A començaments del segle XX, en una cojuntura de descomposició institucional, la vida política local de la ciutat de Vic, població catalana d'uns 13.000 habitatnts situada a l'interior de Catalunya, seu de la diòcesi episcopal més extensa del país i amb un important Seminari Conciliar, comença a evolucionar en la direcció d'una modernització que, al llarg dels anys, constatarà importants transformacions. En el context català, la nova política de masses descansarà sobre tres aspectes principals. En primer lloc, s'organitzaran partits capaços de mobilitzar els afiliats i els simpatitzants per aconseguir uns objectius concrets: fer una manifestació, guanyar unes eleccions, constituir una seu social, editar un periòdic. En la fase de transició cap a les organitzacions "mobilitzadores", trobarem partits polítics que combinen el carisma exagerat de determinats líders amb la potència d'unes bases que no es deixen arrossegar si els seus criteris no coincideixen amb els dels "homes forts"; els partits estaran a mig camí entre la influència dels notables i el poder decisori de la militància organitzada. En segon lloc, les urnes reflectiran, progressivament, les peocupacions i els interessos polítics de la majoria, deixant de banda les maniobres "electoreres" dels cacics, que tindran dificultats creixents per a organitzar els processos electorals d'acord amb els seus interessos. Finalment, les institucions locals deixaran de tenir "vida pròpia", al marge de les altrenatives polítiques que es produeixen a la societat; les discusssions i lluites polítiques, forjades en "l'espai públic", es traslladaran als ajuntaments. Tot i que aquestes transformacions (en l'àmbit dels partits, de les eleccions i dels ajuntaments) definiran nous estils de fer política, la modernització no es produirà de manera uniforme. A la Catalunya tradicional, de la que la ciutat de Vic forma part, els canvis en l'esfera pública tindran unes característiques pròpies, la qual cosa posarà en qüestió, d'altra banda, la imatge idealitzada d'una societat homogènia i avançada. A Vic, en un context que combina una presència institucional de l'Església catòlica especialment significada i el desenvolupament d'una important economia industrial, la vida pública estarà dirigida per forces burgeses que hegemonitzaran, davant la feblesa del moviment popular autòcton, el procés de transformació política. Aquestes èlits combatran, successivament i a partir del tombant de segle XX, les imposicions del "cunerisme" dinàstic, les estratègies de les direccions dels nous partits hegemònics (catalanistes, tradicionalistes) i l'expansió d'un moviment democràtic que reclama protagonisme polític per a les classes populars. Es tractarà de controlar els canvis polítics per tal que no es modifiquin els aspectes essencials de la dominació social, i política, que exerceix el grup dirigent local. Tanmateix, l'extensió de la "vida política nacional" farà que aquest "control polític" esdevingui cada cop més difícil i possibilitarà, en un marc de transformacions econòmiques i d'extrema conflictivitat social, que les forces populars es vagin incorporant a la vida pública de Vic, a pesar de les maniobres de l'èlit dirigent destinades a impedir-ho. A partir de la crisi del 1917 s'accelerà la dissolució de la "vella política". La dictadura del general Primo de Rivera, que inicialment es presentà com una opció "regeneradora" capaç de resoldre els probles endèmics del país, evidencià la impossibilitat de continuar mantenint les masses allunyades de la vida pública espanyola. La proclamació de la República, que inaugurà un context políticoinstitucional radicalment diferent del que oferia la Restauració borbònica, possibilità que la societat espanyola disposés de dos requisits indispensables per a la convivència democràtica: la llibertat i el Parlament. A la ciutat de Vic, com a la resta de Catalunya, el nou règim republicà va permetre l'entrada de les classes populars en la política local, tot i que aquesta democratització no sempre fou favorable a les forces progressistes. / On the early XXth century, in an environment of institutional decomposition, local political life in the city of Vic, -a catalan community of 13.000 inhabitants of Catalunya, and also see of the bigger Episcopal dioceses if the country and an important conciliar seminar-, begin to change into a modernisation that, along the years, realised important transformations in the catalan context the new mass politics lied on three main aspects. First of all, the parties capable to mobilise affiliates and supporters organised themselves to reach concrete goals: prepare a demnstration, win the elections, create a social see, publish a paper. In this fase of transition into "mobilised" organisations, political parties can be found combining the grat charisma of some of the leaders and the poxer of a basis that doesn't let itself drag on if their believes do not agree with these of the "strong men"; the parties were in the way betwen the influence of the notables and the power of the organised militancy to take decisions. Secondly, the ballot boxes reflected, progressively, the worries and political interests of the majority, siding "electory" manoeuvres of the caciques who had increasing difficulties according to their interests. Finally, local institutions stopped having their "own life", apart of the political alternatives taking place in the society; political struggles and discussions, held in the public sphere, moved into the City Council.Even these transdormations (in the area of parties, elections and city councils) defined new stiles of doing politics, modernisation didn't spread homogeneously. In the traditional Catalunya, from which Vic is part, the changes in the public sphere had their own characteristics, and this lead into question this ideal image of an homogeneous and advanced society. In Vic, where the particularly signified presence of the institutions of the catolic church was combined with the developing of an important industrial economy, public life was in hands og burgeois forces, against the weakness of the indigenous popular movement, to lead the process of political transformation. These elites fighted, successively after the crossing of the XXth century, the impositions of the "dynastic cunerism", the strategies of the leaderships of the new hegemonic parties (traditionalists catalanists) and the expansion of a democratic movement claiming for the leading role of popular classes. The need was to control the political changes in order not to modify the essential aspects of social, and political, domination practiced by the local leading group. Eventrough, the extension of the "national political life" made this "political control" more difficult and this, in the context of economical transformations and extreme social conflict, allowed popular forces to incorporate into public life of Vic, eventrogh the manoeuvres of the leading elite to avoid it.After the crises of 1917 the dissolution of the old politics accelerated. The dictatorship of the General primo de Rivera, who inicially presented himself as an option of "regeneration" capable to solve the endemic problems of the country, showed an incapacity to keep the masses away from the Spanish political life. The proclamation of the Republic, as a strat of a political and constitutional context radically different from that of the Borbonic restauration, let the Spanish society enjoy the two requisites for the democractic coexistence: freedom and Parlamient. In the city of Vic, as in the rest of Catalonia, the new Republican regime permited the entrance of popular classes in the local politics, even this democratisation was not always favouring progressive forces.

La presente Tesis doctoral se divide en tres bloques bien diferenciados: en el primero se trazan las líneas maestras de la realidad social, económica y política imperante en la provincia de Santa Cruz de Tenerife durante la primera mitad del siglo XX. En el segundo, se aborda el desarrollo de las instituciones políticas (municipales, insulares, provinciales y nacionales) a lo largo del periodo tomando como hilo conductor la supervivencia del clientelismo y el caciquismo sobre el que se asienta el sistema. En el tercero, se estudian todas las manifestaciones de oposición surgidas contra un régimen que margina y oprime a gran parte de la población, tanto en el campo como en la ciudad, aglutinando a todas las orientaciones políticas catalogadas bajo el, tan amplio como confuso, concepto de "izquierdas". Dentro de él tiene una relevancia especial el análisis y caracterización de la resistencia y represión surgida tras la sublevación militar del 18 de julio de 1936. / Title of Thesis: THE PROVINCE OF SANTA CRUZ DE TENERIFE BETWEEN TWO DICTATORSHIPS (1923-1945). HUNGER AND ORDER. The doctoral thesis is divided into three blocks. In the first are traced the main points of the social, economic and political conditions in the province of Santa Cruz de Tenerife in the first half of the twentieth century. In the second section, is raised the development of political institutions (municipal, insular, provincial and national) during the examined period, taking as a common theme the survival of patronage system and chieftainship. In the third section, I study the opposition emerged against a regime that marginalizes the great majority of the population, both in the country and in the city, uniting all the political directions laid under the concept of the left-wing. The analysis of the repression emerged after the military uprising of July the 18th, 1936, has special relevance. The traditionally dominant class in the province (large landowners and merchants, enriched with the export of bananas) through its network of clientele, dominated all political structures in the province, since the dictatorship of Primo de Rivera. They kept political control during the Second Republic, holding back social reforms in areas where power was lost, and got involved in the coup of July the 18th, 1936, being restored back into the institutions that govern public life.

La present tesi doctoral estudia la biografia del metge i dirigent catalanista Bartomeu Robert Yarzábal.Figura destacada de la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX, el doctor Robert va ser considerat com un dels metges més prestigiosos de la seva època i com un excel·lent professor universitari. Cal destacar, també, el seu paper com a renovador de les infrastructures hospitalaries i docents catalanes.Tanmateix, si per alguna raó ha passat a la posteritat el doctor Robert, és gràcies a la seva transcendental activitat política. Erigit en un convençut partidari de la regeneració política després del desastre del 98, el doctor Robert es nomenat alcalde de Barcelona l'any 1899. El seu pas per l'alcaldia serà breu, però la seva lluita contra el caciquisme i la seva obra en favor de la depuració del cens electoral el convertiran en una figura política molt respectada.L'any 1901, Robert, que ja s'ha convertit en un símbol del catalanisme polític, serà elegit primer president de la Lliga Regionalista, partit polític fundat aquell any i que ha estat considerat com la primera formació política moderna i catalanista en la història política catalana.Elegit diputat a Corts el maig de 1901 en representació d'aquest partit, el doctor Robert farà sentir la veu del catalanisme polític en el Congrés dels Diputats de Madrid.La seva mort, esdevinguda l'abril de 1902, es convertirà en una multitudinària manifestació de dol popular, i posarà de manifest que Robert havia estat un dels metges i una de les figures polítiques més estimades del seu temps. / La presente tesis doctoral estudia la biografía del médico y dirigente catalanista Bartolomé Robert Yarzábal.Figura destacada de la Cataluña de finales del siglo XIX y principios del XX, el doctor Robert fué considerado cómo uno de los médicos más prestigiosos de su época y cómo un excelente profesor universitario. Cabe destacar, también, su papel como renovador de las infraestructuras hospitalarias y docentes catalanas.Sin embargo, si por alguna razón ha pasado a la posteridad el doctor Robert, es por su transcendental actividad política. Erigido en un firme partidario de la regeneración política tras el desastre del 98, el doctor Robert es nombrado alcalde de Barcelona en 1899. Su paso por la alcaldía será breve, pero su lucha contra el caciquismo y su obra en favor de la depuración del censo electoral le convertiran en una figura política muy respetada.En 1901, Robert, que ya se ha convertido en un símbolo del catalanismo político, será elegido primer presidente de la Liga Regionalista, partido político fundado aquel año y que ha sido considerado cómo la primera formación política moderna y catalanista en la historia política catalana.Elegido diputado a Cortes en mayo de 1901 en representación de éste partido, el doctor Robert hará sentir la voz del catalanismo político en el Congreso de los Diputados de Madrid.Su muerte, acaecida en abril de 1902, se convertirá en una multitudinaria manifestación de duelo popular, y pondrá de manifiesto que Robert había sido uno de los médicos y una de las figuras políticas más queridas de su tiempo.