• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 2468
  • 1115
  • 639
  • 56
  • 29
  • 10
  • 5
  • 5
  • 5
  • 4
  • 3
  • 2
  • 1
  • 1
  • 1
  • Tagged with
  • 4344
  • 4045
  • 582
  • 566
  • 521
  • 519
  • 416
  • 395
  • 323
  • 317
  • 303
  • 301
  • 286
  • 272
  • 250
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
631

Spatio-temporal aspects in the control of the visuomotor system

Rodríguez Herreros, Borja 03 June 2014 (has links)
The complex voluntary motor behavior of higher primates is often regarded as a consequence of the development of sophisticated and adaptive perceptual and motor systems. Theoretical and behavioral investigations suggest that the control of motor acts involves a sequence of neural operations that select, plan and execute a movement. The visuomotor system integrates visual and proprioceptive signals to exert control on visually-guided actions, which generally allows to efficient localization of the stimuli and generation of the appropriate motor commands. Although the last two decades have witnessed a considerable progress on the understanding of the neural basis of visuomotor control, the shortage of the literature assessing directly this process boost the necessity of developing new spatio-temporal frameworks of how this process might work. The present dissertation is focused on providing strong insights about the neural and behavioral aspects subserving the use of spatio-temporal information through vision and proprioception to accomplish accurate goal-directed actions. This dissertation encloses five different studies to shed some light on these issues, by combining neuroimaging and psychophysical tools. These empirical data are presented in Chapters 3 to 7, in the form of five articles. Two studies (Chapters 3 and 4) addressed object localization in reaching, by investigating the neural and behavioral mechanisms by which the integration of visual motion affects the execution of hand movements. We demonstrate that visual illusory percepts affect the hand trajectory toward a misperceived object, in a form that casts some doubts on the suitability of feedback circuits to sustain early motion-position interaction. Two other independent studies (Chapter 5 and 6) focused on the coding of hand location, by examining how the use of proprioception and the felt position of the arm influenced our temporal and spatial accuracy in interception. We uncover an increase in the weighting of proprioceptive signals when intercepting objects under poor visual conditions. In addition, the study of Chapter 6 reveals that proprioceptive cues of the hand location completely adapted to induced displacements of the visual input of the hand. The last study (Chapter 7) dealt with the online monitoring of a reaching movement. We have indentified a causal structure/function relationship between deficits in online motor control and the induction of inhibitory plastic changes over the medial intraparietal sulcus, suggesting this area as the neural locus in charge of the ability to update a motor command. We have found anatomical differences in white matter parietofrontal pathways responsible for the individual differences in the impairment of the online motor control. Taken together, the research presented here strengthens the idea that our visuomotor system acts as a coordinated system that efficiently encodes relevant spatial and temporal features at different neural levels to ascertain a precise reaching behavior. Moreover, the combination of the sensory inputs that provide this information seems to depend on the reliability of the sensory source. I hope the work presented here will encourage the reader to explore deeper in the many aspects of this part of the brain still unrevealed. / El complejo comportamiento motor voluntario de los primates superiores a menudo se considera como una consecuencia del desarrollo de complejos y adaptativos sistemas perceptuales y motores. Estudios teóricos y conductuales sugieren que el control de los actos motores implica una secuencia de operaciones neuronales que seleccionan, planifican y ejecutan un movimiento. El sistema visomotor integra señales visuales y propioceptivas para ejercer control sobre las acciones guiadas visualmente, permitiendo la localización eficiente de los estímulos y la generación de las órdenes motoras apropiadas. Aunque las dos últimas décadas fueron testigo de un progreso considerable en la comprensión de las bases neuronales del control visomotor, la escasez de bibliografía abordando directamente este proceso impulsa la necesidad de desarrollar nuevos marcos espacio-temporales de cómo podría funcionar el control visomotor. Esta tesis se centra en proporcionar conocimientos robustos sobre los aspectos neurales y conductuales que promueven el uso de información espacio-temporal a través de la visión y la propiocepción, con el fin de realizar certeras acciones dirigidas a objetos. Esta tesis encierra cinco estudios diferentes para arrojar luz sobre estas cuestiones, mediante la combinación de psicofísica y técnicas de neuroimagen. Los datos empíricos se presentan en los capítulos 3 a 7, en forma de cinco artículos. Dos estudios (Capítulos 3 y 4) abordan la localización de objetos en acciones para alcanzarlos, mediante la investigación de los mecanismos neurales y conductuales por los que la integración de movimiento visual afecta la ejecución de movimientos manuales. Demostramos que las percepciones ilusorias visuales afectan la trayectoria de la mano hacia un objeto erróneamente percibido, y también cuestionan la idoneidad de los circuitos ‘feedback’ para explicar la temprana interacción movimiento-posición. Otros dos estudios independientes (Capítulos 5 y 6) se centran en la codificación de la posición de la mano, mediante el examen de como el uso de la propiocepción y la posición sentida del brazo influenciaron nuestra precisión temporal y espacial interceptando un objeto. Descubrimos un aumento en la ponderación de las señales propioceptivas al interceptar objetos bajo pobres condiciones visuales. Además, el estudio del Capítulo 6 revela que las señales propioceptivas de la ubicación de la mano se adaptaron completamente a desplazamientos inducidos de la información visual de la misma. El último estudio (Capítulo 7) se ocupó de la monitorización ‘online’ de un movimiento, mediante la identificación de una relación causal estructura/función entre los déficits en el control motor y la inhibición del surco intraparietal medial, lo que sugiere este área como la zona responsable de la capacidad de actualizar un comando motor. También identificamos diferencias anatómicas en los tractos parietofrontales de materia blanca causantes de las diferencias individuales en el deterioro del control motor. En conjunto, la investigación presentada aquí refuerza la idea de que nuestro sistema visomotor actúa como un sistema coordinado que codifica de manera eficiente las características espaciales y temporales correspondientes a diferentes niveles neuronales para conseguir un preciso comportamiento motor. Además, la combinación de las vías sensoriales que proporcionan esta información parece depender de la fiabilidad de la fuente sensorial. Espero que el trabajo aquí presentado anime al lector a explorar más profundamente en los diversos aspectos de esta parte del cerebro todavía no revelados.
632

Estudio clínico y de resonancia magnética del rendimiento cognitivo en síndromes neurológicos aislados sugestivos de esclerosis múltiple

Arévalo Navinés, María Jesús 03 December 2014 (has links)
Introducció: Històricament, encara que la presència d’alteracions cognitives en l’esclerosi múltiple (EM) ja va ser descrita per Charcot a finals del segle XIX, no ha estat fins fa pocs anys que ha cobrat especial rellevància. S’estima una freqüència del 40-60% de disfunció cognitiva en la població general que pateix aquesta malaltia i, més recentment, d’aproximadament el 27-57%, en pacients amb síndromes neurològics aïllats (SNA), segons diferents criteris de referència. Els objectius del present treball van ésser: avaluar i caracteritzar el perfil neuropsicològic d’una mostra de pacients amb SNA, comparat amb subjectes sans, mitjançant una bateria extensa de proves, identificar els instruments de mesura cognitiva més sensibles per detectar alteració, estudiar la relació entre les variables cognitives, clíniques i de ressonància magnètica (RM), descriure els canvis neuropsicològics presents en aquests pacients al cap d’un any, i identificar els factors basals que poden predir millor la conversió a EM als cinc anys de seguiment. Mètode: Es van incloure pacients amb SNA atesos al nostre centre, durant els anys 2002 i 2004, que van decidir participar en aquest estudi, de forma consecutiva. Es van recollir les dades sociodemogràfiques i clíniques, entre els tres i cinc mesos després de l’esdeveniment Es va administrar una bateria extensa de proves neuropsicològiques i qüestionaris per avaluar les funcions cognitives i l’estat d’ànim, a més d’estudis de RM. A efectes d’aquest treball, es va considerar com error en una prova determinada, si la puntuació es trobava per sota del percentil 5. Així mateix, es va definir la presència d’alteració cognitiva com l’errada en més de tres proves del total de la bateria. Es van calcular els estimadors de sensibilitat i especificitat dels instruments d’avaluació neuropsicològica, segons la nostra definició d’alteració cognitiva. Es van crear també set dominis cognitius, a partir de les proves emprades, i es va establir com a punt de tall si el 20% de les proves que conferien un domini en particular estaven alterades. Al cap d’un any, els pacients van repetir les proves neuropsicològiques. Es va realitzar un anàlisi de supervivència de la nostra població de pacients amb SNA, tenint en compte les variables clíniques, cognitives i de neuroimatge. Resultats: En el moment basal, 53 pacients amb SNA van decidir participar en aquest estudi (70% dones; edat mitjana, 31 anys; 55% amb bandes oligoclonals positives; el 63% amb almenys un criteri de Barkhof). No es van observar diferències estadísticament significatives entre els casos i els vint-i-quatre controls en les dades sociodemogràfiques i en les variables d’estat d’ànim; però, es van trobar diferències en velocitat motora (test de Finger Tapping en mà dominant [p=0,008]) i en la discriminació de formes del California Computerized Assessment Package (CALCAP) [p=0,017]. Si bé, un major percentatge de pacients va presentar alteració cognitiva (8/ 53 [15%]) comparat amb els controls (2/ 24 [8,3%]), aquesta diferència no va estar significativa. El CALCAP, el Trail Making Test (TMT) i el Wisconsin Card Sorting Test (WCST) es van presentar com les proves diagnòstiques amb més probabilitat de classificar correctament als nostres subjectes. Malgrat això, la combinació del Symbol Digit Modalities Test (SDMT) i del TMT va ser millor en relació a la sensibilitat/ especificitat i temps d’administració dels test. Els pacients amb dèficit cognitiu van obtenir pitjors puntuacions en atenció i velocitat de processament de la informació (p=0,001), memòria (p=0,020), llenguatge (p=0,033) i funcionament executiu (p=0,000), comparats amb els pacients preservats. No vam observar relació entre la presència d’alteració cognitiva i la RM patológica, tant pel que fa als paràmetres convencionals (criteris de Barkhof, atròfia) com no convencionals (espectroscòpia i transferència de magnetització). Als dotze mesos, va existir una clara millora de l’estat d’ànim i en la major part de les variables cognitives dels 46 pacients amb SNA revaluats; probablement, per l’efecte de pràctica. Als 60 mesos, 32/ 53 (60%) dels pacients amb SNA van desenvolupar una EM segons els criteris de McDonald. En un model de regressió de Cox, l’alteració cognitiva definida com l’errada en ≥3 o >3 test no va ésser predictiva de conversió; en canvi, sí que ho va ser la presència de 1-2 i 3-4 criteris de Barkhof. Conclusió: La prevalença d’alteració cognitiva es va estimar una mica inferior, al voltant del 15% (8/ 53), en la nostra sèrie de pacients amb SNA, en comparació amb altres treballs publicats. Les funcions cognitives que es van trobar alterades van ser l’atenció i velocitat de processament de la informació, memòria, llenguatge i funcions executives. El SDMT i el TMT van proporcionar una millor combinació entre sensibilitat/ especificitat i temps d’administració dels test. L’alteració cognitiva en el moment basal no va ser predictiva de conversió a EM i no vam observar relació entre el dèficit cognitiu i paràmetres de RM. / Introducción: Históricamente, aunque la presencia de alteraciones cognitivas en la esclerosis múltiple (EM) ya fue descrita por Charcot a finales del siglo XIX, no ha sido hasta hace pocos años que ha cobrado especial relevancia, estimándose una frecuencia del 40-60% de disfunción cognitiva en la población general que padece esta enfermedad y, más recientemente, de aproximadamente el 27-57%, en pacientes con síndromes neurológicos aislados (SNA), según diferentes criterios de referencia. Los objetivos del presente trabajo fueron: evaluar y caracterizar el perfil neuropsicológico de una muestra de pacientes con SNA, comparado con sujetos sanos, mediante una batería extensa de pruebas, identificar los instrumentos de medida cognitiva más sensibles para detectar alteración, estudiar la relación entre las variables cognitivas, clínicas y de resonancia magnética (RM),describir los cambios neuropsicológicos presentes en estos pacientes al cabo de un año, e identificar los factores basales que pueden predecir mejor la conversión a EM a los cinco años de seguimiento. Método: Se incluyeron pacientes con SNA atendidos en nuestro centro, durante los años 2002 y 2004, que decidieron participar en este estudio, de forma consecutiva. Se recogieron los datos sociodemográficos y clínicos, entre los tres y cinco meses después del evento. Se les administró una batería extensa de pruebas neuropsicológicas y cuestionarios para evaluar las funciones cognitivas y el estado de ánimo, además de estudios de RM. A efectos del presente trabajo, se consideró como fallo en una prueba determinada, si la puntuación se hallaba por debajo del percentil cinco. Asimismo, se definió la presencia de alteración cognitiva como el fallo en más de tres pruebas del total de la batería. Se calcularon los estimadores de sensibilidad y especificidad de los instrumentos de evaluación neuropsicológica, según nuestra definición de alteración cognitiva. Se crearon también siete dominios cognitivos, a partir de las pruebas utilizadas, y se estableció como punto de corte si el 20% de las pruebas que conferían un dominio en particular estaban alteradas. Al cabo de un año, los pacientes repitieron las pruebas neuropsicológicas. Se realizó un análisis de supervivencia de nuestra población de pacientes con SNA, teniendo en cuenta las variables clínicas, cognitivas y de neuroimagen, al cabo de cinco años de seguimiento. Resultados: En el momento basal, 53 pacientes con SNA decidieron participar en este estudio (70% mujeres; edad media, 31 años; 55% con bandas oligoclonales positivas; 63% con al menos un criterio de Barkhof). No se observaron diferencias estadísticamente significativas entre los casos y 24 controles en los datos sociodemográficos y en las variables de estado de ánimo; sin embargo, se hallaron diferencias en velocidad motora (test de Finger Tapping en mano dominante [p=0,008]) y en la discriminación de formas del California Computerized Assessment Package (CALCAP) [p=0,017]. Si bien, un mayor porcentaje de pacientes presentó alteración cognitiva (8/ 53 [15%]) comparado con los controles (2/ 24 [8.3%]), esta diferencia no resultó ser significativa. El CALCAP, el Trail Making Test y el Wisconsin Card Sorting Test (WCST) se presentaron como las pruebas diagnósticas con mayor probabilidad de clasificar correctamente a nuestros sujetos. Sin embargo, la combinación del Symbol Digit Modalities Test (SDMT) y del TMT resultó mejor en cuanto a sensibilidad /especificidad y tiempo de administración de los test. Los pacientes con déficit cognitivo obtuvieron peores puntuaciones en atención y velocidad de procesamiento de la información (p=0,001), memoria (p=0,020), lenguaje (p=0,033) y funcionamiento ejecutivo (p=0,000), comparados con los pacientes preservados. No observamos relación entre la presencia de trastorno cognitivo y la RM patológica, tanto para parámetros convencionales (criterios de Barkhof, atrofia) como no convencionales (espectroscopia y transferencia de magnetización). A los doce meses, existió una clara mejora en el estado de ánimo y en la mayor parte de las variables cognitivas de los 46 pacientes con SNA re-evaluados; probablemente, por el efecto de práctica. A los 60 meses, 32/ 53 (60%) de los pacientes con SNA desarrollaron una EM según los criterios de McDonald. En un modelo de regresión de Cox, la alteración cognitiva definida por el fallo en ≥3 o en >3 test no resultó predictiva de conversión; en cambio, sí lo fueron la presencia de 1-2 y 3-4 criterios de Barkhof. Conclusión: La prevalencia de alteración cognitiva se estimó algo inferior, alrededor del 15% (8/ 53), en nuestra serie de pacientes con SNA, en comparación con otros trabajos publicados. Las funciones cognitivas que se hallaron alteradas fueron la atención y velocidad de procesamiento de la información, memoria, lenguaje y funciones ejecutivas. El SDMT y el TMT proporcionaron una mejor combinación entre sensibilidad /especificidad y tiempo de administración de los test. La presencia de déficit cognitivo en el momento basal no fue predictivo de la conversión a EM y no observamos relación entre déficit cognitivo y parámetros de RM. / Background: Although cognitive decline in patients with multiple sclerosis (MS) had been noted at the end of the nineteenth century by Charcot, interest in this aspect of the disease is more recent. Cognitive decline is estimated to be present in 40-60% of the overall MS population and, according to more recent studies, in 27-57% of patients with clinically isolated syndrome (CIS). For the most part, studies of cognition have used different neuropsychological tests and definitions of normality. The objectives of the present study were as follows: to assess and characterize the neuropsychological profile of a sample of patients with CIS in comparison with healthy subjects using an extensive battery of tests; to identify the most sensitive cognitive measures for detecting cognitive decline; to study the relationship between cognitive, clinical and magnetic resonance imaging (MRI) variables; to describe neuropsychological changes present in these patients after 1 year of follow-up; and to identify whether baseline cognitive abnormalities predict conversion to MS after 5 years of follow-up. Methods: The study included consecutive patients with CIS who attended our center between 2002 and 2004 and who agreed to participate. Sociodemographic and clinical data were collected between 3 and 5 months after the event. In addition to MRI studies, patients were administered an extensive battery of neuropsychological tests and questions to assess cognitive function and mood. Failure in a given test was taken to be a score below the fifth percentile and cognitive decline was defined as failure in more than three tests of the battery. Sensitivity and specificity of the neuropsychological assessment were calculated according to our definition of cognitive decline. Seven cognitive domains, with associated tests, were defined. Decline in a given domain was established if participants failed in 20% (or 1 in 5) of the tests pertaining to that domain. After 1 year, the patients repeated the neuropsychological tests. A survival analysis was performed in our patients with CIS, taking into account clinical, cognitive and imaging variables after 5 years of follow-up. Results: At baseline, 53 patients with CIS agreed to participate in the study (mean age, 31 years, 70% women, 55% positive for oligoclonal bands, and 63% with at least 1 Barkhof criterion). No statistically significant differences were detected between the cases and 24 controls for sociodemographic variables or measures of mood, although there were differences in motor speed (Finger Tapping test) in the dominant hand [p=0.008]) and forms discrimination in the California Computerized Assessment Package [CALCAP] (p=0.017). A greater percentage of patients showed cognitive decline (8/53 [15%]) compared to controls (2/24 [8.3%]), but this difference was not statistically significant. The CALCAP, Trail Making Test (TMT) and Wisconsin Card Sorting Test (WCST) were the diagnostic tests most likely to correctly classify subjects with cognitive decline. However, the combination of Symbol Digit Modalities Test and the TMT seems to provide the best balance in terms of sensitivity/specificity and administration time. Patients with cognitive decline obtained worse scores on attention and information processing speed (p=0.001), memory (p=0.020), language (p=0.033) and executive function (p=0.000), compared with patients whose cognitive function remained intact. A relationship between presence of cognitive decline and abnormal baseline MRI was not noted. No differences were seen for atrophy or magnetization transfer ratio or magnetic resonance spectroscopy variables. The majority of the 46 CIS patients reassessed at 12 months showed a clear improvement in mood and most of the cognitive variables, probably due to a practice effect. After 60 months, 32/53 (60%) of the CIS patients developed MS according to the McDonald criteria. Cognitive decline defined as failure in ≥3 or in >3 tests was not predictive of conversion in a Cox regression model, unlike presence of 1-2 and 3-4 Barkhof criteria, which were predictive. Conclusions: The prevalence of cognitive decline was found to be somewhat lower, around 15% (8/53), in our series of CIS patients compared to other published studies. The cognitive functions affected were attention and information processing speed, memory, language, and executive function. A combination of SDMT and TMT provided the best combination between sensitivity and specificity and administration time of the tests. Presence of cognitive decline at baseline was not predictive of conversion to MS and not relationship between cognitive deficit and MR abnormalities was seen.
633

Caracterización funcional de la interacción de la proteïna p53 con la ubiquitina ligasa HERC2

Cubillos Rojas, Mónica 21 July 2014 (has links)
Este trabajo identifica a HERC2 como una proteína que se une a p53 y modula su actividad transcripcional mediante la regulación de su oligomerización. En una primera etapa, implementamos un sistema de geles en gradiente Tris-acetato que permitió el análisis de proteínas gigantes como HERC2 y otras de menor tamaño (hasta de 10 kDa) en un solo gel de electroforesis. Después, estudiamos el papel de HERC2 en la regulación de p53, mapeando los dominios involucrados en la interacción, evaluando los niveles de expresión, actividad transcripcional, localización subcelular y oligomerización de p53 en ausencia de HERC2, para demostrar finalmente que la expresión ectópica del dominio CPH de HERC2 es suficiente para promover la oligomerización de p53 y aumentar su actividad. También se demostró que una mutación patológica de HERC2, que origina un cambio de aminoácido en la posición 594 causa la inestabilidad de la proteína, reduciendo casi por completo su expresión. Esta mutación causa una enfermedad con un fenotipo muy similar al síndrome de Angelman. Con los fibroblastos de individuos afectados por la mutación en HERC2, realizamos ensayos para estudiar la actividad transcripcional de p53 encontrándola reducida. Finalmente, demostramos que los ratones knockout para Herc2 son letales en homocigosis, demostrando que Herc2 es un gen esencial en el desarrollo embrionario de los ratones. / This work identifies HERC2 as a protein that binds to p53 and modulates its transcriptional activity by regulating its oligomerization. As a first step, we developed an electrophoretic analysis using Tris-acetate polyacrylamide gels to detect giant proteins such as HERC2 and other smaller proteins (down to 10 kDa) in the same electrophoresis gel. Then, we found that HERC2 interacted with p53 and identified the domains involved in the interaction. Also, we evaluated the levels of expression, transcriptional activity, subcellular localization and oligomerization of p53 when HERC2 was depleted, to finally demonstrate that ectopic expression of HERC2 (CPH domain) was sufficient to promote the oligomerization of p53 and increase its activity. Also, we demonstrated that a HERC2 pathological mutation, which causes an amino acid change at position 594, induced the instability of the protein and reduced its expression. This mutation causes a disease similar to Angelman syndrome. Fibroblasts affected by the mutation in HERC2 have the transcriptional activity of p53 reduced. Finally, we showed that Herc2 knockout mice are lethal in homozygous, demonstrating that Herc2 is an essential gene in the embryonic development of mice.
634

Bases moleculars de la Leucoeocefalopatia Megalencefàllca amb Quists subcorlicals. Utilització de models animals i cel.lulars

Sirisi Dolcet, Sònia 19 September 2014 (has links)
Tesi realitzada a l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) / La Leucoencefalopatia Megalencefàlica amb quists subcorticals, també anomenada MLC, és un tipus rar de leucodistròfia vacuolitzant. Actualment encara es desconeix el mecanisme fisiopatològic de la malaltia, i per tant ni hi ha cap tractament possible per als pacients. S’han descrit dos gens implicats en la malaltia MLC. El primer gen descobert s’anomena MLC1 i codifica per una proteïna de membrana que porta el mateix nom. El segon gen s’anomena GLIALCAM i codifica per una proteïna transmembrana de tipus I que també porta el mateix nom. S’ha decrit que la proteïna GlialCAM actua com a subunitat ß de MLC1 ja que es capaç de dirigir-la i concentrar-la a les unions cel•lulars. Per altra banda, GlialCAM també s’ha descrit com a subunitat auxiliar del canal de Cl- ClC-2 ja que és capaç de modificar les propietats d’activació i rectificació del canal. En la present tesi s’han generat i estudiat diferents models animals i cel•lulars per a l’estudi de la malaltia. En primer lloc, s’ha generat i s’ha caracteritzat un model de ratolí knock-out per a Mlc1. Gràcies a aquest model s’ha observat que la proteïna MLC1 és únicament astrocitària i que la proteïna GlialCAM no es independent de MLC1, ja que en absència d’aquesta es troba deslocalitzada en el cerebel. També s’ha pogut descriure per primer cop la implicació del canal de Cl- ClC-2 en la fisiopatologia, ja que els seus nivells de proteïna disminuixen en el cerebel i el canal es troba gairebé inactiu en els oligodendròcits de l’animal knock-out. Les característiques fenotípiques que presenta el model de ratolí equivalen a les característiques observades en els pacients en fases inicials de la malaltia, ja que l’animal tot i que mostra presència de vacuoles no presenta deteriorament motor i macrocefàlia aparent. També s’ha generat un model de peix zebra knock-out per a zmlc1. Aquest model presenta avantatges respecte el ratolí, com per exemple el baix cost o l’aplicació de tècniques genètiques a gran escala. Aquest model ha permés observar de nou que realment GlialCAM necessita a MLC1 per a la seva correcta localització. També s’ha observat que l’ortòleg zGlialCAMa conserva la seva funció de entre espécies ja que també es capaç de modificar les corrents de ClC-2. Aquests resultats obtinguts amb els models s’han pogut comparar amb el cervell d’una pacient. Aquest cervell demostra que MLC1 és necessària per a la correcta localització de GlialCAM en la regió del cerebel. Per altra banda, s’han desenvolupat diferents models cel•lulars. Primerament s’han estudiat els astròcits del ratolí knock-out. Aquestes cel•lules mancades de MLC1 també presenten vacuoles per tot el citoplasma, però no mostren canvis en la localització ni en els nivells de proteïna de GlialCAM i ClC-2. Aquest fet juntament amb altres estudis del grup van fer pensar si la condició necessària per a que es veguessin afectades aquestes proteïnes estaria relacionada amb el procés del sifoneig de K+. Estudis realitzats en astròcits de rata demostren que en condicions d’un alt contingut de K+, com per exemple durant una alta activitat neuronal, GlialCAM i ClC-2 és localitzen juntament a les membranes cel•lular i ClC-2 canvia les seves propietat de canal. Paral•lelament, estudis realitzats en oligodendròcits de rata també demostren que aquest fet també succeix en aquest tipus cel•lular. / Megalencefalic leukoencephalopathy with subcortical cysts, also known as MLC, is a rare type of leukodystrophy. Currently still unknown pathophysiological mechanism of the disease, and therefore there is no effective treatment possible for patients. There are two genes involved in the MLC disease. Gene was first discovered was MLC1 and this encodes for a membrane protein with the same name. The second gene is called GLIALCAM and encodes for a transmembrane protein type I that also carries the same name. In our group is has been described that GlialCAM acts as a protein ß subunit of MLC1 because it is able to direct and concentrate in the cellular junctions. Moreover, GlialCAM also act as auxiliary subunit of CLC-2 Cl channel as it is capable of modifying the activation and rectification properties of the channel. In this work we have developed two different models to study the physiopathology. The results show that GlialCAM affected by the absence of MLC1. It has been also demonstrated that ClC-2 is implicated in the disease.These results were compared with a patient brian and has been shown that MLC1 is important for the correct location of GlialCAM in the cerbellum. Have also been developed a different cellular models. The results with this models show that GlialCAM and ClC-2 could have a functional role in the process of potassium siphoning.
635

Els nens i adolescents davant el càncer avançat o terminal dels pares

Rodríguez i Morera, Anna 04 June 2013 (has links)
Els nens i adolescents durant l’etapa avançada o terminal de la malaltia oncològica d’un dels pares experimenten importants canvis en les seves rutines diàries, en els seus sentiments i en la percepció del seu entorn familiar. Tot i així, les reaccions d’ajustament de molts d’ells davant d’aquesta situació no comporta problemes psicològics importants, però si que hi hauria factors que poden afavorir o dificultar aquest procés d’ajustament. Els objectius d’aquesta tesi eren descriure la relació entre el càncer avançat o terminal d’un dels pares i l’augment de risc de dificultats psicosocials en els fills menors, i explorar factors que podrien actuar com a moderadors o mediadors de l’ajustament psicosocial dels fills a la malaltia oncològica avançada o terminal d’un dels pares en la nostra població. Es va estudiar una mostra prospectiva de 74 fills, d’edats compreses entre 5 i 18 anys (M = 11,2 anys, DE = 4,2), i els seus respectius pares, 48 pacients amb càncer avançat o terminal de l’Institut Català d’Oncologia de l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, junt a les seves parelles sanes i els tutors escolars. Encara que tots els nens i adolescents van mostrar d’alguna manera estar afectats per la malaltia, fins i tot aquells que aparentaven total normalitat, la majoria no presentaven grans dificultats d’afrontament, i entre un 10 i un 20% apuntaven situació de risc o problemes amb significació clínica o adaptativa, amb un percentatge major d’adolescents que de nens amb problemàtica de tipus adaptatiu. La cohesió familiar, predominava en la majoria de famílies fins el final de la malaltia, i facilitava l’ajustament dels seus membres. Els nens més petits semblaven funcionar d’una manera més independent dels aspectes psicosocials i del funcionament familiar mentre que els adolescents depenien més de l’entorn i de la cohesió familiar. Les mares eren les principals comunicadores de la situació mèdica del progenitor malalt, fossin o no elles les malaltes, i aconseguien una millor expressió emocional amb els fills que els pares. Tot i que poques famílies mantenien un procés obert de comunicació sobre la malaltia, si que l’objectiu era trobar la comunicació òptima amb el fill, fent un balanç entre la voluntat d’informar i la de protegir. Els progenitors sans i tutors escolars coincidien més en la detecció dels aspectes disruptius dels nens i adolescents que en la valoració d’aspectes positius i adaptatius. La pregunta “com ho porta el/la vostre/a fill/a?” feta als pares descobriria la situació de benestar emocional i de conducta dels adolescents però no en els nens, i estaria relacionada significativament amb la classificació dicotòmica dels fills segons el tipus d’ajustament, per tant, podria ser una bona eina de triatge dins de l’entrevista clínica mèdica o psicològica dels equips d’oncologia. L’ajust escolar del fill era valorat per molts progenitors sans i tutors escolars com indicador d’habilitats adaptatives i benestar. Els fills de més edat i amb més nombre de germans es relacionaven amb mal ajustament. Finalment, l’edat del fill seria predictora del tipus de classificació (bon ajustament o mal ajustament), essent els fills grans els més probablement mal ajustats a la situació. L’afrontament dels progenitors a la situació seria segurament el principal factor mediador de l’ajustament dels seus fills durant la malaltia, essent molt probable que tota la família seguís el mateix model d’afrontament. La intervenció psicològica amb famílies de pares amb càncer i fills menors, hauria de ser una atenció preventiva, durant tota la malaltia, a través d’una intervenció dirigida i de suport, a totes les famílies, i en especial a aquelles amb indicadors de risc psicosocial o de vulnerabilitat emocional, o davant de l’aparició de simptomatologia clínica o adaptativa. La prevenció com a futur de la intervenció psicològica amb pares i mares amb càncer avançat o terminal s’iniciaria des del primer moment del diagnòstic, mantenint-se durant tota la malaltia i distribuint-se per tota la família, fins arribar de manera integrada i normalitzada als nens i adolescents. / Children and adolescents during the advanced or terminal cancer of a parent experience major changes in their daily routines, their feelings and the perception of their home environment. Although, wrapping reactions from many of them facing this situation do not entail significant psychological problems, some factors might help or hinder this process. The main objectives of this thesis were to describe the relationship between advanced or terminal cancer from one parent and the increase of risk of psychosocial problems in children’s and adolescents, and explore what factors might act as moderators or mediators of children's psychosocial adjustment in advanced cancer or terminal illness of one of the parents in our population. We studied a prospective sample of 74 children, aged between 5 and 18 years (M = 11.2 years, SD = 4.2), and their respective parents, 48 patients with advanced or terminal cancer being treated at the Catalan Institute of Oncology of the University Hospital of Girona Doctor Josep Trueta, in conjunction with their healthy partners and tutors. Although all children and teenagers showed somehow being affected by the disease, even those who seemed to cope with it with complete normalcy, most of them didn’t show significant problems for dealing with the situation and between 10 and 20% targeted risk or clinical problems, with a higher percentage of adolescents rather than children with adaptive problems. Family cohesion, dominated in most families until the end of the disease, which helped all its members. The younger children seemed to operate more independently in home psychosocial aspects, whereas teens were more dependent on the environment and family cohesion. Mothers were the main communicators of the medical situation, whether they were the sick ones or not, as they had a better emotional expression with the children than their fathers. Although few families, maintained an open process of communication about the disease, the goal of most of them was to find the right communication with the children, and finding the suitable balance between informing and protecting their children. Health parents and tutors agreed more on finding disruptive factors among children than assessing the positive and adaptive factors. The question "How does your child cope with the situation?" asked to parents, will discover the situation of emotional well-being behaviour in adolescents but not in children, and it would be related positive and significantly with the classification of good or bad adjustment, therefore, it could be a good selection tool in the clinical, medical or psychological interview from the oncology teams. Older child’s and with higher number of brothers would be related to the bad adjustment. Finally, the age would be predictive of the type of classification (good adjustment or bad adjustment), being the older children more likely classified as bad adjusted to the situation. As key point, the type of coping from parents to the situation, would surely be the main mediator of the adjustment of their children during the illness, being very likely that all the family will make use of the same way of coping. Psychological intervention within families with children and parents suffering from cancer should be a preventive care, carrying out a targeted and supportive intervention to all the families, especially those with psychosocial or emotional vulnerability risk indicators face to advanced illness of one of the parents, or in front of clinical or adaptive symptoms. Prevention should be the future of psychological intervention with fathers and mothers with advanced or terminal cancer, starting from the beginning of the diagnosis, being kept during the disease and being distributed among the whole family till being integrated and normalised to children and adolescents.
636

Caracterización de una nueva estructura citoplásmica en la bacteria Antártica Pseudomonas deceptionensis M1T mediante (Crio-) Microscopía Electrónica de Transmisión: Tomografía y Reconstrucción Tridimensional

Delgado Valderrama, Lidia 15 January 2015 (has links)
Tesi realitzada als Centres Científics i Tecnologògics (CCIT-UB) / La Microscopía Electrónica de Transmisión (TEM) combinada con la Tomografía Electrónica (ET) ha proporcionado una visión más precisa de la complejidad de la estructura de las células procariotas. A su vez, la crioinmovilización de muestras por enfriamiento rápido permite la observación de muestras biológicas en un estado cercano al natural, mejorando la caracterización de estructuras bacterianas conocidas y permitiendo el descubrimiento de nuevas. La crioinmovilización por alta presión (HPF) seguida de criosustitución (FS) e inclusión en resina de la bacteria Antártica Pseudomonas deceptionensis M1T permitió observar una estructura nueva que no se correspondía con ningún tipo de inclusión o estructura descrita previamente como componente del citoplasma bacteriano. Ésta, se observaba frecuentemente al cultivar la bacteria en condiciones de crecimiento lento a bajas temperaturas (medio TSA, 0ºC, 12 días). La aplicación de la ET a temperatura ambiente (RT-ET) demostró que la nueva estructura estaba constituida por un número variable de discos ovalados, planos, apilados, de tamaño variable, grosor constante, rodeados aparentemente por una membrana y próximos a la membrana plasmática (PM) bacteriana. Debido a esta apariencia de discos apilados, esta nueva estructura se denominó “Stack”. Las células que los presentaban, podían contener uno o varios simultáneamente, en cuyo caso se observaban aislados o agrupados en una misma localización, difiriendo en sus orientaciones. La visualización de los “Stacks” mediante diferentes técnicas de (Cryo-)TEM: Tokuyasu, criofractura, secciones vítreas y bacteria entera crioinmovilizada por Plunge freezing (PF), corroboró su existencia y descartó un origen artefactual. La Criotomografía electrónica (CET) de bacterias completas crioinmovilizadas por PF permitió el estudio de la distribución espacial de los “Stacks” en el contexto celular, confirmando su estructura tridimensional formada por discos ovalados planos, su presencia aislada o agrupada, y su ubicación periférica en el citoplasma bacteriano, coincidiendo con los resultados obtenidos por RT-ET. No se observó continuidad entre la membrana que rodeaba las subunidades de los “Stacks” y la PM, por lo que no parecen ser invaginaciones de la misma. Asimismo, la CET de secciones vítreas (CETOVIS) demostró que la membrana que rodeaba los discos del “Stack” presentaba el perfil de bicapa lipídica. El estudio comparativo del grosor de la membrana de estas subunidades y del de la PM, tanto en bacteria completa como en secciones vítreas, mostró diferencias significativas, apuntando a una composición diferente entre ambas. Los “Stacks” se detectaron en otras especies del género Pseudomonas cultivadas en condiciones de crecimiento lento a bajas temperaturas. En todos los casos estudiados, los “Stacks” se encontraron muy próximos a microfibras de DNA, apareciendo parcial o totalmente envueltos por el nucleoide bacteriano. El estudio de la correlación entre el número de “Stacks” y del número de bacterias en fase de septación, cuantificado en secciones de resina de P. deceptionensis M1T cultivadas en TSA a 0ºC a diferentes tiempos, apuntó también a una posible relación entre la presencia de “Stacks” y alguna fase de la dinámica del cromosoma bacteriano. / In recent years, improvements in transmission electron microscopy (TEM) and tomography have provided a more accurate view of the complexity of the structure of prokaryotic cells. This fact has allowed the study of biological samples in a close-to-native state, enabling us to refine our knowledge of already known bacterial structures and to discover new ones. Application of these techniques to the new Antarctic cold-adapted bacterium Pseudomonas deceptionensis M1T has demonstrated the existence of a previously undescribed cytoplasmic structure that does not correspond to known bacterial structures and which we called “Stack”. This structure was mainly visualized in slow growing cultures of P. deceptionensis M1T and can be described as a set of stacked discs surrounded by a membrane-like structure, located close to the cell membrane, but not continuous with it, and found in variable number. Stacks were mostly observed very close to DNA fibers. Stacks are not exclusive to P. deceptionensis M1T and were also visualized in slow-growing cultures of other bacteria. Cryo-electron microscopy (Cryo-EM) and CET of frozen-hydrated P. deceptionensis M1T cells confirmed that stacks were found at different locations within the cell cytoplasm, in variable number, separately or grouped together, very close to the plasma membrane (PM), and thus establishing that they were not artifacts of the previous sample preparation methods. CET of plunge-frozen whole bacteria and vitreous sections verified that each stack consisted of a pile of oval disc-like subunits, each disc being surrounded by a lipid bilayer membrane. Stacks did not appear to be invaginations of the PM because no continuity between both membranes was visible when whole bacteria were analyzed. We are still far from deciphering the function of these new structures, but a first experimental attempt links the stacks with a given phase of the cell replication process.
637

Noves estratègies vacunals i diagnòstiques per al control de la tuberculosi. El model caprí

Pérez de Val, Bernat 01 October 2013 (has links)
L'Organització Mundial de la Salut va declarar la tuberculosi (TB) com "una emergència global" ara fa vint anys. En l’actualitat la TB continua sent la principal causa de mortalitat i morbiditat per malaltia infecciosa a nivell mundial. La TB és causada pels bacteris del complex Mycobacterium tuberculosis, dels quals M. bovis i M. caprae en són els patògens zoonòtics més importants, presentant una àmplia varietat d'hostes animals, tant domèstics com silvestres. Per tant, la TB té repercussions en la salut pública i la sanitat animal, així com en l'economia dels sectors públic i ramader. Les cabres poden ser particularment susceptibles a la infecció per TB i el recent augment de casos reportats indiquen que la TB caprina podria ser una malaltia emergent. Així doncs, es necessiten noves eines específiques per al control de la TB en el cabrum. Les estratègies de control de la TB depenen en gran mesura de la disponibilitat d'una vacuna segura i eficaç. El Bacil Calmette Guerin (BCG), l'única vacuna disponible en l'actualitat, té una eficàcia variable tant en els éssers humans com en animals, i els esforços actuals de la recerca es centren en desenvolupar noves vacunes que reemplacin la BCG, o que n’incrementin l’eficàcia. També són necessaris nous reactius de diagnòstic associats a les vacunes que siguin capaços de distingir els individus vacunats dels infectats. Aquesta tesi pretén abordar aquests reptes mitjançant un nou model animal experimental. La tesi es divideix en cinc seccions: introducció general, objectius, estudis, discussió general i conclusions: La introducció descriu una visió global sobre l'epidemiologia, les característiques de l’agent etiològic, la patogènia, la immunitat i el desenvolupament de noves vacunes i estratègies de vacunació, per contextualitzar els objectius que s’enumeren a continuació. Els quatre estudis contenen cada un dels experiment duts a terme durant el decurs del programa de doctorat. El primer estudi descriu el model experimental de TB en la cabra domèstica, incloent la caracterització dels paràmetres immunològics i post-mortem que seran utilitzats en els estudis posteriors. La tomografia computeritzada va ser validada en aquest estudi per al seu ús com a mètode quantitatiu de valoració de lesions tuberculoses. El segon i tercer estudi estan enfocats en l’avaluació de l'eficàcia de la vacuna BCG i de dues noves vacunes adenovirals recombinants de reforç de la pròpia BCG, basades en antígens que són reconeguts pel sistema immune durant la infecció tuberculosa. La BCG va protegir les cabres front a la disseminació extra-pulmonar de la infecció, mentre que quan es reforçava amb les vacunes adenovirals es millorava la protecció en termes de reducció de les lesions tuberculoses i de la càrrega bacteriana. Finalment, el quart estudi va mostrar que les campanyes de vacunació contra la paratuberculosi (PTB) en cabres poden causar interferències en el diagnòstic de la TB quan s'utilitzen les eines de diagnòstic actualment disponibles. La protecció creuada de la vacuna de PTB Silirum® també es va avaluar en aquest estudi. En els quatre experiments es van avaluar nous reactius de diagnòstic dissenyats seguint el principi DIVA (diferenciació d’animals infectats i vacunats) i marcadors immunològics específics associats amb la protecció o la progressió de la infecció. Els resultats globals i la seva aplicació en els programes de control i eradicació de la TB en animals domèstics, així com en assaigs clínics de vacunes antituberculoses, es discuteixen en la secció de discussió general. Finalment s’enumeren les principals conclusions de la tesi. / The World Health Organization (WHO) declared tuberculosis (TB) “a global public emergency” twenty years ago. Nowadays, TB is still the leading cause of infectious disease mortality and morbidity worldwide. TB is caused by Mycobacterium tuberculosis complex (MTBC) bacteria. M. bovis and M. caprae are the most important zoonotic pathogens among the MTBC, and have a wide range of animal hosts, including both livestock and wildlife. Therefore, TB has repercussions on public and animal health and on the economy of both public and livestock sectors. Goats seem to be particularly susceptible to TB. The recent increase of caprine TB reported cases points to its consideration as an emerging disease. Thus, specific measures to control TB in goat herds need to be implemented. The TB control strategies depend strongly on the availability of a safe and effective vaccine. The Bacillus Calmette Guerin (BCG), the unique currently available vaccine, has variable efficacy both in humans and animals. Current research efforts are focused on the development of new vaccine candidates to replace BCG, or improve its protective effect. In addition, novel vaccine-associated diagnostic reagents are also needed to distinguish vaccinated from infected individuals. The present thesis addresses these concerns using a new experimental animal model. The thesis is divided in five sections: General introduction, objectives, studies, general discussion and conclusions: The introduction describes a global overview of the epidemiology, etiological agent characteristics, pathogenesis, immunity and development of new vaccines and vaccination strategies against TB, to contextualize the thesis objectives. Each of the four studies contains one of the experiments conducted during the PhD program. The first study addresses a comprehensive description of the experimental model of TB in goats, including the characterization of immunological and post-mortem parameters used in subsequent studies. Computed Tomography was validated for use as quantitative method to evaluate gross TB lesions. The second and third studies are focused on assessing the efficacy of BCG and two BCG-booster recombinant adenoviral vaccines. The latter are based on antigens recognized by the immune system during the TB infection. BCG protected goats against extra-pulmonary dissemination. However, boosting BCG with the adenoviral vaccines showed improved protection by reducing TB gross lesions and bacterial load. Finally, the fourth study showed that vaccination campaigns against paratuberculosis (PTB) in goats may cause interferences on the diagnosis of TB when using the currently available diagnostic tools. Cross-protective effect of the PTB vaccine Silirum® was also evaluated in this study. In addition, throughout the four experiments, new vaccine-associated diagnostic reagents, designed following the DIVA (differentiation of infected and vaccinated animals) principle were assessed, as well as specific immunological markers associated with protection or the progression of the infection. The global results and their application in the TB control and eradication programs in domestic animals, as well as in TB vaccines clinical trials are discussed in the general discussion section and the main conclusions are subsequently listed.
638

Depresión postparto, hostilidad y hábitos de salud

Adam Torres, Gloria 14 March 2014 (has links)
Existen numerosos trabajos sobre el papel de la hostilidad en la propensión a los trastornos coronarios y acerca de su impacto sobre los hábitos de salud. Sin embargo, pocas investigaciones han examinado la influencia de la hostilidad en los trastornos emocionales, siendo todavía más escasos los estudios sobre la repercusión de la hostilidad en la forma de afrontar la transición a la maternidad y los cambios que ésta acarrea. La presente investigación se dividió en tres estudios: en el primero se analizaron los principales modelos factoriales propuestos en la literatura anterior para el instrumento Buss-Perry Aggression Questionnaire (BPAQ) en una muestra de mujeres puérperas y a través de una serie de análisis factoriales confirmatorios. Los resultados mostraron que el modelo reducido de 12 ítems del BPAQ es el único que alcanza los criterios psicométricos (nivel de ajuste y consistencia interna adecuados) para la evaluación de la hostilidad tanto en mujeres puérperas sanas como deprimidas. En el segundo, se llevó a cabo un estudio transversal en dos fases para identificar las variables asociadas a la depresión postparto en el puerperio y un estudio prospectivo de cohortes para analizar la influencia de la hostilidad sobre el curso evolutivo de la sintomatología depresiva al año del parto. Los resultados obtenidos mostraron que la hostilidad actúa como factor predictor de la aparición de un episodio depresivo mayor en el puerperio y como factor de mantenimiento de la sintomatología depresiva al año del parto. El objetivo del tercer estudio fue evaluar las diferencias entre las madres con puntuaciones elevadas en hostilidad y las madres con puntuaciones bajas en hostilidad en relación a los hábitos de salud y la calidad de vida en el postparto. Entre las mujeres más hostiles se evidenció la presencia de un mayor consumo de tabaco y alcohol durante el postparto, peores hábitos de salud reproductiva (menor planificación del embarazo y lactancia artificial) y peor bienestar emocional. Los resultados de esta tesis tienen aplicabilidad clínica orientada a la detección precoz de mujeres con rasgos de personalidad de riesgo para el desarrollo de una depresión postparto y que se podrían beneficiar de intervenciones preventivas y/o tempranas. / Numerous studies have attempted to explain the role of hostility in the propensity to coronary disorders and its influence on health habits. Nonetheless, little research has examined the influence of hostility on the emotional disorders, with even fewer studies focusing on the impact of hostility on the transition to motherhood and the changes that it involves. This research was divided into three studies. The first study used confirmatory factor analyses with data from postpartum women to examine de psychometric properties of three previously proposed models for the Buss-Perry Aggression Questionnaire (BPAQ). The 12-item refined model received strong overall support, showing good fit to the data and adequate internal consistency, both in depressed and healthy postpartum women. In the second study, a two-stage cross-sectional study was performed to explore the factors associated with PPD in the puerperium. In addition, a prospective cohort study was carried out to analyze the influence of hostility on the course of depressive symptomatology one-year after delivery. The results showed that hostility is associated with the onset of major postpartum depression, and also with the maintenance of depressive symptomatology at one-year follow-up. The aim of the third study was to evaluate the differences between mother with high scores on hostility and mothers with low scores on hostility in relation to health habits and the quality of life in the puerperium. Among the most hostile women was found the presence of an increased consumption of alcohol and tobacco during the postpartum, worse reproductive health habits (lower pregnancy planning, and artificial breastfeeding), and worse mental well-being. Our findings have clinical implications focused on the detection of subgroups of women with an increased vulnerability to postpartum depression in whom early intervention may be of benefit.
639

Acontecimientos vitales estresantes, perfil de personalidad y correlatos neurales en la ansiedad social

Binelli, Cynthia 10 July 2014 (has links)
A pesar de ser uno de los trastornos de ansiedad más frecuentes y de asociarse a un importante deterioro de la vida personal, académica y profesional, el Trastorno de Ansiedad Social continúa siendo uno de los trastornos de ansiedad menos estudiados. El presente proyecto tiene como objetivo general profundizar en el estudio de tres factores que han sido asociados al inicio y/o mantenimiento de la ansiedad social en la literatura previa: los acontecimientos vitales estresantes, los rasgos temperamentales y de personalidad, y la actividad neural durante el procesamiento emocional. Cuatro estudios fueron realizados para alcanzar estos objetivos: (i) un estudio epidemiológico en el que se estudió la asociación entre cinco acontecimientos vitales estresantes experimentados en la infancia y/o adolescencia (pérdida de una persona querida; abuso físico; abuso emocional; violencia familiar y abuso sexual) y la ansiedad social en la edad adulta en una muestra de adultos jóvenes universitarios; (ii) un estudio caso-control en sujetos con un diagnóstico clínico de Trastorno de Ansiedad Social (DSM-IV) y sujetos controles sanos en el que se estudiaron dos perfiles de personalidad heterogéneos basados en los rasgos temperamentales “Búsqueda de Novedad” y “Evitación del Daño”; (iii) una revisión sistemática con meta-análisis comparativa de los estudios de resonancia magnética funcional disponibles hasta la fecha examinando paradigmas de procesamiento emocional a través de la expresión facial en sujetos con Trastorno de Ansiedad Social y sujetos con Síndrome de Williams-Beuren, un trastorno del neurodesarrollo raro caracterizado por un fenotipo clínico de escasa ansiedad social y algunas características clínicas opuestas al las observadas en el Trastorno de Ansiedad Social, incluidas las alteraciones en el contacto visual y las alteraciones en el procesamiento de estímulos emocionales/sociales; (iv) y por último, un estudio de resonancia magnética funcional utilizando el paradigma de procesamiento emocional a través de la expresión facial de Hariri en una muestra de sujetos con Trastorno de Ansiedad Social, una muestra de sujetos con Síndrome de Williams y un grupo de sujetos controles sanos emparejados por edad, sexo y lateralidad. Los resultados del primer estudio demostraron que la violencia familiar experimentada durante la infancia y/o adolescencia se asocia a la presencia de ansiedad social en la vida adulta, y que un alto porcentaje de estudiantes universitarios sufre de síntomas de ansiedad social. Mediante el segundo estudio, demostramos que no todos los sujetos con un Trastorno de Ansiedad Social presentan el perfil de personalidad prototípico inhibido-evitativo, y que al menos un subgrupo de sujetos muestra alta búsqueda de novedad y conductas del espectro impulsivo. Y por último, mediante el tercer trabajo profundizamos en el estudio de las bases neurales del Trastorno de Ansiedad Social y del Síndrome de Williams y realizamos el primer estudio de resonancia magnética funcional comparativo entre ambos trastornos. Los resultados de la comparación directa de sujetos con Trastorno de Ansiedad Social y Síndrome de Williams mientras realizaban una tarea de procesamiento emocional a través de la expresión facial revelaron diferencias significativas entre ambos trastornos en la activación del giro temporal superior, una región involucrada en el procesamiento de la mirada. Los resultados del estudio reflejaron interesantes hallazgos para ambos grupos en la activación de regiones visuales involucradas en el procesamiento del rostro, y la implicación de regiones corticales pre-frontales involucradas en los mecanismos de regulación top-down de la ansiedad para sujetos con TAS. Estos resultados sugieren un modelo complejo en el que alteraciones en y entre regiones visuales, límbicas y prefrontales podrían contribuir a explicar las alteraciones en el procesamiento emocional observadas en el Trastorno de Ansiedad Social y el Síndrome de Williams, y el fenotipo social característico de cada trastorno. / Although is one of the most common anxiety disorder, Social Anxiety Disorder remains one of the least studied anxiety disorders. This project has the overall aim to deepen the study of three factors that have been associated with the onset and/or maintenance of social anxiety in the previous literature: Early Stressful Life Events, Personality and Temperamental Traits, and Neural Activity during Emotional Processing. Four studies were conducted to achieve these goals: (i) an epidemiological study in which we tested the association of five stressful life events experienced in childhood and/or adolescence (loss of someone close, physical abuse, emotional abuse, family violence, and sexual abuse) and social anxiety in adulthood in a large sample of university students; (ii) a case-control study in subjects with a clinical diagnosis of Social Anxiety Disorder (DSM -IV) and healthy control subjects in which we studied two heterogeneous personality profiles based on temperamental traits "Novelty Seeking" and "Harm Avoidance"; (iii) a comparative systematic review and meta-analysis of functional magnetic resonance imaging (fMRI) studies available to date examining facial emotion processing paradigms in cases with Social Anxiety Disorder and cases with Williams-Beuren Syndrome, a rare neurodevelopmental disorder characterized by a clinical phenotype of low social anxiety and some opposite clinical features to those observed in Social Anxiety Disorder; such as altered processing of gaze and altered processing of emotional and social cues; (iv) and finally, a functional magnetic resonance imaging study using Hariri’s facial emotion processing paradigm in a sample of subjects with Social Anxiety Disorder, a sample of subjects with Williams Syndrome and a healthy control group matched for age, sex and laterality. The results of the first study showed that family violence is associated with the presence of social anxiety in adulthood, and that a high proportion of university students suffer from social anxiety symptoms. With the second study we demonstrated that not all cases with Social Anxiety Disorder have the prototypical inhibited-avoidant personality profile, and that a subgroup of subjects shows high novelty seeking and impulsive high-risk behaviors. Finally, with the third study we deepened into the study of the neural basis of Social Anxiety Disorder and Williams Syndrome and conducted the first functional magnetic resonance study comparing the two disorders. The results of the direct comparison of subjects with Social Anxiety Disorder and Williams Syndrome while performing a facial emotional processing task revealed significant differences between the two disorders in the activation of the superior temporal gyrus, a region that has been involved in gaze processing. The study reported interesting findings for both groups in the activation of visual regions involved in face processing, and the involvement of cortical prefrontal regions involved in the top-down regulation of anxiety in patients with SAD. These results suggest a complex model in which the alteration within and between visual, limbic, and prefrontal regions, may explain the changes observed in emotional processing in Social Anxiety Disorder and Williams Syndrome, and social phenotype characteristic of each disorder.
640

Sustrato electroanatómico de la taquicardia ventricular de probable origen epicárdico en pacientes con miocardiopatía dilatada no isquémica

Cano Pérez, Óscar 14 October 2014 (has links)
La incidencia de taquicardia ventricular monomórfica sostenida (TVMS) en pacientes con miocardiopatía dilatada no isquémica (MCDNI) es baja, estimándose que ocurre en menos de un 5% de los pacientes. Sin embargo, sus implicaciones clínicas son muy importantes ya que su aparición conlleva un elevado riesgo de muerte. El tratamiento de las arritmias ventriculares en este contexto se basa fundamentalmente en el implante de un desfibrilador automático implantable (DAI). No obstante, en los últimos años la ablación con catéter ha emergido como una terapia adyuvante de primera línea. La ablación endocárdica de TV en pacientes con miocardiopatía dilatada es un procedimiento frecuente en la práctica clínica actual. Los datos de la literatura muestran que la tasa de éxito de esta aproximación terapéutica es mayor en los casos de miocardiopatía dilatada de origen isquémico (MCDI) que en aquellos pacientes con MCDNI. Estas diferencias podrían explicarse por la presencia de circuitos de TV epicárdicos con mayor frecuencia en la MCDNI en comparación con la MCDI que no podrían ser abordados mediante un procedimiento convencional de ablación endocárdica. La presente tesis doctoral describe el sustrato electroanatómico de pacientes con MCDNI y TV de probable origen epicárdico. Estudios previos han establecido los valores de referencia para el mapeo electroanatómico endocárdico. De este modo se consideran normales aquellas señales endocárdicas con voltajes superiores a 1.5mV. Se habla de zona de escara cuando los voltajes obtenidos son inferiores a 1.5mV y de escara densa para valores inferiores a 0.5mV. Sin embargo, no disponemos de unos valores de referencia para las señales obtenidas en el epicardio. Hasta la publicación del primer artículo incluido en la presente tesis los valores de referencia para el mapeo electroanatómico del endocardio de VI se utilizaban también durante el mapeo epicárdio. Sin embargo, esta aproximación puede ser errónea ya que la grasa epicárdica distribuida alrededor de los vasos coronarios y en el surco aurículoventricular (AV) puede provocar disminución del voltaje de las señales obtenidas sin que ello sea patológico. Por este motivo en primer lugar establecimos los valores de referencia o normalidad para las señales eléctricas obtenidas en el epicardio de corazones sanos utilizando 8 pacientes sin cardiopatía estructural a los que se les realizó un mapeo electroanatómico en el epicardio durante procedimientos de ablación de taquicardias ventriculares idiopáticas. Una vez obtenidos estos valores de referencia los aplicamos durante el mapeo electroanatómico endo y epicárdico de 22 pacientes con MCDNI y TVMS de probable origen epicárdico. El mapeo detallado en estos pacientes mostró la presencia de un abundante sustrato epicárdico, expresado en forma de presencia de áreas confluentes de cicatriz epicárdica en el 82% de los pacientes frente a tan sólo un 54% de los pacientes que presentaban áreas confluentes de cicatriz endocárdica. Además, la superficie de escara epicárdica fue significativamente superior a la superficie de escara endocárdica. Las zonas de cicatriz epicárdica se caracterizaron no sólo por la presencia de señales de bajo voltaje, sino también por una abundante presencia de señales fragmentadas y de potenciales tardíos. La ablación del sustrato epicárdico en estos pacientes consiguió mejorar los resultados de la ablación de TV en la MCDNI con una tasa de éxito agudo del 71% en nuestra serie. En el segundo de los artículos que conforman esta tesis se describe la importancia de delimitar el trayecto del nervio frénico izquierdo durante los procedimientos de ablación epicárdica de TV en pacientes con MCDNI. La mayor parte de los pacientes con MCDNI presentan zonas de cicatriz epicárdica que preferentemente se localizan en la pared lateral del ventrículo izquierdo, que es justamente la zona de transcurso habitual del nervio frénico izquierdo. Mediante la estimulación con el catéter de ablación situado en el epicardio se puede delimitar su curso y de este modo evitar la parálisis frénica durante la aplicación de radiofrecuencia en estas zonas. / The incidence of sustain monomorphic ventricular tachycardia (SMVT) in patients with non-ischaemic cardiomyopathy (NICM) is low. However the clinical implications are very important considering that this condition is associated with a great risk of sudden cardiac death or cardiac arrest. The implantable cardioverter defibrillator (ICD) is currently the cornerstone for the treatment of patients with ventricular arrhythmias. Nevertheless, catheter ablation has emerged during the last years as a first-line adjuvant therapy. Endocardial ablation of VT in patients with NICM is a routine procedure in the daily clinical practice. Current data show that successful VT ablation procedures are more frequent among patients with ischaemic cardiomyopathy when compared with NICM patients. These differences may be explained by the presence of epicardial VT circuits in NICM which cannot be approach with a conventional endocardial ablation procedure. The present doctoral thesis describes the electroanatomical substrate in patients with NICM and VT of probable epicardial origin. Previous studies have described the referente values for the signals obtained during endocardial electroanatomical mapping. Thus, normal endocardial signals are considered those with amplitude >1.5mV. Scar is defined by the presence of signals <1.5mV and dense scar is defined when amplitude is below 0.5 mV. However, there is a lack of reference values for the signals obtained during epicardial mapping. Traditionally the same reference values previously described for the endocardium have been applied in the epicardium, but this assumption may be inaccurate. Epicardial fat, which is normally distributed around the coronary vessels and the auriculo-ventricular groove may be responsible for low voltage signals obtained in the epicardium that are not real pathologic scars. For that reason we firstly established normal criteria for the signals obtained in the epicardium of 8 patients without structural heart disease who underwent epicardial electroanatomical mapping during ablation of idiopathic VT. These reference values were then applied to the electroanatomical endo and epicardial mapping of 22 patients with NICM and VT suspected to be of epicardial origin. Detailed mapping showed the presence of substantial epicardial substrate with confluent areas of epicardial scar in 82% of patients compared with only 54% of patients showing confluent areas of scar in the endocardium. Moreover, the epicardial scar area was significantly larger in the epicardium when compared with endocardial scar areas. Epicardial scar areas were characterized not only by the presence of low voltage but also by the presence of wide, split and late potentials. In these patients , the ablation of the epicardial substrate was associated with a high success rate of 71%. The second article configuring this doctoral thesis describes the significance of a proper delimitation of the left phrenic nerve curse during epicardial VT ablation in patients with NICM. Most patients with NICM show confluent epicardial scar areas typically located in the left lateral wall, which is also the typical left phrenic nerve course. High output pacing with the ablation catheter can deliniate the phrenic nerve course in order to avoid the phrenic nerve palsy during radiofrequency application in these areas.

Page generated in 0.0331 seconds