• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 83
  • 17
  • 14
  • 2
  • Tagged with
  • 116
  • 116
  • 113
  • 70
  • 70
  • 70
  • 70
  • 70
  • 70
  • 45
  • 44
  • 44
  • 43
  • 43
  • 43
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
51

Efecto de la suplementación de L-Carnitina en la naturaleza y severidad de la fatiga y en las funciones cognitivas en una población de ancianos

Aguirre González, Cristina 27 July 2015 (has links)
En las sociedades occidentales, el aumento de la esperanza de vida y el fenómeno de inversión demográfica, están generando un incremento en los sectores de mayor edad. Es por tanto prioritaria, la investigación de nuevas fórmulas que atenúen los padecimientos propios del envejecimiento, que pueden limitar la calidad de vida, como son la fatiga y el deterioro cognitivo. El objetivo de este trabajo es analizar el efecto de la L-Carnitina en la fatiga y en las funciones cognitivas, en un grupo de ancianos institucionalizados. Para ello seleccionamos treinta y tres residentes de una institución geriátrica, que fueron distribuidos en dos grupos homogéneos a recibir placebo o L-Carnitina, a dosis de dos g al día, durante cuatro meses. Realizamos tres valoraciones, al inicio, al segundo mes y al cuarto mes. Se determinaron los valores plasmáticos de L-Carnitina, Total y Libre, y se aplicaron los siguientes cuestionarios de valoración: el cuestionario de la naturaleza de la fatiga de Wessely-Powell, el cuestionario de severidad de la fatiga de Krupp, así como el cuestionario de Pfeiffer para la situación cognitiva. Además decidimos incluir el índice de Katz para la valoración funcional y un test de cribado ultracorto de depresión geriátrica. Encontramos que la deficiencia de L-Carnitina estaba presente casi en un tercio de nuestra población. Los valores plasmáticos finales de L-Carnitina Libre solamente se incrementaron en los varones del grupo experimental, de forma significativa con respecto a los varones del grupo placebo. Los valores de L-Carnitina Total, también se encontraban aumentados en los varones del grupo experimental así como en mujeres del grupo placebo. En relación a la fatiga, las mujeres del grupo de la L-Carnitina fueron las únicas que disminuyeron, de forma no significativa, la naturaleza de la fatiga, y que mantuvieron los valores en la de severidad de la fatiga, a diferencia del resto de grupos que empeoró. Se evidenció una tendencia a la mejoría en las funciones cognitivas en el grupo de la L-Carnitina, frente a un claro empeoramiento significativo en el caso de las mujeres del grupo placebo. La valoración funcional se mantuvo invariable en todos los grupos a lo largo del estudio y el cribado de depresión ultracorto evidenció un empeoramiento significativo en el grupo placebo, con una ligera mejora en los varones del grupo experimental. Concluimos que la deficiencia de L-Carnitina es una situación prevalente en los ancianos, que su administración oral es muy bien tolerada y que ésta podría disminuir, tanto el grado de fatiga, como sucedió con las mujeres, como el deterioro cognitivo. / In Western societies, the increase in life expectancy and the phenomenon of demographic investment are generating an increase in older sectors. It is therefore a priority to research new ways of mitigating the suffering of elderly people, which can limit the quality of life through fatigue and cognitive impairment, amongst others. The aim of this paper is to analyze the effect of L-Carnitine on fatigue and cognitive function in a group of institutionalized elderly. We selected thirty-three elderly in a geriatric institution, which were distributed in two homogeneous groups, to receive placebo or L-Carnitine at a dose of two grams per day for four months. We performed three evaluations: at the beginning, the second month and the fourth month. Plasma levels of L-Carnitine (total and free) were determined, and the following assessment questionnaires were applied: the Wessely-Powell questionnaire on the nature of fatigue, the Krupp questionnaire on fatigue severity and the Pfeiffer questionnaire on cognitive status. In addition, we decided to include the Katz index for functional assessment and a short test for geriatric depression screening. We found that L-Carnitine deficiency was present almost a third of our population. The final free L-Carnitine plasma levels only increased significantly in males in the experimental group, with respect to men in the placebo group. The total L-Carnitine values were also increased in the male experimental group as well as female placebo group. With regard to fatigue, the L-carnitine group women were the only ones that reduced the nature of fatigue, (but not statistically significant), and that maintained values in the severity of fatigue, whilst the other groups worsened. A trend towards improved cognitive functions was observed in in the L-Carnitine group, against a clear significant worsening in the case of the placebo group women. Functional assessment remained unchanged in all groups throughout the study, and depression screening showed a significant worsening in the placebo group, with a slight improvement in the male experimental group. We conclude that carnitine deficiency is a prevalent situation in the elderly, oral administration is well tolerated and that it could reduce both the degree of fatigue, as happened with women, such as cognitive impairment
52

Trasplante Meniscal Alogénico Artroscópico: Resultados Clínicos y Viabilidad Celular

Abat González, Ferran 19 November 2013 (has links)
La resección meniscal o meniscectomía fue el tratamiento de elección de las lesiones meniscales durante mucho tiempo. Desde que la literatura reportó reiteradamente los cambios articulares degenerativos tras este gesto quirúrgico a largo plazo, la forma de tratar estas lesiones ha ido cambiando hacia un proceder cada vez más conservador. Además, la resección meniscal conlleva en muchos casos al dolor compartimental a medio o largo plazo, denominado como síndrome postmeniscectomía. En un intento de paliar de forma biológica este dolor y de potencialmente prevenir la degeneración articular debida a una disminución de tejido meniscal, a mediados de los años 80’ se planteó el trasplante meniscal alogénico (TMA) como una posible solución. Esta alternativa terapéutica ha reportado buenos resultados a medio y largo plazo. Si bien el efecto positivo del TMA sobre el síndrome postmeniscectomía es ya incuestionable, el efecto condroprotector a largo plazo del TMA no ha sido claramente demostrado. Dentro de las técnicas de fijación del implante, si bien la fijación mediante suturas representa una menor dificultad técnica, estudios en cadáver han demostrado una mejor transmisión en las fuerzas de presión cuando la fijación se realiza con tejido óseo conservado en el menisco trasplantado. Sin embargo, la superioridad clínica de una técnica de fijación sobre la otra no ha sido demostrada. El término extrusión meniscal hace referencia a la situación en la que el tejido meniscal se encuentra al menos en un 25% desplazado por fuera del margen tibial. Es evidente y así se ha sugerido, que este “desnudamiento” de la superficie tibial atenta contra el normal funcionamiento biomecánico del menisco. Trasladando esta situación de extrusión meniscal al contexto del TMA podría limitar los potenciales beneficios de ésta técnica. Incluso se ha especulado sobre si el método de fijación del injerto puede afectar la mecánica articular. Otro tema de controversia alrededor del TMA, es el método de preservación del injerto. Mientras que la liofilización se ha dejado de usar dado que se ha demostrado que altera la ultraestructura del injerto conllevando a pobres resultados funcionales, la congelación ha resultado ser un método simple y con buenas resultados funcionales. Sin embargo, aunque para algunos autores con la congelación simple el injerto seguiría mantenimiento sus características biomecánicas, recientemente Gelber et al. han demostrado que esta congelación afecta la ultraestructura de la red colágena. Esto puede evitarse con la criopreservación del tejido que incluso parece mantener la estructura celular, aunque este último punto también está en debate. Finalmente, el injerto fresco se presentaría como la opción más idónea, ya que no produce destrucción celular e incluso preserva la capacidad de producir proteoglicanos y fibras de colágeno por dichas células. La principal limitación de esta técnica de preservación meniscal es la dificultad logística y la necesidad de incubar previamente al injerto a trasplantarse con el suero del receptor, aunque esto último se podría evitar si se utilizasen medios de cultivo genéricos como el Insulin-Transferrin-Selenio (ITS). Sin embargo, no se ha reportado hasta la fecha su utilización en el terreno de la conservación meniscal. / Meniscectomy or meniscal resection was the treatment of choice for meniscal injuries for a long time. Once the literature repeatedly reported degenerative joint changes after this surgical action, the way to treat these injuries has shifted towards increasingly conservative procedures. Furthermore, meniscal resection often provokes medium to long term compartmental pain, which is called postmeniscectomy syndrome. In an attempt to alleviate this pain by biological means and potentially prevent joint degeneration due to decreased meniscal tissue, meniscal allograft transplantation (MAT) was put forth as a possible solution in the mid-80's. This alternative therapy has reported good results in the medium and long term. While the positive effect of TMA on the postmeniscectomy syndrome is unquestionable, the long-term chondroprotective effect of TMA has not been clearly demonstrated. Within the area of implant fixation techniques, while fixation with sutures has shown less technical difficulty in cadaver studies, it has shown a better transmission of the pressure forces when the fixing is done with the bone tissue in the preserved transplanted meniscus. However, the clinical superiority of one technique over another has not been demonstrated. The term meniscal extrusion refers to the situation in which the meniscal tissue is displaced by at least 25% outside the tibial margin. It is obvious and as has been suggested that this "stripping" of the tibial surface undermines the normal biomechanical functioning of the meniscus. Transferring this situation of meniscal extrusion to the context TMA may limit the potential benefits of this technique. It has even been speculated that the graft fixation method can affect joint mechanics. Another topic of controversy surrounding the TMA is the graft preservation method. While lyophilization is no longer used as it has been shown to alter graft ultrastructure and so lead to poor functional results, freezing has proven to be a simple method with good functional results. Although for some authors the graft would continue maintaining its biomechanical characteristics with simple freezing, Gelber et al. have recently shown that this freezing affects the ultrastructure of the collagen network. This can be avoided with tissue cryopreservation that even appears to maintain cellular structure, although the latter is also being debated. Finally, the fresh graft is presented as the most suitable option as it does not produce cellular destruction and even preserves the ability of said cells to produce proteoglycans and collagen fibers. The main limitation of this meniscal preservation technique is the logistical difficulty and the need to previously incubate the graft to be transplanted in serum from the recipient, even though the latter could be avoided if generic culture media such as Insulin-Transferrin-Selenium (ITS) is used. However, its use in this field of meniscal conservation has not been reported, to date.
53

Trasplante de células mesenquimales fucosiladas en el tratamiento de la osteoporosis. Estudio preclínico y prueba de concepto

Cabañas Perianes, Valentín 06 June 2014 (has links)
Objetivos: La osteoporosis es una enfermedad ósea definida por la pérdida de masa ósea generalizada con un elevado riesgo de fracturas óseas asociado a una alta morbimortalidad. Las Células Stem Mesenquimales (CSM) de médula ósea (MO) pueden representar un tratamiento óptimo para la osteoporosis debido a su capacidad innata de diferenciación a osteoblastos. Aunque el injerto de las CSM ha sido demostrado, su tropismo óseo es bajo cuando se administran de forma intravenosa, imprescindible para el tratamiento de esta enfermedad sistémica. Su tropismo depende de la interacción de sus receptores de superficie con los que se encuentran en las células endoteliales. La proteína E-selectina es inducida en el endotelio de la microvasculatura de tejidos inflamatorios en respuesta a citoquinas y es constitutivamente expresada en las células endoteliales de MO. La glicoforma de CD44 (HCELL), un potente ligando de E y L-selectina, es expresada de forma innata por las Células Stem Hematopoyéticas (CSH). HCELL es la molécula clave para el reclutamiento celular hacia la MO. Las CSM expresan CD44 pero no HCELL ni otros ligandos de E-selectina de forma constitutiva. La fucosilación (adición de una fucosa) ex vivo en posición α1,3 del antígeno CD44 mediante la enzima fucosiltransferasa VI (FTVI) produce HCELL en las CSM, incrementando su afinidad por E-selectina y por tanto su osteotropismo. EL objetivo de este estudio preclínico es evaluar la seguridad y la eficacia de las CSM humanas fucosiladas en un modelo murino inmunocomprometido (NOD/SCID). Métodos: 31 ratones NOD/SCID fueron randomizados a recibir de forma intravenosa: 1x106 CSM fucosiladas (n=13), 1x106 CSM (n=14), o salino (n=4). Las toxicidades fueron evaluadas por un score clínico, peso y un examen histológico (corazón, pulmón, hígado, bazo, riñón, gónadas, cerebro, hueso y MO). Se realizó estudio de biodistribución mediante detección de los genes β-actina y β2-microglobulina humanas. La integridad genética fue evaluada por cariotipo. Se realizó inmunohistoquímica con un anticuerpo policlonal anti-Osteocalcina humana para valorar eficacia. Las células osteocalcina positivas fueron identificadas por un precipitado citoplasmático de color marrón oscuro. Resultados: No se produjo ningún fallecimiento inesperado y ningún ratón mostró toxicidad aguda. Un ratón en el brazo de salino presentó toxicidad crónica leve (piloerección y cambios moderados en el comportamiento). La histología de corazón, hígado, bazo, riñón, cerebro, hueso y MO fue normal en todos los ratones. Se objetivaron áreas localizadas inflamatorias en los pulmones de un 15%, 42% y 25% de los ratones infundidos con CSM fucosiladas, CSM y salino respectivamente sin diferencias significativas (p=0.28). La biodistribución fue normal en todos los ratones con la excepción de un ratón (infundido con CSM sin fucosilar) que mostró expresión de ARN humano (β-actina and β2-microglobulina) en la muestra pulmonar tomada a las 12 semanas después de la infusión. Se observaron osteoblastos en el 100% de los ratones infundidos con CSM fucosiladas, en 62,5% de los infundidos con CSM, y ninguno en el grupo de salino (p=0.01). Los ratones infundidos con CSM fucosiladas presentaron un mayor número de osteoblastos osteocalcina positivos en 10 campos de gran aumento (400x) de secciones de tibia y calota con respecto a los infundidos con no fucosiladas (32 vs 5.5) (p=0.0082). Las CSM fucosiladas. Los osteoblastos humanos fueron detectados en el hueso desde la quinta a la doceava semana post-infusión. Conclusiones: Nuestro ensayo preclínico demuestra que la infusión intravenosa de CSM fucosiladas es segura y eficaz en guiar las células al hueso con un potencial más elevado de osificación en ratones NOD/SCID que las CSM no fucosiladas. Estos resultados van a permitir comenzar con un Ensayo clínico en humanos con CSM fucosiladas. / Objectives: Osteoporosis is a skeletal disease characterized by systemic bone loss with an increased risk to bone fractures, associated with high morbidity and mortality. Mesenchymal stem cells (MSC) from bone marrow (BM) are ideal candidates for the treatment of osteoporosis because they are able to differentiate to osteoblasts. Although bone graft of MSCs has been demonstrated, its osteotropism is low when they are administered intravenously (IV), of choice in this multifocal disease. MSC homing depends upon the adhesive interaction between MSC surface receptors and counter receptors on endothelial cells. E-selectin protein is induced on microvascular endothelium in inflammatory tissues in response to cytokines and it is constitutively expressed in BM endothelial cells. The Hematopoietic cell E and L-selectin ligand (HCELL), a glycoform of CD44, is a potent E-selectin ligand expressed constitutively in the Hematopoietic stem cells (HSC). HCELL represents the key to involve in cell recruitment to the BM. MSC express CD44 but do not express HCELL or other E-selectin ligands. Ex vivo fucosylation (adding a fucose residue) in α1-3 position of the CD44 antigen by use of the enzyme fucosyltransferase VI (FTVI) yields HCELL in MSC increasing the affinity for E-selectin and osteotropism. The aim of this preclinical study was to describe the safety and efficacy of human fucosylated MSC infused in an immunocompromised mice model (NOD/SCID). Methods: 31 NOD/SCID mice were randomized to by tail vein injection: 1x106 fucosylated MSC (n=13), 1x106 MSC (n=14) or saline (n=4). Toxicities were evaluated by a clinical score, weight and histological assessment (heart, lung, liver, spleen, kidney, gonads, brain, bone and BM). RT-PCR array-based evaluation of the expression of human β-actin and β2-microglobulin genes was performed to study biodistribution of MSC. The maintenance of genetic integrity was evaluated during in vitro culture by karyotype. Additional samples of tibia and calota were to immunostained with a polyclonal Rabbit anti-human osteocalcina to demonstrate efficacy. Osteocalcin-positive cells were identified by a dark-brown cytoplasmic precipitate. Results: There was no unexpected death and none of the mices had any acute toxicity. One mouse in the saline arm had mild chronic toxicity primarily manifested as piloerection, and moderate changes in behavior. The histology of heart, liver, kidney, spleen, gonads, brain, bone and bone marrow was normal in all mice. There were localized areas of lung inflammation in 15%, 42% and 25% of mice infused with fucosylated MSC, MSC, and saline, respectively without significance differences (p=0.28). Biodistribution was normal with except one mice (infused with MSC non-fucosylated) showed an expression of human RNA β-actin and β2-microglobulin in the lung sample taken after 12 weeks of intravenous infusion .Osteoblasts were seen in 100% of mices infused with fucosylated MSC, in 62.5%% of animals infused with MSC alone, and none in saline group (p=0.01). NOD/SCID mice infused with fucosylated MSC presented a higher number of osteoblasts positive for osteocalcin in 10 high-power fields (400x) of tibia and calvarium sections that non-fucosylated (32 vs 5.5) (p=0.0082). Human osteoblasts were detected inside the bone from the fifth to the twelfth week after infusion. Conclusions: Our preclinical trial demonstrate that the intravenous infusion of human fucosylated MSC is safe and effective in guiding the cells to bone with a higher potential to ossification in NOD/SCID mices that non-fucosylated MSC. These results are allowing to start a human clinical trial with intravenous fucosylated MSC as treatment in patients with osteoporosis.
54

Immunoteràpia de l'artritis adjuvant amb anticossos monoclonals antilimfocítics

Pelegrí i Gabaldà, Carme 22 December 1995 (has links)
L'artritis reumatoide (AR) és una malaltia crònica localitzada principalment en les articulacions, on es produeix inflamació de la membrana sinovial, degeneració del cartílag i l'os, que finalment originen la seva deformació i incapacitació. A més a més, l'AR és una malaltia autoimmunitària, on es desenvolupen diferents tipus d'autoanticossos, com el factor reumatoide dirigit contra la propia IgG i anticossos contra el col.làgen articular. Avui encara es desconeix l'etiologia i la patogènesi del procés artrític i per això resulta essencial disposar de models animals que presentin mecanismes patogènics semblants als de la malaltia humana per tal de dissenyar millors estratègies terapèutiques.L'artritis adjuvant (AA) és una patologia induïda en rata que es considera model d'AR i que cursa amb inflor, eritema, dolor i impotència funcional de les articulacions dels animals afectats. Avui s'accepta que aquesta patologia és mitjançada fonamentaJment per limfòcits T.En el present treball es va pretendre: identificar les poblacions cel.lulars presents en el teixit sinovial inflamat: esbrinar el possible paper dels limfòcits T gamma/delta, T CD4 i T CD8 en el desenvolupament i perpetuació de l'AA; i conèixer si la teràpia amb un anticòs monoclonal (AcMo) dirigit contra la molècula CD4 és capaç de modificar el curs de l'AA. Per assolir els objectius esmentats, és a dir, per delimitar quines subpoblacions de limfòcits T estan implicades en l'AA, es van realitzar diferents protocols d'immunoteràpia amb AcMo dirigits contra determinades molècules de superfície presents en els limfòcits T alfa/beta, T gamma/delta, T CD4 i T CD8.Yoshino i col.laboradors, al 1990, ja van demostrar la implicació dels limfòcits T alfa/beta en el desenvolupament i en la perpetuació de l'AA, i en el present estudi el mateix AcMo R73 dirigit contra el TCR-alfa/beta de rata ha estat utilitzat com a control positiu de tractament. Fins a l'actualitat no es coneixia el paper dels limfòcits T gamma/delta a l'AA a causa de que no existia un AcMo anti-TCR-gamma/delta de rata. En el present treball, i gràcies al recent descobriment per part del grup del Prof. Hünig de Würzburg de l'AcMo V65 s'ha pogut avaluar la implicació d'aquestes cèl.lules en aquest model experimental. D'altra banda, també s'han realitzat estudis d'immunoteràpia emprant un AcMo anti-CD4. el W3/25, que no havia estat utilitzat anteriorment en l'AA, i que per tant, no es coneixia el seu potencial terapèutic en aquest model experimental. A més a més, s'ha assajat la teràpia combinada anti-CD4 + anti-CD8, que tampoc no ha estat descrita fins a l'actualitat, i que ha permès determinar els efectes de la població CD8+ sobre els Iimfbcits T CD4+-. Totes aquestes teràpies anaven encaminades a inhibir el desenvolupament de l'AA.La inducció de l'AA en rates de la soca Wistar o Lewis es va realitzar mitjançant l'administració d'una suspensió de Mycobaeterium butyricum o de Mycobaeterium tuberculosis al 0,5% en vaselina liquida, per via intradèrmica a la base de la cua. Durant els primers dies després de la inducció no s'observa cap signe extern i a partir dels 10-12 dies es manifesta una.inflamació sistèmica que afecta a les extremitats posteriors i sovint també a les anteriors de l'animal. En els diferents experiments s'ha realitzat un seguiment de la inflamació dels animals mitjançant paràmetres clínics, com l'índex d'artritis, que comprèn la valoració clínica del grau d'eritema i d'edema de les quatre articulacions; i l'increment de volum articular de les extremitats posteriors, mesurat per pletismometria.Per a l'anàlisi de les poblacions cel·lulars presents en teixit sinovial s'ha utilitzat una tècnica immunohistoquímica. Com a substrat s'han utilitzat talls criostàtics de membrana sinovial i la identificació de determinats antígens de membrana s'ha realitzat utilitzant AcMo dirigits contra aquests antígens de superfície cel·lular. La reacció s'ha revelat amb el mètode peroxidasa-anti-peroxidasa.A partir de mostres de plasma dels animals artrítics. s'ha detenninat la concentració d'anticossos dirigits contra el micobacteri, la concentració dels AcMo administrats i de la resposta dirigida contra aquests, mitjançant tècniques d'ELISA.Per a determinar l'efecte a nivell cel.lular dels AcMo administrats s'ha utilitzat la citometria de flux. Aquesta tècnica permet la identificació de poblacions cel.lulars mitjançant la detecció d'antígens de la seva superfície, prèviament marcats amb anticossos conjugats a un fluorocrom. Un pas previ per a l'anàlisi citomètrica de les poblacions de sang perifèrica és l'aïllament dels limfòcits. Amb el fi de conèixer quin mètode és el més adequat per analitzar els limtècits de sang perifèrica dels animals dels estudis d'immunoteràpia, es van comparar els efectes de quatre mètodes d'aïllament de limfòcits sobre sang de rata: gradient de Ficoll-Isopaque, lisi amb clorur amònic, lisi amb reactiu de Becton & Dickinson i lisi mitjançant el sistema Coulter Q-prep.Els limfòcits es van marcar amb AcMo dirigits contra diferents subpoblacions limfocítiques. En considerar tots els marcatges realitzats no es van trobar diferències entre els mètodes, la qual cosa dona validesa als 4 mètodes per a sang de rata. Però l'anàlisi estadística que va considerar els resultats obtinguts per cada AcMo per separat va mostrar algunes diferències significatives. El gradient Ficoll-Isopaque, és el que va proporcionar uns percentatges més baixos de limfòcits CDS+, CD4+ i CD25+, suggerim una pèrdua selectiva d'alguns limfòcits T. Per altra banda, amb el clorur amònic, es van obtenir els percentatges més baixos de limfòcits B, i aquest fet es pot atribuir a que una part dels limfòcits B són sensibles a les condicions d'aquest mètode. En els dos mètodes comercials, els percentatges corresponents a la majoria de les poblacions estudiades van presentar valors intermitjos. En el nostre estudi, es va triar el clorur amònic com a mètode de lisi per els estudis d'immunoteràpia. Aquest mètode no afecta selectivament cap població de limfòcits T i, a més a més permet realitzar el marcatge sobre cèl.lules aïllades i presenta un baix cost.Per conèixer quins tipus cel.lulars estan involucrats a nivell de l'articulació inflamada en l'AA, es va realitzar l'estudi histològic de la membrana sinovial de genoll. La membrana sinovial està formada per teixit conjuntiu i revesteix tota la cavitat articular, a excepció dels cartílags. El teixit sinovial artrític augmenta de mida i en general incrementa unes tres vegades el seu pes.L'estudi histològic de la membrana sinovial mostra en el teixit control una capa íntima formada per 1 ó 2 fileres de sinoviòcits i una capa subíntima formada per teixit adipós amb alguns vasos sanguinis. Als 14 dies de la inducció, amb inflamació articular ja establerta, a nivell sinovial s'observa un augment en el nombre de fileres de cèl.lules de la capa íntima. També s'observen plegaments cap a la cavitat articular. Existeix un gran nombre de cèl.lules mononuclears i gran quantitat de fibres de col.làgen en la capa subíntima.L'estudi immunohistoquímic de la membrana sinovial es va realitzar amb el mètode peroxidasa-antiperoxidasa. En alguns teixits sinovials inflamats, es van identificar algunes cèl.lules CD5+ amb l'AcMo OX19. Aquestes cèl.lules CD5+ no van aparèixer en cap teixit control sa. El nombre de cèl.lules CD8+ de la capa subíntima va incrementar significativament del dia 14 al 28 postinducció respecte als teixits control. L'AcMo W3/25, que s'uneix a l'antigen CD4 de limfòcits T col.laboradors i de macròfags, ja detecta cèl.lules positives en tots els teixits sinovials control i el seu nombre augmenta en els teixits artrítics. A causa de les poques cèl.lules CD5+ trobades i de la morfologia i la tinció citoplasmàtica d'aquestes cèl.lules es poden considerar macròfags. L'AcMo OX6 que detecta la molècula lA present en diferents tipus cel.lulars marca un gran nombre de cè1.lules a nivell de l'enzima sinovial dels animals control, i en els animals artrítics aquest nombre és molt elevat.Com a primer estudi d'immunoteràpia i per tal d'analitzar la implicació dels limfòcits T gamma/detla en l'AA, van portar a terme diferents protocols terapèutics amb un AcMo dirigit contra el TCR-gamma/delta de rata, l'AcMo V65. Es van desenvolupar diferents protocols d'administració d'aquest anticòs: un tractament preventiu, realitzat a animals nounats des del moment del naixement i a dosis creixents durant 8 setmanes, és a dir durant tot el període previ a la inducció de l'AA; i 2 tractaments curatius. Un dels protocols va consistir en administrar els anticossos els dies 12, 15 i l8, és a dir, començant abans del màxim d'inflamació articular i l'altre protocol, en el qual es van assajar tres dosis diferents de l'anticòs, es va iniciar durant el màxim d'inflamació, és a dir el dia 15. En els dos tractaments curatius. es va realitzar un tractament paral.lel amb l'AcMo R73, dirigit contra el TCR-alfa/beta, com a control positiu del tractament.En tractar amb l'AcMo V65 només es van observar algunes cèl.lules gamma/delta amb una expressió normal del seu TCR a nivell de sang perifèrica, ganglis limfàtics poplitis i mesentèrics. El que apareix és una població de limfòcits amb una expressió antigènica disminuïda de les molècules de TCR gamma/delta i de CD3 en la seva superfície. Aquest fet indica que l'AcMo V65 va produir la down-regulation del receptor i també la comodulació de la molecula CD3. Ara bé, el percentatge d'aquesta subpoblació amb el TCR modulat era inferior al percentatge de Iimfòcits T gamma/delta detectats abans del tractament, indicant que alguns limfòcits T van perdre totalment l'expressió del TCR o que es van depleccionar. El pretractament amb V65 des del naixement, que va provocar que aquests animals no tinguessin en cap moment Iimfòcits T gamma/delta amb expressió normal del seu TCR, no va aconseguir prevenir el desenvolupament de la patologia i els animals van seguir el mateix curs inflamatori que els animals artrítics control. El tractament curatiu amb l'AcMo V65, iniciat abans del màxim d'inflamació no va aconseguir modificar el volum articular respecte al grup artrític control d'isotip i el mateix va succeir amb la VSG. En canvi, l'AcMo R73, anti-TCR-alfa/beta, sí que mostra un efecte beneficiós, disminuint tant el volum articular com la VSG durant el tractament. El tractament curatiu iniciat durant el màxim d'inflamació tampoc va aconseguir modificar els paràmetres inflamatoris ni la VSG propis de les rates artrítiques, en cap de les dosis assajades.Tot i la manca d'efecte curatiu de l'AcMo V6S observada en les variables estudiades quan el tractament es va iniciar abans del màxim d'ínflamació, es va observar un grau de destrucció articular significativament superior a l'observat en les rates artrítiques control en fases tardanes de la patologia. Aquest fet indica un paper protector fase-depenent dels limfòcits T gamma/delta a l'AA.Després de descartar la intervenció directa dels limfòcits T gamma/delta en la patogènesi del procés artrític experimental, es va centrar l'atenció cap als limfòcits T alfa/beta, concretament cap a la població limfocítica CD4+ i la CD8+. Per estudiar la implicació d'aquestes dues poblacions limfocítiques en el desenvolupament de l'artritis, es va realitzar una immunoteràpia durant el període de latència, emprant l'AcMo anti-CD4 W3/25, a dosi de 3 mg, l'AcMo anti-CD8 OX8 a dosi d'1 mg i ambdós AcMo conjuntament.Durant el tractament amb els AcMo W3/25 i OX8 es van estudiar també els seus efectes a nivell cel.lular per citometria de flux. L'administració de l'AcMo anti-CD4 W3/25 va produir la down-regulation dels limfòcits T CD4+, mentre que l'administració de l'AcMo OX8 va produir la deplecció dels limfòcits T CD8+ de sang perifèrica. L'administració de l'AcMo anti-CD4 W3/25 durant el període de latència administrat sol o conjuntament amb l'AcMo OX8, va inhibir el desenvolupament del procés inflamatori de l'AA, fins i tot després d'una segona inducció de la patologia, fet que confirma el paper essencial dels limfòcits T CD4+ en la patogènesi de l'AA. En canvi, l'administració de l'AcMo anti-CD8 no va modificar el curs de l'artritis, seguint els animals tractats amb aquest AcMo un curs similar al grup artrític control, la qual cosa indica que els limfòcits T CD8+ no intervenen directament ni exerceixen un paper regulador sobre els limfòcits T CD4+ en la patogènesi de l'AA.Com a últim protocol terapèutic i amb el fi de conèixer la implicació dels limfòcits T CD4+ i els CD8+ en la perpetuació de l'AA, es va realitzar una immunoteràpia amb els mateixos AcMo que en l'estudi anterior però iniciant la teràpia el dia 14 postinducció. un cop l'artritis ja està establerta. En aquest estudi es va disposar també d'un grup tractat amb W3/25, un grup tractat amb OX8 i un grup tractat amb ambdós AcMo conjuntament.El tractament amb l'AcMo OX8 no va aconseguir modificar el procés inflamatori ja existent. D'altra banda, el tractament amb W3/25 sol o conjuntament amb l'anticòs OX8 va ser capaç de revertir el procés inflamatori, fet que indica una implicació directa dels limfòcits T CD4+ en la perpetuació de l'AA. Aquest efecte, però, va ser transitori, ja que va desaparèixer després de 6 dosis. Aquest fet es pot atribuir al desenvolupament d'anticossos contra les 1g de ratolí administrades. que es van detectar en els animals tractats amb W3/25. A l'avaluar els nivells d'anticossos anti micobacteri desenvolupats pels diferents grups de l'estudi, cal destacar que ¡'administració de l'AcMo OX8 administrat sol va produir nivells 4 vegades superiors al dels altres grups i que van ser elevats durant tot l'estudi, el que suggereix que els limfòcits T CDS5+ tenen un efecte regulador sobre les cèl.lules responsables de la resposta humoral dirigida contra el micobacteri.En resum, en aquest treball s'ha demostrat la implicació dels limfòcits T CD4+ o col.laboradors no només en la fase de desenvolupament del procés artrític. sinó també en el procés de cronificació, fet que permet considerar els limfòcits T CD4+ com a possibles dianes d'un tractament en l'AR humana. Cal tenir en compte, però, que aquest tractament s'ha de realitzar de forma contínua i amb molècules que no estimulin una resposta immunitària. A més a més, s'ha demostrat que els limfòcits T gamma/delta juguen un paper secundari en el desenvolupament de l'AA i que aquest paper és més aviat protector, modulant l'acció exercida per altres tipus cel.lulars en una determinada fase de la patologia. D'altra banda, els limtòcits T CD8+ no estan implicats en el desenvolupament de l'artritis, ni tan sols com a moduladors de l'acció dels limtòcits T CD4+ artritogènics. Per últim, malgrat la rellevància dels limfòcits T col.laboradors en el procés artrític, la presència d'aquestes cèl.lules a nivell inflamatori local és mínima, suggerint un efecte regulat majoritàriament per citocines des dels òrgans limfoides. / Rheumatoid arthritis (RA) is an autoimmune disease characterized by joint chronic inflammation, associated with synovitis and erosion of cartilage and bone. Adjuvant arthritis (AA) is an experimental autoimmune disease in rats which shares certain clinical and immunological features with RA. Although the pathogenesis of AA is unknown, a strong T lymphocyte dependence has been described.The objectives of the present work were to identify cell populations present on inflamed tissue from arthritic rats and to determine the role of gamma/delta, CD4 and CDS T lymphocytes on the development and the perpetuation of adjuvant arthritis. For these purposes, we performed different immunotherapy protocols using monoclonal antibodies (MoAb) directed against alpha/beta, gamma/delta, CD4 and CD8 T cells.The immunohistochemical analysis of synovia revealed that only a few CD5+ cells appeared on some arthritic tissues. No CD5+ cell appeared on healthy lissues. Arthritic tissues showed a higher number of CD5+, CD4+ and Ia+ cells than healthy tissues.Immunotherapy with an anti-gamma/delta-TCR MoAb was applied according to a preventive and to a pre-peak and a late therapeutic schedule. Although all protocols down-regulated gamma/delta-TCR expression in peripheral blood and lymph nodes cells, none influenced clinical parameters of AA. If rats were treated before the clinical peak of AA, joint destruction was more severe than in vehicle-treated rats, suggesting a stage-dependent protective role of gamma/delta T cells in AA.To study the pathogenic role of CD4 and CD8 T cells on arthritis, an immunotherapy using an anti-CD4 MoAb, W3/25, an anti-CDS MoAb, OX8 or both together was performed during the latency period of AA. W3/25 (which was found to be non-depleting) alone or in combination with OX8 prevented the inflammatory process of AA. To ascertain if any of the last MoAb could reverse AA, an immunotherapy beginning on day 14 postinduction was applied. During treatment with W3/25, a strong amelioration of inflammatory signals occurred. This study indicates that CD4+ cells play an important role both on the initiation and the perpetuation of AA, while CD8+ cells do not appear relevant for the development of the disease.
55

Cantidad de actividad física, nivel de independencia y densidad mineral ósea en mujeres mayores de 65 años de la localidad de Moratalla (Murcia)

Navarro Sánchez, María Dolores 16 January 2014 (has links)
Introducción. En los últimos años ha habido un aumento en la población de mayor edad. Con el envejecimiento aparecen una serie de enfermedades crónicas entre las que se encuentra la osteoporosis, que puede tener graves consecuencias para la salud y la calidad de vida de las personas mayores. La actividad física puede ser una herramienta que frene el deterioro óseo que ocurre con la edad. La fureza manual también puede ayudar a mantener o mejorar el estado de los huesos y la condición física. Objetivos. Se pretendió valorar la densidad mineral ósea (DMO) de mujeres mayores de 65 años, la fuerza de prensión manual y cuantificar la cantidad e intensidad de actividad física que realizan en su vida diaria determinando si cumplen las recomendaciones de actividad física saludable, y establecer una relación entre ellas. Metodología. La muestra se formó con 42 mujeres mayores de 65. La DMO fue valorada con un densitómetro accuDEXA. La cantidad e intensidad de actividad física se cuantificó con un acelerómetro triaxial (ActiGraph GT3X) durante cuatro días. La fuerza de prensión se determinó con un dinamómetro en ambas manos. El índice de masa corporal se halló con una báscula con tallímetro (Atlántida Año Sayol Barcelona). Otras variables relacionadas con la ingesta de terapia hormonal sustitutiva o el tipo de ejercicio se obtuvieron mediante una entrevista personal. Resultados. Veintidós mujeres presentaron una DMO normal; diecisiete, una DMO correspondiente a osteopenia; y tres una DMO de osteoporosis. La fuerza de prensión manual media fue de 22,05 kg para la mano derecha y 19,69 kg para la mano izquierda. La muestra realizó una media de 767,77 ± 271,7 counts, con una intensidad medida de actividad física sedentaria. Las variables que constituyen los datos sobre DMO correlacionan entre sí. Los counts de AF de la vida diaria se relacionan con los minutos de actividad física intensa y moderada. Y la fuerza isométrica de prensión manual tiene una relación inversa con la edad. Conclusiones. Las mujeres del estudio no cumplían con las recomendaciones saludables de actividad física. La mitad de la muestra tenía osteopenia y éstas realizaban más AF de intensidad baja, mientras que las que presentaban una DMO normal la realizaban intensa. Los valores de fuerza isométrica de prensión manual se encontraron dentro de los rangos normales para su edad y género. No se encontraron relaciones entre la DMO, la AF y la fuerza de prensión manual. Palabras clave: DMO, actividad física, acelerometría, envejecimiento, dinamómetro, fuerza de prensión manual. / ABSTRACT Introduction. In recent years there has been an increase in the older population. With aging are a number of chronic diseases among which include osteoporosis, which can have serious consequences for health and quality of life of older people. Physical activity can be a tool to slow the bone loss that occurs with age. The manual also strength can help maintain or improve the condition of the bones and fitness. Objectives. It was intended to evaluate the bone mineral density (BMD) in women over 65 years, the grip strength and quantify the amount and intensity of physical activity they perform in their daily lives determining whether they meet the healthy physical activity recommendations, and establish a relationship. Methodology. The sample was formed by 42 women over 65. BMD was measured with a densitometer accuDEXA. The amount and intensity of physical activity was quantified with a triaxial accelerometer (ActiGraph GT3X) for four days. Grip strength was determined with a dynamometer in both hands. The body bone mass index was found with a scale with height rod (Atlantis Year Sayol Barcelona). Other variables related to the intake of hormone replacement therapy or the type of exercise was obtained by personal interview. Results. Twenty-two women had normal BMD seventeen, corresponding BMD to osteopenia and three BMD of osteoporosis. The average grip strength was 22.05 to 19.69 for right hand and left hand. The show made an average of 767,77 ± 271,7 counts , making further sedentary physical activity. Conclusions. Women in the study did not meet the recommendations for physical activity healthy. No relationships were found between BMD, PA and grip strength in the women studied, or according to their age, or their T -score, or in terms of physical activity daily or isometric handgrip strength. Variables DMO data are uncorrelated. The AF counts of daily life relate to the minutes of moderately intense physical activity. And the hand-grip isometric strength has an inverse relationship with age, so that older women have less strength. Keywords: BMD, physical activity, accelerometry, aging, dynamometer, hand grip strength.
56

Evaluación de la densidad mineral osea en la monitorización de la mujer menopausica que realiza tratamiento hormonal sustitutivo, en el area de Barcelona

Checa Vizcaíno, Miguel Ángel 11 April 2003 (has links)
Introduction: The osteoporosis was defined in the year 1993 as a systemic squeleton disease caraterized by a reduced bonemass and a bone tissue microarquitecture deterioration.The reduced bone mass is a typical anomaly of osteoporosis. The other anomaly observed is the derangement of normal microarchitecturepetter. There is a less number of bone trabeculae in the osteoporotic bone and the trabecules are thiner than regular ones; there are as well horizontal backups that are not linked with other structures and therefore they do not give any structural support.The doble source energy radiologic densitometry (DEXA) is the gold standard for the bone mass measurement. The transdermic hormonal replacement therapy prevents bonemass loss.Objectives: Main: Estimation of the needed interval between two densitometries so real differences show up between two consecutive densitometries.Secondary: Evaluation of recognizable risk factors for bone mass loss between two consecutive densitometries, stablish differences when progesterone is added and economic cost assesement.Pacients and Methods: Prospective cohort study in which 3826 postmenopausal patients where included and entered the inclusion criteria, to whom a densitometry was made within the period of January 1994 and December1995. A control group of 2393 patients, a group which received transdermical strogens of 807 patients and a group which received Strogens and progesterone of 626 patients. All where folowed up for a maximun period of 5 years being made an annul DEXA.Results: Lumbar bone L1-L4. Treatment with strogens OR: 0.472 IC95% (0.389-0.572); Age > 55 years OR: 0.618 IC95% (0.534-0.715); Body Mass Index OR: 0.604 IC95% (0.525-0.694) Menopause>45 años OR: 1.300 IC95% (1.118-1.511). Osteopenia in basal DEXA OR: 1.879 IC95% (1.575-2.242); normal in DEXA OR: 2.553 IC95% (2.100-3.105). 1-2 years period from basal DEXA No significative. 2-3 years period from basal DEXA No significative. 3-4 years period OR 1.869 IC95% (1.420-2460). 4-5 years period OR: 2.164 IC95% (1.492-3.138).Conclusions: DEXA can be done to patients who are under hormonal replacement therapy in periods no shorter than 3 years. Except for the high risk patients, body mass index < 25 or age below 55 years.
57

Osteotomia valgaderrotativa del genoll per a la correcció del morfotip torsional convergent

Gasch Blasi, Jordi 25 February 2004 (has links)
INTRODUCCIOL´osteotomia valgaderrotativa del genoll és una tècnica quirúrgica que persegueix la correcció , en un sol temps, de la torsió externa del genoll i del morfotip en genus varus. L´objectiu de l´estudi és valorar el resultat d´aquesta tècnica aplicant l´anàlisi descriptiu univariant i bivariant, determinar els factors predictius i la tipologia dels pacients intervinguts i obtenir una fórmula matemàtica que estableixi la correcció del varus i de la torsió en funció de l´angulació de l´osteotomia i la derrotació realitzada.MATERIAL I MÈTODES´han revisat les històries clíniques dels pacients intervinguts mitjançant aquesta tècnica; se´ls ha practicat una exploració clínica i radiològica, un estudi torsional amb TAC i una valoració pel test de Lysholm.Han estat intervinguts 57 genolls.El seguiment mitjà ha estat superior als 8 anys (2.20sd) i l´edat mitjana, de 28 (17-49). La indicació quirúrgica va ser per dolor femoropatelar en 33 casos, dolor a la interlínia interna en 18, estètica en 4 i subluxació rotuliana en 1 cas.RESULTATSEls resultats segons l´escala de Lysholm presenten una mitjana de 66 punts abans de la intervenció , i de 93 en el postoperatori. La satisfacció puntua amb una mitja de 8.5 . S´ha observat una disminució dels valors de la TAGT, la TTE ,l´angle condilomaleolar i de la bàscula rotuliana a la TAC.Els paràmetres radiològics que han variat abans i després de la cirurgia són: la subluxació externa rotuliana, la bàscula rotuliana, l´angle tibial anatòmic, l´angulació del plat tibial, l´eix epifisari proximal tibial i els eixos femorotibial anatòmic i mecànic. Per altra banda, s´observa una pèrdua de correcció en els valors de l´angle tibial anatòmic, l´eix epifisari proximal tibial i els eixos anatòmic i mecànic de l´extremitat en el postoperatori immediat. S´ha establert variables associades als bons resultats com: sexe home, presència de subluxació rotuliana prèvia a la cirurgia, displàsia fèmoropatelar, edat de la intervenció més elevada i clínica dolorosa a la interlínia interna. La classificació per grups dels pacients mostra que la intervenció per clínica dolorosa presenta bons resultats però la aparició d´artrosi fèmoropatelar els empitjoraDISCUSSIÓAquesta intervenció aconsegueix la correcció de les deformitats angulars i de les torsionals amb una millora del dolor molt important. L´angle del pas no varia perquè el maluc compensa la pèrdua de torsió tibial externa. La pèrdua de bàscula rotuliana i de subluxació externa rotuliana es veu afavorida per la secció de l´aleró rotulià extern, i l´augment del recurvatum per la pèrdua de l´angulació del plat tibial. / INTRODUCCIÓNLa osteotomía valgoderrotativa de la rodilla es una técnica quirúrgica que persigue la corrección en un solo tiempo de la torsión externa de la rodilla y el morfotipo en genu varo. El objetivo del estudio es valorar el resultado de esta técnica aplicando el análisis descriptivo univariante y bivariante, determinar los factores predictivos y la tipología de los pacientes intervenidos y obtener una fórmula matemática que establezca la corrección del varo y de la torsión en función de la angulación de la osteotomía y la derrotación realizada.MATERIAL Y METODOSSe han revisado las historias clínicas de los pacientes intervenidos mediante esta técnica ; se ha practicado una exploración clínica y radiológica , un estudio torsional con TAC y la valoración por el test de Lysholm . Se han intervenido 57 rodillas. El seguimiento medio ha sido superior a 8 años (2.20sd) y la edad media de 28 (17-49). La indicación quirúrgica fue por dolor femoropatelar en 33 casos, dolor en la interlínea interna en 18, estética en 4 y subluxación rotuliana en 1 caso. RESULTADOSLos resultados según la escala Lysholm presentan una media antes de la intervención de 66 puntos, y de 93 en el postoperatorio. La satisfacción percibida puntua con una media de 8.5. Se ha observado una disminución de los valores de la TAGT, la TTE, el ángulo condilomaleolar y la báscula rotuliana en el TAC. Los parámetros radiológicos que han variado antes y después de la intervención son: la subluxación externa rotuliana, la báscula rotuliana, el ángulo tibial anatómico, la angulación del plato tibial, el eje epifisario proximal tibial y los ejes femorotibial anatómico y mecánico. Por otro lado, se ha observado una pérdida de corrección en los valores del ángulo tibial anatómico, eje epifisario proximal tibial y ejes anatómico y mecánico de la extremidad en el postoperatorio inmediato.Se han establecido variables asociadas a los buenos resultados como: sexo varón, presencia de subluxación rotuliana previa a la cirugía, displasia femoropatelar, edad de la interención más elevada y clínica dolorosa en la interlínea interna. La clasificación por grupos de los pacientes nos muestra que la intervención por clínica dolorosa presenta buenos resultados, pero la aparición de artrosis femoropatelar los empeora.DISCUSIONEsta intervención consigue la corrección de las deformidades angulares y de las torsionales con una mejoría del dolor muy importante. El ángulo del paso no varía porque la cadera compensa la pérdida de torsión tibial externa. Las pérdidas de báscula rotuliana y subluxación externa rotuliana se ven favorecidas por la sección del alerón rotuliano externo, y el aumento del recurvatum por la pérdida de angulación del plato tibial. / INTRODUCTIONOblique plane osteotomy of the knee allows correction of associated angular and torsional deformity by a single bone section. The purpose of this study is to analise the results of this surgical procedure with statistical analysis, find the predictors factors, and the tipology of the patients. On the other hand, want to find the mathematical formulation in order to correct the torsional and angular deformity.MATERIAL AND METHODSThe study was performed during the period 1984-1995. The series comprises 57 patients, 21 females and 36 males. The sintomathology was noted in relation to patellofemoral pain in 33 cases, pain in the medial compartment of the knee in 20, big deformity in 4 and patellar subluxation in 1.The meadle age of the patient in the operation was of 28 years and nobody of them had previous surgical procedures, clinical or radiologic arthrosis. Qualitative and quantitative data were quantified by clinical explorations and mesuring torsional and radiological angles. The follow up was 8.2 years. RESULTSThe Lysholm score was 66 points before surgery and 93 after. Medial satisfaction for the patients was about 8.5 points. We have seen the lost of degrees in TAGT, lateral tibial torsion and femorotibial correction (anatomical and mecanical axes). After surgery, frontal angles lost some degrees but without clinicals problems. We have seen that there are some variables associateds with good results for example male sex, no patellofemoral pain, femoral dysplasia and more age. If the intervention is done with high level of pain, the results are better and if there is arthritis long time after the surgery the results are worse. DISCUSIONThis surgical procedure allows correct angular and torsional deformity with a emprove of knee pain in most of the cases. There are no changes in the "step angulation" don' t change because hip rotation compensates this. The patellar bascula and the external subluxation lost is allowed performing the Ficat procedure and the growing of recurvatum by the lost of tibial angulation of the base.
58

Correlación anatomo-radiológica de la articulación temporomandibular humana : valoración de la relación del músculo pterigoideo lateral con los diferentes elementos articulares

Bernal Mañas, Carmen María 16 October 2015 (has links)
Introducción: La articulación temporomandibular (ATM) humana es objeto de múltiples estudios clínicos ya que se trata de una región anatómica compleja sometida a frecuentes alteraciones que dan lugar a la disfunción temporomandibular. Existe controversia sobre la morfología y función de la articulación tanto desde su origen embriológico, como en las características de los diferentes elementos que la constituyen. Desde un punto de vista clínico, es fundamental conocer la morfología de esta articulación, para lo cual se suele utilizar la tomografía computerizada (TC) y fundamentalmente la resonancia magnética (RM) como técnicas de diagnóstico por imagen. Las proyecciones más usadas son las realizadas en los planos sagital, axial y coronal y proyecciones en planos especiales (oblicuo-sagital y el oblicuo-coronal). Asimismo, las técnicas de plastinación suponen una herramienta ideal para visualizar mayor cantidad de detalles anatómicos y ofrecen numerosas ventajas en el estudio de las articulaciones, además de permitir la correlación con las imágenes de TC y de RM. Los objetivos de la presente tesis doctoral son evaluar las características morfológicas de los diferentes elementos de la ATM y su correlación radiológica, esclarecer la inserción del músculo pterigoideo lateral en la articulación y valorar la utilidad de las diferentes proyecciones de resonancia magnética en su estudio. Material y métodos: Se han utilizado 24 piezas de ATM humanas de dieciocho individuos. Se han realizado RM en 7 de ellas, en los planos axial, oblicuo-sagitales (perpendicular al eje mayor del cóndilo y paralelo a las fibras del fascículo superior del músculo pterigoideo lateral) y oblicuo-coronal. De las cuales, 4 se cortaron en los mismos planos que la RM y se plastinaron (técnica E12). Otras 3 piezas se estudiaron mediante TC en los mismos planos que en RM, se cortaron y procesaron histológicamente, utilizando las tinciones de hematoxilina-eosina, orceína y tricrómico de Masson; el resto de piezas (17) se disecaron. Resultados y conclusiones: El estudio anatómico seccional ha puesto de manifiesto que existen dos cápsulas bien diferenciadas y mediante la técnica de plastinación E12 se han identificado nuevos recesos articulares: posterosuperior y superomedial. En las secciones en el plano oblicuo-coronal se aprecia el mayor grosor de la parte medial del disco. Las diferentes técnicas utilizadas en estos planos han permitido observar que el fascículo superior del músculo pterigoideo lateral se inserta en la zona anterior de las láminas superior e inferior de la cápsula, en la parte anterior de la cara inferior del disco, en el cóndilo y en la fosita pterigoidea. Fibras de ambos fascículos confluyen en estructura tendinosa conjunta para insertarse unidos en la parte más lateral de la fosita pterigoidea. Mientras que el resto de fibras del fascículo inferior del músculo pterigoideo lateral se insertan en el cuello y en la rama mandibular, descendiendo su inserción hasta la proximidad de la língula. Las diferentes técnicas utilizadas en los planos oblicuo-sagitales y oblicuo-coronales han demostrado que es un músculo multipeniforme. El plano oblicuo-sagital paralelo a las fibras del músculo pterigoideo lateral es el que permite valorar con mayor precisión la morfología e inserción de dicho músculo en los diferentes elementos de la ATM. Las técnicas histológicas, de plastinación E12 y las imágenes de RM en las diferentes secciones propuestas han permitido apreciar que el plexo venoso pterigoideo se encuentra entre las dos láminas de la cápsula, bordeando la periferia del disco e imbricándose entre las fibras de inserción del músculo pterigoideo lateral. Es importante la realización de estudios radiológicos en los planos oblicuos, tanto oblicuo-coronales como ambos tipos de oblicuo-sagitales, ya que aquellos paralelos a las fibras del músculo pterigoideo lateral ofrecen una visualización completa fundamentalmente de los aspectos anteriores de la ATM. / Anatomo-radiological correlation of human temporomandibular joint: Evaluation of the relationship of the lateral pterygoid muscle with different joint elements Introduction: Temporomandibular joint (TMJ) is subject to multiple human clinical studies because is a complex anatomical region and suffers Temporomandibular dysfunction. There is controversy about the morphology and function of the joint not only from its embryological origin, but also by the characteristics of its different elements. From a clinical point of view, it is essential to know the morphology of this articulation, for which is often used imaging techniques such as computed tomography (CT) and especially magnetic resonance imaging (MRI). Projections most used are those in the sagittal, axial and coronal planes and also projections on special planes (oblique-sagittal and oblique-coronal). Plastination techniques are an excellent tool for displaying as much anatomical detail and allow the correlation with CT images and MRI. The aims of this thesis are to evaluate the morphological characteristics of the various elements of the TMJ, especially the insertion of the lateral pterygoid muscle in the joint, and its radiological correlation and assess the usefulness of different MRI projections. Material and Methods: Twenty-four human TMJ from eighteen individuals have been used. MRI was performed in 7 of them in the axial, oblique-sagittal (perpendicular to the long axis of the condyle and parallel to the fibres of the upper bundle of the lateral pterygoid muscle) and oblique-coronal. Four of them were cut in the same planes as MRI and the sections were plastinated (technical E12). Other 3 different TMJ joints were studied by CT in the same planes as MRI. Later they were cut and processed histologically using hematoxylin-eosin, orcein and Masson trichrome staining. The remaining pieces (17) were dissected. Results and conclusions: The findings shows that sectional anatomical study has displayed that there are two different capsules. By E12 plastination technique it has been identified new joint recesses: posterosuperior and superomedial. In the sections in the oblique-coronal plane the greater thickness of the medial part of the disc is appreciated. The different techniques used in all sections, and mainly in the oblique-sagittal plane, have allowed to observe that the upper fascicle of the lateral pterygoid muscle is inserted in the anterior region of the upper and lower sheets of the capsule, in the front of the underside of the disc, in the condyle and the pterygoid fovea. Fibres of both bundles converge in a single tendon to be inserted laterally into the pterygoid fovea, while the rest of the lower fascicle of the lateral pterygoid muscle is inserted into the neck and mandibular branch, descending until the vicinity of the lingula. The different techniques used in the oblique-sagittal and oblique-coronal planes have shown to be a multipennate muscle. The oblique-sagittal plane, parallel to the fibres of the lateral pterygoid muscle, allows more accurately assess the morphology and insertion of the muscle in the different elements of the TMJ. Histological and E12 plastination techniques with MRI images in the different sections have made it possible to appreciate the pterygoid venous plexus and how it is between the two sheets of capsule, along the periphery of the disc with mutual relationships with the fibres of insertion of the lateral pterygoid muscle. It is important performing imaging studies in both oblique-coronal plane and in oblique-sagittal planes, (especially those parallel to the lateral pterygoid muscle fibres) because they provide complete visualization on the details of the anterior part of the TMJ.
59

Cambios psicológicos en pacientes con espondiloartritis axial tratados con infliximab

Morlà Novell, Rosa M. 04 November 2015 (has links)
Es conocido que los pacientes con enfermedades reumáticas presentan alteraciones psicológicas relacionadas con su enfermedad articular crónica. Algunos estudios reportan el beneficio de las terapias biológicas en las espondiloartritis (EsP), pero son pocos los datos acerca del impacto de los fármacos biológicos en los síntomas psicológicos. El objetivo del estudio fue el de analizar la influencia del tratamiento con un fármaco biológico anti-TNFα, infliximab (IFX), en los síntomas de ansiedad y depresión valorados mediante test psicológicos en pacientes con espondiloartritis y la relación con otros parámetros de actividad. Se analizaron 62 pacientes con EsP axial, 48 de ellos cumplieron criterios de Nueva York modificados para Espondilitis anquilosante (EA) y los 14 restantes, criterios de espondiloartritis indiferenciada de predominio axial (EsP Ind ax) del Grupo Europeo de Estudio de Espondiloartritis. Se reclutaron pacientes de 12 centros hospitalarios distribuidos por la geografía de Cataluña. Los pacientes recibieron IFX a dosis de 5mg/kg en infusión e.v. en la semana 0, 2, 6 y cada 8 semanas posteriormente. Se recogieron a nivel basal y a las 22 semanas, los siguientes datos: analíticos (VSG, PCR), de exploración física con número de articulaciones tumefactas (NAT), de actividad de la enfermedad (BASDAI), de dolor (EPN para dolor nocturno y global), de evaluación global de la enfermedad por el paciente (EGP), de función física (BASFI), metrológicos (prueba de Schöber modificada y prueba dedo-suelo). Durante la infusión en Hospital de Día, los pacientes cumplimentaron los tests psicológicos, para ansiedad (STAI-E/R, con punto de corte > 7) y ansiedad y depresión (HADS, con punto de corte > 11, con subescalas HADD con punto de corte de 7 y HADA con punto de corte 10). El estudio estadístico comparativo de las variables continuas basales y a las 22 semanas y entre subgrupos (EA y EsP Indif ax) se realizó mediante test de t de Student y de Wilcoxon, y las variables categóricas se compararon con los tests de McNemar´s y de Wilcoxon. El análisis multivariado de regresión logística binaria se realizó considerando HADS > 3 como variable dependiente. Los resultados mostraron una disminución significativa de los valores de HADS a las 22 semanas, con media de 16.78 (DE: 7.90) que pasó a 12.12 (DE: 7.1), con p<0.001. Las escalas de HADD decreció de una mediana de 8 (RIC: 5-12) a una de 4 (RIC: 1-8), p<0.001 y en HADA la mediana basal fue de 8 (RIC: 5-12) que pasó a 6(RIC: 3-10). También se observó una reducción significativa en la proporción de pacientes con alteración psicológica, de 74.2% a 41.9% y en el estudio por separado, de depresión (HADD) de un 59.7% a un 41.6%. Otros parámetros como también mostraron mejoría significativa: VSG, PCR, NAT, dolor noche y global, EGP, índices de BASDAI y BASFI. En el estudio multivariado, sólo la VSG (OR: 0.98-0.99) y el BASFI basal (OR:0.42-0.99) mostraron ser las dos variables independientes de la mejoría de HADS. Por tanto, los pacientes con alta actividad y disfunción física basal fueron los que mostraron una alta probabilidad de mejoría psicológica con infliximab a las 22 semanas de inicio del tratamiento. / Patients with chronic inflammatory rheumatic disease are known to present frequently associated psychological disorders. Several studies have reported the benefit of biological therapies in spondyloarthritis (SpA), but there are few data regarding its impact on psychological symptoms and well-being. The purpose of this study was to analyze the influence of infliximab as an anti-TNFα therapy on self-reported indices of anxiety and depression in patients with axial chronic SpA and their relation to the main disease activity parameters. We analized 62 patients with SpA, according to the New York modified criteria for 48 Ankylosing Spondilytis and to the European Spondyloarthropathy Study Group for 14 undifferentiated axial SpA, fulfilling Spanish Rheumatology Society criteria for biological therapy. They were enrolled in a prospective multicentric observational study participating 12 hospitals from Catalonia. They received 5 mg/Kg infliximab iv infusion at 0, 2, 6 and every 8 weeks thereafter. At baseline and at 22 weeks patients were assessed for demographic variables, number of swollen joints (NSJ), analytical parameters (ESR and CRP), mobility indices (Schöber modified test and fingertip-to-Floor distance), BASDAI (disease activity) and BASFI (functional status) questionnaires, numerical rate scale (NRS) for pain at night and at total day, and also for self-reported global patient assessment (GPA) of disease activity. Patients were also assessed for self-reported anxiety (STAI-R and STAI-S questionnaires) and psychological disorder (HADS, with cutpoint at >11 points) and its subscales for anxiety (HADA, from 10 points) and depression (HADD, from 7 points). Continuous variables at baseline and at 22 weeks were compared with Student t or Wilcoxon tests, while categorical variables were compared with McNemar’s or Wilcoxon’s tests. A multivariate Binary Logistic Regression analysis was performed taking a > 3 points decrease in the HADS score as the dependent variable. The results showed that HADS score decreased significantly at 22 weeks. The median were from 16,78 (SD:7.90) at baseline to 12,12 (SD:7.09), p<0.001. Also a reduction was observed in the proportion of patients with psychological disorder (HADS > 11), from 74.2% to 41.9%, p=0,029, and with definite depression (HADD score > 7) from 59,7,2% to 41.6%, p=0.01. Other parameters improved significantly as expected, including NSJ, Schöber modified test, ESR, CRP, NRS for pain (at night, total), GPA of disease activity, BASDAI and BASFI indices. In the multivariate analysis, only ESR (OR: 0.908 – 0.996) and BASFI (OR: 0,422 - 0,990) were found to contribute significantly to the improving of HADS. In conclusion, patients with axial spondyloarthritis who received infliximab presented a high incidence of psychological disorders that improve after 22 weeks of therapy assessed by the HADS validated self-reported test. High values of VSG and BASFI were significant predictors of such improvement.
60

Variaciones de la masa ósea en el trasplante de progenitores hematopoyéticos

Holgado Pérez, Susana 03 November 2014 (has links)
Precedentes: La osteoporosis es una complicación frecuente en el trasplante de progenitores hematopoyéticos. Su patogenia es compleja, ya que participan múltiples factores, principalmente, los tratamientos inmunodepresores que se utilizan en el período de inducción y consolidación y, de forma particular, los cambios de las células estromales de la médula ósea como consecuencia del trasplante. Todo ello conlleva un desacoplamiento del remodelado óseo con un aumento de la resorción ósea y una disminución de la formación. Hipótesis: Los pacientes que reciben un trasplante de progenitores hematopoyéticos presentan una disminución de la masa ósea existiendo diferencias en los cambios de densidad mineral ósea entre los pacientes que reciben un trasplante alogénico y autogénico. Esta reducción comporta un aumento del número de fracturas. Objetivos: Establecer los cambios en la densidad mineral ósea de los pacientes que reciben un trasplante de progenitores hematopoyéticos. Estudiar las diferencias en la pérdida de masa ósea entre trasplante autogénico y alogénico. Determinar los cambios de remodelado óseo así, como la concentración de osteoprotegerina sérica y el factor de crecimiento de la insulina tipo I en estos pacientes y correlacionarlos con la densidad mineral ósea e investigar el porcentaje de fracturas vertebrales. Diseño: Estudio prospectivo. Se han realizado determinaciones seriadas de densidad mineral ósea, marcadores de remodelado óseo (propéptido aminoterminal del procolágeno tipo I y telopéptido aminoterminal del colágeno tipo I), hormonas (tirotropina, tiroxina no unida a proteínas, cortisol, paratiroidea, foliculoestimulante, luteinizante, estradiol, testosterona, proteína transportadora de testosterona), factor de crecimiento de la insulina tipo I, 25 y 1,25 hidroxivitamina D y osteoprotegerina, así como radiografías de perfil dorsolumbar. Ámbito y sujetos de estudio: Pacientes adultos de edad, igual o superior a 18 años que han recibido un trasplante de progenitores hematopoyéticos en el Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Instrumentalización: En cada paciente se investigó la densidad mineral ósa con un densitómetro LUNAR prodigy. En todos los pacientes se determinaron los marcadores de formación y resorción ósea, osteoprotegerina y mediciones hormonales mediante las técnicas de enzimo y radioinmunoanálisis. Resultados: 100 pacientes en total; 46 (46%) eran mujeres; 53 (53%) recibieron un trasplante autogénico y 47 (47%) alogénico. De forma previa al trasplante 37 pacientes (38%) tenían una masa ósea baja (26 osteopenia y 11 osteoporosis). Los valores medios (DE) de la densidad mineral ósea fueron 1,139 (0,179) g/cm2 en columna lumbar y 0,971 (0,131) g/cm2 en cuello de fémur. Se observó una disminución de la densidad mineral ósea a los 6 meses tanto en columna lumbar (1,132 frente a 1,086 g/cm2, p<0,001) como en cuello de fémur (0,964 frente a 0,914 g/cm2, p<0,001) y a los 12 meses en columna lumbar (1,124 frente a 1,096 g/cm2, p<0,001) y cuello de fémur (0,962 frente a 0,898 g/cm2, p<0,001). Al comparar la densidad mineral ósea según el tipo de trasplante, el porcentaje de cambio a los 12 meses en columna lumbar, en los autogénicos fue de -1,96% respecto a un -3,18% en los alogénicos y en cuello de fémur de un -5,20% y un -8,76% respectivamente. Los valores de osteoprotegerina aumentaron tras el trasplante tanto en el grupo autogénico (4,33 frente a 5,35 pmol/l, p=0,016) como en el alogénico (5,08 frente a 5,78 pmol/l, p=0,015). No obstante, dichos valores no se correlacionaron con la densidad mineral ósea. Se observó un aumento significativo de los valores de propéptido aminoterminal del procolágeno tipo I a los 3 meses (80,94 frente a 79,08 ng/mL, p=0,001) en el grupo de trasplante autogénico mientras que en el alogénico el propéptido aminoterminal del procolágeno tipo I disminuyó a los 3 meses (112,47 frente a 81,23 ng/mL, p=0,034), a los 6 meses (127,95 frente a 86,893 ng/mL, p=0,021) y a los 12 meses (123,07 frente a 90,98 ng/mL, p=0,048). Se observó un incremento no significativo de los valores de telopéptido aminoterminal del colágeno tipo I en los dos tipos de trasplante. Los pacientes que desarrollaron una enfermedad de injerto contra el huésped (EICH) crónica presentaban una disminución mayor de la densidad mineral ósea en el segmento L2-L4 respecto aquellos que no la habían manifestado. Hubo una correlación negativa que se acercó a la significación estadística entre la dosis acumulada de glucocorticoides y la pérdida de densidad mineral en columna lumbar. El porcentaje de fracturas fue del 5,2%. Conclusiones: Los pacientes candidatos a recibir un trasplante de progenitores hematopoyéticos presentan valores bajos de densidad mineral ósea en aproximadamente un tercio de los casos. Tanto el grupo autogénico como el alogénico muestran una pérdida de masa ósea, más marcada en cuello de fémur. Los pacientes del grupo alogénico presentan cambios de los marcadores de remodelado óseo (disminución en los marcadores de formación ósea y aumento en los de resorción) que reflejan el mecanismo fisiopatológico de la pérdida de masa ósea. La osteoprotegerina sérica se incrementa en este proceso pero no se correlaciona con la densidad mineral ósea. La enfermedad de injerto contra el huésped crónica se relaciona con la pérdida de masa ósea tras el trasplante de progenitores hematopoyéticos alogénico. La dosis acumulada de glucocorticoides se correlaciona negativamente con la pérdida de masa ósea en dicho grupo, acercándose a la significación estadística. / Previous: Osteoporosis is a common complication of hematopoietic stem cell transplantation. Its pathogenesis is complex, involving multiple factors, namely the immunosuppressive drugs that are used in the induction period and consolidation and particularly the changes in the stromal cells of the bone marrow as a consequence of the transplant. .This entails an uncoupling of bone remodeling with an increase of bone resorption and decreased bone formation. Hypothesis: Patients who receive stem cell transplantation have a decreased bone mass . There are differences in bone mineral density between patients receiving allogeneic and autologous transplantation. This reduction leads to an increase in the number of fractures. Objectives: To determine the changes in bone mineral density of patients who receive a transplant of hematopoietic progenitors. To study the differences in bone loss between autologous and allogeneic transplant. To establish the changes in bone remodeling as well as the concentration of osteoprotegerin serum and growth factor type I insulin in these patients and to correlate it with the bone mineral density and the rate of vertebral fractures. Design: Prospective study. We performed serial measurements of bone mineral density, bone turnover markers (aminoterminal propeptide of type I procollagen and telopeptide aminoterminal of type I collagen), hormones (thyrotropin, thyroxine unbound protein, cortisol, parathyroid, FSH, LH, estradiol, testosterone, testosterone binding protein), growth factor type I insulin, 25 and 1,25 hydroxyvitamin D and osteoprotegerin and thoracolumbar radiographs profile. Setting and subjects of study: Adult patients of age ≥ 18 years who have received hematopoietic stem cell transplantation at the University Hospital Germans Trias i Pujol. Instrumentation: Bone mineral density was investigated with densitometer LUNAR prodigy in all patients .Futhermore markers of bone formation and resorption, and osteoprotegerin by hormonal measurements enzimo techniques and radioimmunoassay were determined in all the patients. Results: 100 patients were recruited ; 46 (46%) were women; 53 (53%) received autologous and 47 (47%) allogeneic transplantation. Prior to the transplant 37 patients (38%) had a low (26 osteopenia and 11 osteoporosis) bone mass. The mean (SD) BMD were 1.139 (0.179) g/cm2 in lumbar spine and 0.971 (0.131) g / cm2 in femoral neck. A decrease in bone mineral density at 6 months in both lumbar spine (1.132 vs. 1.086 g / cm2, p <0.001) and femoral neck (0.964 vs. 0.914 g / cm2 p <0.001) was observed. At 12 months the bone mineral density was : at the lumbar spine (1,124 vs. 1,096 g / cm2, p <0.001) and femoral neck (0.962 vs. 0.898 g / cm2, p <0.001). When comparing bone mineral density by the type of the transplant, the change after 12 months at the lumbar spine, in the autologous was -1.96% compared to -3.18% in allogeneic and thew change at femoral neck was -8.76 -5.20% a respectively. Osteoprotegerin values increased after both autologous transplant group (4.33 vs. 5.35 pmol / l, p = 0.016) and allogeneic (5.08 vs. 5.78 pmol / l, p = 0.015 ). However, these values were not correlated with bone mineral density. A significant increase in the values of aminoterminal propeptide of type I procollagen at 3 months (80.94 versus 79.08 ng / mL, p = 0.001) in the group of autologous transplantation was observed whereas the aminoterminal propeptide allogeneic type I procollagen was decreased at 3 months (81.23 vs. 112.47 ng / mL, p = 0.034) , 6 months (127.95 86.893 versus ng / mL, p = 0.021) and 12 months (90.98 vs. 123.07 ng / mL, p = 0.048). A nonsignificant increase in values of aminoterminal telopeptide of type I collagen in both types of transplantation was observed. Patients who developed graft-versus-host disease (GVHD) Chronic showed a greater decrease in bone mineral density in L2-L4 segment than those who had not this complication. There was a negative correlation (close to be statistical significance) between the cumulative dose of glucocorticoids and the loss of mineral density in the lumbar spine. The fracture rate was 5.2%. Conclusions: Patients candidates for hematopoietic stem cell transplant have low levels of bone mineral density ( one third of cases) prior to the transplant. Both autologous and allogeneic trasnplant groups showed a loss of bone mass, which was more marked in the femoral neck. Patients in the allogeneic transplant group have changes in markers of bone turnover ( a decrease in bone formation markers and a increase in resorption markers), this reflects the pathophysiological mechanism of bone loss. Serum osteoprotegerin is increased but it is not correlated with bone mineral density. Graft versus host disease is related to chronic loss of bone mass after allogeneic hematopoietic progenitors. The cumulative dose of glucocorticoids is negatively correlated with bone loss in that group, approaching a statistical significance.

Page generated in 0.1015 seconds