• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 303
  • 74
  • 32
  • 26
  • 26
  • 26
  • 26
  • 26
  • 20
  • 18
  • 15
  • 14
  • 14
  • 14
  • 14
  • Tagged with
  • 510
  • 343
  • 342
  • 340
  • 185
  • 114
  • 83
  • 82
  • 81
  • 78
  • 59
  • 55
  • 45
  • 43
  • 42
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
221

Pau Audouard, fotògraf "retratista" de Barcelona. De la reputació a l’oblit (1856-1918)

Fernández Rius, Núria 27 June 2011 (has links)
La recerca que presentem a continuació, Pau Audouard, un fotògraf “retratista” de Barcelona. De la reputació a l’oblit (1856-1918), té un objectiu triàdic. Per una banda, estudiar, amb caràcter monogràfic, la trajectòria professional de Pau Audouard, considerat per la historiografia fotogràfica moderna un dels professionals d’aquest àmbit més destacats de Barcelona, en el context cultural del Modernisme. Per l’altra, i entenent el cas d’Audouard com un paradigma d’anàlisi, la recerca pretén analitzar els processos que van intervenir en la construcció identitària del nou professional de la imatge, el retratista fotogràfic, i les múltiples estratègies de singularització seguides per aquest amb la voluntat de legitimar la seva activitat en termes socio-econòmics i artístics. Finalment, resseguint la curva d’ascens i ocàs traçada pel propi Pau Audouard, volem aproximar un marc cronològic rigorós per entendre els diferents estrats generacionals del negoci fotogràfic a Barcelona, des dels seus inicis a la dècada de 1840, amb què delimitar la producció fotogràfica que s’ha vingut a anomenar del segle XIX però que, malgrat el seu origen vuitcentista, s’estén en la primera dècada del 1900 fins a ramificar-se en els nous gèneres fotogràfics moderns del segle XX com la fotografia artística, el fotoperiodisme o la fotografia documental i, en un extrem, el cinema. Des que a la dècada de 1980 es va començar a escriure una història de la fotografia a Catalunya, dins d’un marc historiogràfic més ampli d’àmbit internacional en el context del 150è aniversari de la presentació oficial del daguerreotip a França, Pau Audouard ha estat considerat un dels més grans fotògrafs de Barcelona del darrer quart del segle XIX i primera dècada del XX. La conservació, actualment, de nombrosos àlbums fotogràfics i retrats en els fons d’algunes institucions culturals de referència com la Biblioteca Nacional d’Espanya, la Biblioteca de Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya o l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, de la mateixa manera que en col•leccions d’entitats com la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, l’Institut Amatller d’Art Hispànic, la Casa-Museu Joan Maragall, el Museu de la Música o l’Institut del Teatre, per citar-ne només unes poques, així com en multitud de col•leccions particulars, han avalat aquesta dimensió patrimonial del fotògraf. No en va, de manera prèvia a l’excepcionalitat trobem la norma i, en aquest sentit, la trajectòria professional d’Audouard és una bona prova del camí de legitimació que van procurar molts altres fotògrafs coetanis a ell, empesos per l’efervescència, tant econòmica com cultural, que va viure Barcelona des de la dècada de 1870 i fins a catalitzar en els anys del Modernisme. Audouard, el Sarony de Barcelona tal i com el va qualificar l’historiador Lee Fontanella en el seu llibre La fotografía en España hasta 1900, no va ser un fotògraf al marge ni tampoc singular per produir una fotografia avançada al seu temps ni molt menys allunyada del mercat. Pau Audouard va ser, pel contrari, un fotògraf que va assolir l’excel•lència des de dins mateix del grup dels retratistes, és a dir aquells primers fotògrafs professionals de Barcelona que van tenir en l’elaboració del retrat i en la galeria fotogràfica la seva activitat econòmica i el seu espai d’acció principals. Com a objecte d’estudi d’Audouard respon a la voluntat de poder retratar el retratista, el seu perfil professional i les múltiples estratègies seguides per tal d’assolir un nou règim social i artístic que, evidentment, no tots els fotògrafs de la ciutat van aconseguir. Pau Audouard, com també va ser el cas d’Emilio Fernández Napoleon, és l’extrem d’una línia d’ascens formada per diferents nivells i en què interactuen múltiples variables. / This research focuses on the professional career and photographic production of Pau Audouard, considered one of the most important photographers in Spain around 1900. In parallel, it analyzes the portrait photographer’s emergence as a new professional of the image and its interactions with the political and cultural spheres in the context of Catalan Modernisme. Among the commercial photographers in Barcelona at the fin-de-siècle, Pau Audouard (1856-1918) was one of the most important portrait artists of the political and cultural elite during the Modernisme period. From his studio on Gran Via Street (1886-1905) and then from the ground floor of Lleó Morera’s House (1905-1910), the leading personalities of the city posed for his camera, which was an important exercise on public exhibition. This visual project was complemented by a vast production of images dedicated to the Catalan national symbol (Montserrat mountain), the idea of progress (the Universal Exhibition of 1888 and public works in Barcelona’s port and railway), and finally, to the imminent disaster in Cuba (photographs about military movements in the city around 1896). Furthermore, Audouard organized the first pictorialist photographic exhibition in Barcelona at 1905 while he was teaching the young artistic photographers Miquel Renom and Rafel Areñas Tona, the future master of the avant-gardist Pere Català Pic. Based on all of these aspects, we propose to focus on the social and cultural role of the photographic production of Pau Audouard and his contribution to Catalan photography that pointed at modernity, always between politics and art.
222

L’escola pianística de Carles G. Vidiella

Hernández i Sagrera, Joan Miquel 16 February 2010 (has links)
El músic Carles Gumersind Vidiella (Arenys de Mar, 1856- Barcelona, 1915) és un dels pianistes i pedagogs del piano catalans més destacats de finals del segle XIX i començaments del XX, representant juntament amb Albéniz, Granados, Malats i Viñes el cim del pianisme català del moment. La recerca sobre la seva escola pianística neix amb la finalitat de respondre al buit que trobem dins el que anomenem escola catalana de piano. Vidiella és l’impulsor, des de la iniciativa privada, de la continuació de l’escola de piano fundada per Tintorer i seguida pel seu alumne Pujol, treballant àmpliament per al progrés de l’instrument. Com a pedagog forma a la majoria dels més destacats pianistes de la generació posterior. Molts d’ells van expandir la seva escola a Llatinoamèrica fundant el seu propi conservatori, seguint l’ideari pedagògic del seu mestre. Aquesta tesi s’estructura en quatre parts. La primera part és introductòria fent referència a l’objecte de la recerca, a la problemàtica i als objectius que es deriven d’aquest treball i, seguidament, en el capítol primer, s’aborda el disseny de la recerca on les fonts utilitzades són preferentment documentals. La segona part conté el cos pròpiament dit del treball amb la inclusió, en primer lloc, del capítol segon relatiu a les dades biogràfiques de Vidiella, on es fa un seguiment de la seva trajectòria vital i del seu perfil humà, a més del context cultural que va viure. En el capítol tercer ens aturem en els seus anys de formació pianística: s’aprofundeix en el mestratge que va exercir a Barcelona el seu professor Joan Baptista Pujol, i al mateix temps s’aborden les línies pedagògiques que van caracteritzar el seu mestre Marmontel a la ciutat de París. El gruix més important del nostre treball de recerca, conjuntament amb el mestratge, és la seva carrera concertística. A ella va dedicat el capítol quart de la tesi. Primerament es mostren les etapes de la seva carrera i la consegüent evolució interpretativa. També es donen a conèixer les diferents innovacions que va introduint dins el panorama musical català, al mateix temps que es fa palesa del gran efecte que produeixen els seus recitals en el públic. Es destaquen els seus concerts més celebrats –concerts històrics, entre ells- i s’assenyalen quines obres pianístiques són programades a Barcelona per primera vegada. Com se’n desprèn d’aquest capítol, Vidiella contribueix en gran mesura a la recepció a casa nostra de l’obra d’autors com Bach, Beethoven, Brahms o Chopin, per citar-ne alguns dels més representatius, tot subratllant la gran difusió que fa de l’obra dels autors catalans de la generació modernista. Els concerts es troben ordenats cronològicament juntament amb una análisi acurada de la crítica especialitzada. Dins del capítol cinquè es té per objectiu conèixer la trajectòria docent de Vidiella, des dels seus primers anys d’ensenyament pianístic, fins a la posterior expansió de la seva escola, analitzant quina era la situació de l’ensenyament musical en l’època que Vidiella es va establir. Es mostren les principals línies d’ensenyament del mestre, al mateix temps que es donen a conèixer els alumnes més destacats i la seva evolució. També es fa un seguiment especial de l’Escola Vidiella que funda l’alumna Carlota Giró a Barcelona després de la mort de Vidiella. La tercera part és la més significativa: recull les conclusions que demostren l’existència i la pervivència d’una escola pianística amb uns trets característics propis i destaquen la importància que té per a la interpretació i la pedagogia pianístiques futures. Finalment, la quarta i darrera part reuneix la bibliografia general i específica, així com els annexos documentals i gràfics, dels quals la majoria del material és inèdit. / Carles Gumersind Vidiella i Estevan (Arenys de Mar, 1856 – Barcelona, 19159 is one of the most prominent Catalan pianists and pedagogues of the turn of the XIXth to the XXth centuries. This PhD dissertation has the objective to fill the research gap on the so-called escola catalana de piano (Catalan Piano School). Vidiella is the promoter of the School founded by Pere Tintorer and followed by Pujol, which was later expanded by his pupils in Latin America. The dissertation shows the existence and relevance of the Piano School the master founded in Barcelona. Moreover, Vidiella’s subtle pianism inspired the works of poets like Joan Maragall and plastic artists like Ramon Casas, among others. This PhD dissertation is structured into four parts. The first part consists in the Introduction and Chapter I. While the Introduction deals with the object of study and the objectives of the thesis, Chapter I focuses on the research design, particularly on the documental sources of information. The second part contains the body of the dissertation and is subdivided into four chapters. Chapter II deals with the biography of Vidiella as well as the influence of the cultural context in which he lived. Chapter III tackles his piano education and the pedagogical features of his masters: Joan Baptista Pujol in Barcelona and Antoine-François Marmontel in Paris. Chapter IV is devoted to Vidiella’s career as a concert pianist, which had a strong impact in the Barcelona cultural scene. Indeed, Vidiella contributed to a great extent to the diffusion of the works of Bach, Beethoven, Brahms or Chopin in the city, as well as of pieces by Catalan composers. Chapter V provides an account of Vidiella as a pedagogue, showing his main teaching guidelines and the activity of his most outstanding pupils, like Carlota Giró, founder of the Escola Vidiella (Vidiella School). The third part draws conclusions of the dissertation and contends that Vidiella founded a Piano school whose distinctive nature has survived until the present, assessing its future perspective. The forth part gathers the bibliography and an extensive list of annexes with unknown documental and graphic materials.
223

Inventing the city : gender and the politics of everyday life in gold-rush San Francisco, 1848-1869 /

Jolly, Michelle E. January 1998 (has links)
Thesis (Ph. D.)--University of California, San Diego, 1998. / Vita. Includes bibliographical references (leaves 310-338).
224

Um estudo sobre a teoria da angústia na obra de Sigmund Freud: caminhos de construção e de descoberta

Dal-Cól, Denise Maria Lopes [UNESP] 12 October 2002 (has links) (PDF)
Made available in DSpace on 2014-06-11T19:28:59Z (GMT). No. of bitstreams: 0 Previous issue date: 2002-10-12Bitstream added on 2014-06-13T19:16:57Z : No. of bitstreams: 1 dalcol_dml_me_assis.pdf: 581229 bytes, checksum: 9165d6ce3f114b512edbae3ab956dcdc (MD5) / O presente trabalho tem como objeto o conceito de angústia na perspectiva aberta pelo fundador da psicanálise - S.Freud. Seu objetivo é o estudo da elaboração desse conceito ao longo da sua obra, desde suas origens - quando se encontra, nos casos clínicos, com o fenômeno de angústia - , sua revisão no meio da obra, entre 1915 e 1917, até sua conceituação final da angústia como sinal de alarme. Visa discutir as conseqüências dessa conceituação para o tratamento psicanalítico e faz algumas considerações sobre a angústia na cultura contemporânea. Realiza-se mediante um método que consiste em fazer um levantamento da origem e das mudanças da teoria, procurando apontar os impasses com os quais Freud se deparou na sua clínica e na elaboração do saber, identificando as conclusões a que chegou. Estabelece três períodos do desenvolvimento da elaboração do conceito de angústia na obra freudiana: as origens (1886-1900); período intermediário (1900-1920); última fase (1920-1933). Apresenta e discute as conseqüências para a clínica psicanalítica (tratamento) das descobertas que Freud fez sobre a angústia ao longo de sua investigação, principalmente do seu conceito final como sinal de alarme do perigo que o desejo inconsciente representa para o ego. Conclui que a angústia é um paradoxo porquanto indica, clinicamente, ao mesmo tempo, uma aproximação ao desejo inconsciente e um alerta do ego para colocar em curso medidas de afastamento. A implicação clínica reside em que o praticante da clínica psicanalítica deve acolher a angústia e levar o paciente a acolhê-la pela verdade inconsciente que ela aponta, a saber, que o sujeito é marcado pela perda, tendo isso implicações na sua vida... / The object of this work is the concept of angst within the open perspective of the founder of psychoanalysis, S. Freud. It elaborates on the concept of angst from its origins, found in his clinical cases together with the angst phenomenon, during its review, between 1915 and 1917, until its final conceptualization as a sign of distress. The consequences of this conceptualization to the psychoanalytical treatment and considerations on the subject of angst in the contemporary culture are also presented. The method used to carry out this study included a survey of the origins and changes of the theory, as well as the setbacks faced by Freud both in his clinical work and during the development of the knowledge based on his conclusions. Three phases were established for the develoment of the Freudian concept of angst: the origins phase (1886 to 1900), the intermediate phase (1900 to 1920) and the last phase (1920 to1933). The consequences of his conceptualization to the psychoanalysis clinical treatment, mainly his final conceptualization of the phenomenon as a sign of distress, and the dangers that the unconscious desire causes to the ego are also discussed. It concludes that angst is a paradox which indicates, clinically, an approximation to the unconscious desire and an alert for the ego to use withdrawal measures.Clinical implications involve the acceptance of angst by the clinician and his patient of the unconscious truth it reveals ,i.e., that the subject suffers from a loss which brings consequences to his life... (Complete abstract, click electronic access below)
225

The Social Thought of Sigmund Freud

Berliner, Arthur Kermit 05 1900 (has links)
Sociological interest in psychoanalytic thought, which began early in this century, has thus far emphasized the implications of Sigmund Freud's clinical discoveries. However, beginning in 1912, Freud produced a series of works which addressed social themes. These works included Totem and Taboo, Group Psychology and the Analysis of the Ego, The Future of an Illusion, Civilization and its Discontents, and Moses and Monotheism, as well as a number of papers dealing with social themes. This study began with a review of the social and intellectual influences on Freud's life and thought. Then a content analysis of Freud's social writings, identified above, was undertaken, to assess the significance for contemporary social theory of Freud's social thought. Categories for analysis were constructed: Society: Social Origins, Social Control and Social Change; Social Groups; the Family; Religion. Freud's ideas concerning these social categories and social institutions were explicated and an assessment of Freud as a social theorist was undertaken.
226

Verdade e técnica em psicanálise

Triska, Vitor Hugo Couto January 2010 (has links)
Ce travail – dont l´origine découle d´une question clinique – cherche, dans le champ de la théorie psychanalytique, établir une comparaison entre les concepts de vérité chez Freud et Lacan, ainsi que rechercher les conceptions de vérité qui peuvent être reconnues dans les deux oeuvres. Nous utilisons la formalisation lacanienne pour concevoir une “topologique” de la vérité, c´est à dire, le fondement du concept, pour ainsi mettre en question ses possibles impacts dans le champ de la technique psychanalytique. Avec le même objectif, à partir de la référence à la topologie des surfaces, on investigue le rapport entre le dispositf de coupure dans la situation clinique et la conception topologique de coupure, essentielle pour aborder l´interprétation (opération central à la technique). C´est ainsi que l´on débat le rapport de la vérité avec propositions comme mi-dire, acte, scansion, citation, énigme et ponctuation, afin d´exposer un possible fondement de la technique interprétative en la psychanalyse. On présente donc l´importance du concept lacanien de vérité pour le champ de la technique, ce que définirait la pratique psychanalytique comme une pratique de vérité. / Este trabalho origina-se de uma questão clínica e busca, no campo da teoria psicanalítica, estabelecer uma comparação entre os conceitos de verdade de Freud e Lacan, assim como pesquisar as concepções de verdade que podem ser reconhecidas em ambas obras. Utiliza-se a formalização lacaniana para conceber uma “topológica” da verdade, isto é, o fundamento do conceito, para assim questionar seus possíveis impactos no campo da técnica psicanalítica. Com a mesma finalidade, através da referência à topologia das superfícies, investiga-se a relação entre o dispositivo de corte na situação clínica e a concepção topológica de corte, essencial para a abordagem da interpretação (operação central à técnica). Dessa maneira coloca-se em debate a relação da verdade com propostas tais quais semi-dizer, ato, escansão, citação, enigma e pontuação, a fim de expor um possível fundamento da técnica interpretativa em psicanálise. Tendo isso em vista, apresenta-se a relevância do conceito de verdade de Lacan para o campo da técnica, o que definiria a prática psicanalítica como uma prática de verdade.
227

A estética da transitoriedade : Arthur Schnitzler e Sigmund Freud

Cardoni, Vera January 2003 (has links)
Esta dissertação tem como objetivo estabelecer relações de natureza comparativa entre textos de áreas afins como Literatura e Psicanálise. Para tanto, parte-se do pressuposto de que a aproximação desses dois campos de conhecimento que têm em comum o texto possibilitam não só as naturais trocas, mas também o reconhecimento de atividades culturais que se complementam.A motivação é a relação textual estabelecida entre os trabalhos de Sigmund Freud e Arthur Schnitzler, intelectuais não só contemporâneos, mas patrícios - ambos austríacos - ligados pela etnia judaica cuja obra, produzida num momento de grande efervescência cultural, apresenta pontos comuns. Enquanto Freud estabelecia os pressupostos de uma nova ciência - a Psicanálise -, Schnitzler produzia sua obra de natureza estética na qual os aspectos de índole psicanalítica eram coincidentes não só quanto à ciência que seria sistematizada por Freud, mas mantinha com ela semelhantes preocupações, em relação à natureza humana, no tocante à transitoriedade. A metodologia do trabalho se baseia nas referências que faz Sigmund Freud, nos textos de divulgação de sua teorias, além de cartas, à obra de cunho estético de Arthur Schnitzler quanto a processos semelhantes de abordagem da prática psicanalítica: o estranho e o duplo, o tabu da virgindade, o ganho secundário e o chiste, assim como das afinidades de natureza estética - elementos analisados de modo a evidenciar o comparativismo no que respeita ao diálogo textual.
228

Analýza 1. jednání baletu Giselle / Analysis of the 1st Act of Ballet Giselle

Rafajová, Zuzana January 2015 (has links)
This master thesis deals with analysis of the first act of ballet Giselle. It is focused on the dramaturgy, dramatic actions and psychology of the characters. It compares different images of the first act from these sources: original libretto by Théophile Gautier and Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges, notes by russian ballet master Antoine Titus, manuscript of Henri Justamant, libretto by Rostislav Zakharov, simplified choreographic script written by Cyril Beaumont and Leonid Lavrovsky's choreography written down by Natalia Konius. Attention is particularly focused on Justamant's manuscript and Konius's written record.
229

Cândido de Abreu e a arquitetura de Curitiba entre 1897 e 1916

Rizzi, Suzelle January 2004 (has links)
Esta dissertação trata das obras de arquitetura do engenheiro Cândido de Abreu, construídas entre 1897 e 1916 na cidade de Curitiba. O contexto da época é introduzido através da discussão do Ecletismo na arquitetura, tanto em geral como especificamente no contexto curitibano, onde é relacionado com a expansão e o planejamento da capital paranaense. Segue-se uma breve apresentação biográfica de Cândido de Abreu. A parte principal da dissertação consiste em estudos de caso que analisam as obras atribuídas a Cândido de Abreu, procurando tanto descrevê-las como verificar nelas os valores que refletem o debate arquitetônico de seu tempo, procurando estabelecer seu significado e importância no quadro da história da arquitetura local. / This dissertation is about Cândido de Abreu’s architectural works, which were built between 1897 and 1916 in Curitiba. The context of those days is introduced through a discussion of Eclecticism in architecture, both in the general and specific environment of Curitiba, where it is related to the expansion and planning of the capital city of Paraná. After that, a brief biography of Cândido de Abreu is presented. The main part of the dissertation consists of case studies which analyze the works attributed to Cândido de Abreu in order to describe them and verify if they contain the values which reflect the architectonical debate of those days. Furthermore, this dissertation presents an attempt to establish the meaning and relevance of Cândido de Abreu’s works within the architectural history of Curitiba.
230

Condição na morbidez : uma vacilação ao trágico?

Mairesse, Denise January 2009 (has links)
Cette recherche de doctorat se propose d'analyser et de présenter une réflexion sur les symptômes contemporains qui se constituent depuis la modernité et se consolident en de nouveaux modes de subjectivation. Dans une culture où la fonction paternelle est fragilisée, la position du sujet devant son fantasme entraîne d'autres formes de jouissance. Il a du mal à faire face au malaise, et le manque caractéristique de la condition humaine l'amène à tenter de se réfugier en deçà d'une position désirante et à s'exclure de la confrontation avec le tragique spécifique de cette position. C'est ce mode de subjectivation que l'auteur nomme Morbidité. Ainsi, la recherche travaille sur l'idée de Morbidité en lui donnant un autre sens que celui habituellement rencontré, contextualisé dans les processus de subjectivation caractéristiques de la contemporanéité. L'argumentation théorique conceptuelle se base principalement sur la psychanalyse de Freud et de Lacan, qui vise à donner style et forme à cette idée. Il s'agit de penser la Morbidité comme une difficulté à transposer la ligne qui inscrit le sujet dans le tragique de l'existence humaine, une position fantasmatique en face de l'Autre primordial qui met le sujet à la place de l'objet et détermine son désir. Pour ce faire, les concepts de tragique, Autre, jouissance et pulsion se sont avérés fondamentaux. La Morbidité en soi n'existe pas, elle se présente et se constitue d'une manière singulière pour chacun, en plus d'être toujours articulée aux symptômes produits par le sujet. Pour analyser ces questions, le travail s'est développé à partir de l'étude d'un cas de Morbidité dans l'obésité et d'obésité morbide. Dans un second temps, l'auteur se penche sur le travail de la pulsion et de la jouissance du cas en question, avant de reprendre le dialogue déjà évoqué dans la première partie entre le tragique et la psychanalyse. Ce dialogue se fonde sur la tragédie d'Antigone et d'Hamlet telle qu'elle est perçue par Lacan. La problématisation de l'idée de Morbidité est motivée par l'étude de la logique qui la constitue et son rapport au tragique en ce qui concerne l'éthique du désir. C'est l'éthique de la psychanalyse fondée sur le désir qui intéresse le plus cette discussion. / Esta pesquisa de Doutorado trabalha e apresenta uma idéia em torno dos sintomas contemporâneos que vem se constituindo desde a modernidade e se consolidando em novos modos de subjetivar. A partir do olhar da autora, observou-se uma posição do sujeito frente ao seu fantasma desde uma cultura que demonstra uma fragilidade da função paterna e que, assim, o convoca a outras formas de gozo. Percebe-se uma vacilação do sujeito a lidar com o mal-estar e com a falta característica da condição humana, buscando, então, refugiar-se aquém de uma posição desejante, excluindo-se de fazer um confronto com o trágico característico dessa posição. A esse modo de subjetivar a autora denomina Morbidez. Assim, a presente pesquisa trabalha sobre a idéia de Morbidez, designando a este termo um outro significado, que não o usual pela Língua Portuguesa, contextualizado nos processos de subjetivação característicos da contemporaneidade. Buscou-se realizar esta tese a partir da argumentação teórica conceitual desde, principalmente, a psicanálise de Freud e Lacan que visa dar estilo e forma a essa idéia. Trata-se, então, de pensar a Morbidez como uma vacilação a transpor a linha que inscreve o sujeito no trágico da existência humana, uma posição fantasmática frente ao Outro primordial que coloca o sujeito no lugar de objeto e determina o seu desejo. Para tanto, os conceitos de trágico, Outro, gozo e pulsão foram fundamentais para essa formulação. A Morbidez por si não existe, ela se apresenta e se constitui de um modo singular em cada sujeito. Realiza-se articulada sempre aos sintomas que o sujeito produz. Portanto, para analisar essas questões, o trabalho se desenvolveu junto ao estudo de um caso de Morbidez na Obesidade e Obesidade Mórbida. Assim, no segundo momento desta pesquisa se analisou o trabalho da pulsão e do gozo desde o caso mencionado e, para finalizar, realizou-se um diálogo entre o trágico e a psicanálise, já discutido na primeira parte, percorrendo, principalmente, a tragédia de Antígona e de Hamlet pelo olhar de Lacan para efetuar o trabalho de análise. O que interessa à problematização da idéia de Morbidez é a lógica que a constitui e sua relação com o trágico no que diz respeito à ética do desejo. É a ética da psicanálise pautada pelo desejo que mais interessa a essa discussão.

Page generated in 0.0497 seconds