Els compostos orgànics volàtils (COVs) presents a l'atmosfera poden tenir fonts naturals o antròpiques. Els COVs estan implicats en reaccions químiques que afecten la química atmosfèrica i poden tenir impactes indirectes sobre el clima a través de la generació d'aerosols i compostos oxidants. Globalment, la vegetació és la font principal de COVs naturals, mentre que els COVs antropogènics són la majoria de vegades producte d'emissions industrials i de motors de vehicles. D'entre els COVs biogènics, els isoprenoids són els més coneguts i estudiats. La nostra recerca es va centrar en el grup de COVs de cadena curta oxigenats (oxCOVs), un grup poc conegut format per metanol, etanol, formaldehid, acetaldehid, acids fòrmic i acètic, i acetona. Els oxCOVs poden ser emesos directament tant per les plantes com per les activitats humanes, i també es poden formar per la degradació atmosfèrica d'altres COVs de major massa molecular. Entre d'altres raons, han estat menys estudiats degut a problemes analítics, que s'han resolt en part recentment amb l'aparició de noves tecnologies, especialment l'espectrometria de masses per transferència de protons. Els oxCOVs tenen diverses propietats que els diferencien d'altres COVs com els isoprenoids. Els oxCOVs són més solubles en aigua i això fa la seva emissió en plantes depenent dels estomes. També tenen una vida atmosfèrica relativament llarga i presenten concentracions considerables a l'atmosfera en el nivell de ppbv (1 part en 109 en volum). Les emissions d'oxCOVs en plantes mediterrànies són molt poc conegudes, per això vam estudiar-ne l'intercanvi en els arbres típicament mediterranis Quercus ilex i Pinus halepensis. Es va confirmar el control estomàtic i de la concentració atmosfèrica del seu intercanvi. Per exemple, es va observar un punt de compensació de 20 ppbv pel formaldehid en les dues espècies d'arbre, mentre que per l'acetaldehid va ser de 6 ppbv en P. halepensis. Un tractament de sequera i posterior reg va mostrar que la sequera afecta l'intercanvi d'oxCOVs perquè afecta la conductància estomàtica. A més, es va confirmar que Q. ilex emet isoprè, encara que amb taxes petites, i que l'emissió d'isoprenoids en Q. ilex va disminuir per la sequera. Els COVs poden tenir també un paper ecològic molt important: participar en les comunicacions entre organismes. En interaccions planta-planta la nostra hipòtesi era que el metanol podia jugar un paper senyalitzador, ja que el metanol s'emet en grans quantitats des de les fulles quan són atacades per un herbívor. Un experiment de fumigació amb metanol va mostrar que les respostes de Q. ilex al metanol arribat per l'aire eren similars a les respostes a l'herbivoria i també que l'emissió de monoterpens es va incrementar lleugerament. En la comunicació entre animals, vam identificar alguns components volàtils emesos pels capolls i els excrements d'una espècie d'abella solitària (Osmia cornuta), essent-ne l'àcid acètic un dels més abundants. Llavors vam provar l'atracció exercida per l'àcid acètic sobre femelles de Monodontomerus aeneus, una vespa parasitoide d'O. cornuta, que busquen capolls per ovipositar-hi. Encara que l'àcid acètic sol atreia M. aeneus, probablement un senyal volàtil complex intervé en el procés d'atracció, ja que la ràtio àcid acètic-acetaldehid característica dels excrements va resultar més atractiva que altres ràtios. L'objectiu final de la tesi va ser observar quin impacte tenen les emissions de COVs en l'atmosfera mediterrània, ja sigui pel nivell de concentració que atanyen els COVs a l'aire com també per la seva participació en la formació de compostos com l'ozó. Per això vam mesurar (hivern i estiu) les concentracions d'oxCOVs, isoprenoids i COVs aromàtics en una zona boscosa situada dins del parc natural del Montseny, a uns 60 km al NE de la ciutat de Barcelona. Mentre que els COVs aromàtics no varen presentar gairebé cap variació estacional, les concentracions dels oxCOVs van assolir nivells més alts a l'estiu degut a les majors emissions de la vegetació i a l'increment de les reaccions fotoquímiques resultants de les altes temperatures i radiació solar de l'estiu. Els COVs isoprenoids van mostrar el canvi entre estacions més gran: les concentracions van augmentar un ordre de magnitud a l'estiu, degut a l'increment de l'activitat fisiològica de la vegetació i de les seves taxes d'emissió. També les concentracions diürnes màximes d'ozó van augmentar a l'estiu, per la major activitat fotoquímica i la presència de més COVs a l'aire. La variació diària de concentracions de COVs seguia bàsicament el règim de vent de la muntanya. La brisa marina que es desenvolupa quan surt el sol transporta cap a la muntanya masses d'aire que prèviament han passat sobre la regió metropolitana de Barcelona, on han estat enriquides en NO2 i en COVs d'origen biòtic i abiòtic. A més, aquestes masses d'aire contaminades poden reaccionar amb els COVs biogènics emesos de forma local per la vegetació, tot afavorint la formació d'O3 en aquesta zona boscosa. L'únic tipus de COV que presentava un cicle diari diferent dels demés van ser els monoterpens, perquè tenien un origen biogènic local. L'isoprè també compartia parcialment el cicle diari dels monoterpens, però només a l'estiu quan les seves fonts biòtiques eren més fortes. / Volatile organic compounds (VOCs) present in the atmosphere can have natural or anthropic sources. VOCs are involved in atmospheric chemistry reactions that can have indirect climatic impacts through the generation of aerosols and oxidant compounds. Globally, vegetation is the main source of natural VOC emission, while anthropogenic VOCs are in most cases product of vehicle exhaust and industry emissions. Within biogenic VOCs, isoprenoids are the most studied and known group. Our research was focused in a group of short-chain oxygenated VOCs (oxVOCs), a poorly known group composed by methanol, ethanol, formaldehyde, acetaldehyde, formic and acetic acids, and acetone. They can be emitted directly either by plants or by human activities, and they can also be formed through degradation in the air of other higher molecular mass VOCs. Among other reasons, they have been less studied due to analytical problems than have been partly solved in recent years with the advent of new technologies, specially proton transfer reaction mass spectrometry. OxVOCs have several properties that set them apart of other VOCs like isoprenoids. OxVOCs are more soluble in water and this fact makes their release from plants stomatal-dependent. In addition, these compounds have relatively long atmospheric halflives and reach considerable concentrations in the atmosphere in the range of parts per billion in volume (ppbv). Emissions of oxVOCs in Mediterranean plants are scarcely known, for this reason we studied oxVOCs exchange in the typically Mediterranean tree species Quercus ilex and Pinus halepensis. The stomatal and atmospheric mixing ratios control of their exchange was confirmed. For instance, a compensation point of 20 ppbv for formaldehyde was observed for both tree species, while for acetaldehyde it was of 6 ppbv in P. halepensis. A treatment of drought and posterior re-watering showed that drought affects oxVOC exchange because it affects stomatal conductance. In addition, it was confirmed that Q. ilex emits isoprene, although at small rates, and that isoprenoid emission in Q. ilex decreased due to drought. VOCs can also have an important ecological role: taking part in the communication between organisms. In plant-plant interaction our hypothesis was that methanol could have a signalling role, given that methanol is emitted in big amounts from leaves upon herbivore attack. An experiment of fumigation with methanol showed that Q. ilex responses to airborne methanol were similar to responses to herbivory and also that monoterpene emission was slightly increased. In communication between animals, we identified some volatile components emitted by the cocoons and frass of a solitary bee species (Osmia cornuta), being acetic acid an abundant one among them. We then tested acetic acid attractiveness for Monodontomerus aeneus female wasps, parasitoids of O. cornuta, that look for cocoons to oviposit. Although acetic acid alone attracted M. aeneus, a complex volatile signal is probably involved in the attraction process since the ratio acetic acid-acetaldehyde characteristic of the frass was more attractive than other ratios. The last objective of this thesis was to observe the impact that VOC emissions have on the Mediterranean atmosphere, either by the mixing ratios that VOC reach in the air or also by their participation in the formation of compounds like ozone. To achieve this, the mixing ratios of oxVOCs, isoprenoids, and aromatic VOCs were measured (winter and summer) in a forest site located within a densely forested natural park (Montseny) about 60 km NE of the city of Barcelona. While aromatic VOCs showed almost no seasonal variability, short-chain oxygenated VOCs presented higher mixing ratios in summer due to the increased emission by vegetation and the increased photochemistry, both enhanced by the high temperatures and solar radiation in summer. Isoprenoid VOCs showed the biggest seasonal change in mixing ratios:they increased by one order of magnitude in summer, as a result of the increased vegetation physiological activity and emission rates. Ozone highest diurnal concentrations increased in summer too, due to more photochemical activity and the presence of more VOCs in the air. The daily variation of the VOC mixing ratios was mainly governed by the wind regime of the mountain. Sea breeze that develops after sunrise advects to the mountain polluted air masses that previously had passed over the Barcelona metropolitan region, where they were enriched in NO2 and in VOCs of biotic and abiotic origin. Furthermore, these polluted air masses can react with biogenic VOCs emitted at the local valley by the vegetation, thus enhancing O3 formation in this forest site. The only VOC species that showed a different daily pattern were monoterpenes because of their local biogenic emission. Isoprene also shared partially the daily pattern of monoterpenes, but only in summer when its biotic sources were stronger.

El gènere "Euphorbia" L. pertany a la família "Euphorbiaceae L" i compren més de 2000 espècies de distribució subcosmopolita. En el continent europeu una de les seccions més ben representades del mencionat gènere és la secció "Helioscopia" Dumort de la qual en forma part important la subsecció Galarrhaei (Boiss.) Pax. Tot sembla indicar que la subsecció Galarrhaei (Boiss.) Pax amb prop de dos centenars d'espècies segons les nostres dades, va tenir un centre primari de diferenciació a les costes nord-africanes, des d'on s'estengué per bona part d'Europa i Àsia. diversificant-se i donant lloc a nous centres secundaris de diversitat que han permès l'aparició de nombrosos endemismes. La presència d'aquesta subsecció al continent americà és molt reduïda (una sola espècie) i d'àmbit restringit a la costa oest dels Estats Units. La Península ibèrica representa, dones, el límit més occidental de la distribució de la subsecció a Euràsia, amb una bona representació d'estirps tant d'afinitats clarament mediterrànies com de distribució medioeuropea i eurosiberiana. Aixi, dins el marc d'aquesta subsecció, hem centrat el nostre estudi en els tàxons de càpsula verrucosa, granes llises, no nanofaneròfils, de distribució europea i, bàsicament, repartits per la Mediterrània occidental. Aquest conjunt de taxons són molt afins filogenèticament i formen, a priori, un grup narural força homogeni dins el marc de la subsecció Galarrhaei (Boiss.) Pax, coneixent-se entre els botànics, de manera habitual, com el grup de l'Euphorbia verrucosa s.l. Aquest grup presenta, però, un alt grau de complexitat tan a nivell taxonòmic, amb unes delimitacions poc clares dels taxons que en formen part, com a nivell nomenclatural amb més de dos centenars de noms emprats per a designar les diverses estirps que inclou aquest grup. Altrament, també hem pogut constatar una absència gairebé absoluta d'estudis monogràfics sobre les estirps aquí considerades. En la present revisió hem intentant, en tot moment, treballar amb poblacions naturals ben definides, ja sigui visitant-les sobre el terreny en diversos moments del seu cicle biològic, o bé, trasplantant i repicant les plantes en camps experimentals prop del laboratori, En ambdós casos, a més de fer-nos servir de la taxonomia "clàssica", hem potenciat les tecniques biositemàtiques més actuals que estaven al nostre abast (estudis fitodemològics. palinològics, carpològics, etc.) basats en l'estudi d'aquells caràcters micromorfològics mitjançant la Microscòpia Electrònica de Rastreig i l'Anàlisi d'Imatge. Els estudis citogenètics també conformen una part molt important dels resultats presentats en aquesta Memòria. / A taxonomic revision of the taxa of Euphorbia L. of the subsection Galarrhaei (Boiss.) Pax perennial, with verrucose capsule, smooth seeds, in the Western Mediterranean has been made. The present revision intends to clarify the systematic and nomenclatural problems through a biosystematic methodology with observations in wild populations and experimental culture and using micromorphological techniques as SEM phylodermology, palynology and SEM seed morphology and as well as experimentals as the cytogenetic. Parallelly, a "classical" morphologic review is carried out analyzing individually the taxonomic validity of every character from more than 1700 herbarium sheets. After like analysis of all characters, 13 taxa are recognized: 9 species and 4 subspecies, grouped in three aggregate: aggr. E. flavicoma (with E. flavicoma DC. subsp. flavicoma, E. flavicoma subsp. occidentalis Laínz. E. flavicoma subsp. costeana (Rouy) Greuter & Burdet, E.flavicoma subsp. giselae Simon, E. spinosa L., E. duvalii Lecoq & Lamotte. E. brittingeri Opiz ex Samp., E. polygalifolia Boiss. & Reuter in Boiss. subsp. polygalifolia, E. polygalifolia subsp. hirta (Lange) Laínz and E. uliginosa Welw. ex Boiss. in A. DC.), aggr. E. dulcis (with E. dulcis L. and E. angulata Jacq.) and aggr. E. pyrenaica Jordan, the later represented in the study area only by E. pyrenaica. Four keys for the identification of the species have been prepared, and for each taxon the synonyms. description, chromosome numbers, distribution ecology and phytosociology are indicated, as well as some comments about its nomenclature and typification, and some remarks on this morphological variability and ecology behaviour. In addition, an icon and distribution map has been elaborated. One new subspecies is described in this project: E. flavicoma subsp. giselae Simon. The presence of E. ruscinonensis Boiss., E. desenglisei Boreau ex Boiss. in A. DC. and E. polygalifolia subsp. vasconensis Vivant ex Kerguelen & Lambinon, previously recorded by several authors was added to the synonymy. A hypothesis of the evolution and biogeography for each group, considering their relationship with other species or groups from East Mediterranean Basin and North Africa, is presented.

El almendro (Prunus amygdalus Batsch, syn P.dulcis (Miller) D.A. Webb) es un cultivo leñoso típicamente mediterráneo, que se adapta con facilidad a regiones con escasos recursos hídricos. El clima mediterráneo promueve estrés hídrico que da lugar a reducciones en la producción y respuestas de la especie frente al ambiente. En este contexto el conocimiento de las características del material vegetal puede permitir una optimización de su manejo agronómico y de los programas de mejora genética de la especie. Con estos objetivos, en la presente tesis doctoral se caracterizaron ecofisiológicamente ocho variedades comerciales de almendro de diferentes procedencias y resistencias a la sequía empíricas: 'Desmayo Largueta', 'Falsa Barese', 'Garrigues', 'Lauranne', 'Marcona', 'Masbovera', 'Nonpareil' y 'Ramillete'. Se estudiaron sus características hídricas, hidráulicas, morfológicas y fotosintéticas, tanto en condiciones de campo como semicontroladas. Como corolario práctico de aplicación en la mejora genética de la especie, se caracterizó la descendencia F2 del cruzamiento híbrido almendro cv. 'Texas' x melocotonero cv. 'Earlygold' y se realizó una clasificación de todos estos individuos según su resistencia a la sequía.El almendro presenta una gran plasticidad de respuesta en sus mecanismos de tolerancia. Algunas variedades presentan ajuste osmótico, otras ajuste elástico y otras de ellas ningún tipo de ajuste. También se describieron mecanismos de evitación, que contribuyeron en mayor grado a la respuesta final de la especie frente a la sequía.La vulnerabilidad a la cavitación del almendro presenta una conducta intermedia entre especies caducifolias mesófilas de clima templado y especies mediterráneas esclerófilas. A potencial de punto de pérdida de turgencia, esta especie presenta porcentajes de pérdida de conductividad hidráulica xilemática alrededor del 70%. La relación entre la conductividad específica máxima y la pérdida de conductividad hidráulica, a potencial hídrico a punto de pérdida de turgencia, dan lugar a una mayor eficiencia en el transporte de agua en condiciones de déficit hídrico en aquellas variedades con una mayor conductividad específica máxima y una curva de vulnerabilidad intermedia. La medida de la conductividad hidráulica xilemática y la vulnerabilidad a la cavitación se ha mostrado como un método sencillo, reproductivo y fiable para la caracterización hidráulica en el almendro, que además permite establecer diferencias entre variedades.La morfología de la copa determina el funcionamiento de la fotosíntesis y las relaciones hídricas y potencialmente modifica la productividad. En el caso del almendro se valoran como más favorables las copas abiertas, con hojas grandes y con ángulos de inclinación de las ramas distribuidos de forma compensada.El almendro es una especie con una elevada capacidad fotosintética, con puntos de saturación de luz elevados. En condiciones de regadío, las diferentes limitaciones de la asimilación de CO2 entre variedades son metabólicas. En condiciones de déficit hídrico la limitación estomática es my importante para todas las variedades, pero no se han detectado lesiones en el aparato fotosintético.La eficiencia en el uso del agua es uno de los parámetros que presenta más diferencias entre variedades. Una mayor eficiencia en el uso del agua a lo largo de toda la temporada de crecimiento vegetativo y reproductivo, podría ser el mayor determinante en la producción en condiciones de secano. El análisis de la composición isotópica del carbono y los parámetros de ella derivados, son un método sencillo y reproducible que proporciona muy buena información de la eficiencia en el uso del agua, presentando como ventajas el ser una medida integradora, que requiere poca manipulación y todo ello a un coste reducido.De acuerdo con las conclusiones anteriores, las variedades pueden ser clasificadas en base a su resistencia a la sequía y productividad potencial, bajo condiciones de secano mediterráneo. De más a menos: 'Masbovera' y 'Falsa Barese', 'Garrigues, 'Ramillete' y 'Marcona', 'Lauranne', 'Nonpareil' y 'Desmayo Largueta'. Los métodos y la información obtenidos en el presente trabajo permitieron descartar un 33% de los individuos de una F2, tomando como criterio de selección los caracteres que confieren resistencia a la sequía. El método se valida por la posición obtenida por los almendros, el melocotonero y el híbrido dentro del global de la clasificación. El método se plantea como una mejora en los métodos de selección precoz en trabajos de mejora genética en frutales.

En el presente trabajo se ha estudiado la ecología del comportamiento de un carnívoro mustélido de costumbres sociales, el tejón (Meles meles), con la finalidad de incrementar el conocimiento sobre determinados aspectos de la ecología de esta especie y evaluar, a su vez, los problemas de conservación que presenta en el área de estudio. El trabajo se divide en tres secciones:a) La primera sección incluye un estudio detallado del comportamiento social de un grupo de tejones mantenido en cautividad, en el que se analizan los comportamientos de interacción entre individuos, así como la reproducción del grupo en diversas temporadas bajo condiciones de espacio-densidad diferentes. Se observaron comportamientos cooperativos jamás descritos para la especie, pero tan sólo cuando las condiciones ecológicas-demográficas fueron buenas. Bajo tales condiciones la hembra dominante relajó la inhibición de la reproducción de las subordinadas, por lo que más de una hembra crió con éxito y fue, en este contexto, cuando sucedieron los casos de cooperación. Por el contrario, bajo condiciones de menor espacio (y mayor densidad), se acentuaba la supresión reproductora entre hembras y tan sólo criaba la dominante sin darse episodios de cooperación por parte de las subordinadas. El tejón se presenta, así, como una especie con una gran plasticidad comportamental no únicamente en la explotación de espacios y recursos tróficos diversos, sino también en el momento de la reproducción al regular el número de hembras que crían por grupo y el modo en que criar a las camadas (cooperativamente o no). Se añaden a la lista de los posibles beneficios de la vida en grupo de los tejones ya descritos (como la termorregulación y el aloacicalamiento) los derivados de la cría cooperativa, aunque facultativa.b)En la segunda sección se describe el proceso de dispersión y establecimiento de territorio por parte de animales nacidos en cautividad y soltados al medio natural. Estos animales presentaron una elevada capacidad de adaptación al medio y reprodujeron los patrones de comportamiento espacial propios de la especie en este ambiente mediterráneo. Al igual que los tejones silvestres, los tejones soltados sufrieron una alta tasa de mortalidad causada por factores antropógenos tales como el furtivismo y los atropellos en carretera. También estudiamos, mediante captura y radioseguimiento, la organización espacial de una población de tejones silvestres en una ambiente mediterráneo caracterizado por una gran diversidad de hábitats representados (bosque mediterráneo, cultivos de secano, zona rocosa, herbazal, torrentes). Los resultados fueron comparados con los obtenidos en otras regiones europeas y de la propia península, comprobándose mayor similitud con poblaciones que habitaban en un mosaico de hábitats semejante, a pesar de las diferencias bioclimáticas.c) En la tercera sección se estudia la estructura genética de la población de tejones de Catalunya a partir de la muestra obtenida tanto de los animales capturados como de los cadáveres colectados (principalmente animales atropellados). El análisis de microsatélites nos permitió observar que la población de tejones de Catalunya no presenta problemas de diversidad genética en su conjunto. Sí se detectó, sin embargo, cierta diferenciación genética entre subpoblaciones: algunas subpoblaciones sufrían cierto aislamiento genético no explicado únicamente por la distancia geográfica, sino que probablemente estaría acentuado por la fragmentación del hábitat y el efecto barrera que las infraestructuras viarias y la urbanización creciente del territorio generan. / "Behavioural Ecology of the Badger: Sociability, Spatial Organization and Conservation Problems"AUTHOR: Elena Rafart PlazaBehavioural ecology of the badger ("Meles meles") has been studied to increase the knowledge on this species and to evaluate the conservation problems that it presents in the study area. The study has been divided in three main sections:a) First section includes a study of the social behaviour of a captive badger group: interaction behaviours between group members, as well as reproduction under different ecological-demographical conditions, were analized. When the animals had better conditions of space and density, they displayed cooperative breeding behaviours never observed before for this species as asllosuckling and adoptions. So the badger appears as a very adaptive species, not only in using many different habitats and trophic resources, but also in the regulation of the reproduction of the group: they can vary the number of females breeding every year and the way they breed their litters (cooperatively or not) depending on the ecological and demographical conditions. b) The second section describes the dispersion process and the establishment of a territory by animals born in captivity and released to the wild. These animals presented a high ability of adaptation to the new enviornment and reproduced the same spatial behaviour patterns than the wild badgers from the same mediterranean area. As the wild population, they also suffered a high mortality rate from antropogenic factors. We also studied a wild badger population from another mediterranean area to compare the spatial organization with that of some studied European populations.c) In the third section we have studied the genetic structure of the badger population of Catalunya (NE Spain). Microsattelite analyses showed no genetic diversity problems, but certain genetic isolation in some populations quite ecologically isolated.

DE LA TESI:Es realitza l'estudi dels efectes d'un incendi forestal sobre la fisicoquímica, l'hàbitat i les comunitats biològiques d'una riera mediterrània, riera de Gallifa, i la seva comparació amb una riera semblant sense cremar, riera de Mura, durant cinc anys després del foc. Es disposava de cinc anys de dades fisicoquímiques i biològiques (macroinvertebrats i diatomees) anteriors a la perturbació. Es va planificar un mostreig mensual durant dos anys i es van afegir tres anys de dades disponibles de la xarxa Ecostrimed (www.diba.es/parcsn/qualitatrius). L'incendi forestal del 84% de la conca de Gallifa i les pluges posteriors van deteriorar la qualitat fisicoquímica de l'aigua, van homogeneïtzar l'hàbitat fluvial i van eliminar la comunitat de macroinvertebrats aquàtics de la riera. Després d'un breu període d'anòxia, les pluges van arrossegar riu avall gran part de la matèria orgànica, sals, nutrients i sediments fins acumulats que provenien de la conca cremada. Els traçadors d'aromaticitat com l'a300 i el quocient f450:f500 van ser útils per indicar de forma ràpida la deteriorització sobtada de la qualitat de l'aigua després de l'incendi. Durant el primer any van continuar entrant a la riera sòlids en suspensió, nitrats, sulfats i compostos aromàtics (HAP entre d'altres) associats amb les pluges. Tanmateix en només 250 dies es va recuperar l'heterogeneïtat de l'hàbitat i el bosc de ribera es va revegetar. Dos anys després de l'incendi, la fisicoquímica estava més influenciada per les condicions de sequera que per l'efecte de l'incendi, encara que es continuava detectant una entrada inusual de sals i compostos aromàtics que modificaven les propietats òptiques de l'aigua. En contra de l'esperat, els tractaments de l'experiment d'incubació que contenien material cremat van conferir menys canvis a l'aigua que els tractaments sense cremar. De forma que previsiblement l'impacte més important del foc sigui l'increment de la taxa d'entrada de materials de tot tipus (orgànics, inorgànics, calcinats, etc.) a causa de l'erosió. La qualitat de l'aigua mesurada mitjançant els indicadors biològics es va recuperar en menys d'un any. La sensibilitat inicial de la comunitat de diatomees a la pertorbació va ser més baixa que la de macroinvertebrats, però després de detectar-la, les diatomees van tornar a indicar la millor categoria de qualitat de l'aigua en només sis mesos mentre que els macroinvertebrats van trigar-ne nou.La recolonització de macroinvertebrats de totes les estratègies tròfiques es va assolir en els primers 100 dies després del foc, i en el segon any ja no es van observar diferències entre la riera pertorbada i la riera control per cap estratègia tròfica. Els recol·lectors es van associar amb les condicions del primer any i els filtradors amb les del segon. Les dominàncies inicials elevades dels primers mesos de la successió secundària es van relacionar amb les famílies de macroinvertebrats més resilients i més persistents (pioneres) caracteritzades per una elevada capacitat de dispersió. En el primer any, tot i l'elevat recanvi de famílies per part de les resilients menys persistents i les resilients no persistents, la riquesa taxonòmica de la riera de Gallifa es va recuperar respecte els valors de referència a causa de la colonització de les famílies resilients i persistents i de les famílies temporalment afavorides.L'estructura de la comunitat de macroinvertebrats no es va reestablir fins el quart any quan van detectar-se les famílies poc resilients i van disminuir les famílies temporalment afavorides. La celeritat en la recuperació de la comunitat de macroinvertebrats d'aquesta riera mediterrània es pot atribuir tant al ràpid restabliment de les condicions ambientals com a l'adaptació d'aquests organismes a als períodes estacionals i seqüencials d'avingudes i sequeres (pertorbacions naturals) a que estan sotmesos al llarg de l'any.

L'objectiu general d'aquest treball fou aprofundir en el coneixement dels sistemes de fotoprotecció en fulles de Quercus ilex. Per assegurar l'homogenitat i conservació del material vegetal durant el seu magatzematge i transport fins al moment de l'anàlisi de compostos fotoprotectors, s'ha estandarditzat un protocol consistent en la liofilització de les mostres vegetals amb la prèvia addició de 2-butilamino etanol. Es va comprovar que aquest protocol evita la degradació de les molècules implicades en la fotoprotecció i ha permès disposar de material vegetal sec i homogeni per a poder treballar amb espectroscòpia de reflectància al vermell proper (NIRS).La quantificació de compostos fotoprotectors i antioxidants és costosa en temps i diners. Per a aconseguir-ne una avaluació ràpida i àgil es construí una base de dades (BD) correlacionant, a cadascuna de les mostres de fulles de Q. ilex liofilitzades, les anàlisi bioquímiques de cada molècula amb els seus espectres del NIRS. S'establiren les equacions de cal·libració predictives per la quantificació dels pigments cloroplàstics (clorofil·les a i b, neoxantina, violaxantina, zeaxantina, anteraxantina, α- i ß-carotè, luteïna i luteïna epòxid (Lx)) i compostos antioxidants (α-, (β+γ)-tocoferol, ascorbat i fenols totals) mitjançant l'algoritme per regressió de mínims quadrats parcials. Les equacions de cal·libració de clorofil·les a i b, feofitina, β-carotè, neoxantina, luteina, fenols totals i α-tocoferol foren cal·librades acuradament mentre que les de la Lx i l'α-carotè mostraren resultats de cal·libració no tan bons degut a les baixes concentracions. Aquesta BD permet, per primera vegada, amb una sola lectura NIRS, la predicció de les concentracions de molècules amb caràcter fotoprotector o antioxidant emprades amb més freqüència en estudis ecofisiològics. Se n'ha demostrat la fiabilitat mitjançant un estudi de bosc caracteritzant fulles d'alzines adultes i de rebrots després de tala durant les dues estacions més estressants (estiu i hivern). També s'aplicà la nova BD NIRS per caracteritzar les respostes fotosintètiques i antioxidants de fulles d'alzines i dels seus rebrots originats sota diferents concentracions de CO2: ambiental (350 µL·L-1) (RA) i elevada (750 µL·L-1) (RE). En aquest estudi es demostrà que els RE compensaren la baixa fotosíntesi amb una major participació dels cicles de les xantofil·les (major Z/VAZ) i de la luteina epòxid (menor Lx), els quals són responsables de la dissipació tèrmica de l'excés d'energia d'excitació. Els RE mostraren també un major contingut en ascorbat (el qual es considera responsable de la major part de l'activitat antioxidant a Q. ilex) i un menor contingut en el compostots lipofílics (clorofil·les, carotenoids i tocoferols). Quan es someteren ambdos tipus de rebrots a estrès tèrmic (per alta temperatura), els RE mostraren una major resistència a l'estrès per altes temperatures.Els dos últims objectius d'aquest treball aprofundeixen en el paper de les poliamines en la fotoprotecció de les fulles d'alzina en condicions naturals i en condicions d'irradiància controlada, així com en la funció de les transglutaminases vegetals com a lligands de les poliamines a membranes. Primer trobàrem una disminució de les poliamines lliures (i en especial la putrescina) en augmentar la disponibilitat lluminosa (PPFD), atribuible a una necessitat superior de lligar poliamines als tilacoides per ajudar a la fotoprotecció de l'aparell fotosintètic en front a la situació d'estrès. Posteriorment, observàrem una tendència diürna on els valors més alts de la putrescina lligada a proteïnes i de l'activitat transglutaminasa correspongueren sempre al màxim d'intensitat lumínica i dosi de llum rebuda per les fulles. Aquests dos treballs indiquen la participació de les poliamines, i especialment la putrescina, en la fotoprotecció de l'aparell fotosintètic. En concret, l'activitat transglutaminasa, la quantitat de putrescina lligada i l'índex putrescina/espermidina lligades són uns clars indicadors de la magnitud d'estrès per excés de llum de la planta. / SUMMARY:"PHOTOPROTECTION SYSTEMS IN Quercus ilex L. AND THE APPLICATION OF THE NIRS (NEAR-INFRARED REFLECTANCE SPECTROSCOPY) AS AN ECOPHYSIOLOGICAL TOOL TO DETECT OXIDATIVE STRESS" TEXT:The present work goes deeper into our knowledge of photoprotection systems acting in Quercus ilex leaves.To ensure homogeneus plant material and its conservation during storage and transport until analysis avoiding the degradation of the molecules implied in photoprotection we standardized the conditions during freeze-drying to obtain dry material with an unaltered biochemical composition.Quantifying photoprotective and antioxidant compounds is laborious and expensive. A Q. ilex leaves database using Near Infrared Reflectance Spectroscopy (NIRS-database) and chemical analyses was built. Predictive calibration equations for concentration of chloroplast pigments (chlorophylls a and b, phaeophytin, neoxanthin, violaxanthin, zeaxanthin, antheraxanthin, alpha- and β-carotene, lutein and lutein epoxide) and antioxidants (alpha-, (β+γ)-tocopherol, ascorbate and total phenolics) were established using partial least squares regression algorithm. This is the first time that NIRS is used to characterize pigment composition in plants. NIRS constitutes a valid tool to characterize photoprotection compounds with only one single measurement allowing time and money saving.The NIRS-database feasibility was demonstrated by the characterization of adult holm oak leaves and resprouts after clear cut in their natural environment during the two stressing seasons.The new NIRS-database was applied to characterize the antioxidant compounds responses in holm oak resprouts under ambiental (350 µL·L-1; RA) and elevated (750 µL·L-1; RE) CO2 conditions and high temperature stress (HTS). RE showed higher resistance to HTS showing little response in their antioxidant composition. At the contrary, RA showed a significant increase in lipophilic compounds. Therefore, the higher antioxidant protection and higher temperature tolerance of RE would mitigate the effect of photosynthesis acclimation during the regeneration of Q. ilex plants.Two studies went deeper to the role of polyamines in holm oak photoprotection in its natural habitat or under controlled-irradiance conditions and plant's transglutaminases function binding polyamines to membrane proteins in the protection against high light stress. The obtained results support the hypothesis that the relationship between polamines, and specially putrescine, concentration (free and protein-bound) and transglutaminase activity is modulated by light intensity in Q. ilex leaves and that polamines are involved in the photoprotection of the photosynthetic apparatus.

Aquesta Tesi Doctoral està centrada en la reconstrucció de les condicions climàtiques del passat a la conca occidental del Mediterrani, i més concretament en l’estudi de l’efecte de la variabilitat climàtica d’escala orbital i mil•lenària sobre les condicions oceanogràfiques de la conca. El treball es basa en l’anàlisi i interpretació de dades de indicadors sedimentològics, com ara la mida de gra i la composició elemental dels sediments, d’on s’ha obtingut informació sobre els canvis en les aportacions terrígenes induïts per la variabilitat climàtica i oceanogràfica de la conca, reflectida en canvis del nivell del mar o de la circulació termohalina. Hom ha pogut investigar els canvis del nivell del mar associats als cicles glacials mitjançant l’estudi de les variacions en la mida de gra de les partícules sedimentàries i en la composició elemental d’un testimoni del marge progradant del Golf de Lleó. Les variacions eustàtiques del nivell del mar han determinat l’apilament d’unitats sedimentaries regressives en el talús superior amb una ciclicitat de 100 ka. Els canvis en el nivell del mar han modulat la sedimentació en el marge, la qual va oscil•lar entre aportacions principalment fluvials durant els períodes glacials coincidint amb nivells del mar baixos, i aportacions degudes a la reactivació de processos erosius a la plataforma continental com les Cascades d’Aigües Denses de Plataforma durant les èpoques amb nivell del mar alt corresponents als períodes interglacials. L’estudi de l’Estadi Isotòpic Marí 3, entre 65 i 20 ka, caracteritzat per condicions climàtiques fluctuants de escala mil•lenària, ens hauria d’ajudar a entendre com el clima es comporta sota condicions canviants ràpides i per lo tant pot ser clau per entendre millor el ràpid canvi climàtic induït per l’ésser humà. Les variacions de la mida de gra durant aquest període en el marge del Golf de Lleó han revelat per primera vegada l’existència d’oscil•lacions del nivell del mar d’escala mil•lenària associades a la variabilitat climàtica dels cicles de Dansgaard-Oeschger observats a l’Atlàntic Nord. Nivells del mar relativament alts s’associen a les fases càlides dels cicles de Dansgaard-Oeschger. Aquests resultats mostren una ràpida resposta dels casquets polars a la variabilitat climàtica ràpida del darrer període glacial. Resta per identificar, però, amb precisió el inici d’aquestes pujades del nivell del mar i la seva amplitud. La circulació termohalina del Mediterrani occidental també s’ha vist afectada per les oscil•lacions climàtiques dels cicles de Dansgaard-Oeschger durant l’Estadi Isotòpic Marí 3. Els resultats confirmen que la circulació profunda del Mediterrani occidental funcionà de manera asincrònica respecte a la Circulació de Retorn de l’Atlàntic Nord durant els cicles de Dansgaard-Oeschger. Aquest fet posa de manifest la rapidesa en la transmissió de la variabilitat climàtica entre latituds altes i intermèdies, probablement induïda per un mecanisme de teleconnexió atmosfèrica similar a l’actual Oscil•lació de l’Atlàntic Nord. Tot i així, la circulació profunda del Mediterrani occidental també fou modulada per canvis en la hidrologia de la conca. A l’Holocè hom ha identificat igualment una sèrie d’esdeveniments de curta durada de intensificació de la circulació termohalina, els quals mostren una ciclicitat d’uns 1000 anys. Hom ha pogut correlacionar aquest esdeveniments amb altres observats a l’Atlàntic Nord i en altres regions del planeta, fet que confirma que les reorganitzacions ràpides del sistema climàtic són també comuns en els períodes interglacials. / This PhD Thesis focuses on the reconstruction of past climatic conditions in the Western Mediterranean Basin, and more precisely on the study of the impact of climate variability at orbital and millennial time scales over oceanographic conditions. The work relies on the study of sedimentological proxies like grain-size and elemental geochemical composition of the sediments for unravelling the changes in terrigenous supplies led by oscillations in climate and oceanographic conditions, namely sea level fluctuations and changes in the termohaline circulation of the Western Mediterranean Sea. Sea level changes associated with glacial cycles have been investigated by analysing the oscillations in grain-size and geochemical composition of the sediment records from the progradational Gulf of Lion margin. Eustatic sea level oscillations have determined stacking of regressive progradational units in the upper slope following a 100 kyr cyclicity. Sea level fluctuations have modulated sediment accumulation over this margin, with a succession of periods dominated by high fluvial supplies, and periods characterized by the reactivation of erosive processes in the continental shelf such as Dense Shelf Water Cascading during glacial lowstands and interglacial highstands, respectively. The study of climate variability during Marine Isotope Stage 3, between 65 and 20 ka, characterized by rapid climate fluctuations of millennial time scales, may help us to understand how the climate behaves when undergoing rapid changes and therefore might also further increase our understanding of rapid, anthropogenic climate change. The high-resolution study of grain-size oscillations during Marine Isotopic Stage 3 in the Gulf of Lion margin has shown by the first time the occurrence of millennial scale sea level fluctuations associated with climate variability during the Dansgaard-Oeschger cycles identified in the North Atlantic region. Relative high sea level has been observed to occur during warm interstadials of the Dansgaard-Oeschger cycles. These results point to a rapid response of the ice sheets to climate variability during the last glacial period. However, the precise timing and the amplitude of these millennial-scale sea level rises are still to be determined. The termohaline circulation of the Western Mediterranean Sea has been affected by Dansgaard-Oeschger climate oscillations during Marine Isotopic Stage 3 too, as determined by the study carried out in the IMAGES core MD99-2343 offshore Minorca island. Our results show that during Dansgaard-Oeschger cycles the circulation of deep-water masses in the Western Mediterranean was not synchronized with the Atlantic Meridional Overturning Circulation. This confirms the rapid transmission of climate variability between high and mid-latitudes, likely induced by an atmospheric mechanism similar to the present-day North Atlantic Oscillation. Hydrological oscillations within the basin further modulated the termohaline circulation in the Western Mediterranean Sea. During the Holocene a series of short-lived events of enhanced deep-water circulation have been identified to occur with a cyclicity close to 1000 yr, which have been correlated to relatively cold periods recently recognized from the North Atlantic region and in other regions of the world. These results confirm that rapid reorganizations of the climate system usually ascribed to glacial stages are also a common feature during interglacial periods.

Sa Calatrava Mon Amour és l'anàlisi de la relació entre els plans de reforma urbanística del barri de Sa Calatrava (Palma, Mallorca) i les formes d'acció col·lectiva dels residents d'aquest barri. Aquesta recerca ve articulada per una triple hipòtesi: (a) el principal objectiu dels plans de reforma urbanística és produir oportunitats de plusvàlua (fonamentalment immobiliària); (b) el procés econòmic pel qual s'augmenta el valor econòmic no s'efectua solament a través de processos estrictament econòmics, sinó de processos simbòlics que atorguen nous significats culturals al lloc; (c) existeix una relació directa entre la voluntat dels plans urbanístics de produir plusvàlues i l'erosió de les formes d'acció col·lectiva, procés que a la tesi s'expressa amb el terme despolitització. L'elecció de Sa Calatrava com a unitat d'anàlisi respon precisament a la voluntat de la recerca d'estudiar els efectes de la globalització neoliberal en contextos heurísticament apropiats per a la investigació qualitativa de matriu antropològica. Sa Calatrava complia aquest perfil. Per una banda, les seves reduïdes dimensions (menys de 2000 habitants) permeteren un treball de camp etnogràfic detallat amb residència in situ que s'estengué durant dos anys. Per l'altra banda, a mitjans dels anys 90 l'Ajuntament de Palma emprèn un gir clar i explícit de caràcter neoliberal de les seves polítiques urbanístiques pel qual el principal objectiu d'aquestes ja no és la satisfacció dels interessos dels residents, sinó la creació d'oportunitats de plusvàlua que puguin atreure fluxos globals de persones i capitals. Aquest gir es fa especialment manifest en aquells barris del centre històric que, com Sa Calatrava, eren objecte de reforma urbanística. En aquests barris la gentrificació és el procés central que permet la realització de la plusvàlua, tenint no obstant en compte que el bessó d'aquesta plusvàlua no es troba en la venda d'un immoble, sinó en el procés pel qual els immobles d'una zona de la ciutat han tingut una revalorització major a la dels la resta de la ciutatPer a dur a terme aquesta revalorització, i més enllà de les renovacions de l'entorn construït i de les ajudes directes i indirectes a la inversió, dos factors, profundament relacionats, han estat fonamentals. Per una banda ens trobem amb la posada en joc d'una retòrica sobre el valor cultural i patrimonial del barri oficialment adreçada a atreure turistes, retòrica que suposa una eufemització, i per tant una ocultació i legitimació, de l'augment del valor econòmic. Per altra banda ens trobem amb l'eradicació d'aquells elements que s'associaven amb la degradació i l'estigma del barri. Més enllà de l'expulsió de determinats residents, aquesta eradicació s'ha dut a terme mitjançant la pacificació de l'espai públic i de les activitats que s'hi duien a terme (reunions informals, mercadillos setmanals, etc.). Aquesta erosió de l'espai públic com a espai de comunicació i relació pels residents en favor d'una concepció de l'espai públic com a lloc de gaudi estètic pels visitants és un element central de la tesi. Així, serà en bona mesura aquesta erosió de l'espai públic la responsable que quan els gentrificadors vagin poblant el barri hi hagi un profund desconeixement entre aquests i els antics veïns, una cesura entre els dos grups demogràficament identificables. Això ens du a la qüestió final i central de la despolitització. Amb aquest terme volem agrupar tres processos que juguen un paper central en el procés de producció de Sa Calatrava com un espai idoni per a l'extracció de plusvàlues: (1) la despolitització d'aquelles instàncies polititzades, com les Associacions de Veïns, que són captades pel poder polític i juguen un paper clau en la legitimació i articulació de l'embelliment i la pacificació del barri. (2) L'erosió de les possibilitats que emergeixi una acció col·lectiva hegemònica, el que s'observa en l'erosió de les dimensions relacionals de l'espai públic, la divisió dins el barri i en la substitució de categories com veí o resident (i dels drets instituïts associats a elles) per d'altres com visitant o propietari. 3) Quan aparegui l'acció col·lectiva serà canalitzada de tal manera que emfasitzi el valor de canvi de l'espai i la possible producció de plusvàlua. Aquest darrer punt s'observa molt carament en el fet que a Sa Calatrava aquells grups que arriben a articular-se contra el desenvolupament dels plans urbanístics acaben apel·lant al valor cultural i patrimonial del barri i a la necessitat que aquest (que no oblidem que és un element legitimador del procés neoliberal de regereneració) sigui preservat. La conclusió final que s'extreu de la tesi és doncs que la despolització no és un efecte o un epifenomen de la voluntat de benefici que guia l'urbanisme neoliberal, sinó un element central d'aquest en dos sentits. En primer lloc aquesta despolitització és un requisit per a què l'extracció de plusvàlua es pugui realitzar de manera eficient (p.e. per a què no hi hagi protestes articulades). En segon lloc és en si mateixa un objectiu de l'urbanisme neoliberal, que d'aquesta manera pot ser considerat no només com una eines econòmica sinó com a un mecanisme de control polític i governamentalitat. Aquesta entenem que és una característica aplicable a tot el procés de neoliberalització, de tal manera que podem considerar-lo com una estratègia classista. / "Sa Calatrava mon amour" is the history of 30 years (from 1975 to the present) of collective action in Sa Calatrava (Majorca, Spain), a neighborhood that during the past fifteen years has been subjected to multiple plans of urban regeneration. Sa Calatrava is a very small neighborhood (around 2000 inhabitants) situated in the eastern part of the seafront of the historical center of Palma, the capital city of Majorca, one of the main tourist destinations in the Mediterranean. My doctoral research, based on a two-year fieldwork, deals with the relationship and coherence between the forms of collective action in Sa Calatrava and the plans of urban regeneration, with their aim to increase the real estate values of the area. The central hypothesis of the research is that the process of neo-liberalization is not only an economic process that imposes a discipline of value but also requires the depoliticization of society. Beyond the depoliticization of grassroots movements and groups, this process of depoliticization is grounded on the loss of control of its own space by inhabitants and consequently the substitution of categories like neighbor/resident by others such as user, buyer or visitor and the erosion of the public and relational dimensions of public space. Gentrification is the way by which real estate surpluses are being obtained in the area, but they are produced somewhere else. It is in the production of Sa Calatrava as a valuable setting through the investment in the built environment (façade refurbishing, street renovations, etc.) and through the creation of a culturally valuable narrative based on heritage and history (officially targeted at attracting tourists) where we must find the social production of a space suitable to the needs of the realtors and constructors. For surplus values to be efficiently extracted the neighborhood must be embellished and pacified, an public space loses its role as a space for communication and sociability. Consistently, conflicts among different groups of residents, as well the loss of control of its own space by inhabitants is not a consequence of the gentrification process, but a consequence of the way space has been produced in order to enhance exchange value. KEYWORDS: economic anthropology, urban anthropology, urban studies, Palma, Majorca, gentrification, neoliberalism, depoliticization, eighbours' Associations, entrepreneurial turn, surplus value, social production of space, neighbourhood, Mediterranean, heritage, tourism, commodification, ethnography, social class, governmentality, pacification, embellishement.

Entre 1999 i 2003 es va desenvolupar un projecte Life de restauració a la maresma de La Pletera, afectada per un pla urbanització, i a la llacuna del Ter Vell, amb un elevat grau d'eutròfia (aiguamolls del Baix Ter, NE Península Ibèrica). L'objectiu d'aquesta tesi és establir el funcionament d'ambdós ecosistemes, analitzar-ne la problemàtica ambiental i avaluar els efectes de la restauració. A la maresma de la Pletera, es va analitzar el paper de la hidrologia en la composició i dinàmica dels nutrients i del zooplàncton en cinc llacunes, tres de les quals havien estat creades dins el projecte de restauració com a nous refugis per una espècie de peix amenaçada (Aphanius iberus). La hidrologia es va caracteritzar per un llarg període de confinament sense entrades d'aigua, interromput de manera irregular per inundacions puntuals. La dinàmica del nitrogen inorgànic es va relacionar amb les entrades d'aigua, mentre que la del fòsfor, del nitrogen total i de la matèria orgànica es va relacionar amb els processos d'acumulació i reciclatge intern durant el confinament. El zooplàncton es va analitzar mitjançant la combinació d'aproximacions taxonòmiques i de mides. L'estructura de mides de la comunitat es va veure més afectada per les interaccions tròfiques (depredació i competència) mentre que l'estructura taxonòmica va ser més sensible a factors abiòtics (nutrients). El ràpid creixement de la població A. iberus en les noves llacunes va suggerir que aquestes havien proporcionat l'hàbitat adequat per a l'espècie, almenys a curt termini. Les actuacions de restauració a la llacuna del Ter Vell es van centrar en la millora de la qualitat de l'aigua mitjançant (1) la construcció d'uns aiguamolls per depurar l'aigua d'entrada i (2) el dragat del sediment en diversos punts. Simultàniament a la restauració, però de forma independent, la gestió agrícola de l'aigua va reduir dràsticament el cabal d'entrada d'aigua dolça a la llacuna, provocant un canvi en el règim hídric. Es van analitzar els efectes a curt termini d'aquest canvi sobre la limnologia i el zooplàncton de la llacuna. Abans del canvi, la hidrologia era artificial ja que s'havia prolongat l'entrada d'aigua dolça d'acord amb la demanda agrícola, i per tant la llacuna presentava una elevada taxa de renovació de l'aigua i majors concentracions de nutrients. Després del canvi, la hidrologia va dependre més del clima, es van reduir les entrades d'aigua i es va allargar el període de confinament. La composició y dinàmica dels nutrients va tendir a assemblar-se a l'observada a les llacunes de la maresma, mentre que la comunitat del zooplàncton no ho va fer. L'estat ecològic de la llacuna va millorar després del canvi en el règim hídric. / Between 1999 and 2003, a restoration Life project was developed in La Pletera salt marshes, affected by an urbanisation plan, and in the Ter Vell lagoon, a highly eutrophic lagoon (Baix Ter Wetlands, NE Iberian Peninsula). The aim of this thesis is to establish the natural functioning of both ecosystems, analyze their environmental problematic and also to evaluate the effects of the restoration measures.In La Pletera salt marshes, the role of the hydrological regime in the nutrient and zooplankton composition and dynamics was analysed in five brackish lagoons. Three of them were created in the framework of the restoration project as new refuges for an endangered fish species (A. iberus). The hydrology was determined by a prolonged period of confinement without water inputs, irregularly interrupted by sudden flooding events. While the dynamics of inorganic nitrogen depended on the water inputs variability, dynamics of phosphorus, total nitrogen and organic matter was related more to the cumulative mechanisms and internal recycling during the confinement periods. The zooplankton community structure was analysed by means of the combination of taxon- and size-based approaches. Whereas the community size structure was more affected by trophic interactions (predation and competition), the taxonomic structure appeared to be more sensitive to abiotic factors (nutrients). The fast growth of the size population of A. iberus in the new lagoons suggested that they had provided a suitable refuge for this species, at least in the short-term.Restoration actions in the Ter Vell lagoon were focused on the improvement of the water quality by means of (1) wetlands construction to reduce nutrient inputs and (2) sediment dredging. Simultaneously, but independent of the restoration activities, water management in agriculture drastically reduced the freshwater inflow to the lagoon and, therefore, changed the hydrological regime. The short-term effects of this hydrological change on the limnological characteristics and the zooplankton of the lagoon were analysed. Before the change, the hydrology was artificial since the freshwater flooding period was prolonged due to the high agricultural demand. As a result, the lagoon showed a high water turnover rate and high nutrient concentrations. After the change, hydrology was climate-dependent, with scarce water inputs and prolonged confinement periods. Then, the nutrient composition and dynamics tended to be more similar to those observed in the salt marsh lagoons. However, zooplankton did not tend to resemble to that of the salt marsh lagoons. The ecological status of the Ter Vell lagoon was improved after the hydrological change.