Con la elaboración de este trabajo se ha pretendido una mejor caracterización de la noción de variedad, a partir del conocimiento del papel que desempeña la entonación en los dialectos. Así, el objetivo de esta tesis es ofrecer una descripción rigurosa de la entonación que presentan algunas variedades dialectales del español. Ha sido necesario acotar el ámbito de estudio y hemos decidido centrarnos en el análisis de las variedades asturiana, castellano leonesa, navarra, madrileña y vasca: cinco comunidades autónomas de la mitad norte de la Península de las que se investigan las características entonativas. El trabajo tiene interés tanto para la entonología como para la dialectología. Lo que aquí se pretende, sin embargo, no es un examen de todos los aspectos lingüísticos que aborda esta última disciplina. Se trata únicamente de estudiar los de índole melódica y, en consecuencia, quedan excluidos los de carácter léxico, gramatical o pragmático. Evidentemente esto es una abstracción porque la entonación no funciona como si en realidad le fuesen ajenas las dimensiones léxica, gramatical o pragmática; pero acerca de ella tienen la palabra los dialectólogos y no los meros entonólogos. Es muy de desear que los primeros analicen a fondo, desde su superior ángulo de mirada los que los segundos ven sólo a la luz de los datos fonéticos. Para ello, no obstante, es conveniente que los entonólogos realicemos nuestra tarea en la medida de nuestras posibilidades. Tampoco se abordan, en este trabajo, las variedades entonativas desde una perspectiva social, histórica o estilística; se trata, únicamente, de presentar las variaciones entonativas desde el punto de vista geográfico que los dialectólogos suelen denominar "geolectos". La caracterización que se presenta es el resultado de la aplicación del método de análisis melódico que propuso el Prof. Francisco José Cantero en su tesis doctoral (1995) y que, posteriormente, implementó la Prof. Dolors Font Rotchés (2005) en una investigación sobre la entonación del catalán. Las razones por las que se ha optado por este método de observación de la melodía se examinan en el apartado titulado "justificación metodológica" del documento; pero pueden resumirse diciendo que, tras estudiar otros muchos, éste nos ha parecido el mejor método de los que actualmente se conocen y emplean en el ámbito de la entonología para el estudio de la dimensión estructural de la entonación. El documento está dividido en cuatro secciones. La primera, trata de presentar el marco teórico en que se basa la investigación que hemos llevado a cabo: la teoría de la entonación de Cantero (v. capítulo II). Sin embargo, resultaba de todo punto necesario justificar la existencia de una tradición (v. capítulo I). Esta primera sección también examina la Teoría y análisis de la entonación de Cantero a la luz del sistema categorial de Charles Sanders Pierce (v. Capítulo III), tratando de desentrañar lo que está implícito en su obra y presentándola como la entendemos: un turno de palabra de inestimable valor en una larga conversación con la historia de los estudios de la entonación; una radical innovación porque además de poner de manifiesto la confusión en que crecía la entomología, distingue los niveles en los que la entonación actúa y propone un método de análisis que lleva mucho tiempo dando frutos. Sin embargo, la semiótica Pierceana libera a la fonología de los límites que la semiología saussereaa le ha impuesto y contribuye a asentar las bases de una teoría cabal, aquilatada y rica de la entonación. Tal como la entendemos, la entonación no es un sistema cerrado, una realidad material sin más, sino un lugar de confluencia: un ámbito; y el lenguaje, una red de ámbitos entretejidos que se condicionan, se relacionan, y que forma un todo superior a la simple yuxtaposición de las partes. Para el análisis de la entonación de ha elaborado un corpus ad hoc que posiblemente sea el más amplio que se haya utilizado en investigaciones de este tipo. Pero la cualidad más importante del corpus no tiene que ver tanto con sus dimensiones como con que se trata de enunciados de habla espontánea que además, ofrecen una calidad acústica muy notable porque se han extraído de programas televisivos equipados con la tecnología más idónea para asegurarla: de dichos programas se han seleccionado 1000 enunciados producidos en un contexto de diálogo por 365 informantes diferentes. Los enunciados que componen el conjunto de datos son emisiones de informantes de Asturias, Navarra, Castilla León, Madrid y el País Vasco: 200 enunciados por variedad que forman un corpus perfectamente equilibrado de cinco variedades de habla del español de la Península. El análisis independiente de cada uno de los corpus ha permitido detectar cuáles son las peculiaridades melódicas de los hablantes de cada zona. Por ejemplo, se ha podido describir en qué consiste la peculiar entonación de las personas de Euskadi: como se ha explicado, tienden a producir inflexiones finales muy pronunciadas (tanto de ascenso como de descenso), inflexiones que, además suelen ser circunflejas. Por otro lado, existe una marcada tendencia a pronunciar la primera parte del enunciado de forma llamativamente plana, lo que hace que el primer pico no sobresalga tonalmente. Estas características son, en parte, compartidas por los hablantes de navarra que, por ejemplo, también presentan una propensión a terminar las emisiones con un movimiento tonal muy marcado. En suma, en el presente estudio se ha querido investigar las características entonativas esenciales de las variedades dialectales del español. Hemos acotado el ámbito de estudio y nos hemos centrado en el habla de los geolectos de Asturias, Navarra, Euskadi, Madrid y Castilla y León y hemos definido el perfil melódico de cada una de estas zonas geográficas. Posteriormente y a la luz de los datos hemos extraído las regularidades que pueden servir, provisionalmente, para caracterizar la entonación que se utiliza en el español del norte. Sin embargo, existen rasgos que precisan ser estudiados desde otra perspectiva para aclarar la cuestión de si las funciones que desempeñan los rasgos descritos son las mismas en todas las comunidades El estudio que he llevado a cabo deja cuestiones abiertas. La complejidad del fenómeno entonativo reside en la interrelación de sus niveles. Es necesario desarrollar un método que permita comprender y explicar su coestructuración compleja. Esto, a su vez exige que se la considere no como un fenómeno físico estático sino como un ámbito dinámico que da lugar a procesos de muy diverso carácter. Sin embargo, la revisión teórica de la propuesta de Cantero (2002) que se lleva a cabo y el corpus de grabaciones que se facilita, simplificarán la labor de responder a algunas de esas cuestiones Desde el punto de vista teórico, creo haber contribuido a una línea de pensamiento libre de las ataduras que la semiología saussereana había impuesto a la fonología estructural. He colaborado en la tarea de asentar las bases de una teoría cabal, aquilatada y rica de la entonación que asegure la buena praxis de los estudiosos. Mi propuesta cumple con varios requisitos exigibles a toda teoría lingüística: no trata de encontrar esencias puras sino que busca hacer una descripción realista y razonable; y parte de una fenomenología del acontecimiento lingüístico por antonomasia: el encuentro cara a cara con el otro donde la co-presencia espacio-temporal de los interlocutores, provoca un intercambio continuo de expresividad.

Esta tesis tiene, en principio, una doble vertiente: por un lado analizar y explorar el concepto de comunicación intercultural como un elemento imprescindible para el aprendizaje de las lenguas y, en segundo lugar, situar dicha competencia en el marco de la enseñanza de las lenguas en el contexto de inmersión. A través de una metodología propia de la investigación cualitativa, se llevó a cabo un análisis, descriptivo e interpretativo, del fenómeno de la interculturalidad en la enseñanza y aprendizaje de lenguas extranjeras, específicamente en el contexto de inmersión sociocultural, ayudándonos también de un estudio práctico, con enfoque etnográfico, realizado con estudiantes universitarios norteamericanos que aprenden español como lengua extranjera en contexto de inmersión, en este caso en México y en España.Entre las conclusiones, destaca la necesidad de reformular los programas de inmersión lingüística y cultural para el aprendizaje de lenguas extranjeras, tan difundidos hoy en día en todo el mundo. / This thesis has a double dimension: on the one hand, it analyses and explores the concept of intercultural communication as an essential element for language learning; on the other hand, this concept is established in the learning language frame, but applied in a full immersion context. A descriptive and interpretative analysis has been made through a qualitative methodology focusing the intercultural phenomena in the teaching-learning process of foreign languages, specifically in the context of socio-cultural full immersion. We also needed a practical study, that is to say, putting into focus an ethnographic vision accomplished by university American students who learned Spanish as a foreign language in the context of full immersion. In this particular case, it was made in the countries of Mexico and Spain. Among the conclusions, I want to emphasize the necessity of reformulating the linguistic and cultural programs in order to serve one's foreign languages apprenticeship widely known nowadays.

El objeto de esta tesis está representado por las repeticiones de palabras parciales, palabras que, además de las letras regulares, pueden tener un número de símbolos desconocidos,llamados símbolos "agujeros" o "no sé qué". Más concretamente, se presenta y se resuelve una extensión de la noción de repetición establecida por Axel Thue. Investigamos las palabras parciales con un número infinito de agujeros que cumplen estas propiedades y, también las palabras parciales que conservan las propiedades después de la inserción de un número arbitrario de agujeros, posiblemente infinito. Luego, hacemos un recuento del número máximo de 2-repeticiones distintas compatibles con los factores de una palabra parcial. Se demuestra que el problema en el caso general es difícil, y estudiamos el problema en el caso de un agujero. Al final, se estudian algunas propiedades de las palabras parciales sin fronteras y primitivas (palabras sin repeticiones) y se da una caracterización del lenguaje de palabras parciales con una factorización crítica.

This research looks into literary translations from Korean into English right after the Korean War (1951 to 1975), comparing them to the translations published in the later years of truce and development (1976 to 2000). The aim is to discern to what extent a historical situation of interest in another culture rises in parallel to the demand for literary translations from that culture. The comparison shows no direct correlation between one and the other, suggesting that the translation flows have a logic on its own. However, several relations are displayed. The more volumes in the flow and the longer the cultural exchange, the wider the availability of agents (translators, editors, publishers), and the more specialized they become. The presentation discourses also specialize, becoming more target-oriented. As the flow grew, Korean literature was presented in more specific terms; translation and translators lost visibility; and the commercial aim becomes more noticeable. / Este estudio investiga la traducción literaria coreano-inglés en Estados Unidos tras la Guerra de Corea (1951 a 1975) en comparación con la producción en los posteriores años de desarrollo (1976 a 2000). Su objetivo es dilucidar el alcance de la relación entre una situación histórica de interés en otra cultura y la demanda de traducciones literarias de esa cultura. La comparativa muestra la falta de una relación directa y sugiere que los flujos traductores tienen una lógica propia. Igualmente, muestra varias relaciones. A mayor número de volúmenes e intercambio cultural, mayor disponibilidad de agentes (traductores, agentes literarios, editores), y mayor la especialización de los mismos. Los discursos que representan el flujo también se especializan, orientándose a la cultura meta. Al aumentar el flujo, la literatura coreana se presenta en términos más específicos, la traducción y los traductores pierden visibilidad y se acentúa el fin comercial de las obras. / Aquest estudi investiga la traducció literària coreà-anglès a Estats Units al període posterior a la Guerra de Corea (1951 a 1975) en comparació a la producció en anys de bonança (1976 a 2000). Es tracta de comprovar si una situació històrica d’interès en una altra cultura té una correlació directa amb la demanda de traduccions literàries d’aquesta cultura. La comparació no mostra una relació directa i suggereix que els fluxos traductors tenen una lògica pròpia. A més, mostra altres correlacions. Quants més volums e intercanvis culturals, major disponibilitat d’agents (traductors, agents literaris, editors) i més especialitzats. Els discursos que presenten el flux també s’especialitzen, orientant-se cap a la cultura meta. A un flux més voluminós, la literatura coreana es presenta en termes més específics, la traducció i els traductors perden visibilitat i s’accentua la finalitat comercial de les obres.

The purpose of the present study is to investigate the influence of first language (L1) patterns on the acquisition of Greek as a foreign language (L2) by Spanish/Catalan L1 learners, as well as to determine whether L2 proficiency level and stays in the target- language country have an effect on such influence. More specifically, the current study aims to explore an under-researched crosslinguistic phenomenon which concerns the expression of EXPERIENTIAL STATES. In Spanish and Catalan, EXPERIENTIAL STATES tend to be expressed by means of periphrases composed by the verbs tener/tenir (“to have”), dar/donar (“to give”) or hacer/fer (“to make”) and a noun, whereas in Greek the equivalent experience tends to be expressed with a single verb (experiential verbs) (e.g., tener hambre/ tenir gana vs. πεινάω /pináo/ “to be hungry”, me da vergüenza/ em fa vergonya vs. ντρέπομαι /drépome/ “to feel embarrassed”). Native speakers of different languages tend to describe the same events or thought using different thinking-for-speaking patterns (Berman & Sloman, 1994). These patterns acquired in childhood tend to be resistant to reconstruction in adult Second Language Acquisition (SLA) (Slobin, 1991, 1993, 1996a), and are often transferred by L2 learners (Cadierno, 2004, 2008, 2010; Han & Cadierno, 2010). Following this line of inquiry, the present study aims to examine whether the dissimilarity in the L1-L2 patterns regarding the construal of the EXPERIENTIAL STATE (Langacker, 2008a) will result in cases of crosslinguistic influence (CLI). The present study takes as a point of departure Cognitive Linguistics’ recent application to SLA studies (Cadierno, 2004; Cadierno & Lund, 2004; Robinson & Ellis, 2008a; Tyler, 2012a). It also discusses its hypotheses and findings in light of conceptualization transfer (Jarvis, 2007, 2011) and the thinking-for-speaking hypothesis (Slobin, 1991, 1993, 1996a). The participants (N=114) were Spanish/Catalan L1 learners of Greek in a formal language setting in Spain. They belonged to five different proficiency levels (from A2 to B2.2 according to the Common European Framework of Reference) and had experienced stays in Greece of various durations. Native speakers of Greek (N=30) were also recruited to provide a baseline for comparison. A battery of instruments (including a grammaticality judgment test (GJT), a written description task, an oral description task, a questionnaire and interviews with the teachers of the language schools under analysis) were designed first-hand for the purposes of the study. Both quantitative and qualitative analyses were performed. The results of the analyses demonstrated that there were significant differences in the way Spanish/Catalan learners of Greek and Greek native speakers construed the EXPERIENTIAL STATES under analysis. Even at advanced proficiency levels, traces of L1 influence were still detected, and the divergence with the native speakers was still significant. This finding suggests that the acquisition of these verbs constitutes a problematic area for Spanish/Catalan learners of Greek. L2 proficiency appeared to be important mainly for the low proficiency levels. L1 influence decreased as proficiency increased. Nevertheless, for the higher proficiency levels in the sample, proficiency did not play such a determining role, since significant differences were not found among these levels. Results indicated that the acquisition of experiential verbs progresses linearly up to a certain level and then stabilizes. The study also showed certain task effects, in the sense that CLI was more clearly exhibited in the recognition task (GJT) than in the production tasks. Stays in the target-language country were found to be beneficial for the acquisition of the patterns under analysis. Participants who had spent more time in Greece were more aware of the target forms and showed fewer instances of L1 transfer. However, the impact of stays abroad was more apparent in the case of pattern recognition (as measured in the GJT), than in the case of actual production (as measured in the picture description tasks). This doctoral dissertation concludes by suggesting that explicit instruction of the patterns under analysis (i.e., direct crosslinguistic comparisons in order to sensitize learners’ awareness) and/or the combination of formal instruction “at-home” with stays in the target language country could potentially lead to a better acquisition of the experiential verbs under study. / El objetivo del presente estudio es investigar la influencia de patrones de la primera lengua (L1) en la adquisición del griego como lengua extranjera (L2) por hablantes nativos de español y catalán, así como también determinar si tanto el nivel de dominio de la lengua, como las estancias en el país nativo de la misma tienen algún efecto en dicha influencia. Más específicamente, el presente estudio se centra en explorar un fenómeno escasamente investigado sobre la influencia entre lenguas que concierne la expresión del ESTADO EXPERIENCIAL. En español y catalán, ciertos ESTADOS EXPERIENCIALES suelen expresarse por medio de perífrasis verbales mientras que en griego tienden a expresarse con un solo verbo (verbos experienciales). Los hablantes nativos de diferentes idiomas tienden a describir los mismos eventos o pensamientos usando diferentes patrones de “pensar para hablar” (thinking-for- speaking) (Berman & Sloman, 1994). Estos patrones adquiridos durante la infancia tienden a ser reacios a reconstruirse en la adquisición de segundas lenguas en la edad adulta (SLA) (Slobin, 1991, 1993, 1996a), y son frecuentemente transferidos por aprendices de la segunda lengua (Cadierno, 2004, 2008, 2010; Han & Cadierno, 2010). Siguiendo esta línea de investigación, el presente estudio tiene el objetivo de examinar si la disparidad entre los patrones de la primera lengua y la segunda con respecto al constructo del ESTADO EXPERIENCIAL (Langacker, 2008a) da lugar a casos de influencia entre lenguas (Crosslinguistic Influence). El presente estudio toma como punto de partida la aplicación reciente de la lingüística cognitiva a los estudios de adquisición de segundas lenguas (Cadierno, 2004; Cadierno & Lund, 2004; Robinson & Ellis, 2008a; Tyler, 2012a). Asimismo, se analizan las hipótesis y los resultados a la luz de la transferencia de conceptualización (conceptualization transfer) (Jarvis, 2007, 2011) y la hipótesis del “pensar para hablar” (Slobin, 1991, 1993, 1996a). Los participantes (N=114) eran estudiantes de griego con L1 español o catalán en un contexto lingüístico formal en España. Pertenecían a cinco niveles de competencia diferentes (desde el A2 al B2.2 según el Marco de Referencia Europeo de Lenguas) y habían tenido experiencias de estancias en Grecia de diferentes duraciones. También se incluyeron hablantes nativos de griego (N=30) con el fin de proporcionar una base para la comparación. Los instrumentos empleados en esta tesis fueron diseñados de primera mano para cumplir con los objetivos del estudio. Los resultados de los análisis han demostrado que existen diferencias significativas en la manera en que los estudiantes de griego con L1 español/catalan y los hablantes nativos de griego interpretan los ESTADOS EXPERIENCIALES objeto de análisis. Incluso en los niveles avanzados, se detectaron indicios de influencia de la primera lengua, y la divergencia con los hablantes nativos fue muy significativa. Este resultado sugiere que la adquisición de estos verbos constituye un área problemática para los estudiantes de griego con L1 español/catalan. El nivel de dominio del idioma parece ser importante principalmente para los niveles bajos. Los resultados han indicado que la adquisición de los verbos experienciales progresa de una manera lineal hasta un cierto nivel y luego se estabiliza. Se ha descubierto que las estancias en el país de la lengua meta son ventajosas para la adquisición de los patrones objeto de estudio. La presente tesis doctoral concluye sugiriendo que la instrucción explícita de los patrones objeto de estudio (p.ej., las comparaciones directas de influencia entre lenguas) y/o la combinación de instrucción formal “en casa” y estancias en el país de lengua meta podrían conducir de una manera potencial a una mejor adquisición de los verbos experienciales objeto de estudio.

En aquesta tesi estudio la "Gramática Catalana predispositiva per a la rnés facilinteligéncia de la española y llatina (1796-1829)" (ms. 1128 de la Biblioteca de Catalunya) de Joan Petit i Aguilar (1752-1829), i en faig l'edició. Deixant de banda referències esparses, d'aquesta gramàtica només s'havia estudiat la teoria ortogràfica (Segarra, 1985).En els primers capítols estudio la vida de Petit i situo la seva obra en unes coordenades històriques i intel.lectuals determinades, amb la finalitat de poder anar més enllà de l'afirmació previsible -i potser tòpica- que es tracta d'un testimoniatge, en un moment històric difícil, d'amor a la llengua. En els altres capítols faig una anàlisi i una valoració de la gramàtica. Crec que el que mostro en el treball pot sintetitzar-se en els sis punts següents.1. No hem d'explicar-nos la redacció de la gramàtica de Petit com a símptoma d'un procés de recuperació lingüística i cultural del país, ni com a testimoniatge d'actituds de "defensa i il.lustració" del català en el segle XVIII. Més aviat cal entendre-la com una resposta normal als estímuls lingüístics i gramaticals ambientals de l'Europa de la seva època: dignificació i difusió dels idiomes vulgars, ensenyament de la pròpia llengua i en la pròpia llengua i inici de la progressiva implantació de les gramàtiques escolars d'aquests idiomes. 2. La gramàtica de Petit és una obra de pretensions didàctiques i pràctiques que cal inserir en la tradició escolar catalana influida per aquests estímuls, com a continuïtat espontània dels textos d'ensenyament de llegir i escriure i de les gramàtiques llatines dels medis docents. L'autor va seguir la teoria gramatical d'aquesta mena d'obres, i no coneixia altres eines teòriques i analítiques que en aquell moment eren més modernes.3. Això no vol dir que l'obra de Petit no reflexioni sobre l'herència teòrica que segueix, ni que no tingui originalitat en aquest aspecte. Petit és original per la seva peculiar concepció de les relacions orgàniques entre les "parts" de la gramàtica i pel caràcter innovador de la seva terminologia descriptiva.4. El caràcter instrumental de l'idioma que volia descriure i la idea que les llengües progressen amb el temps van dur Petit a defensar un model de llengua "conforme vuy se parla", i -efectivament- el codi que va establir s'acostamés a la llengua viva de la seva època que el que proposaven els gramàtics amb els quals podem comparar-lo (Ullastra, Ballot). Així, intentà elaborar una ortografia suposadament fonètica i -en contra de la tradició escrita- va descriure trets com la forma reforçada de l'article i dels pronoms febles. el perfet perifràstic o el datiu possessiu (li sóc pare).5. La voluntat d'elaborar una obra didàctica completa que possibilités plenament que el lector/alumne usés formalment la seva llengua, la decisió d'acostar-se a l'idioma viu i una capacitat d'anàlisi i observació bones fan que l'obra de Petit esdevingui el primer intent seriós i exhaustiu de descripció gramatical del català. La consignació de l'existència de seqüències de pronoms febles amb vocaI epentètica (ens-a-la dóna), el descobriment del caràcter recolzat de l'article, i la idea -expressada amb termes d'ara- que els pronoms febles són morfemes flexius del verb són alguns dels aspectes remarcables d'aquesta descripció.6. La gramàtica de Petit no solament proporciona dades per a l'estudi de l'idioma viu i la teoria gramatical del moment, sinó que en forneix també per a la recerca d'altres temes poc coneguts d'història de la llengua i la cultura catalanes. Així, hom hi podrà trobar informació sobre les idees relatives a la variació diastràtica del català (oposició erudit-plebeu), sobre la tradició escolar catalana de gramàtica llatina o sobre l'ensenyament tradicional de primeres lletres. Moltes d'aquestes informacions, però, només podran valorar-se i aprofitar-se en el context de recerques àmplies de caràcter monogràfic. De moment, l'edició d'aquesta gramàtica posa a l'abast dels estudiosos aquestes informacions, i constitueix un primer pas per fer possibles aquesta valoració i aquest aprofitament. Crec que deixar la gramàtica catalana de Petit inèdita constituïa un luxe que la història de la nostra cultura, pobra aquesta mena de documents, no podia permetre' s. / In this thesis, I study the "Gramática Catalana predispositiva per a la mès facil inteligéncia de la española y llatina" (1796-1829) (ms. 1128 of the Biblioteca of Catalunya) of Joan Petit i Aguilar (1752-1829), and I edit its text.In the first chapters I study Petit's life and place his work in a proper historical and intelectual frame. In the other chapters I analyze and evaluate Petit's grammar. I think every thing l point out can be synthetized in the following:1. Petit's grammar can be explained neither by a symptom of a process of linguistic recovery, nor by an evidence of attitudes of "defensa i il.lustració" of Catalan language in the XVlIIth century. We rather must understand it as a logical answer to the lingustic and grammatical stimuli of its time: dignification and difussion of the vernaculars, the teaching of the mother tongue and the progressive implementation of vernacular school grammars.2. Petit's grammar has didactic and practical aims, and we must insert it in the Catalan school tradition influenced by these stimuli and consider it spontaneous continuity of texts for literacy and latin school grammars.3. Nevertheless, Petit is original because of his personal vision of the relationship between parts of grammar and because of his innovating terminology.4. Petit puts forward a linguístic standard close to spoken language, and his proposals are nearer to the every day Catalan language than those of the authors with which we can compare Petit (Ullastre, Ballot ). Thus, he tried to set a phonetic ortography and to rescue some elements strange to the written tradition.5. In addition to that, the intention of writting a complete didactic work and a good analysing capacity produces the first serious attempt of grammatical description of Catalan language.

In the domain of task-based language teaching (TBLT), researchers have long been interested in exploring the impact of internal task features and conditions on a range of outcomes, such as the occurrence and frequency of conversational episodes (between-participant interaction), interlanguage variation at a particular point in time (performance), and interlanguage transformation over time (development). In the cognitive strand of TBLT explorations, most of the theorizing, and subsequent empirical work, have been guided by the notion of cognitive task complexity, and two particularly influential frameworks have been the Trade-off Hypothesis (Skehan, 1996a, 1998) and the Cognition Hypothesis (Robinson, 2001, 2003). An area which received particular interest from researchers has been determining whether universal task design features exist which systematically influence learners’ interlanguage in predictable ways. However, most research carried to date has focused solely on the impact of task complexity by employing a dichotomy of hypothetically simple and complex tasks, rather than a sequence of tasks. Moreover, in the TBLT domain the role of individual differences, for example L2 proficiency, has been a largely underrepresented construct in both conceptual and empirical work. Given this state of affairs, the objective of the current study was three-fold. First, it aimed to contribute further evidence to the role of task complexity on performance, as measured by general and specific fluency, complexity, and accuracy measures. Second, by employing three tasks of different cognitive complexity levels, rather than a dichotomy, it set out to explore short-term effects of simple-complex task sequencing. Third, it enquired about the role of L2 proficiency by investigating the production of two groups of participants at different stages of competence, as identified through a placement test. In order to address the aforementioned issues, three tasks of different cognitive complexity levels were developed, identified through Needs Analysis (Long, 2005, 2006), and validated by means of participants’ subjective ratings. Cognitive complexity in these tasks was manipulated along two variables form Robinson’s (2005, 2007) Triadic Componential Framework: ±number of elements, and ±reasoning demands. The participants in the study (N=117), were divided into three groups: 1) simple—complex sequencing (N=30), 2) randomized sequencing (N=30), and 3) individual task performance, in which different speakers performed the tasks in its simple, complex, and very complex condition (N=18, N=19, and N=20, respectively). In the sequencing groups, half of the participants were classified as “low proficiency” and half as “high proficiency”. The results of the dissertation have contributed further evidence to the role of cognitive task complexity on performance, with accuracy and lexical complexity being the areas which have shown an increase when task demands were high. The findings revealed a potential role of simple-complex sequencing in promoting more target-like output, but at the same time it was demonstrated that tasks performed in alternative orders presented advantages in other areas of performance: speech rate and lexical complexity. Regarding proficiency, while high proficiency speakers took advantage of increases in cognitive complexity in terms of accuracy, low proficiency speakers did so at the level of structural complexity. The findings obtained were discussed in light of the theoretical task complexity and sequencing models which have guided this work, as well as in light of speech production attention allocation models, and where possible, they were contextualized in light of previous work. / En el área de la enseñanza basada en tareas pedagógicas (TBLT), los investigadores se han interesado por el impacto de las características internas de las tareas sobre la interacción entre los aprendices, la producción en la segunda lengua, y la adquisición. En la línea cognitiva, la investigación conceptual y empírica ha sido guiada por la idea de la complejidad cognitiva de las tareas, Trade-off Hypothesis (Skehan, 1996a, 1998) y Cognition Hypothesis (Robinson, 2001, 2003) siendo los marcos teóricos particularmente influyentes. Una parte substancial de las investigaciones se ha centrado en determinar si existen características universales en el diseño de las tareas que influyen en la interlengua de manera sistemática. Sin embargo, la mayoría de los estudios realizados hasta ahora han investigado el impacto de la complejidad cognitiva en dos tareas diseñadas como simples y complejas, es decir, una dicotomía, y no una secuencia de tareas. Además, en el área de TBLT el papel de las diferencias individuales, tales como la proficiencia en la segunda lengua, no ha recibido suficiente atención tanto en la investigación teórica como en la empírica. El objetivo del presente estudio es llenar estos huecos investigando la producción moderada por la complejidad cognitiva de la tarea, la secuenciación de las tareas, y la proficiencia en la segunda lengua. Se desarrolló una secuencia de tres tareas, cuya complejidad cognitiva fue manipulada a través de dos variables de Triadic Componential Framework (Robinson, 2005, 2007): ±número de elementos y ±razonamiento. Los participantes en el presente estudio (N=117) fueron divididos en tres grupos: secuenciación de simple a compleja (N=30), secuenciación aleatoria (N=30), y 3) producción individual de tareas, en la cual diferentes participantes realizaron las tareas en su condición simple, compleja, y muy compleja (N=18, N=19, y N=20, respectivamente). En los grupos que realizaron secuencias de tareas, la mitad de los participantes fueron clasificados como de “proficiencia baja” y la otra mitad como de “proficiencia alta”. Se demostró que el aumento cognitivo llevó a más precisión y complejidad lingüística, lo cual confirma los resultados de la investigación previa. Los resultados también revelaron un posible papel de la secuenciación de simple a compleja en promover la precisión lingüística. En cuanto al efecto de la proficiencia, mientras que la complejidad cognitiva benefició a los participantes de proficiencia alta en el área de la precisión lingüística, en el otro grupo fue el caso en el área de complejidad estructural.

L'objectiu d'aquesta tesi és definir el concepte d'esdeveniment i fer una proposta sobre la representació dels esdeveniments en la llengua catalana. El treball combina la revisió de bibliografia semàntica, sintàctica, pragmàtica, i de filosofia del llenguatge amb l'anàlisi qualitativa de quinze textos orals del Corpus de català contemporani de la Universitat de Barcelona. Els capítols 2 i 3 defineixen els criteris bàsics per a la caracterització dels esdeveniments. El capítol 2 distingeix les relacions objectives entre les entitats que participen en una situació, de la visió subjectiva que té el parlant d'aquestes relacions, i situa la tesi en relació amb la segona perspectiva. En el capítol 3 es revisen deu tipologies d'esdeveniments, entre les quals Vendler (1957), Mourelatos (1978), Pustejovsky (1991) i Jackendoff (1991). Aquest capítol mostra que la major part dels criteris que tenen en compte aquests autors es poden agrupar en dues nocions bàsiques: la DIMENSIONALITAT (de la qual formen part la perfectivitat, la telicitat, la idea de límits i la quantificació) i la DIRECCIONALITAT (que es relaciona amb la propietat de dinamicitat i amb la idea de canvi d'estat). Sobre la base d'aquests dos paràmetres, es proposa una tipologia de quatre esdeveniments bàsics: (a) ESTATS DIMENSIONALS, (b) ESTATS NO DIMENSIONALS, (c) PROCESSOS i (d) ACCIONS. El capítol 4 s'ocupa de la representació oracional dels esdeveniments. Aquest capítol parteix de la hipòtesi que la flexió temporal (aspecte i temps) domina els altres constituents de l'oració en la representació dels esdeveniments, i que quan la flexió és no marcada la representació depèn de la combinació de les propietats semàntiques del predicat, els arguments i els adjunts. Per comprovar aquesta hipòtesi, s'analitza, en primer lloc, la relació entre, d'una banda, els paràmetres de conceptualització dels esdeveniments i, d'altra banda, l'aspecte i la localització temporal (que inclou el temps, l'orientació i la distància temporal), que són codificats en la flexió verbal. La conclusió a què s'arriba és que els aspectes són diferents manifestacions de la dimensionalitat i de la direccionalitat, mentre que la localització temporal és una relació díctica entre la situació i un punt de referència en el temps. En segon lloc, es fa una caracterització del significat fonamental del present i dels pretèrits de mode indicatiu en català i es mostra de quina manera aquests temps contribueixen a la representació oracional dels esdeveniments. En tercer lloc, i sense cap pretensió d'arribar a conclusions definitives, es fan algunes reflexions sobre la contribució de predicats, arguments i adjunts a la representació dels esdeveniments. Es defensa la idea que els adjunts aspectuals determinen el tipus d'esdeveniment que codifica l'oració, mentre que els adjunts temporals afecten només la localització temporal. Quan l'oració no conté adjunts aspectuals, el predicat i els arguments representen composicionalment la visió que té el parlant de la situació. El darrer capítol de la tesi, previ a les conclusions, tracta la representació textual dels esdeveniments. Aquest capítol evidencia que la dimensionalitat i la direccionalitat que el parlant atribueix a la situació que vol descriure no es representen només en els nivells morfològic, lèxic i oracional, sinó que condicionen, també, l'organització del discurs. En primer lloc, la dimensionalitat es manifesta en la distinció entre la presentació sintètica i l'analítica de les situacions, així com en la relació de coherència aspectual entre les oracions que descriuen analíticament una mateixa situació. En segon lloc, la direccionalitat determina, entre d'altres factors, l'ordre en què el parlant presenta les situacions que mostren aspectes d'un mateix esdeveniment. Al mateix temps, aquest capítol explora l'estructura informativa del text, que té relació amb la forma de recuperació (sintètica o analítica) dels esdeveniments. / The purpose of this dissertation is presenting a unified account of events and their representation in Catalan sentence and discourse. The work combines philosophical, semantic, syntactic, and pragmatic approaches to eventuality, aspect and tense. Events are defined as ways of conceptualizing world experience on the basis of two primitive parameters, DIRECTIONALITY and DIMENSIONALITY, which include most of the semantic properties traditionally attributed to situation types. It is said that directionality depends on the cognitive capacity to perceive movement, which is related to the properties of dynamism or process in time, and change of state. On the other hand, dimensionality is said to depend on the cognitive ability to see objects, concepts and situations (dimensionally). The properties of perfectivity, telicity, bounding, and quantification are related to this primitive. In Catalan sentences, dimensionality is coded by verbal aspect morphology, while directionality depends on the lexical meaning of the verb. Temporal location morphology (which includes tense, orientation, and temporal distance) does not mark dimensionality nor directionality, but relates deictically a described situation to a reference time. However, anterior tenses are pragmatically interpreted as non dimensional. Whenever verbal forms are not marked for aspect, nor for anteriority, the speaker's view of a situation is coded compositionally, i.e. by the combination of the eventual meaning of predicate, arguments and adjuncts. In discourse, dimensionality determines whether a situation is described synthetically or analytically. In analytical representations, the dimensionality of each substitution is conditioned by the dimensionality of the whole. At the same time, the directionality of the event determines (among other factors) the order of sentences in a discourse unit.

Aquesta tesi inclou dues parts que poden ésser destriades. D'una banda, els capítols I i II ("Llengües en contacte" i "La comunitat lingüística catalana") i de l'altra, els capítols III i IV ("El procés de minorització" i "La facilitació"). Els dos capítols inicials, però, no tenen un valor exclusivament propedèutic o introductori ja que, per exemple, la revisió crítica de la història i dels usos del terme diglòssia forneix els clements bàsics sobre els quals es pot elaborar una interpretació antiformalista (en el sentit d'usos lingüístics formals), no literària i no elitista dels processos de substitució lingüística. Pel que fa al concepte bilingüisme -si considerem la seva dilatada i contradictòria evolució- és evident que cal desentendre-se'n, per tal com es tracta d'un concepte ideològic i no científic. Tanmateix, substituir-lo pel terme diglòssia -en el cas de la comunitat lingüística catalana- implicaria sortir del foc i anar a caure a les brases, llevat que hom estigui disposat a acceptar que la diglòssia és un fenomen pràcticament universal.Per contra, m'he servit de la noció "llengües en contacte" -que és molt més operativa- i he preferit substituir "diglòssia" per "conflicte lingüístic", partint de la base que la diglòssia implica (en la concepció original de Ferguson) estabilitat, modes d'adquisició radicalment diferenciats i distribució funcional complementària, i és evident que cap d'aquestes condicions no s'acompleix en el cas del contacte lingüístic del català (d'una banda) amb el francès, l'italià o el castellà (de l'altra).Del segon capítol, retindria especialment l'evidència que els problemes de la disgregació lingüística són difícilmente explicables, des del punt de vista de la lingüística estricta, ja que es plantegen, es desenvolupen i es resolen (quan es resolen) en el camp dels usos lingüístics. Més exactament, he dit que el tema de la unitat de la llengua s'ha plantejat gairebé per atzar en el domini de la filologia i que el contraatac lingüístic resulta inadequat, ja que amb arguments exclusivament filològics no és possible demostrar l'existència real d'una comunitat lingüística -amb els seus límits espacials i humans- llevat que s'estigui disposat a negar, contra tota evidència, que les llengües no existeixen per elles mateixes, sinó a través dels seus parlants i de l'ús que aquests en fan.Per tant, són aquestes i d'altres que ara no detallo les constatacions que proporcionen una basc objectiva al raonament seguit en el tercer i quart capítol i a les conclusions que se'n desprenen.A partir del tercer capítol, m'he endinsat en l'anàlisi de la situació minoritària; he prcs en consideració les caractcrístiques definitòries proposades per Lluís V. Aracil i, sobretot, he partit d'una hipòtesi cabdal a l'hora de comprendre totes les afirmacions posteriors: la situació minoritària es deriva d'un vast procés històric, social, econòmic... que denominem modernització i constitueix, al mateix temps, l'altra cara de la moneda de la difusió i la implantació de la llengua nacional. Per tant, el que he fet és molt senzill: m'he oblidat de l'obsessió persistent de parlar de les ensulsiades històriques de la llengua catalana i el que m'he plantejat en primer terme ha estat la forma com es va produir l'interessantíssim fenomen històric de la consolidació de les llengües nacionals europees i, més específicament, del francès, l'italià i el castellà, que són les que afecten a la comunitat parlant del català. Penso que aquest és, sens dubte, el punt decisiu de l'enfocament que aqucsta tesi proposa, ja que plantejar-se la qüestió del procés de substitució lingüística del català des del punt de vista de l'expansió dc les llengües nacionals amb qui competia, trenca radicalment amb el que he denominat «discurs efusiu» de la història de la llengua catalana.Partint de la consideració de tres grans blocs de factors decisius en la implementació de la situació minoritària del català (les condicions històriques i socio-econòmiques, la política lingüística dels Estats europeus i els mecanismes psico-socials), he arribat a la conclusió que els factors estrictament legislatius i jurídics (als quals tanta atenció s'ha atorgat, tradicionalment) han estat hipervalorats i incorrectament avaluats. A banda, he introduït un concepte (la facilitació) a l'entorn del qual gira una part substancial de les conclusions d'aquesta tesi.En condicions òptimes per a una ràpida resolución del conflicte lingüístic que suposi la desaparició de la llengua recessiva, és absolutament imprescindible que -de forma simultània a l'exercici de les pressions històriques i socio-econòmiques, legislatives i psico-socials, les estructures dc l'Estat i llurs capacitats administratives proporcionin les condicions necessàries per a un procés que proposo de denominar de facilitació del coneixement i de l'ús de la llengua expansiva. Aquèst procés es deu a l'efecte conjunt d'una sèrie de condicions objectives: la mobilitat social, els desplaçaments, la implantació escolar i els ritmes d'alfabetització, la influència dels mitjans de difusió, les pautes dominants en la interacció entre els individus, la centralització administrativa...El que es pretén demostrar, al llarg del quart capítol, és que aquest punt òptim de fàeilitació -pel que fa a la comunitat catalana- s'assolí al llarg d'un període que abasta aproximadament la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del XX. Per tal com no hi ha cap argument científic per demostrar que la lleialtat lingüística dels parlants del català a França, Espanya i Itàlia divergia ab ovo, la meva hipòtesi és que els decalatges cronològics entre els diferents països de llengua catalana -pel que fa a la recessió lingüística- s'expliquen en base a l'existència d'asincronismes evidents, referits a la modernització dels respectius estats i als moments històrics en què s'assolí l'índex màxim de facilitació del coneixement i l'ús de les llengües nacionals respectives.Per tant, si s'observa la recessió del català des de la perspectiva de l'expansió de les llengües nacionals en cadascun dels tres estats, s'observa que els diferents ritmes de la recessió no depenen tant de la resistència oposada al desplaçament per la part afectada de la nostra comunitat com de l'eficàcia i de la velocitat amb què els estats respectius difongueren i imposaren la que havia estat definitivamente assenyalada com llur llengua nacional. Per tant, d'aquestes dues operacions (difondre i imposar), la primera fou més important i decisòria que la segona, a l'hora d'entendre per què el català reculava, aquí o allà, amb major o menor embranzida.De tots els factors compromesos en la facilitació del coneixement i l'ús de la llengua nacional, m'he centrat -en la segona part del darrer capítol- en l'anàlisi ponderada dels respectius ritmes d'implantació escolar a França, Espanya i Itàlia, d'acord amb les peripècies històriques viscudes pels tres estats, al llarg dels segles XVIII i XIX. En síntesi, es pot comprovar com aquest punt òptim s'assolí al llarg d'una franja que abastaria els quaranta anys transcorreguts entre la fi de la I Guerra Mundial, per a l'Estat francès; entre els anys trenta i cinquanta, per a l'Estat espanyol; la dècada dels seixanta, per a la ciutat de l'Alguer.

L'objectiu principal d'aquesta tesi és la formulació d'un sistema de redacció de definicions lexicogràfiques per a diccionaris generals del català que redueixi al mínim els efectes de circularitat, que no limiti a priori el conjunt d'elements disponibles de la metallengua, que estableixi amb rigor els criteris d'utilització de la metallengua i que elimini la redundància en la descripció lexicogràfica. La formulació d'aquest sistema parteix de certes anàlisis teòriques sobre el mètode de descripció lexicogràfic, les seves mancances i les seves necessitats de sistematització descriptiva. Les aportacions teòriques de la tesi se centren en: 1. La sistematització dels criteris de delimitació dels objectes de descripció (les entrades de diccionari); 2. L'anàlisi dels diccionaris com a model estructurat del lèxic i la revisió d'algunes aportacions de la lexicografia computacional y dels lèxics electrònics; 3. L'estudi de les característiques semàntiques que incideixen o haurien d'incidir en la forma de les paràfrasis de definició; i 4. L'estudi de la definició lexicogràfica, a partir de les contribucions de la lexicografia teòrica i la presentació original de certs aspectes teòrics sobre l'equivalència definit-definició.El principal objectiu de la tesi s'aconsegueix amb la proposta d'un conjunt nuclear de metallengua de definició integrada en un sistema adequat que estableix els mecanismes de projecció d'una metallengua total del diccionari. La proposta plantejada en aquesta tesi reuneix les següents propietats:a) Supera els problemes descriptius dels vocabularis controlats, i aprofita els seus avantatges pel que fa a l'organització estructurada del diccionari.b) Permet descriure de manera organitzada el significat lèxic i concentrar en un petit grup de mots (mínim, d'acord amb els arguments exposats en la tesi) totes les desviacions estructurals i metodològiques del diccionari.c) Integra per a la seva aplicació la caracterització completa d'un nivell axiomàtic que és la base de la projecció estructurada de tot el diccionari.La consecució de l'objectiu principal d'aquest treball i la demostració de les seves hipòtesis s'inscriuen en el marc general d'una concepció de la lexicografia metodològicament renovada, amb una visió integrada dels aspectes teòrics, computacionals y aplicats de la descripció lèxica, però alhora respectuosa amb les claus interpretatives dels diccionaris convencionals, i molt especialment amb la utilització de la llengua natural com a mitjà d'expressió de les definicions i, per tant, com a metallengua de descripció del lèxic. / The main goal of this thesis is the formulation of a system able to construct lexicographic definitions in monolingual dictionaries of Catalan. Such a system should minimize the deviation effects of circularity, without any aprioristic restriction on the set of elements belonging to the description metalanguage, rigorously establishing the application criteria of the metalanguage and avoiding redundancy in lexicographic description.The formulation of the system proposed derives from certain theoretical analysis on the lexicographic description method, and especially on its lacks and its needs of sistematization. The theoretical contributions of this thesis are focussed in: 1. The systematization of the relevant delimitation criteria in order to define the objects of description (dictionary entries); 2. The analysis of dictionaries as a structured model of the lexicon and the review of several contributions from computational lexicography and electronic lexicons; 3. The study of semantic aspects relevant (or that should be taken as relevant) in order to establish the form of definition paraphrases; and 4. The study of lexicographic definition from the point of view of the contributions of theoretical lexicography, and the original presentation of different theoretical implications on the equivalence between the word defined and its definition.The main goal of this thesis is achieved by means of the proposal of a nucleus of a definition metalanguage integrated in a suitable system that clearly establishes the projection devices in order to obtain the global metalanguage of the dictionary. The proposal given in this thesis presents the following properties:a) Avoids the descriptive underlying problems in controlled vocabularies, taking profit from their advantages with regards to the structured organization of the dictionary.b) Allows to describe in an organized way the lexical meaning and to concentrate in a reduced set of words (that should be taken as the minimum, according to the reasons exposed in the thesis) all the structural and methodological deviations of the dictionary.c) Integrates the complete description of an axiomatic level, which is the base of the structured projection of the dictionary.The achievement of the principal goal of this work and the demonstration of its hypothesis must be included in the general framework of an innovative conception of lexicography, that takes into account both practical, computational, and theoretical aspects of lexical description, without putting aside the interpretative keys of conventional lexicography, especially those referred to the use of natural language as a way to express definitions and, consequently, as a descriptive metalanguage of the lexicon.