Per estudiar la influència de la dosi d'irradiació, la dosi cel·lular trasplantada i la manipulació ex vivo en l'empelt de cèl·lules hemopoètiques murines transduïdes amb retrovirus, grups de ratolins receptors C57BL/6J (CD45.2) varen ser irradiats (rang de dosis: 1-9 Gy d'ICT-irradiació corporal total-) i es varen trasplantar amb 0,5 ¥ 106 i 5 ¥ 106 cèl·lules del moll de l'os (MO) murines transduïdes amb vectors retrovírics que contenien el gen marcador EGFP o amb 0,5 ¥ 106 cèl·lules del MO no manipulades. En cada cas també es trasplantaren ratolins no irradiats. Les cèl·lules procedien de ratolins donants B6/SJL (CD45.1) tractats amb 5-FU. Es va analitzar l'empelt a curt (40 dies) i a llarg termini (22 setmanes) i l'expressió del transgen als teixits hemopoètics dels ratolins receptors. No es varen detectar cèl·lules del donant, ni a curt ni a llarg termini en els grups de ratolins no irradiats. No obstant, es va relacionar d'una manera lineal i dosi-depenent la irradiació amb l'empelt hemopoètic, tant a curt com a llarg termini. Independentment de la dosi d'irradiació rebuda i el nivell d'empelt aconseguit, es varen obtenir percentatges similars d'expressió del transgen en tots els grups d'animals trasplantats, suggerint que en aquests animals les respostes immunitàries contra les cèl·lules que expressaven EGFP eren absents o bé suficientment lleus com per no afectar la supervivència de les cèl·lules transduïdes en els receptors. A més, el fet que es mantingués l'elevat percentatge de cèl·lules transduïdes in vivo als 40 dies i a les 22 setmanes després del trasplantament (60,5 ± 15,7 %), indicava que probablement s'havien transduït cèl·lules mare (CMH) amb la mateixa capacitat repobladora que les CMH no transduïdes. El trasplantament de 10 vegades més cèl·lules transduïdes (5 ¥ 106 cèl·lules) o 0,5 ¥ 106 cèl·lules no transduïdes, resultà en uns nivells d'empelt significativament més elevats que quan es trasplantaren 0,5 ¥ 106 cèl·lules transduïdes, a totes les dosis d'ICT analitzades. Aquests resultats indiquen que l'ICT facilita l'empelt de cèl·lules transduïdes o no, de manera dosi depenent; que els ratolins empeltats amb cèl·lules EGFP+ probablement desenvolupen tolerància immunològica a les cèl·lules que expressen el transgen i que, augmentant el número de cèl·lules trasplantades i reduint la manipulació ex vivo necessària per la transducció de les CMH, es facilita l'empelt hemopoètic, un dels principals obstacles que limiten l'ús de teràpies gèniques amb CMH. / To investigate to which extent myeloablation, the graft size and ex vivo manipulation influence the engraftment of retrovirally transduced murine hematopoietic cells, groups of C57BL/6J (CD45.2) mice receiving total body irradiation (TBI) (1 - 9 Gy) or no irradiation were transplanted with either bone marrow (BM) cells transduced with a retroviral vector containing EGFP, at two cell doses, or with fresh BM cells from B6/SJL (CD45.1) congenic mice. Short (40 days) and long-term (five months) engraftment and transgene expression were measured by FACS analysis in the recipient mice. No donor cells were detected in the hematopoietic tissues of non-myeloablated mice, whereas in the irradiated animals, levels of engraftment correlated with the dose of TBI administered. Similar percentages of transgene expressing cells were found in the grafted hematopoietic cells of all groups of mice, regardless of the dose of TBI administered or the level of engraftment achieved, suggesting that the engrafted animals were probably tolerant to EGFP. Transplantation of a 10-fold higher dose of transduced cells or the same amount of fresh non-manipulated cells resulted in significantly higher levels of engraftment in all groups of mice, specially in those irradiated with less than 7 Gy of TBI. Our results indicate that TBI facilitates the engraftment of manipulated hematopoietic cells in a dose-dependent manner, that mice engrafted with EGFP+ hematopoietic cells probably acquire tolerance to EGFP, and that increasing the graft size and reducing the ex vivo manipulation required for retroviral gene transfer of hematopoietic cells also enhance their engrafting potential.

Objetivos: Los objetivos principales del estudio fueron: 1) Estudiar la estabilidad fisicoquímica, en condiciones de uso, de cuatro mezclas estandarizadas triple intratecales (TIT) de metotrexato, citarabina e hidrocortisona conservadas a temperatura ambiente y en refrigeración. 2) Evaluar la toxicidad de la administración de tratamiento triple intratecal estandarizado como profilaxis y tratamiento de la enfermedad leptomeníngea en pacientes adultos y pediátricos. Metodología: La estabilidad química de la muestra se midió por triplicado mediante cromatografía líquida de alta eficacia a las 0, 3, 6, 12 y 24 horas y 2, 4, 5, 6 y 7 días de las mezclas conservadas a temperatura ambiente y bajo refrigeración, se determinó también a esos tiempo el pH y la osmolaridad de las mezclas. La concentración de fármacos a tiempo 0 se definió como el 100% y se consideró que los fármacos eran estables químicamente si la concentración era igual o mayor al 90% de la inicial. Los valores de pH y osmolaridad aceptados como válidos fueron cercanos al rango fisiológico del líquido cefalorraquídeo, considerándose las mezclas triple intratecales estables si el rango de pH y osmolaridad era de 7–7,5 y de 280–310 mOsm/kg, respectivamente. La evaluación de la toxicidad se realizó de forma prospectiva en todos los pacientes adultos y pediátricos a los que se les administró quimioterapia TIT estandarizada para el tratamiento o la profilaxis de la enfermedad leptomeníngea en el Hospital Universitario Virgen de la Arrixaca desde el 1 de enero de 2013 hasta el 31 de Julio de 2014 (18 meses). Se realizó un seguimiento de todos los pacientes desde la administración de la primera TIT del estudio hasta el 31 de Julio de 2014, excepto exitus. Los eventos adversos fueron detectados por el médico responsable del paciente y registrados por el investigador principal. La definición y gradación de los eventos adversos se realizó según la escala CTCAE v.4.0. Conclusiones: 1) Las concentraciones de metotrexato sódico, citarabina e hidrocortisona fosfato sódico de las cuatro mezclas triple intratecales estandarizadas, conservadas a 25ºC y 2-8ºC no variaron más del 10% respecto a las concentraciones iniciales a ninguno de los tiempos de medida, considerándose estables químicamente durante, al menos, 7 días. La osmolaridad de las mezclas se mantuvo durante los 7 días de estudio, mientras que el pH se situó dentro de rango de estudio durante 5-7 días en las mezclas refrigeradas y 48-96 horas en las conservadas a temperatura ambiente, en función de la mezcla. 2) En los pacientes pediátricos, se ha observado toxicidad en el 56,1% de los pacientes y el 16,7% de las administraciones y en los pacientes adultos se ha observado toxicidad en el 70% de los pacientes y el 39,3% de las administraciones. La toxicidad mayoritaria en los pacientes pediátricos fue la emesis, seguida de cefalea y dolor lumbar y en los adultos la cefalea, seguido de la emesis y la aparición de vértigos. La mayoría de los eventos adversos detectados durante el periodo de estudio, en la población global, fueron de grado 1-2. La frecuencia de aparición de toxicidad grado 3 fue del 4,9% en pacientes pediátricos y 3,2% en adultos. No se detectaron reacciones adversas de grado 4-5. / The main objectives of the study were: 1) Study the physicochemical stability of four standard triple intrathecal (TIT) mixtures of methotrexate, cytarabine and hydrocortisone stored at room temperature and refrigerated. 2) Evaluate the toxicity of intrathecal administration of standard triple therapy for prophylaxis and treatment of leptomeningeal disease in adults and pediatric patients. Methodology: The chemical stability of the sample was measured in triplicate by high-performance liquid chromatography at 0, 3, 6, 12 and 24 hours and 2, 4, 5, 6 and 7 days preserving the samples at room temperature and under refrigeration, pH and osmolarity of the mixtures were also determined at such time. The drug concentration at time 0 was defined as 100% and the drugs were considered chemically stable if the concentration was equal or greater than 90% of the initial. The pH and osmolarity were accepted as valid close to the physiological range of cerebrospinal fluid, considered stable triple mixtures intrathecal if the range of pH and osmolality was 7-7,5 and 280-310 mOsm/ kg, respectively. The toxicity evaluation was performed prospectively in all adult and pediatric patients who were administered chemotherapy TIT standardized for the treatment or prophylaxis of leptomeningeal disease at the University Arrixaca Hospital from 1st of January 2013 to 31st of July 2014 (18 months). The monitoring of all patients was performed from the administration of the first TIT study until 31st of July 2014, except for death. Adverse events were detected by the attending physician and recorded by the principal investigator. The definition and grading of adverse events was performed according to CTCAE v.4.0 scale. Conclusions: 1) The concentrations of sodium methotrexate, cytarabine and hydrocortisone sodium phosphate of the four triple intrathecal standardized mixtures, preserved at 25 ° C and 2-8ºC did not vary more than 10% compared to the initial concentrations any of the measured times, considering chemically stable for at least 7 days. Osmolarity mixtures remained during the 7 day of the study, while the pH was within range study for 5-7 days in refrigerated mixtures and 48-96 hours in room temperature ones, depending on the mixture. 2) In pediatric patients, toxicity has been observed in 56,1% of patients and 16,7% of administrations while in adult patients toxicity has been observed in 70% of patients and 39,3 % of administrations. The major toxicity in pediatric patients was emesis, followed by headache and low back pain and in adults was headache, followed by the appearance of emesis and dizziness. Most adverse events detected during the study period, in the overall population, were grade 1-2. The frequency of grade 3 toxicity was 4.9% in pediatric patients and 3.2% in adults. No grade 4-5 adverse reactions were detected.

El cálculo de oxalato cálcico monohidrato (COM) papilar puede iniciarse en una calcificación subepitelial de la papila renal. La formación de hidroxiapatita en la capa epitelial papilar puede llegar a ser el nido del cálculo COM papilar. En este trabajo se estudian a 60 pacientes con litiasis de oxalato cálcico, 30 con COM papilar y 30 con oxalato cálcico dihidrato (COD). El potencial redox fue más alto en el grupo COM papilar que en el grupo COD, sugiriendo un déficit en antioxidantes debido a un incremento de estrés oxidativo. El calcio urinario fue significativamente más alto en el grupo COD, mientras que el oxalato urinario fue más alto en el grupo COM, sugiriendo un alto grado de injuria oxidativa en las células renales. La evaluación de las dietas mostraron que ambos grupos consumieron bajas cantidades de productos ricos en fitatos. De las enfermedades asociadas a urolitiasis, la prevalencia de úlcera gastroduodenal difiere significativamente, siendo mayor en el grupo COM y sugiere que las lesiones epiteliales son comunes entre las úlceras gastroduodenales y la litiasis COM papilar. La prevalencia de Diabetes Mellitus tipo 2 fue mayor significativamente en el grupo COD frente al grupo COM papilar. La exposición ocupacional a productos citotóxicos ocurren en 47% del COM papilar frente al 27% del grupo COD, pero sin diferencias estadísticamente significativas. El síndrome metabólico ocurre en 23% del grupo COD frente al 3% del grupo COM papilar. Estos hallazgos indican que el estrés oxidativo esta asociado con una injuria al tejido papilar y este sería el origen de las calcificaciones intrapapilares. La continuación de este proceso es debido a moduladores y/o deficiencias en inhibidores de la cristalización. La identificación y eliminación de las causas de injuria pueden prevenir episodios recurrentes en pacientes con cálculos COM papilar. / Calcium oxalate monohydrate (COM) papillary calculi can be initiated by subepithelial calcification of the renal papillae. Hydroxyapatite disruption of the papillary epithelial layer can become the nidus of a COM papillary calculus. This study evaluated the causes of papillary tissue calcifications in 60 patients with calcium oxalate lithiasis, 30 with COM papillary and 30 with calcium oxalate dihydrate (COD) calculi. Urinary redox potential was higher in the COM papillary than the COD group, suggesting that the former are more deficient in antioxidants due to increased oxidative stress. Urinary calcium was significantly higher in the COD group, whereas urinary oxalate was significantly higher in the COM group, suggesting a great degree of oxidative injury of renal cells.Evaluations of their diets showed that both groups consumed low amounts of phytate-rich products. Of diseases possibly associated with urolithiasis, the prevalence of gastroduodenal ulcer differed significantly, being higher in the COM group and suggesting that epithelial lesions are common to gastroduodenal ulcers and COM papillary renal stones. The prevalence of Diabetes Mellitus type 2 was higher significantly in the COD than the COM papillary group. Occupational exposure to cytotoxic products occurred in 47% of the COM and 27% of the COD group, but this difference was not statistically significant. Metabolic syndrome occurred in 23% of the COD and 3% of the COM papillary. These findings indicate that oxidative stress is associated with injury to papillary tissue and that this is the origin of intrapapillary calcifications. The continuation of this process is due to modulators and/or deficiencies in inhibitors of crystallization. Identifying and eliminating the causes of injury may prevent recurrent episodes in patients with papillary COM calculi.

The human body is an over-actuated multibody system, as each joint degree of freedom can be controlled by more than one muscle. Usually, optimization techniques are used to solve the muscle force sharing problem, that is, finding out how the resultant joint torque is shared among the muscles spanning that joint. The reduction of muscle force redundancy can be achieved in several ways. Although the strategy followed by the central nervous system (CNS) to activate the muscles is not completely clear, one of the most used hypotheses to overcome this redundancy is to consider that the CNS minimizes a physiological variable. In the first study presented in this thesis, the solution to the muscle force sharing problem was approached by minimizing the sum of squared normalized muscle forces. For this purpose, a weighted cost function was designed to evaluate which muscles were more penalized in a subject with anterior cruciate ligament (ACL) deficiency during walking. The results showed that the cost function that best fitted normalized electromyography signals with muscle activations did not treat all muscles equally. Another way to reduce muscle redundancy is using the idea that muscles are activated synergistically when performing a task. In the second study, a muscle synergy analysis was carried out to compare the muscle activation information at two levels: onset-offset activation patterns and muscle synergy components of a sample of 18 ACL-deficient subjects and a sample of 10 healthy subjects. Some differences were found at both levels, what suggests that ACL-deficient subjects alter the muscle activations of their injured leg to stabilize the joint. Finally, in the third study, muscle synergies were used in a two-step optimization method to predict physiologically consistent muscle and knee contact forces, while calibrating muscle parameters. In the outer level, muscle parameters were calibrated; while, in the inner level, muscle activations were calculated using the current muscle parameters. The results showed that a set of muscle parameters were able to reproduce knee contact forces with high accuracy when knee contact forces were used during the calibration process. This study shows the main differences when these forces are available for calibrating muscle parameters and when they are not. The most important differences in the muscle parameter calibration affected lateral muscles. Therefore, this fact suggests that trials where lateral muscles play a more important role should be used to obtain a better calibration when no contact forces are available. / El cos humà és un sistema multisòlid sobreactuat, ja que cada grau de llibertat pot estar controlat per més d’un múscul. Per resoldre el problema d’indeterminació en el càlcul de les forces musculars, es sol utilitzar un mètode d’optimització. Consisteix en distribuir els moments articulars resultants entre els diferents músculs que actuen a l’articulació, i per tant, estimar la força que aquests realitzen. La reducció de la indeterminació en el càlcul de les forces musculars es pot aconseguir de diferents maneres. Malgrat que l’estratègia que fa servir el sistema nerviós central (SNC) per activar els músculs no es coneix amb exactitud, una de les hipòtesis més utilitzades per solucionar la indeterminació és el fet de considerar que el SNC minimitza una variable fisiològica. El primer estudi presentat en aquesta tesi tractava de resoldre el problema del repartiment muscular minimitzant la suma de les forces musculars normalitzades al quadrat. Per a tal fi, es va utilitzar una funció de cost ponderada per avaluar quins músculs es penalitzen més en la marxa d’un subjecte amb el lligament creuat anterior trencat. Els resultats mostren que la funció de cost que millor aproximava les activacions musculars amb el senyal d’EMG mesurat no tractava tots els músculs per igual. Una altra manera de reduir la indeterminació en el càlcul de les forces muscular és utilitzar la idea que els músculs s’activen sinèrgicament quan l’ésser humà realitza un moviment. En el segon estudi, es presenta una anàlisi de les sinergies musculars que compara la informació de les activacions a dos nivells: en els patrons d’activació-desactivació i en els components de les sinergies musculars d’una mostra de 18 subjectes amb ruptura del lligament creuat i una mostra de 10 subjectes sans. Es van observar diferències als dos nivells, el qual suggereix que els subjectes amb ruptura al lligament creuat alteren les activacions musculars de la seva cama lesionada per tal d’estabilitzar l’articulació lesionada, en aquest cas el genoll. Per últim, en el tercer estudi, es van utilitzar les sinergies musculars junt amb un problema d’optimització de dues etapes per tal de predir les forces musculars i de contacte al genoll de manera fisiològicament consistent, alhora que es calibren els paràmetres musculars. En el nivell exterior de l’optimització, es calibren els paràmetres musculars, mentre que en el nivell interior, es calculen les activacions musculars amb els corresponents paràmetres musculars. Els resultats indiquen que un conjunt de paràmetres musculars pot predir les forces de contacte al genoll amb alta precisió quan es disposa de les forces experimentals de contacte al genoll durant el procés de calibratge. Aquest estudi presenta les diferències entre el cas en què s’utilitzen les forces experimentals de contacte al genoll per calibrar els paràmetres i quan no s’utilitzen. A més, suggereix que si s’utilitzessin captures biomecàniques de moviments on els músculs laterals tinguessin un rol més important que en la marxa, el calibratge dels paràmetres seria més acurat. Per tant, es podrien predir les forces de contacte al genoll amb més precisió quan no es disposa d’aquestes.

A la portada: Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya. INEFC Lleida / Als esports d'equip, hi ha una complexitat, encara no resolta, del control de l'estat dels jugadors: una pràctica habitual quan es quantifica l'entrenament és considerar només les càrregues prescrites pel cos tècnic i pressuposar l'estat en què "hauria" de trobar-se l'equip, sense tenir en compte l'efecte real sobre els jugadors. En aquest sentit, hi ha algunes publicacions que proposen diferents instruments per al seguiment de l'estat del jugador de bàsquet, però molt pocs es centren en l'estat metabòlic o intern. Considerem de capital importància optimitzar els mètodes de quantificació de l'entrenament en el bàsquet professional i disposar d'informació objectiva i fiable per ajustar les càrregues de treball individualment. En aquest sentit, el control de la resposta hormonal pot ser una eina vàlida per conèixer en quin estat es troba cada jugador. Aquesta tesi doctoral pretén aportar més informació sobre la resposta hormonal del jugador de bàsquet professional, abastant 4 temporades esportives consecutives (2007-2011), en un equip masculí que participa a la primera divisió espanyola (Lliga ACB) (n = 35; Edat: 27.0 ± 2.4 anys; Pes corporal: 93.7 ± 10.1 kg; Alçada: 195.7 ± 4.7 cm; IMC: 24.4 ± 1.2; % Greix: 14.0 ± 3.3%). La investigació s'ha estructurat en tres estudis diferenciats. Les variables dependents estudiades (marcadors hormonals) han estat: la testosterona total, el cortisol, la ràtio testosterona total-cortisol i la ràtio cortisol-testosterona total, i s'han relacionat amb: la freqüència d'entrenament, l'estat emocional (Profile of Mood State), la contribució individual en els partits, el resultat del partit, el percentatge de greix i els minuts jugats, entre d'altres. Tot s'ha tractat de forma global i agrupada per posicions de joc. Com a síntesi dels 3 estudis, la concentració i el percentatge de variació dels marcadors hormonals analitzats han presentat diferències significatives en relació a la majoria de les variables independents controlades. Els factors que més influencien en la resposta de la testosterona total, el cortisol, la ràtio testosterona total-cortisol i la ràtio cortisol-testosterona total en jugadors professionals de bàsquet són: el percentatge de greix, la posició de joc, el promig de minuts de joc per temporada, el nombre de partits jugats la setmana anterior i el moment de la temporada. D'altra banda, s'ha d'atendre al compromès estat metabòlic observat en els alers i els ala-pivots. Finalment, durant la temporada esportiva d'un equip professional de bàsquet, els marcadors hormonals estudiats descriuen un perfil molt similar, mostrant 3 fases diferenciades: la pretemporada, els primers 2/3 de temporada i l'últim 1/3 de la mateixa. Els valors més baixos de concentració i % de variació de testosterona total i de ràtio testosterona total-cortisol i els més alts de cortisol i de ràtio cortisol-testosterona total, així com la major freqüència de jugadors amb decrements de la ràtio testosterona total-cortisol superiors al -30%, es troben a final de temporada. / En los deportes de equipo, existe la complejidad, aún no resuelta, del control del estado de los jugadores: una práctica habitual cuando se cuantifica el entrenamiento, es considerar tan solo las cargas prescritas por el cuerpo técnico y presuponer el estado en que “debería” encontrarse el equipo, sin tener en cuenta el efecto real sobre los jugadores. En este sentido, existen algunas publicaciones que proponen diferentes instrumentos para el seguimiento del estado del jugador de baloncesto, pero muy pocos se centran en el estado metabólico o interno. Consideramos de capital importancia optimizar los métodos de cuantificación del entrenamiento en el baloncesto profesional y disponer de información objetiva y fiable para ajustar las cargas de trabajo individualmente. En este sentido, el control de la respuesta hormonal puede ser una herramienta válida para conocer en qué estado se encuentra cada jugador. Esta tesis doctoral pretende aportar más información sobre la respuesta hormonal del jugador de baloncesto profesional, abarcando 4 temporadas deportivas consecutivas (2007-2011), en un equipo masculino que participa en la primera división española (Liga ACB) (n=35; Edad: 27.0 ± 4.2 años; Peso corporal: 93.7 ± 10.1 kg; Altura: 195.7 ± 7.4 cm; IMC: 24.4 ± 1.2; % Graso: 14.0 ± 3.3 %). La investigación se ha estructurado en tres estudios diferenciados. Las variables dependientes estudiadas (marcadores hormonales) han sido: la testosterona total, el cortisol, la ratio testosterona total-cortisol y la ratio cortisol-testosterona total, y se han relacionado con: la frecuencia de entrenamiento, al estado emocional (Profile of Mood State), la contribución individual en los partidos, el resultado del partido, el porcentaje graso y los minutos jugados, entre otros. Todo ello, se ha tratado de forma global y agrupada por posiciones de juego. Como síntesis de los 3 estudios, la concentración y el porcentaje de variación de los marcadores hormonales analizados han presentado diferencias significativas en relación a la mayoría de las variables independientes controladas. Los factores que más influyen en la respuesta de la testosterona total, el cortisol, la ratio testosterona total-cortisol y la ratio cortisol-testosterona total en jugadores profesionales de baloncesto son: el porcentaje graso, la posición de juego, el promedio de minutos de juego por temporada, el número de partidos jugados la semana anterior y el momento de la temporada. Por otro lado, debe atenderse al comprometido estado metabólico observado en los aleros y los ala-pívots. Por último, a lo largo de la temporada deportiva de un equipo profesional de baloncesto, los marcadores hormonales estudiados describen un perfil muy similar, mostrando 3 fases diferenciadas: la pretemporada, los primeros 2/3 de temporada y el último 1/3 de la misma. Los valores más bajos de concentración y % de variación de testosterona total y de ratio testosterona total-cortisol y los más altos de cortisol y de ratio cortisol-testosterona total, así como la mayor frecuencia de jugadores con decrementos de la ratio testosterona total-cortisol superiores al -30%, se encuentran a final de temporada. / In team sports, monitoring the state of each player is complex: a common practice to quantify training is to consider only the training loads dictated by the technical staff and then to assume the state in which the team should find itself, without taking into account their real effect on players. In this regard, there are some papers that propose different instruments to monitor the state of the basketball player, but few of them focus on the metabolic or internal state. We consider that being able to optimize training quantification methods in elite basketball, and having objective and reliable information, is critical to adjusting training loads individually. Hence, monitoring the hormonal response may prove to be a useful tool to assess each player’s state. This doctoral thesis intends to contribute information on the hormonal response of the professional basketball player, over a period spanning four consecutive sport seasons (2007-2011), in a male team that participates in the Spanish first division (ACB League) (n=35; Age: 27.0 ± 4.2 years; Weight: 93.7 ± 10.1 kg; Height: 195.7 ± 7.4 cm; BMI: 24.4 ± 1.2; % Fat: 14.0 ± 3.3 %). The investigation has been structured into three different studies. The dependent variables (hormonal markers) studied: total testosterone, cortisol, total testosterone-cortisol ratio and cortisol-total testosterone ratio, and all have been related to training frequency, emotional state (Profile of Mood State), individual contribution in game, result of game, fat percentage and minutes played, among others. All this information has been treated globally and has been aggregated by player’s role. To summarize, the concentration and percentage of variation of the hormonal markers analyzed have showed significant differences in relation to the large majority of the independent variables studied. The most influential factors in total testosterone, cortisol, total testosterone-cortisol ratio and cortisol-total testosterone ratio response in professional basketball players are: fat percentage, role, average minutes played, previous week’s games played and phase of the season. On another note, attention should be paid to the compromised metabolic state observed in small forwards and power forwards. Finally, throughout a professional basketball team’s season, the hormonal markers studied describe a similar profile, showing three distinct phases: preseason, the first two-thirds of the season and the last third of the season. The lowest values, in concentration and percentage of variation of total testosterone and total testosterone-cortisol ratio, as well as the highest values of cortisol and cortisol-total testosterone ratio, along with the greater frequency of players with decreases of over -30% in total testosterone-cortisol ratio, are to be found at the end of the season.

D’aquestes hem escollit la glicoproteïna Zinc-α2 (ZAG) i el sistema activina A-folistatina donada la seva relació fora de la gestació amb el metabolisme glucídic. A més a més, degut al seu potencial paper sobre la resistència a la insulina i el metabolisme lipídic, que podrien afectar el desenvolupament antropomètric fetal. Per això, també hem valorat la contribució de la ZAG i el sistema activina A-folistatina en el creixement fetal. Per últim donat el dimorfisme sexual en el creixement fetal, hem volgut estudiar si el sexe pot influir en els nivells de multímers d’adiponectina afectant el creixement fetal. Hem pogut objectivar l’associació dels nivells circulants de ZAG amb un perfil metabòlic favorable en dones gestants, però la ZAG no ha demostrat ser una adipoquina útil com a marcador de la DMG. Els baixos nivells de ZAG detectats en sang del cordó umbilical i la seva relació amb l’edat gestacional, fan pensar que pot tenir un paper en el desenvolupament fetal. També hem observat que la folistatina circulant s’associa de forma inversa amb la resistència a la insulina durant la gestació i es troba disminuïda en les pacients amb DMG, el que suggereix la seva implicació potencial en la patogènesi de la DMG. A més a més, els nivells de folistatina materna s’associen de forma positiva amb paràmetres de creixement fetal i d’adipositat neonatal el que podria implicar un potencial paper de folistatina en el desenvolupament fetal. Per últim, els nivells dels multímers d’adiponectina del cordó umbilical s’associen amb la velocitat de creixement fetal i amb l’adipositat neonatal de forma diferent depenent del sexe del recent nascut. / En los últimos años existe un especial interés en conocer la contribución de algunas adipoquinas, producidas por el tejido adiposo y la placenta, a la fisiopatología de la Diabetes Mellitus Gestacional (DMG), dado su papel modulador en la resistencia a la insulina. En estos trabajos hemos estudiado el papel de alguna de estas nuevas proteínas en la fisiopatología de la DMG. Entre ellas, hemos escogido la glicoproteina Zinc-α2 (ZAG) y el sistema activina A-follistatina dada su relación fuera de la gestación con el metabolismo glucídico. Además, por su potencial papel sobre la resistencia a la insulina y el metabolismo lipídico podrían afectar al desarrollo antropométrico fetal. Por ello, también hemos valorado la contribución de ZAG y del sistema Activina A-Follistatina al crecimiento fetal. Por último dado el dimorfismo sexual en el crecimiento fetal hemos querido estudiar si el sexo puede influir en los niveles de los multímeros de adiponectina afectando al crecimiento fetal. Hemos podido objetivar la asociación de los niveles circulantes de ZAG con un perfil metabólico favorable en mujeres gestantes, pero ZAG no se ha mostrado una adipoquina útil como marcador de la DMG. Los bajos niveles de ZAG detectados en sangre de cordón y su relación con la edad gestacional, hacen pensar que puede tener un papel en el desarrollo fetal. También hemos observado que la folistatina circulante se asocia de forma inversa con la resistencia a la insulina en la gestación y se halla disminuida en las pacientes con DMG, lo que sugiere su implicación potencial en la patogénesis de la DMG. Además, los niveles de folistatina materna se asocian de forma positiva con parámetros de crecimiento fetal y adiposidad neonatal, lo que podría implicar un potencial papel de folistatina en el desarrollo fetal. Por último, los niveles de los multímeros de adiponectina en cordón umbilical se asocian con la velocidad de crecimiento fetal y la adiposidad neonatal de forma diferente dependiendo del sexo del recién nacido. / In recent years, there is growing interest in the potential involvement of some adipokines produced by adipose tissue and placenta in the pathophysiology of gestational diabetes, through its modulatory role in insulin resistance. In the studies included in this work, we have studied the role of some new adipokines in the pathogenesis of GDM. We have chosen Zinc α2-Glycoprotein (ZAG) and the activin A-follistatin system due to their implication in glucose metabolism out of pregnancy. Furthermore, through their role in insulin resistance and lipid metabolism may also modulate fetal anthropometric development. Therefore, we have also evaluated the contribution of ZAG and the activin A-follistatin system in fetal growth. Finally, given that fetal growth shows gender dimorphism, we decided to study whether umbilical adiponectin multimers were associated with sex differences in fetal growth. We have observed that maternal serum ZAG concentrations during pregnancy are associated with a healthier metabolic profile, but ZAG has not appeared as useful biomarker in GDM. In cord blood, ZAG levels are lower than in maternal serum and correlated with gestational age suggesting a role in fetal development. We have also described that serum follistatin concentrations are lower in GDM compared with normal pregnant women and negatively associated with insulin resistance, suggesting a potential role in GDM pathogenesis. Also, the maternal follistatin levels are associated with fetal growth and neonatal adiposity suggests a potential role in fetal development. And finally, we have reported that the association observed between adiponectin multimeric forms with fetal growth velocity and neonatal adiposity differs according to newborn sex.

En la presente Tesis Doctoral se realiza un estudio acerca de la composición y origen de la zona pelúcida de ovocitos de hámster. En este estudio se demuestra la existencia de cuatro glicoproteínas en su composición (ZP1, ZP2, ZP3 y ZP4) y se describe al ovocito como lugar exclusivo de síntesis de estas glicoproteínas. Además, se inicia un estudio desde el punto de vista evolutivo de la proteína ZP4 en roedores y concretamente en la subfamilia Murinae. / In this doctoral thesis, we analyzed the origin and the composition of hamster ZP. In this study we demonstrated that the hamster zona pellucida is formed by four glycoproteins (ZP1, ZP2, ZP3 y ZP4). The results of our study suggested that the expression of this glycoproteins is exclusively restricted to the oocyte. Finally, ZP4 was analyzed by means of a phylogenetic approach in the subfamily Murinae.

Serina/Treonina quinases a la sinapsi neuromuscular: Especialització de les isoformes de la proteïna quinasa CLes serina/treonina quinases són una família d'enzims abundants en molts tipus cel·lulars i essencials per a la transducció de senyals intracel·lulars. A la sinapsi neuromuscular, les serina/treonina quinases PKC i PKA estan implicades en mecanismes de modulació de la neurotransmissió tant en l'adult com en el desenvolupament postnatal contribuint als mecanismes de consolidació de connexions sinàptiques i també d'eliminació d'altres per a configurar els circuits neurals madurs. Conèixer els mecanismes que tenen lloc durant el procés d'eliminació sinàptica postnatal ajudarà a conèixer aquells que tenen lloc durant la pèrdua de sinapsis en malalties neurodegeneratives i en l'envelliment. En aquesta tesi es demostra la localització cel·lular a la sinapsi neuromuscular d'isoformes de la PKC i de subunitats de la PKA així com l'acoblament d'isoformes dependents de calci a la neurotransmissió en condicions de repòs i després de l'estimulació nerviosa i l'acció de la PKC  en el procés d'eliminació sinàptica. / Serine/treonine kinases at the neuromuscular junction: Specialization of the isoforms of the protein kinase CSerine/treonine kinases are an essential family of enzymes for the signal transduction in a diverse range of cell types. In the neuromuscular junction, the serine/treonine kinases PKC and PKA are involved in the control of transmitter release in the neuromuscular synapses from adult rats as well as in the postnatal development contributing to consolidate of some synaptic connections and also to eliminate some others to configure the motoneuron circuits. To know the mechanisms that occur during the process of postnatal synaptic elimination will help to know those that take place during the progressive synapse loss that occurs during ageing and in certain neurodenerative diseases. This work demonstrates the cellular localization of the isoforms of the PKC and subunits of the PKA at the neuromuscular synapse. Also, describes the cellular localization of calcium-dependent PKC isoforms associated with synaptic activity in the skeletal muscle and in the neuromuscular synapse of the adult rat under resting conditions and after stimulation. Moreover, it has been studied the action of the PKC  in the process of synaptic elimination.

L'urani empobrit s'ha utilitzat durant dècades en l'àmbit de la medicina i també ha tingut aplicacions industrials, però no ha estat fins a l'ús militar, en els conflictes del Golf i dels Balcans, que la població s'ha preocupat sobre les possibles conseqüències d'aquesta exposició.La preocupació originada pels problemes de salut que podrien patir les poblacions que es troben en les zones de conflicte en què s'ha emprat munició amb urani empobrit ha plantejat en l'àmbit de la salut ambiental molts interrogants importants.D'altra banda, l'estrès és una resposta altament individualitzada a un repte extern o intern. És evident que la humanitat pot estar exposada a diferents tipus d'estrès, i una situació on es fa especialment evident l'estrès és un conflicte bèl·lic.Com que tant els canvis neurocomportamentals i fisiològics com les alteracions bioquímiques es donen com a resposta a l'estrès, l'exposició concurrent a urani i estrès es podria manifestar com una interacció, per que n'augmenti o en modifiqui els efectes.L'objectiu d'aquest treball és avaluar els efectes de l'exposició a l'urani (UAD) sobre la reproducció i la conducta, així com la influència que l'estrès pot exercir en aquesta exposició.De forma generalitzada, no s'observen variacions en els tests d'aprenentatge realitzats a mascles exposats a UAD, ni en funció de les dosis administrades ni per l'estrès.En aquest estudi s'observa que l'exposició oral a UAD de manera crònica produeix alteracions en la morfologia i la producció d'esperma, així com alteracions morfològiques progressives als túbuls seminífers dels testicles en funció de la dosi. D'altra banda l'administració de dosis elevades d' UAD produeix una important transformació angiomatosa al ronyó. En tots els teixits d'estudis, l' UAD ha provocat una alteració dels sistemes antioxidants.No s'observen, de forma global, diferències significatives en el nombre total d'implantacions, implantacions viables i no viables/ventrada. No obstant això, l' UAD provoca una disminució, no dependent de la dosi, del percentatge de femelles prenyades.En la descendència dels animals exposats a UAD, els diferents paràmetres de desenvolupament físic i neuromotor, així com d'aprenentatge, globalment no es veuen afectats. A més, l'estrès no modifica els resultats.Els resultats d'aquesta tesi doctoral mostren que l'exposició a UAD per via oral crònica en rates produeix signes de toxicitat en testicles, ronyó i cervell. L'estrès, per immobilització, aplicat conjuntament amb l' UAD a les dosis estudiades no en potencia els efectes. No obstant això, aquests resultats no comporten que l'estrès en general es pugui descartar com a factor potenciador del efectes de l'urani en altres dosis. / Depleted uranium has been used in medial and industrial applications for decades but only since its use in military conflicts in the Gulf and the Balkans has public concern been raised about potential health consequences from exposure to it.Moreover, uranium contamination becomes dispersed across the natural environment, thus entering the food chain. It means that for certain populations, the chemical toxic effects of uranium intake can be a matter of notable concern.On the other hand, stress is a highly individualized response of an organism to external or internal challenges. It is obvious that general population, as well as the military personnel are probably subjected to remarkable stressful events or experiences.It is also well known that neurobehavioral changes, together with physiological and biochemical alterations, are common response to stress. Taking into account that humans be potentially exposed to uranium, while they can be also concurrently subjected to stressful situations, the consequences could become apparent as an interaction,like an increase or a decrease of the effects.The main objective of the present study was to assess whether stress could enhance the potential adverse effects of uranium (UAD) on reproduction and behaviour.Neither UAD doses tested nor restraint stress induces alterations in the behavioural tests carried out in adult male rats exposed to uranium.The results of the current study suggest that chronic UAD exposure in males affects sperm production and morphology, as well as reveal dose related tubular and interstitial alterations of the testes. Moreover, histopathological examination of the kidneys revealed an angiomatose transformation in UAD-exposed animals.In brain, testes and kidneys, graded doses of UAD elicit depletion of the antioxidant defence system of the rat and induce oxidative stress.General data on pregnancy outcome measures show, neither in the number of total implants per litter nor in the number of viable and nonviable implants per litter significant differences among groups. However, UAD produced a significant (not dose-related) decrease in the pregnancy rate of treated rats.In the current study, restraint stress did not enhance the induced physical, neuromotor and behavioural changes in the offspring of UADexposed male rats.This doctoral thesis shows that oral UAD exposure in rats causes signs of toxicity in testes, kidneys and brain. The results of this investigation show that at the current UAD doses, restraint stress did not enhance the uranium-induced adverse effects in male rats. However, the influence of stress on these potential toxic effects cannot be discarded.

Objetivos : Comparar dos métodos de toma de la presión arterial (PA), el usual, esfigmomanómetro de mercurio y el registro continuo de medición de la PA durante 24 horas en hipertensos. Material y métodos: La PA se midió a los 3, 2, 1 mes previo a la colocación del Holter. Se definieron criterios de normalidad para el método clásico y el Holter. Variables de estudio: presión arterial sistólica y diastólica (PAS, PAD) diurna y nocturna, frecuencia cardiaca (FC), tipo de tratamiento. Conclusiones: La media de la PAS y PAD del Holter diurna y nocturna es inferior a la del método clásico. La media de la PA es poco fiable para predecir el perfil circadiano de la PA. Los criterios de control del Holter no están influenciados por el tratamiento. Las dos técnicas no son comparables. El ritmo circadiano de la PA no se modifica, independientemente del grado de PA que tengan durante la vigilia. / Aims: to compare measuring techniques of blood pressure (BP), the usual one, with mercury sphygmomanometer and the continuous register of BP during 24 hours (Holter system) in hypertensive patients.Materials and method: BP was measured at the 3,2 and 1 month previous to the Holter placement. Study variables: daytime and nighttimes measures of systolic BP (SBP) and diastolic BP (DBP), cardiac frequency (CF) and type of treatment.Conclusions: the daytime and nighttimes measures of SBP and DBP by Holter is lower than with the classical method. The measure of BP is of low reliability in order to predict circadian profile of BP. Control criteria of the Holter is not influenced by treatment. The two techniques are not comparable. Circadian rhythm of BP is not modified, independent of daytime BP degree.