In this dissertation on Hilary Putnam's philosophy, I investigate his development regarding meaning and necessity, in particular mathematical necessity. Putnam has been a leading American philosopher since the end of the 1950s, becoming famous in the 1960s within the school of analytic philosophy, associated in particular with the philosophy of science and the philosophy of language. Under the influence of W.V. Quine, Putnam challenged the logical positivism/empiricism that had become strong in America after World War II, with influential exponents such as Rudolf Carnap and Hans Reichenbach. Putnam agreed with Quine that there are no absolute a priori truths. In particular, he was critical of the notion of truth by convention. Instead he developed a notion of relative a priori truth, that is, a notion of necessary truth with respect to a body of knowledge, or a conceptual scheme. Putnam's position on necessity has developed over the years and has always been connected to his important contributions to the philosophy of meaning. I study Hilary Putnam's development through an early phase of scientific realism, a middle phase of internal realism, and his later position of a natural or commonsense realism. I challenge some of Putnam’s ideas on mathematical necessity, although I have largely defended his views against some other contemporary major philosophers; for instance, I defend his conceptual relativism, his conceptual pluralism, as well as his analysis of the realism/anti-realism debate.

La tesi tracta del Cercle de Viena, i en concret de Carnap a l'etapa que en membre, o almenys treballava en la seva sintonia. En termes bibliogràfics, des de l'Aufbau fins a "Testability and Meaning", amb algunes incursions abans i després d'aquests limits temporals. Tanmateix, es tracten amb profunditat d'altres autors, sobretot Neurath. El treball presenta evidència que els manuals usuals han de ser refets, no tan sols per evitar inexactituds històriques, sinò també perquè les doctrines que es discutien al Cercle són molt més interessants del que ens ha deixat veure la història oficial, que ha agrisat el panorama a causa de la seva persistència en sobretot tres errors d'interpretació històrica.En primer lloc, l'èmfasi en el Cercle com a grup en detriment dels seus membres com a pensadors individuals. Això no ha permès veure la importància de les disputes interiors al grup d'Schlick i ha impedit de percebre l'originalitat llampant i la vigència actual del pensament d'Otto Neurath.En segon lloc, la insistència en el verificacionisme com a tret definitori caracteristic del positivisme lògic. Ajuntada a l'error anterior, ha impedit notar la poca importància que el verificacionisme té al pensament de Carnap i la nul.la presència d'aquesta convicció els escrits de Neurath.Per últim, l'abstracció sistemàtica de l'obra del Cercle de Viena del seu context històric, maniobra més que notable, ja que els anys de màxima expansió del moviment són precisament els anys més turbulents que l'Europa central ha viscut en aquest segle, si deixem a part els anys de guerra.El treball deixa clar que aquests trets constants en la historiografia actual del Cercle de Viena en promouen una imatge distorsionada. La lectura alternativa que proposa ve presentada a través de set capitols.En el primer, el focus se situa sobre la primera obra important de Carnap, "Der Logische Aufbau der Welt". Se n'extreuen les tesis epistemològiques més importants que es tornaran a trobar i adquiriran un significat a l'obra posterior de Carnap.El segon capitol està dedicat a una de les influències importants, i suposadament crucials, que Carnap rebè: la de Ludwig Wittgenstein. Aquesta arribà a l'autor alemany a través del portaveu wittgensteinià dins del Cercle, que, com és sabut, era Moritz Schlick. En conseqüència, el capitol està consagrat als aspectes més significatius i que més van poder colpir Carnap en qualsevol sentit de la filosofia d'Schlick durant els anys trenta. En fer-ho, el mite de la incapacitat positivista per a la comprensió del "Tractatus" queda rebutjat, o almenys molt matisat: Wittgenstein mateix va ser responsable de la peculiar lectura que Schlick i Waismann feren de la obra. Pel que fa als altres, en especial Carnap i Neurath, diticilment se'ls pot fer autors d'una interpretació del "Tractatus" en un sentit diferent del que ho serien, per exemple, dels "Elements" d'Euclides. Tant l'un l'altre utilitzaren les idees contingudes en aquestes obres per als seus propis propòsits sense cap voluntat de fidelitat al seu sentit original.E1 tercer capítol es proposa examinar i valorar una altra important font intel.lectual de la que Carnap begué: la que li facilità el seu amic i company Otto neurath. Aquest capítol gaudeix dùn aire força diferent del que es troba a la resta de la tesi: la raó n'és la necessitat, en explicar el pensament de Neurath, de fer referència als esdeveniments socials i polítics que van trasbalsar Àustria durant els anys entre les dues guerres. La fe de Neurath en la importància politica de la lluita intel.lectual en el paper que el Cercle de Viena havia de jugar-hi fan ineludible, en tractar l'obra del sociòleg vienès -el més "Wiener Kreis" de tots els integrants del grup-, la incursió més enllà de la pura història interna de les idees, la que es pot anomenar "sociologia dels pensadors". Només així es pot aconseguir una correcta visió del pensament de Neurath i besllumar part dels motius que jauen sota alguns intents teorètics de Carnap.El capítol quart torna a centrar-se en l'obra de Rudolf Carnap, però ho fa des d'una perspectiva enriquida: després de l'examen de la influència de Wittgenstein sobre el Cercle -el verificacionisme-, i un cop entesa la proposta radical de canvi de la concepció filosòfica inicial del grup vienès que Neurath protagonitzà, és possible llançar ullada sobre la manera pròpia en què Carnap incorporà aquests elements al seu pensament anterior, materialitzat a l'Aufbau, i qüestionar-se fins a quin mateix pensament va ser abandonat. El capital vol deixar clar que l'Aufbau conté l'epistemologia de Carnap fins que aquest decideix renunciar a fer epistemologia, o almenys a fer-ne en el sentit clàssic. Aquest procés té diverses etapes, i es pot considerar culminat a finals de l'any 1932. Un ingredient notable de la interpretació aquí proposada és la relativització del paper que en aquests anys de transició pren l'element considerat des de sempre més definitori dels positivistes vienesos en general: el verificacionisme. Finalment s'insisteix en la importància de les idees de Popper en la constitució del pensament madur de Carnap.El capitol cinquè s'ocupa de la que tal vegada és la màxima consecució carnapiana: la "Logische Syntax der Sprache", de l'any 34. Ho fa des d'una perspectiva només secundàriament critica: es tracta de situar les diverses influències que coexisteixen al llibre i d'examinar les tesis principals, intentant d'entendre tant com es pugui la postura filosòfica sintàctica de Carnap, cosa que inclou l'esforç en ser comprensibles, i fins i tot plausibles, afirmacions que des de posicions diferents serien del tot rebutjables.El tema del sisté capítol continua essent la "Logische Syntax", però la perspectiva canvia: s'examina ara la crítica que diversos autors, i notablemente Quine, van adreçar des de molt aviat a la perspectiva convencionalista de la veritat lògica continguda a l'obra de Carnap. Una atenta avaluació d'aquesta critica facilita un enteniment més a fons dels propòsits carnapians. D'altra banda, és important veure quins són els pressupòsits de la Syntax pel que fa a la relació entre les paraules i les coses i la disciplina que l'estudia. Això ajuda a entendre la facilitat amb què Carnap va fer el trànsit a la concepció semàntica. L'últim capítol és híbrid. El seu gruix està dedicat a l'examen de la realització que Carnap emprèn a "Testability and Meaning" i que no és més que l'apliació de les eines desenvolupades a la "Logische Syntax": l'elaboració d'un llenguatge útil er a la ciència. L'article ha estat vist com el primer d'una concepción de la filosofia de la ciència vigente fins als anys seixanta, i com a conseqüència llegit a la llum d'aquesta tradición que origina. Cal, però, redimensionar-la històricament i tornar a entendre el lloc que li correspon dins del programa sintàctic, i examinar de la mateixa manera les noves tesis sobre el fisicalisme que conté.Els últims dos paràgrafs presenten algunes de les més importants conclusions. / The dissertation is about the Vienna Circle, specifically about Carnap at the time he was member of it, or at least he worked in its tune. In bibliographical terms, from the "Aufbau" to "Testability and Meaning", with some incursions before and after this temporal bonds. Anyway, other authors, specially Neurath, are treated with some depth. The work shows enough evidence to believe the thoughts that the Circle discussed are more interesting than what official leads us to think. That is due mainly because of the persistence of three mistakes ot historical interpretation.First, the stress in the view of the Circle as a group rather as to think of the members as individual thinkers. This has not allowed to see the importance of the inner discussions and the originality and current interest of Otto Neurath's thought.Second, the insistence in verificationism as a characteristic point of Logical Positivism. Together with the first mistake, this has prevented to realize how little important is verificationism in Carnap's thought, and the absence of this conviction in Neurath's writings.Last, the systematic abstraction of the work of the Circle from this historical context. This is noteworthy, because the years of expansion of the movement are the more troubled years of the century in Central Europe, excluding war time.The work makes clear that these constant traits in the current historiography of Vienna Circle bring a distorted image, and propounds an alternative lecture, centred in Carnap's work, where the different influences from Schlick (and through him, from Wittgenstein), from Neurath (and his socio-political positions), and from Popper are evaluated. In this way, it is possible to give a sense to the evolution from phenomenalism to physicalism and the syntactic point of view, all them thoroughly discussed in this work.

In broadest terms, this thesis is concerned to answer the question of whether the view that arithmetic is analytic can be maintained consistently. Lest there be much suspense, I will conclude that it can. Those who disagree claim that accounts which defend the analyticity of arithmetic are either unable to give a satisfactory account of the foundations of mathematics due to the incompleteness theorems, or, if steps are taken to mitigate incompleteness, then the view loses the ability to account for the applicability of mathematics in the sciences. I will show that this criticism is not successful against every view whereby arithmetic is analytic by showing that the brand of "conventionalism" about mathematics that Rudolf Carnap advocated in the 1930s, especially in Logical Syntax of Language, does not suffer from these difficulties. There, Carnap develops an account of logic and mathematics that ensures the analyticity of both. It is based on his famous "Principle of Tolerance", and so the major focus of this thesis will to defend this principle from certain criticisms that have arisen in the 80 years since the book was published. I claim that these criticisms all share certain misunderstandings of the principle, and, because my diagnosis of the critiques is that they misunderstand Carnap, the defense I will give is of a primarily historical and exegetical nature. Again speaking broadly, the defense will be split into two parts: one primarily historical and the other argumentative. The historical section concerns the development of Carnap's views on logic and mathematics, from their beginnings in Frege's lectures up through the publication of Logical Syntax. Though this material is well-trod ground, it is necessary background for the second part. In part two we shift gears, and leave aside the historical development of Carnap's views to examine a certain family of critiques of it. We focus on the version due to Kurt Gödel, but also explore four others found in the literature. In the final chapter, I develop a reading of Carnap's Principle - the `wide' reading. It is one whereby there are no antecedent constraints on the construction of linguistic frameworks. I argue that this reading of the principle resolves the purported problems. Though this thesis is not a vindication of Carnap's view of logic and mathematics tout court, it does show that the view has more plausibility than is commonly thought.

No description available.

Die Dissertation leistet drei Beiträge zur Forschung: (1) Sie entwickelt ein neuartiges vierstufiges Modell wissenschaftlicher Theorien. Dieses Modell kombiniert logisch-empiristische Ansätze (Carnap, Popper, Frege) mit Konzepten von Metaphern & Narrativen (Wittgenstein, Burke, Morgan), erlaubt so deutlich präzisiere Beschreibungen wissenschaftlicher Theorien bereit und löst/mildert Widersprüche in logisch-empiristischen Modellen. (Realismus vs. Empirismus, analytische vs. synthetische Aussagen, Unterdeterminiertheit/ Holismus, wissenschaftliche Erklärungen, Demarkation) (2) Mit diesem Modell gelingt ein Reihenvergleich sechs biologischer Theorien von Lamarck (1809), über Cuvier (1811), Geoffroy St. Hilaire (1835), Chambers (1844-60), Owen (1848-68), Wallace (1855/8) zu Darwin (1859-1872). Dieser Vergleich offenbart eine interessante Asymmetrie: Vergleicht man Darwin mit je einem Vorgänger, so bestehen zahlreiche wichtige Unterschiede. Vergleicht man ihn mit fünf Vorgängern, verschwinden diese fast völlig: Darwins originärer Beitrag zur Revolution in der Biologie des 19.Jh ist klein und seine Antwort nur eine aus einer kontinuierlichen Serie auf die empirischen Herausforderungen durch Paläontologie & Biogeographie seit Ende des 18. Jh. (3) Eine gestufte Rezeptionsanalyse zeigt, warum wir dennoch von einer Darwinschen Revolution sprechen. Zuerst zeigt eine quantitative Analyse der fast 2.000 biologischen Artikel in Britannien zwischen 1858 und 1876, dass Darwinsche Konzepte zwar wichtige Neuerungen brachten, jedoch nicht singulär herausragen. Verlässt man die Biologie und schaut sich die Rezeption bei anderen Wissenschaftlern und gebildeten Laien an, wechselt das Bild: Je weiter man aus der Biologie heraustritt, desto weniger Ebenen biologischen Wissens kennen die Rezipienten und desto sichtbarer wird Darwins Beitrag. Schließlich findet sich sein Beitrag in den abstraktesten Ebenen des biologischen Wissens: in Narrativ und Weltbild – den Ebenen die Laien rezipieren. / The dissertation makes three contributions to research: (1) It develops a novel 4-level-model of scientific theories which combines logical-empirical ideas (Carnap, Popper, Frege) with concepts of metaphors & narratives (Wittgenstein, Burke, Morgan), providing a new powerful toolbox for the analysis & comparison of scientific theories and overcoming/softening contradictions in logical-empirical models. (realism vs. empiricism, analytic vs. synthetic statements, holism, theory-laden observations, scientific explanations, demarcation) (2) Based on this model, the dissertation compares six biological theories from Lamarck (1809), via Cuvier (1811), Geoffroy St. Hilaire (1835), Chambers (1844-60), Owen (1848-68), Wallace (1855/8) to Darwin (1859-1872) and reveals an interesting asymmetry: Compared to any one of his predecessors, Darwins theory appears very original, however, compared to all five predecessor theories, many of these differences disappear and it remains but a small original contribution by Darwin. Thus, Darwin’s is but one in a continuous series of responses to the challenges posed to biology by paleontology and biogeography since the end of the 18th century. (3) A 3-level reception analysis, finally, demonstrates why we speak of a Darwinian revolution nevertheless. (i) A quantitative analysis of nearly 2.000 biological articles reveals that Darwinian concepts where indeed an important theoretical innovation – but definitely not the most important of the time. (ii) When leaving the circle of biology and moving to scientists from other disciplines or educated laymen, the landscape changes. The further outside the biological community, the shallower the audience’s knowledge – and the more visible Darwin’s original contribution. After all, most of Darwin’s contribution can be found in the narrative and worldview of 19th century biology: the only level of knowledge which laymen receive.