No description available.

No description available.

El extenso reinado de Jaime II en el reino de Valencia (1291-1327) consolidó y depuró la organización política regnícola, marcó la evolución del sistema fiscal, perfiló la figura del monarca como juez supremo, profundizó en el proceso de feudalización de unos espacios concebidos desde la conquista como tierras de realengo, asistió al último periodo de prosperidad económica antes del estancamiento de mediados del siglo XIV, y sentó las bases del despegue comercial, agrícola y artesano que acabaron por convertir al territorio valenciano en el más pujante de la Corona durante la siguiente centuria.

No description available.

En esta tesis se presenta el estudio de un proceso de larga duración, el de la génesis y evolución del cementerio medieval en Cantabria entre los siglos V y XV. El objetivo principal era ordenar, sistematizar y realizar un análisis crítico de la abundante documentación disponible para tratar de comprobar si, partiendo de esa base, podíamos dar respuesta a problemáticas planteadas en las líneas de investigación abiertas actualmente en la Historia Medieval. A la luz de la historia de la investigación y del proceso de formación del corpus documental, se dibujaba un escenario en el que los datos aportados por la Arqueología predominaban por encima del resto en cantidad de información disponible y potencial. Sin embargo, no queríamos reducir nuestro planteamiento a la investigación arqueológica, sino justamente lo contrario: tratar de integrar en un discurso común otros tipos de fuentes, en la medida en la que dialogan, se complementan e interactúan, sobre todo la documentación escrita y los escasos ejemplos de documentación iconográfica. La discusión y contextualización de los datos aportados por estos tres bloques documentales nos ha permitido lograr una caracterización formal del registro funerario regional completa y detallada que supera en profundidad de análisis y en referentes cualquiera de las planteadas hasta la fecha. En este proceso se han tratado de forma separada aspectos relativos al cementerio, a la sepultura y al difunto, siempre teniendo en cuenta que es el estudio del espacio colectivo el que nos interesa por encima de las manifestaciones individuales. Hemos distinguido tres grandes etapas en el proceso analizado que permiten diferenciar los cementerios de época visigoda, de época altomedieval y de época bajomedieval, en los que se perciben con mayor o menor intensidad aspectos de la organización social o del ámbito de las creencias. En los dos últimos periodos, los cambios de los espacios funerarios reflejan, en gran medida, las transformaciones que se producen en el proceso de implantación de la parroquia territorial en los territorios cristianos del norte peninsular.

No se posee.

Les coves – finestra valencianes són grups de cavitats artificials, excavades en meitat de cingles rocosos inaccessibles. Denominades igualment “magasins o greniers de falaise”, cuevas aéreas, “cuevas - ventana”, o “graneros acantilados”, en altres árees geogràfiques on també s’han detectat, amb gran diversitat tipològica, en el nostre ambit solen rebre popularment el nom de covetes o finestres dels moros, essent l’exemple més relevant i conegut, el grup denominat precisament: Les Covetes dels Moros de Bocairent. Segons la hipòtesi de treball que manejem, la seua funció bàsica seria la de graners – refugi i la seua cronologia medieval andalusina. Malgrat açò, que hem vingut defensant en alguns articles i treballs anteriors, encara es discuteixen altres hipòtesis sobre la seua funció i cronologia, adscrivint-les a periodes protohistòrics, amb ús de cambres funeràries, o a època paleocristiana o visigoda, amb funció eremítica o de cenobis. És per això que un dels principals objectius d’aquest treball ha estat el tractar de demostrar objectivament l’adscripció cultural i cronològica, almenys de l’ús primigeni o original d’aquest tipus de coves. Així mateix es discuteix sobre la seua funcionalitat, en base a les seues pròpies característiques morfològiques i a possibles paral·lels etnogràfics tradicional o subactuals d’alguns aspectes concrets. En no conèixer’s documentació escrita ni pràcticament tampoc inscripcions o gravats, en relació a d’aquesta mena de cavitats, l’estudi s’ha basat en les evidències arqueològiques mobiliars, sempre molt escasses, i que es van poder obtindre en diferents treballs de camp, prospeccions i excavacions arqueològiques realitzades en algunes d’aquestes coves. Per al nostre àmbit d’estudi, bàsicament l’àrea valenciana, encara que comptem amb cites o notes sobre alguns d’eixos conjunts rupestres –sobretot dels de Bocairent/ Ontinyent/ Alfafara o, també, Chella, que ens ha deixat diversos viatgers, cronistes o estudiosos, en diferents moments, almenys des de finals del segle XVIII, tanmateix a banda d’aquests precedents, de valor desigual però sempre breus i superficials, en general comptem amb poques aproximacions de cert rigor i profunditats, descollant en qualsevol cas, el treball de González Simancas, precisament sobre els grups de la capçalera del riu d’Ontinyent, o Alto Clariano, i això a pesar del segle transcorregut des de que va ser publicat (1918), essent molt poques les aportacions posteriors, i encara d’escassa entitat. En altres àmbits peninsulars sí que s’han realitzat estudis recents sobre cavitats en principi similars, descollant els treballs de Maryelle Bertrand en Andalusia oriental, que en bona part hem considerat com a models a seguir. Es planteja així un possible origen d’aquesta mena de cavitats com un trasllat a la península d’un model elaborat en àrees pre-saharianes del sud de Marroc, model que acompanyaria a les immigracions de determinats grups berbers, com hipòtesi posada de relleu per Bertrand per a les coves de l’àrea de Guadix – Baza, en base a la bibliografia francesa d’època colonial, sobre algunes coves considerades precedents dels agadirs o graners col·lectius d’aquella zona. Amb tot, s’ha pretès realitzar una aproximació global i exhaustiva a d’aquestes estructures, partint del conjunt de la capçalera del riu d’Ontinyent, però centrant-nos en els conjunts valencians, encara que atenent també, de forma molt més superficial i aleatòria a altres possibles paral·lels peninsulars, i fins i tot extra - peninsulars. Així doncs, el treball s’ha centrat primerament en la localització, descripció i anàlisi exhaustiu d’aquestes estructures rupestres en l’àmbit valencià. S’aborden els conjunts i grups següents: Capçalera del riu d’Ontinyent o alto Clariano, amb 13 grups; Riu d’Alcoi, o Serpis, amb 2 grups; Riu de Montesa o Cañoles i riu Sellent, con un grup en cada cas; Riu Chelva amb un grup; riu Túria o Guadalaviar, en la seua conca mitja, en Ademús, amb 2 grups; Riu Cabriol, amb un grup i conca mitja del Xúquer, en Albacete, amb 2 grups tractats i aproximació a molts altres. A més a més ens hem aproximat als possibles paral·lels peninsulars d’una manera suficientment àmplia, per a contrastar si es donen els mateixos supòsits que en terres valencianes, trobant-nos amb una gran diversitat de casos. Esperàvem haver pogut aprofundir més en els paral·lels extra - peninsulars, sobretot nord africans, amb l’objectiu d’afermar la hipòtesi d’una possible transferència del model, resultant prou infructuós, tant per la falta d’estudis actualitzats, com, òbviament per la impossibilitat de contribuir a ells amb els nostres propis mitjans. S’ha intentat demostrar, a partir de les sues característiques físiques i dispositius negatius supervivents, la funció preeminent com a graners i magatzems segurs d’aquestes estructures aèries, junt a la funció de defensa passiva, o refugi, en determinades circumstàncies adverses. Per fi hem intentat aprofundir en la qüestió cronològica i en l’adscripció cultural original de les coves, tenint per demostrat, en base a múltiples evidències, de reduïda entitat, però reiterades, que almenys en l’àmbit valencià, aquestes estructures es corresponen amb el poblament medieval andalusí.

La corte del justicia era la institución local del Reino de Valencia en la que el monarca delega el poder judicial. Dirigida y presidida por el justicia, cargo local de elección anual, el deber de ésta institución era el de dirimir los procesos judiciales que los habitantes de la localidad llevaban ante el tribunal, el cual poseía competencias para juzgar las causas tanto civiles como criminales. Su deber era el de velar por la paz social en la localidad en la que ejercía sus funciones mediante la impartición de justicia, penalizando conforme a la ley a los criminales y restituyendo a las víctimas, aislando del resto de la comunidad a los elementos conflictivos y velando por los intereses de los colectivos más débiles y vulnerables de la comunidad. Este trabajo expone el desempeño de ésta institución en la villa de Alcoy durante el reinado de Alfonso V el Magnánimo (1416-1458) a través del estudio e investigación de la documentación alcoyana de la época custodiada en el Archivo Municipal de Alcoy.

En esta Tesis Doctoral se lleva a cabo el estudio de los contextos cerámicos de época altomedieval del yacimiento de El Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete). Este se ha llevado a cabo gracias a vincular el material cerámico con la secuencia estratigráfica de procedencia. A través del análisis estratigráfico se ha podido dotar de marco cronológico a las cerámicas de época altomedieval del yacimiento, y por lo tanto analizar su evolución desde el punto de vista cronológico. Pero al mismo tiempo se ha analizado el conjunto cerámico desde otros puntos de vista: tipo de pasta, modo de producción, forma y posible función. Como resultado se han obtenido en 15 grupos morfofuncionales cuyos integrantes comparten unas mismas características y atributos bajo criterios de definición que han tratado de ser lo más objetivos posibles. Además, como conocíamos la localización estratigráfica de los objetos, hemos podido seguir la evolución de los diferentes tipos y subtipos dependiendo de su posición en la secuencia estratigráfica. Igualmente, todos estos elementos se han analizado bajo unos mismos criterios de estudio: modo de producción, elementos morfológicos/funcionales, paralelos formales (si era posible) y tipo pasta (con la identificación de 24 grupos diferentes a lo largo de toda la secuencia). La suma de todos estos elementos nos ha ofrecido la posibilidad de reconstruir la historia del material cerámico de El Tolmo de Minateda a lo largo de un periodo concreto de tiempo (de finales del siglo VI d.C. a principios del X d.C.), pero al mismo tiempo nos ha dado la oportunidad de mirar los resultados desde otra perspectiva y por lo tanto formular nuevas preguntas que pueden enriquecer la investigación en la materia. La caracterización contextual de la cerámica nos ha brindado la posibilidad de diferenciar rasgos y elementos en producciones que hasta ahora se englobaban bajo términos tan amplios, desde el punto de vista cronológico, como “cerámica tardía”, “de primera época islámica” o “cerámica de época emiral”, y por lo tanto separar, analizar y conocer las producciones que caracterizan el principio del siglo VII, respecto a las de la segunda mitad de esta centuria, así como reconocer con claridad cómo evoluciona el material cerámico a lo largo del siglo VIII o la transformación que se atestigua en el siglo IX.

L'expansió de la societat feudal sobre l'Àndalus en el segle XIII derivà en la conformació de senyories territorials al regne de València, constituït aleshores pel Jaume I d'Aragó. El rei Conqueridor atorgà el feu de Rebollet (1240) a un corsari ennoblit per ell mateix, el lígur Carroccio di Alamanno da Costa (Carròs), que s'ocupà d'assentar colons cristians al castell de Rebollet i a la futura vila d'Oliva, vora la qual instal·là una poblada Moreria. Com ell, el seus successors en l'"honor" de Rebollet (baronia des del 1330, amb mer i mixt imperi) destacaren en les guerres d'expansió meditarrània de la Corona d'Aragó. La seyoria millorà amb la fundació del lloc cristià de la Font d'en Carròs (vers 1330), però fou ocupada i saquejada per Pere el Cruel de Castella (1364-1366), cosa que obligà a reconstruir cases i infraestructures, a repoblar-la i a pactar el senyor amb els vassalls una millora de les condicions d'aquests (1368-1379). Per haver-se extingit la nissaga dels Carròs, Oliva-Rebollet passà als seus parents els Riu-sec i, d'aquests, als Centelles/Riu-sec, vers la fi del segle XIV. Els Centelles d'Oliva s'enfrontaren amb els Vilaragut per l'hegemonia política al regne i obtingueren un gran triomf amb l'entronització de Ferran I d'Aragó (1412). Llavors, Bernat de Centelles impulsava, amb tècnics duts de Silícia (1410), la revolució de la canyamel i dels trapgis de sucre a la Safor. Ell i son fill Francesc-Gilabert I contribuïren a l'expansió itàlica d'Alfons el Magnànim, que atorgà títol de comte d'Oliva a Francesc a Nàpols, el 1449. Retornat a València el 1459, el primer comte destacà pels serveis militars a Joan II d'Aragó en la Guerra Civil Catalana, i augmentà el seu patrimoni senyorial amb l'adquisició de noves senyories. El seu fill Serafí, comte lletraferit, i mecenes d'humanistes, poetes i artistes, fou un dels personatges més influents de la Valància dels anys 1480-1530. Fou important el seu paper a l'hora de sotmetre els agermanats durant la Guerra de la Germania (1520-1522). A més, deixà ornada Oliva amb un magnífic palau goticorenaixentista (1505-1512) i una muralla (1529-1531). El seu nebot i successor, Francesc-Gilabert II alçà la fortalesa de Santa Anna (1543-1545) i altres defenses contra l'ofensiva piràtica turcoberber, però el seu fill i successor, Pere de Centelles, perdré el seny i morí sense descendència (1569). S'obri aleshores una disputa entre parents per la successió al comtat, que fou adjudicat finalment a la duquessa consort de Gandia, Magdalena de Centelles; amb la qual cosa, el comtat d'Oliva passaria a integrar-se en el patrimoni dels Borja, ducs de Gandia (1596).