No description available.

L'objectiu d'aquesta tesi és fer visible el naixement, i intents de consolidació, del somni televisiu d'una societat i d'un periodisme a Catalunya durant la Segona República (1931-1936). Aquests anhels i experiments televisius es poden veure a través de les informacions, referents a la televisió, trobades a la premsa catalana publicada a Barcelona. I propiciades per una societat i un periodisme il·lusionat amb conèixer noves realitats i que té un contacte amb la realitat molt més proper i directe. Per tant, aquella societat i aquell periodisme són indestriables del somni televisiu que, amb la Guerra Civil (1936), s'acabarà convertint en metàfora de Catalunya. / The objective of this thesis is to describe and reveal the birth of the television that was dreamt of by society and journalism in Catalonia during the Second Republic (1931-1936), as well as the attempts made to consolidate it. These wishes and television experiments can be seen through the information and news, related to television, found in the Catalan press published in Barcelona. Information provided by a society and a style of journalism that was excited about discovering new realities and that had a much closer and more direct contact with reality. Therefore, that society and that journalism are inseparable from the television dream that, with the Spanish Civil war (1936), would end up turning into a metaphor of Catalonia.

La tesi Memòria pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) pretén assolir dos objectius principals. En primer lloc, el treball presenta una proposta teòrica i metodològica global per estudiar –des d’un punt de vista sociopolític i en diversos contextos temporals i geogràfics- el fenomen de la memòria pública. Per això, l’autor elabora una “antropologia de la memòria” i desenvolupa una reflexió sistemàtica sobre “les cultures de la memòria” i “les polítiques de la memòria”. La tesi defineix la memòria pública com el conjunt de pràctiques i discursos commemoratius que convergeixen en l’esfera pública. La memòria pública no és entesa, per tant, com un simple dictat monolític des de les institucions, sinó més aviat com un diàleg o una dialèctica entre les diverses narratives històriques que vertebren els múltiples imaginaris socials. L’autor assumeix que, a través del debat sobre el passat i la seva representació canònica, la societat discuteix indirectament la seva contextura identitària, els seus marcs normatius i la seva orientació de futur. En l’esfera pública, les diverses interpretacions del passat reflecteixen les distintes versions del futur nacional. El treball explicita com la pugna discursiva per l’hegemonia commemorativa va molt lligada al pols social pel poder polític. Per a fonamentar la seva proposta teòrica i metodològica, l’autor acudeix a autors catalans i espanyols, però també presenta els postulats de la historiografia francesa, germànica i anglosaxona al voltant de la memòria social. La segona part de la tesi consisteix en l’estudi d’un cas històric concret. S’aborda “la memòria pública” barcelonina dels primers anys trenta. Així, l’autor indaga els discursos històrics i les pràctiques commemoratives imperants en l’espai cívic, en l’opinió pública i en l’esfera política de la Ciutat Comtal des de 1931 fins a 1936. La tesi repassa la catarsi simbòlica que va viure Barcelona amb la proclamació de la República. Analitza els canvis de noms de carrers i dóna a conèixer la intrahistòria dels nous monuments erigits. El treball palesa la cultura commemorativa dels diversos sectors socials barcelonins, desgrana la narrativa històrica que batega en els llibres de text per a infants i, sobre tot, reflecteix la utilització política de la història. En el fons, l’estudi dels diversos paradigmes commemoratius interessa a l’autor com una finestra privilegiada per copsar els universos mentals i ideològics de quatre grups barcelonins cabdals: el nacionalisme liberalobrerista (l’ERC), el nacionalisme liberalconservador (la Lliga), l’anarquisme faista i l’espanyolisme conservador. La radiografia de les narratives històriques i de les pràctiques commemoratives a la Barcelona republicana permet redescobrir els vincles entre el nacionalisme català i el discurs històric, establir les similituds i diferències doctrinals entre les principals forces polítiques del període i, finalment, revisitar des d’una nova perspectiva l’evolució d’un temps polític apassionat i apassionant. / La tesis Memòria Pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) se ha escrito con dos objetivos básicos. En primer lugar, el trabajo presenta una propuesta teórica y metodológica global para estudiar –desde un punto de vista sociopolítico y en múltiples contextos temporales y geográficos- el fenómeno de la memoria pública. Por eso, el autor elabora una “antropología de la memoria” y desarrolla una reflexión sistemática sobre “las culturas de la memoria” y “las políticas de la memoria”. La tesis define la memoria pública como el conjunto de prácticas y discursos conmemorativos que tienen lugar en la esfera pública. La memoria pública, por tanto, no es un simple dictado monolítico desde las instituciones políticas, sino más bien un diálogo o una dialéctica entre las diversas narrativas históricas que vertebran los imaginarios de los distintos grupos sociales. El autor asume que a través del debate sobre el pasado y sobre su representación canónica, la sociedad discute indirectamente su contextura identitaria, sus marcos normativos en el presente y sus orientaciones para el futuro. En realidad, las distintas interpretaciones del pasado que se dan en la esfera pública reflejan las distintas versiones del futuro nacional. El trabajo constata como la pugna discursiva por la hegemonía en la consciencia histórica de la ciudadanía va muy ligada al pulso social por el poder político. Para fundamentar su propuesta teórica y metodológica, el autor recurre a autores catalanes y del conjunto de España, pero también presenta los principales postulados de la historiografía francesa, germánica y anglosajona. En segundo lugar, la tesis aborda una investigación histórica concreta. Se estudia la memoria pública de Barcelona en los primeros años treinta. El autor indaga los discursos históricos y las prácticas conmemorativas imperantes en el espacio cívico, en la opinión pública y en el ámbito político de la Ciudad Condal desde la proclamación de la República en 1931 hasta el estallido de la Guerra Civil en 1936. La tesis repasa la catarsis simbólica que vivió la ciudad con el nuevo régimen. Analiza los cambios de nombres de las calles y da a conocer la intrahistoria de los monumentos erigidos. El trabajo plasma la cultura conmemorativa de diversos sectores sociales barceloneses, desgrana la narrativa histórica que subyace en los libros de texto para niños y, sobre todo, refleja la utilización política del pasado. En el fondo, el estudio de los diversos paradigmas conmemorativos interesa al autor como una ventana privilegiada para ojear los universos mentales e ideológicos de cuatro grupos centrales: el nacionalismo liberal-obrerista (ERC), el nacionalismo liberal-conservador (La Lliga), el anarquismo faista y el españolismo conservador. La radiografía de las narrativas históricas y las prácticas conmemorativas de la Barcelona republicana que se lleva a cabo en este trabajo permite redescubrir los vínculos entre el nacionalismo catalán y el discurso histórico, establecer las similitudes y las diferencias doctrinales entre las principales fuerzas políticas del periodo y, finalmente, revisitar desde una nueva perspectiva la evolución de un tiempo político apasionado y apasionante.

Aquesta tesi entra fonamentalment dins del marc de la història de les mentalitats i les idees politiques i socials. I l'esperit amb el qual ha estat abordat és un esperit crític. No podia ser d'una altra manera, puix no he cregut mai en la neutralitat de les ciències socials ni de la història. Com han dit tants i tants investigadors, des del mateix Marx fins a E.H. Carr i R.G. Collingwood, per exemple, l'historiador no pot ser un simple relator dels fets. Està obligat a interpretar i a posicionar-se. Això vol dir que en aquest estudi es trobarà una presa de posició devant dels fets, i conseqüentment judicis de valor, moltes vegades materialitzats amb duresa. Els conceptes de "regressió social", de "conservadurisme social" i de "progressió social", tal com els ha definit un científic social tan poc sospitós de radicalisme com Karl Popper, han estat constants en la història de la humanitat. Sense necessitat de remuntar-nos a edats massa pretèrites, puc assenyalar que "regrés", "conservació" i "canvi" són des del meu punt de vista les claus mentals que dominen l'àmbit intel.lectual i social del segle XIX, i que es perllongaran en el segle XX. Centrant-nos en la nostra recerca, l'àmbit històric que hem escollit és el de la realitat espanyola des del 1930 al 1936. Atesa l'amplitud del terreny plantejat, he afegit una estructuració interna que consta de quatre parts. A la "Part I" faig un breu estudi del pensament del polític Francesc Cambó a la vigília de l'adveniment de la II República, per passar a analitzar el partit que liderava, la "Lliga Regionalista" i el seu paper envers la Dictadura primorriverista, que il.lustra les complicitats entre el regionalisme conservador català i el sistema totalitari que governava Espanya. També s'estudia la naturalesa monàrquica del partit i els seus esforços de Cambó per a salvar la Monarquia (diferenciant-la de la Dictadura) amb l'operació del conegut com a "Centro Constitucional". A la "Part II" es vol fer palesa la contrarietat i la incomoditat amb què la Lliga Regionalista va acollir el nou marc institucional republicà. Es recull la gradual opció de posicions accidentalistes, la tasca del periodista Josep Pla com a crític persistent del reformisme que impulsava la II República i l'actitud devant el procés d'elaboració de la Constitució.A la "Part III" s'analitza la labor agitadora del polític i economista Joan Ventosa i Clavell entre els sectors més reaccionaris del pais mitjançant un seguit de conferències. També es recull l'actitud del conservadorisme català devant de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat el 1932, el rebuig a qualsevol intent reformista per part dels Governs republicans liderats per Azaña, així com l'oposició a la reforma laica de l'ensenyament o a la política agrària seguida per Esquerra Republicana de Catalunya(ERC). També s'analitza la radicalització de la Lliga vers a una posició que es podria definir com d'"esquirolatge polític", en retirar-se del Parlament català el 1934 i buscar l'intervenció del Govern central contra el reformisme agrari propugnat per ERC. Aquest segment acaba amb una breu anàlisi dels fets del 6'octubre de 1934, i que provocaren la suspensió de l'autonomia catalana. A la "Part IV" s'analitza l'acomodació de la Lliga durant el "Bienni Negre" i el seu accés als mecanismes de poder de la minvada autonomia catalana, per entrar finalment en la recta del 1936 amb la seva desfeta i la victòria electoral del Front Popular. Tal com assenyala al subtítol de la tesi, el suport documental de la recerca s'ha basat en un buidat metòdic del diari "La Veu de Catalunya", que va exercir de portanveu oficial de la Lliga. En concret s'ha fet un treball de revisió dels números del diari des del 1930 fins al juliol del 1936, que va significar una dedicació de dos anys amb visites prácticament diàries a l'Hemeroteca de Barcelona. Fou un procés laboriós perquè atès el delicat estat de conservació de la col.lecció del diari, no fou possible obtenir-ne fotocòpies directes i va caldre microfilmar tot el material. El resultat ha estat un petit però sòlid volum documental de més de 1.200 articles, que a banda de servir com a base per a la present tesi doctoral, pot tenir un interès especial per a qualsevol persona que vulgui estudiar aquest convuls període de la nostra història recent. De tot aquest material, es va reatlizar una selecció (246 articles) que permetés justificar el tractament i les conclusions objectives de la tesi. Amb el suport d'una bibliografia escaient, i acompanyada d'una bona provisió de notes a peu de pàgina, el treball adquirí el volum final que ara es posa a disposició de tothom mercès a la seva edició digitalitzada, que reprodueix de manera literal la còpia mecanoscrita dipositada en el Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI).

Josep Puig Pujades (1883-1949) fou el principal renovador del republicanisme empordanès que entroncà la vella tradició federal amb el catalanisme progressista del primer terç del segle XX. La seva àmplia producció periodística i literària permeten constatar l’important paper ideològic que va desenvolupar com a intel•lectual en l’objectiu de crear un projecte cívicocultural com a eina transformadora de la societat a través del foment de l’educació i la cultura. Els càrrecs de govern que assumí durant la Segona República i les responsabilitats en l’òrgan directori d’Esquerra Republicana de Catalunya contribuïren a forjar-lo com una de les figures més rellevants del catalanisme republicà anterior a la guerra civil. / Josep Puig Pujades (1883-1949) was key to the revival of Republicanism. This movement was a direct inheritor of the long federalist tradition in Empordà combined with Progressive Catalanism seen in the first part of the twentieth century. His extensive journalistic and literary writings show the important ideological role he played as an intellectual in the creation of a civic-cultural project as a means of transforming society through the promotion of education and culture. The government positions he held during the Second Republic and responsibilities on the board of Esquerra Republicana de Catalunya helped to consolidate him as one of the leading figures of Catalanist Republicanism before the Spanish Civil War.