La recerca busca reconèixer possibles afinitats entre el so i la imatge. Per tal d'aconseguir-ho s'hi presenten una sèrie d'arguments generals relacionats amb el moviment i el temps, els quals estan presents en el so i la imatge. Però aquesta presència s'analitza a partir del treball constructiu de la composició i el muntatge. És a dir, l'analogia es realitza entre la música i el cinema. Es compara la composició musical i el muntatge cinematogràfic per tal de demostrar que hi ha un nivell en el qual és possible parlar del mateix, el que significa també que als conceptes de moviment i temps cal afegir com a vincle d'unió la faceta del pensament. Tot aixó ja indica que l'encontre científic s'organitza des de la filosofia (moviment, temps, pensament), des d'on es proposa una nova ferramenta d'anàlisi. A partir d'aquí, cal preguntar quina imatge particular del pensament ofereixen la música i el cinema.

Mediante la lectura de las revistas “Film Ideal” y “Nuestro Cine” y el testimonio de quienes fueron responsables o críticos de ambas, en esta tesis se determinan las características de las tendencias más significativas dentro de la crítica cinematográfica especializada en España durante la década de los 60.

Negli ultimi decenni i film studies stanno spostando la propria attenzione sul livello corporeo e affettivo dell’esperienza filmica. Adottando un approccio fenomenologico e focalizzandosi sulla nozione di empatia, la tesi studia le strategie del coinvolgimento dello spettatore cinematografico nei film di successo contemporanei. Il capitolo 1 rintraccia le diverse accezioni di empatia in filosofia, estetica, psicologia e nelle neuroscienze cognitive. Il capitolo 2 traccia una genealogia dell’empatia nelle teorie psicologiche ed estetiche del film. Il capitolo 3 esplora la rilevanza della teoria dell'atto empatico di Edith Stein per la filmologia e ne propone un'applicazione allo studio dell’esperienza filmica contemporanea. Il capitolo 4 analizza un ampio corpus di film contemporanei individuando quattro “figure aree” del coinvolgimento filmico: l’acrobazia, la caduta, il volo e il movimento in assenza di gravità. Attraverso la simulazione empatica dei movimenti nel film e del film, lo spettatore esperisce inavvertitamente l’intenzionalità implicata nelle forme e negli oggetti della rappresentazione, cogliendo con la propria sensibilità il senso di un’esperienza che trascende l’immanenza del film e contribuisce al processo di attribuzione di senso al Mondo, all’Altro e al Sé. / In recent decades film studies have shifted their focus to the emotional and bodily level of film experience. By adopting a phenomenological approach, this dissertation deals with the strategies of the film spectator’s involvement in contemporary mainstream narrative films. Chapter 1 reconstructs the meanings of the notion of empathy in philosophy, aesthetics, psychology and neurocognitive research. Chapter 2 traces a genealogy of empathy in film theories, from Bergsonism to Cognitivism, and evaluates the relevance of Simulation-Theory to film studies. Chapter 3 explores the relevance of Edith Stein’s phenomenological theory of empathy to film theory and assumes it is a theoretical model to investigate the “intensified” nature of both film design style and film reception style. A film is constructed and experienced on the basis of the “circuit of empathy”, a stratified system of different species of empathetic interaction, acting at senso-motorial, perceptual, cognitive and emotional levels with the aim of generating both an aesthetic and an inter-subjective experience. Chapter 4 analyses a vast corpus of contemporary films and focuses on four “aerial figures” of involvement and their combination: acrobatics, falling, flying, and non-gravitational movements, both of the actor’s human body and of the film’s anthropomorphic body. In the Conclusions, it is argued that the spectator internally imitates these “double” movements and inadvertently experiences the intentionality implied in the figures. Contemporary film spectators empathetically “get”, with their own sensibility, the senses of an experience that transcends the immanence of the film and contributes to the process of “giving” sense to the World, the Other, and the Self.

Al llarg d'aquest treball, he intentat defensar la idea de que els judicis de valor que elabora la crítica de cinema espanyola estàn inscrits en tradicions culturals que deriven, la major part d'elles, de categories històrica i socialment construïdes. En aquest cas, la cinefília, en qualsevol de les seves accepcions, seria l'origen sociocultural de les tradicions cinematogràfiques de gran part de la crítica. D'ella sorgirien les idees i conceptes que fa servir la crítica sobre el que és art, cultura i cinema. D'altra banda, he desenvolupat la idea de que aquestes tradicions cinèfiles, per molt diverses que puguin ser des d'un punt de vista històric, cultural i social, es converteixen en una pràctica institucionalitzada des del moment en què es formulen a través de la crítica de cinema. Pel que fa institució, per tant, la crítica treballa per mantenir la seva posició social privilegiada com estament regulador dels discursos cinematogràfics que circulen en la societat en un moment històric determinat. La proposta d'analitzar la crítica de cinema en els anys 90 és perquè en aquesta dècada es formalitza un canvi generacional llargament incubat durant els 80. En aquest aspecte, es produeix un xoc generacional en el qual cada formació crítica, més enllà de les seves tradicions culturals i cinèfiles, treballarà per legitimar uns gustos cinematogràfics i consolidar-los com a part de la institució. En el procés, els mateixos crítics s'erigeixen en representants d'aquests gustos emetent discursos públics sobre el cinema i la cultura, jerarquitzant, fent judicis de valor i discriminant models estètics cinematogràfics i culturals. En aquest sentit, la crítica de cinema funciona com un espai de confrontació dels gustos culturals de les diferents tradicions cinèfiles, gustos que es van institucionalitzant a mesura que els discursos es legitimen social i culturalment. Aquests discursos cinematogràfics i aquests processos d'institucionalització estan sotmesos a múltiples variables socials, culturals, històriques, econòmiques, nacionals, generacionals i de gènere que els situa més enllà del camp cinematogràfic. Al llarg d'aquest treball, he intentat aprofundir en cadascun d'aquests paràmetres per a establir els orígens i significats dels discursos i pràctiques culturals que circulen al voltant del cinema. El mètode d'anàlisi que m'ha permès un acostament interdisciplinari a la cinefília i la crítica de cinema és la branca dels estudis culturals que ve de la teoria cultural i la sociologia de la cultura. / A lo largo de este trabajo, he intentado defender la idea de que los juicios de valor que elabora la crítica de cine española están inscritos en tradiciones culturales que derivan, la mayor parte de las veces, de categorías histórica y socialmente construidas. En este caso, la cinefilia, en cualquiera de sus acepciones, sería el origen sociocultural de las tradiciones cinematográficas de gran parte de la crítica. De ella surgirían las ideas y conceptos que maneja la crítica acerca de lo que es arte, cultura y cine. Por otro lado, he desarrollado la idea de que estas tradiciones cinéfilas, por muy diversas que puedan ser desde un punto de vista histórico, cultural y social, se convierten en una práctica institucionalizada desde el momento en que se formulan a través de la crítica de cine. En cuanto institución, por tanto, la crítica trabaja para mantener su posición social privilegiada como estamento regulador de los discursos cinematográficos que circulan en la sociedad en un momento histórico determinado. La propuesta de analizar la crítica de cine en los años 90 es porque en esa década se formaliza un cambio generacional largamente incubado durante los 80. En este aspecto, se produce un choque generacional en el que cada formación crítica, más allá de sus tradiciones culturales y cinéfilas, trabajará para legitimar unos gustos cinematográficos y consolidarlos como parte de la institución. En el proceso, los mismos críticos se erigen en representantes de esos gustos emitiendo discursos públicos acerca del cine y la cultura, jerarquizando, haciendo juicios de valor y discriminando modelos estéticos cinematográficos y culturales. En este sentido, la crítica de cine funciona como un espacio de confrontación de los gustos culturales de las diferentes tradiciones cinéfilas, gustos que se van institucionalizando a medida que los discursos se legitiman social y culturalmente. Estos discursos cinematográficos y estos procesos de institucionalización están sometidos a múltiples variables sociales, culturales, históricas, económicas, nacionales, generacionales y de género que los sitúa más allá del campo cinematográfico. A lo largo de este trabajo, he intentado profundizar en cada uno de estos parámetros para establecer los orígenes y significados de los discursos y prácticas culturales que circulan en torno al cine. El método de análisis que me ha permitido un acercamiento interdisciplinar a la cinefilia y la crítica de cine es la rama de los estudios culturales que viene de la teoría cultural y la sociología de la cultura. / Throughout this work I have attempted to defend the idea that value judgments produced by the Spanish film criticism are enrolled in cultural traditions that derive, most of the times, from historically and socially constructed categories. In this case, cinephilia, in any of its forms, would be the sociocultural background of the cinematic traditions of much of contemporary Spanish film critics. From it arises the ideas and concepts to handle criticism about what art, culture and film should be. Furthermore, I developed the idea that these cinéphiles traditions, however different that may be from an historical, cultural and social perspective, become an institutionalized practice from the time they are made through film criticism. As an institution, therefore, film criticism works to maintain its privileged status as a regulator estate of those cinematic discourses circulating in a society at a particular historical moment. The proposal to analyze Spanish film criticism in the 90s, is because in that decade formalizes a long-incubated generational change since 80s. In this aspect, there is a generational clash in which each critical training, beyond cultural and cinéphiles traditions, will work to legitimize and consolidate some cinematic tastes as part of the institution. In this process, critics are put forward as representatives of those tastes by issuing public statements about cinema and culture, a hierarchy, making discriminating judgments, and aesthetic models and cultural films. In this sense, film criticism works as a confrontation of cultural tastes of the different cinéphile traditions, and tastes are becoming institutionalized as legitimate social and cultural statements. These cinematographic discourses and institutionalizing processes are subject to multiple social, cultural, historical, economic, national, generational and gender variables, which puts them beyond the cinematographic field. Throughout this work I have attempted to delve into each one of these parameters in order to establish the origins and meanings of discourses and cultural practices that circulate around the cinema. The method of analysis that has allowed me to an interdisciplinary approach to cinephilia and film criticism is the branch of cultural studies that comes from cultural theory and sociology of culture.