La ferma convicció en el fet que el territori i el paisatge són l'herència d'unes relacions establertes entre la societat i el medi natural, les quals amb el pas del temps s'han representat de diferents maneres sobre l'espai, ha permès plantejar una recerca basada en l'estudi de diferents registres ambientals i documentals explicatius d'aquests canvis (geohistòria ambiental). L'objectiu principal d'aquesta tesi ha estat descriure, analitzar i interpretar les conseqüències d'aquestes transformacions a partir de l'estudi evolutiu de la seva vegetació. Així, s'han volgut identificar les principals pertorbacions naturals i/o humanes que són a l'origen dels canvis i explicar les seves conseqüències ambientals a partir de tres eixos explicatius:1) El coneixement de la composició, estructura i biomassa forestal actual de l'àrea d'estudi.2) L'estudi de les variacions climàtiques durant el període considerat.3) L'explicació de la construcció del paisatge actual com a resultat de la interacció entre la societat i el medi natural al llarg del temps.L'àmbit d'estudi escollit: el Pirineu central català, ha permès assolir aquests objectius, si bé ha estat necessari dissenyar una metodologia variada que combinés diferents tècniques per tal d'abastar un llarg període temporal (els darrers 10.000 anys). Per això, s'han fet servir tècniques paleogeogràfiques basades en restes vegetals (palinologia, antracologia, dendrocronologia) i d'altres fonts de tipus documental directes i indirectes (escrites, gràfiques i orals), que s'han enriquit amb aportacions d'altres disciplines (geomorfologia glacial, arqueologia, etc.). No obstant, l'element central d'atenció de tota la recerca ha estat l'àmbit forestal que ha servit de mesura per avaluar la intensitat de les diferents pertorbacions i veure quin ha estat el seu grau d'afectació al llarg de tota la història.Els resultats han permès distingir clarament tres grans formacions vegetals estables i dominants de l'espai forestal: 1) El bedollar (Betula sp.), entre fa 9000 i 6200 anys cal BP, que s'ha considerat una formació estable i paraclimàcica, símbol de continentalitat, tot i que a partir de l'any 7800 cal BP de forma mixta amb l'avet. 2) L'avetosa (Abies alba), entre fa 6200 i 2800 anys cal BP que, si bé inicialment s'ha considerat una adaptació de la vegetació al clima, en la seva etapa de consolidació ja no s'ha pogut desvincular d'una activitat humana creixent a partir de l'any 5200 cal BP. L'avet, a més, ha estat un indicador que ha permès aportar noves dades sobre el sentit i la temporalitat de la colonització d'aquesta espècie als Pirineus meridionals. 3) La pineda de pi roig (Pinus sylvestis), entre fa 2800 anys cal BP i l'actualitat ha estat un indici que ha permès relativitzar la importància del clima respecte l'activitat humana. I és que l'especialització vers diverses activitats econòmiques, s'ha mostrat com un fort condicionant de la presència de pi. Així, s'ha destacat la importància de la ramaderia durant l'Edat Mitjana i l'activitat metal·lúrgica (segles XVIII i XIX) com els grans modeladors de l'espai forestal actual. Així, s'ha demostrat com:A) La societat modifica el medi natural i per tant, no es pot estudiar la vegetació actual sense tenir en compte la suma d'impactes humans pretèrits responsables de la seva evolució. B) El clima, a més de determinar el desenvolupament de la vegetació, juga un rol fonamental en el desenvolupament de les activitats antròpiques i determina l'ocupació humana de l'alta muntanya pirinenca.C) El territori actual és el resultat individual o col·lectiu de totes les activitats econòmiques "tradicionals" (agricultura, ramaderia, silvicultura i metal·lúrgia) i "modernes" (activitats turístiques), però els canvis dràstics en el territori es donen a partir de l'especialització en una determinada activitat econòmica. / The idea that territory and landscape are the heritage of relationships established between society and environment, that with the pass of time have represented the space in different ways, it has allowed to raise a research based on the study of several explanatory environmental and documental registries of changes (environmental geohistory). In this way, it has been necessary to identify the origin of the main natural and/or human disturbances that have caused the changes. The main axes have been three:1) The knowledge of the composition, structures and present forest biomass of the study area. 2) The study of climatic changes during the studied period. 3) The explanation of the construction of the actual landscape as a result of the interaction between society and environment throughout the time.The study area is the Central Catalan Pyrenees. In this place, we applied a methodology based on different techniques allowing to include a long specific period (the last 10000 years): vegetal rest (palynology, anthracology and dendrocronology), documental sources (written, graphics and oral) and other techniques (glacial geomorphology, archaeology, etc). However, the main element of the research has been the forest, used as indicator to measure the intensity of different disturbances and the degree of affectation throughout the all history. The results have allowed to distinguish three vegetal formations in field work area:1) The birch forest (Betula sp.), between 9000 to 6200 years Cal BP has been considered a stable formation and paraclimax symbol of continentality. Although, from 7800 Cal BP the birch and the fir share space.2) The fir forest (Abies alba), between 6200 and 2800 years Cal BP, has been considered initially an adaptation to the climatic condition and, in its stage of consolidation since 5200 years Cal BP it's always linked to human activity. In addition, the fir has been considered an indicator that has brought new data on the direction and the temporality of the colonization of this species in the southern Pyrenees.3) The Scots pinewood (Pinus sylvetris), between 2800 years Cal BP and the present time has been an indicator that allowed to contrast the importance of the climate in relation to human activity. Specialization towards different economic activities has been a strong conditioner of the presence of the pine. In this way, livestock (during Middle Ages) and the metallurgical activity (18th and 19th) are the main activities modelling present day forest appearance.The thesis has been useful to demonstrate that: A) Society modifies environment; for that reason is not possible to study present vegetation without considering the sum of human impacts.B) Climate, besides determining the development of the vegetation, has a fundamental roll in the development of human activities and occupation of the high Pyrenean mountain. C) Present territory is the individual or collective result of "traditional" (agriculture, livestock, forestry and metallurgy) and "modern" (tourist activities) economic activities, but the drastic changes in the territory occur when there is a specialization in a certain economic activity.

Aquest treball conté objectius i metodologies diversos però interrelacionats, les conclusions dels quals són exposades separadament.- PROSPECCIÓ MINERALÒGICA A LA BATEALa campanya de propecció estratègica ha estat basada en 209 mostres de concentrats en una superfície de 7'3 km2. S'han detectat dues àrees anòmales per a l'or: el Cambro-Ordovicià del SW d'Andorra, i el contacte S del granit d'Andorra, en les comarques de la Cerdanya i l'Alt Urgell. La geologia i metal.logènia d'aquesta darrera àrea són exposades a continuació, mentre que les de la primera seràn objecte de futurs treballs.L'existència de scheelita en diaclases del granit i les condicions de meteorització d'aquest produeix la presència arreu d'aquest mineral en els concentrats de batea. Aquestfet invalida la scheelita com a mineral indicador de skarns en la regió.Les esferes de magnetita, comuns en molts concentrats de batea, han estat atribuides a un origen antròpic i s'han desestimat en l'exploració de dipòsits minerals en la regió.- GEOLOGIAL'estudi litoestratigràfic ha confirmat les conclusions d'estudis anteriors. Els materials estudiats van des del Cambro-Ordovícià fins a l'Estefanià. La majoria de carbonats son al Devonià, que consisteix en una potent sèrie de calcàries i margues.L'estuctura hercianana consisteix en un sistema ben desenvolupat de plecs E-W i un altre N-S de desenvolupament menor. S'han reconegut a més dos sistemes d'encavalcaments d'edat hercianana: el primer, de tipus laminar dóna lloc a una potent acumulació de calcàries devonianes amb intercalacions de pissarres negres silurianes; el segon sistema són encavalcaments fóra de sequència que tallen els anteriors i divideixen l'àrea estudiada en dues grans unitats estructurals. l'estructura herciniana mostra una zonació dels estils de deformació de l'orògen: de nord a sud hom pot observar un augment en la intensitat del plegament i una edat més tardana dels encavalcaments respecte als plecs.El granit d'Andorra és una intrusió de morfologia estratoid constituida per granodiorita biotítica, grandíorita biotítica-hornblèndica i granit biotftic. No s'han observat contactes intrusius entre les diferents fàcies. Tampoc no s'ha observat cap zonació interna amb l'excepció d'un lleuger enriquiment en biotita prop dels contactes. La intrusió tingué lloc a uns 2 kbar i 650ºC. d'acord amb els equilibris silimanita + andalucita i moscovita + quars + fetdspat potàssic, observat en les corneanes pelítiques prop del contacte. La composició química de les roques plutòniques, amb o sense els enclaus, mostra una típica associació alumínmico-caf'emica, amb la majoria de termes lleugerament peralumínics. Malgrat la gama reduïda de composició la majoria d'anàlisis es projecten segons una tendència calcoalcalina amb valors baixos de la rel ació Mg/(Mg+Fe) i un caràcter un xic subalcalí. Els processos hidrotermals associats a la intrusió produiren l'alteració tocal de les roques plutòniques, així com la formació de skarns en i prop dels contactes amb les calcàries devonianes. La part sud del granit d'Andorra es troba intruida per nombrosos dics de direcció NW-SE i de composició predominantment diorítica, netament diferent de la de les roques plutòniques. Aquests podrien representar les arrels del volcanisme estefano-permià dels Pirineus, encara que manca molt més treball futur sobre aquest tema.El plegament antiformal del sòcol hercinià, inclòs el granit d'Andorra, és el fet més rellevant de l'estructura alpina. En canvi no s'han observat encavalcaments alpins afectant el sòcol hercinià de l'àrea estudiada, que es comporta com un conjunt unitari. Durant l'orògen alpí té lloc igualment el joc d'un sistema atapeït de fractures NW-SE de possible edat tardi-herciniana.Tots els materials i estructures anteriors han estat afectats per dos sistemes de fractures, E-W i WE-SW, associat a la formació de la depressió neògena de la Cerdanya. Tot el conjunt de fractures, des de les tardi-hercinianes fins a les recents, han afectat dràsticament la morfologia i l'estimació de reserves dels dipòsits minerals.- ELS SKARNS I DIPÒSITS ASSOCIATS.S'han detectat més de trenta skarns de mida hectomètrica a mêtrica a llarg d'uns deu quilòmetres de contacte reconegut de granit i calcàries. Els skarns es desenvolupen sistemàticament a les juntes inter-estrats de les calcàries, a partir del contacte intrusiu allà on aquest contacte talla l'estratificació de les calcàries amb un angle proper al recte.S'han diferenciat set tipus diferents de skarns segons llur cooposició mineralògica: skarns estèrils de wollastonita-idocrasa, skarns anb tungstè, skarns de hedenbergita, skarns de magnetita, skarns de pirrotina, skarns d'arsenopirita i skarns mixtes de pirrotina i arsenopirita. Les fases metàl.liques de ferro mostren una zonació des de skarns amb pirrotina al nord de l'àrea estudiada fins a skarns de magnetita al sud. Els diferents tipus de skarns poden ser interpretats com a diferents estadis de evolució d'un mateix esdeveniment metasomàtic.L'estadi I està representat per l'associació idocrasa + wollastonita. Aquests minerals es formaren per l'interacció de la calcària amb un fluid aquòs (X(C02)<0.03) a temperatures entre 700 i 550 ºC, com es dedueix dels equilibris entre silicats. El fluid circulà des del contacte amb el granit a través de les juntes d'estratificació del carbonat amb un flux canalitzat, penetrant a partir d'aquests punts en el carbonat amb un flux difòs. D'acord amb les dades d'isbtopos de C i O, la majoria de les reaccions de devolatilització en sistema obert (Rayleig) tingueren lloc en aquest estadi. La formació en diversos indrets d'un front de wollastonita massissa reduí la porositat i impedí el desenvolupament d'estadis posteriors, restant així formats els skarns estèrils de wollastonita- idocrasa. L'estadi II es caracteritza pel desenvolupament de minerals de ferro, com ara hedenbergita, andradita estannífera, magnetita i epidota. Una petita proporció de scheelita es pot formar durant aquest estadi. Aquests minerals es formaren a partir de la interacción dels celcosilicats pre-existents i/o de la calcària amb un fluid aquòs (0.1>X(C02)>O.01) a temperatures entre 550 i 400 ºC. La fugacitat d'oxígen del fluid augmenta des de valors lleugerament superior at QFM fins a valors superiors a la reacció hedenbergita-andradita. Com en l'estadi anterior els fluids circularen a partir del contacte amb el granit amb una combinació de flux canalitzat i difús. En lloc de devolatilització, les dades d'isòtops de C i O indiquen un model d'intercanvi. Els alts valors de la relació aigua/roca que es necessiten en un intercanvi isotòpic en sistema tancat, per produir els empobriments en 13 i 180 observats, apunten cap a un model d'intercanvi en sistema obert. Els skarns d'hedenbergita són representatius d'aquest estadi metasomàtic. L'augment de porositat produït per la formació de l'hedenbergita permet la circulació posterior de fluids i el desenvolupament d'estadis posteriors. Els skarns de magnetita poden representar l'evolució d'aquest mateix estadi metasomàtic cap a condicions de més alta fugacitat d'oxígen i/o menor temperatura.Durant l'estadi III té lloc la formació de una associació de quars + calcita + teoriíta + grosulària o actinolita + scheelita + sulfurs. Els sulfurs (pirrotina, lollingita i arsenopirita) són els minerals més abundants, i donen lloc els skarns de pirrotina, als skarns d'ersenopirita i als mixtes. Ja que la majoria de la scheelita s'ha format contemporàniament, els skarns amb tungstè també s'han considerat com a pertanyents a aquest estadi.Una associació metàl.lica posterior (estadi IV) pot reemplaçar els sulfurs anteriors: galena i cosetita argentíferes, esfalerita, calcopirita, cessiterita, molibdenita, bismuto natiu, or natiu i fases del sistema S-Si-Te. Ets estadis III i IV es formaren per l'intercanvi en sistema obert d'una salmorra (X(CO2) <0.02, 5m NaCl) amb els skarns d'hedenbergita previs o directament amb la calcària. En aquest últim cas poden trobar-se fins a 100 m lluny del contacte amb el granit (skarns d'arsenopirita). Durant l'intercanvi la temperatura baixà des de 525 fins a 350 ºC d'acordamb la relació As/S de l'arsenopirita, l'estabilitat de la cosalita i la partició d'isòtops de S entre sulfurs en equilibri. El volum molar del fluid, calculat a partir de microtermometria d'inclusions fluides, confirma una pressió de fluids de 2 Kbar per a aquestes terrperatures. El pH del fluid era proper a l'equilibri moscovita-feldespat potàssic; la fugacitat de sofre compresa entre l'equilibri pirrotina + löllingita + arsenopirita i l'equilibri bismut natiu + bismutinita; i la fugacitat d'oxígen compresa entre els equilibris pirita+ pirrotina + magnetita i quars + fayalita + magnetita. En aquestes condicions fisíco-químiques, l'or fou transportat per complexos clorurats I dipositat com a resultat sobre tot del descens de temperatura. Aquest comportament és semblant a la majoria de metalls i confirma l'estreta associació de l'or amb els sulfurs. Els càlculs termoquímics sobre la composició de la clorita, i la presència de grafit amb els darrers sulfurs, indica una evolució de l'equilibrí PPM al GFM en alguns skarns, suggerint el control progressiu de la química del fluid per la roca regional. Els valors pesants dels isòtops de S de l'arsenopirita, esfalerita i galena també apunten cap al progressiu control de la química del fluid per la litologia regional i suggereixen una relació parental de les menes dels skarns amb les mineralitzacions singenètiques d'Ag-Au en el pre-Caradoc de la regió.L'estadi III i especialment l'estadi IV són els més importants des del punt de vista econòmic. Així, els skarns de pirrotina-arsenopirita poden arribar a lleis de 10000 g/t de Sn, mentre que aquests mateixos skarns i els d'arsenopirita tenen continguts anòmals d'Au i d'Ag fins e 5 i 750 g/t respectivament. Els skarns d'arsenopirita poden donar ocasionalment continguts de fins a 5 g/t de platinoids i especialment en les mostres amb abundants minerals de Te-Bi-S.Les característiques estructurals, mineralògiques i químiques descrites poden ser utilitzades com a criteris d'exploració d'aquest tipus de mineralitzacions. La relació isotòpica de C i O en els carbonats és útil en la detecció del pas de fluids per una roca regional, especialment en skarns anb pobre desenvolupament de calcosilicats. La modelització d'aquesta interacció pot ajudar a destriar entre skarns estèrils (devolatilització) i mineralitzats (intercanvi), criteri suggestiu que cal comprovar en altres indrets.- ALTRES DIPÒSITSS'han trobat diversos filons d'arsenopirita massissa amb pirrotina, calcopirita i cassiterita, associats a les fractures de direcció NW-SE i d'edat probable tardi-herciniana. L'interès econòmic rau en llurs continguts de Sn (10000 g/t) i anomalia en Au (1 g/t). Els filons estan encaixats en la granodiorita prop del contacte amb el pre-Caradoc, mentre que les mateixes fractures solament contenen calcopirita o una alteració a filosilicats amb poc Au (0.01 g/t) cap a l'interior de la intrusió.Sense relació aparent amb fractures, en les granodiorites poden existir també volums decamètrics amb una important albitització i disseminacions de pirrotina, arsenopirita, calcopirita i estannita. Aquest conjunt de mineralitzacions poden indicar la circulació de les solucions mineralitzants a través de la roca granítica, i deberien ser objecte de futurs estudis.

Con la doble intención de, por una parte, ofrecer a las empresas del Pirineu Lleidatá que operan en el segmento turístico recreativo de alta montaña una completa información estratética que las permita elegir las líneas de acción más adecuadas para ganar ventajas que mejoren su posición competitiva en el sector, y como complemento a lo anterior, de dotar a las instituciones que ejercen su influencia en el Pirineu de un marco de referencia que las ayude a realizar una correcta elección de las políticas públicas que influyan positivamente en los atributos locales que actúan como fuente de ventaja competitiva, el objetivo general de este trabajo de investigación consiste en mostrar cómo se puede detectar, crear y sostener ventajas competitivas en dicho segmento sectorial, y cómo tales ventajas pueden ser aprovechadas para obtener resultados superiores.Dada la naturaleza de los objetivos planteados, la metodología para lograrlos se toma de los instrumentos desarrollados por la Organización y Administración de Empresas para la conducción de las organizaciones en los entornos actuales. Esta es la de la Dirección Estratégica de la Empresa y, más concretamente, de la Empresa Turística, según el modelo propuesto por Chon y Olsen 1990. En particular, es la superación de su segunda fase, el Análisis Estratégico, lo que satisface los objetivos establecidos.Después de una descripción de los modelos generlamente aceptados para el Análisis Estratégico, enla segunda parte del trabajo se aplican al caso del turismo recreativo de alta montaña, a través de la obtención y tratamiento de la información necesaria para analizar cuantitativa y cualitativamente;I.- Los distintos valores que toman los elementos estructurales del segmento sectorial en cuestión, e identificar sus mejores ubicaciones y organizaciones.II,- Los distintos valores que toman los determinantes de la ventaja competitiva internacional de las mejores ubicaciones y del Pirineu. También mediante el método comparado, determinar la posición competitiva de éste respecto a aquellas.III,- Las magnitudes que toman las distintas variables del análisis interno de las mejores organizaciones del segmento sectorial y de las que ejercen su actividad en el Pirineu Lleidatá. Además, a la luz de los principios de "benchmarking", poner de manifiesto las diferencias de posición que determinan ventajas comparativas de las primeras sobre las segundas.

El decaïment de l'avet (Abies alba) va començar als anys 90 als Pirineus espanyols sense unacausa clara que l'expliqués. Les condicions climàtiques de la darrera part del segle XX semblen estar associades al començament d'aquest fenomen. Paral·lelament als processos de decaïment, apareixen nombroses alertes de plagues i patògens que afecten aquests boscos, fet que fa necessari conèixer la relació entre aquests agents biòtics i l'actual decaïment. Els Pirineus han estat utilitzats per l'home durant segles; la gestió i la dinàmica dels Pirineus, han de ser també considerats quan es pretén i) entendre si les condicions ambientals, la gestió i la dinàmica forestal estan associades a l'actual decaïment de l'avet, parant especial atenció al paper que determinats patògens com ara Viscum àlbum, Armillaria, Heterobasidion annosum i Melampsorella caryophyllacearum puguin tenir en el procés, mitjançant; ii) l'estudi de la seva epidemiologia i la identificació de quina és la gestió associada a la seva incidència i severitat.Es van mesurar 29 parcel·les escollides a l'atzar en avetoses dels Pirineus. A cada una de les parcel·les es va mesurar el decaïment dels arbres i la presència de patògens o plagues. Es vamesurar, també, la incidència d'Armillaria i H.annosum a l'interior dels arbres, mitjançant el cultiu de cilindres de fusta extrets de l'interior del tronc. Es va mesurar la presència de patògens a les soques i als arbres morts. Les soques i els arbres morts van ser utilitzats per estimar la composició d'espècies arbòries que hi havia en un passat. Es van mesurar 42 variables per tal de descriure els arbres, les condicions ambientals i la gestió que s'havia dut a terme en cada una de les parcel·les. Es van recollir mostres d' Armillaria i H. annosum, es van cultivar i es van identificar mitjançant tècniques moleculars d'anàlisi de l'ADN. Per examinar algunes de les hipòtesis plantejades va ser necessari emprar models mixtos no lineals a causa de la falta de normalitat i de la correlació espacial de les dades. Un 15% i un 10% dels avets dels Pirineus estaven defoliats i cloròtics, respectivament. Els arbres de l'estrat dominant eren els que presentaven més decaïment. Cap característica de la massa es va trobar associada al decaïment dels arbres. Es va observar que l'avet havia augmentat la seva àrea basimétrica en els últims anys i que els pins (Pinus sylvestris i P. uncinata) n'havien perdut. Les pèrdues d'àrea basimétrica de l'avet van ser, en la majoria dels casos, degudes a augments d'àrea basimétrica de faig (Fagus sylvatica); aquest fet es va trobar associat a la presència de danys sobre la regeneració d'avet produïts per ungulats. La presència de V. album es va veure associada a la mortalitat i al decaïment de l'avet. En boscos purs es va observar que V. album s'havia dispersat fàcilment entre i dins dels arbres, però en masses mixtes la dispersió de V. album semblava significativament reduïda. H. abietinum va ser identificat als Pirineus i la seva severitat a les soques era més alta en aquells boscos on les tallades havien afectat un major percentatge d'avet respecte a altres espècies forestals. La presència de H. abietinum es va veure associada amb la presència de V. album. La mortalitat d'avet era més gran quan els dos patògens apareixien junts. El rovell M. caryphyllacearum es va trobar associat al decaïment de l'avet. Aquest és un fong comú als Pirineus i la seva severitat era més alta en masses amb una major presència de plantes tolerants a l'ombra al sotabosc. A. cepistipes és l'espècie del gènere Armillaria més freqüent a les avetoses. A. ostoyae es va trobar més freqüentment en masses situades a major altitud, i on l'avet estava colonitzant més ràpidament altres tipus de bosc. El decaïment de l'avet és relativament baix i és més evident en els arbres dominants de la massa, cosa que suggereix que es podria tractar d'aquells arbres deixats després de les tallades com a arbres de llavor. V. album sembla ser el patogen amb un paper més important en el decaïment de l'avet. La seva severitat podria estar associada a l'augment de la temperatura als Pirineus i podria haver estat afavorida per la presencia de H. abietinum. Armillaria sembla tenir un paper notable en la dinàmica dels boscos de pi i avet. M. caryophyllacearum sembla trobar unes millors condicions per infectar avets en masses tancades que en masses obertes. Un augment de la sequera als Pirineus sembla que ha incitatel decaïment de les avetoses. La gestió sembla que en general ha afavorit l'avet, però podria haver predisposat determinats arbres a decaure. L'augment de la diversitat d'espècies i la reducció de la competència s'haurien d'examinar com a possibles tècniques per augmentar la salut d'aquests boscos. / El decaimiento del abeto (Abies alba) empezó en los años 90 en los Pirineos sin una causa clara que lo explicara. Las condiciones climáticas de la última parte del siglo XX parecen asociadas al comienzo de este proceso. Paralelamente al proceso de decaimiento aparecieron numerosas alertas de plagas y patógenos que estaban afectando estos bosques. Los Pirineos han sido usados durante siglos por el hombre, la gestión y la dinámica de estos debe ser tenida en cuenta cuando se pretende i) entender si las condiciones ambientales, la gestión y la dinámica forestal están asociadas al presente decaimiento del abeto, haciendo hincapié en el papel que determinados patógenos como Viscum album, Armillaria, Heterobasidion annosum y Melampsorella caryophyllacearum podrían tener en el proceso, mediante ii) el estudio de su epidemiología y mediante la identificación de cual es la gestión asociada a su incidencia y severidad. Se midieron 29 parcelas escogidas al azar en abetales del Pirineo. En cada una de las parcelas se midieron los síntomas de decaimiento y la presencia de signos y síntomas de ataques de plagas y patógenos en todos los árboles vivos. Se midió también la presencia de Armillaria y H. annosum mediante el cultivo de cilindros de madera extraídos del interior del tronco. Se midió la presencia de patógenos y plagas en árboles muertos y tocones. Los árboles muertos y los tocones se usaron para estimar la composición de especies arbóreas que tenían las parcelas en el pasado. Se midieron 42 variables para describir los árboles, las condiciones ambientales y la gestión que se había practicado en las parcelas. Se recogieron muestras de Armillaria y H. annosum, se cultivaron y se identificaron mediante técnicas moleculares de análisis del ADN. En ciertos casos fue necesario usar modelos mixtos no lineales, debido a la falta de normalidad y a la correlación espacial de los datos. Un 15% y un 10% de los abetos del Pirineo fueron considerados defoliados y cloróticos, respectivamente. Los árboles del estrato dominante fueron aquellos que mostraron un mayor decaimiento. Ninguna característica de masa se vio asociada al decaimiento de los árboles. Se observó que el abeto había aumentado su área basimétrica en los últimos años, y que la de los pinos (Pinus sylvestris y P. uncinata) había disminuido. Las perdidas de área basimétrica del abeto se debieron en la mayoría de los casos a un aumento de área basimétrica del haya (Fagus sylvatica), este hecho se vio también asociado a la presencia de daños sobre la regeneración de abeto producidos por ungulados. La presencia de V. album se encontró asociada al decaimiento y a la mortalidad del abeto. En masas puras se vio que V. album se había dispersado fácilmente entre y dentro de los árboles, pero en masas mixtas esta dispersión se había visto significativamente reducida. H. abietinum fue identificado en los Pirineos y su severidad era mayor en aquellos bosques donde las cortas habían afectado a un mayor porcentaje de abeto respecto a otras especies forestales. La presencia de H. abietinum se vio asociada a la presencia de V. album y la mortalidad de abeto fue mayor donde ambos patógenos ocurrían juntos. La roya M. caryophyllacearum se vio asociada al decaimiento del abeto. Este hongo pareció ser común en los Pirineos, pero su severidad era más alta en aquellas masas con un sotobosque con un mayor porcentaje de plantas tolerantes a la sombra. A. cepistipes fue la especie del género Armillaria más frecuente en los abetales. A. ostoyae se observó más frecuentemente en masas situadas a mayor altitud, y en aquellas en las que el abeto estaba colonizando más rápidamente otros tipos de bosque.El decaimiento del abeto es relativamente bajo en los Pirineos, afecta a los árboles dominantesde la masa, lo que sugiere que podría tratarse de aquellos árboles dejados después de las cortas como árboles de semilla. V. album parece el patógeno con un papel más importante en el decaimiento del abeto. Su severidad podría estar asociada al aumento de temperatura registrado en los Pirineos, y podría haber estado favorecida por la presencia de H. abietinum. Armillaria parece tener un papel notable en la dinámica de los bosques de pino y abeto, y podría estar asociada al aumento de F. sylvatica observado en los abetales. M. caryophyllacearum parece encontrar mejores condiciones para infectar el abeto en masas cerradas que en masas abiertas. El aumento de la sequía registrado en el Pirineo parece que ha incitado el decaimiento en el Pirineo. La gestión en general ha favorecido al abeto, sin embargo podría haber predispuesto a determinados árboles a decaer. El aumento de la diversidad de especies así como una reducción de la competencia deberían examinarse como posibles técnicas para aumentar la salud de estas masas. / Silver fir (Abies alba) decline was reported in the 1990s in the Spanish Pyrenees without a clearexplanation of its occurrence. Climatic conditions of the last part of the 20th century seem associated with the onset of the decline. In parallel with the decline process numerous reports of high incidences of pest and pathogen appeared making necessary to understand the role of the biotic factors in this process. Pyrenean forests have been used for centuries by humans, the role of management and the dynamics of this forests should also be considered when aiming to i) elucidate whether the environmental conditions, the management and the forest dynamics are associated to the fir decline in the Spanish Pyrenees, paying special attention to the role of the critical pathogens Viscum album, Armillaria, Heterobasidion annosum and Melampsorella caryophyllacearum, by means of ii) studying their epidemiology and to identify the management practices that are associated to their incidence and severity. Twenty nine randomly selected stands were measured throughout the Pyrenees. In each stand all living trees were observed for symptoms of decline and for pathogen evidences. Armillaria and H. annosum incidence in living trees was also assessed by culturing inner wood cores. Stumps and dead trees were observed for the presence of pathogen signs, and were used for assessing the past species composition of present fir stands. Up to 42 variables were measured describing the trees characteristics and the environmental conditions and the management practised in the stands. Armillaria and H. annosum samples were collected, cultured and afterwards typed by molecular techniques. Hypotheses were often tested by means of non-linear mixed models due to the lack of normality and the spatial correlation of the data. Defoliation and chlorosis were observed in 15% and 10% of trees respectively. Decline symptoms appeared more often in the dominant layer trees. No stand variables seemed associated with the decline. Silver fir basal area increases were observed coupled with pines (Pinus sylvestris and P. uncinata) basal area losses. Fir losses were mostly due to beech (Fagus sylvatica) colonisations and correlated with ungulate browsing of fir seedlings. V. album correlated with both decline and mortality of fir. V. album was found spreading easily between and within trees in pure fir stands, whilst in mixed stands seemed to find significant difficulties of spread. H. abietinum was identified in the Pyrenees and its severity on stumps was higher where cuttings had focussed more in silver fir than in other tree species. H. abietinum presence related with V. album presence and the silver fir mortality was higherwhere both species appeared together. M. caryophyllacearum was also found associated to fir decline. This rust fungus was frequent in Pyrenees and its severity appeared associated with the presence of shade tolerant plants in the understory of the stands. A. cepistipes was the most frequent Armillaria species in silver fir stands. A. ostoyae was more frequent in higher elevations and related to the increase of silver fir against other tree species. Silver fir decline incidence is relatively low and is more evident on dominant trees. Their characteristics suggest that they were those left after cuttings. V. album was the most likely pathogen implied in the decline of silver fir. Its severity could associate to the warming conditions of Pyrenees, and might be enhanced by the presence of H. abietinum in the stands. Armillaria seems to play a role in the dynamics of silver fir-pine forests. M. caryophyllacearum infection could find better infection chance in thick than in open stands. Aridity conditions of the second half of the 20th century seem to have incited the onset of decline. Management practices seem to have favoured silver fir in the Pyrenees, but also might have predisposed some trees to decline.Altogether, either the promotion of mixed stands or the reduction of the competition could betested to improve the health of these forests.

Se estudia el contenido de semillas viables del suelo de varias comunidades pratenses demontaña, sometidas a distintos niveles de intensificacón agrí­cola, en la zona de Fragen (PirineosCentrales) y en Kaserstattalm (Alpes Orientales). Para ello, en distintos momentos, se tomaronmuestras de suelo, que tras un proceso de reducción, fueron puestas a germinar en un ambientecontrolado. La composición de los bancos se estimó mediante la identificación y el conteo de lasplántulas germinadas en estas fracciones.Los suelos han presentado importantes cantidades de semillas viables enterradas, queoscilan entre las 6.029 y las 54.517 semillas/m según el manejo agrí­cola al que está sometido lacomunidad: los bancos de los prados más intensivos poseen menores cantidades de semillas y deespecies que los extensivos. La composición taxonómica de los bancos se ha caracterizado por lapresencia en cada comunidad de una o dos especies claramente dominantes, entre las quedestacan: Plantago major, Verbena officinalis, Medi­cago lupulina y Stellaria media en losprados pirenaicos y Calluna vulgaris, Erica herbácea y Poa alpina en los alpinos.Sobre la misma red muestral del banco, se recolectó la biomasa para el análisis de lavegetación aérea, en los momentos de máximo desarrollo vegetativo de cada comunidad. Lacomparación entre las semillas enterradas y las plantas adultas arroja grandes diferenciasflorísticas, sobre todo en los prados con régimen de explotación intensivo, donde se producensemillas que no se incorporan al banco. Con los resultados obtenidos, se analizó cómo variaronentre las distintas comunidades: la riqueza especí­fica, la diversidad, la calidad forrajera, lapersistencia de las semillas en el suelo, el tipo de dispersión, y la forma de vida de las especiesdel banco y de la vegetación aérea.Con el objetivo de conocer la variación estacional de los bancos pirenaicos, semuestrearon en dos fases muy significativas en su dinámica: la parada invernal y el primer cortede la hierba. Mientras que en la época estival, las parcelas intensivas aumentan sus reservas desemilla en el suelo, los bancos de los prados extensivos no presentan diferencias.Para averiguar la capacidad regenerativa del banco de semillas, se efectuó un seguimientode las plántulas germinadas en el campo, durante dos periodos vegetativos. Se hizo un inventariodel establecimiento de las especies bajo la cubierta inalterada de la vegetación y tras la alteraciónde la misma, diferenciándose las germinaciones procedentes de las semillas recién dispersadas,con las del suelo. De los resultados se concluye la necesidad de la alteración para que seproduzca el establecimiento de plántulas. El recubrimiento, se efectúo en las comunidades demanejo intensivo, principalmente a partir de la lluvia de semillas local. En las parcelas extensivaséste concierne más a las semillas enterradas en el suelo. Las máximas densidades de plántulas secensaron cuando el suelo estaba a una temperatura media en torno a los 15°C y con contenidos dehumedad a capacidad de campo.Por último, se examinó sobre una malla de 10 m x 10 m, los modelos de distribuciónespacial de las especies de los bancos pirenaicos y de su vegetación aérea. Para ello se hautilizado el í­ndice de autocorrelación (I) de Moran, estimador del grado de agrupamiento de lasespecies en función de la localización geográfica exacta de cada punto de muestreo. Losresultados indican que tanto las plantas adultas, como las semillas enterradas se distribuyenpreferentemente al azar. El reparto agregado se detectó en el 20% de los taxones, y en ningunacomunidad se observaron distribuciones uniformes.

I. INTRODUCCIÓ. En el capítol I es presenten els objectius d'aquest treball: 1.- Realitzar una síntesi regional de les fases del darrer cicle glacial als Pirineus; 2.• Caracteritzar els diferents ambients glàcio-lacuslres relacionats amb el glacialisme pirinenc. Ambdós objectius estan estretament lligats, atès que els complexos glàcio-Iacustres constilueixen les seqüències més contínues de les que hom disposa als Pirineus per establir la seva evolució durant el darrer cicle glacial. lI. LES FASES DEL DARRER CICLE GLAClAL ALS PIRINEUS. En el capítol II es descriuen Ies característiques més rellevants de les diferents fases corresponents al darrer cicle glacial als Pirineus, tot establint una cronologia relativa de Ies mateixes. A) PLEISTOCÈ SUPERIOR • PERÍODE GLACIAL. Correspon a la darrera glaciació als Pirineus. S'hi diferencien tres grans intervals de temps. 1) Pre-màxim glacial: Caracteritzat per una progressió generalitzada de les glaceres. amb certes estabilitzacions que permeten definir les Fases d'estabiltzació pre-màxim. 2) Màxim glacial: Caracteritzat per la màxima extensió de Ies glaceres durant l'anomenada Fase de màxim glacial. 3) Deglaciació: Caracteritzada pel retrocés gradual i generalitzat dels aparells glacials. Es defineixen tres fases glacials: una primera Fase d'estabilització post-màxim, una segona Fase de glaceres de vall i una darrera Fase de glaceres d'altitud durant la qual es pot distingir un primer Episodi de glaceres de vall en altitud i un segon Episodi de glaceres de circ.. • PERÍODE TARDIGLACIAL. Caracteritzat per l'existència de nombroses glaceres rocalloses que permeten definir l'anomenada Fase de glaceres rocalloses. • PERÍODE POSTGLACIAL. Durant aquest període es defineixen les .allomenades Fases postglacials i/o Fases històriques, algunes de les quals tal vegada puguin correlacionar-se amb la Petita Edat del Gel (segles XVII a XlX). III. LA CRONOLOGIA DEL DARRER CICLE GLACIAL ALS PIRINEUS. En el capítol llI es presenten els resultats més significatius de les dataciosn realitzades fins al moment en localitats situades a ambdós vessants dels Pirineus (fig. III. 1). A partir de Ies edats obtingudes i de les consideracions fetes per Montserrat Martí (1991), atenent a les variacions temporals de la concentració del CO2 atmosfèric i de la radiació rebuda a l'Hemisferi Nord (fig. III.4), es proposa una cronologia absoluta per cadascuna de les fases del darrer cicle glacial als Pirineus, així com una valoració qualitativa de la magnitud de les variacions del volum de glaç retingut als Pirineus (fig. III.3): Les Fases d'estabilització pre-màxim són anteriors a 50000 anys BP; la Fase de màxim glacial se situa entre 45000-50000 anys BP; la Fase d'estabilització post-màxim se situa entre 31000-45000 anys BP; la Fase de glaceres de vall és anterior a 26000 anys BP; la Fase de glaceres d'altitud se situa entre 13000-16000 anys BP; la Fase de glaceres rocalloses se silua enlre 10000-11000 anys BP; finalment, la Petita Edat del Gel se situa entre 100-300 anys BP. Convé deslacar que l'edat del darrer màxim glacial als Pirineus, igual com succeeix al massís dels Vosgos (Seret et al., 1990), presenta un clar diacronisme amb l'edat del darrer màxim glacial que s'ha establert pels gels continentals del Nord d'Europa i Nordamèrica, al voltant deis 18000 anys BP. IV. EL COMPLEX PROGLACIAL DE BARRATGE MORRÈNIC DEL SEMINARI DE VILALLER. En el capftol IV es descriu el complex proglacial de barralge morrènic del Seminari de Vilaller, a l'alta conca de la Noguera Ribagorçana. Aquest paleollac es va formar degut al barratge produït per l'arc morrènic frontal de la glacera de la Noguera Ribagorçana corresponent a la Fase de glaceres de vall. Els resultats obtinguts en un sondeig mecànic confirmen les inlerprelacions de dos sondatges elèctrics verticals realitzats amb anteriorilat (fig. V.7). Les datacions absolutes de Ies ritmites glàcio-Iacustres, tot i que no presenlen una interpretación unívoca, indiquen que l'edat de la Fase de glaceres de vall és anterior a 20000 anys BP. V. ELS COMPLEXOS PROGLACIALS LLIGATS A CUBETES DE SOBREEXCAVACIÓ. En el capítol V es descriuen Ies cubetes de sobreexcavació glacial de fons de vall de Barruera (Noguera de Tor), Bono (Noguera Ribagorçana), Benasc (Ésera) i Esterri d'Aneu (Noguera Pallaresa). Aquestes cubetes, amb una longitud d'uns 5 quilòmetres, se sitúen a alçades compreses entre 900 i 1100 metres, allunyades dels circs glacials de la capçalera de la conca. Estan situades a les zones de confluència d'antigues llengües glacials i aigües amunt de llindars rocosos transversals a l'eix de la vall. A partir de la realització de diversos sondatges elèctrics verticals es determina tant la geometria com les unitats geoelècrtriques corresponents al rebliment sedimentari de cadascuna d'aquestes cubetes de sobreexcavació glacial: - La profunditat màxima oscil•la entre uns 150 metres (Barruera) i uns 400 metres (Esterri d'Aneu). - Es diferencien tres unitats geoelèctriques (fig. V.lt): 1.- Unitat inferior, amb resistivitats compreses enlre 70-200 Omega-m, interpretada com ritmites glàcio-Iacustres (alternança de nivells lutítics i sorrencs); 2.- Unitat intermèdia, amb resistivitats compreses entre 400•800 Omega-m. interpretada com sorres i graves núviodeltaiques; 3.- Unitat superior, amb resistivitats compreses entre 100-1500 Omega•m, constituïda pels dipòsits al•luvials subactuals. En l'evolució de Ies cubetes de sobreexcavació glacial es diferencien 5 etapes (fig. V.20): Etapa de formació de la cubeta, Etapa de cubeta glàcio-Iacustre proglacial, Etapa de cubeta glàcio-lacustre distal, Etapa de cubeta lacustre i Etapa al•luvial. Les cubetes són excavades, principalment, durant la Fase de màxim glacial, quan l'acció erosiva de les glaceres assoleix la seva màxima intensitat. Els ambients glàcio-lacustres es formen quan les cubetes queden parcialment descobertes de glaç, amb posterioritat a la Fase de glaceres de vall. VI. EL COMPLEX JUXTAGLACIAL DE LLESTUI. En el capítol VI es descriu el complex juxtaglacial de Llestui, a l’alta conca de la Noguera Ribagorçana. Aquest complex és et resultat del rebliment d'un llac juxlaglacial degut al barratge de les conques torrencials del Clol i de Malmarrui per part de la glacera de Llauset, afluent de la glacera de la Noguera Ribagorçana (fig. VI. 2). Després de descriure les unitats sedimentàries (Unitat glacial -till subglacial i till supraglacíal-, Unitat glàcio-lacustre i Unitat al.luvial) es proposa el model deposicional del complex glàcio-lacustre juxtaglacial de Lkstui (fig. VI.10). L'obturació del drenatge dels torrents del Clot i de Malmarrui va començar durant Ies anomenades Fases d'estabilització pre-màxim. Tanmateix, els sediments que configuren l'actual complex sedimentari corresponen a la Fase d'estabilització post-màxim, fet corroborat per les datacions de Ies ritmites glàciolacustres, amb edats superiors a 34000 i fins i tot 40000 anys BP. VII. EL COMPLEX JUXTAGLACIAL DE CERLER. En el capítol VII es descriu el complex juxtaglacial de Cerler, a l'alta conca de I’Ésera. Aquest complex és el resullat del barratge de Ies conques glacials de Remáscaro i d'Ampri per part de la glacera de l'Ésera. Els dipòsits del complex de Cerler poden agrupar-se tres unitats (fig. VII.4): - Unitat inferior. Aquesta unitat pot subdividir-se en un tram inferior i un tram superior: • Tram inferior: Constituït per tills subglacials de la glacera de l'Ésera i dipòsits glàcio-Iacustres intensament deformats. • Tram superior. Constituït per tlls subglacials de les glaceres de l'Ésera, Remascaro i d'Ampriu que deformen i incorporen sediments del tram inferior. - Unitat intermèdia: Constituïda per tills subglacials de la glacera de l'Ésera i dipòsits glàciolacustres, - Unitat superior. Constituïda per tills subglacials i supraglacials de les glaceres de Remáscaro i d'Ampriu, sovint amb la monologia morrènica original ben conservada. Les característiques sedimentològiques i micromorfològiques dels dipòsits del complex de Cerler permeten establir la següent seqüència evolutiva, amb quatre fases locals (figs. VII.13 i VII.14): 1.- El primer llac juxtaglacial de Cerler; 2.- La progressió de les glaceres de l'Ésera, Remáscaro i d'Ampriu; 3,- El segon llac juxtaglacial de Cerler; 4.- La progressió de les glaceres de Remáscaro i d'Ampriu. La seqüència sedimentària del complex de Cerler constitueix un registre més o menys continu que comprèn des de Ies Fases d'estabilització pre-màxim fins l'anomenada Fase de glaceres d'altitud. VIII. CONCLUSIONS. En aquest treball s'ha presentat una síntesi regional de les fases glacials corresponents al darrer cicle glacial als Pirineus i, al mateix temps, s'ha proposat una cronologia absoluta per cadascuna d'aquestes fases. Per altra part, s'han descrit els principals tipus d'ambients glàcio-lacustres relacionats amb el glacialisrne pirinenc a partir de l'estudi d'uns complexos sedimentaris, proglacials i juxtaglacials, escollits corn a localitats tipus. Els resultats obtinguts poden sintetitzar-se en el quadre de la figura VIII.1 que relaciona la cronologia de Ies fases del darrer cicle glacial als Pirineus amb Ies sequències i l'evolució dels diferents complexos glàcio-Iacustres estudiats. / A regional synthesis of the glacial phases corresponding to the last glacial cycle in the Pyrenees is presented in this work. Moreover, an absolute chronology for each one of these phases is proposed: • The Premaximum stabilization phases are previous to 50000 years BP. • The Glacial maximum phase is placed between 45000-50000 years BP. - The Postmaximum stabilization phase is placed between 31000-45000 years BP. - The Valley-glaciers phase is previous to 26000 years BP. • The Altitude-glaciers phase is placed between 13000-16000 years BP. - The Rock glaciers phase is placed between 10000•11000 years BP. - The Little Ice Age is placed between 100-300 years BP. It is convenient to highlight that the age of the last glacial maximum in the Pyrenees, as it happens in the Vosgues massif (Seret et al., 1990), is clearly diachronic with the age of the last glacial maximum established for the northern Europe and northern America continental ice-sheets around 18000 years BP. The main glaciolacustrine environments related to the last glacial cycle in the Pyrenees are also described. Several proglacial and juxtaglacial sedimentary complexes have been chosen as type-localities for this study: - The proglacial moraine-dammed complex of Seminari de Vilaller (Noguera Ribagorçana basin). - The proglacial complexes related lo overdeepened basins of Barruera (Noguera de Tor basin), Bono (Noguera Ribagorçana basin), Benasc (Ésera basin) and Esterri d'Aneu (Noguera Pallaresa basin). - The juxtaglacial complexes of Llestui (Noguera Ribagorçana basin) and Cerler (Ésera basin). The main results of this work are synthesized in a figure (see fig. VlII.1) which correlates the proposed chronology for the last glacial cycle in the Pyrenees with the sedimentary sequences and the evolution of the several glaciolacustrine complexes studied.

Southern Pyrenees has provided an abundant fossil record of dinosaur eggs and eggshells. Historically, the oofamily Megaloolithidae has shown its predominance over any other group of fossil eggs in this region. In addition, this oofamily is world-wide distributed being represented by, at least, four oogenus and 20 oospeices. Considering that the eggshell is a high stable structure, this number of Megaloolithus‘s oospecies is too high for such a relatively short time-interval (Campanian to Maastrichtian; less than 7 My). The structural characters used to define these oospecies are critically revised. As a consequence, three structural groups have been identified, and only ten oospecies have been considered valid. Four of those oospecies have been recognized in Southern Pyrenees: M. aureliensis, M. sirugei, M. mamillare and M. baghensis. The oogenus Cairanoolithus, historically included in Megaloolithidae oofamily, is reevaluated. All evidences suggest that this type of fossil egg is, definitively, different from any other Megaloolithus. Consequently, a new oofamily is erected (Cairanoolithidae oofam. nov), which emphasizes the singularity of cairanoolithid eggs. Phylogenetical analysis also suggests that the eggs of Cairanoolithidae oofam. nov. could be laid by ornithischian dinosaurs. New oological material is described here, including the first spheroolithid oospecies (Spheroolithus oosp. nov.) from the Upper Cretaceous of Europe. Several oospecies of Prismatoolithus (Prismatoolithus oosp. nov, Prismatoolithus cf. levis, Prismatoolithus oosp. indet.) and few eggshells of ratite-morphotype (cf. Ageroolithus fontllonguensis) have been identified. In addition, the great number of specimens attributed to Pseudogeckoolithus oogenus allows re-describing and re-assigning this ootaxon to Mesozoic lizards. The space-temporal variation of the oological diversity in the Southern Pyrenees could be a consequence of environmental changes during the end-Cretaceous or even due to preferences in the nesting-site of each group of dinosaurs. Finally, biostratigraphical studies based on the successions of megaloolithid oospecies have been performed in Coll de Nargó and Àger-Tremp basins, and the European Megaloolithus succession has been updated. As a result, three oozonones have been described: M. aureliensis + Cairanoolithus oozone dates the Late Campanian, M. siruguei oozone the Early Maastrichtian and M. mamillare + M. baghensis oozone the Late Maastrichtian.

S'estudia la dieta dels polls de gall fer (Tetrao urogallus) als massissos de l'Orri i Tornafort (Pallars Sobirà, Pirineus), durant 4 anys (2001-2004). Pel que fa referència a l’abundància i biomassa, els polls de gall fer seleccionen positivament com a preses principals les formigues, els opilions, els coleòpters i les erugues. Els ortòpters també són molt importants a la dieta dels polls en aquesta zona dels Pirineus a diferència dels països nòrdics. Tot i ser un grup no seleccionat i consumit de forma accessòria, representen el 50 % de la biomassa consumida d’artròpodes. Pel que fa a la disponibilitat d’aliment, al Massís de l’Orri és on hi trobem proporcionalment unes abundàncies més altes de formigues i en canvi al Massís de Tornafort abunden més els opilions. Existeix una forta relació entre les abundàncies de formigues i les parcel•les de bosc mixt de pi negre (Pinus uncinata) i pi roig (Pinus silvestris), amb nabiu al sotabosc. L’augment de les temperatures mitges al juliol durant els quatre anys expressen un canvi en el clima de la zona d’estudi, probablement aquest fet fa disminuir la disponibilitat de formigues i indirectament el nombre de polls de gall fer. Es proposen mesures de gestió per tal d’afavorir les àrees potencials d’alimentació dels polls de gall fer (Tetrao urogallus) en el sentit de preservar les àrees on el sotabosc estigui dominat per nabiu (Vaccinium myrtilus), els boscos de pi negre, estructurats amb clarianes que permetin la presència de formiguers i abundància d’ortòpters. Finalment, les actuacions en la gestió de l’hàbitat s’haurien de dirigir a minimitzar els efectes del canvi climàtic sobre les zones òptimes d’alimentació dels polls de gall fer, potenciant els boscos madurs de pi negre relativament oberts, amb sotabosc dominat per nabiu. Segons els resultats, no seria necessari fer cap actuació forestal de roturació o aclariment del bosc per afavorir únicament l’expansió del nabiu. En principi un sotabosc de nabiu no assegura una disponibilitat alta de les preses potencials dels polls de gall fer. Es proposa preservar i permetre la expansió natural de les zones ja formades per boscos més madurs de pi negre, relativament oberts, amb sotabosc dominat per nabiu i presència de neret (Rhododendron ferrugineum). En aquestes zones és on es troba les comunitats d’artròpodes amb abundància i biomassa més altes de formigues i ortòpters, que són els insectes més importants en la dieta dels polls de gall fer a l’àrea d’estudi. / THE ARTHROPOD POPULATION AS A POTENCIAL PREY IN THE DIET OF CAPERCAILLIE CHICKS (Tetrao urogallus). THE INFLUENCE OF THE CLIMATIC CHANGE. We studied the diet of capercaillie chicks (Tetrao urogallus) of the Orri and Tornafort Massif (Pallars Sobirà, Pyrenees), for 4 years (2001-2004). As regards to abundance and biomass, as main prey the capercaillie chicks positively selected ants, opilions, the beetles and caterpillars. The Orthoptera, although a group not selected and eaten incidentally, comprise over 50% of biomass consumed arthropods, being an important group in the diet of capercaillie chicks in this area of the Pyrenees unlike populations of the Nordic countries. Regarding food availability, the Orri Massif is where there is a proportionally higher abundances of ants. In the Tornaforf Massif the most arthropod abundant are opilions. There is a strong relationship between the abundances of ants and mixed forest of mountain pine (Pinus uncinata) and Scots pine (Pinus silvestris) with the blueberry undergrowth. The increase in average temperatures in July during the four years express a change in the climate of the study area. This probably reduces the availability of ants and indirectly the number of capercaillie chicks. Spiders, ants and opilions are the selected groups with higher values of biomass. The actions in the management of the habitat should be addressed to minimize the effects of climate change on optimal feeding areas for capercaillie chicks, promoting mature pine forests relatively open, with the underground dominated by blueberry (Vaccinium myrtilus). Accordin to the results, it would make any necessary action or clarification of forest only to encourage the expansions of the blueberry. The underground of blueberry does not ensure a high availability of potential prey on capercaille chicks. It proposed to allow for expansion and preservation of natural areas as more mature forests consist of pine, relatively open, with understory dominated by the presence of blueberry and alpenrose (Rhododendron ferrugineum). These areas are where the arthropod communities with higher abundance and biomass of ants and Orhoptera, which are the most important insects in the diet of capercaillie chicks in the study area.

El objetivo de esta tesis es analizar una serie de procesos sociales que tienen lugar en un valle del Pirineo catalán. En las últimas décadas el área estudiada ha sufrido cambios que han transformado la estructura social de la población, el sistema económico así como las representaciones sobre el territorio. Mi interés se centrará en el estudio de los procesos de patrimonialización que forman parte estructurante de las transformaciones del territorio, y su impacto en la estructura social y los imaginarios locales. Entiendo que el análisis de los nuevos usos del pasado nos permite explorar estos fenómenos de manera privilegiada.El análisis de los procesos de patrimonialización de la cultura y la naturaleza supone tener en cuenta la diversidad de elementos que los componen. Se trata de procesos complejos y no determinados, que incluyen diversos discursos tanto globales como locales que impactan en una serie de políticas y legislaciones de diferentes administraciones, así como la actuación de distintos agentes y relaciones de poder. Los discursos globales sobre el patrimonio, estructurados en relación a ideas de conservación y recuperación, han influido tanto en la elaboración de políticas y legislaciones como en la percepción local del pasado. Desde esta perspectiva, podemos observar el desarrollo del territorio como un proceso intrínsecamente relacionado con los contextos globales. Los procesos de patrimonialización de la cultura y la naturaleza se desarrollan paralelamente a la composición de nuevos modelos económicos orientados al turismo. Los elementos que señalan el fracaso de un sistema de producción y sus consecuencias desastrosas sobre la población como ser el abandono de las casas, la despoblación del territorio y la degradación de los espacios cultivados, entre otros, son reaprovechados a partir de nuevos discursos que revalorizan esos signos de decadencia. Sobre estos procesos se desarrolla un movimiento de recuperación de las casas y su posterior venta como segunda residencia, la creación de un parque natural o bien la revalorización del paisaje. Por lo tanto, me propongo estudiar la presencia a nivel local de una serie de discursos globales y su influencia en la formulación de políticas públicas, la configuración particular que adoptan en un contexto determinado, social, político y económico, así como su aceptación, rechazo o cuestionamiento por parte de la población local. Los procesos de patrimonialización de la cultura y la naturaleza funcionan como tecnologías de gobierno, ideologías legitimadas en prácticas y discursos globales que no se presentan asociadas a un modelo económico específico. Sin embargo, las políticas y prácticas determinadas por los discursos del patrimonio han acompañado procesos de cambio que han dado lugar a un nuevo modelo de explotación del territorio. Me interesa destacar el impacto de estos procesos en la estructura social y en las representaciones locales. El análisis de los diferentes usos del pasado es clave a la hora de entender estos procesos. / The aim of this thesis is analyzing a series of social processes in a Pyrenean Valley. In the past decades, specific changes have transformed the social structure, the economic system as well as the representations of the territory. My focus will be on the study of 'patrimonialization processes' that are a structuring basis of the recent transformations, as well as its impact in social structure and local imaginaries. I sustain the idea that analyzing the new uses of the past allows us to explore these processes from a privileged perspective. I will study the existence of global discourses in a local level, and its influence over the formulation of public policies, as well as the particular configuration that they adopt in a specific social, political and economic context. I will also attend to the way in which these global discourses are accepted, rejected or questioned by local populations. The patrimonialization processes of culture and nature work as technologies of government, as ideologies that are legitimized in practices and global discourses but that not show themselves related to a specific economical model. Nevertheless, policies and practices influenced by heritage discourses have triggered transformations that allow the implementation of a new economic system based on tourism. My interest is to analyze the impact of these processes on social structure and local representations. The study of the different uses of the past is a key factor to understand these processes.

La colisión entre dos placas continentales plantea importantes cuestiones acerca de los procesos litosféricos que tienen lugar. Dependiendo del acortamiento litosférico la colisión puede tener asociada la subducción de una de las placas. La subducción no se debe tanto a efectos gravitatorios, ya que la corteza continental no es lo suficientemente densa para subducir en conjunto dentro del manto, sino más bien al campo de esfuerzos compresionales generado por el movimiento de aproximación entre placas (Ziegler, 1990). La convergencia y colisión entre las placas continentales ibérica y europea se manifestó en superficie con la edificación del orógeno pirenaico. Estudios realizados en los Pirineos basados en la compatibilidad del acortamiento de los dominios superficiales de la corteza (datos geológicos) y de los dominios profundos (datos geofísicos), indican un acortamiento superior a 100 kilómetros. Un problema todavía sin resolver es la acomodación en profundidad de este acortamiento. Una posible solución es la subducción de la corteza inferior de la placa ibérica bajo la placa europea, sin embargo los métodos geofísicos empleados hasta ahora no presentan una subducción de gran magnitud y no permiten decidir sobre esta cuestión. La conductividad eléctrica puede ayudar a solucionar las cuestiones planteadas ya que es un parámetro independiente de los estudiados anteriormente.Los métodos electromagnéticos se emplean en geofísica para determinar las propiedades de las estructuras geológicas en términos de la conductividad eléctrica ("sigma") o su inversa: la resistividad eléctrica ("ro"). Entre los métodos electromagnéticos el método magnetotelúrico (MT) es el que presenta una mayor resolución en los estudios corticales y litosféricos. Es un método de fuente natural que utiliza las fluctuaciones del campo electromagnético producido por la actividad solar en la ionosfera. A partir de la relación existente entre los campos eléctrico y magnético registrados simultáneamente en un punto de la superficie se puede inferir la distribución de resistividades eléctricas en profundidad.En la memoria de esta tesis se presenta la adquisición, procesado e interpretación de datos magnetotelúricos obtenidos en los Pirineos con el objetivo de determinar las propiedades electromagnéticas de la litosfera. Mediante el modelo de resistividades eléctricas se pueden restringir los posibles escenarios de evolución y estado actual de la cadena que permiten explicar conjuntamente los observables geofísicos y geológicos disponibles.Este trabajo está estructurado en once capítulos: en el primer capítulo se introduce el método magnetotelúrico. En el segundo capítulo se realiza un repaso de los fundamentos matemáticos de la teoría del electromagnetismo aplicada al método magnetotelúrico y se introduce el concepto de tensor de impedancias electromagnético. El tercer capítulo se centra en la caracterización y eliminación de los efectos de distorsión galvánica causada por cuerpos superficiales y locales sobre las funciones de transferencia regionales. Se presenta una de las aportaciones metodológicas de este trabajo, que consiste en la recuperación de las funciones de transferencia regionales en medios tridimensionales afectados por distorsiones galvánicas. En el capítulo cuarto se presenta la metodología de adquisición de los datos experimentales, así como el tratamiento y procesado robusto de las series temporales de los campo electromagnéticos.La aportación al conocimiento de la estructura Iitosférica de los Pirineos se realiza en los capítulos siguientes. En el capítulo quinto se describe la evolución geodinámica y formación del orógeno Pirenaico como una serie de pliegues y cabalgamientos, así como las principales estructuras geológicas. En el capítulo sexto se presenta la adquisición y procesado de los datos de Pirineos. El análisis del tensor de impedancias muestra que la estructura geoeléctrica de los Pirineos es bidimensional con una dirección de las estructuras principales este-oeste. Se realiza un estudio detallado del tensor de impedancias que muestra la presencia de tres grandes zonas o unidades que presentan unas características geoeléctricas propias.En el capítulo séptimo se presenta la interpretación bidimensional de los datos magnetotelúricos a lo largo de un perfil norte-sur cercano al perfil de sísmica de reflexión profunda ECORS-Pirineos. El resultado final de esta interpretación es un modelo bidimensional de resistividades eléctricas para la litosfera de los Pirineos. A nivel superficial, el modelo reproduce las principales estructuras geológicas: niveles de despegue entre la cobertera y el basamento en la Cuenca del Ebro y en la Cuenca de Aquitania, zonas de fractura de la Zona Axial, Falla Norpirenaica, etc... En profundidad, la disminución de la resistividad eléctrica en la placa ibérica a medida que nos acercamos al contacto entre placas culmina con la presencia de una estructura de elevada conductividad entre 30 y 80 km de profundidad en el contacto entre placas que se interpreta como fusión parcial de la corteza inferior de Iberia que subduce bajo la placa europea.La realización de nuevos registros hacia el oeste a lo largo de los Pirineos detecta la continuidad del conductor profundo. En el capítulo octavo se presenta la modelización bidimensional del perfil norte-sur de Belagua, situado al oeste del perfil ECORS. En el capítulo noveno se presenta un modelo tridimensional de resistividades eléctricas de la estructura litosférica de los Pirineos y se discuten sus interpretaciones tectónicas.En el capítulo décimo se comparan los modelos litosféricos obtenidos a partir del método magnetotelúrico con los modelos ya existentes obtenidos a partir de otros métodos geofísicos. En particular se realiza una interpretación conjunta con los resultados de tomografía sísmica obtenidos por Souriau y Granet (1995). Se discute la compatibilidad del modelo de conductividades eléctricas con los datos de la anomalía de Bouguer y de geoide. Para ello se realiza una modelización de la distribución de densidades litosféricas, a partir de la interpretación conjunta de la anomalía de Bouguer y la del geoide residual en los Pirineos. Para finalizar, en el capítulo undécimo se presentan las conclusiones generales del trabajo. / The Pyrenees is an Alpine collsional orogen formed as a result of the convergence between the European and Iberian plates. Restoration of upper crustal thrust sheets gives a minimum shortening of 150 km. How has this surface been shortening balanced by lower crustal and mantle rocks at depth? Subduction of the Iberian lower crust under the European Plate is a possible phenomenon that could explain it. However, geophysical studies up to present does not shown an important subduction. The distribution of the electrical conductivity at the lithosphere given by magnetotelluric method (MT) can help us to answer this question.This Thesis is concerned with the acquisition, processing and interpretation of MT data in the Pyrenees with the target of determine the lithospheric electrical properties and its structure. More than 50 sites have been measured are processed in order to obtain the magnerotelluric impedance tensor. The MT data soows the presence of an anomalous conductivity structure in the contact between plates at depth. This structure is related with the partial melting of me subducted lower crust. The amount of subduction obtained by MT modelling can explain the total shortening during the build up of the orogen and is compatible with:a) Restoration of upper crustal sheetsb) Numerical models of Pyrenean orogene) Negative anomaly in P-waves velocity (Seismic tomography)d) Bouguer anomalye) Geoid anomaly