Bances Candamo se sitúa en un punto de inflexión clave para la historia de la literatura y del teatro, entre la poética barroca y la neoclásica. El análisis de la música en sus comedias permite observar desde una óptica privilegiada la evolución de algunos recursos acústicos que venían usándose en el Siglo de Oro y que a finales del siglo XVII han llegado a un punto de barroquismo hiperbólico que busca el colapso del oído. En las comedias de Bances vemos cómo se transforma lo heredado y cómo se anuncian nuevas inquietudes, sobre todo las provenientes de la corte del Rey Sol, que se implantarán definitivamente con Felipe V, pero que ya tuvieron antecedentes en esa década de regencia de María Luisa de Orleáns, primera esposa de Carlos II, época coincidente con el cargo de dramaturgo real de Bances Candamo. Esta tesis profundiza sobre la dramaturgia del postrer gran hombre de teatro del Siglo de Oro, autor además de la última preceptiva dramática áurea. Este discípulo de Calderón, que extrema el ingrediente musical tanto en cantidad como en recursos estéticos, es uno de los protagonistas de la controversia sobre la licitud de las comedias, y su Teatro de los teatros es un documento excepcional en este sentido. A partir de este tratado y de sus comedias, este estudio analiza la música vocal, la música instrumental y los bailes dramáticos desde un punto de vista totalmente original, hecho que permite revisar las categorías clásicas y arrojar luz sobre procedimientos poético-musicales en los que hasta ahora la crítica filológica y musicológica no había reparado, ni a propósito de Bances, ni a propósito de ningún otro dramaturgo del Siglo de Oro, a los que pueden aplicarse muchas de las propuestas de esta tesis. / Bances Candamo is to be found at a key inflection point for the history of literature and drama, between the baroque and the neoclassical poetry periods. The analysis of the music in his plays allows us to observe, from a privileged point of view, the evolution of some of the acoustic techniques that were being used during the Spanish Golden Age, and which by the end of the XVIIth Century had reached a point at which hyperbolic baroque style sought the collapse of the ear. In Bances' plays we can notice how the legacy is transformed and how the new concerns present themselves, especially those coming from the court of the Sun King, which will be permanently established during the kingdom of Philip V. It is important to note that these already had its antecedents during the regency of Marie Louise of Orléans, Charles II's first wife, coinciding with Bances Candamo's status as royal playwright. This doctoral thesis delves on the drama of the ultimate playwright of the Spanish Golden Age Theatre, also author of the last essay on dramatic theory. Being one of Calderón de la Barca's disciples, he takes the musical ingredient to the limit both in terms of quantity and of aesthetic means, and it is one of the main figures of the controversy over the morality of the theatre. His Teatro de los teatros is an outstanding piece of evidence on this respect. From this essay and his comedias, this thesis analyses the vocal music, the instrumental music and the dramatic dances from an innovative perspective, which allows us to revisit the classic categories and shed some light on the poetic-musical methods that had been forgotten by the philological and musicological criticism at this time, not concerning Bances nor any other playwright of the Spanish Golden Age to whom many aspects of this thesis apply.

La colección de cincuenta cuentos de Masuccio Salernitano, titulada Il Novellino y publicada póstumamente en Nápoles en 1476, representa una pieza clave de la cuentística italiana del Cuatrocientos que dejó huella en prosistas y dramaturgos de la España de los siglos XVI y XVII. La novella italiana, inaugurada por Boccaccio, evoluciona en cada una de las colecciones de cuentos, especialmente por lo que atañe al maro narrativo que las envuelve. Dentro de ese panorama destaca la obra del salernitano, pues ofrece un modelo novedoso que gozará de éxito, dentro y fuera de Italia, hasta la segunda mitad del siglo XVI, momento en que, por varios factores, empieza el declive editorial de la colección. En este sentido, los primeros capítulos de la tesis presentan al escritor salernitano y analizan Il Novellino teniendo en cuenta la historia y la fortuna del texto, la interpretación de Masuccio y la descripción/análisis del texto italiano. Más allá del ocaso, Il Novellino se deja oír fuera de las fronteras italianas, como es de ver en las imitaciones y adaptaciones francesas, inglesas y españolas. De la colección de cuentos de Masuccio no conservamos ninguna traducción al castellano, lo que ha llevado a formular algunas hipótesis sobre cómo pudo llegar la obra a la Península. Además de la circulación de la obra en italiano, también se contempla la posibilidad de que los cuentos de Masuccio llegaran a través de las adaptaciones teatrales que hicieron compañías itinerantes de la Commedia dell’Arte. Asimismo, la presente tesis ofrece pruebas sobre la posibilidad de que los cuentos del salernitano se leyeran a través de la antología de Francesco Sansovino, Cento novelle scelte, a cuyo análisis se dedica el tercer capítulo, pues fue acogida por varios ingenios áureos. Fuera por la vía que fuera, lo cierto es que el texto italiano se acogió en España de forma directa, como prueban lo ex-libris –a veces, de insignes lectores, como Hernando Colón o Diego Hurtado de Mendoza– en incunables y ediciones quinientistas conservadas en bibliotecas españolas. Por otro lado, escritores importantes de la literatura española de la Edad de Oro, como Alfonso de Valdés, Joan Timoneda, Mateo Alemán, María de Zayas o Lope de Vega, leyeron y adaptaron los cuentos del Salernitano para escribir sus obras. El cuarto capítulo ofrece una visión de conjunto sobre las influencias de Il Novellino en varios textos castellanos, ya sea en el teatro de Lope de Vega y Calderón de la Barca; en colecciones de cuentos, como las de Timoneda o Juan Pérez de Montalbán; en obras misceláneas como El cortesano de Luis Milán; y en novelas como el Lazarillo, el Guzmán de Alfarache o el Abencerraje. / Il Novellino by MasuccioSalernitano is a successfulcollection of fifty short stories published in Naples in 1476. Itsplots and literary motives were adapted in different European countries, such as France, England or Spain,throughout the 16th and 17thcenturies,. The first two chapters of this thesis focus on the writer and its work, and provide both the history of the text and the analysis of its structure. Il Novellinowas definitely an important source of inspiration for Spanish Golden Age prose and theaterwriters who adapted some of its tales. However, and since the Italian textwas not translated into Spanish, different hypotheses have been proposed about itscirculation in the Spanish Peninsula. The original Italiantextmight have circulated during 16th and 17th century Spain, but Il Novellino could have also been diffused through Commedia dell’Arteitinerant theatre companies or by means of Francesco Sansovino’snottoo well-studied anthology of novelle, Cento novellescelte, the significance of which is examined in depth in the third chapter of the thesis. In any case, andaccording to 15th and 16thcentury ex-librisin copies heldin Spanish libraries, there is no doubt that Il Novellino was read in Spain. Moreover, Il Novellinoinfluenced major Spanish Golden Age writers, such as Alfonso de Valdés, Joan Timoneda, Mateo Alemán, María de Zayas or Lope de Vega, who found inthe Italian text a source of inspiration. Chapter four offers an overview of the influence of Masuccio’s work in different Spanish texts, ranging from plays byLope de Vega or Calderon de la Barca, short-story collections likeEl patrañuelo by Timonedaor Sucesos y prodigios de amor by Juan Pérez de Montalbán, and prose fiction such as Lazarillo, Guzmán de Alfarache and Abencerraje.

DE LA TESIS:La tesis se centra en el estudio de la obra crítica de Enrique Díez-Canedo y Reixa (1879-1944), y como base del estudio se han empleado tanto los libros en que se compilaron sus críticas como los artículos aparecidos en diarios y revistas de ambos lados del Atlántico, mayoritariamente en la revista España y en los diarios El Sol, La Voz y La Nación, si bien la nómina de revistas y periódicos consultados supera el centenar.La tesis está estructurada en dos volúmenes. El volumen I se divide en cinco apartados. El primero, titulado "Aspectos preliminares", contiene una presentación, un estado de la cuestión y un contexto biográfico y cultural de la obra crítica de Enrique Díez-Canedo.El segundo apartado lo constituye el "Análisis del corpus de su obra crítica", que está subdividido en once capítulos, de cuyo contenido dan buena cuenta sus títulos: "Diarios y revistas en que colaboró", "Libros (Compilación de los artículos en volumen)", "Ideas sobre la Crítica", "El fenómeno teatral", "La poesía analizada por un poeta", "La prosa", "Reflexiones acerca de la traducción", "Díez-Canedo y la literatura hispanoamericana", "Díez-Canedo y la literatura catalana", "Sobre literaturas extranjeras" y "La vertiente paródica y burlesca en la obra periodística de Enrique Díez-Canedo" (donde se analiza sobre todo su colaboración en la sección titulada "La cena de las burlas", del periódico La Voz).El tercer apartado lo forma la "Lista cronológica de colaboraciones en la prensa", en la que se compilan 2.709 entradas críticas (con indicación de la fecha, el lugar de publicación, el título del artículo y una indicación orientativa sobre el tipo de artículo) y se señalan los criterios empleados y los porcentajes. Los apartados cuarto y quinto son, respectivamente, las conclusiones y una extensa bibliografía de y sobre Enrique Díez-Canedo.El segundo volumen de la tesis consta de cuatro secciones. En la primera se hace una recopilación de los artículos publicados por Diez-Canedo, mientras que en la segunda se hace lo propio con los textos de sus conferencias. El tercer apartado de este volumen incluye su "Antología malograda de la Revista de Occidente", y el cuarto y último apartado recopila un conjunto de cartas sumamente interesante, entre las que destacan el intercambio epistolar con Juan Ramón Jiménez.

El escritor vasco José María Salaverría, autor inscrito en el contexto de la Generación del 98, es un escritor no reeditado y prácticamente olvidado. El presente trabajo se ha propuesto analizar la totalidad de su obra literaria, formada por unos 65 libros, elaborar un inventario de sus colaboraciones en la prensa barcelonesa y madrileña, que abarcan un período comprendido desde 1904 a 1940 y presentar una edición antológica de los artículos periodísticos más destacables de su producción. El objetivo ha sido rescatar los textos más desconocidos del autor, actualizar la bibliografía existente sobre Salaverría y la Generación el 98, recoger todas las reseñas publicadas en vida del objeto de estudio, destacar los trabajos más relevantes de su trayectoria, enjuiciar en qué géneros y de qué modo pudo ser innovador, señalar sus limitaciones como intelectual y artista y documentar sus abundantes viajes, tareas no realizadas con exhaustividad hasta ahora. El análisis de la obra salaverriana se propuso poner en relación su producción literaria y periodística con cada uno de los movimientos estéticos que enjuicia en sus páginas (Realismo, Naturalismo, Vanguardias, Generación del 27), así como relacionar también su escritura con las ideologías y los acontecimientos históricos que se sucedieron durante su trayectoria literaria: crisis de Fin de Siglo y Desastre colonial, Regeneracionismo, Primera Guerra Mundial, maurismo, Aliadofilia y Germanofilia, crisis política de 1917, fin de la Restauración y advenimiento del Directorio militar, inicio de la Segunda República Española y Guerra Civil. Asimismo, el trabajo se propuso dilucidar cuál fue la relación de Salaverría con los principales intelectuales de su tiempo, documentando epistolarios, viajes en común y comentarios mutuos en la prensa nunca consignados: Unamuno, Baroja, Azorín, Maeztu, Ortega y Gasset, Araquistáin, Ricardo Baeza, Miquel dels Sants Oliver y Eugenio D’Ors, entre otros. Las hipótesis barajadas antes del proceso de redacción fueron: en primer lugar, que un alumbramiento de los textos desconocidos del autor, enterrados en publicaciones de principios del siglo XX, ampliaría considerablemente el espectro de temas a tratar y aportaría una mayor complejidad al análisis de su carácter. En segundo lugar, hacía falta demostrar la coetaneidad y coincidencias de Salaverría con la promoción de Miguel de Unamuno, Pío Baroja, Ramiro de Maeztu y José Martínez Ruiz, sin calificar al autor de “novecentista” u otros rótulos no acompañados de una justificación (Salaverría nació en 1873: Baroja en 1872 y Maeztu en 1874). En tercer lugar, poner de manifiesto el hecho de que Salaverría, al lado de Maeztu y Grandmontagne, era un eslabón que unía el Regeneracionismo finisecular con la derecha autoritaria de los años veinte. En cuarto lugar, Salaverría forjó una serie de iconos nacionalistas y creó un tipo de prosa propagandística que influyó sobre muchos escritores más jóvenes: Rafael Sánchez Mazas, Ernesto Giménez Caballero y Luys Santa Marina, avanzándose una década a los planteamientos corporativistas propios de la década de los años 20. En quinto lugar, señalar que el autor sacrificó toda veleidad estética para forjar un proyecto político ultranacionalista. Y por último, describir de qué modo intuyó el autor la utilidad de la prensa industrializada a la hora de divulgar un ideario político de confrontación. La estructura de la tesis comprende dos partes diferenciadas: el cuerpo del trabajo en que se analizan, reunidos por géneros, todos los libros de Salaverría y todos sus artículos en prensa y, en un apéndice con un CD como soporte, la antología con los 83 artículos escritos por Salaverría y nunca recogidos en forma de libro que completan el análisis. / José María Salaverría and Ipenza was a known polygraph in the generation of the 98 who was soon eclipsed by the great intellectual figures of his class: Unamuno, Azorin, Baroja, and Maeztu. His work is composed of about sixty books and a newspaper production volume which is comparable in quantity (but not in quality) to the one by his colleagues. The thesis consists of two parts. The first is an analysis of all the books published by the author sorted by thematic cycles. The second part is an appendix containing 83 articles never collected in book and have been exhumed from the three newspapers that contain large collections of texts author: ABC, La Vanguardia and El gráfico.

La tesi s'organitza segons dos eixos, l'un de caràcter general, i l'altre de caràcter aplicat. El primer és l'anàlisi de la funcionalitat narrativa del gènere de la màxima dins del gènere de la novel·la. El segon, l'estudi d'aquesta funcionalitat en la Recherche de Proust, obra escollida com a "cas" particular que obliga a reconsiderar les hipòtesis que ha formulat la teoria literària sobre el tema de les relacions entre els gèneres de la màxima i de la novel·la. El capítol 1 és un capítol introductori on es mostra la necessitat de l'estudi que s'emprèn en els capítol següents.El capítol 2 consisteix en una definició de la màxima a partir de la seva comparació amb les altres formes breus de la prosa com el pensament, l'aforisme o el proverbi , i conclou defensant una anàlisi narrativa de la màxima novel·lesca. Aquesta perspectiva qüestiona la importància de les propietats formals de la màxima i reivindica una aproximació al gènere que tingui com a punt de mira les seves propietats funcionals: des d'aquesta òptica, no importen tant els trets característics de la màxima (allò que comparteix amb les altres formes breus i allò que la distingeix d'aquestes formes) com allò que fa la màxima en un altre text.La idea que la màxima novel·lesca no és tant una forma com una força en el text en què es troba és a la base del capítol 3, que estudia els equívocs que comporta la tendència a extreure les màximes d'una ficció per convertir-les en unitats constitutives d'un nou llibre. Aquesta descontextualització elimina el caràcter de "text en un altre text" propi de la màxima novel·lesca, i per tant la converteix en un enunciat privat de la seva enunciació.El capítol 4 estudia el tema de les relacions entre la màxima i la novel·la a partir del discurs de la Retòrica en tant que ciència del text que en descriu el bon funcionament. Més concretament, s'hi analitzen les manifestacions que en la narrativa i en la teoria i la crítica literàries ha tingut el dogma retòric de la continuïtat del text i dels principis que s'han associat a aquest dogma com la regularitat, l'articulació i el desenvolupament orgànic del discurs. Els dos primers apartats del capítol 5 defensen la discontinuïtat i la fragmentació del text de la Recherche, discontinuïtat posada de manifest per la tendència exògena de les seves màximes; el tercer i darrer apartat del capítol relaciona la màxima amb el concepte de motivació narrativa, mostrant com la màxima és una estratègia amb què el narrador fa versemblants gran part dels episodis del relat.Al capítol 6 s'analitza la màxima en la Recherche entenent aquesta darrera no ja com a text, sinó com a novel·la en el sentit genèric del terme, i mostra com el pes que té en l'obra el discurs sentenciós obliga a reexaminar la qüestió del seu estatut genèric.El capítol 7 estudia la manera com la màxima afecta el procés de la lectura, és a dir, el tipus de contracte que, per mitjà de la màxima, el narrador estableix amb el narratari, així com l'efecte que pressuposa que tindrà en aquest darrer i la resposta que preveu per part seva. Aquest estudi s'enceta amb una revisió de la teoria de la recepció i de la psicocrítica, i es tanca amb aportacions vingudes de la Retòrica, entesa ara com una teoria de la relació entre els subjectes.El capítol 8, finalment, fa una recapitulació dels continguts tractats i presenta algunes possibles línies de recerca relacionades amb el tema estudiat que la tesi ha deixat per cobrir. / This doctoral dissertation follows two lines of argument. The first one investigates the narrative function of sententiousness within the novel as a genre. The second one is an applied reading of the narrative function of maxims in Marcel Proust's work "À la recherche du temps perdu". This work was selected because it allows us to challenge the main theses that literary theory has to offer with regards to the relationship between sententiousness and the novel.Chapter 2, following the Introduction, defines the maxim in comparison to other short forms of narrative and explores its formal properties to claim for an approach to the genre that emphasizes functional properties instead.The idea that maxims within novels work less as a "form" than as a textual "function" is at the origin of chapter 3, where I investigate the misreading that result from extracting maxims from fictional texts to compose other new works. Chapter 4 addresses maxims from the point of view of Rhetoric, and more in particular, it deconstructs the rhetorical dogma in support of the continuity of text, and the principles behind such dogma.Chapter 5 makes a case for discontinuity in "À la recherche..." a discontinuity that is revealed by the exogenous thrust of maxims within that text and shows other maxims to work to introduce verisimilitude in the fiction.Chapter 6 analyses how maxims work within "À la recherche..." as a novel, not as a text. I demonstrate that the genre of Proust's "À la recherche..." should be reconsidered in the light of the importance of sententious discourse in this novel.Chapter 7, followed by the Conclusions, studies how maxims affect the reading process, that is, the kind of contract established between narrator and narratee by means of maxims: how the narratee is affected by maxims and what the narrator foresees as the narratee's response

La interpretación que este trabajo hace de la obra eliotiana ve en los profetas bíblicos no sólo una fuente de inspiración o un referente de ciertas citas, sino una estética, un estilo y el tratamiento de unos temas, propios de la escritura profética. Esta tesis quiere demostrar que la estética profética es la que predomina en la obra literaria de Eliot y como ésta marca su estilo y su temática. Esta estética, siguiendo al teólogo Tillich, se entiende como la que pregona un cambio en la sociedad, una mejora colectiva que provendrá del acercamiento entre Dios y los hombres. Para ello se analizarán tanto la poesía como el teatro eliotiano, puesto que una y otro se complementan y refuerzan, confirmando y explicando las afirmaciones que se propondrán. La obra crítica del poeta también tendrá su lugar en este estudio, ya que en ella se encuentran aclaraciones pertinentes la visión que queremos transmitir. / The interpretation this thesis does of the work of Eliot sees in the biblical prophets not only a source of inspiration or the reference to certain quotations but an aesthetics, a style and a treatment of the subjects similar to that of the prophetical writings. What is meant to be stated is that the prophetic aesthetics is the one prevailing in the literary works of Eliot and that it influences its style and subjects. This aesthetics, following Tillich, is understood as the one which proclaims a change in society, a collective improvement which will come from the nearing between God and man. To study this, Eliot's poetry and theatre will be analysed, as one complements and strengthens the other, explaining the assertions which will be stated. Eliot's essays will also find their place in this study, because in them we can find explanations relevant to the view which will be asserted.

La construcció de les tradicions biogràfiques dels poetes mítics grecs va començar a gestar-se des de les primeres manifestacions literàries gregues i es va prolongar durant segles. Al llarg d’aquest període, aquestes figures van ser adoptades amb finalitats diverses i van encaixar en els usos i les necessitats individuals o col·lectius d’autors literaris, grups de culte o interessos polítics. A més a més, la construcció biogràfica d’aquests poetes comparteix processos i mecanismes de caracterització similars als que van fer servir les tradicions dels poetes històrics i d’altres operadors culturals com els filòsofs. Així doncs, la tesi analitza els motius biogràfics principals que s’incorporaren a les figures dels poetes mítics, per blocs temàtics, i el procés com es generaren i s’aprofitaren els t pics i els motius biogràfics en els poetes considerats sovint iniciadors de la poesia grega. Les anàlisis d’aquesta recerca s’organitzen principalment al voltant de figures com Tàmiris, Orfeu, Museu, Eumolp, Epimènides, Linos, Olè, Filammó i Amfíon, entre d’altres, i s’estructuren seguint uns eixos temàtics com són els orígens (genealogia i pàtria), les relacions de magisteri i d’iniciació i altres motius típics de la biografia heroica (el viatge, els enfrontaments poètics i amb el poder, les invencions, la institució de cultes, la mort i la integració en la condició heroica). L’estudi dels motius biogràfics ha comportat la identificació d’una funció d’equivalència entre alguns d’aquests motius i s’hi ha detectat també una voluntat de jerarquització i competència, molt lligada al context cultual en què molts d’aquests poetes tenien presència. De manera similar, els biografemes han contribuït a assignar als poetes analitzats una funció instauradora per a la tradició literària i religiosa que els prenia com a referent, com a conseqüència de la relació constant i privilegiada amb la divinitat. / The development of the biographical traditions of the Greek mythical poets started with the first Greek literary works and it lasted for centuries. Throughout this period these figures were adapted for different uses and they suited literary, cultic or political interests either particularly or collectively. Furthermore, the shaping of the traditions of these poets, generally considered previous to Homer, has similarities with the historical poets, philosophers, sages and others. So, the thesis analyses the main sets of biographical formulaic themes and the process in which these formulaic motifs were elaborated and reshaped. The poets studied are Thamyris, Orpheus, Musaeus, Eumolpus, Linus, Epimenides, Olen, Philammon and Amphion among others, and the topics are their genealogy and origin, poetic initiation and other traditional topics of the heroic biography (teacher-pupil relationship, travel, song contests, quarrel with authorities, inventions, establishment of new cults, death, heroization). The study of these biographical traditions has led to identify the equivalence among some formulaic themes and the intention to set up a hierarchy, tied to cultic context where these poets were used. Similarly, the biographemes contributed to assign them an authoritative role for the literary and religious tradition which took them as a referent, thanks to the constant and privileged relationship with deities.

Aquesta tesi està centrada en la figura del diplomàtic i escriptor Eduard Toda i Güell. L'objectiu primordial d'aquest estudi és el de definir el pensament , l'estil d'escriptura i les influències ideològiques i literàries del personatge partint de l'anàlisi dels seus textos , però també a través de la seva obra humana, les seves relacions , els seus viatges i les seves implicacions en el camp polític, social i cultural del país. Per a això s'analitza el seu epistolari, la creació de la seva biblioteca i els seus donatius de llibres i col•leccions en diferents biblioteques i arxius del país, la selecció dels llibres que va adquirir i les possibles lectures que van formar el seu pensament i l'escriptura dels seus textos, discursos, articles i llibres . L'anàlisi de l'obra d'Eduard Toda estudia, principalment, el sentit final de cada llibre i del conjunt de la seva obra. L'estudi estableix el perquè , la metodologia i el valor dels llibres i articles que va escriure. Mostra la finalitat de la seva escriptura i també de tota aquella obra material i espiritual que no forma part de l'escriptura -és el cas de les restauració arquitectònica de monuments com el monestir de Santa Maria de Poblet- però que també constitueix la seva obra global. L'estudi i anàlisi de l'obra d'Eduard Tota vol aprofundir en el seu ideologia i extreure la base del seu pensament per entendre millor al personatge, i descobrir quin va ser el motor que va generar una personalitat tan polièdrica i l'energia que impulsava cada projecte i cada acció de la seva vida. / This thesis is centered on the figure of the diplomat and writer Eduardo Toda i Güell. The primary objective of this study is to define thinking, writing style and the ideological and literary influences of the character from the analysis of texts, but also through his human work, their relationships, their travel and their implications in political, social and cultural fields in the country. To do so his correspondence, his library creation and his donations of books and collections in various libraries and archives in the country were analyzed, as well as the selection of books which acquired and possible readings that shaped his thinking and writing of texts, speeches, articles and books. The analysis of the work of Eduardo Toda studies mainly the ultimate meaning of each book and the whole of his work. The study establishes the reason, the methodology and the value of books and articles written. It displays the purpose of his writing and also of all that material and spiritual work that is not part of the script –that is the case of architectural restoration of monuments such as the Monastery of Santa Maria de Poblet- but also its global workforce. The study and analysis of the work of Eduardo Toda want to deepen their ideology and extract the basis of their thinking to better understand the character, and discover what the engine was that generated such a multifaceted personality and energy that drive each project and each action of his life.

L’objectif de ce travail de thèse propose une analyse de la relation qu’entretient Charles Maurras au fait poétique ainsi que l’étude exhaustive de son œuvre poétique, selon ses grandes lignes thématiques et esthétiques. Il tente de souligner l’importance du fait poétique au sein d’une discursivité maurrassienne multiple et hétéroclite, au sein de laquelle la poésie, si elle semble tenir, quantitativement, un rôle mineur au vu d’une immense production littéraire et intellectuelle, n’en demeure pas moins l’une des armes privilégiées de la lutte politique. Définie par Maurras comme la « plus haute expression du politique » , la poésie apparaît comme un constituant fondamental de la compréhension de sa pensée, de sa formation à son aboutissement. Or, malgré l’abondance des travaux concernant Maurras en France et à l’étranger, sa poésie n’avait, à ce jour, été étudiée que de façon fragmentaire, et assez peu objectivement pour peu qu’elle l’ait été. L’importance du discours poétique au sein de l’œuvre de Charles Maurras a ainsi été bien souvent écartée par la littérature savante qui, par tradition, se concentre plus fréquemment sur des problématiques politiques, journalistiques et historiques. A mi-chemin entre l’étude historique et littéraire, ce travail se propose de resituer le discours poétique au sein de la vaste discursivité polémique et politique de l’expression maurrassienne, selon un axe chronologique permettant d’insérer l’étude poétique dans la contingence de son écriture, de la fin du dix-neuvième siècle à l’incarcération finale de Riom. Ainsi nous ne prétendons pas donner un essai de critique littéraire, qui se conclurait par la validation ou l’invalidation de Maurras en tant que poète, mais une mise à plat exhaustive de cette œuvre poétique, qui tentera d’examiner les relations qu’entretiennent politique et esthétique dans la partie sinon la plus aboutie du moins la plus littéraire de l’œuvre de Maurras, la plus constitutive également, en tant que matière littéraire, sur le plan doctrinal, aux divers moments de son histoire intellectuelle. Cette étude ne présente donc pas un intérêt restreint aux seules études littéraires. Elle tente d’apporter de nouvelles pistes de réflexion à des problématiques historiographiques plus vastes et toujours actuelles comme de mieux comprendre les constructions de la pensée maurrassienne, ses logiques, ses paradoxes et ses limites, tant en politique qu’en littérature. Divisé en trois parties afin de retracer le parcours politique et intellectuel de Charles Maurras, ce travail se voit introduit par un avant-propos qui ouvre une réflexion sur la pluralité complexe des raisons qui ont conduit à l’éclatement de la figure littéraire de Maurras ainsi qu’à son exclusion du monde des lettres. Ce préambule envisage toutes les questions soulevées par le poète Charles Maurras de nos jours et en son temps, questions qui se cristallisèrent lors du Procès Maurras, en 1945. Nous cherchons à remonter à la genèse historiographique des violentes querelles qui divisent, aujourd’hui encore les milieux savants, nées de la caution, accordée ou non, à la sentence de son procès. Nous retraçons ensuite le cheminement de la discursivité maurrassienne, de sa mort à nos jours, et présentons les diverses positions polémiques et scientifiques qui provoquèrent l’éclatement de l’image, largement controversée, de l’écrivain, dans tous les champs où son ambition prétendait conquérir une audience de premier ordre. Le premier chapitre de notre travail s’intéresse aux années de formation intellectuelle et politique du jeune Maurras, de son arrivée à Paris à ses débuts de journaliste, en passant par la formation de l’Action Française, jusqu’à l’immédiat après-guerre, moment avant lequel on ne peut véritablement parler d’image de Maurras. Cette partie de notre travail, fondamentale malgré les faibles productions poétiques clairement datables qui la composent, cherche à remonter à la genèse de cette vie intellectuelle pour toucher le noyau des contradictions qui se développeront par la suite et conduiront à son éviction de la littérature. En effet, ce sont les orientations de ses ambitions débutantes qui vont être à l’origine des polémiques invalidant ses postures littéraires. La façon dont Charles Maurras gravite autour des cénacles littéraires parisiens durant ses premières années de formation intellectuelle, les stratégies qu’il emploie pour se faire un nom parmi ces cénacles privilégiés, indiquent l’importance de ce moment dans la formation de sa pensée, de son acculturation politique et de la constitution de son système rhétorique, par le biais de diverses allégeances, ruptures et retours, qui peuvent apparaître comme le limon discursif de ses stratégies futures. Cette partie montre également, dans la lignée des travaux d’Ivan P. Barko, un nouveau Maurras, inédit, décadentiste, post-symboliste et verlainien, que l’étude de ses premiers textes et poèmes, préservés par certains admirateurs et compilateurs, permet de mettre à jour. Cette partie de son existence paraît ainsi d’autant plus fondamentale à la compréhension de son œuvre poétique ultérieure que c’est dans cet intervalle de gestation intellectuelle que vont se construire les premières contradictions théoriques, esthétiques et biographiques que Maurras n’aura de cesse de tenter de résoudre une fois sa réputation forgée. Malgré la nature discrète et intime de cette première production poétique, nous pouvons d’ores et déjà observer diverses structures, stratégiques et discursives, qui composeront les clefs de l’œuvre poétique ultérieure, notamment à travers le petit poème Pour Psyché, publié une première fois en 1892 puis remanié en 1911. Nous pouvons montrer, dans cet exercice de littérature comparée, la tendance naissante à la recomposition par l’intégration de poèmes plus anciens dans de nouvelles compilations qui en transposent naturellement le sens. Il s’ensuit un remaniement de l’image personnelle, par divers effets de mise en scène poétique, pour offrir un reflet toujours plus conforme aux nécessités récentes. L’on découvre enfin une œuvre qui se laisse progressivement dévorer par des constructions théoriques et doctrinales antérieures, le poème venant clore la démonstration rhétorique. Cette démarche systématique deviendra le fil conducteur du long poème épique qui révélera, en 1918, le versificateur patriote au public parisien, L’Ode historique à Bataille de la Marne. Le second chapitre de notre étude se centre sur la période de l’immédiat Après-guerre (1919) à la mise à l’index vaticane (1926), instant de gloire de Maurras, de courte durée et en forme de chant du cygne. Cette partie s’attache à mettre en lumière la totalité des formes et des enjeux de l’écriture poétique maurrassienne. Elle cherche à montrer le rôle fondamental, qu’il s’agisse de critique littéraire ou d’écriture poétique, de la tradition intellectuelle et esthétisante maurrassienne, ainsi que son rôle stratégique dans les diverses représentations iconographiques que Charles Maurras propose au public alors qu’il se trouve au sommet de sa gloire. Elle souligne également l’extraordinaire capacité de Maurras à construire une structure de pensée imposante et cohérente, en redéfinissant le rôle discursif de cette poétique méconnue et les rapports de compénétration que cette écriture entretient avec la doctrine politique, montrant comment sa dimension prophétique implique une élévation transcendante de la doctrine politique, par delà les polémiques triviales de la vie journalistique quotidienne. Elle s’appuie sur une analyse littéraire exhaustive des différents recueils publiés par Maurras entre 1919 et 1925, en étudie les stratégies de publication et de diffusion tout en proposant une sociologie des adhérents du mouvement, de manière à approcher la complexion écartelée du public (entre membres de l’Académie française et militants ordinaires d’Action française) auquel cette œuvre se destine. En dernier lieu, et hors de toute approche partisane, ce chapitre de notre travail tente de redéfinir l’esthétisme maurrassien et de délimiter les contours ambigus de sa relation, sur le strict plan de l’esthétique littéraire, avec le mouvement fasciste européen, alors aussi présent que contingent. Cette partie s’interroge sur l’une des problématiques principales que pose le maurrassisme aux historiens contemporains : la possibilité d’une tentation fasciste au sein d’une poétique de l’action et de la force, voire de la violence nécessaire, que renforce l’esthétique païenne et martiale d’une autorité latine retrouvée. Nous tentons de montrer comment une métaphysique du dépassement des épreuves et des douleurs terrestres, formellement stoïcienne, semble principalement obéir à une vision hégélienne de la projection de la volonté. Le dernier chapitre de notre travail aborde la longue période qui va de 1926 à 1952. Tout d’abord dévorée par la politique, cette seconde moitié de la vie de Charles Maurras ne sera dédiée que tardivement à la publication poétique. Le premier ensemble de cette partie est ainsi axé sur la période de 1926-1940 : nous voyons la mise à l’index de Maurras et les luttes internes qui ont suivi, jusqu’à l’émeute du 6 février 1934, le chemin de la reconquête de l’opinion, de la lutte contre Le Front Populaire des années 1935-1936 au moment de gloire de 1939, date de l’élection tant attendue à l’Académie française. En second lieu, le tenant pour intrinsèquement lié à une mutation profonde et au retour de Maurras à la poésie, nous étudierons le choc considérable de la défaite et de la débâcle sur Charles Maurras. De 1940 à 1944, nous suivrons son parcours, de Vichy aux heures noires de l’Occupation, avant d’en venir à l’étude poétique proprement dite des derniers recueils fortement marqués d’une dimension carcérale de l’écriture. Etudiant enfin cet ultime recueil, presque posthume, que représente La Balance intérieure, nous montrerons, en dernière partie de notre travail, les conditions d’écriture de ces divers opus poétiques, en analysons les stratégies d’auteur, à la fois plaidoyer pro domo de Maurras et dénonciation de ses juges, véritables responsables de la défaite, selon la filiation discursive de sa défense lors de son procès. Nous présenterons également non plus l’unité mais la pluralité des messages poétiques entre le retour à la foi chrétienne et la permanence d’une esthétique fasciste dont nous noterons les modulations en fonction des stratégies de publication des ouvrages et du public auquel ces ouvrages se destinent. Cette dernière partie cherchera également à offrir une perception globale de l’œuvre, en s’intéressant aux permanences et aux changements qui la composent. Elle tentera de creuser les problématiques de fond que pose au monde intellectuel la poésie maurrassienne, la teneur et l’unicité de son néo-classicisme, la possibilité d’une esthétique fasciste ou préfasciste et la question de sa permanence, de son délitement ou de sa disparition dans l’œuvre finale. Cette question, aussi difficile que fondamentale, ouvre enfin le débat de la valeur de l’ultime conversion mystique de Maurras comme celui, plus dérangeant, d’une mystique de la violence, aux visages éclatés mais à l’imprégnation sourde, et dont la poésie, reflet d’images de psychologie intime, dénonce la présence, en deçà de causes purement historiques, humiliation d’une défaite, 1870 en France, 1918 en Allemagne, comme la résurgence affective exacerbée d’une quête de l’absence. / Based on a literary study, this essay is an attempt to understand Charles Maurras’ poetical discourse within the framework of the extensive, polemical, critical and philosophical narrative of his author, from the end of the nineteenth century until his final custody in Riom. Our work tries to shed light on all the shapes and goals of Charles Maurras’ poetry at all the moments of the author’s intellectual history and through all his poetical writings. Thanks to this comprehensive approach, this study shows the fundamental role of intellectual and esthetical tradition in maurrassism and its strategic issues in the maurrassian’s iconographic depictions. It also highlights Maurras’ extraordinary capacity to fashioned an intellectually coherent and imposing structure of ideas, presenting the linkages between his poetical writings and his political doctrine. In particular, the prophetical dimension of his poetry suggests rising the political doctrine to the level of transcendence, above the mundane polemics of daily journalistic life. Finally, and excluding any partisan approach, this work tries to define what the Maurrassian aesthetics is, from the narrow perspective of literary aesthetics. This manuscript therefore endeavours to look deeper into the key questions that have remained unsolved about Maurras’ poetry: the content and unity of his neo-classicism, the ambivalences of its aesthetics, the value of the last mystical conversion. It attempts to offer a better understanding of Charles Maurras’ intellectual structures, their logics and paradoxes, relying primarily on its literary work.

This thesis aims to problematise the hegemonic set of relations that has been aligned to gender and sex within the framework of binary thought when reading Woolf’s narrative of gender. Woolf’s elusive and intense style, the plasticity and ambivalence of her language and her complex, polyhedric characters make of Virginia Woolf’s literature a literature of her own; a radical literature that is able to draw new undefined landscapes, unsettled territories, dislocating and challenging routes mapped out through her experimental method, her crossing of generic boundaries, and her fluid and limitless characterisations. This project focuses on Woolf’s male characters as a reaction to the constraints that gender studies have generally imposed upon her writings. Two main objections have been considered; on the one hand, much of the critical effort related to gender and Woolf’s writing has focused on femininity, by ignoring her radical male characters. On the other hand, despite vast female-centred studies and the small amount of studies focused on masculinities there is a number of scholars who have dealt with rigid and fluid male characters (studies that assimilate Woolf’s work on masculinities to the discourse of patriarchy, war, imperialism and fascism; psychoanalytic perspectives on gender; studies that focus on homosexuality; and studies that focus on androgyny). However, most of these approaches to masculinities in Woolf have inscribed gender/sex in rigid binary taxonomies. My reading of Deleuze’s and Guattari’s collaborative body of work (their fluid conception of individuation and their concept of difference-in-itself) together with my reading of Men’s studies (Connell, Kimmel, Segal) and Difference Feminism (Irigaray, Jardine, Braidotti, Grosz, Olkowski, Colebrook) constitute the theoretical framework for this thesis in order to explore Woolf’s masculinities beyond gender/sex binary oppositions. This thesis has aimed to contribute to the field of Woolf Studies with an analysis of both Woolf’s criticism of rigid discourses of masculinity and by proving Woolf’s radical concept of gender and her proposal of alternative gender behaviours. My two case studies have been Septimus Warren Smith and Orlando. I have proved these two novelistic characters to be polymorphous and multilayered figurations of gender and paradigmatic examples of the Deleuzo-Guattarian process of becoming-woman (Septimus as the empty BwO and Orlando as the full BwO). Finally, this thesis evaluates the impact that Woolf’s visionary narrative of gender has had on more contemporary narratives. In order to analyse a more contemporary response to Woolf’s narrative I chose to work with two cinematic texts. This project focuses on Marleen Gorris’s Mrs Dalloway (1997) and Sally Potter’s Orlando (1992) as new texts that extend, reread, implement and reappropriate Woolf’s work to respond to different social demands in relation to gender. It analyses the extent to which the gender narrative of these two cinematic texts fail or succeed in projecting radical figurations of masculinities beyond man/ woman, male/female, heterosexual/homosexual taxonomies. This thesis approaches literature conceptually, from a philosophical perspective. An interdisciplinary methodology has been used. The whole nature of the project is interdisciplinary in its focus on both different media, novels and film adaptations, and in the crossing of literature, film studies, philosophy, and cultural studies. The main focus throughout is Virginia Woolf’s novelistic narrative of gender and two late twentieth century approaches to Woolf’s gender narrative carried out by two film adaptations of Woolf. The analysis of Gorris’s and Potter’s adaptations has been purely narratological. Formalist devices of the cinematic media have been used in narrative terms. That is to say, I have analysed the transformation, adaptation, amplification, or re-evaluation that these two more contemporary cinematic narratives have carried out from Woolf’s complex narrative of gender at two specific contexts with given social demands. / Aquesta tesi analitza la narrativa de gènere que Virginia Woolf articula a partir de les seves novel•les i la compara amb la narrativa de gènere de dues adaptacions cinematogràfiques més contemporànies (Potter, 1992; Gorris, 1997), centrant-se en l’anàlisi dels personatges masculins. Aquest projecte explora la crítica que Woolf adreça a la representativitat rígida de la masculinitat, així com la seva proposta de construccions de gènere alternatives. Per tal d’atendre aquestes alternatives, la tesi defineix un marc teòric que combina la filosofia sobre el procés d’individuació de Gilles Deleuze i Félix Guattari, el feminisme de la diferència (Grosz, Olkowski, Colebrook) i la teoria i crítica de les masculinitats (Connell, Kimmel, Segal). La tesi postula la radicalitat de la visió de gènere de Woolf, en tant que demostra el seu trencament amb el pensament binari. Septimus Warren Smith i Orlando, els dos estudis de cas, representen exemples paradigmàtics d’una concepció de gènere polimòrfica, fluida, múltiple, i polisexual. És així com la tesi avalua l’impacte de la visionària narrativa de gènere de Woolf sobre narratives més contemporànies. Les adaptacions cinematogràfiques Mrs Dalloway (Gorris, 1997) i Orlando (Potter, 1992) són analitzades com a textos que extenen, rellegeixen, implementen i reapropien els textos de Virginia Woolf per tal de respondre a les demandes socials específiques del seu temps.