Si l’on s’en tient à une vision formelle, la participation du Conseil d'Etat à la confection de laloi apparaît marquée par une permanence et une stabilité remarquables depuis sa création enl’An VIII. Un examen plus approfondi montre une vérité plus complexe. Jusqu’à saconstitutionnalisation sous la Vème République, la participation du Conseil d'Etat à laconfection de la loi a été confrontée à la problématique de sa légitimité. C’est à un tout autreenjeu auquel le Conseil d'Etat est aujourd'hui confronté dans l’exercice de sa fonctionlégislative, celui de son expansion au sein des institutions publiques depuis la révisionconstitutionnelle du 23 juillet 2008 qui a modifié sa place dans le processus législatif. Dans lecadre de sa participation à la loi, le Conseil d'Etat a par ailleurs à faire face auxtransformations qui traversent l’ordre juridique, et en particulier au phénomène dediversification des sources du droit qui commande une nécessaire adaptation de son cadreorganisationnel, de ses méthodes et de sa grille d’analyse. / If we stick to a formal vision, participation of the Council of State in making the law appearsmalrked by a remarquable permanence and stability since its inception in the year VIII. Acloser examination reveals a more complex truth. Until its constitutionalization in the FifthRepublic, the participation of the Council of State in making the law was faced with theproblem of legitimacy. This is a different issue that the Council of State is currently facing inthe exercise of its legislative function, the one of its expansion in public institutions since theconstitutional revision of the 23th July 2008 which amended its place in the legislativeprocess. As part of its participation in the law, the Council of State has also to deal with thetransformations the legal system has to face today, and in particular the phenomenon ofdiversification of sources of law that controls a necessary adaptation of its organizationalframework, its methods and its analytical framework.

Aquesta tesi vol respondre a dos preguntes fonamentals en l'àrea de recerca de la migració transnacional: s'impliquen els immigrants en el transnacionalisme polític? I, quins són els factors determinants del seu activisme polític transnacional ? Per respondre a la primera qüestió, comparo el nivell d'activisme polític transnacional d'una mostra d'associacions de diferents orígens immigrants a Barcelona. Per contestar a la segona, centro l'atenció en possibles factors determinants a dos nivells, meso i macro. La tesis demostra que l'activisme polític transnacional no està generalitzat entre totes les associacions a Barcelona, que presenta un nivell relativament baix de regularitat, i que generalment es desenvolupa al nivell nacional. També demostra que la necessitat d'examinar l'efecte del context de sortida i, més en concret, l'estructura d'oportunitats polítiques del país d'origen sobre el transnacionalisme polític de les associacions d'immigrants. Altres determinants a nivell meso, com les xarxes socials o les fonts de finançament semblen explicar la variació en l'activisme polític transnacional de les associacions d'immigrants. / This thesis addresses two fundamental questions in the transnational migration research field: whether or not all immigrants engage in political transnationalism? And which are the main determinants of their transnational political activism? To answer the first research question, I specifically compare different degrees of transnational political engagement of various national/ethnic origin immigrant associations in Barcelona. To answer the second research question, I focus on meso- and macro- levels determinants. The thesis demonstrates that transnational political engagement is not generalised among all immigrant associations in Barcelona, presents a relatively low level of regularity, and is generally nationally based. It also demonstrates the importance of studying the effect of the exit context and, in particular, of the political opportunity structure in home country on the political transnationalism of immigrant associations. Meso- level determinants like social networks and sources of funds also seem to explain the variance in immigrant associations' transnational political engagement.

En 2012, en pleine crise économique, le gouvernement autonome de la Catalogne convoque des élections anticipées et demande, pour la première fois depuis le retour de l’Espagne à la démocratie suivant la mort du dictateur Francisco Franco, une forte majorité afin de pouvoir mener la région vers la sécession. Plus ou moins en même temps, le groupe armé sécessionniste basque, Euskadi Ta Askatasuna, annonce la fin de sa campagne meurtrière qu’elle mène depuis des décennies et qui fait plus de 800 victimes. Si l’on accusait depuis longtemps les Basques d’être plus séparatistes que les Catalans, ces nouveaux faits suggèrent un renversement des rôles de leurs mouvements sécessionnistes. En s’appuyant sur les littératures sur les mouvements sociaux et la sécession, l’objectif de cette étude est d’expliquer ce phénomène. Nous montrerons d’abord en quoi les structures économiques et institutionnelles encadrant les régions et leurs relations avec l’État central font en sorte que la crise économique espagnole (2008-2014) offre une structure d’opportunité politique pour la réussite du sécessionnisme catalan alors que cela n’a pas été le cas au Pays basque. Ensuite, nous démontrerons que le manque de synchronisme entre les processus basque et catalan de pacification des clivages de la violence politique joue un rôle déterminant sur la capacité de coopération entre nationalistes sur la question nationale durant la crise, ce qui affecte le potentiel de mobilisation sécessionniste. Enfin, nous verrons que grâce aux structures présentées tout au long de cet ouvrage, les cadres sécessionnistes mobilisés par les revendicateurs stratégiques et les fervents champions de la sécession sont plus crédibles et pertinents en Catalogne qu’au Pays basque, ce qui explique les niveaux opposés de résonance transversale du discours sécessionniste. / In 2012, in the midst of an economic crisis, the autonomous government of Catalonia called snap elections, seeking for the first time since Spain’s return to democracy following the death of the dictator Francisco Franco, a strong majority in order to lead the region towards secession. At roughly the same time, the Basque secessionist armed group, Euskadi Ta Askatasuna, announced the end of its decades-long murderous campaign, which had claimed over 800 lives. If the Basques have long been accused of being more separatist than the Catalans, these new developments suggested a role reversal for both secessionist movements. By drawing from the literature on social movements and secession, the aim of this study is to explain this phenomenon. We will firstly show that the economic and institutional structures framing for the regions and their relations with the central state made it that the Spanish economic crisis (2008-2014) offered a political opportunity structure for the success of Catalan secessionism, whereas this was not the case in the Basque Country. Secondly, we will demonstrate that the lack of synchronicity between both regions’ processes of pacifying their political violence cleavages played a decisive role in determining the capacity for nationalists to cooperation on the national questions, thereby affecting the potential for secessionist mobilization. Finally, we will see that, due to the structures presented throughout this work, the secessionist frames used by the strategic claimants and the consistent champions of secession were more relevant and credible in Catalonia than in the Basque Country, which explains the opposite levels of transversal resonance of the secessionist discourse. / En 2012, en plena crisis económica, el gobierno autónomo de Cataluña convoca elecciones anticipadas y, por primera vez desde el restablecimiento de la democracia española tras la muerte del dictador Francisco Franco, exige una mayoría amplia para llevar a la región hacia la secesión. Más o menos al mismo tiempo, el grupo armado secesionista vasco, Euskadi Ta Askatasuna, anuncia el fin de su campaña mortífera de décadas, que ha cobrado más de 800 víctimas. Si los vascos han sido acusados durante mucho tiempo de ser más separatistas que los catalanes, estos nuevos acontecimientos sugieren una inversión de roles de sus movimientos secesionistas. Apoyándonos en la literatura sobre los movimientos sociales y la secesión, el objetivo de este estudio es explicar este fenómeno. En primer lugar, mostraremos que las estructuras económicas e institucionales que enmarcan las regiones y sus relaciones con el Estado central aseguraron que la crisis económica española (2008-2014) proporcionara una estructura de oportunidad política para el éxito del secesionismo catalán, mientras que no fue el caso en el País Vasco. A continuación, demostraremos que la falta de sincronía entre los procesos vasco y catalán de pacificación de los clivajes de la violencia política juega un papel decisivo en determinar la capacidad de cooperación entre nacionalistas sobre la cuestión nacional durante la crisis, lo que afecta al potencial de movilización secesionista. Por último, veremos que, gracias a las estructuras presentadas a lo largo de esta encuesta, los marcos secesionistas movilizados por los reclamantes estratégicos y los fervientes defensores de la secesión han sido más creíbles y relevantes en Cataluña que en el País Vasco, lo que explica los niveles opuestos de resonancia transversal del discurso secesionista. / Al 2012, en plena crisi econòmica, el govern autònom de Catalunya convoca eleccions anticipades, demanant per primera vegada des del retorn d’Espanya a la democràcia després de la mort del dictador Francisco Franco, una majoria àmplia per dirigir la regió cap a la secessió. Més o menys alhora, el grup armat secessionista basc, Euskadi Ta Askatasuna, anuncia la fi de la seva campanya mortífera de dècades, que va fer més de 800 víctimes. Si els bascos han estat acusats des de fa temps de ser més separatistes que els catalans, aquests esdeveniments suggereixen una reversió dels papers dels seus moviments secessionistes. Recolzant-nos en les literatures sobre els moviments socials i la secessió, l’objectiu d’aquest estudi és d’explicar aquest fenomen. Primer, mostrarem que les estructures econòmiques i institucionals que emmarquen les regions i les seves relacions amb l’Estat central van assegurar que la crisi econòmica espanyola (2008-2014) proporcionés una estructura d’oportunitat política per a l’èxit del secessionisme català, mentre que això no va ser el cas al País Basc. En segon lloc, demostrarem que la manca de sincronia entre els processos basc i català de pacificació dels clivatges de la violència política juga un paper decisiu en determinar la capacitat de col·laboració entre nacionalistes sobre la qüestió nacional durant la crisi, el que afecta el potencial de mobilització secessionista. Finalment, veurem que, gràcies a les estructures presentades al llarg d’aquest estudi, els marcs secessionistes mobilitzats pels reclamants estratègics i els fervents defensors de la secessió han estat més creïbles i rellevants a Catalunya que al País Basc, el que explica els nivells oposats de ressonància transversal del discurs secessionista.

The cases of the Kurds in Iraq and the Abkhaz in Georgia were chosen to illustrate how ethnic entrepreneurs play a crucial role in the ethnic mobilisation process. The study argues that in both cases a combination of variables was at work. These cases seem unlikely comparisons at first. The primary challenge appeared to be dealing with cases that involve different contexts and identities. However, in both cases entrepreneurs exploited an appropriate domestic environment to start the process and they perceived the opportunities provided by external intervention and the state’s policy towards their groups as incentives. Choosing the intermediate variables depends on the understanding that each one provides part of the explanation. Political opportunity structure directs the attention to the cost-benefit analyses of ethnic entrepreneurs and their perceptions of the available opportunity. Ethnic identity politicisation illustrates the role of ethnic entrepreneurs in choosing and activating identities. Finally, resource mobilisation is essential in conflict as any conflict requires resources that are consumed throughout its various stages. These resources are also used by ethnic entrepreneurs to reward their followers and guarantee loyalty, or sometimes to provide material incentives to reassure those unconvinced of the movement's potential success against the central authorities.