Aquesta recerca es va desenvolupar al Perú, país d'economia emergent i de renda mitjana-alta. Si bé té un creixement econòmic sostingut, els seus indicadors de pobresa no disminueixen al ritme del seu creixement i el seu nivell d'iniquitat econòmica continua essent un dels més elevats de l'Amèrica Llatina. L'objectiu d'aquesta recerca és comprendre i explicar la relació que s'estableix entre les empreses i les famílies que incentiven la reducció de la pobresa en l'àmbit rural. Els resultats contribueixen a entendre l'aportació que el sector privat pot fer en la reducció de la pobresa rural. La recerca s'ha fet d'acord amb el mètode qualitatiu, basat en l'estudi de quatre casos, de dues empreses financeres: la Financiera Confianza i la Caja Municipal de Ahorro y Crédito del Cusco, i de dues empreses extractives: la Minera Yanacocha i el Grupo Energético Aguaytía. El marc conceptual sobre la responsabilitat social s'ha basat en les teories d'Archie B. Carroll, Michael Porter i Mark Kramer, els quals identifiquen quatre tipus de relacions: econòmica, legal, ètica i filantròpica. I en tres teories endògenes sobre la reducció de la pobresa: la capitalització dels actius físics de la població pobra, d'Hernando de Soto; el desenvolupament de les capacitats humanes, d'Amartya Sen, i l'accés als mercats, de C. K. Prahalad, coneguda com el model de la "base de la piràmide" (BOP). D'acord amb les conclusions obtingudes, la relació entre l'empresa i la família ha contribuït efectivament a reduir la pobresa. Dels quatre tipus de relació empresa- família, el tipus de relació preponderant és l'econòmica, seguit de l'ètica i de la filantròpica. A partir de l'anàlisi dels casos, es comprova que les famílies rurals han utilitzat, principalment, dues de les estratègies esmentades per superar la pobresa: l'estratègia d'accés als mercats, enunciada per C. K. Prahalad, i l'estratègia de desenvolupament de capacitats, enunciada per Amartya Sen. L'estratègia de valorització dels actius físics, proposada per De Soto, acompleix una funció en la disminució de la vulnerabilitat social, és a dir, a evitar que les famílies que van superar la pobresa hi tornin a caure. Això confirma el potencial contributiu del sector privat en la reducció de la pobresa rural. / La presente investigación se desarrolló en el Perú, país de economía emergente y de renta media alta. Aún cuando cuenta con un crecimiento económico sostenido, sus indicadores de pobreza no disminuye al ritmo de su crecimiento y su nivel de inequidad economica sigue siendo uno de los más altos en latinoamerica. El propósito de esta investigación es comprender y explicar la relación establecida entre las empresas y las familias que incentivan la reducción de la pobreza en el ámbito rural. Los resultados contribuyen a la comprensión del aporte que puede hacer el sector privado en la reducción de la pobreza rural. La investigación se realizó con el método cualitativo, basado en cuatro estudios de casos; dos empresas financieras: La Financiera Confianza, La Caja Municipal de Ahorro y Crédito del Cusco, y dos empresas extractivas: la Minera Yanacocha y el Grupo Energético Aguaytía. El marco conceptual sobre la responsabilidad social se basó en las teorías de Archie B. Carroll y Michael Porter y Mark Kramer. Quienes han identificado cuatro tipos de relaciones: económica, legal, ética y filantrópica. Y tres teorías endógenas sobre la reducción de la pobreza; la capitalización de los activos físicos de la población pobre de Hernando de Soto; el desarrollo de las capacidades humanas de Amartya Sen, y el acceso a los mercado de C.K. Prahalad, conocida como el modelo de la Base de la Pirámide, BOP. Según los hallazgos la relación entre la empresa y la familia ha contribuido efectivamente en la reducción de la pobreza. De los cuatro tipos de relación Empresa-Familia; el tipo de relación preponderante es la económica, seguido del tipo de relación ética, y la relación filantrópica. De acuerdo con el análisis de los casos, se comprueba que las familias rurales han utilizado, principalmente dos de las estrategias mencionadas para superar su pobreza; la estrategia de acceso a los mercados, enunciada por C. K. Prahalad, y la estrategia de desarrollo de capacidades, enunciada por Amartya Sen. La estrategia de valorización de activos físicos, propuesta por De Soto, cumple una función en la disminución de la vulnerabilidad social, es decir en evitar que las familias que superaron la pobreza vuelvan a caer en ella. Confirmando de esta manera el potencial contributivo del sector privado en la reducción de la pobreza rural. / This research was undertaken in Peru. Peru is a country with an emerging economy, growing at an average annual rate of 7% per annum, and middle income country. Nevertheless, its poverty and economic inequality indicators are among the highest in Latin America. The aim of this research is to understand and explain those relationships established between business and families that promote poverty reduction in rural areas. This research was developed using a qualitative method based on four case studies; two finance companies: Financiera Confianza, Caja Municipal de Ahorro y Crédito del Cusco and two extractive companies: Yanacocha Mining Company, Aguaytia Energy Group. The conceptual framework relating to social responsibility is based on the theories of Archie B. Carroll, Michael Porter and Mark Kramer, who recognize four kinds of relationships between business and families: economic, legal, ethical and philanthropic. In addition, they acknowledge three endogenous theories of poverty reduction: Hernando de Soto's theory of asset capitalization of the impoverished, the human capability development of Amartya Sen, and C.K. Prahalad's market access theory, known as the Base of the Pyramid model (BOP.) The findings of this research demonstrated that the relationship between business and families has contributed to poverty reduction in rural areas. Of the four kinds of relationships, the economic type predominated, followed by the ethic and philanthropic relationships. According to the case analyses, the participating rural families primarily employed two strategies in order to overcome their poverty: the market access model of C.K. Prahalad and Sen's capabilitiy development strategy. Furthermore, the asset capitalization theory of De Soto contributed to decreases in social vulnerability; that is to say, it helps ensure that rural families do not return to poverty. These outcomes confirm the strength of the private sector's contribution to rural poverty reduction.

A les primeres dècades de la catorzena centúria la vestimenta catalana (i en general, la d’Occident) és sacsejada per novedoses formes que canvien la silueta dels seus portadors tant masculins com femenins. Al mateix temps, aquestes vestidures s’adornaren amb un creixent i refinat luxe que transpassà els reduïts límits dels cercles cortesans i aristocràtics per abastar a grups socials com la burgesia enriquits pel comerç o els negocis i que es podien permetre destinar un elevat dispendi per al seu guarda-roba. El centre cronològic de més interès pel que fa a l’evolució vestimentària de Catalunya arrenca als anys 40 i acaba a finals dels 80, amb una dècada entremig, 1340-1350, que es rebel•la fonamental per a la generalització d’importants canvis en la indumentària. Tot i així, els límits cronològics han estat a vegades ampliats als segles XIII o XV quan així ho ha requerit l’estudi dels antecedents o de l’evolució tipològica d’una determinada peça de vestir. El treball s’ha basat en l’estudi dels principals vestits externs, de les vestidures anomenades a l’època subiranes. La més estesa és la cota de la qual les imatges artístiques ens han permès identificar diverses variants tipològiques que hem denominat cota A, cota B, cota C, cota talar i cota ardia. Al costat de les cotes s’han considerat altres vestits externs com l’aljuba, el pellot, el curtapeu i el gipó. Tanmateix, l’estudi abasta també els vestits interiors que acompanyaven als exteriors com la gonella, la gonella encordada i la samarra així com el mantell i la gramalla que eren considerats peces d’abrigall. L’establiment de tipologies de diferents peces de vestir i la seva evolució cap a noves formes s’ha basat en l’anàlisi de fonts documentals, literàries, iconogràfiques i arqueològiques. Un apartat preferent d’aquest treball és el constituït per l’anàlisi de les lleis sumptuàries. En el decurs del segle XIV les autoritats dictaren a diverses ciutats i poblacions del territori europeu diverses ordinacions destinades a limitar el creixent luxe vestimentari i les supèrflues despeses que aquest comportava. Les lleis sumptuàries catalanes que han estat examinades en aquest estudi són les de Barcelona, Cervera, Mallorca i Berga. En definitiva, la indumentària esdevení un autèntic codi que no havia de ser transgredit ja que establia i feia reconeixibles jerarquies i funcions. Tanmateix, a mesura que va evolucionant el segle XIV, el llenguatge de la vestimenta coneix insistents intervencions del poder, tant del civil com del religiós, per a regular-lo i, en definitiva, “domesticar-lo”. / In the first decades of the fourteenth century the Catalan outfit (and in general the West) is shaken with innovative ways that change the shape of its wearers, both male and female. At the same time these garments were adorned with a growing and refined luxury which went over the narrow limits of the court and aristocratic circles to encompass social groups such as the bourgeoisie enriched by trade or business who could afford to spend a large expense in their wardrobe. The chronological center of most interest regarding the evolution of Catalonia dress starts in the 40s and finishes in late 80s, with a decade in between, from 1340 to 1350, which reveals fundamental to the spread of important changes in clothing. However, the chronological limits have been sometimes extended to the thirteenth or fifteenth when so has required the study of history or the typological evolution of a particular garment. The work is based on the study of the major suits outside the garment, called at the time “subiranes”. The most widespread is the “cota”, of which its artistic images have permitted the identification of several typological variants which we have called cota A, cota B, cota C and cota ardia. Beside the cota other external dresses have also been considered such as l'aljuba, el pellot, el curtapeu i el gipó. However, the study also covers internal suits accompanying the outer skirt, such as la gonella, la gonella encordada i la samarra as well as el mantell i la gramalla which were considered coat pieces. The establishment of various types of garments and their evolution into new forms is based on the analysis of documentary sources, literary, archaeological and iconographic. A preferred section of this paper is constituted by the analysis of the sumptuary laws. During the fourteenth century the authorities dictated in several cities and towns throughout Europe several ordinances designed to limit the growing luxury in dressing and the wasteful expending this entailed. Catalan sumptuary laws that have been examined in this study are in Barcelona, Cervera, Majorca and Berga. In short, the clothes became a real code which should not be violated since it established and made recognizable hierarchies and functions. However, while the fourteenth century evolves, the language of dress knows persistent interventions.

L'objectiu central de la tesi és estudiar els processos que permeten aconseguir un desenvolupament local a llarg termini de les ciutats mitjanes a partir de la implantació d'una gran infrastructura com el Tren d'Alta Velocitat (TAV). Es parteix de la hipòtesi que el desenvolupament local urbà a partir del TAV depèn de factors objectius i de factors subjectius (dels subjectes), uns factors que prenen una forma particular en el desenvolupament de les ciutats mitjanes. La tesi es divideix en una primera part teòrica i segona de més aplicada.Diversos autors han arribat a la conclusió que la relació tradicional que s'ha donat entre les infrastructures de transport i territori parteix d'uns paradigmes deterministes, que s'exemplifiquen amb una relació de "causa-efecte". Per aquest motiu, s'han criticat els estudis sobre els efectes socioeconòmics de les infrastructures de transport, així com el mateix concepte d'"efecte". Aquesta crítica es repeteix els estudis sobre el TAV i les ciutats mitjanes, que arriben a la conclusió que el desenvolupament econòmic no és un fet automàtic i que no es poden predir les conseqüències a mig i llarg termini del TAV.El desenvolupament local a partir del TAV, doncs, estaria relacionat amb tres elements principals. En primer lloc, entendre que la ciutat -i el territori- és un fenomen complex i, com a tal, cal abordar-lo des de la teoria dels sistemes complexos. En segon lloc, la gran infrastructura ha de convertir-se en un recurs endogen (interconnexió amb la xarxa local d'actors i territorialització en el milieu de la ciutat) per a que pugui contribuir al desenvolupament. En tercer lloc, la dinàmica de governance dels actors és primordial, i es divideix en la gestió interna de la xarxa local (projecte local) i la gestió multinivell de les administracions.En base als referents teòrics, es construeix una metodologia per avaluar el grau de desenvolupament local que ha comportat el TAV en tres ciutats mitjanes de l'arc mediterrani europeu, Lleida, Avinyó i Novara, situades respectivament a Espanya, França i Itàlia. La metodologia preveu l'estudi d'aspectes tècnics de la ciutat com els de transport (Posició territorial de la ciutat a partir del TAV, Característiques de l'estació TAV), urbanístics (Model urbanístic a escala municipal/urbana, Model urbanístic a escala de l'estació) i econòmics (Diferents projectes econòmics de la ciutat relacionats amb el TAV). També preveu l'estudi d'aspectes organitzatius externs (Els agents supralocals i els seus projectes, Grau de conflictivitat i cooperació en les relacions dels agents locals i supralocals) i interns (Capacitat de creació d'un projecte de ciutat a partir del TAV, Agents que participen en el projecte local i la seva dinàmica, Àmbit territorial dels projectes). Finalment s'efectua una avaluació del procés i dels resultats del desenvolupament local.Com a conclusió es demostra que el procés de desenvolupament local a partir de les grans infrastructures de transport depèn, en bon part, de la capacitat de governance. Depèn, per un cantó, de la capacitat dels agents locals d'elaborar un projecte de desenvolupament i liderar unes estratègies d'aprofitament i, de l'altre, de la capacitat dels agents del territori (estatals, regionals, locals) de crear aliances i cooperació per planificar la infrastructura de transport. Finalment es presenten un seguit de recomanacions a les ciutats que volen planificar l'arribada del TAV per a que contribueixi a un desenvolupament amb les característiques d'eficàcia, sostenibilitat, productivitat i equitat. / The central goal of this thesis is to study the processes that allow to achieve a long-term local development of medium-sized towns from the implantation of a great infrastructure like High Speed Train (HST). Is started from the hypothesis that the urban local development from the HST depends on objective factors and on subjective factors (of subjects), some factors that take a particular form in the development of medium-sized towns. The thesis is divided into a theoretical part and a second applied part. Several authors have concluded that the traditional relationship between transport infrastructures and territory departs of some deterministic paradigms, such a cause-effect relation. For this motive, they have criticized the studies of socioeconomic effects of transport infrastructures, as well as the concept of "effect". These criticisms are made as well to the relation between HST and medium-sized towns. Many authors conclude that economic development is not an automatic fact and that consequences of HST can not be predicted in half and long term.Local development from the HST, then, would be related to three main elements. First, we need to understand that city and territory are complex phenomenons and, for this, it is necessary to approach them from the theory of complex systems. Second, the great infrastructure has to become an endogenous resource (interconnection with the local network of actors and territorialisation in the milieu of the city) to contribute to development. Third, dynamics of governance between actors is fundamental. It can be divided into internal management of local network (local project) and multilevel management of administrations.With regard to theoretical referents, a methodology is constructed to estimate the degree of local development that has entailed HST in three medium-sized towns of European Mediterranean arch, Lleida, Avingnon and Novara, placed respectively in Spain, France and Italy. The methodology proposes the study of technical aspects of the city like those of transport (Territorial position of the city in HST system, Characteristics of HST station), urban planning (Municipal urban planning model, Urban planning model at scale of station) and economy (Different economic projects of the city related to HST). It also proposes the study of external organizational aspects (Supra-local agents and their projects, Degree of conflictivity and cooperation between local and supra-local agents) and internal (Capacity of creation of a local project from HST, Agents that participate in local project and their dynamics, Territorial area of projects). Finally it is made an evaluation of process and results on local development.As a conclusion it is demonstrated that process of local development from great transport infrastructures depends, basically, on the capacity of governance. It depends, on one side, on the capacity of local agents to elaborate a development project and to lead some strategies and, on the other side, on the capacity of territorial agents (state, region, local) to create alliances and cooperation to planning the transport infrastructure. Finally, some recommendations are presented to the cities that want to plan the arrival of the HST and want to produce development with characteristics of efficiency, sustainability, productivity and equity.

Les implementacions dels sistemes de programació de gestió integrada (ERP, en la sigla en anglès) s'estan consolidant com una de les principals tendències avantguardistes en l'àmbit de la tecnologia de la informació en el segment de les petites i mitjanes empreses (pimes). Malgrat que existeixen recerques relacionades amb l'estudi de l'adopció i de l'èxit de les implementacions d'ERP, hi ha una bretxa evident en la literatura a l'hora d'analitzar aquestes implementacions en el context de les pimes. Aquest article té l'objectiu d'examinar els factors que determinen l'èxit de les implementacions d'ERP, centrant-se específicament en la veta de mercat de les pimes que operen en zones en via de desenvolupament, com ara l'Amèrica Llatina. Es proposa un model que és corroborat empíricament amb dades obtingudes de 49 pimes llatinoamericanes. Una anàlisi de regressió múltiple permet corroborar 7 de les 8 hipòtesis presentades en el model, i evidencia alguns resultats que són consistents amb algunes recerques prèvies, però en ressalta d'altres que són únics en el context particular de l'Amèrica Llatina. Els resultats indiquen que les capacitats de facilitat d'ús proveïdes per l'ERP, com també l'èxit d'implementació del projecte de l'ERP i la satisfacció de l'usuari, són factors claus que impacten en l'èxit posterior a la implementació de l'ERP. D'altra banda, les iniciatives de gestió del canvi no van esdevenir tan determinants com s'evidenciava en recerques anteriors. El rol crític de la satisfacció de l'usuari com a mediador de la resta dels factors també va ser comprovat. Una aportació fonamental de la recerca és que l'èxit de la implementació de l'ERP va ser mesurat en termes dels beneficis incrementals de negoci obtinguts posteriorment a la implementació de l'ERP. S'analitzen les implicacions dels resultats en el context pràctic i de recerca, i se'n presenten línies de recerca prominents. / Las implementaciones de los Sistemas de Administración de Recursos Empresariales (ERP por sus siglas en inglés) se están consolidando como una de las tendencias vanguardistas críticas en el área de tecnología de la información para el segmento de las pequeñas y medianas empresas (SMEs). Aún cuando existen investigaciones relacionadas con el estudio de la adopción y éxito de las implementaciones de los ERP, es evidente la brecha existente en la literatura a la hora de analizar tales implementaciones en el contexto de las SMEs. Esta disertación pretende investigar factores que determinan el éxito de las implementaciones de los ERP, con foco específico en el contexto de las SMEs operando en regiones en vías de desarrollo, tales como América Latina. Se propone un modelo el cual es corroborado empíricamente con datos obtenidos de 49 pequeñas y medianas empresas latinoamericanas. Un análisis de regresión múltiple permite corroborar 7 de las 8 hipótesis presentadas en el modelo, exhibiéndose algunos resultados que son consistentes con investigaciones previas pero resaltándose otros que lucen originales al contexto particular de América Latina. Los resultados indican que las capacidades de Facilidad de Uso provistas por el ERP, así como el Éxito del Proyecto de Implementación del ERP y la Satisfacción del Usuario son factores claves que impactan en el éxito posterior a la implementación. Por otra parte, las iniciativas de Gerencia del Cambio no lucieron tan determinantes como se evidencia en investigaciones anteriores. El rol crítico de la Satisfacción del Usuario como mediador del resto de los factores también fue comprobado. Un aporte fundamental de la investigación es que el éxito de la implementación del ERP fue medido en términos de los beneficios incrementales de negocio obtenidos posterior a la implementación del ERP. Se analizan las implicaciones de los hallazgos en el contexto de investigación y práctico y prominentes líneas de investigación son presentadas. / Enterprise Resource Planning (ERP) systems implementations are consolidating as a critical information technology initiative among small and medium enterprises (SMEs). Even though research exists aimed at analyzing the adoption and success of ERP implementations, there is a significant gap in the literature studying the SME niche. This article examines the causes determining the success of ERP implementations, specifically considering the niche of SMEs acting in developing regions such as Latin America. The proposed model is corroborated empirically with data from 49 Latin American SMEs. The regression analysis technique allows corroborating 7 of the 8 hypotheses. Some results are consistent with previous research but others appear to be unique to the Latin American context. These results suggest that Ease to Use capacities provided by ERP, as well as Project Implementation Success and User Satisfaction of an ERP initiative are key factors influencing the overall success of an ERP implementation. However, Change Management seems to be not as critical as the other factors. The decisive role of User Satisfaction as a mediating variable is also corroborated. An innovative contribution of this dissertation is the success of an ERP implementation is measured by improvements in business performance. The implications of the findings for research and practice are discussed, and another promising research streams are outlined.