L’objectiu de la tesi és l’estudi del partit Derecha de Cataluña, creat per monàrquics alfonsins catalans durant la Segona República, emparats per la matriu d’abast estatal, Renovación Española. Des del punt de vista de l’ultradreta catalana s’ha estudiat la Comunión Tradicionalista i la Falange y las J.O.N.S., així com petits grupuscles, però no els monàrquics que optaren per aquesta opció. Marcadament espanyolista, Derecha de Cataluña, va ser impulsat per Antonio Goicoechea tant a Madrid com a Barcelona, presidint alhora, Renovación Española, i el Consell Regional del partit a Catalunya. Els impulsors catalans foren: José de Olano y Loyzaga, comte de Fígols; Darío Rumeu y Freixa, baró de Viver; José Maria Milá y Camps, comte de Montseny, Alfonso Sala, comte de Egara, Fernando Álvarez de la Campa, etc., tots ells amb càrrecs durant la Dictadura. Durant la República van cedir el protagonisme a persones més joves: Santiago Torent Buxó, José Bertrán Güell, Aurelio Joaniquet, Jorge Girona, Enrique García-Ramal, etc. Antonio Goicoechea acabdillà la formació catalana i estatal, essent l’ànima del partit arreu d’Espanya, fins a finals de 1934, cedint, a partir d’aquesta data el protagonisme a José Calvo Sotelo que, en crear el Bloque Nacional, pretenia integrar el monarquisme ultraconservador, entre ells, Renovación Española i Derecha de Cataluña. Molts membres d’aquest partit van ser signataris del Manifest fundacional. Malgrat l’escassa presència social, tant catalana com estatal, pretenien restaurar la Monarquia sense escatimar mitjans. Tanmateix, van esdevenir un veritable poder fàctic, tant per la seva influència econòmica com per les seves connexions amb les classes socials altes, el clergat més integrista i els militars contraris al règim republicà. Sense suport popular, van inclinar-se pel cop d’estat, sufragant les despeses de la U. M. E. a Catalunya, conspirant, des del primer moment, contra la República i col·laborant a la insurrecció militar del 18 de juliol amb cabals i persones. Finalment, s’adheriren al decret d’unificació de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S., el 19 d’abril de 1937 del general Franco. La tesi tracta de posar de relleu el posicionament d’uns homes i d’un partit monàrquic català, contraris al parlamentarisme democràtic, a la República, a l’Estatut, a la capacitat d’autogovern de Catalunya i a l’autonomia universitària. Defensaven un sistema corporatiu i orgànic, sense la presència de partits polítics. Eren monàrquics, catòlics integristes, antidemòcrates, antiparlamentaris, centralistes i corporativistes. Seguint els passos de la Sociedad Cultural d’Acción Española, primer crearen el centre d’estudis Peña Blanca, embrió fundacional del partit Derecha de Cataluña (abril de 1933). Ja constituïts com a partit, intentaren contrarestar la influència possibilista que exercia la Lliga en l’electorat conservador. Ho havien intentat abans de la Dictadura amb la Unión Monárquica Nacional i defensaren després la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, integrant-se a la Unión Patriótica del Dictador. Durant la República, com a Peña Blanca, alguns dels seus membres es van presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya coalitzats amb els carlins i com a Derecha de Cataluña, ja en solitari, a les eleccions a les a Corts del 19 de novembre de 1933. Formant part de la candidatura del Front Català d’Ordre es presentaren a les eleccions del 16 de febrer de 1936. Mai van treure cap diputat. A les Corts els representava Renovación Española que compartia plenament les seves posicions. Finalment, a la tesi s’explica participació en la conspiració del 18 de juliol de 1936, la fugida, els que pogueren, i el retorn i l’ocupació de càrrecs amb el franquisme, així com les raons que els mogueren a participar al Consell Privat del Comte de Barcelona, creant una oposició consentida al Dictador. / The aim of the thesis is the study of the party Derecha of Cataluña, created by Catalans monarchists in favour of the king Alfonse XIII, during the Second Republic, supported for the matrix of state scope, Renovación Española. Since the point of view of the Catalan extreme right has been studied the Comunión Traditionalistic and the Falange y las J.O.N.S., as well as small groups, but no the monarchists that opted for this option. Extremely supporters of de national unity of Spain, Derecha of Cataluña, was driven by Antonio Goicoechea so much in Madrid as a Barcelona, chairing at the same time, Renovación Española, and the Regional Council of the party in Catalonia. The Catalan’s leaders of the party were: José de Olano y Loyzaga, count of Fígols; Darío Rumeu y Freixa, baron of Viver; José Maria Milá y Camps, count of Montseny, Alfonso Sala, count of Egara, Fernando Álvarez de la Campa, etc., they all with charges during the Dictatorship, but during the Republic yielded the leadership role to younger people as: Santiago Torent Buxó, José Bertrán Güell, Aurelio Joaniquet, Jorge Girona, Enrique García-Ramal, etc. Antonio Goicoechea led the Catalan and state formation, being the soul of the party all over of Spain, until finals of 1934, yielding, from this date the leadership role to José Calvo Sotelo that, in creating Bloque Nacional, who pretended to integrate the extremely conservative monarchism between them, Renovación Española and Derecha of Cataluña. A lot of Members of this party signed of the foundational Manifest. In spite of the scarce social presence, so much in Catalonia as in the Spanish state, pretended to restore the Monarchy above all. However, they were a true power, so much for his economic influence how for his connections with the high social classes, the fundamentalist clergy and the military opposites to the republicans. Without popular support, they were in favour of the coup d'état, they paid the expenses of the U. M. E. in Catalonia, conspiring, since the first moment, against the Republic and collaborated to the military insurrection of the 18 of July with money and people. Finally, they gave support, to the act of unification of the Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S., the April 19, 1937 of the general Franco. The thesis treats to put of relief the positioning of some monarchist, opposites to the democratic parliamentarism, to the Republic, to the Statute and the capacity of self-government of Catalonia and the University Autonomy. They were in favour of the corporate and organic system, without the presence of political parties. They were Monarchists, Catholics fundamentalists, antidemocrats, against of the parliamentarism, centralists and corporatists. Following the steps of the Cultural Society of Acción Española, at first they created the centre of studies Peña Blanca, foundational embryo of the party Derecha of Cataluña (April of 1933). Already constituted as a party, they wanted to counteract the influence of the party that the Lliga Regionalista exerted in the conservative electorate. They had tried to counteract the Lliga yet before the Dictatorship with the Unión Monárquica National. After, they defended the dictatorship of the general Miguel Primo of Rivera and they were integrated to the party Unión Patriótica of the Dictator. During the Republic, some of the members of Peña Blanca were presented to the elections to the Parliament of Catalonia united with the Carlists and, as a Derecha of Cataluña, already in solitary, to the elections of the Spanish Parliament in November 19, 1933. Forming part of the candidature of the Front Català d’Ordre, Derecha de Cataluña was presented to the elections of the February 16, 1936. Never had they got any deputy. In the Parliament they were represented by Renovación Española that shared fully his positions. Finally, the thesis explains the participation of Derecha de Cataluña in the conspiracy of the July 18, 1936 in Barcelona, the way they took in order to escape, the return to Spain and the charges they got with the Franco regime, as well as the reasons that moved them to take part to the Private Council of the Count of Barcelona, creating an opposition consented for the Dictator.

El objetivo del presente estudio es la contextualización histórica del Carmen de prouidentia Dei, composición poética cristiana escrita en época de las primeras grandes oleadas de pueblos germánicos sobre territorio galorromano y comúnmente atribuida al cálamo del historiador y teólogo Próspero de Aquitania. Hemos reexaminado el valor de esta obra como testimonio del impacto de las invasiones bárbaras sobre lo que hemos dado en llamar la "conciencia colectiva" de la época y, en esta misma línea, analizado la contribución de su autor a la reflexión coetánea sobre la vigencia de los principios de la teología política diseñada por Eusebio de Cesarea un siglo antes, fundamento ideológico del Imperio Romano Cristiano. Nuestro estudio pone de relieve que el autor de este carmen, posible lector de primera hora del De ciuitate Dei agustiniano, sintió la necesidad de separar los destinos de la Iglesia y del declinante Imperio Romano de Occidente. A partir de un genuino universalismo cristiano de raíz estoica, el poeta defiende el alcance universal del designio salvífico divino, el cual se extiende por igual a romanos y bárbaros. De este modo, trata de preparar a la comunidad eclesiástica para continuar su camino una vez desaparecida la estructura política del Imperio, bajo cuyo amparo había experimentado un crecimiento sin precedentes. Por otra parte, analizamos la aportación del poema al conocimiento de las controversias teológicas que convulsionaron las iglesias galas durante este período, debates centrados en los grandes temas de la libertad humana y de la cristología. Creemos haber demostrado que el Carmen de prouidentia Dei debe considerarse vehículo de expresión de las críticas que algunos sectores monásticos y eclesiásticos de Provenza vertieron contra la teología predestinacionista forjada por Agustín de Hipona. En cuanto a su cristología, subyace en el poema la voluntad de desmarcarse en este punto de las polémicas teorías formuladas por el monje marsellés Leporio. Dedicamos también un capítulo de nuestra obra a analizar la diatriba antiastrológica del carmen: en efecto, las prácticas astrológicas vivieron en la Galia de la época un momento de particular apogeo, hecho que atestigua la incertidumbre y la angustia existencial en que la crisis derivada de las invasiones germánicas sumió a muchos cristianos galorromanos.Finalmente sometemos a análisis crítico las principales hipótesis formuladas hasta el momento respecto a la autoría del poema, el ámbito geográfico de su composición y su cronología. A partir de nuestro examen de la tradición manuscrita del poema y de los paralelismos textuales que lo relacionan con algunas obras de Próspero de Aquitania creemos haber ofrecido argumentos suficientes para descartar definitivamente su atribución a este autor. Cabe pensar más bien, y así lo hemos defendido, que su autor fue un monje del monasterio de San Víctor de Marsella y presbítero de la iglesia local, el cual, hacia finales de 426, sintió la necesidad de escribir una obra que diera respuesta a la crisis ideológica y religiosa que, en muchos de sus contemporáneos, estaba generando el hundimiento de un Imperio que habían creído eterno. / This work aims to set in the proper historical context.the composition of the Carmen de Prouidentia Dei, a Christian-inspired poem published short after the first great Barbarian invasions of Galorroman territory (beginnings of the Fifth-Century) and usually attributed to the historian and theologian Prosper of Aquitaine (as does its last editor, M. Marcovich). As I show in the first part of my dissertation, the carmen witnesses the impact of the Germanic invasions over what I call the "collective consciousness" of the age. The poet, who was an "engaged Christian", felt that in those critical years for the Roman Empire it was necessary to re-examine the political theology of Eusebius of Caesarea and to make out a clear distinction between Catholic Church and Roman State.Parts II-IV of this work deal with the theological controversies in the Gallic Church of the Fifth-Century as reflected in the carmen. By means of this poem, its author set forth his opposition to Augustine's views on Grace and Predestination and to Leporius' Christological tenets. Many verses of the poem are also devoted to a diatribe against astrology, which flourished in the hard years of German invasions of Gaul.Finally, in part V I re-examine several hypothesis on the authorship of the Carmen the prouidentia Dei, its place of composition and its chronology. As I argue, several arguments support the hypothesis that it was written around 426 by a monk of Saint Victor of Marseilles who was also a priest of the local church.

La historia que se relata en esta tesis doctoral constituye un análisis del surgimiento y trayectoria del movimiento vecinal en la España del tardofranquismo y el proceso de cambio político. El marco cronológico de la investigación cubre desde la inmediata posguerra, con el reemprendimiento de las migraciones y la gestión franquista de este fenómeno y del derivado crecimiento urbano, pasando por la etapa desarrollista, hasta llegar al tiempo del cambio político. Una primera parte de la tesis trata, precisamente, del modelo de desarrollo urbano impuesto durante la dictadura franquista: de una primera etapa durante la larga posguerra caracterizada por la represión de las migraciones y la suburbialización de las grandes ciudades del estado español, a una segunda, paralela al desarrollismo, de agresiva intervención en el hecho urbano a partir de la imposición de unas políticas al servicio de las necesidades de un capitalismo salvaje y protegido durante los años sesenta y setenta. Resultado de ambos procesos fue la constitución de unas ciudades caóticas, segregadas socialmente y absolutamente carentes de las más mínimas infraestructuras, servicios y equipamientos urbanos. Contra este modelo de ciudad se alzarían la acción y los discursos del movimiento vecinal. Se han considerado diferentes actores y factores para su proceso de surgimiento: desde la conformación de redes sociales basadas en la solidaridad, la reciprocidad y la ayuda mutua ya en la inmediata posguerra hasta la intervención de algunos párrocos y militantes de movimientos apostólicos que se implicaron en el proceso de organización y movilización vecinal. Así mismo, se han analizado los discursos y prácticas de los grupos y partidos antifranquistas en esta materia, dedicando una especial atención a la cuestión de género en los primeros años del movimiento vecinal. Por último, se plantea la inserción del movimiento vecinal en el proceso de cambio político a partir de su análisis como movimiento social de profundo carácter y contenido antifranquista, espacio de movilización preferente para las clases populares junto al obrero, que fue capaz, uniendo sus fuerzas al resto de grupos y movimientos sociales que plantaron cara al franquismo, de forzar y condicionar el proceso de transición. / This doctoral thesis is centred on an analysis of the growth and trajectory of the neighbourhood movement in Spain during late Francoism and the transition. The time period of the research is from the immediate post-war period, through to the resurgence of mass migration. The study continues with the Francoist response to this phenomenon and its associated urban expansion through to the period of economic development and political change. The first part of the thesis deals in particular with the model of urban development imposed during Francoism. This begins with the first phase during the long post-war period which was characterised by the repression of migrations and a suburbanisation of large Spanish cities. A second phase, which occurred at the same time as rapid economic development, saw aggressive intervention in urban areas through the imposition of policies developed to serve the needs of a protected and brutal form of capitalism in the 1960s and 1970s. The result of both of these processes was the creation of chaotic cities, which were socially segregated and completely lacking in basic infrastructure, provision and services. The action and discourse of the neighbourhood associations appeared in opposition to this city model. A number of elements account for the appearance of this movement. There is the construction of social networks based on solidarity, reciprocity and mutual aid in the immediate post-war period. Later there is the intervention of some Catholic parishes in the processes of neighbourhood organisation and mobilisation. The discourses and practices of the anti-Francoist parties and groups in this area have been analysed, paying special attention to aspects of gender in the early years of the movement. Finally, the neighbourhood associations are firmly located in the process of political change by means of analysis of their profound anti-Francoist character and nature as a social movement. They became the preferred terrain for mobilisation for both the popular and working classes. They were capable, by joining their forces to other social movements and groupings, to challenge Francoism and to impact on and determine the transition.

En aquest estudi ens proposem analitzar la recepció d’Aristòtil en les obres mèdiques autèntiques d’Arnau de Vilanova (c. 1240-1311), un dels metges més importants i de més prestigi de l’edat mitjana llatina. Arnau de Vilanova ha llegat una extensa obra mèdica que va contribuir a definir la medicina com a ciència en el sentit escolàstic del terme. Els seus escrits aborden els diversos gèneres de la literatura mèdica de l'època i inclouen un gran ventall de referències als autors clàssics, i entre ells, Aristòtil. De les vint-i-vuit obres mèdiques autèntiques d’Arnau de Vilanova que hem analitzat, n’hi ha un total de dotze en què constatem referències a la figura o l’obra d’Aristòtil, algunes de les quals amb un volum important de mencions. Les obres de medicina teòrica inclouen un nombre major de referències, ja que integren la filosofia natural aristotèlica per desenvolupar diversos aspectes de la teoria mèdica. A través d'aquests exemples queda palès que Arnau de Vilanova coneix gairebé la totalitat de l’obra d’Aristòtil que havia estat traduïda al llatí durant l’edat mitjana i que formava part dels estudis d’arts i de filosofia, tant la vessant de la filosofia natural com la de la lògica. A més, en l'inventari post-mortem dels seus béns emès pels marmessors consta que Arnau tenia en possessió l'Ètica i la Metafísica d'Aristòtil. Aquests dos llibres foren utilitzats en diverses ocasions fins al punt que algunes de les seves consideracions estaven plenament interioritzades per Arnau. Això va contribuir que Arnau estipulés la naturalesa de la disciplina mèdica i de la seva tasca com a coneixement, és a dir, com una scientia aristotèlica que derivava dels principis de les causes universals als efectes específics, i aquesta concepció havia de prevaler, alhora, amb la que entenia la medicina com una tècnica, on la pràctica tenia un pes important en la producció de coneixement. Arnau de Vilanova està més interessat en la idea que no pas en la citació literal del text d’Aristòtil, com fan altres metges de la seva època. Aquesta metodologia encaixa amb la mentalitat d’Arnau, que no està interessat en la literalitat d’Aristòtil sinó que l’utilitza, més aviat, per a il·lustrar el que vol exposar, i per això en pren només el que necessita; no és casualitat, doncs, que les obres que contenen una nombre major de citacions d’Aristòtil estiguin concentrades en la seva etapa com a professor de medicina, sobretot perquè va ser durant aquest període quan va desenvolupar a fons moltes de les qüestions mèdiques vinculades a l’àmbit de la filosofia natural. En definitiva, Arnau utilitza a Aristòtil com una autoritat en totes les seves obres, fins al punt que intenta conjugar la seva filosofia natural amb la medicina alhora que estableix les competències de cada un d’aquestes dues disciplines. / This study attempts to analyze the quotations of Aristotle in the medical works of Arnau de Vilanova (c. 1240-1311), one of the most important physicians of the Latin Middle Ages. Arnau de Vilanova wrote an extensive medical work which contributed to the establishment of medicine as a science in the scholastic sense of the term. His medical works deals with a wide range of medical literature of the time and included a great variety of classical authors, among them Aristotle. Arnau de Vilanova used Aristotle in at least twelve of his medical works. The works of Theoretical Medicine include a large number of quotations and references to Aristotle, because of the use of Aristotle's Natural Philosophy to develop some medical formulations. Through these examples it seems clear that Arnau de Vilanova knew almost all the Aristotelian corpus, which was translated into Latin in the Medieval Ages and was assimilated into the syllabus of Arts and Philosophy, the Logic and the Natural Philosophy. In addition, Arnau de Vilanova owned two of Aristotle’s works; the posthumous inventory of his possessions made by his executors mentions Aristotle's Ethics and Metaphysics. Both books were used several times to the point that some of its considerations were fully embraced by Arnau. This contributed to the development the nature of medicine and its task as a Knowledge, an Aristotelian scientia in which knowledge is derived from the principles of universal causes to specific effects. This idea should prevail simultaneously with the understanding of medicine as a technique, whereby practice plays an important role in the production of knowledge. On the other hand, when Arnau mentions Aristotle, he seldom uses literal quotes. His paraphrasing method is not necessarily an indication that he had a lesser interest in Aristotle’s literacy of text than in his doctrine, which is used to develop what Arnau aims to discus. Finally, Arnau de Vilanova used Aristotle as an authority, in an attempt to reconcile him with the field of medicine as practiced in his time. In so doing, he defined a new theoretical model of medicine according to the standards of Natural Philosophy, while continuing to emphasize the boundaries of the two disciplines.

Aquesta tesi té per objectiu conèixer el sorgiment i l’evolució del republicanisme federal a Mallorca en el vuit-cents. En ella s’han descrit els aspectes més ideològics, polítics i organitzatius del republicanisme mallorquí, però també s’han analitzat els aspectes més culturals i socials que ens han portat a conèixer el desenvolupament de tota una cultura republicana federal a la Mallorca del segle XIX. A la Mallorca vuitcentista es donà una dualitat que enfrontava per una banda un món tradicional, catòlic, ancorat sobretot al camp, amb un món modern, laic i que fou més propici a les zones urbanes. En general, les forces conservadores i catòliques gaudiren del control polític i social i combateren totes aquelles idees que pretenien donar més poder al poble. En contraposició, es desenvolupà tota una cultura liberal democràtica i popular lligada al republicanisme, que es caracteritzà pel seu laïcisme i pel seu obrerisme. En ambdós camps fou primordial el treball en el terreny de l’educació de les classes obreres i populars. Es tractava d’una educació allunyada de l’Església catòlica. Per altra banda, els republicans mallorquins promocionaren altres medis per l’emancipació de les classes subalternes com foren les cooperatives, les societats de socors mutus i les caixes d’estalvi. Aleshores, s’han distribuït els capítols tenint en compte les diferents etapes històriques, que van des dels antecedents –els quals els situem en la dècada dels quaranta-, el Sexenni i la Restauració. Posant punt i final amb la crisi finisecular i coincidint amb l’esmicolament del republicanisme federal. Amb el canvi de segle, dintre del republicanisme van vèncer vies més institucionalistes –més pròpies de la cultura liberal progressista- i amb noves estratègies que fugien de la conspiració i el retraïment electoral tan propi del republicanisme vuitcentista. Per altra banda hi són presents capítols de caire més interpretatiu que esdevenen una reflexió sobre el pensament federal generat a l’illa de Mallorca, així com també hi ha una reflexió sobre la base social dels federals mallorquins amb la seva corresponent evolució al tombant de segle. Amb tot, es mostra com al llarg del vuit-cents existí una cultura política prou consolidada, que si bé no fou visible a nivell parlamentari, va ser capaç de construir una alternativa al règim. Es constata també que aquesta alternativa es generà sobretot a les zones urbanes, especialment a la ciutat de Palma, en la qual fins i tot tingueren oportunitat de gaudir del govern municipal en distintes ocasions. Per últim no podem obviar el paper que jugaren els federals mallorquins en el disseny d’un estat federal. Al llarg del segle la defensa de la descentralització -amb un fort component social- fou una de les premisses del republicanisme mallorquí, però al tombant de segle floriren amb força els regionalismes, i marcaren un abans i un després en el republicanisme. A partir d’aquell moment es pot dir que desapareix la cultura federal mallorquina imperant fins aleshores. / The objective of this thesis is the study of both appearance and evolution of federal republicanism in Majorca during the 19th century. Its ideological, political and organizational aspects have been described in this document. Moreover, the cultural and social aspects which explain the development of a complete federal republican culture in the 1800's have been also explored and exposed. In Majorca, during the 19th century, it appeared a duality which faced, on the one hand, a traditional, catholic and rural world, and, on the other hand, a modern and lay world, which had become more popular in the urban areas. To a large extent, the conservative and catholic forces not only held the political and social control but also fought against all those ideas which tried to empower the working-class. On the contrary, a complete liberal, democratic and popular culture linked to the republican ideology was developed. It is remarkable to observe that this movement was strongly marked by labour and lay ideas. In both points, the education of the worker-class was absolutely important as it was an education disassociated from the Catholic Church. Furthermore, Majorcan republican activists promoted other emancipation ways such as cooperatives, saving banks or mutual organisations. The chapters of this thesis have been distributed taking into account the several historical stages, starting from the antecedents (situated in the 40's), the period called Sexenni Revolucionari (1868-1874) and the Bourbon Crown Restoration. The final stage of our study is the turn-of-the-century crisis, when the collapse of the federal republicanism also took place. It is crucial to reveal that, after turning of the century, the most institutionalist trends were the ones who won the battle among the different republicanism thoughts. Those trends were closer to the liberal progressive culture and their new strategies were opposite to the federal republicanism trends during the 1800's (e.g.: electoral abstention or conspiracy). In addition to these stages, there are also other kind of chapters: those where the author is sort of subjective and presents not only a reflection of the Majorcan federal thought, but also a reflection of their social base and its evolution at the turn of the century. Hence, the thesis shows that, during the 19th century, it existed a political culture which was quite strong and capable to build an alternative to the regime even though it finally did not manage to get any parliamentary visibility. This investigation also reveals that this ideology appeared in the urban areas (specially in the city of Palma), where they even reached to govern the city council several times. Last but not least, it is also relevant the contribution of Majorcan federal activists to the design of a federal state. During the whole century, they had been defending the decentralisation as a big issue. None the less, in the late century, regionalisms powerfully appeared and turned out to mark a milestone for the republicanism. From that moment on, the Majorcan federal culture, which had prevailed until that period of time, was considered to disappear.

Aquesta tesi tracta sobre les relacions entre el rei Ferran II i la Diputació del General del Principat de Catalunya en els primers anys del seu regnat. L’estudi fa especial menció als anys que la principal institució del país va estar intervinguda pel monarca, període que s’inicia l’any 1488 fins el 1494, i la posterior reforma que es va dur a terme amb la introducció del sistema insaculatori per a escollir als seus alts càrrecs, mesura acordada a les Corts celebrades a Barcelona, l’any 1493. L’objectiu de la investigació és analitzar de forma detallada tota la correspondència que es conserva entre el sobirà i els diputats per a conèixer, de primera mà, els motius que van portar al rei d’Aragó a prendre la seva decisió, plantejant també fins a quin punt aquesta va ser necessària. La decisió d’intervenir la Generalitat va generar, des de la segona meitat del segle XIX, un ampli debat entre els historiadors catalans, no sense polèmica. Per una banda estaven els que veien, en la determinació reial, una clara voluntat de controlar i “castellanitzar” la Diputació després dels anys que aquesta havia liderat la oposició al seu pare, el rei Joan II, en el transcurs de la Guerra Civil entre els anys 1462 i 1472. Per l’altra banda estaven els que consideraven, amb Jaume Vicens Vives al capdavant, que la monarquia només buscava reorganitzar -redreçar- la institució sanejant-la econòmicament i modificant el seu sistema de renovació de càrrecs per evitar irregularitats i favoritismes entre els seus membres. La tesi està organitzada en vuit apartats. Després d’una breu introducció, el primer capítol realitza una revisió de tota la bibliografia relacionada i publicada en relació amb la Diputació del General, des de la seva creació en les Corts de Cervera de 1359 fins a la mort de Joan II. Aquest repàs fa referència a totes les publicacions que tracten el període des del segle XV fins els nostres dies. El segon capítol analitza el funcionament de la Diputació a partir de la seva pròpia legislació. Aquest apartat és fonamental per a conèixer la seva estructura de govern i ajuda a comprendre millor els canvis que aniran introduint-se: també es complementa amb un breu repàs als instruments de poder dels que disposava la monarquia en el Principat. En el tercer, s’entra directament en el gruix del treball a partir del creuament de la correspondència entre el monarca i la institució, la majoria de la qual, es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona. En aquest capítol es recullen les primeres decisions del rei relacionades amb la Diputació i el propi Principat, i com aquesta va acollir al seu nou sobirà. L’apartat finalitza amb la segona arribada de Ferran a Barcelona i la celebració de les Corts de 1480-1481. El quart capítol tracta dels esdeveniments que es van seguir a continuació i les delicades relacions entre les dues parts, a causa de la introducció d’una nova inquisició a Catalunya i l’aixecament dels pagesos de remença. El següent capítol explica de forma exclusiva el trienni anterior a la intervenció reial, al considerar-lo clau per a entendre els fets posteriors. L’apartat sis narra de forma breu i amb detall l’estratègia i els preparatius reials per a portar a terme la intervenció, fent-la coincidir amb el moment de la renovació dels seus càrrecs, l’estiu de 1488. El setè capítol recull la part central de la investigació: explica com el monarca controlà la institució i les seves actuacions. La resistència del Regne de Granada portarà al sobirà a iniciar una segona intervenció en el moment de renovar novament als diputats i oïdors, aquesta vegada el juliol de 1491. Amb la caiguda de la ciutat el gener de 1492, el rei torna a Barcelona on celebrarà Corts i introduirà el sistema d’insaculació. Tot i que el nou model evitava possibles corrupteles, permetia a la monarquia controlar les llistes dels possibles candidats. L’extensió i el detall de la investigació ens porten a unes conclusions on posem en dubte algunes de les tesis dominants sobre el període. Mentre que compartim la idea generalitzada que la intervenció va permetre sanejar els comptes de la institució, creiem que a nivell polític i institucional es va perdre la oportunitat d’assentar un model de millor coordinació entre la monarquia i la Generalitat. Tot i que el rei sabia el paper que jugava com a garant de les Constitucions i les Lleis del Principat, Ferran va veure en la institució, com els seus avantpassats, un instrument ideal per recaptar impostos. El redreç econòmic va ser real mentre que a nivell polític només va servir per augmentar els seus mecanismes de control. / This Thesis approaches the relationship between king Ferran II from the Aragon crown and the General Princedom Deputation of Cataluña during the first years of his reign. Apart from analyzing this period, this study focuses on the intervention made by the monarch on the institution during 1488-1494. It also studies the change done afterwords on the Court in 1493, in which the new members were elected. The main goal was to analyze the letters between the ruler and the deputies in order to understand why he made the decision to do so and what where the factors that influenced him. This research also has a section that studies all the existing biography related to the generalitat (institution created from 1359 to 1479) and another chapter with an organization chart of this institution. This research also explains the political structure in the Cataluña monarchy. The main core of this work relies on the changes that king Ferran II tried to do and how he was lead to doing them. Some of the examples would be the riot of the peasants (remences), the new inquisition or the Pallars war. During the course of this study we can see what were the aspects which influenced the king on changing and creating a new council. Last but not least, after detailing with the reform done by the monarch we come to the conclusion that this intervention helped in great deal the economy but it didn't politically. King Ferran II didn’t take advantage of his position to create new relationships between the monarchy and the institution which lead to huge conflicts during the mid XVI specially during the XVII century. Finally we also add an appendix with more than a hundred original documents.

Aquesta tesi pretén aproximar-se a l'evolució de l'abastament d'aigua a Barcelona entre l'Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929. L'objectiu plantejat és apropar-se al servei urbà d'aigua tot considerant-lo com un factor integrat en l'intens i accelerat procés de creixement econòmic i de transformació política, social i urbana que experimenta la Barcelona del període. En aquest context l'aigua hi juga un paper protagonista en la producció econòmica i el sanejament públic de la ciutat, la higiene privada i la salut dels seus habitants.La recerca estableix relacions entre l'abastament d'aigua i l'entramat d'interessos socials, polítics i econòmics presents a la ciutat, s'apropa a les diferents possibilitats d'accés a l'aigua dels diversos sectors socials i interpreta la lluita pel model de servei que finalment havia d'imposar-se. Un model de monopoli privat en mans de la Societat General d'Aigües de Barcelona, resultat de la pugna entre aquesta empresa, els grups polítics presents a l'Ajuntament de Barcelona, els interessos d'altres societats d'abastament i els sectors econòmics i socials dominants a la ciutat. La tesi s'aproxima a la problemàtica de l'abastament d'aigua des d'una perspectiva social i històrica integradora que no contempla únicament el cantó de l'oferta d'aigua, de la captació i transport de cabals, amb tota la complexa problemàtica que tot això comporta. Els elements relacionats amb la demanda social, amb els centres de distribució i ús final dels cabals i el context social, polític i econòmic, històric en definitiva, en que s'inscriuen són l'altre cantó imprescindible. Així, contribueix a conèixer més bé les condicions de vida de la població de Barcelona en el període estudiat en allò que es refereix a les possibilitats d'accés a l'aigua i en les causes i repercussions de les crisis sanitàries que afectava el seu estat higiènic i de salut. Cal recordar de manera particular que la situació endèmica de tifus que patia la ciutat i que els brots epidèmics de còlera de 1884 i de tifus de 1914 tingueren en l'aigua el seu origen i la seva via privilegiada de transmissió i contagi.En un altre ordre de coses, la recerca aprofundeix en la interpretació de la a política de serveis públics de l'ajuntament de Barcelona, ofereix noves perspectives en l'anàlisi dels objectius i les estratègies dels grups polítics de l'època presents a la ciutat, permet aproximar-se amb noves dades als mecanismes d'influència de la burgesia barcelonina en la construcció de la ciutat i, finalment, fa possible endinsar-se en les relacions que s'estableixen entre Barcelona i la seva àrea d'influència metropolitana al voltant del paper de la ciutat com a centre d'atracció dels recursos hidrològics de l'entorn proper i del conjunt del territori català.La combinació entre la intrahistòria de les empreses d'abastament d'aigua, en especial de la SGAB, i l'evolució històrica de la ciutat facilita l'anàlisi de la lluita pel model d'abastament d'aigua, una lluita que ultrapassa el terreny estricte del servei i que té evidents implicacions polítiques, socials i econòmiques dins de l'àmbit de la ciutat, de Catalunya i de la política espanyola. Aquest model metodològic d'aproximació, anàlisi i interpretació del servei d'abastament d'aigua podria ser aplicat a altres ciutats o a altres serveis públics. Les seves bases són, primer, la contextualització de la intrahistòria del servei d'aigua per que el discurs interpretatiu pugui ser compartit per altres especialistes i sigui vàlid per a l'estudi d'altres abastaments. El model es fonamenta també en els principis de transversalitat de la problemàtica de l'aigua a través dels períodes estrictament polítics i de complexitat en els plantejaments i en l'estructura interpretativa a partir de disciplines de coneixement diverses. / This thesis aspires to approximate to the evolution of water provision at Barcelona between the Universal Exposition in 1888 and the International one in 1929. The established objective is to approach to the urban service of water considering it as an integrate factor on the intense and accelerated process of economic growth and of politic, social and urban transformation that the Barcelona of this period experiments. In this context water plays a protagonist roll on economic production and on public surety of the city, the private hygiene and on its habitants health.The investigation establishes relations between water provision and social, politic and economic interests that were present on the city, it approximates to the different possibilities of access to water of different social sectors and interprets the fight for the service model that will finally gets on the way. A private monopoly model on Societat General d'Aigües de Barcelona hands. This is the resulted of the conflict between this enterprise and the politic groups of the Barcelona's council, the interests of other supply societies and the economic sectors dominants at the city.The thesis approximates to the water provision problematic from a social and historical perspective that integrates and not sees just the water offer side, of the exact transport, with all the problematic complexity that all this put up. The relation of elements with the social demand, with the distribution centres and the final exacts use and the social, politics and historic context were they inscribe are the other essential side. In this way it contributes to know better life conditions of the Barcelona's population on the studied period in those things that refer to the water access possibilities and the causes and repercussions of the health crisis that affected its hygienic and health state. We ought to remember the particular way that Barcelona suffered the endemic situation of typhus on 1914 and the epidemic cholera outbreak on 1884 it had in water its origin and its privileged way of transmission and contagion.In another things order, the investigation make a careful study of the politic interpretation of Barcelona's council public services, it offers new views in the objective analyse and in the politic groups strategies from that times presents on the city, it permits to approximate with new facts to the Barcelona's bourgeois influence and its influence metropolitan area around city paper as a attraction centre of the hydrological resources of the near environment and the total of the Catalan territory.The combination between the interhistory and the water provision enterprises, in special of the SGAB and the city's historical evolution facilitates the analysis of the model of water provision model, a fight that passes the services field and that has evidently politic, social and economic implications in the city, Catalonia and Spanish politics ambit. This methodological model of approximation, analyse and interpretation of the water provision service could be implicated to other cities or other public services. Its bases are, first, the interhistory contextualisation and the water service to make the interpretive discourse being shared between other specialists and being it valid to the study of other provisions. The model is created too on the transversally essential of water problematic trough politic periods and the complexity of the establishments on the interpretative structure from the different knowing disciplines.

La recerca titulada “El setge de Barcelona de 1651-1652. La Ciutat Comtal entre dues corones” analitza el desenvolupament de l’últim període de la Guerra dels Segadors (1640-1652). Per als catalans la defensa de Barcelona era la última opció de mantenir viu el projecte iniciat l’any 1640 lluny dels designis de la Monarquia Hispànica. Per als espanyols la recuperació de Catalunya i la seva capital era bàsica per a mantenir el seu prestigi polític i militar a Europa. Durant els quinze mesos de setge la Ciutat Comtal va estar marcada per les aliances de Madrid amb els prínceps francesos revoltats a la Fronda contra Lluís XIV i Mazzarino, els principals aliats de Catalunya en el conflicte. Les dificultats a França van fer que el Principat hagués de fer front pràcticament sol a la guerra i els seus costos. Aquest aïllament va provocar que les elits catalanes comencessin una lluita pel poder i gran part de les principals institucions es dividissin dins i fora de Barcelona. Al llarg del text s’analitza la situació política, diplomàtica, militar i social d’un país en guerra, sense recursos i greus problemes com la pesta, els allotjaments o la manca de socors del principal aliat, França. Per a l’anàlisi s’ha fet especial èmfasi en l’aportació dels diaris institucionals, personals, deliberacions i correspondència dels protagonistes dels fets per donar una visió més propera i real del setge. / The research titled “El setge de Barcelona de 1651-1652. La Ciutat Comtal entre dues corones” analyzes the development of the last period of the Guerra dels Segadors (1640-1652). For Catalans defense, was the last option of maintaining the project started in 1640 away from the designs of the Spanish Monarchy. For the Spanish Catalonia and its capital recovery was basic to maintain its political and military prestige in Europe. During the fifteen-month siege, Barcelona was marked by alliances with the french princes and Madrid in the Fronde revolt against Louis XIV and Mazarin, the chief allies of Catalonia in the conflict. Difficulties in France made the Principality had to cope virtually alone in the war and its costs. This isolation led to the Catalan elites began a struggle for power and most of the major institutions are divided within and outside the city. Throughout the text analyzes the political, diplomatic, military and social war in a country without resources and serious problems like the plague, accommodation or lack of relief main ally, France. For the analysis emphasis is placed on providing institutional newspapers, personal discussions and correspondence of the protagonists of the events to a closer and real siege.

La tesi tracta de la construcció naval realitzada a Catalunya, i per extensió als ports del conjunt de la Corona d’Aragó, per al període baixmedieval (segles XIII-XVI). Les fonts d’informació utilitzades han estat l’arqueològica, la iconogràfica i la documentació d’arxiu. S’expliquen els precedents (segles VI-XI) en que es va canviar el principi de construcció utilitzat durant l’Antiguitat, el de folrat previ i unió de les taules del folre mitjançant un sistema de clavilles i mosses, pel d’esquelet amb el folre a topar. Després d’un període de convivència dels dos principis (segles VI-XI), el d’esquelet es va imposar com a únic a la Mediterrània, però evolucionant en la determinació de formes de les quadernes i les rodes. La construcció naval a la Catalunya baixmedieval va seguir la tendència general mediterrània en l’ús del principi de construcció d’esquelet i la col·locació de les taules del folre a topar. En canvi, el procès de construcció dut a terme pel mestre d’aixa podia variar per diferents raons. La determinació de formes de les quadernes a partir d’un o més gàlibs va modificar el procès constructiu, tal com s’aprecia entre els derelictes de Serçe Liman (segle XI), en el que es van utilitzar diversos gàlibs, i Culip VI (segle XIII), en el que es va utilitzar el mètode del gàlib mestre, amb l’ajuda de la tauleta d’estella i un regle. Entre els segles XIII i XV a tots els derelictes coneguts es va utilitzar el mètode del gàlib mestre, però altres causes podien alterar el procès de construcció –no el principi- tal com es demostra al derelicte Les Sorres X (segle XIV) amb una carena formada per dues peces sobreposades. La tipologia naval queda clarament estructurada en tres grups: galeres, naus i barques. La funció determinava la forma, pel que els vaixells de guerra propulsats a vela i a rem necessitaven ser lleugeres, ràpides, poc voluminoses i poc calat, eren embarcacions llargues tipus galera, mentre que les que eren únicament propulsades a vela, de gran port i poca tripulació eren ideals per al transport de mercaderies, eren embarcacions rodones de tipus nau. El segle XIV coincideix en un moment revolucionari des del punt de vista naval, amb la introducció a la Mediterrània de la tecnologia naval atlàntica (principi de folrat previ, folre tinglat, vela quadra i timó de roda). L’adaptació d’algunes d’aquestes característiques als vaixells mediterranis es va produir de manera ràpida a les naus (vela quadra i timó de roda), mentre que a les barques i a les galeres el procés va ser més tardà. I per últim s’ha tractat un aspecte més humà, el de les persones que s’encarregaren de la seva construcció, manteniment i reparació: els mestres d’aixa i els calafats, a més d’altres operaris com serradors, corders, ferrers, velers, etc. Els mestres d’aixa es diferenciaven entre sí, per aquells que tenien el seu propi taller, dirigien la construcció i determinaven la forma del buc i de cadascuna de les peces, dels mestres d’aixa que no tenien taller, que tenien una funció secundària, sota la direcció dels primers, itinerants pels diferents escars de la costa, però també embarcats a naus i galeres van adquirir un nou ofici: el de nauxer. / This thesis is about shipbuilding in Catalonia and in all the ports of the Crown of Aragon in the Late Medieval Period (XIII-XVI c.). The information has been taken from the archaeology, iconography and archival data. First, we explain the change from the shell-first shipbuilding principle, with a complex system of tenons and keys, to the skeleton-first principle, with the planks of the hull edge-to-edge (VI-XI c.). After the XIth century, the skeleton-first principle was the only naval construction used in the Mediterranean, but it evolved with the design of frames, stem and stern elements. Late medieval shipbuilding in Catalonia followed the general Mediterranean tendency of using the skeleton-first shipbuilding principle and placing the planks of the hull edge-to-edge. But the construction process varied depending on the ship carpenter. The design of the frame shapes from one to more moulds could modify the construction process, as we can see in Serçe Liman (11th c.) which used several moulds, and in Culip VI (13th c.) which used the master mould, the rise square and the ruler. Between the 13th and 15th centuries all the shipwrecks known used the master mould (or whole-moulding) method, although other factors could also change the construction process, not the principle. One example is Les Sorres X (14th c.) with its keel built with two overlayed pieces. Naval tipology is clearly divided into three groups: galleys, ships and boats. The function gives us the form of the hull. War ships, moved by sail and oars, had to be light, fast, with little volume and depth, that’s why they were long ships as the galleys. The ships moved only by sail, with a great capacity of cargo and a small crew, were the best trading-ships. They were round ships as the ‘nef’. The XIVth century is considered as a revolutionary period from a naval point of view: the introduction of the Atlantic naval technology (shell-first and clinked hulls, square sail and stern rudder). Soon the ‘nefs’ adopted some of this technology (square sail and stern rudder), and so did later the Mediterranean galleys and boats. We have finally written about the people who built and repaired these ships: ship carpenters, caulkers, smiths, sailmakers, and so on. There were two types of ship carpenters, the ones who owned a shipyard and lead the construction, gave the shape of the hull and its elements, and those who did not have a shipyard, known as secondary or itinerary ship carpenters, who worked all along the coast. Some of them embarked on ships and galleys and got the job of ‘nauxer’ (expert in navigation).

Hemos dedicado nuestra tesis a uno de los temas más inéditos de la historia de la posguerra española en el Norte de África: presencia y exilio hispano catalán en Argelia durante la época colonial francesa. A través de los dos capítulos de la primera parte hemos analizado la evolución de la presencia española en Argelia que marcó un importante proceso de transición pasando de la colonización a la emigración y de la emigración temporal a la definitiva. Es la parte que evoca también la importancia de dicha presencia en el desarrollo de la sociedad colonial. Una situación que se había convertido en un auténtico peligro para el porvenir galo en Argelia con el creciente número de los emigrantes esencialmente en el Oranesado. La segunda parte la hemos consagrado al estudio y análisis de la situación sociopolítica de España, la mundialización de la guerra civil y sus graves repercusiones tanto en Europa como en Argelia que se convirtió en escenario de las actividades republicanas y franquistas. Además, Argelia participó en el conflicto bélico español a través de sus brigadistas internacionales, a través de las actividades solidarias de sus partidos políticos encabezados por el PCA y también con el apadrinamiento de los niños españoles en plena guerra civil. En cuanto a la tercera parte evoca los más inéditos, graves y tristes episodios de toda la historia del exilio español en Argelia: internamiento, deportación y esclavitud. La gran extensión del territorio argelino la convirtió en una tierra de internamiento y de deportación por excelencia. El campo de concentración fue destino de todos los antifascistas tanto europeos como argelinos razón por la cual muchos españoles combatieron en las filas del FLN. La crueldad de su destino les demostró que su lucha por la libertad y por la democracia no finalizó en 1939 sino que se extendió hasta 1962. La diversidad de las fuentes que nutrieron la presente investigación como el gran obstáculo de la dispersión de los fondos en los tres países: Argelia, España y Francia los consideramos como unos factores determinantes de su carácter inédito. Quiero resaltar por lo tanto que esta investigación pretende contribuir a llenar en alguna medida las importantes lagunas historiográficas sobre uno de los temas menos estudiados y más olvidados: vida y muerte de los españoles en la Argelia francesa. / We spend our thesis of a historical fact unprecedented in the history of post-war Spanish North Africa: presence and exile of Spaniards and catalans in Algeria during the French colonial period. In the two chapters of the first part we analyzed the evolution of the Spanish presence in Algeria that marked an important transition in colonial migration, from the temporary migration to the definitive. This is the part that discusses the importance of presence of exiles in the development of French colonial society. A situation had become a danger for the future of France in Algeria with the increasing number of migrants in Oran. The second part, we have devoted to studying and analyzing the socio-political situation of Spain. The globalization of civil war and its serious repercussions in Europe and Algeria, that became the stage of operations for republican and franquiste. In addition, Algeria has participated in the Spanish Civil War though its international brigade, through the activities of their political parties and solidarity conducted by the PCA and that sponsorship of Spanish children during the Civil War. As to the third part, it evokes the most unusual episodes, the most serious and saddest in the history of Spanish exile in Algeria: the internment, deportation and slavery. The vastness of the territory of Algeria has become a place of internment and deportation for excellence. The concentration camp was the destination of all European and Algerian antifascist and the reason that many Spaniards fought in the ranks of the FLN. The hardness of his fate and the cruelty of his exile have showed that the struggle for freedom and democracy didn’t end in 1939 but continued until 1962. The diversity of sources which informed this research as the main obstacle to the dispersal of funds in the three countries: Algeria, Spain and France, we consider some factors of its novelty. I want to emphasize that this research aims to help fill important gaps to some extent on the historiography least studied and most widely ignored: the life and death of Spanish in the colonial Algeria.