El desenvolupament econòmic, sociocultural i sanitari d’un país permet millorar les condicions de vida de la població, el que repercuteix en el benestar general i la longevitat dels seus ciutadans. Això comporta un canvi en el patró de la morbiditat en el que destaca el predomini de malalties cròniques, com les cardiovasculars. L’ictus forma part d’aquestes i constitueix la primera causa de mort en les dones, essent la tercera en homes (2010); també és una de les principals causes de morbiditat. Davant una població envellida amb un predomini de malalties cròniques i amb la possibilitat de realitzar teràpies preventives i curatives de patologies com l’ictus, és fonamental plantejar una anàlisi de necessitats de recursos sanitaris en els pacients afectats. Aquest ha estat l’objectiu del present estudi, centrat en pacients afectats per ictus a Barcelona. S’ha realitzat un estudi observacional en la població de Barcelona durant el període 2000-2011 i amb projeccions per als anys 2015 i 2020. Mitjançant les bases de dades del Conjunt Mínim Bàsic de Dades (CMBD) de centres d’Aguts i Sociosanitaris (SS), desprès de seleccionar els codis corresponents a pacients afectats per ictus, s’ha analitzat l’evolució de les hospitalitzacions produïdes segons sexe, edat, estada mitjana, tipologia d’ictus i destinació a l’alta. S’ha emprat el padró i el registre central d’assegurats (RCA), com a denominador per al càlcul de les taxes d’incidència hospitalària, les dades del registre de mortalitat per valorar l’evolució dels èxitus i també dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) per la realització de projeccions poblacionals. S’ha analitzat el comportament temporal de les taxes de morbiditat i mortalitat, mitjançant models de regressió lineal i correlació. S’han dissenyat tres models de regressió de Poisson, per determinar el comportament a 5 i 10 anys de la taxa d’hospitalització, del destí a l’alta a domicili i a centres sociosanitaris (dependència), en funció del moviment demogràfic estimat. Els resultats obtinguts han mostrat un increment significatiu de la taxa d’incidència d’hospitalitzacions per ictus, amb una creixent demanda en centres d’aguts, la qual cosa comportarà un increment de les necessitats de llits en un 14% (7-25%) i un 77% (40-115%), (2015 i 2020). També s’ha observat que la destinació dels pacients a domicili augmenta significativament en detriment de la destinació cap a centres SS, el que comportarà una disminució de les necessitats de llits en aquests centres d’un 6,9% i un 15,5% els anys 2015 i 2020. Aquests valors es complementen amb la valoració dels costos sanitaris, que van ser de 15.773.062 € (hospitalitzacions d’aguts, SS i activitat ambulatòria SS) i les previsions per als propers anys, amb un increment d’un 12,6% (8,3-18,6%) per al 2015 i d’un 72% (45-98%) per al 2020, bàsicament a expenses dels costos en centres d’aguts. Aquests resultats els considerem consistents i plausibles segons les dades publicades en la literatura, bàsicament per la favorable resposta dels pacients desprès d’aplicar les noves teràpies fibrinolítiques en la fase aguda de la malaltia. De tota manera, s’ha de tenir present que les projeccions a llarg termini (2020) presenten un ampli interval de confiança, fet que comporta una certa imprecisió en els resultats. La disponibilitat d’informació sobre necessitats de recursos és una eina fonamental per a gestors i planificadors sanitaris, ja que ha de permetre dissenyar plans estratègics basats en projeccions realitzades amb metodologia científica. La previsió dels canvis en les necessitats assistencials és bàsica per a la planificació sanitària, per tal de facilitar que pacients amb ictus puguin gaudir d’una atenció eficient, equitativa i de qualitat tant en centres d’aguts com en sociosanitaris, i per garantir una assistència sanitària integral que ajudi a millorar l’estat de salut dels afectats. / The economic, sociocultural and health development of a country allows for the improvement of the population’s living conditions, which reverberates in the welfare and in the population longevity. This situation leads to a change in the type of morbidity with predominance in chronic diseases, such as those of the cardiovascular system. Stroke belongs to this category and it is the leading cause of death in spanish women, and the third main cause in men (2010). We have an aged population with predominance of chronic diseases and we have the possibility of realizing preventive and curative therapies of pathologies such as the stroke. It is important to analyse of the health needs in patients affected by stroke. This is the main objective of this study, focusing on patients affected by stroke in Barcelona. We conducted an observational study on a Barcelona population, from the year 2000 to 2011 and also conducted future predictions for the years 2015 and 2020. We analyzed the codes corresponding to patients who are affected by stroke, using the database of the Minimal Basic Set of Information from general hospitals and health-social centres (SC). We studied the evolution of the hospitalization of stroke according to sex, age, average occupancy, typology of stroke and discharge destination. To calculate the denominator of the incident hospitalization rates we used two registers: Census (2000-2002) and Central Registry of Inhabitants from 2003-2011. The Mortality Heath Department Register was used to study the changes in deaths during the study period and we used the Institut d'Estadística of Catalonia register for the estimate of the population. We analysed the tendency of morbidity and mortality rates with lineal regression and correlation models. We included several models of Poisson's regression to estimate the tendency of hospitalization rate in the folowing 5 and 10 years. Also, the destination of the patients discharged: the home residence or SC (dependency), in function of the demographic changes estimated. The obtained results show a significant increase in the stroke hospitalization incidence rate, with an increasing demand for general hospitals. It leads to an increase in the needs for beds in 14% (7-25%) and 77% (40-115%), (2015 and 2020). Also, the home residence as a destination of the patients discharged will increase, while SC as a destination will decrease; then we anticipate a decrease in the need for beds by 6,9 % and 15,5 % for the years 2015 and 2020 in these SC. This analysis was complemented with the evaluation of the sanitary cost that of 15.773.062 € (general and social hospitalizations and ambulatory activity in SC) and the estimation for the next years, with an increase of 12,6% (8,3-18,6%) for 2015 and of 72% (45-98%) for 2020, basically for the expense of general hospitals. The results were considered plausible with the information published in the literature, especially because of the positive responses of the patients after the application of the new therapies in the early phase of the disease. However, it is important to remember that the long-term projections (2020) present a wide IC, which could result in certain vagueness in the obtained results. To have information about the needs and resources is a fundamental tool for managers and sanitary planners, and has to allow designing strategic plans according to scientific methodology. To reflect the changes of health and social-health needs is important, and can facilitate that the patients with stroke will be able to have an efficient, equitable and good quality care in general hospitals and in SC. In this way, a sanitary integral assistance that helps to improve the health state of the affected patients can be guarantee.

En el marco de las transformaciones sociales que atraviesan las sociedades europeas en los últimos treinta años, los fenómenos migratorios han acaparado la atención del ámbito académico en la medida que la multiculturalización de la población ha supuesto un conjunto importante de desafíos, tensiones y problemáticas para cada uno de los espacios sociales y de sus instituciones. Uno de los principales escenarios donde se han evidenciado con fuerza dichas tensiones y problemáticas ha sido el ámbito educativo, producto de la multiculturalización del alumnado. La escolarización de alumnado perteneciente a minorías étnicas y a colectivos inmigrantes ha supuesto desafíos que las escuelas han debido asumir con relación a las intenciones educativas y con los planteamientos actuales de la educación intercultural e inclusiva. La presente investigación, desde una perspectiva etnográfica y a partir de un estudio de caso en un CEIP del área metropolitana de Barcelona, se ha centrado en conocer las prácticas educativas y los discursos del profesorado en contextos educativos multiculturales, con el fin de identificar obstáculos y oportunidades para que las prácticas docentes (pedagógicas y discursivas) se muevan en el horizonte de la inclusividad y la interculturalidad educativa. Utilizando algunos referentes teóricos relacionados con los modelos de gestión de la diversidad cultural en las escuelas, se ofrecen algunas reflexiones y discusiones que puedan contribuir al debate contemporáneo en torno al rol de la educación y la escuela en las sociedades multiculturales, y de esta manera establecer lineamientos y directrices para apoyar a dichas escuelas al desarrollo de procesos de escolarización más sensibles con los planteamientos interculturales e inclusivos. / In the context of social transformations in European societies spanning the last thirty years, migratory phenomena have attracted the attention of academia to the extent that the multiculturalism of the population has been a major set of challenges, tensions and problems for each one of the social spaces and its institutions. One of the main scenarios where force have been shown with such tensions and problems has been the educational product of the multiculturalism of students. The enrollment of students belonging to ethnic minorities and immigrant groups has meant challenges schools have had to assume in relation to the educational intentions and current approaches intercultural and inclusive education. This research, from an ethnographic perspective and from a case study in CEIP Barcelona metropolitan area has been focused on understanding the educational practices and discourses of teachers in multicultural educational settings, in order to identify obstacles and opportunities for teaching practices (pedagogical and discursive) move on the horizon of inclusiveness and intercultural education. Using some theoretical references related to the management models of cultural diversity in schools, offers some reflections and discussions that may contribute to the contemporary debate about the role of education and school in multicultural societies, and thus establish guidelines and directives to support such schools to the development of more sensitive schooling processes with intercultural and inclusive approaches.

Introducción: El alivio del sufrimiento constituye un objetivo prioritario en el cuidado paliativo de los pacientes (OMS, 2002; 1990), debiendo ser, en lo posible, prevenido, detectado y manejado de forma integral. Dado que su abordaje debe tener en cuenta la complejidad, multi-dimensionalidad y subjetividad de los síntomas y experiencias que le acompañan, se hace esencial conocer en profundidad las causas y los factores que contribuyen a la experiencia de sufrimiento de los pacientes en cada contexto social y cultural, con el fin de lograr un adecuado proceso de intervención y un óptimo cuidado paliativo (CP). Objetivo: El presente estudio tuvo como objetivo examinar la experiencia de sufrimiento y su relación con una serie de aspectos físicos, psicológicos, sociales y espirituales en un grupo de enfermos con cáncer en estado avanzado/terminal colombianos. Se pretendió, asimismo, examinar la relación recíproca entre el sufrimiento y los demás aspectos estudiados e identificar cuáles de ellos contribuyeron en mayor o menor grado a la experiencia de sufrimiento, buscando aportar evidencia empírica a un modelo teórico previamente propuesto. Métodos: Se llevó a cabo un estudio de diseño transversal, descriptivo y correlacional, usando un muestreo por conveniencia. La muestra final estuvo constituida por 98 enfermos con cáncer avanzado/terminal atendidos por el equipo de CP del Instituto de Cancerología de la Clínica Las Américas (Medellín, Colombia). Se examinó el nivel de sufrimiento, el grado de intensidad y amenaza de una serie de síntomas y problemas físicos, psicológicos, sociales y espirituales, el grado de ajuste y de conciencia de enfermedad y las estrategias de afrontamiento. El instrumento de evaluación incluyó una serie de medidas clínicas comúnmente usadas en el ámbito hospitalario (PRISM, DME, ESAS, SISC, escala experimental reducida del CSI). Se llevaron a cabo análisis estadísticos descriptivos y comparativos, así como un Modelo de Ecuaciones Estructurales basado en la varianza (Partial Least Squares Path Modeling) para examinar la relación recíproca entre las variables clínicas. Resultado: La puntuación media del grado de sufrimiento fue de 12,5 (DE 7,5) y aproximadamente el 50% de los participantes manifestaron un sufrimiento moderado. Los síntomas o problemas que obtuvieron las puntuaciones más elevadas fueron: malestar general, astenia, alteración del estado de ánimo, pérdida de la autonomía, tristeza, preocupación por el futuro de la familia y sufrimiento. En términos generales, los problemas evaluados en las dimensiones social y espiritual tuvieron puntuaciones más bajas. Las personas que experimentaron sufrimiento de elevado a severo, presentaron también mayor dificultad en el ajuste general y mayor frecuencia de uso de la estrategia de afrontamiento de pensamiento desiderativo, mientras que un menor sufrimiento se asoció a estrategias de reestructuración cognitiva y evitación de problemas. Con respecto al modelo examinado, este explicó el 64% de la varianza total del sufrimiento y más del 30% de la varianza de las demás variables que lo componían. El nivel de sufrimiento estuvo determinado directamente por los componentes del malestar emocional (dimensión psicológica) y por los ítems que conformaron el grado total de desajuste, e indirectamente por la dimensión física, la dimensión psicológica, la dimensión espiritual y el tipo de afrontamiento empleado. Conclusión: Los resultados obtenidos permiten dar soporte empírico a algunas concepciones del sufrimiento y al modelo teórico propuesto, a la vez que aportan claridad a las relaciones existentes entre las diferentes dimensiones que componen al ser humano y la manera cómo afronta su enfermedad. De igual modo, generan importantes implicaciones para la evaluación y abordaje integral del sufrimiento en CP. / Introduction: Suffering relief is an essential objective of palliative care (PC; WHO, 2002; 1990). Therefore, its prevention, early detection and comprehensive treatment are central and should take into account the complexity, multi-dimensionality and subjectivity of related symptoms. In order to achieve an optimal PC, is necessary to understand suffering’s causes and associated factors in each social and cultural context. Objective: The main purpose of the study was to examine the experience of suffering in advanced cancer patients in Colombia, and its relation to a series of physical symptoms and psychological, social and spiritual problems. Also, to determine the contribution of these clinical variables and their reciprocal relationship to the suffering experience, derived from a previously proposed theoretical model. Methods: A cross-sectional, descriptive and correlacional design was used. A convenience sample of 98 advanced cancer patients who attended a PC consultation of a mayor cancer institution in Medellin, Colombia participated in the study. The examined variables were: suffering level, intensity and threat of a series of physical symptoms and psychological, social and spiritual problems, adjustment and illness awareness and coping strategies. The assessment instrument was derived from common tools used in the health field (PRISM, DME, ESAS, SISC, and a reduced version of the Coping Strategies Inventory). Descriptive and comparative statistics were obtained and a variance-based Structural Equation Model (Partial Least Squares Path Modeling) was performed. Results: the mean score of suffering was 12,5 (DE 7,5) and about half of patients manifested a moderate level of suffering. Most relevant symptoms and problems were: general malaise, fatigue, distress, loss of autonomy, sadness, worry for the families’ future and self-informed suffering. In general, social and spiritual problems obtained low scores. Patients who experience severe suffering also showed adjustment problems and used more frequently problem focused disengagement strategies (wishing), while patients with low suffering used more frequently problem avoidance and cognitive restructuring strategies. The examined model explained 64% of suffering total variance and more than 30% of other variables variance. Suffering level was directly determined by distress and adjustment problems and indirectly determined by the physical psychological and spiritual dimensions, adjustment problems and used coping strategies. Conclusion: these results provide empirical support to previous suffering conceptualizations and the theoretical model proposed. They also help clarify the existing relationship between the diverse human dimensions under study and how people cope and adjust to advanced cancer. Finally, many treatment implications are derived from the study in order to offer optimal palliative care for patients.

El síndrome de alienación parental fue propuesto por Richard A. Gardner (1985) como una alteración que ocurre en algunas rupturas conyugales muy conflictivas. En ella, los hijos están preocupados en censurar, criticar y rechazar a uno de sus progenitores, descalificación que es injustificada y/o exagerada. La negativa de los hijos para relacionarse con uno de sus progenitores adquiere auténtica trascendencia en el momento en que se expresa en un juzgado y los mecanismos jurídicos y judiciales entran en funcionamiento. Se desencadena entonces una serie de acusaciones, búsquedas de explicaciones y acciones encaminadas a resolver el problema que hacen que la instancia judicial se convierta en parte del mismo en la medida en que adquiere la responsabilidad de garantizar o hacer cumplir una relación paternofilial que la dinámica familiar está impidiendo. Esta participación hace que debamos incluirla como un elemento de vital importancia en los componentes que definen el síndrome.Por otro lado, la intervención judicial tiende paradójicamente a alienar aún más al progenitor alienado, quien se ve relegado a un segundo plano, colocándose entre él y su hijo una nueva y potente figura autoritaria que, en buena medida, sustituirá algunas de sus funciones. El progenitor alienado reclama y exige esta intervención con lo que también contribuye a mantener su situación.Concebimos el problema como el resultado de una interacción entre factores personales, familiares y legales. Las posibles alternativas de solución deberían, por tanto, contemplar estos elementos. Una intervención judicial por sí misma o una intervención psicosocial aislada del contexto legal podrían ser insuficientes. En este sentido, la mediación familiar, entendida como un abordaje psicojurídico de conflictos psicojurídicos podría constituir un enfoque más próximo. Hablamos de una mediación adaptada a la realidad generada tras el inicio de un proceso legal contencioso, donde las diferencias y los desacuerdos se han convertido en posiciones de una disputa judicial que habitualmente poco tienen que ver con las auténticas necesidades de las partes en conflicto, y de una mediación que va más allá de la simple facilitación de procesos de negociación, otorgando importancia a la creación de un contexto familiar cooperativo que abra la posibilidad de una transformación en el proceso conflictivo. Este planteamiento de mediación debe considerarse en relación directa al contexto judicial, desarrollándose en el mismo o con una vinculación muy estrecha que permita una auténtica orientación psicojurídica conjunta. / The Parental Alienation Syndrome was proposed by Richard A. Gardner (1985) like an alteration that happens in some very conflicting couple ruptures. In her, the children are concerned in censoring, critics and reject to one of their parents, disqualification that is unjustified and/ or exaggerated. The negative of the children in order to be related with one of their parents acquire authentic relevance in the moment in which expressed in a tribunal and the juridical and judiciaries mechanisms enter in operation. A series of accusations, searches of explanations and actions guided to solve the problem is unchained then. The judicial instance becomes part of the same in the measure in which acquire the responsibility of guaranteeing or make complete a parent-child relationship that the dynamic relative are hinding. This participation make that should include it like an element of vital importance in the components that they define the syndrome.On the other hand, the judicial intervention spreads paradoxically to still more alienate the alienated parent, who is relegated to a second plane, placing it between he and their son a new and potent authoritarian figure that, in good measure, will substitute some of their functions. The alienated parent claims and demands this intervention with what also contribute to maintain their situation.We conceived the problem like the result of an interaction between personal, family and legal factors. Possible alternative of solution should contemplate these elements. A judicial intervention for itself or an psychological intervention isolated of the legal context could be insufficient. In this sense, the family mediation, understood like a psycho-legal boarding of psycho-legal conflicts could constitute a next focus. We talked about a mediation adapted to the reality generated after the beginning of a legal contentious process, where the differences and the disagreements have become positions of a judicial dispute that, habitually, little has to see with the authentic necessities of the parts in conflict. A mediation that goes beyond the mere facilitation of processes of negotiation, granting importance to the creation of a family co-operative context that open the possibility of a transformation in the conflicting process. This mediation approach should be considered in direct relationship to the judicial context, developing it in the same or with a very narrow linking that permits an authentic combined psycho-legal orientation.

Estudio observacional sobre la comunicación verbal registrada en sesiones de terapia familiar con familias con un hijo/a con esquizofrenia. El objetivo fue describir elementos relacionales-familiares presentes en el discurso de las familias usando un diseño mixto cualitativo-cuantitativo. Para ello se tomó muestra de 19 familias con un hijo/a con diagnóstico de esquizofrenia primaria, para la validación del diseño se tomaron dos grupos control (n=8 con esquizofrenia asociado a consumo de sustancias y, n=10 sin diagnóstico de esquizofrenia). Todas las familias recibieron terapia familiar en el Hospital de Sant Pau de Barcelona entre 2007 y 2009. Las entrevistas fueron codificadas a partir de las transcripciones de las sesiones clínicas registradas audiovisualmente. Para el manejo de los datos se empleó el programa de análisis de datos cualitativos QRS NVivo (versión 8.0.340.0 SP4, Qualitative Soluciones & Research Pty, Ltd.). Para el análisis de diferencias entre grupos se utilizó el paquete estadístico SPSS (V19.0). Los resultados que arroja el análisis de ciento once entrevistas, muestran diferencias significativas entre los grupos en los dominios de Organización trianguladora, Baja diferenciación, Desconfimación y Déficit identitario. El grupo de esquizofrenia primaria posee las frecuencias más altas en estos dominios, vinculados clínicamente a un deterioro del funcionamiento familiar. Los análisis con prueba post hoc señalan diferencias intergrupo para el grupo de familias con esquizofrenia primaria y el grupo de familias sin diagnóstico de esquizofrenia, mientras que el grupo de familias con diagnóstico asociado a consumo de sustancias seria un grupo con características superpuestas a los anteriores. Para las familias del grupo con esquizofrenia primaria se realizó un seguimiento de 2 años. El análisis de las sesiones refleja una disminución en la manifestación de los dominios antes mencionados. Análisis con prueba ANOVA de medias repetidas muestra diferencias significativas tras los primeros 12 meses de tratamiento. Los cambios más significativos suceden en los dominios relacionados con características de la familia: Desconfirmación, Organización trianguladora y Baja diferenciación. El dominio de Déficit identitario, que hace referencia a cambios individuales del paciente, es el que se mantiene más estable en el tiempo. Los resultados del estudio se discuten en relación a teorías de terapia familiar, teoría de vulnerabilidad-estrés e investigaciones sobre el modelo de recuperación familiar. / This paper is an observational qualitative study on verbal communication registered in family therapy sessions with families with one son/daughter with schizophrenia. The aim is to describe familyrelational elements present in the discourse of families using a mixed qualitative-quantitative method. For this purpose, a sample of 19 families with a son/daughter with schizophrenia that have received family therapy in Hospital de Sant Pau in Barcelona between 2007 and 2009, has been taken. In order to validate the design, two control groups have been included (n= 8 with schizophrenia related to the intake of substances and, n=10 without schizophrenia). Using the transcriptions of the clinic sessions registered in video, relational elements of the families have been coded. QRS NVivo (version 8.0.340.0 SP4, Qualitative Solutions & Research Pty, Ltd.) has been used to work with these data. For analysis of differences between groups, the statistical package SPSS (V19.0) has been employed. Preliminary results from one hundred eleven interviews analyzed show significant differences between groups for the relational elements encoded. The FAM group. 1 has the highest frequency in those clinically associated relational elements to a deterioration of family functioning. Post hoc analysis indicated intergroup differences for FAM. 1 and FAM. 3, while FAM. 2 would be a group with superimposed characteristics to FAM. 1 and FAM. 3. The group with families with primary schizophrenia were monitored during two years. The analysis of the sessions shows a decrease in the spheres mentioned above. The analysis of ANOVA tests of repeated averages shows significant differences after the first 12 months of treatment. The most significant changes happen in the spheres related to family characteristics: Disconfirmation, Family Organization and Low Differentiation. The sphere of lack of identity, that refers to the patient individual changes, is the most stable one over time. The results will be discussed in the light of theories of family therapy, theory of vulnerability - stress and research on family recovery model.

Fundamental biological processes such as morphogenesis, tissue regeneration, and cancer invasion, depend on the collective migration of cell groups. The mechanisms that result in collective migration are not well understood, partially because the physical forces that initiate and maintain collective cell migration remain largely unknown. These forces include the traction forces, exerted by the cells on the extracellular matrix, and the cell-cell forces, transmitted between adjacent cells through cell-cell junctions. While the former have been studied, the latter have never been measured in the context of collective cell migration. The objective of this thesis has been to study these forces and integrate them in order to define the biomechanical mechanisms involved in the expansion of an epithelial monolayer. The thesis is presented as a compilation of two articles. In the first article, a new method for measuring intra-and intercellular forces in a cell monolayer was reported. It was shown that cells tend to align and migrate in the direction of maximal principal stress, demonstrating that intercellular forces act as a guidance mechanism during collective cell migration. In the second article, the expansion of an epithelial monolayer was studied. A new experimental model based on a barrier migration assay using polydimethylsiloxane membranes was implemented, allowing the study of epithelial expansion in a controlled and systematic manner. Structural and morphological changes at the cell level were observed during the expansion of the cellular monolayer. Furthermore, a mechanical wave propagates slowly spanning the entire monolayer, traversing intercellular junctions in a cooperative manner and building up differentials of mechanical stress. A minimal model based on sequential fronts of cytoskeletal reinforcement and fluidization captured essential features of this wave generation and propagation. These findings established a mechanism of long-range cell guidance, symmetry breaking and pattern formation during monolayer expansion.

Leishmania infantum és un protozou paràsit intracel·lular obligat de mamífers, transmés per la picada de dípters hematòfags del gènere Phlebotomus. Les persones infectades poden desenvolupar diversos de quadres clínics de severitat variable anomenats de manera genèrica leishmaniosi. La leishmaniosi per L. infantum és una zoonosi de la que el gos domèstic és el reservori, alhora que pot patir la malaltia. De fet, la leishmaniosi és una de les principals malalties infeccioses en gossos a en les zones endèmiques per L. infantum. L'aplicació de tècniques moleculars, alhora que estudis de la resposta immunitària en animals i persones han demostrat taxes d'exposició al parasit i infecció molt superiors a la incidència de malaltia. La interacció entre paràsit i hoste resulta, doncs, de gran interés per a entendre els factors que duen a la progressió de la malaltia o a la infecció no patògena. Aquesta tesi presenta els estudis sobre aquesta interacció en gossos i cavalls domèstics amb infecció natural (no experimental) per L. infantum a Catalunya i Mallorca. Els principals resultats d'aquests estudis són: • En l'avaluació de la resposta immunitària cel·lular front L. infantum en gossos infectats, la intradermorreacció retardada és més sensible que la proliferació de limfòcits, i el bioassaig d'interferó gamma. Tot això, els resultats indiquen que tots tres mètodes es complementen i cal integrar-ne els resultats per a disposar d'una valoració escaient de la resposta immunitària cel·lular. • La pell macroscòpicament sana del musell de gossos amb leishmaniosi presenta lesions microscòpiques de moderades a severes, i un nombre elevat de paràsits detectables microscòpicament. Contràriament, tot i poder ser positiva a PCR d'L. infantum, la pell de gossos sans infectats no presenta lesions macroscòpiques ni paràsits a l'anàlisi microscòpica. • Els paràmetres d'infecció i immunitat front L. infantum en gossos domèstics són essencialment iguals abans i després de la temporada d'activitat del vector transmissor de la malaltia. • Els cavalls domèstics de zones endèmiques per L. infantum poden patir leishmaniosi, en la forma de lesions cutànies similar la la leishmaniosi cutània humana. Aquest procés va acompanyat de respostes immunitàries similars a les descrites en gossos i humans. • Tot i l'escassa incidència de leishmaniosi cutània per L. infantum en cavalls domèstics de zones endèmiques, aquests presenten prevalences de resposta immunitària humoral i cel·lular elevades, amb una predominància clara del component cel·lular. Els cavalls i gossos domèstics estudiats presenten així altes taxes d'infecció natural per L. infantum i resposta immunitària, eminentment cel·lular, en absència de malaltia. En conjunt, i en consonància amb el publicat en altres hostes, notablement en humans, aquests resultats mostren L. infantum com un paràsit ubicu, que infecta de manera prevalent els seus hostes. Els hostes sans de diferentes espècies presenten algunes característiques comunes, com són escassa càrrega parasitària, i resposta immunitària específica cel·lular forta, i humoral més feble. La malaltia (leishmaniosi) resulta així un resultat infreqüent de la infecció dels mamífers hostes de L. infantum, essent la resposta immunitària cel·lular clau per a la ressistència a la malaltia. / Leishmania infantum is an obligate intracellular protozoan parasite of mammals transmitted by hematophagous sandflies (Phlebotomus sp). Infected persons can develop clinical presentations of varying severity generically called leishmaniosis. Leishmaniosis by L. infantum is a zoonosis maintained by domestic dogs, which are also highly susceptible to disease. In fact, leishmaniosis is among the most important infectious diseases in dogs living in areas endemic for L. infantum. Use of molecular biology techniques, as well as studies on the specific immune response in animals and humans have shown infection to be more prevalent than disease. The host-parasite interaction therefore warrants research to elucidate the factors involved in progression of infection into full-blown disease or non-pathogenic infection. This thesis presents studies on the host-parasite interaction in domestic dogs and horses from Catalunya and Mallorca with natural infection by L. infantum. The main results of these studies are: • In evaluating the specific cellular immune response to L. infatnum in infected dogs, the leishmanin skin test is more sensitive than both the lymphocyte proliferation assay and an interferon-gamma bioassay. Regardless, our results show that all three assays are complementary, and have to be interpreted integrally to evaluate the host cellular immune response adequately. • Macroscopically normal muzzle skin of leishmaniotic dogs has moderate to severe microscopic lesions and high numbers of parasites as detected microscopically. By contrast, normal muzzle skin of healthy dogs which is PCR-positive for L. infantum shows negligible microscopic lesions and no parasites visible microscopically. • Parameters of infection and immunity to L. infantum in domestic dogs do not change significantly after the vector sandfly season. • Domestic horses living in areas endemic for L. infantum can develop leishmaniosis in the form of cutaneous lesions similar to those in humans. This is accompanied by an immune response which is similar to that described in dogs and humans. • Despite leishmaniosis by L. infantum is rare in horses, domestic horses living in endemic areas show widespread specific humoral and cellular immune responses to L. infantum, with the cellular component being more prevalent. The domestic dogs and horses studied show elevated prevalence of natural infection by L. infantum and specific immune response to the parasite, which is predominantly cellular. As a whole, and in consonance with data from other L. infantum hosts, notably humans, these results show L. infantum as a highly prevalent parasite. Healthy hosts of L. infantum show similarities across host species, such as low parasite load, strong cellular specific immunity, and a weaker specific humoral immune response. Disease (leishmaniosis) is therefore and infrequent outcome of infection of mammalian host species of L. infantum, with cellular immunity playing a key role in resistance to disease.

Aquest treball s’ha realitzat al Laboratori de Referència d’Enzimologia Clínica (LREC) de la Unitat de Bioquímica de Medicina. El LREC és un laboratori de referència acreditat per les normes ISO 17025 i ISO 15195, i forma part de la xarxa internacional de laboratoris de referència del Joint Committee for Traceability in Laboratory Medicine (JCTLM). Un dels requisits dels laboratoris de referència es conèixer la contribució de les diferents fonts d’incertesa a la incertesa de mesura, el que es coneix amb el nom de “compilació de la incertesa”. L’objectiu d’aquest treball és l’estimació de la incertesa de mesura, mitjançant un estudi de compilació de la incertesa, de dos procediments de mesura de referència primaris: - el procediment de referència primari per la mesura de l’enzim γ-glutamil transferasa (GGT), com a exemple de procediment amb una única reacció. - el procediment de referència primari per la mesura de l’enzim creatina cinasa (CK), com a exemple de procediment amb més d’una reacció. El càlcul de la incertesa s’ha realitzat a partir dels documents “Evaluation of measurement data – Guide to the expresion of uncertainty”, més conegut com GUM i desenvolupat pel Joint Committee for Guides in Metrology (JCGM), i “Quantifying uncertainty in analytical measurement”, recomanat per l’Eurachem. Això va implicar fer un estudi exhaustiu dels procediments de mesura de referència, que va consistir en els següents passos: a) definir el mesurant; b) identificar totes les possibles fonts d’incertesa; c) calcular la incertesa estàndard de cada font, mitjançant una avaluació de tipus A o de tipus B, d) calcular els coeficients de sensibilitat, els quals descriuen com varia el resultat del mesurant al produir canvis en cadascuna de les fonts de incertesa; e) calcular la incertesa combinada, tenint en compte la presència o no de fonts correlacionades i f) calcular la incertesa expandida amb un nivell de confiança d’aproximadament el 95 %. El valor de la incertesa de mesura estimada per el procediment de mesura de la GGT és d’un 2,2 % amb un factor de cobertura (k) de 2. De totes les fonts d’incertesa estudiades únicament 8 han contribuït a la incertesa de mesura. Aquestes fonts d’incertesa, ordenades per la importància en la contribució, són: la variabilitat expressada com la imprecisió en condicions intermèdies de mesura amb un 35,6 %, l’interferent glicina amb un 22,8 %, l’exactitud de les absorbàncies amb un 17,1 %, la longitud d’ona amb un 12,4 %, el pH amb un 8,61 %, la linealitat amb un 1,60 %, la fracció de volum de mostra amb un 1,18 %, i la temperatura amb un 0,68 %. La incertesa de mesura estimada del procediment de mesura de la CK és d’1,9 % (k=2). Les principals fonts d’incertesa amb una contribució significativa a la incertesa de mesura són: la variabilitat expressada com la imprecisió en condicions intermèdies de mesura amb un 50,1 %, l’exactitud de les absorbàncies amb un 23,2 %, el pH amb un 22,4 %, la fracció de volum de mostra amb un 2,16 %, la temperatura amb un 1,35 %, la longitud d’ona amb un 0,37 % i la linealitat amb un 0,34 %. / This work has been carried out in the Laboratori de Referència d’Enzimologia Clinica (LREC) from de biochemistry and molecular biology department of the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). The LREC is a reference laboratory that is accredited for the ISO 17025 and ISO 15195 standards, and also it is part of the international network of references laboratories of the Joint Committee for Traceability in Laboratory Medicine (JCTLM). One of the requirements of the reference laboratories is to know the contribution of the different sources of uncertainty to the measurement uncertainty, the so called “uncertainty budget”. The aim of this work is the estimation of the measurement uncertainty, through an uncertainty budget study, of two primary reference measurement procedures: - the primary reference procedure for the measurement of the catalytic concentration of γ-glutamyltransferase (GGT), as an example of procedure with one reaction. - the primary reference procedure for the measurement of catalytic concentration of creatine kinase (CK), as an example of procedure with different reactions. The calculation of the uncertainty has been based on the documents "Evaluation of measurement data - Guide to the expression of uncertainty," which is known as GUM and was developed by the Joint Committee for Guides in Metrology (JCGM), and "Quantifying uncertainty in analytical measurement ", which is recommended by the Eurachem. So for the uncertainty estimation a comprehensive study of the reference measurement procedures was done. This study consisted of the following steps: a) definition of the measurand; b) identification of all possible sources of uncertainty; c) quantification of the standard uncertainty of each potential source of uncertainty identified, with a type A or type B evaluation; d) calculation of sensitivity coefficient, which describe how the value of the measurand varies with changes in each sources of uncertainty; e) calculation of combined uncertainty considering the presence or not of correlated sources of uncertainty, and f) calculation of expanded uncertainty with a level of confidence of approximately 95 %. The value of the measurement uncertainty estimated for the measurement procedure of GGT is 2,2 % with a coverage factor (k) of 2. From all the sources of uncertainty identified only 8 have contributed to the measurement uncertainty. This sources of uncertainty, ordered by importance in the contribution, are the following: the variability expressed as imprecision in intermediated conditions with a 35,6 %, the inhibition by glycine with a 22,8 %, the absorbance accuracy with a 17,1 %, the wavelength adjustment with a 12,4 %, the pH with a 8,61 %, the linearity with a 1,60 %, the sample volume fraction with a 1,18 % and the temperature with a 0,68 %. The measurement uncertainty estimated for the measurement procedure of CK is 1,9 % (k = 2). The main sources of uncertainty with a significant contribution to the measurement uncertainty are: the variability expressed as imprecision in intermediated conditions with a 50,1 %, the absorbance accuracy with a 23,2 %, the pH with a 22,4 %, the sample volume fraction with a 2,16 %, the temperature with a 1,35 %, the wavelength adjustment with a 0,37 % and the linearity with 0,34 %.

Antecedents i objectius: El Trastorn Obsessivocompulsiu (TOC) és un trastorn notablement heterogeni. Anàlisis de factors han agrupat de manera consistent els símptomes del TOC en diverses dimensions que, de manera diferencial, correlacionen amb diferents característiques biològiques i clíniques. Un cos creixent de dades científiques dóna suport a la idea de que aquesta heterogeneïtat clínica pot ser deguda a una heterogeneïtat etiològica. No obstant això, la major part d'aquest coneixement es basa en estudis fets en adults. Aquesta tesi va investigar 1) l'estabilitat temporal de les dimensions de símptomes del TOC en nens i 2) les característiques demogràfiques i clíniques i la resposta al tractament de nens i adolescents amb obsessions sexuals, una presentació comú i particularment pertorbadora de TOC. Mètodes: Tots els pacients inclosos complien criteris diagnòstics per al TOC i havien estat derivats a una clínica nacional i especialista en TOC en població pediàtrica de Londres, Regne Unit. Els participants van ser avaluats amb una sèrie de mesures aplicades pels clínics i també amb mesures autoadministrades. Estudi 1: La mostra la van conformar 74 participants avaluats en dues ocasions amb una diferència d’entre 1 i 11 anys entre les dues avaluacions (mitjana de 5 anys). Es van utilitzar anàlisis de la variància i models de regressió múltiple per examinar els canvis dins i entre les diferents categories de símptomes i dins i entre les principals dimensions de símptomes. Estudi 2: Tres-cents vuitanta-tres participants van ser avaluats en el moment de l'avaluació clínica inicial i, per aquells pacients tractats a la clínica, l’avaluació es va repetir un cop finalitzat el tractament. Els pacients amb i sense obsessions sexuals es van comparar respecte a les seves característiques sociodemogràfiques i clíniques. Anàlisis de models mixtos de la variància van comparar la resposta al tractament d’ambdós grups. Resultats: Estudi 1: Es van observar canvis dins de categories de símptomes individuals d'obsessions i compulsions en aproximadament el 15%-45% dels casos. El predictor més fort de la presència d'una dimensió de símptomes particular en el seguiment va ser la presència de la mateixa dimensió en la primera avaluació. Els canvis d'una dimensió a una altra van ser poc comuns. Estudi 2: Una quarta part dels pacients va presentar obsessions sexuals actuals. Els participants amb obsessions sexuals tenien símptomes més greus de TOC i estaven significativament més deprimits. Les obsessions agressives i religioses, el pensament màgic, la por de dir certes coses, els rituals de repetició, els jocs supersticiosos, els rituals mentals i la necessitat de comptar, preguntar o confessar van ser més freqüents en el grup amb obsessions sexuals. De manera important, no es van trobar diferències entre els grups en la resposta al tractament. Conclusions: Confirmant treballs similar en adults amb TOC, l’Estudi 1 va mostrar que el contingut dels símptomes del TOC en població pediàtrica és relativament estable en el temps. La majoria dels canvis van ser deguts a la millora clínica/remissió i es van produir dintre de cada dimensió i no entre les dimensions de símptomes. L’Estudi 2 va mostrar que les obsessions sexuals són comuns en el TOC pediàtric i, tot i que poden estar associades a característiques clíniques particulars, no interfereixen amb la resposta al tractament. Els resultats d'aquesta tesi se sumen al creixent cos d'investigació en el TOC pediàtric i contribueixen a una millor comprensió de l'heterogeneïtat del trastorn. / Background & aims: Obsessive Compulsive Disorder (OCD) is a remarkably heterogeneous condition. Factor analyses have consistently grouped OCD symptoms into several dimensions, which differentially correlate with various biological and clinical characteristics. A growing body of scientific data supports the idea that this clinical heterogeneity may be due to etiological heterogeneity. However, the majority of this knowledge has been gathered from adult studies. This thesis investigated 1) the temporal stability of OCD symptom dimensions in children and 2) the demographic and clinical characteristics and treatment response of children and adolescents with sexual obsessions, a common and particularly disturbing presentation of OCD. Methods: All included participants met criteria for OCD and had been referred to a national and specialist OCD clinic for young people in London, United Kingdom. Participants were assessed with a series of clinician and self-administered measures. Study 1: The sample consisted of 74 participants assessed on two separate occasions ranging from 1 to 11 years apart (average 5 years). Analysis of variance and multiple regression models were used to examine changes within and between symptoms and the major symptom dimensions. Study 2: Three-hundred and eighty-three participants were assessed at the time of the initial clinical assessment and, for those treated at the clinic, again after treatment. Patients with and without sexual obsessions were compared on socio-demographic and clinical characteristics. Mixed model analyses of variance compared treatment outcomes in both groups. Results: Study 1: Changes within individual symptom categories of obsessions and compulsions were observed in approximately 15%-45% of the cases. The strongest predictor of the presence of a particular symptom dimension at follow-up was the presence of the same dimension at baseline. Shifts from one dimension to another were rare. Study 2: A quarter of patients had current sexual obsessions. Participants with sexual obsessions had more severe OCD symptoms and were significantly more depressed. Aggressive and religious obsessions, magical thinking, fear of saying certain things, repeating rituals, superstitious games, mental rituals, and the need to tell, ask, or confess were more frequent in the sexual obsessions group. Importantly, no differences in treatment outcome were found between the groups. Conclusions: Confirming similar work in adults with OCD, Study 1 showed that the content of OCD symptoms in young people is relatively stable across time. Most changes were attributable to clinical improvement/remission and occurred within rather than between symptom dimensions. Study 2 showed that sexual obsessions are common in pediatric OCD and, although they may be associated to particular clinical features, they do not interfere with treatment response. The results of this thesis add to the growing body of research in pediatric OCD and contribute to a better understanding of the heterogeneity of the disorder.

Esta tesis tiene como foco la supervisión, es decir, el espacio social en donde terapeutas revisan y reflexionan sobre su práctica clínica. El marco teórico empleado para abordar este espacio es el de la psicología discursiva cuyo objeto de análisis es el habla y el texto como parte de prácticas sociales, es decir se ocupa de los usos del lenguaje en la interacción. La psicología discursiva es una reflexión sobre el lenguaje como el vehículo principal de acción, de construcción de identidades, relaciones e instituciones. A partir de este marco planteo como problema de investigación la construcción del conocimiento compartido: cuáles son los recursos y procedimientos que permiten a esta comunidad de terapeutas sostener el conjunto de experiencias y conocimientos para llevar a buen término su actividad: la reflexión de su práctica clínica. Los datos que conforman el corpus de esta tesis fueron obtenidos de los encuentros semanales una comunidad que se identifica con la aproximación colaborativa para la terapia. Cada encuentro tiene una duración aproximada de 3 horas e incluye la revisión de un texto teórico y la discusión de un caso clínico. Se obtuvieron 40 horas de grabación aproximadamente. Los resultados de la investigación se presentan en dos partes. La primera parte busca los consensos, esto es, los procedimientos compartidos que permiten generar y mantener acuerdos. Se sostiene que los consensos se alcanzan a partir de formas específicas de coordinación interpersonal, gracias a ellos es posible generar y mantener todo lo que es compartido por esta comunidad (experiencias, conocimientos, vocabularios, repertorios de pensamiento y acción). La pauta global identificada de interacción se denomina terreno colaborativo, una manera de organizar la participación que alimenta una presencia constante en la conversación y por lo tanto da pie a que cada miembro se comporte como autor del texto emergente, de los contenidos de la discusión. Esta forma global de la conversación se puede segmentar en otras unidades básicas de interacción: la repetición, la creación conjunta de expresiones y el habla coral. La segunda parte de resultados aborda el lado opuesto: las fracturas y rupturas en una realidad social que se asume compartida. Se analizan dos tipos de rupturas centrales en tanto que representan un choque con los principios que definen a esta comunidad, por tanto se vuelven un problema para sus miembros. La primera gira en torno a definiciones no compartidas o no consensuadas de lo colaborativo. Cuando se evidencia que las participantes no comparten definiciones de lo colaborativo o emplean definiciones problemáticas, ellas detienen la interacción hasta que explicitan y justifican cuáles son sus versiones de lo colaborativo. El segundo tipo de ruptura se origina cuando las terapeutas comparan y contrastan dos formas de trabajo, una a la que ellas llaman colaborativa y otra a la que denominan directiva. Si bien una porción de las descripciones de las terapeutas favorece la postura colaborativa y critica la directiva. Otra argumenta a favor de una postura directiva aún cuando esto representa un choque con sus valores. En estos casos las terapeutas generan argumentos para justificar esta posición y eliminar la contradicción. Las terapeutas se mueven dentro de una ideología de la terapia que tiene valores opuestos pero que permite reflexionar sobre sus acciones. Los resultados parecen revelar dos facetas opuestas de esta comunidad, por un lado un ámbito de consensos, por otro uno de fracturas y rupturas. Este contraste muestra que las terapeutas no se mueven en una realidad terminada que les antecede, que su actuar no está determinado por creencias internas. Por el contrario, las terapeutas producen y reproducen su mundo social a través de la acción conjunta, en ese proceso se convierten en autoras de su realidad. Palabras clave: análisis de la conversación, discurso, psicología discursiva, etnometodología, construcción social, terapia colaborativa, supervisión. / The focus of this thesis is supervision, that is, the social space in which therapists comment and reflect on their clinical practice. The theoretical framework is that of discursive psychology. Discursive psychology treats talk and text as part of social practices; it studies language-in-interaction. This framework posits language is the main vehicle for action, for the construction of identities, relationships and institutions. Within this framework we pose the question of the construction of common knowledge: what resources and procedures are used in order to enable this community of therapists to maintain shared experiences and knowledge. That is, what social and linguistic resources are needed for supervision to become a viable activity. The data that form the data corpus come from the weekly meetings of a community of therapists. Their theoretical approach is collaborative therapy, a form of clinical practice inspired by dialogues on social construction. Each supervision session lasted approximately 3 hours and had two separate moments, on the first one, therapists discussed a theoretical text, on the second they reflected on a clinical case. More than 40 hours of audio recordings were collected. Research results are presented in two parts. The first part focuses on consensus, here the central question is: what are the shared procedures employed in order to create agreements? It is argued that consensus is not a matter of content but a matter of interpersonal coordination. Through joint action, participants can generate and sustain everything that is shared by this community: experiences, stocks of knowledge, vocabularies, repertoires of thought and action. The global pattern of interaction is described as a collaborative floor. A collaborative floor is a specific form of organizing talk-in-interaction that allows participants to have a continued presence throughout the flow of conversation. When therapists act as active participants they can become authors, they can influence the contents of the conversation. These contents can be thought of as an emerging text, a text that is created moment by moment through specific forms of participation and coordination. The main forms of participation identified are: repetition, the mutual creation of utterances and choral talk. The second section addresses the opposite side: instead of exploring a shared social world the focus is on reality breakdowns or disjunctures. Analysis is centered on disjunctures that pose a problem for the community insofar as they threaten the very heart of their world-view, their way of thinking about therapy. At certain points in interaction participants may encounter an interactional problem: the definition of what counts as a collaborative stance is not shared, participants may even have opposing views of what can be defined as collaborative either in theory or in practice. The second type of breakdown occurs when therapists oppose two different therapeutic stances: a collaborative and a directive stance. When talking about their clinical practice and the principles that sustain it, therapists tend to favor a collaborative approach and diminish the value of a directive stance. However, there are some cases where therapists do not argue against the position of a directive therapist, quite the contrary they describe this position as useful albeit not desirable. This entails a contradiction that cannot be ignored by the members of this community. Analysis shows that participants deal with this contradiction by producing explanations and justifications; they employ rhetorical devices that explain away this clash of values. Therapists seem to move within an ideology of opposing values, nevertheless it is an ideology that enables them to reflect on their clinical practice. Data analysis reveals two different sides from the same community. On one hand a stable social reality is produced, on the other hand it can become a reality with cracks. In both cases we are dealing with a reality actively produced by participants through joint action. Keywords: conversation analysis, discourse, discursive psychology, ethnometodology, social construction, collaborative therapy, supervision.