L'obesitat és una malaltia crònica que es caracteritza per una acumulació ectòpica excessiva de greix associada a la inflamació del fetge i del teixit adipós. A més és el principal factor de risc pel desenvolupament de malalties com la diabetis tipus 2 o malalties cardiovasculars. En els darrers temps, degut a la ingesta de dietes enriquides en greixos i al sedentarisme l'obesitat i el sobrepès han adquirit dimensions de pandèmia, fins el punt que la OMS l'ha etiquetat com l'epidèmia del segle XXI on mil milions de persones en tot el món pateixen algun tipus de sobrepès i uns 300 milions de persones es consideren que són obeses com a conseqüència de la sobrenutrició o sobrealimentació permanent en els països industrialitzats.El fetge és l'òrgan responsable de mantenir la homeostasi energètica de tot l'organisme i responsable en gran part del metabolisme de la glucosa i del metabolisme lipídic. A més, el fetge juga un paper fonamental en el desenvolupament de l'obesitat i en la desregulació metabòlica conseqüent. Nombrosos estudis han descrit l'acumulació d'espècies derivades d'àcids grassos en el fetge com a causants dels problemes associats a l'obesitat, ja sigui degut a una aportació excessiva de lípids o a una fallada en l'oxidació. En els individus obesos tot i tenir alts nivells de greix presenten una oxidació d'àcids grassos disminuïda. Per això, en aquesta tesi s'ha estudiat si un augment en l'oxidació d'àcids grassos en el fetge a llarg termini és capaç de reduir l'acumulació lipídica i per tant disminuir l'obesitat ens diferents models d'animals obesos. Per dur a terme aquest objectiu s'ha avaluat l'efecte de la sobreexpressió de la carnitina-palmitoïltransferasa (CPT) 1A, que és l'enzim responsable del control del transport d'àcids grassos en el mitocondri per ser oxidats, mitjançant l'administració de virus adenoassociats (AAVs). Els AAVs són una molt bona eina per utilitzar com a teràpia gènica per la seva capacitat d'expressar els gens que introdueixen durant llargs períodes de temps i per la resposta pràcticament nul·la del sistema immunitari de l'organisme el qual infecten. Els resultats presentats en aquesta tesi demostren que la sobreexpressió de la CPT1A i d'una forma mutada de CPT1A (CPT1AM), insensible al seu inhibidor fisiològic el malonil-CoA, és suficient per augmentar l'oxidació d'àcids grassos en el fetge, reduir l'acumulació lipídica i la inflamació en el fetge i en el teixit adipós. Per tan, la sobreexpressió de la CPT1A i en un major grau la CPT1AM protegeix a l'organisme enfront l'obesitat i els seus problemes associats. Aquests resultats obren un ventall de possibilitats en la recerca de noves teràpies gèniques contra l'obesitat. / Obesity-induced insulin resistance is associated with both ectopic lipid deposition and chronic, low-grade adipose tissue inflammation. Despite their excess fat, obese individuals show lower fatty-acid oxidation (FAO) rates. This has raised the question of whether burning off the excess fat could improve the obese metabolic phenotype. Here, we used human-safe non-immunoreactive adenoassociated viruses (AAV) to mediate long-term hepatic gene transfer of carnitine palmitoyltransferase 1A (CPT1A), the key enzyme in fatty-acid β-oxidation, or its permanently active mutant form CPT1AM, to high-fat diet-treated and genetically obese mice. High-fat diet CPT1A- and, to a greater extent, CPT1AM-expressing mice showed an enhanced hepatic FAO which resulted in increased production of CO2, ATP and ketone bodies. Notably, the increase in hepatic FAO not only reduced liver triacylglyceride content, inflammation and ROS levels but also affected systemically to decrease epididymal adipose tissue weight and inflammation and to improve insulin signaling in liver, adipose tissue and muscle. Obesity-induced weight gain, increase in fasting blood glucose and insulin levels, and augmented expression of gluconeogenic genes were restored to normal only 3 months after AAV treatment. Thus, CPT1A- and, to a greater extent, CPT1AM-expressing mice were protected against obesity-induced weight gain, hepatic steatosis, diabetes and obesity-induced insulin resistance. In addition, genetically obese db/db mice that expressed CPT1AM showed reduced glucose and insulin levels, and liver steatosis. A chronic increase in liver FAO improves the obese metabolic phenotype, which indicates that AAV-mediated CPT1A expression could be a potential molecular therapy for obesity and diabetes.

La Diabetis Mellitus tipus 2 (DM2) és una malaltia metabòlica complexa que afecta entre un 4 i un 5% de la població en les societats industrialitzades. Aquesta patologia es caracteritza per la presència, en la seva fase inicial, de resistència a la insulina (RI). Freqüentment, una de les primeres alteracions que s´observen en els individus amb predisposició a patir RI/DM2 és l´acumulació de grassa intraabdominal. De fet, la relació epidemiològica entre l´obesitat i la RI és molt sòlida. A més, en l´última dècada nombroses evidències han posat de manifest l´existència d´una estreta relació entre un estat d´inflamació crònic de baixa intensitat i la presència d´obesitat-RI-DM2. De tota manera, tot i que el vincle entre l´increment d´àcids grassos lliures en plasma i la diabetis està ben acceptat, els mecanismes implicats en l´aparició de RI i DM2 induïdes per aquests àcids grassos no són ben coneguts. Per aquest motiu, l´objectiu d´aquesta tesi doctoral ha estat aprofundir en els mecanismes implicats en l´aparició de RI induïda per l´àcid gras saturat palmitat i estudiar la funció de l´enzim COX-2 en aquestes condicions, així com també determinar la capacitat de l´àcid gras monoinsaturat oleat i de l´agonista PPARdelta GW501516 per a prevenir la inflamació i la RI induïdes pel palmitat en miotubs de ratolí C2C12.Els estudis realitzats indiquen que la presència elevada de l´àcid gras saturat palmitat provoca una disminució de PGC-1alfa(coactivador que controla l´expressió de gens mitocondrials) a través de l´activació de la via ERK-MAPK-NF-kB, així com també l´acumulació de diacilglicerol intramiocel·lular, fent que apareguin estats d´inflamació i RI. A més, s´ha observat que un augment agut de determinats marcadors inflamatoris, com la COX-2, contribueixen a resoldre aquest procés inflamatori generat per l´acumulació de lípids, tot i que la seva presència de manera crònica accentua l´estat inflamatori. Segons hem pogut constatar amb el nostre model in vitro de RI, l´àcid gras monoinsaturat oleat i el GW501516 podrien ser dues noves possibilitats terapèutiques per evitar la inflamació induïda per àcids grassos i millorar la sensibilitat a la insulina, ja que tenen la capacitat d´incrementar la beta-oxidació mitocondrial impedint així que s´acumulin metabolits lipotòxics com el diacilglicerol. / Insulin resistance (IR) is a major characteristic of type 2 diabetes mellitus and is also associated with obesity. Impairment of glucose utilization and insulin sensitivity has been related to the presence of high free fatty acids in plasma and a low-grade chronic systemic inflammation. However, the mechanisms by which free fatty results in inflammation and IR are not well understood. After exposing C2C12 cells (mouse myotubes) to the saturated fatty acid palmitate, we observed, on the one hand, a reduction in PGC-1-alpha gene expression through the activation of ERK-MAPK-NF-kB pathway, and on the other hand, an increase in diacylglycerol accumulation. Moreover, we observed that the presence of palmitate increased COX-2 expression, which seems to contribute to resolve the acute, but not chronic, inflammation. Our in vitro model of IR also showed that the monounsaturated fatty acid oleate and the PPAR-delta agonist GW501516, could avoid the development of inflammation and IR induced by fatty acids through an increase in mitochondrial beta-oxidation, thus preventing the accumulation of lipotoxic metabolites, such as dicylglycerol.

L'objectiu principal d'aquesta tesi era l'estudi dels mecanismes bioquímics que determinen la resistència de les pomes contra un atac de Penicillium expansum. Els diferents estudis es van centrar en determinar el paper que el peròxid d'hidrogen juga en la resistència, directament o com a inductor d'altres processos també involucrats en la resistència dels fruits, com és la lignificació. Es van estudiar també les possibles relacions entre la capacitat d'enfosquiment enzimàtic del fruit i la resistència. D'altra banda, i amb els objectius de comprovar els resultats obtinguts en fruits sencers i d'establir un model d'interpretació, es va utilitzar un cultiu cel·lular de poma. Tots aquests estudis tenien com finalitat determinar les mecanismes bioquímics claus involucrats en la resistència a P. expansum i proposar un marcador de susceptibilitat en pomes. Els resultats presentats en aquesta tesi demostren la participació del peròxid d'hidrogen en la resistència, ja que s'observava una acumulació d'aquest compost en fruits en resposta a l'atac fúngic. Aquesta acumulació era present en fruits immadurs (fruits resistents), però no en els fruits madurs (fruits sensibles). En fruits sencers, la generació de peròxid d'hidrogen estava determinada per un increment en l'activitat de l'enzim superòxid dismutasa (SOD) i una disminució dels enzims involucrats en la degradació del peròxid d'hidrogen, especialment de la peroxidasa (POX). Els resultats obtinguts en el model in vitro confirmen la intervenció del peròxid d'hidrogen en el procés de resistència segons un model d'interacció de tipus compatible. En aquest model, l'acumulació del peròxid estava principalment determinada per l'acció de l'enzim NADPH oxidasa, mentre que els altres enzims (SOD, CAT i POX) eren secundaris. Quan el cultiu cel·lular de poma s'inoculava amb suspensió aquosa de P. expansum filtrada, el model es comportava com un model d'interacció de tipus incompatible, fet que mostra l'existència d'un inductor hidrosoluble en el patogen que pot promoure l'acumulació de peròxid d'hidrogen. Els resultats obtinguts en fruit sencer, també demostren que el peròxid d'hidrogen actua principalment promovent l'acumulació de lignines en la zona ferida, i que el procés d'enfosquiment enzimàtic no està vinculat a la resistència dels fruits. Els canvis metabòlics descrits amb anterioritat semblen ésser induïts principalment per l'acció de la ferida i no són constitutius. Com a conseqüència, cap d'aquests paràmetres podria ser utilitzat com a marcador de susceptibilitat del fruit a la collita. / El principal objetivo de la presente tesis era el estudio de los mecanismos bioquímicos que determinan la resistencia de las manzanas contra un ataque por Penicillium expansum. Los diversos estudios se centraron en determinar el papel que el peróxido de hidrógeno juega en la resistencia, directamente o como inductor de otros procesos también involucrados en la resistencia de los frutos, como es la lignificación. Se estudiaron también las posibles relaciones entre la capacidad de empardecimiento enzimático del fruto y la resistencia. Por otro lado, y con los objetivos de comprobar los resultados obtenidos en fruto entero y de establecer un modelo de interpretación, se utilizó un cultivo celular de manzana. Todos estos estudios tenían como finalidad determinar los mecanismos bioquímicos clave involucrados en la resistencia a P. expansum y proponer un marcador de susceptibilidad de las manzanas. Los resultados presentados en esta tesis demuestran la participación del peróxido de hidrógeno en la resistencia, ya que se observaba una acumulación de este compuesto en frutos en respuesta al ataque fúngico. Esta acumulación se daba en frutos inmaduros (frutos resistentes), pero no en los frutos maduros (frutos sensibles). En frutos enteros, la generación de peróxido de hidrógeno estaba determinada por un incremento de actividad de la enzima superòxido dismutasa (SOD) y una disminución de las enzimas involucradas en la degradación del peróxido de hidrógeno, especialmente de la peroxidasa (POX). Los resultados obtenidos en el modelo in vitro confirman la intervención del peróxido de hidrógeno en el proceso de resistencia según un modelo de interacción de tipo compatible. En este modelo, la acumulación del peróxido estaba principalmente determinada por la acción de la enzima NADPH oxidasa, mientras que las otras enzimas (SOD, CAT y POX) eran secundarias. Cuando el cultivo celular de manzana se inoculaba con una suspensión acuosa de P. expansum filtrada, el modelo se comportaba como un modelo de interacción de tipo incompatible, hecho que muestra la existencia de un inductor hidrosoluble en el patógeno que puede promover la acumulación de peróxido de hidrógeno. Los resultados obtenidos en fruto entero, también muestran como el peróxido de hidrógeno actúa promoviendo la acumulación de ligninas en la zona dañada y que el proceso de empardecimiento enzimático no está relacionado con la resistencia de los frutos. Los cambios metabólicos descritos anteriormente parecen ser inducidos principalmente por la acción de la herida y no son constitutivos. En consecuencia, ninguno de estos parámetros podría ser utilizado como marcador de susceptibilidad del fruto a la cosecha. / The main objective of this thesis was to study the biochemical mechanisms that determine the resistance of apple in response to an attack by Penicillium expansum. Emphasis was given in determining the role that hydrogen peroxide played in the resistance, directly or in relation to the induction of other processes also involved in fruit resistance, such as lignification. The possible relationship between the enzymatic browning potential of the fruit and resistance was also studied. On the other hand, studies on apple cell suspension were also carried out in order to verify the results obtained in whole fruit and establish an interpretation model. The purposes of all these studies were to determine the key biochemical mechanisms involved in the resistance to P. expansum and to propose a marker of apple susceptibility. As shown in our results, hydrogen peroxide appeared to play an underlying role in resistance, because an accumulation of this compound was observed in response to the fungal attack. This accumulation was detected in immature fruit (resistant fruit) but not in mature fruit (susceptible fruit). In whole fruit, the generation of hydrogen peroxide was mainly determined by the increase of superoxide dismutase enzyme activity (SOD) but also by a decrease of H2O2-scavenging enzymes, especially peroxidase (POX). The results obtained in the in vitro model confirmed the contribution of hydrogen peroxide in the resistance process according to a compatible interaction model. In this model the accumulation of the peroxide was mainly determined by the action of NADPH oxidase enzyme, whereas the other enzymes (SOD, CAT and POX) were secondary. When apple cell suspension was inoculated with the filtered aqueous suspension of P. expansum, the model behaved as an incompatible model, showing the existence of a pathogen-related hydrosoluble elicitor that may also elicits the accumulation of hydrogen peroxide. The results obtained in whole fruit also showed that hydrogen peroxide is mainly involved in defence mechanism through its action on lignin accumulation and that the enzymatic browning process was not linked to fruit resistance. All the parameters involved in apple resistance were not constitutive and appeared to be triggered by the wounding response. In consequence, none of these parameters could be used to predict the fruit susceptibility at harvest.

L'objectiu d'aquesta tesi doctoral va ser determinar els efectes a curt i a llarg termini del mètode de contrastos sobre el rendiment muscular en participants sans. Per a tal fi es van dur a terme dos meta-anàlisi dels estudis que avaluaven aquests efectes del mètode de contrastos en proves funcionals utilitzades en l'àmbit de l'entrenament esportiu, com poden ser: la altura de salt, la producció de potència, la producció de força. Els estudis van ser localitzats a través de cerques electròniques i manuals. Es van extreure les dades dels canvis de rendiment muscular dels grups experimentals i els grups control i van ser combinats a través de la tècnica metaanalítica. En el meta-anàlisi dels efectes a curt termini, un total de 32 estudis, que van aportar 35 unitats d'anàlisis, van complir els criteris d'inclusió. Sota el model de càlcul d'efectes aleatoris, l'estimació combinada dels efectes aguts del mètode de contrastos sobre el rendiment muscular, expressada en unitats estandarditzades va ser de -0,0788 (95% I.C. -0,2680 a 0.1104; p = 0,4142). Per tant, el mètode de contrastos proporciona una disminució no significativa del rendiment muscular a curt termini. Aquests resultats no justifiquen l'ús del mètode de contrastos per a l'augment a curt termini del rendiment muscular en participants sans. Pel que fa al metaanàlisi dels efectes a llarg termini, un total de 9 estudis, que van aportar 9 unitats d'anàlisis, van complir els criteris d'inclusió. Sota el model de càlcul d'efectes aleatoris, l'estimació combinada dels efectes crònics del mètode de contrastos sobre el rendiment muscular, expressada en unitats estandarditzades va ser de 1,2211 (95% I.C. 0,4540 a 1,9881; p = 0,0018) per damunt dels grups de control. Aquests resultats justifiquen l'ús del mètode de contrastos per a l'augment a llarg termini del rendiment muscular en participants sans. / El objetivo de esta tesis doctoral fue determinar los efectos a corto y a largo plazo del método de contrastes sobre el rendimiento muscular en participantes sanos. Para tal fin se llevaron a cabo dos meta-análisis de los estudios que evaluaban dichos efectos del método de contrastes en pruebas funcionales utilizadas en el ámbito del entrenamiento deportivo, como pueden ser: la altura de salto, la producción de potencia ó la producción de fuerza. Los estudios fueron localizados a través de búsquedas electrónicas y manuales. Se extrajeron los datos de los cambios de rendimiento muscular de los grupos experimentales y los grupos controles y fueron combinados a través de la técnica meta-analítica. En el meta-análisis de los efectos a corto plazo, un total de 32 estudios, que aportaron 35 unidades de análisis, cumplieron los criterios de inclusión. Bajo el modelo de cálculo de efectos aleatorios, la estimación combinada de los efectos agudos del método de contrastes sobre el rendimiento muscular, expresada en unidades estandarizadas fue de -0,0788 (95% I.C. -0,2680 a 0.1104; p = 0,4142). Por lo tanto, el método de contrastes proporciona una disminución no significativa del rendimiento muscular a corto plazo. Estos resultados no justifican el uso del método de contrastes para el aumento a corto plazo del rendimiento muscular en participantes sanos. Por lo que respecta al metaanálisis de los efectos a largo plazo (MALP), un total de 9 estudios, que aportaron 9 unidades de análisis, cumplieron los criterios de inclusión. Bajo el modelo de cálculo de efectos aleatorios (REM), la estimación combinada de los efectos crónicos del método de contrastes sobre el rendimiento muscular, expresada en unidades estandarizadas fue de 1,2211 (95% I.C. 0,4540 a 1,9881; p = 0,0018) por encima de los grupos control. Estos resultados justifican el uso del método de contrastes para el aumento a largo plazo del rendimiento muscular en participantes sanos. / The aim of this doctoral thesis was to determine the acute and chronic effects of complex training on muscle performance in healthy individuals. Meta-analyses of studies that evaluated the acute and chronic effects of complex training on typical functional tests were carried out: jump height, power output, force output, etc. Studies were identified by computerised and manual searches of the literature. Data on changes in muscle performance of the experimental and control groups were extracted and statistically pooled in a meta-analysis. For the acute effects metaanalysis, a total of 32 studies yielding 35 unit of analysis met the initial inclusion criteria. Under the random effects model, the pooled estimate of the acute effects of complex training on muscle performance expressed in standardised units (i.e. effect sizes) was -0,0788 (95% CI -0,2680 to 0.1104; p = 0,4142). Complex training provides a not statistically significant decrease in muscle performance. These results do not justify the application of complex training for the purpose of the acute improvement of muscle performance in healthy individuals. For the chronic effects meta-analysis, a total of 9 studies yielding 9 units of analysis met the initial inclusion criteria. Under the random effects model, the pooled estimate of the chronic effects of complex training on muscle performance expressed in standardised units (i.e. effect sizes) was 1,2211 (95% I.C. 0,4540 a 1,9881; p = 0,0018) over the control groups. These results justify the application of complex training for the long-term improvement of muscle performance in healthy individuals.

Aggregatibacter actinomycetemcomitans es una bacteria Gramnegativa anaerobia facultativa, de morfología bacilar o coco-bacilar, frecuentemente asociada a procesos patológicos de la cavidad bucal como la gingivitis, la periodontitis juvenil o la periodontitis progresiva aguda. El papel de su membrana externa en la resistencia a los antibióticos de uso común en odontología se conoce poco.En nuestro trabajo hemos procedido al aislamiento e identificación de una serie de cepas de A. actinomycetemcomitans procedentes de muestras clínicas de casos especialmente graves de periodontitis agresivas y menos agresivas, que hemos comparado con dos cepas referencia de laboratorio. Hemos comprobado como tanto los patrones de susceptibilidad antibiótica frente a antibióticos de uso común en odontología, como los perfiles de proteínas de membrana externa estudiados mediante electroforesis en geles desnaturalizantes de acrilamida (SDS-PAGE), no varían significativamente entre unas cepas y otras, no presentando la variabilidad esperada. Además, una de las proteínas de membrana externa presente en todas las cepas, la denominada según su peso molecular como Omp 39, cumple la mayoría de las condiciones que presentan las porinas, habiéndose puesto de manifiesto su actividad formadora de poro mediante experimentos en Planar Lipid Bilayer, en los que muestra una conductancia de 0.75nS en KCl 1M y un tamaño de poro de alrededor de 0.73nm.Además, se ha demostrado la presencia funcional de una bomba de reflujo tipo acrAB, inhibible por CCCP, habiéndose detectado por amplificación la presencia de los genes que la codifican.La presencia de una única pequeña porina en la pared celular de Aggregatibacter actinomycetemcomitans, unido a la ausencia de otros mecanismos de resistencia comunes como la existencia de integrones con genes de resistencia, podría condicionar su demostrada resistencia a ciertos tipos de antibióticos.

La hipertensió portal és una síndrome clínica que representa la principal complicació de la cirrosi hepàtica i es caracteritza per un increment patològic de la pressió hidrostàtica del sistema venós portal. Bona part de les complicacions derivades de la cirrosi hepàtica, estan directament relacionades amb la presència d'hipertensió portal clínicament significativa. A causa de la gravetat d'aquestes complicacions, la hipertensió portal representa la primera causa de morbimortalitat en malalts cirròtics.La pressió portal ve determinada per la interrelació entre el flux sanguini portal i la resistència que s'oposa a aquest flux. L'augment de la resistencia vascular intrahepàtica (RVI) constitueix el fenomen fisiopatològic primari de la hipertensió portal.Amb l'objectiu de caracteritzar el component dinàmic de la RVI, s'han estudiat quins són els elements contràctils intrahepàtics i si en la cirrosi existeixen anormalitats en la regulació dels mecanismes de contracció cel·lular. Fins a l'actualitat s'han descrit diversos tipus de cèl·lules hepàtiques amb capacitat contràctil com els miofibroblasts portals i septals i les vènules portals, però majoritàriament s'ha postulat que les principals cèl·lules involucrades en la regulació del to vascular hepàtic són les cèl·lules hepàtiques estrellades.S'han descrit un ampli ventall de molècules amb capacitat vasomotora com a moduladores de la RVI en la cirrosi. Aquestes substàncies poden procedir de la circulació sistèmica (com l'angiotensina II o la vasopressina), poden originar-se a l'endoteli i actuar de forma paracrina (com l'òxid nítric (ON), la prostaciclina (PGI2) o l'endotelina) o tenir un origen neuronal (norepinefrina).El to vascular en condicions normals és el resultat d'un delicat balanç entre diversos mediadors vasoactius. En la circulació hepàtica en la cirrosi existeix un marcat desequilibri en la producció i concentració d'aquests mediadors vasoactius: els nivells de vasoconstrictors es troben elevats (com l'endotelina o el prostanoid derivat de la ciclooxigenasa 1 (COX-1): tromboxà A2) i els nivells de vasodilatadors estan reduïts (principalment l'ON). A més, s'ha demostrat que els fetges cirròtics presenten una hiperresposta als estímuls vasoconstrictors i una hiporesposta als vasodilatadors.S'ha demostrat que en el fetge cirròtic, la biodisponibilitat d'ON es troba disminuïda, la qual cosa es considera un factor fonamental per a promoure l'augment de RVI.Diversos estudis, a través d'estratègies experimentals ben diferents, han aconseguit incrementar la producció hepàtica d'ON reduint així la RVI i la pressió portal de rates amb cirrosi sense modificar la pressió arterial.En els últims anys s'ha posat de manifest el paper de l'estrès oxidatiu i de les ROS en el control del to vascular i en el desenvolupament de disfunció endotelial de diverses malalties vasculars com la hipertensió, l'arteriosclerosi o la diabetes. L'estrès oxidatiu també juga un paper fisiopatològic en la progressió de malalties hepàtiques. Una altra qüestió important de les ROS, concretament de l'anió O2-, és la seva capacitat per a reaccionar amb l'ON, donant lloc a la producció de ONOO-, contribuint així a disminuir la biodisponibilitat d'ON. El paper de l'estrès oxidatiu i la seva capacitat per modular la biodisponibilitat d'ON, així com l'ús terapèutic d'antioxidants en diverses malalties vasculars, ha estat àmpliament avaluat per nombrosos estudis en pacients i en models experimentals. En canvi, en la hipertensió portal en la cirrosi, aquests elements ho han estat avaluats. Els treballs de recerca de la present tesi estan globalment orientats a ampliar el coneixement dels mecanismes moleculars responsables de l'augment del component dinàmic de la RVI en la cirrosi, concretament el paper de l'estrès oxidatiu i la seva implicació en la modulació de la biodisponibilitat d'ON. Articles tesi:1. Increased oxidative stress in cirrhotic rat livers: A potential mechanism contributing to reduce nitric oxide bioavailability.Gracia-Sancho J*, Laviña B*, Rodríguez-Vilarrupla A, García-Calderó H, Fernández M, Bosch J, García-Pagán JC.Hepatology 2008 Apr;47(4):1248-56. 2. Superoxide dismutase gene transfer reduces portal pressure in CCl4 cirrhotic rats with portal hypertensionLaviña B, Gracia-Sancho J, Rodríguez-Vilarrupla A, Chu Y, Hesitad DD, Bosch J, García-Pagán JC. Gut 2009; 58: 118-125. / Increased resistance to portal blood flow is the primary factor in the pathophysiology of portal hypertension, the main complication of cirrhosis. Architectural alterations of the liver parenchyma, but also a dynamic increase in the hepatic vascular tone contribute to the increased resistance to portal blood flow of cirrhotic livers. The increase in hepatic vascular tone is partly due to increased release of cyclooxygenase-1 (COX-1)-derived vasoconstrictive prostanoids and to a reduced bioavailability within the liver of the potent vasodilator nitric oxide (NO). Both mechanisms favouring the contraction of different elements within the cirrhotic liver. Indeed, activated hepatic stellate cells have been shown to contract or relax in response to vasoconstrictive prostanoids or NO respectively.Reduced NO bioavailability has been attributed to decreased endothelial nitric oxide synthase (eNOS) activity secondary to several disturbances in the posttranslational regulation of the enzyme.In several vascular disorders the potential of ROS to bind proteins, break DNA and promote cell damage by reacting with several cellular components has been involved in development of necrosis, inflammation, and apoptosis. In addition, an increase in the reactive oxygen specie superoxide (O2-), by rapidly reacting with NO, promotes a marked reduction in NO bioavailability followed by an increase in vascular tone.An increase in O2- levels due to increased production by xanthine oxidase (XO), NADPH oxidase or COX, among other enzymatic systems, and a reduced O2- scavenging by superoxide dismutase has been suggested to play a pathophysiological role in different liver disorders such as in alcoholic and non-alcoholic liver disease.Gene transfer of SOD has been shown to protect against oxidative stress and to improve endothelium-dependent relaxation in several situations, including myocardial infarction, liver transplantation, hypertension, diabetes , and aging. We hypothesize that in cirrhotic livers increased O2-, by reacting with NO, would contribute to reduce NO bioavailability. As a consequence, removing O2- from the cirrhotic livers could be a new therapeutic strategy to improve intrahepatic NO bioavailability, improve hepatic endothelial dysfunction and reduce portal pressure in rats with cirrhosis and portal hypertension.

Las quinolonas son un grupo de antimicrobianos sintéticos, con un amplio espectro de acción y utilizados con gran éxito para el tratamiento de muy diversas patologías. Es también un grupo en plena fase de desarrollo, donde continuamente están apareciendo nuevas moléculas más activas que las preexistentes en muchos casos.Lamentablemente, la resistencia a quinolonas presenta entre la mayoría de sus moléculas lo que se conoce como resistencia cruzada, o susceptibilidad reducida. Por ello y para poder desarrollar nuevas moléculas dentro de esta familia es importante conocer cuales son los mecanismos de resistencia que presentan los microorganismos, en concreto las bacterias Gram-positivas, frente a estos compuestos. De este modo se podrían diseñar nuevas moléculas que no se vean afectadas por los mecanismos de resistencia ya conocidos. Otro de los parámetros importantes es conocer como las propias quinolonas seleccionan la aparición de mutantes resistentes.Por todos estos motivos, para el presente trabajo se plantearon los siguientes objetivos:1- Investigar las bases moleculares de los mecanismos de resistencia en bacterias Gram-positivas. En concreto, a Staphylococcus aureus un importante patógeno nosocomial, a Streptococcus pneumoniae un patógeno extrahospitalario y a Corynebacterium spp. un patógeno oportunista emergente, perteneciente a la flora habitual de la piel.2- Estudiar la selección in vitro de mutantes resistentes a quinolonas en aislamientos clínicos de S. aureus y S. pneumoniae.3- Determinar el grado de mutagenicidad de las diversas fluoroquinolonas y correlacionarla con la selección de mutantes resistentes. / The quinolones constitutes a group of synthetic antimicrobial agents, with broad spectrum, and have been used with great success for the treatment of a wide variety of pathologies. This group of antimicrobials still under development, and continuously, new molecules more active than the pre-existing ones in many cases are appearing. The resistance to quinolones is present between most of their molecules, this phenomenon is called crossed resistance, or reduced susceptibility. For that reason, to develop new molecules within this family, it is important to know the mechanisms of resistance that the microorganisms presented in front of these compounds, in particular in Gram-positive bacteria. In this way, new molecules could be designed to circumvent the mechanisms of resistance already known. Another important parameter is to know how the quinolones select for resistant mutants. By all these reasons, for the present work the following objectives were considered: 1 - To investigate the molecular bases of the mechanisms of resistance in Gram-positive bacteria. In particular, to Staphylococcus aureus an important nosocomial pathogen, Streptococcus pneumoniae a pathogen causing mainly community-acquired infections and to Corynebacterium spp. an emergent opportunistic pathogen, pertaining to the habitual skin flora. 2 - To study the "in vitro" selection of resistant mutants to quinolones in clinical isolates of S. aureus and S. pneumoniae. To determine the power of mutagenicity of different fluoroquinolones and to correlate it with the selection of resistant mutants.

Resistance to antimicrobials is a well-known phenomenon leading to difficulties in the treatment of infectious diseases. The genetic determinants of such resistance are in general well understood: plasmids, transposons, insertion sequences and integrons are the most frequently related genetic elements. The word epigenetics refers to changes in the phenotype or in the gene expression caused by mechanisms other than underlying DNA sequence. In some cases these changes can remain for generations. Serratia marcescens is an enterobacterium characterized by its natural (intrinsic) resistance to most antibiotics. It is also a relevant opportunistic pathogen which has been involved in several pathologies such as urinary tract infections, prostheses infections, cellulitis, bacteremia and others. P. aeruginosa is a Gram-negative bacterium considered one of the major nosocomial pathogens worldwide. It causes several infections such as wound and burn infections as well as respiratory tract infections mostly affecting cystic fibrosis patients. An increasing prevalence of infections caused by multidrug-resistant (MDR) isolates has been reported in many countries and is actually a cause of concern. Both, P. aeruginosa and S. marcescens are relevant nosocomial pathogens. Some of the classic antimicrobials used to treat these pathogens are out-of-date and several of the new drugs available have already become targets for bacterial mechanism of resistance. Environmental conditions exert high pressure not only in the selection of genes encoding resistance to antibiotics or integron fixation in bacterial genomes or plasmids and other mobile elements transmission, but also in the expression of these potentialities that leads to resistance. Thus the role of epigenetics remains to be investigated. In addition it is well known that bacteria causing infections are naturally forming part of biofilms instead the planktonic way of life normally assumed to be in laboratory conditions. The aim of this thesis was the study of unconventional mechanisms of antimicrobial resistance contributing to MDR phenotypes in both S.marcescens and P. aeruginosa. Also the exploration of changes in antimicrobial susceptibilities of Serratia marcescens in the last 50 years by comparing isolates collected between 1945 and 1950, and current isolates. ¬The main conclusions obtained from this study are: 1. The resistome of Serratia marcescens did not change significantly during the antibiotic era. 2. Antibiotic withdrawing tends to restore original susceptible phenotypes, irrespective to the molecular mechanism involved in resistance. 3. None of Serratia strains studied presented integrons, any extended spectrum ß-lactamases. 4. Phenotypically determination of susceptibilities of old strains inactive during the last 60 years have confirmed results obtained by metagenomics i.e. the genes of resistance already existed before antibiotics discovery and use. 5. Multiresistant Pseudomonas aeruginosa harbored class 1 integrons containing a cassette encoding aminoglycoside adenylyltransferase (aadB). 6. Multiresistant Pseudomonas aeruginosa overexpressed MexAB-OprM and MexXY efflux machinery. 7. CCCP use should be avoided in experiments performed with P. aeruginosa and probably in other aerobic bacteria. 8. Meropenem induces the formation of aberrant long rods which can survive, accumulate less antibiotic than normal bacteria, and can revert to normal forma when antibiotic pressure disappears. 9. Colistin, the last therapeutic option to fight against Pseudomonas infections in cystic fibrosis patients, is normally active although cases of resistance have arisen recently. 10. Resistance to colistin seems to be mediated by lipopolysaccharide singular properties. 11. Colistin induces injuries in lipid bilayers, which can be studied by means of planar black lipid bilayer techniques. Preliminary results showed the ability of colistin to induce transient channels in the bilayers, with some dependence to voltage. 12. Recovery of susceptibility to imipenem is slower than acquision of resistance, since the selective advantage conferred by imipenem resistance in the presence of the antimicrobial is strong whereas OprD expression is likely evolutionarily advantageous only under certain and unknown environmental conditions. / Es van explorar els mecanismes no convencionals de resistència als agents antimicrobians que contribueixen a l’aparició de fenotips multiresistents en els bacteris Gram-negatius Serratia marcescens i Pseudomonas aeruginosa. Es van examinar també els canvis en la susceptibilitat als agents antimicrobians en S. marcescens durant els darrers 50 anys, comparant soques aïllades entre els anys 1945-1950 y soques actuals. ¬Les principals conclusions obtingudes d’aquest estudi són les següents: 1. El resistoma de Serratia marcescens no ha canviat significativament des de l’era pre-antibiòtica fins l’actualitat. 2. La retirada dels antibiòtics tendeix a recuperar els fenotips de susceptibilitat originals, independentment del mecanisme molecular implicat en la resistència. 3. Cap de las soques de Serratia estudiades va presentar integrons ni tampoc ß-lactamases d’espectre estès. 4. La determinació fenotípica de les susceptibilitats de las soques “antigues” de Serratia inactives durant 60 anys ha confirmat els resultats obtinguts mitjançant metagenòmica, és a dir, els gens de resistència als antibiòtics ja existien amb anterioritat al descobriment i ús dels antibiòtics. 5. En les soques clíniques de P. aeruginosa multiresistents es va detectar un integró de classe 1 que contenia el cassette gènic aadB, que codifica l’enzim aminoglicòsid 2’-O- adeniltransferasa, que confereix resistència a gentamicina, tobramicina i kanamicina. 6. Les soques multiresistents de P. aeruginosa van sobreexpressar els sistemes de reflux MexAB-OprM i MexXY-OprM. 7. L’ús de l’inhibidor de bombes de reflux CCCP s’hauria d’evitar als experiments realitzats amb P. aeruginosa i probablement amb altres bacteris de metabolisme aeròbic. 8. El meropenem indueix la formació de llargs bacils aberrants capaços de sobreviure en presència de l’antibiòtic. Aquests bacils acumulen menys antibiòtic que els bacteris normals, i poden revertir a la forma normal quan s’elimina la pressió selectiva. 9. La colistina, la última alternativa terapèutica per lluitar contra P. aeruginosa en pacients amb fibrosis quística, és normalment efectiva, encara que recentment han sorgit casos de resistència a aquest agent antimicrobià. 10. La resistència a colistina sembla estar causada per propietats singulars del lipopolisacàrid. 11. La colistina produeix danys en les membranes lipídiques que poden ser estudiats mitjançant tècniques de Black lipid bilayer. Estudis preliminars van mostrar la capacitat de la colistina para induir canals transitoris en les bicapes lipídiques, amb certa dependència de voltatge. 12. La recuperació de la susceptibilitat a l’imipenem en P. aeruginosa és més lenta que l’adquisició de resistència, donat que l’avantatge selectiva conferida per la resistència a l’imipenem en presència de l’agent antimicrobià és forta, mentre que l’expressió d’ OprD és probablement avantatjosa solament sota certes i desconegudes condicions ambientals. / Se exploraron los mecanismos no convencionales de resistencia a agentes antimicrobianos que contribuyen a la aparición de fenotipos multiresistentes en las bacterias Gram-negativas Serratia marcescens y Pseudomonas aeruginosa. Se examinaron también los cambios en la susceptibilidad a los agentes antimicrobianos en S. marcescens en los últimos 50 años, comparando cepas aisladas entre los años 1945-1950 y cepas actuales. ¬Las principales conclusiones obtenidas de este estudio son las siguientes: 1. El resistoma de Serratia marcescens no ha cambiado significativamente desde la era pre-antibiótica hasta la actualidad. 2. La retirada de los antibióticos tiende a recuperar los fenotipos de susceptibilidad originales, independientemente del mecanismo molecular implicado en la resistencia. 3. Ninguna de las cepas de Serratia estudiadas presentó integrones ni tampoco ß-lactamasas de espectro extendido. 4. La determinación fenotípica de las susceptibilidades de las cepas “antiguas” de Serratia inactivas durante 60 años ha confirmado los resultados obtenidos mediante metagenómica, es decir, los genes de resistencia a los antibióticos ya existían con anterioridad al descubrimiento y uso de los antibióticos. 5. En las cepas clínicas de P. aeruginosa multiresistentes se detectó un integrón de clase 1 que contenía el cassette génico aadB, que codifica la enzima aminoglicósido 2’-O- adeniltransferasa, que confiere resistencia a gentamicina, tobramicina y kanamicina. 6. Las cepas multiresistentes de P. aeruginosa sobreexpresaron los sistemas de reflujo MexAB-OprM y MexXY-OprM. 7. El uso del inhibidor de bombas de reflujo CCCP se debería evitar en los experimentos realizados con P. aeruginosa y probablemente con otras bacterias de metabolismo aeróbico. 8. El meropenem induce la formación de largos bacilos aberrantes capaces de sobrevivir en presencia del antibiótico. Estos bacilos acumulan menos antibiótico que las bacterias normales, y pueden revertir a la forma normal cuando se elimina la presión selectiva. 9. La colistina, la última alternativa terapéutica para luchar contra P. aeruginosa en pacientes con fibrosis quística, es normalmente efectiva, aunque recientemente han surgido casos de resistencia a este agente antimicrobiano. 10. La resistencia a colistina parece estar mediada por propiedades singulares del lipopolisacárido. 11. La colistina produce daños en las membranas lipídicas que pueden ser estudiados mediante técnicas de Black lipid bilayer. Estudios preliminares mostraron la capacidad de la colistina para inducir canales transitorios en las bicapas lipídicas, con cierta dependencia de voltaje. 12. La recuperación de la susceptibilidad al imipenem en P. aeruginosa es más lenta que la adquisición de resistencia, dado que la ventaja selectiva conferida por la resistencia al imipenem en presencia del agente antimicrobiano es fuerte, mientras que la expresión de OprD es probablemente ventajosa sólo bajo ciertas y desconocidas condiciones ambientales.

Des de l'inici de la meva activitat laboral a final dels anys setanta he viscut experiències de implantació de Equips de Millora en diverses empreses del nostre entorn industrial, algunes de les quals formaven part de grups multinacionals. Aquestes experiències seguient els mètodes de diversos experts internacionals. Malgrat els esforços esmerçats en el llançament, en molts casos aquests no es veien recompensats pels resultats obtinguts, i l'activitat dels Equips s'anava progressivament abandonant. Tanmateix els experts, tant els tècnics com els psicòlegs industrials, han continuat sempre afirmant la bondat d'aquestes pràctiques, que s'ofereixen en el mercat sota denominacions com «Mètode Juran», «Mètode Deming» o «Six Sigma».¿Perquè una activitat en teoria tant beneficiosa és tan difícil de portar a la pràctica? ¿Quins són els factors que afavoreixen l'èxit i la continuïtat dels Equips?L'estudi de les principals metodologies disponibles en el mercat, dels mecanismes del procés d'aprenentatge, de les informacions aportades per un grup de 15 empreses, i de la experiència pròpia en una empresa pilot ens ha permès proposar i provar un model que dona resposta a les preguntes exposades.Fins on hem vist totes les metodologies proposades pels experts tenen un tronc comú, que correspon al que també coneixem com mètode científic, de manera que es poden considerar com variacions d'aquest. Si l'èxit dels Equips no depèn del mètode, doncs tan sols n'hi ha un, haurà de dependre de aspectes complementaris al mètode. Com que es tracta de emprar el mètode científic en una empresa, els aspectes de contorn seran aquells lligats a les condicions de treball en les empreses, i específicament al factor humà i a les complexitats tècniques i de relació del dia a dia. Hem après que en aquest context les persones ens comportem com si genèticament (memèticament) tinguéssim un mecanisme de rebuig a tota mena de canvis en el nostre entorn laboral, anàleg al mecanisme genètic de rebuig del nostre sistema immunològic. També hem après que les complexitats psicològiques i tècniques augmenten les probabilitats de cometre errors, la qual cosa juga a favor del mecanisme de rebuig esmentat.Per tant si volem augmentar les probabilitats d'èxit i de continuïtat haurem de prestar atenció a neutralitzar aquest sistema immunològic mental i a involucrar especialistes en navegar per les complexitats, tant tècniques com psicològiques.Basant-me en aquests fets he desenvolupat un model per a la implantació de programes de millora a les organitzacions que contempla tant els aspectes tècnics, com organitzatius i humans, que és la principal contribució de la tesi i que ha estat posat en pràctica amb èxit a la empresa pilot.La «autopoièsi», que és com hem anomenat aquest fenomen de resistència innata als canvis, l'hem combatut amb la única eina que hem trobat eficaç : les tècniques de comunicació. La complexitat l'hem afrontat amb persones expertes en pensament sistèmic, i en mètode científic i les seves eines estadístiques. A aquests experts els hem anomenat Facilitadors. Amb aquests elements en un any hem aconseguit completar 28 projectes de millora, que han tingut uns beneficis bruts superiors a 2.5 Milions d' , amb un cost total de 0.75 Milions d' . Això significa una relació Benefici/Cost de 3.3, o bé una rendibilitat financera equivalent mitja del 73% o del 184% en el casos més desfavorables de càlcul dels beneficis, i depenent del tipus de Equip utilitzat.Considero els resultats prou engrescadors, tot reconeixent les limitacions de una prova restringida a una sola empresa. Per a mi és clar que aquest tipus de activitat és molt rendible en termes relatius, i lamentablement també ha quedat clar que l'autopoièsi es extremadament potent: a l'empresa hi ha persones que han continuat sempre negant la evidència dels resultats aconseguits, malgrat estar aquests validats pel departament financer. Tot i les dificultats l'activitat continua, i ja portem 3 anys. / From the beginning of my professional life at the end of the seventies I've witnessed Quality Improvement Teams implementation experiences in several companies of my industrial environment, most of them belonging to multinational groups. Those experiences were implemented following models proposed by international experts. In most cases the efforts spent in launching those activities very rarely were compensated by good results, and thus Teams activity was progressively abandoned. But both technical experts and psychologists still continued claiming the adequation of such methods, that are available in the market under names such as «Juran Method», «Deming Method» or «Six Sigma».¿Why such in theory good practices are so difficult to implement in real life? ¿Which are the factors that will facilitate us to achieve implementation success and continuity of Improvement Teams activity?The analysis of the most popular «methodologies» available in the market, of learning processes mechanisms, of informations supplied by a group of 15 companies, and of our own pilot experience in a company has allowed us to propose and test an implementation model that enables us to respond the exposed questions.As far as we've seen all the methodologies proposed by the experts have a common structure, that corresponds to what we also know as «scientific method», and so all the methods can be taken as variations of it. So, there's only one method. If Teams success does not depend on the method (there's only one, so no choice), it must depend on complementary aspects. Since we're trying to use scientific method in a company, the complementary aspects will surely be those reflecting the working environment in a company, and specifically the human factor and the technical and relational complexities of the day to day life. We've learnt that in this context people behave as we all had a genetic (memetic) mechanism of rejection of all kind of changes in our working environment, in analogy to our inmunologic rejection genetic mechanism. We've also learnt that psychological and technical complexities increase our risk of making mistakes, which is something in favour of the rejection mentioned mechanism, and thus preventing success.So if we want to increase the success and continuity probabilities we will have to devote special attention to neutralise the effects of this mental inmunologis mechanism and involve specialists in «navigate complexities», both technical and psychological.Based on those facts I've developed an Organisational Improvement Program implementation model, taking into account technical, organisational and human behavioural aspects, being this model the main contribution of this work. The model has been successfully implemented in a pilot company.We've fought «autopoiesis» (this is how we've called the change rejection mechanism) with the only effective tool we've found : communication techniques. We've faced complexity with the help of experts in systems thinking, and scientific method and its statistical tools. We've called those experts Facilitators. With those elements in one year we've managed to close 28 team improvement projects, with total gross savings higher Than 2.5 Million , with a total cost of 0.75 Million . That means a ratio Benefit/Cost of 3.3, or a financial equivalent mean profitability of 73% or 184% using the less favourable savings calculation way, and depending of the Team type used.I consider that those results are exciting enough, while recognising the limitations linked to a pilot test in one company alone. It is clear for me that this kind of approach is very profitable in relative terms, and is for me disappointingly clear that autopoiesis is extremely powerful : there are still in the pilot company many people that continue to negate the evidence of the results achieved by the Teams, in spite of having been validated by finance department. Though Teams are still working after 3 years.

INTRODUCCIÓN: El "Staphylococcus aureus" resistente a meticilina (SARM) es un patógeno de gran importancia para la Salud Pública tanto a nivel hospitalario como en la comunidad. Presenta una rápida diseminación por todo el mundo y crea resistencias a los diferentes antibióticos con gran facilidad. En España se describió por primera vez a finales de 1970 y su frecuencia hasta nuestros días ha seguido un curso ascendente en el que se han producido cambios epidemiológicos y moleculares destacables. Con objeto de conocer la situación actual del SARM en España, se realizó un estudio multicéntrico durante el período de junio de 2003 en el que participaron 64 hospitales españoles pertenecientes a 14 Comunidades Autónomas. OBJETIVOS: Se determinó el porcentaje de resistencia a meticilina en las cepas aisladas durante dicho período, se estudió la sensibilidad a otros antibióticos no beta-lactámicos, así como las propiedades genotípicas de las cepas SARM, la detección de genes de resistencia a macrólidos y finalmente el estudio de la producción de leucocidina de Panton-Valentine en aquellas cepas de adquisición comunitaria y en una selección de cepas de origen nosocomial. METODOLOGÍA: caracterización bioquímica de microorganismos, técnicas microbiológicas convencionales, métodos moleculares de ácidos nucleicos como PCR, Electroforesis en campo pulsátil (ECP), Multilocus sequence typing (MLST), Staphylococcal cassette chromosome mec (SCCmec). Detección de factores de virulencia. RESULTADOS y CONCLUSIONES:- El porcentaje de resistencia a meticilina fue del 20% (similar al obtenido en otros estudios realizados en nuestro país y en Europa).- No se detectaron cepas resistentes a glucopéptidos, aunque un 1,4% de las cepas presentaron heterorresistencia a vancomicina. - El 60% de las cepas resistentes a eritromicina presentaron un fenotipo MLSB codificado por los genes ermA y ermC y el 40% restante presentaron un fenotipo MSB codificado por el gen msrA. - Se identificó un complejo clonal dominante, 73% de las cepas, (ST125::P/Q::mecIV) cuyo ancestro genético podría estar relacionado con el clon epidémico internacional denominado Clon Pediátrico (ST5::mecIV). Estaba presente en todos los hospitales participantes en el estudio.- En menor frecuencia se detectaron otros clones epidémicos, EMRSA-16 (ST36::mecII), 8%, aislado preferentemente en la comunidad Gallega; EMRSA-15 (ST22::mecIV), 2%, aislado en un hospital de Palma de Mallorca; y un solo aislamiento del Clon Ibérico (ST247::mecI) aislado en un hospital de Toledo. - La prevalencia de los aislamientos de SARM de origen comunitario, productores de leucocidina de Panton-Valentine fue baja (3%). Las tres cepas fueron aisladas en dos hospitales en Barcelona y pertenecieron al mismo clon (ST8::BG::mecIV). / "EPIDEMIOLOGY OF RESISTANCE TO METHICILLIN IN STRAINS OF Staphylococcus aureus ISOLATED AT SPANISH HOSPITALS"INTRODUCTION: Methicillin-Resistant Staphylococcus aureus (MRSA) is one of the most relevant health care-associated pathogens. The spread of new antibiotic resistance patterns among methicillin-resistant Staphylococcus aureus (MRSA) and the detection of the first cases of infection by community-acquired (CA) MRSA, are among the most important features exhibited by MRSA in recent years in Spanish Hospitals.OBJECTIVES: A multicenter study was carried out in Spain during the period of June 2003 to evaluate the percentage of resistance to methicillin, the current levels of antibiotic resistance, the detection of genes of resistance to macrolides, the distribution of clones and the prevalence of strains producing Panton-Valentine Leucocidine and CA-MRSA. METHODS: Biochemical characterization, Molecular typing of MRSA isolates by Pulsed-field gel electrophoresis (PFGE), multilocus sequence typing (MLST) and Staphylococcal cassette chromosome mec (SCCmec). Production of Panton-Valentine Leucocidine by PCR.RESULTS AND CONCLUSION:- The percentage of methicillin resistance was to 20%. - There were no glycopeptide resistance, although 1.4% of the isolates showed vancomycin heteroresistance. - Resistance to macrolides of MLSB phenotype was found in 60% of MRSA strains. This was due to the presence of ermA and ermC. In 40% was detected MSB phenotype, these strains carried the genetic determinant msrA, responsible of an active erythromycin efflux. - It was detected a clonal complexe dominant, 73% of the isolates, (ST125::P/Q::mecIV) whose ancestral genetic background would be able to be pertaining to the epidemic international clone named Pediatric clone (ST5::mecIV). He was present at all of the participating hospitals in the study.- More rarely were detected another epidemic clones, EMRSA-16 (ST36::mecII), 8%, isolated preferentially in Galicia; EMRSA-15 (ST22::mecIV), 2%, isolated at Palma's hospital of Mallorca; And only one isolated of the Iberic clone (ST247::mecI) was found among the MRSA studied, isolated at Toledo's hospital.- The prevalence of CA-MRSA was very low in this period (3%). Three strains were isolated at two hospitals in Barcelona and belonged to the same clone (ST8::BG::mecIV ).