Aquesta tesi vol proporcionar una explicació a un constrast sintàctic entre l'anglès, el català i l'espanyol tot assumint propostes teòriques específiques del marc generativista dins del model de la Recció i el Lligam. Aquestes llengües construeixen les seves seqüències verbals amb auxiliars i verbs lèxics, com es veu als exemples següents: (1) La Maria ha ballat a la festa(2) María ha bailado en la fiesta(3) Mary has danced at the partyNo obstant, quan s'introdueixen altres elements a les oracions, el comportament de l'auxiliar i el verb lèxic contrasta entre l'anglès i les altres dues llengües: (4) Ha ballat la María a la festa? (5) Ha bailado María en la fiesta? (6) Has Mary danced at the party? (7) La María no ha ballat a la festa(8) María no ha bailado en la fiesta(9) Mary has not danced at the partyCom es pot observar, la seqüència AUX+V en català i espanyol ha de romandre adjacent en la construcció interrogativa i la negativa. En anglès, la seqüència s'ha de separar; l'auxiliar passa a ocupar la posició inicial a la interrogativa i la partícula negativa intervé entre l'auxiliar i el verb lèxic. La tesi proporciona una descripció del comportament sintàctic de diverses constructions verbals. Inclou no tan sols les seqüències d'auxilliar i verb lèxic exemplificades més amunt sinó també altres seqüències conegudes com a predicats complexos ( que inclouen tant verbs causatius, com modals o aspectuals). La tesi també analitza un altre constrast que trobem en la sintaxi de les dues llengües romàniques estudiades, es tracta de l'alt grau de cohesió entre els auxiliars i els verbs lèxics en contrast amb les combinacions de verbs causatius, modals o aspectuals i un verb lèxic. S'utilitzen diferents proves sintàcitques per comprovar el grau de cohesió de les seqüències, com ara la pujada del clític. El segon capítol de la tesi inclou una revisió panoràmica de la literatura rellevant del tema. L'objectiu d'aquesta revisió és determinar el grau de cohesió entre els elements verbals de cada construcció, proposar una estructura sintàctica bàsica i descobrir el mecanisme responsable dels contrastos observats. El capítol tercer explica aquest mecanisme, que és el que es pren com a base de les diferències de grau de cohesió observades entre els elements verbals analitzats. El mecanisme és el de la incorporació (Baker 1988), un moviment essencial de nucli-a-nucli altament actiu enllengües polisintètiques com ara el Chichewa. La tesi inclou un capítol d'introducció al marc teòric (capítol 1) i un capítol final on s'exposen algunes consideracions de com adaptar les propostes estrcturals de la tesi a la teoria emergent de les categories funcionals (capítol 4). / Esta tesis quiere proporcionar una explicación a un contraste sintáctico entre el inglés, el catalán i el español asumiendo propuestas teóricas específicas del marco generativista dentro del modelo de la Rección y el Ligamiento. Estas tres lenguas construyen sus secuencias verbales con un auxiliar y un verbo léxico, com vemos en los siguientes ejemplos: (1) La Maria ha ballat a la festa(2) María ha bailado en la fiesta(3) Mary has danced at the partyNo obstante, cuando se introducen otros elementos en las oraciones, el comportamiento del auxiliar y el verbo léxico contrasta entre el inglés y las otras dos lenguas: (4) Ha ballat la María a la festa? (5) Ha bailado María en la fiesta? (6) Has Mary danced at the party? (7) La María no ha ballat a la festa(8) María no ha bailado en la fiesta(9) Mary has not danced at the partyComo se puede observar, la secuencia AUX+V en catalán y español debe permanecer adyacente en la construcción interrogativa y en la negativa. En inglés, la secuencia se debe separar; el auxliar pasa a ocupar la posición inicial en la interrogativa y la partícula negativa interviene entre el auxiliar y el verbo léxico. La tesis proporciona una descripción del comportamiento sintáctico de varias construcciones verbales. Incluye no tan solo las secuencias de auxiliar y verbo ejemplificadas aquí, sino también otras conocidas como predicados complejos (que incluyen verbos causaticos, modales y aspectuales). La tesis también analiza otro contraste que encontramos en la sintaxis de las dos lenguas románicas estudiadas, se trata del alto grado de cohesión entre las secuencias de auxiliar y verbo léxico en contraste con las combinaciones de verbos causativos, modales y apectuales con un verbo léxico. Se utilizan varias pruebas sintácticas para comprobar el grado de cohesión entre los elemntos verbales como la subida de clítico. El segundo capítulo de la tesis incluye una revisión panorámica de la literatura relevante sobre el tema. El objetivo de esta revisión es determinar el grado de cohesión entre los elementos verbales de cada construcción, proponer una estructura sintáctica básica, y descubrir el mecanismo responsable de los contrastes observados. El tercer capítulo explica este mecanismo, que se toma como base de las diferencias en el grado de cohesión observadas entre los elementos verbales analizados. El mecanismo es el de la incorporación (Baker 1988) , un movimiento esencial de núcleo-a-núcleo altamente activo en las lenguas polisintéticas com el Chichewa. La tesis incluye un capítulo de introducción al marco teórico (capítulo 1) y un capítulo final donde se hacen consideraciones sobre como adaptar las propuestas estructurales de la tesis a la teoría emergente de las categorías funcionales (capítulo 4). / This thesis attempts to provide an explanation of a syntactic contrast between English, Catalan and Spanish assuming specific theoretical proposals in the generative framework within the Government and Binding model.These languages construct their verbal sequences by means of auxiliaries and lexical verbs, as in the following examples:(1) La Maria ha ballat a la festa(2) María ha bailado en la fiesta(3) Mary has danced at the partyNevertheless, when other elements are introduced in the sentences, the behaviour of the auxiliary and the lexical verb constrasts between English and the other two languages: (4) Ha ballat la María a la festa? (5) Ha bailado María en la fiesta? (6) Has Mary danced at the party? (7) La María no ha ballat a la festa(8) María no ha bailado en la fiesta(9) Mary has not danced at the partyAs can be observed, the verbal sequence AUX+V in Catalan and Spanish must remain adjacent in the interrogative and the negative constructions. In English, the sequence must be separated, the auxiliary is placed in the initial position in the interrogative and the negative particle intervenes between the auxiliary and the lexical verb. The thesis provides a description of the behaviour of several verbal constructions. It includes not only the verbal sequences of auxiliaries plus lexical verbs exemplified above but also other sequences known as complex predicates (including causative, aspectual and modal verbs). The thesis also analyses another contrast found in the syntax of the two Romance languages studied, namely a higher degree of cohesion between auxiliaries and lexical verbs contrasting with the combination of a causative, aspectual or modal verb and a lexical verb. Several syntactic tests are used to assess the degree of cohesion, such as clitic-climbing. The second chapter of the thesis includes an overview of the relevant literature on the subject. The focus of the overview is to determine the degree of cohesion between the verbal elements in each of the constructions, to propose a basic syntactic structure and to discover the mechanism responsible for the constrasts observed.The third chapter of the thesis explains this mechanism which is taken to be responsible for the differences in degree of cohesion of the sequences analysed. The mechanism is known as incorporation (Baker 1988), an essential head-to-head movement which is highly active in polysynthetic languages like Chichewa. The thesis includes a chapter of introduction to the framework (chapter 1) and a final chapter where some considerations are made on how to adapt the structural proposals in the thesis to the emerging theory of functional categories (chapter 4).

The thesis "Wh-exclamatives in Catalan" is a research that intends to shed light on the characterization of exclamatives, a type of clause that has not been paid as much attention as other types of clause such as interrogatives or declaratives. This is a theoretical study that falls within the framework of generative grammar. As such, it highlights the main problems that the previous literature has noted, it considers new puzzles that stem from the data from Catalan, it provides an explanatory analysis for most of them, and it presents relevant lines for future research.My working hypothesis is that exclamatives are a kind of degree construction that resembles comparative clauses and result clause constructions. However, exclamatives and the other degree constructions differ in at least one relevant property: exclamatives do not make the same discourse contribution as declaratives. This works limits its scope to two instances of wh-exclamatives in Catalan, namely exclamatives whose wh-word is the degree operator que ('how') (as in (1)) and exclamatives introduced by the wh-word quin ('what'), which is a determiner (cf. (2)).(1) Que alt que és en Pau! / 'How tall Pau is!'(2) Quin pastís tan bo que ha preparat en Ferran! / 'What a nice cake Ferran made!'In (1), the wh-phrase que alt is a degree phrase which moves towards the left periphery of the clause, whereas in (2), the wh-phrase quin pastís tan bo is a determiner phrase. Even if the moved phrases have different heads, they both contain a degree phrase. I propose that que in (1) is the wh-counterpart of tan ('so') in (2). The inclusion of [+wh] in its feature makeup causes the movement of the phrase headed by que to the clause periphery.The facts that make exclamatives an attractive object of study are numerous and concern their syntax, their semantics and their pragmatics. From a syntactic viewpoint it is interesting to ask oneself why exclamatives allow the presence of the complementizer que ('that') between the wh-phrase and the verb and what is the reason why a wh-word such as qui ('who') cannot introduce an exclamative. With regard to semantics, there is a need to define and formalize the essence of an exclamative: is it surprise? Unexpectedness? Extreme degree? And with respect to pragmatics, we need to explain the reason why an exclamative does not make a good answer to a question (i.e., why it cannot be used assertorically).The syntactic analysis contains two basic ideas. On the one hand, I assume that the wh-phrase lands in Spec,C, which makes sense if we understand that the complementizer que occupies Cº. On the other hand, I propose that it is required that the wh-phrase include a degree phrase introduced by tan or que.Semantically, I analyze tan as a degree operator that establishes a relation between two degrees, a reference degree and a standard degree. The reference degree is the degree of ADJ-ness of the individual that is the argument of the gradable adjective interpreted as a measure function of type <e,d>. The standard degree is taken from context and it is high.Finally, from the point of view of pragmatics, I propose that an exclamative contains two kinds of meaning: a verbally expressed meaning (the descriptive content of the clause) and the meaning that is contributed to discourse. The descriptive meaning is taken for granted by the speaker, who treats it as a fact. What he/she wants to contribute to discourse is information that is not verbally encoded: his/her attitude towards a degree.KEYWORDS: attitude toward degrees, degree phrase, degree operator, exclamation, fact, result clause construction, polarity sensitivity, wh-movement / La tesi "Wh-exclamatives in Catalan" ('Les exclamatives-qu en català') es proposa caracteritzar les oracions exclamatives-"qu" (i.e., aquelles que estan introduïdes per un mot-"qu" com "quin" o "que") des del punt de vista de la seva sintaxi, semàntica i pragmàtica. Aquest és un estudi emmarcat en la gramàtica generativa i, com a tal, enfoca l'objecte d'estudi a partir dels contrastos que s'han posat de relleu en la bibliografia prèvia, planteja nous problemes derivats de les dades del català, proposa una hipòtesi i mira de comprovar si la hipòtesi permet explicar les dades.Els dos tipus d'oració amb què he treballat són els següents:(1) Que alt que és en Pau!(2) Quin pastís tan bo que ha preparat en Ferran!A (1) "Que alt" és un sintagma de grau que s'ha traslladat a la perifèria oracional, mentre que a (2) tot el sintagma determinant "Quin pastís tan bo" és el que s'ha traslladat. Però, crucialment, (2) també conté un sintagma de grau (i.e., "tan bo").La hipòtesi de treball és que les oracions exclamatives-qu no s'han d'explicar des de la semàntica de les preguntes com s'ha fet fins al moment, sinó que se les ha de considerar construccions de grau com les comparatives o les oracions consecutives , això sí, amb una particularitat: no tenen la mateixa contribució al discurs que una oració comparativa o consecutiva, ja que no són oracions declaratives. Més concretament, la tesi vol demostrar que tota exclamativa-"qu" ha de contenir un sintagma de grau (ja sigui de forma manifesta o inferit del context) que està encapçalat per un operador de grau ("tan" o "que"), i que estableix una relació entre un grau de referència i un grau estàndard recuperat del context i que sempre és considerat alt. El que diferencia les exclamatives de les declaratives és que mentre que aquestes funcionen generalment com a asseveracions, un parlant que profereix una exclamativa no té la intenció d'introduir el contingut descriptiu de l'exclamativa com a informació nova, sinó que vol expressar la seva actitud emotiva envers un grau alt. Per això proposo que el contingut descriptiu d'una exclamativa és un fet i no una proposició, perquè el parlant no el fa servir per introduir informació nova, sinó que el considera la causa de la seva actitud.

The syntactic component of the faculty of language is a device responsible for ordering features or clusters of features, usually called categories. As to the syntactic component is concerned, Universal Grammar is a rewiring of three elements that are independently in place: (i) features (or instructions for the levels of interpretation of the faculty of language), (ii) a combinatorial operation responsible for creating nests (sets of sets linearly ordered by the inclusion relation), and (iii) principles of analysis (which determine constituency structure and distance relations among the categories of a syntactic object). To understand the precise shape of syntactic patterns one must explore how the syntactic component feeds the morphological component and the semantic component. Firstly, it is proposed that there exist discontinuous syntactic patterns, where two covariations of a feature are assigned to two poles of a discontinuous domain. Secondly, it is argued that, in general, the semantic component requires analytic syntactic patterns with a one-to-one relation between positions and features; some combinatorial restrictions have been attributed to the Full Interpretation Condition, a legibility condition. Indeed, discontinuous syntactic patterns are argued to be no more than a subtype of analytic syntactic patterns. Thirdly, it is defended that syncretic syntactic patterns, where two features are matched in the same projection, also exist, following the Maximize Matching Effects Principle, a principle of structural minimization. The study of how features are ordered in these patterns has provided a rather simple account of several syntactic phenomena, like some of the combinatorial restrictions observed by Cinque (1999), the so-called C-Infl connection (and also the &#965;-V and the P-K connections), the A'-status of preverbal subjects in Null Subject Languages (Solà 1992), the alleviation of wh-island effect in English when the embedded wh-phrase is a subject (Chomsky 1986) and the dynamic V2 patterns in double agreement dialects observed by Zwart (1993). Some ideas that would deserve further attention have been proposed: (i) the C-Infl discontinuity may contract in English under some special circumstances, which renders Comp-insertion impossible, and (ii) the Relativized Opacity Principle, an alternative to Chomsky's Phase Impenetrability Condition to account both for subject islands and wh-islands. Several devices postulated in the literature, such as suicidal greed and the existence of uninterpretable features, the Extended Projection Principle and merely occurrential features (EPP/OCC) and the Vacuous Movement hypothesis, have been considered concluding that they are inaccurate and unnecessary. Importantly, no language-or-construction-specific rules redundant in its form (Chomsky 1965) or no abstract template like the X'-theory (Chomsky 1981, Chomsky & Lasnik 1993) need to be attributed to UG to derive the knowledge of hierarchy; the Linear Correspondence Axiom (Kayne 1994) neither needs to be postulated as an axiom: it is not a proposition one needs to take for granted to derive other propositions, namely the X'-theory. No more than a recursive procedure responsible for nesting categories is needed to account for the knowledge of hierarchy. / El component sintàctic de la facultat del llenguatge és un mecanisme responsable d'ordenar trets o conglomerats de trets, normalment anomenats categories. La Gramàtica Universal, pel que fa al component sintàctic, és una reconnexió de tres elements que estan independentment en joc: (i) trets (o instruccions pels nivells d'interpretació de la facultat del llenguatge), (ii) una operació combinatorial responsable de crear nius (conjunts de conjunts linealment ordenats per la relació d'inclusió), i (iii) principis d'anàlisi (que determinen l'estructura de constituents i les relacions a distància entre les categories d'un objecte sintàctic). Per entendre la forma precisa d'un patró sintàctic cal explorar com el component sintàctic alimenta els components morfològic i semàntic. En primer lloc, s'ha proposat que existeixen patrons sintàctics discontinus, on dues covariacions d'un tret s'assignen a dos pols d'un domini discontinu. En segon lloc, hem defensat que, en general, el component semàntic requereix patrons sintàctics analítics amb una relació bijectiva entre posicions i trets; certes restriccions combinatorials s'han atribuït a la Full Interpretation Condition, una condició de legibilitat. De fet, s'ha argumentat que els patrons sintàctics discontinus no són altra cosa que un subtipus de patrons sintàctics analítics. En tercer lloc, s'ha argumentat que també existeixen objects sintàctics sincrètics, on dos trets es computen a una mateixa projecció, satisfent la Maximize Matching Effects Principle, un principi de minimització estructural. L'estudi de com els trets s'ordenen en aquests tres patrons obeint la Full Interpretation Condition i el Maximize Matching Effects Principle ha proporcionat una explicació força simple de diversos fenòmens sintàctics, com certes restriccions combinatorials observades per Cinque (1999), l'anomenat lligam C-Infl (i també els lligams &#965;-V i P-K), l'estatus A' dels subjectes preverbals en llengües de subjecte nul (Solà 1992), l'alleujament dels efectes d'illa-qu quan el sintagma-qu subordinat és un subjecte (Chomsky 1986) i els patrons dinàmics de V2 observats per Zwart (1993).S'han expressat certes idees que s'han d'investigar amb més cura: (i) la discontinuïtat C-Infl es pot contraure en anglès en certes circumstàncies especials, fent impossible la inserció de complementador, i (ii) el Relativized Opacity Principle, una alternativa a la Phase Impenetrability Condition, per explicar les illes de subjecte i les illes-qu. S'han considerat diverses propostes que es troben a la literatura, com la teoria de comprovació i l'existència de trets no-interpretables, el Principi de Projecció Ampliada i els trets merament ocurrencials (EPP/OCC), i la Hipòtesi del Moviment Vacu, concluent que són poc acurades i innecessàries. És important notar que no cal postul·lar regles específiques que varien segons la llengua o la construcció i redundants en la forma (Chomsky 1965), ni cap esquema abstracte com la teoria de la X' (Chomsky 1981, Chomsky & Lasnik 1993) per derivar el coneixement de la jerarquia; tampoc cal postul·lar el Linear Correspondence Axiom (Kayne 1994), ja que no és necessari per derivar la teoria de la X'. Per donar compte de la jerarquia, no cal res més que un mecanisme responsable d'enniuar categories.

Aquest treball s'emmarca en la labor del Grup de Recerca Samuel GiliGaya de la Universitat de Lleida. L'objectiu d'aquest grup i, en particular, eld'aquesta tesi doctoral es el d'omplir un buit en la historiografia de la lingüísticaespanyola: l'estudi de l'ampla aportació filològica de Samuel Gili Gaya. Amb lapresentació d'aquest treball pretenem reconèixer l'important paper que la laborgramatical d'aquest autor té encara avui en l'evolució de l'estudi de la gramàticade la llengua castellana.Amb la finalitat de dur a terme aquesta tasca, hem dividit la nostra recercaen dues parts. La primera consisteix en l'estudi de les teories gramaticales del'autor a partir, principalment, de la seva obra més important en aquest àmbit, elCurso superior de sintaxis española. Per tant, després d'una introducció en quèexposem els nostres objectius, metodologia, estructura del treball i delimitació iselecció del corpus d'obres estudiades, analitzem, en la primera part, les fonts ibases epistemològiques de l'obra de Gili Gaya. A continuació, en la segona part,investiguem, en divuit obres representatives dels diferents corrents lingüístics dela segona meitat del segle XX, la recepció que han tingut les idees gramaticals delnostre autor. De tot plegat, en la part final, s'han extret unes valoracions finals enquè refletim els aspectes de l'aportació de Gili Gaya que major influència hantingut en publicacions posteriors tant per ser contribucions acceptades comoautoritat com per haver generat polèmica amb major o menor grau d'acceptació.Tota aquesta labor ens ha conduit a comprovar la hipòtesi de la qualpartiem: l'aportació de Gili Gaya és un enllaç clau entre la gramàtica tradicional iels avenços fructífers dels nous moviments lingüístics. La tasca científica delnostre autor, deslligada de limitacions doctrinals, presenta ja en els anys depublicació de la primera edició del Curso superior de sintaxis española (1943)una visió panlingüística de la llengua sense encadernar-se a doctrines gramaticals.Això explica que la seva obra doni una visió el més real possible de la llenguaespanyola, per a la qual ha de valer-se de contribucions de diferent índole(històriques, psicolingüístiques, etc.) i per la qual s'explica que les seves ideesestan presents en diferents corrents gramaticals (tradicional, estructuralista,generativista, pragmàtic i estilístic). / Este trabajo se enmarca en la labor del Grupo de Investigación SamuelGili Gaya de la Universitat de Lleida. El objetivo de este grupo y, en particular, elde esta tesis doctoral es el de llenar un vacío en la historiografía de la lingüísticaespañola: el estudio de la amplia aportación filológica de Samuel Gili Gaya. Conla presentación de este trabajo pretendemos reconocer el importante papel que lalabor gramatical de este autor tiene todavía hoy en la evolución del estudio de lagramática de la lengua castellana.Con el fin de llevar a cabo esta tarea, hemos dividido nuestra investigaciónen dos partes. La primera consiste en el estudio de las teorías gramaticales delautor a partir, principalmente, de su obra más importante en este ámbito, el Cursosuperior de sintaxis española. Por tanto, después de una introducción en la queexponemos nuestros objetivos, metodología, estructura del trabajo y delimitacióny selección del corpus de obras estudiadas, analizamos, en la primera parte, lasfuentes y bases epistemológicas de la obra de Gili Gaya. A continuación, en lasegunda parte, investigamos, en dieciocho obras representativas de las distintascorrientes lingüísticas de la segunda mitad del siglo XX, la recepción que hantenido las ideas gramaticales de nuestro autor. De todo ello, en la parte final, sehan extraído unas valoraciones finales en las que reflejamos los aspectos de laaportación de Gili Gaya que mayor influencia han tenido en publicacionesposteriores tanto por ser contribuciones aceptadas como auctoritas como porhaber generado polémica con mayor o menor grado de aceptación.Toda esta labor nos ha conducido a comprobar la hipótesis de la quepartíamos: la aportación de Gili Gaya es un enlace clave entre la gramáticatradicional y los avances fructíferos de los nuevos enfoques lingüísticos. La tareacientífica de nuestro autor, desligada de limitaciones doctrinales, presenta ya enlos años de publicación de la primera edición del Curso superior de sintaxisespañola (1943) una visión panlingüística de la lengua sin encorsetarse endoctrinas gramaticales. Ello explica que su obra dé una visión lo más real posiblede la lengua española, para la que tiene que valerse de contribuciones de distintaíndole (históricas, psicolingüísticas, etc.) y por la que se explica que sus ideasestén presentes en distintos enfoques gramaticales (tradicional, estructuralista,generativista, pragmático y estilístico). / This essay is within the Research Group Samuel Gili Gaya from theUniversity of Lleida. The main goal of the group and, particularly, the goal of thisdoctoral thesis is to fill a gap in the historiography of Spanish linguistics: thestudy of the broad philological contribution made by Samuel Gili Gaya. With thepresentation of this work we wish to acknowledge the importance of the roleplayed by the grammatical work carried out by this author in the current evolutionof the study of the grammar of the Spanish language.In order to carry out this work, our research is divided into two parts. Thefirst part consists of a study of the grammatical theories of the author based,principally, on his most significant work in this field, the Graduate level course ofSpanish syntax. Therefore, after an introduction where the objectives,methodology, work structure, delimitation and the corpus selection of worksstudied are revealed, in the first part, the sources and epistemological bases of GiliGaya's work will be analysed. Hereafter, in the second part, the reception of thegrammatical ideas of our author will be investigated in eighteen works consideredto be representative of the different linguistic trends from the second half of the20th century. From this study, in the final part of the essay, some final evaluationshave been extracted which reflect the aspects of utmost influence, made by GiliGaya's contribution, on later publications. This being both in terms ofcontributions which are accepted as being auctoritas and in terms of their capacityfor generating a grade of more or less accepted controversy.All this work has led us to check the initial hypothesis: Gili Gaya'scontribution is a key link between the traditional grammar and the fruitfulprogress of the new linguistic approach. The scientific task of our author,disconnected from doctrinal delimitations, presents, in the year of the firstpublication of the first edition of the Curso superior de sintaxis española(Graduate level course in Spanish syntax) (1943), a pan-linguistic view of thelanguage outside of grammatical doctrines. This explains why his work gives themost realistic vision possible of the Spanish language, which has been madepossible by contributions in a range of facets (historical, psycholinguistic, etc.).This is why his ideas are present in different grammatical approaches(traditionalism, structuralism, generativists, pragmatics and stylistics).

In this dissertation I put forth a syntactic theory of argument structure and the syntaxmorphology interface and I apply it mainly to Early and Classical Latin, although comparison with other languages and discussion of the facts in these languages is conceded a considerable weight. Drawing on Mateu 2002f., Borer 2005b and Marantz 1995f., I argue for a view of argument structure where a basic distinction is drawn between the elements carrying encyclopaedic content, the roots, and the syntactic configuration built around functional heads. Argument structure properties exclusively depend on the latter. Furthermore, the syntactic configuration provides the structural semantics of the linguistic expression. I endorse a theory of the syntaxmorphology interface like the one proposed in the Distributed Morphology framework: morphology is, by default, syntax, although some specific PF operations can disrupt the basic syntax-morphology isomorphism —an isomorphism which, I argue, is inherent to the syntax-semantics interface. Crucially, cross-linguistic variation shall be defended to depend exclusively on that lack of isomorphism between syntax and morphology. In particular, it is triggered ultimately by languagespecific morphophonological properties of functional heads. The empirical focus is set on the domain of events expressing a transition. I consider Talmy’s (2000) theory of the cross-linguistic expression of events of change, where a basic divide is drawn between the languages in which the transition can be encoded by a non-verbal element —satellite-framed languages— and the languages in which the transition must be encoded by the verb —verb-framed languages. I couch Talmy’s theory of transition events within a syntactic theory of argument structure, and I explore a wide range of constructions in Latin —either presenting new data or giving a new perspective on data from the Latin linguistics tradition— to show that Latin pertains to the class of satellite-framed languages. Following an idea in Mateu 2002:160 and Mateu & Rigau 2002, I propose that the s-/v-framed distinction is explainable in purely morphophonological terms. In particular, I make use of the theory of PF operations developed by Embick & Noyer (1999, 2001) within the Distributed Morphology framework, together with Hale & Keyser’s (2002:60f.) and Harley’s (2004) theory of conflation, to account for the distinction. Thus, in v-framed languages the eventive v head lowers, at PF, to the head encoding transition —Path— and fuses with it, yielding a unique locus for phonological realisation. On the other hand, in s-framed languages this Fusion operation does not take place, so v and Path are free to be phonologically realised independently from each other. Finally, I propose a refinement of Talmy’s typology within the class of s-framed languages. First, there are strong s-framed languages, like the Germanic languages, where v and Path are not required to form one word, and, thus, allow constructions like complex adjectival resultative constructions. Second, there are weak s-framed languages, like Latin, where v and Path must form one word (if both are realised independently from each other) and disallow, hence, constructions like adjectival resultative constructions. This distinction is accounted for in terms of a v-to-Path (PF) Lowering operation for weak s-framed languages, which creates a complex head. A three-way, gradual typology emerges encompassing strong s-framed languages (no v-to-Path Lowering and no Path-v Fusion), weak s-framed languages (v-to-Path Lowering, no Path-v Fusion) and v-framed languages (v-to-Path Lowering and Path-v Fusion). / En aquesta tesi defenso una teoria de l’estructura argumental basada en la distinció entre les arrels, elements de contingut enciclopèdic, i les configuracions sintàctiques construïdes sobre les base dels morfemes funcionals, a les quals van lligades les propietats de l’estructura argumental i la semàntica estructural. Alhora advoco per una teoria de la interfície sintaxi-morfologia per defecte isomòrfica; la possible manca d’isomorfisme, de la qual depèn la variació interlingüística, es deu a l’existència de certes operacions morfofonològiques provocades per propietats dels morfemes funcionals. Aplico aquesta teoria a dades fonamentalment del llatí arcaic i clàssic, concentrantment en la divisió tipològica proposada per Talmy entre llengües d’emmarcament en el satèl•lit i llengües d’emmarcament verbal: en les primeres l’element que expressa un canvi d’estat o lloc és típicament no verbal mentre que en les segones és sempre un verb. Demostro, a través de l’anàlisi de diferents construccions, que el llatí pertany al primer grup, però també que tant aquesta llengua com l’eslau es distintingeixen de les altres llengües d’aquest tipus pel fet que no admeten construccions resultatives complexes basades en SAs. Relaciono aquest fet amb un altre: que aquestes llengües tampoc no admeten resultatives basades en SPs si el verb no està prefixat. Concloc que en aquestes llengües, que anomeno llengües d’emmarcament en el satèl•lit febles, hi ha un requeriment morfològic pel qual l’element que expressa el resultat de l’esdeveniment i el verb, per bé que són dos morfs diferents, han de formar un sol mot fonològic; aquesta característica impedeix la generació de resultatives basades en SAs o SPs. El requeriment esmentat no es dóna en les llengües germàniques o en finoúgric, llengües d’emmarcament en el satèl•lit fortes. Explico aquesta escissió proposant que en les llengües de tipus feble hi ha una operació morfofonològica, el Descens (Lowering: Embick & Noyer 2001), que forma un node complex a partir del node v i del node Path, codificador de canvi. En les llengües d’emmarcament en el verb hi opera Descens però també Fusió (Fusion: Embick & Noyer 2001), formant un sol node a partir del node complex Path+v, que és representat, doncs, per un sol morf.

L'objectiu general de la tesi és analitzar els objectius i les hipòtesis de què Pompeu Fabra (1891-1948) va partir en la codificació de la sintaxi del català i la metodologia que va fer servir. Per fer-ho s'ha identificat, buidat i analitzat la terminologia de 995 textos de Fabra, classificats segons la seva importància. Com a resultat s'ha obtingut una descripció de les concepcions fabrianes de sintaxi i proposició, de canvi sintàctic, de variació sintàctica, de codificació sintàctica i de la relació que Fabra hi estableix. Els resultats d'aquesta descripció s'han contrastat amb els d'estudis anteriors de l'obra fabriana. Finalment, s'han establert les perspectives que aquest resultats obren a nous estudis sobre les fonts de l'obra de Fabra, les seves coincidències amb altres teòrics del món i la seva influència en obres catalanes posteriors. / The general purpose oh the thesis is to analyse the purposes and hypothesis assumed by Pompeu Fabra (1891-1948), and his methodology when codifying catalan syntax. To do that, the terminology of 995 fabrian texts (which have been classified according to its importance) has been identified, extracted, and classified. The result of these operations is that a description of Fabra's conceptions about syntax and sentence, syntactic change, syntactic variation, and syntactic codification, and of the relationship established by him between these conceptions, has been established. The results of this description have been compared with the results of previous studies on Fabra's works. Finally, we have established the fields of study that these results allow to undertake, on the sources of Fabra's work, the coincidencies of it with other scholars' works in the world and its influence on later catalan studies.

Material addicional: http://hdl.handle.net/10230/6325 / La tesi, en el marc de la Teoria Comunicativa de la Terminologia (TCT), es proposa observar els elements d'activació del valor terminològic en els verbs fraseològics del discurs especialitzat. Es descriuen, a diferents nivells, la sintaxi i la semàntica de verbs fraseològics d'ús comú i freqüents en textos d'economia i de genòmica, i es detecten diferències i semblances en el seu comportament en ambdós discursos d'especialitat per establir tendències.A partir de les anàlisis, identifiquem les construccions verbals mínimes que són unitats de coneixement especialitzat (UCE) i observem si els verbs que fan de nucli sintàctic d'aquests sintagmes sofreixen canvis semàntics en els contextos especialitzats. Alhora, reinterpretem la proposta de factors d'activació d'Adelstein (2007) per als verbs, i confirmem empíricament diversos supòsits de la TCT sobre la polisèmia.La tesi consta de tres parts: els fonaments de la recerca, l'anàlisi sintacticosemàntica del corpus, i els resultats i conclusions. / La tesis, en el marco de la Teoría Comunicativa de la Terminología (TCT), se propone observar los elementos de activación del valor terminológico en los verbos fraseológicos del discurso especializado. Se describe, a distintos niveles, la sintaxis y la semántica de los verbos fraseológicos de uso común y frecuentes en textos de economía y de genómica, y se detectan diferencias y similitudes en su comportamiento en ambos discursos de especialidad para establecer tendencias.A partir de los análisis, identificamos las construcciones verbales mínimas que son unidades de conocimiento especializado (UCE) y observamos si los verbos que funcionan como núcleo sintáctico de estos sintagmas sufren cambios semánticos en los contextos especializados. Asimismo, reinterpretamos la propuesta de factores de activación de Adelstein (2007) para los verbos, y confirmamos empíricamente distintos supuestos de la TCT sobre la polisemia.La tesis consta de tres partes: los fundamentos de la investigación, el análisis sintacticosemántico del corpus, i los resultados y conclusiones. / This thesis, within the frame of the Communicative Theory of Terminology (CTT), aims at observing the terminological-value activating elements of phraseological verbs in specialized discourse. Syntax and Semantics of common use and frequent phraseological verbs in Economy and Genomic texts are described at different levels, and differences and similarities in their behavior in both domain discourses are detected to establish tendencies.From the analysis, we identify the minimal verbal constructions working as specialized knowledge units (SKU) and we observe if the verbs being the syntactic core of these groups suffer semantic changes in specialized contexts. Moreover, we reinterpret for verbs the activation factors proposal by Adelstein (2007, and we empirically confirm different assumptions of CTT on polysemy.The thesis has three parts: the basis of the research, the syntax-semantic analysis of the corpus, and the results and conclusions