No description available.

This dissertation presents the first full length study of Antonello da Messina's portraits. While Antonello has been justly acknowledged as the first Italian painter to consider the portrait an independent work of art, his portraits are often characterized as imitations of Netherlandish models, and they are rarely discussed outside of the context of Venetian or Netherlandish portraiture. This study reintegrates Antonello's portraits in the wider context of fifteenth century Italy and argues that his portraiture is deeply rooted in the interests of the most prominent early Renaissance theories of painting. Antonello is among the first Italian painters to claim the face as a locus for identification, and to answer the demand that painting capture both the physical and mental aspects of the sitter. The first chapter analyzes the recent literature on the portraits and demonstrates how they have been marginalized by scholarship despite being lauded as highly influential. The second chapter evaluates the portraits as a body of work from the standpoint of form and technique, and incorporating the most recent technical analyses, demonstrates how Antonello achieved certain effects to arrive at what may indeed be considered a wholly independent work of art. The third chapter relates how Antonello's innovations in portraiture corresponded with a growing desire for a new kind of painted portrait in the mid fifteenth century. It reconsiders the origin of the painted, three quarter view portrait in Italy and explains how ancient authors presented a challenge for the painted portrait that could only be met in fifteenth century Italy by an entirely new form and style, represented in the work of Antonello da Messina. The fourth chapter examines the portraits in the context of Venetian patronage, looking more closely at his only known portrait sitters, Alvise Pasqualino and Michele Vianello, and the social and personal identities of Venetian citizens and nobles. This chapter relates how the theoretical demands of humanists translated for real patrons and collectors, and clarifies Antonello's relationship to extant portraiture in Venice at during the last decades of the fifteenth century, particularly the work of Giovanni Bellini. Ultimately Antonello da Messina's portraits had far reaching influence because they addressed some of the fundamental problems and challenges of representation in the early Italian Renaissance, for the first time, in portraiture.

Not available / text

This thesis examines the relations between James II and those magnates who were active in politics during his reign, which lasted from 1437-1460. The Black Douglas family were of particular importance during both the minority and the personal rule of James II and their rise to prominence, conflict with the king, and ultimate downfall is studied with particular reference to their bases of power and support. The attitude of the king to the higher, and, where appropriate, lesser nobility is considered, and the thesis traces the development of the political community from the beginning of the reign, when the ranks of the higher nobility were severely depleted, to the state of the realm and its leaders at the time of the king's death in 1460. The major conflict with the Black Douglases is examined through official records and chronicle references and the various stages in the development of the contest are outlined and assessed. The attitude of the other members of the political community to the Crown/Douglas conflict is studied, and the king's methods of courting support, particularly through patronage, are traced. The attacks launched by the king on certain members of the nobility or, in the case of the Livingston faction, royal office holders, are considered, as are his efforts to build up the position of certain families and replenish the ranks of the nobility by creating certain earldoms and lordships of parliament. The rise of honorific dignities, i. e, the bestowal of titles which did not necessarily include the granting of any new land, is discussed, and the king's relationship with the three estates gathered in Parliament or General Council is assessed. The view of the reign of James II which appears in modern histories is traced through from contemporary sources with particular reference to the histories written in the sixteenth century which have provided much of the material, including errors and distortions, which have formed recent assessments.

Hannah Hurtzig (MOBILE AKADEMIE) hat eine Vielzahl von Projekten, Installationen und Archiv-Einheiten entworfen, die sich auf unterschiedlichen Ebenen mit der Konstruktion von Wissen, Wissenstransfer und dessen Aufbewahrung, Anhäufung und Sammlung auseinandersetzen. Dazu gehört das Format „Schwarzmarkt für Nützliches Wissen und Nicht-Wissen“. Über die Auseinandersetzung mit dem Begriff des Nicht-Wissens und der räumlichen Inszenierung der Archiv-Installationen der Mobilen Akademie stellt sich auch die Frage nach der sowohl räumlichen als auch gedanklichen Verortung des Archiv-Begriffs.

Dokumentarische und archivarische Aneignungen von Performance-Kunst verschieben den Fokus tendenziell von der grundlegenden Frage, ob überhaupt gespeichert werden soll, auf die praktische Auseinandersetzung mit der Art und Weise, wie Wissen über Performances gespeichert, transportiert, vermittelt, interpretiert und aufgeführt werden kann. Als Paradox bleibt: dass Performance als Live-Art auf den Akt, die Aufführung selbst, beschränkt bleibt, dass sie ephemer sein soll, also nichts hinterlassen darf. Damit Performances aber als künstlerische Arbeiten zirkulieren und symbolischen oder diskursiven Status erlangen können, sind Aufzeichnungen der aufgeführten Arbeiten notwendig, die ihre Existenz beweisen. Im Beitrag werden die verschiedenen Argumente, die in dieses Paradox eingegangen sind, nachvollzogen und an der Praxis heutiger Künstler_innen gemessen, die performativ arbeiten.

Das Projekt re.act.feminism, von den Berliner Kuratorinnen Bettina Knaup und Beatrice E. Stammer initiiert, konzipiert und realisiert, hat über fünf Jahre in ausgreifender Weise erkundet, wie ein Anfang zu einem thematisch fokussierten Zugang zur Geschichte von Performance-Kunst gesetzt werden kann. Der thematische Fokus wie die Adressierung basieren auf einem aktuellen, neu konturierten Interesse an der Geschichte feministischer Positionen in der Kunst seit den 1960er Jahren. Die Kopplung der Formate Ausstellung, Sammlung, kontextualisierende, diskursive Veranstaltungen sowie Online-Präsentation erlaubte es, eine Reihe von Zugangsmöglichkeiten für unterschiedliche Nutzer_innenkreise durchzuspielen. Die Setzungen der Projektes sollen im Folgenden vorgestellt und diskutiert werden, wobei Fragen nach dem ‚Archiv Werden‘, nach dem Sammeln von (medialen) Artefakten und Spuren vergangener Aufführungen und dem Zugang zu ihnen in verschiedenen Präsentationsformen im Zentrum stehen werden.

El treball pretén emmarcar-se dins el problema de la transició del feudalisme al capitalisme, i també intenta superar els límits de la clàssica Història Local. Dins d'aquell marc general, s'estudiarà sobratot l'organització políticoinstitucional d'una ciutat baix-medieval, i les relacions sòciopolítiques que s'hi desenvolupen.A l'Edat Mitjana Cervera era un nucli urbà que esdevé centre geogràfic, demogràfic i econòmic d'una regió farcida de petits senyors feudals. Aquesta regió perd població durant el segle XIV i això coincideix amb un augment de la pobresa. AI costat de l'activitat agrícola, que és la predominant amb el cultiu del raïm i el safrà, hi ha una indústria tèxtil, i un col.lectiu de mercaders nombrós i actiu. Els juristes i notaris, formats en el "ius commune", formen una èlite intel.lectual que s'aprofita dels seus coneixements per obtenir beneficis econòmics i també polítics. L'estructura social, quantificable a partir de l'estudi de les taxacions dels "manifests" dels veïns, evidència que la major part de la riquesa taxada pertany a un grup ínfim d'individus. mentre que la massa de la població disposa de poquíssims recursos econòmics.D'ençà de 1026 fins 1182 i 1202, amb la primera estructura pre-municipal, van reunir-se les condicions socials necessàries per a que la comunitat humana instal.lada a Cervera s'organitzés de forma autònoma a través d'un municipi. Aquestes condicions van ser, entre d'altres, i a saber: el desenvolupament d'una vida social; un hàbitat concentrat; una sola jurisdicció i un sol dret; la defensa comuna envers un entorn feudal; i la necessitat d'organització pròpia de qualsevol comunitat humana nombrosa. Tot això va conduir, primer, a una convergència d'interessos polítics, i després, a una divergència d'aquests interessos, i a una dominació d'un grup sobre un altre. De la Confraria (1182) i el Consolat (1202), amb la conjuració dels membres, es va passar, sota la llum de la recepció del dret comú, a la persona jurídica de la "universitas" (1267) i a una organització politica definitiva, estable i complexa (1311, 1331) caracteritzada per: una diferenciació d'òrgans entre decisoris i consultius; una organització interna tendent a l'especialització de les funcions; un sofisticat sistema electiu de càrrecs polítics; la configuració d'un sistema financer; l'assumpció d'atribucions per mitjà de privilegis reials; i, en definitiva, un considerable nivell d'autonomia política respecte del representant de l'autoritat reial.A partir de 1311 i 1331, el règim municipal va ser organitzat a l'entorn del Consell, del qual en formaven part els quatre paers (abans eren jurats) i vint consellers (des de 1331 elegits per circumscripcions anomenades "quarters"). Els prohoms jurídicament no eren membres del Consell, però hi assistien, hi intervenien i rebien càrrecs i missions per mitjà de les comissions delegades pel propi Consell. AI costat de la Paeria hi havia el batlle reial, que durant el segle XIV, cada vegada es mostrava més procliu als interessos municipals. El Consell General subsistia com a reminiscència d'una hipotètica antiga assemblea de veïns o de prohoms, i era reunit de tant en tant.Pel que fa a les atribucions d'aquest Consell, hi ha les de caràcter civil en la concessió i regulació del veïnatge o ciutadania, que podia ser individual o col.lectiva amb tota una altra comunitat. Entre el que avui anomenaríem serveis socials, s'hi trobaven les actuacions en matèria d'ensenyament, sanitat, assistència als pobres i prostitució. En urbanisme el municipi tenia actuacions de diferent magnitud, com des de la construcció d'un monumental sistema defensiu, fins les obres menors o de manteniment. En la regulació de la producció i el comerç s'evidencia la convergència d'interessos diferents; d'una banda el vetllava l'adequat proveïment de la vila, amb la qual cosa s'oferia un servei públic, però d'una altra el Consell era la plataforma política a partir de la qual s'aplicava una política econòmica que beneficiava un determinat grup social. Pel que fa a l'administració de justícia, el segle XIV és l'escenari d'un estira i arronsa entre el rei i el municipi per aplicar la justícia ordinària. En aquest context no és casual que el 1360 els paers, aprofitant un moment de feblesa del rei en la Cort de Montsó, fessin compilar un llibre amb els principals privilegis del municipi, i s'afanyessin a aconseguir que el rei els confirmés. La redacció escrita de les atribucions del municipi en matèria de justícia, que eren resultat d'antigues "usances", sembla manifestar, no l'apogeu d'aquest dret municipal, sinó precisament la seva relativa precarietat davant l'empenta del dret comú i del dret regi. Aquests van precipitar la redacció de les antigues usances per tal d'evitar que poguessin alterar-se fàcilment.La hisenda municipal és un dels aspectes més importants en l'estudi d'un municipi. Els orígens de la fiscalitat ciudadana es localitzen, a Cervera, l'any 1270, quan es traspassa al municipi la responsabilitat de recollir els tributs reials que abans plegava el batlle. El municipi era la persona jurídica que actuava de mediadora entre el rei i els seus sotmesos. Però el pas definitiu cap a la total organització financera va ser obra de sengles privilegis reials de 1311 i 1331: s'instituia un funcionari especialitzat (clavari); els paers perdien el control directe dels diners; i els oïdors de comptes i més tard el racional exercien un control de la despesa pública. De 1270 fins 1331, la necessitat de regular els aspectes financers propis del grup, i la necessitat de regular els aspectes financers entre el grup i el rei, això va ser l'eix a l'entorn del qual es va bastir tota la resta d'edifici municipal.Les fonts de finançament municipal van ser, bàsicament, tres: a) les imposicions, que sovint suposaven un 40 per cent dels ingressos; b) la venda de censals i violaris, que ultra suposar un ingrés immediat, va provocar un intens endeutament crònic. Si en un primer moment es venien censals i violaris per pagar al rei i per redimir-ne d'altres, aviat es van haver de vendre per poder pagar les rendes generades per les vendes anteriors. Aquestes vendes també van tenir transcendència social: perquè els mercaders que compraven censals i violaris efectuaven Inversions no productives i congelaven el seu capital comercial, i perquè els senyors feudals invertien a la ciutat l'excedent econòmic prèviament arrencat al camp; i c) la talla, que era la recaptación directa a partir de l'estimació dels béns. A més de tenir un elevat cost social perquè afectava directament les persones físiques, estava a expenses de manipulació perquè era controlada des del Consell, i els seus membres podien autoexcloure's de la taxació.Però tots els mitjans de finançament estaven a expenses de les despeses, la més important de les quals van ser els pagaments destinats al rei, sobretot per a empreses militars, per mitjà de subsidis extraordinaris o de pagaments ordinaris. Aquestes despeses eren desproporcionades a la capacitat financera pròpia d'aquella organització municipal, i això va precipitar haver de recórrer, perquè els altres mitjans eren insuficients, a la venda de censals i violaris. Aquestes vendes van alterar un sistema financer que encara s'estava creant, i que vivia en un context social "pobre". No hi havia cap font de finançament fixa i estable: les imposicions estaven a expenses del nivell de preus dels productes mercadejats; les talles ho estaven a la capacitat fiscal dels ciutadans; i recórrer a censals i violaris posava de manifest l'eventualitat de qualsevol càlcul. A finals de segle XIV hi havia un desequilibri financer tal, que 3/4 parts dels ingressos es destinaven a pagar rendes de censals i violaris, amb la qual cosa es produia un endeutament crònic que hipotecava qualsevol política fiscal a curt i mitjà termini, i impossibilitava de dedicar recursos a d'altres partides "socials". A aquesta situació s'hi va arribar a causa de la incapacitat fiscal d'una població cada vegada més empobrida; per la minva demogràfica que va accentuar la pressió fiscal en un número inferior de gent; per la creixent pressió de les exigències reials; i per la regressió objectiva dels beneficis generats per les imposicions municipals.En aquest context econòmic i social, el Consell era una institució pública que jugava un fort paper polític, el qual tenia dues vessants: era el resultat de l'organització política d'una comunitat, però també era l'expresió política del domini i hegemonia d'un grup social. Aquest domini i hegemonia s'instrumentalitzà de forma extra-jurídica a través d'una oligarquia ciutadana. Formulem l'existència d'aquesta oligarquia a partir de diferents constatacions: a) Els canvis successius tant en la planta del Consell com en el sistema d'elecció de càrrecs polítics; b) el propi reconeixement reial de què es pretén acabar amb el desgovern i el monopoli polític; c) la repetició en el proveïment de càrrecs polítics. La reproducción d'aquesta oligarquia s'efectuava per mitjà de canals legals preestablerts; o sigui, pels mecanismes d'elecció de càrrecs fixats pel rei. L'èlite en el poder controlava un sistema financer que podia manipular al seu gust, i amb el qual obtenia recursos econòmics dels ciutadans a partir, entre d'altres mitjans, de les talles. Amb aquests recursos era possible obtenir del rei aquells privilegis que fixaven el marc jurídic que els perpetuava al poder. La finalitat de l'oligarquia era perpetuar-se al poder municipal a partir del qual podia obtenir diversos beneficis: a) Controlava l'aparell financer del municipi per a auto-excloure's de les taxacions de béns que eren la base sobre la que es feien les talles, i per a intentar alterar el pagament proporcional i substituir-lo per un pagament d'una quota igual per a tothom; b) Concentrava i ocupava la major part de càrrecs no polítics com a mitjà de promoció política i també per a obtenir-ne beneficis econòmics amb salaris, dietes, o senzillament estant en millor disposició que d'altres veïns.Pel que fa a la composició sòcio-professional de l'oligarquia. els paers del Consell eren individus majoritàriament de taxacions de béns altes; els consellers pertanyien al grup de taxacions mitjanes; i alguns electors fins i tot tenien taxacions baixes. amb la qual cosa esdevé que individus d'extracció social baixa possibilitaven que l'èlite social alta continués en el poder. Per tant, al costat d'una via legal d'accés al poder (els paers i consellers cessants triaven uns electors que a la vegada proposaven per a l'atzar als nous paers i consellers), també prenen un considerable protagonisme els vincles de fidelitat personal més enllà dels estrictes interessos de grup. Professionalment, es tractava de col.lectius urbans (mercaders, juristes, notaris) i també de procedència "agrària" o "rural" (petits feudals, pagesos benestants). Però l'oligarquia socialment no era homogènia. sinó que dins l'èlite hi havia individus de diferent procedència sòcio-professional. AI Consell convergien els interessos polítics d'aquests sectors: manteniment del seu poder polític per a mantenir els seus privilegis econòmics.Tot això va transcendir el marc del municipi i va implicar unes determinades relacions amb l'entorn. L'aprofitament de l'aigua, per exemple, que aparentment afectava camp i ciutat, en eI fons va enfrontar una classe dirigent urbana compromesa amb l'indústria tèxtil i de la pell, i els pagesos de la rodalia que la precisaven per regar. El proteccionisme en la importació de productes agrícoles oposava els petits productors del camp circumdant amb l'èllte pagesa benestant de la ciutat. I la compra de censals i violaris per part de feudals de la rodalia I ciutadans de Barcelona que intervenien en el mercat de rendes va suposar una injecció de capital, però també una sangonera en rendes anuals que s'havia d'amortitzar, en darrera instància per mitjà de les talles. El Consell, en definitiva, esdevé la plataforma institucional d'aquest conflicte d'interessos que aparentment enfronta camp-ciutat, però que en el fons ho és entre grups socials.

No description available.

Made available in DSpace on 2014-06-11T19:26:21Z (GMT). No. of bitstreams: 0 Previous issue date: 2009-03-03Bitstream added on 2014-06-13T20:07:38Z : No. of bitstreams: 1 assis_rfs_me_fran.pdf: 723653 bytes, checksum: 358c5a7dff4655ae2e11c2484cb75d39 (MD5) / Fundação de Amparo à Pesquisa do Estado de São Paulo (FAPESP) / À la fin du Moyen Âge, ont été formules des écris pédagogiques qui ont établi des normalisations de comportements pour une bonne gouvernance en plusieurs royaumes de l’Europe. Ces écris sont les connus Miroirs du Prince, traités normatifs dirigés spécifiquement aux gouvernants. La France, en spécial entre le XIVème et XVème siècles, a été un des plus importants scénario de cette modalité d’écriture, justement parce que Charles V, pendant son règne (1364-1380), a favorisé la présence d’innobrable gens de lettres dans sa cour et a stimulé cette production normative. Ainsi, la proposition de ce travail cherche à percevoir comment les hommes de cette période-là ont pensé le pouvoir et ont contribué pour le construire dans les modèles qu’ils croyaient idéaux. Donnés ses objectifs de reformuler toute la Chrétienté et de formuler l’image du prince à partir des mémoires du royaume de la France, les ouvrages de Philippe de Mézières (1327-1405), Le Songe du Vieil Pelerin, et de Christine de Pisan (1363-1430), Le livre des fais et bonnes meurs du sage roy Charles V, ont été prises comme base dans cette étude. Les deux auteurs pour avoir eu vécu et servi dans la cour du référé monarque, ils ont fait l’usage de leurs expériences et de l’héritage ancien et chrétien pour mettre en relief le rôle des rois dans la conduite du royaume et pour tracer les voies pour les pratiques politiques / No final da Idade Média, foram formulados escritos pedagógicos que estabeleceram normas de conduta para uma boa governação em muitos dos reinos da Europa. Estes escritos são os conhecidos Espelhos de Príncipe, tratados normativos dirigidos especificamente aos governantes. A França, em especial entre os séculos XIV e XV, foi um dos mais importantes palcos dessa modalidade de escrita, justamente por Carlos V, durante seu reinado (1364- 1380), ter favorecido a presença de inúmeros letrados na sua corte e ter estimulado esta produção normativa. Assim, a proposta deste trabalho gira em torno de perceber como os homens desse período pensaram o poder e contribuíram para construí-lo dentro dos moldes que julgavam ideais. Dados seus objetivos de reformar toda a Cristandade e de formular a imagem do príncipe a partir das memórias do reino da França, as obras de Philippe de Mézières (1327-1405), Le Songe du Vieil Pelerin, e de Christine de Pisan (1363-1430), Le livre des fais et bonnes meurs du sage roy Charles V, foram tomadas como base no presente estudo. Ambos os autores, por terem vivido e servido na corte do referido monarca, fizeram uso de suas experiências e dedicaram-se a destacar o papel dos reis na condução do reino e a traçar novos rumos para as práticas políticas