Resumo não disponível

Resumo não disponível

This work challenges the assumption that Wittgenstein’s comments about the word “philosophy” are always either normative or descriptive. In the introduction, I demonstrate that some apparent inconsistencies of Wittgenstein’s programmatic remarks can only be resolved if we reject this distinction. Although the distinction is not central to any major interpretation of Wittgenstein’s work, rejecting it will have significant implications regarding his relation to the history of philosophy. My central task is to demonstrate that Wittgenstein’s view of the history of philosophy does not imply a strict distinction between the historical concept of philosophy and Wittgenstein’s method. The core of my argument revolves around the Remarks on Frazer's Golden Bough. In this text, Wittgenstein compares magic with metaphysics and then proceeds to attack Frazer’s exceedingly critical analysis of primitive religions. I argue that Wittgenstein’s later use of the word “metaphysic” indicates that his criticism of past philosophers is not radical enough to justify a strict distinction between his philosophical program and the history of philosophy. In order to confirm the conclusions I have drawn from Wittgenstein’s use of the word “metaphysics,” I studied two conversations Wittgenstein had about Heidegger. I read Wittgenstein’s comments about Heidegger as a sign of the blurring distinction between his own program and more traditional conceptions of philosophy.

Zugl.: Rostock, Universiẗat, Magisterarbeit, 2005.

No description available.

Made available in DSpace on 2015-03-04T21:02:09Z (GMT). No. of bitstreams: 0 Previous issue date: 29 / Coordenação de Aperfeiçoamento de Pessoal de Nível Superior / O tema central deste trabalho é a semântica das expressões denotativas nas teorias de Frege e Carnap. O texto está dividido em três capítulos: no primeiro, a teoria do significado de Frege, que estabelece a distinção entre sentido e significado, é investigada; no segundo capítulo é exposto o contexto histórico do Círculo de Viena e as duas fases que antecederam a fase semântica de Carnap; e no terceiro capítulo discute-se a influência da teoria semântica da verdade de Tarski sobre Carnap e o método carnapiano de extensão e intensão. A tese central defendida aqui é que embora Carnap, dentre outros, tenha razão em criticar a reificação dos valores de verdade, o objetivo das teorias de Frege e Carnap devem ser distinguidos e isso é fundamental para justificar a opção teórica de Frege. / The main subject of this work is the semantics of denoting expressions in Frege’s and Carnap’s theories. The text is divided in three chapters. In the first one, Frege’s theory of meaning, which distinguishes between “sense” and “meaning”, is scrutinized. In the second chapter, the historical context of the Vienna Circle and the two periods which have preceded Carnap’s semantical phase is studied. Finally, in the third chapter, Tarki’s influence on Carnap and Carnap’s method of intension and extension are discussed. The main thesis of this dissertation is that although Carnap and others my be justified in criticizing Frege’s reification of truth-values, the aim of both theories should be distinguished, which is central to justify Frege’s theoretical option.

While naturalistic theories have come to dominate the philosophical landscape, there is still little consensus on what “naturalism” means. I trace the origins of contemporary naturalism to a view, called the “fundamental naturalistic impulse,” that originates in Quine’s turn against Carnap and which I take to be necessary for naturalism. In light of this impulse, some “substantively naturalistic” theories are examined: a weak version of non-supernaturalism, Railton’s a posteriori reduction of moral terms, and “Canberra plan” conceptual analyses of moral property terms. I suggest that if we take the fundamental naturalistic impulse seriously, then there is no need to differentiate substantive versions of naturalism over and above methodological versions. Substantive thesis in ontology or semantics can be had on account of one’s methodological commitments. This not only cuts against the distinction between methodological and substantive naturalisms, but also demonstrates just how far method can reach.

Although Wilfrid Sellars's work holds a prominent place in recent analytic philosophy, little work has been done to situate his early approaches to normativity and the philosophy of language in their proper context. What little work has been done tends to emphasize Sellars's connection to a then dominant logical empiricism at the expense of marginalizing other American philosophical schools. On top of this historical issue, most scholars attempting to explain Sellars's systematic philosophy tend to ignore a developmental picture of Sellars's positions and focus on explicating the systematic character of his thought. My dissertation attempts to correct both of these tendencies by offering a historically situated account of Sellars's early papers that presents his views in relation to logical empiricism, the "Iowa School" of philosophy as embodied in Gustav Bergmann's and Everett Hall's writings, and some aspects of traditional American philosophy. By fleshing out the context of Sellars's early papers, it becomes clear that the "strong" normativist project present in his later essays developed out of his shift from his attempt to fit "traditional" philosophical problems into a formalist approach to language. My thesis acts as a "correction" to the previous interpretive points by presenting a more complex characterization of the contextual influences on Sellars's early papers and creating a foundation for a developmental account of Sellars's later views. I do this by examining evidence from Sellars's unpublished correspondence and works from a myriad of archival sources in conjunction with an analysis of his early publications.

In this dissertation on Hilary Putnam's philosophy, I investigate his development regarding meaning and necessity, in particular mathematical necessity. Putnam has been a leading American philosopher since the end of the 1950s, becoming famous in the 1960s within the school of analytic philosophy, associated in particular with the philosophy of science and the philosophy of language. Under the influence of W.V. Quine, Putnam challenged the logical positivism/empiricism that had become strong in America after World War II, with influential exponents such as Rudolf Carnap and Hans Reichenbach. Putnam agreed with Quine that there are no absolute a priori truths. In particular, he was critical of the notion of truth by convention. Instead he developed a notion of relative a priori truth, that is, a notion of necessary truth with respect to a body of knowledge, or a conceptual scheme. Putnam's position on necessity has developed over the years and has always been connected to his important contributions to the philosophy of meaning. I study Hilary Putnam's development through an early phase of scientific realism, a middle phase of internal realism, and his later position of a natural or commonsense realism. I challenge some of Putnam’s ideas on mathematical necessity, although I have largely defended his views against some other contemporary major philosophers; for instance, I defend his conceptual relativism, his conceptual pluralism, as well as his analysis of the realism/anti-realism debate.

La tesi tracta del Cercle de Viena, i en concret de Carnap a l'etapa que en membre, o almenys treballava en la seva sintonia. En termes bibliogràfics, des de l'Aufbau fins a "Testability and Meaning", amb algunes incursions abans i després d'aquests limits temporals. Tanmateix, es tracten amb profunditat d'altres autors, sobretot Neurath. El treball presenta evidència que els manuals usuals han de ser refets, no tan sols per evitar inexactituds històriques, sinò també perquè les doctrines que es discutien al Cercle són molt més interessants del que ens ha deixat veure la història oficial, que ha agrisat el panorama a causa de la seva persistència en sobretot tres errors d'interpretació històrica.En primer lloc, l'èmfasi en el Cercle com a grup en detriment dels seus membres com a pensadors individuals. Això no ha permès veure la importància de les disputes interiors al grup d'Schlick i ha impedit de percebre l'originalitat llampant i la vigència actual del pensament d'Otto Neurath.En segon lloc, la insistència en el verificacionisme com a tret definitori caracteristic del positivisme lògic. Ajuntada a l'error anterior, ha impedit notar la poca importància que el verificacionisme té al pensament de Carnap i la nul.la presència d'aquesta convicció els escrits de Neurath.Per últim, l'abstracció sistemàtica de l'obra del Cercle de Viena del seu context històric, maniobra més que notable, ja que els anys de màxima expansió del moviment són precisament els anys més turbulents que l'Europa central ha viscut en aquest segle, si deixem a part els anys de guerra.El treball deixa clar que aquests trets constants en la historiografia actual del Cercle de Viena en promouen una imatge distorsionada. La lectura alternativa que proposa ve presentada a través de set capitols.En el primer, el focus se situa sobre la primera obra important de Carnap, "Der Logische Aufbau der Welt". Se n'extreuen les tesis epistemològiques més importants que es tornaran a trobar i adquiriran un significat a l'obra posterior de Carnap.El segon capitol està dedicat a una de les influències importants, i suposadament crucials, que Carnap rebè: la de Ludwig Wittgenstein. Aquesta arribà a l'autor alemany a través del portaveu wittgensteinià dins del Cercle, que, com és sabut, era Moritz Schlick. En conseqüència, el capitol està consagrat als aspectes més significatius i que més van poder colpir Carnap en qualsevol sentit de la filosofia d'Schlick durant els anys trenta. En fer-ho, el mite de la incapacitat positivista per a la comprensió del "Tractatus" queda rebutjat, o almenys molt matisat: Wittgenstein mateix va ser responsable de la peculiar lectura que Schlick i Waismann feren de la obra. Pel que fa als altres, en especial Carnap i Neurath, diticilment se'ls pot fer autors d'una interpretació del "Tractatus" en un sentit diferent del que ho serien, per exemple, dels "Elements" d'Euclides. Tant l'un l'altre utilitzaren les idees contingudes en aquestes obres per als seus propis propòsits sense cap voluntat de fidelitat al seu sentit original.E1 tercer capítol es proposa examinar i valorar una altra important font intel.lectual de la que Carnap begué: la que li facilità el seu amic i company Otto neurath. Aquest capítol gaudeix dùn aire força diferent del que es troba a la resta de la tesi: la raó n'és la necessitat, en explicar el pensament de Neurath, de fer referència als esdeveniments socials i polítics que van trasbalsar Àustria durant els anys entre les dues guerres. La fe de Neurath en la importància politica de la lluita intel.lectual en el paper que el Cercle de Viena havia de jugar-hi fan ineludible, en tractar l'obra del sociòleg vienès -el més "Wiener Kreis" de tots els integrants del grup-, la incursió més enllà de la pura història interna de les idees, la que es pot anomenar "sociologia dels pensadors". Només així es pot aconseguir una correcta visió del pensament de Neurath i besllumar part dels motius que jauen sota alguns intents teorètics de Carnap.El capítol quart torna a centrar-se en l'obra de Rudolf Carnap, però ho fa des d'una perspectiva enriquida: després de l'examen de la influència de Wittgenstein sobre el Cercle -el verificacionisme-, i un cop entesa la proposta radical de canvi de la concepció filosòfica inicial del grup vienès que Neurath protagonitzà, és possible llançar ullada sobre la manera pròpia en què Carnap incorporà aquests elements al seu pensament anterior, materialitzat a l'Aufbau, i qüestionar-se fins a quin mateix pensament va ser abandonat. El capital vol deixar clar que l'Aufbau conté l'epistemologia de Carnap fins que aquest decideix renunciar a fer epistemologia, o almenys a fer-ne en el sentit clàssic. Aquest procés té diverses etapes, i es pot considerar culminat a finals de l'any 1932. Un ingredient notable de la interpretació aquí proposada és la relativització del paper que en aquests anys de transició pren l'element considerat des de sempre més definitori dels positivistes vienesos en general: el verificacionisme. Finalment s'insisteix en la importància de les idees de Popper en la constitució del pensament madur de Carnap.El capitol cinquè s'ocupa de la que tal vegada és la màxima consecució carnapiana: la "Logische Syntax der Sprache", de l'any 34. Ho fa des d'una perspectiva només secundàriament critica: es tracta de situar les diverses influències que coexisteixen al llibre i d'examinar les tesis principals, intentant d'entendre tant com es pugui la postura filosòfica sintàctica de Carnap, cosa que inclou l'esforç en ser comprensibles, i fins i tot plausibles, afirmacions que des de posicions diferents serien del tot rebutjables.El tema del sisté capítol continua essent la "Logische Syntax", però la perspectiva canvia: s'examina ara la crítica que diversos autors, i notablemente Quine, van adreçar des de molt aviat a la perspectiva convencionalista de la veritat lògica continguda a l'obra de Carnap. Una atenta avaluació d'aquesta critica facilita un enteniment més a fons dels propòsits carnapians. D'altra banda, és important veure quins són els pressupòsits de la Syntax pel que fa a la relació entre les paraules i les coses i la disciplina que l'estudia. Això ajuda a entendre la facilitat amb què Carnap va fer el trànsit a la concepció semàntica. L'últim capítol és híbrid. El seu gruix està dedicat a l'examen de la realització que Carnap emprèn a "Testability and Meaning" i que no és més que l'apliació de les eines desenvolupades a la "Logische Syntax": l'elaboració d'un llenguatge útil er a la ciència. L'article ha estat vist com el primer d'una concepción de la filosofia de la ciència vigente fins als anys seixanta, i com a conseqüència llegit a la llum d'aquesta tradición que origina. Cal, però, redimensionar-la històricament i tornar a entendre el lloc que li correspon dins del programa sintàctic, i examinar de la mateixa manera les noves tesis sobre el fisicalisme que conté.Els últims dos paràgrafs presenten algunes de les més importants conclusions. / The dissertation is about the Vienna Circle, specifically about Carnap at the time he was member of it, or at least he worked in its tune. In bibliographical terms, from the "Aufbau" to "Testability and Meaning", with some incursions before and after this temporal bonds. Anyway, other authors, specially Neurath, are treated with some depth. The work shows enough evidence to believe the thoughts that the Circle discussed are more interesting than what official leads us to think. That is due mainly because of the persistence of three mistakes ot historical interpretation.First, the stress in the view of the Circle as a group rather as to think of the members as individual thinkers. This has not allowed to see the importance of the inner discussions and the originality and current interest of Otto Neurath's thought.Second, the insistence in verificationism as a characteristic point of Logical Positivism. Together with the first mistake, this has prevented to realize how little important is verificationism in Carnap's thought, and the absence of this conviction in Neurath's writings.Last, the systematic abstraction of the work of the Circle from this historical context. This is noteworthy, because the years of expansion of the movement are the more troubled years of the century in Central Europe, excluding war time.The work makes clear that these constant traits in the current historiography of Vienna Circle bring a distorted image, and propounds an alternative lecture, centred in Carnap's work, where the different influences from Schlick (and through him, from Wittgenstein), from Neurath (and his socio-political positions), and from Popper are evaluated. In this way, it is possible to give a sense to the evolution from phenomenalism to physicalism and the syntactic point of view, all them thoroughly discussed in this work.