[EN] This thesis looks into the concept of regression as described by philosopher Theodor W. Adorno in his text On the Fetish-Character of Music and the Regression of Listening, and tries to find out whether this regression is present in the listening that takes place in the present moment. Adorno believed that music, as a work of art, can make people and society progress, through advancing thinking. But with mass communication media, it becomes objectified, turning into a commodity, and responding to the conditions of its merchandising. In this new situation, of a commercial order, the listener becomes trained to responde positively to the different versions of what is in essence the same product, and taste becomes modifies through repetition. Therefore, Adorno holds that, as the complexity of what is listened reduces itself, listening loses its reflective character, so listeners thus simplify their criteria and the level of their demands. With the main objective of proving the validity and the applicability of Adorno's ideas about music fetish-character and the regression of listening to the current situation, this research intends, in the first place, to delve into the meaning of Adorno's text; and secondly, to determine how certain aspects of this text can be articulated in order to examine present listening, in two different contexts: popular music consumption; and certain practices in the field of sound art. In order to achieve this, some of Adorno's texts have been revisited, as well as other research carried out after him. Moreover, later research and works have been explored, from fields such as the philosophy, the sociology and the aesthetics, and how they have developed these aspects, in order to complement Adorno's analysis with other more recent perspectives about music on mass media and its social consequences. Lastly, the elements of this analysis have been applied to a series of works and media, in which the regressive aspects of listening can be found (such as the reproduction of global hits in online music services), in contrast with another selection of works and situations created by artists, in which this regressive situation becomes transformed. As a result, a persistence of the regressive listening described by Adorno has been observed, and even an intensification of the standardization processes, created by the use of commercial online services. However, the web space offers the opportunity as well for sound artists to generate conditions, in which another listening experience is also possible. In some cases, Internet has been the mere medium; in others, the way to spread knowledge about the works. In a number of cases, it becomes the common space, which serves as a context for a kind of public art that requires user's participation, creating a new sense of collectivity. As such, it offers the oportunity to create interrelations, in which citizens can participate in a self-aware social reflection. / [ES] Esta tesis indaga en el concepto de regresión que describió el filósofo Theodor W. Adorno en su texto Sobre el carácter fetichista de la música y la regresión de la escucha y trata de averiguar si esta regresión se presenta en la escucha que tiene lugar en el momento presente. Adorno defendió que la música, en tanto que obra de arte, puede hacer progresar a las personas y a la sociedad mediante un avance del pensamiento. Pero con los medios de comunicación de masas, se objetifica, se convierte en mercancía y responde a las condiciones de su comercialización. En esta nueva situación, de orden comercial, se adiestra al oyente a responder positivamente a las diferentes versiones de lo que es en esencia el mismo producto, y se modifica el gusto a través de la repetición. Por esta razón, Adorno sostiene que conforme se reduce la complejidad de lo que se escucha, y el oyente simplifica su criterio y su nivel de exigencia. Con el objetivo principal de comprobar la vigencia y la aplicabilidad de las ideas de Adorno sobre el carácter fetichista de la música y la regresión de la escucha a la situación actual, esta investigación se propone, en primer lugar, profundizar en el significado del texto de Adorno, y en segundo lugar, determinar cómo ciertos aspectos de este texto pueden articularse para examinar la escucha actual, en dos contextos diferentes: el consumo de música popular; y en ciertas prácticas de arte sonoro. Para ello, se ha realizado una relectura de los textos de Adorno, así como de otras investigaciones realizadas posteriormente en torno a sus estudios. Además, se ha explorado cómo reflexiones e investigaciones posteriores, procedentes de los campos de la filosofía, la sociología y la estética, han desarrollado estos aspectos, para complementar el análisis del texto de Adorno con perspectivas más recientes sobre la música en los medios de comunicación y sus consecuencias sociales. Por último, se han aplicado los elementos de este análisis a una serie de obras y soportes en que se pueden hallar aspectos regresivos de la escucha (como la reproducción de éxitos globales en servicios de escucha en línea), en contraste con otra selección de obras y situaciones creadas por artistas en que se transforma la situación de escucha regresiva. Como resultado, se ha observado una persistencia de la situación regresiva descrita por Adorno e incluso una intensificación de la homogeneización del pensamiento creada por el uso de los canales comerciales mayoritarios que existen en línea. Sin embargo, el espacio web también ofrece la oportunidad para que artistas sonoros generen condiciones en que una escucha diferente también es posible. En algunos casos, Internet ha servido como el soporte, en otros, la manera de extender el conocimiento sobre la obra. En numerosos casos supone el espacio común que sirve de contexto para un tipo de arte público que requiere la participación del usuario, creando una nueva colectividad. Como tal, ofrece la oportunidad de crear interrelaciones en que los ciudadanos pueden participar en una reflexión social autoconsciente. / [CA] Aquesta tesi indaga en el concepte de regressió que va descriure el filòsof Theodor W. Adorno al seu text Sobre el caràcter fetitxista de la música i la regressió de l'escolta i cerca d'esbrinar si aquesta regressió que es presenta en l'escolta té lloc al moment present. Adorno pensava que la música, en tant que obra d'art, pot fer progressar a les persones i la societat. Però amb els mitjans de comunicació de masses, s'objectifica i es converteix en mercancia, i respon a les condicions de la seua comercialització. En aquesta nova situació, de ordre comercial, s'ensenya al oient a respondre positivament a les diferents versions d'allò que es en esència el mateix producte, i es modifica el gust a través de la repetició. Per aquesta raó, Adorno sosté que a mesura que es reduix la complexitat d'allò que s'escolta, l'escolta perd el seu caràcter reflexiu, i per això es simplifica el criteri de l'oient i el seu nivell d'exigència. Amb l'objectiu principal de comprovar la vigència i l'aplicabilitat de les idees d'Adorno sobre el caràcter fetitxista de la música i la regressió de l'escolta a la situació actual, aquesta investigació es proposa, en primer lloc, profunditzar en el significat del text d'Adorno, i en segón lloc, determinar com certs aspectes d'aquest text poden articular-se per a examinar l'escolta actual, en dos contextos diferents: el consum de música popular; i en certes pràctiques de l'art sonor. Per a aconseguir això, s'ha realitzat una relectura dels textos d'Adorno, així com d'altres investigacions realitzades posteriorment. A més a més, s'ha explorat com reflexions e investigacions posteriors, procedents dels camps de la filosofia, la sociologia i l'estètica, han desenvolupat aquestos aspectes, per a complementar l'anàlisis del text d'Adorno amb perspectivies més recents sobre la música als mitjans de comunicació i les seues consequències socials. Per últim, s'han aplicat els elements d'aquest anàlisi a una sèrie d'obres i suports en què es poden trobar aspectes regressius de l'escolta (com ara la reproducció d'èxits globals als serveis d'escolta en línia), en contrast amb una altra selecció d'obres i situacions creades per artistes en què es transforma la situació de l'escolta regresiva. Com a resultat, s'ha observat una persistència de la situació regressiva descrita per Adorno i fins i tot una intensificació de l'homogeneització del pensament, creada per l'ús dels canals comercials majoritaris que existeixen en línia. Tanmateix, l'espai web també ofereix l'oportunitat per a que artistes sonors generen condicions en què una escolta diferent també és possible. En alguns casos, Internet ha servit com a suport, en altres, com una forma d'estendre el coneixement sobre l'obra. En nombrosos casos, supón l'espai comú que serveix com a context per a un tipus d'art públic que requereix la participació de l'usuari, creant una nova colectivitiat. Com a tal, ofereix l'oportunitat de crear interrelacions en què els ciutadans poden participar en una reflexió social autoconscient. / Soria Martínez, V. (2015). La experiencia de la regresión de la escucha planteada por Theodor W. Adorno en la producción musical y el arte sonoro de 1990 a 2013 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/58771 / Premios Extraordinarios de tesis doctorales

[EN] This research studies the activist audiovisual of social and political intervention field, deepening the emergence of video activism 2.0 in the XXI century. We refer to a number of alternative and political audiovisual works, of denunciation and resistance, leveraging the accessibility, ease, immediacy and versatility offered by current technologies (audiovisual, computers, telematics and communication) and new global digital scenarios of the web 2.0. Performances where the old and the new, the past and the present, clearly converge. For the purposes of accounting for our research objectives, we proceeded to conduct a descriptive study, organized in two stages. We did a systematization of research on various audiovisual productions of political intervention from the militant cinema, video activism of the eighties and nineties, to the audiovisual activism century and its interaction with the network. Here we identify goals, tactics and strategies to characterize and differentiate them according to their experimental, aesthetic, critical and political aspects. In a second step we conducted a case study with reference to the Catalan audiovisual collective: 15Mbcn.tv. This stage combined qualitative and quantitative (a methodological approach of mixed type) to understand the characteristics that the analyzed experience acquires. The study results allowed us to elucidate what is old in the new and what is new in the new, that is, specify the characteristics and specificities of current audiovisual works and their similarities and differences about their background. In that vein, the detailed analysis of the collective 15Mbcn.tv was a relevant contribution in order to make these reflections from the investigation of a particular contemporary paradigmatic case. On the other hand, we seek to understand the role of technological change in discursive, narrative, aesthetic and dissemination strategies of these practices of resistance, insistence and intervention in the video activism 2.0. Finally, and considering the results of the study, we share some thoughts around the limitations and potentials of these audiovisual practices as tools of aesthetic-critical-political intervention and as a tool of social and political transformation of consciousness in the particular context in which they develop. / [ES] La presente investigación estudia el campo del audiovisual activista de intervención social y política, profundizando en el surgimiento del videoactivismo 2.0 en el siglo XXI. Nos referimos a una serie de prácticas audiovisuales alternativas, políticas, de denuncia y resistencia, que aprovechan la accesibilidad, facilidad, inmediatez y versatilidad que ofrecen las tecnologías actuales (audiovisuales, informáticas, telemáticas y comunicacionales) y los nuevos escenarios digitales globales de la web 2.0. Prácticas en donde lo viejo y lo nuevo, el pasado y el presente, claramente convergen. A los fines de dar cuenta de nuestros objetivos de investigación, se procedió a la realización de un estudio de tipo descriptivo, organizado en dos etapas. Una de sistematización de investigaciones en torno a diversas producciones audiovisuales de intervención política desde el cine militante, el videoactivismo de los años ochenta y noventa, hasta el activismo audiovisual del siglo XXI y su interacción con la red. En ella identificamos objetivos, tácticas y estrategias a fin de caracterizarlas y diferenciarlas de acuerdo a sus aspectos experimentales, estéticos, críticos y políticos. En una segunda etapa efectuamos un estudio de caso tomando como referencia al colectivo catalán 15Mbcn.tv. Dicha etapa combinó indagaciones cualitativas y cuantitativas (abordaje metodológico de tipo mixto) para la comprensión de las características que adquiere la experiencia analizada. Los resultados del estudio permitieron dilucidar qué hay de viejo en lo nuevo y qué hay de nuevo en lo nuevo, es decir, precisar las características y especificidades de los actuales trabajos audiovisuales y sus similitudes y diferencias respecto de sus antecedentes. En esa línea, el análisis puntual del colectivo 15Mbcn.tv constituyó un aporte de relevancia en aras de efectuar estas reflexiones a partir de la indagación de un caso concreto, paradigmático y contemporáneo. Por otro lado, se buscó entender el papel del cambio tecnológico en las estrategias discursivas, narrativas, estéticas y de difusión de estas prácticas de resistencia, insistencia e intervención del videoactivismo 2.0. Finalmente, y considerando los resultados del estudio, se comparten algunas reflexiones en torno a las limitaciones y potencialidades de estas prácticas audiovisuales como herramientas de intervención estética-crítica-política y de transformación de la consciencia social y política del contexto particular en el cual se desarrollan. / [CA] La present recerca estudia el camp de l'audiovisual activista d'intervenció social i política, aprofundint en el sorgiment del videoactivisme 2.0 en el segle XXI. Ens referim a una sèrie de pràctiques audiovisuals alternatives, polítiques, de denúncia i resistència, que aprofiten l'accessibilitat, facilitat, immediatesa i versatilitat que ofereixen les tecnologies actuals (audiovisuals, informàtiques, telemàtiques i comunicacionals) i els nous escenaris digitals globals de la web 2.0. Pràctiques on allò vell i allò nou, el passat i el present, clarament convergeixen. A fi de donar compte dels nostres objectius de recerca, es va procedir a la realització d'un estudi de tipus descriptiu, organitzat en dues etapes. Una de sistematització de recerques entorn de diverses produccions audiovisuals d'intervenció política des del cinema militant, el videoactivisme dels anys vuitanta i noranta, fins a l'activisme audiovisual del segle XXI i la seua interacció amb la xarxa. En aquesta identifiquem objectius, tàctiques i estratègies a fi de caracteritzar-les i diferenciar-les d'acord amb els aspectes experimentals, estètics, crítics i polítics. En una segona etapa efectuem un estudi de cas prenent com a referència el col·lectiu català 15Mbcn.tv. Aquesta etapa va combinar indagacions qualitatives i quantitatives (abordatge metodològic de tipus mixt) per a la comprensió de les característiques que adquireix l'experiència analitzada. Els resultats de l'estudi van permetre dilucidar què hi ha de vell en allò nou i què hi ha de nou en allò nou, és a dir, precisar les característiques i especificitats dels actuals treballs audiovisuals, i les similituds i diferències respecte dels seus antecedents. En aquesta línia, l'anàlisi puntual del col·lectiu 15Mbcn.tv va constituir una aportació de rellevància per a efectuar aquestes reflexions a partir de la indagació d'un cas concret, paradigmàtic i contemporani. D'altra banda, es va cercar entendre el paper del canvi tecnològic en les estratègies discursives, narratives, estètiques i de difusió d'aquestes pràctiques de resistència, insistència i intervenció del videoactivisme 2.0. Finalment, i atesos els resultats de l'estudi, es comparteixen algunes reflexions entorn de les limitacions i potencialitats d'aquestes pràctiques audiovisuals com a eines d'intervenció estètica-crítica-política i de transformació de la consciència social i política del context particular en el qual es desenvolupen. / Bula, HE. (2015). Creación audiovisual 2.0 como herramienta crítica de activismo social e intervención política en el siglo XXI. El colectivo 15Mbcn.tv (2011-2014) como caso de estudio [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59474

[EN] ART PRACTICE AND HIGHER EDUCATION. Criteria for experimentation, activation, and intermediation from a situated knowledge. This dissertation aims to explore, develop, and experiment with strategies and mechanisms that help us to start a change in the teaching-learning methodology of artistic practice, particulary at the university level and in the training of art educators. Its objective is the building and articulation of our knowledge around the praxis of arts education as one of the necessary actions to activate this change. Our starting points are: a) Our educational background; b) A review and reflection around three schools of art, well-known for their contributions to the art world and for their pedagogy: Bauhaus (1919-1933), Vkhutemas (1920-1930) and Black Mountain College (1933-1956), all three of which constituted a modern challenge to traditional inertia; c) A historical approach to higher art education in Spain and the factors that have intervened in it, as well as initiatives for change that have been developed, such as the Plan de Estudios Experimental del Departamento de Escultura de la Universitat Politècnica de València. In this line, we finish by presenting a series of artistic practices as a methodology proposal, in order to generate knowledge around it, as well as some experiences developed in the classroom with students. This research aims to contribute to improve arts training at the higher education level, by presenting proposals about its general aspects, as well as its organizational and structural ones, along with others more specific such as methodological, with the intention of optimizing the results of our artistic and teaching practice. It concludes with a proposal for reorientation of university education by establishing criteria for reorganization and teaching. ¿ / [ES] ENSEÑANZA UNIVERSITARIA Y PRÁCTICA ARTÍSTICA. Criterios para su experimentación, activación e intermediación desde un saber situado. Esta tesis pretende explorar, desarrollar y experimentar estrategias y mecanismos que nos ayuden a aproximarnos a un cambio en las metodologías de enseñanza-aprendizaje de la práctica artística. Concretamente en el ámbito universitario y en la formación de formadores. Tiene como objetivo la construcción y articulación de nuestros saberes en torno al ejercicio de la enseñanza, como una de las acciones necesarias para activar un cambio. Como metodología establece una reflexión en tres ámbitos: a) Nuestro bagaje formativo; b) Una revisión y reflexión sobre tres escuelas del siglo XX; conocidas por sus grandes aportaciones al mundo del arte y a su pedagogía: Bauhaus (1919-1933), Vkhutemas (1920-1930) y la Black Mountain College (1933-1956), que constituyeron un moderno reto a las inercias tradicionales; y, c) La trayectoria de la formación artística superior en España, los factores que han intervenido en ella y las iniciativas con voluntad de cambio que se llevaron a cabo, entre ellas el Plan Docente Experimental del Departamento de Escultura de la Facultad de Bellas Artes de Valencia. En este último sentido, se presentan unas prácticas artísticas como propuesta metodológica para generar conocimientos sobre la misma y unas experiencias desarrolladas en el aula con estudiantes. En la investigación se propone aportar mejoras para la formación artística, planteando propuestas sobre aspectos de carácter general, de tipo organizativo o estructural, y otras más concretas de tipo metodológico, encaminadas a tratar de optimizar los resultados de nuestra práctica artística y docente. Se concluye con una propuesta de reorientación de la enseñanza universitaria estableciendo unos criterios para su reorganización y docencia. / [CA] ENSENYAMENT UNIVERSITARI I PRÁCTICA ARTÍSTICA. Criteris per a la seua experiementació, activació i intermediació des d'un saber situat.. Aquesta tesi pretén explorar, desenvolupar i experimentar estratègies i mecanismes que ens ajuden a aproximar-nos a un canvi en les metodologies d'ensenyament-aprenentatge de la pràctica artística. Concretament en l'àmbit universitari i en la formació de formadors. Té com a objectiu la construcció i articulació dels nostres sabers entorn de l'exercici de l'ensenyament, com una de les accions necessàries per a activar un canvi. Com a metodologia estableix una reflexió en tres àmbits: a) El nostre bagatge formatiu; b) Una revisió i reflexió sobre tres escoles del segle XX; conegudes per les seues grans aportacions al món de l'art i a la seua pedagogia: Bauhaus (1919-1933), Vkhutemas (1920-1930) i la Black Mountain College (1933-1956), que van constituir un modern repte a les inèrcies tradicionals; i, c) La trajectòria de la formació artística superior a Espanya i els factors que han intervingut en ella i les iniciatives amb voluntat de canvi que es van dur a terme, entre elles el Pla Docent Experimental del Departament d'Escultura de la Facultat de Belles arts de València. En aquest últim sentit, es presenten unes pràctiques artístiques com a proposta metodològica per a generar coneixements sobre la mateixa i unes experiències desenvolupades en l'aula amb estudiants. En la recerca es pretén aportar millores per a la formació artística, plantejant propostes sobre aspectes de caràcter general, de tipus organitzatiu o estructural, i altres més concretes de tipus metodològic, encaminades a tractar d'optimitzar els resultats de la nostra pràctica artística i docent. Es conclou amb una proposta de reorientació de l'ensenyament universitari establint uns criteris per a la seua reorganització i docència. / Lozano Sanfèlix, N. (2015). ENSEÑANZA UNIVERSITARIA Y PRÁCTICA ARTÍSTICA. CRITERIOS PARA SU EXPERIMENTACIÓN, ACTIVACIÓN E INTERMEDIACIÓN DESDE UN SABER SITUADO [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59476 / Premios Extraordinarios de tesis doctorales

[EN] Abstract (English) The impact on the early Valencian modern art of the artistic group Los Siete (1948-1954) during the first part of Franco's dictatorship. This PhD thesiys investigates the artistic and cultural interaction of Los Siete in the context of the first part of the Franco dictatorship in the city of Valencia. The name of the group was given on account of the seven members who belonged to it originally, but due to circumstances three had to be replaced by new additions. Having counted thus a total of ten members, the group of Los Siete was integrated by the following artists: Ángeles Ballester Garcés, Vicente Castellanos Giner, Vicente Fillol Roig, Juan Genovés Bosch, Vicente Gómez García, Ricardo Hueso de Brugada, Juan Bautista Llorens Riera, José Masiá Sellés, Ximo Michavila Asensi and Eusebi Sempere Juan. The origin of this nature in this group and the interpretations of their pieces in relation to the official cultural system in Valencia. The third hypothesis was based on the interdisciplinary cultural potential of the group when producing a certain impact on the prevailing cultural scene regarding formats, the transfer of ideas and artistic languages and specifically the interaction with life experiences. The execution of the objectives were carried out at three levels, based on the analysis of written, visual and spoken sources of the chronological field of the first part of Franco's dictatorship: nationwide, at the level of the region of the Pais Valenciano and at the level of the city of Valencia. Written secondary sources were given priority amongst the types of sources that were studied, which included also primary sources. Primary sources were obtained from the artists' personal files, different libraries, newspaper and periodical libraries and deposits in public institution and to a smaller extend private ones. Finally, during the process of investigation, results were obtained in relation to the formulation of these three hypothesis. In this order it has to be put in context that the incursion of this premodern attempt, together with other groups and individuals, helped to establish a cultural agenda that was more dynamic, alternative and interdisciplinary. It also overshadowed and discredited temporarily the uninspiring official cultural programme. And, in a more sculptural field, it should be pointed out that the cautious sculptural contribution of this group and its members helped reinterpret pre-war art in an intuitive, risky or rational way. On the other hand Los Siete should be identified as a prolegomenon of future abstract art languages on the local sphere connecting with other peripheral areas. Key words: The group of Los Siete, abstract art, art of the Francoist period, Valencian modern art, First part of Franco's dictatorship. / [ES] Resumen (castellano) La incidencia de la agrupación artística de Los Siete (1948-1954) en las primeras huellas del arte moderno valenciano del Primer Franquismo. Esta tesis doctoral investiga la interacción artística y cultural de la agrupación artística valenciana de Los Siete, en el contexto coyuntural del Primer Franquismo en la Ciudad de Valencia. El nombre de la agrupación respondió a los siete miembros que la compuso originariamente. Debido a los avatares de la vida se tuvo que reemplazar tres bajas de sus componentes por otras nuevas incorporaciones. Por consiguiente, siendo un total de diez miembros, el conjunto de los Los Siete estuvo protagonizada por los siguientes artistas: Ángeles Ballester Garcés, Vicente Castellanos Giner, Vicente Fillol Roig, Juan Genovés Bosch, Vicente Gómez García, Ricardo Hueso de Brugada, Juan Bautista Llorens Riera, José Masiá Sellés, Ximo Michavila Asensi y Eusebi Sempere Juan. El origen de este estudio parte de la formulación de tres hipótesis fundamentales. La primera hipótesis indaga sobre la contribución del grupo de Los Siete y de sus componentes en la recuperación del arte moderno valenciano de preguerra y en el desarrollo de los primeros sedimentos del futuro arte no figurativo, antes de la llegada del Grupo Parpalló. La segunda hipótesis se adentró en rastrear cualquier atisbo ideológico de índole más transgresivo en el ideario del grupo y en las interpretaciones de las obras, con respecto al sistema cultural oficial valenciano. Y la tercera hipótesis se basó en el potencial cultural interdisciplinario del grupo, a la hora de producir un cierto impacto en el panorama cultural imperante, es decir, a nivel de formatos, de transferencias de ideas y lenguajes artísticos, y, sobre todo, de experiencias de vida. La materialización de los objetivos se llevaron a cabo, a partir del análisis de las fuentes escritas, visuales y orales del ámbito cronológico del Primer Franquismo en tres niveles: a nivel estatal, a nivel del País Valenciano y a nivel de la ciudad de Valencia. Entre las tipologías de fuentes consultadas, primaron las fuentes escritas secundarias sobre las primarias. Las fuentes primarias fueron obtenidas de los archivos personales de los artistas y de las diferentes bibliotecas, hemerotecas y depósitos de instituciones públicas y, en menor medida, privadas. Finalmente, a lo largo del proceso investigador se obtuvieron resultados exitosos con relación a la consecución de las tres hipótesis planteadas. En este orden, se debe de matizar que la irrupción de este conato premoderno, junto a otros grupos e individualidades artísticas, sirvió para establecer una agenda cultural más dinámica, alternativa e interdisciplinaria que, de forma temporal, eclipsó y desacreditó el anodino programa cultural oficial. Desde el ámbito más plástico, resaltar que la comedida aportación plástica del grupo ayudó a retomar y reinterpretar el arte de preguerra, de forma intuitiva, azarosa o no racional. Además, se ha de enmarcar la agrupación valenciana de Los Siete, como uno de los prolegómenos de los futuros lenguajes artísticos no figurativos en el ámbito local, conectándola con otros lugares periféricos. Palabras claves: Agrupación Los Siete, arte abstracto, arte franquista, arte moderno valenciano, Primer Franquismo. / [CA] Resum (valencià) La incidència de l'agrupació artística d'Els Set (1948-1954) en les primeres petjades de l'art modern valencià del Primer Franquisme. Aquesta tesi doctoral investiga la interacció artística i cultural de l'agrupació artística valenciana d'Els Set, en el context conjuntural del Primer Franquisme en la ciutat de València. El nom de la formació respongué als set primers membres que la conformaren originàriament. Degut als avatars de la vida es tingué que reemplaçar tres baixes dels seus components per altres noves incorporacions. Per tant, sent un total de deu membres, el conjunt d'Els Set estigué protagonitzat pels següents artistes: Ángeles Ballester Garcés, Vicente Castellanos Giner, Vicente Fillol Roig, Juan Genovés Bosch, Vicente Gómez García, Ricardo Hueso de Brugada, Juan Bautista Llorens Riera, José Masiá Sellés, Ximo Michavila Asensi i Eusebi Sempere Juan. L'origen d'aquest estudi rau de la formulació de tres hipòtesis fonamentals. La primera hipòtesis indagà sobre la contribució del grup d'Els Set i dels seus components en la recuperació de l'art modern valencià de preguera i en el desenvolupament dels primers sediments del futur art no figuratiu, abans de l'arribada del Grup Parpalló. La segona hipòtesi inquirí en la cerca de qualsevol rastre ideològic de tarannà més transgressiu en l'ideari del grup i en les interpretacions de les obres, amb relació al sistema cultural oficial valencià. I la tercera hipòtesi es basà en el potencial cultural interdisciplinari del grup, a l'hora de produir un cert impacte en el panorama cultural imperant, és a dir, a nivell de formats, de transferències d'idees i llenguatges artístics, i, sobretot, d'experiències de vida. La materialització dels objectius es portaren a terme a partir de l'anàlisi de les fonts escrites, visuals i orals de l'àmbit cronològic del Primer Franquisme, en tres nivells: a nivell estatal, a nivell del País Valencià i a nivell de la ciutat de València. Entre les tipologies de fonts consultades, dominaren les fonts escrites secundàries sobre les primàries. Les fonts primàries foren obtingudes dels arxius personals dels artistes i de les diferents biblioteques, hemeroteques i dipòsits d'institucions públiques i, en menor mesura, privades. Finalment, durant el procés investigador s'obtingueren resultats exitosos quant a la consecució de les tres hipòtesis plantejades. En aquest ordre, s'ha de matisar que la irrupció d'aquest conat premodern, junt a altres grups i individualitats artístiques, establí (una agenda cultural més dinàmica, alternativa i interdisciplinària que, de forma temporal, eclipsà i desacredità el anodí programa cultural oficial. Des de l'àmbit més plàstic, s'ha de ressaltar que l'amesurada aportació plàstica del grup ajudà a reprendre i reinterpretar l'art de preguerra, de forma intuïtiva, atzarosa o racional. A més a més, s'ha d'emmarcar l'agrupació valenciana d'Els Set com un dels prolegòmens dels futurs llenguatges artístics no figuratius en l'àmbit local, connectant-la amb altres indrets perifèrics. Paraules claus: Agrupació Els Set, art abstracte, art franquista, art modern valencià, Primer Franquisme. / González Martínez, F. (2016). La incidència de l'agrupació artística d'Els Set (1948-1954) en les primeres petjades de l'art modern valencià del Primer Franquisme [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61442

[EN] The main goal of this investigation has been to highlight the transcendence and social struggle which we believe as inherent to the genre of autobiographical plastic creation, contextualizing and relating it to the evolution of the occidental philosophical thinking and culture, as well as to the theoretical investigations on essential contemporary questions in our society. This investigation places the autobiographical plastic creation carried out by artists such as Louise Bourgeois, Tracy Emin, Wolfgang Tillmans, Josef Beuys or Sophie Calle, among others, on the opposite side to the widespread idealized models of the human being. We explain that the origin of those idealized models, of and for the human being, lies in the platonic idealism belonging to the classical culture, which has lived on vigorously to our days as a structural thinking of our occidental culture. Its legacy has turned out to be the imposition of an ideal model of the human beings, whom it considers hardly interesting, but for their use as projects of moral, physical or intellectual perfection, which can be seen in the influence, sometimes devastating, of advertising and media models over sexuality, ethnic identity and interpersonal relationships. Autobiographical creation cannot be fully comprehended as it is nowadays without understanding that it has been necessary to accomplish a progressive historical change of the conception of the individual, who has been moving away, step by step, from the achievement of the ideals in order to start giving more relevance both to the personality and to the development of the potentialities and particularities of human beings. We have presented three fundamental theorists in the history of occidental thinking: Friedrich Nietzsche, Sigmund Freud and the philosophical theories of Karl Marx, in order to search for the philosophical origin of the rupture with idealism and the beginning of a global and real conformation of the individual, including their most unconscious and animal aspects, such as their urges. Their theses reply to the platonic and former religious idea of the ideal model existing just by itself, as a materialization of an intangible divinity, denouncing that it is the human being who creates it, with a clear intention and belonging to a certain group of power. The rupture of these theorists with the longing for an idealized model of individuals offers an alternative way, reflected on an essential change in the autobiographical creation, from its confirmation as just a reflection of an illustrious and exemplary life to a place marked by the individual itself, far away from homogenizing and stigmatizing visions on individuals and collectives. The key question risen from the study of the opposition of these philosophical theses against idealism, Who runs the public domain and with which intention?, will be related to the conclusive idea of this thesis: What matters in this kind of creation is not so much who is creating or whether the autobiographical data are really true, but from where and with which intention, inasmuch as all the autobiographical artists studied and presented have contributed with their works to the deconstruction of prejudices that were affecting negatively the peripheral groups they belong to, due to their genre, ethnicity or sexuality. / [ES] El objetivo principal de esta investigación ha sido dotar al género de la creación plástica autobiográfica de la trascendencia y combatividad que nos parecía portar, contextualizándola y vinculándola tanto a la evolución de la cultura y del pensamiento filosófico occidental, como a las investigaciones teóricas sobre cuestiones fundamentales y contemporáneas de nuestra sociedad. Esta investigación sitúa a la creación plástica autobiográfica de artistas como Louise Bourgeois, Tracy Emin, Wolfgang Tillmans, Josef Beuys o Sophie Calle entre otros, en el extremo opuesto de la difusión de modelos idealizados del ser humano. Para ello explicamos cómo las raíces de la creación de modelos ideales del y para el ser humano se ubica en el idealismo platónico de la cultura clásica que ha pervivido con fuerza hasta nuestros días, como pensamiento estructural de nuestra cultura occidental. Su legado es la imposición de un modelo ideal al ser humano, dado que se considera a éste imperfecto y poco o nada interesante si no es por su proyecto de perfeccionamiento moral, físico o intelectual, reflejándose en la influencia en ocasiones devastadora de los modelos publicitarios y mediáticos sobre la sexualidad, la identidad étnica y las relaciones interpersonales. No podemos entender la creación autobiográfica como se entiende en la actualidad sin comprender que ha sido esencial un cambio histórico progresivo en la concepción del individuo, que se ha ido separando poco a poco de la consecución de ideales, para ir concediendo más importancia a la personalidad y al desarrollo de las potencialidades y particularidades del ser humano. Hemos presentado tres teóricos fundamentales de la historia del pensamiento occidental, para plantear el origen filosófico de la ruptura con el idealismo y el inicio de una conformación global y real del individuo, con su parte más inconsciente y animal reflejada en sus pulsiones. Sus tesis contestan la idea platónica y religiosa de que el modelo ideal existe por sí, como una materialización de lo intangible divino, denunciando que es el ser humano quien lo crea con una intención y desde un grupo de poder. La ruptura de estos teóricos con el idealismo platónico abre una vía alternativa que se refleja en un cambio esencial en la creación autobiográfica, de su validación únicamente como reflejo de una vida ilustre y ejemplarizante hacia un lugar marcado por el propio individuo, alejándose de las visiones homogeneizantes y estigmatizantes tanto individuales como colectivas. La pregunta clave que desde estas tesis filosóficas que planteamos se ha hecho contra el idealismo ha sido "¿quién maneja lo público y con qué interés?", lo que conecta con el planteamiento conclusivo de la tesis: lo importante en este tipo de creación no es tanto quién crea o si sus datos son veraces, sino desde dónde y con qué intención, dado que todos los artistas autobiográficos que hemos expuesto han contribuido mediante sus obras a deconstruir los prejucios que recaen sobre los colectivos periféricos a los que pertenecen, ya sea por su género, su etnicidad o su sexualidad. / [CA] L'objectiu principal d'aquesta recerca ha estat dotar al gènere de la creació plàstica autobiogràfica de la transcendència i combativitat que ens semblava portar, contextualitzant-la i vinculant-la a l'evolució de la cultura i el pensament filosòfic occidental i a les recerques teòriques sobre qüestions fonamentals i contemporànies de la nostra societat. Aquesta recerca situa a la creació plàstica autobiogràfica d'artistes com LouiseBourgeois, TracyEmin, Wolfgang Tillmans, Josef Beuys o SophieCalle entre uns altres, en l'extrem oposat de la difusió de models idealitzats de l'ésser humà. Per a això expliquem com les arrels de la creació de models ideals del i per a l'ésser humà, se situa en l'idealisme platònic de la cultura clàssica que ha perviscut amb força fins als nostres dies com un pensament estructural de la nostra cultura occidental. El seu llegat és la imposició d'un model ideal a l'ésser humà, atès que es considera a aquest imperfecte i poc o gens interessant si no és pel seu projecte de perfeccionament moral, físic o intel·lectual, reflectint-se en la influència en ocasions devastadora dels models publicitaris i mediàtics sobre la sexualitat, la identitat ètnica i les relacions interpersonals. No podem entendre la creació autobiogràfica com s'entén en l'actualitat sense comprendre que ha estat essencial un canvi històric progressiu en la concepció de l'individu, que s'ha anat separant a poc a poc de la consecució d'ideals, per anar concedint més importància a la personalitat i al desenvolupament de les potencialitats i particularitats de l'ésser humà. Hem presentat tres teòrics fonamentals de la història del pensament occidental, per plantejar l'origen filosòfic de la ruptura amb l'idealisme i l'inici d'una conformació global i real de l'individu, amb la seva part més inconscient i animal reflectida en les seves pulsions. Les seves tesis contesten la idea platònica i religiosa que el model ideal existeix per si, com una materialització de l'intangible diví, denunciant que és l'ésser humà qui ho crea amb una intenció i des d'un grup de poder. La ruptura d'aquests teòrics amb l'idealisme platònic obre una via alternativa que es reflecteix en un canvi essencial en la creació autobiogràfica, de la seva validació únicament com a reflex d'una vida il·lustre i exemplar, cap a un lloc marcat pel propi individu, allunyant-se de les visions homogeneïzants i estigmatitzants tant individuals com a col·lectives. La pregunta clau que des d'aquestes tesis filosòfiques que plantegem s'ha fet contra l'idealisme, ha estat "qui maneja el públic i amb quin interès?", la qual cosa connecta amb el plantejament conclusiu de la tesi: l'important en aquest tipus de creació no és tant qui crea o si les seves dades són veraces, sinó des d'on i amb quina intenció, atès que tots els artistes autobiogràfics que hem plantejat han contribuït mitjançant les seves obres a deconstruir els prejudicis que requeien sobre els col·lectius perifèrics als quals pertanyen, ja sigui pel seu gènere, la seva etnicitat o la seva sexualitat. / Velasco Sebastián, R. (2016). LA CREACIÓN PLÁSTICA AUTOBIOGRÁFICA CONTRA LOS MODELOS IDEALIZADOS DEL INDIVIDUO [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61491

[EN] This doctoral thesis aims to make an approach to the area of Public Art and Augmented Reality. To this end, it is essential to understand the changes that have taken place in public space, changes that are linked to the concept of speed of movement, and which have been affected significantly in recent decades with the introduction of new technologies in daily life. Augmented Reality has been formed as an emerging art form. It is a genre in which we find subdivisions according to the technologies employed and the ideas or metaphors to represent by the artists. We understand that in the last decade of economic and social crisis activist involvement is an ethical imperative for the artist. Activism has been and is capable of adapting to the emergence and standardization of several communication technologies to make a critical and artistic use of them. It is able to break the classic barrier between the real and the virtual while providing a positive overcoming of the conflicts that the system generates in its post-industrial age like the atomization and alienation of the citizen, as well as the processes as much from constitution of ghettos that are isolated urbanistically as from the gentrification in several districts of the current cities. In this respect, a catalog of works related to the use of Augmented Reality technologies in the artistic activism is proposed. The empirical experimentation and practical production turns out to be, likewise, necessary to approach the theoretical parameters proposed in this thesis. For this reason our work has been focused on the implementation of artistic specific projects, which allow us to demonstrate this relation between the Public Art and the Augmented Reality. A relation that shows us simultaneously, the new typology of human relations and alternative topographies of the city that are generated in the public hybrid space, increasing its accessibility to citizens and overcoming the artist-active / audience-passive dichotomy through the contextual practice and the situationist drift through the different works that we have proposed. This practice establishes a new democratizing vector of the art that, therefore, allows the civil participation in other artistic closed circles which transmute into a constellation of decentralized interconnected nodes like artistic participative rhizome in which the citizenship can express creatively in all their dimensions. / [ES] La presente tesis pretende realizar una aproximación al campo del Arte Público y la Realidad Aumentada. Para ello resulta imprescindible comprender los cambios acontecidos en el espacio público, cambios que van ligados al concepto de velocidad de movimiento, y que se han visto afectados significativamente en las ultimas décadas con la implantación de las nuevas tecnologías en la vida cotidiana. La Realidad Aumentada se ha conformado como un género artístico emergente. Un género en el que podemos encontrar subdivisiones en función de las tecnologías empleadas y de las ideas o metáforas a representar por los artistas. Entendemos que en esta última década de crisis económica y social la implicación activista resulta un imperativo ético para el artista. Pues el activismo ha sido y es capaz de adaptarse al surgimiento y estandarización de diversas tecnologías de comunicación para hacer un uso crítico-artístico de las mismas capaz de romper la barrera clásica entre lo real y lo virtual al tiempo que propone una superación positiva de los conflictos que genera el sistema en su era pos-industrial como son la atomización y alienación del ciudadano, así como los procesos tanto de constitución de guetos aislados urbanísticamente como de gentrificación en diversos distritos de las ciudades actuales. En este sentido, se propone una catalogación de obras relacionadas con la utilización de tecnologías de Realidad Aumentada dentro del activismo artístico. Resulta, así mismo, necesaria la experimentación empírica y producción práctica para abordar los parámetros teóricos propuestos en esta tesis, por lo que nuestro trabajo se ha centrado en la implementación de proyectos artísticos concretos, que permiten evidenciar esta relación entre el Arte Público y la Realidad Aumentada. Una relación que nos muestra a un tiempo, la nueva tipología de relaciones humanas y topografías alternativas de la urbe que se generan en el espacio público híbrido, aumentando su accesibilidad a la ciudadanía y superando la dicotomía artista-activo / público-pasivo mediante la práctica contextual y la deriva situacionista a través de las diferentes obras que hemos propuesto. Práctica que recorre un nuevo vector democratizador del arte, que por ende permite la participación ciudadana en círculos artísticos cerrados, que transmutan en una constelación de nodos descentralizados interconexionados a modo de rizoma artístico participativo, en el que la ciudadanía puede expresarse creativamente en toda su magnitud. / [CA] La present tesi pretén realitzar una aproximació al camp de l'Art Públic i la Realitat Augmentada. Per açò resulta imprescindible comprendre els canvis esdevinguts en l'espai públic, canvis que van lligats al concepte de velocitat de moviment, i que s'han vist afectats significativament en les últimes dècades amb la implantació de les noves tecnologies en la vida quotidiana. La Realitat Augmentada s'ha conformat com un gènere artístic emergent. Un gènere en el qual podem trobar subdivisions en funció de les tecnologies emprades i de les idees o metàfores a representar pels artistes. Entenem que en aquesta última dècada de crisi econòmica i social la implicació activista resulta un imperatiu ètic per a l'artista. Doncs l'activisme ha sigut i és capaç d'adaptar-se al sorgiment i estandardització de diverses tecnologies de comunicació per a fer un ús crític-artístic de les mateixes, capaç de trencar la barrera clàssica entre el real i el virtual al mateix temps que proposa una superació positiva dels conflictes que genera el sistema en la seua era post-industrial com són l'atomització i alienació del ciutadà, així com els processos tant de constitució de guetos aïllats urbanísticament com de gentrificació en diversos districtes de les ciutats actuals. En aquest sentit, es proposa una catalogació d'obres relacionades amb la utilització de tecnologies de Realitat Augmentada dins de l'activisme artístic. Resulta, així mateix, necessària l'experimentació empírica i producció pràctica per a abordar els paràmetres teòrics proposats en aquesta tesi, per la qual cosa el nostre treball s'ha centrat en la implementació de projectes artístics concrets, que permeten evidenciar aquesta relació entre l'Art Públic i la Realitat Augmentada. Una relació que ens mostra a un temps, la nova tipologia de relacions humanes i topografies alternatives de la urbs que es generen en l'espai públic híbrid, augmentant la seua accessibilitat a la ciutadania i superant la dicotomia artista-actiu / públic-passiu mitjançant la pràctica contextual i la deriva situacionista a través de les diferents obres que hem proposat. Pràctica que recorre un nou vector democratitzador de l'art que per tant permet la participació ciutadana en els altres cercles artístics tancats que transmuten en una constel·lació de nodes descentralitzats interconnectats a manera de rizoma artístic participatiu en el qual la ciutadania pot expressar-se creativament en tota la seua magnitud. / Ferrer Hernández, M. (2016). Virtualidad geolocalizada, proyectos de Realidad Aumentada en el espacio público, propuestas experimentales [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61771

[ES] En esta investigación proponemos abordar diferentes vínculos entre sexualidad e informática, a través de una lectura queer de la historia computacional tras una selección de diferentes episodios o casos. Para ello utilizamos la estrategia de una "genealogía queer" como una apropiación desviada de la noción de "genealogía" tal como la estableció Foucault en su lectura de Nietzsche, es decir, como un tipo de metodología, posicionamiento o punto de vista para acercarse críticamente a un objeto en su desarrollo temporal, contraponiéndose a la forma hegemónica en la que ese objeto ha sido tradicionalmente descrito o pensado. En este caso, el modo hegemónico en que se ha abordado la informática y los algoritmos es el de una supuesta neutralidad matemática en relación con los sistemas de sexo/género y la heteronormatividad. Al tratarse de una genealogía, también se supera la lógica lineal y sistemática propia del análisis histórico. La apertura genealógica tolera estiramientos temporales radicales, lo que permite abarcar episodios o casos siguiendo una temporalidad amplia y discontinua. El primer núcleo temporal y situado realiza una lectura sexodisidente a un tipo singular de tecnología informática indígena: los "quipus" andinos, especialmente en torno a su opacidad informática producto de la violencia colonial. El segundo núcleo temporal de los casos se concentra en la primera mitad del siglo XX, cuando el uso informático de los algoritmos computacionales comienza a ser teorizado y aplicado. En primer lugar, abordamos las teorizaciones del matemático y criptógrafo inglés Alan Turing, quien fuera condenado legalmente por su homosexualidad. En este núcleo también revisamos la primera imagen computacional conocida del proyecto SAGE de la fuerza aérea norteamericana, una chica pin-up programada en esos computadores militares y visible en una fotografía polaroid de fines de la década del 50 del siglo XX. El tercer núcleo corresponde a la década de los 80 del siglo XX hasta la actualidad, en que ese uso de la tecnología algorítmica computacional ha alcanzado un desarrollo que podríamos denominar "hegemónico", desde los prototipos computacionales para la creación de perfiles de usuario hasta proyectos recientes que utilizan redes neuronales artificiales para descifrar la sexualidad de personas en base a fotografías de rostro. También las disputas más recientes sobre el alcance de los algoritmos en relación con la política y el arte queer y feminista. / [CA] En aquesta investigació proposem abordar diferents vincles entre sexualitat i informàtica, mitjançant una lectura queer de la història computacional després d'una selecció de diferents episodis o casos. Per això utilitzem l'estratègia d'una "genealogia queer" com una apropiació desviada de la noció de "genealogia" tal com la va establir Foucault en la lectura de Nietzsche, és a dir, com un tipus de metodologia, posicionament o punt de vista per apropar-se críticament a un objecte en el seu desenvolupament temporal, contraposant-se a la forma hegemònica en què aquest objecte ha estat tradicionalment descrit o pensat. En aquest cas, la manera hegemònica en què s'ha abordat la informàtica i els algoritmes és una suposada neutralitat matemàtica en relació amb els sistemes de sexe/gènere i l'heteronormativitat. Com que es tracta d'una genealogia, també se supera la lògica lineal i sistemàtica pròpia de l'anàlisi històrica. L'obertura genealògica tolera estiraments temporals radicals, cosa que permet abastar episodis o casos seguint una temporalitat àmplia i discontínua. El primer nucli temporal i situat realitza una lectura sexodissident a un tipus singular de tecnologia informàtica indígena: els quipus andins, especialment al voltant de la seva opacitat informàtica producte de la violència colonial. El segon nucli temporal dels casos es concentra a la primera meitat del segle XX, quan l'ús informàtic dels algorismes computacionals comença a ser teoritzat i aplicat. En primer lloc, abordem les teoritzacions del matemàtic i criptògraf anglès Alan Turing, que fos condemnat legalment per la seva homosexualitat. En aquest nucli també revisem la primera imatge computacional coneguda del projecte SAGE de la força aèria nord-americana, una noia pin-up programada en aquests computadors militars i visible en una fotografia polaroid de finals de la dècada del 50 del segle XX. El tercer nucli correspon a la dècada dels 80 del segle XX fins a l'actualitat, en què aquest ús de la tecnologia algorítmica computacional ha aconseguit un desenvolupament que podríem anomenar "hegemònic", des dels prototips computacionals per a la creació de perfils d'usuari fins a projectes recents que utilitzen xarxes neuronals artificials per desxifrar la sexualitat de persones sobre la base de fotografies de rostre. També les disputes més recents sobre l'abast dels algorismes en relació a la política i l'art queer i feminista. / [EN] In this research we propose to address different links between sexuality and computing, through a queer reading of computational history after a selection of different episodes or cases. For this we use the strategy of a "queer genealogy" as a misappropriated appropriation of the notion of "genealogy" as established by Foucault in his reading of Nietzsche, that is, as a type of methodology, positioning or point of view to critically approach to an object in its temporal development, opposing the hegemonic way in which that object has traditionally been described or thought. In this case, the hegemonic way in which informatics and algorithms have been approached is that of a supposed mathematical neutrality in relation to sex/gender systems and heteronormativity. As it is a genealogy, the linear and systematic logic of historical analysis is also overcome. The genealogical opening tolerates radical temporal stretching, which makes it possible to cover episodes or cases following a wide and discontinuous temporality. The first temporal and situated nucleus performs a sex-dissident reading of a unique type of indigenous computer technology: the Andean "quipus", especially around their computer opacity as a result of colonial violence. The second temporal nucleus of the cases is concentrated in the first half of the 20th century, when the computer use of computational algorithms begins to be theorized and applied. In the first place, we address the theories of the English mathematician and cryptographer Alan Turing, who was legally convicted of his homosexuality. In this core we also review the first known computational image of the US Air Force's SAGE project, a pin-up girl programmed in those military computers and visible in a polaroid photograph from the late 1950s. The third nucleus corresponds to the 1980s up to the present, in which the use of computational algorithmic technology has reached a development that we could call "hegemonic", from computational prototypes for the creation of user profiles to projects recent ones that use artificial neural networks to decipher the sexuality of people based on photographs of their faces. Also the most recent disputes about the reach of algorithms in relation to queer and feminist politics and art. / Rivas Sanmartín, F. (2022). Una genealogía queer de los algoritmos computacionales [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/187463

[EN] CURATORIAL FEMINIST PRACTICES IN THE SPANISH STATE (1993-2013). CULTURAL MANAGEMENT AS A PRODUCER OF GENDER IDENTITIES DISCOURSE This PhD thesis discuss on artistic practices and theoretical discourses of feminist art developed within the Spanish State since the late eighties to the present, focusing on how the exhibitions on gender issues have been building and structuring the feminist theoretical and visual discourse. This research comes with the intention to deepen in the specific context of the Spanish feminist art, which present certain differences with the European and North American ambit. We are interested in assessing how the theory and practice of foreign feminist art has greatly influenced its development and implementation, and in its turn, identify which have been the contributions of the Spanish feminist cultural production. In this purpose we have used the methodology of art history, cultural studies and feminist theory. Based on the peculiarities of the socio-political Spanish context where the essentialist trend, which revalues the female identity from the difference, coexists with the constructionist which understands gender as a socio-cultural construction, interspersed with the queer perspective, which claims other bodies and other non-regulatory sexualities, while reviewing the performing masquerade of femininity and masculinity. The first part treats the artistic strategies of international feminism and the main exhibitions abroad are reviewed. On the other hand an approach to the social, political and cultural context in the Spanish State in relation to gender issues, at the same time included a review of the evolution of the Spanish Feminist Movement. The second part focuses on exhibitions with gender issues within the Spanish state since the nineties, when they begin to arise from feminist positions. However, so-called 'women's exhibitions' proliferate at this time, developing with better or worse curatorial approach issues related to female artists. Therefore, we are also interested in assessing the potential relevance and impact of this type emerged as a tool of cultural policy in institutional feminism exhibitions. Finally, the third part reflects on the characteristics of the feminist cultural management, based on material previously analyzed, but also as a study case on my own feminist curatorial experience. All this subtracts that feminist cultural management is about visualizing artistic proposals that shows other ways of understanding gender identities and sexualities, besides the problems arising from the mechanisms of patriarchal oppression. This curatorial practice seeks to be plural and multidisciplinary, and on the other hand generating channels open for discussion to enrich the practice and thought from the feminisms. / [ES] RESUMEN TESIS EN CASTELLANO LAS PRÁCTICAS CURATORIALES FEMINISTAS EN EL ESTADO ESPAÑOL (1993-2013). LA GESTIÓN CULTURAL COMO PRODUCTORA DEL DISCURSO DE LAS IDENTIDADES DE GÉNERO Esta Tesis Doctoral surge de la intención de profundizar en el contexto específico del arte feminista español, que presenta ciertas diferencias con el ámbito europeo y estadounidense. Esta investigación se ocupa del arte y la teoría del arte feminista desarrollados en el ámbito del Estado Español desde finales de los ochenta hasta la actualidad, centrándose en cómo las exposiciones en torno a las cuestiones de género han ido construyendo y estructurando el discurso teórico y visual feminista. Se ha valorado cómo una exposición legitima un discurso artístico, tanto visual como teóricamente, e incluso cómo éste llega a institucionalizarse. Nos interesaba valorar cómo la teoría y práctica del arte feminista foráneo ha influido notablemente en su desarrollo e implantación, y a su vez, identificar cuáles han sido las aportaciones de la producción cultural feminista española al debate internacional. Es por ello que el objetivo fundamental de este estudio es contribuir a la (re)construcción de una genealogía feminista propia en relación a las artes visuales. Por lo tanto, en este análisis se han expuesto las diversas tendencias teóricas, críticas, historiográficas y estéticas de la producción cultural feminista realizada en el Estado Español. Debido a las singularidades socio-políticas de este contexto, conviven la tendencia esencialista, que revaloriza la identidad femenina -como si de un continuum cultural se tratase- junto con una línea construccionista, que entiende el género como una construcción socio-cultural, entreverada con la perspectiva queer, que revisa la sexualidad y las mascaradas performativas de la feminidad y de la masculinidad. La primera parte se ocupa de las estrategias artísticas de los feminismos a nivel internacional a modo de introducción al tema, así como se reseñan las principales exposiciones realizadas en el extranjero. Por otro lado se realiza una aproximación al contexto social, político y cultural del Estado Español en relación al arte vinculado a cuestiones de género, así como un recorrido por la evolución del movimiento feminista español. La segunda parte se centra en las exposiciones realizadas con temática de género en el Estado Español desde 1993, cuando comienzan a plantearse exposiciones verdaderamente feministas. No obstante, desde los noventa las denominadas 'exposiciones de mujeres' proliferan, desarrollando con mejor o peor criterio curatorial cuestiones relativas a mujeres artistas. Por lo tanto, también nos interesaba evaluar el posible interés y la repercusión de este tipo de exposiciones surgidas como una herramienta de la política cultural del feminismo institucional. Finalmente, en la tercera parte se ha reflexionado acerca de las particularidades propias de la gestión cultural feminista, en base al material previamente analizado, y también tomando como caso de estudio mi propia experiencia curatorial feminista. De todo ello se substrae que la gestión cultural feminista trata de visibilizar propuestas artísticas que muestran otros modos de entender las identidades de género y las sexualidades, así como las problemática derivadas de los mecanismos de opresión patriarcal. Esta práctica curatorial busca ser plural y multidisciplinar, además de generar canales abiertos de debate para el enriquecimiento de la práctica y del pensamiento feminista. / [CA] LES PRÀCTIQUES CURATORIALS FEMINISTES A L'ESTAT ESPANYOL (1993-2013). LA GESTIÓ CULTURAL COM PRODUCTORA DEL DISCURS DE LES IDENTITATS DE GÈNERE. Aquesta Tesi Doctoral sorgeix de la intenció d'aprofundir en el context específic de l'art feminista espanyol, que presenta certes diferències amb l'àmbit europeu i nord-americà. Aquesta investigació s'ocupa de les pràctiques artístiques i dels discursos teòrics de l'art feminista desenrotllats en l'àmbit de l'Estat Espanyol des dels finals dels huitanta fins a l'actualitat, centrant-se en com les exposicions entorn de les qüestions de gènere han anat construint i estructurant el discurs teòric i visual feminista. S'ha valorat com una exposició legitima un discurs artístic, tant visualment com teòricament, i fins i tot com este arriba a institucionalitzar-se. Ens interessava valorar com la teoria i pràctica de l'art feminista fora d'Espanya ha influït notablement en el seu desenrotllament i implantació, i al mateix temps, identificar quins han sigut les aportacions de la producció cultural feminista espanyola al debat internacional. És per això que l'objectiu fonamental d'este estudi és contribuir a la reconstrucció d'una genealogia feminista pròpia en relació a les arts visuals. Per tant, per a realitzar aquesta tasca s'ha emprat la metodologia de la Història de l'Art, els Estudis Culturals i la Teoria Feminista. A causa de les singularitats sociopolítiques del context espanyol conviuen la tendència essencialista, que revalora la identitat femenina des de la diferència, junt amb una línia construccionista, que entén el gènere com una construcció sociocultural, lligada amb la perspectiva queer, que reivindica altres cossos i altres sexualitats no normatius, mentres revisa les mascarades performatives de la feminitat i de la masculinitat. La primera part s'ocupa de les estratègies artístiques dels feminismes a nivell internacional, a manera d'introducció al tema, i es ressenyen les principals exposicions realitzades en l'estranger, d'altra banda es realitza una aproximació al context social, polític i cultural de l'Estat Espanyol en relació a l'art vinculat a qüestions de gènere, al mateix temps que s'inclou un recorregut per l'evolució del moviment feminista espanyol. La segona part es basa en les exposicions realitzades amb temàtica de gènere en l'Estat Espanyol des de 1993, quan comencen a plantejar-se des de posicionaments verdaderament feministes. No obstant això, des dels noranta les denominades 'exposicions de dones' proliferen, desenrotllant amb millor o pitjor criteri curadorial qüestions relatives a les dones artistes. Per tant, també ens interessava avaluar el possible interès i la repercussió d'este tipus d'exposicions sorgides com una eina de la política cultural del feminisme institucional. Per concloure, en la tercera part s'ha reflexionat sobre les particularitats pròpies de la gestió cultural feminista, basant-se en el material prèviament analitzat, però també prenent com a cas d'estudi la meua pròpia experiència curadorial feminista. De tot això se sostrau que la gestió cultural feminista tracta de visibilitzar propostes artístiques que mostren altres maneres d'entendre les identitats de gènere i les sexualitats, així com les problemàtiques derivades dels mecanismes d'opressió patriarcal. Esta pràctica curadorial busca ser plural i multidisciplinar, a més de generar canals oberts de debat per a l'enriquiment de la praxi i el pensament des dels feminismes. / Caramés Sales, Á. (2016). Las prácticas curatoriales feministas en el Estado Español (1993-2013). La gestión cultural como productora del discurso de las identidades de género [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62863

[EN] Video possible/spaces. A geographic approximation to the audiovisual language of the Northern border of Mexico. The purpose of this thesis is to evidence the artistic practice that develops en a specific context, the city of Tijuana on the Northern border of Mexico. This practice limited to Video Art and the artists that produce within this medium, but overall the relationship between the artists and video. The emphasis on the body of work is put on the experience of the artists to produce audiovisuals and build an artistic language with a condition we have designated as nomad. This nomad condition, permits us to engage the dialog with the border context. Thinking of a culture related with the concepts that Nicolas Bourriaud promotes in his book The Radicant, showed a contemporary art under the acts of translation. The concepts of migration and nomadism in relation with fluidity and movements that culture has developed since modernity. From the aspect of humanist geography and experimental anthropology that give us the possibility of framing the concept of space and direct it toward the border as representational spaces (Lefebvre, experimenting, perceiving and imagining). We rely upon a qualitative method while performing a series of interviews of 10 artists: Marcos Ramírez "Erre"; Julio Orozco, Salvador Ricalde "Sal", Aldo Guerra, Adriana Trujillo, Omar Pimienta, Michelle Romero, Mayra Huerta, Abraham Ávila y Karina Álvarez. To identify the three classifications that derive from the following; the origin of the artist; the use of the medium (video) and the topics that the artists develop in their creative approaches. In this manner the research shows a panorama of the audiovisual language that connects with certain art history moments with which video has been related to in some way. We think of the displacement of video as well as of the artists selected to create classifications that can be modified at any moment. Either by the technical, discursive or interdisciplinary aspects with which it is produced in this medium. The result of this study, shows the relation of video art and the selected artists that work in the border context; providing an artistic practice linked to the mobile aspect of a contemporary society. This possibility makes evident ten nomad conditions in the analyzed audiovisuals. Including the widespread definition of how video is produced based on the various forms of working among all of them. The video demonstrates its ease to acquire this nomadic condition, as in the genres we have, some of the artist share their production in both genres (single channel video and video installation). The proposal can continue and change according to the needs of the audiovisuals that are analyzed. / [ES] Vídeo espacios/posibles. Una aproximación geográfica del lenguaje audiovisual de la Frontera Norte de México. El propósito de esta tesis es evidenciar la práctica artística que se desarrolla en un contexto específico, la ciudad de Tijuana al Norte de la frontera en México. Está práctica delimita al vídeo como medio de creación, y también a los artistas, pero sobre todo la relación de estos con el vídeo. El énfasis del cuerpo de trabajo está planteado desde la experiencia de los artistas para producir audiovisuales y construir un lenguaje artístico con una condición que hemos denominado nómada. Esta condición nómada nos permite entablar el diálogo con el contexto fronterizo. Al pensar en una cultura relacionada con los conceptos que Nicólas Borriaud promueve en su libro Radicante, se evidencia un arte contemporáneo bajo los actos de traducción. Conceptos como migración y nomadismo aparecen relacionados con la fluidez y movimientos que la cultura ha desarrollado a partir de la modernidad. Desde la perspectiva de la geografía y la antropología experimental nos dan la posibilidad de enmarcar el concepto de espacio, al direccionarlo a la frontera integrándolo a los espacios de representación (Lefebvre, experimentado, percibido e imaginado). Nos apoyamos en el método cualitativo al realizar una serie de entrevistas a diez artistas: Marcos Ramírez "Erre"; Julio Orozco, Salvador Ricalde "Sal", Aldo Guerra, Adriana Trujillo, Omar Pimienta, Michelle Romero, Mayra Huerta, Abraham Ávila y Karina Álvarez. Se han identificado tres clasificaciones que derivan de lo siguiente; el origen del que proviene al artista; el uso del medio (el vídeo) y los temas que los artistas desarrollan en sus propuestas creativas. De esta forma la investigación muestra un panorama del lenguaje audiovisual que se conecta con ciertos momentos históricos del arte, de los cuales el vídeo ha estado relacionado de alguna manera. Pensamos en el desplazamiento del vídeo así como el de los artistas seleccionados para crear clasificaciones que pueden modificarse en cualquier momento. Ya sea por los aspectos técnicos, discursivos o interdisciplinarios con los que se produce en este medio. El resultado de este estudio muestra la relación del vídeo de creación y los artistas seleccionados que producen en el contexto fronterizo; proporcionando una práctica artística vinculada al aspecto móvil de una sociedad contemporánea. Esta posibilidad permite evidenciar diez condiciones nómadas en los audiovisuales analizados. Incluyendo, entre ellas la definición generalizada de cómo se produce en vídeo, y partiendo de las diversas formas de trabajar entre ellos. El vídeo demuestra su facilidad de adquirir esta condición nómada, pues en los géneros que tenemos, algunos de los artistas comparten la producción en ambos géneros (el vídeo monocanal y la vídeo instalación). La propuesta puede continuar y modificarse de acuerdo a las necesidades de los audiovisuales que se analicen. / [CA] Vídeo: espais/possibles. Una aproximació geogràfica del llenguatge audiovisual de la Frontera Nord de Mèxic. El propòsit d'aquesta tesis és evidenciar la pràctica artística que es desenvolupa en un contexte específic, la ciutat de Tijuana, al Nord de la frontera de Mèxic. La pràctica està delimitada al video com a mitjà de creació i als artistes, però, sobretot, a la relació del artistes amb el video. L'èmfasi del cos de treball està plantejat des de l'experiència dels artistes per produir audiovisuals i construir un llenguatge artístic com una condició que hem denominat nòmada. Aquesta condició nòmada ens permet entaular el diàleg amb el contexte fronterer. Al pensar en una cultura relacionada amb els conceptes que Nicólas Borriaud promou al seu llibre Radicante, s'evidencia un art contemporani sota els actes de traducció. Els conceptes com de migració i nomadisme en relació a la fluïdesa i els moviments que la cultura ha desenvolupat a partir de la modernitat. Desde la perspectiva de la geografia i l'antropologia experimental que ens donen la possibilitat d'emmarcar el concepte d'espai al redireccionar-lo a la frontera com els espais de representació (Lefebvre, experimentat, percebut i imaginat). Ens recolzem d'un mètode qualitatiu al realitzar una sèrie d'entrevistes a deu artistes: Marcos Ramírez "Erre", Julio Orozco, Salvador Ricalde "Sal", Aldo Guerra, Adriana Trujillo, Omar Pimienta, Michelle Romero, Mayra Huerta, Abraham Ávila y Karina Álvarez. S'han d'identificat tres classificacions que deriven del següent: l'origen del qual prové l'artista; l'ús del medi (el video) i els temes que els artistes desenvolupen en les seues propostes creatives. D'aquesta forma, l'investigació mostra un panorama del llenguatge audiovisual que es conecta amb certs moments històrics de l'art, dels quals el video ha estat relacionat d'alguna manera. Pensem en el desplaçament del video així com el dels artistes seleccionats per a crear classificacions que poden ser modificades en qualsevol moment, siga pels aspectes tècnics, discursius o interdisciplinaris amb els quals es produeix aquest medi. El resultat d'aquest estudi mostra la relació del video de creació amb els artistes seleccionats, que produeixen en el contexte fronterer; proporcionant una pràctica artística vinculada a l'aspecte mòbil d'una societar contemporània. Aquesta possibilitat permet evidenciar deu condicions nòmades en els audiovisuals analitzats. Incloent, entre elles, la definició generalitzada de cóm es produeix en video, i partint de les diverses formes de treballar entre ells. El video demostra la seua facilitat d'adquirir aquesta condició nòmada, ja que en els gèneres que tenim, alguns dels artistes comparteixen la producció en ambdós gèneres (el video monocanal i la video instalació). La proposta pot continuar i modificar-se d'acord amb les necessitats dels audiovisuals que s'analitzen. / Huerta Jiménez, M. (2016). Video espacios/ posibles. Una aproximación geográfica del lenguaje audiovisual en la Frontera Norte de México [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63453

[EN] We are proposing a personal itinerary based on a large number of artists in order to set out forms and attitudes that merge 'painting' and 'landscape' as fibres of a very same thread. In that process, in its evolution and itinerary, we find an essential and strategical line for analysing the idea of the monochrome in its full extent. A path that seems to take its first and last steps within the idea of the landscape. Thus, this will be the main object of study in this work, in which although in its development the personal production has been essential, this should not be considered as the focus but as the substratum which provides the possibility of talking about ourselves without actually doing it. / [ES] Proponemos un recorrido personal que se apoya en numerosos artistas para plantear formas y actitudes que entremezclan «pintura» y «paisaje» como fibras de una misma cuerda. Y en ese desarrollo encontramos en el proceso y el recorrido una línea estratégica fundamental para analizar la extensión de la idea de monocromo, un camino que parece dar sus primeros y sus últimos pasos en el paisaje. Este será, pues, el objeto último de estudio en este trabajo, en el que si bien en su desarrollo ha sido fundamental la producción personal, no se sitúa ésta como centro visible sino como sustrato que nos brinda la posibilidad de hablar de nosotros mismos sin llegar a hacerlo realmente. / [CA] Proposem un recorregut personal que es recolza en nombrosos artistes per a plantejar formes i actituds que entremesclen «pintura» i «paisatge» com a fibres d'una mateixa corda. I en eixe desenvolupament trobem en el procés i el recorregut una línia estratègica fonamental per analitzar l'extensió de la idea de monocrom, un camí que sembla donar els seus primers i els seus últims passos en el paisatge. Aquest serà, doncs, l'objecte últim d'estudi en aquest treball, en el que si bé en el seu desenvolupament ha sigut fonamental la producció personal, no es situa aquesta com a centre visible sinó com a substrat que ens brinda la possibilitat de parlar de nosaltres mateixos sense arribar a fer-ho realment. / Grau Garcia, I. (2016). The Painter on the Road. De la pintura de paisaje a pintar en el paisaje. La importancia del proceso y el recorrido en la extensión de la idea de monocromo [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63462