La tesis analitza l'expansió cap el sector públic de les formes de gestió de sector privat d'organització d'empreses i té com a hipòtesi central que l'expansió del model gerencial -introduït al món local per la Llei d'organització Comarcal de Catalunya a l'any 1987- en una zona especialment favorable de la gestió pública com els consorcis públics locals, és molt més limitada del que cabia esperar a partir del discurs predominant. És plantegen com a subhipòtesis demostrar una més gran acceptació en aquells consorci els quals, primerament, tenen per objecte la realització de serveis susceptibles de prestació per part d'empreses privades, en segona lloc, aquells en que participa la Generalitat de Catalunya i finalment, aquells de més recent creació. La tesis esta estructurada en tres parts. La primera part realitza una conceptualització de l'objecte d'estudi, analitzant el corpus teòric que anima l'expansió del nou model gerencial, les funcions de la direcció i les funcions executives locals a Catalunya.La segona part esta dedicada a l'estudi i coneixement de la realitat dels 173 consorcis locals actius a Catalunya, estatutària i empíricament, necessari per la demostració de la hipòtesi. La tercera part recull impacte del model sobre els ens analitzats i conclou que tot i que el discurs dominant de la Nova Gestió Pública impregna (90%) la organització dels ens locals, la realitat demostra també de facto que el model gerencial real i efectiu és minoritari (23%) i per tant aquestes figures modernitzadores no han tingut l'èxit esperat, demostrant una desintonia entre l'acceptació ideològica del model i la seva presencia real. S'adjunta finalment un apèndix documental amb les taules d'estructuració de la informació obtinguda, persones entrevistades, models, etc..., i la bibliografia de referència utilitzada.

En aquesta tesi analitzem les relacions entre l'estat modern i el govern local a Moçambic des de 1895 fins a l'actualitat. Tot i que les constitucions i lleis que van entrar en vigor a Portugal des de la revolució liberal de 1820 afectaven també l'Àfrica Oriental portuguesa, la seva incidència en el gruix de la població africana va ser molt minsa. L'inici de la implantació real de l'estat modern a Moçambic no va arribar fins la conquesta militar del territori que va iniciar-se en la darrera dècada del segle XIX, i que té com a data de referència obligada l'any 1895, amb la derrota de l'imperi de Gaza per les tropes portugueses. D'altra banda, cal dir que tot i que el concepte de govern local pot fer referència, en segons quins contextos, a l'administració municipal, en aquesta tesi la farem servir només per referir-nos al govern de les comunitats rurals disperses per l'ampli territori de Moçambic, doncs és en aquest context que, arrel de la conquesta, va començar a produir-se una superposició de dos tipus de govern diferents. D'una banda, la població africana rural estava, abans de ser conquerida pels portuguesos, enquadrada en unitats polítiques pròpies, més o menys centralitzades segons els casos. D'altra banda, després de la conquesta, aquesta mateixa població rural africana va veure's també integrada en l'administració estatal desplegada pel colonialisme portuguès. Així doncs, l'objecte d'aquest estudi és les relacions entre l'estat modern a Moçambic i les societats africanes primer conquerides i després administrades per ell, tenint en compte la duplicitat de govern i la consegüent competència per la legitimitat que va produir-se a nivell local.Tanmateix, tota la gamma de noves respostes donades a aquesta nova situació -la superposició de dues formes de govern diferents- tenien un punt en comú: es basaven en una contradicció de partida entre el discurs de legitimació política i les pràctiques econòmiques. D'una banda l'estat colonial reconeixia a determinades persones la seva legitimitat com a autoritats africanes, de l'altra, però, els negava tota autonomia política i els encarregava de funcions administratives (ajut en la confecció de censos, en el cobrament d'impostos, i en el reclutament de mà d'obra) destinades totes elles a complir l'objectiu d'augmentar els rendiments econòmics de l'estat. És a dir, la situació en què es van trobar els régulos suposava que mentre guanyaven legitimitat en front a l'estat, corrien el risc de perdre-la en front a sectors importants de les poblacions a les que, segons l'estat, representaven. La nostra hipòtesi de treball és que aquesta contradicció entre discurs polític i pràctiques econòmiques caracteritza l'administració local de l'estat modern a Moçambic des de la Reforma Administrativa de 1907 fins a la recent legislació sobre administració local, el Decret 15/2000 i la Llei 8/2003. El que provarem de demostrar és si els tres models d'estat modern que han existit a Moçambic des de llavors fins avui-colonialisme portuguès (1895-1974), socialisme (1974-1992) i democràcia liberal- reprodueixen aquesta mateixa contradicció embolcallant-la sota discursos polítics diferents. / This doctoral thesis aims to describe the relationship between local African authorities elected on lineage criteria and the formal estate institutions established in Mozambique since the Portuguese conquest began in 1895. During the conquest this two different institutions recognised each other, either as an allied or an enemy depending on the local authority, in order to reach their own objectives. After the war, the process of constructing a new type of relationships based on peace and civil administration, it became clear that, due to the different cultural background, their objectives were not compatibles at all. Therefore, on the eve of the colonial order began a relationship based on a blurred perception of the other, and based on a big misunderstanding on what was it all about. This relationship went on during the socialist type of state that appeared after the independence, and is also present in nowadays Mozambique, as we can check on the debates about the place that traditional authorities must have on a democratic state in Mozambique.Our hypothesis is that we can find strong continuities on the relationship established between modern state institutions and local ways of authority and power practised by rural Africans. And that this continuities persist nowadays although the big transformations that supposed the transition from one type of state to another (from colonial state to socialist, and from socialist to liberal democratic).These continuities are related to the misunderstanding on the way economics play on creating welfare and social order. For this reason, in order to set the precedents which conditioned the way Portuguese and Africans understood the new era which was to begin after the conquest, we will have to go back to the evolution of the contacts between Portuguese and Africans before the conquest, and before liberal thesis about society and economy became hegemonic in Europe. This analysis will give us the clues to understand the blurring images and also the different misunderstandings, which has been characterising rural policy and administration in Mozambique.

L'objectiu bàsic d'un sistema de subvencions d'anivellament consisteix en garantir que els diferents governs regionals o locals puguin prestar un nivell raonablement similar de serveis públics sempre que actuïn amb un nivell d'eficiència similar i realitzin el mateix esforç fiscal. És a dir, amb l'aplicació d'una subvenció anivelladora es pretén evitar que factors aliens a la voluntat del govern regional - e.g.: una major capacitat tributària o una major dimensió dels grups de població que requereixen uns nivells d'atenció superiors - impossibilitin l'accés de ciutadans que resideixen en territoris diferents a uns serveis públics d'una qualitat comparable. Per tal d'aconseguir aquest objectiu, les subvencions anivelladores han de distribuir-se en proporció inversa a la capacitat fiscal de les regions o localitats i en proporció directa a les seves necessitats de despesa.L'aplicació pràctica d'aquest concepte d'equitat territorial requereix realitzar la tasca prèvia de definir i mesurar de forma adequada el conceptes capacitat fiscal i necessitats de despesa. Pel que fa a la quantificació de la capacitat fiscal, tant la literatura econòmica com l'experiència comparada ha desenvolupat una metodologia que ha esdevingut estàndard. L'anivellament explícit de les necessitats de despesa és menys comú en el sistema comparat i hi ha menys consens sobre les tècniques més apropiades per la seva mesura. La mesura de les necessitats de despesa en termes absoluts - i.e.: unitats monetàries necessàries per proveir un determinat nivell de servei - és molt complexa, doncs requereix definir el nivell de provisió que es vol garantir en tot el territori. Per aquesta raó, el procediment emprat sol consistir en el càlcul d'un índex de necessitats de despesa per habitant, expressat respecte a la mitjana. És a dir, les necessitats de despesa es calculen en termes relatius. Afortunadament, aquesta informació és suficient per calcular una subvenció anivelladora.L'objectiu d'aquesta Tesi Doctoral és proposar un marc conceptual i metodològic per estimar les necessitats de despesa dels governs subcentrals, i realitzar una aplicació pràctica del mateix al cas dels municipis espanyols. L'aplicació pràctica té, per una banda, la finalitat de mostrar en detall el funcionament del procediment proposat. Per altra banda, però, també pretén aportar evidència empírica rellevant sobre l'impacte de determinats factors sobre les necessitats de despesa municipals, i proposar un procediment concret per tenir en compte aquests factors en la fórmula d'una subvenció anivelladora municipal.

En primer lugar, la tesis analiza la evolución histórica de la legislación española del régimen local, a fin de estudiar como se va definiendo un determinado modelo de competencias municipales y provinciales. Este análisis nos permite comprobar las particularidades del sistema español de competencias locales, que se basan en la implicacion de los municipios en la administracion política general, en la regulación de sus competencias por la legislacion sectorial y en el papel de las diputaciones como complemento de los municipios. En segundo lugar, la tesis analiza el actual marco constitucional y basico de regulacion del régimen local, profundizando en la determinación de que contenido competencial se puede deducir de la garantía institucional de la autonomia local, y estudiando también el esquema de las competencias locales provisto en la legislacion de régimen local y concretado por la legislación sectorial. Finalmente, se estudian también los motivos y planteamientos generales a los que responde la reforma del régimen local en Cataluña, analizando hasta qué punto la generalidad puede institucionalizar efectivamente una nueva planta de la administración local, con la consiguiente redistribución de competencias entre los nuevos niveles. Para terminar, se estudian también las características de esta legislación de la generalidad, poniendo especial énfasis en la viabilidad competencial de las comarcas y del vaciado de las diputaciones.

Para poder hacer frente al entorno competitivo que actualmente se requiere, las organizaciones en general, y las administraciones públicas en particular, deben adecuar su gestión y regirse bajo los principios de eficiencia y eficacia, que les permiten ser competitivos y proporcionar los servicios que requiere la sociedad actual. La Gestión de las Personas se ha convertido en una herramienta estratégica para conseguir este objetivo y vincular a las personas y el rendimiento de las organizaciones. En esta Tesis doctoral se plantea como finalidad, por un lado conocer las principales prácticas de gestión de recursos humanos que tienen lugar en los ayuntamientos, y por otro, establecer las relaciones que existen entre estas prácticas y los resultados sobre los comportamientos de los empleados, y su impacto sobre el rendimiento organizativo. El análisis se aplica sobre una muestra de 320 empleados de ayuntamientos catalanes. Para llevar a cabo el estudio se ha trabajado con información primaria obtenida a través de una encuesta realizada en 14 ayuntamientos de Cataluña con una población superior a los 20.000 habitantes. Los resultados obtenidos han sido analizados mediante estadísticos descriptivos, consiguiendo así una imagen de las principales prácticas de recursos humanos del sector y de las percepciones que los empleados tienen de sus comportamientos y del rendimiento organizativo. En una segunda parte se ha realizado un análisis confirmatorio del modelo de relaciones que se plantea, mediante la metodología de ecuaciones estructurales. Los resultados obtenidos son consistentes con los recogidos en la literatura, aunque cabe destacar la aportación que significa esta investigación en el campo de la Administración Local Catalana, y el estudio de sus propias particularidades. Cabe destacar también la importancia del compromiso como variable mediadora entre las prácticas de recursos humanos y los resultados en este tipo de organizaciones y la escasa relevancia de la satisfacción laboral.Con este estudio se abren nuevas líneas de investigación en el campo del la Gestión de Recursos Humanos y el rendimiento organizacional, tanto en el contexto de la Admisnitración Local, como en aspectos metodológicos y prácticos. / Per poder fer front a l’entorn competitiu que actualment es requereix, les organitzacions en general, y les administracions públiques en particular, han d’adequar la seva gestió y fer prevaldre els criteris de eficiència y eficàcia, que permetran una major competitivitat i proporcionar els serveis que requereix la societat actual. La Gestió de les Persones s’ha convertit en una eina estratègica per assolir aquest objectiu i aconseguir vincular a les persones que treballen en les organitzacions amb el seu rendiment. Aquesta Tesis doctoral es planteja, d’una banda esbrinar quines son les principals pràctiques de recursos humans que tenen lloc en els ajuntaments, y d’altra banda establir les relacions entre aquestes pràctiques y els resultats sobre els comportaments dels empleats, y el seu impacte en el rendiment organitzatiu. L’anàlisi es duu a terme sobre una mostra de 320 empleats en diferents ajuntaments de Catalunya. Por poder realitzar aquest anàlisis s’ha treballat amb dades primàries, obtingudes mitjançant una enquesta realitzada a 14 ajuntaments catalans amb una població superior als 20.000 habitants. Els resultats obtinguts han estat analitzats mitjançant estadístics descriptius, aconseguint d’aquesta manera una imatge de les principals pràctiques de recursos humans del sector, y les percepcions que els empleats tenen dels seus comportaments y rendiment a la feina, així com del rendiment organitzatiu. En una segona part, s’han dut a terme una anàlisi confirmatòria del model de relacions plantejat i s’ha emprat, per fer-ho, la modelització de equacions estructurals. Els resultats obtinguts són consistents amb els que contempla la literatura en altres sectors, encara que cal remarcar la aportació que representa que el estudi ha estat contextualitzat en el marc de l’Administració Local Catalana, i s’han aconseguit descriure les seves particularitats. Cal destacar també la importància que el compromís presenta com a variable mediadora entre les pràctiques de recursos humans i els resultats, en aquest tipus d’organitzacions, a la vegada que la poca rellevància que la satisfacció laboral ofereix en aquesta investigació. Amb aquest estudi s’obren noves línees d’investigació en el camp de la Gestió de Recursos Humans i el rendiment organitzatiu, tan pel context que representa l’Administració Local, com per diferents aspectes metodològics i pràctics. / In order to cope with the requirements of the current competitive environment, organizations in general and public administration in particular, must adapt their management, and governed under the principles of efficiency and effectiveness. This allows them to be competitive and able to provide the services that society needs. Human Resource Management has become a strategic tool to achieve this goal by linking people and organizational performance. The objective of this research work is, on one hand, to know the main practices of human resource management taking place in municipalities, and secondly, to establish the relationships between these practices and results on the behavior of employees, and its impact on organizational performance. The analysis is applied on a sample of 320 Catalan town councils employees. To carry out the study we worked with primary information obtained through a survey conducted in 14 councils in Catalonia with a population over 20,000. The results obtained were analyzed using descriptive statistics. This has provided us with a picture of the main human resource practices in the sector, as well as the perceptions that employees have of their behavior and organizational performance. Next, we performed a confirmatory analysis of the model of relations poses, using structural equation methodology. The results are consistent with those reported in the literature. Note the significance of commitment as a mediating variable between human resource practices and performance in local government. On the other hand, our model highlights that job satisfaction has no influence on organizational performance, and establishes that some human resource practices already established in the municipalities do not affect the commitment and results. This study opens up new lines of research in the field of Human Resource Management and Performance Management in the context of the Local Administration both methodological and practical aspects.

La investigación sobre el conflicto por la gestión del servicio de acueducto en Dosquebradas, es un estudio que aprovecha el enfoque ofrecido por la ecología política, para explicar la manera como en un municipio colombiano se presentan desacuerdos entre la administración municipal y las asociaciones de acueductos comunitarios para la solución del problema de desabastecimiento de agua potable para los habitantes pobres de la localidad.Este conflicto ambiental aparece por la presencia principalmente de tres factores: En primer lugar, la urbanización del municipio de Dosquebradas en manos de particulares, sin control y orientación estatal obligó a los pobladores a construir sus propios sistemas de abastecimiento de agua potable. Se trata de asentamientos periurbanos, en muchos casos sin licencias ni permiso de urbanismo, que convirtió el territorio biquebradense desde 1948 en una feria de predios. Como consecuencia de ello, una gran proporción de urbanizaciones se han construido sin garantía de acceso a los servicios públicos de agua.En segundo lugar, esta situación se ha dado en el marco de unas políticas ambientales y de servicios públicos municipales, regionales y nacionales que han favorecido progresivamente la mercantilización del sector en general y del servicio público en particular, y su traspaso a manos de actores privados o empresas mixtas. Con ello, se debilitó la responsabilidad estatal en la prestación de los servicios públicos a la población más pobre.Estos dos antecedentes, contrastaron con un modelo de gestión colectiva del servicio de acueducto, que en Dosquebradas comenzó desde 1925. Para los habitantes de diferentes zonas de Dosquebradas, la autogestión fue y continúa siendo la solución más efectiva para cubrir muchas de sus necesidades básicas como apertura de brechas, caminos, vías y saneamiento básico, construcción de acueducto y alcantarillado. Sin embargo, este modelo de gestión colectiva se debilitó a medida que parte de los líderes de las Juntas de Acción Comunal y de las Asociaciones de acueductos comunitarios, ante la urgencia por satisfacer las múltiples necesidades de los pobladores pobres a quienes representaban y mantener las infraestructuras necesarias para garantizar el servicio de acueducto a mayor número de habitantes, se articularon a redes clientelares de políticos que ofrecían solución a las demandas de la población en épocas electorales, para luego generalmente incumplirlas durante el desarrollo de la gestión pública. A cambio de ello, los directivos redujeron la autonomía política que caracteriza al modelo de gestión colectiva del agua, ya que su gestión para sostener la infraestructura dependió en algunos casos de promesas irresueltas por parte de los políticos de turno.El conflicto ambiental que afronta hoy el municipio de Dosquebradas contrapone a distintos prestadores que gestionan el servicio de acueducto, a la sociedad civil y las instituciones públicas, y se manifiesta como una competencia entre dos modelos de prestación del servicio público de agua potable, el estatal-empresarial y el colectivo. Cada uno de estos modelos supone esquemas distintos de propiedad de la infraestructura, de administración y de organización social. Se encuentra conectado con una problemática más global de confrontación por el manejo y la administración de los recursos naturales, que forma parte del proceso de mercantilización y privatización del agua y los servicios públicos en Colombia, América Latina y el mundo.NOTA BENE: En la actualidad, la autora es docente de la Universidad Tecnológica de Pereira. / The research about the Dosquebradas conflict for management aqueduct service to be considering from theory politics ecology, for to explain in a Colombian municipality the way disagreement between city hall and community aqueduct association for solution the abasto problem the potable water for poor resident of this locality.This environmental conflict emerges because: one, the particular cultural and socio-politics characteristics of housing development. The private person has had responsibility of housing development and the poor person was not having aqueduct service. It neither has had state control. Two, the politics environmentalist and public's services municipal, regional and national has evolution for privateers. Three, the collective systems of administration for abasto of water was debilitate.The environmental conflict of Dosquebradas is principality one confrontation between civil society and public's institution, one competition between the state model and collective model for to pay attention the public's services. Each model has different types of infrastructure property, administration and social organization. The environmental conflict of Dosquebradas is communicate with the grown-ups problems is concerned to negotiations of natural resources, also with the water privatization, as well with to attend public's services for poor people in Colombia, Latin America and the world.

Grande parte da arte pública do Estado Novo compreendia monumentos e estátuas destinados a mostrar ao povo determinadas passagens ou personagens representativas da história nacional. A Escultura foi a expressão plástica mais solicitada para materializar o discurso do regime nos espaços públicos das cidades portuguesas. O Estado Novo considerava a estatuária pública como o veículo privilegiado para tornar perene, em largos, praças e edifícios, determinados símbolos da nação, produtos derivados da proposta estética que fôra mediatizada na Exposição do Mundo Português. Em Lisboa, actuaram principalmente o Ministério das Obras Públicas e a Câmara Municipal, que possuíam uma dotação própria para as encomendas dirigidas aos espaços públicos, uma iniciativa, na altura, presente em outros estados autoritários ou democráticos, que promoviam projectos associados às Obras públicas – eram os casos de Itália, Espanha ou EUA, com a iniciativa Public Works Art Project (1933). A encomenda de arte pública estava alicerçada num conjunto de procedimentos, enquadrados pelas Administrações Local e Central, que se designam, nesta investigação, como sistemas de encomenda de arte pública. Estes procedimentos eram assistidos por conselhos consultivos e comissões de estética, destinados a velar pela homogeneidade da encomenda pública. Apoiando-se nestes sistemas de arte pública, as Administrações Central e Local vieram não só promover a encomenda de monumentos, estátuas e motivos decorativos, como também a travar iniciativas em curso e a impedir novas propostas estranhas ao poder vigente. Pairando sobre a rotina que caracterizava os sistemas de encomenda de arte pública estava Oliveira Salazar, capaz de interferir nos sistemas e manobrar, desviar ou cessar o curso das encomendas de monumentos e estátuas. Palavras-chave: sistemas de encomenda de arte pública, Estado Novo, Lisboa / Public Art of Central and Local Administration of the New State in Lisbon: Systems of public art orders of Lisbon City Council and of the Ministry of Public Works (1938-1960) Much of the public art of the New State were mainly statues and monuments which were produced to represent images of the nation historical past. Sculpture was then the suitable artistic expression to portray such nationalist subjects into public spaces all over the country. In Lisbon, the Ministry of the Public Works and the City Council had a specific budget for public art orders, as in many totalitarian or democratic states promoting Public Works of Arts project funding. Public art orders were conducted, within the framework of Local and Central Administration, through sets of procedures meant to control and standardize it accordingly to the political and ideological speech of the New State. These sets of procedures are named in this thesis as systems of public art orders. They were promoted by advisory boards and aesthetical commissions whose role was to ensure homogeneity of public orders. Based on these systems of public art orders, Local and Central Administration not only promoted orders for monuments, statuary and decorative motifs but managed to prevent any kind of state initiatives not aligned with the political regime. Oliveira Salazar effectively overviewed the procedures inherent to the systems of public art. He was able to interfere at every level in the procedures, stir out of course or simply halt the orders of monuments and statues. Key-words: systems of public art orders, New State, Lisbon