L'objectiu primordial d'aquest estudi de tesi doctoral, va ser intentar veure si existia una associació, en espermatozoide humà, en relació amb l'edat de l'individu, respecte de:(1) La incidència de diploidia, disomia pels cromosomes sexuals, i disomia pels cromosomes 6, 9 y 21(2) La incidència d'anomalies estructurals del cromosoma 9(3) El ràtio sexual en espermatozoides normals i portadors d'una anomalia numèrica pels cromosomes 6, 9, 21, o per a qualsevol anomalia estructural del cromosoma 9.S'emprà la tècnica d'hibridació in situ fluorescent (FISH) simultània, amb sondes de DNA específiques per a la regió subtelomèrica 9q (9qter), les regions centromèriques pels cromosomes 6, 9, 21 i X, i una sonda per la regió satèl·lit III del braç llarg del cromosoma Y, en mostres de semen procedents de 18 individus normals sense historial d'exposició a mutàgenos o drogues, d'edats compreses entre els 24 i els 74 anys (mitjana = 48.8 años). S'analizaren un total de 384.141 espermatozoides, contabilizant un mínim de 10.000 espermatozoides per cada donante.Els nostres resultats indiquen un increment linial significatiu del nivel de diploidia (P =0.002), de la freqüència de totes les duplicacions i delecions per a les regions centromèrica i subtelomèrica del cromosoma 9 (P =0.002), de la disomia 9 (P =0.0001), i una significació marginal de la freqüència conjunta del total de disomia dels cromosomes sexuals (P =0.055), en relació amb l'edat. No es va observà cap increment per a les disomies XX, YY, XY, 6 o 21.Es va detectar heterogeneïtat interindividual en les freqüències, però el test estadístic utilizat ens va permetre minimitzar aquest efecte, eliminant tota la sobredispersió atribuible a l'edat, per tal de poder analitzar la relació de la freqüència d'anomalies cromosòmiques amb aquest paràmetre.El percentatge d'increment per a cada període de 10 anys, va ser del 29% per a la disomia del cromosoma 9, del 18.8% per a la diploida, i entre el 14.6% i el 28% per a les anomalies estructurals.No es va observar una segregació preferencial dels cromosomes 6 o 21, ni amb el cromosoma X, ni amb el cromosoma Y. Però sí es va determinar una segregació preferent tant de la disomia 9, com de les anomalies estructurals d'aquest cromosoma, amb el cromosoma X (P = 0.042), resultat que estaria d'acord amb l'elevat percentatge a la població general de dones portadores d'una inversió pericèntrica (inv(9)) d'aquest cromosoma.Els nostres resultats mostren doncs una forta tendència linial entre l'edat de l'individu i les anomalies estructurals i disomia del cromosoma 9, així com per a la diploidia, en espermatozoides humans. / The aim of this Thesis study was to searching if in human sperm there was a relationship of paternal age associated with: (1) The incidence of diploidy and of disomy for the sex chromosomes and for chromosomes 6, 9 and 21(2) The incidence of structural aberrations chromosome 9(3) The sex ratio in both normal spermatozoa and spermatozoa with a numerical aberration for chromosomes 6, 9 and 21, or any structural abnormality of chromosome 9.We used simultaneous fluorescence in situ hybridisation (FISH) with specific probes for probes for the subtelomeric 9q region (9qter), centromeric regions of chromosomes 6 and 9, 21, X, and the satellite III region of the Y chromosome chromosomes, in sperm samples collected from18 healthy donors, with no know exposure to any mutagens or drugs, aged 24 - 74 years (mean 48.8 years). A total of 384,141 sperm were analysed, with a minimum of 10 000 sperm scored for each donor. Our results indicate a significant linear increase of the level of diploidy (P=0.002), in the overall level of duplications and deletions for the centromeric and subtelomeric regions of chromosome 9 (P=0.002), chromosome 9 disomy (P=0.0001), and a marginal significance of total sex chromosome disomy (P=0.055) in relation to age. No increase was observed for disomies XX, YY, XY, 21 or 6. An interindividual heterogeneity in data was detected but, the statistical test employed, allow us to minimize this effect, eliminating all overdispersion due to age, in order to explore the relationship of chromosome abnormalities with this parameter.The percentage of increase for each 10-year period was 29% for chromosome 9 disomy, 18.8% for diploidy, and ranged from 14.6 to 28% for structural aberrations.Chromosomes 6 and 21 did not segregate preferentially with the X or Y chromosomes. But, there was detected a significant segregation of 9 structural chromosome abnormalities and 9 disomy, with X chromosome (P = 0.042), in agreement with the increased percentage in the general population of women carrying a pericentric inversion of this chromosome (inv(9)).Our findings show a strong linear trend association between age and structural aberrations and disomy for chromosome 9, as well as for diploidy in human males. / El objetivo primordial de éste estudio de tesis doctoral fué intentar hallar si existía una asociación, en espermatozoide humano en relación con la edad del individuo, respecto de: (1) La incidencia de diploidía, disomía para los cromosomas sexuales, y disomía para los cromosomas 6, 9 y 21(2) La incidencia de anomalías estructurales del cromosoma 9(3) El ratio sexual en espermatozoides normales y portadores de una anomalía numérica para los cromosomas 6, 9, 21, o para cualquier anomalía estructural del cromosoma 9.Se empleó la técnica de hibridación in situ fluorescente (FISH) simultánea, con sondas de DNA específicas para la región subtelomérica 9q (9qter), las regiones centroméricas para los cromosomas 6, 9, 21 y X, y una sonda para la región satélite III del brazo largo del cromosoma Y, en muestras de semen procedentes de 18 individuos normales sin historial de exposición a mutágenos o drogas, de edades comprendidas entre los 24 y los 74 años (media = 48.8 años). Se analizaron un total de 384.141 espermatozoides, contabilizando un mínimo de 10.000 espermatozoides por cada donante.Nuestros resultados indican un incremento lineal significativo del nivel de diploidía (P =0.002), de la frecuencia de todas las duplicaciones y deleciones para las regiones centromérica y subtelomérica del cromosoma 9 (P =0.002), de la disomía 9 (P =0.0001), y una significación marginal de la frecuencia conjunta del total de disomía de los cromosomas sexuales (P =0.055), en relación con la edad. No se observó ningún incremento para las disomías XX, YY, XY, 6 o 21.Se detectó heterogeneidad interindividual en las frecuencias, pero el test estadístico utilizado nos permitió minimizar éste efecto, eliminando toda la sobredispersión atribuible a la edad, para poder analizar la relación de la frecuencia de anomalías cromosómicas con éste parámetro.El porcentaje de incremento para cada período de 10 años, fue del 29% para la disomía del cromosoma 9, del 18.8% para la diploidía, y entre el 14.6% y el 28% para las anomalías estructurales.No se observó una segregación preferencial de los cromosomas 6 o 21, ni con el cromosoma X, ni con el cromosoma Y. Pero sí se determinó una segregación preferente tanto de la disomía 9, como de las anomalías estructurales de éste cromosoma, con el cromosoma X (P = 0.042), resultado que estaría de acuerdo con el elevado porcentaje en la población general de mujeres portadoras de inversión pericéntrica (inv(9)) de éste cromosoma.Nuestros resultados muestran una fuerte tendencia lineal entre la edad del individuo y las anomalías estructurales y disomía del cromosoma 9, así como para la diploidía, en espermatozoides humanos.

El cromosoma humà 21 (HSA21), és el cromosoma autosòmic humà més petit. La trisomia total o parcial del HSA21 està associada a síndrome de Down (SD). El fet de tenir la seqüència del HSA21 pràcticament complerta, ha accelerat molt el procés d'identificació de gens, pas previ per a l 'establiment de relacions causa-efecte entre els gens del HSA21 i els fenotips clínics de la SD.L'objectiu final d'aquesta tesi és la identificació i caracterització de nous gens del HSA21. Els resultats obtinguts es poden resumir en :· S'ha participat en la construcció d'un contig de cosmidis de tres regions del HSA21, cobrint al voltant de 3 Mb. · S' ha participat en la construcció d'un mapa transcripcional de les tres regions. Es va realitzar una selecció de cDNAs, aïllant en total 45 cDNAs parcials no redundants, dels quals 25 no mostraven similitud amb cap seqüència de les bases de dades. Tots s'expressaven en una barreja de RNA poliA+ de cervell, pulmó, fetge i ronyó fetals. Els intents d'aïllar els cDNAs complerts corresponents a cada un dels clons varen resultar negatius. · S' ha aïllat un nou gen del HSA21, KCNE2, identificat inicialmente mitjançant una anàlisi computacional de la seqüència genòmica AP000052. El cDNA complert té 850 pb. KCNE2 codifica per a una proteïna de 123 aa amb elevada homologia a KCNE1, una subunitat ß de canals de potassi depenents de voltage. L'estructura genòmica té un únic exó codificant i mapa a 21q22.1. KCNE2 s'expressa com un RNA de 1.2 kb, majoritàriament a estómac. La seqüència de la proteína KCNE2 conté 2 llocs consens de N-glicosilació, es prediu una regió transmembrana i un lloc consens de fosforilació per PKC. En experiments de western amb extractes de cèl·lules de mamífer transfectades, la proteïna es detecta com a tres bandes entre 16 kDa i 20 kDa, essent la més petita la del pes molecular esperat. Experiments amb tunicamicina han demostrat que KCNE2 es glicosila en asparagines, in vivo. Es van generar dos mutants en els llocs consens de glicosilació, N6Q i N29Q, que han demostrat que ambdós llocs són susceptibles de ser glicosilats. Experiments d'immunofluorescència indirecta suggereixen que KCNE2 s'inserta en la membrana amb el seu extrem N-terminal cap al medi extracel·lular i que amb un únic residu glicosilat n'hi ha prou per integrar-s'hi. Experiments de RT-PCR semiquantitativa indiquen que no hi ha sobre-expressió en SD ni de KCNE1 ni de KCNE2, a cors fetals SD. Es van buscar mutacions a KCNE2 en pacients de sordesa no sindròmica i es va trobar un canvi de nucleòtid A22G, que dóna lloc a un canvi d'aminoàcid T8A. Aquest canvi afectaria el punt de glicosilació.· Es va identificar un nou gen, por homologia a KCNE1 i KCNE2, al qual se li va donar el nom de KCNE3. El cDNA complert té 1646 pb i conté una pauta de lectura oberta de 103 aa. L'estructura genòmica és similar a la de KCNE1 i KCNE2, amb un únic exó codificant, per tant podria tractar-se d'una família de gens paràlegs. KCNE3 es va mapar a la regió 11q13-14, utilitzant el pannell d'híbrids de radiació G3 d'Stanford. KCNE3 s'expresa com a un mRNA de 3 Kb a colon, intestí prim, ovari i a sang perifèrica. La seqüència de aminoácidos conté 3 llocs consens de N-glicosilació, es prediu una regió transmembrana i un lloc consens de fosforilació per PKC. S' ha demostrat que KCNE3 es N-glicosila en cèl·lules de mamífer i que s'inserta a la membrana amb l'extrem N-terminal dirigit cap al medi extracel·lular. S'ha trobat un polimorfisme T198C, que provoca el canvi d'aminoàcid F66L, amb una freqüència del 15% en la población general.

Els gens que formen el cluster ParaHox són factors de transcripció, que a l'origen dels metazous s'originaren per duplicacions d'un gen ancestral comú amb homeodomini. A l'origen dels vertebrat i per duplicacions cromosòmiques o del genoma sencer, aquest cluster es duplicà formant fins a quatre clusters. En el genoma humà trobem un cluster sencer format pels gens Cdx2/3, Pdx1 i Gsh1 en el cromosoma 13 humà. El gen Gsh2 es troba en el cromosoma 4. Cdx4 en el cromosoma X i Cdx1 en el cromosoma 5. La hipòtesi de treball a l'inici d'aquesta recerca (abans de la seqüenciació del genoma humà) era que existien, molt probablement, d'un a tres gens paràlegs a Pdx1 en el genoma humà, que no havien estat identificats. Les estratègies utilitzades basades en la cerca per homologia de seqüència entre els gens duplicats, portà a l'aillament repetides vegades de Pdx1. Finalment la publicació del genoma humà confirmà la no existència de gens Pdx1 duplicats identificables en el genoma humà. Ja que la majoria d'estudis fets sobre l'expressió dels gens ParaHox s'havien realitzat en embrions, es va decidir analitzar l'expressió dels gens ParaHox en diversos teixits adults de ratolí. Això va permetre descriure l'expressió de Pdx1 en testicle; Cdx1 s'expressa a pulmó i muscle i a nivells baixos a cervell; Cdx2/3 a testicle, fetge, pulmó, muscle i també, a nivells baixos a cervell; Cdx4 s'expresa en tots els teixits adults analitzats menys en muscle; finalment tan Gsh1 com Gsh2 s'expressen a testicle i a cervell. Per tal de veure si els gens ParaHox podien estar implicats en la regulació de l'homeostasi de la glucosa de l'organisme adult, es va analitzar la seva expressió en el pàncrees del ratolí adult, utilitzant les tècniques de hibridació in situ, i es va confirmar la seva expressió en el pàncrees endocrí. Per analitzar en quin tipus cel.lular dels illots s'expressava es va realitzar una doble immunodeteció amb els anticossos anti-insulina i anti-glucagó i es va confirmar l'expressió en cèl.lula "alfa" de tots els gens ParaHox. El gen Pdx1 a més d'expressar-se en les cèl.lules "beta" tal com ha estat ampliament descrit, s'expressa en cèl.lules de la perifèria positives pel glucagó, i en algunes cèl.lules aquest marcatge queda retingut a nucli proposant un procés de regulació postranscripcional o pretraduccional. Finalment per tal d'analitzar l'acció que els gens ParaHox podien tenir sobre la regulació del promotor del gen de la insulina, es van realitzar construccions de tots els gens ParaHox en vectors d'expressió i es van cotransfectar -en cultius de cèl.lules alfa-TC1 i beta-TC6- juntament amb el promotor del gen de la insulina que dirigia l'expressió del gen reporter de la luciferasa. Les transfeccions es realitzaren a dues concentracions diferents de glucosa (0'5 mM i 25 mM) i a diferents concentracions de factors de transcripció. En les cèl.lules beta-TC6, CDX1 és capaç d'activar aquest promotor a elevades concentracions, independentment de la concentració de glucosa. CDX2/3, a elevades dosis transactiva el promotor en presència de glucosa, mentre que CDX4 provoca una forta inhibició depenent de dosi. Ni CDX2/3, ni CDX4 afecten la transactivació del promotor a baixes concentracions de glucosa. En les cèl.lules alfa-TC1, CDX1, a elevades concentracions, transactiva moderadament el promotor en presència de glucosa, i no té cap efecte aparent en absència. CDX2/3 té un efecte inhibidor en absència de glucosa i cap efecte aparent en presència de glucosa. L'efecte més rellevant és l'observat amb CDX4 que, en presència de glucosa, provoca una forta activació del promotor del gen la insulina, més evident a baixes concentracions de factor de transcripció. / ParaHox genes, homeobox transcription factors, are expressed at different stages during mouse development and in different adult tissues. In the adult mouse pancreas, all ParaHox genes are expressed in  cells, the only exception being Pdx1, that is expressed in beta-cells. In some cells, localised at the periphery of the islets, Pdx1 mRNA is retained at the nucleus and does not always colocalise with PDX1 protein, suggesting a postranscriptional regulatory mechanism. In some cells, PDX1 colocalise with glucagon staining. We transfected all ParaHox genes with the insulin promoter in alpha-TC1 and beta-TC6 cultured cells and we show that they can act as activators or repressors on the insulin promoter. The most interesting result is observed with the transfection of CDX4, where we observe a strong inhibition at high glucose concentration, whereas the opposite result is observed when we transfected CDX4 at high glucose concentration in alpha-TC1 cultured cells. We proppose that ParaHox genes expressed in adult pancreas may be involved in glucose homeostasis regulation, hence they may be good candidates to be involved in diabetes.

La tesis está compuesta por un compendio de artículos. El objetivo principal es la clarificación de las relaciones filogenéticas del subgrupo Acrolophus del género Centaurea. Este grupo, predominantemente mediterráneo y con más de 200 especies descritas, se divide tradicionalmente en tres secciones basadas en la morfología: Centaurea, Phalolepis y Willkommia. Artículo 1: En este estudio intentamos resolver el problema de la subdivisión seccional y consolidar la circunscripción y delimitación del grupo entero. Incluimos la mayoría de las especies descritas, usando una región nuclear (ITS) y una región cloroplástica (rpl32-trnL). Nuestros resultados no apoyan la división seccional tradicional. No hemos podido establecer una división taxonómica clara dentro del grupo debido a las fuertes incongruencias entre los dos marcadores y entre los datos genéticos y la morfología. Artículo 2: Centaurea subtilis del sureste de Italia y C. exarata del suroeste de la Península Ibérica fueron clasificadas anteriormente en el grupo Acrolophus-Phalolepis y dentro de él en la sect. Maculosae. Una revisión molecular basada en secuencias de la región ITS indica que ambas deberían clasificarse en el grupo Jacea-Lepteranthus. Este cambio es coherente con el número cromosómico de las dos especies, que tienen x = 11 como el resto de las especies del grupo Jacea-Lepteranthus y no x = 9 como las especies del grupo Acrolophus-Phalolepis. Artículo 3: Investigamos la diversificación espacio-temporal del grupo de Centaurea cineraria, a partir de marcadores AFLP y ADN plastídico. A pesar de su singularidad morfológica, no pudimos apoyar la monofilia del grupo de C. cineraria. Se define un linaje distinto, sobre todo restringido a Sicilia (el “Sicily group”), que contiene algunos miembros del grupo de C. cineraria, pero también incluye C. parlatoris, considerada miembro del grupo C. dissecta. La datación molecular apoya una diversificación reciente, presumiblemente alopátrica, iniciada hace menos de 250.000 años. Túnez, las islas Eólicas y la isla Ventotene del mar Tirreno fueron probablemente colonizadas desde Sicilia. La diversificación reciente del “Sicily group” descarta la posibilidad de vicarianza a través de puentes terrestres en favor de una dispersión transoceánica. Artículo 4: Hemos usado un muestreo amplio de C. alba y especies próximas de todo el Mediterráneo para averiguar si el tratamiento taxonómico actual es congruente con un enfoque de coalescencia. Para lograr este objetivo, hemos secuenciado una región cloroplástica, la región nuclear ITS y cinco regiones nucleares de copia única. Hemos usado el programa *BEAST basado en coalescencia para deducir el árbol de especies y hemos examinado el árbol buscando eventos de especiación con el programa BPP. Se han probado distintas clasificaciones mediante el Factor de Bayes. Las clasificaciones que unían varias especies en una única son las que nos dieron resultados significativamente mejores que las que usaron la delimitación actual. Se discute el papel de la hibridación. Finalmente, explicamos las posibles consecuencias prácticas de nuestro enfoque. Artículo 5: Centaurea corensis, especie de Cerdeña recientemente descrita y hasta ahora sólo conocida de una única localidad, fue encontrada en la isla de Procida, en el golfo de Nápoles. La afiliación a la misma especie de las dos poblaciones se confirma a través de una comparación morfológica, recuentos cromosómicos y secuenciación de ADN. Se propone la hipótesis de una poliploidización reciente y se discute la curiosa disyunción, subrayando la posibilidad de una dispersión humana reciente. Apéndice: Lista de especies del subgrupo Acrolophus con informaciones geográficas, números cromosómicos, evidencia molecular y literatura.

La malaltia de Gaucher i la síndrome de Sanfilippo A, anomenada també mucopolisacaridosi IIIA (MPS IIIA), són malalties d'acumulació lisosòmica.En el present treball es mostra la cerca de mutacions responsables de la MPS IIIA en 26 pacients espanyols. S'han identificat 47 dels 52 al·lels responsables de la malaltia, el que correspon al 90% del al·lels mutats. La mutació c.1079delC (abans c.1091delC) és la més prevalent entre els pacients d'origen espanyol amb un 36,5% del total d'al·lels mutats. S'han analitzats també quatre polimorfismes interns per a construir els haplotips associats a les mutacions identificades. Hem comprovat que els cromosomes portadors de la mutació majoritària comparteixen el mateix haplotip [T, T, +ins, G], fet que suggereix un origen únic per aquesta mutació.La cerca de les mutacions responsables de la MPS IIIA serà, i de fet ja ha estat, útil per oferir el diagnòstic molecular a familiars dels pacients afectes per la MPS IIIA. En total, hem realitzat el diagnòstic molecular de 4 possibles portadors i confirmat dos diagnòstics prenatals realitzats enzimàticament. Hem comprovat la patogenicitat d'algunes de les mutacions identificades. Concretament, les mutacions S66W, R74H, Q85R, R206P, L386R, c.1079delC, R433W i R433Q han estat expressades emprat un sistema basat en l'obtenció de baculovirus recombinants mitjançant transposició de lloc específic. Els resultats revelen que totes les proteïnes mutades presenten baixos, sinó nuls, nivells d'activitat malgrat que en les anàlisis de westerns blot es detecta tant la proteïna precursora com la madura. Únicament, la sulfamidasa amb les mutacions p.S66W i p.R206P presenta certs nivells d'activitat enzimàtica.La malaltia de Gaucher està causada per la deficiència en l'activitat beta-glucosidasa àcida. Per tal de determinar la patogenicitat d'algunes de les mutacions responsables de la malaltia de Gaucher identificades en treballs anteriors del nostre grup, s'ha procedit a la seva expressió en cèl·lules d'insecte (Sf9). El sistema d'expressió escollit fou el mateix que per l'expressió de la sulfamidasa. Les mutacions P182L, R257X, Y313H, P391L i N392I presenten nivells d'activitat negligibles. Les mutacions N370S, I402T, D409, L444P i els dobles mutants [L444P;E326K] i [N188S;E326K], presenten nivells d'activitat entre el 6% i el 23% respecte la proteïna salvatge. Les N188S i E326K, presenten nivells d'activitat elevats del 42,7% i 66,6%, respectivament. Aquestes mutacions podrien ser considerades com a "variants modificadores", les quals al trobar-les soles en un al·lel no provocarien la malaltia o provocarien uns efectes molt lleus. En canvi, al trobar-les un combinació amb una segona mutació tindrien un efecte additiu incrementant la patogenicitat de l'altra mutació.En el present treball s'ha avaluat també l'efecte del procés de "nonsense mediated decay" (NMD) sobre quatre trànscrits diferents portadors de les següents mutacions: W(-4)X, R257X, c.1098insA i c.1451delAC. Amb l'ús de diferents tècniques (RT-PCR i digestió; PCR quantitativa; i, el test de la proteïna truncada) hem pogut demostrar que dels trànscrits analitzats únicament els que presenten les mutacions R257X i c.1098insA són degradats pel mecanisme de NMD. Les dades funcionals i mutacionals obtingudes en el present treball ens ajuden a entendre el mecanisme enzimàtic de la sulfamidasa i de la beta-glucosidasa àcida.

This thesis project is focused on the study of the signaling module formed by the NIMA-related protein Nek6, Nek7, and Nek9 and their function during early mitosis, with particular interest in centrosome separation and maturation. Nek9/Nercc1 was identified by Dr. Joan Roig. Nek9 is expressed in all cell lines and tissues studied is inactive during interphase while during mitosis is activated through phosphorylation by Plk1 which is in fact able to bind Nek9 and subsequently phosphorylates Nek9 on its activation loop. During mitosis Nek6 and Nek7 bind the C-terminal of Nek9. Once active, Nek9 can phosphorylate Nek6 and Nek7, thus activating them. Active Nek9 localizes at centrosome, suggesting that Nek9/Nek6-7 has important functions in the organization of microtubules during cell division. Confirming this idea, it has been shown that the microinjection of anti-Nek9 module induces arrest in prometaphase with disorganized spindle structures and misaligned chromosomes, or leads to abnormal mitosis resulting in aneuploidy. In the same direction, interference with the function of Nek7 or Nek6 leads to abnormal mitotic progression and spindle formation. We described how the Nek9/Nek6-7 module could provide a link connecting Plk1 and Eg5 in the context of centrosome separation. we analyzed the effects of Plk1, Eg5, Nek9, Nek6 or Nek7 down-regulation by RNAi on the extent of separation of duplicated centrosomes in prophase cells and we observed how this downregulation was affecting centrosome separation. We determine whether the activation of Nek9 or Nek6 could induce centrosome separation trasfecting cells with the active form of these two kinases; a considerable amount of cells that were in interphase shown separate centrosome demonstrating that Nek9/Nek6 are sufficient to induce centrosome separation. To test whether active Nek9 and Nek6 exerted their effect through the regulation of Eg5 we simultaneously transfected the cells with Eg5 siRNAs and we completely lost the centrosome separation described above. We demonstrated by immunofluorescence that the key event during centrosome separation was the recruitment of Eg5 at centrosomes and that the down-regulation of Plk1, Nek6, Nek7 or Nek9 resulted in prophase cells with unseparated centrosomes because Eg5 was not properly recruited. To prove whether the phosphorylation on Ser-1033 controls the accumulation of Eg5 to centrosomes and centrosome separation during early mitosis we transfected cells with wild type Eg5 or Eg5 S1033A; the wild type form of the kinesin was able to localize at centrosome and rescue the normal phenotype while Eg5 S1033A was not able to localize and resulted in cells delayed in mitosis. Plk1, the Nek9 activator, is involved in the regulation of centrosome maturation during early mitosis. Centrosome maturation refers to the process through which centrosomes increase size and microtubule nucleation activity and requires the accumulation of γ-TuRC complexes at centrosome. This recruitment depends on Nedd1 that acts as γ-Tubulin targeting factor. Plk1 depletion prevents accumulation of Nedd1 at centrosome. Our experiments show the importance of Nek9 in the regulation of centrosome maturation downstream of Plk1. Depletion of Nek9 by siRNA determined a decrease of γ-Tubulin and Nedd1 at centrosome. Further we investigated the upstream role of Plk1 depleting Plk1 and trasfecting active Nek9 and it was able to rescue the normal phenotype. Nek9 can interact with Nedd1 during mitosis and phosphorylates it provoking its accumulation at centrosome. The no-phosphorylable form of Nedd1 was not able to accumulate at centrosome and support the accumulation of γ-Tubulin there, determining a delay of the cells in prometaphase. Our results show that Nek9 is the link between Plk1 activity and the recruitment of Nedd1 to the centrosome and that the pathway formed by Plk1/Nek9/Nedd1 can be a key element in the control of mitotic centrosome maturation.

The main objectives of this work are:a) To test the predictions of suppressed-recombination chromosomal speciation models on two different lineages of mammals: rodents and rimates. Suppressed-recombination chromosomal speciation is still quite elusive as a mode of speciation in mammals. Experimental results are scarce and the first objective of this work is to analyze whole-genome data looking for traces of events of chromosomal speciation. Rodent and primate lineages were chosen for this search, not just because of their particular biological and cytological characteristics, which make them good candidates to have speciated by this mechanism, but also because they were the first mammalian organisms to be fully sequenced. b) To study the effects of chromosomal rearrangements on genic evolutionary rates. As have been seen in the introduction, there are many of potential interactions among chromosomal rearrangements and evolutionary rates, so the second goal of this work was to try to understand the impact of chromosomal rearrangements over substitution rates by means of other mechanisms not related with speciation. c) To distinguish individual contributions of different genomic factors in the potential association among chromosomal rearrangements and evolutionary rates.The third main goal of this thesis was to discern among the different factors that could be explaining the many associations between chromosomal and genic evolution that were detected in different studies.