<p>Denna studie behandlar området butikskommunikation och hur en glas- och presentbutik kan utforma butiksmiljön utifrån kundernas rörelsebeteende.</p><p>Syftet är att ge förslag på hur Cervera:s butik (Boländerna i Uppsala) kan utveckla kundflödet, dvs. få sina kunder att röra sig på en större del av butiksytan och komma i bättre kontakt med sortimentet.</p><p>Informationsinsamlingen har skett genom en observationsstudie av kundernas rörelsemönster samt kompletterats med kortare kundintervjuer. Olika metoder för strategisk varuplacering har testats i butiken för att undersöka deras användbarhet.</p><p>Slutsatser vi kunnat dra är att butiken kan utveckla kundflödet genom att utforma ett högervarv, dvs. ett kundvarv som går i moturs riktning. Genom att placera varor strategiskt kan kunderna lockas av att följa kundvarvet igenom butikens alla avdelningar samt komma i bättre kontakt med butikens sortiment.</p>

Denna studie behandlar området butikskommunikation och hur en glas- och presentbutik kan utforma butiksmiljön utifrån kundernas rörelsebeteende. Syftet är att ge förslag på hur Cervera:s butik (Boländerna i Uppsala) kan utveckla kundflödet, dvs. få sina kunder att röra sig på en större del av butiksytan och komma i bättre kontakt med sortimentet. Informationsinsamlingen har skett genom en observationsstudie av kundernas rörelsemönster samt kompletterats med kortare kundintervjuer. Olika metoder för strategisk varuplacering har testats i butiken för att undersöka deras användbarhet. Slutsatser vi kunnat dra är att butiken kan utveckla kundflödet genom att utforma ett högervarv, dvs. ett kundvarv som går i moturs riktning. Genom att placera varor strategiskt kan kunderna lockas av att följa kundvarvet igenom butikens alla avdelningar samt komma i bättre kontakt med butikens sortiment.

Texte remanié de: Tesi doct.--Departament d'història medieval, paleografia i diplomàtica--Universitat de Barcelona, 1989. Titre de soutenance : Oligarquia, fiscalitat i règim municipal al món urbà de la Catalunya medieval (Cervera entre 1026 i 1430).

On prétend éprouver dans cette étude l'hypothèse suivante : le retour, dans le roman espagnol récent, d'un courant défendant ouvertement la puissance critique et politique de l'écriture littéraire. Saisie à la fois comme discours social et comme forme du savoir, la littérature serait dès lors porteuse de dissensus et potentiellement transformatrice. Cette tendance à contre-Courant, si elle reste minoritaire, n'en est pas moins profondément significative. Au plan esthétique, la revendication des notions de responsabilité, d'intentionnalité et de politicité de l'écriture n'implique pas de recourir à la transparence et au monologisme du roman à thèse. Elle induit plutôt un réinvestissement paradoxal des formes brisées du postmodernisme littéraire, situant la fiction politique du côté de la problématisation des canons et des normes, de la dénaturalisation, de la désidentification et du décentrement, de la critique des partages établis ou de la perturbation des places, plutôt que dans la certitude monolithe et l'imposition autoritaire du message. Sur cette inscription générique paradoxale s'articule un nouveau réalisme critique, qui problématise à l'envie l'injonction mimétique tout en revendiquant l'héritage du grand roman social. Au plan théorique et rhétorique, l'adoption d'une posture maximaliste où se donnent à lire les fondements conceptuels de l'engagement classique – interventionnisme, historicisme, injonction au positionnement, projet de dévoilement – s'accompagne d'un rejet de la catégorie d'écriture engagée, à laquelle les auteurs préfèrent d'autres vocables – écriture résistante, révolutionnaire ou responsable. À la croisée du roman mémoriel et de la fiction politique – deux tendances dont on analysera les jeux de recouvrement –, notre corpus d'étude se compose de treize romans de trois écrivains représentatifs de ce courant : Alfons Cervera, Belén Gopegui et Isaac Rosa, trois romanciers dont l'œuvre semble indiquer l'émergence d'un nouveau paradigme esthétique dont on se propose d'analyser les enjeux formels, théoriques et institutionnels. / I intend to verify in this study the following hypothesis : the resurgence, in the recent Spanish novel, of a trend openly defending the critical and political power of literary writing. Seen both as a social discourse and as a form of knowledge, literature would therefore be the bearer of dissent and would be potentially transformative. This tendency against the current, while remaining minor, is nevertheless profoundly significant. As far as aesthetics is concerned, the claim of notions such as responsibility, intentionality and politicality of writing does not imply a resort to the transparency and monologism of the thesis novel. This new trend rather implies a paradoxical reinvestment of the shattered forms of literary postmodernism; it sets political fiction along with problematizing canons and norms, denaturalizing, de-Identifying, decentralizing, and criticizing the established categories or reregulating all representations of places. This trend does not allude to a monolithic conviction or an authoritative imposition of a message. From this paradoxical and generic inscription emerges a new critical realism, which problematizes over and over again the mimetic injunction while claiming the heritage of the great social novel. From a theoretical and rhetorical point of view, the adoption of a maximalist position in which one can read the conceptual foundations of classical engagement – interventionism, historicism, the injunction to take a stand, the project of unveiling – goes along with the rejection of the category of engaged literature, to which the authors prefer other terms – resistance, revolutionary or responsible writing. At the crossroads of the memorial novel and political fiction – two tendencies which I shall analyze for movements of coincidence – the corpus of my study is composed of thirteen novels by three writers representative of this new current : Alfons Cervera, Belén Gopegui and Isaac Rosa, three novelists whose works seem to indicate the emergence of a new aesthetic paradigm of political and literary engagement in today's Spanish novel which I shall analyze the formal, theoretical and institutional stakes.

The purpose of this thesis is to analyze two Spanish versions of Čapek's drama R. U. R. with regard to the English text they both originate from. The theoretical part examines the phenomena of indirect translation, metatextuality (especially as far as adaptations for children are concerned) and translation of theatre plays according to Jiří Levý (1963). In the empirical part, R. U. R. is first analyzed with regard to various quotes the author himself said about his play. Next, Paul Selver's English version of R. U. R. is examined: it is explained how the text originated, what kind of changes it contains in comparison to the original text and how it was received. Finally, the thesis focuses on Consuelo Vázquez de Parga's Spanish rendition of R. U. R., which is a translation of Selver's English text. Again, changes on both compositional & ideological-esthetical level and stylistic level are analyzed. Here, Popovič's (1975, 1983) typology of stylistic shifts and changes in translation was used as the main methodological instrument. Last but not least, the thesis also addresses Juan Cervera Borrás's Spanish adaptation of R. U. R. for youth theatre. Key words: R. U. R., Čapek, Spain, indirect translation, metatextuality, adaptation, mediating text, adaptations for children, Selver, Vázquez de Parga,...

El treball pretén emmarcar-se dins el problema de la transició del feudalisme al capitalisme, i també intenta superar els límits de la clàssica Història Local. Dins d'aquell marc general, s'estudiarà sobratot l'organització políticoinstitucional d'una ciutat baix-medieval, i les relacions sòciopolítiques que s'hi desenvolupen.A l'Edat Mitjana Cervera era un nucli urbà que esdevé centre geogràfic, demogràfic i econòmic d'una regió farcida de petits senyors feudals. Aquesta regió perd població durant el segle XIV i això coincideix amb un augment de la pobresa. AI costat de l'activitat agrícola, que és la predominant amb el cultiu del raïm i el safrà, hi ha una indústria tèxtil, i un col.lectiu de mercaders nombrós i actiu. Els juristes i notaris, formats en el "ius commune", formen una èlite intel.lectual que s'aprofita dels seus coneixements per obtenir beneficis econòmics i també polítics. L'estructura social, quantificable a partir de l'estudi de les taxacions dels "manifests" dels veïns, evidència que la major part de la riquesa taxada pertany a un grup ínfim d'individus. mentre que la massa de la població disposa de poquíssims recursos econòmics.D'ençà de 1026 fins 1182 i 1202, amb la primera estructura pre-municipal, van reunir-se les condicions socials necessàries per a que la comunitat humana instal.lada a Cervera s'organitzés de forma autònoma a través d'un municipi. Aquestes condicions van ser, entre d'altres, i a saber: el desenvolupament d'una vida social; un hàbitat concentrat; una sola jurisdicció i un sol dret; la defensa comuna envers un entorn feudal; i la necessitat d'organització pròpia de qualsevol comunitat humana nombrosa. Tot això va conduir, primer, a una convergència d'interessos polítics, i després, a una divergència d'aquests interessos, i a una dominació d'un grup sobre un altre. De la Confraria (1182) i el Consolat (1202), amb la conjuració dels membres, es va passar, sota la llum de la recepció del dret comú, a la persona jurídica de la "universitas" (1267) i a una organització politica definitiva, estable i complexa (1311, 1331) caracteritzada per: una diferenciació d'òrgans entre decisoris i consultius; una organització interna tendent a l'especialització de les funcions; un sofisticat sistema electiu de càrrecs polítics; la configuració d'un sistema financer; l'assumpció d'atribucions per mitjà de privilegis reials; i, en definitiva, un considerable nivell d'autonomia política respecte del representant de l'autoritat reial.A partir de 1311 i 1331, el règim municipal va ser organitzat a l'entorn del Consell, del qual en formaven part els quatre paers (abans eren jurats) i vint consellers (des de 1331 elegits per circumscripcions anomenades "quarters"). Els prohoms jurídicament no eren membres del Consell, però hi assistien, hi intervenien i rebien càrrecs i missions per mitjà de les comissions delegades pel propi Consell. AI costat de la Paeria hi havia el batlle reial, que durant el segle XIV, cada vegada es mostrava més procliu als interessos municipals. El Consell General subsistia com a reminiscència d'una hipotètica antiga assemblea de veïns o de prohoms, i era reunit de tant en tant.Pel que fa a les atribucions d'aquest Consell, hi ha les de caràcter civil en la concessió i regulació del veïnatge o ciutadania, que podia ser individual o col.lectiva amb tota una altra comunitat. Entre el que avui anomenaríem serveis socials, s'hi trobaven les actuacions en matèria d'ensenyament, sanitat, assistència als pobres i prostitució. En urbanisme el municipi tenia actuacions de diferent magnitud, com des de la construcció d'un monumental sistema defensiu, fins les obres menors o de manteniment. En la regulació de la producció i el comerç s'evidencia la convergència d'interessos diferents; d'una banda el vetllava l'adequat proveïment de la vila, amb la qual cosa s'oferia un servei públic, però d'una altra el Consell era la plataforma política a partir de la qual s'aplicava una política econòmica que beneficiava un determinat grup social. Pel que fa a l'administració de justícia, el segle XIV és l'escenari d'un estira i arronsa entre el rei i el municipi per aplicar la justícia ordinària. En aquest context no és casual que el 1360 els paers, aprofitant un moment de feblesa del rei en la Cort de Montsó, fessin compilar un llibre amb els principals privilegis del municipi, i s'afanyessin a aconseguir que el rei els confirmés. La redacció escrita de les atribucions del municipi en matèria de justícia, que eren resultat d'antigues "usances", sembla manifestar, no l'apogeu d'aquest dret municipal, sinó precisament la seva relativa precarietat davant l'empenta del dret comú i del dret regi. Aquests van precipitar la redacció de les antigues usances per tal d'evitar que poguessin alterar-se fàcilment.La hisenda municipal és un dels aspectes més importants en l'estudi d'un municipi. Els orígens de la fiscalitat ciudadana es localitzen, a Cervera, l'any 1270, quan es traspassa al municipi la responsabilitat de recollir els tributs reials que abans plegava el batlle. El municipi era la persona jurídica que actuava de mediadora entre el rei i els seus sotmesos. Però el pas definitiu cap a la total organització financera va ser obra de sengles privilegis reials de 1311 i 1331: s'instituia un funcionari especialitzat (clavari); els paers perdien el control directe dels diners; i els oïdors de comptes i més tard el racional exercien un control de la despesa pública. De 1270 fins 1331, la necessitat de regular els aspectes financers propis del grup, i la necessitat de regular els aspectes financers entre el grup i el rei, això va ser l'eix a l'entorn del qual es va bastir tota la resta d'edifici municipal.Les fonts de finançament municipal van ser, bàsicament, tres: a) les imposicions, que sovint suposaven un 40 per cent dels ingressos; b) la venda de censals i violaris, que ultra suposar un ingrés immediat, va provocar un intens endeutament crònic. Si en un primer moment es venien censals i violaris per pagar al rei i per redimir-ne d'altres, aviat es van haver de vendre per poder pagar les rendes generades per les vendes anteriors. Aquestes vendes també van tenir transcendència social: perquè els mercaders que compraven censals i violaris efectuaven Inversions no productives i congelaven el seu capital comercial, i perquè els senyors feudals invertien a la ciutat l'excedent econòmic prèviament arrencat al camp; i c) la talla, que era la recaptación directa a partir de l'estimació dels béns. A més de tenir un elevat cost social perquè afectava directament les persones físiques, estava a expenses de manipulació perquè era controlada des del Consell, i els seus membres podien autoexcloure's de la taxació.Però tots els mitjans de finançament estaven a expenses de les despeses, la més important de les quals van ser els pagaments destinats al rei, sobretot per a empreses militars, per mitjà de subsidis extraordinaris o de pagaments ordinaris. Aquestes despeses eren desproporcionades a la capacitat financera pròpia d'aquella organització municipal, i això va precipitar haver de recórrer, perquè els altres mitjans eren insuficients, a la venda de censals i violaris. Aquestes vendes van alterar un sistema financer que encara s'estava creant, i que vivia en un context social "pobre". No hi havia cap font de finançament fixa i estable: les imposicions estaven a expenses del nivell de preus dels productes mercadejats; les talles ho estaven a la capacitat fiscal dels ciutadans; i recórrer a censals i violaris posava de manifest l'eventualitat de qualsevol càlcul. A finals de segle XIV hi havia un desequilibri financer tal, que 3/4 parts dels ingressos es destinaven a pagar rendes de censals i violaris, amb la qual cosa es produia un endeutament crònic que hipotecava qualsevol política fiscal a curt i mitjà termini, i impossibilitava de dedicar recursos a d'altres partides "socials". A aquesta situació s'hi va arribar a causa de la incapacitat fiscal d'una població cada vegada més empobrida; per la minva demogràfica que va accentuar la pressió fiscal en un número inferior de gent; per la creixent pressió de les exigències reials; i per la regressió objectiva dels beneficis generats per les imposicions municipals.En aquest context econòmic i social, el Consell era una institució pública que jugava un fort paper polític, el qual tenia dues vessants: era el resultat de l'organització política d'una comunitat, però també era l'expresió política del domini i hegemonia d'un grup social. Aquest domini i hegemonia s'instrumentalitzà de forma extra-jurídica a través d'una oligarquia ciutadana. Formulem l'existència d'aquesta oligarquia a partir de diferents constatacions: a) Els canvis successius tant en la planta del Consell com en el sistema d'elecció de càrrecs polítics; b) el propi reconeixement reial de què es pretén acabar amb el desgovern i el monopoli polític; c) la repetició en el proveïment de càrrecs polítics. La reproducción d'aquesta oligarquia s'efectuava per mitjà de canals legals preestablerts; o sigui, pels mecanismes d'elecció de càrrecs fixats pel rei. L'èlite en el poder controlava un sistema financer que podia manipular al seu gust, i amb el qual obtenia recursos econòmics dels ciutadans a partir, entre d'altres mitjans, de les talles. Amb aquests recursos era possible obtenir del rei aquells privilegis que fixaven el marc jurídic que els perpetuava al poder. La finalitat de l'oligarquia era perpetuar-se al poder municipal a partir del qual podia obtenir diversos beneficis: a) Controlava l'aparell financer del municipi per a auto-excloure's de les taxacions de béns que eren la base sobre la que es feien les talles, i per a intentar alterar el pagament proporcional i substituir-lo per un pagament d'una quota igual per a tothom; b) Concentrava i ocupava la major part de càrrecs no polítics com a mitjà de promoció política i també per a obtenir-ne beneficis econòmics amb salaris, dietes, o senzillament estant en millor disposició que d'altres veïns.Pel que fa a la composició sòcio-professional de l'oligarquia. els paers del Consell eren individus majoritàriament de taxacions de béns altes; els consellers pertanyien al grup de taxacions mitjanes; i alguns electors fins i tot tenien taxacions baixes. amb la qual cosa esdevé que individus d'extracció social baixa possibilitaven que l'èlite social alta continués en el poder. Per tant, al costat d'una via legal d'accés al poder (els paers i consellers cessants triaven uns electors que a la vegada proposaven per a l'atzar als nous paers i consellers), també prenen un considerable protagonisme els vincles de fidelitat personal més enllà dels estrictes interessos de grup. Professionalment, es tractava de col.lectius urbans (mercaders, juristes, notaris) i també de procedència "agrària" o "rural" (petits feudals, pagesos benestants). Però l'oligarquia socialment no era homogènia. sinó que dins l'èlite hi havia individus de diferent procedència sòcio-professional. AI Consell convergien els interessos polítics d'aquests sectors: manteniment del seu poder polític per a mantenir els seus privilegis econòmics.Tot això va transcendir el marc del municipi i va implicar unes determinades relacions amb l'entorn. L'aprofitament de l'aigua, per exemple, que aparentment afectava camp i ciutat, en eI fons va enfrontar una classe dirigent urbana compromesa amb l'indústria tèxtil i de la pell, i els pagesos de la rodalia que la precisaven per regar. El proteccionisme en la importació de productes agrícoles oposava els petits productors del camp circumdant amb l'èllte pagesa benestant de la ciutat. I la compra de censals i violaris per part de feudals de la rodalia I ciutadans de Barcelona que intervenien en el mercat de rendes va suposar una injecció de capital, però també una sangonera en rendes anuals que s'havia d'amortitzar, en darrera instància per mitjà de les talles. El Consell, en definitiva, esdevé la plataforma institucional d'aquest conflicte d'interessos que aparentment enfronta camp-ciutat, però que en el fons ho és entre grups socials.

Bernat Desclot finished writing his Chronicle at the end of the 13th century, but it was not published until 1616, in a Spanish translation written by the Barcelona historian and politician Rafael Cervera. The reasons for this late publication and the peculiarities of the historical moment, that was influenced by the tensions between Catalonia and Spain which then led to the War of the Segadors, have not been studied in depth yet until now. By means of this thesis we try to place the translation, significantly entitled Historia de Cataluña, within the rich and fruitful Catalan tradition of historiography. Specifically, the translation is most clearly in the Barcelona tradition of historiography which in the course of the decades 1620-1630 was responsible for rescuing from oblivion the great figures of the old Catalan empire, with clear praiseworthy intentions. We have included a critical edition of the translation, the first one that has ever been produced, as well as an appendix with complementary information about the author, his work and the Early modern period of Catalan historiography. / Bernat Desclot va acabar d’escriure la seva Crònica a finals del segle XIII, però no es va imprimir fins l’any 1616, en una traducció castellana feta pel polític i historiador barceloní Rafael Cervera. Els motius d’aquesta tardança i les peculiaritats del moment històric en què aparegué, als prolegòmens de les tensions Catalunya-Espanya que conduïren el país a la Guerra dels Segadors, no havien estat mai fins ara estudiats amb profunditat. En aquesta tesi provem d’incardinar aquesta traducció, titulada molt significativament Historia de Cataluña, en una fecunda tradició historiogràfica catalana que s’encarregà al llarg dels decennis 1620-1630 de rescatar de l’oblit les velles glòries de l’època imperial catalana amb unes clares intencions reivindicatives. Acompanyem l’estudi introductori amb una edició crítica de la traducció, la primera que s’ha fet, i uns apèndixs amb abundant informació complementària sobre l’autor, la seva obra i la historiografia catalana de l’Edat moderna.

La tesis parte de la relación personal y profesional que Juan Cervera mantuvo con el teatro y cómo esta le llevó a preocuparse por definir y proponer una literatura infantil escolar en la que, tanto la dramatización como el teatro, están muy presentes, considerándose contenidos académicos fundamentales a desarrollar. Después de analizar la producción teórica, dramatúrgica y narrativa -así como todas sus aportaciones y colaboraciones en otros medios y contextos- de Cervera, se constata una necesidad formativa del profesorado -la teatral- que debe ser transversal y estar estructurada a lo largo de todas las etapas educativas. A continuación, y tras mostrar el panorama general de la producción didáctica teatral de aquellos años, se analiza la fundamentación teórica necesaria para alcanzar un teatro verdaderamente educativo, definiendo cuál es el papel que debe cumplir la dramatización en la escuela y cuáles son las posibilidades educativas que nos ofrece el teatro, además de definir las características particulares del teatro infantil y juvenil y el uso que hay que darle dentro del contexto escolar. También se muestra cómo toda su gran preocupación teatral queda plasmada y desarrollada a través de su participación en revistas especializadas y en diversos actos de la vida universitaria, la cual nos conduce hasta su propuesta pedagógica y teatral específica para trabajar el teatro en el aula, desde una toma de conciencia real sobre las valiosas virtudes teatrales, las cuales son las únicas que permiten alcanzar una verdadera educación integral del alumnado. Por último, se muestra cómo la labor investigadora de Cervera ha influido en numerosos profesores que han recogido el testigo de su legado y cómo ha servido para abrir nuevas sendas de investigación educativa a partir de diferentes actividades directamente relacionadas con el uso de la palabra en su relación con las necesidades íntimas (de desarrollo) del propio niño. Se concluye la presente investigación con el análisis de la literatura infantil, centrando la atención en cuáles son las principales estrategias lingüísticas y creativas, planteando cómo hay que trabajar esta materia en el aula y estudiando cuáles son sus relaciones con el juego y con la dramatización, para poder ofrecer y desarrollar una buena formación literaria.