Els objectius de la present tesi són els següents:· Objectiu 1: Té com a objectiu avaluar si el sistema Renina-angiotensina participa en els efectes beneficiosos del PC en un model experimental de trasplantament de fetge amb empelt de mida reduïda on hi intervenen tant la lesió per I/R com la regeneració hepàtica. · Objectiu 2: Té com a objectius avaluar si les MMPs estan implicades en el efectes protectors del PC en un model experimental de trasplantament de fetge amb empelt de mida reduïda i si estan regulades per la JNK.Primer estudi: En el primer estudi es va investigar si els bloquejadors de l'acció de l'angiotensina II ( l'antagonista del receptor 1 de la Ang II, l'antagonista del receptor 2 de la Ang II i l'inhibidor de l'enzim convertidor de l'angiotensina (ACE)) podien reduir la lesió hepàtica per isquèmia-reperfusió (I/R) i incrementar la regeneració hepàtica en el trasplantament hepàtic amb empelt de mida reduïda (ROLT), i si els efectes protectors del precondicionament hepàtic (PC) en el ROLT es podien explicar a través dels canvis en el nivells de Ang II. Els nostres resultats mostren que els empelts de mida reduïda generen Ang II després de ser sotmesos a un ROLT i que aquest fet està associat amb el increment de l'expressió de l'angiotensinogen i el ACE. A més, la inhibició de la Ang II no va demostrar que aquesta proteïna no participava en els efectes del PC. Tots els bloquejadors de l'acció de la Ang II van reduir la lesió hepàtica però cap d'ells va incrementar la regeneració hepàtica. L'antagonista del receptor de la Bradicinina (BK) va incrementar la regeneració hepàtica però no va reduir la lesió hepàtica en el ROLT. Finalment, la combinació de els bloquejadors de l'acció de la Ang II i de l'antagonista del receptor de la BK van reduir la lesió hepàtica i van incrementar la regeneració. Per tant, en conclusió, ja que bloquejadors de l'acció de la Ang II poden reduir la lesió hepàtica i que l'antagonista del receptor de la BK incrementa la regeneració hepàtica però cap d'ells pot tenir els dos efectes al mateix temps, seria d'interès clínic aplicar els dos components a l'hora en tractaments per reduir la fallada primària de l'empelt després d'un ROLT.Segon estudi: En aquest segon estudi es va estudiar la contribució de les metal·loproteïnases de matriu 2 i 9 (MMP2 i MMP9) als efectes protectors del PC en el ROLT. També es va investigar el paper de la c-Jun N-terminal cinasa (JNK) en aquests efectes i si aquesta proteïna regula la MMP2 en aquestes condicions.Els nostres resultats mostren que la MMP2, però no la MMP9, està involucrada en els efectes protectors del PC en el ROLT. La MMP2 va reduir la lesió hepàtica i va incrementar la regeneració del fetge. A més, la inhibició de la MMP2 va resultar una reducció dràstica de la supervivència dels animals després del ROLT. La inhibició de la JNK en el grup on s'aplicava el PC abans del ROLT, va disminuir la lesió hepàtica i va incrementar la regeneració. També es va observar que la JNK va induir la expressió i activitat de la MMP2 en el PC. Per altra banda, també es va observar que l'òxid nítric (NO) era responsable de la inducció de la JNK en el PC. Els nostres resultats obren noves possibilitats per a tractaments encaminats a reduir la fallada primària de l'empelt després del ROLT. / "New Therapeutic Targets in Reduced-size Liver Regeneration"TEXT:In the first study, we examined whether Ang II blockers could reduce hepatic injury and improve regeneration in reduced-size orthotopic liver transplantation (ROLT) and whether the beneficial effects of ischemic preconditioning (PC) in ROLT could be explained by changes in Ang II. We show that small liver grafts generate Ang II after ROLT and that this is associated with increased angiotensinogen and ACE mRNA expression. Furthermore, inhibition of Ang II does not contribute to PC-induced protection in ROLT. All Ang II blockers reduced hepatic injury but none of them promoted liver regeneration. Bradykinin (BK) receptor antagonist improved liver regeneration but did not reduce hepatic injury in ROLT. Finally, the combination of Ang II blockers and BK receptor antagonist in ROLT reduced hepatic injury and improved liver regeneration. In conclusion, although Ang II blockers can reduce hepatic I/R injury and BK receptor antagonist can promote liver regeneration, neither confers both benefits at the same time. Consequently, it may be of clinical interest to apply both treatments simultaneously. In the second study, we studied the contribution of matrix metalloproteinase 2 (MMP2) and matrix metalloproteinase 9 (MMP9) to the beneficial effects of PC in ROLT. We also examined the role of c-Jun N-terminal kinase (JNK) and whether it regulates MMP2 in these conditions. We found MMP2, but notMMP9, is involved in the beneficial effects of PC in ROLT. MMP2 reduced hepatic injury and enhanced liver regeneration. Moreover, inhibition of MMP2 in PC reduced animal survival after transplantation. JNK inhibition in the PC group decreased hepatic injury and enhanced liver regeneration. Furthermore, JNK upregulated MMP2 in PC. In addition, we showed that Tissue inhibitors of matrix metalloproteinases 2 (TIMP2) was also upregulated in PC and that JNK modulation also altered its levels in ROLT and PC. Our results open up new possibilities for therapeutic treatments to reduce I/R injury and increase liver regeneration after ROLT which are the main limitations in living-donor transplantation.

OBJETIVOS:Conocer la epidemiología global de los familiares consanguíneos del foco balear de la Polineuropatía amiloidótica familiar (PAF) y en especial de los portadores asintomáticos.MATERIAL Y MÉTODOS:Estudio descriptivo desde principios del año 1986 hasta diciembre del 2006 de familiares consanguíneos asintomáticos del foco balear de la PAF, en los que se ha realizado la investigación molecular (proteómica y genómica).Se incluyen 50 familias de las 55 existentes (5 rehusaron el estudio). Recogida de datos a través del protocolo denominado "consejo genético integral" que consiste en obtener información sintetizada a través de la entrevista con el paciente, árbol genealógico familiar y selección de pacientes para la investigación molecular proteómica (marcador bioquímico: TTRMet30) por técnica ELISA con anticuerpos monoclonales específicos y genómica (detección de la mutación TTRVal30Met) por técnica de PCR.RESULTADOS:Se ha realizado el estudio a 307 familiares consanguíneos: 56 ascendientes (18%), 91 colaterales (30%) y 160 descendientes (52%), entre los que se han detectado 125 portadores asintomáticos (41%):17 ascendientes, 29 colaterales y 79 descendientes. Del total de portadores, el 52% fueron mujeres.Todos ellos han presentado la mutación TTRVal30Met y han sido heterocigotos. Según el antecedente de PAF en los probandos de las 50 familias estudiadas un 40% fueron familiares frente a un 60% aislados.El origen de la mutación ha sido paterno en el 46% de los portadores, materno en el 32% y desconocido en el 22%. De los 125 portadores: 40 tenian el padre afecto de PAF, 24 la madre, 18 el padre portador, 16 la madre portadora y en 27 el origen fue desconocido. Se practicó el rastreo por décadas predominando la 2º,3º y 4º décadas. La edad media de los portadores fue 35,3± 1,9 (1-87), mediana 31. Fallecieron durante el estudio 11 portadores (8,8%). La edad media fue 73,1± 5,3 (36-91), mediana 76. Entre la 7ª y la 10ª décadas se encuentran el 90% de los fallecidos. La incidencia ha sido de 11,98 portadores por 100.000 habitantes y la prevalencia de 11,38 portadores por 100.000 habitantes.Fueron portadores el 64% de los hijos de progenitores con PAF y el 48% de los hijos de progenitores portadores. En el 47,9% de progenitores con PAF y en el 35,7% de progenitores portadores el 100% de sus hijos fueron portadores. De los 125 portadores 29 desarrollaron PAF (23%). El inicio clásico de la enfermedad se observó en el 69%. La edad media fue 39,7± 3,3 (20-76), mediana 33. La anticipación en la edad de inicio fue positiva en el 77%. Se realizó trasplante hepático (TXH) en 22 pacientes (75%). Falleció 1 paciente. La supervivencia estimada fue 95%. El intervalo de edad desde el inicio de la PAF hasta el trasplante fue entre 1 y 3 años en 20 pacientes. El trasplante hepático dominó (DTXH) se realizó en 17 pacientes (77%).DISCUSIÓN:El 40% de familiares rechazó la investigación molecular. Es llamativo el predominio de casos aislados (60%). La variante TTRMet30 suele presentar un curso clínico menos agresivo en los pacientes respecto a otras variantes amiloidogénicas menos frecuentes y por otra parte el trasplante hepático es más agradecido. Hasta la fecha sólo se ha detectado la variante TTRMet30, aunque en el futuro es posible la aparición de nuevas variantes en el foco balear. CONCLUSIONES:La prevalencia de portadores en el foco balear fue de 11,38 por 100.000 habitantes. Todos ellos han presentado la mutación TTRVal30Met y han sido heterocigotos. De los 307 familiares consanguíneos rastreados se han detectado 125 portadores asintomáticos y han iniciado la PAF 29 (23%). La anticipación en la edad de inicio fue positiva en el 77%. Se ha realizado TXH en 22 pacientes (75%). El DTXH se practicó en el 77% de ellos. El intervalo entre la edad de inicio de la PAF y el TXH fue entre 1 y 3 años en el 91% de pacientes. La supervivencia fue 95%. Los resultados del TXH han sido mejores cuanto más temprana fue su realización. La PAF constituye un problema de salud pública en las Islas Baleares. / OBJECTIVES:To know the global epidemiology of blood relatives of the Balearic focus of Familial Amyliodotic Polyneurothapy (FAP) and especially in asymptomatic carriers.MATERIAL AND MÉTHODS:Descriptive study from the beginning of 1986 to December 2006 in asymptomatic blood relatives of the Balearic focus of FAP, on whom molecular research (proteomic and genomic) was performed.Fifty out of the 55 existing families were included (5 refused to take part in the study). Data collection by means of protocol called "integral genetic advice" that consists in obtaining synthesized information through interviewing the patient, family trees, and patient selection for the proteomic molecular research (biochemical marker: TTRMet30) by ELISA technique with specific monoclonal antibodies and genomic (detection of the TTRVal30Met mutation) by PCR technique.RESULTS:The study was performed on 307 blood relatives: 56 ancestors (18%), 91 collateral (30%) and 160 descendants (52%), among whom 125 asymptomatic carriers were detected (41%):17 ancestors, 29 collateral and 79 descendants. Fifty two percent of all the carriers were women.All presented the TTRVal30Met mutation and were heterocygotes. According to FAP clinical history in the probands of the 50 families studied 40% were familial and 60% isolated.The origin of the mutation was paternal in 46% of the carriers, maternal in 32% and unknown in 22%. Of the 125 carriers: in 40 the father was affected with FAP, in 24 the mother, in 18 the father was a carrier, in 16 the mother was a carrier and in 27 the origin was unknown. Tracking was carried out by decades with the 2nd, 3rd and 4th decades predominant. The mean age of the carriers was 35.3± 1.9 (1-87), median 31. Eleven carriers died during the study (8.8%). The mean age was 73.1± 5.3 (36-91), median 76. Ninety percent of the deceased died between the 7th and 10th decades. The incidence was 11.98 carriers for 100,000 inhabitants and the prevalence of 11.38 carriers for 100,000 inhabitants.Sixty four percent of the children of progenitors with FAP were carriers and 48% of the children of progenitor carriers. In 47.9% of progenitors with FAP and in 35.7% of the progenitor carriers 100% of their children were carriers. Twenty nine of the 125 carriers developed FAP (23%). The classic age-at-onset was observed in 69%. The mean age was 39.7± 3.3 (20-76), median 33. The anticipation of age-at-onset was positive in 77%. Liver transplantation (LT) was performed on 22 patients (75%). One patient died. Estimated survival was 95%. The period between the start of FAP and the transplant was between 1 and 3 years in 20 patients. Domino liver transplantation (DLT) was performed on 17 patients (77%).DISCUSSION:40% of relatives rejected molecular research. The predominance of isolated cases (60%) is noteworthy. The TTRMet30 variant normally presents a less aggressive clinical course in patients with respect to other less frequent amyloidogenic variants and in any case hand liver transplant is more appreciated. Up until now only the TTRMet30 variant has been detected, although in the future the appearance of new variants in the balearic focus is possible. CONCLUSIONS:The prevalence of carriers in the balearic focus was 11.38 for 100,000 inhabitants. All presented the TTRVal30Met mutation and were heterocygotes. Of the 307 blooded relatives tracked 125 asymptomatic carriers were detected and 29 started FAP (23%). The anticipation of age-at-onset was positive in 77%. LT was performed on 22 patients (75%). DLT was practised on 77% of them. The period between the starting of FAP and the LT was between 1 and 3 years in 91% of patients. Survival was 95%. The results of LT were better the earlier it was performed. FAP constitutes a public health problem in the Balearic Islands.

La Hipertensió Arterial (HTA) és la principal causa de malaltia i mortalitat en el món. La seva capacitat lesiva ve mitjançada principalment a través de la lesió vascular ateroscleròtica. Aquesta lesió s'inicia amb una disfunció endotelial, afavorida per la HTA a més d'altres factors de risc vascular. La disfunció de les cèl·lules endotelials és el pas previ al desenvolupament de la placa ateroscleròtica. En la HTA refractària en concret, el remodelatge vascular i cardíac es relaciona encara més intensament amb aquesta disfunció endotelial, i els malalts que la pateixen són subjectes amb un risc més elevat de patir complicacions cardiovasculars. D'altra banda, les cèl·lules endotelials madures tenen un baix potencial proliferatiu. Ara se sap que les cèl·lules progenitores endotelials (CPE) són fonamentals en la formació de nous capil·lars i en la reparació dels vasos danyats. A més de reflectir la integritat i l'homeòstasi vascular, les CPE han mostrat tenir un valor pronòstic quant a la possibilitat de patir complicacions cardiovasculars. De manera semblant, s'ha observat una correlació inversa entre el número i funció de les CPE i els diversos factors de risc cardiovascular. Així, la diabetis, la dislipèmia, el tabaquisme, el sedentarisme, la hiperhomocisteïnèmia o la insuficiència renal, s'han relacionat amb una reducció en el número i funció de les CPE. En el cas de la HTA, s'ha observat una associació amb una disminució de la capacitat migratòria de les CPE en malalts coronaris. No obstant, no s'ha demostrat una correlació inversa amb el número de CPE. Creiem que seria lògic que hi hagués una reducció també en el número de CPE en els malalts amb HTA, si bé això podria dependre del grau de severitat de la mateixa. Per això, en la present Tesi Doctoral es pretén demostrar si en malalts amb HTA refractària, i per tant de grau sever, hi ha una reducció en els nivells circulants de CPE i després de cultiu, si això es tradueix en una pitjor funció endotelial i per tant les CPE serien d'utilitat per determinar el risc d'aquests malalts, i si en conseqüència aquests són individus susceptibles d'un abordatge terapèutic diferent. Per això en una primera part es va estudiar el número de CPE i la seva proliferació després de cultiu en un grup de 39 malalts amb HTA refractària confirmada per monitoratge ambulatori de pressió arterial de 24h (MAPA), comparant-ho amb un grup de 30 voluntaris sans normotensos. A partir de cèl·lules mononuclears aïllades de sang perifèrica amb centrifugació per gradient de densitat, es van identificar les CPE mitjançant citometria de flux, i per determinar el seu fenotip es va utilitzar tècniques d'immunohistoquímica, considerant CPE aquelles que eren positives pel triple marcatge immunoquímic CD34, CD133 i CD45. En una segona part, en 29 d'aquests malalts amb HTA refractària es va mesurar la capacitat de vasodilatació endoteli-dependent mitjançant pletismografia d'oclusió venosa i es va analitzar quins factors es correlacionaven amb la mateixa en aquesta població. D'altra banda, en els malalts es va realitzar també mesura de pressió arterial clínica, analítica en sang i orina, estudi de marcadors inflamatoris i ecocardiografia, així com determinació de paràmetres antropomètrics i demogràfics i avaluació dels factors de risc cardiovascular clàssics. D'acord amb això, en la present Tesi Doctoral es demostra la disminució de CPE circulants en malalts amb HTA refractària respecte a voluntaris sans normotensos, amb independència d'altres factors (31 [7; 56] vs. 51 [30; 82] CPE/105MN; p=0.014) i de la seva proliferació en cultiu (96 [12; 248] vs. 518 [320; 715] CPE/camp; p<0.001). A la vegada, es demostra que un menor número de CPE circulants es relaciona de forma independent amb una pitjor vasodilatació endoteli-dependent (p=0.027), com també s'hi relacionen els nivells elevats d'homocisteïna plasmàtica (p=0.004). / Hypertension is the main responsible for worldwide morbidity and mortality. Its associated damage is produced through the atherosclerotic vascular lesion. Such a lesion starts with endothelial dysfunction, favoured by hypertension asides other vascular risk factors. Endothelial cell dysfunction is the initial step to the atherosclerotic plaque development. Vascular and cardiac remodelling is specially related to the endothelial dysfunction in patients with refractory hypertension and patients who suffer from refractory hypertension are more prone to suffer from adverse cardiovascular outcomes. On the other hand, mature endothelial cells have a low proliferative capacity. It is now known that endothelial progenitor cells (EPC) have a key role in capillary development and in damaged vessels repair. Besides reflecting the vascular integrity and homeostasis, EPC have demonstrated to have a prognostic value as for the occurrence of cardiovascular diseases. Similarly, an inverse relationship has been observed between EPC number and function and several cardiovascular risk factors. Thus, diabetes, dislipidemia, tobacco smoking habit, physical inactivity, hyperhomocysteinemia or renal dysfunction, have been related to a lower number and a poor function activity of EPC. It has been observed a clear relationship between a reduced migratory capacity of EPC and arterial hypertension in patients with coronary artery disease. However, an inverse relationship between peripheral EPC concentration and hypertension has not been demonstrated yet. We believe that patients with hypertension should also have a reduced circulating EPC levels, although this could be linked to the severity of the degree of hypertension. This Doctoral Thesis is aimed to explore if circulating EPC number and proliferation after culture are independently and significantly reduced in patients with refractory hypertension, mirroring a worst endothelial function and, as a consequence, showing that EPC could be a good risk biomarker for these patients. If it was the case, patients with refractory hypertension could be deserved a different therapeutic approach. Thus, we first analyzed the number of circulating EPC and after in vitro culture in 39 patients with refractory hypertension confirmed through 24h-ambulatory-blood pressure-monitoring (ABPM) in comparison to 30 healthy voluntaries. EPC were identified by flux cytometry from mononuclear cells isolated in peripheral blood by Ficoll density-gradient centrifugation. Immunohistochemistry was used to determine EPC phenotype, and EPC were considered when they were positive for CD34, CD133 and CD45. Furthermore, venous occlusion plethysmography was applied in 29 of these refractory hypertensives in order to measure their endothelium-dependent vasodilatation. Moreover, office blood pressure, blood and urine biochemistry, circulating inflammatory markers and echocardiography were also assessed in these patients, as well as anthropometric and demographic parameters and classical cardiovascular risk factors. According to that, this Doctoral Thesis demonstrates a lower circulating EPC number in patients with refractory hypertension in comparison with healthy normotensives, independently of other factors (31 [7; 56] vs. 51 [30; 82] CPE/105MN; p=0.014), as well as a reduced number of EPC after culture (96 [12; 248] vs. 518 [320; 715] CPE per field; p<0.001). Moreover, it is shown that a lower number of circulating EPC in these patients is independently related to a worst endothelium-dependent vasodilatation (p=0.027), similarly to what occurs as for high plasma homocysteine levels (p=0.004).

En esta tesis doctoral se evaluó la variación individual sobre la personalidad animal, empleando el pez cebra (Danio rerio), una especie modelo con aplicaciones en diversos campos de la investigación. Se utilizó la prueba de toma de riesgo en grupos para separar los individuos con patrones alternativos de respuestas y generar un programa de selección individual. Para ello estudiamos: (i) el efecto que la selección por personalidad tiene en la morfología (ii) la consistencia de la personalidad en el tiempo y a través de contextos y sus implicaciones en la flexibilidad de comportamientos y (iii) el efecto que la personalidad provoca en la fitness individual. Para el estudio del efecto que la selección por personalidad tiene en la morfología del individuo, se realizó un programa bidireccional de selección de líneas de familias empleando la prueba de toma de riesgo en grupos para separar los individuos con comportamientos extremos. Los resultados del incremento del porcentaje de individuos con la personalidad objeto de selección en cada una de las líneas demuestran el éxito del programa. Sin embargo los resultados también reflejan que las líneas responden de manera diferente a la selección. La línea R mostró un incremento significativo en el porcentaje de individuos en la generación 1(G1) comparado con la G0, y no mostró incrementos en G2 comparado con G1, por el contrario la línea P mostró un decrecimiento en G1 comparado con G0 y un incremento en G2 comparado con G1. Los datos de las variables morfológicas demuestran que la selección por personalidad selecciona a su vez por rasgos morfológicos. La línea P mostró un mayor diámetro de orbitas oculares que la línea R. Este resultado demuestra que los individuos con mayor disposición a explorar ambientes nuevos están equipados con adaptaciones morfológicas que le permiten una mejor evaluación del ambiente. Sin embargo la diferencia solo se observó en animales machos mostrando que la mejor visión esta asociada a la mayor disposición a explorar mostrada por los machos de D. rerio. Los resultados demuestran que D. rerio es consistente en el comportamiento en el tiempo y a través de contextos. Los resultados de la reprueba de toma de riesgo en grupos aplicada 10 meses después de la primera prueba demuestran que el 75% de los individuos de ambas conductas son consistentes en sus respuestas de comportamientos. Ambas líneas mostraron consistencia entre contextos, sin embargo mostraron diferencias en la fortaleza de la consistencia. La línea P mostró mayor consistencia que la línea R. Los datos reflejan diferencias en la respuesta a estímulos ambientales y formación de rutinas que demuestran la diferencia en flexibilidad de comportamientos en las líneas. La línea R mostró una mayor flexibilidad de comportamientos que la línea P mostrando que esta línea prospera mejor bajo fluctuaciones ambientales, en tanto la línea P muestra un mejor desempeño cuando las condiciones ambientales son estables. En cuanto al efecto de la personalidad en la fitness se realizó un estudio del éxito reproductivo de hembras y machos de la G1 del programa de selección. Los datos demuestran que la personalidad tiene un efecto en la dinámica reproductiva de D. rerio. Los datos de las variables reproductivas estudiadas demuestran que la línea P presenta mejores valores reproductivos que la línea R. Además, los resultados demuestran que la personalidad paterna tiene un efecto en la fitness mostrada por las crías en esta especie. En conclusión demostramos la importancia de incluir evaluaciones de la personalidad en los programas de selección realizados en acuicultura así como en otros estudios realizados habitualmente con pez cebra. / In this PhD thesis, zebra fish (Danio rerio), a well-established animal model used in the biological sciences, were used to evaluate individual variation in animal personality. The risk taking in groups assay was used to screen animals with different response patterns and to generate an individual selection program. For that purpose we studied: (i) the effect of personality selection on morpholo-gy, (ii) the consistency of personality over time and through contexts and their implications on phe-notypic plasticity and (iii) the effect of personality on individual fitness. To study the effect of personality selection on individual morphology, we performed a two-way (bidirectional) selection program for family lines using screening for risk taking in groups to identi-fy individuals at behavioural extremes. An increase in the percentage of individuals with each per-sonality in the respective selected lines highlighted the success of the program. However, results also showed that lines respond differently to selection. The R line showed a significant increase in the percentage of individuals in the generation 1(G1) compared to G0, and did not show any in-crease in G2 compared to G1 whereas in contrast P lines showed a decrease in G1 compared with G0 and an increase in G2 compared to G1. Morphometric data from each generation supported personality selection where the P line showed a greater ocular orbital diameter. This result suggests that proactive individuals may be equipped with morphological adaptations related to a better as-sessment of their environment. However, the difference was only observed in males suggesting that increased ocular precision may be associated with increased willingness to explore novel environ-ments in males of D. rerio. The results demonstrate that personality traits in D. rerio are consistent over time and across con-texts. The results of the repeated test of risk taking in groups applied 10 months after the initial test show that 75% of individuals are consistent in their behavioural responses. Both lines showed con-sistency across contexts; however they showed differences in the strength of consistency. The P line showed greater consistency than the R line. Data reflected differences in response to environmental stimuli and training routines that demonstrated differences in behavioural flexibility between the lines. Line R showed greater behavioural flexibility than line P, reinforcing the idea that these indi-viduals may thrive best under environmental fluctuations. In contrast line P showed better perfor-mance when environmental conditions were stable. As for the effect of personality on fitness, a study of reproductive success of males and females of the G1 generation was performed. Data showed that personality had an effect on the reproductive dynamics of D. rerio. Reproductive data demonstrated that P line individuals show better reproductive performance that the R line. Fur-thermore, the results show that paternal personality has an effect on the fitness reflected in the off-spring of this species. In conclusion we demonstrate the importance of including personality assessments in selection programs conducted in aquaculture as well as in other studies usually performed with zebra fish.

El Octodon degus es un roedor endémico de Chile que ha sido caracterizado como diurno tanto en su medio natural como en condiciones de laboratorio. Sin embargo, se ha descrito que algunos individuos invierten su actividad a nocturna cuando se les permite hacer ejercicio en una rueda giratoria instalada en su jaula. Esta tesis doctoral tiene como objetivos: entender este proceso de nocturnalismo, caracterizar los mecanismos circadianos implicados y definir el papel que juega el marcapasos central circadiano. Los resultados apuntan a que el nocturnalismo en los degus se basa en una respuesta termorreguladora de evitación temporal frente a altas temperaturas diurnas. Esta actividad nocturna la consiguen mediante encarrilamiento estable del reloj circadiano pero también mediante la inhibición de la actividad locomotora ante la presencia de luz (masking). Además, la secreción endógena de melatonina, o su administración exógena, como el propio marcapasos circadiano no parecen estar implicados en esta respuesta. / Octodon degus is an endemic Chilean rodent which has been characterized as diurnal in both natural habitat and laboratory conditions. However, a switch from diurnal to nocturnal activity has been described in some individuals when they are allowed to exercise in a wheel placed in their cage. The aims of this doctoral thesis are: understand this process of nocturnalism, characterize the circadian mechanisms involved in it and define the role of the circadian pacemaker. The results indicate that degus' nocturnalism is based on a thermorregulatory response of temporal avoidance against high diurnal temperature. This nocturnal activity is achieved by steady-entrainment of the central pacemaker but also by locomotor activity suppression induced by the presence of the light (masking). Moreover, both the endogenous secretion of melatonin, or its exogenous administration, and the circadian pacemaker seem not to be implicated in this response.

OBJECTIU: Determinar el rendiment diagnòstic de l'automesura de la pressió arterial domiciliària (AMPAd) en el diagnòstic de la hipertensió clínica aïllada (HCA) utilitzant un programa de tres dies de lectures.MATERIAL I MÈTODES: Es va incloure a cent noranta pacients diagnosticats recentment d'hipertensió lleugera-moderada no tractats, seleccionats consecutivament a 4 centres d'atenció primària de la ciutat de Barcelona. Cada pacient va realitzar lectures de AMPAd per triplicat pel matí i per la nit durant 3 dies consecutius, seguidament se'ls practicà una monitorització ambulatòria de la pressió arterial (MAPA) de 24 hores. El punt de tall de normalitat per a l'AMPAd i la MAPA diurna era de 135/85 mmHg.RESULTATS: Seixanta-tres pacients van ser diagnosticats d'HCA amb AMPAd (34.8 %; IC95%: 27.9-42.2) i 74 amb MAPA (41.6%; IC95%: 33.7-48.4). No es varen observar diferències estadísticament significatives entre els valors d'AMPAd i els de la MAPA diurna (137.4 [14.3]/82.1[8.3] mmHg vs 134.8 [11.3]/81.3[9.5] mmHg). Els paràmetres de rendiment diagnòstic de l'AMPAd van ser: S 50.0% (IC95%: 38.3-61.7), E 75.7% (IC95%: 66.3-83.2), VPP i VPN 58.7%(IC95%: 45.6-70.8) i 68.6% (IC95%: 59.4-76.7), respectivament, i CPP i CPN 2.05 i 0.66 respectivament.L'anàlisi mitjançant una corba ROC (receiver operating characteristic) dels diferents punts de tall de normalitat no va suposar l'obtenció de millores significatives en el rendiment diagnòstic de l'AMPAd.CONCLUSIONS: Un programa de 3 dies de lectures d'AMPAd en el diagnòstic de l'HCA ha obtingut una escasa precisió diagnòstica. La MAPA continúa sent la prova d'elecció en aquesta indicació. / OBJECTIVE: To determine the diagnostic performance of home blood pressure self-monitoring (hBPSM) in white-coat hypertension (WCH) using a 3-day reading program.MATERIAL and METHODS: One hundred and ninety non-treated patients recently diagnosed of mild-moderate hypertension, selected consecutively at 4 primary health-care centers in the city of Barcelona, were included. Each patient underwent morning and night hBPSM with readings in triplicate for 3 consecutive days, followed by 24-hour ambulatory blood pressure monitoring (ABPM). The normality cut-off point value for hBPSM and daytime ABPM was 135/85 mmHg.RESULTS: Sixty-three patients were diagnosed of WCH with hBPSM (34.8 %; CI95%: 27.9-42.2) and 74 with ABPM (41.6%; CI95%: 33.7-48.4). No statistically-significant differences were observed between hBPSM values and those of diurnal ABPM (137.4 [14.3]/82.1[8.3] mmHg vs 134.8 [11.3]/81.3[9.5] mmHg). hBPSM diagnostic performance parameters were: sensitivity 50.0% (CI95%: 38.3-61.7), specificity 75.7% (CI95%: 66.3-83.2), positive and negative predictive values 58.7%(CI95%: 45.6-70.8) and 68.6% (CI95%: 59.4-76.7), respectively, and positive and negative probability coefficients 2.05 and 0.66 respectively. Analysis of different normality cut-off points using a ROC curve (receiver operating characteristic) failed to produce significant improvement in the diagnostic performance of hBPSM.CONCLUSIONS: The diagnostic accuracy of a 3-day hBPSM reading program in WCH was poor. ABPM continues to be the test of choice for this indication.

INTRODUCCIÓN: La pubarquia precoz idiopática en niñas (aparición de vello púbico antes de los 8 años) se ha asociado a manifestaciones de síndrome metabólico en edad prepuberal (hiperinsulinismo, obesidad central y dislipemia), se ha relacionado con la secuencia: bajo peso al nacer, recuperación pondoestatural exagerada, desarrollo de pubarquia precoz y pubertad avanzada rápidamente progresiva y por último, se ha visto una mayor prevalencia de hiperandrogenismo ovárico (45%) en la edad adulta. La hipótesis de estudio fue que las mujeres con PP presentan manifestaciones comunes de hiperandrogenismo ovárico y síndrome metabólico en la edad adulta, siendo mayor la incidencia en las mujeres con antecedente de bajo peso al nacer y en las que no fueron tratadas con metformina en la adolescencia.METODOLOGÍA: Estudio retrospectivo, longitudinal (20 años) n= 20 mujeres (29,6 ± 3,3 años), diagnosticadas de pubarquia precoz idiopática entre 1980 y 1986, (se descartó la presencia de PP secundaria a hiperplasia suprarrenal congénita, síndrome de Cushing o tumores virilizantes) y seguidas analítica y ecográficamente hasta pasados 2 años de la menarquia, con una valoración en la edad adulta en la cual se realizó anamnesis, examen físico (peso, talla, IMC, cociente cintura/cadera), analítica (cociente neutrófilos/leucocitos, perfil lipídico, andrógenos, leptina y test de tolerancia oral a la glucosa), Ecografía pélvica (Doppler), Ecografía carotídea (Doppler) y densitometría ósea (DXA). Se realizó el estudio estadístico mediante SPSS, con significación estadística con p<0,05)RESULTADOS: 1) la prevalencia de hiperandrogenismo ovárico (criterios de Rótterdam) en las pacientes con PP fue del 35% y de síndrome metabólico del 20% (International Diabetes Federation). 2) La prevalencia de hiperandrogenismo ovárico fue mayor en la adolescencia que en la edad adulta (70% vs 35%). 3) La prevalencia de manifestaciones comunes al síndrome metabólico e hiperandrogenismo ovárico fue la siguiente: elevación del cociente neutrófilo/linfocito 70%, elevación de leptina y alteración en el metabolismo glucídico 45%, obesidad 40%, disfunción endotelial 35%, dislipemia 20% e hipertensión arterial 5%. 4) Las pacientes con pubarquia precoz presentaron mayor engrosamiento de la íntima carotídea en relación a un grupo control (n=16) de similares características con respecto a edad e IMC (0,51 ± 0,1 Vs 0,38 ± 0,07mm respectivamente) (p:0,005). 5) las pacientes con bajo peso (n=4) y peso adecuado al nacer al nacer (n=16) presentaron una prevalencia similar de hiperandrogenismo ovárico y síndrome metabólico. 6) Las pacientes que recibieron tratamiento con metformina y flutamida, iniciado durante la adolescencia y con una duración de 2 a 3 años, tuvieron una prevalencia de hiperandrogenismo ovárico menor que las pacientes que no lo tomaron (11% vs 64% respectivamente), no hubo diferencia en la prevalencia de síndrome metabólico (22% y 18%, respectivamente).CONCLUSIONES: Las pacientes con pubarquia precoz presentan alteraciones comunes al síndrome metabólico y al hiperandrogenismo ovárico en la edad adulta. Dichas alteraciones parecen ser independientes del peso al nacer, sin embargo se requiere una muestra de pacientes mayor para sacar conclusiones. El tratamiento con metformina y flutamida durante la adolescencia disminuye la incidencia de hiperandrogenismo ovárico en la edad adulta. Las pacientes con PP precisan un seguimiento clínico y analítico en la adolescencia y un control posterior en la edad adulta. / Background: Precocious pubarche in girls (PP, appearance of pubic hair before 8 yr) is associated with prepuberal hyperinsulinemia and dyslipemia, and with increased incidence of hyperinsulinemic ovarian hyperandrogenism -so called polycystic ovary syndrome (PCOS)-, at adolescence, which has been associated with endothelial dysfunction -specially with increased carotid intima-media thickness (IMT)-, and subsequent risk for cardiovascular disease and type 2 diabetes. 2) Aim and hypothesis: We hypothesized that young women with a history of PP show an increased prevalence of common manifestations for PCOS and metabolic syndrome (MS) (hyperglycaemia y/o hyperinsulinemia, dyslipemia, central adiposity, endothelial dysfunction and hypertension); PP patients small for gestational age (SGA) show a higher prevalence of PCOS and metabolic syndrome than those with adequate weight for gestational age (AGA); and women who received metformin and flutamide treatment at adolescence, have less prevalence of common manifestations of PCOS and MS at adulthood.3) Methods: A case-control study was conducted on 20 young women [age 29,6 &#61617; 3,3 yr; body mass index (BMI): 25,2 &#61617; 4,6] with a history of PP. In all cases, PP had been attributed to an amplified adrenarche, based on high circulating levels of dehydroepiandrosterona sulphate and/or androstenedione for chronological age at diagnosis. Endocrine-metabolic variables, body composition (by dual-energy X-ray absorptiometry), carotid IMT and ovarian morphology by transvaginal ultrasonography were assessed in all women.4) Results: 1) PP patients showed a 35% prevalence of PCOS (Rotterdam criteria) and a 20% prevalence of MS (International Diabetes Federation). 2) Prevalence of PCOS was higher at adolescence than at adulthood (70% vs 35%). 3) Prevalence of common manifestations for both pathologies was as follows: 45% insulin resistance and/or impaired glucose tolerance; 40% obesity, 35% endothelial dysfunction; 20% dyslipemia and 5% hypertension. 4) PP patients showed a higher carotid IMT in relation to a control group (n=16) of similar characteristics in terms of age and BMI (0,51 ± 0,1 and 0,38 ± 0,07mm, respectively) (p:0,005). 5) Patients SGA (n=4) and AGA (n=16) showed similar prevalence of PCOS and MS. 6) Patients who received metformin and flutamide treatment at adolescence (2-3 years), showed a lower prevalence of PCOS than patients who did not receive this treatment (11% and 64%, respectively), whereas the incidence of MS did not show a significant difference (22% and 18%, respectively).5) Conclusions: At adulthood, PP patients show alterations that are usually associated to MS and PCOS, independent of the weight at birth. Treatment with metformin and flutamide at adolescence decreases the incidence of PCOS at adulthood. PP patients require clinical and analytical follow-up during adolescence and a later control when they reach adulthood.

El rápido progreso mundial en manejo y genética en vacas lecheras de alta producción, ha culminado con un aumento de animales por rebaño. A pesar de este aumento, la fertilidad y la eficacia reproductiva de estos animales ha ido disminuyendo desde los años 80. El manejo también ha sufrido importantes cambios estos años, al igual que el ambiente donde se encuentran las vacas de alta producción. La temperatura de confort de vacas lecheras se encuentra entre 5 y 25ºC, y por este motivo se puede pensar que el estrés por calor no sólo se producirá en zonas tropicales, si no que se expande globalmente y tiene una gran importancia para la ganadería. %&/El objetivo de esta tesis es estudiar factores de manejo y ambientales que puedan afectar a la fertilidad y a perdidas fetales iniciales en vacas altamente productoras en el Noreste español. Los estudios se realizaron en la zona del Segriá y los datos meteorológicos se obtuvieron de una estación situada a menos de 6 km de las granjas.En el primer estudio realizado se determinó que el índice de temperatura-humedad (THI) es mejor predictor para las perdidas fetales iniciales que la temperatura sola. Además, el período de 21-30 días postinseminación se determinó como un período crítico para la gestación.En el segundo estudio, las vacas altamente productoras fueron las que presentaron mayor fertilidad, evidenciando que el efecto negativo de la producción lechera sobre la eficacia reproductiva tiene que ser revisado. En el tercer estudio, los efectos de manejo fueron de gran importancia para la fertilidad de rebaños lecheros: el número de ordeños, los inseminadores y el toro. Posiblemente cada granja tiene que revisar periódicamente los toros utilizados, y entrenar a los técnicos inseminadotes correctamente.En el cuarto estudio se demostró que factores ambientales alrededor del periodo de inseminación tienen gran efecto sobre la fertilidad. No se pudo demostrar si el THI era mejor predictor para la pérdida de fertilidad que la temperatura sola.Finalmente en el quinto estudio se puso de manifiesto algunos marcadores de riesgo para la disminución de la fertilidad en granjas lecheras de alta producción, como los quistes ováricos y la baja producción de leche.En conclusión, para poder aumentar la eficacia reproductiva de granjas lecheras altamente productoras es necesario llevar a cabo un control periódico de los datos de cada rebaño, y monitorizar correctamente los animales. Además, el ambiente y el manejo se deben mejorar en este tipo de animales si se quiere seguir aumentando la producción lechera como hasta ahora. / The rapid worldwide progress in management and genetics of dairy herds has culminated in an increase of milk production and number of animals per herd. But despite this rapid progress, reproductive performance and reproductive disorders of high producing dairy has suffered a dramatic decrease and increase, respectively, since the mid 1980's. Management practices have also suffered significant changes during the last decades besides an increase in milk production. The most comfortable temperatures for dairy cows ranged from 5 to 25ºC. Therefore, heat stress in not confined in tropical regions of the world and has a great impact on farm economy. The main objectives of this thesis were to study environmental and management factors that affect fertility and pregnancy losses in high producing dairy cattle in northeastern Spain, a country with a seasonal warm weather. The studies were performed in high producing dairy herds in Lleida. Climatic data were obtained from a meteorological station located less than 6 km from the herds and management data were recorded in each herd.In the first study results indicated that temperature humidity index during the periimplantational period and warm season were a risk factor for pregnancy losses.In the second, cows that get pregnant before 90 days postpartum were those who produce more milk on 50 days postpartum. Management practices of these herds offset the negative effects of milk production.In the third, management practices demonstrated to be an important factor for conception rate. Three times per day milking, inseminating bull and AI technician were a risk factors for infertility.In the fourth, environment proved to be directly affecting conception rate especially around AI period.In the fifth, monthly summary records provide risk markers for fertility: low milk production and ovarian cysts.In conclusion, to increase reproductive performance of high producing dairy herds, it is necessary to monitor their status periodically. Moreover, management and environmental factors of dairy herds have a great importance on economic success of high producing dairy farms.

La Leucoencefalopatia Megalencefàlica amb Quists subcorticals (MLC) és un tipus rar de leucodistròfia vacuolitzant de progressió lenta, que presenta com a principals característiques clíniques macrocefàlia acusada durant els primers anys de vida, deteriorament de les funcions motores, epilèpsia i retard mental de grau mig. L’any 2001 es va identificar el primer gen responsable de la malaltia en humans denominat MLC1, tot i que existien pacients de MLC que no presentaven mutacions en MLC1 ni lligació amb el seu locus. Això suggeria que hi havia com a mínim un altre gen involucrat en la malaltia. MLC1 codifica per una proteïna de membrana que porta el mateix nom que s’expressa en cèl•lules glials. La funció de MLC1 és desconeguda però estudis bioquímics van mostrar que mutacions en aquesta proteïna provoquen una reducció dels nivells de proteïna a la membrana i una forta retenció al reticle endoplasmàtic. L’objectiu general d’aquesta Tesi és avançar en la comprensió del possible mecanisme d’acció i la funció de la proteïna MLC1 i així aprofundir en el coneixement de la fisiopatologia de la malaltia. Per realitzar aquest objectiu es va seguir l’aproximació experimental d’identificar i analitzar l’interactoma de MLC1. Per poder validar interaccions entre proteïnes de membrana es va utilitzar el mètode PCA de Split-TEV. Es va observar que el mètode no presentava suficient especificitat i per això, es van realitzar una sèrie de modificacions en la tècnica per obtenir una nova variant de la metodologia amb alta sensibilitat i especificitat. Paral•lelament, es van realitzar estudis de genòmica i proteòmica que van permetre obtenir un llistat de proteïnes candidates a interaccionar amb MLC1. Es van seleccionar les proteïnes més interessants i es va validar la interacció amb MLC1 per coimmunolocalització en cultius primaris d’astròcits de rata i pel mètode de Split-TEV. Mitjançant col•laboracions del grup es va realitzar un estudi genètic dels candidats favorables a interaccionar amb MLC1 i així es va identificar a GlialCAM com a segon gen implicat en MLC. GlialCAM és una proteïna amb una estructura similar a les proteïnes d’adhesió que s’expressa en cèl•lules glials. Estudis del grup van descriure a GlialCAM com a subunitat β de MLC1 i subunitat auxiliar del canal de clorur ClC-2, ja que és capaç d’interaccionar i dirigir aquestes proteïnes a les zones de contacte entre cèl•lules i provocar canvis funcional en el canal. El descobriment de GlialCAM va fer focalitzar els objectius de la Tesi en l’estudi d’aquesta proteïna. Es van realitzar estudis d’estructura-funció de GlialCAM mitjançant la utilització de proteïnes quimèriques i la generació de delecions. Aquests estudis van identificar el domini extracel•lular de GlialCAM com a domini responsable de la interacció en cis i en trans de la proteïna. El domini citoplasmàtic es va relacionar amb la localització de la proteïna a les unions cel•lulars i finalment, es van identificar els primers aminoàcids del domini transmembrana de GlialCAM com els responsables dels canvis funcionals de ClC-2. També es van generar i caracteritzar els models knock-down tant de MLC1 com de GlialCAM en cultius primaris d’astròcits de rata. L’estudi d’aquests models i de complementacions dels models amb l’expressió de proteïnes humanes o diferents mutacions de MLC1 i GlialCAM, van permetre descriure GlialCAM com a xaperona necessària per la sortida del reticle endoplasmàtic i la localització de MLC1 a les unions astrocitàries. Estudis funcionals van permetre relacionar MLC1 amb l’activitat VRAC i el control del volum cel•lular i es va identificar com a proteïna responsable de l’aparició de vacuoles astrocitàries en els pacients de MLC. Finalment, es va observar que les mutacions en MLC1 eren capaces d’activar VRAC per se i causaven el defecte en trobar-se retingudes. La coexpressió de GlialCAM amb aquestes mutacions de MLC1 provocava una recuperació de la localització de MLC1 i una disminució del fenotip vacuolitzant astrocitari. Aquest resultat podria ser el principi d’una possible teràpia pels pacients amb MLC basada en l’augment de l’expressió en superfície de les variants mutants de MLC1. / Megalencephalic Leukoencephalopathy with subcortical Cysts (MLC) is a rare type of leukodystrophy characterized by early-onset macrocephaly and delayed-onset neurological deterioration. In 2001 MLC1 was identified as the first gen involved in 75% of human MLC patients. These results suggested that there was at least another gen involved in MLC pathogenesis. MLC1 is a membrane protein with an unknown function that is expressed in glial cells. Biochemical studies showed a decrease of surface expression and retention in the endoplasmatic reticulum in MLC1 mutations. The principal aim of this study is to advance in the knowledge of the MLC pathogenesis and the MLC1 function. To accomplish the study, the group performed the identification and analysis of the MLC1 interactome as experimental approach. The Split-TEV method was used to identify interactions between membrane proteins. However this method showed a low specificity and some modifications were developed to obtain a new variant of Split-TEV method with high sensibility and specificity. At the same time, using genomic and proteomic studies we identified a list of interaction proteins that were candidates to belong to the MLC1 interactome. The interaction candidates were validated by coimmunolocalization in astrocyte primary cultures and by Split-TEV method. A genetic study was performed with the most favourable candidates and GlialCAM was identified as the second gene involved in MLC disease. GlialCAM is a membrane protein with a similar structure to the adhesion proteins that is expressed in glial cells. Biochemical studies identified GlialCAM as a β subunit of MLC1 and as an auxiliary subunit of the ClC-2 chloride channel. The aim of this study was focused then to advance in the knowledge of the GlialCAM protein. We conducted structure-function studies using chimaeric proteins and GlialCAM deletions. These studies identified the extracellular domain of GlialCAM as the responsible domain of the cis and trans protein interaction. The citoplasmatic domain was related to the correct location of the protein in the cell-cell junctions, and the first aminoacids of the transmembrane domain were responsible for the functional changes in ClC-2. Finally, we developed and characterized MLC1 and GlialCAM knock-down models in astrocyte primary cultures. The study of these models and its complementation with MLC1 and GlialCAM human variants or/and MLC1 and GlialCAM mutant variants, identified a new function of GlialCAM as a chaperone needed for MLC1 endoplasmatic reticulum exit and correct localization in astrocytic junctions. Functional studies implicated MLC1 with the VRAC activation and cell volume regulation. Moreover the coexpression of MLC1 mutant variants with GlialCAM caused an increase of surface expression of MLC1 mutant variants and an activation of VRAC function. These results may be the beginning of a possible pharmacological strategy to obtain a therapy for MLC patients.

Les cèl·lules de leucèmia limfocítica crònica (LLC) en sang perifèrica presenten una resistència anòmala a la inducció d'apoptosi, i reben senyals del microentorn cel·lular que afavoreixen la seva supervivència. En un gran percentatge de malalts no s'aconsegueix controlar la malaltia amb les teràpies convencionals, i en molts altres apareixen recaigudes i resistències al tractament, sobretot degudes a alteracions en la via de p53. A més, la majoria de tractaments no són selectius per les cèl·lules tumorals, provocant problemes d'immunosupressió. Per tant, és necessari identificar nous agents amb toxicitat selectiva per les cèl·lules B malignes, que utilitzin mecanismes d'acció diferents als coneguts i que sobrepassin la via de p53.En aquesta tesi doctoral ens vam plantejar estudiar una de les vies de supervivència més alterades en càncer, i que ja havia demostrat que jugava un paper en la supervivència de les cèl·lules de LLC. Així, l'objectiu d'aquesta tesi ha estat caracteritzar la xarxa de PKC/PI3K/Akt, i els efectes de la seva inhibició en les cèl·lules de LLC.En primer lloc, hem comprovat que existeixen dues vies de senyalització convergents en les cèl·lules de LLC. La primera, dependent de PI3K, present de manera basal en les cèl·lules de LLC i activada per factors de supervivència com la IL-4 i el SDF-1alfa; i una segona, dependent de PKC, també present de manera basal en les cèl·lules de LLC i activada per PMA. En aquesta via, PKCbeta juga un paper important en la fosforilació i activació d'Akt.Hem comprovat com la inhibició de la via, amb inhibidors generals de PKC (Bis I), de PI3K, generals (LY294002 i wortmanina) o selectius de les isoformes de classe I, o d'Akt (Akti-1/2 i A-443654), indueix apoptosi en les cèl·lules de LLC. Aquesta inducció de mort cel·lular es dóna inclús en presència de senyals de supervivència (IL-4, SDF-1alfa, PMA) i en pacients amb delecions 17p o mutacions en p53. Això confirma que aquesta via juga un paper clau en la supervivència de les cèl·lules leucèmiques de LLC.A més, les cèl·lules B de LLC són més sensibles a la inhibició d'aquesta via que les cèl·lules T normals, i en alguns casos, inclús que les cèl·lules B normals (com en el cas del tractament amb Akt1-1/2). Aquesta "addició oncogènica" de les cèl·lules tumorals a la via de PI3K/Akt, ja s'ha descrit en altres càncers, on s'ha demostrat que les teràpies contra PI3K/Akt indueixen més mort cel·lular en les cèl·lules amb més activitat de la via, com són les cèl·lules tumorals. Així, una vegada més, comprovem que la via d'Akt és d'especial importància per aquestes cèl·lules leucèmiques, i que la seva inhibició és d'especial interès per aconseguir noves teràpies més selectives, que evitin els efectes secundaris immunosupressors.En conjunt, els resultats obtinguts en aquesta tesi doctoral aporten nous coneixements sobre les vies de supervivència i d'inducció d'apoptosi de les cèl·lules de LLC, i demostren que la inhibició de la via PKC/PI3K/Akt és una prometedora via d'intervenció terapèutica pel tractament de la LLC. / CLL cells from peripheral blood receive signals from the microenvironment that supports their survival and present an anomalous resistance to the induction of apoptosis. One of the survival pathways that have been described to contribute to CLL cells survival is PKC/PI3K/Akt pathway. A high number of patients are resistant to the current therapies, and most of the treatments are not selective for tumoral cells. Thus, new compounds with a different mechanism of action are needed. The main goal of this thesis has been to characterize the PKC/PI3K/Akt pathway, and the effects of its inhibition in CLL cells.First, we proved that CLL cells have two convergent signal transduction pathways to phosphorylate and activate Akt. The first pathway is PI3K-dependent and corresponds to the classical PI3K-Akt pathway described in most models. The second pathway depends on PKC&#946;, is independent of PI3K, and contributes to the basal-constitutive Akt activity present in B-CLL cells. By using general and specific PKC, PI3K and Akt inhibitors we confirmed that the inhibition of this pathway induces apoptosis in CLL cells. This apoptosis is observed even in the presence of survival pathways and in patients with alterations in p53. We found that B cells from CLL samples were more sensitive to the inhibition of this pathway than T cells from CLL samples, and B or T cells from healthy donors. Most of the current drugs induce apoptosis equally in both B and T cells, leading to immunosuppression. Thus, the differential effect of these inhibitors in B and T lymphocytes is of interest. In conclusion, the results presented in this thesis contribute to increase the knowledge on the survival pathways and the regulation of apoptosis in CLL cells, and suggest that inhibition of PKC/PI3K/Akt might be a new therapeutic option for CLL therapy.