Aquesta tesi conté un estudi detallat de diverses característiques funcionals d'una trentena d'espècies llenyoses dels ecosistemes de matollar de la conca mediterrània. S'han estudiat característiques foliars relacionades amb l'ús de l'aigua i els nutrients. També s'han estudiat les seves característiques d'inflamabilitat i combustibilitat així com també dels seus sistemes radiculars. La tesi també conté un estudi detallat sobre la descomposició i aportació de nutrients al sòl per part de les fulles d'aquestes espècies sota diferents escenaris experimentals de canvi climàtic. A més s'ha desenvolupat un anàlisi estadístic de causalitat, a través de models d'equacions estructurals, per tal d'estudiar les relacions entre les diferents característiques funcionals. A l'estudiar les característiques funcionals s'ha fet tenint en compte l'estratègia regenerativa post-incendi de cada espècie. Així, s'ha conclòs que, respecte a les espècies rebrotadores, les fulles de les espècies germinadores tendeixen a tenir majors continguts de fòsfor, i a descomposar-se més ràpid, provocant un retorn de nutrients i matèria orgànica al terra també més ràpids, tenir fulles més ràpidament inflamables així com també es caracteritzen per tenir una estratègia de tolerància a la sequera presentant baixos continguts foliar d'aigua. Finalment, la conclusió principal d'aquesta tesi és que els ecosistemes dominats per espècies amb una estratègia regenerativa post-incendi o una altra poden presentar diferències en el seu funcionament respecte a aspectes com per exemple el cicle del fòsfor o l'ús de l'aigua. Durant la tesi també s'ha considerat i analitzat les afiliacions taxonòmiques de les espècies d'estudi puig que aquestes poden tenir un paper crucial al determinar les diferències entre estratègies regeneratives post-incendi, ja que la majoria de les espècies rebrotadores van aparèixer durant el Terciari mentre que les germinadores ho van fer durant el Quaternari. / Esta tesis contiene un estudio detallado de varias características funcionales de las especies leñosas de matorral Mediterráneo. Se han estudiado características foliares relacionadas con el uso del agua y los nutrientes. También se han estudiado sus características de inflamabilidad y combustibilidad así como también de sus sistemas radiculares. La tesis también contiene un estudio detallado sobre la descomposición y aporte de nutrientes de las hojas de estas especies bajo diferentes escenarios de cambio climático. Además se ha desarrollado un análisis de causalidad a través de modelos de ecuaciones estructurales para estudiar las relaciones entre las diferentes características funcionales. Al estudiar las características funcionales se ha echo teniendo en cuenta la estrategia regenerativa post-incendio de cada especie de manera que se ha concluido que respeto a las especies rebrotadoras, las especies germinadoras tienden a tener mayores contenidos de fósforo, más rápido retorno de nutrientes i materia orgánica al suelo, hojas más rápidamente inflamables y también tienden a tener una estrategia de tolerancia a los bajos contenidos de agua. Finalmente, la conclusión principal de esta tesis es que los ecosistemas dominados por especies con una estrategia regenerativa post-incendio u otra podrán tener diferencias en su funcionamiento respecto a aspectos como por ejemplo el ciclo del fósforo o el uso del agua. Durante la tesis también se han considerado y analizado las afiliaciones taxonómicas de las especies de estudio, ya que estas pueden tener un papel crucial en cuanto a las diferencias entre estrategias regenerativas post-incendio, y además la mayoría de especies rebrotadoras aparecieron en el Terciario y las germinadoras durante el Quaternario. / This thesis contains a detailed study of several functional traits of approximately 30 woody species of the Western Mediterranean shrublands. Leaf traits related with the use of the water and the nutrients have been studied. Their flammability and combustibility traits have also been studied, as well as their root systems topological characteristics. Moreover, the thesis contains a detailed study on the decomposition of the leaves of these species under different climatic change experimental scenarios. Statistical analysis of causality has also been considered, through structural equations modeling techniques, in order to study the relationships among the different functional traits. When studying the functional traits the post-fire regeneration strategy has been considered for each species. As a result, some conclusions were that, respect to the resprouter species, the seeder species tend to have higher leaf phosphorous content, quicker decomposition rate, more flammable leaves and they have a drought tolerance strategy so that the can achieve lower leaf water contents. Finally, the main conclusion of this thesis is that the ecosystems dominated by species with a post-fire regenerative strategy or another could present differences in their functioning, regarding aspects like for example the cycle of the phosphorous or the water use. During the thesis, the taxonomic affiliations of the study species have also been considered and analyzed so that they can have a crucial paper explaining differences among post-fire regenerative strategies because most of the resprouter species appeared in the Tertiary while most of the seeders appeared during the Quaternary.

L'objectiu d'aquesta tesi era testar els efectes de l'FK506 (o tacrolimus), un fàrmac immunosupressor selectiu que es lliga a les immunofilines, proteïnes citoplasmàtiques molt ubiqües. Els lligands d'immunofilines, la família de fàrmacs a la qual pertany l'FK506 (així com la Ciclosporina A i la Rapamicina), han demostrat tenir efectes neurotròfics i neuroprotectors molt prometedors a nivell experimental.Ens hem centrat en els probables efectes neurotròfics de l'FK506 en la regeneració del nervi perifèric després de lesions. S'han utilitzat dos models de lesió:1. Lesió lleu, amb bona recuperació funcional per se, sense necessitat de reparació quirúrgica: aixafament del nervi ciàtic (crush)2. Lesió severa, sense recuperació funcional si no es repara quirúrgicament: resecció àmplia del nervi ciàtic i posterior reparació (mitjançant un empelt d'origen autòleg o al.logènic, o mitjançant tubulització -tub de silicona, tub de col.lagen o tub de col.lagen amb cèl.lules de Schwann al.logèniques al seu interior)Els resultats obtinguts en els diferents estudis mostren que l'administració d'FK506 accelera la taxa de regeneració axonal després de lesions del nervi perifèric i millora el grau de reinnervació assolit. L'estudi de dosi-resposta demostra dos pics de màxim efecte de l'FK506 sobre la velocitat de regeneració, a 0.2 i 5 mg/kg, si bé la dosi de 5 mg permet assolir uns millors nivells de recuperació funcional en seguiments llargs que la dosi de 0.2 mg/kg. No obstant, les dues dosis incrementen la reinnervació dels òrgans diana i la regeneració axonal en proporcions similars. En lesions severes per resecció d'un segment del nervi, on la reparació quirúrgica és determinant per l'èxit de la regeneració, els efectes de l'administració de l'FK506 depenen del tipus de mètode reparatiu utilitzat. Així, en les reseccions reparades mitjançant un autoempelt, on la regeneració és bona per se, l'FK506 només accelera lleugerament el dia d'inici i el grau màxim de recuperació assolit després de 4 mesos. Quan s'utilitza un empelt al.logènic, l'administració contínua d'una dosi immunosupressora d'FK506 permet evitar el rebuig i igualar l'eficàcia d'aquests empelts amb els d'origen autòleg. Per altra banda, en les reseccions severes reparades mitjançant tubs de silicona, on la regeneració és molt limitada, l'administració d'FK506 no permet incrementar el pobre percentatge d'èxit en la reinnervació. Per contra, quan s'utilitza un tub de col.lagen, un model intermig, els efectes de l'administració de l'FK506 són molt més marcats i incrementen tant el percentatge d'èxit en la regeneració com la velocitat i la recuperació funcional final. En la reparació per guies de col.lagen amb cèl.lules de Schwann al seu interior, un model de pròtesi cel·lular que intenta remedar l'ambient que subministra un empelt nerviós, l'administració d'FK506 garanteix l'èxit de la reinnervació en tots els casos, si bé el grau de recuperació final assolit als 4 mesos és inferior a l'obtingut amb la interposició d'autoempelts. / The aim of this study is the evaluation of the effects of FK506 (tacrolimus), an immunosuppressant drug that binds to the immunophilins, a family of cytoplasmic proteins very spread in the organism. The main members of the immunophilin ligands family ara FK506, Ciclosporina A and rapamicin, and they have shown neurotrophic and neuroprotective effects besides its immunosuppressive action.In this thesis, we wanted to evaluate the neurotrophic effects of FK506 on peripheral nerve rengeration after nerve injury. We used two different models of inury in mice:1. Severe Light lesion, with good recovery without surgical repair: sciatic nerve crush.2. Severe lesion, that requires therapeutical repair to guarantee regeneration: resection of the sicaitic nerve and repair with the interposition of a graft (autologous or allogeneic), simple tubulization (silicone guide, collagen guide) or neural protheses, (collagen guides with Schwann cells inside)The results of our studies shown that administration of FK506 accelerates the regeneration rate after peripheral nerve lesions and improves the degree of recovery reached. The study shown that the dose-response effect of FK506 has a bimodal peak, with maximums at the dose of 0.2 and 5 mg/kg/day. However, the dose of 5 mg/Kg/day allows to reach better levels of functional recovery than the lower dose (0.2 mg/kg). Nevertheless, the two doses improve nerve regeneration and target organ reinnervation in similar degree. In more severe lesions (resection with a 6 mm gap of the sciatic nerve), the effects of FK506 depend on the kind of surgical repair used. In this way, FK506 slightly shortens the onset day of reinnervation and the maximum degree of regeneration after 4 months of follow-up in resections repaired with autografts, where regeneration is usually good. When resections were repaired with allografts, continuous administration of FK506 at an immunosuppressive dose get that this grafs we as effective as autografts are. However, supression of the treatment leads to an immune rejection and an important lost of the functional recovered, that improves poorly along time. On the other hand, treatment of FK506 after severe resections repaired with silicone tubes, where regeneration is limited, does not allow to increase the poor percentage of succesful in reinnervation. Against, when collagen guides are used, administration of FK506 increases the number of animals with distal reinnervation, speeds regeneration velocity and increases the level of recovery. If collagen guides were seeded with allogeneic Schwann cells, a neural protheses model that try to mimic the environment of the grafts, treatment with FK506 guarantees the succesful of reinnervation (100%) and the level of recovery. However, the results are poorer than that reached after graft repair.

No description available.

Durante la regeneración hepática el contenido de fructosa 2,6-bisfosfato, Fru-2,6-P(2) disminuyó rápidamente (1 h) manteniéndose los niveles bajos durante las primeras 24 h. A partir de este tiempo, los niveles tendieron a recuperarse sin alcanzar los valores control a los 7 días. El contenido de glucógeno mostró un perfil similar siendo la disminución inicial menos rápida (mínimo a las 6 h) y restableciéndose el contenido a los 7 días. Los bajos niveles de Fru-2,6-P(2) después de una hepatectomía parcial correlacionan con el incremento de la gluconeogénesis y la disminución de la glucolisis descritos. Posiblemente la causa de la rápida disminución del contenido de Fru-2,6-P(2) después de una hepatectomía parcial sea la fosforilación del enzima por la proteína quinasa dependiente de cAMP como así lo sugiere la rápida disminución de la actividad PFK-2 activa (que representa la actividad quinasa de la forma no fosforilada del enzima bifuncional 6-fosfofmcto 2-quinasa/fructosa 2,6-bisfosfatasa, PFK-2/FB/Pasa-2) y del cociente de actividades PFK-2 activa/total (reflejo del grado de fosforilación del enzima bifuncional). Otros factores como la disminución del contenido de hexosas 6-fosfato y el aumento de citrato y fosfoenolpiruvato podrían también contribuir al mantenimiento de estos bajos niveles.Durante el proceso regenerativo aparece una forma del enzima bifuncional diferente a la del enzima de hígado adulto como lo indica su comportamiento cinético frente al glicerol 3-fosfato y a la incubación con la proteína quinasa dependiente de cAMP. El diferente reconocimiento de esta forma enzimática con anticuerpos específicos de la PFK-2/FBPasa-2 de hígado y con anticuerpos contra toda la proteína sugiere que tiene su extremo amino modificado. Durante todo el proceso proliferativo el ARNm que se expresa es específico de hígado por lo que la modificación del extremo amino no es debida a un alternativo "splicing" del gen sino a alguna modificación post-transcripcional aún no descrita para este enzima.Los niveles de ARNm del enzima bifuncional disminuyeron rápidamente después de una hepatectomía parcial con un mínimo a las 6 h y aumentando después de este tiempo con un máximo a las 48-60 h, y tendiendo a normalizarse después de este tiempo. Estos niveles de ARNm estuvieron regulados a nivel transcripcional, no correlacionando las variaciones del contenido de ARNm con variaciones en el contenido del enzima. La velocidad de degradación del ARNm del enzima bifuncional no se modificó durante las primeras horas después de una hepatectomía parcial sugiriendo un papel mis importante de la regulación transcripcional durante esta fase.Los niveles de ARNm de los enzimas considerados reguladores de la glucolisis/gluconeogénesis: glucoquinasa (GK), piruvato quinasa (L-PK), fructosa 1,6-bisfosfatasa (FBPasa-1) y fosfoenolpiruvato carboxiquinasa (PEPCK) fueron analizados por "Northern blot". En general, durante la fase pre-replicativa (0-12 h) se observa una disminución del contenido de ARNnl de los enzimas glucolíticos y aumento del de PEPCK. Esta correlación se rompe durante la fase replicativa (>12 h) donde se aprecia la recuperación del mensajero de GK (24 h), junto con elevados niveles de PFK-2FBPasa-2 y PEPCK. El contenido del mensajero de la LPK se recuperó a los 7 días, mientras que los niveles de FBPasa-1 no se modificaron significativamente durante todo el proceso regenerativo. El contenido de ARNm de estos enzimas también fue analizado en los animales laparotomizados y, aunque mostraron algunas modificaciones, éstas fueron mucho menos pronunciadas que en los animales hepatectomizados, normalizándose alrededor de las 24 h.La administración de glucagón intraperitonealmente (1 mg/kg) produjo sobre el sistema de la Fru-2,6-P(2) (metabolito, enzima, mensajero) una situación similar a la detectada durante las primeras horas después de una hepatectomía parcial. Así se observó una disminución del contenido de Fru-2,6-P2 en paralelo a la fosforilación del enzima. La actividad PFK-2 total y el contenido de ARNm también disminuyeron. Los niveles de ARNm estuvieron regulados a nivel transcripcional observándose una disminución de la velocidad de transcripción del gen en paralelo al contenido del ARNm. Sorprendentemente, la estabilidad del ARNm del enzima bifuncional aumentó en presencia de glucagón sugiriendo que quizás las vidas medias de losARNm estimadas mediante este procedimiento "in vitro" no reflejen las vidas medias reales "in vivo". Esta estabilización de los niveles de ARNm en presencia de glucagón también ocurrió para la L-PK y la PEPCK. La estabilización de los ARNm se modificó en presencia de cicloheximida, un inhibidor de la síntesis de proteínas, sugiriendo todos estos datos que en la estabilización de estos ARNm están involucradas proteínas con un recambio rápido y reguladas por un proceso dependiente de cAMP. / Glycogen and fmclose 2,6-bisphosphate levels in rat liver decreased quickiy after partial hepateciomy. After 7 days the glycogen level was normalyzed and fructose 2.6-bisphosphate concentration still remained low. The active (non-phosphorylaied) fonn of 6-phosphofructo-2-kinase/fructose 2,6-bisphosphatase (PFK-2/FBPase-2) varied in parallel with fructose 2.6- bisphosphate levels. The mRNA of PFK-2/FBPase-2 expressed during the hepatic regeneration is the adult liver form. The kinetic and immunological differences found for PFK-2/FBPase-2 during liver regeneration could reflect some as yet unidentified post-translational change.The mRNA levels of glucokinase (GK), L-pyruvate kinase (L-PK), PFK-2EBPase-2, fructose 1,6-bisphosphatase (FBPase-1) and phosphoenolpyurvate carboxykinase (PEFCK) were analyzed during liver regenerartion. The mRNA levels of glycolytic enzymes (GK, PFK-2/FBPase-2 and L-PK) decreased rapidly after partial hepatectomy. GK mRNA increased at 16-24 h, returning to normal values after his time. After six hours the PFK-2/FBPase-2 mRNA increased to a maximum at 48 hours, and returned to normal levels by 96 hours. L-pyruvate kinase mRNA recovered control levels al 168 h. In contrast, phosphoenolpyruvate carboxykinase mRNA increased rapidly after liver resection and remained high during the regenerative process. However, the levels of fructose 1,6-bisphosphatase mRNA, another gluconeogenic enzyme, were not modified significantly. These results correlate with reported rates and enzyme levels of increased gluconeogenesis after partial hepatectomy. The effect of stress on the mRNA levels was also studied. All enzymes showed variations in their mRNA levels following the surgical stress. The differences were more pronounced in regenerating than in sham animals, being practically normalized at 24 h. The rate of gene transcription of PEFCK, PFK-2/FBPase-2 and albumin was measured during liver regeneration. The transcription rate of albumin did not change whereas that of PEPCK was increased >12-fold at 6 hours and remained high during the regenerative process. The rate of gene transcription of PFK-2FBPase-2 decreased by 50 % at 6 hours and increased thereafter with a maximum at 72 hours, and then returned to control values at 96 hours. These results correlate with the mRNA levels and demonstrate that gene inscription of PEFCK and PFK-2FBPase-2 is specifically regulated, and that this regulation is in part responsible for the alterations in hepatic metabolism seen in regenerating liver.The administration of glucagon reproduced in fructose 2.6-bisphosphate system (meitabolite, protein, mRNA) a similar situation that we have described during the first hours after partial hepatectomy.

Es requereix la Interleucina 6 (IL-6) per a la regeneració normal del fetge però la font específica d'aquest factor de creixement roman desconeguda.En aquest estudi s'ha investigat si el senyal s'origina del macròfag resident al fetge, la cèl.lula de Kupffer. Per a dur a terme aquesta recerca, s'ha utilitzat un model animal de trasplantament de moll d'os en ratolins. Específicament, s'han remplaçat les cèl.lules derivades del moll d'os del receptor que inclouen, per tant, les cèl.lules de Kupffer, per les del donant amb les seves corresponents característiques genotípiques. Els receptors, en aquest cas, eren ratolins deficients genèticament en la seva capacitat de producció d'IL-6, ratolins knockout IL-6 (KO IL-6), i dels que havia quedat abastament demostrat a la literatura que eren incapaços de tenir una regeneració hepàtica normal. Aquests ratolins s'irradiaven amb una dosi coneguda letal de 1000 RADs i se'ls rescatava amb el trasplantament del moll d'os de ratolins de la mateixa soca però genèticament normals (IL-6 +/+), és a dir amb capacitat de producció d'IL-6. D'aquesta manera, es pretén la creació d'un animal quimera, en el que l'única font d'IL-6 provingués de les seves cèl.lules derivades del moll d'os. Es trasplantaven un total de 107 cèl.lules. Inversament, es feia el mateix procediment amb el trasplantament de cèl.lules d'animals KO a animals genotípicament normals. L'èxit de l'empeltament es demostrava inicialment amb la supervivència de l'animal més enllà de 6 setmanes. La comprovació experimental d'aquest empeltament es feia inicialment amb la demostració del fragment SRY del cromosoma Y en els fetges d'animals femella als que s'havien trasplantat cèl.lules d'animals mascle. Posteriorment, s'objectivava l'expressió in situ d'IL-6 per part de les cèl.lules de Kupffer en els animals receptors KO i la producció d'IL-6 per part dels esplenòcits d'aquest animals després de l'estimulació amb lipopolisacàrid. L'aïllament de les cèl.lules de Kupffer en animals femelles KO trasplantat amb moll d'os de mascle IL-6 +/+ va demostrar la presència del locus SRY i de la IL-6 en aquestes cèl.lules mentre que els aïllats d'aquestes cèl.lules en els animals mascles que han rebut moll d'os dels animals femella s'hi observen els senyals de l'al.lel interromput d'IL-6 que identifica les cèl.lules de l'animal KO i no s'hi objectivava la presència del fragment SRY com s'esperava si totes les cèl.lules de Kupffer de l'animal fossin del donant femella. El remplaçament d'aquestes cèl.lules en animals KO amb el trasplantament del moll d'os d'animals IL-6 +/+ restaura la capacitat de resposta regenerativa hepàtica després d'hepatectomia parcial tal com s'inidica per la activació del senyal de transducció i activador de transcripció 3 (STAT-3) i la replicació del DNA hepatocitari. Per contra, la substitució completa de les cèl.lules de Kupffer en animals IL-6 +/+ per cèl.lules d'animal KO inhibia significativament la regeneració hepàtica i l'administració d'IL-6 endovenosa en restituïa la capacitat.Finalment, per a demostrar que de les cèl.lues derivades del moll d'os, les úniques realment necessàries per a permetre uqe la regeneració hepàtica es dugués a terme es va avaluar la regeneració hepàtica post-hepatectomia parcial en animals SCID i Rag-1 KO (mancats de limfòcits T i B) i SCID-beige (Mancats de limfòcits T, B i cèl.lules Natural Killer). Prèviament a la pràctica de l'experiment, es demostrava per citometria de flux que cap animal d'aquestes soques contenia una població intrahepàtica extratímica de limfòcits anomenada limfòcit T Natural Killers (NK T). La regeneració es mostrava normal en les tres soques d'animals tant per la producció d'IL-6, activació d'STAT3 com per la replicació d'ADN, per tant, la presència de línia macrofàgica era l'única línia derivada del moll d'os, la presència de la qual era la mínima necessària per a la regeneració hepàtica.El conjunt de les dades aportades per aquest estudi demostren que les cèl.lules de Kupffer a través de l'expressió d'IL-6 regulen la capacitat regenerativa de l'hepatòcit. / Interleukin-6 (IL-6) is required for normal liver regeneration, but the specific cellular source of this growth factor is unknown. We investigated whether this signal originates from the resident macrophage, the Kupffer cell. Using a murine model of bone marrow transplantation, we replaced recipient bone marrow-derived cells, including Kupffer cells, with cells of donor genetic phenotype. Recipients deficient in IL-6 (IL-6(-/-)) were lethally irradiated, then rescued with 107donor bone marrow cells capable of expressing IL-6 (IL-6(+/+)). Conversely, IL-6(+/+) recipients received IL-6(-/-) marrow. Successful engraftment was measured by the presence of the Y chromosome SRY locus in the livers of female recipients receiving male marrow, in situ IL-6 expression by Kupffer cells, and up-regulation of IL-6 in splenocytes after activation with lipopolysaccharide (LPS). Kupffer cell isolation in IL-6(-/-) females receiving IL-6(+/+) male marrow clearly showed the presence of the SRY locus and IL-6 allele, whereas males receiving female marrow demonstrated IL-6 disrupted gene and no SRY, confirming the extent of replacement. Replacement of these cells in IL-6(-/-) mice with IL-6(+/+) bone marrow successfully restored the regenerative response after partial hepatectomy (PHx) as indicated by signal transduction and activator of transcription 3 (STAT3) activation and hepatocyte DNA replication. Alternatively, complete replacement of Kupffer cells in IL-6(+/+) mice by transplantation with IL-6(-/-) cells significantly inhibited liver regeneration and was partially restored by administration of IL-6. In order to demonstrate that the only bone-marrow-derived cells needed to support a normal hepatic regeneration are the ones from macrophage origin, the regenerative response in some immunodeficient animals was assessed. Previously, the presence of the intrahepatic extrathymic population of immune cells called T Natural Killer lymphocytes was ruled out by flux citometry. A partial hepatectomy was performed to SCID and Rag-1 KO (neither T nor B cells) and SCID-beige (neither T nor B nor Natural Killer cells) mice. The hepatic regeneration was normal in all those animals as shown by the production of IL-6, STAT-3 activation and hepatocyte DNA replication. This investigation demonstrates a paracrine mechanism by which cells of bone marrow origin, most likely Kupffer cells, regulate the regenerative capacity of the hepatocyte through IL-6 expression.

Los incendios son el tipo de perturbación natural más frecuente en los ecosistemas mediterráneos (Naveh, 1975; Gill et al., 1981; Trabaud, 1981). En un tiempo relativamente corto, y como consecuencia de diferentes factores sociales y climáticos, el efecto de los grandes incendios (mayores de 1000 ha) se ha visto incrementado en los últimos años (Prieto, 1995; Piñol et al., 1998). Así, en el periodo comprendido entre 1987 y 1994 se produjeron en Cataluña (NE Península Iberica) un total de 5279 incendios. El 99.7% de ellos fue menor de 1000 ha y quemó un 30% de la superficie total quemada, mientras que el resto de la superficie se quemó en tan solo 16 incendios de más de 1000 ha (0.3% del total) (Terradas y Piñol, 1996). Los incendios de gran tamaño suelen ser tambien incendios de alta intensidad (Huston, 1994), ya que suelen ir unidos a una cubierta forestal continua y extensa (Huston, 1994; Turner et al., 1994; Piñol et al., 1998), y a determinadas condiciones meteorológicas caracterizadas por largos periodos de sequía y fuertes vientos (Terradas y Piñol, 1996; Turner et al., 1997). Los grandes incendios pueden tener un doble efecto sobre el paisaje. Por un lado, pueden tener un papel homogeneizador, ya que el fuego normalmente arrasa la vegetación independientemente de la densidad, la edad, y la composición específica (Christensen et al., 1989; Bessie y Johnson, 1995), sincronizando en grandes áreas la sucesión de la vegetación (Connell y Slatyer, 1980), y eliminando la heterogeneidad generada por estadios más avanzados de la misma (Huston, 1994). Por otro, los grandes fuegos también pueden tener un efecto heterogenizador que depende de la escala a la que se observan (Turner et al., 1994, 1998): a nivel de paisaje (que correspondería a una escala de 10-104 km2, según McKenzie et al., 1996) se origina un mosaico de áreas quemadas y no quemadas, mientras que a nivel de zona quemada (que correspondería a la escala de bosque/comunidad, es decir, 1-10 km2, según McKenzie et al., 1996), la heterogeneidad espacial es el resultado del mosaico generado por las diferentes severidades con que se quema la vegetación (Turner et al., 1994). Turner et al. (1994) demuestran, en su estudio sobre los efectos del fuego en la heterogeneidad del paisaje del parque nacional de Yellowstone, que el patrón que se crea de áreas quemadas y no quemadas a lo largo del paisaje depende del tamaño del incendio, y que los principales factores que lo controlan son la velocidad y la dirección del viento (Eberhart y Woodward, 1987; Fryer y Johnson, 1988). A una escala espacial más pequeña, las variables ambientales responsables del mosaico de severidades de quema dentro de las zonas quemadas son las variaciones en la cantidad de combustible y de humedad, y la topografía (Christensen et al., 1989; Turner et al., 1994; Glitzenstein et al., 1995), mientras que, a una escala aún más pequeña, de individuo, las variaciones en la intensidad de quema frecuentemente originan una alto grado de heterogeneidad espacial en la supervivencia de las plantas (Christensen et al., 1989; Schullery, 1989). La intensidad del fuego posee un efecto predictible sobre el número y el tipo de plantas que mueren o son dañadas. Este riesgo de mortalidad está relacionada con el tamaño de las plantas (disminuye cuanto mayor es el individuo; Huston, 1994; Johnson, 1992), y con los mecanismos de resistencia al fuego, la inflamabilidad y las estrategias regenerativas de las especies (McKenzie et al., 1996).Entender las causas de la creación de heterogeneidad espacial postincendio, la distribución de áreas quemadas y no quemadas, el patrón de las diferentes severidades de quema y el patrón de supervivencia de las plantas, es básico para comprender la dinámica de la regeneración postincendio de las especies de las áreas quemadas (Turner, 1998). En el presente estudio se examinan, a diferentes escalas, las consecuencias de un gran incendio ocurrido en el nordeste de España en 1994. En concreto, el objetivo principal del estudio es (1) relacionar la heterogeneidad espacial generada por el comportamiento del fuego con las variaciones topográficas y la composición de la vegetación antes del incendio, y (2) ver los efectos directos, los patrones de supervivencia, que produce sobre las principales especies arbóreas (Pinus halepensis Mill.y Quercus ilex L.). / Forest fires are the most frequent type of natural disturbance in Mediterranean-type ecosystems (Naveh 1975; Gill et al. 1981; Trabaud 1991). As a consequence of different climatic and social factors, the effect of large wildfires (i.e., fires larger than ca. 1000 ha) has increased in the last years (Greenpeace, 1995; Piñol et al., 1998). Thus, 99.7% of the 5279 wildfires that burned in Catalonia (NE Iberian Peninsula) between 1987 and 1994, were smaller than 1000 ha, but only affected 30% of the total surface. The remainder 16 wildfires (0.3% of the total) were large wildfires which burned 70% of the total surface (Terradas et al., 1996).wildfires are fires of high intensity (Huston, 1994), because they are associated with a continuous and extensive forest cover (Huston, 1994; Turner et al., 1994; Piñol et al., 1998), and environmental conditions characterized by large drought periods and strong winds (Terradas and Piñol, 1996; Turner et al., 1997). These large wildfires may have a double effect on the landscape. On the one hand, large fires are so extensive and so severe in some areas that they destroy forest vegetation independently of its density, age and composition (Christensen et al., 1989; Bessie and Johnson, 1995). The result is that the burned lanscape appears more homogeneous than it has been before the fire, because the heterogeneous vegetation patterns generated by the different succesion pathways are syncronized in large areas (Connell and Slatyer, 1980; Huston, 1994). On the other hand, large fires often result in a heterogeneous mosaic of burn severities as well of islands of unburned vegetation across the landscape (Turner et al., 1994, 1997). In their study on the effects of large fires on landscape heterogeneity in Yellowstone National Park, Turner et al. (1994) show that this pattern depends on fire size. The main factors responsible of this pattern are wind velocity and direction (Eberhart and Woodward, 1987; Fryer and Johnson, 1988). At a smaller spatial scale, several controlling environmental variables, such as air moisture, fuel type and topography, determine the mosaic of fire severities within the burned area (Christensen et al., 1989; Turner et al., 1994; Glitzenstein et al., 1995). At an even smaller scale, that of individual, fire intensity affects the number and characteristics of plants that are partially or totally burnt, and frequently originates a high degree of spatial heterogeneity in plant survival (Christensen et al., 1989; Schullery, 1989). This mortality risk decreases with plant size (Huston, 1994; Johnson, 1992), and depends on fire-resistance mechanisms, inflamability and regenerative strategies of species (McKenzie et al., 1996).Postfire spatial heterogeneity, which is determined by the distribution of burned and unburned areas and by the patterns of fire severity and plant survival, is basic to understand postfire regeneration in the burned areas (Turner, 1998). In this paper, we examine the characteristics and consequences on vegetation of a large wildfire that occurred in Catalonia (NE Spain) in 1994. The main objectives of this study are (1) to relate the spacial heterogeneity generated by fire behaviour with topography and prefire vegetation composition, and (2) to analyze the main survival patterns shown by the dominant tree species of the area, Aleppo pine (Pinus halepensis Mill.) and holm oak (Quercus ilex L.).

La insuficiència cardíaca congestiva és una epidèmia creixent a nivell mundial. Les causes principals de la insuficiència cardíaca estan relacionades amb el dany irreversible que resulta d'un infart de miocardi. El cor humà té una capacitat de regeneració limitada, i la pèrdua de múscul, juntament amb la contracció i la fibrosi de la cicatriu miocàrdica, posen en joc un conjunt d'esdeveniments anomenats remodelat ventricular, que finalment tendeixen cap a una insuficiència cardíaca congestiva. En l'actualitat no hi ha cap tractament o procediment clínic, amb excepció del trasplantament cardíac, que substitueixi la cicatriu de l'infart per teixit contràctil funcional. Recentment, la identificació de diferents tipus de cèl·lules mare capaces de contribuir a la regeneració dels teixits ha generat un notable interès en la possibilitat que la teràpia cel·lular pugui ser utilitzada per reparar el miocardi danyat (cardiomioplàstia cel·lular). No obstant això, es desconeix encara quin és el tipus cel·lular ideal per a la cardiomioplàstia cel·lular.Tradicionalment, es pensava que les cèl·lules mare pròpies d'un teixit adult només podien diferenciar-se cap a cèl·lules del teixit d'origen. Recentment, però, un conjunt d'estudis han demostrat que les cèl·lules mare adultes poden diferenciar-se cap a llinatges diferents als del seu teixit d'origen exhibint una plasticitat que ha estat anomenada transdiferenciació. Les cèl·lules mare mesenquimals són unes cèl·lules no hematopoètiques que típicament s'han aïllat del moll d'os però que més endavant s'ha demostrat que resideixen virtualment en tots els teixits. La seva accessibilitat, capacitat proliferativa, potencial de diferenciació i perfil immunològic fan que les cèl·lules mare mesenquimals adultes siguin un candidat principal per l'aplicació en teràpia regenerativa.En aquesta tesi hem aïllat i estudiat tres tipus de cèl·lules mare d'origen mesenquimal de tres teixits diferents, el moll d'os, el teixit adipós subcutani i el teixit adipós epicàrdic. Tots ells s'han caracteritzat in vitro i se n'ha estudiat la velocitat de creixement, la seva expressió de marcadors de superfície i la seva capacitat pluripotencial vers els llinatges adipogènic i osteogènic. La recerca en aquesta tesi però, s'ha centrat en el seu potencial per a la regeneració cardiovascular. Per aquest motiu es va estudiar el potencial cardiomiogènic mitjançant l'anàlisi de l'expressió basal de marcadors característicament cardíacs i la seva capacitat de diferenciació cap a cardiòcits. Dels resultats obtinguts en aquesta primera fase in vitro vam concloure que les cèl·lules progenitores derivades de greix epicàrdic (epiATPC), unes cèl·lules no descrites fins ara, eren el candidat cel·lular ideal per a l'estudi del seu potencial de regeneració del miocardi infartat in vivo. Per aquest motiu, es va estudiar l'efecte de les epiATPC trasplantades en dos models animals d'infart de miocardi en els quals es va observar una notable millora del miocardi infartat a nivell histològic i de funció. En conclusió, les epiATPC són una font cel·lular alternativa per a la cardiomioplàstia cel·lular, com ho demostra la seva capacitat de diferenciació cap a cardiòcit i cèl·lula endotelial, així com la millora de la funció cardíaca observada en els dos models d'infart agut de miocardi estudiats en aquest treball. / Congestive heart failure is a growing epidemic worldwide. The main causes of heart failure are related to the irreversible damage that results from a heart attack. The human heart has a limited capacity for regeneration, and loss of muscle, along with contraction and fibrosis of the myocardial scar, put into play a series of events known as ventricular remodelling, which ultimately tend to congestive heart failure.At present there is no treatment or clinical procedure, with the exception of heart transplant, to replace the scar tissue for a viable tissue with contractile function. Recently, the identification of different types of stem cells capable of contributing to the regeneration of tissues has generated a significant interest in the possibility that cell therapy can be used to repair the damaged myocardium (cellular cardiomyoplasty). However, it is not known yet which cell type is ideal for the cellular cardiomyoplasty.Traditionally, it was thought that stem cells of an adult tissue could only differentiate itself into cells types of the tissue of origin. Recently, however, a number of studies have shown that adult stem cells can differentiate itself into different lineages of their tissue of origin displaying a plasticity that has been called transdifferentiation. Adult mesenchymal stem cells are a non-haematopoietic cells that typically have been isolated from the bone marrow but was later shown to reside in virtually all tissues. Its accessibility, proliferative capacity, potential for differentiation and immunological profile makes adult mesenchymal stem cells a primary candidate for the application in regenerative therapy.In this thesis we isolated and studied three types of stem cells of mesenchymal origin from three different tissues, bone marrow, subcutaneous fat and epicardic adipose tissue. All of them have been characterized in vitro and has studied the rate of growth, their expression of surface markers and their capacity towards the adipogenic and osteogenic lineages. Research in this thesis however, has focused on the potential for cardiovascular regeneration. That is why we studied the cardiomyogenic potential by analyzing the expression of basal characteristically cardiac markers and their ability to differentiate into cardiomyocytes. Based on the results obtained in this first phase in vitro we conclude that epicardial fat progenitor cells (epiATPC), a stem cell type not reported until now, were the ideal cell type for the study of their potential to regenerate myocardial infarction in vivo. For this reason, we studied the effect of epiATPC transplanted in two animal models of myocardial infarction in which there was a remarkable improvement of the infracted myocardium at histological and functional levels.In conclusion, epiATPC are an alternative cell source to cellular cardiomyoplasty, as demonstrated by their ability to differentiate into cardiomyocytes and endothelial cells, as well as the improvement of cardiac function observed in the two models of acute myocardial infarction studied in this work.

L'objectiu principal de la recerca aquí presentada és analitzar les polítiquesde regeneració urbana desenvolupades en el marc de la Unió Europea. Aquestaanàlisi ha implicat un estudi paral·lel a dues escales . En primer lloc, s'ha realitzatuna aproximació a escala europea, per tal d'identificar quin és el rol de lesqüestions urbanes en l'agenda política comunitària, centrant l'atenció en elsprogrames destinats a la regeneració d'àrees urbanes amb dificultats. I, en segonlloc, s'ha realitzat una lectura a escala local, per tal d'interpretar quin ha estatl'impacte d'aquests programes en les diferents realitats urbanes sobre les que haactuat.La primera aproximació, l'anàlisi de la implicació de la UE en les qüestionsurbanes i, concretament, en la implementació de programes de regeneració urbana,s'ha desenvolupat a partir d'una lectura històrica. Aquesta ha estat dirigida aidentificar la dimensió urbana de les polítiques territorials de la UE a partir delperíode de programació dels Fons Estructurals 1989-1993. S'ha incorporat, a més,una lectura evolutiva, interpretant els canvis i avanços assolits, fins arribar al'actual període 2007-2013. Aquestes qüestions s'han estudiat i emmarcat dins d'uncontext més ampli que, d'altra banda, resulta clau per interpretar tot el procés: laterritorialització de les polítiques comunitàries; és a dir, el creixent protagonisme dela cohesió i reequilibri territorial com a objectiu estratègic de la UE.L'estudi de les polítiques i els instruments implementats en el marc de la UEen matèria de regeneració urbana s'ha centrat especialment en l'acció de laIniciativa Comunitària URBAN. Ja que es tracta del primer, i únic, programacomunitari destinat de forma exclusiva a aquesta comesa. Per tant, un objectiu claude la recerca ha estat identificar quin ha estat l'impacte generat per la Iniciativa,així com la seva participació en un procés més ampli: l'increment de la sensibilitaturbana de les polítiques comunitàries.La interpretació de l'impacte derivat de la implementació de la IC URBAN haimplicat la realització de treball de camp i entrevistes a alguns dels agentsimplicats, per tal de verificar la dimensió de les actuacions i la seva repercussiómaterial. Però, a més això, en aquesta recerca s'ha pretès atorgar una atencióespecial als valors qualitatius de la Iniciativa. Aquests són, en primer terme, ladefinició d'una metodologia de treball específica, caracteritzada per l'enfocamentintegrat de les estratègies de regeneració urbana, la participació dels agents localsen la definició i implementació de les actuacions desenvolupades, la cooperació icorresponsabilització de tots els nivells de l'administració implicats, el foment de lespràctiques innovadores i la creació de xarxes d'intercanvi de coneixement. A més,la IC URBAN ha estat un interessant banc de proves i perfeccionament detècniques, amb el valor afegit de la participació de quinze Estats Membres ambdiferents tradicions i models en matèria de regeneració urbana.Per tal d'aprofundir en l'anàlisi de l'impacte de la IC URBAN, s'hanseleccionat tretze casos d'estudi de quatre Estats Membres -Espanya, França, Itàliai el Regne Unit-. Desprès de la necessària aproximació individualitzada a cada cas,s'ha realitzat una lectura transversal, comparativa, de tots ells per tal de contrastari verificar el funcionament de les variables que anteriorment s'han definit com lesclaus de la IC URBAN.Les conclusions de la tesi es fonamenten en l'anàlisi de l'impacte de la ICURBAN i de la seva contribució a dinàmiques com l'aprofundiment de l'europeïtzacióde les ciutats, l'ascens de les qüestions urbanes en l'agenda política comunitària, ladifusió de nous models i pràctiques de regeneració urbana que són assumides peralguns Estats Membres, així com la seva participació en el procés inacabat deconstrucció d'una autèntica política urbana comunitària. / El objetivo principal de la investigación aquí presentada es analizar laspolíticas de regeneración urbana implementadas en el marco de la Unión Europea.Este análisis ha comportado un estudio en paralelo a dos niveles. En primer lugar,se ha realizado una aproximación a escala europea, para identificar cual es el rol deles cuestiones urbanas en la agenda política comunitaria, centrando la atención enlos programas dedicados a la regeneración de áreas urbanas con dificultades. Y, ensegundo lugar, se ha realizado una lectura a escala local, para identificar el impactode estos programas en las diferentes realidades urbanas en las que han actuado.El análisis de la implicación de la UE en les cuestiones urbanas y,concretamente, en la implementación de programas de regeneración urbana, se hadesarrollado a partir de una lectura histórica. Este análisis ha estado dirigido aidentificar la dimensión urbana de las políticas territoriales de la UE a partir delperiodo de programación de los Fondos Estructurales 1989-1993. Se haincorporado una lectura evolutiva, interpretando los cambios y avances alcanzadoshasta el comienzo del actual periodo 2007-2013. La dimensión urbana de laspolíticas comunitarias ha sido estudiada y enmarcada, además, dentro de uncontexto más amplio, que resulta clave para interpretar todo el proceso: laterritorialización de las políticas comunitarias, es decir, el creciente protagonismode la cohesión y el reequilibrio territorial como objetivo estratégico de la UE.El estudio de las políticas de la UE en materia de regeneración urbana se hacentrado especialmente en la acción de la Iniciativa Comunitaria URBAN. Éste es elprimer, y único, programa comunitario dedicado de forma exclusiva a esta cuestión.Por ello, un objetivo clave para la investigación ha sido identificar cual ha sido elimpacto generado por este programa, tanto a escala local -en las diferentesrealidades urbanas sobre les que ha actuado-, como a escala comunitaria -teniendoen cuenta su participación en un proceso más amplio, el incremento de lasensibilidad urbana de les políticas comunitarias-.La interpretación del impacto derivado de la implementación de la IC URBANha comportado la realización de trabajo de campo y entrevistas a algunos de losagentes implicados para verificar la repercusión material y la dimensión de susactuaciones. Pero, además de ello, en esta investigación se ha otorgado unaatención especial a los valores cualitativos de la Iniciativa. Éstos son, en primerlugar, la definición de una metodología de trabajo específica, caracterizada por elenfoque integrado de las estrategias de regeneración urbana, la participación de losagentes locales en la definición e implementación de las actuaciones desarrolladas,la cooperación y corresponsabilización de todos los niveles de la administraciónimplicados, el fomento de las prácticas innovadoras y la creación de redes deintercambio de conocimiento. Y, en segundo lugar, URBAN ha sido un interesantebanco de pruebas y perfeccionamiento de técnicas, con el valor añadido de laparticipación de quince Estados Miembros con diferentes tradiciones y modelos enmateria de regeneración urbana.Para profundizar en el análisis del impacto de la IC URBAN, se hanseleccionado trece casos de estudio de cuatro Estados Miembros -España, Francia,Italia y el Reino Unido-. Después de la necesaria aproximación individualizada acada caso, se ha realizado una lectura transversal, comparativa, de todos ellos paraasí contrastar y verificar el funcionamiento de las variables que anteriormente hansido definidas como las claves de la IC URBAN.Las conclusiones de la tesis se fundamentan en el análisis del impacto de laIC URBAN y de su contribución a cuestiones como la consolidación de laeuropeización de las ciudades, el ascenso de las cuestiones urbanas en la agendapolítica comunitaria, la difusión de nuevos modelos y prácticas de regeneraciónurbana que son asumidas por algunos Estados Miembros, así como su participaciónen el proceso inacabado de construcción de una auténtica política urbanacomunitaria. / The main objective of this research was to analyse the urban regenerationpolicies undertaken within the framework of the European Union. This analysisinvolved parallel studies on two different scales. Firstly, we examined the Europeanscale in order to establish the significance of urban development issues within thepolitical agenda of the EU, focusing our attention on programmes aimed atregenerating deprived urban areas. We then investigated the local scale in anattempt to interpret the impact of these programmes upon the different urbanrealities to which they were applied.The first approach, which examined the role of the EU in urban questionsand -more specifically- in the implementation of urban regeneration programmes,was based on a historical analysis. We focused our attention on trying to identifythe urban dimension of the territorial policies of the EU, initiating our analysis in the1989-1993 period of the European Structural Funds. We also incorporated ananalysis of the evolution of this process, interpreting the changes and advancesachieved up to the present moment (2007-2013). These questions were studiedand framed within a wider context that is key to interpreting the whole process: theterritorialisation of EU policies; or -in other words- the increasing role of territorialcohesion and rebalancing as a strategic objective of the European Union.Studying the policies and instruments implemented within the framework ofthe EU with regard to urban regeneration particularly focused on the work of theURBAN Community Initiative: the first, and to date only, EU programme exclusivelydedicated to this task. One key objective of this research was therefore to identifythe impact that the Initiative has had and establish its role within a wider process:the increasing of urban dimension of the EU policies.The task of interpreting the impact of implementing URBAN CI impliedcarrying out field work and interviewing some of the agents involved in the processin order to verify the dimension of the work done and its material repercussions. Inthis research, we also sought to afford special attention to the qualitative valuesinherent to the Initiative. The most important of these are: establishing a specificworking methodology characterised by an integrated approach of urbanregeneration; encouraging local agents to participate in the definition andimplementation of the actions undertaken; cooperating and sharing responsibility atall of the levels of public administration involved; promoting innovative practices;and creating networks through which to share knowledge. URBAN CI has alsoserved as an interesting vehicle for testing and perfecting techniques and offers theadditional advantage that it involves the participation of fifteen EU member stateswith different traditions and models in urban regeneration.In order to make a more in-depth analysis of the impact of URBAN CI, weselected thirteen case studies from four EU Member States: Spain, France, Italyand The United Kingdom. After an initial individualised approximation to each case,we made a transversal, comparative, reading of all the cases in order to contrastand verify how the chosen variables, which had previously been identified as key toURBAN CI process, worked in each setting.The conclusions from the thesis are based on an analysis of the impact ofURBAN CI and its contribution to the dynamics of such processes as: promoting theEuropeanisation of cities; the increasing importance of urban questions in thepolitical agenda of the EU; the diffusion of new models and practices for urbanregeneration that have been adopted by some Member States; and its participationin the unfinished process of constructing an authentic EU urban policy.

S'han identificat alguns dels presumptes components de la xarxa gènica implicada en la regeneració dels ulls a planària:S'ha aïllat un fragment del gen de la opsina; Gtops. Aquest gen s'expressa als cossos neuronals de les cèl·lules fotoreceptores diferenciades.S'han identificat 2 gens de la família Six/sineoculis a planària: Gtsix1 i Gtsix3. El gen Gtsix1s'expressa com un únic transcrit als cossos neuronals de les cèl·lules fotoreceptores dels ulls adults de planària. Aquest gen és necessari per al manteniment de l'estat diferenciat de les cèl·lules fotoreceptores. La inhibició d'aquest gen amb la tècnica d'RNAi causa la pèrdua del fototropisme negatiu característic d'aquests organismes i també s'ha comprovat la pèrdua gradual de l'expressió de Gtopsen els organismes injectats amb dsRNA de Gtsix1que genera un fenotip cec. Suggerim un efecte inhibidor indirecte de Gtsix1 sobre Gtops. Durant el procés de regeneració anterior, el gen Gtsix1 s'expressa als 3 dies de regeneració en un grup de cèl·lules pròximes a l'epidermis dorsal. En aquest estadi es determinaria el territori presumptiu dels ulls, i aquestes cèl·lules serien el primer signe visible del procés de diferenciació de les cèl·lules que formaran els ulls.El gen Gtsix1 té un paper clau en la determinació primerenca dels ulls a planàries. Els estudis de pèrdua de funció amb RNAi mostren una inhibició completa de la regeneració dels ulls. Aquests resultats estan d'acord amb un paper ancestral dels gens del grup Six1-2 en la morfogènesi de l'ull a Protóstoms.El gen Gtsix3, per altra banda, s'expressa en una franja de cèl·lules envoltant els ganglis cefàlics que correspondria a la part distal de les branques del cervell que connecten els ganglis cefàlics amb els diferents sensors distribuïts al llarg dels marges del cap.Durant el procés de regeneració anterior, l'expressió de Gtsix3 es localitza en el blastema, a ambdós costats de la zona de regeneració dels nous ganglis cefàlics. Aquesta expressió s'extén entre els 6-10 dies de regeneració fins a adquirir el patró d'expressió trobat en els organismes adults.S'ha identificat un nou gen Pax6 a planàries: Gtpax6A. El genoma de les planàries G. Tigrina i D. Japonica presenta, així, dos gens Pax6 (Gtpax6A/Djpax6A i Gtpax6B/Djpax6B).El gen Gtpax6A és més similar estructuralment a altres gens Pax6 que el gen Gtpax6B, i és aquest últim el gen Pax6 més divergent descrit fins al moment.Els dos gens Pax6 de planàries s'haurien generat per una duplicació en un tríclad o plathielmint ancestral ja que no presenten cap ortologia clara amb els gens ey i toy de Drosophila.Gtpax6A i Gtpax6B s'expressen al Sistema Nerviós Central de les planàries adultes, marcant els ganglis cefàlics i els cordons nerviosos. Gtpax6B presenta, però, uns nivells d'expressió més baixos.S'ha detectat mRNA dels gens Gtpax6A i Gtpax6B tant a les cèl·lules fotoreceptores com a les cèl·lules pigmentàries dels ulls de planàries per in situ analitzades en TEM.Suggerim un paper important dels gens Pax6 de planàries en la formació de les estructures neurals. Durant el procés de regeneració, l'expressió d'ambdós gens Pax6 s'activa ràpidament en forma de dues taques intenses a la zona d'amputació dels cordons nerviosos antics. A mesura que avança el procés de regeneració el senyal d'expressió de Gtpax6A ens ha permès fer un seguiment del procés de regeneració dels ganglis cefàlics. Al final del procés de regeneració l'expressió de Gtpax6A torna als seus nivells basals. La inactivació dels gens Gtpax6A, Gtpax6B i una combinació d'ambdós gens mitjançant la tècnica d'RNAi a les dues espècies estudiades no provoca la inhibició de la regeneració dels ulls. Tampoc s'inhibeix o es modifica el patró d'expressió dels gens Gtsix1 i Gtops, ni hem pogut detectar cap alteració en el sistema nerviós central amb aquesta tècnica. Hem comprovat que la tècnica d'RNAi provoca un forta reducció dels nivells de mRNA dels gens Pax6 de planària, però no la inhibició completa i es podria hipotetitzar un mecanisme dosi-independent de l'activitat dels gens Pax6 a planàries.Els gens Gtpax6A/Djpax6A i Gtpax6B/Djpax6B no serien components essencials en la xarxa gènica que controla la determinació i diferenciació dels ulls de planàries durant el procés de regeneració. Suggerim que altres gens poden compensar o substituir l'activitat d'aquests durant el procés de regeneració dels ulls a planàries. / Isolation and functional characterization of elements Pax6 and sineoculis as components of the genetic pathway involved in planarian eye regeneration. We have identified some of the components of the genetic pathway involved in planarian eye regeneration:We have identified a peace of the opsin gene; Gtops. This gene is expressed in the neuronal bodies of the photoreceptor cells.We have identified two genes of the Six/sineoculis family in planaria: Gtsix1 and Gtsix3. Gtsix1 gene is also expressed in the neuronal bodies of the photoreceptor cells. This gene is essential for the maintenance of the differentiated state of fotoreceptor cells and for eye regeneration. Gtsix3 expression in the adult planarian head is located in a stripe surrounding the cephalic ganglia, from the auricles to the tip of the head. This localization corresponds to the distal part of the brain branches that connect the cephalic ganglia to the distinct sensors distributed along the head margin. We also report the presence of two Pax6-related genes; Pax6A and Pax6B, wich are highly conserved in two planarian species Dugesia japonica and Girardia tigrina. Pax6A is more similar to other Pax6 proteins than Pax6B, which is the most divergent Pax6 described so far. The planaria Pax6 homologs do not show any clear orthology to the Drosophila duplicated genes, eyeless and twin of eyeless, which suggest an independent Pax6 duplication in a triclad or platyhelminth ancestor. Pax6A is expressed in the central nervous system of intact planarians, labeling a subset of cells of both cephalic ganglia and nerve cords, and is activated during cephalic regeneration. Pax6B follow a similar pattern, but shows a lower level of expression. Pax6A and Pax6B transcripts are detected in visual cells only at ultrastructural level, probably because a limited amount of transcripts is present in these cells. Inactivation of both Pax6A and Pax6B by RNA-mediated gene interference inhibits neither eye regeneration nor eye maintenance, suggesting that the genetic network that controls this process is not triggered by Pax6 in planarians.

The purpose of this prospective, randomized, controlled clinical investigation is to evaluate the performance of the Motorized Ridge Expanders (MRE), and to compare its results with the ones achieved utilizing lateral ridge augmentation (LRA). Eight subjects with bilateral ridge deformities were selected. One technique was used on the right site and the other on the left site. Implants were placed six months after the bone augmentation procedures. All the measurements were recorded at 2 and 5 mm from the most coronal part of the crest. The augmentation achieved with both techniques was statistically significant, 1.2 mm in the LRA, 1.5 mm in MRE at 2 mm from the crest; 1.5 mm and 1.6 mm respectively at 5mm from the crest. The differences between the two techniques were statistically insignificant. The amount of expansion achieved in the MRE site appears to be negatively correlated (P-Value <0.05) with the thickness of the cancellous bone, and it is not affected by the thickness of the cortical plate. The MRE technique appears to be as effective as the LRA technique in augmenting the thickness of atrophic ridges. The defect treated with the MRE showed less bone width contraction during the first 6 months of healing. Histologically, the regenerated bone was vital, trabecular in nature and in direct contact with bone graft particles. / El propósito de esta investigación clínica prospectiva y aleatoria es comparar el aumento horizontal de la cresta alveolar obtenido con el uso de los expansores motorizados de cresta (EMC) y con regeneración ósea guiada (ROG). Fueron selecccionados ocho pacientes con deformidades horizontales del reborde alveolar bilaterales que iban a recibir implantes dentales. Una técnica de regeneración se utilizó en el lado derecho y la otra en el lado izquierdo, para un total de 23 muestras, 13 en el lado experimental (EMC) y 10 en el lado control (ROG). Los implantes fueron colocados seis meses después de los procedimientos de aumento óseo, y se obtuvo una muestra de hueso para estudio histológico. Todas las mediciones clínicas se registraron a los 2 y 5 mm de la parte más coronal de la cresta. El aumento logrado con ambas técnicas fue estadísticamente significativo, de 1,2 mm en la ROG y 1,5 mm con los EMC a 2 mm de la cresta; y 1,5 mm y 1,6 mm, respectivamente, a 5mm de la cresta. Las diferencias entre las dos técnicas no fueron estadísticamente significativas. La cantidad de expansión lograda en el sitio de los EMC parece tener una correlación negativa (p <0,05) con el grosor del hueso esponjoso, y no se ve afectada por el grosor de la cortical. Histológicamente se observó osteoconductividad del injerto óseo y más partículas residuales del mismo en el lado experimental. La técnica de los EMC parece ser tan eficaz como la técnica de ROG en el aumento de la anchura de las crestas atróficas. Los defectos tratados con los EMC mostraron una menor contracción del injerto óseo durante los 6 meses de cicatrización. / El propòsit d'aquesta recerca clínica prospectiva i aleatòria és comparar l'augment horitzontal de la cresta alveolar obtingut amb l'ús dels expansors motoritzats de cresta (EMC) i amb regeneració òssiaguiada (ROG). Es van selecccionar vuit pacients amb deformitats horitzontals bilaterals de la cresta alveolar on es col.locaren implants dentals. Una tècnica de regeneració es va emprar en el costat dret i l'altra a la banda esquerra, per a un total de 23 mostres, 13 al costat experimental (EMC) i 10 en el costat control (ROG). Els implants van ser col.locats sis mesos després dels procediments d'augment ossi, i es va obtenir una mostra d'os per estudi histològic.Totes les mesures clíniques es van registrar als 2 i 5 mm de la part més coronal de la cresta. L'augment aconseguit amb ambdues tècniques va ser estadísticament significatiu, de 1,2 mm a la ROG i 1,5 mm amb els EMC a 2 mm de la carena, i 1,5 mm i 1,6 mm, respectivament, a 5mm de la cresta. Les diferències entre les duestècniques no van ser estadísticament significatives. La quantitat d'expansió aconseguida en el lloc dels EMC sembla tenir una correlació negativa (p<0,05) amb el gruix de l'os esponjós, i no es veu afectada per el gruix de la cortical. Histològicament es observar osteoconductividad l'empelt ossi i més partícules residuals d'aquest en el costat experimental. La tècnica dels EMC sembla ser tan eficaç com la tècnica de ROG en l'augment de l'amplada de les crestes atròfiques. Els defectes tractats amb els EMC mostrar una menor contracció de l'empelt ossi durant els 6 mesos de cicatrització.