A Espanya el control del pensament i la informació per part del règim derivat de la victòria de la guerra de 1936 va tenir sempre intencions totalitzadores, però va travessar diferents etapes segons els moments històrics, les pressions del context internacional i les conveniències del general Franco. El dictador, que amb el pas dels anys va acabar cedint en alguns aspectes, com ara la imposició de la censura prèvia, va mantenir sempre un control asfixiant sobre la premsa i l’edició. Fins el 1952 la censura de les publicacions de caràcter infantil i juvenil atenia els mateixos criteris que les destinades a adults. Se’ls exigia que no atemptaren contra el dogma i la moral catòliques ni contra el règim ni les seues autoritats. Per contra, la violència desbocada esguitava la majoria de les publicacions. Una violència que els censors toleraven perquè responia a la mateixa essència d’un règim que s’havia legitimat destruint la discrepància. La primera regulació específica de la premsa infantil a Espanya es publica al Boletín Oficial del Estado el 21 de gener de 1952, quan la competència del control de la premsa ha passat al nou ministeri d’Informació i Turisme. Una ordre d’aquesta data crea la Junta Assessora de la Premsa Infantil. Apareixen alhora les primeres normes que en regulen els continguts. Si aquestes normes s’hagueren aplicat amb rigor, l’humor de la denominada escola Bruguera hauria hagut de canviar a la força i els quaderns d’aventures, l’altre gran pilar del tebeo espanyol de postguerra, no s’haurien pogut publicar tal havien estat concebuts des del 1940. L’arribada de Manuel Fraga Iribarne al ministeri d’Informació i Turisme, l’any 1962, va suposar un gran canvi en el control de la premsa espanyola. El 13 d’octubre d’aquell any, en el context de canvis legals que afecten tota l’estructura de la premsa, es fixa la creació, dins el Consell Nacional de Premsa, d’una Comissió d’Informació i Publicacions Infantils i Juvenils que substitueix l’antiga Junta Assessora. La Comissió va quedar en mans d’una instància executiva que lidera el seu secretari general, Jesús María Vázquez, l’autèntic factòtum del control de la premsa infantil i juvenil fins al final del règim. Com a “gestor de l’ortodòxia”, el dominic Vázquez va aplicar de la manera més estricta la normativa que fins aquell moment mai havien atès els censors del ministeri. Les fitxes i els informes que s’han conservat des de 1964 són duríssims i van modificar amb contundència el contingut de les revistes infantils i juvenils, abans pensades per a tots els públics, i dels quaderns d’aventures. Jesús María Vázquez i el seu equip van liquidar els tebeos tal com s’havien conegut fins aquell moment. Va eliminar-ne d’arrel qualsevol vestigi de violència i l’humor “pensat per adults i per a adults”. La Llei de Premsa i Impremta de 1966 –coneguda com a llei Fraga– va eliminar la censura prèvia de totes les publicacions, amb una única excepció: les infantils i les juvenils, que a partir d’aquell moment van ser regides per un marc legal propi: l’Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils, que concretava de nou els punts negres que havien d’evitar aquestes publicacions. L’Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils, com la Llei de Premsa del 66, no es va derogar mai. Però, mort el general Franco i en un context de transició cap a la democràcia, la llei, no l’Estatut, va ser modificada pel reial decret 24/1977 sobre llibertat d’expressió. Malgrat aquesta norma i l’aprovació de la Constitució, que consagrava la llibertat d’expressió, la consulta prèvia voluntària, en el cas de les publicacions per a adults, i l’obligada, en el cas de les infantils i juvenils, es van allargar fins a l’any 1982. Els ressorts de la censura franquista van deixar de ser efectius, ni que fóra parcialment, amb l’arribada del PSOE al poder aquell mateix any. / En España el control del pensamiento y la información por parte del régimen derivado de la victoria de la guerra del 36 tuvo siempre una intención totalizadora, pero atravesó diferentes etapas según los momentos históricos, las presiones del contexto internacional y las propias conveniencias del general Franco. El dictador que, con el paso de los años acabó cediendo en algunos aspectos, mantuvo siempre un control asfixiante sobre la prensa y la edición; sobre la comunicación en general. Hasta 1952 la censura de las publicaciones de carácter infantil y juvenil se regía por los mismos criterios que las destinadas adultos. Se les exigía que no atentaran contra el dogma y la moral católicos ni contra el régimen ni sus autoridades. En cambio, la violencia desbocada salpicaba la mayoría de las publicaciones. Una violencia que los censores toleraban porque respondía a la misma esencia de un régimen que se había legitimado arrasando la discrepancia. La primera regulación específica de la prensa infantil en España se publica en el Boletín Oficial del Estado el 21 de enero de 1952, cuando la competencia del control de la prensa había pasado al nuevo ministerio de Información y Turismo. Una orden de la misma fecha crea la Junta Asesora de la Prensa Infantil. Aparecen al mismo tiempo las primeras normas que regulan sus contenidos. Si aquellas normas se hubieran aplicado con rigor, el humor de la denominada escuela Bruguera habría tenido que cambiar a la fuerza y los cuadernos de aventuras, el otro gran pilar del tebeo español de posguerra, no se habrían podido publicar tal como habían estado concebidos desde 1940. Las normas fueron únicamente un brindis al BOE. La llegada de Manuel Fraga Iribarne al ministerio de Información y Turismo, el año 1962, supuso un gran cambio en los criterios del control de la prensa española. El 13 de octubre de aquel año, en el contexto de modificaciones legales que afectaron toda la estructura de la prensa, se fija la creación, dentro del Consejo Nacional de Prensa, de una Comisión de Información y Publicaciones Infantiles y Juveniles que sustituye la antigua Junta Asesora. La Comisión quedó en manos de una instancia ejecutiva que lideraba su secretario general, Jesús María Vázquez, el auténtico factótum del control de la prensa infantil y juvenil hasta el final del régimen. Como “gestor de la ortodoxia”, el dominico Vázquez aplicó de la manera más estricta la normativa que hasta aquel momento nunca habían considerado los censores del ministerio. Las fichas y los informes que se han conservado desde 1964 son durísimos y modificaron contundentemente el contenido de las revistas infantiles y juveniles, antes pensadas para todos los públicos, y de los cuadernos de aventuras. Jesús María Vázquez y su equipo liquidaron los tebeos tal y como se habían conocido hasta aquel momento. Eliminaron de raíz la violencia de sus páginas y también el humor “pensado por adultos y para adultos”. La Ley de Prensa e Imprenta de 1966 –conocida como ley Fraga– eliminó la censura previa de todas las publicaciones, con una única excepción: las infantiles y las juveniles, que a partir de aquel momento se rigieron por un marco legal propio: el Estatuto de Publicaciones Infantiles y Juveniles, que concretó de nuevo los puntos negros que tenían que evitar. El Estatuto de Publicaciones Infantiles y Juveniles, como la Ley de Prensa del 66, no se derogó nunca. Pero, muerto el general Franco y en un contexto de transición a la democracia, la ley, no el Estatuto, fue modificada por el real decreto 24/1977 sobre libertad de expresión. A pesar de esta norma y, posteriormente de la aprobación de la Constitución, que consagraba la libertad de expresión, la consulta previa voluntaria, en el caso de las publicaciones para adultos, y la obligada, en el caso de las infantiles y juveniles, se alargó hasta 1982. Los resortes de la censura franquista sólo dejaron de ser efectivos, ni que fuera parcialmente, con la llegada del PSOE al poder aquel mismo año. / In Spain, the control over thought and information by the regime derived from the victory in the war of 1936, had always totalitarian intentions, but it went through different phases depending on the historical moments, the pressures of the international context and general Franco’s interests. The dictator, who over the years eventually gave in on some points, like the imposition of previous censorship, always kept a stifling control over press and editing. Up to 1952, censorship in Spain on publications for children and youth followed the same criteria than on adult’s publications. They were required not to attempt against the Catholic dogma and moral nor against the regime and it’s authorities. In contrast, runaway violence splashed most of the publications. Censors tolerated this violence because it matched the essence of a regime that had legitimated itself by destroying divergence. The first specific regulation on children’s press in Spain was published in the Boletín Oficial del Estado(the government’sgazette) on January 21, 1952, when the power over press was transferred to the Ministry of Information and Tourism. An order of this date created the Advisory Board of Children’s Press. The first rules regulating its contents appeared. If those rules had been applied with rigor, the humor of the so-called Bruguera school would have had to change by force and the adventure notebooks, the other great pillar of spanish postwar comics, would have not been published in the way they were conceived since 1940. The arrival of Manuel Fraga Iribarne to the Ministry of Information and Tourism, in 1962, meant a great change in the control of spanish press. On October 13 of that year, in a context of legal changes that affected the whole structure of press, it’s determined the creation of a Commission of Information and Publications for Children and Youth, within the National Press Council. The Commission was left to an executive body leaded by its general secretary, Jesús María Vázquez, the real factotum of the control over press for children and youth until the end of the regime. As the “agent of orthodoxy”, Vázquez, who was a dominican, appliedin the most strict way the rules that up to then had not been put into practice by the censors of the ministry. The record cards and reports that have been preserved since 1964 are very harsh and modified forcefully the content of magazines for children and youth -previously made for all audiences- and of adventure notebooks. José María Vázquez and his team liquidated comics as they were known up to that moment. He rooted out any trace of violence and humor “made by adults and for adults”. The Press and Printing Law of 1966 -known as Fraga’s Law- eliminated the previous censorship for all publications, with just one exception: the ones for children and youth, which from then on were ruled by their one legal frame. This frame was the Statute of Publications for Children and Youth and it specified again the black spots that those publications should avoid. The Statute and the Press law of 1966 were never repealed. However, once Franco died and within a context of transition to democracy, the law -not the Statute-, was modified by the royal decree 24/1977 on freedom of speech. Despite this rule and the passing of the Constitution, which consecrated freedom of speech, the voluntary previous control -in the case of adult publications-, and the obligatory one -in the case of publications for children and youth-, lasted until 1982. The means of the Francoist censorship stopped being effective, even partially, with the coming to power of PSOE that same year.

Aquesta tesi proposa el seguiment en profunditat d'un procés de disseny i d'implementació d'un artefacte interactiu. Explora l'agència de dissenyadors, usuaris i artefactes interactuant junts i configurant processos que van més enllà de la producció d'un objecte acabat. També mostrar com el disseny d'interactius no només és un disseny de tecnologia, sinó també de context d'ús i on els processos socials -entre humans i no humans, també- juguen un paper determinant. La visió del codisseny que es proposa obre una mirada crítica sobre com entenem actualment els processos de disseny i els agents implicats, qüestionant que el centre d'atenció es posi en l'experiència d'usuari sense tenir en compte l'experiència dels propis dissenyadors i el context d'ús. Metodològicament, aquesta tesi revela com quan el dissenyador experimenta amb diferents mètodes etnogràfics la seva forma de comprendre el món requereix no només observar i descriure, sinó també fer i donar forma a la pròpia tecnologia. / Esta tesis propone el seguimiento en profundidad de un proceso de diseño y de implementación de un artefacto interactivo. Explora la agencia de diseñadores, usuarios y artefactos interactuando juntos y configurando procesos que van más allá de la producción de un objeto terminado. También muesra cómo el diseño de interactivos no sólo es un diseño de tecnología, sino también de contexto de uso y donde los procesos sociales -entre humanos y no humanos, también- juegan un papel determinante. La visión del codiseño que se propone abre una mirada crítica sobre cómo entendemos actualmente los procesos de diseño y los agentes implicados, cuestionando que el centro de atención se ponga en la experiencia de usuario sin tener en cuenta la experiencia de los propios diseñadores y el contexto de uso. Metodológicamente, esta tesis revela que cuando el diseñador experimenta con diferentes métodos etnográficos su forma de comprender el mundo requiere no sólo observar y describir, sino también hacer y dar forma a la propia tecnología. / This Ph.D. thesis proposes to follow a design and implementation process of an interactive artifact. It explores the agency of designers, users and devices interacting together and forming processes that go beyond the production of a finished object. It also shows how the design of interactive artifacts is not only the development of a technology but also the configuration of a context of use t where social processes among humans and non-humans, play a decisive role. The proposed vision of co-design opens a critical view at how we currently understand design processes and stakeholders. I argue that in interactive design the experience of users include the experience of the designers and that the non-human components play also a significative role in how thee artifact becomes. Methodologically, this PhD dissertation reveals how the designer needs to make and shape technology, not only observe and describe, when he experiments with different ethnographic methods to understand the world.

Aquesta tesi doctoral tracta sobre la traducció de la fraseologia en obres literàries contemporànies i les seues corresponents adaptacions cinematogràfiques. Tot partint d'una revisió teòrica dels principals corrents en el panorama investigador en els àmbits de la traductologia i la fraseologia, s'exploren diversos punts d'intersecció entre ambdues disciplines per tal de centrar-se en algunes eines conceptuals com ara el concepte d'unitat fraseològica i la seua classificació o la noció de tècnica de traducció aplicada al problema específic de la traducció de la fraseologia. A partir d'aquestes consideracions, es compila un corpus plasmat en una base de dades fraseològica i traductològica i es duu a terme una anàlisi quantitativa i qualitativa de la freqüència d'ús de les diverses tècniques de traducció fraseològica a través de la comparació dels textos originals en anglés (novel·les i pel·lícules) i les seues corresponents traduccions al català i al castellà, tot tenint en consideració diverses variables d'anàlisi, com ara la modalitat i el tipus de traducció (traducció escrita literària i traducció audiovisual per al doblatge), la llengua meta (català o espanyol), o diversos factors que poden condicionar la tria del traductor, com ara la funció estilística de les unitats fraseològiques, les restriccions imposades per la modalitat i el tipus de traducció o d'altres factors d'influència inherents al traductor.

Es tracta de presentar a un autor com Massimo Cacciari en el marc del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia com aquella manera d’interpretar el pensament filosòfic (ontològic) i teològic des de els inicis de la filosofia fins a Nietzsche. Heidegger insisteix al llarg de la seva obra en allò que ha quedat per pensar: l’Ésser. Subratlla aquesta carència com quelcom que afecta al destí de l’ésser i a la pròpia finitud humana. La tradició ha deixat ‘impensada’ la diferència de l’ésser de l’existent i l’existent. Aquesta carència demana, per tant, un ‘pas enrere’ en el que situar de bell nou a la ‘metafísica’. Cacciari es situa en el mateix punt de partida que Heidegger, però el filòsof italià explora una via que va ser pràcticament oblidada per Heidegger: el neoplatonisme. Al llarg d’aquesta investigació veurem, per tant, com els màxims representants del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia son tornats a pensar des de una òptica ‘nova’ per Massimo Cacciari. El nihilisme detectat per Heidegger com l’encadenament d’una ‘metafísica general’ i una ‘metafísica especial’ pot ser revisat des dels comentaris al Parmènides de Plató de la gran tradició neoplatònica. Cacciari comença des de Kant per, en una mena de regressió en el temps, tornar a aquell lloc que la filosofia reclama com ‘amor al Bé’ i que la Crítica kantiana hauria menyspreat com una ‘volada cap a un lloc ignot’. Es tracta de reivindicar, al parer de Cacciari, el lloc de la intuïció filosòfica sense oblidar el que el mateix Heidegger ja va detectar com a paradigma onto-teo-lògic. La teologia, des d’aquesta perspectiva neoplatònica, pot ser revisada per convertir-se en una digne dialogant de la filosofia. Els desenvolupaments teològics no poden ser entesos sense el que el neoplatonisme va plantejar en el seu insistent desenvolupament de les apories del Parmènides. L’idealisme post-kantià (Hegel, Fichte) es ‘criticat’ i rebutjat des de la filosofia positiva de Schelling. També presentem en aquest treball la crítica d’Emmanuel Levinas a un pensament sobre Déu en els termes en els que Heidegger el va presentar, és a dir, un Déu pensat només en els termes de la onto-teo-logia. La present investigació es divideix, per tant, en dos parts fonamentals: Heidegger i el paradigma onto-teo-lògic com el desenvolupament especulatiu del nihilisme i la alternativa que E. Levinas proposa a aquest plantejament per considerar una possibilitat no ontològica sobre un pensament sobre Déu (l’Altre): una possibilitat ètica (el rostre de l’altre des del que ‘veure’ l’Altre) i una segona part on presentem la trilogia fonamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima i Labirinto Filosofico) com a interrogació ‘especulativa’ de tall neoplatònic del paradigma detectat per Heidegger. He afegit tres apèndixs que intenten posar de relleu altres maneres d’enfocar el tema plantejat. Un apèndix dedicat al pensament del teòleg Zizioulas, un segon apèndix dedicat a les objeccions que va suscitar l’obra (Dell’Inizio) de Cacciari a Itàlia i un altre dedicat al plantejament tomista sobre el tema des de l’òptica de E. Gilson. / Se trata de presentar a un autor como Massimo Cacciari enmarcándolo en lo que Heidegger llamó la onto-teo-logía como aquella manera de interpretar el pensamiento filósófico (ontológico) y teológico desde los albores de la filosofía hasta Nietzsche. Heidegger insiste a lo largo de su obra en aquello que ha quedado ‘impensado’: el Ser. Subraya esta carencia como algo que afecta al destino del ‘ser’ y a la propia finitud humana. La tradición ha dejado ‘impensada’ la diferencia del ser del ente y el ente. Esta carencia requiere, por tanto, un ‘paso atrás’ en el que situar de nuevo a la ‘metafísica’. Cacciari se situa en el mismo punto de partida del que Heidegger partió, pero el filósofo italiano explora una vía que fue prácticamente olvidada por Heidegger: el neoplatonismo. A lo largo de esta investigación veremos, por tanto, como los máximos representantes de lo que Heidegger llamó onto-teo-logía son repensados desde una óptica ‘nueva’ por Massimo Cacciari. El nihilismo detectado por Heidegger como el encadenamiento de una ‘metafísica general’ y una ‘metafísica especial’ puede ser revisado desde los comentarios al Parménides de Platón de la gran tradición neoplatónica. Cacciari parte de Kant para, en una especie de regresión en el tiempo, volver a aquel lugar que en filosofía se reclama como ‘amor al Bien’ y que la Crítica kantiana habría despreciado como un ‘vuelo hacia un lugar ignoto’. Se trata de reivindicar, al parecer de Cacciari, el lugar de la intuición filosófica sin olvidar lo que el mismo Heidegger ya detectó como pardigma onto-teo-lógico. La teología, vista desde esta vertiente neoplatónica, puede ser revisitada para ser una ‘digna’ dialogante de la filosofía. Los desarrollos teológicos no pueden ser entendidos sin lo que el neoplatonismo planteó en su insistente desarrollo de las aporías del Parménides. El idealismo post-kantiano (Hegel, Fichte) es ‘criticado’ y ‘rechazado’ desde la filosofía positiva de Schelling. Presentamos además la crítica de Emmanuel Levinas a un pensamiento sobre Dios en los términos en los que Heidegger lo presentó, es decir, un Dios sólo pensado en los términos de la onto-teo-logía. La presente investigación se divide, por tanto, en dos partes fundamentales: Heidegger y el paradigma onto-teo-lógico como el desarrollo especulativo del nihilismo y la alternativa que E. Levinas propone a tal planteamiento por considerar una posibilidad no ontológica sobre un pensamiento sobre Dios (el Otro): una posibilidad ética (el rostro del otro desde el que ‘ver’ al Otro) y una segunda parte donde presentamos la trilogía fundamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima y Labirinto Filosofico) como un cuestionamiento ‘especulativo’ de corte neoplatónico del paradigma detectado por Heidegger. He añadido tres apéndices que intentan poner de relieve otros modos de enfocar el tema planteado. Un apéndice dedicado al pensamiento del teólogo Zizioulas, un segundo apéndice dedicado a las objeciones que suscitó la obra (Dell’Inizio) de Cacciari en Italia y otro dedicado al planteamiento tomista sobre el tema desde la óptica de E. Gilson. / It is my intention to present author Massimo Cacciari in relation to what Heidegger called onto-theo-logy, as one way of interpreting the philosophical (ontological) and theological thinking, from the dawn of philosophy to Nietzsche. Heidegger insists throughout his work on what has been “unthinkable”, that is to say, the Being. The philosopher emphasises this lack as something that affects the fate of the “being” and our human finitude. The tradition has left behind a gap, in terms of the difference between the being entity and the entity itself. This deficiency requires, therefore, a 'step back' in order to place 'metaphysics' again. Cacciari is positioned at the same starting point from which Heidegger departed, but the Italian philosopher explores a way that was almost forgotten by Heidegger: Neoplatonism. Throughout this investigation we will see, therefore, how the main referents of what Heidegger called onto-theo-logy are studied from a 'new' perspective by Massimo Cacciari. The nihilism detected by Heidegger as the continuum of 'general metaphysics' and 'special metaphysics' can be revised from the comments on Plato's Parmenides in the great neoplatonic tradition. Cacciari departs from Kant, in a sort of regression in time, back to the common place that in philosophy is defined as 'love of the Good' and Kant's Critique would have despised as a «flight to nowhere». We intend to claim, pointing at Cacciari's particular perception, the place for philosophical intuition, while taking into account what Heidegger himself conceived as the onto-theo-logical paradigm. Theology, viewed from this neoplatonic perspective, may be revisited to become a dialogical counterpart of philosophy. These theological developments cannot be understood without the insistent advances raised by Neoplatonism in the paradoxes of Parmenides. The post-Kantian Idealism (Hegel, Fichte) is 'criticized' and 'rejected' from the positive philosophy of Schelling. We present here, furthermore, Emmanuel Levinas's criticism of the thinking about God in the way Heidegger had submitted it, that is to say, a God thought only in onto-theo-logical terms. This research will, therefore, consist of two major parts: Heidegger and the onto-theo-logical paradigm, as the speculative proposal of nihilism and the alternative proposed by E. Levinas, where he suggests a non-ontological approach to the idea of God (the Other one), i.e., an ethical approach (the face of someone else from which we can see the Other one); and a second part, where we will introduce the basic trilogy of Cacciari (Dell'Inizio, Della Cosa Ultima and Labirinto Filosofico), as a speculative neoplatonic questioning of the paradigm posited by Heidegger. Finally, we have added three appendices with the attempt to emphasize other possible approaches to the issue proposed. An appendix is devoted to the thought of theologian Zizioulas; a second appendix deals with the objections raised to Cacciari's work, Dell'Inizio, in Italy; and the final appendix is devoted to the Thomist approach to our issue from E. Gilson's perspective.

Avui en dia la importància de les marques és indubtable. La marca es reconeix com el principal actiu de moltes companyies i el seu valor (econòmic) genera progressiu interès en tots els àmbits empresarials. La rellevància de crear (i de mantenir) marques poderoses sembla imperar en el món actual i l’ús de la comunicació persuasiva per contribuir-hi sembla ser, també, un requeriment indubtable. Malgrat això, en els darrers anys, l’orientació cap a buscar l’eficàcia en comunicació ha portat a una creixent valoració de les possibilitats de medició i comprovació immediata de resultats. Aquesta realitat de mercat ha provocat que s’hagi prioritzat en moltes ocasions la persuasió a curt termini generada per la comunicació, no sempre contribuint a la construcció de marca. La investigació realitzada té com a propòsit examinar els paràmetres comuns de la comunicació que ha estat reconeguda per la seva alta eficàcia i, en concret, estudiar la relació entre l’eficàcia i la creació d’una marca poderosa a través de comunicació. És a dir, tracta de traçar el camí per poder donar una resposta sòlida a la pregunta: És possible realitzar comunicació persuasiva que treballi per crear una marca poderosa i, alhora, que aquesta comunicació sigui eficaç (que tingui efectes sobre el negoci/vendes –també- a curt termini)? Després de l’anàlisi realitzat en base als Premios Eficacia (2006-2014), es demostra afirmativament la resposta a aquesta pregunta i s’enumeren les característiques d’aquest tipus de comunicació. A més a més, durant tota la investigació es facilita una mostra de pautes estratègiques de diferents empreses i agències de publicitat (eines de planificació estratégica) per ajudar en la construcció de marques poderoses a través de la comunicació. / Hoy en día la importancia de las marcas es indudable. La marca se reconoce como el principal activo de muchas compañías y su valor (económico) adquiere progresivo interés en todos los ámbitos empresariales. La relevancia de crear (y mantener) marcas poderosas parece imperar en el mundo actual y el uso de la comunicación persuasiva para contribuir a ello también parece ser un requisito indudable. Sin embargo, en los últimos años, la búsqueda de la eficacia en comunicación ha conducido a una creciente valoración de las posibilidades de medición y comprobación inmediata de resultados. Esta realidad de mercado ha provocado que se haya priorizado en múltiples ocasiones la persuasión cortoplacista generada por la comunicación, no siempre contribuyendo a la construcción de marca. La presente investigación tiene como propósito examinar los parámetros comunes de la comunicación que ha sido reconocida por su alta eficacia y en concreto estudiar la relación entre la eficacia y la creación de una marca poderosa a través de comunicación. Es decir, trata de trazar el camino para poder dar una respuesta sólida a la pregunta ¿Es posible realizar comunicación persuasiva que trabaje para crear una marca poderosa y, al mismo tiempo, que dicha comunicación sea eficaz (que tenga efectos sobre el negocio/ventas –también- a corto plazo)? Tras el análisis realizado en base a los Premios Eficacia (2006-2014), se demuestra afirmativamente la respuesta a dicha pregunta y se enumeran las características de este tipo de comunicación. Además, a lo largo de la investigación se ofrece una muestra de pautas estratégicas de distintas empresas y agencias de publicidad (herramientas de planificación estratégica) para ayudar a la construcción de marcas poderosas a través de la comunicación. / Nowadays the importance of ‘the’ brand is undeniable. Brands are recognized to be the main asset of many companies and their economic value is acquiring progressive interest in all business areas. The relevance of creating -and maintaining- powerful brands seems to prevail in today’s world. So it is the use of persuasive communication to contribute to this purpose. However, in recent times, the search of efficiency has led to a growing valuation of the possibilities of measurement and a immediate test of the results. This market reality, though, has frequently prioritized the short-term persuasion and not always contributed to the brand construction itself. This research aims to examine the common parameters of the communication that has been recognized for its high efficiency, and specifically, the relationship between the efficiency and the creation of a powerful brand. That is, we aim to give a solid answer to this question: “Is it possible to realize persuasive communication to create powerful brands and, at the same time, be effective in the short-term?” Based on the analysis of spanish Premios Eficacia (2006-2014), we are going to demonstrate that the answer to this question is affirmative. At the same time, we are listing the characteristics of this type of communication too. Throughout this investigation it is also offered a sample of strategic planning tools (from different companies and advertising agencies) to build up powerful brands.

En aquesta tesi s’exposa l’evolució de com ha estat vist l’ós al llarg de la història al continent europeu i s’analitzen les representacions festives tradicionals entorn la seva figura folklòrica més emblemàtiques dels Pirineus Orientals, Centrals i Occidentals: les Festes de l’Ós d’Arles de Tec, de Prats de Molló i de Sant Llorenç de Cerdans (Catalunya Nord), el Ball de l’Óssa d’Encamp (Andorra), el Carnaval de Bielsa (Aragó) i els Carnavals d’Ituren i Zubieta (País Basc). “Els balls de l’ós” són representacions de teatre popular de carrer que pertanyen als anomenats “balls parlats” profans, lúdics i burlescs ubicats al cicle festiu de les “mascarades hivernals”. Són unes manifestacions festives típiques als Pirineus, als Alps, als Carpats i a altres poblacions de l’Europa rural. Els testimonis més representatius se celebren per Cap d’Any, la Candelera o la fi del Carnaval. Generalment es desenvolupen al llarg d’un passacarrer que acostuma a iniciar-se als afores de la població i clou a la plaça de la vila. Essencialment escenifiquen una lluita entre l’home i l’ós –imatge elaborada a partir del domador d’óssos zíngar– recolzada en arguments de temàtica heroica que narren la cacera de l’ós, i que sovint alimenten el mite del salvatge que ha de ser civilitzat. L’espectacularitat d’aquests balls és generada per diversos grups de mascarats que fan soroll i empaiten a l’audiència, principalment les noies. Resulten ser unes representacions del despertar i la mort de l’ós carregades de sentits rituals que els balls més / En esta tesis se expone la evolución de como ha sido visto el oso a lo largo de la història en el continente europeo y se analizan las representaciones festivas tradicionales torno a su figura folclórica más emblemáticas de los Pirineos Orientales, Centrales y Occidentales: las Fiestas del Oso de Arles de Tec, de Prats de Molló y de San LLorenç de Cerdans (Cataluña Norte), el Baile de la Osa de Encamp (Andorra), el Carnaval de Bielsa (Aragón) y los Carnavales de Ituren y Zubieta (País Vasco). "Los bailes del oso" son representaciones de teatro popular de calle que pertenecen a los llamados "bailes hablados" profanos, lúdicos y burlescos ubicados en el ciclo festivo de las "mascaradas invernales". Son unas manifestaciones festivas típicas en los Pirineos, los Alpes, los Cárpatos y en otras poblaciones de la Europa rural. Los testimonios más representativos se celebran en Nochevieja, la Candelaria o el fin del Carnaval. Generalmente se desarrollan a lo largo de un pasacalle que suele iniciarse en las afueras de la población y cierra en la plaza de la villa. Esencialmente escenifican una lucha entre el hombre y el oso -imagen elaborada a partir del domador de osos zíngar- apoyada en argumentos de temática heroica que narran la caza del oso, y que a menudo alimentan el mito del salvaje que debe ser civilizado. La espectacularidad de estos bailes es generada por varios grupos de enmascarados que hacen ruido y persiguen a la audiencia, principalmente las chicas. Resultan ser unas representaciones del despertar y la muerte del oso cargadas de sentidos rituales que los bailes más hablados utilizan para hacer sátira de costumbres y un repaso / The current thesis explores the evolution on the views about the bear along Europe’s history and analyzes the most significant traditional festive representations around it in the Pyrenees: Festes de l’Ós in Arles de Tec, de Prats de Molló i de Sant Llorenç de Cerdans (Northern Catalonia), Ball de l’Óssa in Encamp (Andorra), Carnival in Bielsa (Aragon), Ituren and Zubieta (Basque Country). Bear dances are folkloric theater plays belonging to the so-called “spoken dances”, that is, versified. They are profane, fun and burlesque, placed in the festive cycle of the “winter masquerades”, typical to the Pyrenees, the Alps, the Carpathians and other rural areas in Europe. Their most significant representations take part around New Years’ Eve, Candlemas or the end of Carnival. They generally take the form of a passacaglia starting in the town’s outskirts and ending up at its main square. They essentially portray a fight between man and bear – an elaborated representation from the Gipsy bear tamer – supported by heroic narratives of a bear hunt, contributing to the myth of the wild and its need for civilization. Dances are spectacular for there are different masked groups making noise and chasing the audience, basically female. They end up being representations of the bear’s own awakening and death, full of ritual meanings, used as a means of satire and cutting review of last year’s highlights.

El present treball intenta fer recerca en l'àmbit de la programació didàctica a secundària, primer en un marc teòric per després passar a dissenyar i aplicar una eina de programació que serà una eina no només pels docents sinó per a tots els agents implicats en el fet educatiu. La investigació està dividida en dos parts : una part teòrica on s'analitzen els aspectes i els conceptes de programació des de la bibliografia clàssica i s'aporta noves preguntes i visions sobre la programació que s'intueixen en la part teòrica i que seran respostes un cop feta la part pràctica; i una segona part pràctica on es descriuen 4 apartats on el més important és l'últim ja que descriu l'eina dissenyada, la seva aplicació i s'avaluen els seus resultats. En una tercera part refem el marc teòric, aportem detalls i afegim les conclusions on s'observaran canvis. Es conclou que l'eina presentada és una eina útil per a la millora del procés d'ensenyament-aprenentatge amb el desenvolupament d'una nova cultura comunitària-escolar i la integració TPACK. Paraules claus: programació didàctica, nova cultura educativa, procés d'ensenyament-aprenentatge, autonomia, co-responsabilitat i control de l'aprenentatge, implicació educativa, models de programació, comunicació, TPACK. / El presente trabajo intenta llevar a cabo una investigación en el ámbito de la programación didáctica en secundaria, primero en un marco teórico para luego pasar a diseñar y aplicar una herramienta de programación que será una herramienta no sólo para los docentes sino para todos los agentes implicados en el proceso educativo. La investigación está dividida en dos partes: una parte teórica donde se analizan los aspectos y conceptos de programación desde la bibliografía clásica y aporta nuevas preguntas y visiones sobre la programación que se intuyen en la parte teórica y que serán respuestas en la parte práctica; y una segunda parte práctica en el que se describen 4 apartados donde el más importante es el último ya que describe la herramienta diseñada, su aplicación y se evalúan sus resultados. En una tercera parte rehacemos el marco teórico, aportamos detalles y añadimos las conclusiones donde se observan cambios. Se concluye que la herramienta presentada es una herramienta útil para la mejora del proceso de enseñanza-aprendizaje con el desarrollo de una nueva cultura comunitaria-escolar y la integración TPACK Palabras claves: programación didáctica, nueva cultura educativa, proceso de enseñanza-aprendizaje, autonomía, co-responsabilidad y control del aprendizaje, implicación educativa, modelos de programación, comunicación, TPACK. . / This paper attempts to research in the field of didactic programming in the secondary school, first in a theoretical framework and then went on to design and implement a programming tool that will be a tool not only for teachers but for all those involved in the education community. The research is divided into two parts: the theoretical aspect analyzing the aspects and concepts of programming from classical literature, and contributing with new questions and answers that will be answered once the practical part is done. And a second practical part describing four sections where the most important is the latest because it is where the tool designed is described, and also its application and evaluating the results. In a third part we redo the theoretical framework, provide details and add the findings on observed changes. It is concluded that the tool presented is a useful tool for improving the teaching-learning with the development of a new community-school culture and the integration TPACK. Key words: syllabus planning, new educational culture, teaching-learning process, autonomy, co-responsability and control of the own learning process, educational involvement, programming models, communication, TPACK.

Incorporar metodologies actives en l’ensenyament d’infermeria és fàcil quan es tracta de laboratoris o seminaris. El repte es planteja en les classes magistrals amb un nombre elevat d’estudiants, en les quals, en general, l’alumne adopta una actitud més passiva. Considerem que una eina molt útil per millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge és utilitzar un recurs, el sistema de resposta personal (SRP), més conegut com a clickers. Aquest sistema consisteix en un programari que permet que els estudiants, mitjançant uns dispositius individuals que tenen un teclat numèric, responguin a les preguntes que el professorat introdueix en les seves presentacions del Power Point, i s’obtingui una retroacció immediata de les respostes, que orienten del nivell de comprensió dels continguts que s’han exposat a classe, en temps real, tant a l’alumnat com al professorat. En aquest estudi hem volgut valorar l’impacte que l’ús d’aquesta eina té en els nostres estudiants i professors, així com copsar-ne l’opinió i el grau de satisfacció que han experimentat en utilitzar-lo. S’ha dut a terme un estudi descriptiu i transversal amb estudiants i professors del grau d’Infermeria de la Universitat Rovira i Virgili durant els cursos 2013-2014 i 2014-2015. La utilització de l’SRP ha permès, al professorat, introduir una gran varietat d’elements de controvèrsia i reflexió, ha contribuït al debat per l’aprenentatge significatiu i ha ajudat a desenvolupar el pensament crític. La valoració dels estudiants ha estat molt positiva, i prova d’això és que volen que el seu ús es generalitzi per tot l’ensenyament. / Incorporar metodologías activas en la enseñanza de enfermería es fácil cuando se trata de laboratorios o seminarios. El reto se plantea en las clases magistrales con un número elevado de estudiantes, en las que, en general, el alumno adopta una actitud más pasiva. Consideramos que una herramienta muy útil para mejorar el proceso de enseñanza-aprendizaje es utilizar un recurso, el sistema de respuesta personal (SRP), más conocido como clickers. Este sistema consiste en un software que permite que los estudiantes, mediante unos dispositivos individuales que tienen un teclado numérico, respondan a las preguntas que el profesorado introduce en sus presentaciones del Power Point, y se obtenga una retroacción inmediata de las respuestas, que orientan el nivel de comprensión de los contenidos que se han expuesto en clase, en tiempo real, tanto al alumnado como al profesorado. En este estudio hemos querido valorar el impacto que el uso de esta herramienta tiene en nuestros estudiantes y profesores, así como captar la opinión y el grado de satisfacción que han experimentado en utilizarlo. Se ha realizado un estudio descriptivo y transversal con estudiantes y profesores del grado de Enfermería de la Universidad Rovira i Virgili durante los cursos 2013-2014 y desde 2014 hasta 2.015. La utilización de la SRP ha permitido, al profesorado, introducir una gran variedad de elementos de controversia y reflexión, ha contribuido al debate por el aprendizaje significativo y ha ayudado a desarrollar el pensamiento crítico. La valoración de los estudiantes ha sido muy positiva, y prueba de ello es que quieren que su uso se generalice por toda la enseñanza.

Day by day, the great companies are reduced to increase their competitiveness. After these reductions, the small enterprises have kept assuming a prominent role in the employment creation, opportunities of investment and innovation, and therefore, have always become the core of many economies (for example, the North American, European and Latin American among others). Although the creation of small enterprises has increased significantly, their failure rates have been historically high (Bates and Nucci, 1989), leading to the investigation of mechanisms that would allow their reduction. The main objetive of a Business Incubator Company (IBVE) is ¿to produce¿ successful companies that leave the incubation program when they are independent and financially viable it is the moment in which they ¿graduate¿. The graduate enterprises go out from the incubator with a great potential to create employments, to revitalize the local economy, to market new technologies and to strengthen the regional and national economy (NBIA, 1997). A company or enterprise is the basic unit of the economic activity in the system of the market, it creates wealthy and generates employment. Those places where the population has a big corporate spirit, ability to perceive business opportunities quickly and creativity, and what is most important, ability to consolidate companies, will be the first ones that register the highest economic growth rates and better employment evolution. Entrepreneurship in Catalonia is part of the population¿s idiosyncrasy whereas in public and private organisms special interest is given to the small and medium companies. The main of this research is to build a reference model that assess the effectiveness of creation and transference of knowledge (KM) in business incubators (IBVE) from a multiple study of IBVE organizations in Catalonia. The components of the model, are groups of organizational elements named dimensions and sub-dimensions, which hold the complex process of KM in the IBVE. Using the KM as a fundamental basis, the model is complemented considering the use of four organizational elements that investigate about the use of the information and communication technology (ICT), organizational endogenous elements (DENE), organizational exogenous elements (DEXE) and elements of human organizational talent (DETO). An exploratory study was developed during two periods, mainly in 2009 and 2014/15 based on the triangulation of methodologies as a case study, a well-founded theory and a Delphi expert committee. The study showed that KM is perceived positively by the group of IBVE studied, and it has also been found that the ICT dimensions, DENE, DEXE and DETO are considered important organizational elements that contribute in the productivity of internal and external communication processes, encourage accomplishment of goals and the cohesion of the work teams, encourage the business relationships with the chain of stakeholders and facilitate the teamwork. The Delphi expert committee revealed the importance of working the KM in the IBVE companies. Given the complexity of the process of building a model of KM for IBVE organizations this counts as one of the most important innovative contributions of this research. / Dia a dia, les grans companyies es redueixen per incrementar la seva competitivitat. Després d'aquestes reduccions, les petites empreses han anat assumint un prominent rol en la creació d'ocupació, oportunitats d'inversió i innovació, i per tant, s'han anat convertint en la columna vertebral de moltes economies per exemple (la nord-americana, europea i llatinoamericana entre d'altres). Encara que la creació de petites empreses s'ha incrementat significativament, les seves taxes de fracàs han estat històricament altes (Bates i Nucci, 1989), portant a la recerca de mecanismes que permetin la seva disminució. L'objectiu fonamental d'una Incubador/Viver d'Empreses (IBVE) és "produir" empreses reeixides que deixin el programa d'incubació quan siguin independents i financerament viables, és el moment en què es "graduen". Les empreses graduades surten de l'incubador amb un gran potencial per crear llocs de treball, revitalitzar l'economia local, comercialitzar noves tecnologies i enfortir l'economia regional i nacional (NBIA, 1997). L'empresa és la unitat bàsica de l'activitat econòmica del sistema de mercat, creadora de riquesa i generadora d'ocupació. Els llocs on la població tingui un esperit més important d'empresa, rapidesa per percebre oportunitats de negoci i capacitat per crear i, el que és molt important, consolidar empreses, seran, en principi, els que registrin les més altes taxes de creixement econòmic i millor evolució d'ocupació. A Catalunya l'emprenedoria forma part de la idiosincràsia de la població i per part dels organismes públics i privats es dóna un especial interès a les petites i mitjanes empreses. El principal objectiu d'aquesta investigació és la construcció d'un model de referència per avaluar l'eficàcia de creació i transferència de coneixement (GC) en incubadors/vivers d'empreses IBVE a Catalunya derivat d'un múltiple estudi d'organitzacions IBVE. Els components del model, són un conjunt d'elements organitzatius denominats dimensions i subdimensions, que suporten el complex procés de GC en les IBVE. Utilitzant com a base fonamental la GC, es complementa el model considerant l'ús de quatre elements organitzatius que indaguen sobre l'ús de les tecnologies d'informació i comunicació (TICS), elements endògens organitzatius (DENE), elements exògens organitzatius (DEXE) i elements del talent humà organitzatiu (DETO). Es va desenvolupar un estudi exploratori en dos períodes principalment 2009 i 2014/15 basat en la triangulació de metodologies com l'estudi de cas, la teoria fonamentada i una taula d'experts delphi. L'estudi va evidenciar que la GC és percebuda positivament pel col·lectiu d'IBVE estudiades, també, s'ha trobat que les dimensions TICS, DENE, DEXE i DETO són valorats com elements organitzatius importants que contribueixen en l'eficiència dels processos de comunicació interna i externa, propicien el compliment d'objectius i la cohesió dels equips de treball, fomenten les relacions empresarials amb la cadena de stakeholders i faciliten el treball en equip. La taula d'experts delphi va revelar la importància de treballar la GC en les empreses IBVE. Atesa la complexitat del procés de construcció d'un model de GC per a les organitzacions IBVE això suposa una de les aportacions innovadores més importants d'aquesta investigació. / La empresa es la unidad básica de la actividad económica del sistema de mercado, creadora de riqueza y generadora de empleo. Los lugares donde la población tenga un mayor espíritu de empresa, rapidez para percibir oportunidades de negocio y capacidad para crear y, lo que es muy importante, consolidar empresas, serán, en principio, los que registren las más altas tasas de crecimiento económico y mejor evolución de empleo. En Cataluña el emprendimiento forma parte de la idiosincrasia de la población y por parte de los organismos públicos y privados se da un especial interés a las pequeñas y medianas empresas. El principal objetivo de esta investigación es la construcción de un modelo de referencia para evaluar la eficacia de creación y transferencia de conocimiento (GC) en incubadoras/viveros de empresas (IBVE) en Cataluña derivado de un múltiple estudio de organizaciones IBVE. Los componentes del modelo, son un conjunto de elementos organizativos denominados dimensiones y sub-dimensiones, que soportan el complejo proceso de GC en las IBVE. Utilizando como base fundamental la GC, se complementa el modelo considerando el uso de cuatro elementos organizativos que indagan sobre el uso de las tecnologías de información y comunicación (TIC), elementos endógenos organizativos (DENE), elementos exógenos organizativos (DEXE) y elementos del talento humano organizativo (DETO). Se desarrolló un estudio exploratorio en dos periodos principalmente 2009 y 2014/15 basado en la triangulación de metodologías como el estudio de caso, la teoría fundamentada y una mesa de expertos delphi. El estudio evidenció que la GC es percibida positivamente por el colectivo de IBVE estudiadas, también, se ha encontrado que las dimensiones TIC, DENE, DEXE y DETO son valoradas como elementos organizativos importantes que contribuyen en la eficiencia de los procesos de comunicación interna y externa, propician el cumplimiento de objetivos y la cohesión de los equipos de trabajo, fomentan las relaciones empresariales con la cadena de stakeholders y facilitan el trabajo en equipo. La mesa de expertos delphi reveló la importancia de trabajar la GC en las empresas IBVE. Dada la complejidad del proceso de construcción de un modelo de GC para las organizaciones IBVE esto supone una de las aportaciones innovadoras más importantes de esta investigación.

Aquesta tesi doctoral presenta un estudi experimental sobre la coarticulació en seqüències de V+/l/ i V+/r/ en posició final en paraules tòniques monosil·làbiques de l'anglès americà. Els detalls d'aquest procés coarticulatori entre vocal i consonant s'investiguen amb l'objectiu de contribuir a una millor comprensió de la naturalesa fonètica i fonològica d'aquestes seqüències. Els treballs existents sobre aquest fenomen han donat explicacions fonològiques en termes d'inserció o epèntesi segmental i s'han limitat a estudiar un grup de vocals reduït. L'estudi que es presenta en aquesta tesi es proposa mostrar que les transicions entre vocal i consonant són en realitat el resultat d'un procés de coarticulació que està present en totes les vocals de la llengua. Amb aquesta finalitat, dues variables, velocitat de la parla i context, s'han tingut en compte i s'han obtingut dades de sis parlants natius d'anglès americà. El paper de la velocitat de la parla i el context s'ha determinat mitjançant l'observació de la variabilitat de la durada i l'espectre a la vocal i a la transició, així com comparant els valors de durada i espectre a la vocal i a la transició en diferents velocitats (lenta i ràpida) i contextos (per cada una de les seqüències de V+/l/ i V+/r/). Els resultats obtinguts demostren no només l'existència de processos coarticulatoris en tots els contextos, sinó que també mostren la naturalesa i l'abast de la coarticulació entre vocal i consonant en les seqüències de V+/l/ i V+/r/. Concretament, aquestes dades mostren les característiques de durada i espectre tant de la vocal com d'un element de naturalesa dinàmica en les transicions entre vocals i consonants, la presència del qual s'entén en relació a la vocal. L'elevada variabilitat que es pot observar en aquest element transitori en funció del context i, sobretot, de la velocitat de la parla s'interpreta com a demostració que la transició és el resultat d'un procés de coarticulació i no pas d'inserció o epèntesi. / Esta tesis doctoral presenta un estudio experimental sobre la coarticulación en secuencias de V+/l/ i V+/r/ en posición final en palabras tónicas monosilábicas del inglés americano. Los detalles de este proceso coarticulatorio entre vocal y consonante se investigan con el objetivo de contribuir a una mejor comprensión de la naturaleza fonética y fonológica de estas secuencias. Los trabajos existentes sobre este fenómeno han aportado explicaciones fonológicas en términos de inserción o epéntesis segmental y se han limitado a estudiar un grupo reducido de vocales. El estudio que aquí se presenta pretende mostrar que las transiciones entre vocal y consonante son en realidad el resultado de un proceso de coarticulación que está presente en todas las vocales de la lengua. Para ello se utilizaron dos variables, la velocidad del habla y el contexto, y se obtuvieron datos de seis hablantes nativos de inglés americano. El papel de la velocidad del habla y el contexto se ha determinado mediante la observación de la variabilidad de la duración y el espectro en la vocal y en la transición, así como comparando los valores de duración y espectro en la vocal y en la transición en diferentes velocidades (lenta y rápida) y contextos (para cada una de las secuencias de V+/l/ y V+/r/). Los resultados obtenidos demuestran no solo la existencia de procesos coarticulatorios en todos los contextos sino que también muestran la naturaleza y la extensión de la coarticulación entre vocal y consonante en las secuencias de V+/l/ y V+/r/. Específicamente, estos datos muestran las características de duración y espectro tanto de la vocal como de un elemento de naturaleza dinámica en las transiciones entre vocales y consonantes cuya presencia se entiende en relación a la vocal. La alta variabilidad que se puede observar en este elemento transitorio en función del contexto y, sobre todo, de la velocidad del habla se interpreta como demostración de que la transición es el resultado de un proceso de coarticulación y no de inserción o epéntesis. / This dissertation presents an experimental study of coarticulation in final V+/l/ and V+/r/ sequences in American English stressed monosyllables. The details of the VC coarticulatory processes are investigated in an attempt to contribute to a better understanding of the phonetic and phonological nature of these sequences. Previous accounts of this phenomenon provided phonological explanations in terms of segmental insertion or epenthesis and were limited to a small set of vowels. The present study sets out to show that VC transitions are best understood as the result of a phonetic process of coarticulation which is present in all the vowels of the language. For this purpose, two variables, speaking rate and context, were manipulated and acoustic data were obtained from six native speakers of American English. The roles of speaking rate and context are determined by looking into the durational and spectral variability in the vowel and the transition as well as by comparing durational and spectral values in the vowel and the transition across different speaking rates (i.e., slow and fast) and contexts (i.e., each of the vowels in the V+/l/ and V+/r/ sequences). The results not only provide evidence of the existence of such coarticulatory processes in all contexts, but they also reveal the nature and extent of VC coarticulation in V+/l/ and V+/r/ sequences. In particular, these data show the durational and spectral characteristics of both the vowel and a dynamic vocalic element in the VC transition whose presence is explained in relation to the vowel. The high variability observed in the transitional element as a function of context and, especially, rate is taken as evidence that the transition is the result of a process of coarticulation rather than insertion or epenthesis.