El trabajo describe sucesivamente las peculiaridades de Palencia como ciudad de señorío episcopal con las complejas relaciones entre el obispo, cabildo y concejo. Posteriormente pasa revista a la morfología urbana de la ciudad, los problemas de la vida ciudadana y las clases sociales haciendo hincapié en el clero y, especialmente, en los miembros del cabildo. Por último, se centra en las características de la casa medieval, tanto desde el punto de vista urbanístico como jurídico, para pasar, a continuación a describir con detenimiento, las posesiones urbanas del cabildo según el meticuloso inventario recogido en el libro de apeos de 1461. Se establece la relación con el cabildo de los moradores de alguna de las casas y se describen las características arquitectónicas realizando un boceto aproximado de la planta de las más representativas. / This report describes the peculiarities of Palencia as an episcopal town with complex relationships between the bishop, the chapter and the council. Afterwards it goes over the urban morphology of the town, its daily life problems and the different social classes, emphasizing on the clergy, specially the chapter members. Finally, it focuses on the medieval house characteristics, not only from an urban point of view but also a judicial one, to describe in detail the urban possessions of the chapter according to the meticulous inventory reflected in the “Libro de Apeos” (boundary line agreement document) of 1461. The relationship between the chapter and the inhabitants of some of the houses is established at the same time that their architectonic characteristics are also described, by showing sketches of the most representative ones.

No description available.

En esta tesis se realiza un estudio comparativo de la evolución ideológica y la práctica política de las derechas en Barakaldo (Vizcaya) y Vilanova i la Geltrú (Barcelona). El estudio arranca de 1898 y aborda el surgimiento de las propuestas nacionalistas. Estas nuevas propuestas operaban en un ámbito más amplio de convergencia de derechas delimitado por la desconfianza ante el desarrollo del liberalismo político. Nacionalistas y catalanistas se integraron a escala local en un frente común con el resto de las derechas contra las izquierdas.A partir de 1917 se abrió un complejo periodo de mutaciones en el seno de estos movimientos protagonizado por los nuevos sectores movilizados. Estos desarrollos dieron lugar a una ruptura de las derechas en dos bloques: nacionalistas y catalanistas, de un lado, y sectores que se fueron definiendo progresivamente, y por reacción, como españolistas, de otro.La Dictadura de Primo se apoyó en estos sectores. En Barakaldo consiguió estabilizar la política local en torno a la derecha no nacionalista. En Vilanova, por el contrario, la inestabilidad presidió el periodo.En la República, las derechas nacionalistas y catalanistas perdieron el monopolio de la apelación nacional ante los nuevos catalanistas y nacionalistas aliados con las izquierdas. Tras un repliegue inicial sobre los valores básicos comunes a las derechas, nacionalistas ortodoxos y catalanistas conservadores centraron sus esfuerzos en la reorganización y expansión de sus bases. Sin embargo, la diferente naturaleza de ambos movimientos acabó por determinar evoluciones divergentes. El carácter interclasista de sus bases permitió al nacionalismo vasco adaptarse a las coyunturas y posibilitó que nuevos objetivos presidieran su estrategia. De esta manera, el nacionalismo vasco ortodoxo se fue desplazando hacia el centro político, llegando en Barakaldo a subordinar al resto de las derechas.La evolución en Vilanova fue la contraria. El tradicional papel de representante de los sectores dominantes hizo que el catalanismo conservador se viera arrastrado por el pánico de sus acomodadas bases sociales. La derecha catalanista radicalizó sus posturas a partir de octubre de 1934 y acabó relativizando el catalanismo en favor de una rectificación autoritaria de la situación. Esta evolución divergente quedó sellada cuando nacionalistas vascos y Catalanistas conservadores optaron por bandos diferentes en la guerra civil.En el franquismo se analizan dos modelos de funcionamiento político diferenciados. En Barakaldo, el poder local se reconstituyó sobre la derecha no nacionalista, concretamente sobre los carlistas que monopolizaron el poder durante casi 20 años liderados por José M. Llaneza. La derecha nacionalista fue marginada del poder y prácticamente del espacio público. Esta política implicó una apertura social en la configuración del personal político hacia sectores de escasa significación social que compartían los principios ideológicos de la ultraderecha españolista. Estos sectores delimitaron una relativa base social sobre la que erigir el sistema de elecciones por tercios.Por el contario, en Vilanova el franquismo daba cuenta de una victoria social que restauraba en el poder a los sectores amenazados por el reformismo republicano. En la medida en que la adscripción de estos grupos había sido catalanista, la derecha tradicional se aprestó a ocupar posiciones en las nuevas estructuras de poder, aunque tuvo que aceptar su subordinación a la derecha españolista que había ganado políticamente la guerra. La larga alcaldía de Antonio Ferrer Pi ilustra el éxito de esta fórmula integradora. El modelo vilanovés consiguió desactivar incluso las disensiones que se derivaban de las fidelidades culturales y simbólicas catalanistas de la derecha tradicional. Un renovado vilanovismo fue desplazando las estridencias ultra-españolistas y falangistas del régimen en favor de la afirmación de los valores básicos que cimentaban el consenso franquista en Vilanova. / This doctoral thesis presents a comparative study of the ideological evolution and political praxis of the sectors in the right at Barakaldo (Vizcaya) and Vilanova i la Geltrú (Barcelona). The study starts at 1898 and focuses on the rise of nationalist proposals which responded widely to the common concerns of the right about the growth of political liberalism. Basque nationalists and Catalanists joined at a local level into coalitions with the whole right against the left. The pressure from new mobilised sectors brought about a complex period of mutations inside these groups by 1917. This development caused the division of the right into two factions: nationalists and Catalanists, on one side, and sectors which were getting progressively, an by reaction, defined as Españolistas, on the other. Primo's Dictatorship leaned on these sectors. At Barakaldo he achieved the permanence of local politics around the non nationalist right. At Vilanova, on the contrary, instability presided the period. During the Second Republic, the right of Basque nationalist and Catalanist forces lost their former monopoly over national demands in its opposition to the new Catalanists and nationalists allied with the left. After their first withdrawal on common basic values of the right, the orthodox nationalist and conservative Catalanists focused on reorganising and expanding their basis. However, the different nature of both movements fostered divergent evolutions. The interclassist character of its basis allowed the orthodox Basque nationalism to adapt itself to particular situations and supervise their strategies according to new aims. Thus, the orthodox Basque nationalism was shifting towards the political centre, and achieving the dominion over the rest of the right at Barakaldo.Vilanova's evolution was quite the contrary. In its traditional role as representative of the dominant elites, conservative catalanism here was dragged to the general panic that affected its well off social basis. The Catalanist right made its positions radical since October 1934 and ended up changing relativist positions of catalanism. These radically shifted towards acquiescence in authoritarian rectification of the situation. This divergent evolution was further confirmed when orthodox Basque nationalists and conservative Catalanists opted for opposite factions at the Civil War.Two different political models coexisting under Franco's regime are analysed as well. At Barakaldo, the local power of the right was rebuilt and rested on non nationalist grounds, specifically on carlists which held the monopoly of power for almost 20 years led by José M. Llaneza. The nationalist right, instead, was segregated from power and actually from any public space. This constrained model implied consequently the aperture to social sectors of small significance which shared ultra-right's ideological principles. These contributed to the establishment of a relative social basis for the system of election by thirds. On the contrary, at Vilanova Francoism's social victory restored sectors previously threatened by republican reformism. Since these groups had been Catalanists, the traditional right hastened to take positions in the new power structures, although at the cost of accepting subordination to the Españolista right which had won the war. The fact that Antonio Ferrer Pi was a major for such a long period of time illustrates the success of this integrated formula.Vilanova's political model even achieved the deterrence of conflicts deriving from Catalanist cultural and symbolic loyalties in the traditional right. Renewed vilanovism hushed the stridency coming from the ultra-españolismo and falangist regime in favor of the affirmation of basic values which laid the foundations for the consensus over Francoism at Vilanova.

Text bilíngüe, castellà-anglès, en dues columnes per pàgina / Shanghái es una ciudad que desde el comienzo de su historia urbana contemporánea se ha desarrollado en base a la construcción de vivienda masiva. Desde sus primeros modelos, que le dieron su identidad, denominados lilong, pasando por su etapa comunista, hasta los bloques contemporáneos incluidos en las denominadas comunidades cerradas. Este trabajo analiza los cuatro tipos de vivienda masiva existentes en la ciudad, describiéndolos desde su contexto histórico, cultural, social y arquitectónico, para posteriormente exponer dos tesis, una primera que busca mostrar la vigencia de cada uno de los modelos existentes en la amalgama urbana que supone la Shanghái actual y otra que trata de demostrar que las tipologías de vivienda que hoy día están siendo construídas son herencia directa del Movimiento Moderno. / Shanghai is a city that since the beginning of its contemporary urban history has been developed based on mass housing construction. Since its first models, which gave its identity, called lilong, through the Communist era to contemporary blocks included in the so-called gated communities. This paper analyzes the four existing typologies of mass housing in the city, describing from its historical, cultural, social and architectural context, subsequently to expose two theses, the first that aims to show the validity of each of the existing models in urban amalgam is the current Shanghai and another that tries to show that the typologies of housing that are being built today are direct inheritance of Modernism.

Aquest treball planteja múltiples objectius generals, que podem agrupar en dos grans blocs: en primer lloc, l’estudi històric d’un àmbit espacial concret -la circumscripció de Ṭurṭūša- durant un lapse cronològic determinat -el trànsit entre l’Antiguitat i el Món Islàmic-, en el qual integrarem totes les fonts històriques al nostre abast i, d'altra banda, l’anàlisi d’una dinàmica social com el procés d’islamització a través de les diverses informacions històriques elaborades durant la realització d'aquesta recerca. Per últim, destaquem també com a un element renovador i remarcable el desenvolupament de noves metodologies i aproximacions per a l’estudi d’aquest procés a partir de l’Anàlisi Espacial i de les diverses eines geoestadístiques que ens proporciona la Geografia Quantitativa. A nivell de continguts, podem dividir aquest treball en tres parts clarament diferenciades: una primera, amb el nom genèric de Context de la Recerca (Bloc I), on s'han plantejat els principals eixos teòrics en què basem les nostres aportacions, un primer estat de la qüestió, general i concret, dels treballs previs i una descripció general del territori d'estudi; en segon lloc, hem plantejat sota el nom De l'estudi de l'observable a l'articulació d'informacions històriques (Blocs II, III i IV) tot el procés que hem seguit per obtenir les dades amb què hem realitzat aquesta recerca, i com a partir d'elles hem construït una sèrie de subjectes històrics i elements d'anàlisi a través de diverses òptiques i metodologies; finalment, la part tercera, anomenada La construcció del discurs històric: dinàmiques de transformació social (Blocs V i VI), aborda les diverses qüestions de major transcendència, des del nostre punt de vista, als debats historiogràfics actuals, tot transformant les informacions històriques obtingudes en una anàlisi detallada de les transformacions socials del territori tortosí, en particular, i peninsular, en general. Així, la recerca que ara presentem ha permès aportar un vast conjunt de noves dades i informacions sobre aquest territori, al mateix temps que ens oferia la possibilitat de plantejar una sèrie de qüestions històriques que ens semblen cabdals en l'actual debat historiogràfic sobre la formació de la societat andalusina. El fil conductor ha estat en tot cas aquest mateix procés de transformació històrica inherent a l'estudi de qualsevol societat pretèrita, pel que sempre que ha estat possible hem tractat de mostrar una imatge diversificada i en constant canvi. La societat d'al-Andalus és un subjecte històric ple de matisos i especificitats en els seus casos d'estudi, això no obstant, pensem que s'han pogut establir fefaentment una sèrie de dinàmiques comunes que poden ajudar a entendre tant el passat del nostre territori específic de treball com del conjunt de l'Estat andalusí en si mateix. / The present work proposes a number of general objectives that can be grouped together in two blocks: in the first place, the historical study of an specific spatial area –the Ṭurṭūša circumscription- during a given chronological lapse –the transition from Antiquity to the Islamic World-, into which all historical sources that we have at our disposal will be incorporated. Secondly, the social dynamics analysis, the islamization process in this case, by using several historical pieces of information that were elaborated through our research. Finally, it is relevant to highlight as an innovative element the development of new methodologies and approaches applied to the study of this process, based on Spatial Analysis and the different geostatistical tools that Quantitative Geography provides us with. Concerning the contents, this work could be divided into three different parts: a first one -with generic title Research Context (Block 1)- , where theoretical core ideas that we base on are exposed, and where a general and specific overview of previous works and description of the territory studied can be found. Secondly, we have named From the Study of the Observable to the Articulation of Historical Information (Blocks II, III and IV) the process we have carried out in order to obstain a data set for this research, and the way they are used to build a number of historical subjects and analytical elements through different points of view and methodologies. Finally, the third part, named Construction of the Historical Discourse, : social transformation dynamics (Blocks V and VI), tackles the most relevant issues of historiographical debates nowadays, and turning those pieces of historical information obtained into a comprehensive analysis of social transformations in the area of Tortosa, specifically, and the Iberian area, in general. This is how the present piece of research has enabled us to present an extensive amount of new data and information on the territory, as well as to give us the opportunity to propose historical issues that we consider to be fundamental in current historiographical debates that focus on the origin of Andalusian society. Anyways, the guiding thread has been the historical transformation process that is inherent to the study of any past society, and that is the reason why we have made great efforts to show a diversificated and changing image. Even if the society of Al-Andalus is a historical subject full of shades and distinctive features concerning each study case, we think that a series of common dynamics has been established, that are of great value in understanding both the past of our specific territory here analyzed and the Andalusian State as a whole.

La presente tesis doctoral propone un análisis de los orígenes de uno de los movimientos reformistas franquistas liderados por Manuel Fraga Iribarne, que acabarían constituyendo la plataforma neofranquista de Alianza Popular (AP) en octubre de 1976. En este sentido, el objetivo de la presente investigación se focaliza en comprender la anomalía de la derecha española y del sistema político español en su conjunto, considerando que se trata del único país occidental europeo en el que, el partido vertebrador de la derecha procede de la extrema derecha. Entendemos por ésta una Alianza Popular cuyo signo de identidad fundamental, cuya percepción por la opinión de 1976 y los electores de 1977, fue la lealtad a la obra del régimen de Franco y la reticencia a abrir un periodo constituyente que llegara a deslegitimar la dictadura y a establecer, como valores propios de la España constitucional, los de la democracia vigente en la Europa posterior a la II Guerra Mundial y no los de la simple apertura realizada y controlada por un régimen autoritario. El cuerpo central de la investigación se enmarca en el surgimiento de AP como consecuencia de la división del reformismo franquista, a partir del fracaso del primer gobierno de la monarquía (diciembre de 1975-julio de 1976), y por la integración coherente hacia posiciones englobadas en la extrema derecha neofranquista de su líder, Manuel Fraga -desplazamiento en el que resultó fundamental la captura del gobierno por el reformismo «suarista» que desembocó en la Unión de Centro Democrático (UCD)-. A ello también habría que añadirle el nacimiento de la plataforma aliancista como un proceso de confluencia de diversos proyectos reformistas limitados e institucionalizados que tenían su origen en el marco asociativo nacido en las estructuras del Movimiento Nacional de 1974-1975, los cuales han sido infravalorados en los estudios sobre AP. Asimismo, queremos enfatizar los campos y procesos político-sociales que provocaron la transformación de la plataforma aliancista de origen neofranquista en una fuerza de carácter liberal-conservador, en aras del pragmatismo político y de la supervivencia política, delimitada por el acatamiento -a regañadientes- y la participación crítica en el proceso constitucional que acabaría canalizado en la Constitución de 1978. Este proceso «evolutivo» está determinado por el alejamiento de sus orígenes, enmarcados en la extrema derecha neofranquista «evolutiva» -en tanto que evolutiva del régimen- y «anticonstitucionalista» -en tanto que contraria a un proceso constituyente-, y su consolidación como fuerza englobada en la derecha extrema «constitucionalista» y posteriormente como manifestación de una derecha de carácter liberal-conservadora. En este sentido, planteamos la necesidad de entender la evolución de la extrema derecha neofranquista de carácter nacional-populista -AP- como eje a tener en cuenta, cuando pretendamos interpretar y analizar la construcción de la democracia española, así como para llegar a contextualizar las características culturales autoritarias y antidemocráticas de la actual derecha española -nacida de una parte del reformismo franquista-. Se trata, en definitiva, de apuntar aquí, en el examen del proceso de su formación, los fundamentos de la peculiaridad de la derecha española, más allá de los elementos coyunturales -entre los que, sin duda, se encuentra el endurecimiento de las posiciones generales del conservadurismo desde comienzos del siglo XXI-, para considerar la lejanía de la cultura política conservadora española con respecto a sus homólogos europeos. / This thesis proposes an analysis of the origins of one of the Francoist reformist movements led by Manuel Fraga Iribarne, who would end up forming the neofranquista platform of the Popular Alliance (AP) in October 1976. In this regard, the objective of the present research focuses on understanding the anomaly of the Spanish Right and the Spanish political system as a whole, taking into consideration the fact that it is the only Western European country where the Right Party comes from the Far Right by means of unification process. We are referring to a Popular Alliance whose sign of fundamental identity, according to the opinion and perception of voters in 1976 and 1977, was loyalty to the work of the Franco's regime and the reluctance to open a constituent period which came to delegitimize the dictatorship and to establish in the constitutional Spain those eigenvalues of democracy that could be found in the post World War II Europe - not just the simple opening made and controlled by an authoritarian regime -. The central body of research is set in the emergence of AP as a consequence of the division of Franco's reformism, partly due to the failure of the first Government of the monarchy (December 1975 - July 1976), and to the coherent integration into positions included in the Neofranquist Far Right of its leader, Manuel Fraga - displacement in which the capture of the Government by the «suarista» reformism was fundamental and which resulted in the Union of the Democratic Centre (UCD)-. It is also necessary to mention the birth of the "plataforma aliancista" as a process of confluence of various limited and institutionalized reformist projects which had their origin in the associative framework born within the structures of the national movement of 1974-1975 and which have been overlooked in studies of AP. We also want to emphasize the fields and socio-political processes that led to the transformation of the "plataforma aliancista" of Neofranquist origin into a force of liberal-conservative character for the sake of political pragmatism and political survival, bounded by a reluctant compliance and critical participation in the constitutional process which was channeled in the 1978 Constitution. This 'evolutionary' process is determined by the distance from their origins, framed in the evolutionary and anticonstitucionalist Neofranquist Extreme Right - in so far as evoluting from de regime and as contrary to a constituent process - as well as by its consolidation as a force within the "Constitutionalist" Extrem Right and later as a manifestation of a right wing conservative-liberal character. On this subject, we propose the need to understand the evolution of the neofranquist far right which has a nacional-populist trend -AP- as an axis to take into account when we try to interpret and analyze the construction of Spanish Democracy as well as to contextualize the authoritarian and anti-democratic cultural characteristics of current Spanish Right, which was born within one branch of Franco's reformism. In short, the aim is to point out here, in the review of the process of its formation, the foundations -beyond any cyclical elements- of the peculiarity of the Spanish Right -amongst which we have undoubtedly been able to notice the hardening of the general positions of conservatism since the beginning of the 21st century- in order to consider the far distance existing between both the Spanish conservative political class and their European counterparts.

En esta tesis se aborda un tema en el área de Historia Política y Social comparada: las políticas sociales desarrolladas por Salazar y Franco entre 1933 y 1957. En el momento en que la Europa discute su nueva postura hacia el apellidado «modelo social europeo», investigar sobre los fundamentos de la seguridad social se hace muy relevante, pues permite conocer mejor los cambios profundos que si están verificando. Además, el conocimiento sobre los regímenes dictatoriales que en España y en Portugal existieron hasta mediados de los años 70 sigue siendo muy buscado por las sociedades. En el primer capítulo se dedica al contexto político-ideológico de las dictaduras ibéricas, analizando, asimismo, los antecedentes históricos de las políticas sociales en España y Portugal. En el capítulo dos, se examinan las condiciones que marcaron la estructuración de este tipo de políticas sociales en los "Nuevos Estados", con especial atención a las decisiones en el ámbito de la previsión social y la asistencia social. La última parte de la tesis, el capítulo 3, se centra en el discurso político. En particular, en el discurso social de los principales intervinientes políticos, y también en la identificación de los principales vectores discursivos y retóricos que el poder político utilizaba. La utilización de la política social, especialmente en la España franquista, como mecanismo de control social merecerá relieve. El tema desarrollado en la tesis se presenta con un gran potencial de exploración y, en consecuencia, de la producción de nuevos conocimientos. / This thesis addresses an issue in the area of Comparative Social and Political History: social policies developed by Salazar and Franco between 1933 and 1957. At the present day, when Europe discusses hers new stance toward the so-called “European social model”, the research on the foundations of social security is very important, because it allows us better to understand the profound changes that are happening. In addition, the knowledge about the spanish and portuguese dictatorial regimes is still highly sought after by the people. The first chapter is devoted to the political and ideological context of Iberian dictatorships, analyzing also the historical background of social policies in Spain and Portugal. In the second chapter, we examine the conditions that marked the structuring of such social policies in the "New States", with special attention to the decisions in the field of social security and social assistance. The last part of the thesis, Chapter 3 focuses on political the speech. Particularly, the social speech of the major political participants, and also in the identification of the main discursive rhetorical patterns used by the political power. Also, the use of social policy, especially in Franco's Spain, as a mechanism of social control, will deserve special attention. The theme developed in the thesis presents itself with a large exploration potential and, consequently, with a large potential to generate new knowledge.

Aquest treball ha estudiat i analitzat el procés de reconstrucció i transició cap a la pau de l’Afganistan amb un enfocament més detallat a la província de Badghis, zona de responsabilitat espanyola. S’han examinat els marcs d’intervenció de la Comunitat Internacional formulats en les conferències de donants i les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, des de la intervenció iniciada pels EUA i el Regne Unit a l’octubre de 2001 i fins a finals de 2012, es van incloure algunes dades rellevants de 2013. El context mundial acabada la guerra freda va canviar, enfrontant-se a una nova tipologia de guerres, les «guerres asimètriques», amb la intervenció de múltiples actors. Les guerres ja no són entre Estats i exèrcits, els camps de batalla han quedat difuminats i la població civil és qui en pateix les conseqüències. L’Afganistan és un paradigma d’aquestes guerres amb la intervenció: d’actors no governamentals amb grups extremistes, d’Al-Qaida, talibans, tribals, senyors de la guerra, on cap d’aquests grups acceptaven el govern establert; actors multilaterals que donaven suport al govern i en aquest cas estaven representats per unes 50 nacionalitats. Aquests, junt amb els actors governamentals lluitaven per mantenir el poder i control del país. L’Afganistan després de tants anys de guerra era un país inestable, sense governança i sense poder donar resposta a les necessitats més bàsiques de la població convertint-se en un Estat fallit. Per donar resposta a contexts d’Estat fallit, s’han dissenyat models dirigits a desenvolupar politiques amb l’objectiu d’estabilitzar zones inestables, consolidar la pau, reconstruir i desenvolupar. A l’Afganistan aquests models estaven implementats pels Equips de Reconstrucció Provincial (PRT). Espanya com a membre de la Comunitat Internacional i de l’OTAN també va instal•lar un PRT a la província de Badghis on va desenvolupar un model que seguia el model nord-americà anomenat 3D (defensa, diplomàcia, desenvolupament) o també «enfocament integral» perquè integrava els instruments polítics, militars, de desenvolupament i humanitaris sota una mateixa direcció, obviant que la doctrina militar i els principis humanitaris són oposats i, que el desenvolupament encara que els seus programes vagin dirigits a tota la població, segueix principis polítics i difícilment es podrà practicar mentre el context sigui de guerra. El treball es va realitzar contrastant la informació obtinguda per mitjans tradicionals de recopilació d’informació amb un treball de camp a Badghis i Kabul. Els resultats, han estat decebedors, després d’una dècada d’intervenció de la Comunitat Internacional i de presencia militar, no s’havia aconseguit l’estabilitat i la pau del país, el conflicte i la violència continuava a moltes zones, amb el conseqüent perjudici pels drets humans en general, i per les dones i nens en particular. Tot i que es podien distingir unes zones del país més estables que d’altres, l’informe de la UNAMA el 2013 establia que els atacs de la insurgència i combats entre els diferents actors multinacionals i governamentals havia deixat un balanç de morts i ferits amb 2.959 víctimes civils, augmentant respecte a l’any anterior. El balanç entre el 2007 i el 2013 era de casi 18.000 víctimes civils. A finals de 2014 les tropes internacionals s’havien de retirar del país, però els atemptats i atacs de la insurgència continuaven i els escenaris de futur que es presentaven no eren optimistes. El problema de la Comunitat Internacional a l’Afganistan era treballar com si el context fos de post-conflicte, quan aquest, en realitat, era un context de guerra, i invertint en la guerra milers de milions de dòlars i euros en detriment de la reconstrucció i el desenvolupament. Només posant l’exemple espanyol, s’estimava que Espanya havia invertit més de 3.500 milions d’euros en l’àmbit militar quan en desenvolupament havia contribuït amb uns 460 milions d’euros. Del PRT espanyol a Badghis, no es disposava de dades ni avaluacions que haguessin mesurat l’eficàcia i la pertinença de les intervencions del component militar i civil. Tanmateix, es podia dir que la província de Badghis seguia inestable, no s’havien reduït les vulnerabilitats i la província seguia depenent de l’ajuda exterior. Els projectes desenvolupats per l’AECID havien produït canvis mentre havien estat operant sobre el terreny, però hi havia dubtes sobre el futur de tot allò invertit. / The study reviews and analyzes the involvement of various sectors of the international community in the stabilization and reconstruction of Afghanistan from end 2001 to 2012, with some data from 2013. It contains a more detailed focus on Badghis Province, the area under Spanish responsibility. It examines the intervention frameworks formulated in Donor Conferences and resolutions of the UN Security Council. The common objectives of the various models of intervention were to stabilize volatile areas, consolidate peace, and boost reconstruction and development. The models were implemented by the Provincial Reconstruction Teams (PRT). Information on the programs implemented were obtained from reports by the implementing agencies, NGOs, think tanks, and public institutions; and fieldwork done in Kabul and Badghis. The study examines if the objectives of the international community were realized after a decade of military presence and reconstruction projects; and particularly if the model of intervention pursued by the Spanish PRT in Badghis proved effective in stabilizing the area and contributing to development. The conclusion of the analysis is that a transition to stability and peace in Afghanistan has not been achieved, that conflict and violence continue in many areas. Consequently, exercise of most human rights continues to be elusive, especially for women and children. One of the identified reasons for the failure was that the plans were designed for a post-conflict context; however, much of the implementation occurred in a context of continuing violence. Thus, massive funds were devoted to military support and actions, to the detriment of reconstruction and development. It was not possible to obtain specific data, or any evaluations regarding the impact, relevance or effectiveness of the military and civilian interventions pursued by the Spanish PRT. While some improvements were documented during the period of direct involvement the PRT; there were serious doubts regarding sustainability of any of the programs after planned handover to national or local authorities. Badghis remains severely underdeveloped, and nearly all social services that do function are dependent on foreign assistance.

Guerra i quotidianitat militar a la Catalunya del canvi dinàstic (1705-1714) és un estudi que persegueix dos objectius principals. Primerament, reconstruir les etapes evolutives del conflicte que va sobrevenir al front català com a conseqüència de la disputa successòria espanyola. Fins a l’actualitat, la historiografia no comptava amb treballs d’aquestes característiques. Les prioritats per abordar els primers decennis del segle XVIII s’han focalitzat en altres aspectes: el teixit socioeconòmic del territori, la conjuntura política i els diversos posicionaments entre les institucions catalanes, la repressió que va existir a partir de la Junta de Braços (juliol de 1713), l’exili, la implementació del nou ordenament borbònic, entre altres. El segon objectiu passa per caracteritzar la societat militar que participa a la guerra de Successió (i els elements que hi interactuen) per conèixer els seus condicionants vitals en ple front de lluita (quotidianitat militar). Per abordar el primer aspecte, l’estudi segueix un fil cronològic que transcorre des de la mort de Carles II (novembre de 1700) fins la caiguda de Barcelona i les illes d’Eivissa i Mallorca (1714- 1715). En aquesta part es descriuen els principals fets politicomilitars mitjançant el contrast de documentació arxivística primària de grans arxius estatals (Madrid, Londres, Lisboa) i altres estudis i cròniques ja publicats. Això permet aportar dades noves sobre els setges de Barcelona de 1705, 1706 i 1713-14, el setge de Lleida de 1707, el setge de Cardona de 1711, així com d’altres moments rellevants. Seguint encara amb aquesta metodologia de treball, el segon bloc de la tesi doctoral es vertebra mitjançant un eix temàtic. Aquesta part aborda el perfil sociològic dels combatents, tant dels homes que practicaven la guerra regular (exèrcits convencionals), com dels que ho feien a través de la mobilització auxiliar (miquelets, voluntaris, sometents i coroneles). A continuació es dóna resposta a la manera com els militars duien a terme la guerra al front català, estudiant el tipus de manutenció alimentària i monetària rebudes, així com l’equipament i la sanitat existent. Finalment, s’acoten les repercussions d’exercir a la milícia, doncs la documentació mostra traces d’un modus vivendi miserable com a conseqüència de les insuficiències logístiques militars (malaltia, deserció, empresonament, mort). Els resultats obtinguts mostren com més enllà de les resolucions derivades dels tractats de pau de 1713-1714, existeix un conflicte que afecta molt severament el territori català i la seva població civil, així com els combatents que participen a la disputa. Com en altres moments de la història, la guerra s’inicia amb alts graus de politització i interessos socioeconòmics; a la fi, acaba esdevenint una qüestió de pura supervivència que afecta a totes les esferes de la societat. Aquest dinàmica es deriva del tipus de conflicte practicat a l’Antic Règim, on predomina una guerra basada en el desgast tant econòmic com humà. / War and Military Day-to-day in the Dynastic Change of Catalonia (1705-1714) is a study with two main objectives. Firstly, the reconstruction of the evolutionary stages within the conflict that took place in the Catalan front as a result of the Spanish succession dispute. To this date, Historiography had no work available of this kind. The priorities to address the first decades of the eighteenth century have focused on other aspects: the socioeconomic context of the territory, the political situation and the different positions between the Catalan institutions, the repression that took place after the establishment of the Junta de Braços (July 1713), the exile, the implementation of the new Bourbon constitution, among others. The second objective is to characterize the military society participating in the War of Succession (and elements that interact) to learn about their life conditions in the battlefront (the military day-to-day). To address the first issue, the study follows a chronological thread that runs from the death of Charles II (November 1700) until the fall of Barcelona and The islands of Majorca and Ibiza (1714-1715). This section describes the main politico-military events contrasting primary archival documentation of large national archives (Madrid, London, Lisbon) and other studies and reports already published. This allows to provide new information about the siege of Barcelona in 1705, 1706 and 1713-14, the siege of Lleida 1707, the siege of Cardona on 1711, and other important moments. Following this methodology, the second part of the thesis is structured using a specific theme. This part deals with the sociological profile of the combatants, both men who practiced regular war (conventional forces) and those who did so through the mobilisation of irregulars (miquelets, volunteers, sometents militias and coroneles). Right after, will answer how the military carried out war in the Catalan front, studying the provisions received (food and money), as well as equipment and the health assistance available. Finally, we detailed the impact of fighting in the militia, since records show traces of a miserable modus vivendi as a result of military logistical inadequacies (disease, desertion, imprisonment, death). The results show that beyond the resolutions arising from the peace treaties of 1713-1714, there is a conflict that severely affects the Catalan territory and its civilian population along with the combatants involved in the dispute. As in other periods of history, the war began with a high degree of politicization and social and economic interests, in the end, ends up being a matter of sheer survival that affects the whole society. This dynamic is derived from the type of conflict practiced in the Ancien Régime, predominantly a war based on wearing down economic and human resources.

Tot i que en els darrers anys s'ha avançat en l'estudi de la Guerra Civil i de la posterior dictadura franquista, encara a dia d'avui hi ha diferents aspectes d'aquest període tan dramàtic de la nostra història més recent que no han rebut un tractament adequat. Una d'aquestes temàtiques relacionades amb la guerra i posterior postguerra que la nostra historiografia ha deixat de banda ha estat l'estudi dels danys materials que va patir el territori durant la guerra i la seva posterior reconstrucció un cop van finalitzar les hostilitats. Aquests dos aspectes que fins ara han estat molt poc estudiats són la base fonamental d'aquesta tesi. L'estudi de com es van produir els danys en les comunicacions i infraestructures catalanes i la seva posterior reparació han estat el nucli principal d'aquest treball. Tot seguint la cronologia de la recerca i amb les tesis plantejades, aquest treball s'ha estructurat en dues parts clarament diferenciades. En una primera part, centrada en els danys, s'ha explicat com es van produir durant els anys de guerra les destruccions sobre les infraestructures catalanes. Per a això s'han plantejat i respost les següents preguntes: Què es va destruir? Quines van ser les infraestructures més danyades? Qui o quins van ser els responsables d'aquestes destruccions? Com, quan i on es van produir? i finalment què es buscava amb la seva aniquilació? En aquest sentit, en aquesta primera part, s'ha explicat com els bombardejos aeris van ser els màxims responsables de les destruccions d'infraestructures dels ports catalans, de les centrals elèctriques, d’una part del sistema ferroviari i, en menor mesura, dels ponts i carreteres. D'altra banda, també dins d'aquesta primera part, s'ha explicat com les tropes republicanes, sobretot a partir de l'inici de l'ocupació militar de Catalunya, van ser les autores de les destruccions de la major part de ponts del territori. Aquestes accions van estar lligades a un concepte tàctic militar defensiu que buscava impedir l'avanç rebel, i protegir, alhora, la retirada republicana. A la segona part del treball, s'ha explicat com es va dur a terme la reconstrucció de totes aquestes infraestructures un cop va finalitzar la guerra. Com en la primera part, a part de les explicacions pertinents, s'han plantejat una sèrie de preguntes per poder entendre les actuacions reconstructives que va executar la dictadura franquista: Què es va reconstruir? Qui o quins van ser els responsables de la reconstrucció? Quines dificultats va haver? Quant temps i on es va dur a terme aquesta reconstrucció i si la mateixa va ser o no important. Tot això ens ha servit per mostrar que Catalunya va ser una de les zones de l'Estat que va patir més danys. L'actuació de l'aviació rebel sobre les infraestructures catalanes, la posterior destrucció de centenars de ponts durant la retirada republicana va deixar al territori pràcticament devastat pel que fa a les comunicacions. La posterior dictadura franquista, a través de l'Exèrcit, els presoners de guerra, les Obres Públiques i Regions Devastades va iniciar una reconstrucció, la qual a causa de la manca de personal especialitzat, de recursos econòmics, i de la política econòmica autàrquica, que va privar al país de molts materials, es va allargar fins pràcticament vint anys des del final de la guerra. / GREAT DESTRUCTION. DAMAGE OF WAR AND RECONSTRUCTION CATALONIA AFTER THE CIVIL WAR (1937-1957) This paper is structured into two distinct parts. In the first part, focusing on the damage, explained as occurred during the war years the destruction of infrastructures in Catalonia. To have been brought up and answered the following questions: What was destroyed? What was the most damaged infrastructure? Who or what was responsible for this destruction? How, when and where they occur? And finally what looked to their annihilation? In this sense, in this first part, explained how the raids were the most responsible for the destruction of infrastructure Catalan ports, power stations, part of the rail system and to a lesser extent, bridges and roads. On the other hand, in this first part, explained how the Republican troops, especially from the beginning of the military occupation of Catalonia, were the authors of the destruction of most bridges the territory. These actions were tied to a defensive military tactical concept that sought to prevent the rebel advance and protect, while the Republican retreat. In the second part, explained how he carried out the reconstruction of these facilities once the war ended. As in the first part, other than explanations, have raised a series of questions to understand the actions reconstructive ran the dictatorship: What was rebuilt? Who or what was responsible for rebuilding? What difficulties were? How long and where to perform this reconstruction and whether it was important or not. All this has served to show that Catalonia was one of the areas of the state that suffered the most damage. The performance of the aviation infrastructure rebel Catalan subsequent destruction of hundreds of bridges during the Republican retreat left the country virtually devastated regarding communications. The subsequent dictatorship, through the Army, prisoners of war, the Devastated Regions and Public Works began a reconstruction, which due to the lack of specialized personnel, financial resources and autarkic economic policy, that deprived the country of many materials, lasted until almost twenty years since the end of the war.