelona.Beyond this general objective, the research aims to answer more specific questions, which constitute the different chapters of the thesis. First, it documents the historic process of urbanization of water in both areas. By urbanization of water I mean the mobilization of water resources to keep pace with urban growth. The research aims also to analyse the changing choreographies of power over the control of water. In the third place, it illustrates how recurrent water scarcity discourse and drought, as well as the changing technologies to obtain water shape water politics in both cases. Eventually, the investigation intends to understand whether and how the current political and economic neoliberal framework and market environmentalism are producing similar outcomes in the management of water resources in both urban areas.The thesis puts special emphasis on theory and uses Urban Political Ecology to build a theoretical framework to analyse the historical processes of urbanization of water and the current situation in Madrid and Barcelona. One of the premises of the research is that the history of cities can be read as the history of water. In other words, to trace the circulation of water through the urban fabric facilitates the understanding of the functioning of modern societies in all their complexity.In a context of neoliberal hegemony, water not only permits the functioning of the urban fabric but also lubricates the circulation of capital at different scales. The environment in general, and water in particular, are subjected to different processes such as mercantilization, privatisation or commercialization. In the theoretical chapters of the thesis, all these processes are presented as well as the theoretical debates that Critical Geography puts forward regarding the relationship between Neoliberalism and the environment. At the same time, emphasis is put on the debate around private participation in water management, as well as in the more technical aspects and the change from supply-side to demand-side management.To attain the research goals different methodologies, both qualitative and quantitative, have been used: historical accounts, newspaper library research, interviews, participant observation and statistical analysis.The thesis shows the different historical trajectories in what concerns water management in the two most important cities of Spain and the public-private dichotomy in basic urban services present since mid 19th century. The research combines both the material and the discursive, and traces the evolution of the ever-expanding water infrastructure that searches for water beyond the conventional sources, even to the point to reconceptualise the water cycle as it happens in Barcelona with desalination. This change is being legitimated by a social and physical scarcity of water, which is seen as an opportunity to expand the reach of market mechanisms in the management of water resource.The analysis shows how the local, regional and global scales are embroiled, and shape the multi-scalar water governance. Both in the case of Barcelona and Madrid we observe that the circulation of water, but also specially the circulation of capital go far beyond the urban scale. The thesis concludes by identifying the nexus between the two cases in what concerns the neoliberalization of water management. It also underscores the important paper that water scarcity has had in the configuration of urban and water politics and policies.

Proefschrift Universiteit van Amsterdam. / Met lit. opg. - Met samenvatting in het Nederlands.

Cette thèse de sociologie porte sur la mise en relief des dynamiques spécifiques de pluralisation et de fragmentation qui traversent les subjectivités ouvrières à la lumière du processus sui generis de néolibéralisation en Turquie. Il s'agit d'étudier, à travers les données recueillies lors de la réalisation de l'enquête de terrain auprès des mineurs de Zonguldak, des ouvriers de pétrochimie de Petkim et des ouvriers de la sidérurgie d'Isdemir, les différends qui opposent l'ouvrier de l'État-nation et l'ouvrier de la glocalisation. Tout au long de la première partie, on aborde en premier lieu les différents moments de la néolibéralisation dans le contexte de la Turquie et la " lutte de classes " qui s'est déroulée autour des privatisations après 2000 entre le mouvement de marché - représenté largement par l'entreprenariat " musulman " en essor tourné vers l'exportation - et le contre-mouvement de régulation - représenté principalement par le Grand corps de l'État ainsi que par le grand Capital. L'objectif de ces chapitres est de montrer comment rivalisent en Turquie le Héros et le Marchand pendant le tournant du XXIe siècle et quelles sont les conséquences idéologico-politiques de cette lutte sur l'espace sociale. Enfin, le dernier chapitre de cette partie est consacré aux attitudes variées des syndicats d'ouvrier vis-à-vis de ce processus même : d'une part, le rapprochement entre le syndicalisme nationaliste et le syndicalisme de contestation et leur opposition en bloc au syndicalisme de la glocalisation, d'autre part. Dans la partie consacrée à l'étude de terrain, l'espace ouvrier est d'abord décrit en s'appuyant sur les affects antagonistes éprouvés par les ouvriers enquêtés, face à la fois à la marche de la société et à la transformation des conditions de travail : l'espoir, la déception, la sécurité et la désespoir se révèlent comme quatre affects que les ouvriers ressentent durant le processus de néolibéralisation en Turquie. Le second et dernier chapitre de la deuxième partie est réservé à l'étude de plus près des affects dominants de deux idéaux-types ouvriers : est d'abord analysé l'affect de déception de l'ouvrier de l'État-nation qui le conduit ou à se positionner aux côtés du Héros ou bien à verser dans le défaitisme, puis l'affect d'espoir de l'ouvrier de la glocalisation qui le rapproche de plus en plus du Marchand tout en maintenant toujours diverses sources de crainte censées menacer la réalisation de ses espérances. Enfin, ce travail ayant pour but de montrer les clivages ouvrières veut aussi aboutir à la conclusion suivante : l'ouvrier de la glocalisation est autant " acteur " pendant la construction de la société contemporaine que le fut à l'époque, l'ouvrier de l'État-nation, mais aussi l'ouvrier de l'État-nation fut autant " subordonné " dans la société d'antan que l'ouvrier de la Glocalisation l'est aujourd'hui.

Thesis (doctoral)--Göteborg universitet. / Includes bibliographical references (p. [237]-241].

Sa Calatrava Mon Amour és l'anàlisi de la relació entre els plans de reforma urbanística del barri de Sa Calatrava (Palma, Mallorca) i les formes d'acció col·lectiva dels residents d'aquest barri. Aquesta recerca ve articulada per una triple hipòtesi: (a) el principal objectiu dels plans de reforma urbanística és produir oportunitats de plusvàlua (fonamentalment immobiliària); (b) el procés econòmic pel qual s'augmenta el valor econòmic no s'efectua solament a través de processos estrictament econòmics, sinó de processos simbòlics que atorguen nous significats culturals al lloc; (c) existeix una relació directa entre la voluntat dels plans urbanístics de produir plusvàlues i l'erosió de les formes d'acció col·lectiva, procés que a la tesi s'expressa amb el terme despolitització. L'elecció de Sa Calatrava com a unitat d'anàlisi respon precisament a la voluntat de la recerca d'estudiar els efectes de la globalització neoliberal en contextos heurísticament apropiats per a la investigació qualitativa de matriu antropològica. Sa Calatrava complia aquest perfil. Per una banda, les seves reduïdes dimensions (menys de 2000 habitants) permeteren un treball de camp etnogràfic detallat amb residència in situ que s'estengué durant dos anys. Per l'altra banda, a mitjans dels anys 90 l'Ajuntament de Palma emprèn un gir clar i explícit de caràcter neoliberal de les seves polítiques urbanístiques pel qual el principal objectiu d'aquestes ja no és la satisfacció dels interessos dels residents, sinó la creació d'oportunitats de plusvàlua que puguin atreure fluxos globals de persones i capitals. Aquest gir es fa especialment manifest en aquells barris del centre històric que, com Sa Calatrava, eren objecte de reforma urbanística. En aquests barris la gentrificació és el procés central que permet la realització de la plusvàlua, tenint no obstant en compte que el bessó d'aquesta plusvàlua no es troba en la venda d'un immoble, sinó en el procés pel qual els immobles d'una zona de la ciutat han tingut una revalorització major a la dels la resta de la ciutatPer a dur a terme aquesta revalorització, i més enllà de les renovacions de l'entorn construït i de les ajudes directes i indirectes a la inversió, dos factors, profundament relacionats, han estat fonamentals. Per una banda ens trobem amb la posada en joc d'una retòrica sobre el valor cultural i patrimonial del barri oficialment adreçada a atreure turistes, retòrica que suposa una eufemització, i per tant una ocultació i legitimació, de l'augment del valor econòmic. Per altra banda ens trobem amb l'eradicació d'aquells elements que s'associaven amb la degradació i l'estigma del barri. Més enllà de l'expulsió de determinats residents, aquesta eradicació s'ha dut a terme mitjançant la pacificació de l'espai públic i de les activitats que s'hi duien a terme (reunions informals, mercadillos setmanals, etc.). Aquesta erosió de l'espai públic com a espai de comunicació i relació pels residents en favor d'una concepció de l'espai públic com a lloc de gaudi estètic pels visitants és un element central de la tesi. Així, serà en bona mesura aquesta erosió de l'espai públic la responsable que quan els gentrificadors vagin poblant el barri hi hagi un profund desconeixement entre aquests i els antics veïns, una cesura entre els dos grups demogràficament identificables. Això ens du a la qüestió final i central de la despolitització. Amb aquest terme volem agrupar tres processos que juguen un paper central en el procés de producció de Sa Calatrava com un espai idoni per a l'extracció de plusvàlues: (1) la despolitització d'aquelles instàncies polititzades, com les Associacions de Veïns, que són captades pel poder polític i juguen un paper clau en la legitimació i articulació de l'embelliment i la pacificació del barri. (2) L'erosió de les possibilitats que emergeixi una acció col·lectiva hegemònica, el que s'observa en l'erosió de les dimensions relacionals de l'espai públic, la divisió dins el barri i en la substitució de categories com veí o resident (i dels drets instituïts associats a elles) per d'altres com visitant o propietari. 3) Quan aparegui l'acció col·lectiva serà canalitzada de tal manera que emfasitzi el valor de canvi de l'espai i la possible producció de plusvàlua. Aquest darrer punt s'observa molt carament en el fet que a Sa Calatrava aquells grups que arriben a articular-se contra el desenvolupament dels plans urbanístics acaben apel·lant al valor cultural i patrimonial del barri i a la necessitat que aquest (que no oblidem que és un element legitimador del procés neoliberal de regereneració) sigui preservat. La conclusió final que s'extreu de la tesi és doncs que la despolització no és un efecte o un epifenomen de la voluntat de benefici que guia l'urbanisme neoliberal, sinó un element central d'aquest en dos sentits. En primer lloc aquesta despolitització és un requisit per a què l'extracció de plusvàlua es pugui realitzar de manera eficient (p.e. per a què no hi hagi protestes articulades). En segon lloc és en si mateixa un objectiu de l'urbanisme neoliberal, que d'aquesta manera pot ser considerat no només com una eines econòmica sinó com a un mecanisme de control polític i governamentalitat. Aquesta entenem que és una característica aplicable a tot el procés de neoliberalització, de tal manera que podem considerar-lo com una estratègia classista. / "Sa Calatrava mon amour" is the history of 30 years (from 1975 to the present) of collective action in Sa Calatrava (Majorca, Spain), a neighborhood that during the past fifteen years has been subjected to multiple plans of urban regeneration. Sa Calatrava is a very small neighborhood (around 2000 inhabitants) situated in the eastern part of the seafront of the historical center of Palma, the capital city of Majorca, one of the main tourist destinations in the Mediterranean. My doctoral research, based on a two-year fieldwork, deals with the relationship and coherence between the forms of collective action in Sa Calatrava and the plans of urban regeneration, with their aim to increase the real estate values of the area. The central hypothesis of the research is that the process of neo-liberalization is not only an economic process that imposes a discipline of value but also requires the depoliticization of society. Beyond the depoliticization of grassroots movements and groups, this process of depoliticization is grounded on the loss of control of its own space by inhabitants and consequently the substitution of categories like neighbor/resident by others such as user, buyer or visitor and the erosion of the public and relational dimensions of public space. Gentrification is the way by which real estate surpluses are being obtained in the area, but they are produced somewhere else. It is in the production of Sa Calatrava as a valuable setting through the investment in the built environment (façade refurbishing, street renovations, etc.) and through the creation of a culturally valuable narrative based on heritage and history (officially targeted at attracting tourists) where we must find the social production of a space suitable to the needs of the realtors and constructors. For surplus values to be efficiently extracted the neighborhood must be embellished and pacified, an public space loses its role as a space for communication and sociability. Consistently, conflicts among different groups of residents, as well the loss of control of its own space by inhabitants is not a consequence of the gentrification process, but a consequence of the way space has been produced in order to enhance exchange value. KEYWORDS: economic anthropology, urban anthropology, urban studies, Palma, Majorca, gentrification, neoliberalism, depoliticization, eighbours' Associations, entrepreneurial turn, surplus value, social production of space, neighbourhood, Mediterranean, heritage, tourism, commodification, ethnography, social class, governmentality, pacification, embellishement.

A) RESUMEN GENERAL:El aprovisionamiento de vivienda, entendido como un proceso que se prolonga en el tiempo más allá del mero acceso, es un aspecto de las prácticas económicas cotidianas relevantes para la reproducción social. En él se pone de manifiesto la interrelación entre la producción, la distribución y el consumo, así como la influencia de las dinámicas de poder y los procesos de acumulación del capital. Incluso en las sociedades donde la economía está muy penetrada por el mercado -como es el caso de las sociedades occidentales capitalistas en general y la alemana en particular- se detecta, no obstante, la existencia de esferas en las que este aprovisionamiento se produce de acuerdo con lógicas no mercantiles, tales como la reciprocidad. Una exploración de estas esferas nos permite completar el panorama de los recursos y estrategias que las personas tienen a su alcance para procurarse un espacio donde habitar. Estudiar estas cuestiones en Berlín Este requiere, además, tener en cuenta las transformaciones históricas vividas a raíz de la transición sistémica del socialismo al capitalismo.B) RESUMEN POR CAPíTULOSCapítulo A:Situación de la etnografía, descripción breve del barrio de Friedrichshain, explicitación de la metodología, toma de partido epistemológica, delimitación del objeto de estudio, presentación del marco teórico en torno al concepto de mercantilización y, finalmente, formulación de las preguntas e hipótesis que vertebran la tesis.Capítulo B:Recorrido por la historia de la vivienda en el barrio y en la ciudad a partir de la historia de vida de un vecino y con un énfasis final en los procesos más recientes de privatización, restitución de las propiedades y transformación del mercado inmobiliario.Capítulo C:Caracterización del mercado inmobiliario de Friedrichshain, señalando algunos factores demográficos y sociales de su población, enumerando los actores relevantes y los tipos de propiedad, describiendo la legislación vigente, las políticas de vivienda, el negocio inmobiliario y las diferentes modalidades residenciales que se encuentran en este contexto.Capítulo D:Sobre exclusión residencial. A partir de los casos de tres vecinas, se aborda el papel asistencial del Estado, del problema de las personas sin hogar y de los factores de precariedad residencial más allá del poder adquisitivo. El capítulo acaba proponiendo un continuum de la exclusión residencial.Capítulo E:Sobre los procesos de rehabilitación de los edificios residenciales en el barrio. A partir del caso concreto de dos edificios, se subraya la importancia de las entidades mediadoras entre propietarios e inquilinos. Finalmente, se considera la vinculación causal entre las rehabilitaciones y la mercantilización de las viviendas.Capítulo F:Sobre disidencias residenciales. También a partir de casos empíricos, se habla de las okupaciones que tuvieron lugar en los años noventa, las experiencias de las cooperativas y de los colectivos de habitación (Hausprojekte) y también de las prácticas de autoconstrucción (bauliche Selbsthilfe). Al final, se presentan las ambigüedades de la relación entre el Estado, el mercado y estas iniciativas comunitarias.Capítulo G:Conclusiones. Se retoma la idea de la mercantilización gradual del aprovisionamiento, argumentando la existencia de tensiones y conflictos en torno a este proceso, y también de esferas de la vida social donde imperan lógicas no mercantiles, como la provisión estatal y las formas domésticas y comunitarias de provisión. Por último, se analiza y critica la naturaleza de estos límites de la mercantilización. / The provision of housing, as a long-term process that goes beyond the initial access to a dwelling by households, comprises some economic practices which are crucial for social reproduction. On this arena, the intertwining between production, distribution and consumption is highlighted, as well as power dynamics and capital accumulation processes. Even in societies where the economy is deeply penetrated by the market -as this is the case in Western capitalist economies in general and thus also in Germany-, the existence of some spheres where this provisioning takes place in another manner, for example on a reciprocity basis, becomes apparent. An exploration of these spheres allows us to complete the whole landscape of the resources and strategies available for people to access a dwelling. In order to examine these issues in East Berlin, the historical transformations derived from the transition from socialism to capitalism need to be taken into account.

Afhandlingen undersøger kompetencebegrebets betydning for uddannelsesudviklingen på de danske universiteter i lyset af de senere års universitets-reformer. Med udgangspunkt i et omfattende empirisk materiale viser afhandlingen, hvordan der med de nye kompetencebaserede studieordninger som projektionsskive sker en redefinition af forståelsen af universitetsuddannelsernes formål og værdi. Afhandlingens analyser er funderet i en konstruktivistisk-policyanalytisk tilgang, som belyser det politiske krav om kompetencebaserede studieordninger som en kampplads for en række konkurrerende forestillinger om, hvilken værdi og funktion en moderne universitetsuddannelse skal udfylde for den enkelte og samfundet? Som en overordnet konklusion viser afhandlingen på den baggrund, hvordan de indeværende universitets-reformer kan forstås som en transformation fra en epistemologisk-demokratisk til en målmarkeds-orienteret forståelse, som betyder, at uddannelses-udviklingen i stigende grad defineres ud fra entydige og målfastsatte aktiviteter, der har til hensigt at føre kandidaterne direkte i job. Empirisk forfølger afhandlingen to hovedspor. Det første spor viser, hvordan de seneste danske universitetsreformer og den fortolkning, som kompetencebegrebet har fået heri, kan ses i relation til simultane internationale processer i den fælleseuropæiske Bologna-proces. Gennem analyser af centrale internationale policytekster fra slutningen af det forrige årtusinde og frem demonstreres, hvordan forestillingen om universiteternes formål og værdi ændrer sig fra internationalt at handle om både markedsmæssige og demokratiske mål til i den danske fortolkning primært at handle om arbejds-markedet. Og fra internationalt at handle om diversitet, fleksibilitet og livslang læring til i den nationale fortolkning at handle om ensartet kvalitet og professionsorientering. Det andet spor følger den lokale fortolkning og forhandling af det politiske krav om kompetence-baserede studieordninger på de danske universiteter og uddannelser. Med de humanistiske uddannelser som analysemateriale trækker afhandlingen på eksempler fra en del af universitets- verdenen, som traditionelt ikke har været orienteret mod bestemte anvendelsesfunktioner på arbejds-markedet, og hvor de arbejdsmarkedsorienterede kompetencekrav derfor har været en særlig udfordring. Afhandlingens analyser bidrager her med en særlig opmærksomhed på, hvordan neologismer som 'kompetenceprofil' og 'kompetencemål', der indtil for få år siden var utænkelige på universiteterne, er blevet normaliseret og indarbejdet i de nye studie-ordninger, og hvordan bestemte formål og værdier i den forbindelse konstrueres som legitime og relevante. Men de viser samtidig, dels hvordan der lokalt udspiller sig en definitionskamp om universitetsuddannelsernes formål og værdi. Dels, hvordan der som led heri foretages en lokal genfortolkning af det politiske kompetencebegreb, hvor kompetencebegrebet tillige bringes til at omfatte epistemologisk-demokratiske elementer som fx 'viden og indsigt' og 'et langsigtet samfunds-bærende perspektiv'. I diskussion med en mere bredt anvendt govern-mentalityteoretisk tilgang - der ser de aktuelle universitetsreformer som en entydig udfoldelse af en såkaldt 'neoliberal' diskurs - tematiserer afhandlingens endvidere en række væsentlige nuanceforskelle mellem de formål og værdier, der hhv. internationalt i regi af den fælleseuropæiske Bologna-proces, nationalt i de danske ramme-dokumenter og lokalt i de nye studieordninger italesættes som vigtige og relevante for en moderne universitetsuddannelse. Fx omkring det forhold, at 'demokratisk kompetence' i de nationale rammedokumenter eksplicit ekskluderes som et element, det er relevant at beskæftige sig med på universitetsniveau, hvorimod dette fastholdes som et centralt mål i de internationale Bolognadokumenter. Som en overordnet konklusion peger afhandlingen således på, hvordan der bag de politiske krav om professionsorientering tegner sig et langt mere divergent billede. Selvom kompetencebegrebet indebærer en markant ændring i den overordnede politiske ramme, inden for hvilken de faglige og pædagogiske forløb italesættes og legitimeres, er de danske universitetsuddannelser ikke ved at udvikle sig til professionsuddannelser, som er tilrettelagt i et 1:1-forhold med henblik på bestemte jobfunktioner. Men i takt med, at de tidligere epistemologisk-demokratiske elementer som fx 'viden og indsigt' og 'et langsigtet samfundsbærende perspektiv' oversættes til anvendelsesorienterede kompetencemål, bliver uddannelserne selv medpro-ducenter af den mål-markedsdiskurs, de opponerer imod. Med kompetencebegrebet følger nemlig en ny performanceorienteret vidensopfattelse, der betyder, at uddannelsernes værdi - helt ned på niveau med de enkelte kurser - udelukkende positiveres ud fra bestemte anvendelsesfunktioner. I de nye studieordninger ses dette i form af en ny type curriculumstyring, hvor centrale værdier fra de tidligere studieordninger som fx 'selvstændig faglig fordybelse' og 'kritisk konfrontation af viden' forsvinder til fordel for et mere entydigt fokus på direkte arbejdsmarkedsorienterede elementer. I diskussionen med den governmentalityteoretiske tilgang udstiller afhandlingen hermed et paradoks. Et paradoks, der viser sig ved, at de lokale forsvar for 'traditionen' på den ene side har fået en række epistemologisk-demokratiske elementer til at træde tydeligere frem i de nye studieordninger. Men disse elementer mister på den anden side deres tidligere legitimitet som mål i deres egen ret. For når de med de indeværende reformer oversættes til output-orienterede 'kompetencemål', sker der samtidig en udelukkelse af samtlige elementer, der ikke kan italesættes i form af bestemte anvendelses-funktioner. Som sådan lægger afhandlingen derfor samlet set op til en diskussion af de kompetence-relaterede universitetsreformer som en generel indsnævring af de politiske acceptregler for, hvordan formålet og værdien af en universitetsuddannelse lader sig artikulere, som tillige sætter sig igennem lokalt.