Aquest treball s'emmarca en la labor del Grup de Recerca Samuel GiliGaya de la Universitat de Lleida. L'objectiu d'aquest grup i, en particular, eld'aquesta tesi doctoral es el d'omplir un buit en la historiografia de la lingüísticaespanyola: l'estudi de l'ampla aportació filològica de Samuel Gili Gaya. Amb lapresentació d'aquest treball pretenem reconèixer l'important paper que la laborgramatical d'aquest autor té encara avui en l'evolució de l'estudi de la gramàticade la llengua castellana.Amb la finalitat de dur a terme aquesta tasca, hem dividit la nostra recercaen dues parts. La primera consisteix en l'estudi de les teories gramaticales del'autor a partir, principalment, de la seva obra més important en aquest àmbit, elCurso superior de sintaxis española. Per tant, després d'una introducció en quèexposem els nostres objectius, metodologia, estructura del treball i delimitació iselecció del corpus d'obres estudiades, analitzem, en la primera part, les fonts ibases epistemològiques de l'obra de Gili Gaya. A continuació, en la segona part,investiguem, en divuit obres representatives dels diferents corrents lingüístics dela segona meitat del segle XX, la recepció que han tingut les idees gramaticals delnostre autor. De tot plegat, en la part final, s'han extret unes valoracions finals enquè refletim els aspectes de l'aportació de Gili Gaya que major influència hantingut en publicacions posteriors tant per ser contribucions acceptades comoautoritat com per haver generat polèmica amb major o menor grau d'acceptació.Tota aquesta labor ens ha conduit a comprovar la hipòtesi de la qualpartiem: l'aportació de Gili Gaya és un enllaç clau entre la gramàtica tradicional iels avenços fructífers dels nous moviments lingüístics. La tasca científica delnostre autor, deslligada de limitacions doctrinals, presenta ja en els anys depublicació de la primera edició del Curso superior de sintaxis española (1943)una visió panlingüística de la llengua sense encadernar-se a doctrines gramaticals.Això explica que la seva obra doni una visió el més real possible de la llenguaespanyola, per a la qual ha de valer-se de contribucions de diferent índole(històriques, psicolingüístiques, etc.) i per la qual s'explica que les seves ideesestan presents en diferents corrents gramaticals (tradicional, estructuralista,generativista, pragmàtic i estilístic). / Este trabajo se enmarca en la labor del Grupo de Investigación SamuelGili Gaya de la Universitat de Lleida. El objetivo de este grupo y, en particular, elde esta tesis doctoral es el de llenar un vacío en la historiografía de la lingüísticaespañola: el estudio de la amplia aportación filológica de Samuel Gili Gaya. Conla presentación de este trabajo pretendemos reconocer el importante papel que lalabor gramatical de este autor tiene todavía hoy en la evolución del estudio de lagramática de la lengua castellana.Con el fin de llevar a cabo esta tarea, hemos dividido nuestra investigaciónen dos partes. La primera consiste en el estudio de las teorías gramaticales delautor a partir, principalmente, de su obra más importante en este ámbito, el Cursosuperior de sintaxis española. Por tanto, después de una introducción en la queexponemos nuestros objetivos, metodología, estructura del trabajo y delimitacióny selección del corpus de obras estudiadas, analizamos, en la primera parte, lasfuentes y bases epistemológicas de la obra de Gili Gaya. A continuación, en lasegunda parte, investigamos, en dieciocho obras representativas de las distintascorrientes lingüísticas de la segunda mitad del siglo XX, la recepción que hantenido las ideas gramaticales de nuestro autor. De todo ello, en la parte final, sehan extraído unas valoraciones finales en las que reflejamos los aspectos de laaportación de Gili Gaya que mayor influencia han tenido en publicacionesposteriores tanto por ser contribuciones aceptadas como auctoritas como porhaber generado polémica con mayor o menor grado de aceptación.Toda esta labor nos ha conducido a comprobar la hipótesis de la quepartíamos: la aportación de Gili Gaya es un enlace clave entre la gramáticatradicional y los avances fructíferos de los nuevos enfoques lingüísticos. La tareacientífica de nuestro autor, desligada de limitaciones doctrinales, presenta ya enlos años de publicación de la primera edición del Curso superior de sintaxisespañola (1943) una visión panlingüística de la lengua sin encorsetarse endoctrinas gramaticales. Ello explica que su obra dé una visión lo más real posiblede la lengua española, para la que tiene que valerse de contribuciones de distintaíndole (históricas, psicolingüísticas, etc.) y por la que se explica que sus ideasestén presentes en distintos enfoques gramaticales (tradicional, estructuralista,generativista, pragmático y estilístico). / This essay is within the Research Group Samuel Gili Gaya from theUniversity of Lleida. The main goal of the group and, particularly, the goal of thisdoctoral thesis is to fill a gap in the historiography of Spanish linguistics: thestudy of the broad philological contribution made by Samuel Gili Gaya. With thepresentation of this work we wish to acknowledge the importance of the roleplayed by the grammatical work carried out by this author in the current evolutionof the study of the grammar of the Spanish language.In order to carry out this work, our research is divided into two parts. Thefirst part consists of a study of the grammatical theories of the author based,principally, on his most significant work in this field, the Graduate level course ofSpanish syntax. Therefore, after an introduction where the objectives,methodology, work structure, delimitation and the corpus selection of worksstudied are revealed, in the first part, the sources and epistemological bases of GiliGaya's work will be analysed. Hereafter, in the second part, the reception of thegrammatical ideas of our author will be investigated in eighteen works consideredto be representative of the different linguistic trends from the second half of the20th century. From this study, in the final part of the essay, some final evaluationshave been extracted which reflect the aspects of utmost influence, made by GiliGaya's contribution, on later publications. This being both in terms ofcontributions which are accepted as being auctoritas and in terms of their capacityfor generating a grade of more or less accepted controversy.All this work has led us to check the initial hypothesis: Gili Gaya'scontribution is a key link between the traditional grammar and the fruitfulprogress of the new linguistic approach. The scientific task of our author,disconnected from doctrinal delimitations, presents, in the year of the firstpublication of the first edition of the Curso superior de sintaxis española(Graduate level course in Spanish syntax) (1943), a pan-linguistic view of thelanguage outside of grammatical doctrines. This explains why his work gives themost realistic vision possible of the Spanish language, which has been madepossible by contributions in a range of facets (historical, psycholinguistic, etc.).This is why his ideas are present in different grammatical approaches(traditionalism, structuralism, generativists, pragmatics and stylistics).

El objetivo de esta tesis radica en el análisis de la interrogación retórica en español. Se parte de la hipótesis de que la retoricidad supone un significado procedimental que en lengua española tal y como sucede en otras lenguas naturales puede implementarse en los enunciados interrogativos mediante un conjunto específico de elementos formales. Se propone, pues, un acercamiento a los elementos gramaticales que predisponen la interpretación retórica de un enunciado interrogativo. Ahora bien, pese a que el punto de partida recae en la configuración formal de los enunciados interrogativos analizados, se consideran también dos niveles de análisis complementarios: el textual y el interactivo. Ello permite observar de qué modo la retoricidad puede ser la consecuencia directa del mantenimiento de las relaciones de coherencia que gobiernan la organización textual, por una parte, o el resultado de la sincronización veraz o falaz del acervo cognitivo que comparten los interlocutores, por otra. En última instancia, se desarrolla un apartado aplicado en el que se busca analizar la funcionalidad pragmática que la interrogación retórica adquiere en una género discursivo concreto, a saber, el debate parlamentario. Con el fin de resolver los diversos objetivos expuestos, la tesis incorpora, en un primer estadio, dos bloques dedicados, respectivamente, a la explicación de la metodología de análisis utilizada y a la revisión de la literatura existente sobre la materia. Se busca, por un lado, asentar una perspectiva de análisis ecléctica que, al amparo de diversas teorías sobre pragmática, argumentación e interacción, permita organizar un estudio multifocal de la interrogación retórica. Por otro lado, se pretende retomar, desde una perspectiva crítica, los estudios existentes en torno a la interrogación retórica para reafirmar los puntos de encuentro y discutir, mediante propuestas propias, aquellos aspectos que han generado mayores divergencias. Las conclusiones de estos dos apartados permiten iniciar el análisis aplicado al fenómeno objeto de estudio. Ello exige caracterizar la organización y el funcionamiento del género discursivo escogido, esto es, el debate parlamentario. En este apartado se estudian fenómenos tales como las consecuencias de la multiplicidad de actantes discursivos, las relaciones entre oralidad y escritura asociadas a las nociones de espontaneidad y planificación, la adversatividad cooperativa como dinámica discursiva prototípica, etc. Se persigue establecer una caracterización del marco discursivo en el que se localizan múltiples muestras de interrogaciones retóricas como paso previo a su descripción gramatical, textual, argumentativa y pragmática. Finalmente, se aborda el estudio de los ejemplos que configuran el corpus de trabajo. Este está configurado por 1000 fragmentos discursivos de debates parlamentarios desarrollados en el Congreso de los Diputados de España entre 1998 y 2007, en los que, como mínimo, se localiza un enunciado interrogativo de evidente lectura retórica. Se tratan los grados de gramaticalización de la retoricidad que presentan ciertas partículas, estructuras o construcciones; los diferentes modelos textuales de configuración de la interrogación retórica; los usos argumentativos de la interrogación retórica como mecanismo para la inserción de esquemas argumentativos válidos o falacias y, finalmente, las sinergias posibles entre la interrogación retórica y ciertos actos de habla descorteses característicos del debate parlamentario.PALABRAS CLAVE: Interrogación retórica, Debate parlamentario, Gramática española, Pragmática, Anàlisis del discurso / "THE GRAMMAR AND PRAGMATICS OF THE RHETORICAL QUESTION IN SPANISH. AN APPLICATION IN PARLIAMENTARY DEBATE" TEXT:This thesis aims to analyse the use of the rhetorical question (RQ) in Spanish. We start from the hypothesis that rhetoric is a type of procedural meaning which, in Spanish, can become part of interrogative statements through the addition of certain formal elements. We therefore propose to explore the grammatical elements that predispose to the rhetorical interpretation of an interrogative statement. We also consider two complementary levels of analysis: textual, and interactive. This allows us to see how rhetoric can be, on the one hand, a direct consequence of maintaining the coherence relations governing text organization, or, on the other hand, the result of synchronizing the cognitive heritage shared by speakers. Finally, we apply our findings to an analysis of the pragmatic functionality which RQ acquires in parliamentary debate. The thesis consists of two blocks dealing respectively with a presentation of the analytical methodology used and a review of the existing literature on the topic. We aim to establish an eclectic perspective of analysis in the light of various theories on pragmatics, argument, and interaction, and also to provide a critical review of existing work on RQ, stressing the points of agreement and, on the basis of our own proposals, discussing the aspects that have caused the greatest controversy. Next we analyse RQ from an applied perspective. To do this we first characterize the organization and functioning of parliamentary debate by studying phenomena such as the consequences of multiple discursive actors, the relations between oral and written forms associated with the notions of spontaneity and planning, cooperative adversativity as a prototypical discursive dynamic, and so on. We aim to characterize the discursive framework as a preliminary stage in the grammatical, textual, argumentative and pragmatic description of RQ. Finally, we analyze the working corpus consisting of 1000 discursive extracts from debates in the Spanish parliament between 1998 and 2007, in which at least one interrogative statement with a clear rhetorical reading can be identified. We deal with the degrees of grammaticalization of the rhetoric present in specific particles, structures and constructions; the different textual models of RQ configuration; the argumentative uses of RQ as a mechanism for inserting valid argumentative schemes or fallacies; and, finally, the possible synergies between RQ and certain discourteous speech acts characteristic of parliamentary debate.

La investigación trata sobre las teorías lingüísticas del siglo XVII en Europa Occidental, que se basan tanto en las contribuciones empiristas hechas por la obra de John Wilkins, An Essay towards a Real Character and a Philosophical Language (1668) como en las contribuciones racionalistas de la Gramática de Port-Royal (1660). El estudio expone el contenido de dichas obras y su relación con las tendencias de la Lingüística actual.ENGLISH / The research deals with Linguistic theories in the 17th Western Europe, which are based up either on the empirical contributions to Linguistics by John Wilkins (An Essay towards a Real Character and a Philosophical Language, 1668) or on the rationalist contributions to Linguistics by the Port-Royal Grammar (1660). The study sets their contents and their relation with some trend in the present Linguistics.

Totes les llengües tenen la possibilitat d’expressar la quantitat de temps transcorregut entre la realització o l’inici d’una situació verbal i un altre punt de referència posterior, generalment el moment de l’enunciació (Haspelmath 1997; Kurzon 2008; Franco 2012). Evidentment, el català no és una excepció. Amb aquest estudi, doncs, volem contribuir a ampliar el coneixement dels principals recursos que té la llengua catalana per a establir aquesta mena de relacions cronològiques. Segons Kurzon (2008), les estratègies de què disposen les llengües per fer referència al concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] es divideixen en dos grans tipus: les solucions adposicionals (com ara l’ús de ago en anglès) i les adverbials (com, per exemple, l’ús de nazad en rus). Tanmateix, en català, de la mateixa manera que en altres llengües romàniques, com l’espanyol (Porto Dapena 1983; Pérez Toral 1992; Herce 2017), l’italià (Vanelli 2001; Franco 2012; Benincà, Berizzi i Vanelli 2016), el portuguès (Móia 2011a; 2013) o el francès (Rigau 2001; Howe i Ranson 2010), també hi ha construccions oracionals autònomes que fan aquesta funció. Actualment, les formes oracionals es constitueixen, sobretot, amb el verb fer; p. ex.: Fa dos anys que no el veig. Però en altres estadis anteriors es conformaven amb el verb haver i, en menor mesura, amb el verb ser (Martines 2014; 2015; en premsa). Precisament, la present investigació se centra a analitzar els canvis que s’esdevingueren al llarg de l’edat moderna i a l’inici del període contemporani, moment en què aquestes construccions experimentaren un seguit de transformacions sintàctico-semàntiques profundes que desembocaren en la substitució de les construccions amb haver per les alternatives amb fer en el s. XIX. Per a poder contextualitzar millor els processos de canvi que s’esdevingueren en aquesta etapa, l’estudi també revisa de manera general els sistemes d’expressió del [TEMPS TRANSCORREGUT] en llatí i en català medieval. Aquest treball aporta una nova perspectiva a la descripció que s’ha fet fins ara de les construccions de temps transcorregut en català (Sancho 2000; Rigau 2001; Solà 2000; Solà i Pujols 2002; Martines 2014; 2015; en premsa), per diverses raons. La primera és que aborda l’anàlisi del tema des d’una òptica diacrònica i en un període que fins ara no s’havia investigat. D’altra banda, la tesi es basa en dades lingüístiques d’ús real extretes de corpus informatitzats: el CIMTAC —que conté textos del català medieval, modern i contemporani— i el CTILC —que complementa el buidatge d’exemples de l’època contemporània—. Finalment, per a la interpretació dels fenòmens lingüístics, l’estudi aplica alguns conceptes de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, com són la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (Traugott i Dasher 2002) i el concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013).

En aquest estudi volem aportar arguments a favor de la hipòtesi que, en una llengua com el català, existeix una categoria semàntica referida al marcatge, en el discurs, de la font de la informació enunciada pel locutor. Aquesta categoria la denominem evidencialitat, d’acord amb una línia de recerca sobre el tema (desenvolupada especialment des dels anys 80 del segle XX), i considerem que es realitza amb mitjans diversos i no sols amb sistemes gramaticals. Es tracta d’una aportació, doncs, que contribueix a ampliar el debat sostingut per investigadors com Cornillie, Dendale o Squartini (entre molts altres) que defensen una concepció àmplia de l’evidencialitat com a categoria semàntica, i d’altres com Aikhenvald que argumenten a favor d’una definició més restrictiva del concepte. Amb aquest estudi aportem una visió nova al debat; en primer lloc, perquè es tracta d’un estudi diacrònic i, doncs, no només volem identificar uns marcadors evidencials en sincronia, sinó també les tendències que els generen en diacronia. En segon lloc, perquè es tracta d’un acostament al fet lingüístic basat en l’ús, ja que fonamentem la nostra anàlisi en les dades que obtenim d’un corpus informatitzat (el CIMTAC, amb textos del català antic, modern i contemporani). I, en tercer lloc, perquè a l’hora d’explicar el canvi lingüístic, adoptem un marc teòric pres de la Lingüística Cognitiva i de la Gramàtica de Construccions basada en l’ús; en concret, ens referim a la Teoria de la Inferència Invitada (Traugott 2012) i al concepte de construccionalització (Traugott i Trousdale 2013). Més en específicament, per aconseguir aquest objectiu, hem dissenyat un estudi en el qual combinem la reflexió teòrica sobre el concepte d’evidencialitat amb l’anàlisi de construccions concretes amb valor evidencial. Les construccions estudiades deriven de l’anàlisi d’un catàleg de verbs de percepció, coneixement i dicció –i locucions derivades– que són bons candidats per a codificar l’evidencialitat; aquests verbs són dir, entendre, oir, parèixer, semblar, sentir, témer, veure i la perífrasi [voler Vinf].

Aquesta recerca s'ocupa de l'evolució semàntica de les perífrasis modals <deure + INF i <haver (a/de) + INF> en català antic, des d'una perspectiva cognitiva. És un estudi de corpus que descriu la gramaticalització de les perífrasis, des que es formen en la llengua llatina fins a la fi del s. XVI. En aquest procés s'observa que des dels significats modals prototípcs, la necessitat deòntica i la necessitat externa, afloren un fum de matisos nous al voltant del futur i l'evidencialitat inferencial. Això provoca canvis en la configuració de la xarxa semàntica i les relacions entre els sentits de cada categoria (Geeraerts 1997). En aquest sentit la gramaticalització d'aquestes perífrasis palesa les regularitats interlingüístiques del canvi semàntic (Traugott & Daser 2002). Aquest estudi reflexiona sobre el canvi semàntic, el mecanismes que hi intervenen i les motivacions que el provoquen. En el marc de la Gramàtica Cognitiva de Langacker (1987, 1991a, 1999b) i les aportacions de Pelyvás (1996, 2000, 2006), es descriu el canvi semàntic en termes d'una atenuació de la força i una progressiva subjectivació. Les construccions evoluciones en la mesura que els usos nous mostren un esquema conceptual diferent del convencional. En efecte, en el cas de les perífrasis <deure + INF> i <haver (a/de) + INF> s'observen canvis en l'esquema conceptual quan afloren els valors de futur i els inferencials, amb la qual cosa la interacció de forces s'esvaeix i deixa al descobert la conceptualització del parlant, el qual esdevé locus de potència.