Spelling suggestions: "subject:"barcelona (cataluña)"" "subject:"barcelona (dataluta)""
1 |
Matar al “Chino”. Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de BarcelonaFernández González, Miquel 07 November 2012 (has links)
Esta tesis estudia las alteraciones de la vida urbana en la calle d'en Robador del barrio del Raval de Barcelona como consecuencia de las intervenciones urbanísticas que allí se han producido en los últimos veinte años. Las incisiones urbanísticas en el Raval han comportado destrucción de patrimonio arquitectónico, habitacional y cultural de gran valor. Asimismo, han generado expulsiones de población, y en cierta medida y en ciertas zonas, su substitución por otra de mayor capacidad de dispendio. Se ha realizado un rastreo histórico sobre el Raval poniendo énfasis en las sucesivas culturas de control aplicadas allí sobre una población caracterizada por un elevado componente obrero y descapitalizado. Esto es complementado por una etnografía crítica de la calle citada -llevada a cabo entre los años 2010 y 2012, que ofrece una actualización de la perspectiva con el fin de establecer las persistencias y recurrencias que los sucesivos gobernantes han ensayado en lo que han sido hasta hoy los “bajos fondos” de la ciudad, el mítico “Barrio Chino”. / This thesis explores changes of urban life on d'en Robador street on the Raval district of Barcelona as a result of urban interventions that have occurred there in the past twenty years. The urbanistic incisions in the Raval had destroyed urban heritage, architectural, residential and cultural valuable assets. Furthermore, they resulted in population expulsions, and -to some extent, and in certain areas- its replacement by people of greater income. Historical tracking on Raval neighbourhood has been made, emphasizing the observation on successive control cultures applied there over an impoverished population with a marked working class profile. This is complemented by a critical ethnography performed between 2010 and 2012 in the above-named street that brings that perspective up to date to establish the persistence and recurrence in the successive governments action on what has been up to today the "underworld" of the city, the mythical "Chinatown".
|
2 |
Ornamentació vegetal i arquitectures de l’oci a la Barcelona del 1900López Pérez, Fàtima 20 November 2012 (has links)
Aquesta tesi doctoral tracta de forma específica els programes decoratius amb motius vegetals en tipologies arquitectòniques de caràcter públic destinades al lleure en la ciutat de Barcelona. Cronològicament, la investigació es situa en el període del modernisme, comprès entre finals del segle XIX i començaments del XX.
La recerca estableix un marc comparatiu amb París, la capital cultural i artística europea per excel•lència en què Barcelona pretenia veure’s reflectida.
Es tracta d’un estudi amb caràcter interdisciplinari que interrelaciona art ornamental i botànica.
En el context de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX es van anar desenvolupant determinades activitats relacionades amb les plantes i les flors: la Festa de l’arbre i les batalles de flors, a més d’altres festivitats efímeres. També un grup d’especialistes formaren la Societat Catalana d’Horticultura, tot emmirallant-se en el precedent francès de la Société Nationale d’Horticulture de France de París. Aquest tipus d’entitats desenvoluparen exposicions i concursos de plantes i flors, que més enllà de l’exhibició botànica, també van difondre l’art floral, tot incentivant la creació i l’exposició d’obres artístiques de temàtica vegetal.
D’altra banda, l’ensenyament amb flors estava present des dels orígens a l’Escola de Llotja. Si en el segle XVIII les classes amb flors anaven enfocades a les composicions d’indianes, a partir de mitjans del segle XIX va evolucionar cap a la formació d’artistes ornamentals per al disseny de les arts aplicades i industrials, en què s’utilitzaven les flors naturals com a material docent. Entre els recursos de creació que disposaven els artífexs del modernisme per a la configuració dels programes decoratius, obtenen una rellevant importància els mètodes d’aplicació ornamental perquè ofereixen amplis repertoris d’il•lustracions de plantes i flors.
Les arquitectures de l’oci en l’època del modernisme responen a sis tipologies arquitectòniques, com són els establiments per al menjar i el beure, les fondes i els hotels, els teatres, els espais de l’espectacle, els cinemes i els espais esportius.
A partir d’aquests espais, s’ha configurant un mapa de l’oci de la Barcelona del 1900 en què s’estableixen tres nuclis: Ciutat Vella, Eixample i Paral•lel. Hi ha dos esdeveniments de l’arquitectura de l’oci que es presenten com a freqüents al llarg del modernisme, com són les noves construccions i paral•lelament les reformes d’espais predecessors.
L’ornamentació de les arquitectures era signe de distinció i un reclam del bon gust per a captar a la clientela. Per aquest motiu, els propietaris competien per aconseguir els millors conjunts artístics del moment, contractant a arquitectes-decoradors, projectistes i artesans col•laboradors destacats de la fi-de-segle.
Els programes decoratius amb ornamentació vegetal de les arquitectures de l’oci responen a dues clares tendències, per una banda el historicisme i l’eclecticisme i per l’altra el naturalisme-simbolisme versus Art Nouveau. La segona és la que obté una major rellevància. Els programes decoratius es confeccionen en funció de la confluència dels motius vegetals, aquests es poden fer més extensius quan la flora esdevé l’eix vertebrador o concentrats a partir de la distribució unitària i el detallisme.
Quan la flora és l’ornament central pot arribar a la seva concepció de màxima esplendor, tot adoptant la forma estructural amb la simbiosi organicista a partir de simulacions d’arbres o la metamorfosi de les plomes de paó en tiges de fulles i flors. És en aquest punt quan l’ornamentació vol esdevenir natura en un sentit orgànic arquitectònic i escultòric quan es produeix una unitat com a resultat de la síntesis que proporcionava el significat simbòlic. Així mateix, hem identificat un conjunt de plantes i flors que formen part del mateix fenomen, representatiu i simbòlic. / This doctoral thesis deals specifically with the decorative programs containing vegetal motifs used in architectural typologies of public nature destined to leisure time in the city of Barcelona. The research is set chronologically in the period of Catalan modernism, which spans from the end of the 19th century to the beginning of the 20th.
It lays down a comparative framework with Paris, the European cultural and artistic capital par excellence, in which Barcelona intended to be reflected.
It is a research with an interdisciplinary character that interrelates ornamental art with botany.
Within the context of Barcelona in the second half of the 19th century, activities related to plants were developed: the Tree Festival, flower battles and other ephemeral festivities. Looking at the French precedent of la Société Nationale d’Horticulture de France in Paris, a group of specialists founded la Societat Catalana d’Horticultura.
On the other hand, from the mid-nineteenth century on, natural flowers were used in l’Escola de Llotja (Llotja School) as teaching material. The methods of ornamental application were another resource that the modernism architects had in order to configure the decorative programs.
Leisure time architectures in the modernism time respond to six architectural typologies: establishments to eat and drink, boarding houses and hotels, theatres, entertainment spaces, cinemas and sport spaces. Taking these spaces as a starting point, a map from the leisure time of Barcelona in 1900 has been configured. It establishes three centres: Ciutat Vella, Eixample and Paral•lel.
The decorative programs containing vegetal ornamentation used in the leisure time architectures reflect two tendencies: historicism-eclecticism and naturalism- symbolism versus Art Nouveau.
When flora becomes the central ornament it can reach its conception of maximum magnificence taking the structural form by means of tree simulations or by the metamorphosis of peacock’s feathers into leaves and flowers’ stems. It is at this point when the ornamentation wants to become nature in an organic, architectural and sculptural sense, causing an ensemble as a result of the synthesis provided by the symbolic meaning. We have also identified a collection of plants from the ornamental programs.
|
3 |
La marqueteria artística: El taller J. Sagarra. Barcelona (1940-1965)Soler García, Pilar 17 January 2013 (has links)
La recerca que presentem a continuació té dos objectius. Per una banda estudiar de manera monogràfica la marqueteria artística i posar-la en valor com element decoratiu d’interiors, tant a nivell privat com públic, tant per a art civil com religiós. Per altra banda estudiar les relacions de col•laboració d’aquest ofici artesà amb l’art i la indústria.
La documentació del taller J. Sagarra de Barcelona ha servit als propòsits d’aquesta recerca perquè a permès reconstruir la seva història, de la qual hem escollit un fragment per a la realització de l’estudi. En començar aquest treball el taller encara estava en actiu, el que va facilitar un bon coneixement de l’ofici perquè va ser possible treballar amb l’assessorament de Fernando Sagarra, l’últim mestre d’aquest obrador, i veure en funcionament un dels últims tallers d’aquesta especialitat artesana (1870-2003). El taller de J. Sagarra ha estat molt significatiu en aquest ofici a Barcelona, per la seva continuïtat, per ser un referent per a altres professionals i també perquè molts marqueters hi havien aprés l’ofici.
Aquest treball s’estructura en sis parts. En la primera part exposem els objectius de la recerca, la metodologia a seguir i les fonts primàries i secundaries de l’estudi. En la segona part fem un recorregut per la història del taller de marqueteria de J. Sagarra que serveix de introducció per a la recerca (1833-2003). En la tercera part estudiem el paper que va tenir el FAD com a centre de promoció de les arts i la decoració d’interiors, les seves seccions i les exposicions que organitzava o promovia. En la quarta part l’objecte d’estudi és la renovació de l’art sacre que es va iniciar en el I Congrés Litúrgic de Montserrat l’any 1915, però que va arribar a consolidar-se a partir de la Guerra Civil, a causa de la reconstrucció d’esglésies que es va produir i del clima de devoció religiosa imperant.
En la cinquena part estudiem l’origen i l’evolució de la marqueteria, els processos de producció i l’obra de diferents projectistes: Antoni Calonge, Enric Cluselles, Ramon Marsiñac, Mir i Mora i Llucià Navarro. Aquests artistes van col•laborar amb el taller projectant marqueteries durant gairebé tot el període i com que alternaven aquesta feina amb altres disciplines artístiques, hem estudiat quines eren les seves tendències estètiques i les activitats que portaven a terme paral•lelament. Hem dedicat bona part del treball a l’estudi dels calcs dels projectes (Annex 3.1.) i de les marqueteries realitzades que s’han localitzat (Annex 3.2.), buscant les diferències que el pas del temps i les noves situacions provocaven, els materials que les conformaven, els processos de producció, els canvis en els gustos o les influències externes. La sisena part conté les conclusions, en les quals podem afirmar que el taller de marqueteria de J. Sagarra va viure entre 1940 i 1965 un període de molta activitat, en la qual van col•laborar artistes i industrials i que l’eclecticisme va ser habitual durant tot el període dins de la natural evolució. Que la producció va arribar al seu màxim desenvolupament a mitjans anys seixanta, que és quan es clou l’estudi.
Va ser a partir de la dècada dels seixanta quan es van produir canvis en la societat i en els sistemes de producció que acabarien portant al declivi d’aquest ofici, fins arribar a la seva gairebé total desaparició en l’actualitat. Hem valorat les causes de la pèrdua d’interès per aquesta artesania, i les seves possibilitats d’evolució i també que el cas del taller J. Sagarra serveix de paradigma per a molts altres oficis artesans. / The following research “The artistic marquetry: J. Sagarra workshop. Barcelona (1940-1965)”, has two defined goals. One is a monographic study of artistic marquetry and to value it as a decorative element. The other objective is to seek the collaborative relationships of this artisan craft with art and industry.
J. Sagarra Barcelona workshop’s documentation has enabled this research’s purposes because it has permitted rebuilding its history, part of which has been selected to do this research. The fact that this workshop was still operational when this study started has facilitated a better knowledge of the craft because it allowed to count on Fernando Sagarra’s advice, as the last master of this workshop, and it also allowed seeing one of the last workshops of this specialty craft in operating conditions (1870-2003).
This study is structured in six parts. In the first part we expose the research’s objectives, the methodology and the sources of the research. The second part contains a review of J. Sagarra’s workshop history which suites as an introduction to the study (1833-2003). In part three we analyze the role that F.A.D. Foment de les Arts Decoratives (Promotion of Decorative Arts) had as interior decoration and art promotion center as well as the exhibitions it organized and promoted. The renovation process of sacred art is reviewed in part four. This process started in the first Montserrat Liturgical Congress in 1915 and was consolidated with the rebuilding of churches that followed the Civil War due to the prevailing climate of religious devotion. In part five we study the origins and evolution of marquetry, production processes and the work of different project designers that, at the same time, practiced other artistic disciplines. Part six contains the main conclusions in which we can acknowledge that J. Sagarra’s marquetry workshop experienced a period of intensive activity between 1940 and 1965 in which several artists and industries collaborated. We also evaluate the loss of interest causes for this sort of crafts and it’s evolution possibilities, considering this workshop as a paradigm of what other crafts experienced.
|
4 |
La Terracota como elemento ornamental en la arquitectura de Barcelona. Técnicas de fabricación, conservación y restauraciónGarcía Fortes, Salvador 10 May 2001 (has links)
La investigación se estructura en tres bloques temáticas bien definidos. El primero incide en el momento de inicio de esta arquitectura barcelonesa de la terracota, concretando su contexto, las causas de su génesis y señalando sus protagonistas, provenientes del campo de la arquitectura, de la creación escultórica y de la producción cerámica de la ciudad. Asimismo, se establece la evolución de la utilización de la terracota ornamental en la arquitectura de Barcelona a lo largo de los siglos XIX y XX, desde 1837 a 1968. A lo largo del segundo bloque se enumeran los centros de producción de este material. Se han descrito los procedimientos netamente escultóricos en la creación de modelos y en la realización de moldes. Proceso creativo que se complementa por su manufactura seriada, que utiliza los sistemas de producción de la industria cerámica. Igualmente hemos detallado las manipulaciones necesarias para su ubicación definitiva formando parte de la arquitectura, así como su relación con los elementos constructivos del edificio en el cual se ubica y con los otros materiales ornamentales. Por último, para el reconocimiento de este tipo de material ornamental y de esta arquitectura ha sido necesaria la verificación, mediante un examen exhaustivo, de los cambios sufridos a lo largo del tiempo y su posible deterioro, estableciendo su estado de conservación. Exámenes y análisis previos a cualquier propuesta de actuación de conservación-restauración, necesaria para su protección y pervivencia futura. Propuestas de conservación-restauración que se concretan en la identificación de este patrimonio, en la determinación de los procedimientos legales de protección y de los tratamientos de conservación-restauración que se concretan en la consolidación, limpieza, reintegración volumétrica y cromática y protección.
|
5 |
La Casa de la Moneda de Barcelona. Els col•legis d’obrers i de moneders de la Corona d’AragóEstrada Rius, Albert 26 October 2012 (has links)
La tesi analitza la constitució i el desenvolupament orgànic i funcional de la Casa de la Moneda de Barcelona. La cronologia de l’estudi abasta des del segle XIII, en el qual es conforma la corporació, fins a la seva dissolució arran del Decret de la Nova Planta (1716). S’incideix, sobretot, en el paper de paradigma o model de la seca barcelonina per a altres establiments monetaris de la Corona d’Aragó –València, Mallorca, Esglésies, Càller i Perpinyà–, tant des del punt de vista organitzatiu com des del punt de vista tecnològic. Amb aquesta finalitat, es ressegueixen les relacions mútues d’aquests establiments, els trasllats de personal i les seves conseqüències jurídiques i orgàniques.
L’estudi enfoca, des d’una perspectiva institucional, la realitat de la casa de la moneda en dos grans àmbits. El primer és el coneixement intern del dia a dia de la fabricació de la moneda projectada, especialment en dos organismes en cooperació simbiòtica, encara que autònoms per la seva pròpia naturalesa i missió. Es tracta, d’una banda, del Col•legi d’Obrers i de Moneders, la corporació en la qual s’emparava el personal implicat en la tasca monetària –amb el seu Capítol i la seva Cort de justícia–, i, d’altra banda, de la Casa de la Moneda o establiment monetari pròpiament dit, el taller monetari en el qual es verificava l’encunyació del numerari. El segon àmbit d’estudi és la incardinació de la seca amb les administracions reial i municipal, atès que, en diferent grau, depenia d’ambdues a nivell polític i administratiu. En tots els diferents àmbits s’analitza el personal implicat, les seves funcions, la seva organització i els processos de treball dins l’entramat orgànic. / "The Royal Mint of Barcelona. The guilds of minters of the Crown of Aragon"
Summary:
This research analyzes the formation and organizational and functional development of the Royal Mint of Barcelona. The chronology of the study covers from the 13th century, in which the corporation is formed, until its dissolution following the Decree of Nova Planta (1716). It particularly focuses on the role of model, or paradigm, of the Royal Mint of Barcelona for the mints elsewhere in the Crown of Aragon –Valencia, Mallorca, Vila Chiesa, Cagliari and Perpignan–, both from an organizational and from a technological point of view. For this purpose, the study focuses on the mutual relations of these mints, the transfer of personnel between them and the corresponding legal and organizational consequences.
The study approaches, from an institutional perspective, the reality of the mint in two main areas. The first is the internal knowledge of the day-to-day production of coins, focusing especially in the symbiotic cooperation of two different bodies, although autonomous in nature and mission. These bodies are, on the one hand, the Guild or College of Minters, a corporation for the personnel involved in the manufacturing of coins –with its Chapter and its Court of Justice– and, on the other hand, the Mint, that is, the establishment in which the minting of coinage is verified. The second area of study is the incardination of the Royal Mint in the municipal and royal governments, since, in a varying degree, it depended on both of them from a policital and administrative point of view. In all the different areas considered the personnel involved, their functions, their organization and the work processes within the organizational framework are analyzed.
|
Page generated in 0.0399 seconds