La tesi Memòria pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) pretén assolir dos objectius principals. En primer lloc, el treball presenta una proposta teòrica i metodològica global per estudiar –des d’un punt de vista sociopolític i en diversos contextos temporals i geogràfics- el fenomen de la memòria pública. Per això, l’autor elabora una “antropologia de la memòria” i desenvolupa una reflexió sistemàtica sobre “les cultures de la memòria” i “les polítiques de la memòria”. La tesi defineix la memòria pública com el conjunt de pràctiques i discursos commemoratius que convergeixen en l’esfera pública. La memòria pública no és entesa, per tant, com un simple dictat monolític des de les institucions, sinó més aviat com un diàleg o una dialèctica entre les diverses narratives històriques que vertebren els múltiples imaginaris socials. L’autor assumeix que, a través del debat sobre el passat i la seva representació canònica, la societat discuteix indirectament la seva contextura identitària, els seus marcs normatius i la seva orientació de futur. En l’esfera pública, les diverses interpretacions del passat reflecteixen les distintes versions del futur nacional. El treball explicita com la pugna discursiva per l’hegemonia commemorativa va molt lligada al pols social pel poder polític. Per a fonamentar la seva proposta teòrica i metodològica, l’autor acudeix a autors catalans i espanyols, però també presenta els postulats de la historiografia francesa, germànica i anglosaxona al voltant de la memòria social. La segona part de la tesi consisteix en l’estudi d’un cas històric concret. S’aborda “la memòria pública” barcelonina dels primers anys trenta. Així, l’autor indaga els discursos històrics i les pràctiques commemoratives imperants en l’espai cívic, en l’opinió pública i en l’esfera política de la Ciutat Comtal des de 1931 fins a 1936. La tesi repassa la catarsi simbòlica que va viure Barcelona amb la proclamació de la República. Analitza els canvis de noms de carrers i dóna a conèixer la intrahistòria dels nous monuments erigits. El treball palesa la cultura commemorativa dels diversos sectors socials barcelonins, desgrana la narrativa històrica que batega en els llibres de text per a infants i, sobre tot, reflecteix la utilització política de la història. En el fons, l’estudi dels diversos paradigmes commemoratius interessa a l’autor com una finestra privilegiada per copsar els universos mentals i ideològics de quatre grups barcelonins cabdals: el nacionalisme liberalobrerista (l’ERC), el nacionalisme liberalconservador (la Lliga), l’anarquisme faista i l’espanyolisme conservador. La radiografia de les narratives històriques i de les pràctiques commemoratives a la Barcelona republicana permet redescobrir els vincles entre el nacionalisme català i el discurs històric, establir les similituds i diferències doctrinals entre les principals forces polítiques del període i, finalment, revisitar des d’una nova perspectiva l’evolució d’un temps polític apassionat i apassionant. / La tesis Memòria Pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) se ha escrito con dos objetivos básicos. En primer lugar, el trabajo presenta una propuesta teórica y metodológica global para estudiar –desde un punto de vista sociopolítico y en múltiples contextos temporales y geográficos- el fenómeno de la memoria pública. Por eso, el autor elabora una “antropología de la memoria” y desarrolla una reflexión sistemática sobre “las culturas de la memoria” y “las políticas de la memoria”. La tesis define la memoria pública como el conjunto de prácticas y discursos conmemorativos que tienen lugar en la esfera pública. La memoria pública, por tanto, no es un simple dictado monolítico desde las instituciones políticas, sino más bien un diálogo o una dialéctica entre las diversas narrativas históricas que vertebran los imaginarios de los distintos grupos sociales. El autor asume que a través del debate sobre el pasado y sobre su representación canónica, la sociedad discute indirectamente su contextura identitaria, sus marcos normativos en el presente y sus orientaciones para el futuro. En realidad, las distintas interpretaciones del pasado que se dan en la esfera pública reflejan las distintas versiones del futuro nacional. El trabajo constata como la pugna discursiva por la hegemonía en la consciencia histórica de la ciudadanía va muy ligada al pulso social por el poder político. Para fundamentar su propuesta teórica y metodológica, el autor recurre a autores catalanes y del conjunto de España, pero también presenta los principales postulados de la historiografía francesa, germánica y anglosajona. En segundo lugar, la tesis aborda una investigación histórica concreta. Se estudia la memoria pública de Barcelona en los primeros años treinta. El autor indaga los discursos históricos y las prácticas conmemorativas imperantes en el espacio cívico, en la opinión pública y en el ámbito político de la Ciudad Condal desde la proclamación de la República en 1931 hasta el estallido de la Guerra Civil en 1936. La tesis repasa la catarsis simbólica que vivió la ciudad con el nuevo régimen. Analiza los cambios de nombres de las calles y da a conocer la intrahistoria de los monumentos erigidos. El trabajo plasma la cultura conmemorativa de diversos sectores sociales barceloneses, desgrana la narrativa histórica que subyace en los libros de texto para niños y, sobre todo, refleja la utilización política del pasado. En el fondo, el estudio de los diversos paradigmas conmemorativos interesa al autor como una ventana privilegiada para ojear los universos mentales e ideológicos de cuatro grupos centrales: el nacionalismo liberal-obrerista (ERC), el nacionalismo liberal-conservador (La Lliga), el anarquismo faista y el españolismo conservador. La radiografía de las narrativas históricas y las prácticas conmemorativas de la Barcelona republicana que se lleva a cabo en este trabajo permite redescubrir los vínculos entre el nacionalismo catalán y el discurso histórico, establecer las similitudes y las diferencias doctrinales entre las principales fuerzas políticas del periodo y, finalmente, revisitar desde una nueva perspectiva la evolución de un tiempo político apasionado y apasionante.

Aquesta Societat volia assolir l'objectiu d'incloure Barcelona i per extensió tota Catalunya dins dels circuits europeus de turisme. Creia que el turisme era una forma de modernitzar Catalunya, a més d'una manera d'enriquir-la cultural i econòmicament. I naturalment el referent era Europa perquè representa el desenvolupament industrial, i molt particularment França, que es el mirall on es vol que Catalunya es vegi reflectida, ja que era un dels països que més es preparava pel foment del turisme. Això provocà que conflueixin en aquesta Societat personatges molt compromesos amb aquesta idea de modernització i que bastants estiguessin propers a l'ideari de la Lliga Regionalista de Catalunya. La rellevància d'aquesta Societat es fomentar el turisme quan pocs creien en aquesta activitat, quan tot estava per fer, i emmarcar-la dins d'un projecte més global de modernització de l'economia catalana. / This society aimed at including Barcelona and, by extension, all of Catalonia, within European tours. It believed that tourism was a way to modernise Catalonia in addition to enriching it financially and culturally speaking. It goes without saying that the referent was Europe, envisaged as a symbol of industrial development, and particularly France, which became the mirror on which Catalonia wanted to reflect its own image as it was one of the countries that was already excelling in tourist promotion. This would explain why the society gathered together a number of important people that showed a commitment towards this idea of modernisation, some of them with ideas particularly close to the ideology of the Regionalist League of Catalonia. The importance of this society was the role it played in tourist promotion at a time when only a few believed in the power of this relatively-new practice and to include it within a more general project of modernisation of the Catalan economy.

La present tesi doctoral estudia la biografia del metge i dirigent catalanista Bartomeu Robert Yarzábal.Figura destacada de la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX, el doctor Robert va ser considerat com un dels metges més prestigiosos de la seva època i com un excel·lent professor universitari. Cal destacar, també, el seu paper com a renovador de les infrastructures hospitalaries i docents catalanes.Tanmateix, si per alguna raó ha passat a la posteritat el doctor Robert, és gràcies a la seva transcendental activitat política. Erigit en un convençut partidari de la regeneració política després del desastre del 98, el doctor Robert es nomenat alcalde de Barcelona l'any 1899. El seu pas per l'alcaldia serà breu, però la seva lluita contra el caciquisme i la seva obra en favor de la depuració del cens electoral el convertiran en una figura política molt respectada.L'any 1901, Robert, que ja s'ha convertit en un símbol del catalanisme polític, serà elegit primer president de la Lliga Regionalista, partit polític fundat aquell any i que ha estat considerat com la primera formació política moderna i catalanista en la història política catalana.Elegit diputat a Corts el maig de 1901 en representació d'aquest partit, el doctor Robert farà sentir la veu del catalanisme polític en el Congrés dels Diputats de Madrid.La seva mort, esdevinguda l'abril de 1902, es convertirà en una multitudinària manifestació de dol popular, i posarà de manifest que Robert havia estat un dels metges i una de les figures polítiques més estimades del seu temps. / La presente tesis doctoral estudia la biografía del médico y dirigente catalanista Bartolomé Robert Yarzábal.Figura destacada de la Cataluña de finales del siglo XIX y principios del XX, el doctor Robert fué considerado cómo uno de los médicos más prestigiosos de su época y cómo un excelente profesor universitario. Cabe destacar, también, su papel como renovador de las infraestructuras hospitalarias y docentes catalanas.Sin embargo, si por alguna razón ha pasado a la posteridad el doctor Robert, es por su transcendental actividad política. Erigido en un firme partidario de la regeneración política tras el desastre del 98, el doctor Robert es nombrado alcalde de Barcelona en 1899. Su paso por la alcaldía será breve, pero su lucha contra el caciquismo y su obra en favor de la depuración del censo electoral le convertiran en una figura política muy respetada.En 1901, Robert, que ya se ha convertido en un símbolo del catalanismo político, será elegido primer presidente de la Liga Regionalista, partido político fundado aquel año y que ha sido considerado cómo la primera formación política moderna y catalanista en la historia política catalana.Elegido diputado a Cortes en mayo de 1901 en representación de éste partido, el doctor Robert hará sentir la voz del catalanismo político en el Congreso de los Diputados de Madrid.Su muerte, acaecida en abril de 1902, se convertirá en una multitudinaria manifestación de duelo popular, y pondrá de manifiesto que Robert había sido uno de los médicos y una de las figuras políticas más queridas de su tiempo.