El paradigma de la complejidad ha permitido replantear la investigación de diversos fenómenos del comportamiento. Esta idea vehicula el objetivo de la presente tesis, en la que se valoran aspectos complejos del tiempo libre y el sí mismo mediante la utilización de ejercicios teatrales. La selección de aportaciones previas se estructura fundamentalmente alrededor de tres cuestiones. La primera de ellas, el análisis del tiempo libre como fenómeno presente en el conjunto del comportamiento (i. e., yendo más allá de las actividades conocidas como ocios Codina, 1999a); específicamente, consideramos las ideas básicas de la Psicosociología del Tiempo Libre (Munné, 1980), y las contribuciones más recientes que incorporan la no linealidad, la borrosidad y la fractalidad como aspectos complejos del tiempo libre en la cotidianidad (Codina, 2004c; Munné, 1993, 1997c). La segunda cuestión refiere una visión plural del sí mismo; en concreto, a partir del modelo complejo del self (Munné, 1997a, 2000) y su correspondiente desarrollo metodológico (Codina, 1999b, 2000, 2005a y b). El tercer aspecto considerado en la revisión de la literatura científica comprende un análisis de las actividades teatrales en el ámbito clínico, el análisis de la vida social y la formación en interpretación; este análisis considera los distintos (auto, hetero)condicionamientos en el ejercicio de la libertad (Casas y Codina, 1998, siguiendo a Munné, 1980), lo cual permite proponer los ejercicios teatrales para la exploración de aspectos complejos del tiempo libre y el sí mismo. El estudio empírico se llevó a cabo en un taller de ejercicios teatrales de siete sesiones impartido a estudiantes de la Facultad de Psicología de la Universidad de Barcelona (sin incidencia en la evaluación de asignaturas o retribuciones económicas). Además de realizar ejercicios teatrales, los participantes cumplimentaron instrumentos basados en el Twenty-Statement Test y la técnica del Presupuesto de tiempo; adicionalmente, asistieron individualmente a una entrevista semiestructurada tras finalizar el taller. La recogida y el análisis de la información siguieron las pautas de la Metodología Cualitativa Secuencial de Codina (1998; 1999b; 2000; 2002; 2004b y c), orientación que considera las condiciones para aprehender aspectos complejos de fenómenos como el tiempo libre y el sí mismo. En los resultados obtenidos se observó no linealidad y borrosidad en la percepción de libertad al llevar a cabo actividades cotidianas y ejercicios del taller; además, se puso de manifiesto la iteración y la invariancia como propiedades fractales de las autodescripciones, y en las relaciones entre éstas y las actividades y los ejercicios realizados. Estos hallazgos contribuyen con los planteamientos de la Psicosociología del Tiempo Libre, el modelo complejo del self, la Metodología Cualitativa Secuencial, y las evidencias empíricas sobre la complejidad del tiempo libre y el sí mismo; adicionalmente, la utilización de los ejercicios teatrales como actividades predominantemente autocondicionadas aparece como una modalidad del teatro que puede complementar otros análisis del comportamiento basados en técnicas de interpretación. / The main objective of this dissertation is to value complex aspects of free time and self through theatre exercises. The selection of scientific literature lies on three queries. First, an analysis of the effect of free time on human behavior (going farther the leisure activities); specifically, we follow basic ideas from the Psychosociology of the Free Time (PFT; Munné, 1980), as well as PFT contributions that consider non-linearity, fuzziness, and fractality as complex aspects of free time in daily life (Codina, 2004c; Munné, 1993, 1997c). The second query refers to the plural vision of the Self Complex Model (SCM; Munné, 1997a, 2000) and its methodological proposal (Codina, 1999b, 2000, 2005a, 2005b). The third theoretical basis comes from the uses of theatre activities in clinical settings, the analysis of social life, and basic acting training; these uses are examined according to their self and hetero-conditionings, that is, what respectively favors and/or constrains a free behavior performance (Casas & Codina, 1998 following Munné, 1980). This framework brings theatre exercises performance as a way to explore complex aspects of free time and self.The empirical approach consisted in a seven-session theatre exercises workshop with Psychology students from the University of Barcelona (no academic benefits or money were given for attending the experience). Besides theatre exercises, participants filled questionnaires based on the Twenty-Statement Test and the Time Budget Technique; in addition to this, a personal semi-structured interview was made once the workshop had finished. Data collection and analysis followed the Sequential Qualitative Methodology (SQM; Codina, 1998, 1999b, 2000, 2002, 2004b, 2004c), which considers the conditions to apprehend complex aspects of behavior phenomena.Results showed non-linearity and fuzziness in the perceived freedom when performing daily life activities and the theatre exercises; moreover, fractal properties as iteration and invariance were observed in the self-descriptions and their associations with activities and exercises. These findings corroborate PFT and SCM statements and some previous empirical evidences about the complexity of free time and self. Furthermore, theatre exercises as predominantly self-conditioned activities appear as a complementary procedure to other interpersonal behavior heuristics based on acting techniques.

Numerous motor-perceptual tasks can be observed across the ages, especially if individuals are involved in sport activities. A person facing a novel task has to elaborate new movements to achieve the task goal (skill acquisition period). To become more successful and efficient, that is, to be an expert in a learned task, the subject must adjusts movement parameters depending on many constraints (fine tuning skill period). From a Dynamic System Theory perspective, movement arises from the relative impact of practice and constraints (organismic, task, and environmental). Focusing in the organismic constraints, the a-priory talent is a critical point for understanding motor learning in the skill acquisition period. In addition, the age of the performer must be specially considered in the fine tuning skill period due to the biological maturational and expertise processes taking place with time. The overarching goal of this thesis was to characterize both periods of learning (skill acquisition and fine tuning process) from a dynamical system theory perspective focusing in the longswing as a sport skill.We observed that skill level (a-priori talent) can affect the learning process when a person faces a novel task. While swing amplitude is not impacted by the initial skill level, perceptual and motor learning (performance and coordination) in the downswing have larger improvements when initial skill level is closer to expert values. We proposed that flexion events' placement (P3H, P3S) and time lag between hip flexion and shoulder flexion actions during upswing (P3H-P3S) are critical in biomechanical terms, but coordination mode of the extension actions (P2H, P2S) is critical to increase swing amplitude in coordinative terms.Focusing in the fine tuning skill, our research showed that competition age groups swing amplitude was similar from G3 (12.88±0.50 years) to G5 (19.96±3.37 years). However, events are acquired progressively (from G3 to G5) in agreement with their spatial-temporal performance sequence. In contrast, our results only differentiated coordination modes of the beginners (G1, 8.92±0.85 years) and experts (G5). Interestingly, we observed increased changes in the within subject variability in G4 (14.78±0.57 years) suggesting a transition point. It was suggested that this transition point could be due to increased demands of the sport (learning flight elements, dismounts). These changes in variability mainly occurred in P3 variables (i.e. flexion actions during upswing). We proposed that interventions should be focused in P3 to acquire expert motor strategies.Finally, we proposed a conceptual model to understand the longswing learning process and to improve the intervention of the practitioners. Our results indicated that spatial-temporal sequences of the longswing actions appear to be learned before their dynamic control. In addition, adequate coordination of the previous action conditioned learning of the subsequent action. Decreases in the within subject variability of the coordination variables may indicate that the coordinative mode of the events (P1: flexion actions during downswing, P2: extension actions, and P3: flexion actions during upswing) are acquired. After such achievement, the intervention of the practitioner can be focused in the placement of the subsequent event. KEYWORDS: Motor-perceptual learning; Motor behavior; Initial conditions; Practice effects; Novice; Experts; Gymnastics / Gran número de tareas perceptivo-motoras pueden ser observadas a través de la edad, especialmente en actividades deportivas. Una persona que se enfrenta a una nueva tarea tiene que elaborar nuevos movimientos para conseguir el objetivo de la tarea (periodo de adquisición de la habilidad, PAH). Para ser más eficaz y eficiente (i.e. experto) el sujeto tiene que ajustar los parámetros del movimiento en relación con los condicionantes de la situación (periodo de modificación fina de la habilidad, PMFH). Desde la perspectiva de la Teoría de los Sistemas Dinámicos (DST), el movimiento surge por el impacto de la práctica y de los condicionantes (del organismo, de la tarea y del entorno). En cuanto a los condicionantes del organismo, el talento a priori es un punto crítico para entender el aprendizaje motor en el PAH. Además, la edad del ejecutante debe ser considerado en el PMFH debido a que otros dos procesos se desarrollan paralelamente: la maduración biológica y la adquisición de competencia. El objetivo general de esta tesis es caracterizar ambos periodos de aprendizaje (PAH y PMFH) desde la perspectiva de la DST focalizándonos en el molino de barra fija como habilidad deportiva. Durante el PAH el talento a priori afectó el proceso de aprendizaje de los participantes al enfrentarse a una tarea nueva. Así, a pesar que la amplitud del balanceo mejoró por igual en participantes con mayor y menor talento a priori, el aprendizaje perceptivo y motor (ejecución y coordinación) en la bajada del balanceo tuvo grandes mejoras cuando en los participantes de mayor talento a-priori. En el PMFH la amplitud de balanceo de los grupos de edad de competición era similar desde G3 (12.88±0.50 años) a G5 (19.96±3.37 años). No obstante, los eventos fueron adquiridos progresivamente (desde G3 a G5) de acuerdo con la secuencia espacio-temporal de realización durante la tarea y parece que fueron aprendidos antes que su control dinámico (coordinación). También, se observaron incrementos en los cambios en la variabilidad intra-sujeto en el G4 (14.78±0.57 años) que sugirieron un punto de transición debido probablemente al incremento en las demandas del deporte (aprendiendo elementos de vuelo, salidas).

Del Teetet de Plató hi ha lectures excel·lents. Però és comú a totes elles que privilegien uns fragments del text (els dedicats a la definició del saber) en detriment de tots els altres, de manera que perden, almenys en part, el sentit global del conjunt de l'obra. En el present treball llegim el tot del Teetet i les seves parts per tal de provar de restituir-lo en la seva unitat orgànica. El mètode triat és el comentari, que ens sembla fecund precisament perquè integra tots els altres mètodes i els posa a treballar, cadascun d'ells, en el lloc precís on la qüestió examinada els reclama. Si posar a prova aquest mètode és el contingut formal de la tesi, les conclusions referents al contingut del diàleg a què hem pogut arribar constitueixen, en el que tenen de novetat, el seu contingut material. Es poden resumir en aquests sis punts. (1) El tema de l'epistéme, comunament assenyalat com el tema del diàleg, és només un aspecte d'un tema molt més general, que és el de la saviesa o, el que és el mateix, el de la plenitud assolible per l'home i, per tant, el fer-se home dels homes. (2) El nus, tant estructural com doctrinal, del diàleg, es troba al seu mateix centre, on el déu com a mesura del viure humà i la prudència com a mediació en virtut de la qual ens fem homes apareixen com la resposta socràtica (o platònica) a la qüestió principal. (3) Això constitueix una doble correcció a la posició de Teodor (que adverteix la mesura dels cels però lamenta la desmesura dels homes) i de Protàgoras (que veu en cada home una mesura i menysté el saber de mesures de Teodor): en tots dos casos fer-se home no significa res perquè la immediatesa (de la desmesura humana en Teodor, de la mesura-home en Protàgoras) fa que no pugui tenir lloc la mediació de la prudència. (4) L'antropologia platònica, doncs, reconeix a l'home (amb Protàgores) la capacitat de mesurar-se, però sosté (amb Teodor) que la mesura en relació a la qual ens mesurem és més enllà de l'home: en l'home hi ha ordre, però hi ha també un punt de desordre perquè s'ordena en relació al que no és ell. (5) Des d'aquesta perspectiva superior, els tres intents de definició del saber apareixen com un exercici de la prudència socràtica per fer comparèixer el saber en tota la seva complexitat i en la seva dependència (contra les pretensions d'autarquia de Teodor) en relació a la prudència-saviesa: l'opinió vertadera per mediació del lógos (tercera definició) és un cert tipus d'opinió vertadera (segona definició), aquella que a partir de la percepció (primera definició) s'estableix ella mateixa a través dels canals del cos i de l'ànima en virtut del lógos (referent a la cosa en cada cas examinada) que constitueix, pròpiament, el medi en virtut del qual la cosa en qüestió compareix tot fent-se visible. (6) El model d'home de coneixement és aleshores el jutge o, per ser més precisos, un cert tipus de jutge, aquell que, en paraules de Sòcrates (referint-se a ell mateix!), és capaç de jutjar (krínein) quins pensaments són vertaders i quins són meres imatges de pensament. El lógos, doncs, no és per si sol el coneixement, sinó la mediació que porta a una visió intel·lectual i que es guanya, com exemplifica el mateix Teetet, per un progressiu aclariment de la visió quan és ben enfocada per les paraules. És per això que la prudència, com a saber que sap de generalitats i de particularitats al mateix temps, és, en suma, la clau de volta tant de la teoria com de la praxis: resulta ser, en acabat, el nus de la vida humana. D'aquesta manera, contra la visió megàrica de Sòcrates com un erístic, el conjunt del Teetet constitueix un exercici de la memòria platònica per restituir la dignitat del seu mestre. Perquè la dialèctica, tot i la seva aparença externa, no és pas erística: no busca, com aquesta, cancel·lar el discurs referent al moviment, sinó que cerca, precisament, moure l'home a fer-se (home) a través i més enllà del discurs. El Teetet ens ensenya, en suma, què vol dir ésser mestre d'humanitat. En tenim el model en el mestre Sòcrates. / Plato's Theaetetus is taken to be an epistemological work. In fact, the most part of the interpreters agree to say that episteme is its main theme, and this agreement is the common ground within which all the contemporary polemics about the Theaetetus' take place. Unfortunately, such a perspective fails to give a coherent and synoptic explanation of the dialogue in its entire unity and therefore it is a defective one. This work first gives evidences of the thesis just exposed, and shows then that a more attentive reading of the Theaetetus permits us to establish the following conclusion: episteme is only a not the theme of the dialogue; a theme that must be considered only as a part of a more general research that can be stated as follows: «what is human being?». Paying attention to Theaetetus' main anthropological theme, it is possible to interpret the dialogue in a non defective manner. The present reading provides such an interpretation.

This thesis proposes a business innovation model based on roadmapping technology. Roadmaps are a planning tool for mid- and long-term innovation projects that aims to facilitate innovation for organizations. This model emphasizes on the one hand the analysis of the status of technology in the environment through technology forecasting, and on the other hand, the concepts of "internal vision" and "external vision" as sources of analysis and knowledge of the innovating organization and its environment. The starting point of the thesis is the study of the state of the art by examining current methodological theories and their originating centres on a global scale. At this point, the hypothesis will be formulated which will at the end be confronted with the obtained results in order to check their efficacy. As for the theoretical model proposal, it is structured in six phases or steps that will guide companies through the innovation process: preliminaries, internal and external visions, tactical-strategical analysis, formalization of the roadmap, implantation-development and finally results evaluation. After the experimental implantation of the model in a company, and following its development through the model, the results obtained in every phase will be analysed. This analysis, once confronted with the initial hypotheses, will lead to the final conclusion that this thesis provides a clear and well defined guideline for the innovation process through the concept of "vision", as well as the importance of the study of the state of the technology for the external vision. These actions help with the necessary analysis to get the best possible knowledge of the environment and the organization, which are essential in choosing the right tactics and strategy and optimizing future results / Aquesta tesi proposa un model d’innovació empresarial basat en la metodologia dels fulls de ruta o “roadmapping”, eina de planificació de projectes a mig/llarg termini en la prospectiva amb l’objectiu de facilitar la innovació a les organitzacions. El model emfasitza per una banda l’estudi de l’estat de la tècnica de l'entorn a través de l'eina de vigilància tecnològica, i per l'altra els conceptes de "visió interna" i "visió externa" com a fonts d'anàlisi i coneixement de l'organització innovadora i del seu entorn respectivament. S'inicia la tesi amb l'estudi de l'estat de l'art analitzant les teories metodològiques actuals i els seus centres originadors a nivell mundial. Aquest és el punt de generació i formulació de les hipòtesis que al final del treball seran enfrontades als resultats obtinguts per tal de comprovar-ne la seva efectivitat. Continuant amb la proposta del model teòric, aquest està estructurat en sis fases o passos que guien les empreses durant tot el procés innovador: preliminars, visions interna-externa, anàlisi-tàctica-estratègia, formalització del full de ruta, implantació-desenvolupament i finalment l'avaluació d'assoliment. De l’aplicació experimental en una organització empresarial i seguint la seva evolució al llarg del temps fins a la fi del model, s’obtenen resultats de totes i cadascuna de les fases i posteriorment són analitzats. Fruit d’aquesta anàlisi i de la confrontació amb les hipòtesis formulades al seu moment s’extreuen les conclusions finals, on es mostra que aquesta tesi pot aportar una pauta entenedora i definida del procés innovador a les organitzacions a través del concepte de “visió” i de la importància de l’estudi l’estat de la tècnica a incloure en la categoria externa d’aquella, accions que ajuden a realitzar les anàlisis necessàries per tal de conèixer el millor possible tant l’entorn com la pròpia entitat, eines fonamentals per decidir l’estratègia i tàctica a seguir per optimitzar resultats futurs

En els contactes neuronals, l’alliberació de neurotransmissor està bàsicament controlada per la confluència funcional de diversos receptors metabotròpics que modulen les vies de senyalització a través d’un mecanisme que depèn de l’activitat. Actualment, es coneix que l’adenosina i l’ATP alliberats pels terminals nerviosos modulen el metabolisme presinàptic a través dels receptors purinèrgics tipus 1 (anomenats P1R; A1, A2A, A2B i A3) i tipus 2, respectivament. La distribució precisa dels P1Rs en la unió neuromuscular (NMJ) no es coneix amb exactitud. En aquesta tesis mitjançant una combinació de la tècnica d’immunohistoquímica i microscòpia confocal s’ha localitzat aquests receptors en els terminals motors de la NMJ del múscul Levator auris longus de ratolí. A més, s’ha treballat en condicions en les quals la maquinària de la neurotransmissió es troba més preservada. S’ha bloquejat els canals de sodi dependents de voltatge de les cèl·lules musculars amb la μ-conotoxina GIIIB. En els estudis electrofisiològics s’ha mostrat que la presència de moduladors inespecífics i específics dels P1Rs no produeixen canvis en l’alliberació evocada. Per tant, els P1Rs poden no tenir un efecte real en la transmissió neuromuscular en condicions basals. No obstant, aquest receptors limiten l’alliberació espontània d’acetilcolina tenint un paper conservador i poden protegir la funció sinàptica disminuint la magnitud de la depressió durant una activitat repetitiva (40 Hz o 100 Hz durant 2 minuts). A més, s’ha observat una interdependència del mecanisme purinèrgic i muscarínic en la modulació de l’alliberació de neurotransmissor i una cooperació en el control de la depressió. Per un altre banda, un desequilibri dels P1Rs produeix un desacoblament de la proteïna quinasa C en la neurotransmissió evocada. Addicionalment, s’ha observat una interacció funcional d’aquest receptors amb la proteïna quinasa A i els canals de calci dependents de voltatge en la modulació de la neurotransmissió. / En los contactos neuronales, la liberación de neurotransmisor está básicamente controlada por la confluencia funcional de diversos receptores metabotrópicos que modulan las vías de señalización a través de un mecanismo que depende de la actividad. Actualmente, se conoce que la adenosina y el ATP liberados por los terminales nerviosos modulan el metabolismo presináptico a través de los receptores puirnérgicos tipo 1 (llamados P1R; A1, A2A, A2B i A3) y tipo 2, respectivamente. La distribución precisa de los P1Rs en la unión neuromuscular (NMJ) no se conoce con exactitud. En esta tesis mediante una combinación de la técnica de inmunohistoquímica y microscopia confocal se han localizado estos receptores en los terminales nerviosos motores de la NMJ del músculo Levator auris longus de ratón. Además, se ha trabajado en condiciones en las cuales la maquinaria sináptica de la neurotransmisión está más preservada. Se han bloqueado los canales de sodio dependientes de voltaje de las células musculares con la μ-conotoxina GIIIB. En los estudios electrofisiológicos se ha mostrado que la presencia de moduladores inespecíficos y específicos de los P1Rs no producen cambios en la liberación evocada. Por lo tanto, los P1Rs pueden no tener efecto real en la transmisión neuromuscular en condiciones basales. No obstante, estos receptores limitan la liberación espontánea teniendo un papel conservador y pudiendo proteger la función sináptica disminuyendo la magnitud de la depresión durante una actividad repetitiva (40 Hz o 100 Hz durante 2 minutos). Además se ha observado una interdependencia del mecanismo purinérgico y muscarínico en la modulación de la liberación de neurotransmisor y una cooperación en el control de la depresión. Por otro lado, un desequilibrio de los P1Rs produce un desacoplamiento de la proteína quinasa C en la neurotransmisión evocada. Adicionalmente, se ha observado una interacción funcional de estos receptores con la proteína quinasa A i los canales de calcio dependientes de voltaje en la modulación de la transmisión. / In neuronal contacts, neurotransmitter release is ultimately controlled by functional confluence of several metabotropic receptors mediated signalling pathways in modulated and activity-dependent process. It is now known that adenosine and ATP released by nerve endings modulate the presynaptic metabolism through purinergic receptors type 1 (named P1Rs; A1, A2A, A2B and A3) and type 2, respectively. The precise distribution of P1Rs at the neuromuscular junction (NMJs) is not fully resolved. In this thesis, we used confocal immunocytochemistry to identify these receptors in the motor endings at Levator auris longus (LAL) mouse NMJs. Moreover, we hypothesize that in more preserved neurotransmission machinery conditions (blocking the voltage-dependent sodium channel of the muscle cells with μ-conotoxin GIIIB) the physiological role of the P1Rs in the NMJ must be better observed. We found that the presence of nonselective or selective modulators of P1Rs subtypes does not result in any changes in the evoked release. Thus, P1Rs might have no real effect on neuromuscular transmission in resting conditions. However, these receptors can conserve resources by limiting spontaneous quantal leak of acetylcholine and they may protect synaptic function by reducing the magnitude of depression during repetitive activity (40 Hz or 100 Hz for 2 minutes). Furthermore, we showed that the purinergic and the muscarinic mechanism absolutely depend upon each other for the modulation of neurotransmitter release and both mechanisms cooperate in the control of depression. On the other hand, the imbalance of P1Rs uncouples protein kinase C from evoked transmitter release. In addition, we observed a functional interaction between adenosine receptors with protein kinase A and voltatge-dependent calcium channels in the modulation transmitter release.

L'emprenedoria tecnològica té una influència destacada sobre la societat per la seva relació amb la generació de riquesa i ocupació, encara que no exempta de dificultats per als individus emprenedors. La investigació es centra en la relació dels emprenedors i les oportunitats d'emprenedoria tecnològica, explorant una de les etapes més rellevants del procés emprenedor: la identificació de les oportunitats. En aquesta línia, diversos autors han mostrat que el coneixement a priori, allò que coneix sobre les coses, propi de la seva història personal i social, i que li permet guiar-se en les seves accions, és un dels factors més significatius. Tot i que les teories existents plantegen una certa uniformitat en la relació entre el coneixement a priori i la identificació de les oportunitats d'emprenedoria, la literatura mostra una varietat de casos empírics on aquesta relació dista de ser lineal, permanent o homogènia. En absència d'un marc teòric complet, la present investigació adopta un caràcter exploratori, centrada en l'estudi de la identificació de les oportunitats d'emprenedoria i la influència mostrada pel coneixement a priori i els seus components. Per a això, s'ha realitzat un estudi amb una mostra d'individus immersos en iniciatives d'emprenedoria de base tecnològica, a través d'una aproximació metodològica qualitativa, la Teoria Fonamentada, i amb l'objectiu d'obtenir un conjunt de proposicions que proporcionin una explicació sobre la relació entre el coneixement a priori i la diversitat en la identificació d'oportunitats. Utilitzant la teoria cognitiva de l'individu, i una interpretació àmplia de la perspectiva del capital humà i social, la investigació identifica quatre noves categories de coneixement a priori: el coneixement a priori de negoci, i el coneixement a priori d'emprenedoria, ambdues amb una component de capital humà, i capital social. També mostra que la seva rellevància és específica, i alhora complementària, en funció del context d'emprenedoria. Els resultats permeten proposar consideracions tant en l'àmbit teòric, plantejant una nova tipologia del coneixement a priori amb influències específiques i complementàries en la identificació; com en el pràctic, sobre la idoneïtat de formació específica per emprendre, en funció del context en el qual desenvolupar aquest emprenedoria. / El emprendimiento tecnológico tiene una influencia destacada en la sociedad por su relación con la generación de riqueza y empleo, aunque no exenta de dificultades para los emprendedores. La investigación se centra en la relación de los emprendedores y las oportunidades de emprendimiento tecnológico, explorando una de las etapas más relevantes del proceso emprendedor: la identificación de las oportunidades. En esta línea, diversos autores han mostrado que el conocimiento a priori del individuo, aquello que conoce acerca de las cosas, propio de su historia personal y social, y que le permite guiarse en sus acciones, es uno de los factores más significativos. Aunque las teorías existentes plantean una cierta uniformidad en la relación entre el conocimiento a priori y la identificación de las oportunidades de emprendimiento, la literatura muestra una variedad de casos empíricos donde esa relación dista de ser lineal, permanente u homogénea. En ausencia de un marco teórico completo, la presente investigación adopta un carácter exploratorio, centrada en el estudio de la identificación de las oportunidades de emprendimiento y la influencia mostrada por el conocimiento a priori y sus componentes. Para ello, se ha realizado un estudio con una muestra de individuos inmersos en iniciativas de emprendimiento de base tecnológica, a través de una aproximación metodológica cualitativa, la Teoría Fundamentada, y con el objetivo de obtener un conjunto de proposiciones que proporcionen una explicación sobre la relación entre el conocimiento a priori y la diversidad en la identificación de oportunidades. Usando la teoría cognitiva del individuo, y una interpretación amplia de la perspectiva del capital humano y social, la investigación identifica cuatro nuevas categorías de conocimiento a priori: el conocimiento a priori de negocio, y el conocimiento a priori de emprendimiento, ambas con una componente de capital humano, y capital social. También muestra que su relevancia es específica, y a la vez complementaria, en función del contexto de emprendimiento. Los resultados plantean una tipología de conocimiento a priori basada en diversas componentes, con influencias específicas y complementarias en la identificación de oportunidades; y permiten consideraciones en el ámbito práctico, sobre la idoneidad de formación específica para emprender, en función del contexto en el cual desarrollar ese emprendimiento. / The technology-based entrepreneurship shows a significant influence on society through the generation of wealth and employment, though not without difficulties for entrepreneurs. This study is focused on the relationship between technology-based opportunities and entrepreneurs, exploring one of the most significant stages in the entrepreneurial process: the opportunity identification. The research literature proves that prior knowledge, the knowledge that an individual owns about things, which is a result of his own personal and social history and guides his actions, is one of the most significant factors to study in entrepreneurship. The existing theories suggest uniformity in the relationship between prior knowledge and entrepreneurial opportunity identification, though the literature shows significant examples where this relationship is far from being linear, continuous or homogeneous. In the absence of a comprehensive theoretical framework, this study addresses an exploratory research above the entrepreneurial opportunity identification and its relationship with the prior knowledge that an individual owns. To this end, a study has been conducted with a sample of individuals working on technology-based entrepreneurial initiatives, with a qualitative methodology approach, the Grounded Theory, in order to obtain a set of proposals that provide an explanation to the relationship between a priori knowledge and diversity in identifying opportunities. In this research, we use established cognitive theories and, a broad interpretation of human and social capital theories, which allows us to identify four prior knowledge categories: prior knowledge of business, and prior knowledge of entrepreneurship, both with a human and social capital component. This research also shows that the relevance of categories and their components is so specific, yet complementary, depending on the context of entrepreneurship. Our results suggest a specific typology of components in prior knowledge, with relevant and complementary influences on opportunity identification; on the practitioner side, several considerations are proposed according to the suitability to undertake a specific entrepreneurial training, depending of the nature of the entrepreneurial context.

Drawing on the study of knowledge and action as a reference, this thesis explores how practitioners in two different firms perform their practice, 'knowing' and 'acting' simultaneously. It argues that types of knowledge, activities, individuals and context are interwoven at the moment of acting. However, this relationship is not static. The empirical work in a local labour placement company and in a multinational consultancy firm shows that practitioners resort to a host of different expressions of knowledge (or bundle of knowledge) when acting. Therefore, the prevailing role of explicit knowledge and the need for being a precedent in order to be applied is called into question.The empirical work also reveals that the bundle of knowledge is not static. It evolves over time and at the same time the prevailing type of knowledge varies depending on the type of practice and the practitioner's level of expertise. Therefore, the results underscore the fact that the relationship between knowledge and action is more dynamic and that both interplay simultaneously. Finally, this research shows that formal company categorisations (senior/junior) describe different practices rather than correspond to differential stocks of formal knowledge. This means that even when experts and novices apparently seem to be doing the same job, their actions are different as they are constituted through different combinations of knowledge types and orders of relevance. These results seem to point toward the fact that the essence of expertise resides in the expert's ability to reframe. He is able to reconstruct practice, whether by reframing his tasks or the overarching context.

Presentación El siguiente trabajo es un ejercicio reflexivo sobre una experiencia própia: Un estudio etnográfico sobre usuarios/as de heroína realizado en un barrio de Barcelona entre los años 1993-1995. Todo empezó dos años después de escribir la etnografía, al decidir regresar al barrio para explicar a los participantes el trabajo que había escrito sobre aquella experiencia. En esos momentos tomé la decisión de realizar un estudio sobre el papel que yo había desarrollado durante todo el trabajo de campo con esas personas, cómo me había influido, como les había influido, por qué había relatado aquellas cosas sobre sus vidas, qué efectos provocaba lo escrito a posibles lectores, etc. Y así surgió el tema de esta tesis. ObjetivosEn este trabajo me propongo ponerme al lado de los datos que en otro momento recogí y comenzar a analizarlos a la luz de potentes teorías y presupuestos -principalmente de la psicología social-. He tratado de "hacer" un ejercicio reflexivo sobre un caso, una experiencia científica en la qué "yo" he estado implicada. El objetivo fundamental es mostrar en qué consiste una práctica reflexiva, entendida como una forma de hacer "objetivable" el conocimiento (aspecto que correspondería a una dimensión racional- epistemológica), y también entendida como una forma de encontrar resistencias a discursos dominantes en el conocimiento psicosocial (aspecto que correspondería a una dimensión ético-política). Como objetivos específicos me propongo: -señalar un procedimiento que permita conectar al auditorio o lectores con la experiencia particular de la investigadora -cuestionar mi propia práctica de producción de conocimiento psicosocial -explorar los "yoes" o subjetividades en el proceso investigador Marco teórico y metodología He definido un tipo de práctica reflexiva tomando una perspectiva construccionista crítica localizada en la posición del observador/a, donde el valor de la reflexividad, más que instrumento de comprensión o validación, es un instrumento de cambio. Procederé a través del análisis del discurso de mi práctica social o experiencia de conocimiento científico, junto con conceptos provenientes de la etnometodología, interaccionismo simbólico y fenomenología. Los métodos han sido la etnografía de laboratorio (basada en Latour y Woolgar), la descripción etnometodológica (de Potter) y el análisis discursivo (los repertorios interpretativos de Potter y Wheterell, y las formaciones discursivas basadas en Foucault). Mis datos han sido 44 entrevistas en profundidad, a modo de conversaciones con los usuarios y no usuarios significativos en aquel contexto de observación. Casi todas transcritas. Y 5 libretas con notas de campo tomadas durante la observación participante en las que constaban multitud de comentarios personales, interpretaciones sobre el tema y situaciones compartidas entre ellos y "yo". Resultados y discusión Como resultado del análisis del discurso he encontrado la confrontación entre formaciones discursivas "naturalizadoras" y "sociologizadoras", acentuando mucho más en mis datos la formación "sociologizadora" (cuestiones legales, relacionales, culturales, etc.), que "naturalizadora" (cuestiones sensoriales, farmacológicas, psicológicas, fisiológicas, etc.). Este dialogismo entre unas y otras formaciones permite tomar consciencia de formas de acción que no son demasiado relevantes en un contexto sociohistórico dado, pero si se activan o "actúan" en contextos específicos de acción donde las personas tienen capacidad agéntica. La observación participante ha sido fundamental para contextualizar los datos, construidos en su "contexto cotidiano de acción", además, ha dado sentido a las conversaciones y a las entrevistas en profundidad. El procedimiento empleado, conforma un tipo de modelo que pone en relación di versos constructos: contexto discursivo (o interactivo), posición discursiva y formaciones discursivas, y que se articulan alrededor de un espacio intersubjetivo "yo-alter" que es lo que constituye la unidad básica donde opera la reflexividad. Se construyen distintos "yoes" en cada momento y trayectoria de la experiencia relatada. Al introducir el "yo" en el trabajo de campo (tanto el mío como el de alter), provoco una problematización de los datos y a la vez, me obliga a reconceptualizar ese "yo" o "yoes" y resignificar esos datos. Se me plantea mi condición de liminalidad (o de otra manera, decir que no estoy ni dentro ni fuera de la cultura que estudio), donde los contornos de mi identidad se subvierten y donde la condición de ser, es que ninguna subjetividad es permanente. Mi aproximación a "alter" supone una continuidad entre "yo-alter" y en ocasiones resulta amenazante, en la medida en que se confunden los límites y se difuminan con el fin de conseguir una "experiencia empática". Pero no se trataría tanto de una fusión "yo-alter", de manera que sería una dilución de ambos, sino de una permeabilidad de los límites, originando así, un espacio potencial para crear, para conectar y donde se resuelva la tendencia a controlar o contener un "yo" al otro. ConclusionesLa posibilidad de la práctica reflexiva está en el espacio intersubjetivo "yo-alter". Mi intento de conexión con "alter" me constituye temporalmente en mediadora: "estar en medio de". Esto significa: l-socavar los cimientos y el orden construido, a través de buscar fisuras, inconsistencias y contradicciones en los discursos manejados, a partir de las cuales hay potenciales trayectos que no se han producido, 2-incorporar diferentes voces o dialogismo en la historia que cuento y no un monólogo de la autora, sino una participación de alternativas posibles y espacios de enunciación, junto con las subjetividades emergentes. Para ello, dos condiciones son ineludibles: -la agentividad para subvertir lo establecido, las identidades -el recuperar contextos que sean potencialmente relevantes para actuar discursos. Considerar las subjetividades también es la manera de tener a "alter" presente. "Alter" se comprende en "mi" a través de un trayecto en el que se marcan las afinidades mutuas y no tanto las identidades, en el que "representar" a "alter" es trazar un trayecto de conocimiento local y situado (como apunta Haraway), pues sólo así es posible generar una praxis transformadora fiel a la parcialidad. / AN ETHNOGRAPHIC STUDY ON HEROIN USERS. Psycho-social Knowledge and Reflexive Practice This study is a reflexive exercise based on own experience: an ethnographic study of heroin users carried out in a Barcelona city neighbourhood between 1993 to 1995. The aim was to analyse data collected using social psychology theoretic perspectives. I will try to demonstrate what reflexive practice is, understood both as a way of making knowledge "objectivable" (rational-epistemological issues), as well as a way of finding resistance to dominant discourses in psychosocial knowledge (ethical-political issues). The specific aims are: -to indicate a procedure that would approximate the audience or reader with the particular experience of the researcher, -to criticise my own production practice of psycho-social knowledge, -to explore the "self" o subjectivity in the research process. The methods used were: laboratory ethnography (Latour and Woolgar), ethno-methodological description (Potter), discursive analysis (Potter and Wheterell) and discursive training (Foucault). I have carried out 44 interviews and employed 5 fieldwork research reports. In the procedure used, I have linked: discursive context, position and discursive training. These elements are articulated around an "alter-self" inter-subjective space, constituting the basic unit out of which reflexivity operates. In my narrative, "sociologising" training discourses (i.e. legal, relational, cultural matters etc.) have predominated over those which are "naturalising" (i.e. sensorial, pharmacological, psychological matters etc.). Different "self" are formed at every moment and throughout the development of the narrated experience. By introducing the "self" in the tieldwork (both the "self" as well as the "alter"), I introduce a problemising of the data. At the same time, I reconceptualise the "self" and resignify the data. In conclusion, it is worth pointing out that the possibility of reflexive practice is on the "alter-self" intersubjective space, and my attempt to connect with the "alter", temporarily makes me a "mediator". This means: -undermining the foundations and the order built, by searching for weaknesses and inconsistencies in discourses. Starting from this generates ways that had not been made. -Incorporating different voices o dialogisms in the history, together with emerging subjectivities. Two conditions are unavoidable: - the agentivity for subverting what is established, the identities, - to recuperate contexts which are potentially relevant for carrying out discourses.

Esta tesis doctoral analiza la dimensión gnoseológica del periodismo informativo, es decir, su capacidad de generar conocimiento sobre la realidad, para lo cual aplica al periodismo la reflexión epistemológica de la filosofía y de la historiografía. El objetivo es constatar las posibilidades gnoseológicas del periodismo con el fin de delimitar una definición de la profesión periodística acorde con su capacidad para conocer. Para ello, configura el objeto de estudio a partir de las alusiones epistemológicas halladas en textos que describen la actividad periodística: libros de estilo, códigos deontológicos, manuales prácticos y estudios teóricos sobre el periodismo. Con ello se busca configurar una visión panorámica de las prácticas profesionales de los periodistas, así como revisar la reflexión desarrollada desde el propio periodismo sobre las implicaciones epistemológicas de su trabajo. A ese objeto de estudio se le ha aplicado el aparato conceptual de la epistemología para plantear en el periodismo un debate epistemológico en términos conmensurables con los de la reflexión gnoseológica de la filosofía y de la historiografía. El resultado es la definición del proceso gnoseológico del periodismo, en el que se distinguen dos fases: a) la perceptiva, asociada al uso de las fuentes informativas y que permite el contacto con la realidad; y b) la atribución de significado a los resultados de la percepción, que es la fase en la que se dirime la discusión sobre la verdad de los enunciados periodísticos. En la primera fase se analizan las situaciones en las que el periodista captura hechos de la realidad, a través de las fuentes, y se llega a la conclusión de que el punto de partida del proceso gnoseológico es el relato de la percepción de un hecho, no la realidad en sí, puesto que siempre aparece un intermediario –el testigo– entre la realidad y la percepción de la realidad. En la segunda fase se analiza el paradigma gnoseológico imperante en el periodismo –el objetivismo–, para concluir que dicho paradigma relega al periodismo a la recolección de hechos, con lo que se niega la función gnoseológica del periodista al situar la atribución de significado –la interpretación– fuera del ámbito de actuación del periodista. En contraposición, se analizan propuestas epistemológicas que asumen como ineludible la intervención del sujeto a la hora de otorgar significado a los hechos, a partir de la naturaleza narrativa inherente a la noticia. En ese sentido, situar al periodista en el centro de la actividad periodística aparece como la única posibilidad de justificar la condición gnoseológica del periodismo, y con ella su capacidad de explicar hechos, sobre todo en un momento como el actual en el que las tecnologías de información están poniendo en cuestión aspectos clave del periodismo, desde la singularidad de la profesión periodística hasta su capacidad de generar enunciados gnoseológicos de la realidad. / Aquesta tesi doctoral analitza la dimensió gnoseològica del periodisme informatiu, és a dir, la seva capacitat per a generar coneixement de la realitat, aplicant al periodisme la reflexió epistemològica de la filosofia i de la historiografia. L'objectiu és constatar les possibilitats gnoseològiques del periodisme amb la finalitat de delimitar una definició de la professió periodística d'acord amb la seva capacitat per a conèixer. Per això, s'ha configurat l'objecte d'estudi de la tesi a partir de les al•lusions epistemològiques trobades en textos que descriuen l'activitat periodística: llibres d'estil, codis deontològics, manuals pràctics i estudis teòrics sobre el periodisme. Amb això es busca tenir una visió panoràmica de les pràctiques professionals dels periodistes, així com revisar la reflexió desenvolupada des del mateix periodisme sobre les implicacions epistemològiques de la seva feina. Un cop configurat l'objecte d'estudi, se li ha aplicat l'aparell conceptual de l'epistemologia per tal de plantejar en el periodisme un debat epistemològic en termes commensurables amb els de la reflexió gnoseològica de la filosofia i de la historiografia. El resultat és la definició del procés gnoseològic del periodisme, en el qual es distingeixen dues fases: a) la perceptiva, associada a l'ús de les fonts informatives i que permet el contacte amb la realitat; i b) l'atribució de significat als resultats de la percepció, que és la fase en la qual es dirimeix la discusió sobre la veritat dels enunciats periodístics. A la primera fase s'analitzen les situacions en les quals el periodista captura fets de la realitat, mitjançant les fonts, i s'arriba a la conclusió que el punt de partida del procés gnoseològic és el relat de la percepció d'un fet, no el fet en sí, ja que sempre apareix un intermediari –el testimoni– entre la realitat i la percepció de la realitat. A la segona fase es revisa el paradigma gnoseològic que impera en el periodisme –l'objetivisme– per a concloure que aquest paradigma relega el periodisme a la recol•lecció de fets, amb la qual cosa es nega la funció gnoseològica del periodista en situar l'atribució de significat –la interpretació– fora de l'àmbit d'actuació del periodista. En contraposició, s'analitzen propostes epistemològiques que assumeixen com a ineludible la intervenció del subjecte a l'hora d'atorgar significat als fets, a partir de la naturalesa narrativa inherent a la notícia. En aquest sentit, situar el periodista al centre de l'activitat periodística apareix com l'única possibilitat de justificar la condició gnoseològica del periodisme, i amb ella la seva capacitat d'explicar fets, sobretot en el moment actual, quan les tecnologies de la informació estan posant en crisi aspectes claus del periodisme, des de la singularitat de la professió periodística fins a la seva capacitat de generar enunciats gnoseològics de la realitat. / This doctoral thesis looks into the gnoseological dimension of informative journalism, that is, its capacity to produce knowledge about reality. To do so, journalism is analysed along the lines of the epistemological reflection of philosophy and historiography. The aim is to examine the gnoselogical possibilities of journalism in order to establish a definition of the profession of journalism in accordance with its capacity to get to know the real world. In order to do that, it sets the subject of study from the epistemological references as found in texts describing the activity of journalism: books of style, deontological codes, manuals and theoretical studies about journalism. It seeks to get a general view of the professional practices of journalists, as well as reviewing the reflections made from journalism itself about the epistemological implications of the discipline. An epistemological approach has been used to analyse the subject of study so as to put forward an epistemological discussion —in similar terms as those used in the gnoseological reflection on philosophy and historiography. The upshot is the definition of the epistemological process in journalism, in which we can pinpoint two stages: a) the perceptual stage, which is associated with the use of information sources and which allows contact with reality; b) the attribution of meaning to the results of perception: the stage in which one settles the discussion about the truth of journalistic statements. In the first stage, we look into situations in which the journalist captures events from sources, and we reach the conclusion that the starting point of the epistemological process is the account of the perception of an event, not reality itself, since there emerges always an intermediary —the witness— between reality and the perception of reality. In the second stage we examine the gnoseological paradigm in journalism —objectivism—, and we infer that such a paradigm degrades journalism to the mere recollection of facts, and hence the journalist is stripped of their epistemological function because the attribution of meaning —the interpretation— is beyond the scope of the journalist’s task. In contrast, we examine epistemological approaches that deem inevitable the subject’s intervention when it comes to attributing meaning to facts, based on the inherent narrative nature of a news story. In that sense, placing the journalist at the centre of the journalistic activity seems to be the only possibility to justify the epistemological condition of journalism, and therewith its capacity to report facts, particularly nowadays when information technologies are calling into question key aspects of journalism, such as the unique nature of journalism and also its capacity to produce gnoseological statements about reality.

La present tesi pretén recollir l'experiència viscuda en desenvolupar un sistema supervisor intel·ligent per a la millora de la gestió de plantes depuradores d'aigües residuals., implementar-lo en planta real (EDAR Granollers) i avaluar-ne el funcionament dia a dia amb situacions típiques de la planta. Aquest sistema supervisor combina i integra eines de control clàssic de les plantes depuradores (controlador automàtic del nivell d'oxigen dissolt al reactor biològic, ús de models descriptius del procés...) amb l'aplicació d'eines del camp de la intel·ligència artificial (sistemes basats en el coneixement, concretament sistemes experts i sistemes basats en casos, i xarxes neuronals).Aquest document s'estructura en 9 capítols diferents. Hi ha una primera part introductòria on es fa una revisió de l'estat actual del control de les EDARs i s'explica el perquè de la complexitat de la gestió d'aquests processos (capítol 1). Aquest capítol introductori juntament amb el capítol 2, on es pretén explicar els antecedents d'aquesta tesi, serveixen per establir els objectius d'aquest treball (capítol 3). A continuació, el capítol 4 descriu les peculiaritats i especificitats de la planta que s'ha escollit per implementar el sistema supervisor.Els capítols 5 i 6 del present document exposen el treball fet per a desenvolupar el sistema basat en regles o sistema expert (capítol 6) i el sistema basat en casos (capítol 7). El capítol 8 descriu la integració d'aquestes dues eines de raonament en una arquitectura multi nivell distribuïda. Finalment, hi ha una darrer capítol que correspon a la avaluació (verificació i validació), en primer lloc, de cadascuna de les eines per separat i, posteriorment, del sistema global en front de situacions reals que es donin a la depuradora / The present document wants to gather the experience obtained in the development of a Supervisory System for optimal WWTP management and control, its implementation in a real plant (Granollers WWTP) and its evaluation in the day-to-day operation with typical plant situations. This Supervisory System combines and integrates classical control of WWTP (automatic controller for maintaining a fixed dissolved oxygen level in the aeration tank, use of mathematical models to describe the process.) with the application of tools from the Artificial Intelligence field (knowledge-based systems, mainly expert systems and cased-based systems, and neural networks).This document has been structured into nine chapters. The first part is introductory with a review of the state-of-the-art in wastewater treatment control and supervision and the explanation of the complexity of WWTP management (chapter 1). This introductory chapter together with the second one, where the antecedents to the present thesis are reviewed, are good for the establishment of the objectives (chapter 3). Next, chapter 4 describes the peculiarities and specificities of the selected plant to implement the Supervisory System.Chapters 5 and 6 of the present document explain the work carried out to develop and build the knowledge base of the rule-based or expert system (chapter 6) and the case-based system (chapter 7). Chapter 8 illustrates the integration of these reasoning techniques into a distributed multi-layer architecture. Finally, there is a last chapter focused on the evaluation (verification and validation) of, first of all, each one of the techniques individually, and lately, of the overall Supervisory System when facing with real situations taking place in the wastewater treatment plant.